"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 1 de maig de 2016

Puig de l'Àliga des de Torrelletes


Cal Balaguer
Cal Cremat



Desprès d'un mes sense sortir degut a problemes físics, avui m'he decidit a fer una petita caminada. Com que no estava segur del meu estat, he preferit sortir sol. En comptes d'acompanyar a uns companys a una que ells anaven, he preferit agafar una de les moltes que tinc preparada, el motiu ha estat que la d'ells,a més de ser més forta, no teniu escapatòries (exceptuant el tornar per on s'ha anat, fet una mica espinós segons on estàs), la que jo tenia preparada en tenia tres. Un altre inconvenient per no anar amb ells, es que jo he quedat que aniria a dinar a casa, ells també, però si fan el tomb sencer, per acabar a les dos, hauran d'anar a un pas que no es el meu, ja que o tindran una molt forta pujada o hauran de donar un tomb i això se'ls allargarà.
He anat fins a Torrelletes, a l'Alt Penedès, on he aparcat, m'he preparat i he sortir quan mancaven deu minuts per les deu del matí. Fa una mica de fresca pel que surto una mica tapat. El camí baixa i de seguida m'adono que en els llocs que no faci vent, la temperatura serà alta, i cap el migdia encara més. A poc de creuar l'aiguabarreig del Torrent de les Bruixes i el Fondo del Llampeig, tot seguint per la seva fondada, veig unes fites a l'esquerra, i el primer que penso es que es un bonic sender i ves a saber on va. Al poc arribo a un camp sembrat on em sembla veure dos opcions de camins, però no estan clars des de la meva posició. Miro el gps i m'adono que l'anterior sender era el meu i que me l'empassat. Anar enrere i agafar-ho. En realitat es un bonic camí, amb tota la pinta d'haver estat un camí de bast., més quan el camí son unes llargues llosanques rocoses. En dos punts quasi seguits he de mirar el gps ja que hi han dubtes del camí, en els dos he fet unes poques passes de més (es que tinc una punteria). El camí no es complicat i hi han algunes fites. A partir d'aquí s'enlaira una mica més fort, però res d'extraordinari.
Arribo a Cal Balaguer on hi ha un grup que venen de Castellet, em sembla que un d'ells està fent una explicació. Ens saludem i jo entro en el primer grup de cases, fotografiant les runes a dojo. Entre els dos grups de cases hi ha les restes d'una era. Sense sortir al camí passo al segon grup, que està igual o més d'enrunat, s'ha d'anar en compte. Son dos grans grups de cases, enrunades.
Surto al camí on està el grup esmorzant, els desitjo bon profit i segueixo. Entro, així mateix a Cal Cremat, un altre masia enrunada, una verdadera llàstima les masos d'aquesta zona (i les de moltes de les nostres terres). També m'empatxo de fer fotos. Quan surto veig el grup d'abans que van venint per la pista.
Aquest grup m'avança quan entro a visitar les runes de Cal Cassanyes. També dos grups de cases separades per un camí. La de dalt tenia uns grans corrals. Conserva els ferros d'un balcó al que no es pot arribar per l'enrunat que està. El grup de baix no he pogut esbrinar si eren habitatges, corrals o pallers, encara que això últim no m'ho ha semblat, per la quantitat de vegetació que s'ho està menjant. Tenia intenció de pujar i baixar a la Casa Alta, però comprovo que no em donarà temps si vull anar a dinar a casa. Per cert quan he passat per sota, he vist, a la seva vora, a un ciclista.
La pròxima aturada es en un antic pou de calç (segons sembla), molt restaurat però sense cartell que ho indiqui. Una mica més endavant deixo la pista principal per agafar el camí que va pel Fondo de Cal Deus. Des del Cal Cremat fins aquí, a més del grup abans anomenat, he trobat tres grups de dos btteros, una parella de caminants que més endavant han agafat per un altre camí, una noia de cara que venia corrent, i potser algú més que no me'n recordo.
Des de que he deixat el pou, l'entorn ha canviat una mica, he sortit del bosc (pins) i he entrat en terreny de garriga, amb algunes petites clapes de bosc. Aquest camí puja bastant suau, exceptuant l'última rampa, fins el coll de Cal Deus. Abans he trobat un sender a l'esquerra que va directe al Coll de l'Àliga, però no sé el perquè jo he volgut passar el Coll de Cal Deus. El que tinc clar es que si torno a fer aquesta ruta (no crec, però ..), l'agafaré, tal i com he vist quan he passat per dalt, ha de ser bastant recomanable. La veritat es que del Coll de Cal Deus fins on hi ha una antena repetidora la pujada es de les que es fa sentir, avui acompanyada per vent enutjós. Pujada forta i tota de pedra solta. Aquí m'he creuat amb un corredor que baixava.
De l'antena al Puig de l'Àliga ja es tot pista, primer baixada fins el Coll de l'Àliga i després una pujada que xanet-xanet es pot fer amb tranquil·litat. Uns bttteros, una família que el nen portava lligat una gallina (com si fos un gos), i un altre que han arribat en cotxe dalt son gent que he anat trobant. Mentre pujo em creuo amb el primer grup, ens tornem a saludar. El tros final fins el vèrtex es pot fer per pista i retrocedir una mica o anar per un sender que es camina molt malament ja que es pedra grossa amb forats entre elles. Al vèrtex faig les fotos de rigor i menjo una mica. Segueixo recte fins la pista ja que darrere de la torre de vigilància forestal hi ha un pessebre (no podia faltar) i una creu de ferro.
Retorno per la pista i agafo a la dreta, avall. Em passen més ciclistes, veig una parella que marxen cap el Coll Blanc, però jo segueixo recte. A la dreta, a tocar la pista, hi ha les restes del que podria haver estar un altre pou de calç. En un retomb de la pista, uns altres ciclistes segueixen per ella, però jo segueixo el Gr que agafa un sender per la Serra del Pi de l'Homenot. Està bastant be, planer i es agradable dins del que cal, ja que el terreny es molt garrigós. De cop be una baixada amb forta pendent i atorrentada, tota de pedra solta. Al començament hi ha dos esses que la majoria no la deuen agafar, però després al recte. Son només cinc-centres de recorregut però quan es tenen els genolls molt cascats es complicat aquestes baixades.
Arribat al Fondo de la Bovera trobo la pista que havia deixat al retomb. Potser per la pista hauria guanyat una mica de temps, tenint en compte la meva velocitat de baixada. A l'esquerra queda un bassot amb aigua, i a la dreta una bassa que dona tota la impressió que està abandonada, es de les que tenen el fondo i les parets de goma (o material similar), es veu aigua però gran quantitat de canyes dins seu. Està completament tancada. A la dreta hi ha el Fondo de Sant Joan, amb un camí que el segueix, amb fites a l'entrada. Em creuo amb una parella de gent gran, a la dreta dalt hi ha les Coves de la Bovera, amb un possible petit sender que hi va, i a l'esquerra un altre pou de calç amb un cartell que ho indica. Està bastant atrotinat, però la paret de darrere i dels costats encara hi son, no així la part davantera.
Aquest tros anava el direcció oest, però la pista gira de cop, i en pujada, per agafar direcció sud. Veig una possible drecera però no l'agafo, vaig cansat i penso que per la pista serà més dolç. Quan passo i veig l'enllaç penso que hauria estat molt be. La pista gira a la dreta i el meu camí segueix pel que era un camí de carro. Es passen llosanques on es pot veure alguns trencs fets per les rodes. Em creuo amb cinc o sis joves, als que com sempre saludo i dels que només em respon un, deu ser per estalviar. Al poc ja entro a Torrelletes pel costat del dipòsit de l'aigua. Son dos quarts de dues i he fet una mica més de dotze quilòmetres. Un dia calorós exceptuant a la sortida, però amb fort vent a les zones obertes. Avui ha estat dels dies que he vist i creuat més gent des de feia molt de temps. Només he sentit un ocell quan estava pel Fondo de Cal Deus. Ha estat interessant el fet que encara que he anat per terreny de garriga i bastant ressec, he vist varies vegades grups de les canyes (no sé exacte el nom) que indiquen humitat, però tot l'entorn es zona que deu haver patit incendis i els pinars son de pins joves. Per la meva part estic satisfet però estic lluny d'estar a tope.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada