La llengua és el notari de la identitat

Quan s'afirma que un idioma és un vehicle de comunicació no es diu tota la veritat. És més que això. Les llengües són eines d'expressió, l'ànima del poble, un model d'entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l'estructura d'una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d'un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d'una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són soldats ("conquistadores") i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura.

En cas de dificultat, ells toquen "madera" (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l'espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra. Quan són sincers, parlen "en plata" (pur materialisme) o "en cristiano" (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells "adiestran": domestiquen amb la mà de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb mà esquerra. Ells porten l'anell de casats a la dreta i nosaltres a l'esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen "sinverguenzas" i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells fan les coses "de los pies a la cabeza". Nosaltres, de cap a peus (primer pensam). Ells diuen "al fin y al cabo"; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats.

Davant d'un desastre, ells van de "culo" o de "cráneo"; nosaltres, a les totes! Ells exigeixen
"impuestos" (d'imposar) i nosaltres contribucions (d'aportació solidària). La Puríssima per a ells és "la virgen" i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l'home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l'home i és senyora dels seus béns. Ells prediquen allò de "la maté porque era mía". Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però mai a matar! El seu "sábado, sabadete" significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam.

Per descriure els presumits, ells diuen "armados de punta en blanco" (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen "¡oiga!" (un verb passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius ("calla!"). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d'insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen "tinto" i nosaltres vi negre. Ells tenen "el gordo de Navidad" i nosaltres la grossa. A un astut li diuen "mosquita muerta", l'antítesi del nostre estornell viu. El seu "perro viejo" equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta "les jode", aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan "como una regadera" (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat).

Anomenen els genitals amb elements morts ("pito", "concha"...) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu...). Ells tenen "vinagreras" (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van "en cueros", nosaltres en pèl. Ells, despistats, "no tienen ojos en la cara", nosaltres tenim la son a les orelles. A l'hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i "los echan a suertes". A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen "¡te quiero!" (amb ànim posessiu), nosaltres t'estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen "¡ni lo pienses!", nosaltres treu-t'ho del cap! Ells "cierran filas" (com els soldats), nosaltres feim pinya (com els castellers). Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M'he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l'abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L'informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris... Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: "Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo".

Podeu comprovar que l'escrit no es meu, però m'ha agradat molt i per això ho he volgut posar al meu blog.
.............