Surto a quarts de nou, després de prendre un got de llet i un croissant a un bar de la plaça. Per no ser menys, el dia comença plujós i emboirat, però durant el dia s'anirà aclarint
La descripció de Mundicamino.com es:
“Es una jornada de nervios, pero también de serena paz. El peregrino siente que tiene Santiago al alcance de la mano y, aunque es una etapa de bastantes kilómetros, se hace, posiblemente y además, la mas larga del Camino.
El terreno es casi una calca de la etapa anterior, la constante: son subidas y bajadas entre pequeñas aldeas y caseríos que distraen al caminante.
Para alcanzar Salceda, que es la primera aldea que se encuentra con algún servicio, tendremos que superar 11 km., pasando antes y en primer lugar por el caserío de Pegontuño, en cuyo punto se cruza la N-547 por un túnel bajo la misma y, posteriormente, por los de Calzada, Calle y Boavista, que también son minúsculas aldeas sin servicios.
A partir de Salceda la carretera es la referencia, ya que el Camino, serpenteando con ella, pasa por los caseríos de Ras y Brea para llegar al alto de Santa Irene y descender seguidamente a la pequeña aldea del mismo nombre.
A una media hora más de camino se encuentran los núcleos de población de Rúa y Pedrouzo, donde se encuentra el refugio de Arca, llamado así por el nombre de la Parroquia que cubre esta zona, se llega a él siguiendo por el arcén de la carretera.
Retomar el Camino desde el refugio de Arca, representa retroceder un poco hasta la gasolinera o seguir por la carretera hasta un pequeño cruce que va al caserío de San Antón. No hay pérdida está bien señalizado en ambos casos.
Pistas y corredoiras entre frondosos bosques de eucaliptos, pasando por las aldeas de Cimadevilla y San Paio, nos llevan a Labacolla, de cuya población toma el nombre el Aeropuerto de Santiago, que se encuentra muy próximo, como así lo atestigua el trepidar de los aviones.
Seis kilómetros de ascenso, pasando por la pequeña población de San Marcos, son los que restan para llegar al Monte do Gozo. No son precisamente muy agradables, ya que buena parte del tramo hay que hacerlo por el asfalto, pero la seguridad de que muy pronto vamos a ver las agujas de la Catedral de Santiago (sí el tiempo lo permite), suple con creces las últimas penurias del peregrino”.
Com que l'alberg municipal està a una de les puntes de la vila, en un moment ja estem als prats, boscos i horts, la part mes llarga la vaig fer ahir.
Avui es un dia que no se on acabaré, no tinc clar si acabar a Arca do Pino, només serien 16 kms., si acabar a Labacolla, l'alberg municipal no te cap servei ni se si hi ha on menjar a prop, tots aquests poblets estan molt escampats i no se si l'alberg estarà prop d'algun servei.
Paro en un bar que hi ha en un descampat a l'altura San Anton, menjo un entrepà de truita, aigua i cafè, quan estic acabant arriba aquell brasiler afincat a Eivissa, jo ja marxo.
De seguida m'agafa un jove matrimoni madrileny, i anem junts una bona estona, em diuen que també tenen intenció d'arribar a Finisterre, que van junts amb el brasiler i amb aquells quatre andalusos de Huelva, però que van caminat cada u al seu aire i es van ajuntant.
Passem pel costat mateix de la punta d'una de les pistes de l'aeroport de Santiago, i arribant a Labacolla el brasiler ens agafa, i en aquest poble ells tres es queden a la pensió.
Jo decideixo anar fins a Monte do Gozo, a partir d'aquí es fa bastant pesat, no tinc gaires referencies del temps que em queda, i el camí comença a pujar. Ja dalt de Monte do Gozo el camí es pla o amb pujades suaus. Es passa pel costat de les instal·lacions de RTVE i de la televisió gallega i ja ens encaminem cap a San Marcos, a la sortida estan el gran complexe de l'alberg. Al passar pel costat de l'ermita uns nois em diuen que per on van els senyals està tancat que he d'anar per baix, això representa una baixada i una pujada pel mig del complex, per què recepció i la nau que tenen oberta es dalt de tot. L'entrada de dalt està oberta, quina putada......, això em passa per no fer cas dels cartells i preguntar.
Arribo a un quart de sis, ja s'esta fent fosc. Com sempre son 3€. Aquí ja hi ha bastants pelegrins, son naus amb moltes habitacions de quatre lliteres, cada nau amb serveis, sala d'estar i cuina gran. A mi em posen amb els dos ciclistes navarresos que vaig trobar a Arzua, un d'ells es escalador i que ja ha fet varies vegades el Camino. Van arribar ahir, però a l'alberg es pot estar durant tres dies, i quan jo arribo els estan a Santiago, que han baixat a peu i després pujaran en autobús. Aquest insisteix que quan arribi a l'oficina del pelegrí de Santiago, digui, sobretot, que el motiu de fer el camí es religiós, si dic que altres motius no em donaran la compostelana si no un simple certificat, ara me'n recordo que el meu company Jordi Juanpere, de Reus, també em va insistir, però se m'havia oblidat.
L'encarregat de l'alberg em recomana on anar a sopar, no al restaurant de les instal·lacions, em diu que es car i dolent, si no al poble. Vaig a un dels recomanats, amanida, pollastre rostit, pastis gelat i aigua.
Etapa de mes de 24 kms., encara es passa per bastants llogarets, igualment tots agrícoles i ramaders, però la diferencia es que aquí predominen els boscos d'eucaliptus. L'etapa ha estat dura, sobretot per el llarg i que el tros final ha estat per asfalt i en pujada, encara que suau. A Arzua em van aconsellar d'anar a la missa del pelegrí i si dormia a Arca do Pino segur que no arribaria a temps, son 19 kms. I al no voler quedar-me en una pensió, es pel que a final he decidit anar fin a Monte do Gozo.
La descripció de Mundicamino.com es:
“Es una jornada de nervios, pero también de serena paz. El peregrino siente que tiene Santiago al alcance de la mano y, aunque es una etapa de bastantes kilómetros, se hace, posiblemente y además, la mas larga del Camino.
El terreno es casi una calca de la etapa anterior, la constante: son subidas y bajadas entre pequeñas aldeas y caseríos que distraen al caminante.
Para alcanzar Salceda, que es la primera aldea que se encuentra con algún servicio, tendremos que superar 11 km., pasando antes y en primer lugar por el caserío de Pegontuño, en cuyo punto se cruza la N-547 por un túnel bajo la misma y, posteriormente, por los de Calzada, Calle y Boavista, que también son minúsculas aldeas sin servicios.
A partir de Salceda la carretera es la referencia, ya que el Camino, serpenteando con ella, pasa por los caseríos de Ras y Brea para llegar al alto de Santa Irene y descender seguidamente a la pequeña aldea del mismo nombre.
A una media hora más de camino se encuentran los núcleos de población de Rúa y Pedrouzo, donde se encuentra el refugio de Arca, llamado así por el nombre de la Parroquia que cubre esta zona, se llega a él siguiendo por el arcén de la carretera.
Retomar el Camino desde el refugio de Arca, representa retroceder un poco hasta la gasolinera o seguir por la carretera hasta un pequeño cruce que va al caserío de San Antón. No hay pérdida está bien señalizado en ambos casos.
Pistas y corredoiras entre frondosos bosques de eucaliptos, pasando por las aldeas de Cimadevilla y San Paio, nos llevan a Labacolla, de cuya población toma el nombre el Aeropuerto de Santiago, que se encuentra muy próximo, como así lo atestigua el trepidar de los aviones.
Seis kilómetros de ascenso, pasando por la pequeña población de San Marcos, son los que restan para llegar al Monte do Gozo. No son precisamente muy agradables, ya que buena parte del tramo hay que hacerlo por el asfalto, pero la seguridad de que muy pronto vamos a ver las agujas de la Catedral de Santiago (sí el tiempo lo permite), suple con creces las últimas penurias del peregrino”.
Com que l'alberg municipal està a una de les puntes de la vila, en un moment ja estem als prats, boscos i horts, la part mes llarga la vaig fer ahir.
Avui es un dia que no se on acabaré, no tinc clar si acabar a Arca do Pino, només serien 16 kms., si acabar a Labacolla, l'alberg municipal no te cap servei ni se si hi ha on menjar a prop, tots aquests poblets estan molt escampats i no se si l'alberg estarà prop d'algun servei.
Paro en un bar que hi ha en un descampat a l'altura San Anton, menjo un entrepà de truita, aigua i cafè, quan estic acabant arriba aquell brasiler afincat a Eivissa, jo ja marxo.
De seguida m'agafa un jove matrimoni madrileny, i anem junts una bona estona, em diuen que també tenen intenció d'arribar a Finisterre, que van junts amb el brasiler i amb aquells quatre andalusos de Huelva, però que van caminat cada u al seu aire i es van ajuntant.
Passem pel costat mateix de la punta d'una de les pistes de l'aeroport de Santiago, i arribant a Labacolla el brasiler ens agafa, i en aquest poble ells tres es queden a la pensió.
Jo decideixo anar fins a Monte do Gozo, a partir d'aquí es fa bastant pesat, no tinc gaires referencies del temps que em queda, i el camí comença a pujar. Ja dalt de Monte do Gozo el camí es pla o amb pujades suaus. Es passa pel costat de les instal·lacions de RTVE i de la televisió gallega i ja ens encaminem cap a San Marcos, a la sortida estan el gran complexe de l'alberg. Al passar pel costat de l'ermita uns nois em diuen que per on van els senyals està tancat que he d'anar per baix, això representa una baixada i una pujada pel mig del complex, per què recepció i la nau que tenen oberta es dalt de tot. L'entrada de dalt està oberta, quina putada......, això em passa per no fer cas dels cartells i preguntar.
Arribo a un quart de sis, ja s'esta fent fosc. Com sempre son 3€. Aquí ja hi ha bastants pelegrins, son naus amb moltes habitacions de quatre lliteres, cada nau amb serveis, sala d'estar i cuina gran. A mi em posen amb els dos ciclistes navarresos que vaig trobar a Arzua, un d'ells es escalador i que ja ha fet varies vegades el Camino. Van arribar ahir, però a l'alberg es pot estar durant tres dies, i quan jo arribo els estan a Santiago, que han baixat a peu i després pujaran en autobús. Aquest insisteix que quan arribi a l'oficina del pelegrí de Santiago, digui, sobretot, que el motiu de fer el camí es religiós, si dic que altres motius no em donaran la compostelana si no un simple certificat, ara me'n recordo que el meu company Jordi Juanpere, de Reus, també em va insistir, però se m'havia oblidat.
L'encarregat de l'alberg em recomana on anar a sopar, no al restaurant de les instal·lacions, em diu que es car i dolent, si no al poble. Vaig a un dels recomanats, amanida, pollastre rostit, pastis gelat i aigua.
Etapa de mes de 24 kms., encara es passa per bastants llogarets, igualment tots agrícoles i ramaders, però la diferencia es que aquí predominen els boscos d'eucaliptus. L'etapa ha estat dura, sobretot per el llarg i que el tros final ha estat per asfalt i en pujada, encara que suau. A Arzua em van aconsellar d'anar a la missa del pelegrí i si dormia a Arca do Pino segur que no arribaria a temps, son 19 kms. I al no voler quedar-me en una pensió, es pel que a final he decidit anar fin a Monte do Gozo.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada