"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 24 de novembre del 2008

Día 33. Calvor a Portomarín

Surto a dos quarts de nou del matí, tanco de cop (estava sol) i marxo, passo per Aguiaga on ahir vaig sopar, i encara que li vaig dir que passaria a prendre un got de llet, passo de llarg, està plovent i vaig molt molest.
La descripció de Mundicamino.com es:
“De Calvor a Aguiada es todo por carretera. También es de un escaso kilómetro y por tanto se efectúa con agilidad. Desde Aguiaga una hora de camino resta para llegar a Sarria y es precisamente en Aguiada donde confluyen los dos itinerarios (Ruta Principal y Ruta Alternativa). Un andadero a la derecha evita la carretera Nacional, que soporta cierto tráfico. El camino ya no tiene pérdida, con la referencia de dicha calzada y el paso por las aldeas de San Mamede do Camiño, San Pedro do Camiño, Carballal y Vigo, que lo hacen ameno y entretenido se llega a Sarria. La entrada a esa capital es por el este, y estas últimas aldeas que hemos señalado ya forman parte o están integradas a la ciudad de Sarria.
El albergue de peregrinos de Sarria se encuentra en la parte alta de la ciudad, donde se agrupa la zona más antigua. Se llega con facilidad, siguiendo las flechas amarillas que nos llevan por el centro de la ciudad, dejando a la derecha el hotel Alfonso IX, cruzando el puente sobre el río Sarria y subir finalmente unas escalinatas, ya en el casco viejo.
A la salida se desciende suavemente por sus calles hasta cruzar la vía del tren y a continuación el Camino se sumerge en un bosque de hayas, robles, pinos y toda suerte de arbustos que hacen las delicias del caminante. Este agradable paseo, finaliza en una carretera poco antes de llegar a Barbadelo, por la que se continúa hasta el siguiente núcleo de población: Rente.
Seis kilómetros y medio separan Rente de Brea, siempre hacia el oeste utilizando toda clase de caminos y atajos que se entrecruzan. Algunos tramos están asfaltados, otros, como las típicas "corredoiras", se salvan saltando de piedra en piedra para evitar las corrientes de agua, como ocurre entre Peruscallo y Cotiñas, dos de las muchas diminutas aldeas y caseríos que se encuentran en casi toda la ruta gallega.
Nada más cruzar Brea se encuentra el mojón del kilómetro 100 y justo después de un aislado caserío aparece una pequeña capilla de piedra, donde los peregrinos suelen dejar avisos y mensajes.
La salida de Ferreiros es un descenso por el asfalto, en cuyo final se encuentra su modesta iglesia y cementerio.
Por carretera alternando con atajos y corredoiras se continúa hacia Vilachá, antes pasaremos por fincas ganaderas o mini aldeas, sin ninguna clase de servicios como: Rozas, Mercadoiro y Parrocha, entre otras. En muchas de ellas aún pueden verse los típicos hórreos, de planta rectangular y paredes de madera que sirve para resguardar el maíz de las humedades y de los roedores.
Vilachá, que se encuentra a unos dos kilómetros de Portomarín, es una aldea algo mayor que las anteriores, pero que también carece de todo servicio. Nada más cruzarla y después de caminar un rato por terreno despejado, se inicia un fuerte descenso que nos lleva al embalse de Belesar.
La moderna población de Portomarín, ya que la antigua descansa bajo las aguas del pantano, se alcanza tras cruzar el río Miño por un sólido puente y ascender por una larga escalinata”.
Encara que sembli estrany, entre Aguiaga i Sarria veig rovellons al costat mateix del camí, no paro a mirar gaire per què plou molt fort i no sabria que fer amb ells.
A Sarria paro a treure diners, sembla que no, però s'acaben, compro pastilles per la gola i voltaren en pomada, des de la caiguda de l'altre dia, cada matí abans de sortir i quan arribo a la nit m'he estat posant Fastum que portava, però també s'acabat. També compro menjar de motxilla i aprofito per esmorzar, entrepà de formatge i aigua.
A l'arribada a Barbadelo, on hi ha l'església a l'esquerra, en la cruïlla, hi ha un cotxe petit estacionat i mentre vaig apropant-me veig que baixa un senyor gran i obrint el paraigües espera a comprovar la direcció que agafo, al veure que em dirigeixo cap l'església, ell també hi va, i m'obre la porta per què la pugui veure, a més m'ofereix posar-me el segell, ja se qui ha molta gent va posant-lo per tot arreu on passa, jo només on dormo; li dic que no gracies, i després de visitar l'església li dono un donatiu.
Es curiós passar pel kilòmetre 100, tot pintat, el mateix que una petita ermita que hi ha després, això et demostra el poc civisme que te alguna gent, encara que siguin pelegrins, això no es sinònim d'educació. Al poc una dona, sense preguntar-li res, em diu per menjar 2 kms. (es refereix a Ferreries), i per Portomarín, 10 kms., no es exacte però .....
Arribant a Ferreries, m'agafa un que es brasiler afincat a Eivissa i que va molt ràpid, però jo segueixo al meu pas i ell per anar al meu costat ha d'afluixar. Volia parar a dinar al restaurant de Ferreries, però com ell diu de parar, jo segueixo, em convida a prendre alguna cosa, fet que jo rebutjo. Paro al costat de Santa Maria de Ferreiros, que està a l'aldea de Mirallos.
Un hora abans d'arribar a Portomarín deixa de ploure, la baixada te un pendent considerable fins el pont que creua el riu Miño, el pont es llarg i d'una altura que dona vertigen, sobre tot a gent com jo. Ja només queda la pujada, que no la faig per les escales, aquesta vegada l'encerto amb els senyals i vaig per la carretera que entra directe a l'alberg. Arribo a les 17h, i com en tots els de Galícia son 3€. A l'alberg no hi ha massa gent, estan l'italià amb el francès que van junts, una francesa de mitja edat que va sola i poca gent mes, dels que no en se res (ni m'importa).
A les set vaig a sopar a una pizzeria, pizza, aigua i camamil·la, i compro menjar de motxilla.
Etapa de mes de 28,500 kms. Un altra dia que si no fos per la pluja hauria estat fantàstic, recordo que estem dins de la Galícia rural, amb un seguit de caserius amb granges, sobre tot de boví. Els camins son molt agradables, la gent simpàtica i servicial. Això si el dit gallec es compleix: “detrás de una loma siempre hay otra loma”, o sigui els muntes-i-baixes se succeïxen. Fins passat Sarria he anat molt malament, el feia mal l'espatlla i plovia molt fort, després d'esmorzar ja m'he recuperat i he anat fent bastant be.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada