"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 16 de novembre del 2008

Día 25. El Burgo Ranero a León

Rio i jo sortim a les 8 del matí, després de menjar una mica del que portem. Quan ja porto una bona estona caminant em dono compte que no hi deixat res de donatiu, em sap greu però ja hi fet uns quants kilòmetres
La descripció de Mundicamino.com es:
“La etapa es llana como la palma de la mano y el primer tramo también se hace eterno, pues casi 13 kilómetros nos separan de la primera población. A unos 5 kilómetros de la salida, una zona de descanso arbolada permitirá que tomemos el primer respiro y a 10 kilómetros aproximadamente se cruzan las vías del tren por un paso subterráneo, referencia para saber que ya estamos cerca de Reliegos.
Reliegos, pueblo de pocos vecinos, que se cruza en un instante. Se sigue por el andadero y enseguida se divisa a lo lejos Mansilla de las Mulas.
Salida de Mansilla por el antiguo puente de piedra, que se encuentra a cien metros del refugio, a continuación se toma una pista agrícola en el margen izquierdo para evitar la carretera, y sin dejarla llegaremos a Villamoros. Este pueblo se cruza por la carretera en dirección a un singular puente en forma de curva que cruza el río Porma, conviene prestar atención al cruzarlo ya que soporta mucho tráfico y es peligroso.
Enseguida Puente de Villarente, desde donde se inicia un largo corredor con todo tipo de servicios, gasolineras, restaurantes, hostales y muchas industrias, que prácticamente no se abandona hasta el mismo León.
El camino serpentea a caballo de la carretera nacional 601, las flechas amarillas nos salvan de algunos kilómetros de arcén pero siempre alternando con el intenso tráfico rodado, se atraviesa Arcahueja por la parte posterior del pueblo y de igual manera Valdefuentes, donde irremisiblemente se juntan camino y carretera, para iniciar un ligero ascenso al alto del Portillo.
La colina se supera sin dificultad y a lo lejos ya se puede ver la capital de León, pero el peregrino debe tomar este último tramo con paciencia pues aún le queda hora y media para alcanzar el centro de la ciudad.
A León centro se accede a través del barrio de Puente Castro y el puente peatonal que cruza el río Torio. A partir de este punto unas magnificas señales de bronce en forma de vieira, clavadas en el suelo, nos conducirán hasta el mismo pie de la Catedral.”
Rio al sortir ja em diu que ell es quedarà a Mansilla de las Mulas, jo li dic que jo aniré fins a Arcahueja a 7 kms de León, he trucat i m'han dit que està obert.
Faig una parada a Reliegos a prendre un cafè. Abans de Mansilla paro en un àrea de repòs, molt complerta, està Rio esperant-me, com ell es quedarà ens fem una foto junts, de record. Aquí veig que en un plafó diu que s'ha d'agafar una pedra de la plana i deixar-la al passar per La Cruz de Ferro. Segons el plafó la pedra s'ha d'agafar en aquesta plana, segons unes altres versions s'han de portar del territori de cada u, jo no ho vaig pensar i no la porto de Reus, per això l'agafo aquí, i la poso a la motxilla.
Passem per Mansilla i Rio es queda, AL FIN SOL, (ja sé que es culpa meva el no saber dir, a la gent que vull anar sol).
Es passa per Puente de Villarente, on hi ha una bonica llegenda sobre el pont.
http://www.villarente.s5.com/leyenda.htm
Arribo a Arcahueja, faig fotos i em dirigeixo a l'alberg, quan estic al davant crec que el millor es anar fins a León, he de comprar-me uns pantalons impermeables i transpirables. Decisió que no se si es la millor pel que es demostrarà, no ho podré fer fins demà, avui es diumenge. Paro a menjar una mica en un àrea de repòs, abans d'entrar a Valdefuentes.
Abans de León, s'ha de pujar al alto del Portillo, els senyals van per un camí que puja molt fort, per després tornar a baixar i estalviar-se passar per una rotonda que a peu es una mica complicada, sobre tot pel trànsit que hi ha. En aquest tros i en la tela metàl·lica que separa el camí de la carretera, els pelegrins han tornat a omplir-la de creus, amb canyes; jo també poso una.......
A partir d'aquí el començament de l'entrada a León es complicada, si no llegeixes les guies, no hi ha senyals i hi ha un “merder” de carreteres i autopistes Jo paro, vaig a mirar el llibre quan me'n recordo que s'ha d'entrar per Puente Castro. Em dirigeixo en aquella direcció i ja sense problemes. Per dins de León, com sempre que es passa per una ciutat gran (capitals incloses), els senyals son escasses, pregunto a tres persones pel Convent de les Mares Benedictines i no saben on es, fins que li pregunto a una senyora gran i m'indica, quan estic arribant trobo unes senyals que m'indiquen la direcció correcta. Arribo a l'alberg a les 17,30, quin malson que al arribar al primer que trobo es a l'Alexander. L'alberg funciona amb donatius, entra l'alberg i un petit esmorzar.
L'Alexander, m'explica que també ha arribat avui, no te diners ni per l'alberg ni per menjar i que està en espera de que la seva família li pugui enviar els diners d'alguna manera ràpida, jo li aconsello que es posi en contacte amb l'ambaixada o si a León hi ha consolat, com es normal no em fa cas i em continua atabalant. Aprofito que ell va a un locutori a connectar-se a Internet i parlar amb la família, per tombar en busca d'una botiga de roba d'esports, així demà poder sortir mes aviat. També aprofito per sopar, per què no em vegi, vaig a un Pans & Company, i em poso dins de tot (estic segur que si em veu em demanarà que li pagui). Sopo una amanida variada i aigua.
A l'alberg Alexander em demana si li puc donar alguna cosa de menjar, li dono formatge i pa. M'explica que Walter, que segons es pensava li solucionaria el problema dels diners, va deixar l'ordinador a l'alberg de Fromista i ja no ha sabut res mes (encara hauria de donar gracies que ha deixat l'ordinador, però el deixar a parir....).
Com en totes les capitals, l'alberg està bastant ple. Ha arribat la belga que varem trobar a Villanueva i vam estar a Olmos, se'n va cap a casa lesionada a un genoll, també arribat, completament tocat en Vicenç de Benicàssim, l'italià, i bastant gent mes.
A les nou anem tots els pelegrins a resar les “Completes” junt a les monges, al seu convent, i al final una plegaria pels pelegrins. Després cap a dormir.
Una etapa dura, només pel quilometratge, entre 38 i 40, tot el dia per “andaderos”, amenitzada pel pas dels pobles. El mal d'espatlla continua, pel demés tot be.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada