A les set encenen les llums, l'esmorzar ja està preparat, hi ha torrades, galetes, mantega, melmelada, cafè, llet, i cacau. Cada u agafa el que vol. El que sí es que a les vuit ens fan fora, i no obriran fins a les onze del matí, jo demano poder deixar la motxilla i passar-la a buscar després de fer les compres, m'ofereixen a que si acabo abans de les onze, truquí i m'obriran per poder-la recollir.
Però les botigues no obren fins a dos quarts d'onze i el temps està plujós. Alexander no para d'atabalar-me amb els seus problemes, li dono cantonada, després veig que està aclaparant la xicota belga. Vaig a veure la Catedral, després dono un tomb fent fotos, entro a una farmàcia a comprar vaselina (la faig servir pels peus abans de sortir a caminar, cada dia), i entro a un bar a prendre un got de llet calenta i una pasta (al carrer fa fred) .
Arribo a la botiga que tenia mirada i no en te dels pantalons que busco, els té de goretex i valem mes de 120€, però em diu on ho puc trobar, es una botiga de muntanya, Deportes Cordoba, un xicot jove que m'explica que encara que la gent guarda mal record de la província de León, pel lleg que es per on passa el camí, en canvi el 80% de Los Picos de Europa es de León, i d'això la “província” no fa cap propaganda. Aquí compro uns pantalons com els que buscava, uns Storm Pant
Vaig a buscar la motxilla, aprofito que han obert la porta de l'alberg, per anar a tirar la brossa, entro i l'agafo, després de saludar a la netejadora.
A la plaça del costat de l'alberg he vist a l'Alexander amb un altre, els dos asseguts, per que no em vegin surto fent una petita marrada, son quasi les 11 del matí, amb un plugim, i de seguida veig que avui aniré molt malament, segurament pel quilometratge d'ahir, junt a que a la tarda no vaig parar de tombar en busca de botigues d'esport i avui per passar el temps, m'hi passat quasi tota la estona, també, tombant, i en realitat no hi descansat. La primera intenció es arribar a Villadongos del Páramo, que està obert, segons en una fulla penjada a l'alberg de León.
La descripció de Mundicamino.com es:
“Se abandona León siguiendo las conchas de bronce clavadas en el suelo, que parten de la misma Catedral, estas hacen que nos despidamos de San Marcos, para enseguida cruzar el río Bernesga y seguir de frente por la avenida de Quevedo en dirección a Trobajo del Camino. Esta localidad más que un pueblo, es hoy un barrio de León, se cruza por una larga avenida. No está muy bien señalizado, pero un paso peatonal que se eleva sobre las vías del tren nos indica que estamos en el buen camino.
Un kilómetro y medio más allá la carretera gira a la izquierda, mientras que las flecha nos indican a la derecha. Por la calle de la Cruz se asciende a lo alto de una colina, desde donde la ruta discurre paralelamente a la N-120, pero por las traseras de un polígono industrial. Y así se llega a la Virgen del Camino y a la misma puerta del Santuario.
Justo a la salida del Santuario y a la izquierda de la carretera se toma un camino de tierra y enseguida el peregrino tendrá que tomar una decisión: Bien dirigirse hacia Villar de Mazarife, cosa que nosotros aconsejamos sin la menor duda, o continuar recto con dirección Villadangos del Páramo, teniendo que soportar el tráfico y su infernal ruido.
A todos aquello peregrinos que nos hagan caso y opten por la tranquilidad que ofrece el Camino de Villar de Mazarife, decirles que el recorrido alterna entre el asfalto de pequeñas carreteras y caminos de tierra, al tiempo que pasa por los pequeños núcleos de población de Fresno del Camino, Oncina de Vadoncina, Chozas de Abajo y Villar de Mazarife, lugar que acoge al peregrino como ningún otro.
Para los que prefieren soportar camiones y turismos o tienen prisa, señalar que desde la localidad de la Virgen del Camino hasta Villadangos es un largo páramo de unos 14 kilómetros, con dos pequeñas depresiones que coinciden con los pueblos de Valverde de la Virgen y San Miguel del Camino. Todo este largo trayecto se hace por pistas situadas al lado izquierdo de la carretera, que solo se abandonan cuando se cruzan los caseríos anteriormente mencionados.
Se sale de Villadangos por la fuente de Ancos, el camino sigue por el páramo y siempre con la carretera N-120 como referencia, entramos en San Martín del Camino”.
La sortida de León es lletjísima, es un continuo de cases i polígons industrials, però s'ha de fer. A Virgen del Camino, busco un restaurant per menjar una mica i descansar; entro a un que està a la sortida del pobler i em diu que hauria d'esperar mig hora a que obrin la cuina, decideixo seguir endavant. Aquí veig un motiu per què hi hagi gent que es pugui molestar i molt, damunt del cartell de l'alberg hi ha posat un cartell de posa “Closed”, si a Catalunya, Galicia o Euskadi posem un cartell en el nostre idioma ens insultarien, en canvi tothom ha de saber angles, de pena segons el meu parer. A la sortida davant de la cruïlla, prenc la segona opció, que va a la dreta, es la de los “andaderos”, encara que en aquests moments, potser, preferiria anar per l'altre per la seva tranquil·litat, avui vaig molt malament, i estic sospesant quedar-me a Valverde de la Virgen, si es que l'alberg està obert, que no ho sé. Només creuar l'autopista, que per cert el camí fa un retomb molt estrany per salvar-la, paro a menjar i descansar; quan re-emprenc el camí veig que vaig molt millor, i que potser si que acabaré l'etapa. Al poc em fitxo que darrera ve un pelegrí.
Quan m'estic apropant a Villadangos del Páramo, el que venia darrera m'agaf, es l'Eva (de Cornellà), que ha començat a caminar a León, ella ha sortit a les 12 del migdia i te l'intenció d'arribar a Ponferrada; encara que s'ha perdut per dos vegades, m'ha agafat, això demostra el meu pas i el d'ella. Anirem junts el que queda avui, demà i molta part de demà passat. Encara que la preferència es anar sol, ens passem la resta del dia parlant amb converses agradables, i no es el plom del brasiler.
Arribem a Villadangos i ens trobem l'alberg tancat, al vidre posa un telefon però no contesta ningú, ens toca anar San Martín del Camino, 4,300 kms de mes, amb el pensament que si està tancat haurem d'anar fins a Puente de Órbigo, que son 6,5 kms mes, però amb l'esperança que a San Martín a més del municipal hi ha un de privat.
Arribem al privat, Albergue Privado Ana, a les 18 hores aprox., i ja no busquem el municipal, el privat està a l'entrada i ja tenim prou.
L'alberg son 5€, sopar 8€ i esmorzar del matí 3€. Per sopar: sopa, ous i llom amb patates, tomàquets, pinya en conserva, aigua, vi i xopet.
Quan estem ja al llit arriba un altre pelegrí, no veig qui es ni m'importa en aquell moment.
Ha estat una etapa molt dura, per a mi, uns 25-26 kilòmetres, amb mal d'espatlla, cansat que a estones no podia, sobre tot el primer tros, i entre l'últim i penúltim poble; a més de sortir mes tard de les onze del matí. Però ja estic mes aprop.
Però les botigues no obren fins a dos quarts d'onze i el temps està plujós. Alexander no para d'atabalar-me amb els seus problemes, li dono cantonada, després veig que està aclaparant la xicota belga. Vaig a veure la Catedral, després dono un tomb fent fotos, entro a una farmàcia a comprar vaselina (la faig servir pels peus abans de sortir a caminar, cada dia), i entro a un bar a prendre un got de llet calenta i una pasta (al carrer fa fred) .
Arribo a la botiga que tenia mirada i no en te dels pantalons que busco, els té de goretex i valem mes de 120€, però em diu on ho puc trobar, es una botiga de muntanya, Deportes Cordoba, un xicot jove que m'explica que encara que la gent guarda mal record de la província de León, pel lleg que es per on passa el camí, en canvi el 80% de Los Picos de Europa es de León, i d'això la “província” no fa cap propaganda. Aquí compro uns pantalons com els que buscava, uns Storm Pant
Vaig a buscar la motxilla, aprofito que han obert la porta de l'alberg, per anar a tirar la brossa, entro i l'agafo, després de saludar a la netejadora.
A la plaça del costat de l'alberg he vist a l'Alexander amb un altre, els dos asseguts, per que no em vegin surto fent una petita marrada, son quasi les 11 del matí, amb un plugim, i de seguida veig que avui aniré molt malament, segurament pel quilometratge d'ahir, junt a que a la tarda no vaig parar de tombar en busca de botigues d'esport i avui per passar el temps, m'hi passat quasi tota la estona, també, tombant, i en realitat no hi descansat. La primera intenció es arribar a Villadongos del Páramo, que està obert, segons en una fulla penjada a l'alberg de León.
La descripció de Mundicamino.com es:
“Se abandona León siguiendo las conchas de bronce clavadas en el suelo, que parten de la misma Catedral, estas hacen que nos despidamos de San Marcos, para enseguida cruzar el río Bernesga y seguir de frente por la avenida de Quevedo en dirección a Trobajo del Camino. Esta localidad más que un pueblo, es hoy un barrio de León, se cruza por una larga avenida. No está muy bien señalizado, pero un paso peatonal que se eleva sobre las vías del tren nos indica que estamos en el buen camino.
Un kilómetro y medio más allá la carretera gira a la izquierda, mientras que las flecha nos indican a la derecha. Por la calle de la Cruz se asciende a lo alto de una colina, desde donde la ruta discurre paralelamente a la N-120, pero por las traseras de un polígono industrial. Y así se llega a la Virgen del Camino y a la misma puerta del Santuario.
Justo a la salida del Santuario y a la izquierda de la carretera se toma un camino de tierra y enseguida el peregrino tendrá que tomar una decisión: Bien dirigirse hacia Villar de Mazarife, cosa que nosotros aconsejamos sin la menor duda, o continuar recto con dirección Villadangos del Páramo, teniendo que soportar el tráfico y su infernal ruido.
A todos aquello peregrinos que nos hagan caso y opten por la tranquilidad que ofrece el Camino de Villar de Mazarife, decirles que el recorrido alterna entre el asfalto de pequeñas carreteras y caminos de tierra, al tiempo que pasa por los pequeños núcleos de población de Fresno del Camino, Oncina de Vadoncina, Chozas de Abajo y Villar de Mazarife, lugar que acoge al peregrino como ningún otro.
Para los que prefieren soportar camiones y turismos o tienen prisa, señalar que desde la localidad de la Virgen del Camino hasta Villadangos es un largo páramo de unos 14 kilómetros, con dos pequeñas depresiones que coinciden con los pueblos de Valverde de la Virgen y San Miguel del Camino. Todo este largo trayecto se hace por pistas situadas al lado izquierdo de la carretera, que solo se abandonan cuando se cruzan los caseríos anteriormente mencionados.
Se sale de Villadangos por la fuente de Ancos, el camino sigue por el páramo y siempre con la carretera N-120 como referencia, entramos en San Martín del Camino”.
La sortida de León es lletjísima, es un continuo de cases i polígons industrials, però s'ha de fer. A Virgen del Camino, busco un restaurant per menjar una mica i descansar; entro a un que està a la sortida del pobler i em diu que hauria d'esperar mig hora a que obrin la cuina, decideixo seguir endavant. Aquí veig un motiu per què hi hagi gent que es pugui molestar i molt, damunt del cartell de l'alberg hi ha posat un cartell de posa “Closed”, si a Catalunya, Galicia o Euskadi posem un cartell en el nostre idioma ens insultarien, en canvi tothom ha de saber angles, de pena segons el meu parer. A la sortida davant de la cruïlla, prenc la segona opció, que va a la dreta, es la de los “andaderos”, encara que en aquests moments, potser, preferiria anar per l'altre per la seva tranquil·litat, avui vaig molt malament, i estic sospesant quedar-me a Valverde de la Virgen, si es que l'alberg està obert, que no ho sé. Només creuar l'autopista, que per cert el camí fa un retomb molt estrany per salvar-la, paro a menjar i descansar; quan re-emprenc el camí veig que vaig molt millor, i que potser si que acabaré l'etapa. Al poc em fitxo que darrera ve un pelegrí.
Quan m'estic apropant a Villadangos del Páramo, el que venia darrera m'agaf, es l'Eva (de Cornellà), que ha començat a caminar a León, ella ha sortit a les 12 del migdia i te l'intenció d'arribar a Ponferrada; encara que s'ha perdut per dos vegades, m'ha agafat, això demostra el meu pas i el d'ella. Anirem junts el que queda avui, demà i molta part de demà passat. Encara que la preferència es anar sol, ens passem la resta del dia parlant amb converses agradables, i no es el plom del brasiler.
Arribem a Villadangos i ens trobem l'alberg tancat, al vidre posa un telefon però no contesta ningú, ens toca anar San Martín del Camino, 4,300 kms de mes, amb el pensament que si està tancat haurem d'anar fins a Puente de Órbigo, que son 6,5 kms mes, però amb l'esperança que a San Martín a més del municipal hi ha un de privat.
Arribem al privat, Albergue Privado Ana, a les 18 hores aprox., i ja no busquem el municipal, el privat està a l'entrada i ja tenim prou.
L'alberg son 5€, sopar 8€ i esmorzar del matí 3€. Per sopar: sopa, ous i llom amb patates, tomàquets, pinya en conserva, aigua, vi i xopet.
Quan estem ja al llit arriba un altre pelegrí, no veig qui es ni m'importa en aquell moment.
Ha estat una etapa molt dura, per a mi, uns 25-26 kilòmetres, amb mal d'espatlla, cansat que a estones no podia, sobre tot el primer tros, i entre l'últim i penúltim poble; a més de sortir mes tard de les onze del matí. Però ja estic mes aprop.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada