"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 9 de novembre del 2008

Día 18. ... a Olmos de Atapuerca

Alexander i Rio com els altres con qui anaven ahir van marxar, ja se m'han ajuntat , i això que volia fer la ruta sol. Alexander en quan va veure que jo em preparava una mica la etapa del dia següent ja em va dir que aniria amb mi, i Rio que no sap castellà, si anglès (Alexander també en parla), em demostra que es una persona que no sap anar sol.
Jo menjo una mica abans de sortir, i sortim els tres a les 8,15h.
La descripció de Mundicamino.com es:
“A partir de Villafranca la cosa cambia radicalmente, se acabaron los campos cerealistas y empiezan los famosos y temidos montes de Oca, donde numerosos peligros acechaban a los peregrinos medievales. Actualmente la travesía es sencilla, sin peligros, muy bien señalizada y es una auténtica delicia su recorrido. El caminante siente que pisa sobre las huellas de los millones de peregrinos que le precedieron.
Se deja el hospital atrás, la iglesia a nuestra izquierda y empieza un duro y prolongado ascenso hasta las alturas de los montes de Oca, a continuación un llano, al final del cual se encuentra un monumento al peregrino y desde ahí, un largo y fuerte tobogán casi pegado en paralelo a la N-120, que una vez superado se acabaron los sufrimientos. Unos 6 kilómetros de suave y delicioso descenso por una zona boscosa nos separan de uno de los lugares más emblemáticos del Camino: San Juan de Ortega.
Se sale de San Juan de Ortega por la carretera que va a Santovenia, pero enseguida una gran cruz de madera nos indica el camino de tierra que debemos seguir. Se cruza una antigua trinchera de ferrocarril, y otra gran cruz nos conduce hasta la pequeña población de Agés. Se atraviesa el pueblo tomando la carretera comarcal que pasa por el centro y sin dejarla y casi en línea recta, se alcanza la población de Atapuerca.“
La sortida del poble es pujant i de quina manera, però el desnivell queda compensat pel bonic que son els boscos dels Montes de Oca, amb un colorit on es veu que el bosc està en tota l'esplendor de la tardor. L'Alexander va molt malament, i a mi em sap greu i el vaig esperant. La pujada després es suavitza. En una sifonada després d'una creu i un monòlit feixistes, ens passa el català de la Btt. S'ha de baixar, i fort, per creuar el Arroyo de Valdefuentes per un pont de fusta, i després ve una pujada molt forta, amb escòrrecs fets per l'aigua, i ja planeja fins la collada de la Pedraja, aquí ens passa un alemany que havia dormit a Vilafranca; pel camí que anem no es distingeix massa quan s'arriba dalt del coll, el final es bastant planer, com una bona estona després.
Arribem a San Juan de Ortega, molt maco, i parem al bar a descansar, el temps no està massa clar, encara que no plou. Jo bec un got de llet calenta, allí m'assabento del resultat del Barça, un capellà que està parlant amb els del bar, em comenta que el Barça està imparable, Déu n'hi do! ..... Aquí ens trobem a l'alemany que ens havia passat, i els del bar ens diuen que Atapuerca te els dos albergs tancats, i que o ens quedem a Agés o anem a Olmos de Atapuerca, encara que està fora de la ruta, no es perd massa temps, per que a l'endemà no cal retrocedir, sinó que es pot sortir anant cap al davant.
Sortim els quatre junts, nosaltres tres i l'alemany, encara que aquest ràpidament ens deixa darrere.
Arribem a Agés, parem un moment a l'alberg, i ens confirmen la tancada als albergs de Atapuerca, i la senyora vol que totes totes, ens quedem allí i ens critica a l'hospitaler de Olmos i que de Atapuerta a Olmos hi han 8 kms, la guia en parla de 2,5. Veig que només vol que ens quedem pels diners, encara que l'alberg està força be. Truco a Olmos si està obert i ens diu que si, i els dic que jo vaig cap allà, els altres dos diuen que també.
Entre Agés i Atapuerca veiem un camió de l'exercit de terra que ha bolcat a la cuneta de la carretera, hi ha uns quants militars, la Guàrdia Civil, etc.
Quan arribem a Atapuerca, trobem els albergs tancats, ens tornem a dir el mateix, o Olmos o recular a Agés o seguir fins a Burgos.
Seguim cap a Olmos per carretera, aquesta es estreta, amb tombs i sense vorera, amb molt de trànsit per què avui s'ha celebrat un cros internacional a Atapuerca, que es veu que te molta fama i per la carretera circulen molts cotxes.
Arribem a Olmos de Atapuerca, com es normal ells arriben bastant mes aviat que jo, i això que ens havien reagrupat a Atapuerca i només son 2 kms i mig, l'hospitalari ja ens estava esperant de resultes de la meva trucada; es una persona molt especial, ens diu que l'alberg es municipal, i que son 6€, el menjar es a base de donatiu; només arribar ens ofereix vi, un puré de verdures i pa. A la poca estona arriben en Walter i la xicota belga, que com estan lesionats han anat en bus fins Atapuerca i com estan tancats, han tingut que arribar fins aquí a peu.
L'alberg es petit però esta molt be, pels cinc que hi som hi sobra lloc, tot escalfat per una llar de foc amb un bon tiratge. Aigua calenta amb escalfador elèctric.
Per sopar un arròs amb verdures i carn estofada, fruita, aigua i vi. Després treu conyac, tots beuen menys jo, en Walter pren 5 o 6 gotets plens, i agafo una “turca”, hi això que es franciscà .......
Una etapa entre 20 i 21 kms., dura al començament per la pujada, però sempre molt agradable i sense problemes, amb unes bones rectes des de San Juan fins Atapuerca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada