Día 15. Logronyo a Nájera

Surto a les 7,15 seguint la descripció, que ho explica molt be, a més, està ben senyalitzat. Quan arribo a la rotonda i mentre busco el carrer del Marques de Murrieta, entre les possibles opcions, una noia, i sense preguntar-li, em diu quina es la direcció correcta, des d'aquí ja no hi ha cap problema.
La descripció de Mundicamino.com es:
“El peregrino ya pisa tierra riojana, de buen vino y ricas hortalizas, pero antes de encontrase con los típicos viñedos de la zona, debe salir de la ciudad.
La Rúa Vieja, donde se encuentra el refugio, nos lleva hasta la histórica puerta del camino y de ahí a la plaza circular del Alférez Provisional, adornada con una hermosa fuente en su parte central, desde donde se inicia la interminable calle del Marques de Murrieta.
Después de pasar por dos gasolineras, se tuerce a la izquierda por la calle de Prado Viejo y más tarde se cruza la autovía de circunvalación por un túnel.
Al parque de la Grajera se llega por una pista de concentración y nada más bordear el pantano hay que ascender al alto del mismo nombre, desde donde se puede ver toda la ciudad de Logroño a nuestra espalda y del mismo modo, al otro lado de la colina, se divisa Navarrete, que se alcanza una vez cruzada la N-120 y la autovía A-68. A 200 metros de esta última referencia se pasa por las ruinas del antiguo hospital de peregrinos de San Juan de Acre, cuya fachada fue trasladada y adosada al cementerio del pueblo.
Navarrete se encuentra en lo alto de una loma, que es necesario ascender para llegar al pie de su hermosa iglesia, desde donde se reemprende el camino hacia Nájera.
Poco después de superar el cementerio a la salida de Navarrete, se toman unas pistas que paralelas a la carretera discurren entre viñedos y así se camina hasta el Alto de San Antón, único tramo que atraviesa un monte perdido alejándose ligeramente de la carretera, hasta un punto en el que nuevamente se encuentra con ella para cruzarla y seguir otra vez por caminos rodeados de cepas.
Aunque Nájera ya se ve al fondo, 8 kilómetros de suave descenso separan todavía al peregrino del albergue y antes tendrá que pasar por la trastienda de zonas industriales, escombreras y un pequeño puente. Tras cruzar de nuevo la N-120, entrará en el casco histórico de la ciudad por una travesía urbana de dos largos kilómetros”.
Quan encara estic pels carrers de Logronyo em passa un que ha dormit a l'alberg, un pelegrí bastant alt, amb una motxilla que sembla un armari, portada només sobre un costat i a una velocitat bastant elevada, hi ha cada u que deu-ni-do.
La sortida de Logronyo es molt bonica, es passa per un parc tot verdet,. Abans de passar l'autopista i entrar al Parque Natural de Grajera, amb el seu pantà, així mateix natural, es posa al meu costat una persona, en Félix, que em diu que es un hospitalari de l'alberg de Logronyo, i que ell ha fet diverses vegades el Camino, i em dona varis consells, d'on dormir i on no dormir, però la veritat es que quan arribo a la primera parada, que es quan m'ho podria apuntar, ja no me'n recordo dels llocs que m'ha dit.
Paro a esmorzar a Navarrete, en un bar al costat de l'alberg, entrepà de formatge, coca-cola i cafè.
El camí te una petita variant, que es entrar o no entrar a Ventosa, jo no ho faig i segueixo pel costat de l'autopista. El que es curiós es que a la tanca que separa el camí de l'autopista, i aprofitant la tela metàl·lica, els peregrins hi posen creus fetes amb branques seques.
La ruta es bastant agradable, dins del que cap. A la pujada del Alto de San Antón, els peregrins que passen fan munts de pedres, com si fossin fites, però no ho son, i total la pujada està plena, s'ha de veure per apreciar-ho. El camí de pujada i el començament de la baixada està molt malmès, amb molta pedra solta. Al costat d'una masia habitada s'acaba el dolent i comença un tram cimentat, quan poso el peu al cimentat, “em foto de lloros”, em faig mal al genoll esquerre i a la ma dreta, el pes de la motxilla fa que la trompada sigui mes grossa. Em calmo una mica i segueixo, ara el camí baixa.
Quan es passa per les antenes de Alesón, es veu al lluny dos pobles, un a la dreta i un altre a l'esquerra, em faig apostes que quin serà, quan arribo a la carretera que els uneix, veig que ni un ni l'altre, es al recte i encara està mes lluny.
Tal i com diu la guia, des de que es veu Nájera fins que s'arriba, es fa llarguíssim, però es el que hi ha; a més l'alberg està a l'altre costat del poble, tal i com s'entra.
Arribo a l'alberg a les 14,45h. L'alberg està molt be i funciona mitjançant donatius. Soc el primer en arribar, a part de Walter (Brasiler, segons en propers dies em dirà, es franciscà), que com porta un peu embenat des de Roncesvalles, està fent el Camino en autobús.
L'hospitalari, en Josep, es valencià, està durant 15 dies, i el regim de menjar i esmorzar es, ell compra menjar, es fa comunitari, entre tots els que volen entrar (normalment son tots), i el preu de compra es a repartir entre tots. Només arribar m'ofereix o caldo o xocolata desfeta, jo agafo xocolata, i al damunt de la taula hi ha pastes i fruita.
L'alberg es de la Asociación del Camino de Nájera, i dono 5€ de donatiu.
Després arriben Alexander (Brasil), Fausto (Italià), Rio (Japonès), Antonio (Albacete), Maria (Barcelona), un noi i una noia d'Alemanya, dos homes i una dona de Finlàndia, una dona coreana, un xicot argentí que ve a l'inrevés (es o es fa el místic), i alguna persona mes que no me'n recordo.
Per sopar fan caldo, pasta, ous i fruita, amb vi i aigua, jo només bec aigua.
Després de sopar tots ens seiem en un racó de l'alberg per resar una mica, però no catòlicament, sinó cristianament, i fem la pregaria del pelegrí (llegir la bíblia, meditar, passar una espelma d'un en un, i el que la té fa una petició – cada u en el seu idioma-, i després tots agafats de la mà es resa un parenostre – el que ho fa-)
L'etapa d'avui ha estat molt be, d'uns 29 kms, encara que la arribada a Nájera ha sigut molt llarga.