Puigsou i Rocacorba, des de Granollers de Rocacorba

Santa Maria de Granollers de Rocacorba i Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba

Avui havia d'anar a la tarda a Girona per a ajudar a desmuntar el pis del meu fill i portar tot cap de Reus. Com havíem quedat per la tarda, he pogut aprofitar per fer un 100 cims que estigui a prop. Tenia dubtes entre dos i al final m'he decidit per el Puigsou, ja que es al costat del Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba, i feia bastant de temps que volia pujar i per la distancia des de casa no anava. He buscat a inet i he trobat unes descripcions i uns tracks, d'ells he triar un que puja des de Granollers de Rocacorba.
Arribo al final de carretera, a una bona esplanada on està l'Església de Santa Maria de Rocacorba:
“Esmentada l'any 1065, fou també la capella del veí castell de Granollers. L'edifici actual és una construcció barroca del segle XVIII, d'una nau i absis poligonal. A la façana principal hi ha la porta, d'arc rebaixat motllurat i remarcat amb un fris de línies barroques, una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i un rosetó. El campanar és de torre de planta quadrada, i a les seves parets s'hi poden veure algunes espitlleres de defensa. Davant la façana hi ha un petit comunidor”.
Des d'aquí busco un camí que em porti a Can Plana, i des d'allí continuar per la rutes que he trobat, que o comencen aquí o a la carretera (a cap dels dos llocs he trobat un lloc acceptable per deixar el cotxe). El camí esta completament perdut entre un munt de branques i arbres caiguts, i el únics llocs on es pot passar es traspassant un filat pels ramats, però sense portes i que em portaria al mas, on sento gent, pel que no vull passar sense camí, però segur que deu haver algun pas que jo no he trobat.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Can Plana, al davant mateix hi ha una petita esplanada, però te gespa al costat d'una piscina, però una mica abans entre el camí i el barranc em cap just el cotxe, el deixo i començo a caminar, m'avança un camió carregat de grava i em diu que no el deixi allí, que pugen camions i uns dies enrere van rebregar un cotxe. Torna a canviar de lloc, sort que a uns 700 metres al costat esquerra del camí hi ha lloc, aparco i, ara si, surto definitivament, son les onze del matí. Crec que es una mica tard, i estic segur que si el camí es solà, patiré molt.
Retrocedeixo una mica per la pista i agafo a l'esquerra el camí que marca en direcció a Banyoles. Es completament boscà, tot pujant, s'arriba a el Portaló, masia enrunada, al costat d'una camps de conreu. El camí segueix, està brut i descuidat, i va pujant, a estones per dins del bosc i a estones per tallafoc o per un roquer.
Entre el Portaló i el Coll Saposa he estat sentint el grunyir d'uns senglars, han estan creuant pel davant, però dins del bosc i no els podia veure, no se quants eren però semblaven que eren bastants, fins que he pogut veure un de petit corrent pendent avall.
S'arriba al Coll Saposa, en realitat no se exacte on es, el mapa de l'Icc marca una cosa i en una cruïlla abans hi ha un cartell que ho indicada. Des d'aquí es podria anar al Turó d'Espinassors, aniria si no fos que he sortit tant tard.
Segueixo en direcció a l'Ermita de Sant Nicolau, el camí està ple de tolls i de fang, en un d'ells rellisco i caic en mig d'ell, i en un altre no caic però poc li falta. En el camí es troba una senyal de la “Ruta de Salamina”, no se que fa aquí, però ....
Arribo a la Font de Sant Nicolau, està una mica descuidada encara que surt un rajolinet d'aigua bona i fresca. M'arribo fins l'ermita:
“L'ermita de Sant Nicolau de Pujarnol és una petita construcció romànica, segurament del segle XIII, però amb bona part de l'edifici renovat. Té una sola nau, molt curta, tallada per un absis semicircular, i amb la volta lleugerament apuntada”.
Torno a la font i agafo el camí que va paral·lel a la carretera, però per dins del bosc. El començament es molt perdedor, el bosc es veu tot igual i manquen senyals, però sabent la direcció no hi ha massa problema.
Hi ha un moment que es surt a la carretera i es segueix per uns 10 metres, passant pel costat del Clot del Llop. Al Pla de Martí es un lloc conflictiu, no s'ha de sortir a la carretera, ni agafar el camí ample, si no un senderó que surt recte, em penso que el marcat es desvia a l'esquerra i puja pel bosc, jo he pujat pel senderó del mig del tallafoc, fins que mes amunt es troben i llavors puja per la dreta i sempre per bosc.
En mig de la pujada he trobar una bateria de cotxe, es troba cada cosa... Es surt a la carretera i he agafat a l'esquerra, en direcció al cim, per arribar-hi, s'ha d'agafar, abans de la tanca de Retevisión i pel costat mateix d'una torre d'electricitat, seguir el rastre i abans de la segona, que està en un tomb, hi ha una fita, pujar per aquesta fins a tocar la tanca i seguint-la, no es agradable, anar a l'altre costat, es al costat de la vessant, ple d'esbarzers, i llavors tenim el vèrtex molt a prop, no cal dir que la foto, si es va sol, surt com surt, no hi ha manera de posar-la per fer-la amb disparador retardat per col·locar-se be, si es vol sortir davant del vèrtex, tanca entre mig, allargar la ma, i que surti la cara, la tanca i el vèrtex
Després baixo al tallafoc directament per un de secundari i ja vaig cap el Santuari de la Mare de Deu i Castell de Rocacorba, tot passant pel costat d'unes antenes caigudes, que costa de treure la “merda” de ferralla que ja no es fa servir.
“El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba es troba situat entre dues comarques de la província de Girona: el Gironès i el Pla de l’Estany. la seva devoció està estesa per les dues vessants de la muntanya de Rocacorba , d’una banda cap a Canet d’Adri al Gironès i d’altra banda cap a Banyoles i comarca.
El santuari està ubicat al cim d’una roca, amb forma de proa de vaixell (929 metres), conforma una meravellosa talaia que ens dies clars ens permet veure des del Cap de Creus, el Montgrí i les Illes Medes fins el Montseny i el Puigmal.
L’origen del Santuari s’ha de buscar a la capella del castell medieval que en aquest mateix lloc s’aixecava i que tanta notorietat va tenir en la guerra dels remenses, que el varen ocupar desprès de la defensa de la Força Vella de Girona l’any 1462.
L’any 1161, Berenguer de Rocacorba va fer una cessió al bisbe de Girona de l’església de Santa Maria. A partir d’aquest moment, passà a ésser una propietat del bisbe, en que la comencen a trobar documentada. En un document de l’any 1184 trobem que Dulcia d’Hostoles “llegava dos sueldos” a la capella del castell de Rocacorba.
En els segles XIV i XV, quan el castell va decaure, l’església fou transformada en santuari marià. Hom suposa que els terratrèmols de l’any 1428, que van assolar la comarca, la devien destruir totalment, ja que així hi consta en una visita feta l’any 1432 i que obligà a construir-hi un altre, per tal de aixoplugar un altar dedicat a Santa Maria.
L’edifici actual és en la seva major part del segle XVIII. Recentment, a començaments dels anys vuitanta del passat segle, es va portar a terme una restauració que va posar al descobert les restes d’un absis romànic.
Degut a les obres que es van dur a terme el segle XVIII, es va construir un cambril per mostrar la imatge de la Mare de Déu, anomenada Mare de Déu de la Pera, que es venerava des de el s.XIV en aquest lloc i que es d’alabastre policromat. Aquesta imatge representa a la Verge coronada, amb la cabellera trenada, està asseguda i te una pera o fruit a la mà dreta, mentre que aguanta amb l’esquerra el Nen Jesús, que sembla que agafa amb l’esquerra una flor alhora que descansa la dreta sobre el pit de la mare. Aquesta imatge actualment es troba al Museu Diocesà de Girona.
Al segle XVIII i d’acord amb el gust de l’apoca, la imatge fou substituïda per una altra de les de vestir. Desprès dels fets de 1936, aquesta imatge vestida fou destruïda.
A la sala gran de la rectoria es guarda una reproducció en alabastre, més gran que l’antiga, obra d’Albert Casellas de l’any 1954, que va ser substituïda l’any 1983 per una altra reproducció mes fidel a l’original i que es la imatge que es venera actualment.”
Després de visitar tot el que he pogut, i pujar al cim del Rocacorba, on m'he fet la foto amb la senyera, baixo pel camí de l'Escaleta, també boscà en la seva totalitat, es passa pel costat de la Cova, on diuen que es va trobar l'imatge de la Mare de Deu. Hi ha un tros, molt curt, que el camí està desfet, s'ha anat avall, es veu que abans d'arribar està marcat per salvar-ho mes amunt, però jo no ho he vist, i he hagut de fer “numerets” per passar-ho. Es passa per la Pedra del Barret, i s'arriba a una pista que va al llogaret de Rocacorba. En aquesta pista s'ha d'anar molt en compte de buscar els senyals del Pr, en cas contrari no es veu on deixar-la, i una vegada trobat el camí, el primer tros es fa difícil de seguir. Es creua el Barranc de Rocacorba i es troba una cruïlla, cap el Portell, el Coll Saposa i el Turó Rodó, jo trio aquesta opció. La continuació està bastant bruta i a estones difícil de seguir,
Una vegada al Coll del Turó Rodó ve una baixada llarga, boscosa i a estones amb una forta pendent, sort que no està tant enfangat com l'altre costat. S'arriba a Can Gelat, amb un tros, que potser era el graner, davant d'una gran era, tot enrunat, i la part del mas molt abandonada, i ja per pista a Can Plana i al cotxe. Arribo quan passen cinc minuts de les cinc de la tarda, després de fer 15,600 kms.
Volia aprofitar per visitar l'ermita de Sant Julià, de Granollers i la de Sant Nazari de Sant Martí de Llémena, però he quedat entre cinc i sis a Girona i no hem puc entretenir.
Un dia molt maco, quasi en la totalitat per bosc, pista només el tros de les antenes, i de Can Gelat al final, o sigui escassa. Hi ha trossos amb una salvatgia impressionant.

Per baixar el track, teclejar aquí, per veure o baixar les fotografies, aquí:

000000000000000