 |  |
Saltor (Sant Julià de Saltor) - Santuari de la Mare de Deu dels Munts
Com el diumenge no vaig sortir per motiu de la pluja, i sembla ser que la resta d'aquesta setmana també plourà, per avui m'he preparat per anar al Ripollès a fer el cim de Sant Amand, muntanya que esta separada del Taga, per la pista cimentada entre Ogassa i Bruguera.
Vaig jo sol, fins a Burguera on deixo el cotxe a l'aparcament que tenen habilitat, el deixo al costat d'un cotxe mig desguassat, fet que em dona mal “fario”.
Bruguera és un petit nucli urbà agregat al municipi de Ribes de Freser, situat a 1.150 m d’altitud, la seva parròquia està dedicada a Sant Feliu; el temple és romànic, actualment hi han moltes cases arranjades.
Em preparo i surto a tres quarts de deu del mati, pels carrers en direcció a El Serrat Roig, grup de cases una mica separades del nucli central.
Només passar El Serrat Roig el camí deixa d'estar cimentat, s'estreny una mica i ràpidament s'entra al bosc, deixo un d'ample i planer que marxa a la dreta, per agafar un camí que puja. El Camí es ample i va pujant, fins al Coll de la Portella, on trobo una pista, sembla que en desús, i que segueixo per la dreta, en tendència a anar baixant, es passa una barrancada on baixa aigua, deixo a l'esquerra un mur pedra i d'obra, que em sembla que deu ser per parar la terra, vermellosa, de una barrancada amb una bona pendent i amb una altura d'uns 70 metres.
El paisatge poc a poc ha anat canviant, de tot pi negre, anem passant a, juntament amb el pi, roures, fajos i boix, entre altres. La pista s'acaba en una esplanada tota verda, l'herba la cobreix quasi del tot, però una mica abans s'ha d'agafar un sender a mà esquerra. El camí es molt bonic, va per dins d'un bosc ombrívol, es molt planer fins a creuar el Torrent Sec, per cert aquest tros de camí costa de seguir, les fulles dels arbres tapen el camí, i no deu passar massa gent, es tracta de anar localitzant uns senyals grocs i fer servir el gps, que per això el porto. A partir d'aquí el camí va pujant fins anar a creuar la carena del Sagnari, llavors planeja fins el Coll de Saltor.
Dubto de baixar fins a Sant Julià de Saltor, veig que en una habitatge hi ha roba estesa, però me'n recordo que he llegit que hi ha una ermita romànica, o sigui que hi vaig.
Sant Julià de Saltor, es troba a 1350m d'altitud al peu de Sant Amand, es pot arribar en cotxe per una pista forestal des de Campdevànol. Es en mig d'uns camps de pastura, totalment verds.
Format per vàries construccions, en destaquen una masia i l’església de Sant Julià. Per la seva estructura cal situar la construcció de l’actual església romànica entre els segles XI-XII, es tracta d’una nau coberta amb volta de canó; va perdre l’absis que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dues vessants. Al punt d’unió amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis . L’església primitiva surt documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi. Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona. L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants; hi havia un rector que feia de mestre als nens i nenes de la rodalia fins a principis del segle XX.
Segons he llegit l'habitatge havia esta rehabilitat com a refugi pel C.E.R., després de temps d'abandó sembla ser que actualment està habitat per una colla de jovent.
No hi veig a ningú, si que hi ha un cotxe aparcat a la vora, i dos gossos, un de gran blanc que està lligat a la porta del que sembla l'ermita, pel que no puc entrar a veure-la per dins.
De la pista que baixa del Coll surt una camí, senyalitzat amb vermell que es el que m'indica per on s'ha de pujar, sort de les senyals, per què el començament es bastant difús.
El camí a estones te forts repetjons, i altres va pujant suau, comencen a veure's grans fajos, s'arriba a una cruïlla de quatre camins, a la dreta hi han dos bassis metàl·lics, segurament posats per beguda dels animals. Agafo el que puja per l'esquerra i al poc, a l'esquerra hi ha un faig centenari ( A l'any 1926 va ser catalogat como el mes monumental de la seva especie a Catalunya: 30mts. de altura , un diàmetre de 1.40m). Avui el tronc està escapçat a una altura aproximada d'uns tres/quatre metres, amb una gran quantitat de grans branques caigudes, amb una gran quantitat de branques joves.
Aviat el camí entra en una tartera amb una forta pendent fins a la Font de Pi – hi ha llocs que posa Font del Pena i altres Font del Pi - (el nom deu venir per la penalitat que has de fer per arribar-hi), amb aigua molt fresca, que s'agraeix després de la pujada.
S'arriba una esplanada herbosa, i per la dreta marxa el camí que va pujant a estones suau, fins a un altre esplanada a tocar el cim (Pla de Pena). El cim es dalt d'un roquer, on hi ha una gran creu del C.E.R. Aquí possiblement es va ubicar el Castell de Pena.
Segons sembla, la vista es extraordinària: A Ponent: La serra del Cadí, el Puigllançada. Mes al nord el Puigmal, darrera el Taga, a llevant la Alta Garrotxa, el Pla de L´Estany i en dies clars i nets el Mediterrani, al sur La serra de Milany, Bellmunt, El Montseny, els Cingles de Bertí, mes a la dreta, La Mola i Montserrat i fins disset pobles del Ripollès. Però la veritat es que hi ha boira baixa i no veig quasi res.
Per baixar no hi ha gaire problema, les senyals vermelles estan pintades com si fos línia continua, o sigui no hi ha cap pèrdua. Només manca en el lloc mes difícil, que es on es canvia la direcció de forma dràstica. Fins aquí el terreny es de bosc de pi negre, terreny típic pree-pirinenc. Ara s'entra en una canal, amb un camí ben marcat que porta a Bosc de San Eloi, una fageda impressionant (val molt la pena passar per aquesta fageda). El senyals continuen estant quasi a tocar i ara es junta unes cintes blanques i vermelles, molt noves, que no s'entén que hi siguin, si han fet alguna cursa o similar, el lògic es que les traguessin.
Després ja per prats es baixa fins a Coll de Jou, tenint al davant tot la vessant del Taga. Segueixo la pista cimentada en direcció a Bruguera, per deixar-la al poc pel camí de Bruguera. El primer tros s'ha de tenir una mica la visió on es va, per que no hi ha rastre, es baixa pels prats, encara que hi ha alguna senyal groga a la banda esquerra dels prats. Ja entrem al camí, el terra ben marcat, i seguint senyals grogues. El camí torna a ser molt bonic, molt planer, amb alguna baixada forta, fins arribar a la pista cimentada de Barruera, abans hem deixat dos camins a la dreta, que ben be podria ser el mateix de per on anem.
Aquí trobo un gran grup de barranquistes, i els pregunto per no anar per la pista, si coneixen algun camí, i em diuen que si vull segueixi les cintes bicolors (torna a haver) i que em baixarà a una pista i d'allí al poble. Segueixo les cintes em poso en una baixada molt forta i una mica pedregosa, amb una barrancada de color vermell a la dreta, que resulta que es la barrancada on he passar al matí i que al costat de la pista hi havia el mur de pedra i ciment, mentre baixo em creuo amb dos barranquistes carregats que em pregunten si manca molt fins dalt.
Arribo a la pista del matí i només em queda seguir, a l'inrevés, la ruta de vinguda. He calculat i la distancia es aproximadament la mateixa que si hagués baixat per la pista.
Arribo quan manquen cinc minuts per les quatre de la tarda, però llavors em vaig a visitar l'església, per fora perquè es tancada, com totes.
Un dia molt bonic, llàstima de la distancia des de casa, però una ruta pel pree-Pirineu sempre es agraïda, boscos de pi negre, fajos, roures, etc., amb trossos ben emboscats i ombrívols. Una font, encara que me saltat un altre, la del Coll de Jou, un 100 cims, llàstima de la nul·la visió, un faig centenari (escapçat), una ermita romànica (per fora). Tot el dia he estat sentit els ocells, des del Coll de la Portella fins quasi el Coll de Saltor, un puput i el soroll de la fàbrica de l'Aigua de Ribes (això si, a la llunyania).
Per cert, l'altre cotxe d'aquest matí, se l'està emportant una grua municipal.
Després, i sense dinar, agafo el cotxe i me'n vaig fins a la Mare de Deu dels Munts, que si va, des de l'Hostal del Vilar, a la carretera de Sant Quirze de Besora a Prats de Lluçanès, per una pista cimentada de menys de tres quilòmetres.
Deixo el cotxe al davant del Santuari, i me'n vaig a peu fins el vèrtex geodèsic, on també hi ha una petita creu i una capsa metàl·lica, molt malmesa, on es devia guardar la llibreta de cim. Hi ha una bona “miranda” i dos taules de orientació, una trencada. Faig les fotos del 100 cims, dino al costat del vèrtex, i me'n a veure el Santuari, que està obert. El que no està obert es el bar-restaurant, només està de dimecres a diumenge, pel que no puc fer un cafè que m'aniria be per les hores de carretera que em queden.
Per cert, al cim no es pot arribar amb cotxe, ja que al costat del santuari hi ha un senyal de prohibit el pas. Ja torno al cotxe i per l'Eix Transversal, fins a Tàrrega i d'allí cap a casa.
Vaig jo sol, fins a Burguera on deixo el cotxe a l'aparcament que tenen habilitat, el deixo al costat d'un cotxe mig desguassat, fet que em dona mal “fario”.
Bruguera és un petit nucli urbà agregat al municipi de Ribes de Freser, situat a 1.150 m d’altitud, la seva parròquia està dedicada a Sant Feliu; el temple és romànic, actualment hi han moltes cases arranjades.
Em preparo i surto a tres quarts de deu del mati, pels carrers en direcció a El Serrat Roig, grup de cases una mica separades del nucli central.
Només passar El Serrat Roig el camí deixa d'estar cimentat, s'estreny una mica i ràpidament s'entra al bosc, deixo un d'ample i planer que marxa a la dreta, per agafar un camí que puja. El Camí es ample i va pujant, fins al Coll de la Portella, on trobo una pista, sembla que en desús, i que segueixo per la dreta, en tendència a anar baixant, es passa una barrancada on baixa aigua, deixo a l'esquerra un mur pedra i d'obra, que em sembla que deu ser per parar la terra, vermellosa, de una barrancada amb una bona pendent i amb una altura d'uns 70 metres.
El paisatge poc a poc ha anat canviant, de tot pi negre, anem passant a, juntament amb el pi, roures, fajos i boix, entre altres. La pista s'acaba en una esplanada tota verda, l'herba la cobreix quasi del tot, però una mica abans s'ha d'agafar un sender a mà esquerra. El camí es molt bonic, va per dins d'un bosc ombrívol, es molt planer fins a creuar el Torrent Sec, per cert aquest tros de camí costa de seguir, les fulles dels arbres tapen el camí, i no deu passar massa gent, es tracta de anar localitzant uns senyals grocs i fer servir el gps, que per això el porto. A partir d'aquí el camí va pujant fins anar a creuar la carena del Sagnari, llavors planeja fins el Coll de Saltor.
Dubto de baixar fins a Sant Julià de Saltor, veig que en una habitatge hi ha roba estesa, però me'n recordo que he llegit que hi ha una ermita romànica, o sigui que hi vaig.
Sant Julià de Saltor, es troba a 1350m d'altitud al peu de Sant Amand, es pot arribar en cotxe per una pista forestal des de Campdevànol. Es en mig d'uns camps de pastura, totalment verds.
Format per vàries construccions, en destaquen una masia i l’església de Sant Julià. Per la seva estructura cal situar la construcció de l’actual església romànica entre els segles XI-XII, es tracta d’una nau coberta amb volta de canó; va perdre l’absis que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dues vessants. Al punt d’unió amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis . L’església primitiva surt documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi. Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona. L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants; hi havia un rector que feia de mestre als nens i nenes de la rodalia fins a principis del segle XX.
Segons he llegit l'habitatge havia esta rehabilitat com a refugi pel C.E.R., després de temps d'abandó sembla ser que actualment està habitat per una colla de jovent.
No hi veig a ningú, si que hi ha un cotxe aparcat a la vora, i dos gossos, un de gran blanc que està lligat a la porta del que sembla l'ermita, pel que no puc entrar a veure-la per dins.
De la pista que baixa del Coll surt una camí, senyalitzat amb vermell que es el que m'indica per on s'ha de pujar, sort de les senyals, per què el començament es bastant difús.
El camí a estones te forts repetjons, i altres va pujant suau, comencen a veure's grans fajos, s'arriba a una cruïlla de quatre camins, a la dreta hi han dos bassis metàl·lics, segurament posats per beguda dels animals. Agafo el que puja per l'esquerra i al poc, a l'esquerra hi ha un faig centenari ( A l'any 1926 va ser catalogat como el mes monumental de la seva especie a Catalunya: 30mts. de altura , un diàmetre de 1.40m). Avui el tronc està escapçat a una altura aproximada d'uns tres/quatre metres, amb una gran quantitat de grans branques caigudes, amb una gran quantitat de branques joves.
Aviat el camí entra en una tartera amb una forta pendent fins a la Font de Pi – hi ha llocs que posa Font del Pena i altres Font del Pi - (el nom deu venir per la penalitat que has de fer per arribar-hi), amb aigua molt fresca, que s'agraeix després de la pujada.
S'arriba una esplanada herbosa, i per la dreta marxa el camí que va pujant a estones suau, fins a un altre esplanada a tocar el cim (Pla de Pena). El cim es dalt d'un roquer, on hi ha una gran creu del C.E.R. Aquí possiblement es va ubicar el Castell de Pena.
Segons sembla, la vista es extraordinària: A Ponent: La serra del Cadí, el Puigllançada. Mes al nord el Puigmal, darrera el Taga, a llevant la Alta Garrotxa, el Pla de L´Estany i en dies clars i nets el Mediterrani, al sur La serra de Milany, Bellmunt, El Montseny, els Cingles de Bertí, mes a la dreta, La Mola i Montserrat i fins disset pobles del Ripollès. Però la veritat es que hi ha boira baixa i no veig quasi res.
Per baixar no hi ha gaire problema, les senyals vermelles estan pintades com si fos línia continua, o sigui no hi ha cap pèrdua. Només manca en el lloc mes difícil, que es on es canvia la direcció de forma dràstica. Fins aquí el terreny es de bosc de pi negre, terreny típic pree-pirinenc. Ara s'entra en una canal, amb un camí ben marcat que porta a Bosc de San Eloi, una fageda impressionant (val molt la pena passar per aquesta fageda). El senyals continuen estant quasi a tocar i ara es junta unes cintes blanques i vermelles, molt noves, que no s'entén que hi siguin, si han fet alguna cursa o similar, el lògic es que les traguessin.
Després ja per prats es baixa fins a Coll de Jou, tenint al davant tot la vessant del Taga. Segueixo la pista cimentada en direcció a Bruguera, per deixar-la al poc pel camí de Bruguera. El primer tros s'ha de tenir una mica la visió on es va, per que no hi ha rastre, es baixa pels prats, encara que hi ha alguna senyal groga a la banda esquerra dels prats. Ja entrem al camí, el terra ben marcat, i seguint senyals grogues. El camí torna a ser molt bonic, molt planer, amb alguna baixada forta, fins arribar a la pista cimentada de Barruera, abans hem deixat dos camins a la dreta, que ben be podria ser el mateix de per on anem.
Aquí trobo un gran grup de barranquistes, i els pregunto per no anar per la pista, si coneixen algun camí, i em diuen que si vull segueixi les cintes bicolors (torna a haver) i que em baixarà a una pista i d'allí al poble. Segueixo les cintes em poso en una baixada molt forta i una mica pedregosa, amb una barrancada de color vermell a la dreta, que resulta que es la barrancada on he passar al matí i que al costat de la pista hi havia el mur de pedra i ciment, mentre baixo em creuo amb dos barranquistes carregats que em pregunten si manca molt fins dalt.
Arribo a la pista del matí i només em queda seguir, a l'inrevés, la ruta de vinguda. He calculat i la distancia es aproximadament la mateixa que si hagués baixat per la pista.
Arribo quan manquen cinc minuts per les quatre de la tarda, però llavors em vaig a visitar l'església, per fora perquè es tancada, com totes.
Un dia molt bonic, llàstima de la distancia des de casa, però una ruta pel pree-Pirineu sempre es agraïda, boscos de pi negre, fajos, roures, etc., amb trossos ben emboscats i ombrívols. Una font, encara que me saltat un altre, la del Coll de Jou, un 100 cims, llàstima de la nul·la visió, un faig centenari (escapçat), una ermita romànica (per fora). Tot el dia he estat sentit els ocells, des del Coll de la Portella fins quasi el Coll de Saltor, un puput i el soroll de la fàbrica de l'Aigua de Ribes (això si, a la llunyania).
Per cert, l'altre cotxe d'aquest matí, se l'està emportant una grua municipal.
Després, i sense dinar, agafo el cotxe i me'n vaig fins a la Mare de Deu dels Munts, que si va, des de l'Hostal del Vilar, a la carretera de Sant Quirze de Besora a Prats de Lluçanès, per una pista cimentada de menys de tres quilòmetres.
Deixo el cotxe al davant del Santuari, i me'n vaig a peu fins el vèrtex geodèsic, on també hi ha una petita creu i una capsa metàl·lica, molt malmesa, on es devia guardar la llibreta de cim. Hi ha una bona “miranda” i dos taules de orientació, una trencada. Faig les fotos del 100 cims, dino al costat del vèrtex, i me'n a veure el Santuari, que està obert. El que no està obert es el bar-restaurant, només està de dimecres a diumenge, pel que no puc fer un cafè que m'aniria be per les hores de carretera que em queden.
Per cert, al cim no es pot arribar amb cotxe, ja que al costat del santuari hi ha un senyal de prohibit el pas. Ja torno al cotxe i per l'Eix Transversal, fins a Tàrrega i d'allí cap a casa.
 |
 |
..............
Entrades
FOTOS JA!!! FOTOS JA!!!!
ResponEliminaO EL PÚBLICO SE'N VA!!!!!!!!!!!