Cap de la Gallina Pelada, des de la Font Freda

Cap de la Gallina Pelada - Font Freda

Avui ha estat un dia una mica estrany, ahir vaig llegir el pronostic del temps per avui: “Les temperatures tornaran a superar els 35 graus a l'interior i els 30 al litoral. Dominarà el cel clar, encara que hi haurà nuvolades i xàfecs al nord” i marcaven aigua només a la Val d'Aran.
Però anem a pams, havia quedat amb el meu fill per sortir avui, a més jo estava convençut que el company Esteve vindria, no m'ho havia confirmat però jo estava cregut. El divendres em truca un altre company per anar al Pirineu i li dic que no, que tenia preparat anat a fer el cim del Cap de la Gallina Pelada, i si anem be de temps, el Cap del Verd, i estic compromès amb els dos. El dissabte l'Esteve m'envia un missatge que no pot venir, no passa res, i avui al matí el meu fill em diu que no es troba be, o sigui quedo sol.
Surto de Reus en direcció a Saldes, i quan estic arribant a l'alçada de Sallent comença a ploure, i no ho deixarà fins a Maçaners, a estones fort. La veritat es que estic acovardit, crec que avui els fats s'han girat en contra meva. Arribo al Coll de la Trapa i giro cap a la Pleta de la Vila i fins a la Font Freda, davant de la que deixo el cotxe. Ara està sortint una mica el sol, encara que sota els arbres continua plovent.
Agafo la motxilla, els bastons, poso en funcionament el gps, la màquina de fotos, bec aigua i surto quan manca mig quart per les deu del matí. Copio la descripció de la ruta, la he tret del “Consorci de Turisme de l'Alt Berguedà” i la tenen marcada con a PRC-79.
“La ruta s’inicia a la pista del coll de la Trapa cap a Vallcebre, aproximadament a un quilòmetre més amunt de la Pleta de la Vila, just en el punt on hi ha la cruïlla de la Font Freda, a mà dreta. Cal deixar el cotxe a l’aparcament des d’on s’accedeix a aquesta font i començar a caminar.
Seguiu per la pista que veníeu durant poc menys d’un quilòmetre. En aquest punt travessareu el torrent de les Llobateres i, just després de travessar-lo, caldrà trencar a la dreta per agafar una pista de desembosc que segueix aquest torrent per la banda esquerra Abans d’entrar a la pista trobareu un cartell de la ruta minera que diu: “La gallina pelada pel torrent de les Llobateres” La pista es va estrenyent a mida que avanceu i us durà al mig del torrent que anireu creuant a banda i banda a mesura que pugeu. Normalment aquest torrent està sec, per tant, no hi ha cap inconvenient en passar pel mig. En cas que baixi aigua sempre es pot esquivar passant per les vores, per on es dibuixa un corriol més fressat.
Arribareu a un punt on trobareu una bifurcació de corriols: un que pel mig d’una tartera s’enfila per la dreta i l’altra que continua per l’esquerra seguint el torrent de les Llobateres, ja no pel mig sinó que de mica en mica es va enfilant en direcció nord-est. A partir d’aquí el corriol és molt fressat i va fent ziga-zagues per esquivar el pendent tot passant pel mig del bosc.
Travessareu el torrent de les Llobateres i començareu a marxar clarament en direcció nord-est. Seguireu enfilant-nos pel mig del bosc de pi fent ziga-zagues. Des d’aquí, si mireu en direcció nord veureu el Pedraforca i, als seus peus, el poble de Saldes.
Ben aviat entrareu en un torrent sense aigua i el seguireu cap amunt per dintre del curs, en direcció sud-oest. Arribareu a un punt en què el torrent s’engorja suaument però cal seguir per dintre. Passat aquest punt, el torrent s’eixampla i s’entra en una petita vall, amb herba i els arbres més esclarissats.
La vall es torna a tancar i veureu que el torrent es bifurca en tres braços. Si seguíssiu pel de la dreta del tot pujaríeu directament cap al pla d’Ensija per dintre del torrent d’Ensija. En aquest cas, us proposem que seguiu pel de l’esquerra que marxa en direcció nord-est per anar a parar a l’extrem més oriental de la serra d’Ensija, als peus del Serrat Voltor. Cal doncs, que continueu per dintre del torrent.
Arribareu a una altra bifurcació de torrents i haureu de seguir pel de l’esquerra que marxa en direcció nord-est. Fins al final de la pujada s’alterna el pas per dintre i per fora del torrent.
Finalment, s’arriba a dalt de la carena. Les vistes són espectaculars en totes direccions. El turó que teniu a la vostra esquerra és el Serrat Voltor. Hi podeu pujar però les vistes no milloren pas les que teniu actualment. La vostra ruta segueix cap a la dreta, en direcció oest per anar carenejant per la serra d’Ensija pel seu costat sud fins arribar al final on fareu el cim de la Gallina Pelada. Esteu en un pla on els pins són més escassos i predominen els prats d’herba. Baixareu suaument per tornar a pujar fins a la Creu de Ferro, a 2279 metres d’altitud..
En aquest punt les vistes són espectaculars a 360 graus: Serra del Cadí, serra del Moixeró, Andorra, Puigmal, Montseny, Montserrat, Port del Comte, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,... Cal que seguiu carenejant pel mig dels prats en què s’alternen les roques i el prats d’herba, sempre en direcció nord-oest. Baixareu suaument per tornar a pujar. Travessareu la baga de les Llobateres i a mida que acabeu aquest pla veureu que la carena es bifurca; cal prendre el braç de la dreta, en direcció nord. Està molt ben marcat per unes grans fites de pedres. Al final d’aquesta carena, a mà dreta, veureu el corriol que arriba directament pel torrent d’Ensija i que havíeu deixat abans.
A partir d’aquí caldrà baixar fins arribar al refugi Delgado Úbeda; primer de dret pel mig de la muntanya i després travessant uns plans i pujant fins al refugi.
Per arribar al cim de la Gallina Pelada cal que pregueu el corriol que passa per l’esquerra del refugi. Passareu per sobre unes pedres i us anireu enfilant progressivament.
Abans d’enfilar-vos al cim passareu per un coll des d’on es gaudeix de bones vistes de la vall de Peguera, els rasos de Peguera,...
Finalment, arribareu al Cap de la Gallina Pelada, un mirador amb vistes espectaculars a les zones properes: pobles de Saldes, Gósol, Maçaners, ... i a les llunyanes: Cadí-Moixeró, Montseny, Montserrat,... Una vegada escrites les vostres impressions en el llibre del cim i contemplat el paisatge ja podeu iniciar el retorn. Baixareu pel mateix lloc per on heu pujat fins al refugi, travessareu els plans d’on havíeu vingut, però en el punt on comença una suau baixada us haureu de desviar cap a l’esquerra, en direcció nord. Hi ha un pal de ferro que us ajudarà a trobar l’entrada al torrent de baixada. Baixareu pel mig de prats d’herba. Just al davant, al fons, veureu la Tosa i les Penyes Altes de Moixeró. Més a prop vostre un turó suau que vorejareu per la banda esquerra. El corriol va baixant cada vegada més ben dibuixat i gaudireu d’unes bones perspectives de la cara sud del Pedraforca, amb el poble de Saldes a la seva falda. Veureu un altre turó més punxegut que també vorejareu per la seva banda esquerra i al costat veureu un torrent que marxa més cap a l’esquerra i vosaltres per la dreta fins que arribeu a uns plans. Els travessareu i, una vegada passats, caldrà girar a l’esquerra per seguir un corriol perfectament dibuixat que us portarà fins al costat del torrent de la Font d’Ensija, passant per un bosc cada vegada més frondós fent ziga-zagues pel mig del bosc. El camí és costerut i ple de pedres. Cal anar en compte amb les torçades de peu i relliscades.
Trobareu el torrent de la font Freda que caldrà seguir per la seva banda dreta fins al fons de la vall. A mida que anireu arribant al fons del torrent, el camí cada vegada és més ben dibuixat, més suau i més ben fressat cosa que permet caminar més còmodament.
Finalment, s’arriba a la Font Freda, una font amb taules i barbacoes. A partir d’aquí ja només us caldrà baixar les escales que us portaran al punt final de la ruta”.
A continuació descric les meves impressions del dia. La pujada del Barranc de les Llobateres no te cap problema i es molt bonic, però en tota la pujada no m'he trobat còmode, anava cansat, potser dels nervis i del tou del terreny (estava molt mullat, però sense tolls), i m'ha costat bastant, encara que m'ha ajudat molt el poder gaudir del verd paisatge, encara que tot el camí vas encaixonat. A la cruïlla amb el Barranc d'Ensija hi ha un pal indicador, i a partir d'allí s'ha d'agafar sempre el ramal de l'esquerra. En un arbre he sentit un pica-soques, però no he volgut aproximar-me per què segur que marxaria, l'he deixat amb la seva feina.
Tenia intenció de fer el Serrat Voltor, però després de llegir la descripció que diu que no millora la vista que es veu des del coll, he desistit. La vista des de la Creu de Ferro es impressionant. Sembla ser que han posat un creu nova, segons em van dir la creu ja no hi era, però la que hi ha es veu molt nova.
Al aproximar-me al refugi ja veig gent dalt del cim, gent que puja i gent que ja baixa. Mentre pujo, em creuo amb altres, i cosa estranya últimament, ens saludem tots. Arribo dalt i de seguida s'ofereixen a fer-me la foto de cim, cosa que accedeixo, i es queden parats al treure la senyera, per cert me la demanen per fer, ells, una foto dels nens amb la senyera (son 3 o 4).
Ells marxen i jo bastant de seguit, estan venint uns núvols de tempesta del sud-est i no m'agraden gens. Em creuo amb altres grups, i també ens saludem tots (potser està tornant l'educació a la muntanya?).
Baixant pel Torrent de la Font d'Ensija avanço a una parella de la meva edat que baixant molt pitjor que jo, o sigui fatal. Trobo la Font de l'Orri, que es on l'aigua surt al torrent. Tota aquesta baixada el camí es molt marcat, encara que es forta i pedregosa.
Arribo a la Font Freda, fotos, beure aigua de la font i ràpid al cotxe, que es senten trons molt a prop. Es un quart de tres i he fer 10.800 kms. Pujo al cotxe i de seguida comença a caure aigua amb bastant de força, pel que desisteixo anar a Gósol a mirar de fer el Cap del Verd.
Excursió per terreny típicament d'alta muntanya, molt agradable i amb molt bones vistes. Quasi tot el dia a fet un “ventet” que m'ha obligat a tapar-me una mica, encarà que en la pujada i la baixada, al anar encaixonat m'he pogut desabrigar.

Per veure o descarregar les fotos, teclejar aquí.

00000000000000000

Puigsou i Rocacorba, des de Granollers de Rocacorba

Santa Maria de Granollers de Rocacorba i Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba

Avui havia d'anar a la tarda a Girona per a ajudar a desmuntar el pis del meu fill i portar tot cap de Reus. Com havíem quedat per la tarda, he pogut aprofitar per fer un 100 cims que estigui a prop. Tenia dubtes entre dos i al final m'he decidit per el Puigsou, ja que es al costat del Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba, i feia bastant de temps que volia pujar i per la distancia des de casa no anava. He buscat a inet i he trobat unes descripcions i uns tracks, d'ells he triar un que puja des de Granollers de Rocacorba.
Arribo al final de carretera, a una bona esplanada on està l'Església de Santa Maria de Rocacorba:
“Esmentada l'any 1065, fou també la capella del veí castell de Granollers. L'edifici actual és una construcció barroca del segle XVIII, d'una nau i absis poligonal. A la façana principal hi ha la porta, d'arc rebaixat motllurat i remarcat amb un fris de línies barroques, una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i un rosetó. El campanar és de torre de planta quadrada, i a les seves parets s'hi poden veure algunes espitlleres de defensa. Davant la façana hi ha un petit comunidor”.
Des d'aquí busco un camí que em porti a Can Plana, i des d'allí continuar per la rutes que he trobat, que o comencen aquí o a la carretera (a cap dels dos llocs he trobat un lloc acceptable per deixar el cotxe). El camí esta completament perdut entre un munt de branques i arbres caiguts, i el únics llocs on es pot passar es traspassant un filat pels ramats, però sense portes i que em portaria al mas, on sento gent, pel que no vull passar sense camí, però segur que deu haver algun pas que jo no he trobat.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Can Plana, al davant mateix hi ha una petita esplanada, però te gespa al costat d'una piscina, però una mica abans entre el camí i el barranc em cap just el cotxe, el deixo i començo a caminar, m'avança un camió carregat de grava i em diu que no el deixi allí, que pugen camions i uns dies enrere van rebregar un cotxe. Torna a canviar de lloc, sort que a uns 700 metres al costat esquerra del camí hi ha lloc, aparco i, ara si, surto definitivament, son les onze del matí. Crec que es una mica tard, i estic segur que si el camí es solà, patiré molt.
Retrocedeixo una mica per la pista i agafo a l'esquerra el camí que marca en direcció a Banyoles. Es completament boscà, tot pujant, s'arriba a el Portaló, masia enrunada, al costat d'una camps de conreu. El camí segueix, està brut i descuidat, i va pujant, a estones per dins del bosc i a estones per tallafoc o per un roquer.
Entre el Portaló i el Coll Saposa he estat sentint el grunyir d'uns senglars, han estan creuant pel davant, però dins del bosc i no els podia veure, no se quants eren però semblaven que eren bastants, fins que he pogut veure un de petit corrent pendent avall.
S'arriba al Coll Saposa, en realitat no se exacte on es, el mapa de l'Icc marca una cosa i en una cruïlla abans hi ha un cartell que ho indicada. Des d'aquí es podria anar al Turó d'Espinassors, aniria si no fos que he sortit tant tard.
Segueixo en direcció a l'Ermita de Sant Nicolau, el camí està ple de tolls i de fang, en un d'ells rellisco i caic en mig d'ell, i en un altre no caic però poc li falta. En el camí es troba una senyal de la “Ruta de Salamina”, no se que fa aquí, però ....
Arribo a la Font de Sant Nicolau, està una mica descuidada encara que surt un rajolinet d'aigua bona i fresca. M'arribo fins l'ermita:
“L'ermita de Sant Nicolau de Pujarnol és una petita construcció romànica, segurament del segle XIII, però amb bona part de l'edifici renovat. Té una sola nau, molt curta, tallada per un absis semicircular, i amb la volta lleugerament apuntada”.
Torno a la font i agafo el camí que va paral·lel a la carretera, però per dins del bosc. El començament es molt perdedor, el bosc es veu tot igual i manquen senyals, però sabent la direcció no hi ha massa problema.
Hi ha un moment que es surt a la carretera i es segueix per uns 10 metres, passant pel costat del Clot del Llop. Al Pla de Martí es un lloc conflictiu, no s'ha de sortir a la carretera, ni agafar el camí ample, si no un senderó que surt recte, em penso que el marcat es desvia a l'esquerra i puja pel bosc, jo he pujat pel senderó del mig del tallafoc, fins que mes amunt es troben i llavors puja per la dreta i sempre per bosc.
En mig de la pujada he trobar una bateria de cotxe, es troba cada cosa... Es surt a la carretera i he agafat a l'esquerra, en direcció al cim, per arribar-hi, s'ha d'agafar, abans de la tanca de Retevisión i pel costat mateix d'una torre d'electricitat, seguir el rastre i abans de la segona, que està en un tomb, hi ha una fita, pujar per aquesta fins a tocar la tanca i seguint-la, no es agradable, anar a l'altre costat, es al costat de la vessant, ple d'esbarzers, i llavors tenim el vèrtex molt a prop, no cal dir que la foto, si es va sol, surt com surt, no hi ha manera de posar-la per fer-la amb disparador retardat per col·locar-se be, si es vol sortir davant del vèrtex, tanca entre mig, allargar la ma, i que surti la cara, la tanca i el vèrtex
Després baixo al tallafoc directament per un de secundari i ja vaig cap el Santuari de la Mare de Deu i Castell de Rocacorba, tot passant pel costat d'unes antenes caigudes, que costa de treure la “merda” de ferralla que ja no es fa servir.
“El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba es troba situat entre dues comarques de la província de Girona: el Gironès i el Pla de l’Estany. la seva devoció està estesa per les dues vessants de la muntanya de Rocacorba , d’una banda cap a Canet d’Adri al Gironès i d’altra banda cap a Banyoles i comarca.
El santuari està ubicat al cim d’una roca, amb forma de proa de vaixell (929 metres), conforma una meravellosa talaia que ens dies clars ens permet veure des del Cap de Creus, el Montgrí i les Illes Medes fins el Montseny i el Puigmal.
L’origen del Santuari s’ha de buscar a la capella del castell medieval que en aquest mateix lloc s’aixecava i que tanta notorietat va tenir en la guerra dels remenses, que el varen ocupar desprès de la defensa de la Força Vella de Girona l’any 1462.
L’any 1161, Berenguer de Rocacorba va fer una cessió al bisbe de Girona de l’església de Santa Maria. A partir d’aquest moment, passà a ésser una propietat del bisbe, en que la comencen a trobar documentada. En un document de l’any 1184 trobem que Dulcia d’Hostoles “llegava dos sueldos” a la capella del castell de Rocacorba.
En els segles XIV i XV, quan el castell va decaure, l’església fou transformada en santuari marià. Hom suposa que els terratrèmols de l’any 1428, que van assolar la comarca, la devien destruir totalment, ja que així hi consta en una visita feta l’any 1432 i que obligà a construir-hi un altre, per tal de aixoplugar un altar dedicat a Santa Maria.
L’edifici actual és en la seva major part del segle XVIII. Recentment, a començaments dels anys vuitanta del passat segle, es va portar a terme una restauració que va posar al descobert les restes d’un absis romànic.
Degut a les obres que es van dur a terme el segle XVIII, es va construir un cambril per mostrar la imatge de la Mare de Déu, anomenada Mare de Déu de la Pera, que es venerava des de el s.XIV en aquest lloc i que es d’alabastre policromat. Aquesta imatge representa a la Verge coronada, amb la cabellera trenada, està asseguda i te una pera o fruit a la mà dreta, mentre que aguanta amb l’esquerra el Nen Jesús, que sembla que agafa amb l’esquerra una flor alhora que descansa la dreta sobre el pit de la mare. Aquesta imatge actualment es troba al Museu Diocesà de Girona.
Al segle XVIII i d’acord amb el gust de l’apoca, la imatge fou substituïda per una altra de les de vestir. Desprès dels fets de 1936, aquesta imatge vestida fou destruïda.
A la sala gran de la rectoria es guarda una reproducció en alabastre, més gran que l’antiga, obra d’Albert Casellas de l’any 1954, que va ser substituïda l’any 1983 per una altra reproducció mes fidel a l’original i que es la imatge que es venera actualment.”
Després de visitar tot el que he pogut, i pujar al cim del Rocacorba, on m'he fet la foto amb la senyera, baixo pel camí de l'Escaleta, també boscà en la seva totalitat, es passa pel costat de la Cova, on diuen que es va trobar l'imatge de la Mare de Deu. Hi ha un tros, molt curt, que el camí està desfet, s'ha anat avall, es veu que abans d'arribar està marcat per salvar-ho mes amunt, però jo no ho he vist, i he hagut de fer “numerets” per passar-ho. Es passa per la Pedra del Barret, i s'arriba a una pista que va al llogaret de Rocacorba. En aquesta pista s'ha d'anar molt en compte de buscar els senyals del Pr, en cas contrari no es veu on deixar-la, i una vegada trobat el camí, el primer tros es fa difícil de seguir. Es creua el Barranc de Rocacorba i es troba una cruïlla, cap el Portell, el Coll Saposa i el Turó Rodó, jo trio aquesta opció. La continuació està bastant bruta i a estones difícil de seguir,
Una vegada al Coll del Turó Rodó ve una baixada llarga, boscosa i a estones amb una forta pendent, sort que no està tant enfangat com l'altre costat. S'arriba a Can Gelat, amb un tros, que potser era el graner, davant d'una gran era, tot enrunat, i la part del mas molt abandonada, i ja per pista a Can Plana i al cotxe. Arribo quan passen cinc minuts de les cinc de la tarda, després de fer 15,600 kms.
Volia aprofitar per visitar l'ermita de Sant Julià, de Granollers i la de Sant Nazari de Sant Martí de Llémena, però he quedat entre cinc i sis a Girona i no hem puc entretenir.
Un dia molt maco, quasi en la totalitat per bosc, pista només el tros de les antenes, i de Can Gelat al final, o sigui escassa. Hi ha trossos amb una salvatgia impressionant.

Per baixar el track, teclejar aquí, per veure o baixar les fotografies, aquí:

000000000000000

Sant Alís des de Sant Esteve de la Sarga

Gos que m'acompanyarà tot el dia - Penya de Sant Alís

Feia dies que em ballava pel cap anar a fer el cim del Sant Alís. De les diferents opcions que hi ha per fer-ho he triat sortir de Sant Esteve de la Sarga, encara que aquest cim es dels que es poden fer amb cotxe, ja que la tant la pista des Alsamora com la des d'Àger estan asfaltades.
Vaig fins a Sant Esteve, on aparco el cotxe a la mateixa entrada i surto a dos quarts de deu del matí. Només sortir se m'ajunta un gos de molta envergadura, que m'acompanyarà quasi tot el trajecte.
Baixo a creuar el Barranc de Sant Esteve, després de visitar, per fora, l'església parroquial de Sant Esteve protomàrtir, es d’origen romànic; a la part inferior dels murs de perímetre es destria un aparell clarament romànic, potser de la fi del segle XI, al damunt mateix del qual hi ha diverses filades de carreus més tardans i, a la part superior, un paredat modern.
Segons el wikipedia:
“Está documentada desde antiguo: el 1055 ya se habla del «collo de Sarga», y en 1069 ya sale en un documento la parroquia de San Esteban. A lo largo de toda la edad moderna se dice que el sitio es del abad de San Esteban o del abad de la Sarga. Aunque no se tiene la fecha de su consagración, sí se tiene la de su dotación: 10 de junio de 1076. Fue construida, según el acta notarial de la dotación, por los señores del lugar, Bertran Ató y Ermengarda, y fue dotada con el tercio del diezmo de la Fabregada, el del pueblo y tierras donde está situada, y la villa llamada en ese momento de la Sarga, con todos sus habitantes.
Por lo que se desprende del documento, Fabregada era el núcleo principal del término, en ese momento. El señorío del que dependía Bertran Ató era el de la familia Montañana. La iglesia y el edificio que fue rectoría y, quizás, monasterio”
Vaig seguint el GR3. Creuo el barranc, deixant a la dreta el camí a la Mare de Deu de la Fabregada i vaig pujant per una antiga carrerada, el tros es bonic, encara que solà, es va per dins d'un bosc d'alzines; hi han alguns repetjons una mica forts o es que jo estic dèbil, alguna cosa serà.
Al Coll de la Pua, em trobo la pista asfaltada que puja al Coll d'Àger, la segueixo, per poca estona, a la dreta. Al poc de deixa la pista, a l'esquerra hi ha un petita bassa feta a la roca, i a l'esquerra han posat uns bassis metàl·lics, per que begui el bestiar.
Vaig per una pista, vella i de desembrossar, per arribar a una zona que em penso que els que van fer el Gr s'han inventat els camins, s'ha de portar compte i fitxar-se be en els senyals (encara son bastant noves) i les fites. Se surt a la pista asfaltada, davant mateix de la cruïlla que va a l'observatori. Es segueix per camí ample fins a la cruïlla amb la que ve d'Àger. Segueixo per asfalt i passo pel costat d'unes sis persones que estan preparant els aparells per llançar-se a volar. Finalitza l'asfalt i segueix la pista de terra, al segon "turonet" deixo la pista i vaig per la carena, la resta per la pista, amb molt bones vistes als espadats laterals, al pantà de Camarasa i la Vall d'Àger. Deixo la pista i per corriol arribo al cim. Faig les fotos de cim, i alguna des d'aquí, no puc fer massa lluny al haver al tombant una boirina, i cap el Pirineu, núvols de tempesta, encara que s'entreveu els cims nevats. M'esperava que mentre menjava una mica, el gos em vindria al meu costat, però s'ha posat estirat i bastant separat, pel que m'ha deixat fer les fotos amb el disparador retardat amb tota tranquil·litat.
Al baixar es on venen els problemes.. Baixo per la pista (per cert te una tanca i s'ha d'esquivar) que baixa cap "Lo Coll", aquí per tres vegades faig drecera, però sense cap problema, també es pot seguir la pista sense dificultats. Aquí el terreny es de prats amb sense quasi cap arbre.
Deixant a la dreta un camí que baixa paral·lel al Barranc de l'Alzina i un altre que va a buscar la Obaga del Feixal Peraire, el nostre camí tomba fort a l'esquerra i entra en terreny molt solà, amb pins i sort que el sol no “apreta” massa. Després de fer un altre tomb fort, ara a l'esquerra, entra en un tros molt bonic, es una zona bastant frescal.
A la zona de "Lo Cloto" torno a fer drecera, es pot seguir per la pista, però començo a estar fart de pista i la tallo, no hi ha problemes si es sap la direcció, encara que es un tros de bosc bastant atapeït.
Després d'això i en un retomb molt fort a la dreta i amb forta baixada, els mapes marquen un camí que segueix recte (que es el que tinc preparat), degut als arranjaments de la pista i les pedres que han llançat a la vora, no veig l'entrada, i quan m'adono ja estic una mica lluny i em fa peresa pujar a buscar-ho i confio que la pista no s'allunyi massa. A més tinc els problemes de que no tinc mapa de la zona, porto imprès el mapa de l'Icc a escala 1/25mil (en blanc i negre), i en el gps no tinc els mapes de la zona (cosa que desconeixia), pel que em pateixo un munt de pista.
Ja bastant mes avall, trobo una "pistota" a l'esquerra que sembla qua va en bona direcció, però finalitza en uns camps de conreu, vaig per la vora i seguint un rastre, baixo a creuar el Barranc de la Llau Xica, i per senderó pujo a trobar el camí que havia preparat, que torna a ser una carrerada. En aquest tros m'he fiat de la ruta que agafava el gos que m'acompanya.
Arribat al GR creia que s'havia acabat els problemes, però quasi a tocar Sant Esteve, es perd el camí (o jo no el se veure) i pel costat d'uns camps, intentant no xafar massa el blat, arribo al final.
Tal i com la he fet, a part que la pista es fa molt llarga segons el meu parer, te el seu encant, hi ha moments d'aventura (facilona), però trobant el camí que m'he empassat quedà un tomb bastant bonic, això si aconsello un dia clar de l'hivern, a l'estiu pot ser molt dur, sort he tingut dels núvols que m'ha acompanyat la major part del dia.
El gos que m'ha acompanyat tot el dia, durant la pujada anava al davant, el perdia de vista i quan no m'ho esperava me'l trobava assegut al costat del camí, a la baixada, també anava al davant i alternava el asseure's esperant-me o marxava del camí per entrar al bosc i tornar a sortir. Al finalitzar s'ha estirar prop del cotxe i ja no s'ha bellugat, només ha aixecat el cap quan he marxat.
Després he anat, en cotxe, fins l'ermita de la Mare de Deu de la Fabregada, encara que ja havia estat, em feia il·lusió tornar, i he aprofitat a dinar al costat de la seva font. He hagut de fer-ho depresa per què els trons i llampecs venien amb mota rapidesa.
Segons wikipedia:
“El santuari de la Mare de Déu de Fabregada està situat a tocar de l'antic nucli de població de Fabregada a l'oest del poble de Sant Esteve de la Sarga, al Pallars Jussà. Tot i que ara és una ermita aïllada, fou l'església parroquial del nucli de població més important de l'actual terme de Sant Esteve de Sarga.
És un edifici romànic del segle XII, amb nau amb coberta de canó, lleugerament apuntada, absis semicircular i una petita espadanya sobre la paret de ponent”
De camí cap a la C-13 i tot el tros del pantà de Camarasa, a estones ha caigut una gran quantitat d'aigua, que semblava que me la tiressin a galledes. Ja a partir del poble de Camarasa ha deixat de ploure i ja fins a casa, el gps m'ha fet passar per Lleida, ja sense problemes.
I a la nit a sopar amb la colla, el sopar de Sant Pere, patró de Reus.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, veure-les i/o baixar-les, aquí.

00000000000000000000

El dia de Sant Joan

Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen, Cèltic. I que l’Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides son els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit mes curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran mes ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta forca, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt ei foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar. Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, grades al foc, fugen del pecat i les seves animes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És mes. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com mes pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, dones, que, amb aquesta forta influencia del foc, els druides l’utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta. La màgia d'una nit màgica
La màgica nit de Sant Joan, però, té una llegenda gairebé unànime a tot el món. Durant aquesta nit les "portes" que comuniquen amb el Mes Enllà s'obren. Així, durant aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. S'alliberen de les seves presons a princeses i reines mores que estaven presoneres víctimes d'alguna bruixeria o malefici. Dones d'aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per donar un tomb i poder ser vistos per l'ull humà. El dimoni també aprofita per passejar-nos pel nostre món. Les plantes verinoses perden les seves propietats perjudicial. En canvi, les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts. Aquesta nit, els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l'exterior perquè algun pobre mortal deixi, almenys, de ser pobre. La rosada que cau en aquesta màgica matinada cura 101 malalties i fa mes bell i jove a aquell que s’impregni tot el cos. Resumint, durant aquesta nit s'obre la porta que ens introdueix al coneixement del futur i a les dimensions màgiques de la realitat.

EL NOM DE JOAN PROCEDEIX DE L’HEBREU YO-HASMAN QUE SIGNIFICA “DEU ES MISERICORDIÓS”. UNA ALTRA ETIMOLOGIA MOLT PROPERA ES LA DE JO-HANAN O JO-HANNES, QUE SIGNIFICA “DEU ESTA AL MEU FAVOR”.

Per que Sant Joan Baptista?
Una bona mostra de l'origen pagà és que, en aquesta festa dedicada a Sant Joan, ben poca cosa es fa per festejar el sant. És mes, la data escollida és incongruent amb la tradició cristiana. Usualment, l’Església marca la mort d'un sant com el dia santificat a aquesta persona. Però amb sant Joan Baptista és a l'inrevés. En la festa de Sant Joan se celebra el naixement del sant. No pas la seva mort. Sant Joan és l'únic del santoral que gaudeix d'aquest privilegi. Només el seu cosí Jesús també celebra el seu naixement. I, curiosament, sis mesos mes tard, coincidint amb el solstici d'hivern.
L'explicació cristiana és ben senzilla. L'Evangeli de Sant Lluc ens explica que el pare de Joan Baptista, el sacerdot Zacaries, havia perdut la veu per dubtar que la seva muller Isabel estigués embarassada. Però quan va néixer el nen, tai i com li havia predit l’arcàngel Gabriel, l'afonia li va desaparèixer en un tres i no res. Boig d'alegria, en Zacaries va encendre fogueres arreu per anunciar a parents i amics la noticia. Quan, segles després, es cristianitza aquesta festa, la nit
del 23 a! 24 de juny es converteix en una nit santa i sagrada. Sense perdre, però, malgrat els esforços de l'Església, la seva aurèola màgica. I conservant els dos elements pagans: foc i aigua. El foc, simbolitzat en les fogueres de Zacaries. I l'aigua que, com indica el mateix nom del sant (Joan Baptista), purificarà les animes.


ELS SÍMBOLS DE SANT JOAN
El foc és un dels tres símbols en que es basen els ritus ancestrals d'aquesta nit. El foc és l'element purificador que ens allibera de la mala sort i, per això, durant la nit de Sant Joan, se l'alimenta trencant-hi mobles vells. La foguera mes popular de Catalunya és la Flama del Canigó, que cada any s'estén per diferents poblacions per encendre-hi les fogueres. La tradició diu que si els enamorats salten set vegades una foguera agafant-se la ma seran feliços plegats la resta de la seva vida.
El segon símbol de Sant Joan és l'aigua. Es diu que aquesta nit totes les aigües tenen virtuts guaridores, i per això és costum en alguns indrets banyar-se al mar o mullar-se amb !a rosada dels prats a trenc d'alba. estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.
Les herbes son el tercer element màgic de la nit de Sant Joan. Es creu que les plantes centupliquen les seves propietats remeieres aquesta nit, i algunes, com la farigola, el romaní o la mateixa herba de Sant Joan (o berbena},que sortien a collir els romans, es recullen per fer-ne guariments. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuts guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada.
Quan un infant naixia herniat, se'l feia passar, nu, pel mig d'un roure esqueixat a mitjanit del dia de Sant Joan amb el convenciment que aquest ritual el guariria.
Els animals també adopten virtuts especials, així dones, beure llet o menjar set ous fa entendre el llenguatge dels animals de pel o de ploma. És la nit en que hom pot veure amb mes facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, Peirot, Banya verda, pixarelles, fumeres, moro Muça, sa Bubota negra, l’ànima d'en Cantiret que salta i balla per la paret. Tots ells se'n pensen alguna: corren darrera les dones, els estiren les faldilles i els diuen paraulotes, o bé ens entren dins els cervell per les orelles i es mengen la memòria, o bé fan festa amb els dimonis i les bruixes (ja que aquesta nit és com el Nadal a l'infern), que és quan tenen mes poder. Es reuneixen i ballen nus tota la nit damunt d'una gran pedra. Nosaltres ho celebrem amb fogueres i petards. Molts son els enamorats que han saltat set vegades damunt del foc o han donat set voltes al seu entorn per correspondre a seu amor. Per guarir malalties o per fer forts els infants, hom s'acosta al foc o es passeja pel damunt les seves brases, ja que aquesta nit sembla que no cremen.

PROPIETATS DE LES HERBES
La Nit de Sant Joan és un moment únic per les herbes, ja que hom creu que al punt de mitjanit sant Joan Baptista les beneeix per tot l'any i aquest és el moment en que tenen mes poder. Prenen tota mena de virtuts, la majoria guaridores o de bonafortuna. Hi ha un refrany que resa:
“Les herbes de Sant Joan tenen virtut per tot l'any”
Era doncs costum d'aquesta nit, sortir a! bosc a collir tota mena de plantes.
Per València hi ha la creença que a mitja nit les fulles de les oliveres es giren i que la part clara mira cap el cel i la verda mes fosca al terra.
A molts de llocs tenien costum de collir una canya verda per deixar-la al peu de la porta com a record que han sortit per la nit a buscar fortuna.
Es creu que l'anomenada Herba de Sant Joan s'obre a la mitja nit d'aquesta nit. Collir-ne i posar-la cap per avall en una bossa vermella que pengi del coll protegirà al portador de patir mal de cap durant tot un any.
Un pràctica que en les seves moltes variants es pot considerar universalment estesa és la de fer passar un infant entre mig d'una soca partida per la meitat. Es deia que això els protegia de trencadura.
A Mallorca s'explica que aquesta és la nit en que apareix l'herba dels uis, la qual tindria la propietat de curar la ceguesa. El problema és que adopta unes formes tan variables que no és possible descriure-la, però aquesta nit brilla com un Hum i es fa localitzable. Aquesta herba l'haurien plantada els sarraïns en el temps que romangueren a l'illa. Cal treure'n el suc per aplicar-lo com a ungüent i una manera de fer-ho és caminant per sobre.
Es diu que cal anar en compte de no topar-se amb bruixes i tots els altres practicants de màgia negre ja que aquest és just el dia que fan servir per collir els vegetals amb els que practicaran les seves pocions i males arts.

CREENCES DIVERSES
- Existeix la creença que qui es pren un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades, conservarà la salut del cos, molt especialment la de la pell. Aquest ritual ha de ser repetit cada any, si es desitja perllongar-ne els efectes. El refrany "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" és un recordatori d'aquesta cita anyal.
- En el passat, aLs pobles de vora el mar, era costum que la vespra de Sant Joan les fadrines posaren en un got ple d'aigua el blanc d'un ou. L’endemà, l'examinaven a fons: si el blanc havia format la imatge d'una barca, això era senyal que el seu xicot seria mariner; però, si hi havia la figura d'un forcat o la d'un arbre, el seu futur espòs seria llaurador.
- Es diu que la Nit de Sant Joan és la millor de L'any per a descobrir corrents d'aigua subterrànies o per a recol·lectar herbes de muntanya, que en aquest temps han adquirit el màxim de la seua virtut guaridora.
- Per mitjà de tres faves - una pelada, l'altra a mig pelar i la tercera amb la corfa - una jove casadora pot conèixer la situació econòmica de qui serà el seu promès. La Nit de Sant Joan, ha de guardar les faves dins d'una bosseta, les amaga davall del llit i, en despertar-se, en treu una a l'atzar. Si treu la pelada, el seu promès serà mes pobre que una rata. A mig pelar, ni ric ni pobre. Si li ix la de la corfa, el seu xicot estarà farcit de milions. També es poden fer servir tres creïlles.
- La tradició popular atribueix a Sant Sacaries l'encesa d'una fogata per a celebrar el naixement del seu fill. Per aquest motiu, hi ha qui adreça constants invocacions al pare de Sant Joan Baptista durant la preparació d'una foguera i hi cessa en el moment de pegar-li foc.

REFRANYS I DITES
Per Sant Joan se celebra el solstici d'estiu i és això el que les dites següents reflecteixen.
• "Sant Joan, el dia mes gran."
• "El dia mes llarg de l'any és per Sant Joan."
• "Nit de Sant Joan, la mes curta de l'any."
Els dos solsticis, e! d'hivern per Nadal i el d'estiu per Sant Joan, coincideixen amb el naixement de Jesús i el del seu cosí Joan, conegut també com "el Precursor". Hi ha qui creu que aquestes dues diades, Nadal i Sant Joan, tenen una relació significativa. Aquesta creença ha donat origen ais refranys següents.
• "Per Sant Joan al joc, per Nadal al foc."
• "Bona sort per Nadal, desventura per Sant Joan."
• "Diner per Nadal, pobresa per Sant Joan."
• "Qui es vol fer ric per Nadal, el pengen per Sant Joan."
• "El ral guanyat per Sant Joan és ral i mig per Nadal si hom sap guardal"
• "Qui riu per Sant Joan, plora per Nada!."
• "De Nadal a Sant Joan, hi va mig any."
• "Sant Joan escurça els dies i el Nadal els estira."
• "Ni calor abans de Sant Joan, ni fred abans de Nadal, fan l'any bo i cabal."
• "Fred per Nadal i calor per Sant Joan, salut per tot Pany."
Diuen de la nit del 23 de juny que té molta màgia. Molts rituals i creences envolten la nit de Sant Joan. Aquí en teniu algunes en forma de refranys.
• "Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l'any."
• "Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l'any."
• "Bany de Sant Joan, salut per tot "any."
• "Per Sant Joan, tot neix i tot creix."
• "Nit de Sant Joan, nit d'amoretes."
• "Per Sant Joan, tot es fa gran."
• "La qui es gronxa per Sant Joan, aviat troba galant."
• "Si estimes el teu galant, no li donis cols per Sant Joan."
• "Sangria per Sant Joan, salut per tot l'any."
• "La pluja de Sant Joan podreix la fruita al camp."
• "Si per Sant Joan plou, quaranta dies plou."
...................................

El Coscollet des de Cal Barceló (2)

He posat unes ampliacions a les explicacions a la meva entrada del Coscollet: "el-coscollet-des-de-cal-barcelo", referent al Castell de Gavarra i de l'Ermita Romànica de Sant Miquel, situada al Pla de Tolustre.
:::::::::::::

Barcelona no existeix per l'ABC

Al diari ABC publiquen a les 12,47 d'avui, a la seva pàgina web, una noticia de les línies de ferrocarril que suprimeixen, entre elles hi ha la de Barcelona-Màlaga-Granada, però segons el mapa, la línia, deu començar en un forat negre, per què no han posat el nom de Barcelona, que es on comença. Els altres noms hi son tots, però hi ha un comentari d'una persona que es queixa que Puertollano està mal escrit.
Vaja amb l'ABC, un l'escriuen malament i altre se'l deixen, per fiar-se de les noticies que donen ...
Podeu veure la noticia: aquí ->.

Cim i Santuari de Puig-l'Agulla

Bolet del Gegant - Cim de Puig-l'Agulla (o Creu de Montagut)

Avui l'Esteve, el Bernat i jo anem cap a Taradell, per donar un tomb per les seves contrades i fer el cim de la Creu del Montagut o del Puig-l'Agulla. Aparquem al carrer de la Sardana, al començament de l'urbanització La Roca, i sortim a les nou del matí en punt, tot seguint la carretera asfaltada que porta al nucli principal de l'urbanització, que deixem a la dreta, igual que el desviament a la masia de El Fumat, poc abans ha finalitzat l'asfalt i el camí ja es de terra, es bo i boscós.
Deixem a la dreta la masia de Rocafarigola, masia i explotació ramadera. Creuem la Riera de Vilalleons, i de seguida deixem la pista per un camí ombrívol que va pujant molt suaument paral·lel a la riera. Hi han varis senders que tots van al mateix lloc. Passem un altre vegada la riera, aquesta vegada per un pont i anem cap a la Boixeda, gran explotació bovina. D'aquí agafem la carretera que ens porta a Vilalleons, on visitem l'Ermita de Santa Maria, i aprofitem per esmorzar en uns bancs sota els arbres al costat de l'església. Davant nostre hi ha un bar on paren varis btteros.
“Vilalleons, les característiques econòmiques d'aquest poble està formada per cases de pagès disseminades dedicades al conreu i la ramaderia, aquestes masies ja eren esmentades a finals de l'alta edat mitjana.
El centre urbà de Vilalleons està format per dos dotzenes de cases a un extrem trobem una ermita dels segles XI-XII d'estil Romànic Llombard, d'una sola nau amb un absis circular, en els laterals nombroses capelles, amb el temps ha sofert varies modificacions arquitectòniques variant l'estètica exterior, sobre de l'absis hi ha construït un comunidor i un campanar de plata quadrada a la part frontal”.
Després d'esmorzar retornem per la carretera, deixem a l'esquerra La Boixeda, i poc després la deixem per un camí que surt a la dreta. Passem per davant de El Gili, a l'altura de la masia es perd el camí, i la propietària ens indica que es pel davant mateix i que passem sense problemes. De seguida arribem a la carena on trobem el Gr, que el seguim a l'esquerra, un tros curt, per anar a visitar El Bolet del Gegant, una gran roca en forma de bolet. Seguim en direcció contraria, pel camí carener, fins una cruïlla on hi ha un pal que ens diu que podem anar per la carena o per un altre camí, que a mes porta a la Font de la Riera, agafem aquest camí però sense anar a la font, son 2 kms d'anar i altres de tornar.
Retrobem el camí carener i anem al Coll de la Costa, agafant un camí en direcció contraria d'on venim per anar a visitar una construcció que està al mapa, es un dipòsit d'aigua.
Des del Coll de la Costa, seguim la pista que ve al davant, per deixar-la aviat, marxant a ma dreta, per un camí ample i esclarissat que poc a poc es va estrenyent i emboscant, amb una pujada una mica exigent abans del cim, passant abans per l'Obaga del Montagut. Arribem al cim, amb una gran creu amb la base del que havia estat una torre òptica. No hi ha quasi visió en cap direcció. Fotos de rigor i avall, per un sender amb forta pendent, molt humit, fins el Santuari.
“Santuari de Puig-l'agulla (la Mare de Déu de Puig-l'agulla) pertany al municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona), dins l'antic terme de Vilalleons, als vessants del Montagut o puig l'Agulla (810 m alt.). Segons una tradició del s. XV, la imatge de Santa Maria de Vilalleons fou trobada per uns lleons prop de la font de Puig-l'agulla, on es bastí un petit pedró, convertit en capella el 1661 i reemplaçat per l'actual santuari, que va ser consagrat el 1775, d’estil renaixentista.
A finals de 1654 l’exèrcit francès incendià l’església i cremà el valuós arxiu parroquial, els retaules i la talla romànica de la Mare de Déu. Davant l’adversitat, el poble, enlloc d’abandonar el culte a la Verge, passà a venerar l’indret on la llegenda situa el trobament de la imatge: a Puig-l’agulla, santuari de pelegrinatge marià.
DESCRIPCIÓ: Església d'estil barroc, neoclàssic, d’una nau amb creuer i cúpula que exteriorment és un cos quadrangular cobert a quatre aigües. A un cantó s’alça una torre quadrada amb una coberta piramidal, el campanar, que té quatre finestres d’arc de mig punt, resseguides per un trenca-aigües. El ràfec està decorat i la teulada es vidriada. Capella de nau única orientada de llevant a ponent, la nau es troba dividida en quatre trams. Als peus el cor, al següent s’hi obren dues capelles laterals cobertes amb volta de canó, al tercer una capella coberta de mitja esfera i al centre de la nau està l’altar i unes escales que donen pas al cambril de la Verge. Exteriorment, l’absis es peraltat amb decoracions d’estuc a l’arrancada de la volta. Portal rectangular emmarcat per pedra picada i diverses decoracions, entre les quals està una fornícula amb la Verge. Damunt hi ha un òcul amb vitralls.
Al costat hi ha un gran hostal (1704-12).”
Té el restaurant obert, que pel que sembla funciona bastant. Visitem el Santuari, es estrany però es pot visitar per dins, i sortim tot seguint el GR. Després d'una marrada ximple sortim a una pista que la seguim fins a la fita dels termes de Taradell, Viladrau i Sant Julià, agafant un sender que puja amb molta decisió cap a la Serra de l'Enclusa. Hi han molts rastres i costa saber qual es el bo, perquè aquest puja fent esses i els altres pujant al dret.
Quasi dalt hi han varies variants, nosaltres agafem una que a mes de ser una mica mes llarga, s'ha de pujar un esglaó on els dos companys m'han d'ajudar a pujar-ho. Arribem a un cartell que ens indica la direcció correcta a les Cuines. Sortim a una pista i de seguida trobem les fites, a l'esquerra, que ens envia a una canal per baixar a les Cuines d'en Rocaguinarda.
“Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610 que actuava com a cap de quadrilla dels Nyerros. També durant la Guerra Civil (1936-1939) van servir encara com a amagatall per a gent perseguida”.
Després de visitar-les anem fins el cim de l'Enclusa, on hi ha un vèrtex geodèsic, un plafó informatiu i una senyera. Aquí em de decidir si seguim al programat o marxem cap a Taradell, es senten trons, i es veu algun llampec pel nord-est.
Decidim seguir, seguint el Gr, que baixa per un grauet, ressegueix per sota els contraforts i baixa amb decisió a creuar la carretera. Aquí trobem un cartell que ens indica el Pr que ens portara al castell. Fins a creuar el Torrent de Mansa el camí no es gaire bonic, però després ja entra al bosc, es bonic, molt agradable i puja amb suavitat.
Al arribar a la carena, el pr marxa a l'esquerra, on hi han dos persones fent escalada en bloc. Nosaltres marxem a la dreta a visitar el Castell de Taradell.
“El Castell de Taradell, conegut popularment per Castell de Can Boix, nom de la casa de pagès més propera a l'antiga fortificació, és un edifici medieval adaptat a la balma del turó sobre el que es va edificar.
Tenia una funció militar i de defensa. Va ser el centre d'un gran terme repartit en quatre municipis.
És documentat de l'any 893 i pertanyia inicialment a uns cavallers, els Taradell, que van donar nom al castell i del qual ha derivat la denominació de la població.
Ara es troba en estat ruïnós, però les ruïnes han estat consolidades i manté una estructura arquitectònica força ben conservada. Té una situació excepcional amb grans vistes a tot el seu redós i un entorn de balmes i sectors de gran bellesa”.
Després de la visita a les seves runes comença la part d'aventura del dia, tenim previst seguir uns camins que surten a l'Icc, però que no es veuen a l'ortofoto. Baixem per la part oposada d'on em arribat, es un camí que baixa amb decisió, però sense problemes. Mentre anem baixant ens creua un llangardaix mes espantat que nosaltres. Una mica mes avall, al Bernat, que va primer, se li creua una guineu, i al poc sentim un ocell piular com si la guineu o un altre animal la hagués caçat.
Tenia previst deixar aquest camí per un altre a la dreta i que creua el Torrent de Mansa bastant mes amunt de la cua del pantà. Trobem una fita que ens indica el camí que hem d'agafar, està bastant brut però es fàcil de seguir. Arribem a un lloc on es fa confús, i veiem que el camí comença a pujar, i bastant. Després d'una petita estona comentant, decidim continuar pel camí que seguíem abans, encara que serà una mica mes llarg. Tornem a la fita i seguim avall suaument, es bastant planer, es de bon seguir, encara que sembla que no passi gaire gent.
Arribem a sota el Mas Grau, i de seguida, a la dreta un camí que creua i remunta el Torrent de Mansa, camí que agafem. Al creuar-lo parem a dinar. Després remuntem fins a la presa del Pantà de Taradell, i una mica mes amunt el deixem per agafar un a l'esquerra que puja fins a la carretera. La creuem, i el que hem de seguir i seguim esta completament brut, es molt difícil avançar, però ho anem aconseguint. Quan el camí creua els cable pel bestiar, s'aclareix i anem fins a unes parades i d'allí al camí que baixa de El Bou. Anem fins a El Pujol, gran masia, on visitem la bassa vella, el Pedró, l'Alzina i el safareig, per aquest ultim hem hagut de preguntar a la una jaieta que ens ha rebut amb un martell a la ma.
Agafem un camí del costat del safareig (pot tenir historia però esta molt malmès i descuidat). Seguim Fins a la Codina, passant pel costat d'una cisterna, la pista deixa la masia una mica separada a l'esquerra, però nosaltres passem a tocar-la a la dreta, saludant a una senyora que esta asseguda a l'entrada, llegint. Ja arribem a l'altre punta del carrer de la Sardana i directes al cotxe, son dos quarts i mig de sis, després de fer una mica de 22 kms.
Ens canviem una mica i amb el cotxe anem a visitar la Capella de Sant Quirze de Subidarells, que està en mig de l'urbanització La Roca.
“Es troba documentada l’any 989; l’edifici, refet cap al 1095 consta d’una sola nau amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó. Damunt la façana principal, hi ha un campanar de cadireta amb dues finestres”.
Ja cap a casa, per l'Eix Transversal, amb un bon xàfec que ens cau abans de Manresa.
El track està arranjat, traient les marrades, els dubtes i el tombs a ermites, pobles, etc.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per les fotografies, aquí

00000000000000