Colònia Banús, Baltasana i Tillar, passant per Mas, font i pou de gel del Pagès i altres

Pou de gel del Celestino

Masos (Coves) del Perotis

Avui havia de ser un dia fàcil i sense complicacions, per poder arribar aviat, a la tarda, a casa, però les coses a vegades es compliquen, una mica per les circumstancies i altres per penosos errors de les persones; avui ha passat una mica dels dos. Ens hem anat fins a la Antiga Colònia Banús, entre el quilòmetre 10 i el 11 de la carretera que passant per Poblet va a Prades. La nostra intenció es esbrinar si es pot fer un tomb rodó, sortint d'aquí, pujar als Plans de Pagès, seguir cap el Tossal i retornar passant pel Tillar. Al més de novembre del 2011 ja ho vaig intentar amb un track que feia temps m'havia baixat de la web del Palau Robert. La pujada va ser un desastre ja que a partir de la Font de la Teula, s'havia de pujar per un camí que seguia el Barranc de la Roja. El començament estava tapat de esbarzers, arítjols i altres, i després el camí dins del bosc es perdia molt sovint fins que s'havia de creuar el barranc i d'allí cap amunt va ser un desastre. Quan vaig arribar a casa vaig buscar aquest track, i ja l'havien canviat, i de la colònia al Tillar anaven i tornaven. Avui porto el track que em va passar un companys, que per cert ja em va avisar que la primera pujada es una mica dura i per terreny una mica tapat.

Aparquem, ens preparem, i comencem a caminar a les vuit en punt del matí. Només sortir ja tinc una petita errada, aquí crec que el gps m'ha enganyat. Ja es el tercer dia, escriure al servei tècnic, que quan faig un “goto” la fletxa d'orientació se'm queda clavada, però res que avui no haguem pogut solucionar ràpidament. Han fet un bon pas pel Barranc del Tillar, per evitar que l'aigua, quan baixa, vagi fora de curs, pel que tota la vora es un monticle que hem de creuar, i aquest està gebrat, igual que l'entorn. El passem amb compte i a l'altre costat surt un rastre, no podem dir senderó, que va cap amunt. Ara ve un tros que se'ns ha fet molt llarg, de forta pujada entre el bosc, però sense camí definit, i a moments que sembla que hi hagin restes de camí i rastres mig definits, però duren molt poc. S'ha d'anar pujant com es pot entre les alzines i les seves branques. Sempre intentant ajustar-me el màxim possible al track, per no desviar-nos del punt on hem d'arribar. Aquesta tros no el conec, no sabem el que trobarem dalt a la carena, i es molt fàcil al estar de forma continuada salvant la vegetació, perdre la orientació, encara que en aquesta classe de terreny necessites les mans i no pots estar amb el gps a la ma. Després de molts esbofegs i enganxades amb les branques arribem a un petit turó, es la cota 887, segons el mapa, on sembla que després d'aquí s'aclarirà el camí, ja que ara es tracta de seguir la carena.

La carena continua pujant, amb alguna petita baixada, lògic dels camins careners, i pel general es bastant fàcil de seguir, encara que continua havent trossos bruts. Quan ja encarem cap a la pista deixem el rastre de la carena sense quasi adonar-nos i això fa que ens costi més arribar-hi, ja que la carena anava pujant suaument. Tot aquest tros està ple de rastres que semblen senders, però es difícil saber quin es el bo. Una vegada a la pista respirem alleujats perquè a partir d'ara tot hauria de ser més fàcil, fet que no succeirà.

En un retomb on el tallafocs creua la pista, parem a esmorzar. Després haurem de seguir tallafocs amunt. Fet que fem una vegada reposades les forces. La pujada es forta per terreny completament atorrentat, entre les btts i l'aigua de la pluja ho han deixat fet un desastre. Sort que es ample i no gaire brut i em permet fer bones esses. Arribem a un petit replà on veiem que estan senyalitzant el camí mitjançant estaques i pals. Hi ha un camí que marxa avall. Al poc de seguir ens creuem amb dos operaris forestals que ens expliquen que estan senyalitzant, ja està obert, el camí ramader de Poblet a Prades, que passa pels Torners. També m'aclareixen un dubte que sempre he tingut, com es que a la Colònia Banús no hi han restes d'edificacions, només hi ha runes d'una de petita, i m'expliquen que allí es on estava la colònia dels obrers que van fer la carretera, però que habitaven en tendes de campanya. Ens diuen que podem seguir per l'antiga cabanera però nosaltres preferim seguir per la senda del tallafocs, a més van quasi a tocar. Ens creuem amb altres dos operaris i comentem també una mica la jugada, ens aconsellen que agafem la cabanera que es més fàcil i també arriba als Plans de Pagès, mig en broma ens fa l'advertiment que no ens arrepengem als pals que ja estan acollats al terra. Agraint-lo ho agafem, però encara que es un camí molt agradable i les pujades son suaus, farà que per culpa meva i del gps (per aquest ordre) tinguem una forta confusió.

Ens aturem on hi ha les restes d'una petita pedrera, on hi ha un pal indicador però encara sense la xapa informativa. Mentre estem aquí ens avança un dels operaris que va a buscar més pals ja que els tenen dalt, però abans ens explica que segons els estudiosos aquest lloc era per treure pedres esmoladores i així ho posaran a l'indicatiu, però ell no s'ho acaba de creure per la classe de pedra que hi ha. A casa he buscat la guia de l'Iglésies, Santasusagna i l'Amigó, i aquest lloc l'anomenen La Pedrera i segons ells, si que treien pedra esmoladora. Arribem als Plans de Pagès on tenen encerclat amb tanca metàl·lica un matxo o mula, que ha ajudat a baixat el “fato” de la senyalització, cap avall. Aquí i per culpa d'un punt marcat al gps, fora de lloc, que em fa tenir dues ratlles de track que s'interposa damunt del track a fer, i per no mirar bé el mapa, fa que busqui aquí la Font del Mas de Pagès, donant una serie de tombs incomprensibles. Al final, com no l'hem trobat (no està aquí) seguim, les ratlles errònies del track continuen al damunt de la que hem de seguir, i ens equivoquem de direcció. M'adono, reculem i finalment arribem a la font, i d'allí al mas, que entre el caigut i les bardisses només es veu uns pams d'un tros de mur. Retornem, aquesta zona hi ha un batibull de pals i senyals entre Gr i “Caminos Naturales”.

No anem pel camí més curt cap el pou de gel, ja que passem per la Font de la Bassa del Celestino, Mas del Violinista i runes del Mas de l'Espasa. El Pou de Gel del Celestino (alguns diuen que també es diu del Mas de Pagès, al cartell de “Caminos” només posa Pou de Gel i Pozo de Nieve), era un gran pou, ara només queda uns petits trossos de parets, on encara es pot veure l'arrancada de dos arcades de l'esquerra i una de la dreta. Es una llàstima que no es pugui netejar el fons i descobrir i recuperar el que queda. Amb el cartell del pou també hi figura “La Roca del Gringol”, incomprensible les errades, del lloc i de l'ortografia. Si l'Amigó l'anomena Gríngol, qui son ells per treure-li l'accent, en un cartell que val “pasta”, i canviar-li el nom. A més el cartell sembla indicar que es refereix al rocam del costat, que encara que digne de veure i que val la pena pujar a dalt, no ho es, està a uns cent trenta metres al nord. Des de dalt d'aquest rocam es veu la roca amb la senyera al damunt. Baixem d'aquí i ens anem cap a la Roca del Gríngol. Com es normal on està la senyera no podem pujar, però val molt la pena introduir-se per aquest rocam i pujar a una roca, plana de dalt, on hi ha un cosi rectangular amb un sortidor, que em dona la impressió que era per recollir aigua. Es interessant veure els forats a les parets de dos grans roques, separades entre si i sense res comú, per posar travesses per transpols. Al peu també hi ha un tancat de pedres que podria ser un corral. El que segur que això va estar habitat i demostra la dura vida que es portava a l'antiguitat.

Ara ja he agafat la bona trajectòria i anem a passar pel Mas del Perotis, tal i com l'anomena l'Amigó. Després d'anomenar-les Coves del Perotis, va passar a ser les Coves del Pere, i finalment “Caminos” l'anomena la Cova del Pere, una degradació del nom totalment incomprensible. Es un altre petita prova de com si no es cuida es perd l'essència dels orígens. Aquesta cova pel que he llegit va estar habitada pel Pere Roig, de la casa dels Perotis, quan feia de pastor i pagès abans de fer-se guerriller. Encara queda una arcada de pedra on es pot veure la data de 1?85 (la que manca seria la clau), i a la paret principal una renglera de forats per les bigues. Abans al fons hi havia dos surgències d'aigua, ara ja no. La cova del costat, més petita es on guardava el bestiar, en un llibre diu que guardava els bous, alguna cosa deu ser certa. El que es segur que el conjunt de la cova principal, la cova de l'esquerra i l'era del davant, a banda de ser una magnífica visió, es de les fotografies que més corren d'aquesta zona, per internet.

Sortim a la pista per pujar cap a la Baltasana, però fent parada a visitar un pi que està ben recaragolat, que deu haver aguantat be degut a que està bastant a recer del vent, i ara les branques principals ja s'assenten al terra o sigui que ja no pateixen. Al tossal aprofitem per dinar, aguantant el soroll del motor que hi ha a la caseta de les antenes. Per la roba que portem, no fa gens de fred. Al costat hi ha un monòlit amb una xapa de l'A.E.C., pel centenari a tots els sostres comarcals, quina forma d'embrutar la muntanya, i no dic res de que no podia falta el típic pessebre, que un pot pensar que es d'alguna agrupació o societat de la zona, doncs no, es de l'Agrupació Cultural Folklórica de Barcelona. Aquí han de venir a embrutar!. I diré res de la fotografia d'un difunt, no faig cap comentari del que penso ja que no vull fer-me enemics.

Comencem la baixada, comprovant que haurem de fer via, ja que hem d'estar a Reus no més tard de les set. Tota la baixada ja no té l'espectacularitat de la tardor, per que els arbres de fulla caduca l'han perdut quasi tota. Passem pel Coll del Bosc, amb el seu pi gros, una bassa antiincendis i un cóm que agafa aigua de la bassa. Per un camí amb un començament una mica degradat i la resta, quan s'aplana, en més bon estat i forçant la marxa arribem al Tillar. Amb una petita parada, aprofito per agafar aigua, encara que crec que tenia suficient, seguim marxa. Em costa seguir la velocitat que marxem, a la majoria de la gent que va a la muntanya els semblaria lent però cansat i amb mal de genolls es una mica de suplici. Aquest tram d'uns dos quilòmetres se'm fa llarg, arribant a l'aparcament, quan quasi ja no hi ha llum de dia. Hem fet uns quinze quilòmetres hi hem arribat quan manquen quatre minuts per les 6 de la tarda. El dia ha estat bo, en els trossos oberts el cel estava una mica tapat, no feia vent, no feia fred, o sigui pel temps perfecte. Nosaltres amb la lentitud que caminem, que badem per tot, tafanegem tot el que trobem i gaudim tot el que podem, les excursions se'ns fa llargues però es la nostra manera de sortir, a això s'ha d'afegir que cada vegada vaig pitjor i avui per rematar-ho he tingut errades importants, ajudat pel gps. El que si que hem constatat que el tomb rodó no acaba de sortir, al menys entre la Colònia Banús i la pista del Tillar a Castellfollit no sembla que hi hagi cap camí ni sender, si que molts rastres però sembla que cap definitiu i tots bruts.

Cansat , adolorit però no cal patir, ja estic pensant en la pròxima que puc fer.

No he pujat el track a "inet", per l'embolicada abans de la Font del Mas de Pagès. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000