"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dijous, 29 de maig de 2014

Ermita Montalegre i Pala Alta des de la Roca dels Bous (Serra de Mont-roig)


Serra del Mont-roig

Ens hem trobat el Josep Maria, l'Albert i jo i ens hem anat en direcció a Sant Llorenç de Montgai, i aproximadament a un quilòmetre abans d'arribar, en una esplanada aparquem, el lloc es on aparquent els que van a visitar el Jaciment de la Roca dels Bous i els escaladors que es pengen a la Paret de l'Os.. Ens preparem i sortim a tres quarts de nou del matí, agafant una pista, entre on tenim el cotxe i Cal Fontanet, masia reconvertida en restaurant segons unes indicacions que hi ha.
La pista de seguida es converteix en camí que remunta el Barranquet del Mas del Cinto. Hi ha un plafó que parla d'una ferrata, molt difícil, “Cagata Lorito”. El camí antic queda tallat per la via del Tren dels Llacs, turístic i d'estiu, però ara puja pel seu talús i continua per l'altre costat.
Sortim al Camí de la Socarrada i al poc parem al costat de les runes d'un corral on hi ha, entre altres arbres, un gran roure i una gran alzina. La boira, encara que alta, ens està acompanyant, encara que la previsió anunciava sol al matí, núvols al migdia i possible pluja fina al vespre. Una vegada ben alimentats seguim el camí amunt, encara que jo havia previst anar per un camí que creua el barranc, no em fixo be i com anem cap a la direcció prevista i es bo no ens adonem, fins que portem un bon tros. Ens trobem un que baixa corrent i li preguntem si per allí arribarem a Montalegre, i diu que si encara que es una mica més llarg. Seguim amunt, fins que arribem a una esplanada conreada i el sender s'acaba, encara que es veu traça pel seu costat. Aquí fem la ximplesa del dia. A la dreta surt un sender amb bona traça, encara que una mica brut, i mirant el gps sembla que ens estalviarà un bon tros, quan el normal seria seguir recte i sortir a la pista i seguir-la amunt. Resulta que el sender poc a poc es va difuminant i al final el perdem. Es possible que continués però no el sabem trobar, encara que podem seguir amunt, al dret.
Arribem a la pista, que la seguim a la dreta, tot pujant. Trobem a la dreta el camí que teníem previst i al poc deixem la pista per un sender que puja amb fins el camí de carena. Anem passant per tarteres, pedreres i altres ...eres. El camí es va difuminant encara que el rastre es pot seguir. Hi ha un moment que es separen dos rastres, el de l'esquerra el provo i sembla que es bo, però el track que porto segueix pel de la dreta, que pel que sembla puja més directe o sigui amb una pendent més acusada, però per assegurar-se es el que seguim.
De la carena anem a Montalegre es un trajecte curt. Hi han dos antenes repetidores. La visió des de l'ermita deu ser fantàstica però la boira ens envolta, encara que no ens ha molestat per caminar, si la visió a les dos vessants.  Incomprensible les botelles i plàstics que hi ha dins de l'aljub flotant a l'aigua. Es impresentable el brut que son una sèrie d'individus que més valdrien que embrutessin casa seva, a veure si els seus familiars els corren a cops d'escombra.
Seguim carena fins arribar al vèrtex geodèsic, abans hem deixat a l'esquerra una possible trinxera i les restes d'una cabana, de la guerra de l'aixecament contra el govern legítim. Fem les fotografies de rigor, descansem una mica i seguim marxa, primer pujant lentament, amb alguna sifonada fàcil. A la dreta tenim el cingle que dona a la vall del Segre, que no veiem ja on la boira puja fins a la carena, en canvi a l'esquerra la vessant no està encinglerada però amb una bona pendent, i on la boira ja s'està aixecant. De cop comença a baixar, cada vegada amb més decisió fins que la baixada es de les que fan mal als genolls. Molt forta, per terreny una mica descompost combinant amb roquers desfets, fins el Coll de Porta. Allí em desvio fins el cingle ja que hi ha alguna cosa de llueix, son dos plaques en record d'algun difunt i unes flors una mica seques. Entre el coll i el cingle he passat per un col·lector i un aiguaneix.
Decidim no seguir pel camí de la cinglera, ja que la visió a la dreta es nul·la per la boira, i seguim la pista, que cert es bastant boscana, encara que a trossos s'obre el bosc, i el cel per on passen els raigs del sol i a aquesta hora es calent, sense passar-se. Quan arribem al Refugi del Pletiu de l'Extrem parem a dinar. El refugi està ben conservat, i arranjat de fa poc. Encara que l'han netejat han deixat tota la brossa en bosses, al menys no l'han deixat escampada, però el que la porta també la podria prendre. No dinem dins, fent-ho en una taula de fusta amb bancs incorporats que hi ha fora. De la font no raja aigua, hi ha un tros de fusta al broc, ben endins i no el vull treure.
Després seguim i baixem cap el Portell, el començament de la baixada sembla que ha de donar “juju” però la veritat es que, encara que dura no fa gens de por, però s'ha d'anar amb una mica de compte ja que a la pendent s'ajunta la molta pedra solta. Tenim sempre el cingle del Mont-roig a la dreta i una gran vessant que amb racons i barranquets arriba fins el Riu Segre. Tot això fins que arribem al Coll d'Orenga, a partir d'aquí es un seguit de pistes bastant agradables, fins a la carretera que la seguim uns 500 metres fins el cotxe. Arribem a un quart de set després de fer entre catorze i mig i quinze quilòmetres, finalitzant un dia de muntanya dels que fa afició. La llàstima ha estat la boira que ens ha acompanyat més de la meitat del dia. Crec que de tornar-la a fer, fet que en un principi em penso que no ho serà, faria unes poques modificacions en la ruta i potser la faria a l'inrevés, ja que una ampliació cap la punta del cim del Mont-roig passant per una sèrie de trinxeres, no es massa llarg ni amb massa desnivell, però si està programat al final quan arribes a la tarda, ja no ho fas. Un altre cosa a fer es la possible visita al Jaciment de la Roca dels Bous, a peu de carretera. Repeteixo com tantes vegades i no em cansaré, es totalment reprovable que quan posen cintes per marca una marxa, caminada o carrera es deixin de posades després de feta, es imaginable que quedin alguna però una sèrie de seguides en un tros determinat, com a la carena entre Montalegre i el vèrtex. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí


00000000000000000



00000000000000000000



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada