"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 30 de setembre de 2012

Monument al Guarda, Coll del Membrado, Coll de Botana, la Franqueta

Pouet de Botana - Cova de les Piletes

Els amics d'un club excursionista em vam dir que els preparés una caminada pel Port i jo vaig pensar de portar-los a donar un tomb des del monument del guarda, a la pista de la Franqueta, fins el Coll de Membrado, d'allí al Coll de la Botana, buscar un baixador al mas de Franxo, i d'allí a la Franqueta i al cotxe. Es un tomb que vaig fer a l'agost de l'any passat, encara que amb variants.
Ens trobem la Cristina i el Jordi, la Montse i l'Albert, el Josep, el Lluís i el Paco, tots ells del club excursionista, la Chris, el Josep i la Neus, en Josep Maria, la Josepa, la Sílvia i jo, acompanyats per la Bruna i la Castanya. Després de deixar el cotxe davant del monument sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí, tot seguint el camí de les Fanecades. El temps sembla estable sense previsió de pluja però sense sol, encara que això es normal per l'hora que es.
Anem pujant amb bona harmonia i bon humor, sense que manquin els acudits i les bromes. Abans d'una miranda abans que el camí giri a l'est, parem a fer una mossada. Com sempre hi ha qui que sembla que no se li acaba mai la fam. La miranda es espectacular.
Seguim per camí molt marcat i al creuar el Barranc dels Cucons deixem el que sembla que es un camí que baixa (de sortida puja) al Mas de Franxo (això segons els mapes) i el que va al Coll de Pere, agafant el que va a sortir a la pista de les Pinedes, ja que he preparat passar pel Cullerer. Al poc trobem una cruïlla on sembla que els dos camins son bons, jo em decideixo pel de l'esquerra, potser per que baixa i l'altre puja, fins arribar a un altre cruïlla on deixem el de l'esquerra que baixa decididament, i agafem un que puja amb força per després planejar i sortir al final de la pista de les Pinedes, on sembla que també arriba el camí que abans havíem deixat a la dreta, i que segurament no té el baixa i puja del nostre. Tot aquest tros que em fet fins ara es boscà, ombrívol i avui té un colorit màgic, potser perquè no entra el sol i està una mica humit de les pluges d'ahir.
Per la pista arribem al Coll de Membrado, deixant-la per marxar a la dreta. A l'esquerra tenim el rocam de les Roques de Benet, que per aquest costat no es tan espectacular. Visitem el pou del Cullerer, ben conservat amb les seves escales a la pared, encara que avui podrien ser perilloses degut a la humitat; visitem les runes del Mas de Cullerer i les de Sep (o Jep, segons els mapes). Només arribar al Coll de Botana i deixant les Corralissa de Franxo i el camí al Coll de Triadó, anem a visitar el Pouet de Botana i el seu bassi. En tot aquest entorn, igual com a l'entorn dels masos anteriors, estan fent treballs forestals, amb una gran neteja de tota la fusta.
Després d'un petit despiste visitem la Cova de les Bruixes, la veritat es que no ho acabo d'entendre que una balma com aquesta pugui ser un lloc de reunió de bruixes si no es per algun motiu determinat de l'entorn o altre. Des d'aquí ens dirigim a la Cova de la Benaixa. Prop de la de les Bruixes veiem una dolina ben formada d'un metre d'ampla i uns tres de profunditat.
La Cova de la Benaixa ja es un altre cosa, no es pot explicar gaire, es per veure-la. Aquí m'ha vingut al cap el llibre que fa poc he acabat de llegir on l'últim habitant del massis del Port, el Miquel Coma explica les seves vivències al Mas de la Franqueta, i tot portant els ramats, en els dies de tempesta es refugiava en aquesta cova.
Baixem fins el Coll de Pere i aquí ve el desastre del dia. Es veu que a les meves sortides sempre ha d'haver la incidència no programada, aquí potser estava una mica programada. Jo havia avisat que hi havien dos trossos que no tenia controlats, un era des del Barranc dels Cucons fins la pista de les Pinedes i l'altre des del Coll de Pere fins el Mas de Franxo. Del primer ja m'havien donat informació mitjançant “inet” i la veritat es que ha sortit força bé, però aquest altre ja son figues d'un altre paner (tal i com es la dita). Busquem la continuació, com es normal dels catorze només la busquem quatre, els altres esperem. Jo estic convençut que el camí surt del mateix coll, a l'esquera tal i com hem arribat, ja que sembla que l'entrada està definida però aviat es perd el rastre, sobre tot al arribar al barranquet. També intentem pujar pel roquer en direcció a la punta dels Cucons, per si el baixador està per aquella part, o a les dolentes trobar el camí que ve marcat al mapa. El que surt del mateix coll es el que marca el mapa del cadastre, no se de quin any i si està elaborat in situ o en un despatx, ja que on marca exactament es impossible de seguir, potser es que està totalment perdut. Un altre marca al mapa del cadastre surt de mitja pujada pel roquer cap la punta dels Cucons, però allí no marca si es camí o que, i la veritat es que no està gens clara. Mentre en Josep junt a la Neus continuen la recerca amb la primera opció, la Chris i jo seguim la branca del roquer de l'esquerra que va baixant, sembla que es pugui baixar encara que no sabem en exactitud el que pot passar a la part baixa, i el Josep Maria (que també venia havent-se estudiat l'orto-foto), la Josepa i la Sílvia, busquem l'opció d'anar a la recerca del camí del mapa. Totes les opcions no estan gens clares. Per a mi i mirant des de l'alçada que estic em dona la impressió que el més lògic sembla que el camí surti del coll, que travessi en diagonal les dues branques de la barrancada i vagi a buscar, en baixada, el final d'una pistota que puja del Mas de Franxo,. Es llavors quan la resta dels components de la caminada ens criden des de dalt que ells reculen fins el Coll de Botana i que baixaran per la pista. Nosaltres quedem de recular per no fer la trencadissa total. Quan els de la recerca ens retrobem al Coll de Pere els altres fa estona que han passat. Marxem junts (hi ha algú que va tocat de cansament i algú que va tocat moralment).
Els retrobem al costat del coll dinant. Ens ajuntem a ells per dinar també. Després de dinar baixem per la pista. No vull entrar a veure el mas que jo crec es el de Borrell, que per a mi, encara que petit, era bastant maquet, amb l'era al costat i en una parada mes amunt del mas, ja que jo quan vaig passar em va costat arribar des de la part de baix i vaig quedar enganxat amb les argilagues al moment de sortir, per la part alta.
Com es normal em vaig quedant endarrerit ja que el meu pas cada vegada es mes lent. Trobo tot el grup que m'espera a una cruïlla de pistes, anem a la dreta, on els ensenyo la servera i el roure de Franxo, on el grup de sempre (excepte un) no fan quasi ni cas. Sis ens arribem fins les runes del mas de Franxo, dos no venen perquè estan cansats de veritat, i els altres per que sembla que tant els hi fot, segurament ja estan cansats de veure runes, pous, coves i només volen caminar, o per .... ves a saber.
Més avall parem a refrescar-se a la Font de Franxo, on baixa un bon raiget d'aigua fresca. I ha qui diu que es nota que ahir va ploure ja que té un petit regust a fang, jo la veritat es que no noto res, però estar clar que el meu gust no es res de l'altre mon.
Continuem baixant i torno a quedar-me enrederit, els meus genolls estan notant el “tute” de la recerca de camí des del coll d'abans. Ens retrobem a Coll del Llop, i aquí ens queda la visita a un altre de les “meravelles” del Port, la Cova de les Piletes. Només anem cinc, dels altres, dos perquè son parella i ella està molt cansada i els altres set, no ho diuen clar, però ja en tenen prou; aquí si que ho demostren a les clares. Amb la parella quedem poc a poc aniran fins el cotxe i amb els set que com fan un cotxe sencer que s'aniran.
La Cova de les Piletes es un altre meravella que s'ha de visitar, petita i encisadora, encara que hauria d'estar prohibit de pujar amb les botes, la gent hauríem de pujar descalços, ja que estem desgastant-la.
Baixant passem pel costat de Mas de Toni i com no, pel costat del Mas de la Franqueta. Es un lloc on no m'estranya gens l'enyorança que li te en Miquel Coma.
Des de l'àrea recreativa agafem el camí de riu, ja no tenim esma de visitar els tolls del riu ni de pujar a veure les runes del Mas del Canyissar. Arribant al cotxe, on està esperant la parella, a un quart de vuit, després de fer, jo, uns divuit quilòmetres, comptant totes les anades i vingudes.
El temps ha estat molt bo, la calor no ha estat gens forta, el vent ha bufat suau, el sol ha sortit però sense cremar, o sigui dia molt acceptable i correcte. L'excursió per a mi, es una zona de les que m'agraden i que per menys que pugui repetiré, a més he d'intentar trobar l'enllaç que no hem aconseguit fer. Un altre cosa es la companyia, molt bona i agradable mentre les coses van bé, però en els moments que, tot i estar avisats, surten petits entrebancs es posen nerviosos, sense entendre que jo no soc un guia ni una empresa d'aventura, si no una persona que li agrada sortir i si pot ensenyar el que sap i que te una forma de veure les excursions que segurament està passada de moda i que la meva manera deu estar en extinció. I estic parlant d'anar a caminar amb unes persones que son d'un club “excursionista”, no el portar a uns amics de la comunitat de veïns. I per cert que a més que em coneixen de tota la vida els hi vaig remarcar com sortia jo a la muntanya.
Espero que el mal gust de boca que se m'ha quedat al final s'oblidi i aviat només me'n recordi de les estones bones, dels companys que més o menys pensen com jo i dels paratges fantàstics que hem passat.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000000


000000000000000000000
000000000000000000000

4 comentaris:

  1. òndia!! quin sarau me vai perdre!!! el mal regust de boca és el fanguet de la font!!!! Track sobre mapa penses posar???

    ResponElimina
    Respostes
    1. 1.- Això et passa per no voler venir.
      2.- Jo no vaig notar cap regust, encara que el meu paladar no es el més adequat.
      3.- A data d'avui el títol del reportatge es: ".....(en construcció)"

      Elimina
  2. i havent llegit la entrada no sé si "is this love" és la més adequada. Here i go again és al meua preferida dels Whistesnake.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ens cenyim al nom del títol de les cançons, completament d'acord.

      Elimina