El conte del drac (Tivissa)

"Ja fa moltes centúries que en moltes parts de la terra, al temps en què els primers homes hi vivien, uns monstres que s’anomenaven dracs o dragons, per les contrades de Tivissa -que en aquell temps s'ignora el nom que tenia- també n'hi havia. Els llocs per amagar-s'hi abundaven: l'avenc de la Fotx -que avui en diem-, la cova Llúdriga, cova del Ramer i altres. A Tivissa en aquell temps, cap a la part que avui en diem el Castell, hi tenien el poblat els primitius, fet de cabanyes rudimentàries, amb parets de pedra seca, cobertes amb bigues, brossa i terra. Els habitants es pot dir que eren pastors i una mica agricultors, pel que cadascú consumia.
Molts anys més tard; allí s'hi bastí un castell, avui ja desaparegut, i al seu voltant, cases més normals, que algunes transformades avui encara existeixen. Aquells pastors primitius tenien bons pasturatges pel voltant del seu poble, on anaven normalment a pasturar.
A la part de la Sèquia el Camí, en aquella fondada hi anaven molt abans i no hi existien les gravalades d'avui, hi havia noguers, algun castanyer i arbres fruiters. Algú havia dit, en ocasions, que en hores de la nit, li havia semblat veure per dintre l'arbreda, alguna ombra que s'hi passejava però sense poder distingir el que podia ésser, encara que els més porucs ja hi veien el monstre.
La filla d'un dels pastors, com que era tan a prop, moltes tardes hi anava a pasturar el seu ramadet de cabres, per aquesta raconada i al mateix temps les abeurava a la font que en aquell temps brollava per entre unes pedres. Però un dia ja mig passada la tarda, se li aparegué un Monstre o Dragó. Ella cridà espantada, però en aquell moment no hi havia ningú per allí. Les cabres també marxaren esfereïdes. Ella forcejà amb ell mentre tingué forces, però a la fi, se l'emportà molt pausadament, se suposa cap a l'avenc, on tenia el seu amagatall. En aquest moment, la sort hi jugà un paper interessant. Un jove pastor, que de nom es deia Zalde i que estava molt enamorat d'ella, venia de pasturar de la part dels Sirgues. Al arribar allí veié les cabres de la seua enamorada que es deia Saldala totes escampades sense que ningú les guardés i, al mateix temps, li semblà sentir uns crits al més endins del racó. Arrencà a córrer tant com pogué i quan arribà cap allí on ara hi ha el pou que abasteix d'aigua al poble, veié la fera que s'emportava Sandala. Tot corrent començà a cridar tan fort com podia "Fuig, fuig, fuig!" innumerables vegades. El drac, als crits se sorprengué i deixà caure a terra Sandala mentre ell cridava més fort encara. La fera, esporuguida, en lloc de plantar cara, s'escapà més endintre el racó per intentar pujar per un roquisser i anar-se'n cap al bosc que hi havia a dalt a Pinangleres. Aquell roquisser, a causa de llamps i tempestes, estava tot ple de clevills i, al clavar-hi les urpes per intentar escapar-se per allí, es produí un gran estimball de roques amb un soroll com si sigués un gran tro i, junt amb les roques, caigué el monstre quedant aixafat entre elles al temps que donava un braül espantós. Zalde corregué cap a la jove Saldada, encara plorosa i espantada. Anaren cap allí al monstre mort, rajant avall del barranc la sang de la fera. Tornaren avall a recollir les cabres que totes juntes encara pasturaven i més tranquils tornaren cap al poblat, on van contar el que els havia passat amb el drac, cosa que a molts els costà de creure.
A l'endemà, grans i petits, tots anaren a veure el drac mort que ningú havia vist mai, comentant que l'únic que havia pogut espantar la fera eren els grans crits que havia donat Zalde. Els del poblat des d'aquell dia, a aquella raconada, li digueren el Racó del Fuig, i la fonètica de tantes centúries seria la causa de canviar-­li el nom ja que avui tothom en diem el Racó de la Fotx. Avui, encara al més endintre del racó, es pot veure el gran estimball de pedres molt grosses per on intentà escapolir-se el Drac".
Font: Isidre Jardí, Tivissa (Ribera d'Ebre). Adaptació de l’original manuscrit.