Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora

El Burguès

Sant Cebrià de la Mora

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

El Brull, Montgròs, el Serrat de la Peça, El Brull

Muralla del Poblat Ibèric del Montgròs

Ja feia més de vint dies que no sortia i ja començava a tenir malestar, a més aquesta setmana ha estat plovent fins dijous, o sigui les neures començaven a sortir. Com ahir dissabte ja ha deixat de ploure, i la previsió per avui donava que era possible sortir a caminar sense mullar-se, es pel que m’he decidit a fer-ho. Els caps de setmana el company ho té difícil pel que he tornat a sortir sol. Per avui he buscar una caminada que en principi fos fàcil encara que una mica lluny de casa. M’he anat fins a El Brull, a la comarca d’Osona i una de les portes del Montseny (hi han moltes).
Hi ha un lloc per aparcar encara que no es massa gran i segons quines dates s’omple i llavors la gent aparca per tot arreu, com passarà avui, però com arribo aviat tinc lloc sobrer per fer-ho. Surto quan son un quart de deu del matí, tot passant pel davant de la pista poliesportiva, on a la gespa del costat estan fent carn a la brasa  en uns fogons damunt d’unes taules plegables, sembla que sigui per algun  acte popular. No sé, ni m’interessa, si es per una cursa de la que han passat tres corredors mentre em preparava i bastants més que em passaran després, o es per un altre motiu.
Després de seguir una estona el GR, i de que se’m creui un caçador, l’encarregat de portar els gossos, em desvio cap a la dreta. Sembla que la partida de caça no es per on aniré, pel que quedo més tranquil. Mentre estic arribant a Casademunt on hi ha el Sagrat Cor, conjunt d’espiritualitat, veig que en uns prats entre aquesta pista i el Brull hi han dos caçadors amb les escopetes a la seva falda. La Basílica Religiosa del Sagrat Cor es digne de veure, jo per fora. Es pot llegir el que comenta a «Conèixer Catalunya». Una vegada passada l’última gran entrada del conjunt finalitza l’asfalt i el camí comença a ser de terra.
Una vegada vorejats els camps de Can Serra, magnífica i gran construcció i amb molt ben cuidats camps de gespa i arbreda del tombant, la ruta canvia de Nord-oest a sud-oest, i ara toca anar vorejant el camp del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull. Jo sol faig broma que aquestes persones que estan jugant, hi han uns quantes escampades per aquestes molt grans instal·lacions,  no son dels mes rics, ja que son ells els que es porten els carros amb els pals. De cop veig una parella de gent gran que van dins d’un cotxet amb vela, i els pals en ell, penso que aquests ja tenen més dinerets. Mentre, m’han estan passant una colla de gent, sola, en parella o en grup, corrent però no massa ràpids, jo continuo anant a la meva marxa.
Ara ja toca deixar la pista per on segueixen les cintes que marquen la cursa o marxa, i que continuen vorejant el camp de golf, per un camí a l’esquerra, que es camí per les torres d’electricitat. Aquí a l’alçada de la segona torre tinc uns dubtes que em fan que tingui dues marrades, curtes i sense massa importància, ja que l’entrada del camí a seguir quasi que no es veu (o no gens) i jo erro en la direcció que em marca el gps. Una vegada solucionat segueixo un camí molt bonic, ja no es pista, està poc transitat, encara que el terra es veu bé. Comença a baixar mitjanament fort, i es creua un petit barranc que porta aigua, i una mica més avall, s’ha de creuar el Barranc dels Rastrells, que em fa mullar una mica la planta de les botes. Fins aquí ha estat molt agradable. La continuació no està clara en els primers metres, potser s’ha d’anar a tombar per l’esquerra, en un rastre molt confús i tapat, però jo segueixo per la traça més marcada que es al dret per una forta pendent que està fangosa. Es per poc tros arribant-se a un camí ample amb el terra molt desfet, que va pujant. En un tomb a l’esquerra es deixa, sort del gps, per un sender a la dreta. D’aquí fins a la pista al Montgròs, amb estones planeres i altres amb pendent amunt, es de les que fan afició, boscana, verdosa llampant, obaga, terra ben trillat, molt agradable de passar. Quasi a dalt em trobo dos boletaires que em pregunten d’on vinc, xarrem una mica i ens acomiadem.
Quan estic arribant al Montgròs també arriba un tot terreny d’on baixen unes persones i van cap a la tanca que envolta el recinte. M’acosto i el guia m’explica que no hi ha cap inconvenient que m’ajunti al grup amb pagament de 3 euros, que es el que costa la visita guiada, com que aquesta dura més d’un hora i mitja jo li dic que no puc, i ell molt amablement em deix entrar a fer la visita pel meu compte. Es tracta d’una muralla, i pel costat hi ha unes escales que et porten a la part de darrere on hi ha una bastida, molt ben muntada, on es pot contemplar les runes del que eren els habitatges i altres estàncies. Es necessitaria un planell o les explicacions del guia per comprendre una mica les construccions. No es pot arribar a tocar les pedres per que hi han tanques que ho impedeixen.
Una vegada vist i fotografiat, m’acomiado, ells encara estan amb les explicacions històriques d’introducció, donat-li molt les gràcies. Em torno per on he arribat, deixant a l’esquerra el camí per on he arribat a la pista, i seguint-la recte. Ara m’adono que no he vist quasi el sol, el dia està una mica cobert, però fa una mica de calor. Ara ve el seguir pista, primer en pla, i després en pujada fent retombs. Passo a un grup al costat d’un tot terreny, als que saludo i no em responen, només acabar-los de passar em responen, i més amunt quan ells em passen amb el cotxe, un d’ells em torna a saludar.
Arribo a El Boix, una gran masia que sembla no habitada però tampoc abandonada. Hi han dos cotxes aparcats que em dona la impressió que son de caçadors. Hi ha una gran alzina quasi a tocar, quedant separada de la masia per una gran esplanada. Hi ha un camí que marxa recte, des d’on sento veus de lluny, crec que deuen ser els ocupants dels cotxes. El camí voreja la masia per l’esquerra, i de seguida em surt a rebre un petit gos, mentre un gat s’amaga al darrera de la gran porta de fusta que dona a un gran pati. Badant amb el gos i el gat gairebé que em passo la cruïlla, que a més, quasi no es veu. Al poc, el camí està barrat per un munt de branques d’alzina, que fa que hagi de fer una mica d’equilibris per passar pel damunt. No soc el primer, es nota el tros del pas ja que hi ha fang deixat pels peus dels caminants. El camí es torna ample, i ple de branques d’alzines tallades a l’esporgar i clarejar els boscos del voltant. Dona la impressió que les restes no son d’aquest any pel que la gran quantitat que hi ha hauria pogut ser un bon perill aquest estiu.
Pel pròxim desviament s’ha de tenir cura, quasi no es veu, a més està en un entorn rodejar de brossa. El senderó es molt agradable i no puja gaire, es deix a l’esquerra la Pedrera del Camp de la Creu i segueix una serie de pistes forestals no aptes per cotxes, amb gran quantitat de restes vegetals a les vores. Arribo al Camí d’Aiguafreda  (es el GR) al mateix lloc on hi ha una cruïlla que va a una granja forestal. Segueixo el camí cap a Aiguafreda, ja que vaig a la recerca de la Creu de la Parròquia. Aquí em creuo amb una corredora i varis cotxes. Quan veig que segons el gps m’ho he empassat, entro al bosc i trobo un sender trillat i al poc el deixo per un altre en sentit contrari, i de seguida trobo la creu; una petita vella creu. Una mica d’història no va malament.
Segueixo el sender per on he arribat, el sender va pegat a la part alta de la cinglera. Al mapa del gps no veig be si aquest camí comunicarà amb el GR, pel que em decideixo anar al dret a buscar la pista. No hi ha problema, està ple de rastres, segurament dels boletaires. Segueixo la pista on hi ha unes boletaires de mitjana edat, i al poc de passar on he arribat per primera vegada, veig una fita, segueixo el rastre i em porta a Dolmen del Pla del Boix, les pedres estan caigudes i amb petites pedres al damunt. He llegit que un picapedrer les volia prendre i sort que el batlle ho va veure, i les va fer deixar al lloc, però ja no van quedar com estava, i alguna es va trencar.
Deixo la pista per agafar un sender a ras de cingle, amb bones visions de la Riera d’Avençó i els boscos de la falda de la Serra d’Ussà, Picamena i altres. Torno a la pista on surt el Grau del Boix per tornar-la a deixar de seguida. Aquí hi han varis cotxes aparcats. Durant les estones que hi he anat per pista m’han avançat bastants cotxes, alguns de bastant ràpids per ser una pista de terra. Continua sent sender a ras de cingle, que no impressiona ja que, encara que hi hagi bona visió de la riera de l’altre costat d’aquesta, hi ha vegetació a ras de cingle. Hi han varies mirandes on un pot parar a gaudir del paisatge. Em trobo una parella, de cara, amb un gos que em pregunta on va el camí, jo lis dic que jo vaig al Brull, i que més endavant a 700 mts, línia recte, he de trobar la pista. Ells m’expliquen que tenen el cotxe on he deixat la pista i que el seguien perquè es maco, i ara tornaven a buscar el cotxe. En un tres i no res arribo al vèrtex, on m’aturo a fer les fotografies de rigor i a esmorzar, son dos quarts de dues.
Una vegada enllestida la feina. segueixo, arribo on hi ha el que podria haver sigut el peu d’una torre, i on em marca el gps que hi ha un forn de calç, regiro una mica i no veig res. Una vegada a casa, quan poso en ordre la caminada d’avui he pogut veure que a un nivell inferior algú ha passat i es per allí on es va al forn, llàstima. Hi ha un tros que el camí es confús, però seguint el track no hi ha problemes, em fa donar un gran tomb a l’esquerra, no sembla massa camí, però es ample i de bon caminar, s’arriba a un camí una mica tapat, es segueix a la dreta i s’arriba a la pista, exactament on hi ha la Poua de la Collada. Aquí he sortit definitivament del bosc i estic en camí asfaltat, es el Camí d’Aiguafreda i el GR. En el gps m’havia marcat deixar aquesta pista i baixar a buscar un altre, enllaçant més endavant, perque el recorregut es una mica més curt, es el que faig, però no val la pena, ja que la que he deixat va més o menys planera i aquesta em fa baixar per després pujar. Arribo a la cruïlla d’aquest matí, on em ve a rebre un petit pelut gos molt simpàtic. Al poc ja estic entrant al Brull, on els que feien carn a la brasa ja no hi son i està tot net, l’aparcament està bastant ple i amb cotxes aparcats a la carretera. El guia del Montgròs, arriba llavors, m’explica que ha tingut visita a les onze (quan jo hi era) i a l’una. La Rectoria es l’Oficina d’Informació del Montseny. Fotografio l’església, dins està tancat però amb finestra oberta, la Rectoria, l’Ajuntament, amb bar-restaurant al seu costat, pujo al Castell, una paret i un tros de torre, i m’allargo fins el Restaurant El Castell, a petar de cotxes i gent a la vora. Ja retorno i vaig al bar del costat de l’ajuntament a fer un cafè, i seguidament marxo cap a casa.
El lloc principal del Brull, on no hi nucli d’habitatges, està molt ben arranjat i es bonic de veure. Avui he fet uns tretze quilòmetres i mig, i he arribat quan mancava un quart per les tres de la tarda. El sol només l’he vist des de que tornant, he sortit a la pista i fins el Brull, però no amb claredat i sempre amb el cel una mica ennuvolat. Ha estat un caminada que encara que hagi xafat pista de cotxes, el començament i el tros del Camí d’Aiguafreda, es de les que fan afició i molt recomanable a tothom, això si, porta un gps ja que hi ha algunes cruïlles, de les moltes que s’agafen, que poden fer patir. L’únic que he trobat a faltar avui es que els colors de tardor encara no han arribat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Mola de les Tres Creus

MUNTANYES I CAMINS (i altres històries...): UNA MOLA... I TRES NOMS (Mola d'Estat, dels Quatres Termes o de les Tres Creus)

Molt interessant aquest article publicat a l'any 2010, del que he extret un paràgraf que parla d'on ve el nom de Mola de les Tres Creus, encara que aquest nom jo no l'he escoltat massa, si en canvi els noms de Mola d'Estat i dels Quatre Termes. També fa un incís d'on provenen aquests altres noms.

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ...

Son molt interessants i pedagògics llegir articles com aquest. 

0000000000000000000000

Castellbò, Sendes, Solanell

Solanell

Sendes

Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim del Comellar del Frare des de Cervià de les Garrigues

Feia dies que trastejant per «inet» vaig trobar un track amb el nom de «El comellar del Frare», nom que coincideix amb un cim amb vèrtex geodèsic. El track no arribava al cim però vaig pensar que sempre ho podria allargar. Aquest trak era anar i tornar des de la carretera, Vaig estar estudiant si es podia tornar per uns altres camins per no repetir, fet que vaig aconseguir. No vaig deixar de mirar-m’ho, ja que sempre m’agrada sortir des d’un poble o nucli urbà, encara que no sempre ho aconsegueixi, pel que vaig començar a traçar-ho des de la Pobla de Cèrvoles, estudiant com es podia fer dreceres als interminables tombs i canvis de pistes, de cop em vaig fixar que més al nord hi havia la Pobla de Cèrvoles i em resultaria molt més fàcil. I aquest ha estat el definitiu, i el que he fet avui.
He anat fins la Pobla de Cèrvoles, he aparcat a la part baixa, i he sortit a dos quarts de nou del matí, amb una temperatura una mica fresca. A la sortida he tingut una petita distracció que he solucionat amb rapidesa, anant a creuar el pont sobre el Riu Set. Es curiós veure als dos costats del riu uns antics tancats que estaven fets de fang o de pedra recoberta de fang. Alguns d’aquests tancats estan aprofitats, al menys un per tancar un hortet, amb pou a dins. Als set-cents metres de sortir del poble, deixo el Camí Vell d’Ulldemolins per agafar el Camí del Barranc de les Tapiades. Es creua el riu després de deixar un antic tancat en part de pedra i en part de fang, igual que altre tancat que trobo després de creuar el riu.
Es va seguint la pista a la dreta del riu, deixant alguns masets, runes, basses a dreta i esquerra, inclús un mas molt arranjant i habitat, no sé si habitatge principal, on em saluden els gossos al passar.  Tota l’estona vaig per l’ombre i a moments es veu els rajos del sol passar entre la massa forestal de l’esquerra, dalt. També es sent el piulejar d’alguns ocells, fet que només passarà en aquest tros. Els marges, com seran la majoria dels que aniré veien, estan fets per pedres més o menys quadrades, i com passa per tot Catalunya es majoritari les parades abandonades que les conreades en quan surts dels nuclis urbans. Als dos costats abunda les parets rocoses bombades de color gris, com les del Montsant i altres llocs, però molt més baixes.
Deixo a la dreta una caseta de captació d’aigua del Riu de les Tapioles, i un camí que el creua que després de moltes variants i revolts comunica amb el camí per on tornaré. Al poc, elevat, hi ha la Granja del Blai, no sé si en funcionament, les construccions des de sota i més endavant que es veurà millor, semblen que estiguin bé. Al poc ja vindrà el primer tros sense pista i l’únic complicat. Al muntar aquest track hi havia dos trossos de camí ample que no connectaven en el moment de creuar el riu, i en l’ortofoto no s’acaben de veure els camins. Doncs al deixar el camí (pista) pel que circulava, he d’entrar en un de completament tapat per herba baixa, que em fa anar amb el gps en la ma, i llavors al moment de creuar el riu. trobo, brut, l’únic pas que sembla que hi ha ha, encara que m’he de barallar una mica amb les branques. A l’altre costat el començament s’intueix ja que es veu el marge esquerra del camí que va pujant suau. Hi han trossos tapats però que em permet passar amb compte, però poc a poc es va aclarint. Em penso que deu ser camí vell, ja que a la part del penjat encara queden trossos del marge de pedra. De cop el camí ample finalitza en un lloc ple de deixalles, i continua per un rastre i en pocs metres arribo a una pista. Al tros final del camí ja em toca el sol pel que m’haig de treure la dessuadora. Em dirigeixo cap a la dreta, direcció contraria a la que he d’anar, per visitar el desastre de un maset arruïnat amb annexe inclòs, ple de deixalles per tot l’entorn.
Desprès segueixo la ruta que tinc programada, per pista planera en tendència a baixar suaument. A partir d’aquí i per uns vuit-cents metres i amb uns cinquanta metres de desnivell, el camí va fent esses pujant de parada en parada d’ametllers, que es recorren longitudinalment. Jo vaig per la traça del tractor que fa poc havia llaurat, per no xafar la terra que està molt tova. Entre parada i parada hi ha camí molt definit. Entre dos, es passa una cabana de pedra seca. I entre altres dos, a la dreta i separat, hi ha un pou d’aigua, amb el líquid element quasi a sobreeixir.
La pista segueix i abans d’un gran retomb em desvio per visitar un altre cabana de pedra seca, amb una cisterna al seu costat. Al sortir d’aquí vull estalviar-me tornar per on he arribat i fer el retomb de la pista, pel que vaig al dret, però tinc unes petites distraccions, encara que no em fan perdre massa temps ni fer masses metres de més. Quan arribo a la pista ho faig en línia recte on està el vèrtex, encara que no puc anar recte del tot per la vegetació. Al cim faig les fotografies de rigor i aprofito per esmorzar. La visió des d’aquí, a més de la vegetació que tapa, no es massa amplia.
Segueixo camí, entro a trobar i fotografiar un senyal geodèsic. Ja hi entrat al Camí Vell d’Ulldemolins, i aquest camí encara que m’he desviat varies vegades per visitar masets enrunats i abandonats, un altre cisterna i cabana de pedra seca i a veure des de dalt la Cova de l’Heura, es un camí que se m’ha fet bastant llarg; es pista apta per cotxes i molt polsosa. He pogut veure que hi ha molts trossos que les amples parades de conreu, ametllers, olivers o abandonades, els marges només tenen dos o tres filades de pedra quadrada, ja que el desnivell era molt suau. El sol s’ha tapat i l’aire no es massa calent, encara que per l’hora, tampoc es fred. Arribo al lloc on m’he desviat al matí, i només creuar el pont sobre el Riu Set, vaig a visitar la allargada balma i el tancat de fang. Està tot molt brut, a més de deixalles per tot arreu, i costa caminar per dins, però puc veure el que era la porta d’entrada al tancat, una cabana de pedra seca, una font (seca) amb el recollidor, una sínia, destrossada, amb el rentador, el pou, el recol·lector, etc.
Quan surto vaig directe al cotxe, son tres quarts de dos i he fet quasi dotze quilòmetres. Em canvio de samarreta i de calçat i vaig en cotxe fins el centre, on tombo una mica per veure el poble, i dono per acabada la sortida del dia d’avui, que ha estat bastant més agradable del que em pensava, ja que el terreny no es dels més agraïts, però jo sempre dic que tot terreny té alguna cosa especial.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Arbolí, Grau de Gallarí, Molí del Racó, Arbolí

Mas de l'Escalet

Molí del Racó

Fa ja algun temps un amic excursionista em va enviar un track que des d’Arbolí anava a buscar el Grau de Gallarí i tornava al poble pel GR. Aquest track coincidia aproximadament amb un de recerca que vam fer el company Joan Josep i jo a l’any 2009, però només fins el Mas de l’Escalet, ja que des d’aquí vam tornar a Arbolí, fent unes quantes recerques, més o menys satisfactòries. Avui he arribat a Arbolí, he aparcat i he sortit a caminar quan mancava mig quart per les nou del matí. El dia no es gens calorós, amb núvols que no deixen veure el sol, que fa que la sensació de frescor s’accentuï. He sortit per la carretera, seguint-la una mica més de tres-cents metres, per deixar-la per un camí una mica coster a l’esquerra, per deixar-lo per un sender trillat a la dreta, que va bastant pla o pujant suaument. El camí era de bast, encara conserva part de l’empedrat, i a l’esquerra hi ha un marge continuat fins a una cruïlla, encara que hi ha grans trossos caiguts. En la cruïlla, hi ha el cementiri a la dreta i a tocar. Passo pel seu costat, creuo la carretera i agafo un camí ample (antic de carro?) que baixa.
S’ha de deixar el vell camí, sortint per la dreta, i seguint les fites, que per cert estan molt ben posades (algunes les he arranjat). Sense gps ni fites hi haurien problemes per seguir-lo, encara que no impossible. Amb tot això es creua el Barranc de les Guixeres. Es va emboscat però en els trossos que corre l’aire, aquest es fresquet, encara que en tot el camí fa xafogor, per l’humitat. Al sortir a un camí ample, miro el gps i veig que m’està donant problemes de senyal, penso que potser avui serà un mal dia, ho atribueixo a la humitat que hi ha dins del bosc. El camí em porta a creuer el Barranc del Xoles, encara que la baixada per creuar-lo està fitada per un pany de roca (per a mi, fàcil de pujar però no tant de baixar), jo segueixo recte, està tapat però es pot passar, arribo al barranc i seguint corrent avall uns metres, xafant una mica la poca aigua que hi ha i un petit tros de fang, arribo a enllaçar amb el camí, que surt a la meva esquerra.
Al poc el gps i la poca visibilitat del camí em fa una petita mala feina, que no es pugui arreglar de forma fàcil, col·loco una fita en el lloc que m’ha portat confusió i sense més problemes arribo al Camí de les Planes, que creuo. A toca hi ha una cuina abandonada, mira quin lloc per deixar-la!. Aquest nou sendal perdedor, també em fa mirar sovint el gps, hi ha rastres per tot arreu, però cap de clar i net, però el bosc em permet anar salvant obstacles, encara que amb algunes passes de més.
Arribo a una pista, clara, que al poc es divideix en tres, agafant la del mig, que segons l’ICGC es el Camí del Mas de l’Esquelet, que va des d’aquí fins al Mas de Gallarí, quan per anar al mas s’ha de deixar aquesta pista i agafar a ma esquerra un antic camí, ample però que comença a estar completament tapat. Abans del mas es deixa un sender fresat a la dreta. Del mas només en queda un tros de paret i molta runa escampada. Per cert segons els mapes del Piolet, el nom es de l’Escalet, jo no sé quin es el correcte, en les guies que tinc ni anomenen el mas, ni el barranc, ni el camí del seu nom.
Sortint del mas, per error de no mirar be els mapes, segueixo recte, ja que hi ha bona traça i a més, hi ha unes senyals vermelles. Les senyals s’acaben o les perdo, la traça es difumina, abunden els rastres i després d’un parell de dubtes decideixo anar avall a buscar la pista, hi han bons rastres que semblen de senglars, que em fan baixar còmodament. Mirant a casa he vist que havia de retrocedir una mica, des del mas, i agafar el camí d’abans, i a més que , quan anava avall, he creuat el camí del mapa, encara que, el camí està ben dibuixat al mapa?. Arribo a una tanca, que tanca tots els conreus d’aquesta part del Mas de Gallarí, i em trobo al que em diu es el propietari. Xarrem una mica, em diu entre altres moltes coses, que el camí que he perdut dalt, hi es, i que en el Grau de Gallarí, que vaig a buscar tindré problemes pel «tapadot» que està; a més que vol que es recuperi el camí antic (no sé quin) perquè no li passin pel mas.
Després d’una bona estona de xerrada, marxo tal i com em diu, que es seguin la tanca a l’esquerra on enllaço amb el camí de dalt i al poc amb el camí del Mas de Gallarí. L’entrada al grau no es per on posa el mapa, es per un traça amb forta pendent, no sé si per on marca el mapa, més o menys, hi hauria l’entrada del camí de bast, ja que per on ara està fitat no era el camí vell. Però si que s’arriba a les esses empedrades i margenades d’un camí que encara conserva la seva bellesa, llàstima del deteriore i la quantitat d’herba i branques que dificulten bastant el pas. El tros de les esses està brut però es de bon seguir, però en els trossos que el camí té trossos de recte (?) es necessari anar en compte, buscar les fites i fiar-se del gps. En un tros d’aquests, on no es veia el terra, he fotut una ensopegada que m’ha fet anar per terra. No hi havia perill d’anar avall, ja que la mateixa vegetació m’hauria parat, però no ha evitat que piqui el cap amb una pedra, sort que la caiguda ha estat lenta. Son en aquests moments en que penso que anar sol es una mica perillós. Hi han dos moments que no he seguit les fites i he fet el retomb tapat.
Arribo a una pista boscana i penso que ara ja tot serà bufar i fer ampolles, doncs no, la pista no té problemes d’orientació, però està molt bruta, amb alguns arbres i branques caiguts que fan que no pugui anar massa ràpid, en mols trossos. Sempre per dins del bosc. Es incomprensible trobar en aquesta pista, embolcalls de caramels tirats al terra, no acabo d’entendre-ho. Arribo al GR, que es pista cimentada, i la segueixo a la dreta, parant-me una mica a menjar. Fa sol, que feia estona que no veia, però la temperatura no es massa agradable degut al vent molest i no calent. A partir d’aquí ja no hi ha massa cosa a explicar ja que es tracta de seguir la pista, creuar el Riuet d’Arbolí, passar el Molí del Racó, seguir la pista de la Vall i agafar el camí del Grau de la Costa de la Vall. Des del molí a dreta i esquerra hi han habitatges nous i/o arranjats. El que no està arranjat es el Molí del Remei (?). On surt del camí del grau fa molts anys hi havia una construcció enrunada, ara hi ha una esplanada, pel que sembla han tret tota la runa i potser l’han aprofitat per refer les altres que ara semblen eixerides. Només entrar al grau es veu les restes del que era un aqüeducte que devia portar aigua als molins, ara queda un tros de mur. Aquest grau a mi em porta molt bons records, i ara feina molt de temps que no hi passava. Conserva molts trossos de l’empedrat, encara que com es normal, bastant deteriorat. A la pujada m’he de treure treure roba ja que estic suant molt. Es deixa a l’esquerre el Mas del Tafonell, amb varies obres d’aprofitament de l’aigua, pel que em sembla. A la porta del mas hi ha un grup de persones fent una xerrada, Arribo a la pista de ciment, on hi han cotxes aparcats, i després a la carretera. Des d’aquesta es veu a la llunyania i dalt, l’ermita de Sant Pau i a parets properes, dos escaladors. Arribo a Arbolí a tres quarts de tres després d’haver fet quasi deu quilòmetres, amb satisfacció i molt bones sensacions. Mentre en canvio per marxar arriba un altre de solitari, xarrem una mica, m’acomiado i marxo cap a casa, tot passant per la carretera de la presa.
He quedat molt content encara que amb el cap amb uns quants camins que m’agradaria esbrinar i/o tornar a passar, però això ja serà o no, feina per dies que han de venir.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Romanço: La Dama de Reus

Allí a la vila de Reus tota la gent ne fugí

si no una noble dama que en té pres lo seu marit.

La dama plora i més plora i sospira dia i nit.

Set anys ha que l'en té pres i altres set que no l'ha vist.

Se'n va a trobar el Capitel·lo que li torni el seu marit.

-"Déu lo guard lo Capitel·lo, si vol treure el meu marit?"

-"Sí, per cert, la noble dama, si ve amb mi a dormir una nit."

-"Calli, calli el Capitel·lo que ho diré al meu marit."

Ella se'n gira i se'n torna va a contar-ho al seu marit;

de tan lluny com la va veure: -"Noble dama, què t'ha dit?"

-"M'ha dit que sí te'n trauria si hi volgués dormir una nit."

-"Fes-ho, fes-ho, noble dama, fes-ho per amor de mi.

Que quan jo de presó surti se'n recordarà de mi.

Posa't lo vestit de seda o sinó lo de setí.

I si aquests no t'agraden posa-te'n un d'or fi."

Al entrar-se'n en el quarto noble dama fa un sospir.

-"Què en sospira, noble dama, què en sospira aquesta nit?

Sospira la noble dama los amors del seu marit?"

-"Sí, per cert, lo Capitel·lo, los amors del meu marit."

-"No s'espanti, noble dama, ja el veurà demà al matí.

Abans no serà de dia tindrà lo marit aquí."

Fins a ne la matinada la dama no pot dormir.

Noble dama és matinera, a les quatre del matí,

quant és a la punta d'alba noble dama en finestra ix.

Ja en veu les forques plantades, veu penjat lo seu marit.

-"Calli, calli, el Capitel·lo, ja es recordarà de mi.

N'ha llevat la honra meva, n'ha penjat lo meu marit."

-"No t'espantis, noble dama, no te'n faltarà marit:

Tres fills ne tinc a la guerra, triaràs lo més bonic;

i si aquests no t'agraden, jo seré lo teu marit.

Tinc la dona al llit malalta, que no es 'caba de morir;

i si ella no es moria jo l'ajudaré a morir."

-"Calli, calli, el Capitel·lo, lo mateix faria amb mi.

Deixeu-la viure, Capitel·lo, deixeu-la viure per mi."

Ella se'n gira i se'n torna, de volant se'n va a vestir;

quan de volant s'és vestida a n'el rei se'n va a servir.

Un dia venint de missa Capitel·lo veu venir.

-"Hola, hola, Capitel·lo, t'has de recordar de mi.

Atureu-vos, Capitel·lo, que ara és hora de morir."

-"Tinga pietat la dama, tinga pietat de mi."

-"La pietat que teníeu al penjar lo meu marit."

Ja li'n dóna punyalada la primera el va ferir.

La segona cau en terra, la tercera va morir.

-"Déu te perdó, Capitel·lo, a tu i a n'el meu marit

00000000000000000000000000

000000000000000000