 |  |
El Castellot i ermita de Sant Miquel - Sant Sadurní
Primer de tot he de fer un aclariment, alguns amics i coneguts m'han comentat amistosament però més d'una vegada que m'enrotllo massa en les explicacions de les meves caminades, segurament deuen tenir tota la raó però he de ser sincer, el blog i les explicacions les faig per a la meva satisfacció personal, això no vol dir que si de passada pot servir al demés estaré doblement content de haver-ho escrit. El meu blog es públic total amb una única condició, que es tracti com a llicencia “Creative Commons”. No m'entretinc a explicar de que tracta això ja que a “inet” es troba la suficient informació.
Ara passo a escriure un altre totxo tractant del que he fet avui. Per avui tenia previst anar a Fredes però m'he tornar a quedar sol, m'ho hauré de fer mirar això, i segons les informacions hi ha bastant de neu. Però el que m'ha donat més peresa es la tornada de més de dos hores, cansat i sense companyia, dada que m'ho ha fet repensar. Com teniu una cosa completament preparada a Castellví de la Marca, al Penedès, que era pujar al Castellot on hi ha un vèrtex geodèsic i després donar un tomb per la zona, ahir a última hora faig un canvi de papers i gravo les noves dades al gps i avui em dirigeixo cap a les Cases Noves de la Riera. Pel que sembla Castellví de la Marca es una agrupació de diversos veïnats, amb centre a la Múnia. Sembla ser que el nom li ve, Castellví de castell i Marca perquè era frontera o sigui de la Marca Hispànica.
Arribo al veïnat de les Cases Noves de la Riera, aparco i surto a dos quarts i mig de nou, baixant per la carretera a creuar el pont sobre la Riera de Marmellar, agafant el camí de la Riera per deixar-ho als pocs metres per un sender molt marcat que s'enlaira ràpidament. De seguida es veu que no es camí vell ja que puja al dret, sense problemes, les restes dels marges. Hi ha un moment, abans de la pista, que trobo el que sembla el camí vell encara que el veig bastant tapat, pel que ho deixo correr ja que no crec que només començar sigui el moment de fer descobriments. A la pista, en principi, dubto si fer el tomb per la dreta o per l'esquerra, al final em decideixo per-ho per la dreta, em sembla que serà millor.
A poc trobo la sortida del que era el camí vell, o sigui que la traça marcada d'abans era correcte. Vaig pel que era un camí de carro, es veu per l'amplada i el marge a la dreta que aguanta el camí per on passo. El camí va creuant tarteres, algunes d'elles intenten estrènyer el camí, però no ho aconsegueix, si que ho fa una mica la brossa dels costats. Deixo dues vegades fites a l'esquerra que pugen en direcció al Castellot, la primera per una tartera fitada, amb bona traça al començament, i l'altre per un sender que puja fort. Jo en canvi vaig seguint el camí ample, bastant bonic, obac, i resguardat del vent que es sent bufar per les altures.
Deixo un tercer sender a l'esquerra, amb fites a l'entrada. Jo segueixo per on anava, però em trobo primer, sembla que hi havia una cruïlla i per on em sembla que seguia recte està completament tapat i l'altre arriba a una pared rocosa, on hi ha un sender molt tapat i relliscós, en mig d'un gran desgavell, com si hi hagués un pujador que hagi quedat desfet pel aigua, ja que estem en un barranc. Reculo fins les ultimes fites. El camí comença a pujar fort, però a part d'això es molt fàcil de seguir, i al enlairar-se em deix veure el que em sembla que era el camí d'abans una vegada superada la pared. Tota la pujada està plena de les restes de marges, jo vaig seguint fites i tacarrots grocs als arbres. Hi ha moments que sembla que surtin camins a dreta i esquerra, les fites ajuden molt ja que els succedanis son tan amples i semblen tant bons com el que pujo. Tornem a estar en el de sempre, que mai netegen el camí vell que normalment van fent esses, i això queda demostrat quan vas pujant entre mig del marges, encara que com els marges estant desfets no has de pujar “escales”.
Arribo a una pista que ja no la deixaré fins al cim del Castellot. Tant aquesta pista com quasi totes les que faré durant el dia, que serà quasi tot el recorregut una vegada baixi d'aquí dalt, son pistes retocades i pedregoses. Aquí em creuo amb dos betteros que baixen i escolto a un dir: “Les baixades no em molen”, jo penso que si baixant per pista diu això que li deu passar baixar per senderons desfets, després arribo a la conclusió que es un problema d'ell i que jo no he de fer res.
Del Castellot nomes queda en peu un tros de la torre central, amb una senyera al cap damunt i una petita part de l'ermita de Sant Miquel. Aquesta té una paret lateral i la de darrera al costat mateix del cingle sent una continuació d'aquest i l'altre lateral molt a prop. El vèrtex geodèsic no té piló i està situat dalt de l'ermita. O sigui que si no es grimpant per les parets de l'ermita o amb una escala no s'arriba, i ja he dit que les parets es continuació del cingle. Una vegada fetes les fotos de rigor i contemplant el paisatge de la plana penedesenca, retorno i vaig a visitar la cova que està en el cingle del castell. Es una gran obertura i entra uns cinquanta metres. Jo tinc una mica de dificultat ja que he d'ajudar-me de les mans des del peu de la gran boca fins el final de la cavitat que fa pujada, uns 50 metres de longitud, però sobretot a la sortida del final a l'entrada. No podia faltar les inscripcions amb lletres ben grosses i colors llampants, alguns d'ells del març del 2012.
Retorno i vaig a buscar el PR. Un altre suplici, el PR baixa per terreny completament descompost, amb uns “esglaons” massa alts pels meus genolls. Precisament quan he entrat al PR tot venint de la cova, dues dones deien de baixar per aquí, però en quan han vist el “percal” han degut de canviar d'idea, i deuen haver buscar un altre lloc per baixar, ja que no m'han seguit.
Arribo a la pista, on hi ha les restes d'una pedrera abandonada, i me'n vaig a visitar Sant Sadurní, lloc on hi ha les restes del poble vell. Pel que he llegir la església consta de tres naus construïdes en diferents èpoques, i te adossat el cementiri, conjunt que com es normal està tot tancat i barrat. El que si que entro es a les runes del que devien ser les cases del poble vell. Quasi a tocar hi ha unes construccions molt noves i bastant maques, i com sempre arribo a pensar com es que es construeix noves edificacions i es deixen caure les velles, estic d'acord amb les lleis de la propietat, però sempre m'ha semblat un absurd.
D'aquí fins el sender on he pujat al mati, per completar la primera part d'un “8”, vaig per una pista, antic camí de carro, on a l'esquerra hi ha diferents mini-pedreres abandonades i a la dreta les restes d'un incendi de no fa massa temps, els pocs arbres que hi ha encara conserven la negror. Es tot un paratge que des de la carretera fins al peu del Castellot ha estat molt castigada pels incendis, pel que es pot contemplar. Des dalt al castell fins a la pista encara es conserven les cintes de plàstic d'alguna cursa de fa algun temps, estan bastant descolorides, i baixa directe per un terreny bastant descompost, només la falta això a un terreny d'aquestes característiques.
Des de que agafo la pista que es el Camí de la Riera fins que toco la carretera després d'haver fet més de 8 quilòmetres dos-cents, poc a explicar. La pista es bastant agradable fins que es deixa a l'esquerra la que donant un gran retomb puja al Castellot, per després anar seguint per pistes amples, molt retocades, pedregoses a les pujades ja que la maquinaria treu tota la terra per repelar-les, i molt solanes.
No veig, i això que faig una petita recerca, les Balmes de la Riera de Marmellar, si que veig unes que podrien ser-ho a quasi un quilòmetre mes endavant d'on marca el mapa i un waypoint que vaig trobar al “wikiloc”, avui he escrit al que ho vaig posar per si em pot concretar alguna cosa.
Deixo el Camí de la Riera per agafar la Marrada del Grau, puc interpretar que baixava per aquí un camí fent marrada per on devia haver algun grau. Ara es una pistota amb una bona pendent, i el camí alternatiu, pel que no feien la marrada, ni rastre. Potser es que el nom no significa el que jo interpreto o ho han destrossat tot.
Ara ja entro en un bon tros on fa temps devia haver un gran incendi i han replantat, com no podia ser menys, pins, sent aquests encara joves. Uns ciclistes quasi que m'atropellen, per culpa meva, en un tomb anava mirant el mapa i quan sento soroll de les bicis intento canviar de “carril” i sort que ells m'esquiven.
Hi han treballs forestals on sembla que estan treien els pins mes vells, encara que son prims, i estan deixant in situ la brossa, com es normal. No se si els ecologistes estaran d'acord però jo crec que el millor es fer com fan o feien a la Serra de Llaveria que les branques les trituraven al lloc, ja que deixar les branques al terreny pot ser molt perillós als estius.
Per fer una mica més del normal pujo dalt de la Setrilla i del Puig d'en Morgades. Al baixar de la Setrilla i prop del cim, aprofito per menjar una mica, des de casa que no he menjat res, i al anar a mirar els paper m'adono que no els porto, pel que quan acabo de menjar torno a pujar i els trobo a terra entre els matolls punxosos, s'han degut caure quan buscava el que podria ser el lloc més alt. Tinc que acostumar-me a tancar la cremallera del bolset del cinturó de la motxilla on porto els papers. Que puc dir d'aquests dos cims?, els dos tenen camí ample al començament, encara que bruts, es van estrenyent i embrutant a mida que puges i quan estats dalt no saps on es el punt més alt. Si fos al Pirineu diríem que son cims de vaques, però com aquí no hi ha vaques ni cabres ni prats, podríem dir que son cims de rostolls, això si, va be per la circulació de les cames del que t'arribes a punxar.
Al Fondo de Can Barceló es deix la pista a les Conilleres, agafant el Camí de Puigserol, on hi ha un tros de camí però de seguida s'arriba a una pista. Es passa pel costat de les runes de Can Rovellats i de seguida s'arriba a la carretera. Abans he vist senyals de les ferradures de cavall que segurament deuen ser de l'hípica de les Conilleres, a més de senyals de senglars. En aquest tros de baixada em noto una forta punxada al genoll, penso que curt i fàcil i encara arribaré coix.
Segueixo una estona per la carretera, entrant a veure, per fora Cal Morgades del Grau i l'ermita de Sant Andreu. Deixo la carretera per camí asfaltat fins a Ca les Annes, a partir d'aquí segueix camins rurals, rodejat de camps de vinyes o sense plantacions però llaurats. Només deixar una bassa contra-incendis, es voreja un camp de vinya per la seva vora, per on passa el tractor tenint el mal rotllo de trobar les restes d'un animal cremat sencer, en figuro que ja mort sinó ja seria la re-pera. Però quan finalitza aquest camp he de vorejar un altre camp per la seva vora, sense cap traça ja que està llaurat fins a tocar els marges. Al sortir d'aquí s'arriba a un altre camí agrícola que em porta a Cal Noia, explotació agrícola i ramadera i a l'ermita de la Mare de Déu del Vinyet. Sense més problemes s'arriba a les Cases Noves de la Riera on tinc el cotxe, donant primer una passejada pels tres carrers que té. Arribo a tres quarts de cinc de la tarda després de fer una mica més de quinze quilòmetres i mig.
El dia ha estat molt ventós i fred encara que a les zones que no tocava el vent i fins a primera hora de la tarda feia una mica de calor, al menys pel tapat que he anat. El sol s'ha anat veien a estones. A la tarda com el sol ha marxat ja del tot ha començat a refrescar però el vent ha parat. Del recorregut que puc dir que no hagi dit abans, que el primer tomb, pujada al Castellot, val la pena, però pels genolls fotuts més val fer-ho a l'inrevés. Bona visió de la plana Penedesenca, i de les muntanyes de Montserrat sobresortint. Però la resta i fins a tocar la carretera es un bon tomb per btts de les que m'he trobat uns quatre grups, potser quan els pins hagin crescut, si no s'han cremat, podria estar bé, això si, sense esperar trobat dreceres, només pistes. Pel que m'ha semblat tot el retoc d'aquests pistes podrien haver estat conjuntament amb les que em vaig trobar el dia del Pi Sol.
 |  |
0000000000000000000000000
000000000000000000000000
Entrades
amistosament?????
ResponEliminaEs una forma de dir-ho, ja que no han hagut critiques ferotges.
Elimina