Castellcir, Sant Andreu de Castellcir, Castell de Castellcir, Font de la Sauva Negra

Sant Andreu de Castellcir i Castell de Castellcir (o de la Popa)

Després de dues setmanes començava a estar una mica neuròtic (algú dirà que més del normal) i s'ha ajuntat que aquesta nit quasi que no he pogut dormir, a les sis ja estava cansat de donar voltes pel llit, pel que me aixecat, he mirat alguna de les caminades que tinc preparades o molt mirades, i m'he decidit de acabat d'enllestir una al Moianès, he preparat els atuells i m'he dirigit cap a Castellcir, a fer un tomb baixat d'inet, del Toni Plana.

Arribo a Castellcir i aparco davant del col·legi i del punt d'informació sortint quan manquen cinc minuts per a les nou del matí.

La sortida es al costat mateix, on hi ha un pal indicador, i es baixa per la pista. A l'altura de Mont-ras el track em porta a fer una drecera, la veritat es que no se si val massa la pena, no es retalla massa la pista que es en baixada suau, i el sender estar molt brut; de tornada l'he tornat a agafar i llavors de pujada si que ho mereix.

Poc després de deixar una pista a l'esquerra he vist a la dreta un sender, he mirat al mapa i m'indica que talla un bon retomb de la pista, la incògnita es la de sempre, estarà passable o hauré de recular, al estar perduda o tapada, ho provo i em surt be, val la pena aquest tros de caminoi on m'estalvio un tros de pista, no està brut i es de bon passar.

Sense problemes pujo fins a Sant Andreu de Castellcir, després de passar la Riera de Castellcir per una passera de ciment, la pujada l'ha he fet per una drecera bastant bruta, però curta.

Copiat de Viquipèdia:

“Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.

Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.

És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116”

El que si que m'ha sorprès es que el grup de nínxols que estan al davant de l'entrada de l'església podrien haver-se construït amb les parets de pedra i hauria quedat tot mes integrat al paisatge, però jo no soc ningú per donar lliçons a la gent de l'entorn.

Retorno fins a la Riera de Castellcir i sense creuar-la vaig seguint el camí a la seva riba esquerra, en realitat es una pista usada només per gent a peu o en btt. A l'altura d'una porta que hi ha a l'esquerra faig la primera petita errada del dia, sort que miro el gps (no tinc mapa de la zona i el mapa que porto es una impressió del Icc25, que només m'agafa el tros de la caminada) ja que me l'empassava, he de creuar la porta i seguir recte. Es un tros on hi ha un bon grapat de vaques amb una bona cornamenta. De cop em venen pel camí dos de cara, però elles tenen més por que jo i passen a la meva altura corrent.

Baixo per creuar el Torrent de Centelles, no sense abans fer una segona i petita errada, i de seguida arribo a una pista des d'on ja veig el castell. Es deixa la pista per seguir per un terreny molt rocós i ja entre roca i bosc, s'arriba al castell, amb una arribada per camí que encara conserva una part de l'empedrat. Era un castell bastant gran, dalt del roquer. A internet es pot trobar molta informació, només dir ocupa una superfície de una mica més de 500 mts. quadrats, entre l'edifici principal, la fortalesa de tres plantes i la capella de Sant Martí de la Roca. Es pot endevinar una mica la distribució que tenia, però tot està molt malmès.

Segons la llegenda, l'església de Castellcir (Sant Andreu) està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.

Es una llàstima que aquest país no hagi pogut conservar res del patrimoni: castells, pous, ermites, masies històriques, camins mil·lenaris, etc., i que hagin preferit gastar-se els diners, incloent els que no tenien, en infraestructures que ara no serveixen per a res, o per omplir-se les butxaques. Espero molt seriosament que això finalitzi i entri el sentit comú.

En sortir, perquè no sigui dit, la quarta errada del dia. Això d'anar sense mapa m'obliga a cada cruïlla a mirar el gps i anar amb molt de compte amb els camins que surten molt propers els uns dels altres.

Segueixo una pista, boscana, i baixo fins a la Riera de la Casanova, on el camí fa un tomb quasi bé rodó i queda clar que era un camí de carro. Al cap de poc n'adono que estic a la cinquena (i per sort última) errada del dia, havia de deixar el camí i remuntar el torrent, passant per una porta, anar per la vora del camp conreat, el camí vell està intransitable, i pujar fins a la masia Casanova del Castell, masia no habitada, encara en peu, amb els camps adjacents conreats.

Al Coll de Sauva Negra s'ha de deixar la pista, pista a la que fa poc he entrat i es bastant solana, i baixar cap la Font de Sauva Negra. La Sauva Negra una fageda molt ombrívola i bonica. La Font baixa amb un rajolí. Tota la Sauva Negra son dos quilòmetres esplèndids, primer en sender que baixa fort, amb alguns replans, i després per camí ample, on no passen els vehicles. Molt recomanable.

Al creuar el Pas de la Casanova (??) el camí canvia brutalment, la pista es torna polsosa, de les que et deixen les botes blanques, plena del ramatge dels pins acabats de tallar, aquests estan ben posats a la vora del camí, amb pots de olis al costat de la brossa, o sigui un bon perill d'incendi. No entenc com hi ha aquesta deixadesa dels que ho han de controlar. L'entorn de les runes de la Tuna es un exemple del que dic, hi ha ramatge amuntegat per tot arreu, amb tot l'entorn degradat per l'extracció dels pins tallats.

El pas de la Tuna es bonic, llàstima que porta poca aigua, i això fa que aquesta sigui verdosa. Ara em queda dos quilòmetres i mig de pista a estones boscana i a estones assolellada (més d'això últim) fins a trobar el camí de vinguda davant mateix de Sant Andreu. Es tracta de refer el camí, ara de pujada i arribar a Castellcir, encara que el tros final de pista de pujada es fa una mica pesada.

El dia ha estat molt be, ermita, castell, font, rieres amb aigua (totes portaven aigua, encara que no massa), fageda, tot el dia sentin el cant d'ocells (no massa quantitat, per cert), els esquellots de les vaques, el raucar de les granotes, el bram d'un ase, no sentir cap soroll de la industrialització (salvant una tractor segant els cereals cap el final). En tot el dia, fora del poble, he vist només tres persones, tres ciclistes al castell, i res més. O sigui tot pau i tranquil·litat.

He arribat a Castellcir a un quart de tres després de fer mes de catorze quilòmetres i mig, cinc marrades i tomb pel castell incloses. A Castellcir assegut en un banc davant del col·legi, he dinar abans de tornar cap a casa, cansat però satisfet.

Al wikiloc pujo el track d'on he extret les marrades i punts aberrants. El pujo a wikilocs per què hi han algunes diferencies amb l'original.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000



000000000