Ermites d'Amer (Sta.Brigida-Sta.Lena-St.Roc-St.Climent) i Roure de Can Puig

Font de Can Catau - Ermita de la Mare de Deu del Puig de Lena

L'Esteve i jo, aquesta vegada només nosaltres dos, decidim anar a Amer, on hi ha la ruta de les tres ermites, una ruta senyalitzada pel Grup Excursionista Amerenc Esquelles, però amb el ben entès que el final de l'excursió està obert a variacions.
Sortim d'Amer a un quart i mig de deu, per la carretera en direcció a les Planes d'Hostoles, i a la sortida del poble agafem a ma dreta, hi ha un cartell de la ruta, en direcció al camp de futbol. Aviat deixem la pista i agafem un camí molt bonic que va pujant i que surt a la pista que puja a Santa Brígida, que aquest tros es cimentada, bastant amunt. Passem a tocar una gran masia, El Castell, lloc on es deixa la pista per agafar un camí que ja no deixarem fins dalt, però abans passem a tocar una petita pedrera abandonada.
L'ermita de Santa Brígida es romànica del segle XII, està molt arranjada i encara l'estan arreglant, es veu material i es sent treballar a l'habitatge pegat a l'ermita. Te una cisterna que aprofita el aigua de pluja. Com estan treballant, la porta està oberta i la podem visitar. Hi ha dos escaladors a les parets de la seva vora, i quan estem marxant arriba una parella amb un nen petit.
Seguim amunt, de seguida passem a tocar una gran pedrera abandonada i per un camí boscós de roures i alzines, baixem a creuar el Torrent de Can Catau on està la Font de Can Catau, també arranjada pel mateix club excursionista.
El camí segueix i es va acostant al Pla de Sant Roc, però primer trobem un cartell que indica el Mirador dels Fussos, com es normal anem a mirar que es. Els Fussos es un lloc molt encisador (he trobat un lloc a "inet" que diu que els Fussos son "Grans blocs de pedra"), ple d'alzines i dos construccions ruïnoses aprofitant unes grans roques, el mirador es un gran roquer i des de dalt es veu part de la vall del Brugent – Amer, La Cellera de Ter, Anglès, etc. -. per l'altre banda tota la zona boscosa del Pla de Sant Roc. Ja arribem a l'Ermita de Santa Lena, ermita romànica del segle XIII, lloc que aprofitem per esmorzar una mica.
D'aquí baixem fort a una gran esplanada (La Creu), tot passant pel costat de les runes d'un gran mas, on trobem una pista que per l'esquerra baixa en direcció a Sant Aniol de les Finestres, nosaltres seguim recte, i per terreny rocós, es una gran llisera, va aproximant-se a Sant Roc, una mica abans trobem un bon mirador.
Sant Roc, ermita romànica, no se de quin segle. Es molt senzilla, la porta no està tancada en clau pel que la podem visitar, una nau simple, amb un altar ple d'ofrenes i amb una figura de Sant Roc com a pelegrí. També es un 100 cims, o sigui foto de rigor.
Anem vorejant la part alta de la vessant sud dels Cingles de Sant Roc. El camí ara ja no te roures, el bosc es de alzines, en alguns trossos son sureres, boixos i altres, però que no deixen veure la vista si no es en moments puntuals.
Creuem el Torrent de l'Arimany, la Riera de Sant Climent, el Torrent del Sucurrull, i altres, fins que arribem a una cruïlla on hi ha un pal que ens indicada que a la dreta es puja al cim del Puigdalí i poblat iber de Tres Rocs, i recte a la Torre de Roca-Salva i Amer, però que també es el camí per anar a veure el Roure de Can Puig, ens decidim per aquesta última opció. La Torre de Roca-salva o Torre de Sant Climent (s. XII-XIII-XIX, inicialment com casal fortificat apareix documentat en 1187. Lligat a la història del castell de Estela a partir del terratrèmol del segle XV, els senyors del castell d'Estela, en aquestes dates la família Soler, passen a residir en Rocasalva abandonant l'arruïnat castell. Es els documents del segle XIV quan rep el nom de "Torre o Fort de Rocasalva", corrupció lingüística popular de Roques-Albes. El terme alb, que en celta significa "altura", formaria el nombre "Roca alta"), no es pot visitar per què es propietat privada, encara que es veu des de fora de la tanca, des de dalt, o baixant cap a Sant Climent. Abans de baixar cap a Can Puig trobem unes restes d'una mina abandonada. Preguntem a dos gironins que passen (eren controls d'una marxa que han organitzat a les contrades) i ens recomanen visitar el Roure monumental i ens diuen que des de Sant Climent a Amer s'ha d'anar per la pista cimentada.
Visitem el Roure (volta de canó: 4.85m, volta de soca: 7,50m, alçària: 19,50m, capçada: 38m.), o sigui un arbre impressionant, encara que està podat, pel que sembla ha estat malalt, continua sent grandiós. A Cal Puig hi ha una zona recreativa, on es pot fer foc, hi ha molta gent agrupades en colles que estan celebrant alguna esdeveniment.
Baixem fins a Sant Climent, on visitem les quatre cases i la seva ermita, com es normal està tancada. I ja per carretera (3,300 kms) fins el poble. Abans d'anar cap el cotxe visitem la plaça porxada i l'entorn del Monestir de Santa Maria.
Arribem al cotxe a un quart de set, i asseguts en un banc del parc infantil dinem una mica, sense que maqui les galetetes i el turronet del company Esteve.
Hem fet 21,400 kms., molt agradables, amb visita a quatre ermites, un roure monumental i una torre del segle XII (vista des de lluny), he fet un altre 100 cims, ja en porto 63, hem passat per boscos amb d'alzines, roures, boixos, pins, arboços, xops, eucaliptus i altres que no conec; amb avellaners a la part baixa i conreada.
Un altre dia molt complert, on el temps ens ha acompanyat, no ha fet gaire sol, de seguida s'amagat, però no ha fet fred ni vent.
El track està arreglat, he tret les entrades i sortides per visitar els llocs (aquests ja queden prou ben marcats per els que ho vulguin visitar), a més d'algun tros de marrada, que sempre hi ha, etc., o sigui els trossets que desvirtuen el track, es pel que el track dona menys distancia que la que marca el dibuix del perfil, hi ha una diferencia de mes d'un kilòmetre.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí.

...........

Cornudella, Maria Assumpta, Bonrepòs, Sant Joan Petit

Lloc d'enterrament, inhumació aïllat (Neolític) - Mas i ermita de Sant Blai (Bonrepòs)

Feia dies que el company Estivill havia preparat aquesta sortida per si algun dia no sabíem on anar, pues aquest dia ja a arribat. Sortirem de Cornudella, passarem per un jaciment neolític (Mas de l'Abella I), es un lloc d'enterrament inhumació aïllat, segons el Departament de Cultura de la Generalitat, passarem per l'ermita de Maria Assumpta, de Poboleda, pujarem cap el Mas i ermita de sant Blai (Bonrepòs), i pel camí dels Cartoixans anirem a buscar l'Ermiteta de Sant Joan Petit, per tornar a Cornudella.
Sortim de l'aparcament de Cornudella quan manquen cinc minuts per tres quarts de nou del matí. Anem a buscar el carrer Siurana, per passar pel Calvari, en realitat no caldria pujar, es pot salvar per la pista que marxàvem. Seguim un camí vell, bastant malmès pel desús, inclòs hi ha un moment que hem hagut de baixar, fàcilment, un marge.
Arribem a una granja al costat mateix del Barranc de les Comes, i no podem seguir el camí vell, i hem d'anar per la pista que la tomba, i de seguida arribem al gr (el 174), que es el Camí vell de Cornudella a Poboleda.
Mentre anem pel camí anem mirant si trobem el jaciment, però no el localitzem. Arribem al Mas de l'Abella, visitem l'entorn i molt a prop trobem un pagès que està podant els ceps i li preguntem, ensenyant-li la fotografia que està a la pagina de Patrimoni de la Generalitat, lloc que reconeix indicant-nos com arribar-hi. Anem enrere fins el lloc, que ara si localitzem. Era un enterrament aïllat, i està igual que en la fotografia de l'any 2005, encara que una mica mes plena de fullaraca, amb molta fulla d'avellaner. Està conservat tal i com ho van descobrir, crec que es pel que el propietari es una persona que ha col·laborat en que així sigui, i el no està senyalitzat també ha contribuït
Seguim, tornem a passar per prop del Mas de l'Abella, a tocar el Mas d'en Gil i arribem a l'ermita de Maria Assumpta, ermita on fan una romeria des de Poboleda, el 15 i 16 d'agost de cada any. Al peu de l'ermita hi ha la font dels Enamorats, segons un cartell.
Una mica abans del Collet dels Quatre Camins parem a esmorzar una mica.
Arribem al Collet dels Quatre Camins, i hem de decidir per quin dels dos camins anem cap a Bonrepòs, decidim que pujarem pel de l'esquerra, es mes llarg però es el camí vell de Poboleda a La Morera. Només travessar el Barranc de Sant Blai, trobem a l'esquerra un maset amb un bassa que per arribar-hi ha de ser per dins del maset.
Pugem pel camí de La Morera, completament convertit en pista, bastant ample, als costat hi ha una màquina treballant, arranjant parades per plantar noves vinyes.
Quan arribem a la partida de les Covetes, deixem la pista que marxa a l'esquerra i agafem un camí que marxa recte, es la continuació del camí vell, deixem a la dreta el que es una drecera de la ruta que fem, però com no ho sabem continuem pel que anàvem.
Arribem a una pista dels Plans de Sant Blai, i seguim un tros d'una ruta de natura del Parc Natural del Montsant, es el Mosaic Forestal de Sant Blai (F7), es una ruta d'uns 5 kms., amb moltes especies arbòries amb el seu cartell indicatiu, passem pel costat d'una guixera abandonada, i ens salten una drecera que posa el mapa i que no veiem, pel que donem un retomb, que encara que fa que el camí sigui mes llarg, ens permet contemplar mes especies.
La ruta de natura no té senyalització, i dins del bosc no es veu be la traça i nosaltres perdem el camí, pel que per creuar el barranc de Sant Blai ho fem al dret i amb una mica de problemes, però aconseguim arribar-hi, i després de visitar a fons l'entorn, lloc que seria preciós e idíl·lic si no fos per què està completament abandonat.
Trobem el camí per on havíem d'haver arribat, i el refem per poder tenir be el track del gps i poder pujar-lo a internet. Seguim pel Camí dels Cartoixans, passem pel Maset de Farena, una bonica construcció amb piscina, on a la part de darrera hi ha una font molt ben arranjada. Es passa per les runes del Mas d'en Porqueres, i es surt a la carretera al costat del Celler Joan Ametller, per tornar-la a deixar de seguida. Creuem la carretera i ja ens dirigim cap a la pista de Sant Joan del Codolar, arribant a l'altura de Sant Joan Petit, ja només queda encaminar-nos cap a Cornudella, passant pel camí vell i pel costat d'una cisterna abandonada una mica abans d'entrar a Cornudella, on arribem a dos quarts de sis.
Hem feu una sortida, 24,900 kms., molt interessant, tres ermites, un lloc d'inhumació neolític i molt bon paisatge, encara que amb bastant de pista, que no s'he m'ha fet pesada.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí.

....................

Espluga de Francolí, homenatge al nostre ex-company Germàn

Ermita de la Santíssima Trinitat - Homenatge a l'ex-company Germàn

Seguint la convocatòria conjunta dels grups Btt Tarragona, Btt Barcelona, Caminants Tarragona i Caminants Barcelona, per celebrar una sortida en memòria de l'ex-company German Jover, que va morir d'un infart mentre anava en Btt amb els seus companys btteros, ens reunim mes de 80 persones davant de l'Hostal del Senglar, per sortir uns en btt i els altres a peu, i trobar-nos davant el lloc fatídic, a l'una del migdia, i celebrar un acte en el seu record.
Abans de sortir, el company Pep Cabestany, organitzador de la sortida, ens ha preparat unes bones safates amb coca i xocolata, cafès i melindros de xocolata que ens fan posar a to abans de sortir.
Quan manquen 10 minuts per les deu ens posem en marxa, els btteros a fer la seva ruta i nosaltres, els caminants, enfilant cap el Coll de la Vena, pel camí de la Cometa. Però a l'arribar a la Masia del Simon ens espera una bona sorpresa, com va sent habitual aquestes ultimes setmanes trobem cotxes de caçadors i sentim els gossos bordar mes amunt. Nosaltres seguim la ruta predeterminada, però quan estem a mig camí de distancia (no de desnivell) entre la Masia de Simon i el Coll de la Vena, ens ve un dels caçadors que porten els gossos i ens aconsellen de no anar mes amunt, que tot aquest bosc (El Bosc del Comú, segons diuen) està ple d'escopetes; després d'uns moments de discussió reculem, anem a buscar un camí que va cap a Sant Miquel i on el grup es separa en dos, uns segueixen cap a Sant Miquel i la Santíssima Trinitat i els altres pugem pel tallafocs que hi ha entre lo Comellar de l'Infern i lo Comellar de la Masia de lo Fartet, – deu-ni-do com puja – es de les pujades que es fan notar. Arribem al tallafocs de la carena, on encara trobem caçadors, ens aconsellen que no seguim, però els diem que ja em reculat una vegada i que seguim. Jo busco un possible baixador abans del Coll de la Vena, ja que hi ha algú que vol baixar al dret. S'imposa el seguir fins el Coll de la Vena, (quan es va en grup s'ha d'anar en compte quins camins agafes). Del coll de la Vena, ja cap a la Santíssima Trinitat, Baixant ens comença a ploure.
Arribem a la Santíssima Trinitat i no parem, l'altre grup ja ha passat i nosaltres anem en retràs de l'horari previst. Pel Camí de l'Ermita cap a l'Espluga, a banda i banda, veiem postes i això que ens havien dit que en aquesta zona no hi havia cacera.
Passem Sant Miquel i agafem el Camí del Mas de la Mora, i a un kilòmetre i mig, aprox., ens reunim tots i fem un petit homenatge molt emotiu, al nostre ex-company, al mateix lloc que va caure i on han col·locat un monòlit recordatori.
Després retrocedim i anem fins a l'Espluga, on a l'Hostal, ja està tot a punt pel dinar (Gratinat de carbassó i bacallà, cuixa de xai al for, niu de coco amb xocolata calenta, begudes i cafè).
La sortida, en la seva vessant de caminar, que semblava seria un passeig sense mes importància, al final hem fet 15,600 kms., amb un desnivell de mes de 500 metres, i hem estat quasi cinc hores a la muntanya.
Sortida agradable, pel paisatge i la companyia i molt emotiva.
No he pujat el track al wikiloc perquè es una sortida que em sembla que es irrepetible, a més si trec les dos trossos d'anar i tornar, no queda quasi res.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí.

...........

Tres Turons de Sant Vicenç de Montalt

Rocs del Moro - Església Parroquial de Sant Vicenç de Montalt

Com que demà tinc un compromís ineludible, amb el grup de “Caminants”, en la que l'excursió serà molt curta, ahir per la nit decideixo fer un 100 cims dels que em manquen, porto 61 de 100, i com els de les comarques properes ja els tinc fets, cada vegada m'he d'allunyar mes. Tinc varis de preparats per dies que no sàpiga el que fer, per avui he triat el Montalt del Maresme, seguint un track que em vaig baixar de la següent pàgina web: “Lo que cuentan mis botas”, de la xenaia, que es el recorregut de la 1a. Marxa Popular Cims del Tres Turons, de Sant Vicenç de Montalt, encara que m'he marcat unes petites diferencies pel final, per escurçar-ho i estalviar-me un tros que sembla no ha de ser gaire interessant.
Arribo a Sant Vicenç, aparco a la plaça de l'Església i surto a tres quarts de deu, creuo la carretera i surto pel camí del Torrent del Canyadell, hi ha moments que el camí va per la llera del barranc i altres segueix el tallafoc de la línia elèctrica, excepte aquests trossos, la resta es un camí molt boscós, bonic i agradable. Passo pel costat d'un pou d'aigua, amb la maquinària per extreure-la, però tot abandonat i molt brut.
El camins que segueixo eviten al màxim la pista. Arribo als Rocs dels Moros, on faig una parada per visitar-ho, he buscat si trobava alguna cosa de l'historia i no he trobat res.
Ara hi ha un tros de pista, però que la deixem abans d'arribar al trencall que porta a Can Montalt. Es va per un senderó emboscat, primer sobre pla, per després fer una sifonada per salvar Riera de Torrenbó, i de seguida ja s'enlaira, tot aquest tros el camí està molt desfet, el terreny es arenós i destrossat pel pas de les motos.
S'agafa un altre tros, curt, de tallafocs de la línia elèctrica, per de seguida tombar a l'esquerra i ja pujar cap el coll de la"Pedra de la Ferradura", per un camí molt agradable. Del coll surt el camí que puja al cim del Montalt, camí que puja amb molta decisió. Foto de rigor, me la fa una persona que ja hi es al cim; mentre hi soc arriben tres més.
Torno al coll per agafar el camí cap el Turó del Mig, el camí passa a tocar. El cim es un bon munt de grans pedres, l'indret es molt bonic, com quasi tot el que porto fet. Segueixo, però com no miro el gps i segueixo el senderó marcat, faig la primera marrada del dia, he de recular, el començament del camí que baixa a la pista no es veu, i la resta està bastant brut.
De la pista surt el rastre que porta al Turó de la Villanegra. Torno un altre vegada a la pista, per seguir-la avall, per de seguida deixar-la per un camí que va baixant, fins a trobar una barrera, d'aquí segueixo per un camí obert per les torres elèctriques, que primer baixa suau i pedregós per seguidament baixar molt fort, arenós amb uns grans escòrrecs Arribo a un camí transversal, que el segueixo a l'esquerra, el gps sembla que em diu que vagi en aquella direcció, però la realitat es que es la segona marrada del dia. He de recular, anava be a l'esquerra, però havia d'haver baixat una mica mes pel camí atorrentat, a buscar una pista a uns metre mes avall.
Segueixo la pista, deixo a l'esquerra un maset abandonat, a la dreta una font (tancada amb obra i porta) amb una petita i antiga bassa, i a tocar una bassa moderna mes gran, les dues abandonades.
Segueixo la pista, boscana, fins a la carretera a l'entrada de Torrentbó, arribo fent una petita drecera.
Travesso la carretera, passo a tocar l'ermita de Santa Cecília, com es normal tancada. Es passa per una de les entrades a l'Urbanització Tres Turons. Seguint aquesta pista, que va per la llera de la Riera de Torrentbó, aniríem mes ràpidament cap a Sant Vicenç, però jo encara vull anar a veure l'Ermita de El Remei, que la marxa passava molt prop, però no anava, i després de la pujada veig el per què, l'ermita està dins d'una gran i senyorial masia, tota tancada i habitada, només es pot veure una mica des de fora.
Segueixo, aquí el camí va una mica enlairat amb bones vistes al mar i a una part del recorregut del matí. Tinc preparat una drecera, segons mapa, però resulta que el camí es per l'interior d'una parcel·la tancada amb obra. Però una mica mes tard, segons el gps, hi ha camí per fer drecera, encara que hi ha una cadena, l'agafo a la dreta, primer es senderó, però veig petjades una mica recents, pel que m'animo a baixar per aquí, arribo a unes esplanades molt cuidades, on el camí va fent llaçades per les seves vores, vaig a sortir a la Riera de Torrentbó, molt prop d'un lloc de colònies Aquí tinc marcada un altra drecera, però entra dins d'una hípica, he de seguir fins a trobar la carretereta que be de Can Segal, i amunt, per deixar-la a una corba tancada, i per camins, mes o menys marcats entrar a Sant Vicenç, per La Costa i Montalnou, i tornar cap el cotxe.
Com he aparcat en zona blava me'n trobo la multa, em pensava que els caps de setmana no funcionava, però es veu que si.
Arribo quan passen cinc minuts de les quatre de la tarda, després de fer 17,230 kms.
Aconsello mirar millor on s'aparca, mes val buscar un lloc, que hi ha i molt, mes prop de l'arribada, encara que la sortida sigui mes llarga, es molt empipador quan arribes passar tant de tros per urbanitzacions.
La sortida ha estat perfecte, boscos d'alzines sureres i altres arbres dels que no se el nom, però poc de pi que es del arbres que donen menys frescor al bosc. Poca pista, majoria de camins i senderons, algun tros de tallafoc. Molt bones vistes del mar, tres cims (un d'ells del 100 cims), 2 ermites (encara que una vista des de fora), etc. La veritat es quan la vaig preparar, torno a repetir copiada, em pensava que seria bastant avorrida, però la veritat es que ha valgut molt la pena.
La llàstima de la zona, com em moltes altres, es que ningú es preocupa de que es compleixi la llei, si està prohibit el pas de les motos pels camins i senderons que no tenen una amplada mínima, com es que no hi ha alguna mena de vigilància, els escòrrecs fets demostren que no han passat només un dia, sinó que es fa a base de passar moltes vegades, i en un terreny arenós com aquest no cal parlar de com queda tot; només caldria que es posessin un dia a multar seriosament els que passen i segur que s'acabaria, amb una parella de Mossos Rurals, que anessin canviant de zona, les motos s'ho pensarien una mica, al no saber mai on els poden trobar. Peró en aquest país nomes sabem que fer lleis noves i retocar, però fer-les complir ja es un altre cosa, sobre tot si es toca segons que, en aquest cas a l'industria de la moto.
No he pujat el track al wikiloc per què ja hi es el de la Marxa dels Cims dels Tres Turons, i jo només he fet una petita variació al final.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí.

............

Castells de Guàrdia, Mur i Miravet. Ermites de Santa Maria, Sant Salvador i Santa LLùcia

Ermita romànica de Sant Feliu - Castell de Mur

Ens trobem l'Estivill, la Chris, l'Esteve, en Josep Maria i jo, ah! i la Castanya (que últimament no me'n recordo mai d'ella), i anem fins a Guàrdia de Tremp, d'on sortim a peu a un quart de nou del matí, fa molt de fred i els camps estan tots gebrats.
Fins al Castell de Mur seguim el camí recuperat de Collmorter (IV Diada del Camí de Muntanya, de la "província" de Lleida), amb la variant d'anar fins al Castell de Guàrdia i tornar.
Sortim pel camí del Calvari, per baixar a creuar el Barranc de la Fonteta o de Mur, i remuntar per l'altre vessant. Al barranc baixa aigua, ara no, per què està completament gelada. El camí està molt ben arranjat i va pujant fent “esses”, creuem la pista que va al castell i arribem a la carretera de Collmorter, dirigint-nos cap el Castell de Guàrdia, tot passant pel cim de El Cogulló i visitant les runes de l'ermita romànica de Sant Feliu. Arribem al castell, està en proces de restauració, encara que de moment molt poc restaurat, lloc on esmorzem.
Retornem per on hem vingut fins a Collmorter i ja ens dirigim fins el Castell de Mur i l'ermita de Santa Maria de Mur, també romànica. L'entorn també està en proces de restauració, i fan visites guiades (a qui l'interessi: dissabtes u diumenges a les 11, 12 i 13 h., trucar a 677701820).
Seguim per pista fins el conjunt de Miravet, però abans es passa pel refugi Josep Vilamolat, que està obert i amb foc encès (algú ho deu habitar avui, encara que no veiem a ningú), es un bon lloc d'esbarjo .
Anem a visitar Miravet, totalment enrunat i aquest no l'estan restaurant, mentre en Josep Maria va en busca de la font, que troba. A Miravet queda en peu un petit tros d'una torre cilíndrica, que encara que tingui falcada la roca on està assentada, sembla que aviat caurà. La resta tot son runes.
Per petits rastres pugem sense problema al cim de les Mosques, on hi ha un vèrtex geodèsic. Baixem, sempre seguint rastres i ens dirigim a Vilamolera, passant pel pla de Los Corrales i el Corral de Carrió.
A Vilamolera hi ha l'ermita de Sant Salvador de la Serra, també romànica, després de visitar l'entorn aprofitem per dinar, ens dona la impressió que un altre lloc una mica arrecerat i amb sol no el tornarem a trobar.
Sortim i de seguida busquem la baixada cap a Santa Llúcia, l'Estivill ha preparat, mitjançant l'orto-foto de l'Icc, un ruta que sembla ens portarà sense massa dificultat, encara que la veritat es que es complica una mica. Tot el camí pel Pla de la Creu no te cap problema, però els rastres per creuar el Llau de la Carrerada i la baixada des de La Llobera, es complica una mica, encara que amb una mica de calma i un bon buscar els llocs adequats, fa que es vagin trobant els millors passos, senderons de cabres i rastres de vells camins per on anar baixant. Passem pel costat d'una bassa natural, completament glaçada, i arribem a una pista, d'allí baixem a Santa Llúcia per un camí vell, encara que una mica brut i degradat. L'arribada es per un entorn molt bonic.
El llogaret està quasi tot enrunat, encara que sembla que alguna casa l'estan rehabilitant, i alguna està en condicions, però de la majoria només queden runes.
Baixem fins l'ermita, altre de romànica, al costat mateix d'un habitatge habitable. Seguim senderó avall i trobem la font de la Moixa, un entorn bonic i frescal (penso a l'estiu s'ha d'estar molt be però ara ja fa prou fred), d'aquí busquem un camí per on baixar, per no haver de tornar a pujar a la carretera a buscar la pista, pel que sembla la hauríem de trobar si seguim avall, a més hi han restes de pintura groga que vol dir que algun dia es passava per aquí, però tot l'entorn està molt malmès degut a la neu que ha degut caure en dies passats i com a tot arreu està ple de arbres i branques caiguts. Costa una mica, però trobem la continuació, el camí està brut, però va baixant a l'esquerra, i a tocar, del Barranc de la Fonteta, el creuem, a partir d'aquí i al dret, per terreny fàcil i ràpidament arribem a la pista, es el Camí Vall de Santa Llúcia de Mur, ja només ens queda seguir la pista per arribar a Guàrdia de Tremp. Entrem per la part alta i ens posem dins de l'alberg, i per dins de l'esplanada baixem a un carrer que entra al poble pels rentadors. Visita al poble i arribem al cotxe quan passen cinc minuts de dos quarts de sis de la tarda, després de fer 18,500 kms.
Un molt bonic dia de muntanya, amb ermites romàniques, castells, rouredes, boixars, llogarets enrunats, fred, sol, glaç, etc., tot això fet amb molt bona companyia. Vistes de la Conca de Tremp, Boumort, Terradets i Montsec (aquest tros l'he copiat del company Esteve). L'única llàstima son les discussions massa freqüents que últimament, al nostre grup, es desencadenen quan alguna cosa no resulta com algú/ns del grup es pensava/em, es una cosa que s'ha d'intentar depurar.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí

............

Me gustan los catalanes

A continuació poso un article publicat a la "Voz de Galicia" de Ramón Chao, que es músic, escriptor i periodista, Cavaller de les Arts i les lletres pel Gobern Francès. Es pare del cantant Manu Chao:

"Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».
La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Firmado: Ramón Chao"

Molta gent hauria d'aprendre ...

Pregó del Carnaval de Reus

Copio integre el text del pregó, tal i com ho van repartir entre els assistents:

"Carnaval de Reus. Dijous Gras. 11 de febrer de 2010. Plaça del Mercadal. Pregó del Rei Carnestoltes 50é:
No sé si dir bona nit borinots, barriada, poble, ciutat, polígon industrial, capital de vegueria ... On collons estem?
Ah... a REUS, una ciutat que sense la 'u', no té RES.
Oh... sí, una ciutat amb grans monuments moder­nistes, però per que serveixen? Per exemple, a aquesta tal Casa Navàs li falta una torre i no la pensen posar. Quina ruïna! Li cauen caps i tenen per façana una borrassa per plegar olives.
Ah, sí. La ciutat on va néixer Gaudí. Però, ves per on, no es va recordar de deixar-hi res, i ara han hagut d'inventar-se aquesta capsa que presideix la plaça per poder atreure turistes. Peró, tret de les guitarres i les trompetes que hi ha la planta baixa, i del cartell de coloraines de la fauna, que hi ha dins? Ah, sí, funcionaris.
Quanta hipocresia! No saben que fer d'una ciutat on, si més no, un cop a l'any hi arriben pallassos de fora, com si en no tinguéssim prou amb que hi ha a la carpa d'aquí al costat que està muntada tot l'any. I parlant i de pallassos i saltimbanquis, no oblidem els calés que es gasten precisament amb el Trapezi, que durant una setmana ens omple la ciutat de gossos i merda pel carrer.
I no tornarem a recordar que Metrovacesa està per acabar, millor dit, no està ni començat. Només hi ha un forat que emmerda de pols tota la ciutat, i quan fa vent hi van a parar les tanques de protecció.
I qui m'heu de dir del Corte Inglés? Ara el vull, ara no el vull... I mira, Tarragona se l'ha quedat. I arribem a l'aeroport. Aquí si que n'hi ha per llo­gar-hi cadires. Es despengen els del Barri Marítim, que volen rebatejar-lo posant-hi primer el nom de Tarragona per fer-hi aterrar els carros i les mules de l'Imperi Roma. Es corn si els ganxets demanéssim que el Port ha portar el nom Reus perquè d'aquesta manera seria mes conegut per allò de Reus Paris i Londres, o per la ciutat on van néixer el Prim, el Fortuny, el Gaudi, el Buenafuente ...
I no ens movem de Reus, per fer un esment a unes de les grans i respectades entitats de la vila, la dels Senyors del Círcol. Quines penques!!! El dia del nostre càsting se'ls acudeix muntar una expo­sici6 d'abrics de bisó i joies de Cal Pàmies al For­tuny. Com si no hi hagués dies a l'any per fer-ho. Els agrada donar pel cul, als Senyors, qui hi farem!
Aprofito per donar les gracies als policies locals, que ja ha veig que nomes son ells els que poden fer tombs de ravals. Clar! Les processons, els Reis, els Tres Tombs i les maratons si que hi tenen tot el dret, però els pobres carnavalencs, a aquest pas, haurem de fer la rua a l'AP-7.
No us vull donar mes la tabarra, però voleu dir que aquests marietes de la FRAC tenen nassos de treure mes cales a la Pont? Doncs no. Els falten pebrots; clar que amb la colla que s'han ajuntat... Un, pentinat d'Elvis; l'altre, amb bigoti, com el Tejero, i la seva presidenta que diu 'Todo el Mundo al suelo'...
No tinc res mes a dir. No baixeu la guàrdia, que el Carnaval ja es aquí. Gaudiu i cardeu, que el Carnaval no us l'acabareu.
Visca el Carnaval de Reus".

Jo particularment ho vaig trobar una mica "justet", però es el que hi ha ...
...............