 |  |
Església de Sant Miquel i Castell, de l'Albiol
Avui no tenia cap intenció de sortir a caminar, a més encara em noto una mica el genoll, degut a la sortida del divendres. Però després d'esmorzar i fer unes gestions pendents per Reus, em decideixo a fer una petita sortida. Me'n recordo d'una que vaig fer fa mes de quinze anys, que es la Vall del Riu Micanyo. Aquesta vegada no he volgut preparar un track, ans al contrari, he volgut fer-la seguint la descripció d'un article que el G.E.C.T. va publicar després d'una sortida seva de l'any 2009. L'ha he fet exacte, excepte el tros final.
Vaig fins a l'ermita del Remei, Alcover, on aparco el cotxe sota els grans plataners, pel que m'asseguro l'ombra per la resta del dia.
Surto a caminar a tres quarts d'una del migdia, seguint la pista asfaltada que segueix la vall del Glorieta, arribo a l'entrada del Mas de Forès, deixo a la dreta el camí a Mont-ral i entro a la finca dels Molins de Tarrés (dels Capellans, segons l'Icc.) que eren uns molins per pertanyien al Mas de Forès
Formen tres construccions, el molí de dalt, del mig i de baix, esglaonades a la riba esquerra del Glorieta, en la confluència de la vall del Micanyo i la del Glorieta.
“La indústria del paper, concentrada majoritàriament a la vall del riu Glorieta, va ser la gran font econòmica de la vila d’Alcover durant els segles XVIII i XIX fins que va entrar en crisi amb la pèrdua de les colònies americanes.
Els molins paperers de la Vall del Glorieta aprofitaven els desnivells de la vall per fer saltar l’aigua i produir força motriu. A l’any 1897 hi havia un total de deu fàbriques de paper mogudes pel cabal del riu Glorieta. En el primer terç del segle XIX aquestes indústries van desaparèixer totalment”.
Avui trobem que al seu voltant s’ha habilitat una àrea d’esbarjo i segons vaig llegir a la premsa estan buscant masover.
Abans de creuar sota l'aqüeducte del molí del mig, es gira a l’esquerra per baixar a la pista de sota, però de seguida trobo un corriol que em porta davant del molí de baix, on es troba el PRC20 que ve d'Alcover.
Es passa per sota l’aqüeducte al costat del molí de baix, després es creua a gual el riu Glorieta i s'arriba fins al Mas de Monravà, al costat del riu Micanyo, afluent del Glorieta.
“L’indret compta amb gran plataners, magnòlies, xiprers i pollancres. És un dels masos més coneguts i vells del terme d’Alcover el qual el 1163 ja existia. Va ser en aquest any quan el comte-rei Alfons el Cast l’atorgà a Pere Voltor i a la seva esposa Marència. El 1632 la pubilla del mas es va casar amb un tal Mont-ravà i el nou cognom va passar a ser el de la casa fins als nostres dies. També hi destaca la torre de defensa escapçada atribuïda als àrabs”.
Segueixo pista amunt. Es te davant la vall del Micanyo tancada a dalt a l’horitzó pel turó del castell de l’Albiol.
Deixo a la dreta una pista que puja directament als masos de Mestaca i Pauet i a l'esquerra el camí al mas de Corbella, avui hotelet rural.
Arribo al Mas de Mestaca, envoltat de conreus. Més amunt hi ha el mas del Pauet, a l'entrada hi ha una font, que l'aprofito per beure una mica.
Segueixo per una pista al costat dels conreus i entro al bosc, per anar a creuar el riu Micanyo i arribar a la Font de l'Irla.
Aquí es deixa un camí a l'esquerra que puja als Plans d'en Miqueló. Segueixo el curs del riu, poc després es passa per un estret de roca i un tram molt bonic de petites cascades. És un indret molt obac i ombrívol. Amb algun pas una mica dificultós, per l'estret i humit del camí, sobre tot on hi ha la Font de Muntanyès, amb abundant aigua i bastant freda
Es deixa a la dreta un sender que creua el riu i puja als Masos de Vilella i Pauet.
La pujada es un camí antic amb força revols on encara queden trossos empedrats, mes o menys ben conservats.
Quan s'acaba la pujada forta, què ha fet superar el cingle blanc, per un darrer tram també empedrat, trobem un petit mirador amb una bona panoràmica de la capçalera de la vall i dels cingles de la serra del Pou. A la dreta baix es poden veure els masos de Mestaca i Pauet i al fons els molins de Tarrés. El camí segueix pujant, però més suaument.
S'arriba als Plans de Maideu on hi ha un pal indicador que indica el camí a l'Albiol per els plans, però s'ha de seguir per la dreta per un corriol esborradís, on col·loco unes poques fites.
S'arriba a l'era i mas de Maideu, enrunat. L'era l'han omplert de grava i han edificat una petita construcció, sembla un petit magatzem. Surto i sense tocar la carretera s'agafa un sender que surt de pla i es va a buscar el tallafoc de la línia elèctrica, per pujar fortament uns metres i agafar a l'esquerra fins a l'Albiol, petita població situada a 823 m d’alçada. Es passa pel costat de l’església Parroquial de Sant Miquel, la casa de la Vila i la font i es surt per la pista asfaltada en direcció oest seguint les marques vermelles i blanques del GR65.5, camí de Sant Jaume de Galícia.
S'arriba al Collet de la Creu. Des d’aquí pujo a les ruïnes del castell de l’Albiol (Salillas, Castells Medievals, o pàgina de l'Albiol)
“Està situat al cim d'un turó a 867m,, sobre el poble, en un dels contraforts meridionals de les muntanyes de Prades.
Les restes actualment visibles del castell de l'Albiol són formades per una torre de planta rectangular, per dos edificis annexos i per un recinte ampli que inclou diverses bes-torres i torres de flanqueig.
L'edifici més antic és la torre mestre, una construcció de planta rectangular, segurament amb un petit annex, situada al punt més alt del planell on es va construir el castell. Aquesta torre pot ser datada en el segle XII. El 1646, a la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell.
El seu emplaçament constitueix un excel·lent mirador, des d'on es pot gaudir d'una impressionant panoràmica”.
Han netejant tot l'entorn, han arranjat un camí de ronda, amb baranes de fusta en molts trossos. Dalt del castell també l'han netejat i tallat la majoria d'arbres (alzines) i quan estas dalt t'adones de la grandiositat del castell.
Torno fins el collet, deixant l’asfalt i el GR per una pista ampla a la dreta que baixa suaument, deixant a ambdós costats diferent pistes i camins, i a tocar el Mas de Cots. Deixo la pista baixant fins el Mas de Maseter, enrunat, encara que abans es deixa un camí que puja a una construcció mes o menys nova, i es passa pel costat d'una construcció inacabada. Tot aquest tros es passa pel costat de plantacions d'ametllers, i es una mica complicat arribar al camí que puja de l'ermita de les Virtuts i va al Mas de Tinet. Quan es surt del conreu hi han fites que et porten
Arribo a l'Ermita de les Virtuts, enrunada.
“Antigament formava part del terme de Samuntà, situat a la dreta del riu Glorieta. En el lloc tingueren drets els comtes de Prades, que Joan Ramon Folc II de Cardona, casat amb Joana de Prades, vengué a l’arquebisbe de Tarragona a mitjan segle XV. El segle XIX el terme rural de la Plana i Samuntà fou agregat al municipi d'Alcover.
L’antic santuari està situat a 545 m alt, damunt el cingle, dominant la vall del Glorieta. Eclesiàsticament depenia de l'Albiol. En aquest indret, dit la vall de Rascaç, del terme de Samuntà, s’alçava ja el 1334 una capella on vivien uns quants ermitans. El primer terç del segle XV fou construït el santuari, del qual tingueren cura ermitans fins a la desamortització del segle XIX. El 1894 foren duts a l’església de l'Albiol la imatge i el retaule”.
Continuo avall per un sender que segueix el cingle. Magnífica panoràmica sobre la vall del Glorieta, amb l’església de Mont-ral a dalt de tot. Deixo un sender que gira a la dreta i baixo a l’esquerra pel sender principal. Hi ha un indicador en sentit ascendent que posa Les Virtuts, encara que està trencat per la base i l'havien posat malament, el corregeixo però amb pedres de base, o sigui que poden tornar-ho ha posar a l'inrevés.
A la següent bifurcació, agafo pel sender de l'esquerra, que es el mes ràpid per arribar al Remei. Però al poc em trobo amb el camí destrossat i tallat per una nova pista de desembrossar. Baixo uns retombs per ella, mentre busco la possible continuació. Veig un rastre que em marxa a la dreta que el segueixo i em porta a la pista d'anada, quasi a la cruïlla del Mas de Corbella.
Després del Mas de Monravà, no pujo als Molins de Tarrés, sinó que continuo en direcció a Alcover, i passat l'altura de la Torreta, que ens queda sota a la dreta, agafo uns corriols que em porta a la pista cimentada, i d'allí a l'ermita del Remei, que arribo a un quart de vuit, després de fer mes de 17 kilòmetres
Puc visitar l'ermita, ja que al bar tenen les claus, bar on em prenc una “cerveseta” ben guanyada.
Quasi tot el dia he anat emboscat, fer que ha fet que a les hores de màxima insolació no la hagi notat. El tomb es molt bonic, amb indrets molt macos, però una mica pesat d'anar per les pistes, per la monotonia.
S'allargat una mica mes, per què a part d'alguna petita marrada, he anat a comprovar un sender i he anat a veure si trobava un pou, (les dues coses m'ha sortit be), però que ho he tret del track, excepte el pou.
Demà no se com estaré de les cames, ja que la meva intenció era fer un petit tomb.
Vaig fins a l'ermita del Remei, Alcover, on aparco el cotxe sota els grans plataners, pel que m'asseguro l'ombra per la resta del dia.
Surto a caminar a tres quarts d'una del migdia, seguint la pista asfaltada que segueix la vall del Glorieta, arribo a l'entrada del Mas de Forès, deixo a la dreta el camí a Mont-ral i entro a la finca dels Molins de Tarrés (dels Capellans, segons l'Icc.) que eren uns molins per pertanyien al Mas de Forès
Formen tres construccions, el molí de dalt, del mig i de baix, esglaonades a la riba esquerra del Glorieta, en la confluència de la vall del Micanyo i la del Glorieta.
“La indústria del paper, concentrada majoritàriament a la vall del riu Glorieta, va ser la gran font econòmica de la vila d’Alcover durant els segles XVIII i XIX fins que va entrar en crisi amb la pèrdua de les colònies americanes.
Els molins paperers de la Vall del Glorieta aprofitaven els desnivells de la vall per fer saltar l’aigua i produir força motriu. A l’any 1897 hi havia un total de deu fàbriques de paper mogudes pel cabal del riu Glorieta. En el primer terç del segle XIX aquestes indústries van desaparèixer totalment”.
Avui trobem que al seu voltant s’ha habilitat una àrea d’esbarjo i segons vaig llegir a la premsa estan buscant masover.
Abans de creuar sota l'aqüeducte del molí del mig, es gira a l’esquerra per baixar a la pista de sota, però de seguida trobo un corriol que em porta davant del molí de baix, on es troba el PRC20 que ve d'Alcover.
Es passa per sota l’aqüeducte al costat del molí de baix, després es creua a gual el riu Glorieta i s'arriba fins al Mas de Monravà, al costat del riu Micanyo, afluent del Glorieta.
“L’indret compta amb gran plataners, magnòlies, xiprers i pollancres. És un dels masos més coneguts i vells del terme d’Alcover el qual el 1163 ja existia. Va ser en aquest any quan el comte-rei Alfons el Cast l’atorgà a Pere Voltor i a la seva esposa Marència. El 1632 la pubilla del mas es va casar amb un tal Mont-ravà i el nou cognom va passar a ser el de la casa fins als nostres dies. També hi destaca la torre de defensa escapçada atribuïda als àrabs”.
Segueixo pista amunt. Es te davant la vall del Micanyo tancada a dalt a l’horitzó pel turó del castell de l’Albiol.
Deixo a la dreta una pista que puja directament als masos de Mestaca i Pauet i a l'esquerra el camí al mas de Corbella, avui hotelet rural.
Arribo al Mas de Mestaca, envoltat de conreus. Més amunt hi ha el mas del Pauet, a l'entrada hi ha una font, que l'aprofito per beure una mica.
Segueixo per una pista al costat dels conreus i entro al bosc, per anar a creuar el riu Micanyo i arribar a la Font de l'Irla.
Aquí es deixa un camí a l'esquerra que puja als Plans d'en Miqueló. Segueixo el curs del riu, poc després es passa per un estret de roca i un tram molt bonic de petites cascades. És un indret molt obac i ombrívol. Amb algun pas una mica dificultós, per l'estret i humit del camí, sobre tot on hi ha la Font de Muntanyès, amb abundant aigua i bastant freda
Es deixa a la dreta un sender que creua el riu i puja als Masos de Vilella i Pauet.
La pujada es un camí antic amb força revols on encara queden trossos empedrats, mes o menys ben conservats.
Quan s'acaba la pujada forta, què ha fet superar el cingle blanc, per un darrer tram també empedrat, trobem un petit mirador amb una bona panoràmica de la capçalera de la vall i dels cingles de la serra del Pou. A la dreta baix es poden veure els masos de Mestaca i Pauet i al fons els molins de Tarrés. El camí segueix pujant, però més suaument.
S'arriba als Plans de Maideu on hi ha un pal indicador que indica el camí a l'Albiol per els plans, però s'ha de seguir per la dreta per un corriol esborradís, on col·loco unes poques fites.
S'arriba a l'era i mas de Maideu, enrunat. L'era l'han omplert de grava i han edificat una petita construcció, sembla un petit magatzem. Surto i sense tocar la carretera s'agafa un sender que surt de pla i es va a buscar el tallafoc de la línia elèctrica, per pujar fortament uns metres i agafar a l'esquerra fins a l'Albiol, petita població situada a 823 m d’alçada. Es passa pel costat de l’església Parroquial de Sant Miquel, la casa de la Vila i la font i es surt per la pista asfaltada en direcció oest seguint les marques vermelles i blanques del GR65.5, camí de Sant Jaume de Galícia.
S'arriba al Collet de la Creu. Des d’aquí pujo a les ruïnes del castell de l’Albiol (Salillas, Castells Medievals, o pàgina de l'Albiol)
“Està situat al cim d'un turó a 867m,, sobre el poble, en un dels contraforts meridionals de les muntanyes de Prades.
Les restes actualment visibles del castell de l'Albiol són formades per una torre de planta rectangular, per dos edificis annexos i per un recinte ampli que inclou diverses bes-torres i torres de flanqueig.
L'edifici més antic és la torre mestre, una construcció de planta rectangular, segurament amb un petit annex, situada al punt més alt del planell on es va construir el castell. Aquesta torre pot ser datada en el segle XII. El 1646, a la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell.
El seu emplaçament constitueix un excel·lent mirador, des d'on es pot gaudir d'una impressionant panoràmica”.
Han netejant tot l'entorn, han arranjat un camí de ronda, amb baranes de fusta en molts trossos. Dalt del castell també l'han netejat i tallat la majoria d'arbres (alzines) i quan estas dalt t'adones de la grandiositat del castell.
Torno fins el collet, deixant l’asfalt i el GR per una pista ampla a la dreta que baixa suaument, deixant a ambdós costats diferent pistes i camins, i a tocar el Mas de Cots. Deixo la pista baixant fins el Mas de Maseter, enrunat, encara que abans es deixa un camí que puja a una construcció mes o menys nova, i es passa pel costat d'una construcció inacabada. Tot aquest tros es passa pel costat de plantacions d'ametllers, i es una mica complicat arribar al camí que puja de l'ermita de les Virtuts i va al Mas de Tinet. Quan es surt del conreu hi han fites que et porten
Arribo a l'Ermita de les Virtuts, enrunada.
“Antigament formava part del terme de Samuntà, situat a la dreta del riu Glorieta. En el lloc tingueren drets els comtes de Prades, que Joan Ramon Folc II de Cardona, casat amb Joana de Prades, vengué a l’arquebisbe de Tarragona a mitjan segle XV. El segle XIX el terme rural de la Plana i Samuntà fou agregat al municipi d'Alcover.
L’antic santuari està situat a 545 m alt, damunt el cingle, dominant la vall del Glorieta. Eclesiàsticament depenia de l'Albiol. En aquest indret, dit la vall de Rascaç, del terme de Samuntà, s’alçava ja el 1334 una capella on vivien uns quants ermitans. El primer terç del segle XV fou construït el santuari, del qual tingueren cura ermitans fins a la desamortització del segle XIX. El 1894 foren duts a l’església de l'Albiol la imatge i el retaule”.
Continuo avall per un sender que segueix el cingle. Magnífica panoràmica sobre la vall del Glorieta, amb l’església de Mont-ral a dalt de tot. Deixo un sender que gira a la dreta i baixo a l’esquerra pel sender principal. Hi ha un indicador en sentit ascendent que posa Les Virtuts, encara que està trencat per la base i l'havien posat malament, el corregeixo però amb pedres de base, o sigui que poden tornar-ho ha posar a l'inrevés.
A la següent bifurcació, agafo pel sender de l'esquerra, que es el mes ràpid per arribar al Remei. Però al poc em trobo amb el camí destrossat i tallat per una nova pista de desembrossar. Baixo uns retombs per ella, mentre busco la possible continuació. Veig un rastre que em marxa a la dreta que el segueixo i em porta a la pista d'anada, quasi a la cruïlla del Mas de Corbella.
Després del Mas de Monravà, no pujo als Molins de Tarrés, sinó que continuo en direcció a Alcover, i passat l'altura de la Torreta, que ens queda sota a la dreta, agafo uns corriols que em porta a la pista cimentada, i d'allí a l'ermita del Remei, que arribo a un quart de vuit, després de fer mes de 17 kilòmetres
Puc visitar l'ermita, ja que al bar tenen les claus, bar on em prenc una “cerveseta” ben guanyada.
Quasi tot el dia he anat emboscat, fer que ha fet que a les hores de màxima insolació no la hagi notat. El tomb es molt bonic, amb indrets molt macos, però una mica pesat d'anar per les pistes, per la monotonia.
S'allargat una mica mes, per què a part d'alguna petita marrada, he anat a comprovar un sender i he anat a veure si trobava un pou, (les dues coses m'ha sortit be), però que ho he tret del track, excepte el pou.
Demà no se com estaré de les cames, ja que la meva intenció era fer un petit tomb.
Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.
 |  |
00000000000000000
Entrades
