"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


diumenge, 26 de febrer de 2017

Farena, El Pinatell, L'esqueix, Molins fariners i paperers





La del dia d’avui es una de les caminades de les que no hi ha massa per explicar, ja que es una ruta molt habitual entres els excursionistes i caminadors de les nostres contrades. Es d’aquells llocs que des de que es va reobrir, més o menys bé, el camí de l’Esqueix, posant passeres, tothom ho ha fet o està en ment fer-ho, igual que jo. Aquesta vegada he anat amb els meus ex-companys de feina, organitzat perfectament pel Santi. Ens hem trobat 11 caminants, i un gos, a Farena, i hem sortit quan mancaven cinc minuts per tres quarts de nou del matí, tot seguint el PR cap a la Bartra. No fa gaire fred pel que no cal abrigar-se massa.
Anem pujant per l’obaga, deixant a l’esquerra el Camí de les Mines i desprès el Camí a la Bartra, però primer hem deixat a la dreta, les restes d’un petit forn de calç. Fins a la cruïlla del Camí a la Bartra, era el Camí de Capafonts. Anem pel Camí Vell del Pinetell, que també era el Camí de la Riba. Per les dates que som la temperatura es força bona, a més fa sol encara que per aquest tros el veiem poc a l’anar emboscats. Es un camí bastant trillat i que a estones deix clar que fa anys era un camí de bast. De cop ens trobem de cara un «piló del gent» que son els excursionistes del Creixell que estan fent tota la ruta a l’inrevés, i des del Pinetell, no de Farena com nosaltres. Quasi toquem la carretera, per creuar-la mes endavant per dues vegades. La primera es per creuar el Riu Sec, i la segona que crec que es un absurd, ja que has de pujar per un roquer de mala petja per enllaçar amb un camí cap a Rojals pel Mas de l’Anda i de l'Arlequí, per tornar a baixar a quasi tocar un altre vegada la carretera, i total per estalviar-se un tram de 100 metres plans d’asfalt. Però si es vol no fer carretera està bé, però jo dubto que el camí vell, ho fes.
D’aquí, aviat comença la pujada, on es veu molt més les restes de l’empedrat vell, amb pujada suau i amb les seves esses corresponents. En una cruïlla, deixem a ma dreta el camí que hi torna a creuar la carretera i es va cap a les Fontanelles (es l’antic Camí de Covetes), per agafar a ma esquerra, que suaument ens portarà a creuar per última vegada la mateixa carretera.
Mentre fem reagrupament ens surten quatre motos pel camí per on hem de seguir, camí que per les seves mides no poden circular, però ... Seguim per aquest camí, passem un bon toll aigua, sense problemes i més endavant trobem el brollador, a la dreta del camí.
Arribem al Pinetell on parem a esmorzar. A casa m’adono que en aquest llogaret hi ha un clau geodèsic, llàstima que no m’havia fixat abans. Es curiós veure un habitatge amb dos fotografies de l’Ovidi Montllor, molt bon record d’aquest gran autor i cantautor valencià, ara difunt.
Desprès d’alimentar-nos i fer les fotografies de grup, de rigor, comencem a anar de camí cap el Brugent. Tal i com havia sentit comentar, el començament del camí, ara està desviat ja que abans passava a tocar un mas i ha estat tallat. No es massa molèstia donar el petit tomb que es fa ara. Si es mira al cadastre es veu clarament com a tocar el mas surten dos camins, el de l’Esqueix i el de la Costa, que arribava al riu, fet que ara no succeeix. Ens desviem per anar al bon mirador que es la Roca del Lloro, segons un cartell, i on es veu part de la magnífica vall del Brugent, amb Mont-ral al front i ben enlairat, i el Mas de la Plana, quasi al fons de la Vall, també al front.
Retornem al camí i en forta baixada, per pista, amb alguns llocs on has d’estirar les cames per baixar els pedrers, arribem al començament d’una de les parts més significatives de la ruta, potser el nom seria el Grau de l’Esqueix. Això ho he sentit en algun lloc i no se si es correcte. Es baixa per un grau, amb una corda com a barana de seguretat, es passa per un escanyall entre la pared i un gran roquer, hi han esgraons, i de seguida arriben a les primeres passeres, es una doble passera. Diuen que s’ha de passar d’un en un. A la meitat hi ha un roquer on s’arrepenja una passera cap a cada costat. ens posem en fila i anem passant, de cop arriben una parella de «llestos», i es posen al davant de la fila que espera. Nosaltres ens mirem i com ningú diu res, jo no vull ser el que sempre em baralli; ells passen, també d’un en un, i després acabem de passar nosaltres.
El camí a partir d’aquí es fa molt enutjós, ja que s’ha d’anar de forma continuada pujant i baixant per entre grans rocs, i als que no tenim gaire flexibilitat es fa una mica pesat. Però poc a poc anem avançant. De cop, en mig del pedregal, ens tornem a trobar al grup del Creixell. Ens parem per deixar-los passar. Deixem a l’esquerra una petita cova sense importància. També ens creuem amb els dos «penques» de la passera, jo no m’aparto per deixar-los passar i ell quasi que cau al voler passar i no tenir lloc, cap dels dos tenien intenció de deixar-me passar, jo tampoc. Hi ha moments que seguim quasi a tocar el Brugent i en altres fem munta i baixa. Deixem a l’esquerra el camí a la Font de dalt i el GR. A l’esquerra hi han les molt poques restes d’unes runes, i ja hi som al Molí del Castlà. No entenc que en els nous cartells e indicadors posin Castellà, ja sabem que vol dir el mateix però trobaria més correcte l’altre. El camí actualment passa pel mig de les runes, pel primer pis. Entre l’herba es pot veure un petit tros de la planta baixa, i l’obertura d’un forn, una cosa a cada ma. Ens creuem amb dues parelles que ens pregunten per no anar i tornar pel mateix lloc, jo els informo que portem vuit quilòmetres i que una vegada al Pinetell han de seguir marques verdes, diuen que ho provaran, jo quedo dubtant que si no ho coneixen puguin fer-ho amb èxit. Creuem el Brugent per una nova passera i arribem a una cruïlla, recte cap a Farena anant a buscar el camí del matí, i a l’esquerra el camí dels Molins. Agafem aquest últim, cap a les Fontanelles. Vull buscar la font però la gent no està per la labor, no la trobo però he de seguir. Està molt canviat de quan vaig passar l’última vegada.
Nova passera i passem a tocar el Molí del Po o del Cristí, quasi no es veu res de res. Com treballa la vegetació quan ningú actua sobre ella. De seguida hi ha el Molí de Vilalta, un tercer molí quasi seguit. Aquest potser es podria veure alguna cosa, però ja m’he quedat l’últim i una mica despenjat i no es cosa de fer perdre més temps al personal.
Tornem a creuar per una nova passera, i en un arbre hi ha clavat un poema del Salvador Espriu, en celebració de l’any Espriu. Veiem a l’altre costat del Brugent unes parets de pedra, tot molt blanc i lluent, que pertanyien al Molí del Borrós. Passem l’última passera per arriba a l’entrada del Molí d’en Fort, molt endreçat tot, arranjat i en explotació. A la porta hi ha una petita cabra que quan seguim marxa, ens segueix. Un company intenta espantar-la però no hi ha forma. Un cotxe baixa per la pista i des de dins un xaval de menys de 10 anys m’insulta, penso que es devia pensar que la volia robar, no sé el perquè, però encara que ho pugui tenir en compte, trobo d’una mala educació i més quan el conductor només li renya amb una frase amistosa, i un altre nen que va darrere es fot a riure. Després ens trobem a un altre cotxe aturat, en espera que passem tots nosaltres, que ens dona la impressió que es el propietari o l’encarregat del molí. Porta un xavalet que té la aparença de ser germà dels dos del cotxe del davant.
Deixem la pista per un corriol a l’esquerra. Es per on quasi sempre he passat quan he estat per aquestes contrades. Està molt malmès, i ens fa anar molt lents, fins que trobem l’altre camí que ve de la pista, que ja demostra ser un antic camí de bast, amb alguns retombs que conserva l’empedrat.
Entrem a Farena per la part baixa del carrer Orient, arribant el grup de cua (3) al cotxe a dos quarts menys cinc de tres, després de fer una mica més de deu quilòmetres, en un dia solejat però que quasi sempre hem anat emboscats. La caminada ha estat perfecte i la major alegria que he tingut es que, encara que dura, no he quedat massa cansat. Tot això a banda de la companyia que com sempre ha estat al punt.
Tots menys el Josep Maria i jo s’han quedat a dinar al Restaurant Brugent, nosaltres dos ens hem tornat cap a casa.

No he penjat el track al wikiloc, ja que hi ha multitud de tracks iguals o similars, i no crec que aquest aporti res de nou.
No he penjat les fotografies al meu Google Fotos, ni el vídeo al meu Youtube, ja que no tinc el permís de tots els caminants











000000000000000000000000000





2 comentaris:

  1. Dugues anotacions. No entenc que de cami a La Bartra li diuen cami de Capafonts. Els escaladors li diuen, crec, Paret del LLoro, i crec que és un topònim modern. I tres, jo sempre li he dit Pas de L'Esqueix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Camí de Capafonts es el que posa al cadastre. i d'allí el vaig copiar. Em pots dir que el cadastre es un "nyap" però trec molts noms d'alli.
      Roca del Lloro, ho vaig copiar del cartell que posa per anir-hi, jo no havia estat mai.
      Referent al Pas de l'Esqueix, el que es segur es que el nom es correcte, però si es "pas", "grau" o ... això ja no ho sé.

      Elimina