 |  |
De camí al Coll de Lloret i als Planets d'Orió
Feia bastant de temps que l'Estivi i jo parlaven d'anar a pujar el Barranc de Lloret, però no ens acabavem de trobar la data. Al final i amb una proposta de ruta de l'Estivi vam decidir aquest dilluns de fer els dos escarrissons, enllaçant-los per la part alta del barranc d'Orió, tot sortint del final de la pista que puja al Mas del Cansalader, de fet es fer l'excursió núm, 2 del llibre “Grimpant pel Massis del Port”, de Joan J. Tiron Ferré.
Aquell dia, encara que sigui dilluns, pot venir en Josep Maria, i al final som, en Josep Maria Balanya, Joan Josep Estivill, Cloti (que la passem a buscar per Tortosa) i jo, a més de la Castanya (Josep M.) i Núvol (Cloti).
La descripció es:
“Els escarrissons del barranc de Lloret:
Lloret no és tan sols els Bufadors d'abundant aigua en temps de llevantades, ni els braus d'un conegut ramader, que campen per on volen i han transformat un bonic barranc en un femer pudent. Lloret, a més, són senderes per descobrir, pujadors rebuscats i els escarrissons, que amb molta imaginació ens obren les portes de l'aventura.
Fins fa poc, era gairebé impossible afrontar una pujada des de Lloret fins a Caro que acabés tenint èxit. Difícil era encertar l'escarrissó de Borosa o seguir la perduda sendera del de Barretes; impossible endevinar el Faixo de la Serp o trobar referencies del pas del Julivert, i a més els accessos al racó del Moro o cova Pintada estaven gairebé perduts i dificultaven enormement el coneixement d'aquests indrets.
Actualment s'han resolt molts d'aquests inconvenients i ha augmentat la informació i l'estudi de l'indret, i d'aquesta manera ja no resulta tan feixuc afrontar unes excursions on la dificultat no radica sempre en l'exposició al buit, sinó que més aviat ens haurà de preocupar no perdre el camí i quedar penjats al capdamunt d'un cingle, sense saber per on baixar.
Accés a la zona:
Des de Roquetes prendrem la carretera de Mas de Barberans, i uns tres quilòmetres abans d'aquesta població veurem a la dreta els indicadors que assenyalen l'entrada al barranc. Remuntarem per pista asfaltada durant uns 7 km, passarem per una explotació ramadera i deixarem el vehicle abans de la pujada al mas de Grinyó, allí on hi ha una reixa.
Pujada per l'escarrissó de Borosa i travessa al de Barretes:
És potser l'excursió més dura del Port i s'ha d'afrontar només quan es tenen clares referències de l'indret.
Començarem la caminada seguint la sendera que voreja el barranc i el travessa al cap d'uns minuts. Deixarem a la dreta un ramal que s'endinsa cap a cova Pintada i continuarem aigües amunt en la mateixa direcció. En trobar una bifurcació anirem a la dreta i començarem a pujar fins a trobar una altra bifurcació, en què deixarem a l'esquerra l'accés al racó del Moro i continuarem recte, veient al davant una raconada on hi ha la cova del Pregunté.
Totes aquestes senderes, fins fa poc temps, restaven perdudes, i si es mantenia mínimament el seu traçat era gràcies a accions d'entitats com la UEC o l'ECT, que esporàdicament contribuïen al manteniment. Actualment el Parc Natural ha iniciat una campanya seriosa de recuperació d'aquests camins (agressiva per a alguns), que farà que hagin de passar anys perquè s'esborrin de nou els traçats.
Continuant pel davant de la cova (petita balma) del Preguntà passarem poc després un collet amb una pintada del Caminant Solitari, travessarem una canal i emprendrem una forta pujada. Més amunt girarem a l'esquerra per buscar una feixa, després travessarem un arenal (tartera) amb una figuera al mig i tornarem al llit del barranc, gairebé a les envistes de l'Escarrissó. Es tracta d'un petit pas esmargenat que dóna accés a una dreta canal (actualment s'han instal·lat dues escales de fusta), al final de la qual hi ha el coll dels Morralets (1 h 30'). A partir d'aquí la vegetació canvia del tot i es distingeix prou bé la senclera que puja cap a cova Ebre i el coll de Pallers. De totes maneres, nosaltres volem anar a l'esquerra, seguint la sendera del coll de Lloret, que veiem indicada sobre una roca.
En línia recta ens separen un parell de quilòmetres del nostre objectiu, amb un pendent negatiu de 100 m. Ara bé, enmig hi ha el barranc d'Orió, el de Barretes i alguna canal més, i això ens obligarà a donar una llarguíssima volta, amb contínues pujades i baixades per una sendera molt poc fressada, que fan d'aquest tram un dels més durs del Port.
Comencem baixant una mica per flanquejar després, seguint els escassos senyals vermells que es fan difícils de divisar. La sendera, encara que gairebé inexistent, es va endevinant seguint la lògica del terreny. A la nostra esquerra tindrem sempre el barranc de Lloret, i més endavant veurem un gran pany de roca: la Roca del Migdia (de Lloret). L'itinerari passa pel collet que fornia la carena d'aquesta roca; abans, però, trobarem una balmeta amb un petit toll d'aigua i una pintada direccional del Caminant Solitari.
Passat el collet de la Roca del Migdia, entrarem a la conca del barranc d'Orió. És impressionant el canvi de terreny i la salvatgia de l'entorn. A partir d'ara és important no perdre els senyals, que continuen sent escassos. Inicialment baixem un poc i continuem després flanquejant sense perdre alçada. Fent pujades i baixades anirem avançant i donant un gran tomb al barranc, per travessar-lo quan ja portem tres hores de camí; veurem aleshores que la sendera comença a ser més clara.
De nou anem avançant per l'altre costat de barranc, pujant i baixant i guardant gairebé sempre la mateixa alçada, i encara que trobem més senyals de pintura no val a confiar-se; cal estar sempre molt atents.
Després d'una bona estona de caminar i havent passat un tram solsit que ens farà ballar el cap, entrarem a la conca del barranc de Barretes. Cal baixar a travessar-lo i continuar flanquejant per l'altre costat, fins que arribarem al ressalt on hi ha el tronc, a mena d'escala, de l'escarrissó de Barretes. El baixem i continuem, per terreny fàcil, fins al coll de Lloret (5 h).
Per aquest coll passa la pista que, des del barranc de la Vall, puja al Clot de l'Hospital. La seguirem a l'esquerra fins que acaba al coll Ventós. Continuem de baixada per una sendera que ens portarà a trobar la pista del mas de Grinyó, i seguint aquesta pista cap a l'esquerra retornarem fàcilment al vehicle.
Dades d'interès:
Borosa era el sobrenom del bosquerol Joan (Joanet) la Mola, nascut a França però resident a Tortosa a finals del segle XVII.
Començà a tallar fusta pel Port per encàrrec del rei i amb destí a les drassanes de Barcelona. Més tard fou processat en diverses ocasions i fins i tot empresonat per tallar fusta sense llicència (la pena per tallar fusta era de cent assots i per serrar-la, 25 lliures de plata), encara que no es va demostrar totalment la seva culpabilitat. Finalment acabà tallant tant per al rei com per a la ciutat de Tortosa.
(Comunicació personal de Xavier Miranda).
Fitxa tècnica:
Desnivell: 500 m, fins el punt més elevat, encara que la successió de pujades i baixades l'incrementa força.
Horari: 6 h. Si ens cau la nit al barranc d'Orió serà molt difícil sortir-se'n.
Material: Només cal un bon mapa (El Port, ed. Piolet) i, per si de cas, el frontal.
Dificultat: La més gran serà endevinar el camí".
Amb totes aquestes dades i un track de gps baixat d'internet, sortim quan manquen 10 minuts per les 9 del matí, des d'on hem aparcat el cotxe (al final lliure de la pista que va al Mas del Canssalader).
Sortim pujant pel camí del barranc de Lloret, visitem els bufadors, que com no fa vent, no s'aprecien, i ja agafem a la dreta, tot pujant, deixant els camins a la Cova Pintada i al Racó del Moro. La pujada fins l'escarrissó de Borosa i el Coll dels Morralets, es molt forta però molt agraïda, tant per la bellesa de la contrada, com el fet màgic de pujar l'escarrissó. Com sempre jo soc el que vaig últim, això si, ben cuidat per tots els companys, que estan pendents de que pugi sense dificultat el pas del mencionat escarrissó.
Ja arribem al Coll, on parem a esmorzar. Ens hem d'amagar darrere d'una gran roca que hi ha al coll, del fort vent que bufa.
Després seguim, i aquí es una de los dos vegades que anem una mica perduts, busquem el camí tot baixant una mica, però sembla no tenir continuació, fins que anem enrere i trobem les marques vermelles. He de dir que sort que tot el camí està ben senyalitzat amb marques de color vermell, hi ha molts llocs que seria molt difícil endevinar el camí correcte, camí que es un senderó amb una traça acceptable. Quan ens apropem al barranc d'Orió hi ha un altre moment que hem perdut la traça, pujant per una canal, quan el camí segueix tot recte, però amb l'entrada tapada per la vegetació. Entre les dos perdudes no hem fet servir mes de mig quart. Quan es creua el barranc d'Orió, lloc on hi ha una balma, a la dreta, una mica mes amunt hem trobat un pou, no gens ben conservat, que podria ser de calç, o alguna cosa similar.
Abans d'entrar d'entrar de ple al barranc de Barretes, Josep Maria i Cloti, han pujat fins una foradada, que hi ha mes amunt del camí i l'Estivi i jo hem seguit, fins al començament de la baixada forta al barranc, que hem parat a dinar i esperar als altres dos.
Després de tres quarts, hem seguit, amb una forta baixada, que ens ha portat directament a l'escarrissó de barretes. Aquí he tingut una mica de problema, per què les fustes travesseres estan una mica separades pels meus genolls, però com es normal i amb l'ajuda del personal, he pogut baixar-ho sense incidència.
Des d'aquí el camí ja es mes planer fins a la pista, pels planets d'Orió, lloc on hem fet unes fotos del grup.
Seguim pista, passant per la Font del Sapo, seca i descuidada, la Font Pollosa, que fa honor al seu nom, deixant a l'esquerra el Clot de l'Hospital, i fins el Coll Ventós on s'acaba la pista. Ara ve el que la guia diu que es un femer pudent, tota la baixada es l'única part desagradable del dia, a més ens trobem braus en mig del senderó, braus que l'Estivi es cuida de fer que es separin del camí, però que fa que els dos gossos hagin d'anar ben lligats pels seus amos.
A partir de la bassa, i per evitar els braus, baixem pel rec de la canonada fins la pista i d'allí al cotxe.
Arribem a les 18h.
El dia ha estat “espaterrant”, el tros entre el Coll de Morralets al Coll de Lloret, en que hem empleat 6 hores i quart, menys tres quarts per dinar, es del mes preciós que un es pugui trobar, això si, amb un estimbats que fan “cagar-se”, i d'una gran duresa pel continuu puja-baixa; es una excursió que no es pot explicar, s'ha de fer.
Hem estat mes de nou hores a la muntanya, hem arribat molt cansats (al menys jo), però amb molta satisfacció. Han estat 15 kms molt aprofitats.
Si algú es baixa el track podrà comprovar que després del waypoint que poso "Perdua de senyal" al gps se l'hi anat l'olla, el track passa dues vegades a l'altre costat de barranc; he preferit deixar-ho així i no esborrar els punts i que em dibuixi una línia recta. Els mapes de l'Icc estan al 60%, ja es veu tot i no cal fer tants.
Aquell dia, encara que sigui dilluns, pot venir en Josep Maria, i al final som, en Josep Maria Balanya, Joan Josep Estivill, Cloti (que la passem a buscar per Tortosa) i jo, a més de la Castanya (Josep M.) i Núvol (Cloti).
La descripció es:
“Els escarrissons del barranc de Lloret:
Lloret no és tan sols els Bufadors d'abundant aigua en temps de llevantades, ni els braus d'un conegut ramader, que campen per on volen i han transformat un bonic barranc en un femer pudent. Lloret, a més, són senderes per descobrir, pujadors rebuscats i els escarrissons, que amb molta imaginació ens obren les portes de l'aventura.
Fins fa poc, era gairebé impossible afrontar una pujada des de Lloret fins a Caro que acabés tenint èxit. Difícil era encertar l'escarrissó de Borosa o seguir la perduda sendera del de Barretes; impossible endevinar el Faixo de la Serp o trobar referencies del pas del Julivert, i a més els accessos al racó del Moro o cova Pintada estaven gairebé perduts i dificultaven enormement el coneixement d'aquests indrets.
Actualment s'han resolt molts d'aquests inconvenients i ha augmentat la informació i l'estudi de l'indret, i d'aquesta manera ja no resulta tan feixuc afrontar unes excursions on la dificultat no radica sempre en l'exposició al buit, sinó que més aviat ens haurà de preocupar no perdre el camí i quedar penjats al capdamunt d'un cingle, sense saber per on baixar.
Accés a la zona:
Des de Roquetes prendrem la carretera de Mas de Barberans, i uns tres quilòmetres abans d'aquesta població veurem a la dreta els indicadors que assenyalen l'entrada al barranc. Remuntarem per pista asfaltada durant uns 7 km, passarem per una explotació ramadera i deixarem el vehicle abans de la pujada al mas de Grinyó, allí on hi ha una reixa.
Pujada per l'escarrissó de Borosa i travessa al de Barretes:
És potser l'excursió més dura del Port i s'ha d'afrontar només quan es tenen clares referències de l'indret.
Començarem la caminada seguint la sendera que voreja el barranc i el travessa al cap d'uns minuts. Deixarem a la dreta un ramal que s'endinsa cap a cova Pintada i continuarem aigües amunt en la mateixa direcció. En trobar una bifurcació anirem a la dreta i començarem a pujar fins a trobar una altra bifurcació, en què deixarem a l'esquerra l'accés al racó del Moro i continuarem recte, veient al davant una raconada on hi ha la cova del Pregunté.
Totes aquestes senderes, fins fa poc temps, restaven perdudes, i si es mantenia mínimament el seu traçat era gràcies a accions d'entitats com la UEC o l'ECT, que esporàdicament contribuïen al manteniment. Actualment el Parc Natural ha iniciat una campanya seriosa de recuperació d'aquests camins (agressiva per a alguns), que farà que hagin de passar anys perquè s'esborrin de nou els traçats.
Continuant pel davant de la cova (petita balma) del Preguntà passarem poc després un collet amb una pintada del Caminant Solitari, travessarem una canal i emprendrem una forta pujada. Més amunt girarem a l'esquerra per buscar una feixa, després travessarem un arenal (tartera) amb una figuera al mig i tornarem al llit del barranc, gairebé a les envistes de l'Escarrissó. Es tracta d'un petit pas esmargenat que dóna accés a una dreta canal (actualment s'han instal·lat dues escales de fusta), al final de la qual hi ha el coll dels Morralets (1 h 30'). A partir d'aquí la vegetació canvia del tot i es distingeix prou bé la senclera que puja cap a cova Ebre i el coll de Pallers. De totes maneres, nosaltres volem anar a l'esquerra, seguint la sendera del coll de Lloret, que veiem indicada sobre una roca.
En línia recta ens separen un parell de quilòmetres del nostre objectiu, amb un pendent negatiu de 100 m. Ara bé, enmig hi ha el barranc d'Orió, el de Barretes i alguna canal més, i això ens obligarà a donar una llarguíssima volta, amb contínues pujades i baixades per una sendera molt poc fressada, que fan d'aquest tram un dels més durs del Port.
Comencem baixant una mica per flanquejar després, seguint els escassos senyals vermells que es fan difícils de divisar. La sendera, encara que gairebé inexistent, es va endevinant seguint la lògica del terreny. A la nostra esquerra tindrem sempre el barranc de Lloret, i més endavant veurem un gran pany de roca: la Roca del Migdia (de Lloret). L'itinerari passa pel collet que fornia la carena d'aquesta roca; abans, però, trobarem una balmeta amb un petit toll d'aigua i una pintada direccional del Caminant Solitari.
Passat el collet de la Roca del Migdia, entrarem a la conca del barranc d'Orió. És impressionant el canvi de terreny i la salvatgia de l'entorn. A partir d'ara és important no perdre els senyals, que continuen sent escassos. Inicialment baixem un poc i continuem després flanquejant sense perdre alçada. Fent pujades i baixades anirem avançant i donant un gran tomb al barranc, per travessar-lo quan ja portem tres hores de camí; veurem aleshores que la sendera comença a ser més clara.
De nou anem avançant per l'altre costat de barranc, pujant i baixant i guardant gairebé sempre la mateixa alçada, i encara que trobem més senyals de pintura no val a confiar-se; cal estar sempre molt atents.
Després d'una bona estona de caminar i havent passat un tram solsit que ens farà ballar el cap, entrarem a la conca del barranc de Barretes. Cal baixar a travessar-lo i continuar flanquejant per l'altre costat, fins que arribarem al ressalt on hi ha el tronc, a mena d'escala, de l'escarrissó de Barretes. El baixem i continuem, per terreny fàcil, fins al coll de Lloret (5 h).
Per aquest coll passa la pista que, des del barranc de la Vall, puja al Clot de l'Hospital. La seguirem a l'esquerra fins que acaba al coll Ventós. Continuem de baixada per una sendera que ens portarà a trobar la pista del mas de Grinyó, i seguint aquesta pista cap a l'esquerra retornarem fàcilment al vehicle.
Dades d'interès:
Borosa era el sobrenom del bosquerol Joan (Joanet) la Mola, nascut a França però resident a Tortosa a finals del segle XVII.
Començà a tallar fusta pel Port per encàrrec del rei i amb destí a les drassanes de Barcelona. Més tard fou processat en diverses ocasions i fins i tot empresonat per tallar fusta sense llicència (la pena per tallar fusta era de cent assots i per serrar-la, 25 lliures de plata), encara que no es va demostrar totalment la seva culpabilitat. Finalment acabà tallant tant per al rei com per a la ciutat de Tortosa.
(Comunicació personal de Xavier Miranda).
Fitxa tècnica:
Desnivell: 500 m, fins el punt més elevat, encara que la successió de pujades i baixades l'incrementa força.
Horari: 6 h. Si ens cau la nit al barranc d'Orió serà molt difícil sortir-se'n.
Material: Només cal un bon mapa (El Port, ed. Piolet) i, per si de cas, el frontal.
Dificultat: La més gran serà endevinar el camí".
Amb totes aquestes dades i un track de gps baixat d'internet, sortim quan manquen 10 minuts per les 9 del matí, des d'on hem aparcat el cotxe (al final lliure de la pista que va al Mas del Canssalader).
Sortim pujant pel camí del barranc de Lloret, visitem els bufadors, que com no fa vent, no s'aprecien, i ja agafem a la dreta, tot pujant, deixant els camins a la Cova Pintada i al Racó del Moro. La pujada fins l'escarrissó de Borosa i el Coll dels Morralets, es molt forta però molt agraïda, tant per la bellesa de la contrada, com el fet màgic de pujar l'escarrissó. Com sempre jo soc el que vaig últim, això si, ben cuidat per tots els companys, que estan pendents de que pugi sense dificultat el pas del mencionat escarrissó.
Ja arribem al Coll, on parem a esmorzar. Ens hem d'amagar darrere d'una gran roca que hi ha al coll, del fort vent que bufa.
Després seguim, i aquí es una de los dos vegades que anem una mica perduts, busquem el camí tot baixant una mica, però sembla no tenir continuació, fins que anem enrere i trobem les marques vermelles. He de dir que sort que tot el camí està ben senyalitzat amb marques de color vermell, hi ha molts llocs que seria molt difícil endevinar el camí correcte, camí que es un senderó amb una traça acceptable. Quan ens apropem al barranc d'Orió hi ha un altre moment que hem perdut la traça, pujant per una canal, quan el camí segueix tot recte, però amb l'entrada tapada per la vegetació. Entre les dos perdudes no hem fet servir mes de mig quart. Quan es creua el barranc d'Orió, lloc on hi ha una balma, a la dreta, una mica mes amunt hem trobat un pou, no gens ben conservat, que podria ser de calç, o alguna cosa similar.
Abans d'entrar d'entrar de ple al barranc de Barretes, Josep Maria i Cloti, han pujat fins una foradada, que hi ha mes amunt del camí i l'Estivi i jo hem seguit, fins al començament de la baixada forta al barranc, que hem parat a dinar i esperar als altres dos.
Després de tres quarts, hem seguit, amb una forta baixada, que ens ha portat directament a l'escarrissó de barretes. Aquí he tingut una mica de problema, per què les fustes travesseres estan una mica separades pels meus genolls, però com es normal i amb l'ajuda del personal, he pogut baixar-ho sense incidència.
Des d'aquí el camí ja es mes planer fins a la pista, pels planets d'Orió, lloc on hem fet unes fotos del grup.
Seguim pista, passant per la Font del Sapo, seca i descuidada, la Font Pollosa, que fa honor al seu nom, deixant a l'esquerra el Clot de l'Hospital, i fins el Coll Ventós on s'acaba la pista. Ara ve el que la guia diu que es un femer pudent, tota la baixada es l'única part desagradable del dia, a més ens trobem braus en mig del senderó, braus que l'Estivi es cuida de fer que es separin del camí, però que fa que els dos gossos hagin d'anar ben lligats pels seus amos.
A partir de la bassa, i per evitar els braus, baixem pel rec de la canonada fins la pista i d'allí al cotxe.
Arribem a les 18h.
El dia ha estat “espaterrant”, el tros entre el Coll de Morralets al Coll de Lloret, en que hem empleat 6 hores i quart, menys tres quarts per dinar, es del mes preciós que un es pugui trobar, això si, amb un estimbats que fan “cagar-se”, i d'una gran duresa pel continuu puja-baixa; es una excursió que no es pot explicar, s'ha de fer.
Hem estat mes de nou hores a la muntanya, hem arribat molt cansats (al menys jo), però amb molta satisfacció. Han estat 15 kms molt aprofitats.
Si algú es baixa el track podrà comprovar que després del waypoint que poso "Perdua de senyal" al gps se l'hi anat l'olla, el track passa dues vegades a l'altre costat de barranc; he preferit deixar-ho així i no esborrar els punts i que em dibuixi una línia recta. Els mapes de l'Icc estan al 60%, ja es veu tot i no cal fer tants.
Mapes - Perfil - Fotografies
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada