Puigsou i Rocacorba, des de Granollers de Rocacorba

Santa Maria de Granollers de Rocacorba i Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba

Avui havia d'anar a la tarda a Girona per a ajudar a desmuntar el pis del meu fill i portar tot cap de Reus. Com havíem quedat per la tarda, he pogut aprofitar per fer un 100 cims que estigui a prop. Tenia dubtes entre dos i al final m'he decidit per el Puigsou, ja que es al costat del Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba, i feia bastant de temps que volia pujar i per la distancia des de casa no anava. He buscat a inet i he trobat unes descripcions i uns tracks, d'ells he triar un que puja des de Granollers de Rocacorba.
Arribo al final de carretera, a una bona esplanada on està l'Església de Santa Maria de Rocacorba:
“Esmentada l'any 1065, fou també la capella del veí castell de Granollers. L'edifici actual és una construcció barroca del segle XVIII, d'una nau i absis poligonal. A la façana principal hi ha la porta, d'arc rebaixat motllurat i remarcat amb un fris de línies barroques, una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i un rosetó. El campanar és de torre de planta quadrada, i a les seves parets s'hi poden veure algunes espitlleres de defensa. Davant la façana hi ha un petit comunidor”.
Des d'aquí busco un camí que em porti a Can Plana, i des d'allí continuar per la rutes que he trobat, que o comencen aquí o a la carretera (a cap dels dos llocs he trobat un lloc acceptable per deixar el cotxe). El camí esta completament perdut entre un munt de branques i arbres caiguts, i el únics llocs on es pot passar es traspassant un filat pels ramats, però sense portes i que em portaria al mas, on sento gent, pel que no vull passar sense camí, però segur que deu haver algun pas que jo no he trobat.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Can Plana, al davant mateix hi ha una petita esplanada, però te gespa al costat d'una piscina, però una mica abans entre el camí i el barranc em cap just el cotxe, el deixo i començo a caminar, m'avança un camió carregat de grava i em diu que no el deixi allí, que pugen camions i uns dies enrere van rebregar un cotxe. Torna a canviar de lloc, sort que a uns 700 metres al costat esquerra del camí hi ha lloc, aparco i, ara si, surto definitivament, son les onze del matí. Crec que es una mica tard, i estic segur que si el camí es solà, patiré molt.
Retrocedeixo una mica per la pista i agafo a l'esquerra el camí que marca en direcció a Banyoles. Es completament boscà, tot pujant, s'arriba a el Portaló, masia enrunada, al costat d'una camps de conreu. El camí segueix, està brut i descuidat, i va pujant, a estones per dins del bosc i a estones per tallafoc o per un roquer.
Entre el Portaló i el Coll Saposa he estat sentint el grunyir d'uns senglars, han estan creuant pel davant, però dins del bosc i no els podia veure, no se quants eren però semblaven que eren bastants, fins que he pogut veure un de petit corrent pendent avall.
S'arriba al Coll Saposa, en realitat no se exacte on es, el mapa de l'Icc marca una cosa i en una cruïlla abans hi ha un cartell que ho indicada. Des d'aquí es podria anar al Turó d'Espinassors, aniria si no fos que he sortit tant tard.
Segueixo en direcció a l'Ermita de Sant Nicolau, el camí està ple de tolls i de fang, en un d'ells rellisco i caic en mig d'ell, i en un altre no caic però poc li falta. En el camí es troba una senyal de la “Ruta de Salamina”, no se que fa aquí, però ....
Arribo a la Font de Sant Nicolau, està una mica descuidada encara que surt un rajolinet d'aigua bona i fresca. M'arribo fins l'ermita:
“L'ermita de Sant Nicolau de Pujarnol és una petita construcció romànica, segurament del segle XIII, però amb bona part de l'edifici renovat. Té una sola nau, molt curta, tallada per un absis semicircular, i amb la volta lleugerament apuntada”.
Torno a la font i agafo el camí que va paral·lel a la carretera, però per dins del bosc. El començament es molt perdedor, el bosc es veu tot igual i manquen senyals, però sabent la direcció no hi ha massa problema.
Hi ha un moment que es surt a la carretera i es segueix per uns 10 metres, passant pel costat del Clot del Llop. Al Pla de Martí es un lloc conflictiu, no s'ha de sortir a la carretera, ni agafar el camí ample, si no un senderó que surt recte, em penso que el marcat es desvia a l'esquerra i puja pel bosc, jo he pujat pel senderó del mig del tallafoc, fins que mes amunt es troben i llavors puja per la dreta i sempre per bosc.
En mig de la pujada he trobar una bateria de cotxe, es troba cada cosa... Es surt a la carretera i he agafat a l'esquerra, en direcció al cim, per arribar-hi, s'ha d'agafar, abans de la tanca de Retevisión i pel costat mateix d'una torre d'electricitat, seguir el rastre i abans de la segona, que està en un tomb, hi ha una fita, pujar per aquesta fins a tocar la tanca i seguint-la, no es agradable, anar a l'altre costat, es al costat de la vessant, ple d'esbarzers, i llavors tenim el vèrtex molt a prop, no cal dir que la foto, si es va sol, surt com surt, no hi ha manera de posar-la per fer-la amb disparador retardat per col·locar-se be, si es vol sortir davant del vèrtex, tanca entre mig, allargar la ma, i que surti la cara, la tanca i el vèrtex
Després baixo al tallafoc directament per un de secundari i ja vaig cap el Santuari de la Mare de Deu i Castell de Rocacorba, tot passant pel costat d'unes antenes caigudes, que costa de treure la “merda” de ferralla que ja no es fa servir.
“El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba es troba situat entre dues comarques de la província de Girona: el Gironès i el Pla de l’Estany. la seva devoció està estesa per les dues vessants de la muntanya de Rocacorba , d’una banda cap a Canet d’Adri al Gironès i d’altra banda cap a Banyoles i comarca.
El santuari està ubicat al cim d’una roca, amb forma de proa de vaixell (929 metres), conforma una meravellosa talaia que ens dies clars ens permet veure des del Cap de Creus, el Montgrí i les Illes Medes fins el Montseny i el Puigmal.
L’origen del Santuari s’ha de buscar a la capella del castell medieval que en aquest mateix lloc s’aixecava i que tanta notorietat va tenir en la guerra dels remenses, que el varen ocupar desprès de la defensa de la Força Vella de Girona l’any 1462.
L’any 1161, Berenguer de Rocacorba va fer una cessió al bisbe de Girona de l’església de Santa Maria. A partir d’aquest moment, passà a ésser una propietat del bisbe, en que la comencen a trobar documentada. En un document de l’any 1184 trobem que Dulcia d’Hostoles “llegava dos sueldos” a la capella del castell de Rocacorba.
En els segles XIV i XV, quan el castell va decaure, l’església fou transformada en santuari marià. Hom suposa que els terratrèmols de l’any 1428, que van assolar la comarca, la devien destruir totalment, ja que així hi consta en una visita feta l’any 1432 i que obligà a construir-hi un altre, per tal de aixoplugar un altar dedicat a Santa Maria.
L’edifici actual és en la seva major part del segle XVIII. Recentment, a començaments dels anys vuitanta del passat segle, es va portar a terme una restauració que va posar al descobert les restes d’un absis romànic.
Degut a les obres que es van dur a terme el segle XVIII, es va construir un cambril per mostrar la imatge de la Mare de Déu, anomenada Mare de Déu de la Pera, que es venerava des de el s.XIV en aquest lloc i que es d’alabastre policromat. Aquesta imatge representa a la Verge coronada, amb la cabellera trenada, està asseguda i te una pera o fruit a la mà dreta, mentre que aguanta amb l’esquerra el Nen Jesús, que sembla que agafa amb l’esquerra una flor alhora que descansa la dreta sobre el pit de la mare. Aquesta imatge actualment es troba al Museu Diocesà de Girona.
Al segle XVIII i d’acord amb el gust de l’apoca, la imatge fou substituïda per una altra de les de vestir. Desprès dels fets de 1936, aquesta imatge vestida fou destruïda.
A la sala gran de la rectoria es guarda una reproducció en alabastre, més gran que l’antiga, obra d’Albert Casellas de l’any 1954, que va ser substituïda l’any 1983 per una altra reproducció mes fidel a l’original i que es la imatge que es venera actualment.”
Després de visitar tot el que he pogut, i pujar al cim del Rocacorba, on m'he fet la foto amb la senyera, baixo pel camí de l'Escaleta, també boscà en la seva totalitat, es passa pel costat de la Cova, on diuen que es va trobar l'imatge de la Mare de Deu. Hi ha un tros, molt curt, que el camí està desfet, s'ha anat avall, es veu que abans d'arribar està marcat per salvar-ho mes amunt, però jo no ho he vist, i he hagut de fer “numerets” per passar-ho. Es passa per la Pedra del Barret, i s'arriba a una pista que va al llogaret de Rocacorba. En aquesta pista s'ha d'anar molt en compte de buscar els senyals del Pr, en cas contrari no es veu on deixar-la, i una vegada trobat el camí, el primer tros es fa difícil de seguir. Es creua el Barranc de Rocacorba i es troba una cruïlla, cap el Portell, el Coll Saposa i el Turó Rodó, jo trio aquesta opció. La continuació està bastant bruta i a estones difícil de seguir,
Una vegada al Coll del Turó Rodó ve una baixada llarga, boscosa i a estones amb una forta pendent, sort que no està tant enfangat com l'altre costat. S'arriba a Can Gelat, amb un tros, que potser era el graner, davant d'una gran era, tot enrunat, i la part del mas molt abandonada, i ja per pista a Can Plana i al cotxe. Arribo quan passen cinc minuts de les cinc de la tarda, després de fer 15,600 kms.
Volia aprofitar per visitar l'ermita de Sant Julià, de Granollers i la de Sant Nazari de Sant Martí de Llémena, però he quedat entre cinc i sis a Girona i no hem puc entretenir.
Un dia molt maco, quasi en la totalitat per bosc, pista només el tros de les antenes, i de Can Gelat al final, o sigui escassa. Hi ha trossos amb una salvatgia impressionant.

Per baixar el track, teclejar aquí, per veure o baixar les fotografies, aquí:

000000000000000

Castell de Montgrí i Puig Alt (Mare de Deu dels Àngels)

Ermita de Santa Caterina - Castell de Montgrí

Com que avui havia d'anar a Girona, per una gestió, a la tarda, amb el meu fill, he aprofitat al matí per anar a fer el cim de la muntanya de Santa Caterina o de Montgrí, on està situat les restes del castell.
Després de mes de dos hores i mitja de cotxe he arribat a Torroella de Montgrí, aparcant a la part alta del poble, i d'allí he sortit a fer una ruta baixada d'internet, com va sent habitual últimament, on diu que es per conèixer el Montgrí a fons, endinsant-se en el futur Parc Natural del Montgrí i pujant a 3 dels seus cims (Muntanya Ullà, amb el seu Puig Rodó, el cim del Montgrí i el Montplà), visitant coves (o caus) que estaven habitades durant el paleolític, (fa 300.000 anys), Cau Duc Ullà, Cau Duc Torroella i Cau de les Dents. A més posava que si el temps ho permet, es veu amb gran amplitud els dos empordàs.
Segons wikipedia: “El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per una falla orientada d'est a oest, que es formà al mateix temps que la serralada del Pirineu. En alguns punts s'hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s'hi poden trobar nombroses grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus de duc, probablement perquè sovint hi nien els ducs (El duc -Bubo bubo- és el més gran dels mussols d'Euràsia inclosos els Països Catalans). “
Surto a peu a dos quarts i cinc de deu, en direcció al Coll de la Creu de Ferro, o Coll de Santa Caterina, es la pujada normal al castell, es passa tres capelletes, encara que ara estan buides completament, sembla ser que eren utilitzades pels pastors de les contrades. Es un camí vell, amb restes d'empedrat, encara que bastant malmès, en un terreny completament pedregós. Veig que al davant, una mica lluny, van tres persones. Arribo al Coll de Santa Caterina, el vent es molt fort. Els tres que anaven al davant estan pujant pel camí cap el castell, jo agafo en direcció contraria, cap el cim del Puig Rodó, el camí es pedregós i carener, el vent em dificulta molt la marxa i em fa que varies vegades estigui a punt de caure. Em desvio del camí, mes o menys planejant, sense camí, i trobant, mercès al gps, el Cau del Duc d'Ullà, una entrada a una cova que segons em sembla te continuació. L'entrada està ple de “olives” de cabra. No entro per comprovar la continuació al anar sol, ser aquesta estreta i a més no portar frontal.
Segueixo al dret, ja pujant, per anar a buscar la carena i poder fer el cim del Puig Rodó o cim d'Ullà. Faig unes fotos ràpidament i torno cap el coll. Torno a tenir problemes amb el vent. Quan estic baixant cap el coll veig els tres d'abans que ja estan tornant cap a Torroella. Jo em dirigeixo cap a l'ermita de Santa Caterina, deixant a la dreta un camí que puja directament al Coll d'en Garrigars. Arribo a Santa Caterina.
Segons wikipedia: “L'ermita de Santa Caterina és una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. Segons la tradició recopilada en la seva "Historia de Santa Catharina Alexandrina" de 1672 d'Andreu Sàbat, fill de Torroella i notari de la vila, fou construïda per tres monjos provinents del Monestir de Montserrat, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desguell a les darreries del segle XIV. També és notable destacar que fou l'indret on Caterina Albert s'inspirà per escriure la reeixida novel·la modernista "Solitud", on igualment descriu amb detall l'aplec celebrat anualment al lloc. L'ermita queda amagada a l'interior de la vall de Santa Caterina al nord de les muntanyes d'Ullà, Santa Caterina i Montplà.
Deixant de banda la part de l'edifici dedicada a l'habitatge, l'edifici, que ha patit diverses ampliacions i actualment és format per tres voltes amb tres altars. L'ermita allotjava una talla gòtica de pedra de Santa Caterina, destruïda durant els primers dies de la guerra civil espanyola, i una altra feta de plata oferta el 1670, desapareguda abans de l'any 1928, i uns retaules d'estil gòtic, un d'ells representant la "Mare de Deu de la Humilitat" del segle XIV.
És documentada la presència d'una relíquia, suposadament un ós de la cama de Santa Caterina, que era guardada a l'església de Sant Genís dins d'un reliquiari de plata, i que era pujada el dia de l'aplec. No consta quan desaparegué aquesta relíquia.
El registre escrit que ha perviscut abans del segle XVII és escàs i la majoria de la informació conservada a principis del segle XXI es deu, segons Josep Vert, a la recopilació feta pel notari Sábat al darrer terç del segle XVII a partir dels pergamins municipals. Vert fa notar la important merma en aquest registre que les diverses ocupacions patides per les tropes castellanes i franceses de la casa consistorial, la Universitat de Torroella, van produir. Prenent les dades recopilades per Sábat i segons tesi de Vert, l'arribada de monjos de Montserrat fou deguda al cisma d'Occident que feu marxar per discrepàncies teològiques a diversos monjos. Arribats a Torroella, terres sota protecció del rei d'Aragó, llavors Joan el Caçador rei amb una especial predilecció per l'Empordà, foren acollits. Les primeres obres foren sufragades pels habitants pietosos i acomodats de Torroella. Al primer terç del segle XV s'erigí un nou altar.
Amb tot el 1893 el temple es trobava en estat de ruïna i Pere Coll, veí de Torroella i filantrop, pagà unes obres de remodelació que culminaren el 1915”.
Trobo una gran quantitat de nens amb els seus monitors. Jo visito l'entorn, incloent una petita capelleta, i segueixo cap el Coll del Puig, hi han rampes una mica fortes, però el camí es curt. Del coll m'encamino cap el Montplà, passo a tocar una caseta forestal bastant atrotinada, però aviat he de surti de la part superior de la carena, degut al vent. Al lloc mes alt hi ha una gran fita de pedres que deu marcar el cim, foto i seguir, començo a estar cansat del fort vent. Vaig a visitar el Cau de les Dents, altre cova que també sembla que tingui continuïtat. Mes endavant trobo un pal i al peu les restes d'un petit pessebre, destrossat.
Ja baixo cap el Coll d'en Garrigars, i del coll, on hi ha una cruïlla de quatre camins, ja començo la pujada al castell. El camí esta completament destrossat i es de bastant mal pujar, només falta el vent. No entenc com podem fer passar per aquí el GR., en tot cas hauria de ser optatiu.
Em desvio per veure la cisterna, ara buida, que tenia un sistema de decantadors, i que recollia tot el aigua de pluja de la muntanya. I ja arribo al castell, te les quatre parets, amb moltes sageteres i uns quants matacans. Una de les quatre torres està renovada
«El castell del Montgrí va construir-se entre els anys 1204 i 1301 amb motiu del conflicte entre els comtes d'Empúries, senyors de la major part de l'Alt Empordà i el Rosselló, i els comptes de Barcelona, els més poderosos de Catalunya i amb un domini indiscutit a la Mediterrània.
A fi de controlar els moviments dels comtes emporitans, el comte de Barcelona, Jaume II, va manar a Bernat de Llabià, governador de la vila reial de Torroella de Montgrí, la construcció d'un castell al damunt del massís del Montgrí. Els treballs varen començar l'any 1294 i, tal i com es pot veure, el castell no es va arribar a acabar mai. Des de llavors, el castell ha deixat de tenir importància estratègica i militar per convertir-se en un símbol d'aquestes terres: en paraules de l'escriptor Josep Pla, el botó de roda de l'Empordà.
L'estructura del castell obeeix a un pla molt concret. Està dins la tendència de les fortaleses d'Orient que en els segles XII i XIII que es difongueren per Europa després de les croades. Són castells de planta regular, amb torres cilíndriques encastades a les muralles.
Del castell només s'arribaren a bastir els murs que formen el perímetre, un quadrat de 31 metres de costat i les quatre torres adossades a cada un dels seus angles. Els murs tenen una alçada de 13 metres i estan coronats per merlets.
L'interior del castell s'ordenava a l'entorn d'un pati central pavimentat amb pedra. Per sota es conserva una gran cisterna que havia de recollir les aigües pluvials.
Al voltant del pati, s'havien de construir quatre ales de dependències que mai s'arribaren a bastir. Malgrat això, als panys interiors dels murs es poden veure uns elements (lligaments i arrancades d'arcs i voltes) que permeten endevinar l'estructura que havia de tenir l'edifici.
A l'exterior del castell poden veure's les pedreres, els vestigis d'un mur a la façana sud i una gran cisterna al vessant nord de la muntanya.»
Hi ha una escala de caragol que deixa pujar al camí de ronda del castell, pujo, dono un tomb ràpid, el vent continua fent-me patir, i ja baixo a fer-me la foto de cim, a la porta del castell, menjar un mos, i baixar. Mentre he estat aquí han passat tres parelles estrangeres.
Al peu del castell hi ha una gran pedrera, on treien les pedres per fer-ho.
Però no baixo pel Gr, que es el camí mes fàcil, i el normal per pujar i baixar, sinó que segueixo unes senyals verdes, que baixa entre part de les restes de la pedrera. Mercès a les marques puc arribar on hi es el tercer cau del dia, el Cau del Duc de Torroella, sinó no hauria sabut per on passar. El cau es una gran balma, però que no li veig continuació. Arribar aquí ha estat una mica compromès, entre el vent, el "patós" que soc, anar sol i passant entre blocs de pedra, alguns de grans, amb dos petites des-grimpades, però la veritat es que ha valgut la pena. La llàstima es que tan be que han fet al pintar exactament per on passar a la baixada fins el cau i la continuació avall, amb la mateixa pintura han embrutat les parets de l'entrada de la balma.
Ja només toca baixar per una tartera, i agafar el camí cap a Torroella, però el tros final no ho faig pel camí ample, sinó que busco uns senderons que em penso que, encara que he anat mes directe, he anat mes lent, però es igual.
He arribat al cotxe quan passen deu minuts de les dos de la tarda, després de fer mes de 8,600 kms.
Durant tot el dia he sofert el fort vent que m'ha fet cansar molt, no m'ha deixat parar a contemplar el paisatge, varies vegades a estat a punt de fer-me caure. El recorregut es completament pelat, a excepció d'un bosquet de pins tombant a l'ermita de Santa Caterina, deu fer pocs anys que es va cremar, amb terreny de garriga (coscolls, garrics, i altres). Es un tros de terreny relativament petit però molt desolat. Les vistes mirant als dos empordàs son fantàstiques, amb visió de les Illes Medes a l'est, el Golf de Roses al nord, la plana de desembocadura del Ter cap el sur, etc.
Una petita explicació de Torroella:
“El terme de Torroella de Montgrí és molt divers i està configurat per paisatges de muntanya, de plana i de costa que han estat modelats per l’home des de fa molts anys.
El massís del Montgrí va ser ocupat durant el paleolític inferior, ara fa 300.000 anys, per una comunitat de caçadors i recol·lectors que van trobar a les coves dels caus del Duc de Torroella i d’Ullà un refugi on aixoplugar-se i des d’on dur a terme les seves activitats de caça.
Més endavant, ja en el neolític, ara fa 7000 anys, l’home comença a instal·lar-se a la plana del Baix Ter, primer d’una manera molt tímida al puig Mascaró, i més tard, de forma definitiva a la Fonollera, que és el primer exemple de poblament agrupat a la comarca del Baix Empordà.
També durant el neolític, les comunitats de pastors i pagesos aprofitaren les coves naturals del Montgrí per enterrar-hi els seus morts. Algunes de les coves tenen estructures dolmèniques com és el cas del Tossal Gros.
És durant l’època ibèrica i romana que tenim coneixement que l’home va instal·lar-se definitivament a la plana i al massís. El camp de la Gruta és un exemple d´un gran mas explotat per a l´autoconsum i també per exportar productes. D´explotacions com aquestes, els romans en deien "vil·les".
Les primeres notícies de Torroella són de l’any 888 dC.
Es tracta d´una petita població però al llarg dels segles XI i XII creix i s’envolta de muralles.
El creixement més gran per a Torroella es coneix al voltant dels segles XIII i XIV, moment en què es converteix en vila reial i passa a gaudir de privilegis importants. Això juntament al creixement econòmic que viu la població i de la qual la Fira de Sant Andreu n’és un exemple, fan que Torroella sigui una de les viles més importants de l’Empordà. L’urbanisme de Torroella, el castell del Montgrí o l’església són alguns dels exponents d’aquest creixement econòmic i social.
L’edat moderna significa també per a la plana una transformació del paisatge. Es basteixen els masos fortificats com la Torre Begura, del segle XVI. Són uns masos extraordinaris que es varen fortificar per defensar-se del perill dels pirates que per aquesta època assolaven la Mediterrània”.
Després agafo el cotxe i em dirigeixo a fer el cim de Puig Alt, on està situat el Santuari de la Mare de Deu dels Àngels.
“El Santuari pertany al Bisbat de Girona. Està al cim del Puig Alt (485 m), punt de més alçada del massís de les Gavarres. Forma part del municipi de Sant Martí Vell, a la comarca del Gironès , i està situat a 15 km de la ciutat de Girona. S’hi accedeix des de la carretera de Girona a St. Feliu de Guíxols a l’alçada de la Creueta (Quart), des de la variant de Girona o també per la carretera de Madremanya que s’agafa a Bordils o a La Bisbal.
A l’any 1409 tenim el primer document sobre el Santuari, quan el bisbe de Girona Ramon Descatllar donà permís per edificar-hi una ermita dedicada a la Mare de Déu a sol·licitud de Guillem Forner, Martí de Llach, Guillem Casademunt –qui donà els terrenys a tal fi- i Blai de Vilademí, propietaris tots ells de masos propers.
En aquests sis-cents anys, el Santuari ha sofert tres grans destruccions, la primera l’any 1710, durant la Guerra de Successió, per les tropes de Felip V; la segona l’any 1809 durant la guerra del francès per part de l’exèrcit napoleònic, i la tercera en el 1936, en els inicis de la Guerra Civil. Després de cada guerra s’ha tornat a refer.
A l’any 2008 finalitzen les obres de rehabilitació integral de l’hostatgeria realitzades per la Fundació per a la promoció dels Santuaris, entitat impulsada pel bisbe Carles Soler”.
Puc assegurar que a la part mes alta he arribat a peu. A casa he llegit a la pàgina de l'"Instituto Geográfico Nacional", que hi ha un vèrtex que esta situat en un cantó de la terrassa que hi ha a la part de darrera de l'habitatge dels frares, i que consisteix en un clau encastat al formigó de la base circular de una taula de ferro (??).
Després de visitar el Santuari, fer les fotos de rigor, dinar el que porto, i prendre un cafè al bar-restaurant ja marxo cap a Girona, i després de les gestions, cap a casa.
El dia ha estat complert, no gaire agradable els moments de caminar degut al fort vent.

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí

..........................

Ermites d'Amer (Sta.Brigida-Sta.Lena-St.Roc-St.Climent) i Roure de Can Puig

Font de Can Catau - Ermita de la Mare de Deu del Puig de Lena

L'Esteve i jo, aquesta vegada només nosaltres dos, decidim anar a Amer, on hi ha la ruta de les tres ermites, una ruta senyalitzada pel Grup Excursionista Amerenc Esquelles, però amb el ben entès que el final de l'excursió està obert a variacions.
Sortim d'Amer a un quart i mig de deu, per la carretera en direcció a les Planes d'Hostoles, i a la sortida del poble agafem a ma dreta, hi ha un cartell de la ruta, en direcció al camp de futbol. Aviat deixem la pista i agafem un camí molt bonic que va pujant i que surt a la pista que puja a Santa Brígida, que aquest tros es cimentada, bastant amunt. Passem a tocar una gran masia, El Castell, lloc on es deixa la pista per agafar un camí que ja no deixarem fins dalt, però abans passem a tocar una petita pedrera abandonada.
L'ermita de Santa Brígida es romànica del segle XII, està molt arranjada i encara l'estan arreglant, es veu material i es sent treballar a l'habitatge pegat a l'ermita. Te una cisterna que aprofita el aigua de pluja. Com estan treballant, la porta està oberta i la podem visitar. Hi ha dos escaladors a les parets de la seva vora, i quan estem marxant arriba una parella amb un nen petit.
Seguim amunt, de seguida passem a tocar una gran pedrera abandonada i per un camí boscós de roures i alzines, baixem a creuar el Torrent de Can Catau on està la Font de Can Catau, també arranjada pel mateix club excursionista.
El camí segueix i es va acostant al Pla de Sant Roc, però primer trobem un cartell que indica el Mirador dels Fussos, com es normal anem a mirar que es. Els Fussos es un lloc molt encisador (he trobat un lloc a "inet" que diu que els Fussos son "Grans blocs de pedra"), ple d'alzines i dos construccions ruïnoses aprofitant unes grans roques, el mirador es un gran roquer i des de dalt es veu part de la vall del Brugent – Amer, La Cellera de Ter, Anglès, etc. -. per l'altre banda tota la zona boscosa del Pla de Sant Roc. Ja arribem a l'Ermita de Santa Lena, ermita romànica del segle XIII, lloc que aprofitem per esmorzar una mica.
D'aquí baixem fort a una gran esplanada (La Creu), tot passant pel costat de les runes d'un gran mas, on trobem una pista que per l'esquerra baixa en direcció a Sant Aniol de les Finestres, nosaltres seguim recte, i per terreny rocós, es una gran llisera, va aproximant-se a Sant Roc, una mica abans trobem un bon mirador.
Sant Roc, ermita romànica, no se de quin segle. Es molt senzilla, la porta no està tancada en clau pel que la podem visitar, una nau simple, amb un altar ple d'ofrenes i amb una figura de Sant Roc com a pelegrí. També es un 100 cims, o sigui foto de rigor.
Anem vorejant la part alta de la vessant sud dels Cingles de Sant Roc. El camí ara ja no te roures, el bosc es de alzines, en alguns trossos son sureres, boixos i altres, però que no deixen veure la vista si no es en moments puntuals.
Creuem el Torrent de l'Arimany, la Riera de Sant Climent, el Torrent del Sucurrull, i altres, fins que arribem a una cruïlla on hi ha un pal que ens indicada que a la dreta es puja al cim del Puigdalí i poblat iber de Tres Rocs, i recte a la Torre de Roca-Salva i Amer, però que també es el camí per anar a veure el Roure de Can Puig, ens decidim per aquesta última opció. La Torre de Roca-salva o Torre de Sant Climent (s. XII-XIII-XIX, inicialment com casal fortificat apareix documentat en 1187. Lligat a la història del castell de Estela a partir del terratrèmol del segle XV, els senyors del castell d'Estela, en aquestes dates la família Soler, passen a residir en Rocasalva abandonant l'arruïnat castell. Es els documents del segle XIV quan rep el nom de "Torre o Fort de Rocasalva", corrupció lingüística popular de Roques-Albes. El terme alb, que en celta significa "altura", formaria el nombre "Roca alta"), no es pot visitar per què es propietat privada, encara que es veu des de fora de la tanca, des de dalt, o baixant cap a Sant Climent. Abans de baixar cap a Can Puig trobem unes restes d'una mina abandonada. Preguntem a dos gironins que passen (eren controls d'una marxa que han organitzat a les contrades) i ens recomanen visitar el Roure monumental i ens diuen que des de Sant Climent a Amer s'ha d'anar per la pista cimentada.
Visitem el Roure (volta de canó: 4.85m, volta de soca: 7,50m, alçària: 19,50m, capçada: 38m.), o sigui un arbre impressionant, encara que està podat, pel que sembla ha estat malalt, continua sent grandiós. A Cal Puig hi ha una zona recreativa, on es pot fer foc, hi ha molta gent agrupades en colles que estan celebrant alguna esdeveniment.
Baixem fins a Sant Climent, on visitem les quatre cases i la seva ermita, com es normal està tancada. I ja per carretera (3,300 kms) fins el poble. Abans d'anar cap el cotxe visitem la plaça porxada i l'entorn del Monestir de Santa Maria.
Arribem al cotxe a un quart de set, i asseguts en un banc del parc infantil dinem una mica, sense que maqui les galetetes i el turronet del company Esteve.
Hem fet 21,400 kms., molt agradables, amb visita a quatre ermites, un roure monumental i una torre del segle XII (vista des de lluny), he fet un altre 100 cims, ja en porto 63, hem passat per boscos amb d'alzines, roures, boixos, pins, arboços, xops, eucaliptus i altres que no conec; amb avellaners a la part baixa i conreada.
Un altre dia molt complert, on el temps ens ha acompanyat, no ha fet gaire sol, de seguida s'amagat, però no ha fet fred ni vent.
El track està arreglat, he tret les entrades i sortides per visitar els llocs (aquests ja queden prou ben marcats per els que ho vulguin visitar), a més d'algun tros de marrada, que sempre hi ha, etc., o sigui els trossets que desvirtuen el track, es pel que el track dona menys distancia que la que marca el dibuix del perfil, hi ha una diferencia de mes d'un kilòmetre.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí.

...........