Masos del Bater, de la Cabrafiga i de Ca la Pepeta

Mas de la Cabrafiga

Mas de Ca la Pepeta

Amb dos objectius, jo tenia preparada una petita caminada, per agafar farigola el dia de divendres sant i per trobar com arribar al mas de Ca la Pepeta, que quan vaig fer el tomb al Cabrafiga no el vaig trobar, encara que no em vaig entretenir massa ja que em faltava més de la meitat del recorregut. Referent al primer objectiu, ja havia sortit dos divendres sants a buscar farigola, però com no em recordo mai  hi ha i això que hi ha per tota arreu, i als llocs que vaig anar deuen ser dels pocs on no creix, i aquí, em recordo que el dia que vaig passar i havia molta i florida. Però resulta que el divendres sant no vaig poder sortir, i avui he aprofitar fer per el tomb, amb la satisfacció de poder haver aconseguit els objectius que m’havia marcat per avui.
Aparco el cotxe a l’entrada de la carretera vella de Pratdip, una mica abans de la cruïlla cap aquell poble, em preparo i surto caminant a un quart i cinc de la tarda. Només sortir ja faig una petita marrada, ja que si que he d’anar en direcció nord, però no es per aquest camí si no que he de seguir per la carretera i aviat agafar a la dreta, amunt, es el Camí de la Cabrafiga del Bater. Només entrar a aquest camí trobo un munt de deixalles. Com va sent normal on s’arriba en cotxe o està a prop de construccions, sempre hi ha munts de deixalles. Es una pista molt pedregosa. De seguida veig unes runes a ma dreta i per clarianes i petits roquers cap allí em dirigeixo. La Caseta de l’Isidret era una petita cabana, ara enrunada, construïda damunt d’un roquer i rodejada de marges amb terrenys abandonats i ocupats per vegetació baixa de garrics i similars. No retorno per on hi he anat si no que al dret, per parades fàcil de caminar, vaig a buscar el camí, més amunt. Al poc deixo la pista, per pujar cap a la Caseta del Bater. Aquí trobo les senyals blaves que m’acompanyaran fins al Mas de la Cabrafiga.
La caseta està sense teulada ni porta, encara que conserva les teules a la part de les parets. Havia  estat revestida amb calç de la que quasi no en queda, tenia un aljub, segurament d’aigua de pluja, que en aquests moment està ple arran de terra. Segueixo i passo on hi ha un munt de farigola, que es la volia collir el divendres de setmana santa. A tocar està el Mas de Bater. Era un mas gran ara completament enrunat, i rodejat per la vegetació, sobretot de garriga.
Continuo tot seguint les marques blaves, deixant un camí a la dreta que es va cap el Coll de la Cabrafiga, i altre a l’esquerra que va a la carretera. En aquesta última cruïlla s’ha de fer un giro de quasi 360 graus. Al poc s’ha de baixar un marge, a l‘esquerra. O el que camí que seguia no era el vell (encara que estigui senyalitzat) o el que segueix ara no ho era, ja que els camins vells no baixaven els marges al dret, ara es baixa pel marge malmès.
Com he vist alguna cosa estranya quan he deixat el camí que marxava cap a la carretera, vaig baixant parades i acostant-me al lloc. Descobreixo que es una petita cova, sota un marge, amb l’entrada tapada per la vegetació, però que no dificulta veure el seu interior, on no hi cab una persona d’en peus, però si una persona asseguda i més. Al dret, novament i guiat pel gps vaig a buscar el camí que seguia. He de pujar unes parades, sense dificultat. Quan estic al camí, i aquí,em sembla que era una carrerada, però degut al total abandó del camí i del voltant es difícil saber-ho de segur.
Arribo al camí que cap a l’esquerra es va a la carretera i a la dreta cap a les Mugues. On ha tocar hi ha el Mas de la Cabrafiga, però primer i entremig de la vegetació busco una construcció rodona que he vist als mapes. Era un dipòsit d’aigua, d’uns quants metres d’alçada, que té adjacent una escala estreta d’obra, sense baranes ni protecció. Pujo per ella i des de l’últim esglaó es veu el terra interior, ple de les restes, a bocins, del que havia estat la teulada. Baixo amb compte i em dirigeixo al mas. No hi ha res de nou de quan ja vaig estar, potser està molt més deteriorat. Es deu dir Mas de la Cabrafiga perquè es la partida d’aquest nom, però em recordo haver llegit que també es coneixia pel Mas dels Belgues, segurament van viure gent d’aquesta nacionalitat. Ara dona llàstima aquesta construcció perduda i que aviat començarà a enrunar-se totalment. Per dins, a banda de la vegetació dels trossos sense teulada, està completament saquejat, i malmès. Com dic, una llàstima els diners empleats aquí per arribar a aquesta situació.
El segon  pas es buscar com arribar al Mas de Ca la Pepeta. Primer busco camí de les Mugues enllà, però el barranc que hi ha entremig es prou profund i tapat i  no veig per on creuar ni baixar. Després miro davant mateix del de la Cabrafiga i sembla que puc baixar, al dret, està clar. La baixada no es massa forta pels meus genolls, hi ha un moment que he de fer filigranes, tot agafat a una branca i de seguida trobo el que devia ser l’antic camí que creua el barranc a un nivell superior d’aquest. Miro per on devia de baixar fins aquí i està una mica confús , podria haver estat per qualsevol dels dos costats. Creuo el barranc i enfilo amunt pel que era el camí vell, però aquest es tapa, encara que s’endevina per on anava, l’ultim curt tros s’ha de fer al dret per la part caiguda d’un marge. La veritat es que visitar aquest mas arruïnat no val gens la pena. Tenia una sola habitació, un pati exterior amb aljub (ara ple d’aigua) i llar de foc, potser un altell, dos edificis annexes totalment enrunats i poca cosa més.
Deixo el mas i agafo el que sembla era el camí que comunicava amb la carretera. Al començament es de molt bon seguir, i sembla que era ample, però poc a poc es va fent rastre i dividint-se. A vegades el rastre es perd, però amb ganes i orientat a la direcció que vaig, no tinc massa problemes. A l’estona s’acosta bastant al barranc, però més elevats. A l’altre banda del barranc hi han unes runes, només les parets laterals. Jo penso que potser era un molí, per la situació on es. Arribo a la carretera vella sense problemes, i la segueixo a l’esquerra. Al arribar a la cruïlla del Camí de la Cabrafiga del Moreno, que està tancat amb una cadena, jo l’agafo passant pel damunt d’aquesta, baixo al barranc i una mica per experiència trobo la que crec es la Cova del Quicà, ara amb una tanca de filferro pel davant i on gos espantadís que deuria vigilar l’entrada i la cova, en quan em veu corre a amargar-se dins de la cova. Per veure-la hauria de obrir la porta de la tanca, però crec que està en propietat privada (real o apropiada) i no ho crec necessari.
Torno a pujar a la carretera i ja no m’aturo fins el cotxe, on arribo a dos quarts de set, desprès de fer tres quilòmetres sis-cents, en una tarda solejada però una mica ventada. Després de quasi dos mesos sense sortir, m’he trobat molt còmode, tot sent molt curta, m’he sortit quatre vegades de la ruta i no he notat cansament.
No pujo el track al wikiloc, ja que es un tomb que no crec que valgui la pena. Si algú volgués algun aclariment o inclús el track, que m’ho digui i ho enviaré. 

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000




000000000000000000000000000

Lilla, Font de l'Auró, tomb fallit pel Bosc del Teix

Capella de Sant Fructuós

Font de l'Auró

Avui ha estat un dia que de dos objectius que tenia ha aconseguit un, el més fàcil, però no el segon. Aquestes coses passen encara que jo no estic massa acostumat. Després de més d'una setmana de no sortir a caminar debut a un estat gripal, avui ja tenia una mica d'enyorança i he buscat una cosa curta, amb intenció de tornar aviat cap a casa, i que semblava no havia d'haver problemes.

M'acosto fins el poble de Lilla, que actualment pertany a Montblanc, aparco a la seva entrada i començo a caminar a dos quarts de nou, sortint pel carrer de les Cases Noves. Només passar l'últim habitatge hi ha un cartell indicant la capella de Sant Fructuós, i una mica més endavant hi ha un banc metàl·lic, situat en un lloc des d'on es pot veure Lilla, llàstima que la vegetació comenci a tapar-la. Una mica més endavant sento veus darrere, penso que es un grup que també comença la seva caminada per aquí. Passo per davant de la Capella de Sant Fructuós, una petita capella molt ben decorada, faig quatre fotografies i segueixo pel camí de l'esquerra, pel de la dreta es per on tornaré avui. Noto que el grup de darrer s'apropa, i que cada vegada estan més a prop. Es un grup de joves que quan estan a punt de superar-me agafen una pista a l'esquerra, quan jo vaig per la dreta. Arribo a l'alçada del Pont de la Rovina, m'apropo i veig i sento als joves dalt del pont. Intento fer fotografies sense que ells hi surtin. Es interessant llegir el motiu de la seva construcció a la pàgina web de Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà que demostra que des de fa molts anys es fa malbaratament de fons públics.

La pista creua la canonada soterrada de Gas Natural, al poc es troba les runes d'un mas a l'esquerra, totalment menjat per la vegetació. No puc arribar a l'entrada ni a posteriori, trobar el seu nom, i això que sembla una mica gran. Segueixo per la pista i em trobo a dos caminants amb un gos, lis pregunto si saben el nom del mas i em diuen que no ho saben, però em confirmen la proximitat de la Font de l'Auró. Aquesta font era junt la capella i el pont, el primer objectiu del dia. Segons fa uns pocs anys i per email vaig parlar amb una persona, una mica més jove que jo, i em comentava que era un lloc on quan ell era jove, s'anava a fer fontades i alguna calçotada, però el que vist avui es un entorn completament canviat i degradat, ara ho veig difícil, no hi ha ni un lloc per asseure's. A l'altre costat de la pista hi ha una petita bassa eixuta.

A partit d'ara ve el tros fallit. Tenia un vell track que deixant a l'esquerra el Tossal de Moragues, passava per les Planotes i tornava a Lilla per Cantacorbs. L'alegria es que l'entrada a aquesta vella pista es veu clara encara que demostra que feia temps que no passa massa gent. Poc a poc les argelagues es comencen a menjar l'estret pas, però amb senyals xafades, no massa recents. Les argelagues acaben per taponar el pas, fent una bona barrera. Miro una mica a ras de terra, per si aquest tros es curt, però el que veig es que una mica més enllà queda tapat inclús el rastre de terra. He de recular. M'adono que es una zona que no fa massa anys devia patir una cremada i ara entre mig de pocs pins joves, creix les argelagues, i moltes altres punxoses. En canvi a la a banda esquerra de la pista anterior, sembla que no va arribar el foc.

Com que als mapes marquen un camí que va fins el que anava, però que enllaçava més endavant, segueixo pista amunt, però entre la vegetació que està desbordada i l'eixamplament de la pista, es impossible veure l'entrada. Vaig fins el coll, i miro si encara puc refer el programat, però ho desisteixo al moment. La pista des del coll baixa cap a Vilaverd, fet que no m'interessa. Surt una pista molt degradada, no miro els mapes al pensar que si em porta amunt no es del meu interès avui, en canvi si que hauria estat una bona opció ja que em portaria prop del Coll Vell i d'allí podria retornar a Lilla. Retorno avall pensant que retornaré per on he vingut i m'aniré cap a casa.

Abans d'arribar a la Font de l'Auró, veig un camí molt maco i trillat, que marxa quasi paral·lel a la pista, i l'agafo, però poc a poc es va difuminant, i no ho entenc, hi ha un possible rastre que puja i un altre que baixa, agafo el segon, però també es perd. Me'n vaig cap a Lilla per la pista principal, però quan trobo el rastre trillat de btts pel damunt del soterrat de la canonada de gas, agafo per ella, amb una forta i relliscosa baixada, i després per una segona. Per anar a buscar el camí que tenia previst, hauria de baixar dues pendents molt fortes, i els meus genolls no estan per massa tràfecs, pel que agafo una pista a la dreta que em porta fins darrera de la capella, però abans encara he d'anar a visitar un maset, sembla abandonat però encara està sencer. Abans de la capella veig el que sembla un gos que ve cap a mi corrent, el sento esbufegar i llavors veig que es un senglar, jo ja estava preparat amb els pals per defensar-me, però el senglar no ve recte, prop meu fa una mitja circumferència per allunyar-se i passa corrent.

Arribo a Lilla que està de festa, celebrant Sant Sebastià, i aprofitant que l'església de Sant Joan Evangelista està oberta, puc aprofitar per veure-la per dins i fer unes fotografies amb permís previ. Arribo al cotxe a tres quarts de dotze després de sis quilòmetres vuit-cents. El dia no ha estat gens fred, encara que quasi no he vist el sol, ja que quan ha començat a passar per damunt de la Serra de les Guixeres, ja m'anava cap a Lilla.
Dues curiositats, la primera es que durant tot el dia he estat sentint el rum-rum dels motors dels vehicles que han estat circulant per la N-240, i la segona es que des de que he sortit de Lilla fins al coll al peu del Tossal de Moragues son incomptables els rastres que venint de la part de la muntanya creua la pista i va avall, segurament rastres fets pels senglars.

No pujo el track al wikiloc ja que no crec que a ningú l'interessi exactament el que he fet, per aprofitar-ho.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Vallclara, Estret i Abric de Viern

Font Seca

Castell de Vallclara

Després de més d'un mes sense caminar per les nostres terres i com els companys, per diferents motius, no estan per la labor, decideixo fer una sortida curta, amb intenció de tornar a dinar a casa. Per això he triat una de la que repeteixo un tros. Des de Vallclara anar a veure l'abric de Viern, on hi han pintures rupestres.

Aparco a l'entrada de Vallclara i agafo el Camí del Bosc, quan passen cinc minuts de les vuit. Només agafar aquest camí m'he de posar a la defensiva per dos petits gossos que no paren de bordar i seguir-me. Al passar pel costat del restaurant canvio quatre paraules amistoses amb una dona que surt al sentir bordar els seus gossos. Al primer pal indicador deixo a l'esquerra el camí cap els castanyers, i agafo a la dreta. Primer la pista es bona i apta per cotxes, però poc a poc es va deteriorant. Es fàcil caminar ja que al ser un camí bastant planer no està deteriorada per l'aigua de pluja, encara que es va notant la deixadesa i la manca del pas de vehicles. De cop em trobo a la Font Seca, on l'altre vegada no vaig veure aquest camí, encara que no l'hauria agafat, em feia patxoca saber on sortia. Ara ja ho sé.

Des d'aquí podria sortir quasi a la bassa dels bombers però com tinc un waypoint que diu “cara de gos” i vull saber que vol dir, no hi vaig. Per això una vegada a la parada més amunt de Comamolera, en comptes d'agafar a l'esquerra, agafo cap a la dreta, per on vam sortir l'altre dia, amb la diferencia que avui segueixo el camí vell, després de barallar-me uns quants metres amb la vegetació. Una vegada passada la paret d'herba, el camí està brut però passable. Al sortir a la pista veig la cara de gos, es una pedra encara que necessites una mica d'imaginació. Si es segueix fins a la seva alçada, la figura va desapareixent convertint-se en una simple roca, que es el que és.

Segueixo el Camí del Molí de Viern. Les runes on els mapes marquen el Molí de Viern, no sembla que ho siguin. Algunes cròniques actuals també diuen que ho es, però podrien estar influenciades pels mapes. També podria ser que ho fos, però no trobo informació fidedigna en les guies antigues.

De l'Estret de Viern pot es pot dir, un primer tros damunt d'un cimentat adossat a una gran roca, i el pas entre una roca a la dreta i una altre gran roca que devia caure fa molts anys. Jo segueixo fins a la gran bassa de Viern.

Un vegada a la bassa segueixo cap l'abric de Viern. En un retomb em sembla que podria pujar, però vaig cap on tinc marcat de fer-ho. Es fàcil, lent, costerut i sense camí. Arribo a l'abric, i després d'una bona estona de buscar les pintures, no les trobo, ni mirant les fotografies de les cròniques ni amb les referències textuals, que porto al mòbil. Després d'una bona estona, segueixo la paret i baixo per on rastre, que fàcilment em porta al retomb que mencionava abans.

De tornada cap a la bassa, em desvio per un camí, paral·lel al barranc, ja que des de dalt m'ha semblat veure una presa. Al començament el camí esta be, però a partir d'una esplanada on hi han arnes, el camí s'embruta i no em deix passar. Retorno a l'esplanada i baixo al barranc, sense aigua. Es pot seguir bastant be, encara que el tros final es pel rec cimentat. En realitat es una presa, però l'entorn està totalment deixat, amb un abandó depriment. La presa té uns quants metres, però ja no fa pantà perquè la poca aigua que corre, ho fa per una de les vores. La resta del que hauria ser pantà, es terra i herba. L'aigua entra en les conduccions i desapareix.

Retorno cap a la bassa, i ja agafo camí cimentat amunt. Vaig a sortir a la carretera, en una esplanada, on ajudo a una parella a triar la millor forma d'anar des d'aquí a Andorra, en cotxe. També dialoguem una mica. Es tracta de seguir un tros de carretera, encara que jo intento fer-ho per la carretera vella, i això es com una carrera d'obstacles.

Quan es deixa definitivament la carretera, es tracta de seguir pistes forestals, en més o menys bon estat. Busco el lloc d'un waypoint que posa “esglaons de pedra”, i quan el trobo crec que el nom hauria de ser “esglaons al marge”, que seria molt més encertat. Una mica més endavant s'escapen volant unes quantes garses al veurem venir. Passo pel costat d'una font, ara sense rajar i amb molt poca humitat al receptacle. Com uns metres abans hi ha una petita obra de canalització, pujo dalt de la parada a veure si veig d'on ve, per la quantitat de herba que hi ha i el mal caminar que fa seguir per aquí, ho deixo còrrer.

A l'entrada al poble, erro i pujo per un pont anterior a on està la font. M'adono però em dona la impressió que hi ha una raconada bonica a l'esquerra, i es on em dirigeixo. La veritat es que es boniqueta, amb una gran balma. Surto seguin un senderoi i vaig a parar a unes escales llargues cimentades, quasi a l'altura del castell, del que només quedem quatre pedres mal posades. Anant sol no em veig en pit de pujar dalt de tot, i no sé si val la pena. A l'entrada al poble li pregunto a un senyor si allò es el castell, i em diu que si, i que anava fins el cementiri vell, i creu que hi havia una ermita encara que no en queda res. Entro al cementiri vell, on només queda la portalada d'entrada (o potser era de l'església vella adossada al cementiri) i una creu, aquesta entre mig d'uns munts de terra ple d'herba.

Em dirigeixo cap el cotxe, fent algunes fotografies del poble, on arribo quasi a l'una del migdia, després de fer uns onze quilòmetres, en un dia calorós però només solejat a estones. Com sempre he quedat frustrat al no veure les pintures i pel cansat que he quedat. Alguna cosa no acaba de funcionar, el pitjor es que ja sé que es. Avui durant la caminada només he vist un matrimoni amb dos fills petits, els quatre en bicicleta, quant ja tornava per la partida de la Plantada.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Prat de Comte, Serra dels Corrals

Font de Vinya

Mas de Passamonte

La d'avui ha estat una sortida de preparació i recerca de camins que no coneixia, ja que el dia 9 he de portar als ex-companys d'excursió i havia pensat que aquest tomb estaria bastant bé.

Mentre anava cap a Prat de Comte, i després de deixar la cruïlla al Pinell de Brai he tingut la primera alegria del dia, ja que he vist creuar una guineu, que a mitja carretera s'he m'ha quedat mirant i de seguida s'ha escapat corrent per l'altre banda.

Aparco al lloc apropiat, en la carretera, a la banda contraria del poble, em preparo i surto a caminar a tres quarts de nou del matí. El tomb l'inicio i finalitzo a l'inrevés de l'altre vegada, o sigui primer pujant a la Mola. La pujada es una mica “durilla” però res que no es pugui fer. Quan arribo a la cruïlla de la Miranda, com ja ho conec, l'agafo però per anar a buscar el desviament a la dreta, que em penso que deu comunicar quasi directament, con el Molló de la Mola. El començament està molt bé, poc a poc es va estrenyent, res que no es pugui seguir clarament. Veig que vaig quedant darrere del Molló, i no veig per on pujaré. Arribo a un bassot on deuen xalar molt els senglars, d'on surt un rastre que puja. Arribo més o menys al mig del gran roquer, per l'únic lloc que sembla que pugui pujar. Per on sembla es la continuació, tinc un petit problema, ja que les branques de dos pins em dificulten el pas, però amb calma, paciència i arrastrant-me puc passar per sota i arribar dalt.

A partir d'aquí i per camí ja conegut, baixo cap el Racó dels Cabanils, on veig el possible enllaç, si el pròxim dia em decideixo a retallar-la. En un moment els camins s'acosten a 200 metres, encara que la ruta programada entre aquests dos punts, son uns tres quilòmetres set-cents. Em desvio cap a la Font de Vinya, però només un moment per veure si hi ha aigua, igual com l'altre vegada està humit però sense aigua. La baixada fins al camí del GR em va agradar molt de pujada, l'altre dia, i m'agrada molt de baixada, avui.

El tros del GR no té res remarcable, excepte que es un camí agradable i bonic. El Mas de Passamonte dona molta pena, el gran que era i totalment arruïnat. S'ha d'anar en compte de no empassar-se la cruïlla, cap el Racó dels Cabanils. El camí està netejat de no fa massa, encara que hi han trossos que s'estan tornant a tapar. Al punt on quasi es toca al `punt anterior, vaig a mirar com està el camí. Una vegada mira't, me'n torno i segueixo pel camí que correspon. Es va pujant fins al Coll d'en Corderada. D'aquí ja quasi tot serà baixada. Aquest es l'únic que està una mica brut, amb fullatge baix que fa que les cames pateixin una mica, només una mica.

Una vegada a la pista el camí que queda es bastant planer, uns tres quilòmetres i mig. Tinc una petita errada que fa que segueixi un camí cimentat, en comptes d'un camí de terra, entre dos antics corrals arruïnats.

Arribo a l'aparcament a tres quarts de dues després de fer quasi tretze quilòmetres. El dia ha estat combinat de sol i núvols. He sentit bufar per dalt dels Montsagres, però el vent no m'ha afectat gens encara que hi havien trossos oberts.

Un detall d'aquestes muntanyes es que fins dalt de tot, exceptuant els roquers, tot està margenat, incloent totes les barrancades, a la seva llera. A més, ha estat un altre dia que m'ha acompanyat el cant dels ocells. A banda del piular dels ocells i el vent per dalt de les muntanyes, l'únic soroll que he sentit es dels motors quan he estat prop de la carretera. La calma i la serenor en les muntanyes quasi gens transitades son una cosa magnífica.

Crec que pel dia 9 ja ho tinc ben enllaçat, només queda saber si la faré sencera, o faré la baixada al GR., encara que crec que seria molt més bonic fer-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Serra d'Almos, Morral d'en Casanoves, La Serra d'Almos, per varis masos i barraques arruïnats

Mas de l'Alerany

La Serra d'Almos

Avui ha estat un nou dia molt estrany, ja que no he aconseguit la primera fita pensada però en canvi m'he embolicat en unes altres accions. La segona fita, si que ha estat aconseguida. He anat a la Serra d'Almos per comprovar com està de net el tomb on he pensat portar als meus ex-companys, al haver rebutjat portar-los a Vilaverd, tal i com vaig comentar l'altre dia. A més com que el tomb es curt se m'havia passat pel cap intentar anar a visitar el poblat Ibèric del Coll de Moro.

Deixo el cotxe en una petita esplanada només passar el Mas de l'Alerany, on hi ha una gran muntanya de pins tallats, deuen estar pendents de treure les branques i prendre'ls. Surto caminant quan les campanes de l'església estan donant les vuit del matí, tot seguint el Camí del Mas de Capcir. Em desvio per un camí que em porta a un maset (1er.), amb aljub a tocar, on hi ha aigua. El maset per dins, com la majoria dels que estan en zones agrícoles abandonades, està arruïnat i ple d'andròmines abandonades. Segons m'ha semblat veure a l'ortofoto hi ha un camí o senderó que puja cap a la carena, encara que no es veu arribar. Jo ho intento, però cada vegada es mes difícil continuar per la gran quantitat de malesa que hi ha, sent cada vegada més espesa. Tots els rastres se'm van tapant. Miro el gps i veig que encara queda massa tros en línia recta, pel que m'adono que avui no ho aconseguiré i retrocedeixo. Sense arribar al maset anterior, i per unes marjades més amunt d'aquest, em dirigeixo cap un altre mas que està a l'altre costat del barranc. Barranc que era ample i ple de marges, al menys fins on m'arriba la visió, ja que el bosc s'ho està menjant tot. Tinc una feinada per arribar ja que hi ha un tros, precisament a la part central de la barrancada, que la vegetació punxosa s'ho està menjant tot. El maset (2on.) es una mica més gran, amb un possible corral al darrera, també arruïnat. Hi ha unes escales de marge, per pujar a la següent marjada. Des d'aquí i per un camí ample, antic de carro, es surt al camí del Mas de Panxeta, aquest enllaça al camí del Mas de Capcir. En canvi jo agafo cap el Mas de Panxeta (3er.). Aquest era més gran, de dos pisos. La porta està tancada però sembla que està bastant deteriorat. Llàstima que aquí no miro el mapa, ja que una mica més amunt, sense camí visible hi ha el mas de l'Hortell, que segons m'ha semblat veure quan he estat al morral està una mica en bon estat, potser no del tot, però ...

Dono un tomb per l'entorn, ja que quan pujava cap el mas, m'ha semblat veure una possible mina d'aigua. Per sort l'encerto. Després de pujar un marge per unes escales de pedra, arribo a una raconada on hi ha una mina d'aigua i una bassa, tot digne de veure. La mina també té aigua.

Retorno per la pista, està arranjada, segurament perquè aquests conreus no estan abandonats, segons sembla. Agafo un antic camí de carro que em porta a la quarta construcció (4r.), es un maset, també arruïnat, sense teulada però sense les pedres i fustes de la ensulsida a dins, encara que la vegetació va fent el seu creixement. Continuo pel que em sembla era el camí dels marges, ara molt brut i on s'ha de caminar amb compte. Passo pel costat d'un cotxe estimbat i molt destrossat, fins arribar a la Caseta del Cisquet (5é.), molt atrotinada. A partir d'aquí el camí que baixa a la pista ja es veu bastant millor.

A la pista trobo un senyor caminant i em paro a parlar amb ell. Resulta que es el Jaume Sedó, propietari del Mas de l'Alerany, a qui li pregunto pel poblat, i em diu que en aquests moment la vegetació impedeix poder arribar-hi, però hi ha el projecte de netejar-ho per fer-ho de complement del Castellet de Banyoles. Després d'unes xarrades més, ens acomiadem.

Segueixo pel Camí del Mas de Capcir, entrant a visitar per fora, un maset (6é.) amb tantes d'andròmines que l'envolten, que sembla el negoci d'un drapaire, però cada u té casa seva com vol. Hi ha un aljub però tancat amb clau. Segueixo i arribo al Pla dels Burros, on hi ha una bassa contra-incendis, pal indicador nou i el vell que es posava abans. Aquí arriba el GR.

Des de que he començat a caminar, i sempre prop de la pista hi ha extracció de pins, amb moltes restes vegetals a la vora i restes de troncs encara per treure.

En un retomb que fa la pista, a l'esquerra el mapa em marca un altre mas (7è.), i busco un lloc per pujar-hi, en principi no trobo per on, ja que la quantitat de branques grosses de pi m'impedeixen el pas per tot arreu. En aquest moment m'avancen dos btteros, i ens saludem. Trobo per on pujar, per un roquer entre mig dels marges. On em marca el mas no es distingeix res, tot semblen marges caiguts, segurament perquè tot el pedregam deu haver anat cap a baix. Tot està cobert per pins, tallats i sense tallar, amb tot el ramatge que a més impedeix bellugar-se per allí. De paret del mas no es veu res de res. Amb dificultat torno a la pista, i penso que els pròxims masos no aniré a visitar-los si no son fàcils d'arribar.

M'empasso les runes de la Caseta d'en Pubill, l'altre vegada la vaig veure perquè ho anava controlant pel gps, ja que la vegetació l'ha tapada completament. De seguida deixo el Camí del Mas i al poc les runes d'una barraca (8è.), deixo el GR., passo a tocar les runes del Mas de Catxarrina (9è), on a prop hi ha un toll on es rebolquen els senglars. Des de les runes de la barraca fins aquest mas, el camí puja per uns repetjons forts, encara que el tros es curt.

Passo per sota del Mas d'en Beset, segons uns mapes, altres diuen que es el Mas de Capcir. Aquí han tallat el pas del sender que pujava, tot passant per dins del mas, i ens estalviaria un bon revolt per pistes. L'Altre vegada ho vaig fer de baixada, estava bastant bruta, amb dificultat per troba el començament i amb una arribada al mas a una esplanada on havien menjat un tros de muntanya, pel que era complicat baixar del camí a dita esplanada.

Entro a fotografiar un altre mas (10è), bastant nou, on al cadastre no hi figura cap construcció. Deixo les pistes, per ja enfilar-me pel sender cap a les Moles. Sender molt trillat i que va pujant amb suavitat però de forma continuada. Es passa a toca un maset enrunat (11è.), que tenia dos compartiments, i amb l'era entre el mas i el camí. Més amunt hi ha una pila de llenya, simulant el que podria ser el projecte d'una carbonera, però la vegetació de la plaça s'ho comença a menjar.

A la dreta, una mica avall, sembla veure un altre maset, coincidint el que marca el mapa, però hi veig problemes per arribar-hi, i per avui entre l'intent al poblat i el mas que no he vist, ja he tingut prou. Si que hi vaig a un altre, on he de baixar unes parades (12è.), però sense massa dificultat. Han netejat de pedres i runes de dins, no té teulada, i hi han uns quants estris a la seva vora. La veritat es que hi ha gent per tot, però arranjat un maset aquí, jo no ho veig clar.

Arribo a la cruïlla i em dirigeixo cap el cim del morral, on paro a menjar unes mandarines, contemplar el paisatge i fer unes poques fotografies. Torno a la cruïlla i ja agafo camí avall, cap el Racó de l'Heure, però abans encara he de passar un altre maset (13è.) amb aljub a tocar. Per arribar al mas, el camí actual baixa amb pendent pel mig del que eren els marges, encara que ara el camí s'ha fet ample, degut a les frenades que fan les bicis tot baixant. Abans el camí no passava per aquí, ja que ara passa per una parada. Al venir de baix deixava aquest a l'esquerra, pujava entre parades i enllaçava amb el camí de les Moles una mica abans de la cruïlla actual.

La baixada fins la pista, al Pla de l'Heura, no té res de nou, exceptuant que com sempre hi ha gent que no pot respectar els camins, fent dreceres, que només fa guanyar uns segons que no porten a res, en canvi fa que aquestes quedin més trillades i al final el camí es vagi tapant, i aquest sempre es més agradable, dolç i de bon caminar que no pas la drecera, fins que queda perdut.

Ja per pista vaig fins el cotxe, on arribo a un quart i mig de dues, després de fer més d'onze quilòmetres i mig, amb un dia agradable, amb poc de fred al començament i gens cap a meitat. El vent em feia por, ja que mentre venia en cotxe i abans de Falset m'ha fotut unes bufades que he tingut que minorar la marxa, en canvi durant la caminada no s'ha deixat sentir gens exceptuant quan estava a la recerca del poblat, que es sentia per la carena. Unes quantes escopetades llunyanes, el gruny d'unes rapinyaires, la salutació dels dos ciclistes, la xarrada amb el Sr. Sedó, algun lladruc, també a la llunyania, i el vent bufant al Coll de Moro son els pocs sons que he escoltat avui.

Aquestes son les dades del cadastre, de la majoria de masos, masets, barraques i runes que he visitat, per si a algú l'interessa. No hi figura cap nom de mas o propietat, només partides. En aquesta llista no hi ha l'extensió dels terrenys, ja que crec que no es d'interès aquí:

1er. Maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 240, construcció ús industrial de 27m2.

2on. Mas: Les Moles, polígon 17, parcel·la 241, construcció ús industrial de 51m2.

3er. Mas: (Mas de Panxeta),Les Moles, polígon 17, parcel·la 242, cap construcció.

4r. Maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 243, construcció ús industrial de 42m2.

5è. Maset: (Caseta del Cisquet), Les Moles, polígon 17, parcel·la 244, construcció ús industrial de 17m2.

6è. Maset: Mussefres, polígon 13, parcel·la 81, construcció ús industrial de 53m2.

7èr. No trobat res: Mussefres, polígon 13, parcel·la 2, construcció ús industrial de 64m2.

8è. Runes barraca: Les Moles, polígon 17, parcel·la 222, cap construcció.

9è. Mas (Mas del Patxarrina): Les Moles, polígon 17, parcel·la 222, construcció ús industrial de 69m2.

10è. Mas: Les Moles, polígon 17, parcel·la 350, cap construcció.

11è. Mas i era: Les Moles, polígon 17, parcel·la 253, construcció ús industrial de 50m2.

12è. Runes maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 254, construcció ús industrial de 50m2.

13è. Maset i aljub: Les Moles, polígon 17, parcel·la 249, construcció ús industrial de 41m2.

Ho he buscat per si podia esbrinar els noms ja que tota construcció antiga, o accident geogràfic en té.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Vilaverd, Serra de l'Ermita, Mas d'en Just, Vilaverd

Vilaverd

Mas d'en Just

Ahir al vespre em van trucar els ex-companys per si podeu preparar una sortida pel més de gener. Encara que no tenia cap intenció de sortir a caminar fins passats reis, vaig fer una recerca ràpida de les caminades que tinc preparades, a prop de casa, i vaig pensar que podria estar be portar-los al tomb de Vilaverd passant per la Serra de l'Ermita i el Mas d'en Just, però sense les ampliacions que tinc preparades d'anar a visitar els masos i barraques que queden a tocar el camí: però jo si que ho faré demà.

Com he de tornar a casa a l'hora de dinar em proposo començar aviat, tenint en compte quan ja hi ha la llum de dia. Arribo a Vilaverd, passant per la carretera vella, i en un aparcament al costat de les vies del tren, deixo el cotxe, em preparo i començo a caminar quan passen cinc minuts d'un quart de nou. Tenia previst fer el tomb per la dreta, però al final canvio d'opinió i ho faig a l'inrevés.

Primer s'ha de passar per sota les vies i de seguida per sota la carretera nova. Vaig a visitar el que queda d'una barraca al costat d'on deixo la pista per agafar el camí vell de Rojals. Segons he llegit aquest camí i alguns altres de l'entorn han estat netejats o reoberts de fa poc. Em desvio a la dreta per un camí ben trillat fins a les runes d'un masia, on amb dificultat, degut a la malesa, puc re-tombar-ho. Intento sortir seguint la parada, ja aquesta va a sortir al camí planejat, però em trobo que el camí està sota de la parada a més de dos metres, pel que me'n torno per on he vingut, tornant-me a baralla amb les alzines i els pins. En aquest tros de camí, al xafar-ho es nota que el terra està una mica glaçat. El camí deixa el bosc i entra en terreny de garriga, encara que està ben trillat i net. Les vistes son amples i boniques, però per terreny rocós i sense ombra, encara que avui no hi ha cap necessitat. Després d'uns retombs el camí puja fort entre marges, prova que el camí vell s'ha perdut., arribant a una pista, que comença aquí. La pista seguia a l'esquerra per anar a un altre mas, ara està completament tapada, però per segueixo per allí seguint un petit rastre molt fonedís. Amb dificultat i mercès al gps, arribo a la part de darrera del mas, on no queda res, estava arrecerat al marge, i ara son tot pedres caigudes. No em dona ni per fer la foto. Intento arribar per una parada més avall però més impossible. Em torno al començament de la pista, i ja entro a la Serra de l'Ermita.

La pista es vella però apte per vehicles. Veig grans fites molt espaiades que comprovo que es per on passava el camí que marca el cadastre. Trobo troncs clavats al terra pintats de verd, abeuradors per animals, encerclats per tanca metàl·lica i munts de terra amb caus en mig. Pel que veure després deuen estar preparant un tros de repoblació cinegètica. Agafo a l'esquerra ja que a l'ortofoto havia vist que a uns 400 metres, per pista, es veien com uns cercles. Quan arribo em trobo una tanca metàl·lica bastant nova que rodeja un lloc similar al que he descrit abans, però aquest tancat. Dins hi ha una cabana de pedra seca ben conservada. No hi ha ningú però es nota que no està massa abandonat.

Després de rodeja la tanca, la part del darrera no es de gaire bon caminar, torno a la pista principal. Tot es pista i bastant pelat l'entorn. Aquí devia haver un incendi bastant gros i només creix la garriga, però a moments a tocar arriba el bosquet de pins. Passo una bassa de medi natural o bombers i ja estic a l camí de Vilaverd a Rojals, que es PR. Abans a la pista hi havien uns tolls encara glaçats. Es senten veus d'alguns escaladors que deuen estar pel Tossal de les Venes. Uns metres després de la cruïlla, a l'esquerra, hi han les restes d'una gran bassa, que em penso que devien portar l'aigua canalitzada des de el barranc de la Variella. Lloc que no vaig a visitar, ja que en poc de temps he estat dues vegades i encara em queda per intentar visitar dos masos o cabanes.

Passo pel costat del Mas d'en Just, i vaig a veure les dos basses i la font. Per arribar he de passar pel costat d'uns “chapullers” amb trossos glaçats. Es veuen un munt de peülles de senglars. Com deuen gaudir per aquí. Les basses es impossible de veure-les, només una mica la tanca verda de la més nova, i a la font no puc arribar-hi, em faltaria alguna estisora o altre estri per poder-ho fer.

El camí està molt atorrentat, veient-se alguns restes de l'empedrat vell, però amb continues pèrdues del que devia ser el camí vell. Això si, es ample i net, però un far de “baixar escales”. Mercès al gps puc arribar a les runes d'un gran mas, no queda res en peu, només trossos de pared. Per arribar he de pujar una parada per damunt de les pedres caigudes de les parets del mas. Amb dificultat el puc tombar. Per sortir miro si puc enllaçar amb el mas o cabana que està una mica més avall, però els marges son molt alts, i està molt brut tot l'entorn. Puc baixar una parada pel camí del marges, però estic al nivell per on he arribat. Veig un rastre que baixa a la parada de sota, al costat d'un roquer amb una considerable inclinació, però no ho veig gens clar. Tornant-me a barallar amb la vegetació, i altre vegada mercès al gps, arribo al camí.

Una mica més avall veig un possible rastre al mateix nivell de les últimes runes que em queden per visitar, però veient l'hora que és i que haig d'anar a casa a dinar, ho deixo córrer. Arribo a Vilaverd, passo per sota la via del ferrocarril, a l'estació, i abans d'anar cap el cotxe, faig les fotografies de rigor a la casa de la vila, a l'església, als rentadors, a la antiga casa de la vila i a la font, on hi ha un gat bevent. Arribo al cotxe a tres quarts de dues, després de fer tretze quilòmetres tres-centes, en una caminada que no m'ha acabat de satisfer per portar a la gent. Més de mitja excursió es terreny de garriga i pelat, sort que els camins no estan tapats, sinó seria una punxada continua. De fer-ha la faria a l'inrevés que es tal com veig que es fa normalment, però tenim una visió de la Serra Carbonaria, la via de l'AVE, Vilaverd, l'estret de la Riba, etc., que encara que sigui bonica i agradable, es la mateixa des de que s'arriba a la Serra de l'Ermita, pel que la miranda es fa monòtona. Es un tomb no recomanable a l'estiu, i avui el temps no m'ha castigat. El vent no era massa molest, el fred no s'ha deixat sentir massa tenint en compte el tapat que anava. En fi, un altre dia de caminar i un altre projecte efectuat. El que si que mentre arribava al destí ja estava pensant en quina caminada he de verificar per portar als ex-companys, amb el resultat que quasi el tinc decidit.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí. 

00000000000000000000000


000000000000000000000000000

Conesa, Segura i Saladern

Segura

Saladern

Avui he anat a lligar un tomb ja que vaig quedar amb els meus ex-companys que el dia 23 els portaria de caminada, i havia pensat que per aquesta zona seria bonic i agradable. He arribat a Conesa i he buscat l'aparcament del carrer del Calvari, ja que es just per on tinc previst sortir i arribar. Aparco, em preparo i surto a les vuit en punt, pel camí vell de Segura. Deixo el camí de Saladern i al poc agafo el desviament cap el Molí, i d'allí a la Font del Molí. Comprovo que si els camps de conreu no estan ni conreats ni massa molls, es pot enllaçar per on vaig mirar l'altre vegada i així fer un tomb rodó, i no anar i tornar a la font des del Molí. Després intento, com l'altre vegada, si es pot anar pel camí que segons el mapa re-segueix el riu. El sender està impracticable, moll i molt brut a nivell de terra, que fa que no es vegi on poses els peus. Intento seguir per la vora dels conreus, però no crec que sigui factible fer passar la gent, encara que no estigui ni moll ni conreat, ja que s'allarga molt al ser lent de caminar per aquí. Retrocedeixo, i davant mateix de la possible retallada a la font, hi ha el que sembla un sender molt netejat, encara que es un barranc molt enfonsat. Hi ha dos petites pujades que si hi ha fang pot ser una mica complicat, però res que no es pugui assumir.

Arribo a la pista que ja no deixaré fins a Segura, encara que abans d'arribar s'ha de creuar un camp de conreu, ja que s'ha llaurat, juntament, el que eren dos camps, que estaven a banda i banda del camí. Una vegada a Segura creuo el poble, i surto per la part alta i vaig a buscar el GR. El camí està molt atorrentat, però a la dreta agafo una pista vella, que a més figura al mapa, que amb uns pocs metres de més, fa que la baixada sigui molt més fàcil. Ho tinc clar la pròxima vegada que passi per aquí, si me'n recordo, està clar. Per a mi es una anomalia que el GR l'hagin marcat pel sender atorrentat i no per aquesta pista abandonada.

Per pista arribo a Saladern. Abans d'arribar he de creuar el Riu Seniol, a gual, i he d'esperar a que dos cotxes el creuin, per evitar els esquitxos. De Saladern comença la aventura, la sortida es amb una pistota amb una pendent força pronunciada. Dalt i a la dreta hi ha una parada on hi ha tres mòbil-homes, que la veritat es que no acabo d'entendre com les han pogut pujar fins aquí. Al poc deixo la pista, per un altre de molt perduda, a la dreta, que em porta a uns camps, aquí s'ha de creuar pel mig, a la dreta hi ha herba i a l'esquerra es un camp àrid. Es el Pla de la Font. Arribo a una pista, que al poc la deixo ja que el mapa em marca un sender que estalvia uns retombs. Em costa una mica trobar l'entrada però mercès al gps i al camí que es veu al seu mapa ho trobo. Puja de valent, però res que no es pugui fer. Enllaça amb la continuació de la pista que he deixat, encara que ja no es pista, a l'alçada d'unes runes. De seguida arribo a uns camps abandonats on es perd el rastre que porta a dos camins, el de la carena i el de mig aire. Al dret i fàcil de passar, l'enllaço. Trio el de mig aire, que es un camí completament boscós i obac. Aquí trobo una sèrie de runes i tres cotxes amb tres parelles de boletaires, els tres en diferents punts del recorregut. Arribo a la cruïlla i m'allargo a visitar el Mas de Muntanyès, totalment en runes i quasi completament tapat per les herbes. Hi ha una possible drecera, curta però amb molta pendent i una mica enfangada, pel que no l'agafo.

Ja només queda seguir avall, fins a Conesa, on arribo a l'una en punt després de fer més de quinze quilòmetres i mig. Durant quasi tot dia no he vist el sol, i els núvols no feien presagiar res bo, però no ha caigut ni una gota. La satisfacció es que ja tinc el tomb tancat i ja puc avisar als companys que ja poden buscar el restaurant.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Plans de Peiro, Plans de Maideu, Font Major i Pou de gel

Restes de l'empedrat del Grau de les Marrades

Mas de Maideu

Avui no ha estat dels dies més afortunats, tenint en compte els dies que surto a caminar. La meva intenció era lligar un camí entre el Grau de les Marrades, sortint dels Plans de Peiró, i que va a buscar l'antic GR, que puja pel Barranc del Salt. Ja l'havia fet al març del 2013 i no estava del tot net, i volia comprovar com està actualment ja que a final de mes he portar a caminar a uns companys i en principi havia triat aquest camí.

Surto a mig quart de nou dels Plans de Peiró, de seguida agafo a la dreta cap el Grau de les Marrades, es un grau maco, antic empedrat encara que molt malmès. Quan he de deixar aquest camí per agafar el que busco, me l'empasso una mica, torno a buscar-ho i no el trobo, fins que m'adono que hi ha un gran arbre caigut a la seva entrada, i entre el tronc i les branques no ho deixen veure. Sort del gps que em marca exactament per on he d'anar. Em costa bastant poder superar aquest obstacle per poder continuar. Aquest camí que creuant el Barranc de la Font Major arriba al vell Gr que puja pel Barranc del Salt, es un continu de trobar entrebancs, dues vegades el trobo tallat pels arbres, on tinc dificultats per passar. Hi ha un lloc on hi ha un petit despreniment i s'ha de donar un llarg pas i agafar-se a una branca, sort que hi es. Hi ha un pas on s'ha de fer una petita grimpada i em costa trobar on agafar-me. A més de tot això, el camí té uns trossos molt bruts, i on costa trobar la continuació. A més quan el van reobrir els arítjols no els van arrancar, només els van tallar i ara ja han crescut i hi ha moments que taponen totalment el camí. A part de tot això i fins el camí del Barranc del Salt, hi han trossos molt bonics, i sempre per camí emboscat.

Al arribar al camí del Barranc del Salt, m'estranya molt que sent Gr estigui tan brut, però es que a l'estona trobo el nou Gr. Aquell ha estat anul·lat. No agafo cap a l'Albiol sinó cap a la carretera i als Plans de Maideu, ja que passant pel costat del mas agafo el camí que es dirigeix cap el del Mas de Vidal, es bonic i agradable, bastant pla. Els camins es troben a l'alçada del Mas Nou, però no tinc clar si es podrà passar, i junt a que es va fent tard agafo un rastre a l'esquerra que em porta a la pista, encara que abans d'arribar hi han dos repetjons, l'últim bastant fort i desagradable.

Des del Collet de la Creu, vaig cap al Mas de l'Esporgat, passant per la font, després per la Font Major, on hi ha un grup de joves amb uns monitors, després el pou de gel i el Mas de Nebot, arribant on tinc el cotxe.

Arribo a la una en punt després de fer més d'onze quilòmetres i mig, quan la boira està arribant a aquests plans. En tot el dia no he vist el sol però on no corria el vent, feia bastant de xafogor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Avellaners de l'Agustenc, La Bartra, Mas d'en Carles, Mas de l'Arlequí, Mas de l'Anda

Mas de l'Arlequí - Mas de l'Anda

Avui ha estat un dia molt més complert del que m'esperava i del que he quedat molt content, encara que al final hem hagut de donar-se pressa ja que m'estaven esperant a casa abans de les tres de la tarda.

Ens hem trobat en Josep Maria i jo i ens hem anat en direcció a Farena, a fer un tomb que feia bastant de temps que tenia entre cella i cella, Es tracta que deixant el cotxe als Avellaners de l'Agustench, abans de la pista que puja a la Bartra, pujar fins a aquest llogaret pel camí recuperat de fa poc per la gent de Farena; des de la Bartra anar cap a Rojals pel camí que creua el barranc de Pirro, pujant per la seva esquerra, desviant-se a veure les pintures rupestres del Mas d'en Carles, per arribar al GR, i baixar cap el cotxe pel Mas de l'Arlequí i el d'Anda. Una de les fites es enllaçar la Bartra i el Gr i gravar el camí amb el gps, per tenir-ho guardat, ja que quan ho vaig fer de pujada el gps em començava a morir, era el primer, i quan ho vaig fer de baixada no ho vaig saber trobar.

Arribem on teníem previst aparcar, aparquem, ens preparem i sortim a caminar a tres quarts menys de cinc de nou. Enfilem pel camí programat, que jo ja havia fet una vegada encara que de baixada. Es conserva bé i a estones conserva l'empedrat del vell camí de bast. Torno a quedar amb l'interrogant de si passem a tocar les restes d'un pou o simplement era un arranjament amb fang per aguantar el marge del camí, on amb els altres companys també vàrem quedar amb el dubte. Arribem a la Bartra pel PR. L'arribada a la Bartra des de que es va recuperar, es fa per la pista, per on actualment està pintat el PR, crec que seria el moment de fer les rectificacions als mapes actuals, els que tenen marcat els senders de gran i petit recorregut, està clar.

Anem a visitar la font, bec aigua i ja marxem camí enllà. Tal i com estava previst deixem la pista de la Baridana i agafem el camí, en principi ampli, que surt a tocar. El camí es agradable, tot passant pel costat del que sembla una petita surgència entre els matolls o simplement un toll amb aigua de pluja. Creuem el Barranc del Pirro i ràpidament ens enlairem. Aquí el camí netejat no respecta el camí vell, ja que ens fa pujar per dos o tres vegades els marges, fins arribar a les runes del Mas d'en Gran, desviant-se per veure la seva font i bassa. La font raja una mica d'aigua, el que sempre es agradable de veure una font no estroncada. Seguim les fites que surten des del costat de la font. Al poc de deixar el mas hem deixat unes fites cap a la dreta i em seguit les de l'esquerra que ens ha fet creuar el barranc de les Fontanelles per anar a la font. El camí ja molt planer i a moments que sembla que es desdibuixi ens porta a la pista. En aquest moment no em recordo que per seguir el camí que volia fer hem de seguir una mica per la pista, i com em sembla que anem malament ens retornem fins les fites que havíem deixat a la dreta. El camí va pujant per entrar de cop en una zona de pedra grossa amb un gran desordre que fa que caminar es faci lent, però aquí no acaba la sorpresa. El camí (?) es va enlairant, podent-se seguir mercès al fitat. Arribem fins a una lleixa, a peu d'unes parets ciclopis, el camí que a estones es un esborranc poc definit, entre en un roquissar estret, amb la pared abalmada i el cingle, que ens fa passar de genolls i ben ajupits per tres vegades. Arribem a una llosanca, amb un gran salt sobre el barranc del Pirro, però que ve del Barranc que neix a les Fontanelles. Hi han dos anelles clavades per fer ràpel. A partir d'aquí ja no hi ha cap pas ajupit, però per salvar els grans blocs despresos durant els anys, hi ha unes quantes sifonades, moltes amb pedra grossa, i amb petites dificultats. L'entorn encara que caòtic es molt preciós, més quan ja has passat les dificultats. Les parets son altes i altives, tenint unes grans cingleres damunt nostre.

De cop veiem les restes de les parets del Mas d'en Carles, on hi ha unes pintures rupestres, de les que tenim les descripcions. Era un mas aprofitant una balma, que va estar habitat. Deduïm que una petites parets caigudes dins del mas, devia ser una aljub interior, encara que ens sembla veure el que podria haver estat una font, a fora. Les parets testifiquen haver estat, a trossos, molt humides. Busquem les pintures però cosa normal, no les veiem. Quan estem resseguint les parets, i sense veure-les, arriba uns senyors de la meu edat, i ell ens ensenyen on estan, a més d'una punta de sílex que ha agafat d'un amagatall que un amic seu l'havia deixat per ell. Parlem una mica i ens acomiadem, llàstima de no tenir més temps ja que es una persona agradable i demostra estar molt assabentat de les noticies de la antiguitat de la zona. Ens ha explicat que aquest mas va quedar arruïnat a la guerra del francès, em parlat de les inscripcions d'un monjo de Poblet al GR entre Rojals i els Cogullons, que segons uns escrits atribueixen a un tractat pau de moros i cristians, que es fals completament, etc. Tornant a les pintures, es una verdadera llàstima que es perdran, ja que s'estan fent malbé, i no per la acció humana, sinó per el pas del temps, crec que es podria fer alguna cosa per evitar-ho, però com sempre de segur que hi han motius més importants on gastar-se els diners públics.

Seguim, el camí ara es en tendència a baixar, està fitat, fins a trobar el camí que ve de la pista, i es l'altre part del camí que en principi volia fer, i que fem. Aquí torna a pujar, encara que com antic camí de bast, sense repetjons massa forts. Arribem al GR, agafant a la dreta. Mirem l'hora i ja veiem que no ens podrem allargar fins a Rojals, i que seguir la ruta prevista serà una mica just, però com sempre no retrocedim i decidim provar de fer el màxim de presa possible, sempre pensant que el meu pas no es dels més ràpids.

Quan estem pel GR ens trobem un altre parella, a un pas més lent del que camino jo i ens pregunten

si quest camí va als Cogullons i si ens dos hores poden arribar, jo lis dic que el camí es bo tot seguint el GR i que hi ha una bona sifonada entre mig, però no em defineixo amb l'horari, penso que amb el pas amb el que s'han creuat amb nosaltres, potser arribaran a mitja tarda. Potser després aniran més forts.

Baixem cap el Mas de l'Arlequí passant prop del mas de Jaumet que també està molt ben arranjat. Al arribar prop del Mas de l'Arlequí ens surt un gos a donar la benvinguda, primer no estem massa segur de les intencions ja que ve bordant. Ens surt el propietari i després ella, i estem una estona parlant amistosament amb ells, lis dic que els anomenaré i sortirà la fotografia del mas en el meu blog, el que donen el seu consentiment. No m'estranya gens que tot el que he llegir, últimament a internet, d'aquesta casa rural sigui positiu.

Ja només queda desviar-se per passar per el Mas d'Anda. Primer em deixat una font a l'esquerra, i un barranquet per on baixa, també aigua, a la mateixa ma. El mas d'Anda esta ensorrat i sembla que estan reconvertint el que podria ser paller, corral o similar en un nou habitatge, però està completament aturat. Si es el que suposem, es el que no he entès mai, deixen acabar de caure els masos per fer noves construccions. Per no tornar a la pista per on hem entrat, intentem anar per un camí vell, encara que se'ns fa una mica dificultós ja que han netejat els pins i totes les branques estan la camí.

La pista avall, primer es suau però poc a poc va guanyant pendent i a estones es una mica dificultosa de caminar. Al tros final agafem el camí vell, està netejat i el tros que enllaça amb la carretera es una llossanca.

Arribem al cotxe a un quart de tres, després de fer més de deu quilòmetres i mig. Avui quasi que no es ha tocat el sol, i això que no estava tapat, perquè quasi sempre hem anat per bosc, excepte a la baixada per la pista, que a estones no teníem arbres que ens ho tapessin. Encara que el cel estava net, a la distància hi havia una petita boirina, o sigui que al lluny no s'acabava de veure en total claredat. La caminada ha estat molt més sorprenent del que em pensava, ja que a part de aconseguir les fites proposades, des del Mas d'en Gran fins a trobar el Gr ha estat sorprenent, una mica dificultós per a caminadors sense agilitat com jo, però de les que et deixen una gran satisfacció i un bon sabor de boca. Això que hi ha moments que has d'anar amb compte si tens vertigen com jo, i en un tros curt de passar ajupit i amb els genolls a terra, he passat uns moments amb dolor degut als meus molt delicats genolls, havent de passar arrossegant-me. Un tros del que no em penedeixo haver-ho fet, tot al contrari. Si que amb una mica de recança per si no hi havia sortida i havíem de recular, encara que l'anar trobant fites ens donava una certa confiança. Tot aquest tros son els Cingles del Mas d'en Gran. L'única decepció ha estat no sentir ni un sol ocell en tot el dia i això que quasi sempre hem anar per zona boscosa. Una bona matinal en tots els aspectes. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



00000000000000000000000

La Fenellassa, Masia de Sant Miquel, Mas de Gràcia, La Fenellassa

Masia de Sant Miquel - Cova de la Mosseta

Avui he anat a Beseit amb dos objectius clars, la primera comprovar l'estat de neteja dels camins entre l'aparcament de la Fenellosa i el Mas de Garcia, tot passant per la Masia de Sant Miquel, ja que quan ho vaig fer a l'octubre del 2011 estava una mica brut i d'aquí uns dies he de portar un grup d'amics a fer aquest tomb. L'altre motiu es per si puc enllaçar el Mas de Borràs a aquell camí, tot remuntant el Barranc del Racó d'en Guerra, que segons el mapa surt del mateix mas i arriba a on el camí que ve de la masia de Sant Miquel creua el barranc. Per això surto de Reus quan encara es fosc. Abans de Bot el panorama que es veu es magnífic, les muntanyes es veuen enlluernadores amb el sol que ja ha sortit, amb un cel entre blau i vermellós i amb uns núvols entremig gens amenaçadors. Abans d'Horta se'm creua una guineu que per un moment s'ha parat a mirar en la meva direcció i després ha continuat corrent. Arribo a Beseit i segueixo cap a l'aparcament, on ha mig camí se'm creua a tota velocitat un esquirol. Vaja quin dia porto d'animals, avui he vist més que en molts mesos junts.

Em preparo i surto a les nou del matí. El camí surt del mateix aparcament i de seguida s'enlaira però bastant suaument. Aquí tinc la primera sorpresa del dia, agradable, al comprovar que el camí està super netejat. Després de tres petites sifonades, arribo a la Masia de Sant Miquel.Tot el camí era de bast, com es demostra les siga-sagues i l'empedrat per salvar els desnivells. A tocar la segona portella hi ha unes fites a ma dreta on marca un camí ben visible; he de seguir-lo algun dia.

La Masia de Sant Miquel, arruïnada i amb una ermita que només ho sembla una mica mirant-la des de fora i del davant, ja que dins no hi queda cap rastre, al ser d'una sola peça i sense cap indici d'ostentació. A prop està la font i la bassa, bastant brut l'entorn. La sortida del camí vell està perdut, el més lògic es que anés baixant per les parades, encara que totes les parades estan netejades, hi ha algun moment que s'ha de baixar d'una a l'altre per rastres, però que no era camí. Als pocs metres de retrobar el camí i a ma dreta hi ha una gran alzina que val la pena anar a veure.

Després de creuar el Barranc del Racó d'en Guerra, el camí, tot pujant, es molt agradable de fer. Al coll, em desvio a l'esquerra a veure la cova de la Mosseta, sobre tot a comprovar com està el tros, que per cert està amb alguna punxa de més però res que no es pugui superar. A tocar, però a la dreta, surt un altre camí, podria ser interessant. El que no he sabut trobar es el que parla al blog de "Elport"  que baixa al Mas de Borràs des d'aquest camí i que crec que es el que intentaré des de baix.

La baixada fins a la pista es agradable i fàcil, incloent la arribada, que me'n recordo que per entrar, en sentit invers, hi havia un tros al dret fins que es trobava el camí que ara he baixat. A partir de la masia i fins aquí el camí està senyalitzat amb cintes vermell i blanques, a més la impressió que em dona es que l'última netejada l'han fet amb les cintes posades, ja que hi han branques grans i petites tallades, a terra, amb la cinta lligada. Ho sigui una “potinada”.

Quan trobo el Gr. he de seguir a l'esquerra, però primer vaig a visitar la font de Silvestre, es un toll on surt l'aigua en un costat. Ara està canalitzada fins a la bassa antiincendis. Per pista arribo a la Masia de Gràcia on paro a esmorzar, ja va sent hora, al solet. Es la primera vegada que veig el sol, ja que sempre he anat emboscat, i al saltar a aquesta banda el sol estava encara a l'altre costat.

Segueixo per la pista avall, que es el camí que hauré de fer, però a mitja pista m'adono que no he vist marxar el GR., que arriba a la pista cimentada pel Barranc de les Marrades a quasi un quilòmetre d'on arribaré jo, i més cap a Beseit. Com veig que es aviat, penso de recular per la pista cimentada i anar a buscar el GR, pujar al Mas de Gràcia, i tornar a baixar pel mateix lloc. I així ho faig. Seguir el GR no té cap complicació encara que les marques brillen per la seva absència, el camí ara va a tocar el barranc, quan abans anava per una parada més amunt, però on enllaça el vell i el nou està completament destrossat i si algú vingués per aquell tindria problemes per saltar. A partir d'on enllacen el camí es molt bonic, amb un començament de pedra d'una peça i amb mosques per evitar que les cavalleries rellisquin, després continua empedrat i es va enlairant separant-se del barranc per alçada. Aquest tros està netejat però les branques les han deixat, principalment, dalt de la parada de la dreta i el vent les ha enviat, en part, al camí. El camí arribava exactament al Mas de Gràcia, però ara han netejat per unes parades que amb pujada suau arriba a la pista al mateix lloc on es l'entrada cap el mas, que està separat. La neteja es per fenàs, encara que com crec que passa gent no s'arribarà a tapar, però com el senyal del GR no hi es, es molt fàcil que la gent que vingui de dalt segueixi la pista i es salti aquesta cruïlla, la prova es el brut que estava el tros final de camí per les branques tallades i caigudes en ell. Des de baix quasi fins aquí se m'havien esgotat les piles del gps, i no m'havia adonat, pel que aquest tros l'he hagut de reconstruir.

Torno a baixar per la pista, però com mai puc fer les coses fàcils agafo una de secundaria a la dreta que va a una de les parades d'un gran mas totalment enrunat. Al entrar a aquesta parada la pista finalitza, a més hi ha un cartell que avisa d'arnes. Però al marge de dalt veig una obertura que em dona la impressió que deu ser un pou, em dirigeixo tot caminant pel fenàs i efectivament, era el pou del mas. Em sembla que hi té aigua, però l'entrada es estreta i amb angle, pel que no ho puc veure bé. Des d'aquí baixo pel camí de les parades, que continua estan ple de fenàs, i vaig a buscar el camí d'entrada al mas, fet que em comporta pujar un marge caigut. Al mas es impossible entrar-hi pel que ho deixo estar. Era molt gran i es una verdadera llàstima. Intento seguir el que era el camí del mas cap a la pista cimentada, i la veritat es que es bastant dificultós, inclús en algun moment he de fer equilibris per passar, sense cap perill.

Ja a la pista cimentada vaig en direcció a l'aparcament, però em paro al Mas de Borràs, també enrunat, i miro si per aquí hi surt el camí que va cap al del matí, de la Masia de Sant Miquel. Abans del mas es impossible, ja que els cingles son alts i estan a la vora del camí, i passat el mas, si hi ha, s'ha d'enlairar ràpidament, ja que el barranc del Racó d'en Guerra està completament encaixonat. Penso que potser va pel mateix barranc, encara que tinc els meves dubtes ja que un camí per dins d'un barranc pedregrós, que devia passar quan baixava aigua?, però per si de cas ho provo. Al primer retomb em trobo un gran roquer que em barra el pas, arribo allí i veig que sembla que pel costat de la pedra hi hagin esglaons, pujo el ressalt i la continuació no la veig massa clara, pel que decideixo que anant sol es millor no embolicar-se massa. Torno a baixar i ja agafo la pista cimentada cap el cotxe, però passo de llarg i me'n vaig a veure les pintures rupestres. Després de fotografiar-les i contemplar-les torno al cotxe on finalitzo l'excursió per avui. Passen cinc minuts de dos quarts de quatre i he fet més de quinze quilòmetres i mig. Aprofito a dinar al costat del cotxe, al solet que està marxant.

Tot el dia ha estat una mica fred però sense “passar-se”, a més fins a la pista cimentada sempre he anat emboscat, amb excepció del tros del Mas de Gràcia. La ruta entre l'aparcament de la Fenellosa i el Mas de Gràcia es un tros que a mi m'encanta i que no em sabrà gens de greu repetir-lo d'aquí uns dies per portar a uns quants amics. La llàstima es no haver pogut enllaçar el Mas de Borràs amb el camí de la masia, però tot no es pot tenir, es possible que un altra dia ho intenti, a poder ser acompanyat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí

El track està retocat i no es tot el recorregut, només es fa un tomb rodó, sense més. 

00000000000000000000000000000000000

00000000000000000000000000000000000