Sant Martí de Sesgueioles, Ferrera, Conill, La Guàrdia Pilosa

Conill

Guàrdia Pilosa

Al matí, i aviat ens hem trobat el Josep Maria i jo per anar fins a Sant Martí de Sesgueioles, a fer una caminada per aquelles contrades de l'Alta Segarra però que pertanyen a la comarca de l'Anoia. Es la incongruència de dividir les comarques per altres criteris que no siguin les naturals. Arribem a l'entrada del poble i després de mirar al cel i comprovar que segurament no plourà, i de preparar-nos, sortim a caminar quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou del matí.
Abans d'agafar el camí de sortida visitem, a l'altre costat de la carretera, la creu de terme, a tocar el cementiri, i després, ja dins del poble, l'ermita de la Mare de Déu del Roser i el Campanar, orfe de l'església del Puig que es va enderrocar al segle XVIII. Sortim anant a buscar el pont que creua la via del ferrocarril. El camí es pista i està molt enfangada però es deix seguir. Al poc de passar la vis es veu cap al darrere i a la dreta de Sant Martí dos pobles, que ens pensem que son la Guàrdia i Conill, encara que ens dona la impressió que estan massa a prop; després ens adonarem que el que ens pensàvem que era Conill en realitat es la Guàrdia Pilosa, i el que ens pensàvem que era aquest, no ho hem pogut esbrinar quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats i sembla que el camí vagi pel mig, en realitat va per la vora i deixa de ser pista per convertir-se en un camí força bonic i agradable, amb pujades molt suaus. S'arriba al mig d'un camp conreat on hi ha una traça que el creua pel mig per anar a buscar una pista a l'altre costat, però nosaltres preferim vorejar-ho, hi ha camí, per agafar la pista més endavant. Aquesta pista es la que ens porta al peu de Ferrera. Hi ha una drecera que puja bastant directe, però preferim seguir la pista i pujar per on està la masia enrunada de Ferrera, una llàstima d'aquesta gran masia. Per arribar aquí també hi ha pendent, aquesta una mica relliscosa degut al fang. Entre la masia i el turó hi ha a la dreta una creu i unes flors seques, opinem que o hi ha algú enterrat o les seves cendres, i a l'esquerra el que era un bassot. Al Turó de Ferrera hi ha un vèrtex geodèsic, ara molt tapat per la vegetació. Allí aprofitem per esmorzar, encara que es aviat, es un bon lloc.
Baixem per sender fins enllaçar amb pistes. Deixem a l'esquerra l'Equinoterapia de Cal Graell. Els camps estan molt macos, tots verds o grocs de les plantacions de colza, llàstima que no fa sol ja que manca una mica de lluentor al paisatge. Arribem a la masia de Cal Sala i ens desviem a Cal Comaposada, una gran grup d'habitatges agrupats, ara totalment enrunat. Es curiós veure com un gran cobert s'ha continuat fent servir com a corral desprès de que el grup d'habitatges ja estaven abandonats. A més van reconstruir la part de la superfície d'un pou, que es de totxana. Entre mig de les runes es pot apreciar la part baixa d'un aljub o tina. Tot el conjunt està menjat per la vegetació amb cards en excés. Retornem pel davant de Cal Sala, ara casa rural i molt arranjada per fora.
Passem prop d'un altre mas de turisme rural, Cal Joan Pau, on veiem una dona donant tombs pel seu davant i parlant per telèfon.
Ara ja toca pujar per desviar-nos fins les runes de l'ermita romànica (potser era església, encara que petita) de Sant Vicenç. Aquesta construcció sembla que estava a nivell inferior del terreny, ja que ara té tres restes d'escales. Intento arribar al punt més alt del Pedró però més impossible. Tot tapat de vegetació i palpant amb els peus es nota un munt de pedres soltes, però no es veuen i es molt fàcil caure al damunt dels cards que hi ha amb abundància. Arribem a Conill, que a diferencia del que hi ha a la Noguera, aquest es un poble molt ben arranjat, a més de bonic. Pugem fins a la part alta, on hi ha les restes del castell, només queda una paret que serveix per un gran i bonic habitatge bastant nou, com la resta dels de la plaça. Podria ser que aquests habitatges i algun més hagués estat construït amb les pedres del castell. Hi ha un habitatge, a un nivell una mica inferior, que com adorn té dues arcades, que tot sembla que haguessin pertany al castell, encara que restaurades i traslladades.
Al costat de la plaça del castell hi ha Cal Senyoret un gran habitatge amb annexes que ara s'ha transformat en habitatge rural. Al costat hi ha l'ermita de la Mare de Déu del Roser, on darrere de la porta reixada hi han dos portes de vidre que es poden obrir, per poder fer fotografies de dins sense reflexos. Tenim un petit incident ja que les obrim i després no les podem tancar, però es soluciona mercès a una senyora molt amable, que surt de Cal Senyoret.
Sortim pel davant del restaurant la Pedra, una creu de terme sense la creu de dalt i una gran granja, Cal Tomàs. Passem pel costat de la Font de Conill, on han construït una zona d'esbarjo, però que està envoltada per una reixada que tanca el recinte. No entenc massa construir una zona d'esbarjo i després tenir-la tancada. No es una reixa ben feta, sinó que sembla més una cosa provisional però que ja porta bastant de temps al lloc. El camí passa per la vora d'una gran explotació d'àrids i pendents d'això ens passem la cruïlla. Sort que tinc el costum d'anar mirant sovint el gps. Reculem i agafem el camí de Castellfort. Entrem una pista amb ventiladors i de seguida arribem a Guàrdia Pilosa, alguns mapes posen la Guàrdia. Aquest poble està molt ben cuidat exceptuant un detall, entre les cases arranjades i noves i la part del turó on hi havia el castell, han construït un/s grup/s d'habitatges que no estan finalitzats, i l'entorn està com qualsevol obra no finalitzada (un desastre) amb l'agreujant que les de la part més alta tenen parets badades, no cal dir que també tenen els vidres trencats. Hi ha un cartell ben gran de venda que pertany a la immobiliària d'una entitat bancaria, que estic segur que no ho aconseguirà vendre, a més com sempre si t'interessa has de trucar a un 902, o sigui pagar la trucada. Quan tombem una mica pel poble hi ha un gos que bordant ens surt per tot arreu. L'església es petita, al costat té el nou cementiri (amb els nínxols en filera) i les esteles funeràries que hi havien en el cementiri vell. Amb un plafó explicatiu que per llegir-ho has de posar-te de peus al damunt de les flors.
Una vegada vist el poble i com hem vist que dalt del castell hi ha un vèrtex geodèsic, encara que aquest no està controlat, ens dirigim cap allà dalt. Del castell només queden quatre pedres mal posades i on hi devien haver algun habitatge al seu peu, ara es un gran bassot. El vèrtex té acollat una petita antena. Aquí aprofitem per dinar. Comença a fer una humitat que no presagia res de bo, a més i com tot el dia, no fa gens de sol.
Una vegada alimentats sortim del poble i ens encaminem cap el final. Primer pugem a veure un tancat que dona la impressió que sigui una gran bassa i resulta que era un camp per jugar a futbol, ara menjat per la vegetació, però conservant les petites porteries. Després passem pel que era un gran bassot i que de la meitat han fet una bassa més moderna.
Arribem a Sant Martí de Sesgueioles, pels Horts i en comptes de passar pel sota el pont de la via ens anem cap l'estació vella, amb una petita dificultat per arribar a les vies i una segona per pujar a la andana. Ja per dins del poble i abans d'anar cap el cotxe, parem al bar a fer uns cafès. Arribem al cotxe a dos quarts i cinc de quatre, després de fer uns quinze quilòmetres i mig.
La d'avui ha estat una caminada, la que aquests dos últims dies m'ha costat molt triar, no sabia on anar, ja que els últims dies ha estat plovent, encara que anunciaven que avui hi havia la possibilitat que tornés però seria al tard. No em semblava prudent anar per camins de muntanya pel perill de relliscar, en canvi anar per pistes, encara que enfangades es més segur, i més, ja que no estic a tope.
Avui ha estat un dia que quasi no hem vist el sol, tal i com era la previsió, encara que al final ens ha caigut quatre petites gotes que no han molestat gaire, ja que ha estat després de dinar i ja estàvem prop del poble. Ja després per la carretera si que ha caigut bastant d'aigua.
Tot el dia hem estat acompanyats pels cants d'ocells, i algun tros, per sort no gaires, pel soroll dels ventiladors. Avui m'he fixat que a la majoria de camps de cereals i a les seves vores hi ha camí per poder rodejar-los, i alguns caminants ho aprofiten per fer drecera. Ara a esperar a la pròxima.
Al vespre vaig enviar mails al ICGC i al IGN referent al vèrtex no catalogat de la Guàrdia Pilosa, esperem a veure que em diuen.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Hostal Vell, l'Avellanet, Còpia de Palomes, Sant Martí de Maçana i altres

Sant Martí de Maçana

Dolmen dels Tres reis

El Josep Maria i jo ens hem anat fins l'Hostal Vell, que pertany al poble de Rubió, a l'Anoia, per fer un tomb que basant-me una mica en un track del “wikilocquero” Bouvier, l'he muntat, al meu gust, allargant-ho després d'estudiar els mapes topogràfic i ortogràfic de l'I.G.C.C., Per tot això aparquem davant de l'Hostal Vell, a la carretera de El Prats de Rei a Igualada, i comencem a caminar a tres quarts de nou del matí.

Primer de tot pugem al vèrtex geodèsic de l'Avellanet, davant mateix de l'hostal, on s'ha de pujar per la part dels camps de conreu. No es gens difícil si es troba el rastre, que a més es fàcil de veure. Hem fet els primers tretze metres de desnivell acumulat, del dia. Anem seguint cap el Bosc Boixer, on deixarem el sentit sud per agafar un camí una mica difús en direcció est, que aviat es convertirà en pista clara. Agafem una altre pista que segueix el Torrent de la Rasa. Aquí anem bastant enclotats, per una zona de pins molt joves.

La deixem per pujar per una pista molt poc clara que, durant un bon tros va seguint un torrent que baixa del Bosc de Cal Perdiu, mas que es va veient a dalt de la serra, a la dreta. Aquest camí, a estones una mica tapat, però que es pot seguir molt bé, es separa un moment del barranc per fer un gran retomb, i al tornar-ho a trobar, de seguida es torna a separar, ja definitivament.

Arriba a una pista neta, que va a parar a una de molt trillada, es la pista que comunica els “ventiladors”, que ens acompanyaran fins el vèrtex de Còpia de Palomes.

Quan hem sortit feia bastant de fred, que ha anat apaivagant a mida que avançava el dia, no així el vent, que sense ser massa fort si que es una mica molest en terreny obert, com en aquesta carena. Al cim, on està el vèrtex, després de fer les fotografies de rigor, aprofitem per esmorzar, arrecerats al piló i en front del sol que ja calenta. D'aquí teníem previst recular, per baixar cap el Camí de Can Palomes, però veiem un possible rastre que baixa des de la punta, i per allí tirem avall. Es una mica enutjosa la baixada, però sense major importància, i a més es curta. Trobem el GR, en una pista apta per cotxes, però el deixem per un sender molt trillat, ratllat per les btts, que es més agradable. El tros que passa a tocar la tanca d'un repetidor, es un sender estret, una mica desfet, amb trossos de ciment de la tanca que està caient al camí.

Tornem a la pista, estem seguint el GR. La pista es ampla i gens agradable, a diferencia de la visió de l'entorn i de la llunyania. El Gr marxa a la dreta, per començar a baixar per sender, atorrentat i desagradable fins el refugi del Mas del Tronc. Tot el tros des de que hem començat a baixar fins arribar a la pista, Camí del Mas del Tronc, es bosc de pins, on han fet tala, o han esporgat les branques, però les han deixat al bosc, amb una quantitat de branques de totes les mides, que s'estan assecant, i que a l'estiu pot ser una gran torxa, al mínim incident que es produeixi.

Al Mas del Tronc no hi ha ningú però si un cartell de que estan treballant al bosc, i per si es necessari han apuntat un número de mòbil. Volíem fer un cafè però pensem que per això no cal molestar-los. Es sent una serra mecànica boscos enllà, que ben be podrien ser ells. La baixada fins a la pista ja es més agradable. Després em vist que podríem haver-nos estalviat bastant de pista, per un camí que surt des del refugi i enllaça abans de Cal Casals, un més dels masos enrunats que últimament estic trobant per arreu on vaig. Ca l'Escolà es un mas gran i ben arranjat, on parlem una mica amb el seu propietari (segurament). Pugem fins a l'ermita de Sant Martí de Maçana, on dinem. L'ermita era d'origen romànica, però està totalment reformada a posteriori. Encara que de fa poc ha tingut treballs de restauració, està en estat molt deplorable. Hi havia un tros dedicat a refugi, però ens dona la impressió que ja no funciona.

La baixada d'aquí, ens semblava que ens faria patir, però en canvi, encara que té força pendent, es fàcil i bonica de fer. Al poc trobem una tanca, amb ganxo de porta. Al arribar als camps, entre les Feixes de Cal Roig i el Bosc de les Ombres, la tanca ens barra el pas, i no hi ha ganxo de porta, pel que hem de passar per sota, vorejant-ho fins a l'altre banda. Hi han arbres joves plantats, però sembla que estan abandonats o poc cuidats, igual que el mas de més avall.

Creuar la Riera de Maçana es una petita dificultat, després de fer una bonic camí fins aquí. Tornem a agafar el Camí del Mas del Tronc, per deixar-lo per un altre a tocar a Ca l'Eusebio en sentit ascendent. Un altre de molt agradable. A la part de dalt hi ha les restes d'una ovella o cabra, que ha estat devorada per algun/s depredador/s. Una vegada a les Feixes de Ca l'Oller tinc uns petita confusió i em penso que el dolmen està a tocar d'aquesta masia, pel que ens desviem i entrem aquí. No la trobem, no veiem a ningú per preguntar-li i seguim camí. Abans de la carretera passa un cotxe i aprofitem per preguntar-li a la conductora on està el dolmen. Ens ho indica, anem a visitar-ho, i cap el cotxe. Arribem a dos quarts i mig de sis, després de fer més de setze quilòmetres i mig. El fred i el molest vent del matí, aviat ens ha deixat de molestar, a banda de mentre dinàvem asseguts en un banc a l'ermita. Tot el dia ens ha acompanyat el sol. A més del soroll dels ventiladors que hem estat sentint molta part del dia, hem estat acompanyats pel cant de les granotes o gripaus en dos trossos de la caminada, i en alguns moments pel cant dels ocells. Estic molt content ja que ha sortit un tomb rodó, amb una ruta seguint uns camins extrets dels mapes, sabent que els mapes no son totalment de fiar, ja que hi han molts que estan perduts per el seu nul us.

Una vegada conclusa la caminada, en cotxe, hem anat a visitar el Sepulcre Megalític de les Maioles, on la terra d'un costat del dolmen està fent tanta pressió que aviat farà caure la pedra d'aquell costat. Després a visitar, per fora sempre, l'ermita de Santa Anna a Pedrafita, gran masia reconvertida en restaurant de luxe. Una vegada hem agafat ruta cap a El Prats de Rei hem parat a la Manresana, antiga torre romànica de guaita (tancada) i ermita Sant Andreu. I per finalitzar un cafetó a El Prats de Rei abans d'anar cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

El Bruc, Sant Pau Vell i castell de Guardia, Castellferran i Torre Telègraf, Sant Pau de Guàrdia

Megàlit de la Diablera

Sant Pau de la Guàrdia

Avui ens hem anat fins a l'Anoia, al costat mateix de l'antiga NII, on encara perdura l'Hotel Bruc, lloc on hem aparcat i hem sortit a caminar quan passen pocs minuts d'un quart de nou. La base del tomb previst es un que puja fins a Can Maçana, d'allí al Castellferran, segueix cap a Sant Pau de la Guàrdia i torna al lloc d'inici. Encara que he fet unes petites modificacions per fer-la una mica més interessant, i això que ja era prou.

Aquí he de fer un petit advertiment. Segons els mapes de l'IGCC., a l'esquerra de Can Maçana, tot pujant, hi han dos turons, el més baix on hi ha les restes d'una torre, antiga torre de telègraf, hi posa Castellferran, i del més alt no hi posa nom, encara que a prop posa Les Torres. He estat buscant en mapes vells, hi he trobat un mapa del Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, de l'any 1921, que marca el més alt com a Ferran. Segons el cadastre, d'aquest, o sigui del més alt no es treu res de clar, ja que pertany a la finca de “Massana”, en canvi el més baix pertany a la finca ·Telègraf”, pel que jo ho tinc clar, diguin el que diguin els mapes actuals, jo anomenaré Castellferran al més alt, i Telègraf al més baix, on està la torre.

Sortim pujant per pista, estalviant-se un retomb amb un camí que passa prop d'unes arnes i després segueix per un sender una mica brut però coincideix exactament amb un camí del mapa. Arribem a una cruïlla on a l'esquerra hi han unes basses de recollida d'aigua pluvial, recte segueix el Camí de les Batalles (es refereix a la guerra contra el francès), i nosaltres seguim a la dreta, a creuar el Barranc de la Diablera. De moment encara no em vist el sol encara que sembla que intenta sortir, i hem xafat una mica de neu, bastant bruta, ja fa uns dies que ha nevat.

Entrem a veure la Cova Trobada, i el Megàlit de la Diablera, que només val la pena visitar-ho pel seu valor històric, que ja es molt. Al Coll del Guirló es on trobem a les primeres de les poques persones que trobarem. Ens desviem, no com podia ser menys, cap l'ermita de Sant Pau Vell. Aquí ens creuem amb dos més. La visió des d'aquesta banda de Montserrat es fantàstica. També veiem, en direcció a Igualada, el que ens sembla un núvol de pols, ja es de color marró, després ens assabentarem que es un núvol tòxic degut a una explosió en una fàbrica. L'ermita i el seu entorn està netejat d'herba i han treure tota la runa. Segons he llegit als anys 70 ho van habilitar com a refugi, ara seria impossible ja que no té teulada, si que les té a l'absis i a la capella lateral, ja que les han reforçat amb ciment per la part de dalt, fet que fa que no es vegi des de baix. Després d'esmorzar enfilem cap el Castell de la Guàrdia. Només començar a pujar, a l'esquerra hi ha un aljub, datat al 1963. La pujada es una mica dura, sobre tot quan el camí va pel roquer. El camí està marcat en blau, però trobo que no cal posar unes senyals tan aparatoses per marcar el camí. Dalt encara es veuen les restes de la base de dos parets i des de baix dos petits trossos que son els que surten en totes les fotos.

Si la pujada ha estat una mica dura, la baixada ha estat una mica molesta, però l'ha hem aconseguit sense problemes. Encara que es un lloc que tothom puja, hi ha alguns com jo, per a qui no es del tot fàcil. No podia faltar, prop de l'ermita, una placa a una senyora difunta, es veu que al final omplirem les muntanyes de plaques. Abans s'omplien de pintures, ara amb aquestes no esborrades, hi afegim les plaques, que serà el pròxim per continuar empastifant les muntanyes?, a banda de les deixalles, està clar.

Una vegada a la cruïlla, i fins a l'àrea de Can Maçana, xafem neu, que omple tot l'ample de la pista. Ens creuem amb unes quantes persones més. Al Coll de Can Maçana no pot falta l'estupidesa de buscar i fotografiar un senyal geodèsic. Aquí veiem una mica el sol però durarà poc, encara que no es vegi el sol tampoc s'aveïna la pluja.

Seguim el GR, que puja fins el Coll de les Torres. Fins aquí a més de les senyals del GR i ha altres de grogues, que per cert podrien ser més dissimulades. Hi ha moments que s'ha de buscar el millor pas, degut a que hi ha alguna placa de glaç. Des del Coll ens dirigim on estan les restes de la Torre del Telègraf, queden en peu un tros de les parets que es veuen les finestres reconvertides en espitlleres, ja que a més va ser usada a la guerra del francès. Bona visió des d'aquí dalt. Retornem al coll, deixem el camí cap a Sant Pau, per anar en direcció nord, per un camí molt trillat pels excursionistes i el bttteros. Al poc el deixem per seguir un caminoi a l'esquerra, amb molt forta pujada, amb trossos relliscosos on es millor agafar-te a les branques que ajudar-te dels pals. A l'entrada hi ha unes fites, amb algunes més durant el recorregut. Per cert hi ha unes fites que si el trajecte es fa de baixada pot provocar confusions i pel que m'ha semblat veure podria ser perillós. Ho sento però no ho he anat a comprovar, els roquers de forma arrodonides amb pedra solta no son els meus preferits.

Arribem dalt al cim, on veiem que aquest té tota la configuració i amb petits restes d'haver existit un castell. La panoràmica es amplíssima, i ja s'ha dissipat el núvol marró sobre Igualada. Decidim no retornar pel camí de pujada i intentar seguir la carena per baixar cap a Sant Pau. L'endevinem, ja que encara que hi ha algun moment de baixada forta, en general es de bastant bon seguir, encara que s'ha d'anar buscant els millor passos, però només per salvar la vegetació. L'únic problema que hem tingut es a molt pocs metres d'una esplanada de conreu abandonada, que es a tocar la pista, ja que el rastre es perd, degut a que la neu que es va acumular aquí ha fet baixar les branques i vegetació i encara no han recuperat la seva alçada, si es que ho arriba a fer. Quan sortim a la pista de seguida arribem al costat del cementiri, on a la seva façana comptem fins a nou senyals de pintura de diferents classes, entre elles una d'un tomb a cavall. Això de les senyalitzacions ha arribat un moment que la seva extralimitació es incomprensible. Al cementiri també veien una curiositat, al mig hi ha una creu rodejada de pedres, amb un cartell que posa “Propiedad del Rdo. Cura Parroco”, si no més a nosaltres ens ha sorprès.

Arribem a Sant Pau de la Guàrdia, es un llogaret que pertany a El Bruc, amb una església i varis habitatges, alguns confrontats a l'església. Queda molt poca neu, però si una mica de fangar. El hotel-bar-restaurant està tancat, pel que ens estalviarem la cervesa. Després d'un tomb seguim camí, dirigint-nos cap a creuar l'antiga NII. De seguida el camí passa a tocar el Torrent de la Balma de Can Solà, pel que segons sembla baixen aigües fecals, fet que queda ben palès en un molt petit salt que fa el torrent. Ens desviem cap a la Balma de Can Solà, per un camí que conserva part de l'empedrat antic. Per la cova passa el torrent. He llegit que uns que van passar van poder estar poca estona per la pudor, però avui no ho sentim, crec que a l'estiu, entre la calor i l'augment d'ocupació a la urbanització de Montserrat Park, això deu ser insuportable. La balma, en si, es digne de visitar-la, amb una font que surt de mitja paret. A les parets hi han presses d'escalada, segons sembla venen o venien gent a practicar-la i a aprendre. Segons informacions es la cova més gran d'aquestes característiques. En mig hi ha les restes d'una construcció.

Una vegada hem retornat a la pista i damunt d'unes roques parem a dinar, a banda de ser hora de fer-ho, em va molt bé ja que estic una mica cansat. Després retallem una mica per sender ben trillat, i per combinacions pistes (amb un altre retallada), arribem al Hotel el Bruc a les cinc en punt després de fer més de quinze quilòmetres, amb un dia una mica rúfol, amb molt poques estones de veure el sol, i hem tornat a xafar neu, i bastant de fang on la neu s'acabava de des-fer. Al bar de l'hotel ens hem begut uns cafetons, per tenir-nos desperts en el viatge de tornada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sant Romà, Orpí, Riera de Carme, Sant Romà

Castell d'Orpí

Riera de Carme

La Montse, l'Albert i jo ens hem anat al terme municipal de Santa Maria de Miralles a donar un tomb amb dos al·licients, el castell, ermites i petit nucli d'Orpí i un tros de la Riera de Carme. Per això hem aparcat a l'esplanada de l'ermita de Sant Romà, sortint a caminar a un quart de deu. Abans hem visitat per fora, l'ermita i les sepultures Tardo-Antigues que van traslladar aquí (quin desastre de país, hi havien 16, en salven de la destrucció 3 i les traslladen, quina pena).

El primer que fem es anar a visitar la Font de Sant Romà. Com quasi tot el recorregut que hem fet, està super-indicat, o sigui no hi ha por de perdre's. A més, quasi tot el dia, exceptuant la Riera de Carme i dos variants inventades, una per veure molins que ja no actuen com a tal, anirem per pista, encara que, al menys a mi, no m'ha estat gaire pesades ja que venia del “tute” del dijous.

Abans de Coll de la Llebre ens desviem a veure les restes d'una barraca, que si no hagués estat per la meva xafarderia de sempre, ens hauria passat per alt. També abans del coll, parem a esmorzar. La gent normal paren a esmorzar i dinar quan toca, no com jo que a vegades quasi que no m'aturo, i quan ho faig sempre es tard. Aquesta vegada com no vaig sol, en els assumptes del menjar he de creure.

A l'alçada de Cal Felip de l'Obaga passem pel costat del que sembla la fossa asèptica, que està al descobert, amb un bona pudor que envaeix el contorn. En les parades de vinyes al Pla de Fonts veiem un grup d'operaris despampolant els ceps. Després de veure uns hivernacles a la dreta de la pista ens desviem per un camí que hi figura als mapes per veure la masia de Fontfregona. L'arribada es per un rastre bastant tapat i que passa fregant les parets del darrere. Quan passen pel seu davant per anar a buscar novament la pista, ens surt un gos defensant la propietat, però com no fem cap intenció d'entrar només ens burda i ens ensenya els dents marcant el territori, al fi per això està, o sigui complint amb el seu deure. Es un dels trossos inventats que no sé si val massa la pena, el normal hauria estat continuar per la pista que seguíem.

Anem seguin trobant-nos primer una barraca al mateix Coll d'Orpí, després un antic forn, segons sembla, em desvio a veure una construcció que resulta ser un dipòsit d'aigua, a l'ortofoto no l'havia reconegut. Passem a tocar Can Riba, magnífica masia i ja entrem al Castell d'Orpí amb l'ermita de Sant Miquel. Segons he llegit del castell vell només en queda la torre i una porta que dona al nord, l'única que hem vist està tapiada però es veu la forma d'una antiga porta. Ens costa bastant trobat el camí a seguir. Es un rastre molt difuminat que baixa per unes escales que hi ha al costat d'una barana davant de l'ermita. La baixada es dolenta i amb força pendent, encara que el rastre es v a veient, la meva opinió es que devia ser una drecera a peu, impossible passar cavalleries, que podia haver comunicat Orpí amb el castell, inclús ens sembla veure una possible “ese”que feia, quasi a tocar la pista.

Creuem la Riera de Carme per visitar les quatre cases d'Orpí i la església de Santa Càndia. Retornem i ja agafem el camí a les gorgues de la riera. El primer tros es per el que devia ser una canalització d'aigua, per zona molt boscana, després surt quasi a tocar a la riera en un tros molt bonic fins que s'arriba on hi ha un salt d'aigua i una barana entre el camí i la riera per poder-ho contemplar. A partir ja ve un tros una mica delicat que fa que jo consideri aquesta excursió difícil en els paràmetres que marca “wikiloc”. Des d'aquí endavant hi ha varis pujadors, amb més o menys pendent i/o pedregam solt, que van a buscar el camí plàcid que passa a un nivell superior, però nosaltres seguim un rastre ben marcat seguint paral·lels a la riera, amb bones visions del seu curs i d'altres saltirons i tolls. En un moment hi ha un cable a la paret que ajuda, ja que el pas es estret amb la paret que se'ns ve al damunt. Fins aquí hi han moments una mica complicats pels pins caiguts. Quan sembla que s'acaba el cable, encara que manca un petit tros de cable en baixada, crec que es l'últim moment adequat per pujar al camí de dalt, nosaltres seguim una mica més i ens trobem que el rastre s'esborra i per no tirar enrere, ja que es una mica complicat, pugem per un lloc, al dret, però que la vegetació ens deix passar, encara que de rastre res de res.

El camí que trobem, on hem de reposar una mica, es agradable, fàcil i bastant planer, hi ha moment que també s'acosta a la riera. Aquest tros val molt la pena. De cop el camí marxa a la dreta, però hi ha un sender que segueix recte, a quasi tocar la riera, que el seguim i aquesta vegada si que l'endevinem. Molt bonic aquest tros.

Per pista anem paral·lel al Torrent de Cal Llenç, que el portem a la dreta encara que no el veiem. A Cal Llenç parem a dinar. Es una gran masia composta de dos grans i macos habitatges i un altre edificació de garatges. Té piscina i uns jardins molt ben cuidats. Sense fer res malbé ni embrutar finalitzem de menjar i seguim ruta. El camí va en tendència de pujada. Quan enllacem amb el camí de la Censada Nova, l'agafem girant cap el sur. Ens desvio per veure el Molí de Baix, que quasi no es pot veure ja que queden quatre pedres i encara tapades per l'herba. Desistim d'anar a veure el Molí del Mig ja que des de la pista veiem que està ben conservat i habitat en aquests moments, amb el camí que hi va de forma exprés i no poden dir que passàvem per allí. Si que a l'alçada de Ca la Ramona ens desviem cap la Françola, i el seu pont i anem a visitar el Molí de Dalt, que tampoc compleix la missió de molí, i està en un grau mitja de conservació. Des d'allí retornem a la pista per on veníem. Enllacem amb el Camí de Can Morgades, on tenim la gran desil·lusió al veure el aqüeducte, pot tenir molta historia, però es incomprensible el grau d'abandó, tot tapat d'herba i que quasi que ni es veu.

La carretera l'hem de seguir per 500 metres, passem per davant de l'ajuntament i del col·legi i agafem cap Sant Romà on tenim el cotxe, arribant a un quart de cinc, després de fer més de setze quilòmetres. Un bon dia de muntanya, gens fort exceptuant la baixada del Castell d'Orpí i el tros intermedi de la riera, amb un recorregut molt agradable. El dia no ha estat massa solejat encara que en algun moment ha picat una mica, però el normal en aquestes dates.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí

00000000000000000



00000000000000000000

Rofes, Orpinell (Feixes, la Casa Alta. Pujol d'Orpinell, Orpinell, Casa Nova)

Cal Miqueló

Feixes i Casa Alta

Avui havia de quedar-me a casa per Avui havia de quedar-me a casa per compromisos familiars, però al final aquests, ahir a la tarda s'han esvaït, pel que a la nit he agafat una de les varies excursions que ja tenia a punt, he carregat el track al gps, he imprès els mapes i m'he preparat la motxilla per avui. El que no he pogut fer es avisar a cap dels companys.

M'he anat fins a Rofes, llogaret de la Llacuna, on he aparcat al costat de l'església de Sant Josep i he sortit quan mancava mig quart per les nou del matí. Fa sol però un fred que pela, m'he de tapar de valent. Creuo la carretera, i deixo a la dreta el camí de Feixes, que més endavant el trobaré. He donat un retomb que en realitat m'ho hauria pogut estalviar, segons he vist al mapa quan, a casa he repassat el que he fet.

Des de que he deixat les pistes que van més o menys al nord i he agafat una que va a l'est, a la recerca del camí de Feixes, a tot el bosc de l'esquerra, a la dreta també però la franja boscosa es estreta, fa temps van aclarir-ho, treien els troncs, però deixant tota la brossa de les restes vegetals a mig del bosc i a les vores de la pista. Crec sincerament que es la millor opció per aconseguir que si per desgracia hi ha un incendi, la propagació sigui més ràpida i efectiva.

Al Collet de Feixes entro a visitar Cal Miqueló, en estat molt deplorable. Al costat hi ha les runes d'un paller petit i un altre de gran, aquest bastant nou, que segons el mapa posa Ca la Magina. Per anar d'un a l'altre he hagut de fer dos intents, en el primer he quedat tot engarrinxat a les cames. Com no he tingut prou, intento apropar-me el més possible a la casa de Feixes, encara que primer he de trepitjar una mica de fems per no fer-ho als sembrats. Aquí si que no hi ha gaire cosa a fer, ja que les restes estan en un petit turonet ple herba, rodejat per camps o per la pista, i totes les pedres caigudes estan arrossegades al peu del turó. El que si que es pot veure es un aljub que conserva la teulada de volta.

Mentre estic xafardejant aquestes runes, passa una parella amb un gos, que van directe a la Casa Alta, lloc on també em dirigeixo jo. Dalt d'un turo, era una gran masia, molt enrunada però que encara conserva en peu les parets i les arcades de les entrades de la casa principal, no del que devia ser els corrals i/o els pallers. També hi ha les restes d'una tina, que crec que devia ser de raïm, encara que l'home de la parella que estan aquí descansant, diu que creu que era de oli.

Segueixo pel camí de les Pinedes de l'Ermengol, ja estic a la Serra d'Orpinell, deixo a l'esquerra les runes de Can Ponç. I quan deixo un ramal a la dreta, la pista puja de valent. Al lloc més alt hi ha una petita esplanada, amb moltes deixalles. Pujo per un petit rastre molt esborradís i brut fins el cim. Al costat del vèrtex hi ha una placa en recordatori d'un difunt, una de tantes coses que trobo improcedent. Des del cim, només hi ha una mica de visió cap els 140-150 graus sur. Aprofito per fer les fotografies de rigor i esmorzar.

Des del vèrtex a la pista hi ha un sender fet de forma expressa, que es per on baixo. La pista baixa fort, i es dirigeix cap la urbanització de les Pinedes de l'Ermengol. Al poc surt un sender a la dreta, que està al mapa, i el segueixo. Està brut, va baixant, no era el camí vell, ja que baixa pel mig dels marges, desfets. Poc a poc el vaig perdent, fins que el perdo del tot, encara que hi ha un munt de rastres, jo agafo el que sembla que baixa més ràpid. La baixada em fa passar per la vora de dos cabanes de pedra. Arribo a un camí ben fresat, que em porta molt a prop d'Orpinell, llogaret completament arruïnat amb les restes d'una ermita a l'altre costat de la masada. Si no fos per que de l'absis queda mitja pared, i es veu la rodona que fa, no es sabria que es una ermita. Em dona la impressió que la porta estava a meitat de la façana sur. A la gran masada i en mig de les runes, trobo un aljub, amb aigua al fons.

Al sortit i per culpa del pal indicador mal col·locat marxo per una pista errònia, encara que vaig amb recança, pel que al poc rectifico i vaig a buscar la correcta, que em porta a la Casa Nova. Una nova decepció, una gran masia, totalment destrossada però sencera per fora. Hi ha un cartell que diu que no està abandonada i que pertany a una associació d'ajuda als desvalguts, però llavors no entenc l'abandó i que no es pugui estar utilitzant-se, i que la gent no li pugui treure profit a la casa i a l'entorn. Hi ha un pou amb aigua. Però ells sabran.

Després del Coll de la Cova, deixo el track preparat que va per la millor pista, per agafar una pistota vella, plena de fenàs però que es pot seguir amb facilitat, creuo la pista i segueixo per la seva continuació, encara que poc a poc es va tapant, es veu la continuació però es de mal seguir, veig la traça de la poca gent que passa per aquí (he trobat alguns rastres de l'animal més brut que hi ha a la terra) que puja a buscar la pista que està a tocar. Veig les runes de Can Poc a l'altre costat del barranc, i quan el creuo, per no donar un retomb, retallo la pista per uns rastres, primer clars i després menys, que no sé si em fa guanyar temps o perdre'l, ja que em fa suar i a més com vull arribar a la Casanova he de retrocedir. Al mig de la retallada he vist que està ple de deixalles, que la veritat es que no puc entendre com es que ha arribat fins aquí.

A partir d'aquí ja no té massa coses a explicar, ja que es tracta de seguir per pistes més o menys solanes i més o menys aptes per cotxes, amb la excepció que faig una petita marrada per veure una possible font que marca els mapes vells. La serie de pistes que segueixo no tinc els noms, només dir que vaig deixant a dreta i esquerra la Secanella, el camp i el Pla de la Llora, Pla de Saradardes i el Pla dels Masos, fins arribar a la carretera i entrant a Rofes per una entrada anterior de per on he sortit, aprofitant per donar un petit tomb pels xalets. Es una de tantes urbanitzacions que han poblat Catalunya, tant les platges com les nostres muntanyes, i que al donar els permisos només s'han tingut en compta la part econòmica i mai la de respecte per la naturalesa, preferint noves construccions i mai refer i restaurar les antigues que s'han anat enrunant.

El dia ha estat fred, però sense passar-se, exceptuant al començament, molt degut a que no m'ha bufat el vent. En tot el dia no ha existit mai el silencia total, o era el brunzir del motors de les motos, (he vist un grupet de prop, per un altre pista, però he sentit varis grups), o eren grups de btteteros, que m'he creuat amb tres grups i una dona solta, el lladruc dels gossos sempre de lluny, exceptuant dins de Rofes, alguns avions, dos parelles de caminants en diferents punts, i en molts trossos l'agradable cant d'ocells, però sempre en solitari. O sigui de silenci res de res, però sense que fos massa desagradable sentir-ho, a excepció dels motors.

He arribat al cotxe a un quart i mig de quatre, després de fer uns disset quilòmetres tres-cents, però amb un desnivell acumulat d'uns quatre-cents metres, o sigui fàcil. Ha estat un dia calmat i sense problemes, a banda dels que sempre em busco jo sol.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000000

0000000000000000000000000000

Torrebusqueta, Puig Castellar, Ancosa, Valldecerves, Torrebusqueta

Font de les Canals - Convent d'Ancosa

Ja feia bastantes setmanes que volia tornar a Ancosa per lligar un tomb molt diferent al que vàrem fer l'any 2008, llavors vam fer un tomb lligant dos 100 cims, ara la intenció es lligar-ho d'un altre manera, per portar a uns ex-companys de feina i aquests volen caminar no fer cims tot anant treien la llengua, com vam fer llavors. Per lligar-ho he quedat amb la Rosa Maria, el Santiago i el seu fill Xavier.

Arribem a Torrebusqueta, aparquem a l'entrada i sortim a dos quarts i mig de nou, per la part esquerra del poble, o sigui en direcció sud. He trobat alguns tracks que enllacen el poble i el Puig Castellar, però tots van a donar un tomb per pista, acostant-se a quasi tocar la carretera, però jo vull mirar si per on vam baixar en aquella data es fàcil, vam fer aquest tros a l'inrevés, només me'n recordo que baixàvem molt despresa ja que havíem d'anar a dinar a casa.

Quan portem menys de 500 metres des del cotxe deixem la pista i enfilem per senders clars i agradables. Anem trobant algunes restes de neu, tolls glaçats, algun esbarzer de més que creua el camí, però res que no es pugui resoldre amb total facilitat. El camí té alguns repetjons que es deix sentir, agreujat pel moll i enfangat que està.

Arribem a la pista, on trobem el GR, i en un moment estem al costat de l'esplanada on surt el camí cap el poblat ibèric, on pugem. Del poblat no queda res de res, només un munt de pedres caigudes pels costats de la lloma. En un costat han netejat un petit tros i han destapat una serie de pedres, però la veritat jo no veig gaire clar que estiguin col·locades com era originalment.

Des d'aquí pugem al vèrtex, seguint sempre un sender clar i marcat. Al vèrtex a més d'esmorzar i fer les fotografies de rigor, ens delectem contemplant la magnífica visió que es veu des d'aquí. Una vegada finalitzat tot això, sortim per la pistota, molt pedregosa en aquest tros, que ens porta a la carena se la Serra dels Esgavellats, la que deixem de seguida per baixar cap a la Plana d'Ancosa, tot passant pel costat de la Font de les Canals, que raja amb abundància (en algun lloc he llegit que aquesta font sempre raja i me'n recordo que l'altre vegada que vam passar per aquí hi havia un home omplint un munt de garrafes). La baixada la fem per terreny boscós i amb trossos de neu, molt poca però amb alguna capa de glaç al mig de la pista. Quan estem arribant a la plana sortim del bosc i anem per terreny completament obert, i ja divisem tot el conjunt del convent, la granja i la casa, tot ben aplegat.

Primer passem a visitar el pou d'Ancosa, em sembla haver llegit que es medieval, relativament fa poc el van restaurar, després anem al convent, granja i casa d'Ancosa, cada vegada més deteriorat tot el conjunt, dins del qual encara conserva un altre pou, però no majestuós com l'altre.

Retornem per on hem vingut i visitem el Roure d'Ancosa, on a la antiguitat es celebraven festes, finalment visitem l'avenc d'Ancosa, sense baixar està clar, en realitat es un engolidor d'aigües de la Plana Roja, amb una profunditat d'uns 30 metres.

Nosaltres marxem per la Plana Roja per dirigir-nos cap a la Serra Alta. Es terreny de garriga, zona que abans devia estar conreada, ara es veu completament abandonada i on devia haver pastures o boscos ara predomina el coscoll. Al arribar a la serra alta, al peu d'una torre d'alta tensió, el camí s'acaba. Veig pel track que em de baixar al dret, per terreny rocós, les roques sobresurten del terreny, tot ple de coscolls i altres punxoses. No es camina massa bé però tampoc es impossible, a més el tram es curt encara que no ho sembla per la lentitud que baixem, son poc menys de 200 metres. Arribem a una pista i baixem, deixant un altre que ens marxa a la dreta, aquesta i segons he vist posteriorment als mapes ens hauria retallar una mica la caminada, encara que que no hauríem passat per ..., entrem a visitar les runes de la Masia de l'Estanella, sembla que era un habitatge de dos pisos i altell, amb corral i/o paller, amb dos bassots naturals a la seva vora, tot això arruïnat i ple de bardisses.

Seguim pista molt fangosa, fins a l'alçada de Cal Peret Gomar, dirigint-nos cap a Valldeserves, amb l'esperança de poder veure l'ermita de Sant Jaume, romànica. Està dins del terreny particular de la masia, que en aquests moments està habitada segons veiem els cotxes a la seva entrada. Tombo per un costat i com puc, per intentar veure l'ermita, però aquesta està al costat del mas i molt tapada pels arbres. Per l'altre costat el caminoi va afonat a l'alçada de les parades de vinyes. Arribem a veure l'ermita per darrera, però molt malament. Relativament a prop i sense passar cap tanca ni res que s'assembli, en un petita esplanada parem a dinar.

Després ens decidim pujar als abrics de la Roca Roja intentant veure les pintures rupestres. Primer per pla, seguint senyals blaves, per un caminoi una mica tapat, es el Clot de la Cova. Arriba a una bifurcació, i el track que porto em diu de pujar per un costat i baixar per l'altre, o sigui que ens enfilem per l'esquerra, el camí poc a poc va guanyant verticalitat, amb l'agreujant que està una mica moll. Es d'aquelles pujades curtes però que es fan sentir, arribant a la vora del cingle on hi ha les restes d'una construcció de pedra. Nosaltres tombem per tot el pany de pared, uns quaranta metres de llargada, i no sabem distingir les pintures, pel que ens anem una mica defraudats d'aquest tros. Baixem una mica i agafem un altre senderonet, molt esborradís que ens fa baixar en diagonal i que ens portarà a la cova de la Roca Roja o de Valldeserves. Mentre baixem ens trobem a tot un grup de joves que van entre mig del bosc i que busquen el camí de pujada per veure les pintures, els indiquem que vinguin cap on som nosaltres i que pugin per on nosaltres hem baixat, també els informem que nosaltres no em sabut veure-les. Entrem a la cova, no massa gran però on sembla que era l'habitatge dels que van pintar als abrics de dalt, i on van trobar restes. Es nota on van fer les cates pel forat que han deixat. Jo després i pensant una mica no ho veig massa clar, ja que té al mateix costat hi ha el Torrent de les Comelles (on hi ha col·locada una cadena per remuntar el roquer del torrent) i la cova queda a un nivell inferior al torrent, i hem de pensar que a l'antiguitat tots els barrancs, torrents, rierols, etc., baixava aigua, també podria ser que el terreny estigui molt canviat de llavors.

Quan anem pel Clot de la Cova de retorn, ens criden des de dalt que han trobat les pintures i que pugem que ens ho ensenyaran, però com es normal no estem en condicions de tornar a fer la pujada i posterior baixada. Amb el tele-objectiu de la màquina de fotografiar els veig que estan fent fotografies de la pared.

Seguim novament per pista, tenim a la dreta els Cingles d'Ancosa, a uns 100 metres per sota del nivell de la plana superior, ens desviem per visitar el Salt del Gos. Estem a la part de dalt d'un cingle, amb una bona visió de la Serra de Miralles i els terrenys conreats al costat de la carretera, en aquests moments amb un verd llampant. La pista continua pujant, re-tombant cap el sud, deixant el Bosc del Marimon a l'esquerra, arribant a la plana, on torna a ser terreny de coscoll durant una bona estona. Passem pel Coll del Corral i ja ens dirigim cap a Torrebusqueta, per terreny, altre vegada, fangós però bastant bonic.

Arribem al poble a mig quart de set després de fer uns divuit quilòmetres i mig. Ja només resta agafar el cotxe i anar cap a casa, fent una petita parada a La Llacuna, per fer una cervesa ben guanyada (o coca-cola), i una visita extra en cotxe per una petita part de la ciutat de Valls.

El dia, en quant al temps ha estat bo, no ens ha fet ni fred ni aire en cap moment, encara que cap el final ja començava a refrescar, normal a l'hora que era. Els objectius no s'han acabat de complir, ja que hem lligat la caminada, encara que potser ha sortit una mica llarga, i ens ha deixat una mica decebuts el no poder visitar l'ermita, encara que fos per fora, i no saber distingir les pintures entre la rocositat de la pared. Per un altre costat ha estat un molt bon dia de muntanya, amb molt bona companyia, amb molt bon humor i rialles, que fa que ens proposem repetir-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000000

00000000000000000000000000

Saltant de la Fou, des de Sant Martí de Tous

Castell de Sant Martí - Gorg de La Fou

Avui m'he decidit anar, sol, a Sant Martí de Tous, que segons unes ressenyes que vaig llegir hi ha un tomb maquet que passa per l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores i pel Salt i el Gorg de La Fou.
Arribo a Sant Martí i aparco al costat de l'església i surto quan manquen cinc minuts de dos quarts de nou per la pista cap a Sentfores. Només sortir se m'ajunta un gos que m'acompanyarà un tros de trajecte.
Es passa a tocar Ca l'Abel, Sentfores de Baix, i l'altura de la Pedrera deixo la pista principal i de seguida la secundaria, arribant a l'ermita per un sender.
“Centre de devoció marià. L’actual edifici fou construït l’any 1656 per Joan Nasich, tot substituint un d’anterior datat ja el 1294. La seva planta és de creu llatina, amb dues capelles. Al creuer se situa el cambril, datat l’any 1777, on trobem l’actual imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una reproducció neoromànica feta l’any 1954, que desconeixem si és una reproducció fidel a l’original i que va substituir l’original de fusta policromada, amb la Mare de Déu sedent amb el Nen Jesús, datada al segle XIII. L’original sembla que estava molt malmesa i que va ser traslladada a un taller de Vic, on es va efectuar la reproducció actual a partir de les restes autèntiques; malauradament, malgrat totes les afirmacions efectuades, no es troba dipositada al Museu Diocesà de Vic i, per tant, està avui en dia desapareguda.
És típic d'anar-hi el dilluns de Pasqua, tot recordant els antics i tradicionals aplecs. La gent es queda a dinar, s’hi ballen sardanes i es juga a bitlles.
Per visites cal trucar a la Rectoria de Sant Martí de Tous”
Sota l'ermita està la font, amb aigua molt bona i fresca.
Segueixo per pista, passant pel costat de Cat Peretó, agafant el camí que passa pel Bosc de Gramenet. Abans d'arribar a Can Vidal, el gos que m'acompanyava s'en va, comença a bordar com si seguis alguna presa. Deixo Can Vidal a la dreta, passant al costat de la font i la bassa. El camí ara baixa a creuar la Riera de la Fou, i després d'una pujada agafo un camí boscà que em porta, desviant-me uns pocs metres, a la Font de la Fou, sota un marge i que està seca, en canvi per la riera baixa aigua. El camí la creua i va seguint per l'altre costat de la riera. Passem a tocar la Cova del Diable, d'on s'explica la llegenda de la Cérvola Blanca, de seguida es troba la cruïlla al Gorg i Saltant de la Fou, lloc paradisíac, que en aquest moment només manca l'aigua, amb un fangar amb el que era el toll.
Tenia una descripció del mes de setembre del 2002 on parla que la Fou, “un petit llac sobre el qual es precipita una cascada d'aigua d'uns 20 metres d'altura”. Encara que sense aigua val molt la pena anar-hi. Les noves descripcions ja parlen que només baixa aigua quan plou.
Surto i em dirigeixo cap el Pla de l'Aubereda. Abans vaig a veure el gorg des de dalt dels espadats. L'Aubereda sembla ser una urbanització, com de tantes que hi sense els mínims serveis. Es veu separat el Mas de l'Aubereda i quasi a toca la Torres de l'Aubereda, un altre mas.
Al poc deixo el camí principal per un sender que he vist als mapes de l'Icc (topo i orto). El començament està molt be i estic content d'haver-ho agafat, camí ben marcat que va resseguint la Rassa del Torrent de l'Amo. De cop començo a trobar arbres caiguts, al començament els puc anar salvant però poc a poc es fa mes impossible, he de pujar pel bosc i avançar amb dificultat una bona estona. Al final puc baixar al camí encara que torno a avançar amb dificultat. Poc a poc es va netejant de pins i branques. Passo a tocar una barraca, enrunada, i arribo a la Riera de Tous a l'aiguabarreig amb el Torrent Cavaller, on tinc gran dificultat per creuar-ho, i per seguir per les parades de l'altre costat fins a trobar un camí que va fins la part alta de Sant Martí.
Dono un petit tomb pel poble i pel castell, el poc que es pot tombar. He arribat al cotxe a un quart de dues, després de fer tretze quilòmetres.
La primera part, fins poc després de passar Cal Peretó, es tot pista de cotxes, salvant el tros de l'ermita, encara que després ja entrem en pistes boscanes, camins i senders, complementat per la fou.
Per la carretera cap a Santa Coloma, abans de l'Hostal del Vent, veig les restes de un forn de calç, paro a veure'l i a fotografiar-ho, i ja cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí . Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i el Puig Madrona

Per avui he preparat anat a fer els dos 100 cims de la muntanya de Montserrat, amb el pensament que si acabo aviat, allargar-me a fer un del Baix Llobregat.

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i cinc ermites, a mes del Monestir

Vaig fins el Monestir, a l'entrada està la llum vermella, i no hi ha ningú, truco al botó d'informació i com no contesten, entro, em trobo a un empleat i em diu que tranquil que ja pagaré a la sortida i em sembla entendre que si entres abans de les vuit i surts mes tard de les deu de la nit pots estalviar-te el pagar. Puc aparcar bastant amunt, hi han molt pocs cotxes.
A tres quarts de vuit ja estic en moviment, i em dirigeixo cap el camí de Sant Jeroni, que una gran part està cimentat, amb escales o sense elles. Es puja paral·lel al Torrent de Santa Maria, es passa pel Pas dels Francesos, -segons sembla es per on van entrar les tropes a principis del segle XIX – però hi ha un cartell que diu Plaça de Santa Anna, després es passa a tocar la Roca de la Panxa del Bisbe, el Pla dels Ocells, el Pla dels Escurçons, es deixa un desvio que va a Sant Joan, un altre que puja al collet que va a l'Albarda (es per on baixaré), i ja s'arriba a l'ermita de Sant Jeroni. Tot aquest tros està molt moll, degut a la pluja que deu haver caigut aquesta nit.
Arribo a Sant Jeroni, després de les llargues escales del final, fa humitat i una mica de fred, es veuen les boires que envolten la muntanya. No hi ha ningú, sent divendres i amb el temps que va fer ahir i fa aquest matí, junt a l'hora que es, crec que es normal que no hi hagi ningú. Fotos de rigor i avall. Després del primer retomb fort a l'esquerra, agafo un sender, poc marcat, que em porta a un collet on baixaré per l'esquerra -després del cim- i per la dreta es va al Montgròs. Llavors veig tres persones que pugen a Sant Jeroni.
D'aquí al cim de l'Albarda el trajecte es molt curt, però com que vaig sol tinc problemes en tres llocs puntuals. Primer s'ha de creuar un roquer, fàcil on posar les mans, però no massa on posar els peus, després s'entra en una curta canal, on s'ha de grimpar una mica, encara que hi ha una corda que ajuda, i finalment el caminet, pedregós, va molt a prop de la pendent, jo em poso a la part de dins, on es de terra solta i amb una pendent considerable. Son tres llocs que tothom ho deu fer fàcilment, però jo tinc els meus problemes. Resolt això arribo al cim, que comptabilitzo amb el número 99.
De tornada aquests passos els trobo molt mes fàcils, crec que estava nerviós abans de fer-ho, pel que em semblaven difícils
Ja baixo a buscar el camí de Sant Jeroni, que ho deixo per anar cap a Sant Joan, veig que es aviat i vull aprofitar una mica per Montserrat. Mentre vaig per el camí, quasi totalment encimentat i amb baranes de fusta, em passem els tres de Sant Jeroni, son tres joves estrangers que van en “bambetes”, i ens saludem.
Mentre vaig arribant a l'estació del funicular de Sant Joan, em començo a creuar amb estrangers de mitjana edat, amb sabates de carrer. També trobo uns escaladors fent practiques en una de tantes parets que hi ha.
Arribo a l'estació, i ara ja trobo una mica de gent, la majoria semblen estrangers, i em dirigeixo cap a Sant Joan, molt atrotinada, després pujo a Sant Onofre, diuen que l'estan recuperant després d'enderrocar el berenador que hi havia aquí (??). Hi han varies cisternes, totes amb aigua. Arribo a unes escales on hi ha un parell de treballadors que estan posant un passamà pel tros de pujada. Parlem una mica i m'aconsellen que si es per visitar no cal que hi vagi a Santa Magdalena, que està tot en runes, i que ara es pot veure una mica per què fa pocs dies que han netejat l'entorn. Els faig cas i per les escales baixo fins el camí, però el deixo per anar a visitar les runes de Sant Jaume, encara que no arribo, en quedo a tres metres per sota, s'ha de pujar per un roquer, tot grimpant, fàcil, però no ho veig clar la baixada de la tornada, anant sol. Baixo i torno a sortir al camí de Sant Jeroni a Sant Joan, i ja per la pista, totalment cimentada, passant per Sant Miquel, arribo al Monestir, a tres quarts d'una, i vaig a visitar l'església.
Després ja vaig cap el cotxe, i com veig que tinc temps aniré a fer un tercer cim. Per Montserrat he fet uns 14,300 kms.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Puig Madrona

Per fer aquesta caminada he triat l'explicació que està a la pàgina web de la pàgina web de la Feec, referent a aquest 100 cims.
“El puig Madrona és un cim de 341 m de la serra de Collserola, situat entre els municipis del Papiol i Sant Cugat del Vallès. Al punt culminant hi trobem una torre de vigilància d'incendis i, al seu peu, hi ha l'ermita de la Salut. A més es te constància d'un poblat ibèric a dalt del turó.
Sortida: Des de l’AP-7 tant si venim de Barcelona com de Girona (per lateral), hem d’agafar la sortida “RUBI- MIRASOL”. Si venim de Barcelona, només sortir de l’autopista, trobarem una rotonda i agafarem el primer camí a la dreta (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe. Si venim de Girona, en sortir de l’autopista, trobarem una gran rotonda i agafarem la quarta sortida en direcció a Girona (com per fer el canvi de sentit), però a la següent rotonda agafarem la segona sortida per un camí (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe.
Horari: d’1 h 30 min a 1 h 45 min. Desnivell acumulat: +250 m; –250 m. Distancia: 6 km. Dificultat: Curta excursió sense cap mena de dificultat. Època ideal: Qualsevol època del any, però cal evitar el dies de sol, tot i que el recorregut transcorre molt per zones amb ombra. Material: Aigua i ganyips.
Descripció de l'itinerari:
0 h 0 min – Un cop hem deixat el cotxe al final del camí mig asfaltat, prendrem el camí que comença a la nostre dreta seguim una indicació de Hípica Can Domènec.
0 h 7 min – Masia can Barba.
0 h 8 min – Deixem la pista principal, per començar un corriol a la nostra esquerra, havent salvat una tanca del parc. Uns 100 m més endavant, hem de deixar un camí a la esquerra i continuar per la nostra dreta, entre pins i alzines per un camí molt agradable de passejar.
0 h 11 min- Pòster groc de gas. Trobem una pista ampla i just al davant, un camp de cirerers, continuem per la nostre esquerra, pel camí que fa una mica de forta pujada.
0 h 14 min – Un petit indicador de fusta i unes marques de PR (grogues i blanques), ens indica que hem de deixar la pista ample per agafar un senderot principalment entre alzines i paral·lel a unes antigues fites de pedra que limiten diferents propietats.
0 h 35 min – L’agradable sender ens ha portat directament a la part mes alta del recorregut, arribant sense pèrdua al cim del puig Madrona. Trobarem un punt geodèsic i una torre de vigia d’incendis. Per començar la baixada, seguirem una pista que arriba per la part contrària a la que hem fet de pujada i a uns 150 m, just al primer revolt cap a l’esquerra, comença un camí en forta baixada i molt pedregós.
0 h 45 min – Ermita de la Salut, també anomenada com “Santa Eulàlia de Madrona”. Aquesta ermita és un dels millors monuments romànics de la serra de Collserola. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII. És un edifici d’una sola nau. Aquesta ermita està envoltada d’una mena de zona de pícnic.
Per continuar, haurem de baixar per unes escales amb esglaons de fusta que trobarem al començament d’un llarg banc de fusta i seguirem un camí que s’endinsa al bosc, a la nostra dreta, tot seguim uns petits pals de fusta a terra i uns senyals que indiquen la direcció cap a Montserrat.
0 h 55 min – Deixem un camí a l’esquerra.
1 h 05 min – Enllacem amb una pista ampla i nosaltres la prendrem a la dreta en direcció a una tanca del parc.
1 h 12 min – Trobem un altre pista ampla que ens entra per l’esquerra. Just al davant tenim una bòbila i continuarem de dret fins a trobar una cruïlla i el camí que hem fet de pujada. Haurem de desfer una mica el camí de pujada (uns 400 m) i en aquesta baixada, podem parar atenció al camí, on observarem la roderes d’antics carros que transportaven les cuites capa la civilització.
1 h 16 min – Deixarem el camí que hem fet de pujada i ens endinsarem a mà dreta, en una mena de clot sota uns pins alts.
1 h 18 min – Deixem un camí a la dreta.
1 h 20 min – Voregem uns camps de conreu fins a enllaçar un altre cop amb el camí.
1 h 25 min – Trobem una pista ampla que seguirem avall fins trobar el cotxe o punt de partida.
1 h 35 min – Final del recorregut”.
Com es normal, a mi els horaris no s'han ajustat. No he trobat el tros final, des de l'horari 1h16 fins el final, he repetit el mateix camí de pujada.
Encara que l'hora no era la mes propicia, he estat de sort que excepte els primer i últims 200/300 metres i el tros del cim, sempre he anat a l'ombra, encara que en els trossos de bosc de només de pins, la temperatura era molt alta, que unit amb la quantitat de pins caiguts, branques seques i altre brossa, fa que hi ha un perill d'incendi molt elevat.
He començat a caminar quan passava un mica d'un quart de tres, tot seguint la ruta descrita. Deixo a la dreta una petita construcció, com si hagués sigut un petit forn, mes endavant deixo a l'esquerra una bassa. Després i en una clotada em sembla veure un plafó d'indicatiu, baixo per un senderó, i trobo que hi ha un plataner monumental i una font, es el Plataner i La Font de Can Barba. Pujo al camí, passo pel costat de Can Barba, i de seguida deixo la pista principal, per agafar una pista barrada per una cadena, que de seguida es converteix en camí, que va pujant suaument.
S'arriba a una pista, i amb ella un Pr (El Prc-35, Carenejant Collserola) i després d'un fort repetjó, a una cruïlla. Deixo a la dreta una construcció de totxanes, petita, rodona i plena de deixalles (?), i aviat la pista, per un senderó molt marcat, amb pujada sostinguda i que em porta al cim, però abans he deixat a l'esquerra un dipòsit d'aigua i un altre construcció com la d'abans, però mes alta i amb una porta metàl·lica.
Al cim hi ha un vèrtex i una torre de guaita. Arriba un bttero, el saludo i ni em contesta, arriba, beu aigua i es torna avall.
Contemplo el paisatge, faig les fotos, menjo una mica, i segueixo, ara per la pista. Es deixa molt aviat per un senderó que al començament baixa molt fort i pedregós, però que després s'aplana una mica, i amb varies llaçades s'arriba a l'Ermita de Santa Eulàlia de Madrona, que segons una placa ha tingut varis noms.
“Actualment és coneguda amb el nom de La Salut del Papiol. El terme de Madrona apareix documentat des del 1013, si bé la construcció del temple es creu que es va realitzar a la fi del segle IX. En 1060 el bisbe de Barcelona Guislabert infeudar l'església a Guisla, vídua de Mir Geribert i als seus fills. A principis del segle XIV la parròquia havia quedat molt allunyada d'on residien la majoria de feligresos, que es concentraven al voltant del castell. Aquests es van dirigir al rei Jaume I per a demanar-li el trasllat de la parròquia a les dependències del castell, que es va fer possible en 1315 , gràcies a la bona sintonia que havia entri Galceran de Papiol, senyor del castell, i el rector Jaume de Campdelme. Fruit del trasllat de la parroquialitat, també es canvia la advocació del temple, passant a ser conegut com Sant Pere de Madrona. En 1656 es va reparar la volta de la nau, per que amenaçava ruïna. Un segle més tard apareix esmentada l'església amb les advocacions de San Pedro i Santa Madrona, però aquesta dualitat va durar poc, per que en 1757 ja apareix documentada com ermita de la Mare de Déu de la Salut.
En 1825 l'ermità Francesc Font i la seva família van sofrir un robatori. No va ser aquest l'únic fet delictiu que va sofrir el temple, per que quan ja no havia ermitans que ho cuidessin, va ser robada la imatge de la Verge de la Salut, probablement del segle XVIII.
L'església té una sola nau, rematada a l'est amb una capçalera en forma de trebol. L'absis principal, de planta semicircular, està flanquejat per dues absidioles laterals, també semicirculars. La del costat sud va ser totalment reconstruïda en 1982 . L'absis central està decorat externament amb parelles d'arcs cecs, separades per lesenes. Aquest tipus de decoració, pròpia del segle XI, ens fa pensar que la capçalera és fruit d'una ampliació realitzada en aquesta època. Dues terceres parts de la nau presenten un aparell constructiu més propi del segle X, molt irregular i amb fragments de opus spicatum. D'aquest primitiu edifici es conserven dues finestres. La més interessant es troba en el mur oest. Es tracta d'una finestra geminada, amb el capitell esculpit i els arcs de mig punt retallats en la llinda. En el mur sud, prop de la porta, es conserva altra finestra del temple del segle X, però de més senzilla factura. En el moment que es va substituir la capçalera original per l'actual, també es va construir la volta de canó que cobreix la nau. Aquesta està reforçada amb quatre arcs “fajons”, que descarreguen la seva força en pilars adossats als murs laterals. El mur sud es va eixamplar per a poder suportar el pes d'aquests arcs. Posteriorment va ser necessari afegir contraforts per a evitar l'enfonsament de la nau. La porta d'accés es troba en el mur sud, en el lloc on es trobava l'original, per que l'actual segueix la tipologia habitual del segle XII. Està formada per dos arcs de mig punt, que envolten un timpà i llinda llisos”.
Aquí es deixa el Pr i s'agafa un camí marcat per anar a Montserrat, es va vorejant tot el Puig Madrona, i després d'arribar a una pista on es deixa el camí de Montserrat, i de deixar una possible font (o toma d'aigua) xafada per la construcció de la pista, s'arriba al camí de pujada. Busco les indicacions de les roderes que parla a l'horari 1h12m, no ho se veure, o es que no he agafat exactament el camí que es descriu; tampoc trobo el desviament de l'horari 1h16, pel que segueixo pel camí d'anada fins el cotxe, on arribo a dos quarts de cinc de la tarda, després de fer 6.200 kms. Un tomb bastant agradable, que recomano per una matinal que no sigui de l'estiu, però que s'ha de suportar el soroll continuo del transit per les carreteres que tomben la zona.
Toca anar cap a casa que avui ja està complerta la jornada.

Per baixar el track,teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000

Cogulló de Cal Torre i Castell de Boixadors

Torre dels Moros - Plafó del Castell de Boixadors

Cogulló de Cal Torre

Fa dies que vaig veure trastejant per inet, un track del Prc-137, per la comarca del Bages, i des del primer moment vaig creure que aquesta ruta la havia de fer.
Vaig preparar tot i avui en vaig anar, como es dia laboral vaig sol i no dic res a ningú.
Arribo a Castellfollit del Boix, aparco el cotxe davant del pavelló i surto a dos quarts de nou del matí, per una pista, que en realitat es del Prc-132, el 137 el trobaré després. Arribo a una cruïlla que posa al Cogulló per la drecera, sendera que agafo, va creuant una pistota, per després seguir-la, llavors em fixo en el mapa que mes amunt hi ha una cruïlla, que em farà passar per un camí mes prop de l'estimbat (sense perill), camí que agafo, i surt quasi al Cogulló, fet que a més farà que vagi per camí i no pista, avui ja en tindre prou. La veritat es que val la pena, per les vistes que es veuen.
Arribo a la pista de dalt i veig un senderó que baixa a la dreta i em dona l'impressió que l'he baixat i al arribar al Cogulló m'adono que ja vaig ser-hi, precisament el 12 de gener de l'any passat, però pujant des de Rajadell, amb el company Jordi Juanpere, i el senderó a mà dreta es per on van marxar del cim.
Fotos i descans per contemplar el paisatge; es curiosa la vista de les Muntanyes de Montserrat, es veuen de costat, quan estem acostumats a veure-la al llarg. Segueixo pista carenera, portant a la dreta la fonada del Torrent de Palomes. Deixo la pista per un camí que segueix recte, que per cert va millor per visitar les runes de Sant Miquel de Grevolosa, només queda un tros de paret.
Torno al camí i el mapa del gps, aquí a la vora en marca un pou o alguna cosa similar, pujo a un turonet ho busco i no trobo res de res, ho deixo estar i segueixo. Arribo a Santa Cecília de Grevalosa, la veritat es que no se si es Santa Cecília, per que alguns mapes posen Sant Marc i altres la Cecília El que sigui, dono un tomb per l'encontorns i llavors em dono compte que he perdut els papers (mapes i anotacions que portava a la butxaca), vaig enrere, perquè estic segur que ho he perdut o a les runes o quan buscava el no se que; al final els trobo i retorno a l'ermita. He fet mes d'un kilòmetre de mes, però .....
Vaig pista avall, deixo un ramal que va a una bassa de bombers, la pista baixa i quan fa revolts, en tallo un parell, per restes de camí vell, deixo Cal Ton a l'esquerra, creuo la Riera de Grevalosa, al lloc que segons mapes es la Resclosa, creuada que em fa mullar les bambes. El camí va fort a la dreta per sortir a una pista asfaltada que passa pel davant mateix, a mes altura, trobo un rastre que puja, per evitar el retomb. Aquest tros es una mica pesat, la pista es asfaltada i es quasi un kilòmetre, entre mig a ma dreta hi ha la Bassa de Cal Montaner, un petit pantà.
Ja es deixa aquesta pista i es creua la Riera de Grevalosa, per la cua del pantà, aquí quasi no porta aigua, i es pot passar a gual molt be.
Entre camps de conreu i boscos va passant el camí, tenint a la dreta, dalt de la carena, uns quants ventiladors. Passo per la Casanova, que estan arreglant, i en poc de temps arribo a El Grau, El Clot del Grau i l'ermita de Sant Jaume del Clot del Grau, on paro un moment per menjar unes peces de fruita.
El camí segueix, pujant, hi ha una serie de cruïlles, entre mapa, gps, i alguna senyal del Pr, es va seguint molt be. Es passa pel mig de dos construccions a Can Regordosa, la de la dreta enrunada i la de l'esquerra, un tros be i l'altre enrunar, i ja em dirigeixo fins a la Torre dels Moros, aquí tinc una alegria, per dins esta buida, només queden les parets circulars, i això fa que no m'hagi de pensar si pujo dalt, si no pujo, o que faig, no hi ha res, res puc fer. M'acabo la fruita que porto i segueixo, estic pensant que no he menjat res, a part d'una mica de fruita que portava. Arribo a Cal Paleta, que esta abandonat, al costat hi ha uns tancats amb prohibició de passar per excavacions, el tros està amb herbes que quasi superen la meva altura, o sigui que ho tanquen i es despreocupen, tenim una administració que crec no nos la mereixem......
Passat Can Paleta, s'arriba a un altre pista asfaltada, però veig un cartell que parla d'una font, retrocedeixo, es passa per la vora d'un camp de cereals, hi ha rastre, i veig a l'altre costat del barranc dos pous, un de mes nou que l'altre i una passera de fusta, passo encara que esta ple d'esbarzers, miro, fotos i retorn, d'aquí el camí es fa agradable i arriba a una esplanada amb una gran font d'aigua fresca, Bec i omplo la cantimplora, marxo pel camí, però els senyals del Pr t'envien per un senderó per dalt de la font, que segueixo. D'aquí fins Can Prat, tot brut, esbarzers i de tot, al final arribo dalt i ja agafo pista, fins l'altre asfaltada que he deixat al cartell. Veig que hi han pagesos segant amb grans maquinaries, i de cop el track se surt de l'asfalt i m'envia per un camí entre els camps, el començament desdibuixat però després ben marcat, fins el Collet de les Forques.
Del coll, camí que baixa fins un nucli d'habitatges, on trobo un altre carretereta, que ja puja cap Castellfollit, la deixo pel camí vell i ja em porta directe a l'Ajuntament i d'allí a on tinc el cotxe
He arribat a un quart de quatre, després de fer 20,680 kilòmetres
Encara que he fet molta pista, ha estat una excursió que m'agradat, he visitat dos ermites (por fora), un cim (encara que ja l'havia fet), quan he estat per les carenes, tenia molt bona vista i quan no els trossos han estat agradables. A mes ha estat un dia no massa calorós i que corria l'aire.

Per baixar o veure les fotografies, teclejar aquí.

Castell de Boixadors

Com del tomb al Cogulló de Cal Torre he acabat força mes aviat del que em pensava, he decidit anar a fer el Castell de Boixadors, per cert que ja ho portava preparat per si de cas.
Agafo el cotxe i li dic a la Maria (el meu gps del cotxe), que em guii fins a Boixadors, ella em diu que per anar si vull evitar les carreteres sense asfaltar o no, jo li dic, en mala hora, que no, hi em porta per pistes a creuar la carena que he fet aquest matí al anar del Cogulló a Santa Cecília, i em fa baixar per per la pista que varem pujar, a peu, en el mes de gener, quan venien des de Rajadell, pista que encara que semble que està en bon estat, hi ha uns rocs en mig, que per salvar-ho et fa anar a ras de l'estimbat. A Rajadell ja agafo la carretera i cap al Moli de Boixadors i d'allí a Boixadors, prop d'on deixo el cotxe, es una esplanada a tocar a la cruïlla on es baixa a Boixadors, està a 100 metres.
Surto a dos quarts i cinc de cinc, per la pista, es el Gr, i per on pugen els cotxes, arribo al Coll del Castell, on hi ha les runes de la Casa Nova del Castell. Amunt a la dreta, hi ha una cadena pels vehicles, i en poc ja arribo al castell. El castell està en obres, tancat amb una tanca metàl·lica, o sigui que no es pot arribar al vèrtex, però es igual, al costat està l'ermita de Santa Maria i un gran mirador. Faig fotos ràpid per què el vent comença a ser una mica fresquet.
Quan estic marxant arriba una patrulla de la G.C. Rural, jo em vaig fins on els mapes posen que es el Cementiri dels Moros, hi ha una gran esplanada, amb uns bons marges, però res mes.
Ja baixo, i tinc preparat un retomb d'uns 6 kms, totalment de pista, i l'últim tros d'asfaltada, passat el Coll del Castell, segons el mapa que porto imprès i que coincideix amb el del gps, hi ha un camí, no pista, que retalla i va a sortir quasi al cotxe, camí que agafo, i en realitat sense problemes arribo a la pista on tinc el cotxe, i molt a prop d'ell.
Arribo quan manquen 10 minuts per les sis, hi fet 3,400 kms.
Ha estat un complement de l'excursió del matí, per aprofitar el dia i fer un 100 cims. Es una zona de boscos que pins, que en ple estiu deu fer una calda que deu-ni-do.

Per baixar o veure les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000