Mapa del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades i Poblet

Esperem que s'aprovi ja, d'una vegada

D’Alforja s’inclou les Guilletes, les muntanyes de la serra del Mirador, la serra de Puigcerver i tota la línia de cresta des del coll de la Creu al coll dels Banys

0000000000000000000000000

Coll de la Teixeta, Cortiella, mines, Mas del Botó, Puigcerver, Coll de la Teixeta

Entrada a les Mines del Mas d'en Mestre

Ermita de Puigcerver

Aquesta setmana ha estat d'aquelles que se'n recorden, ja que després de les nevades, inclús a les cotes més baixes, ha vingut el fort vent i les molt baixes temperatures, que ha fet que es formi força glaç. Tot això ena ha portat a que tinguéssim molts dubtes d'on anar a estirar les cames. Encara hem estat una mica de sort que el company tingués altres compromisos el dijous i la sortida la fem aquest divendres, ja que ahir va fer sol i vent, que encara que gelés, s'ha fos una mica de neu i glaç.
La idea en principi era pujar per la Vall del Cortiella fins a Puigcerver i baixar pel GR., i amb la creença que seria impossible pujar el cotxe fins al Coll dels Feixos, programem deixar-ho a la cruïlla de la carretera vella amb la pista cimentada al Mas d'en Mestre. La realitat ha estat diferent, ja que entre el Coll de la Teixeta i la cruïlla abans dita, hi ha unes clapes de gel que ens desaconsella passar amb el cotxe, pel que aparquem després de la segona rotonda al costat de la construcció del parc eòlic, a peu de carretera,.
Sortim carretera avall, quan passen sis minuts de les vuit del mati. Ens toca fer dos quilòmetres de carretera, amb trossos nevats i glaçats pels que hem d'anar en compte, i uns sis-cents metres igual de emblanquinats, però ara en pujada, fins el Coll dels Feixos. A partir d'aquí quasi que no deixarem en tot el dia de xafar neu, més o menys.
Al arribar al Mas d'en Mestre tenim dues sorpreses, una es que l'estan arranjant, encara que tal i com va quedar els costarà bastant de temps i diners. L'altra es que a la finca hi han dos ases la mar de macos, que s'apropen quan arriben prop d'ells. L'ermita està igual que l'última vegada que vaig passar, ara plena de material d'obra. Seguint endavant, la primera intenció era desviar-nos a visitar el Mas del Vicari, però el camí que baixa a creuar el Cortiella no ens dona bona impressió, pel que ens ho saltem. Si que agafem el desviament cap el Mas del Covo, i després cap a les Mines. Abans parem a esmorzar en un recer. Arribem a les mines del Mas d'en Mestre, entrem al túnel, però només es pot entrar pocs metres ja que han fet una peita pressa on s'acumula l'aigua que després canalitzen no sé on.
Ens anem pista amunt cap les Mines del Mas del Covo. La galeria va terra en dins, però el terra cada vegada està més enfangat, amb tanta humitat que el vidre de la llanterna queda embafat.
Retrocedim fins a les Mines del Mas d'en Mestre, i aquí fem la ximpleria del dia. En comptes de retrocedir fins a la pista, i seguir per aquesta cap el Mas del Botó, i veient que des de l'entrada a la mina fins el mas, en línia recte hi han uns 275 metres, i sembla que surti un camí, provem anar directes. El camí aviat finalitza, però sembla que es pot seguir per una parada, però cada vegada està més bruta i ens alenteix el pas. Tot aquest tros ja fa molts anys que estan abandonats pel que la vegetació se'ls ha menjat. Per dos vegades veiem el possible camí de marges que puja, però sense trobar la continuació avall. Ens fixem que dos parades més avall, hi ha un possible camí que era prou ample. Intentem baixar-ho, encara que l'ultim desnivell es d'uns dos metres, al final trobem per on ens podem escórrer avall. Es una pistota molt vella, ara perduda entre la brossa i on es veu que el marge de dalt no existeix al haver estar rapelada fa alguns anys, per fer-la més ample. Fins aquí la neu tampoc ens ha ajudat massa, ja que hem hagut d'anar amb molt de compte per si algun forat quedava tapar per aquest element blanc. D'aquí i pel costat de Ca la Telefonista, pel que ens ha semblat un sender, hem creuat un barrancó i hem arribat al Mas del Botó per la seva part de darrera. Em anat cap al davant a buscar la pista d'entrada quan hem sentit una veu que ens saludava. Ha estat el propietari de Mas de l'Asens, que ens ha preguntat que fèiem, li hem explicat i després d'una petita conversa ens acomiadem i seguim.
La pujada fins el Coll de Cortiella ha estat sempre xafant neu, el terra del camí no l'hem vist en cap moment, encara que la doblada tampoc era exagerada. Hem passat pel costat de la Caseta del Ronda, enclavada en el revolt de la pista, i que fa temps que està sense us, conservant la teulada, i la porta tancada. Davant hi ha un cotxe abandonat, quasi totalment cobert per la neu.
Arribem al Coll de Cortiella, i desistim de la primera idea que era d'arribar a la Miranda per la carena, ja que estem segurs que la neu ens pot jugar una mala passada, a més de sentir bufar el vent. Seguim cap a l'ermita de Puircerver (o Santuari, no sé exactament com està classificada, ja que he llegit les dos versions). Ho fem per la pista, que son dos quilòmetres, amb força neu. Aquí ens creuem, primer amb dues noies que ens diuen que l'ermita està totalment oberta, i després amb un bttetero que sense aixecar el cap ens saluda. Pensem que si està obert el bar podrem fer uns cafès després de dinar. Però resulta que no es veritat que estigui obert. Al recer de l'entrada aprofitem per dinar.
Sortim i anem a buscar el sender que puja a la Miranda, que podem seguir sense problemes a l'haver unes poques trepitjades. Al cim estem poca estona ja que fa un aire molest. Bufa una mica i es ben fred. Seguim pel GR, sempre xafant neu. Deixem el GR un moment ja que ens sembla que per una pista dels molins ens estalviarem uns metres, fet que encertem. Quan es troba el camí que seguíem i el del Gr, la continuació es un sender estret, glaçat i amb forta pendent de baixada, que fa que haguem d'extremar les precaucions, per seguir per un  tros que entre que els cuidadors no es deuen preocupar massa i que la neu ha fet baixar les branques dels arbres, ens costi una mica passar i quedem ple de neu. Potser es que ja no passa per aquí i ara va per les pistes de les torres.
Arribem a una esplanada d'una torre i la continuació fins el coll dels Feixos, segur que deu ser un camí bonic i agradable, però entre que quasi no veiem el rastre per on anem, la quantitat de branques plenes de neu que hem d'anar apartant per passar, no ens dona massa temps per assaborir-ho plenament. Del coll dels Feixos es tracta de repetir el que hem fet al matí, sis-cents metres fins a la carretera vella i dos quilòmetres fins el cotxe. Encara trobem trossos, sobre tot en els revolts obacs, que el glaç no s'ha desfet. Arribem al cotxe quan manquen cinc-minuts per les sis de la tarda, després de fer uns vint quilòmetres. Un dia que encara que no hem fet tot exactament com l'havíem programat, si en els seus punts principals, amb el plus de grans quantitats de neu però que no ens ha impedit fer el tomb i de gaudir-ho. El vent una mica molest al cim, però la resta hem anat bastant emboscat i no massa oberts, o per llocs una mica arrecerats.
No ha mancat els cafetons a Riudecols, ja que no els hem pogut fer a Puigcerver.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Mas de les Foreses, Serra del Molló, Coll de Cortiella, La Garranxa

Lo Molló

La Garranxa

Feia temps que el company em va demanar si podia preparar un tomb per la Garranxa i el Cortiella, amb l'afegit del cim del Molló. Després d'unes quantes ullades als mapes i fer uns càlculs em vaig adonar que fer l'enllaç d'aquests tres objectius no està a l'abast de nosaltres, per fer-ho en una sola caminada. Es per això que l'he dividit en dos i per avui hem quedat per fer el primer tros. 

El Josep Maria i jo ens hem anat fins a Porrera, i hem seguit amb cotxe per la pista de la Garranxa, fins a la cruïlla on surt el camí cap els Masos de les Foreses i el de Baptista Miquel, on hem aparcat. Per arribar aquí hem hagut de passar pel Pont Vell, que es bastant estret. A més tota la pista es molt estreta, sort que no hem trobat cap cotxe venint de cara, ja que hauríem tingut problemes per creuar-nos.

Aparquem en un del pocs eixamplaments del camí, que està llaurat degut a una tira de vinya plantada a la mateixa vora del marge. Per cert la major part de la pista fins aquí està cimentada. Ens preparem i sortim a les vuit en punt. Al sortir no fa massa fred, es sent petar el vent encara que no ens afecta massa, i la llum de dia no es encara del tot forta. El començament no té gens de dificultat, es tracta de seguir la pista. Després del mas del Mas de les Foreses, deixem la pista per anar a visitar dues basses, una a lo Moscatell i l'altra al Comellar Major. El Mas de les Foreses, està completament abandonat, igual que les dependències annexes. Després de les basses tenim la primera marrada, encara que molt curta. Des d'aquí a enllaçar amb la pista principal, fem un tros per un camí obert per passar la maquinaria entre les línies de vinyes. El Mas de Baptista Miquel en aquests moment no sembla que hagi sigut un mas, si uns magatzem, ara molt deteriorat, encara que amb moltes andròmines destinades a les plantacions i la recol·lecció. 

Per pista arribem a la Serra del Molló, deixem la pista que baixa cap les Gibertes per seguir la Serra del Molló. La pista finalitza al poc, en una esplanada. Hi ha un rastre molt ample que baixa a la dreta, no dona la impressió de ser un camí, si un tros obert amb maquinaria per treure llenya. Segurament vaig errat. El tros eixamplat i netejat es curt, continuant un tros que devia ser eixamplat com l'anterior, però ara no està netejat i la traça per passar, es estreta i bastant bruta, pel que anem  lents. Aquest tros finalitza i hem de seguir un rastre molt fonedís. Des d'aquí fins a un cim sense nom, on el mapa marca una cota de 837 metres, hem de fer més d'un quilòmetre vuit-cents metres amb rastres que apareixen i desapareixen, tot el tros molt tapat per branques d'alzines i altres arbres, fet que dificulta molt el pas. Varies vegades hem de canviar de rastre ja que el que portaven no anava enlloc, i altres moments que em hagut de rectificar anant al dret. En alguns moments sembla que tenim un camí ben marcat, normalment bastant tapat, però que sempre acaba perdent-se.

Una vegada al punt que he indicat el camí ja es fa visible, encara que en alguns moments una mica brut, però que ja no ens farà perdre més. Arribem a l'enllaç del camí que ve del Coll d'Alforja, i en pocs metres al cim. Aquí el vent es deix sentir, però menys del que esperàvem, ja que mentre anàvem pujant ens semblava que a partir d'aquí patiríem de valent.

Una vegada fetes les fotos de rigor al costat del vèrtex geodèsic, sortim carena enllà, fins el Coll de Cortiella. El vent ens ha tornat a respectar, ja que ha afluixat bastant. Al coll, agafem el camí avall, encara que el primer tros es de pujada. Quan comença a baixar es cada vegada més atorrentat, deixant-ho de ser mes o menys quan creuem per primera vegada el Barranc de la Final. Abans hem passat prop d'una mina d'aigua, d'on sortia una tub de ceràmica que portava l'aigua des de la mina fins al Mas de Licor. Ara queden trossos trencats en mig del camí, i alguns encara mig enterrats. També em deixat a ma esquerra, completament tapat per l'herba, el que podria ser un pou o un petit molí. La gran quantitat de mala herba fa que quasi no es vegi, sobre tot si es passa ràpid. El mas del Licor, era molt gran, encara que no queda res en peu. A tocar sembla que hi havia una petita presa d'aigua, ara completament destrossada. 

Abans de creuar el Comellar del Figueres, passem a tocar, unes runes que segon el mapa era un molí, encara que no ho sembla, però el seu estat actual no es deix esbrinar. Semblava més que el molí hagués pogut ser les runes d'abans. 

Deixem a la dreta la Caseta de l'Amador, i a continuació arribem a la Garranxa. Un llogaret on la majoria dels habitatges estan o ensorrats o molt deteriorats, i on només queda un, en una mica bon estat. No parem massa ja que comença a enfosquir. Abans d'arribar on tenim el cotxe parem una mica al Mas de Cal Perí, on ens sembla veure que hi ha dues mines d'aigua, o al menys ho sembla, una d'elles amb una gravat que la data al 1865. També ens dona la impressió que està bastant abandonat o que els propietaris no el cuiden massa, encara que les parades de vinyes del damunt si que ho sembla.

Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de fer entre tretze quilòmetres i mig i catorze, quan ja se'ns ha fotut la foscor al damunt. Ha estat un tomb que amb els quasi dos quilòmetres sense camí clar, podria ser perfecte, inclús per fer a l'estiu, fent el tomb a l'inrevés, ja que llavors tot el començament del que seria la baixada es obac, tenint la pujada per terreny obert al matí. Per a nosaltres ha estat un bon dia, ja que hem sentit el vent bufar mentre pujàvem i en quan hem arribat a terreny obert ha començat a afluixar. Si que m'he posat una mica nerviós en el tros de la serra, ja que em creia que avui no tindríem problema i en canvi, no han estat problemes, però si que ens costava avançar i trobar el camí, amb la circumstància que el track que portava no era massa fiable i que no estic massa be físicament, i em feia pensar que si havíem de recular o sortir completament al dret ho passaria magre, fet que al final no ha estat així. Feia molt de temps que no em passava, tot comptant les vegades que m'he trobar embolicat i sense saber massa con desembolicar-me i sempre ho he aconseguit sense més problemes. També m'ha ajudat el company que m'anava recordant les vegades que jo l'havia “embullat” i sempre ens havíem sortit. Confio que a la pròxima tingui un millor dia.

Per baixar el track, teclejar aquí. No hi han més fotos que les dues del començament

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Poboleda, Ermita Maria Assumpta, Mas de Sant Blai, Poboleda

Foto del grup

Amb el cor al costat de "We want to vote"

Avui m'ha tocat anar amb els ex-companys de feina i per això he triat un tomb des de Poboleda al que era Convent de Bonrepòs, desprès transformat en Mas de Sant Blai, i retornar a Poboleda on ja teníem taula reservada al restaurant. Per això ens hem trobat onze caminants a l'aparcament de l'entrada del poble i em sortit a les nou i cinc, tot seguint el GR que es camí de Poboleda a Cornudella. Al quilòmetre tres-cents, aprox., deixem a l'esquerra el camí de la Morera a Poboleda que es per on tornarem.

Pugem a visitar la petita ermita de la Maria Assumpta, on aprofitem per esmorzar asseguts en els bancs de pedra que hi ha al davant. Després de quedar ben alimentats i begut el cafè de la Dolors i les “gotetes” d'en Josep Maria, seguim fins el Coll de Conill, on està el Mas d'en Gil, lloc on deixem el camí de Cornudella per agafar la pista que va cap el nord.. Només creuat el Barranc de Comanginers ens trobem, a l'esquerra, el pantà de Sant Blai, un bon toll d'aigua, on la corrent es aturada per un presa que té una canalització a la dreta, per on marxa l'aigua. Encara que de la presa l'aigua sua per molts llocs.

Quan ens trobem el Barranc de Farena deixem la pista que gira en rodó cap el sud, i seguim cap el nord, ara per sender boscà, bonic i agradable. Hi ha alguns repetjons que fan suar, però en general es bastant suau. Era un camí de bast però en alguns llocs l'antic camí s'ha perdut i per on actualment hi ha la traça està bastant atorrentat. Deixem a la dreta una construcció arruïnada que encara no he pogut esbrinar exactament el que era. Seguim amunt fins al Mas de Blai, antic Convent de Bonrepòs. Parem una estona a descansar i gaudir del lloc, encara que cada vegada està més deteriorat i poc a poc la vegetació s'està menjant l'entorn. Estem de sort que la porta del que era la capella es pugui obrir i un company i jo podem visitar tot el que era la masia i antic convent, que comuniquen per dins. Tot està ple de deixadesa i comença a enrunar-se. Digne de veure la quantitat de botes que hi ha al celler.Quan pugem a les golfes ens surten a rebre una gran quantitats de rats-penats, que espantats per la llum del meu frontal i pel nostre moviment comencen a voletejar per l'estància. Alguns es van als pisos inferiors. A l'entorn a part d'una gran bassa ple d'aigua hi ha una font cabalosa d'aigua molt bona, que com deu tenir trencat el tub que va a la bassa, l'entorn es un bon xapoller. 

Aquí fem la foto de grup i seguim, pujant primer per pista i després per camí fins a trobar el camí de La Morera a Cornudella, que el seguim a l'esquerra. Quan enllacem amb el de la Morera a Poboleda, l'agafem i ja no deixarem fins el poble. Com passa en aquests casos i quan ja es cara avall i està finalitzant, a més de si no hi ha pèrdua, el grup s'estira ja que la tauleta reservada crida molt fort.

Els que van amb mi, al final del grup, arribem a mig quart de tres, després de fer quasi onze quilòmetres, en un dia que ha estat solejat i amb moments que ha picat una mica, sobre tot a la pista solejada de baixada. El dinar bo amb l'agradable, amistosa i alegre companyia del grup, com sempre. Ara haurem d'esperar que passi l'estiu per tornar-nos a reunir.

Per baixar el track, teclejar aquí. Avui, al fer de guia, només he fet les dos fotografies de la capçalera.

00000000000000000000000

El Masroig, Collroig, Pinyeres, El Masroig

Vèrtex geodèsic de Collroig

Mare de Déu de les Pinyeres

Per avui he quedat amb la Neus i el Josep, per anar a donar un tomb per les rodalies del Masroig. Arribem al poble, aparquem el cotxe al carrer del Progres, davant d'un parc infantil i comencem a caminar a tres quarts de vuit. Creuem la carretera i seguim per el camí de Falset a Montroig (segons l'IGCC) o del Masroig a Falset segons un pal indicador que hi ha.

Passem a tocar dos barraques de pedra seca, totalment arranjades i senyalitzades (la de Cal Josepó i la del Jaume el Xalet). Anem seguint unes marques grogues que les deixem marxant a l'esquerra, ja que el camí que tinc preparat segueix recte, i segons el mapa l'altre el trobarem quan baixem del cim. Passem pel costat d'un maset arruïnat i arribem al Coll de la Falsetana.

Al arribar al coll ens trobem un camí que creua, el que ens ve de l'esquerra es un ramal del que hem deixat abans. Ni el que ve ni que marxa hi son als mapes. Seguim recte, per un sender fitat, amb alguns pins caiguts que dificulten el caminar. Arribem al cim i fem les fotos de rigor i ells mengen una mica, jo ja tinc prou feina amb la màquina i el trípode.

Baixem per un sender una mica difús, encara que fitat, que al poc es va convertint en el que era una pistota, però que ara no deixa de ser un rastre. Es veu perquè la vegetació en un tros a l'ample es molt baixa en comparació a tot l'entorn, fins que arribem a un camí que dona la impressió que era camí de bast, i que seguim a la dreta. Baixem fins a trobar el camí de la Bruixa, ara pista i retocada de no fa massa. Deixem aquest camí per agafar el camí dels Avencs, sembla un camí eixamplat de fa poc i quan remunta després d'una baixada s'ha de deixar per un sender amb bona traça a la dreta. Si continuéssim recte, abans d'un retomb veuríem unes fites per marxen a la dreta per una traça. Jo vaig deduir que per aquí es una de les entrades a la travessa dels avencs. Hem trobat aquest sender a la dreta perquè el nostre ens l'aviem hem empassat i hem hagut de recular.

El nostre baixa a estones suau i a estones més fort, aquest fet es cada vegada que el nostre no coincideix amb el camí vell i baixa els marges pel mig. En tota aquesta zona està ple de marges i de parades abandonades. Deixem a l'esquerra unes fites que van en direcció al cingle i bastant més avall un altre sender que creuant el que crec que era el camí vell se'n va amunt entre mig de la barrancada i en direcció a la torre que es veu dalt. Seguim avall fins anar a creuar el Barranc dels Molins, on tenim una mica de dificultat per creuar-ho. Primer per que s'ha de baixar uns dos metres per terreny terrós i sense pendent, totalment vertical i després ens hem de descalçar per creuar el barranc amb aigua, i creuar-ho per l'únic estret passadís que deixa la vegetació.

Després de descansar una mica a l'altre riba del barranc seguim camí. El camí ara puja fort, fins a Los Avencs. El camí té les restes del que eren unes escales fetes a la roca però ara molt desfetes i amb l'agreujant que hi han pins caiguts en mig que dificulten la pujada. A la zona de l'Avenc del Primo ens desviem per veure una cabana amb una gran arcada i on a la parada de dalt trobem un aljub sense coberta, que amb la vegetació del lloc fa perillós el passar per aquí. També es pot apreciar, fixant-se una mica, del recollidor d'aigua cap a l'aljub.

Quan ens creuem el Camí de les Guixeres, decidim intentar escurçar la caminada desistint de pujar a l Sarraí, per això baixem cap el camps ben conreats de ceps, per uns restes de camins; en un moment hem de creuar una parada, que fem per la mateixa vora, per anar a buscar un camí més ample que ens porta a la pista cimentada que va Los Palells ja que el nostre s'havia acabat. Des d'allí agafem uns pista agrícola que a més d'enllaçar amb el track que tenia previst, va al Puig Roig (que no anem) i al camí de les Obagues que es el que agafem.

Sortim a la carretera de Bellmunt i ens desviem a l'ermita de les Pinyeres, on parem a dinar, descansar i riure una mica. Des d'aquí i per carretera anem fins a creuar el barranc on hi ha les restes de dos molins, que si no fos pel nom que posa al mapa no ho sabríem que ho som. Deixem la carretera i per un camí cimentat que puja, arribem al Masroig, on després de fotografiar l'església ens anem a fer unes cerveses al casal. Manquen cinc minuts per les tres i hem fet uns quinze quilòmetres.

Hem tingut un dia solejat encara que més de la meitat l'hem fet per zona boscosa. El vent no ha estat molest quan hem passat per zones obertes. He fet un altre vèrtex geodèsic, he conegut una zona una mica desconeguda, encara que similar a les dels pobles de l'entorn, i he estat a l'ermita de la Mare de Déu de les Pinyeres que feia bastant de temps que volia estar a visitar-la. La llàstima son los quasi dos quilòmetres i mig de carretera, antic camí rural però asfaltat, entre l'ermita i el poble. El que si que no he volgut fer es el que fa la majoria de caminants que van per aquí, que es creuar per dins dels avencs, no tinc l'agilitat necessària per fer-ho ni m'apeteix massa. Aquí han arranjat i senyalitzat uns camins per anar a visitar unes barraques de pedra seca i poder donar un tomb per les rodalies. La companyia com era d'esperar, agradable com sempre.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies aquí.

000000000000000000000



00000000000000000000

Poboleda, Convent de Bonrepòs (Mas de Sant Blai), Poboleda

Ens em ajuntat la Neus, en Josep i jo, ah! i la Bruna i ens hem anat fins a Poboleda a donar un tomb per la zona tot visitant el que queda del que va ser del Convent de Bonrepòs, després Mas de Sant Blai. Per això aparcament a l'entrada de Poboleda, en un lloc indicar per això, ens preparem i sortim a tres quarts de nou del matí. Fa un agradable i solejat dia que sembla serà bo per caminar. La sortida es pel Gr. Primer per pista i després per sender. Hi ha un moment que creuem per on estan fent terrasses per plantar mes ceps i el camí encara que ben conservat, està començat a ser invadit per les petites pedres que baixen de dalt. Estem en terreny de llicorella.

Arribem al collet dels Quatre Camins, i abans de seguir endavant, agafem el camí del Coll de l'Anglès per anar a visitar la bassa del maset del Xies (o simplement el maset), ja que l'altre vegada que vaig passar per aquí em va cridar molt la atenció que la bassa està totalment pegada al mas, i amb una porta que comunica mas i bassa, al menys es curiós. No hi ha ningú, però sense senyals d'abandó, tot al contrari.

Seguim pel camí de Cornudella, deixant-lo per baixar pel Pas de Carro de les Foreses, ja que als quatre-cents metre de la cruïlla, i en un dels mapes de l'ICC. hi ha marcat l'ermita de Maria Assumpta, i mirant la fotografia aèria es veu una construcció, pel que anem a comprovar si en realitat hi han el que podrien haver estat les runes de la vella ermita, si es que hi havia una de vella. Quan arribem comprovem que es una barraca abandonada que ha quedat a la vora del camí, eixamplat a posteriori.

Retornem al camí de Cornudella, i no parem fins l'ermita de Maria Assumpta, ermita que vaig llegir que va ser construïda als anys 70 del segle passat. Però abans d'arribar, la Bruna a pres el primer bany del dia, ara en un toll fangós al costat de la pista, els pròxims serà al creuar els barrancs que porten aigua i algun altres tolls.

Després de visitar i fotografiar la petita ermita, parem a fer una petita mossada. Seguim pel Gr fins el Coll de Conill, on a la seva cruïlla està el mas d'en Gil i un parell de pagesos estan ensulfatant els ceps. Aquí deixem el Gr i agafem un camí que segueix el curs d'un afluent del Barranc de la Morera. Ens desviem per anar a veure una petita barraca arruïnada amb una bassa adjacent. El motiu de desviar-nos ha estat que ens ha semblat veure una font que envia aigua al barranc, ja que el maset i la bassa estava tapat pel canyar, però ha resultat que la possible font es una canonada rebentada. Més amunt ens trobem amb el pantà de Sant Blai, ple a vessar i amb aigua que marxa pel rec lateral. Aviat deixem les pistes, i agafem un camí que remunta el Barranc de Sant Blai, s'agafa precisament on hi ha l'aiguabarreig amb el Barranc de Farena, a partir d'aquí creuarem varies vegades el barranc, sempre amb aigua.

L'entorn ha canviat totalment, ara seguim un antic camí de bast, de molt ben seguir i netejat de no fa massa temps. Deixem a la dreta una construcció que no sabem massa que es, un forn no ho sembla ja que no hi ha senyals de fum, per ser un molí, està separat del curs de l'aigua i no ens ho sembla. La part de dalt està a l'alçada del camí, i l'entrada es a un nivell superior. La Neus ens dona de seguida l'explicació del que és, es un “guaita”, o sigui guaita que hi ha aquí.

Seguim per camí ben netejat, creuem el barranc i entrem a l'entorn del Mas de Sant Blai. No explicaré en aquestes línies l'historia del lloc ja que hi ha documentació per “inet”, el que si que diré que era un monestir cistercenc femení fins que va ser abandonat i es convertí en una explotació agrícola, amb el nom de Mas de Sant Blai. Segons sembla el claustre va ser desmuntat i tornat a instal·lar a Santes Creus, on hi es actualment. La capella segons he llegit la gent del mas la van convertir en bodega, no sé si es veritat ja que està tot tancat. Quan era convent i en temps de la màxima esplendor va ser habitada per 85 monges.

Per anar a buscar el camí de a Drecera, de la Morera a Poboleda, ens hem de dirigir primer al camí de La Morera a Cornudella, tot passant per una petita font no catalogada i l'antiga Guixera de Sant Blai, abandonada. ¨La cruïlla dels camins de Poboleda i la Drecera es el punt més alt de la caminada d'avui, o sigui ara vindrà tot baixada. D'aquí fins baix està ben senyalitzat amb marques grogues. Al poc de sortir deixem una cova a l'esquerra, per fora sembla pedra de guix, no així per dins, encara que no soc gens entès. Una vegada creuat el camí de Poboleda a la Morera, el camí de la Drecera, que es el que seguim, es torna carener entre els barrancs dels Torrents (dreta) i el de les Vinyes (esquerra). A meitat d'aquest camí i arrecerat a uns pins (pel vent que bufa, encara que no gaire fort) ens parem a dinar. Deixem la carena principal per agafar una de secundaria fins que el camí baixa fortament a buscar el Pas de Carro dels Torrents, es una pista. Segur que el camí vell no baixava per on es baixa ara, la pendent i al dret sense fer esses no es normal en un camí que segons vaig llegir es un de vell recuperat. Deixem a la dreta la Presa dels Torrents, una petita presa sobre el barranc dels Torrents.

Entrem en zones més o menys conreades fins que arribem al Collet del Senén que es per on entrem a Poboleda. Donem un tomb pel poble abans de fer la cervesa que ens hem guanyat. Son tres quarts de quatre i hem fet quasi catorze quilòmetres i mig.

El dia ha estat molt bo per a les dates que hi som, amb sol encara que hem anat quasi la meitat del temps per bosc, i amb una mica de vent en les zones obertes. El paisatge ha estat variat entre camps de conreu de vinya i bosc, amb alguns petits trossos d'ermàs. De la companyia d'avui només dir que son persones amb els que val la pena sortir a caminar, agradables i sempre amb molt bon humor. El tomb d'avui es un tomb sense complicacions, malgrat l'última baixada, que es pot fer en una matinal, en qualsevol època de l'any.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000




000000000000000000

Cabacés, ermites de Sant Joan, Sant Roc i la Foia, i la Serra dels Solans

Ermita de Sant Roc

Els Caminants han preparat aquesta sortida per avui, en espera de que jo ja hagués tornat del nostre viatge, i l'han preparat sortint de Cabacés per passar per les seves ermites i retornar per la Serra dels Solans.

Ens trobem a l'aparcament d'abans d'entrar a Cabacés, ens preparem i sortim quan passa mig quart de les nou del matí, tot seguint la carretera i entrant al poble per creuar-ho, passar per davant de l'ermita de Sant Joan, que com es normal està tancada, i seguir per la seva dreta tot pujant. Arribem a l'ermita de Sant Roc, es una raconada agradable però molt obaga. L'ermita està construïda a la recer d'una punta d'una gran balma, està tancada però hi ha una finestra amb reixa que deixa veure el seu interior. Per una porta es pot passar a la part de darrera, pel costat de la construcció. De darrera surt un senderó que segueix a recer del roquer. L'ermita té unes finestres davant i darrera que permet veure una mica el seu interior, allí junt als bancs dels feligreses hi ha el que es coneix una cadira de la vídua.

Seguim pista amunt i on s'enllaça amb la que ve del poble i va a la Foia, i una mica enlairat hi ha l'Aljub de Sant Roc, una magnífica construcció, on a la part de darrera hi ha les obres en pedra d'un recollidor que canalitza l'aigua cap l'aljub. D'aquí fins a la Foia es va sempre per pista apta per a cotxes.

A la Foia parem a esmorzar i a prendre el cafetó que com cada sortida porta la Dolors. També aprofitem per fer la foto de grup. Seguim cap l'oest, per pista. Es un Itinerari de Flora, on hi ha plafons on indica algunes especies d'arbres davant d'un exemplar de cada un d'ells. Deixem aquesta pista que se'n va cap a Cabacés, i seguidament ens desviem per visitar la Covassa, gran balma obrada, on hi han dues construccions, una tancada amb una porta i l'altre amb la porta i part de la paret xafades. Segons he llegit va ser un refugi durant la guerra.

Quan arribem a la cruïlla amb el camí que va cap a Margalef i mentre la majoria s'espera al costat del pal indicador, quatre ens anem a veure si trobem la Cova dels Casaments. Encara que anem per l'antic camí de bast, ara molt deteriorat, ara ja no passaria el bestiar carregat, i com el gps ens marca que la cova ens queda a dalt a la dreta, i gracies a les seves indicacions podem rectificar, per algun rastre i algun camí de parada podem arribar fàcilment a la cova. Torna a ser una balma obrada, al costat mateix d'una bassa. Hi ha una pared a tocar la bassa i uns restes que indiquen que hi havien parets entre la balma i la pared del costat de la bassa, com si hagués estat tancats d'habitacles varis o habitacions, i es com si el camí passés per on està la bassa i al fer-la, haguéssin tirat les parets transversal per fer el passadís cap l'habitacle que queda en peu. Al sortir d'aquí no cal seguir per on hem pujat sinó que hi ha un camí que en varies llaçades ens porta a trobar-nos amb el grup.

Al poc trobem la primera desviació a les Coves Altes, però nosaltres seguim cap a la Serra dels Solans. Deixem la pista, en una esplanada, agafant a l'esquerra que es un camí vell de bast. Es un camí força batut que va guanyant alçada poc a poc, amb alguna pèrdua d'alçada intermèdia, fins arribar a la carena de la Serra dels Solans. A l'esquera tenim el Riu Montsant i veiem Cabacés. Darrera de tot ens hem quedat dos, els altres han anat marxant més ràpid. Passem pel costat d'una barraca sense teulada, i quan el camí comença a baixar tot deixant la carena, i a ma dreta queda una barraca de pedra seca, gran i integrada amb el marge.

Quan estem arribant al pont que creua el riu, a les portes del poble, els dos de cua, veiem que la resta del grup ens estan esperant a l'altre costat del pont. Segons els mapes el pont es medieval, però no ho sembla, en tot cas l'arcada de baix ho era i el camí anava a un nivell molt inferior, i han construït una elevació al damunt. Hem estat de sort que l'església estava oberta i hem pogut apreciar el retaule gòtic del segle XV. També em vist una placa al carrer que posa “Relleus visigòtics procedents del Monestir de Bíclarum”, els relleus no els hem vist i a casa no he trobat referencies a aquest monestir, l'únic que he trobat es que potser es refereix a Vallclara, però potser. També es curiós el cartell de com va estar construïda o reformada la font, ja que son amb peces del temps dels romans o dels visigots.

Arribem al restaurant, on hem quedat per dinar. Son tres quarts de dues i hem fet uns dotze quilòmetres. Al restaurant Neus, i amb molt bon humor, passem del dinar a la sobretaula entre bromes, acudits i xerrada amistosa.

El dia en quant al temps ha esta fred, al començament, però acceptable. En quan ha sortit el sol ha estat agradable. En quan a la companyia, com sempre, ha estat perfecte, sempre al grup reina el bon humor i la companyonia.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000

00000000000000000000

Sortida infructuosa a Fredes

 Fredes a l'abril del 2009

Avui explicaré una petita historia, en realitat ho explico para desfogar-me una mica ja que ha estat un dia d'aquells per oblidar, en quan a l'intent de sortida a caminar. Durant tota la setmana he estat dubtant de sortir o no, degut al fred i al vent. En principi volia sortir el divendres però la previsió del temps deia que avui faria millor temps, pel que ho vaig deixar per avui, però encara dubtant. De tots els lloc que podria triar, el dissabte al vespre vaig triar anar a Fredes. Durant tota la setmana vaig està mirant a la pàgina de l'Aemet i em va semblar que en no havia plogut ni nevat cap dia, pel que vaig pensar que per anat on volia anar, excepte la pujada al Negrelo (i la posterior baixada) el vent no em castigaria massa, ja que volia anar per diferents valls. El que si que em preparo es pel possible fred que fa per aquelles rodalies en aquestes dates.

Agafo el cotxe, encara de fosca nit, i enfilo cap aquelles terres, quedo sorprès quan abans de creuar la Serra de Fredes començo a trobar neu i glaç a les vores de la carretera. Quan arribo a la Colònia Europa es veu una bona nevada però la carretera està neta. Pensava portar el cotxe al Pinar Pla i per això quan passo Fredes segueixo pista endevant. Mentre vaig pujant vaig trobant cava vegada més neu i al mig de la pista una petita capa de glaç ja que la neu està xafada per la circulació de cotxes. Es veu bastantes roderes, però gens profundes, o sigui que he d'anar en compte. Poso reductora i vaig tirant amunt. Al deixar a l'esquerra el camí que va cap el Mas de Trencaladres, on hi ha una bassa natural, veig que està glaçada, llavors em començo a repensar en la caminada prevista i si es que la previsió del temps que estat mirant durant tota la setmana, ho hagi fet al lloc adequat.

De cop em trobo un cotxe, no tot-terreny parat en mig de la pista nevada i glaçada, es una parella d'uns trenta anys, em diu que està intentant tombar però li patina el cotxe, jo li dic que tiro endavant i quan pugui tombaré, veig que ell al ser petit podria tombar allí, però el meu es mes llarg. Cada vegada es complica més, ja no es veu glaç perquè està tapat per la neu, i aquesta em fa que no em patini el cotxe. Al Coll de Tombadors, giro cua, llavors em passa un 4x4 i para a l'esplanada de la dreta, en mig d'un pam de neu.

Al baixar em trobo el cotxe encara allà, i van passant una serie de 4x4 que sembla que son caçadors. El vaig ajudant per tombar, per sort aquí hi ha un tros molt petit sense neu ni glaç. Però suficient per ell. Li dic que jo li obriré pas, penso que per que no patini, jo aniré prop de les vores per on encara hi ha neu, i no surt el glaç, i ell que passi que on jo passo i això sabrà de segur que no hi ha falles sota i la neu encara no estarà suficient endurida, al menys es el que crec que els pot anar millor.

Tirem avall, poc a poc, vaig veient que ell no segueix per on jo passo, sinó que va pel mig, penso que ja s'ho farà.

En un tomb tancat veig que no em segueixen, paro el cotxe, pujo a peu, i resulta que s'ha estimbat, el cotxe està mig penjant, per sort aturat ja què està aturat per un arbre ben gros. Llavors, i el que em senta pitjor es que la xicota em diu que ella es d'un lloc de neu, que la coneix i em sembla entendre que insinua com si jo li hagués indicat malament les maniobres, encara que ell reconeix que no ha agafat el tomb tant obert com jo i ha anat pel mig, pel que li ha patinat.

Ara be la segona part, li dic que jo no el puc ajudar i que ha de trucar a l'assegurança per que li vingui una plataforma, però encara que em diu que la té al dia, sembla que no es preocupi massa de buscar-la, li ofereixo el mòbil per si ells no tenen cobertura, jo en tinc, ella em diu que el seu si que en té. Els ofereixo baixar-los als dos a Fredes, em diuen que no volen deixar el cotxe sol allí, els proposo baixar a un i que l'altre es quedi, no reaccionen be, segons el meu entendre. Llavors els comunico que com no puc fer-hi res més, me'n vaig i que si volen alguna altre cosa, no em contestem i me'n vaig.

Quan vaig tirant avall decideixo que no estic d'humor per anar a fer el Plan B que teniu previst i enfilo cap a casa, estic tocat moralment. Abans em decideixo anar a mirar l'estat d'un camí, que me'n recordo que en els meus anys joves alguna vegada havia fet, que surt de la font de les Coves (?), es a la carretera de Falset a Reus, després de passar un hostal que hi ha a la dreta de la carretera i a l'esquerra, on hi ha un tros de carretera vella, que abans passava a tocar la font i era un lloc on es parava a beure aigua, ara quasi no baixa res. El camí ve del Pradell creua la carretera, passa pel costat de la font i va a buscar el camí vell de Reus a Falset. Paro a la font i començo a pujar, està brut de nassos, a més està mig desfet, a la dreta la terra i pedres caigudes del marge i a l'esquerra el talús que dona a la carretera s'està desfent, al terra es pot veure restes de l'empedrat. Aquí si es vol recuperar s'ha de venir amb eines. Em vaig cap a casa i ho deixo córrer per avui.

 000000000000000000000000000

Capçanes a Serra d'Almos pel camí de Tivissa i tornar pel sender de la Serra de Cavils

Font de les Canals o de Santa Rosalia - Caseta d'en Pocaigua

Després de la pallissa que em vaig donar el divendres tenia previst per avui quedar-me a casa, però ahir en Josep es va posar en contacte amb mi i em va “enredar” (segurament es que ja estava predisposat) a fer un tomb senzill entre Capçanes i la Serra d'Almos.

Avui ens trobem la Neus, en Josep, jo, i està clar, la Bruna i ens hem anat fins a Capçanes. La idea es fer un tomb extret de “wikilock” i fer el mateix tomb però d'una manera diferent. Aparquem al costat de l'estació de ferrocarril i sortim quan manquen cinc minuts per un quart de deu, en direcció a la font de les Canals o de Santa Rosalia, un lloc prop del poble i molt encisador, a més d'obac. Per aquí passa el Barranc de Capçanes que es un dels que subministren aigua al pantà de Guiamets, per cert molt buit.

Des d'aquí agafem el Camí de Tivissa, totalment pista, que va passant entre zones conreades, ben arranjades, i altres d'abandonades que encara conserven les marjades que recorden els seus temps quan les conreaven. Es van alternant els masets ben cuidats o inclús remodelant-se i engrandint-se amb els arruïnats. D'aquest camí no hi gaire cosa més a remarcar a banda de les bones vistes sobre el pantà i les muntanyes llunyanes del nord-oest amb el fum de la central d'Ascó que surt per darrera de les carenes. El que si que m'estranya es que tot aquest tros de camí i fins després de creuar el barranc de les Malelles, més o menys fins al final de la pujada, tot el bosc està molt netejat.

A la zona de Lo Planot i mercès al mapa agafem una drecera, que ens retalla un bon retomb de la pista. L'entrada està una mica bruta i no es veu be, però després es fa de bon seguir fins a creuar una pista vella, després hi han tres rastres, el de l'esquerra ben marcat que va pel tallafoc de la línia elèctrica, el de la dreta que aviat es perd i el del centre, que es per on passem nosaltres, es el camí vell, però que a la meitat queda completament tapat per rames caigudes i molta brossa, pel que hem de saltar al tallafoc, per on va el rastre, molt marcat. La gent que passa per aquí ja no deu passar pel camí vell i sempre deuen anar pel tallafocs.

Ara ens ve una baixada, seguim per pista, que ens porta l'entrada de la Serra d'Almos, on passa el Barranc de Mussefres. Aquí a la vora d'un maset hi ha un caquier ple de caquis que amb el seu colorit es digne de veure.

Seguim fins a l'àrea de lleure de la Font Vella, al costat del Mas de Pena, tenint intenció de parar allí a fer un mos, però al arribar ens trobem un grup amb un banderí de la Penya Blaugrana de la Serra d'Almos que a part d'estar fent alguna cosa a la brasa tenen música a tot volum amb l'aparell endollat a un alternador. El soroll de la música junt amb el de l'alternador es tan molt molest que decidim seguir i menjar mes endavant.

Sortim a una pista ampla que ve de la Serra d'Almos i ja veiem al lluny el Mas d'en Baconer. Tot aquest entorn està ben cuidat, sobre tot de vinya, amb el raïm ja recol·lectat.

El Mas d'en Baconet era un mas molt gran, ara hi un tros restaurat i tota la resta net i preparat per restaura-ho. Ens surt el propietari i estem una estona de xerrada amb ell. Una mica més amunt parem a dinar, quan de cop passem pel davant un munt de gossos i darrera dos caçadors. Hem de portar compte que els gossos no ataquin a la Bruna, mentre no arriben els caçadors i per mantenir-los a ratlla es cuida la Neus, jo mentre aprofito a fer unes quantes fotografies dels gossos.

Més amunt a l'altura d'un maset trobem a un caçador al costat d'un cotxe amb gossos al remolc i ens diu que avui la cacera ha anat molt malament i que no han vist ni un senglar.

Al creuar el barranc del Baconer i com hi han varis cotxes de mes caçadors aparcats a l'entrada del camí que hem d'agafar ens passem de llarg, i quan estem arribant al final de la pista sentim crits i es el caçador del maset que ens crida dient que ens hem passat el camí, mirem el gps i efectivament. Reculem i ja agafem el camí correcte. Aquí ja no es pista, es un camí netejat de poc, molt bonic que puja amb suavitat, sembla un camí vell de bast, i es el sender de la Serra de Cavis. Pel camí veiem i mengem cireretes d'arboç, encara que hi han poques de madures. Al arribar al lloc més alt, i abans de començar la baixada es passa pel límit comarcal entre el Priorat i la Ribera d'Ebre, no hi ha cap fita que ho identifiqui però el mapa ho indica molt clar. Al poc de baixar deixem un camí que podria ser que s'he anés cap la Serra de la Portella. A mitja baixada veiem a l'esquerra les restes d'un pou, no ens apropen ja que està en una parada inferior i entre mig hi ha un bona amplada d'arítjols.

Des d'on hem trobat els caçadors fins a creuar el Barranc de les Malelles el camí molt bonic, em sembla que era l'original i que era de bast, però a partir d'aquí i fins a la Caseta d'en Pocaigua ja no hoi tinc tan clar, em figuro que devia fer alguna esse i ara està perdut, ja que ens puja al dret per les roques caigudes de les parades, ara de bastant bon caminar. Aquest mas està completament rodejat i tapat per l'herba. A partir d'aquí tornem agafar camí bo fins a trobar una pista que ve del Mas d'en Barral i del camí d'aquest mati, que conflueix en un maset molt arranjat i peculiar.

Per camí molt atorrentat, encara que es un PR arribem al Barranc de Capçanes que el creuem i pugem al poble. Busquem algún bar per fer una cervesa però estan tancats, un altre dia serà. Hem arribar al cotxe a dos quarts menys cinc de cinc, després de fer una mica més de setze quilòmetres i mig.

El dia ha estat bo, al començament nuvolat, després i a començament de la tarda ha sortit el sol, i ens ha deixat caminar força be. A més la caminada no ha estat gens dura, encara que jo a partir del maset “peculiar” he començat a anar una mica tocat.

Les vistes han estat molt maques, tota la primera part amb el pantà, quasi buit, de Guiamets i el poble al seu costat, després la visió ha canviat, amb parades conreades i molt ben conservades, masos grans i bonics, el camí de Cavils bonic, un tros una mica salvatge sobre tot al creuar el barranc i molt ben conservat. La companyia bona i amb bon humor com ja va sent normal.

En la zona dels boscos de pins no hem vist cap bossa de processionària però en comptes d'això hi havia molt de vesc, planta parasita que xucla la sàvia del pi. Resumint, un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Un tomb per Siuranella

Pel camí baix de Siuranella - Remuntant el Barranc de l'Estupinyà

L'altre dia l'Albert i en Jordi Francisco em van dir d'acompanyar-los a veure l'estat del camí Baix de Siuranella i el que remuntant el Barranc de l'Estopinyà va a trobar-se al PR que ve del Grau Tallat, i com vaig acceptar, avui ens hem trobat els tres i ens hem anat per la carretera que puja a Siurana, deixant el cotxe al Coll d'Esplugues, on aparquem i sortim quan manca mig quart per les nou del matí.

Sortim pel PR que puja cap el Grau Tallat i al poc el deixem per agafar a mà dreta el Camí Baix de Siuranella. Hi han varis traces ben marcades que marxen cap a diferents vies d'escalada, hi ha algunes que des del camí es veuen les vies equipades i alguna corda, en figuro per baixar amb ràpel. Estem sota el cingle vermell. Deixem a l'esquerra el camí al Grau de la Covassa i poc a poc el camí que anem seguint es va tapant però conserva més o menys be el rastre. Estem sota els Cingles del Titi i de la Punta del Jueu, on hi ha el grau que baixa a la carretera. Comento d'anar a visitar la Cova de Blanca o de Titi però els companys no estan massa per la labor, penso que un altre dia serà, encara que tot el que em vaig deixant per altre vegada no seré capaç de fer-ho, però ...

Ja tombem entrant al veïnatge del Barranc de l'Estupinyà, que segons els mapes que posen aquest nom diuen que es la part baixa del Barranc de Fontscaldes. Aquí ja entrem en terreny una mica difícil de seguir per que la vegetació tapa el camí. Hi ha dos moments que em de recular una mica ja que el rastre que seguíem no era el bo, però cosa de pocs metres, encara que al segon en Jordi Francisco i jo quedem ben lligats pels arítjols, semblava que ens atacaven, però podem sortint-se. L'Albert que s'havia avançat el trobem assegut i esmorzant a la cruïlla on el camí marxa a la dreta creuant el barranc i un rastre clar marxa recte de cara a les parets.

El camí torna a ser clar i el ramal principal es va cap a la carretera, però nosaltres agafem a l'esquerra a remuntar el barranc. A la pared del davant hi ha una petita colla d'escaladors amb dos de penjats a la pared. De seguida entrem en un tros mig salvatge, amb unes balmes i grans parets als dos costats mentre el camí s'entafona al mig del barranc per un tros empedrat. Es segueix pel barranc on hi han unes fites a l'esquerra que van a parets d'escalada, on hi ha una corda penjada. El nostre camí passa per una petita presa i a una font tancada amb clau, creiem deu ser la Fonts Caldes. Abans hem passat per una surgència, encara que podria ser aigua que vingués de la font i s'escapés per algun lloc. El camí se'n va per l'esquerra, de bon pujar i caminar, encara que una mica tapadet. Arribem a una cruïlla on marxen varius rastres, jo vaig a xafardejar un d'ells i em porta a una paret i d'allí sembla que hi ha un rastre que puja feble i fonedís, potser va a la part alta de la Siuranella, però nosaltres hem de seguir recte.

No ens fixem en que el camí baixa a la dreta i ens trobem en que el camí arriba a un lloc que a l'esquerra tenim pared i la dreta un estimbat ple de vegetació, amb un roquer amb una inclinació considerable, en principi creiem que devia haver alguna forma de passar i amb el temps s'anat a norris. Hi passem amb molta compte, jo com es normal ajudat i quan estem fora del tros penjat ens trobem que a l'altre costat no hi ha camí, trobant-se en mig de la vegetació. Ja estem preparats per tornar a passar el tros de marres, però ens sembla veure un rastre baix a l'altre costat del barranc i un possible baixador. Baixem, el terra del baixador està be, una mica tapat i baixa suau. Reculem pel barranc ja que no creiem que el camí vell passes aquell pas i ens trobem que abans d'ell hi ha el baixador, bo i suau.

Parem a esmorzar una mica per després seguir remuntant el barranc, varies vegades sembla que el camí ens foti fora del barranc però cada vegada que ho anem a mirar sortim fracassats. El camí es seguir el barranc, que si no baixa aigua es de bon caminar, i es va a trobar el PR que be del Grau Tallat. Ja en el PR seguim fins que arribem al començament d'una pista. Que es la que pel Pla del Llong va a sortir a la carretera per la Font de l'Aubergada.

Com ja hem aconseguit l'objectiu fixat reculem i pel PR anem a buscar el Grau Tallat, passant pel Coll de la Vaca on a la roca del davant ha hagut un gran despreniments de roques. Abans i a l'esquerra veiem uns senyals de SL. que sembla que hi baixin al barranc, però que si ho fes, hauríem d'haver-ho vist quan anàvem per ell. Del Grau Tallat tot deixant a la dreta el camí Baix de la Gritella i a l'esquerra el de Baix de Siuranella (per on hem agafat al matí) arribem al cotxe, encara que abans entrem a visitar un altre font tancada en clau.

Arribem a mig quart de dues després de fer set quilòmetres i mig, una vegada d'arranjat el track trient les pèrdues i xafarderies, es queda en 5 i escaig.

El dia ha estat bo, el sol no ha escalfat massa ja que l'hem vist poquet. Hem aconseguit els objectius sense patir massa. Els camins, bruts, però no ens han donat massa feina, i havien trossos una mica salvatges. Al tros més encerclats per la vegetació, que es des de la Fonts Caldes amunt, hi havien restes de camí de bast, fet que sempre dona una alegria. A més amb la satisfacció que encara que ja vaig sortir ahir, avui no he arribat massa cansat, el que sempre es positiu per a mi.

El track i sobretot en el tros del barranc, a la Fonts Caldes, hi han una serie de rebots que pot semblar que marxis cap a les parets, però només hi ha un que es seguir el barranc, no hi ha pèrdua.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000

000000000000000

Pradell, Camí dels Abeuradors, Serra de l'Argentera, Camí de la Font de Pèlic

Cabanes de Cal Trilles

Avui a la tarda m'he decidit a fer un dels tombs que tinc arxivat i en espera de fer-se. Es un track pujat per Editorial Piolet, referent a un tomb promogut per l'Ajuntament de Pradell de la Teixeta.
Vaig en cotxe fins al Pradell, creuo el poble i a la sortida, on s'acaba el carrer Barranquet hi ha una zona d'aparcament, allí deixo el cotxe. Després de preparar-me i llegir els diversos plafons e indicadors que hi ha, surto quan passem cinc minuts de les quatre de la tarda.
Aviat deixo a la dreta tres camins, un marcat com a recorregut de Pedra Seca (que ja faré un altre dia), el camí vell de la Torre (que també està en els meus plans) i un camí amb restes d'empedrat que puja, jo segueixo un camí ampla que va al costat de la llera del Barranc de la Coma Tornera, fins que s'acaba. Agafo a la dreta el camí dels Abeuradors, que puja per l'esquerra del barranc del mateix nom. Toca aquesta zona està plena de baumes de totes mides. El camí encara que te algun repetjó es fàcil de pujar, i en general agradable. Passo pel costat d'una petita balma on havia d'haver-hi aigua, ja que encara queda un petit recipient metàl·lic, encara que forada i una mica rovellat. Una mica abans m'ha sortit volant un gran ocell, era un mussol, una òliba o un altre d'ocell, però de la família dels estrígids.
Mes amunt es troba el forn de calç, abans de creuar, però a tocar, un petit barranquet que baixa per la dreta, i d'un rastre ben marcat que marxa per l'esquerra. Després deixo els senyals grogs que venien des de la cruïlla de baix, però els senyals els tornarem a trobar mes endavant, el camí mes trillat es el que pujo, el que no sé es si m'he deixat de veure alguna cosa, encara que el track en marca per on he marxat; jo em pensava que era un altre camí, si arribo a saber que va al mateix lloc l'hauria seguir, per si de cas.
Quan deixo el veïnatge del barranc, el camí va fent esses salvant les antigues parades, ara totalment abandonades, encara que alguna parada la salva al dret.
Arribo a la carena, on trobo el camí que per dalt del Cingle Clos ve del Portal del Peiró i de Coll Roig, hi ha pal indicador. Jo segueixo cap a l'esquerra en direcció a l'Enderrocada, el camí es molt maco, es passa per un petit cocó, on hi ha aigua, i arribo al Coll de l'Enderrocada, amb grans vistes des del Castell d'Escornalbou, fins el pantà i el mar. Aquí deixo el camí de carena, i el que baixa al Pradell pel camí de l'Argentera. Vaig a passar per una zona que devia quedar bastant afectada per l'últim incendi. Arribo al començament d'una pistota, primer poc marcada, que va millorant després, però jo la retallo per unes traces de cabres, que em porten on hi ha unes deixalles de ferralla, que té l'impressió de ser del mesurador de velocitat del vent que van posar a la serra.
Al costat de la pista, a ma esquerra, però no es veu des d'ella, hi ha la Cabana petita de Cal Trilles, està integrada a un marge. Al dret, per unes traces, arribo a un camí, que ve de la pista, on està la Cabana de Cal Trilles, aquesta ja es una mica mes gran. Em dona l'impressió que aviat poc caure, ja que una paret s'està bombant.
El camí que he agafat i on està aquesta segona cabana, es per on he de baixar, es el Camí del Barranc de la Font del Pèlic. Està una mica brut, però de bastant ben passar, salvant alguns esbarzers i rosers bors, i alguns pins caiguts.
La Font del Pèlic està abandonada, no se si estava una mica arranjada ja que ara no es veu d'on surt l'aigua, de la quantitat d'herba que hi ha (molts esbarzers que impedeixen buscar-ho). Hi ha una petita bassa que feia de pressa, i al mig la pedra està posada per fer de rentador. Al costat està les runes d'un mas.
Quan el Barranc de la Font del Pèlic es troba amb el Barranc de la Forca, el camí arriba a una pista, a la dreta marxa a pujar cap la carretera, també marxa un camí vell, fitat al seu començament. Jo segueixo per l'esquerra, per deixar-la arribant a uns trossos conreats
o per un camí ben netejat em porta a la Cova del Rector, cova de grans proporcions, que no se si continua per algun dels seus racons interiors, no es la meva missió d'avui anar-ho a comprovar
El camí fitat em baixa fins el barranc que de seguida em porta al camí de vinguda i d'allí a l'aparcament, que he arribat quan manca mig quart per les vuit del vespre.
El dia ha estat positiu, no ha fet massa calor i en contra a la carena feia un vent molt fresquet. Ha estat agradable la pujada i tot el tros de la carena, la baixada ha estat una mica monòtona al començament fins a la font, llavors el espai s'ha obert i ha permet bones visions. Fins allí es baixa molt enclotat, amb la paret a l'esquerra i el barranc tor margenat i abandonat a la dreta.
Un bon tomet que si un no s'entreté tant com jo es pot fer en una mica mes de dues hores. Jo encara no m'acabo de trobar massa be, ja que hi he arribat una mica cansat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aqui.

000000000

ooooooooo

Albarca, Mare de Deu del Montsant, Grau del Belart

Restes dels dos hostals que hi havien al Coll dels Hostalets

Després d'haver passat una setmana amb febre i mal estar, degut a la grip, avui m'he decidit anar a donar un tomb, havia elegit la ciutat de Prades, ja que com està a bastant d'alçada, els desnivells no son massa forts.
Mentre estic arribant a Prades vaig veient que està tot molt moll, ahir ha degut caure molta aigua, i poc a poc en va agafant la boira “pixanera”, pel que quan arribo a Prades ja no paro el cotxe. Me'n torno enrere i vaig fins Albarca, amb l'intenció de pujar a la Mare de Deu, no estic convençut d'allunyar-me fins a la Corbatera, ja hi he estat fa poc i es sent corre molt de vent per dalt les carenes. El que si dubto si a l'hora de tornar, anar a buscar el baixador en el Grau Gran que va fins el Camí de Llisera o anar a buscar el Grau del Belart, això si no tinc intenció d'allargar-la gaire, encara no em trobo massa be.
Surto a dos quarts i mig de deu, passo pels Hostalets deixant a dreta i a esquerra les runes dels dos hostals que hi havia. La pujada no te massa historia, només que per dalt es sent bufar molt el vent, i que del Grau Gran no queda res, des de que van fer la pista.
De l'ermita hi ha molta documentació, però el que han escrit en Salvador Palomar i na Montserrat Solà es: Santuari de la Mare de Deu del Montsant (al peu d'aquesta pàgina).
Al darrera de l'ermita aprofito per fer un mos. Després em decideixo baixar pel Grau del Belart, amb el dubte si es un bon dia, està tot molt humit i tinc entès que es baixen uns pocs roquers, jo no me'n recordo d'haver-ho fet mai, però se que el començament es un "roqueret", veurem com està tot.
Passo per la Cova de l'Abella, i pel costat d'una plaça recordatori, que pel que m'ha semblat llegir, no es veu gaire be, es recordatori a una persona i al seu gos. Sigui el recordatori a qui o que sigui, crec que comença a ser una mala costum el que ara ha donat per posar plaques, per tot arreu, en recordatori dels difunts, encara que els agradés molt la muntanya, la meva opinió es que ja hi ha prou amb els cementiris i massa “merda” a la muntanya.
Trobo el grau, amb posat dos esglaons de ferro, encara que la roca està molt lliscosa. Es fàcil de baixar, encara que ha de ser molt mes pujar-ho. Tota la resta del grau, excepte en un roquer completament mullat i lliscós es molt fàcil i bonic, amb baixada suau, excepte en dos trossos curts, on la pendent es una mica forta, però amb terreny tou, boscà i molt agradable.
Arribar a la pista que ve de les ermites d'Ulldemolins, vol dir fer quasi dos kilòmetres per pista, jo per estalviar-me la sifonada final d'arribada als Hostalets, agafo el sender a la dreta que em porta al camí de pujada, faig una mica mes desnivell, una mica mes llarg, però es mes suau.
Arribo a les tres quarts d'una, després de fer mes de set kilòmetres i mig. El temps no es significatiu, ja que he anat amb molta calma, badant quan pujava, amb vistes al pantà, dins del bosc al baixar pel Belart, el Barranc del Teix, dos restes de barraques, set o vuit cues de processionària, o sigui badant amb tot.
Després he anat a visitar una mica el poble i fotografiar-ho.
Quan estic a punt de marxar arriben un bon grup de jaios i jaies (mes jaios que jo), de la part dels Hostalets, no se d'on venien, però alguns es veien com a cansats; a la carretera tenien el autocar esperant.
El dia ha estat bonic, la pujada amb vent, sort que la major part passes arrecerat, i la baixada ha estat bonica, i el tros de pista, hi han motius per distreure's.
Jo aconsello fer l'excursió a l'inrevés, sobre tot si el terreny està una mica moll, a mes la pista crec que millor fer-la primer. Encara que tot son opinions.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Santuari de la Mare de Déu de Montsant

"L’ermita està situada a poc més de mil metres d’alçada, a l’extrem d’una plana –el pla de la Mare de Déu– on; comença el barranc dels Pèlags, depressió que queda entre la serra Major i la serralada; que limita amb la vall d’Ulldemolins.
L’ermita de la Mare de Déu de Montsant o Santa Maria de Montsant, com es va conèixer històricament, té el seus orígens en fundacions eremítiques al segle XII i pertany al terme parroquial d’Albarca, petita vila agregada al municipi de Cornudella de Montsant. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions de la rodalia: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment.
Antigament hi tenien lloc romiatges i aplecs en diversos moments de l’any. També es coneixen nombroses processons de pregàries en demanda de pluja o d’altres favors celestials. Amb el pas del temps, el santuari va anar perdent importància. La causa d’aquest fet pot trobar-se en el paper del santuari com a instrument per refermar el domini del territori per part de la Cartoixa d’Escaladei, a la qual va pertànyer des del segle XV. Santa Maria de Montsant, que havia estat propietat del monestir cistercenc de Bonrepòs, va passar en aquest moment als cartoixans. Cap el 1450 es construeix un nou edifici, l’actual, prop del cingle que assenyala el límit del terme d’Escaladei –a l’actualitat, de la Morera de Montsant– amb el d’Ulldemolins. Prop de l’ermita es poden observar encara les runes del que se suposa que fou la primitiva capella o eremitori. És en aquest moment quan apareix una imatge de la Mare de Déu que, segons la llegenda, va ser trobada per un bou. Com diuen els goigs antics:

És per certa declarada

la causa que estau aquí,

pues un bou vos descubrí,

ya desjunyit de la arada,

y prop de alsinas trobada

per qui estave llaurant.

Siau de tots Advocada…

Después de haver-vos trobat,

fòreu molt solemnement

portada al Real Convent

Escaladei anomenat;

però la vostra pietat

volguer ser aquí habitant.

Siau de tots Advocada…

En terreno cartuyxà

és fundada la capella,

que essent xica ans, y vella

se féu nova, y transmudà;

però en vós lo amparà

és ya cosa antigua, y gran.

Siau de tots Advocada…

Prop de l’ermita, s’hi troben també les runes de la casa dels ermitans amb què l’ermita va comptar fins ben entrat el segle XX. Al segle XIX, amb la desamortització dels béns de la Cartoixa, el santuari va ser abandonat i esdevingué un corral de bestiar. La imatge de la Mare de Déu, gòtica, va ser baixada a la parròquia d’Albarca. L’any 1909 va ser recuperada per al culte com a ermita adscrita a la parròquia d’aquesta població. Aquesta imatge va ser destruïda el 1936.
A l’ermita hi han tingut lloc tradicionalment dues festes: una a la primavera i l’altra a l’estiu. Albarca compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa: una festa votada, anterior al segle XVIII, per demanar la protecció del sant contra les picades dels escurçons i els escorpins. A començaments de segle XX, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes en senyal de festa. En l’actualitat s’hi diu missa el mateix dia 23 d’abril.
L’aplec de la Mare de Déu té lloc el 17 d’agost, tercer dia de la festa major d’Albarca, dia en què també acudeixen al santuari gent de les poblacions veïnes com ara Cornudella, la Morera i Ulldemolins. S’hi fa missa, que acaba amb el cant dels goigs tradicionals a la Mare de Déu, i, tot seguit, hi ha un dinar de germanor"

======================

La Vilella Baixa, Pont de Cavaloca, Coll de Cantacorbs, Cabacés, La Vilella Baixa

Pont romànic i La Vilella Baixa

Per avui he quedat amb l'Albert Vinaixa a fer l'excursió núm.20 del llibre “Serra del Montsant”, de'n Jaume Mas, llibre que recomano a tothom que vulgui endinsar-se per aquesta serra. Tot es degut que aquest diumenge ha de portar a un grup a fer dita excursió i no voldria perdre's.
Arribem a la Vilella, entrem per la segona entrada i aparquem al costat de la parada del bus, a la part alta del poble, a l'altre costat del Riuet d'Escaladei. Comencem a caminar quan manca mig quart per les nou del matí, en direcció contraria d'on em vingut i anem a buscar la plaça de la Casa de la Vila i de l'església, per seguir pel carrer Major i sortim pel pont medieval, per agafar la pista a ma dreta.
Sortim a la carretera i deixem a la dreta el camí al Grau dels Bous, i que també podria enllaçar amb el nostre, però seguim la descripció. Deixem la carretera per una pista i al deixar-la i creuar una parada d'olivers, trobem a ma dreta el camí que hem deixat abans, i que pel veiem està net i arranjat.
Seguim pel que es el camí vell de La Vilella a Cabacés. Després de deixar un camí que puja pel Grau de l'Empedrat a la barraca del Creuetes i als Montalts, baixem cap el pont de Cavaloca, pont medieval, que creua el barranc del mateix nom. El camí puja fent revolts, deixant a la dreta l'aljub de la Solaneta, que nosaltres anem a visitar.
Al creuar la pista que ve de la carretera i va al Mas Roger, decidim anar a visitar el mas, son tres kilòmetres i mig, anar i tornar. El mas està com sempre, abandonat, però encara es conserva. Hi ha un grup del parc treballant, segons ens diuen estan fent un colomar.
Tornem al punt on hem deixat el camí vell a Cabacés, per seguir-ho. Al principi puja de fort i ens fa suar de valent, encara conserva trossos dels revolts, encara que en molts trossos el camí puja els marges, senyal que el vell està perdut, després i durant un bon tros planeja.
Arribem al Coll de Cantacorbs on per primera vegada notem que el vent bufa fort. Deixem un sender que puja al cim del Cantacorbs i baixem cap a Cabacés, i de seguida quedem a resguard del vent.
Abans d'entrar a Cabacés seguim per l'esquerra, a buscar el camí vell cap La Figuera. En general va bastant planer fins que arriba a un collet i comença a baixar fort per un camí completament atorrentat, fins un mas abandonat. Segueix pista fins un altre mas, aquest en runes, i sortim a la carretera. Ara ens toca dos kilòmetres i mig per ella, encara que nosaltres fem una marrada per què ens despisten els senyals del gr.
Després de deixar a baix la presa sobre el Riu Montsant, que quasi no porta aigua pel que el pantà està completament sec, i passar
per dins el túnel, baixem a ma dreta per una pista, per seguir un camí paral·lel al riu. Deixem a l'esquerra una bassa bastant gran totalment abandonada, passem per unes vinyes una mica carregades, però també abandonades, deixem a la dreta un camí que puja a la Figuera i sortim a la carretera al lloc per on hem vingut, i en comptes de repetir, seguim per la carretera fins el poble. A molta part dels dos kilòmetres de carretera no hi ha vorera, pel que el caminar per ella fa una mica de respecte.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de quatre, després de fer quasi dinou kilòmetres
El dia ens ha acompanyat, fort vent només al creuar el Coll de Cantacorbs, l'anada ha estat pel camí vell a Cabacés, molt ben arranjat, però la tornada no ha estat tan bonica, a més ha estat pesada per tot el tros de carretera. He tornat a visitar Mas Roger, lloc que val la pena, però que em penso que durara poc de temps.

Per baixar el track, teclejar aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000