"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ermites. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ermites. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de juny del 2017

Mas d'en Briàs (Sant Pere Nolasc), Queixal de la Bruixa, Font de Rauric


El Queixal de la Bruixa
Mas d'en Briàs (Sant Pere Nolasc)



Feia temps que no sortia a tombar una mica i avui, al final, m’he decidit a fer tres visites turístiques, molt simples però que feia temps que les tenia en ment. M’he anat a visitar Sant Pere de Nolasc, que es (era) una ermita adossada al Mas d’en Briàs, a Santa Coloma de Queralt. Al sortir de Santa Coloma cap a Igualada, després del Polígon El Pont de la Barquera, a ma dreta surt el Camí del Mas d’en Briàs, pista que finalitza una vegada passada la Barraca del Bon Lluís en sendes parades de conreu. El mas està entre arruïnat i enrunat, a més de que se l’està menjant l’herba. Encara te teulada però em fa pensar que per molt poc temps. Les construccions i habitacles que envolten el cos principal estan completament enrunades. L’ermita que estava a la banda dreta adossada al cos principal, banda dreta si miren l’edificació des del sur, no queda res, potser tres o quatre filades de pedres de les parets, a més de ser massa dificultós d’entrar per la quantitat de herba, moltes de punxes, i he pensat que si la teulada i part de les parets anterior, posterior i de la dreta ha caigut al terra, només veure pedres després d’emportar-me un munt de punxades. Faig «quatre» fotografies i marxo. Pel que es el cos principal, totes les antigues portes i obertures estan tapiades, exceptuant la porta principal, on té un pany que no sembla massa vell. Portes tancades es sinònim a no entrar.
De tornada cap a la general paro al costat del «Queixal de la Bruixa». Per anar i tornar al mas es passa a tocar. Hi ha una maca llegenda (aquí ->) que parla d’aquesta curiosa pedra. Trobo a faltar un plafó explicatiu, sent que a vegades en trobes en llocs no massa necessaris. Es curiós que aquí va haver un hostal i que ara no en quedi ni rastre, la civilització ja té aquests contrasentits de fer desaparèixer l’historia de les contrades. Inclús la creu de terme de l’Hostal de la Banya, que s’ha conservat, però està dins del Castell dels Comtes, a Santa Coloma, no al seu lloc original.
Una vegada finalitzat aquestes dues visites, m’he anat cap a Rauric, ja que el dia que vaig fer una excursió des d’allí, no vaig tenir temps (això vaig pensar, havíem quedat a dinar a casa) de veure el naixement del Riu Corb, a la Font de Rauric. La decepció es que està completament tancat, amb una reixa amb cadenat. Es veu unes escales que baixen i es passa per sota d’una arcada, però res mes. Vaig cap el poble i pregunto a un senyor si allò es el naixement, i em diu que si, però que neix poca aigua i l’envien cap a Rauric. Em temporades que plou, l’aigua sobrant va riu avall. Després de parlar una mica de assumptes d’actualitat i polítics, com m’ha semblat que no tenim idees massa comuns, m’acomiado i me’n vaig cap a casa a sopar.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.







000000000000000000000000000



dimecres, 22 de febrer del 2017

Rauric, La Casa Blanca, Lo Codony


La Casa Blanca
Rauric



Feia temps que no sortíem el Josep Maria i jo, i avui ens hem tornat a trobar per fer un petit tomb per la part de la Segarra que correspon a la Conca de Barberà, aquesta vegada hem estat acompanyats per l’Hera, una bonica gosseta. Hem arribar a Rauric, hem aparcat al començament d’una de les entrades i hem sortir a les nou en punt. Com que arribarem per l’altre costat de la carretera, el primer que fem es visitar el petit poble.
Anem cap a l'església i el seu cementiri adjacent. A la façana de l’església hi ha una placa que posa 1882., o sigui es força vella, però no tant com moltes altres de les que hem anat visitant. Com es normal la porta està tancada i no hi ha reixa per poder veure l’interior. Al cementiri es poden veure dues esteles funeràries. Pugem a on era el castell, ara  tot cimentat amb una construcció quadrada que podria ser dipòsit d’aigua. L’esplanada, rodejada per una tanca de fusta, excepte pel camí d’arribada, permet una bonica miranda. Pel que sembla, del castell només queden unes poques pedres que hi ha a les pendents del turó. Des d’aquí dalt veiem per primera vegada, Savallà del Comtat, poble que anirem veient quasi tot el dia.
Sortim del poble i agafem el camí a la Cirera- A l’entrar al camí hi ha un antic pou amb la teulada trencada que ens permet veure que al fons hi ha aigua, sense importar si la porta es pot obrir o no. Al poc, deixem a l’esquerra la Pallissa del Figueres, que potser te historia però es molt nova, potser està renovada. Creuem la T-224 que va de Santa Coloma al limit de la «província», per seguir pel camí a la Casa Blanca, que després del primer repetjó ja veiem al fons. Passem a tocar Cal Calbet, amb un gos, a dins del tancat, que ens contempla, sense dir-nos res, mentre passem pel costat del mas. Arribem a la Casa Blanca, després de desviar-nos uns cent cinquanta metres, i parem a esmorzar en uns bancs de pedra que hi ha apegats a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, petita ermita amb una finestra de reixa que et deix veure i fotografiar l’interior, molt arranjat i bonic.
Com a l’entrada al camí cap a la Casa Blanca, que per cert es camí a Savallà, hi ha un cartell que parla de la font, que està a prop, i que es un bon lloc per aturar-se, ens allarguem, encara que no estigui en la direcció que tenim projectada. L’indret de la font estaria molt be si estès una  mica arranjat, ja que l’herba s’ho està menjant tot, amb una taula que era una gran bobina de cable, i unes pedres de seients, tots escampats. Hi ha una obra a pocs metres de la font, de pedra i ciment tot tancat, on hi ha una bomba en funcionament, però no es veu massa cap on deu dirigir l’aigua. Hi ha un bassot o bassa, que entre canyes i altres herbes, només deixa veure un petit tros de l’aigua ben verdosa. Tot això està en mig d’una gran pollancreda que en els seus temps devia fer molt de goix.
Al sortir d’aquí i retornar al camí que seguíem, fent una petita errada, que ens donem compte aviat, al mirar el gps. Seguim un camí entre els camps de Cal Roc i els camps de l’Estopa. Ens desviem per visitar, per fora, Cal Roc, completament enrunat, però amb un pou amb aigua. Del mas encara es pot veure una arcada interior. Ens desviem per entrar a l’Era del Cecílio, on hi ha una nova construcció. Seguim camí i no trobem l’Hostal de l’Estopa, a casa veurem per l’ortofoto que ja no hi son ni les runes.
Ens desviem per anar a buscar el camí de Conesa i la carretera del Codony, deixam a l’esquerra, separat, Cal Biel. A l’estona deixem la carretera per anar, primer per camí i després per la vora dels conreus, que està començant a brotar, fins el vèrtex geodèsic de lo Codony. Allí fem fotos de rigor i tornem cap a la carretera. Encara que als mapes marca un camí per la vora dels camps, no hi es. Si que hi ha un petit i estret muret de ciment, però fa de mal caminar pel damunt. Arribem a la carretera, deixem a l’esquerra Cal Bessons, i veiem a la dreta un paller en mig dels camps, amb pendent, i a pocs metres el que devia ser l’era, amb mur de pedra, amb el pla de l’era tapat d’herba. Veiem al fons Santa Coloma de Queralt i Aguiló.
Deixem el ciment per anar a buscar el camí a Santa Coloma. Al poc veiem un teixó mort, que en provoca una gran tristesa. Sembla que hagi estat atropellat. Passem per sota dos petites runes i pel damunt d’un gran paller. Deixem aquest camí, agafant a ma esquerra. Passem a tocar una barraca arruïnada i trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Rauric, pel Coll de Rauric, però nosaltres preferim seguir recte per passar per Cal Vinyals, sent impossible veure les construccions per dins, ja que està completament menjat per les herbes. Si que veiem les restes d’un bassot i un pou amb aigua a l’altre costat del camí.
Abans de la baixada cap a Rauric ens passa un tractor amb el remolc dels que escampem els fems pels camps, pel que el perfum que deix anar no es massa agradable. Arribem a Rauric pel camí de Cal Calbet, a un quart de dues, després de fer més d’onze quilòmetres, en un dia bastant solejat, que ens ha permès caminar molt alegrement. Els camps ja estan verds però li falta una mica per estar en el seu esplendor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000






diumenge, 19 de febrer del 2017

Alcover, Mas Roig, Mas de Fau, Mas de Barberà


Mas Roig
Ermita de Mas Roig



Feia dies que un tomb em passava pel cap de fer-ho, i es que amb poques dates de diferencia he vist dos cròniques de dues caminades que passaven per Mas Roig, la seva ermita i la seva font. Un dels dos tenia una llargada d’uns 6 i escaig quilòmetres i l’altre de més de 10. Avui després de dinar m’he decidit a fer-ho, portant els dos tracks al gps però amb la certesa que només podria fer el més curt. He agafat el cotxe m’he anat fins a l’Urbanització del Mas Llorenç o La Burquera, no se com es diu exactament, a l’entrada del camí que hi va, posa el primer nom, però ... Arribo, aparco al començament del carrer de la Romiguera, em preparo, i surto a un quart de cinc de la tarda, amb la seguretat que arribaré fosc, però avui ja vaig preparat, amb lot carregada.
Surto per pista cimentada en direcció est, havent deixat a l’esquerra la pista de tornada. De seguida veig un petit pilar amb un peça de ferro (rovellat) que era per una cadena, que ja no hi es, i a l’altre costat el tall a l’entorn d’un pi, on devia anar la part fixa de la cadena.
Arribo a la cruïlla del Mas de l Murtrar i penso que si arribo aviat ja aniré a veure’l. A l’esquerra hi ha un cartell que està fora de lloc, i ara marca a la dreta per anar al Mas Roig, quan s’ha de seguir per la pista, que aquí tomba a l’esquerra. Al poc hi ha una cruïlla, sent que els dos camins porten al Mas Roig i la de l’esquerra es més per cotxes, agafo la de la dreta. En realitat la distancia es similar i potser la de l’esquerra es més suau, perquè jo pujo, poc, i després baixo. La pista es converteix en camí i arriba a les envistes del Mas. Es un mas força gran. La part de l’habitatge podria està mes o menys be, hi ha dos portes tancades amb cadenat. La part de l’esquerra que eren corrals i trasters estan molt malmès, amb la tanca mig enrunada, amb dos altes palmeres desplomades. Al costa dret i quasi a tocar hi ha uns grans rocs que deuen ser caiguts de la part alta de la pedrera. La teulada està molt arranjada. Prop i darrere hi ha les runes d’una/es altre/s construccions, que no vaig a visitar ja que veig que avui em faltarà temps.
Baixo pel que sembla que era camí de la finca, hi ha un tros de marge de camí, encara que està molt desfet. A la dreta, apegat al marge hi ha una caseta que sembla de gos, i un abeurador al seu costat, tot mig menjat per les punxes. Ja es veu l’ermita del Sagrat Cor. L’ermita es petita d’un sol cos, amb un afegit a la seva dreta, que sembla d’un altre època, i darrera a tocar, un edifici on hi havia la maquinària de regulació de l’aigua de la gran bassa que hi ha més darrere. La bassa ara està mig plena. Seguint la pista per l’altre costat del Torrent d’en Ferreró s’arriba a la Font de Mas Roig, amb dos basses. De la font surt un bon raig d’aigua fresca. Les dos basses estan bastant plenes. Penso que devia ser un bon lloc per que els alcoverencs anessin a fer fontades.
Torno una mica enrere i a tocar el mas, segueixo amunt. El camí va pujant, a trossos està bastant be i a trossos atorrentat. De seguida es veu enlairat el Mas de Fau, però encara queda una mica. Es passa una porta oberta i que fa molt de temps no es fa servir, on a l’esquerra, el barranc fa un bon saltiró. No baixo una mica per veure’l millor, ja que no es fàcil (tampoc massa difícil) però està molt moll. Es veu que per aquesta zona fa molt pocs dies ha fet uns bons xàfecs, ja que als trossos planers encara hi han tolls que agafa tot l’ample de la pista. Mirant enrere es veu la Pedrera de la Ponderosa i el Mas Roig, mirant endavant el Mas de Barberà i dalt a la dreta, el Mas de Fau. El sol ja s’ha amagat darrera dels turons de l’oest. Els ametllers ja estan florits i fan goig, encara que manca lluminositat.
Arribo a una cruïlla, on la ruta a seguir es recte, però agafo cap a la dreta per visitar el Mas de Fau, allargant-me primer fins la Font de Roure. Era un lloc bonic, però la vegetació s’ho està menjant, la taula de pedra xafada, la bassa sense aigua i la font humida. Aquesta font era per portar aigua a la bassa, però el rec està tapat. Arribo al Mas de Fau, passant primer per les restes de la seva era. S’ha de tombar-ho per un rastre i passar entre branques i punxes per arribar a l’entrada. Només es pot  entrar al rebedor i la cuina, la resta està enrunada. Era un mas gran però no en excés.
Retorno a la cruïlla i ràpidament arribo al Mas de Barberà. Sort que està en terreny obert i encara hi ha llum. Al mas només es pot entrar a la part del davant, però no al mas pròpiament dit. Està tot enrunat, unes passes cap dins, unes fotos i fora. Era un mas gran, dels que devien fer patxoca. Al sortir, els gossos del Mas de Panxó, a l’altre costat de la vall, m’estan bordant. Al mas hi ha llum pel que deu estar habitat. Des del Mas de Barberà es veu el Mas de Panxó per un costat i el Mas de Fau per l’altre.
De mas surto per un camí a tocar la part sur, a trossos no sembla camí. Baixa fort, fins que desprès de deixar a l’esquerra tres o quatre entrades a camps, de passar per la vora de dos camps, al tercer s’ha de vorejar però no per seguir recte, sinó per anar a l’altre banda per trobar un sender trillat i maco que he d’agafar. Aquí ja m’adono que potser tindré problemes amb la llum de dia, encara que vaig tranquil perquè vaig preparat. Primer va bastant pla, però poc a poc es va decidint a baixar. Es deix a la dreta les runes d’una barraca al moment que el camí fa una esse. Va baixant a trossos decidits i a trossos suaus fins a la pista que va al Mas Blanc.
D’aquí fins al final ja no hi ha cap problema, tampoc ho he tingut abans, ja que la pista està cimentada i passa per terreny obert, pel que la blancor de la pista em dona llum suficient. Quan arribo a empalmar amb la pista de pujada em foto a riure al pensar que abans deia que si arribava a temps aniria a visitar el Mas del Murtrar.
Arribo al cotxe a les set en punt després de fer uns set quilòmetres tres-cents. He quedat molt content de que he pogut fer pràcticament tot el previst i no m’he cansat, i he arribat amb poca llum però suficient. Ara a esperar les pròximes sortides. La part negativa es la quantitat de processionària que comença a haver en els nostres boscos.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000


000000000000000000000000000





dijous, 29 de desembre del 2016

Tòrrec, La Vansa, Serrat Gramanet, Santa Cecília, Cingle de la Tosca


Coves de La Vansa
Santa Cecília



Avui ha estat d’aquells dies que les circumstàncies han fet que al final hagi tingut un punt negatiu, tal i com anirem comentant. Al setembre del 2015 en Josep Maria i jo vam intentar fer una caminada des de Tòrrec, que passava per la Cova de la Vansa, habitades fins meitat del segle passat, pujava al Serrat de Gramenet, visitava l’ermita de Santa Cecília de la Fabregada i tornava al poble per la Serra de la Tosca. Aquell dia quan vam arribar a Tòrrec estava plovent i el cel completament tapat, pel que ho vam deixar per un altre dia. Ahir vam decidir tornar-ho a intentar,. Arribem al poble, ens preparem i sortim a mig quart de deu del matí pel Camí dels Planells, està tot gebrat i emboirat. Al sortir trobem a un senyor passejant un gos i li preguntem pel temps, i ens diu que fa dies que no veuen el sol però que per la part alta, potser que si.
Deixem la pista per agafar un camí que entre el mullat que està, l’estretor del mateix i un doble tub que porta aigua al poble, ens fa caminar malament. L’entorn està molt gebrat. En dos llocs que s’ha de baixar per roquer, tenim petites dificultats, ja que el gel produït per petits forats a la màniga ens fa que no puguem passar pel lloc idoni. Llàstima de la manca de llum, ja que el gel als arbres fa molt bonic. Arribem al Barranc de les Planes, que creuem amb molt de compte, una mica més amunt d’on creuan els tubs de l’aigua agafats a una biga que fa de pont, però que no ens veiem en pit de passar pel damunt.
Rodegem la part baixa del Serrat del Botiguer per seguir paral·lels al Barranc de la Fontfreda. Al poc ja veiem els habitatges arruïnats dins de la Cova de la Vansa, però hem d’anat una mica aigües amunt per trobar el pas. Quan enfilem cap les coves hi ha un tros del camí que conserva molt be l’empedrat, al ser antic camí de bast.
Ens van trobant diferents habitacles, on els primer semblen antics corrals. Es admirable, els treballs de petits marges i escales de pedra, per comunicar tota la banda dreta de construccions amb les de l’esquerra, i entre si. Tot amb grans pedres fent de vorera al petit cingle. Les construccions de l’esquerra deixa veure tres possibles habitatges (un amb doble pis), i construccions annexes. Al costat de les cases més al sud han posat uns taulons damunt de pedres per poder seure, i allí aprofitem per esmorzar.
Com teníem ruta a seguir, deixem les construccions més al sur per un altre dia. Retrocedim una estona fins a deixar la pared a tocar, encara que la continuarem tenint a l’esquerra, però separada. El camí es bonic. Anem seguint els tubs de l’agua. Al poc començarem a tenir problemes amb el track, fins aquí encara es veia clar per on anar, però es bastant dolent, a casa comprovaré que deu estar gravat sobre mapa no sobre el terreny i amb molt pocs punts, pel que son llargues línies rectes (perquè no ho hauré mirat abans de sortir?). Ens costa molt trobar l’entrada al grau, barallant-se amb la vegetació i després que estem a punt d’abandonar i tornar cap el cotxe, trobem unes poques fites que ens porten. La pujada dalt del grau té una petita grimpada fàcil pels que tenen agilitat.
Des d’aquí vindrà un quilòmetre dos-cents, aprox., de terreny aspre, sense camí definit, amb continus rastres que finalitzen en trossos difícils de moure’s per la vegetació, i això contínuament. El terreny està blanc per la gebrada i la boira no es deix veure més enllà de la carena on som. Quan ens apropem a un coll que separa el Serral de la Cova del que venim, es comença a obrir la boira deixant-nos contemplar el Montsec, Lo Pelat i el Cingles de Cuba, amb tot seu esplendor, però no la vall on conserva la boira. Agafem pista avall, per deixar-la per anar cap a Santa Cecília. Per arribar hem de triar entre dos camins sense saber quin es el correcte, el track marxa pel mig, destriem el de l’esquerra. El de la dreta ens fa arribar a uns camps de conreu, amb molta brossa a la vora que ens dificulta l’entrada. Vorejant el camp trobem un sender que es va difuminat, però al dret, mercès al waypoint, no al track, arribem a les runes de l’ermita, Conserva el arc de l’absis, tres parets no completes i un tros de teulada. Al seu recer, al sol, parem a dinar. Jo començo a estar molt preocupat perquè m’adono que arribarem fosc, i no tenim ni idea de com està el camí de baixada. Son les tres i ens queden una mica més de cinc quilòmetres, segons el track, penso que si el camí està be, encara arribarem, però justos.
La baixada a creuar el Barranc de Cuba es un altre drama, primer trobem un bon rastre, però aquest es va dividint i cada vegada es menys clar. Tornem a estar fotuts, però barallant-se amb la vegetació arribem al barranc i trobem com travessar-ho de manera fàcil. Per anar a buscar el track, per seguir l’orientació, ho fem per un rastre, una mica vistent. Ens fa pujar a la Serra de la Tosca, i des d’alli comença la baixada, on a trossos es difícil de seguir, i hem d’anar rectificant de forma continua la direcció. S’ens està fent fosc. Hi ha una desgrimpada i aviat unes ziga-zagues amb fites, per sort, llavors seguim una lleixa per un petit rastre, on a la dreta sembla que hi hagi un estimbat. El company ja ha encès el frontal i jo ho faig al poc. Contínuament vaig mirant el gps, com porto piles de recanvi poso la llum a màxim. Se m’acaba la llum del frontal (de no fer-la servir i no recarregar-la sovint, no m’ha durat gens). Veiem les llums del poble, però tenim en mig el Barranc de Tartera, i quan el terreny gira a l’esquerra no trobem o no sabem veure la continuació del camí. Ens belluguem una mica, però ja veiem que amb només el frontal del company, llums dels mòbils i del gps ens serà impossible sortir d’alli, pel que a un quart de vuit ens decidim a trucar al 112.
Una vegada el 112 ens passem amb bombers ja es comencen a prendre decisions, mitjançant whatshap enviem la nostra posició, ho prefereixen a la que havíem donat des del gps. Al poc veiem les llums del cotxe que entra a Tòrrec, mentre des de la central ens han trucat varies vegades, sobre tot interessant-se per la mostra salut. Fa humitat pel que comencem a estar entumits. El rescat triga a arribar més de dues hores. Venen tres xavals, bombers voluntaris d’Artesa de Segre, que amb una voluntat exemplar, però sense mitjans, arriben on som nosaltres. Han vingut al dret entre l’espesa boscúria i travessant dos barrancs, per sort no gaire fondos, només guiats pel la situació geodèsica marcada en un mòbil amb el google maps.
Els cinc amb quatre llanternes (entre llanternes i frontals), de les que una que està a les últimes, i al dret guiats novament pel google map, arribem on han deixat el cotxe després d’un hora u quart. Això si, sans i estalvis, i amb molt bon humor els cinc. Amb el cotxe de bombers arribem a Tòrrec i després de que prenguin nota dels nostres dni,s, ens acomiadem, agraïnt-lis la seva labor.
Avui hem fet a peu uns tretze quilòmetres tres-cents, d’ells un quilòmetre sis-cents amb els bombers. Ha estat un dia atziac, en que s’han ajuntat varies malastrugances, primer ens hem gronxat massa a les coves, després portàvem un track molt dolent, el terreny no era apte per anar massa depresa doncs la majoria eren rastres que desapareixien, no portava suficient càrrega a les piles. Junt a un terreny gebrat que també ens ha fet anar més poc a poc. Haurem de prendre bona nota del que ha passat per que no hi tornem a caure amb els mateixos paranys. Tot això ajuntat, a que degut a la boira no hem pogut apreciar l’entorn.
Només trucar al 112 també hem trucat a casa per avisar a la família, i quan estem al cotxe ho tornem a fer. De camí cap a casa parem a Tàrrega a fer una beguda calenta, no havíem trobat res obert abans d’aquí. Ara a pair el que ha passat i prendre nota per que no torni a succeir, però contents del final feliç,


Prefereixo no penjar el track, per el que he explicat. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dijous, 22 de desembre del 2016

Sant Maurici de la Quar, Santuari de la Quar, La Portella i Serrat de Sant Isidre


Santuari de la Quar
Sant Pere de la Portella



Avui a més d’anar acompanyat pel Josep Maria també ens ha acompanyat el Bernat, aprofitant que té uns dies de vacances i està per aquí. Hem arribat a Sant Maurici de la Quar, hem aparcat en un lloc destinat per això, encara que quan tornem veurem algun cotxe aparcat on ha volgut, i hem sortit quan era quasi un quart de deu del matí, amb una rasca que es feia sentir. Sortim per l’antiga pista, ara asfaltada, que va a la Quar i a la Portella.
Al poc, la deixem per agafar un camí a l’esquerra. Es un camí que va resseguint una línia elèctrica i un rierol que baixa des de Colltinyós. Anem per part obaga, que a més està molt molla. El terreny es molt rocós, encara que per cert no es pedra de la que rellisques fàcilment. A l’esquerra es veu el Serrat de Sant Isidre i la seva ermita, tota la part alta ben solejada. Passem quasi a tocar la masia de Colltinyós i creuem la un ramal de la carretera. Aquest ramal finalitza a la Baumeta, on baixant hem tingut algun problema. Si ens girem enrere es veu el campanar de Sant Maurici. Ja anem per part solana.
De seguida de passar Colltinyós entrem en un grau, que era camí de bast. En un tros el camí passa pel damunt d’un gran marge de pedra, fet per aquest ús. Al arribar a un retomb ens trobem amb el camí destrossat pels grans pedres que fa anys es van despendre de la paret. Arribem a una pista retocada de fa poc, que seguim a la dreta. Veiem dalt del seu turó. l’edifici del Santuari de la Quar i al fons els Pirineus nevats. El bosc encara conserva part del seu marronós de la tardor, ja que no ha caigut totalment la fulla dels arbres de fulla caduca. Del Coll de Canes i en lleugera baixada arribem al Coll de la Creu de Jovell, on creuem la pista que va a la Portella. Al costat de la pista hi han un pal indicador, uns cartells de fusta, un plafó del Santuari de la Quar i una creu de fusta.
Aquí comença la verdadera aventura del dia. Seguim amunt cap el santuari, però porto dos tracks un que entra per la seva part de darrera i per pista, més o menys bona, i altre que em diu que segueix la carena, que hi ha una petita grimpada i que es una mica aèria, tot sense més importància. Comencem a pujar, deixant la pista bruta però fàcil de seguir, per anar per un rastre una mica difús, amb algun arbre caigut de més. Poc a poc ens anem acostant a la paret granulosa, i jo em començo a preocupar. Quan ja estem a la paret, per sort no totalment vertical, si amb molta inclinació, el Bernat passa al davant i més o menys ens va marcant per on pujar. Indubtablement jo necessito mans, peus i .... Hi ha algun punt que desisteixo de mirar a la dreta, ja que anem molt pegats a l’espadat. A l’esquerra la caiguda també seria fatal, però per la vegetació (que no ens pararia) no es veu la vertical. Poc a poc anem avançant i jo pensant que en mala hora he triat pujar per aquí, i quan arribo al lloc que sembla més difícil i em semblava que no ho pujaria, amb una mica de petita grimpada es soluciona, i ja s’està dalt a l’altre costat de la tanca que voreja la mola on està el santuari. Menys mal que hem pogut sortir ja que la reculada, per aquí, es impensable, al menys per a mi. No cal dir que hi he patit molt i se m’ha fet molt llarg.
Una vegada passada la tanca, sense problemes, passem pel costat d’una senyera dalt d’un alt i prim pal metàl·lic i veig en una vora un clau geodèsic. Com ja respiro amb normalitat, fotografio el clau, una mania com un altre, i m’adono que en tot aquest tros de pujada no he fet ni una fotografia, i es que ho he pujat amb tots els sentits, i més, posats en la pujada. Per la majoria dels que pugin al santuari des de baix aconsello anar per la pista, potser més endavant es camí, encara que donin un rodeig, segur que guanyaran temps i patiment. He dit la majoria, la resta que faci el que creguin convenient.
Arribem al santuari i llavors m’adono que aquí vaig estar fa uns quants anys, encara que no me’n recordi quan. A l’esplanada empedrada on està les entrades als diferents edificis annexats parem a esmorzar. Abans hem passat una petita capella, a la part baixa del santuari, de la verge de Fàtima.
Al fons a la dreta es veu les construccions de la Quar i a l’altre costat hem pensava que era la Portella però després he comprovat que no ho pot ser ja que tenim en mig el Serrat Llarg i el Serrat de Busaroques que ho tapen.
Una vegada a casa i mirant apunts vells, no organitzats, he trobat que vaig estar aquí l’any 1999, i des de la Quar vaig baixar fins a Sant Maurici, on en el bar em van omplir les 2 cantimplores que portava, buides. I com anècdota copio el que vaig escriure sobre la Quar: «Arribo a dalt, està en obres, els paletes diuen que estan intentant deixar les coses tal com hi eren fa molt anys, i que faran un petit refugi, ara sembla un bunyol, però està en construcció, ja veurem». Ara la veritat es que el que devien arranjar (?) fa pena, amb un blanquejat de les parets que està marxant ràpidament. I tot l’entorn està completament descuidat.
Sortim en direcció nord, i quasi ens empassem la cruïlla a la dreta que hem d’agafar. Acabava de fer un comentari, «mira aquí hi ha un sender i amb fita a l’entrada», miro el gps i resulta que es el nostre. Si haguéssim seguit hauríem arribat a la Coll de la Creu de Jovell, on ja hem passat abans. La baixada, en principi es forta i molesta ja que està moll i rellisca una mica, després es fa agradable, anem completament emboscat per corriol una mica trillat. Hi ha molta humitat. Arribem a una pista on teníem dues opcions, o per la dreta per anar a buscar el Coll de Gavatx i per pista de cotxes, no sé si totalment, arribar a la Portella, o per l’esquerra per pista bastant emboscada i humida, encara que també ample. Com que no em fixo que estem en aquest punt i sabem que la Portella està a l’esquerra agafem aquesta última. La humitat es deix sentir una mica, però seguim contents, ja que l’entorn es bonic. La pista s’acaba i uns metres abans surt un corriol a la dreta, relliscós, tot baixant. Arribem a enllaçar amb l’opció anterior, i hem de recular per visitar la Font de l’Abat, amb un bon raig d’aigua. La veritat es que per tot arreu regalima aigua, pel que fa que sigui una raconada digne de visitar.
Seguim per pista, tot pujant i arribem de seguida a Sant Pere de la Portella, una antic monestir benedictí, que, encara que ha tingut alguna restauració recent, està en una estat bastant lamentable per ser un be cultural d’interès nacional. El campanar està adossat a l’església, i al davant estava el cementiri, on queden sis nínxols buits i una creu trencada (possible d’un enterrament a terra). El que eren les dependències annexes a l’església estan completament enrunades, veient-se en una, per una reixa, que han fet obres, ara abandonades, i que semblen un bon bunyol. La casa dels frares a l’oest i quasi a tocat, també està ruïnós, com una torre en mig de les edificacions. En canvi al costat esquerre d’aquestes han construït, o reformat un habitacle, per magatzem, amb una porta verda que deuria estat penat pel impacte visual que fa.
Baixem a creuar el Torrent de Cal Moliner, per agafar seguidament a ma esquerra, el Camí Ral de Berga a Olvan. Els repetjons de pujada es deixen sentir. Hem d’anar amb compta ja que està tot moll i es terreny molt rocós. Creuem tres vegades unes pistes, sense deixar la forta pujada. A la quarta l’hem de seguir una petita estona per deixar-la seguidament. El camí s’aplana una mica i podem caminar amb una mica més de soltesa. Arribem a un altre pista que ens porta al Coll dels Graus. Comentem si dinar aquí o dalt i decidim fer-ho dalt.
Enfilem per un camí que encara que en pujada. es fa sense problemes fins un altre collet. Aquí agafem a l’esquerra ja «atacant» la part alta del Serrat de Sant Isidre. La rampa final, el Bernat la fa més al sud, grimpant una mica, i nosaltres una mica mes al nord per un rastre i un roquer que sort que té lloc per posar els peus i una bonica branca final per agafar-se. Es trobem tots a dalt de la mola. L’ermita de Sant Isidre de la Quart es una petita ermita, amb altar, una fotografia del que havia estat la figura de sant Isidre, uns florers amb flors i un petit pessebre dins d’una llauna d’una beguda de coca. A l’entorn hi ha uns tancats fets amb teules, amb algun arbust mort a dins, i algunes rajoles amb inscripcions. Una vegada completat la visió de tot l’entorn i de la seva magnífica miranda, ens anem cap el vèrtex que està en una punta de la mola. Resulta que hi ha una petita desgrimpada, un pas una mica aeri i estret i després una petita grimpada, res que no sigui completament factible ja que estem parlant d’uns dos metres, com a màxim d’alçada, però jo em poso nerviós, encara porto el sostrec de la pujada al santuari i estic cansat, i no el vull passar, no volent escoltar els consells i les ajudes que m’ofereixen els companys; estic a deu metres del pilar. Me’n vaig cap a l’ermita mentre ells es fan fotografies al costat del vèrtex. Ens reunim tots i asseguts en un tronc aprofitem per dinar.
Una vegada dinats i notant que la temperatura comença a baixar, busquem per on baixar, no es gaire factible per on ha pujat el Bernat i dificultós per on hem pujar nosaltres dos. Trobem un bon baixador, es el camí per pujar, a la punta nord i cap a l’est. Va a trobar fàcilment el camí de pujada i arribem al Coll dels Graus. Baixem per pista, i encara ens trobarem en un altre embolicat, encara que aquest es menys dur i important. Baixant per la pista m’adono que ens em empassat una cruïlla, reculem fins on hi ha un cartell de Sant Maurici (se l’havíem empassat), i al segon cartell ens fa baixar per una pendent relliscosa i un roquer on han picat una escala a la vertical, tot i que han posat trossos de fusta com esglaons, es com una temeritat fer baixar per aquí, sort que a vegades assegut i deixant-se relliscar també es pot baixar. Ens porta a un tanca de fil ferro que ens separa d’uns prats amb vaques pasturant, que al veure’s arribar ens queden mirant. No sabem si entrar al camp o seguir entre tanca i la paret rocosa, per un rastre bastant difús, preferim aquest i les vaques ens van seguint en paral·lel. Arribem a camp obert, camp de pastura, sense rastre de camí. Les vaques ens van seguint. Pensem que sort que estem a l’altre costat del fil ferro. Sort del gps i de Bernat que s’avança, podem trobar la continuació, del camí. Pel que sembla abans passava a tocar la Masia de la Baumeta i ara ho volen desviar, i s’han menjat un tros de camí, i fins que no arribes fora del conreu, fent una «L» no trobes un pal i la continuació. Aquest camí va baixant, a trossos confús amb un barranc, el mapa no ho té.. No cal dir que també està tot humit. En un tros de pendent m’agafo al ferro que aguanta el fil ferro, i em dona una petita descàrrega elèctrica,  Ja arribem a Sant Maurici, parant primer al bar, que està obert, després de fer uns catorze quilòmetres. Manquen dos minuts per les cinc, i la temperatura ha baixat molt, i el sol ja ha marxat.
Un dia molt maco de muntanya, encara que la pujada al santuari ha estat molt dura, al Serrat de Sant Isidre, dura, i al final les cames han arribat bastant tocades. L'únic desagradable de la caminada d'avui ha estat veure la gran quantitat de bosses de processionària que tenen els pins de les nostres muntanyes. Baixant entre la Baumeta i Sant Maurici ha hagut un moment que els pins més allunyats semblaven nevats, potser que les nostres autoritats es comencin a posar les bateries (millor que les piles).
Encara que no ho sembli, al cotxe i de tornada he començat a pensar on anar a la setmana que ve.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




dijous, 27 d’octubre del 2016

Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora


El Burguès
Sant Cebrià de la Mora


En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 29 de setembre del 2016

Castellbò, Sendes, Solanell


Solanell
Sendes



Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.










00000000000000000000000



000000000000000000000000000




divendres, 12 d’agost del 2016

Pont de Goi, Doldellops, Ermita de Sant Llorenç i Convent de Sant Jeroni del Bosc


Convent de la Granja de Doldellops
Convent de Sant Jeroni del Bosc





Després de quasi dos mesos sense sortir a caminar, per avui he quedat amb el Josep Maria per anar a donar un tomb, amb poc de caminar però visitant uns llocs dels que feia temps estàvem parlant. Quedem a les nou del matí, després veurem que ha estat una mica tard, i enfilem cap a Alcover. A la rotonda on surt la carretera de Valls, agafem el que era una pista, ara cimentada, entre dita carretera i la C-14, que porta a les urbanitzacions La Cabana, Camí dels Muntanyans i Serradalt, i que es el Camí del Pont de Goi. Sortim a la TV-7421, l’agafem a l’esquerra, i quasi només entrar i després de creuar el Pont de Goi, , la deixem tot marxant a la dreta per una pista, aparcant en una esplanada on està la creu commemorativa de la batalla del 1809 contra les forces napoleòniques, que va provocar la caiguda del Camp de Tarragona. Hi han dos cotxes més aparcats en aquesta esplanada. Hi ha un panell explicant la rehabilitació d’aquest espai fluvial, però com es normal està tot empastifat.
Després de fer les fotos a la creu i el seu peu, amb placa inclosa, agafem el camí que surt i que va paral·lel al Francolí, on baixa una mica d’aigua, i amb un sol que ja comença a picar. Al poc trobem a dos homes, sembla de raça morisca, que estan agafant figues de moro, fem broma, nosaltres lis comentem que ull amb les punxes i seguim. Passem un pont sobre una barrancada que desemboca al Francolí, i ens sembla que podria ser bonic de veure’l, però no hi ha forma de fer-ho, inclús baixem a una parada, però l’herba ho impedeix per tot arreu. Al poc arribem al Molí de la Granja, i com no està tancat donem un tomb per l’entorn de l’habitatge, que sembla bastant ben conservat i segur que encara està habitat de forma discontinua. A la dreta hi ha una construcció enrunada i menjada per l’herba. Es veu tres trossos del mur del que era la bassa, manca un quart que es per on s’entra al recinte, que era la bassa, que ara està conreat d’avellaners. També es pot endevinar dos forats que eren engolidors de l’aigua de la bassa. Sortim a un camí que ve del Francolí i ens porta a la pista principal, passant a tocar l’altre banda de la casa. A l’altre costat de la pista principal hi ha unes runes, una bassa ara buida i un tub que sembla que portava aigua al molí, per una conducció que ara travessa la pista estant cimentada. No sabem si del temps de quan funcionava el molí o posterior, hi ha un rec que venia de la bassa, continua a tocar la pista i s’acaba en sec. El camí s’estreny primer per eixamplar-se aviat. Aquí el camí s’ha enlairat i hi ha una bona visió del Francolí, molt herbat però a nivell inferior, entre la llenca on va el camí i el riu hi ha un bon espadat, fet que ens fa badar ja que no ens ho esperàvem per aquestes contrades.
Després d’un repetjó començo a pensar si anem bé, ja que el camí se’m fa llarg, ja que em pensava que era més curt, com es normal només he agafat el gps perquè em gravi els camins que faré, però em sembla que me l’he deixat al cotxe, ja que no ho trobo a la bossa. Passem a tocar un mas o xalet on uns gossos ens borden des de dins de la tanca. Veiem una edificació dalt d’un proper turó i ens pensem que potser es el nostre destí d’aquesta caminada. Trobem uns grans trossos de mur, que ara no acaben de tancar res, però que podrien ser els que tancaven la propietat de la Granja del Convent de Doldellops, ara amb uns camps de blat que ja han estat segats. El camí puja entre dos murs i s’arriba a una esplanada on a la dreta tenim les edificacions senyorials de Doldellops. Hi ha una porxada en forma d’arc on no hi ha cap porta, i per on entrem. A l’esquerra hi ha les edificacions on hi ha una porta tancada al seu mig, també hi ha un altre porta que pel forat del pany veient que dona a un gran pati. A la dreta (tal i com entrem) hi ha la capella i darrere, al damunt d’on hem entrat enllaça amb els habitatges de l’esquerra. Ens adonem del perquè no hi ha porta que tanqui aquest primer recinte, i es que es camí de Valls a Pont de Goi i Alcover.
Al davant nostre hi ha un altre habitatge, que està com separat de la part principal i de sobte, de dins, en surt un senyor molt amable, que resulta que es el masover. Li preguntem a que es degut la semblança d’abandó, ens explica que aquesta propietat pertanyia a la Maria Martinell, filla de César Martinell, l’arquitecte modernista, i que fa pocs anys va morir sense tenir fills i ara els hereus no es posen d’acord i va passant el temps; el que sembla que s’ho queda (te dret a més herència que els altres) no té cap intenció de conservar al masover i aquest pobre home no sap que passarà amb la propietat. També ens comenta que es ell qui alimenta als gossos, que en una propietat com aquesta es necessari tenir, al menys com a vigilants, i el màxim hereu tant li fot. La Maria sembla que anava venint de tant en tant i era una persona molt preocupada per la qüestió social i per l’església. Mercès a les indicacions del masover trobem la Font de Sant Bernat, que raja un bon rajolí, amb bassa, rentador i peixos, però bastant deixat tot.
Una vegada finalitzada la visita mirem per on tornar cap el cotxe però sense tornar a passar per dins, només per variar. Jo me’n recordo que a la fotografia aèria es veia una pista que rodejava uns camps i sortia a la principal bastant després de Doldellops. Més o menys la trobem, al tercer intent, la seguim i anem a sortir al costat del mas o xalet dels gossos, però ara no ens fan ni cas. On hi ha l’espadat deixem la pista que baixa, i agafem un corriol a tocar el petit penya-segat, va pla però de seguida enllaça amb la pista amb una bona baixada. El sol continua picant.
Anem comentant que avui l’esmorzar ho farem una mica tard, ja que no ho portem i hem d’anar a algun bar. Però quan arribem al Molí de la Granja, agafem a creuar el Francolí per visitar un mas que hem vist de lluny, que sembla interessant amb unes bones finestres acabades en arc de mig punt. Arribem i el que ens sorprèn es que es un gran mas, que es va començar a restaurar i ara està completament arruïnat, encara que conserva quasi tot el sostre. Es van gastar una gran quantitat de diners en posar algunes bigues noves, i algunes reformes que ara estan destrossades. A més, van voler engrandir-ho, potser era el tros del paller, i aquí la teulada ja està ensorrada. Hi havia alguns detalls que demostra que el mas feia patxoca. No he trobat el nom del mas. Al davant tenia entrada a peu pla, amb porta al costat d’un aljub (crec que no era pou), ara sec, i unes grans escales que passen per damunt de l’esplanada cimentada de l’entrada i que entren al primer pis. Crec que aquestes escales son de la remodelació no de l’original. Darrere té sortida des del primer pis, no de la planta baixa. Els camps d’avellaners semblen cuidats, encara que hi ha mes avellanes a terra que als arbres. I a l’altre banda del camí d’arribada (i que continua amunt), els camps estan iguals i hi ha una séquia sense aigua, però activa.
Tornem a la pista principal, agafem el cotxe, ben calent encara que quan vam aparcar ho vam fer a l’ombra, i ens anem a Picamoixons, al costat de la piscina a esmorzar. Son les dotze del migdia. Un bon entrepà de truita, de quasi dos pams, i això que havíem demanat mig, una bona gerra de cervesa i un cafè (jo, i un tallat el company). Com decidim que anirem a la recerca de Sant Jeroni, enviem missatges als cònjuges que no ens esperin per dinar.
Altre vegada dalt del cotxe, ara ha estat tota l’estona a l’ombre, i cap a Sant Llorenç del Bosc. L’única referencia que tenim de Sant Jeroni es que està dalt i prop de Sant Llorenç, era un convent que havia tingut un màxim de 30 persones, i que només resten en peu tres o quatre parets. Arribem, després de dos marrades, al final de la pista, està barrada per la pedrera, reculem una mica i aparquem a la vora de la pista, quan tenim Sant Llorenç a sota. Tenim dos possibilitats a fer, encara que potser cap de les dos sigui la bona, recte amunt o cap a la dreta, son els dos turons que tenim a la vora. Agafem cap a la dreta, aprofitant que arribant es veu un mas o en construcció o arruïnat, dalt del turó. Sortim per pista i després d’una petita errada que no ens fa perdre gens de temps, però que ens fa mirar els mapes del gps i del mòbil (una cosa cada u), arribem sense problemes, tot passant per un petit collet amb herba baixa. Per arribar al mas, es la Masia del Romà, m’he de punxar una mica les cames, ja que porto pantalons de mitja cama (molt adient quan es va de recerca (?)). El mas ens queda a la dreta i en front tenim l’antic paller, sense teulada ni porta, ja que som a l’era. L’entorn del mas està quedant colgat per l’herba. Aquí ens passa igual que en el mas que hem anar a visitar a l’altre banda del Francolí, però aquí la impressió es més forta. Ple de bigues a terra per posar, algunes de ferro ja posades, terra per fer ciment a l’esplanada (ara menjada) de davant del paller, ferros per fer forjats abans del mas, sacs de ciments ressecs dins de la masia, una bona pila de revoltós a la part de darrera del mas, i varies altres classes de material d’obra per tot arreu, amb unes parets començades a cimentar i deixades a mig. L’obra està completament abandonada i deteriorant-se. Es una masia de planta baixa i dos pisos, on hi ha sostres entre pisos caiguts, i parets que s’estan badant. A l’entrada van començar a fer (o refer) un rafal aprofitant uns pilars que ja hi eren, han posat les bigues, i així s’ha quedat. Tal i com he dit una feinada per bellugar-se per fora per l’herba alta i seca. Com a curiositat hem trobat un tros de paper amb el logotip d’una entitat financera que ja no existeix (ha estat absorbida) que ens ha fet riure una mica.
Comprovat que aquí no hi es el convent, decidim anar cap l’altre turó. Preferim anar directes encara que entrem en terrenys particulars, però sempre amb el màxim respecte, sense passar cap tanca ni xafar res. Efectivament passem a tocar un mas on hi ha un tros de cinta dels «mossos d’esquadra», alguna cosa devia de passar. Agafem un camí ample que ve de la pista i anem amunt. Hi han petits senders, que més sembla fet per la gent que es belluga per allí. Arribem a una tanca i veiem al davant uns horts conreats, i cap el fons dos xiprers separats, l’un està a tocar unes construccions, no enrunades, de més amunt, i l’altre pensem que potser marca on està Sant Jeroni, però no sabem com arribar-hi. Anem enrere i entrem a Sant Llorenç, on tenim una alegria, ja que ho estan rehabilitant. Trobem al nou propietari i xarrem una mica, ho han comprat a la pedrera, està restaurant l’habitatge per viure tot l’any, i després rehabilitarà l’ermita i més endavant si aconsegueix alguna ajuda, l’altre habitatge, per casa rural o similar. Tot l’herba del davant està fora, ja es veu clarament els fogons, on hi es la dona fent menjar. Es un constructor de Valls o Picamoixons, ja no me’n recordo. Li preguntem per Sant Jeroni, i ens indica on està, ben a prop, i resulta que està situat on està el xiprer. Ens anem cap allà, Dos trossos de paret exteriors, i tres o quatre petits (molt petits) trossos de paret interiors. La primera paret que trobem conserva dos contraforts.
I res més per avui, un matí i migdia, molt aprofitat pel que volíem fer. Això de Sant Jeroni feia molts dies que en parlàvem, tant com vuit mesos, des de quan estar a Sant Llorenç. Ara tinc gravat en gps, tant des del Pont de Goi fins a Doldellops, on hi ha cap problema, i des de la carretera fins a Sant Llorenç, avui hem tingut dues marrades en cotxe, i fins a Sant Jeroni, per qui pugui interessar o per mi mateix. I QUIN DIA DE SOL, buf.








Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000000000



0000000000000000000000000


diumenge, 15 de maig del 2016

Alforja, Coll de Mort, Mines de les Olles, Creu del Formatge, Alforja


Ermita de Sant Antoni
La Creu del Formatge



Quan vaig anar amb dos companys, al mes d'abril, a fer una caminada des de la Pobla de Cèrvoles, un dels companys em va pregunta si havia tornar al Coll del Mort, a Alforja (vaig estar amb ell fa una colla d'anys), jo li vaig contestar que si, i ell em va dir que es un camí que s'està degradant pel pas de les btts, ja que es un camí estret de terra tova i en les baixades es fan escòrrecs i al final queda molt soscavat al mig i res a les vores, fet que dificulta el caminar. Però la conversa que vam tenir no es va acabar ja que vam canviar de tema, segurament per que la pluja es va refermar. Aquella conversa no hauria de tenir la major importància si no fos perquè a casa em va venir a la memòria i em vaig adonar que havia dit que si, no sé el perquè, i la veritat es que des de que vaig anar amb ell, no he tornat, això em va fer que em preparés una caminada des d'Alforja i que passés pel lloc. Ahir la vaig retocar una mica per fer-la més curta i aprofitar per visitar la Nevera del Metge, l'ermita de Sant Antoni, el Castanyer de Sofia, les construccions de les mines, els mas de les Olles i la caseta del Menut. Tot això, anant a dinar a casa.
Arribo a Alforja, deixo el cotxe en un aparcament interior, al carrer Mestre Taverna i surto a tres quarts de vuit. Només començar ja tinc la primera petita errada, sort que son pocs metres. De seguida ja agafo la ruta correcta, tot passant a tocar l'església l'església de Sant Miquel, i baixo a creuar la Riera d'Alforja. El primer que faig es pujar per un rastre que puja tres marges, a visitar la Nevera del Metge. No entenc que hi hagi recollida de signatures per la recuperació de la Nevera de la Ginoteta i d'aquesta no es parli. No es que estigui en contra de la recollida però crec que s'hauria de recuperar, marcar i protegir les dos. Després vaig i torno fins l'ermita de Sant Antoni, per fer un parell de fotografies.
Deixant a la dreta el camí del Paí, agafo el camí cimentat que passa pel costat dels dipòsits de l'aigua i una mica més amunt les runes del Mas del Notari. Quan la pista tomba en quasi 360 graus i se'n va cap el Pai i la Riera d'Alforja, s'agafa recte per un sender que em penso que està netejat pels d'Alforja, de l'Ateneu Josep Taverna. Es un camí que crec que podria haver estat de bast, però ara està bastant deteriorat, degut a l'excavació que fan les btts. i posteriorment l'aigua, en camins de terra. En els trossos més estrets i al pas que va, aviat serà dificultós caminar. Arribo a una pista que ve per la Pedregosa i jo segueixo recte per visitar el Castanyer de Sofia, un gran castanyer envoltat d'altres exemplars del mateix gènere. El camí segueix i sembla que podria enllaçar amb un altre que  també arribaria al coll, però com no estic segur, retrocedeixo per agafar la pista. Aquí tinc la segona marrada, ja que s'ha de tornar a deixar-la, per un altre camí similar a l'anterior, però en millor estat. M'adono i rectifico.
Quan estic arribant al Coll del Mort sento que pel camí està pujant una moto, prop del coll la sento darrere i com no m'aturo, ell ho ha de fer dues vegades. Si que m'aparto quan arribo al coll per deixar-la passar, i els dos seguim pel mateix camí, voltejar la Serra del Regalat i deixant les Valls a l'esquerra.
Encara que aquest camí comunica amb el camí de les Olles jo vull deixar-ho per visitar les construccions de les mines abandonades. Es veu que no ho vaig veure be a l'Ortofoto, el mapa del Piolet, jo encara no el tenia, i l'ICGC no tenen els camins, pel que em passo la cruïlla. Quan miro el gps veig que si segueixo recte, el camí es bo i bonic, no faré el que tinc previst. Retrocedeixo i no es veu clar el camí de l'ortofoto. La veritat es que un s'ha de fixar una mica, l'entrada no existeix, però als cinc passos ja es veu, era un camí que passava per la vora de les parades de avellaners, ara abandonats. El camí està bastant brut, amb força pendent i que et fa temor que s'acabarà en sec. Hi ja molta pedra, no solta ja que les para els arbusts. Però no s'acaba, va baixant, fins que dona una retomb i es converteix en pista, ja que l'última parada era el camí d'arribada al maset que hi ha, més o menys, en mig de la barrancada, tota plantada d'avellaners. La pista està amb herba aixecada però es va veient per on va.
Es surt a un altre, una mica transitada, però poc, i d'aquesta, en un retomb, surt el camí que portava a les mines. La arribada a les construccions d'habitatges es una odissea pel brut del terreny i perquè el camí està completament desfet, en dos punts s'ha anat avall i s'ha de pujar un marge per després tornar-ho a baixar. I la veritat es que no val la pena perdre el temps, tres construccions que devien ser pels miners, un pou, dos basses i un tros de paret desfet, es tot el que es veu. Em sembla descobrir per on s'anava a les mines pròpiament dites, però no em veig en pit d'anar-hi i menys sol.
Surto per on he vingut, i segueixo fins el Camí de Riudecols fins a les Olles després de creuar el Barranc de les Olles. Vaig a visitar el Mas de les Olles, però s'ha d'endevinar ja que la vegetació se la menjat totalment. Encara s'endevina el rec, tapat, que portava l'aigua del barranc fins el mas. Seguint pista amunt en creuo primer amb un bttetero i una mica més amunt amb dos més. Deixo a la dreta un camí que va a enllaçar amb el de la Creu del Formatge a la Riera d'Alforja, i de seguida a l'esquerra un que puja a Puigcerver, on al costat hi ha una petita barraca. Mentre estic dins visitant-la passa avall un tot terreny. Una mica més amunt entro a veure la Caseta del Menut. A l'entrada del camí hi ha un cartell d'abelles i seguidament una colla de arnes. Quan surto de la caseta i retorno, varies abelles m'ataquen i algunes em piquen, una d'ella als llavis. Surto corrent i cridant «m'estan picant, m'estan picant». Una mica més amunt, quan ja no tinc cap abella enganxada, m'aturo per aplicar-me el llapis per les picades, que per sort va força be. Torna a passar el 4x4 d'abans, que em sembla que es tracta d'una defensa forestal. Mentre estic ja en la recta que arriba a la Creu del Formatge sento veus al darrere. Quan arribo a la creu hi ha una parella i arriba un altre 4x4 de familiars seus. Jo paro a menjar una mica. Els del 4x4 se'n van a buscar espàrrecs amb els dos nens petits i els de les veus que sentia pujant, passen tirant avall després d'un minut de descans, son una dona i dos nens, ens saludem i el nen em desitja bon profit.
Mentre baixo cap a la Riera d'Alforja, em passa un tot-terreny i dos grups de btts, i es sent el soroll d'un vehicle per les alçades. Veig l'enllaç del camí que havia deixat a ma dreta abans del camí a Puigcerver, i més avall la possible baixada per la tartera des del Puig de n'Eres.
La pista de la Riera d'Alforja està molt transitada, cotxes, gent passejant, Arribo al cotxe a la una en punt desprès de fer més de dotze quilòmetres i mig. Un dia que de començament ha estat molt ventós, sort que he anat arrecerat i boscà. Quan he arribat al Coll del Mort el vent ja estava afluixant, pel que no m'ha molestat en absolut. Un dia agradable de muntanya amb els únics sorolls dels tres cotxes, que han estat en moments molt puntuals, el lliscar de les btts, i el xarrar de la gent al coll de la creu. El que si he estat acompanyat pel cant dels ocells, des de l'ermita de Sant Antoni, fins a mig baixada de la creu, molt gratificant. El sol, en els moments que he anat per terren obert, ha donat una mica d'escalfor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.









00000000000000000000000



000000000000000000000000000