Tòrrec, La Vansa, Serrat Gramanet, Santa Cecília, Cingle de la Tosca

Coves de La Vansa

Santa Cecília

Avui ha estat d’aquells dies que les circumstàncies han fet que al final hagi tingut un punt negatiu, tal i com anirem comentant. Al setembre del 2015 en Josep Maria i jo vam intentar fer una caminada des de Tòrrec, que passava per la Cova de la Vansa, habitades fins meitat del segle passat, pujava al Serrat de Gramenet, visitava l’ermita de Santa Cecília de la Fabregada i tornava al poble per la Serra de la Tosca. Aquell dia quan vam arribar a Tòrrec estava plovent i el cel completament tapat, pel que ho vam deixar per un altre dia. Ahir vam decidir tornar-ho a intentar,. Arribem al poble, ens preparem i sortim a mig quart de deu del matí pel Camí dels Planells, està tot gebrat i emboirat. Al sortir trobem a un senyor passejant un gos i li preguntem pel temps, i ens diu que fa dies que no veuen el sol però que per la part alta, potser que si.
Deixem la pista per agafar un camí que entre el mullat que està, l’estretor del mateix i un doble tub que porta aigua al poble, ens fa caminar malament. L’entorn està molt gebrat. En dos llocs que s’ha de baixar per roquer, tenim petites dificultats, ja que el gel produït per petits forats a la màniga ens fa que no puguem passar pel lloc idoni. Llàstima de la manca de llum, ja que el gel als arbres fa molt bonic. Arribem al Barranc de les Planes, que creuem amb molt de compte, una mica més amunt d’on creuan els tubs de l’aigua agafats a una biga que fa de pont, però que no ens veiem en pit de passar pel damunt.
Rodegem la part baixa del Serrat del Botiguer per seguir paral·lels al Barranc de la Fontfreda. Al poc ja veiem els habitatges arruïnats dins de la Cova de la Vansa, però hem d’anat una mica aigües amunt per trobar el pas. Quan enfilem cap les coves hi ha un tros del camí que conserva molt be l’empedrat, al ser antic camí de bast.
Ens van trobant diferents habitacles, on els primer semblen antics corrals. Es admirable, els treballs de petits marges i escales de pedra, per comunicar tota la banda dreta de construccions amb les de l’esquerra, i entre si. Tot amb grans pedres fent de vorera al petit cingle. Les construccions de l’esquerra deixa veure tres possibles habitatges (un amb doble pis), i construccions annexes. Al costat de les cases més al sud han posat uns taulons damunt de pedres per poder seure, i allí aprofitem per esmorzar.
Com teníem ruta a seguir, deixem les construccions més al sur per un altre dia. Retrocedim una estona fins a deixar la pared a tocar, encara que la continuarem tenint a l’esquerra, però separada. El camí es bonic. Anem seguint els tubs de l’agua. Al poc començarem a tenir problemes amb el track, fins aquí encara es veia clar per on anar, però es bastant dolent, a casa comprovaré que deu estar gravat sobre mapa no sobre el terreny i amb molt pocs punts, pel que son llargues línies rectes (perquè no ho hauré mirat abans de sortir?). Ens costa molt trobar l’entrada al grau, barallant-se amb la vegetació i després que estem a punt d’abandonar i tornar cap el cotxe, trobem unes poques fites que ens porten. La pujada dalt del grau té una petita grimpada fàcil pels que tenen agilitat.
Des d’aquí vindrà un quilòmetre dos-cents, aprox., de terreny aspre, sense camí definit, amb continus rastres que finalitzen en trossos difícils de moure’s per la vegetació, i això contínuament. El terreny està blanc per la gebrada i la boira no es deix veure més enllà de la carena on som. Quan ens apropem a un coll que separa el Serral de la Cova del que venim, es comença a obrir la boira deixant-nos contemplar el Montsec, Lo Pelat i el Cingles de Cuba, amb tot seu esplendor, però no la vall on conserva la boira. Agafem pista avall, per deixar-la per anar cap a Santa Cecília. Per arribar hem de triar entre dos camins sense saber quin es el correcte, el track marxa pel mig, destriem el de l’esquerra. El de la dreta ens fa arribar a uns camps de conreu, amb molta brossa a la vora que ens dificulta l’entrada. Vorejant el camp trobem un sender que es va difuminat, però al dret, mercès al waypoint, no al track, arribem a les runes de l’ermita, Conserva el arc de l’absis, tres parets no completes i un tros de teulada. Al seu recer, al sol, parem a dinar. Jo començo a estar molt preocupat perquè m’adono que arribarem fosc, i no tenim ni idea de com està el camí de baixada. Son les tres i ens queden una mica més de cinc quilòmetres, segons el track, penso que si el camí està be, encara arribarem, però justos.
La baixada a creuar el Barranc de Cuba es un altre drama, primer trobem un bon rastre, però aquest es va dividint i cada vegada es menys clar. Tornem a estar fotuts, però barallant-se amb la vegetació arribem al barranc i trobem com travessar-ho de manera fàcil. Per anar a buscar el track, per seguir l’orientació, ho fem per un rastre, una mica vistent. Ens fa pujar a la Serra de la Tosca, i des d’alli comença la baixada, on a trossos es difícil de seguir, i hem d’anar rectificant de forma continua la direcció. S’ens està fent fosc. Hi ha una desgrimpada i aviat unes ziga-zagues amb fites, per sort, llavors seguim una lleixa per un petit rastre, on a la dreta sembla que hi hagi un estimbat. El company ja ha encès el frontal i jo ho faig al poc. Contínuament vaig mirant el gps, com porto piles de recanvi poso la llum a màxim. Se m’acaba la llum del frontal (de no fer-la servir i no recarregar-la sovint, no m’ha durat gens). Veiem les llums del poble, però tenim en mig el Barranc de Tartera, i quan el terreny gira a l’esquerra no trobem o no sabem veure la continuació del camí. Ens belluguem una mica, però ja veiem que amb només el frontal del company, llums dels mòbils i del gps ens serà impossible sortir d’alli, pel que a un quart de vuit ens decidim a trucar al 112.
Una vegada el 112 ens passem amb bombers ja es comencen a prendre decisions, mitjançant whatshap enviem la nostra posició, ho prefereixen a la que havíem donat des del gps. Al poc veiem les llums del cotxe que entra a Tòrrec, mentre des de la central ens han trucat varies vegades, sobre tot interessant-se per la mostra salut. Fa humitat pel que comencem a estar entumits. El rescat triga a arribar més de dues hores. Venen tres xavals, bombers voluntaris d’Artesa de Segre, que amb una voluntat exemplar, però sense mitjans, arriben on som nosaltres. Han vingut al dret entre l’espesa boscúria i travessant dos barrancs, per sort no gaire fondos, només guiats pel la situació geodèsica marcada en un mòbil amb el google maps.
Els cinc amb quatre llanternes (entre llanternes i frontals), de les que una que està a les últimes, i al dret guiats novament pel google map, arribem on han deixat el cotxe després d’un hora u quart. Això si, sans i estalvis, i amb molt bon humor els cinc. Amb el cotxe de bombers arribem a Tòrrec i després de que prenguin nota dels nostres dni,s, ens acomiadem, agraïnt-lis la seva labor.
Avui hem fet a peu uns tretze quilòmetres tres-cents, d’ells un quilòmetre sis-cents amb els bombers. Ha estat un dia atziac, en que s’han ajuntat varies malastrugances, primer ens hem gronxat massa a les coves, després portàvem un track molt dolent, el terreny no era apte per anar massa depresa doncs la majoria eren rastres que desapareixien, no portava suficient càrrega a les piles. Junt a un terreny gebrat que també ens ha fet anar més poc a poc. Haurem de prendre bona nota del que ha passat per que no hi tornem a caure amb els mateixos paranys. Tot això ajuntat, a que degut a la boira no hem pogut apreciar l’entorn.
Només trucar al 112 també hem trucat a casa per avisar a la família, i quan estem al cotxe ho tornem a fer. De camí cap a casa parem a Tàrrega a fer una beguda calenta, no havíem trobat res obert abans d’aquí. Ara a pair el que ha passat i prendre nota per que no torni a succeir, però contents del final feliç,

Prefereixo no penjar el track, per el que he explicat. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Castellbò, Sendes, Solanell

Solanell

Sendes

Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sant Martí de Sesgueioles, Ferrera, Conill, La Guàrdia Pilosa

Conill

Guàrdia Pilosa

Al matí, i aviat ens hem trobat el Josep Maria i jo per anar fins a Sant Martí de Sesgueioles, a fer una caminada per aquelles contrades de l'Alta Segarra però que pertanyen a la comarca de l'Anoia. Es la incongruència de dividir les comarques per altres criteris que no siguin les naturals. Arribem a l'entrada del poble i després de mirar al cel i comprovar que segurament no plourà, i de preparar-nos, sortim a caminar quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou del matí.
Abans d'agafar el camí de sortida visitem, a l'altre costat de la carretera, la creu de terme, a tocar el cementiri, i després, ja dins del poble, l'ermita de la Mare de Déu del Roser i el Campanar, orfe de l'església del Puig que es va enderrocar al segle XVIII. Sortim anant a buscar el pont que creua la via del ferrocarril. El camí es pista i està molt enfangada però es deix seguir. Al poc de passar la vis es veu cap al darrere i a la dreta de Sant Martí dos pobles, que ens pensem que son la Guàrdia i Conill, encara que ens dona la impressió que estan massa a prop; després ens adonarem que el que ens pensàvem que era Conill en realitat es la Guàrdia Pilosa, i el que ens pensàvem que era aquest, no ho hem pogut esbrinar quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats i sembla que el camí vagi pel mig, en realitat va per la vora i deixa de ser pista per convertir-se en un camí força bonic i agradable, amb pujades molt suaus. S'arriba al mig d'un camp conreat on hi ha una traça que el creua pel mig per anar a buscar una pista a l'altre costat, però nosaltres preferim vorejar-ho, hi ha camí, per agafar la pista més endavant. Aquesta pista es la que ens porta al peu de Ferrera. Hi ha una drecera que puja bastant directe, però preferim seguir la pista i pujar per on està la masia enrunada de Ferrera, una llàstima d'aquesta gran masia. Per arribar aquí també hi ha pendent, aquesta una mica relliscosa degut al fang. Entre la masia i el turó hi ha a la dreta una creu i unes flors seques, opinem que o hi ha algú enterrat o les seves cendres, i a l'esquerra el que era un bassot. Al Turó de Ferrera hi ha un vèrtex geodèsic, ara molt tapat per la vegetació. Allí aprofitem per esmorzar, encara que es aviat, es un bon lloc.
Baixem per sender fins enllaçar amb pistes. Deixem a l'esquerra l'Equinoterapia de Cal Graell. Els camps estan molt macos, tots verds o grocs de les plantacions de colza, llàstima que no fa sol ja que manca una mica de lluentor al paisatge. Arribem a la masia de Cal Sala i ens desviem a Cal Comaposada, una gran grup d'habitatges agrupats, ara totalment enrunat. Es curiós veure com un gran cobert s'ha continuat fent servir com a corral desprès de que el grup d'habitatges ja estaven abandonats. A més van reconstruir la part de la superfície d'un pou, que es de totxana. Entre mig de les runes es pot apreciar la part baixa d'un aljub o tina. Tot el conjunt està menjat per la vegetació amb cards en excés. Retornem pel davant de Cal Sala, ara casa rural i molt arranjada per fora.
Passem prop d'un altre mas de turisme rural, Cal Joan Pau, on veiem una dona donant tombs pel seu davant i parlant per telèfon.
Ara ja toca pujar per desviar-nos fins les runes de l'ermita romànica (potser era església, encara que petita) de Sant Vicenç. Aquesta construcció sembla que estava a nivell inferior del terreny, ja que ara té tres restes d'escales. Intento arribar al punt més alt del Pedró però més impossible. Tot tapat de vegetació i palpant amb els peus es nota un munt de pedres soltes, però no es veuen i es molt fàcil caure al damunt dels cards que hi ha amb abundància. Arribem a Conill, que a diferencia del que hi ha a la Noguera, aquest es un poble molt ben arranjat, a més de bonic. Pugem fins a la part alta, on hi ha les restes del castell, només queda una paret que serveix per un gran i bonic habitatge bastant nou, com la resta dels de la plaça. Podria ser que aquests habitatges i algun més hagués estat construït amb les pedres del castell. Hi ha un habitatge, a un nivell una mica inferior, que com adorn té dues arcades, que tot sembla que haguessin pertany al castell, encara que restaurades i traslladades.
Al costat de la plaça del castell hi ha Cal Senyoret un gran habitatge amb annexes que ara s'ha transformat en habitatge rural. Al costat hi ha l'ermita de la Mare de Déu del Roser, on darrere de la porta reixada hi han dos portes de vidre que es poden obrir, per poder fer fotografies de dins sense reflexos. Tenim un petit incident ja que les obrim i després no les podem tancar, però es soluciona mercès a una senyora molt amable, que surt de Cal Senyoret.
Sortim pel davant del restaurant la Pedra, una creu de terme sense la creu de dalt i una gran granja, Cal Tomàs. Passem pel costat de la Font de Conill, on han construït una zona d'esbarjo, però que està envoltada per una reixada que tanca el recinte. No entenc massa construir una zona d'esbarjo i després tenir-la tancada. No es una reixa ben feta, sinó que sembla més una cosa provisional però que ja porta bastant de temps al lloc. El camí passa per la vora d'una gran explotació d'àrids i pendents d'això ens passem la cruïlla. Sort que tinc el costum d'anar mirant sovint el gps. Reculem i agafem el camí de Castellfort. Entrem una pista amb ventiladors i de seguida arribem a Guàrdia Pilosa, alguns mapes posen la Guàrdia. Aquest poble està molt ben cuidat exceptuant un detall, entre les cases arranjades i noves i la part del turó on hi havia el castell, han construït un/s grup/s d'habitatges que no estan finalitzats, i l'entorn està com qualsevol obra no finalitzada (un desastre) amb l'agreujant que les de la part més alta tenen parets badades, no cal dir que també tenen els vidres trencats. Hi ha un cartell ben gran de venda que pertany a la immobiliària d'una entitat bancaria, que estic segur que no ho aconseguirà vendre, a més com sempre si t'interessa has de trucar a un 902, o sigui pagar la trucada. Quan tombem una mica pel poble hi ha un gos que bordant ens surt per tot arreu. L'església es petita, al costat té el nou cementiri (amb els nínxols en filera) i les esteles funeràries que hi havien en el cementiri vell. Amb un plafó explicatiu que per llegir-ho has de posar-te de peus al damunt de les flors.
Una vegada vist el poble i com hem vist que dalt del castell hi ha un vèrtex geodèsic, encara que aquest no està controlat, ens dirigim cap allà dalt. Del castell només queden quatre pedres mal posades i on hi devien haver algun habitatge al seu peu, ara es un gran bassot. El vèrtex té acollat una petita antena. Aquí aprofitem per dinar. Comença a fer una humitat que no presagia res de bo, a més i com tot el dia, no fa gens de sol.
Una vegada alimentats sortim del poble i ens encaminem cap el final. Primer pugem a veure un tancat que dona la impressió que sigui una gran bassa i resulta que era un camp per jugar a futbol, ara menjat per la vegetació, però conservant les petites porteries. Després passem pel que era un gran bassot i que de la meitat han fet una bassa més moderna.
Arribem a Sant Martí de Sesgueioles, pels Horts i en comptes de passar pel sota el pont de la via ens anem cap l'estació vella, amb una petita dificultat per arribar a les vies i una segona per pujar a la andana. Ja per dins del poble i abans d'anar cap el cotxe, parem al bar a fer uns cafès. Arribem al cotxe a dos quarts i cinc de quatre, després de fer uns quinze quilòmetres i mig.
La d'avui ha estat una caminada, la que aquests dos últims dies m'ha costat molt triar, no sabia on anar, ja que els últims dies ha estat plovent, encara que anunciaven que avui hi havia la possibilitat que tornés però seria al tard. No em semblava prudent anar per camins de muntanya pel perill de relliscar, en canvi anar per pistes, encara que enfangades es més segur, i més, ja que no estic a tope.
Avui ha estat un dia que quasi no hem vist el sol, tal i com era la previsió, encara que al final ens ha caigut quatre petites gotes que no han molestat gaire, ja que ha estat després de dinar i ja estàvem prop del poble. Ja després per la carretera si que ha caigut bastant d'aigua.
Tot el dia hem estat acompanyats pels cants d'ocells, i algun tros, per sort no gaires, pel soroll dels ventiladors. Avui m'he fixat que a la majoria de camps de cereals i a les seves vores hi ha camí per poder rodejar-los, i alguns caminants ho aprofiten per fer drecera. Ara a esperar a la pròxima.
Al vespre vaig enviar mails al ICGC i al IGN referent al vèrtex no catalogat de la Guàrdia Pilosa, esperem a veure que em diuen.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Pontons, tomb de les ermites

Sant Joan de la Muntanya

Sant Salvador de la Balma

Avui m'he anat sol cap a Pontons, a donar el tomb de les ermites, tomb clàssic des d'aquí, encara que tinc intenció, com sempre, fer unes petites variacions. Com que he sortit bastant aviat, he fet tota la ruta en cotxe de nit i amb boira, pel que el viatge se m'ha fet bastant llarg. Arribo a Pontons i deixo el cotxe a l'aparcament. Ja s'ha fet de dia. Em preparo i quan estic a punt de sortir la dona d'una parella em pregunta on hem d'anar, jo li dic que depèn del que vulgui fer. Resulta que avui l'Ajuntament fa una marxa popular. El primer que penso es que durant el dia trobaré gent per tot arreu, fet que no succeirà.

Surto quan son un quart de nou del mati. Al sortir tinc un petit despite i m'anava en direcció oposada, sort que quan estic al començament d'un pont m'adono i giro cua. Ara si, segueixo carretera en direcció a Torrelles, i on hi ha un pal indicador, la deixo tot pujant per pista. Aquesta la deixo en un retomb a la dreta, seguint recte per camí ample i bastant atorrentat. Em dona la impressió que era un camí vell ara destrossat. En un petit collet, en tomb, deixo el camí ample per seguir el que els mapes posen que era el camí vell de Sant Joan. Totes els tracks i ressenyes que he vist a “inet” segueixen el que ara es pista, però com sempre, m'agrada intentar passar pels camins vells, i moltes vegades surto, el que es diu, una mica escaldat. I com no podria ser menys aquí també em passa, El camí poc a poc es va tapant, hi ha moments que costa seguir si no es barallant-se amb els alts matolls. Tal i com figura al mapa s'ha de deixar un rastre a la dreta i seguir per l'esquerra. Per cert el començament del de l'esquerra no es veu, però al poc ja es figura una mica. He de dir que des del collet fins a l'enllaç am la pista i en quasi tot el recorregut, s'insinuava molt per on va, o anava. Inclús en varis moments m'ha semblat veure vestigis de camí de bast, potser de carro. A mig recorregut he intentat anar a veure una cabana de pedra que segons sembla està quasi a tocar la pista però no he pogut arribar, ja que la vegetació m'ha impedit el pas. Si que puc arribar es a la Cova del Batlle Vell. Aquesta cova de tipus sepulcral fou utilitzada durant l'edat del bronze II, la cronologia de la qual va dels anys 1500 al 1700 aC., però si no es per l'historia no en té res d'especial. Hi han fites a l'entrada del corriol que hi porta.

Al enllaçar amb la pista i a la dreta tampoc puc arribar a unes runes que marca el mapa. Tot l'entorn son terrenys dels que no es pot sortir fora dels camins normals, aquests estan molt concorreguts per les btts (segons indiquen les rodades), però fora d'ells la vegetació, típica mediterrània, es molt espesa en el seu sota-bosc. Sense més incidents arribo a l'ermita de Sant Joan de la Muntanya. Hi han força descripcions a “inet” perquè jo m'entretingui a posar-les aquí. Està bastant rònega, encara que aguanta ben arrapada al cingle. S'ha de pujar unes escales i baixar-les, entre l'ermita i la pared per arribar a la porta i a un petit mirador. Com es normal està tancada i no hi ha cap lloc per mirar a dins.

La baixada es molt bonica, al començament amb escales, bastant malmeses. Al poc, la gent passa pel que diríem un gran esglaó de quasi metro i mig (està pintat així de pujada) quan hi ha un retomb, amb el començament una mica tapat, que fa que es baixi bastant be.

De seguida faig la segona ximpleria del dia, però aquesta per desconèixer la zona. Em trobo una tanca de fils ferros que em tallen el pas, i un bon rastre avall. Ja em sembla que el rastre avall, anirà a la pista per on jo vull passar, però com vull també passar pel Forn Teuler, crec que es millor seguir recte. La tanca es passa bé sense fer malbé res. Al arribar a la pista que va al Coll de la Creu de Sapera, ara asfaltada, em trobo un altre tanca igual, que també supero pel costat sense problema ni fer malbé res. On em marca el Forn Teuler, es una masia força maqueta, i que no em deix veure res. Una opció hauria estat en entrar, la porta del terreny està oberta, però amb un cotxe dins, i no m'atreveixo, ja que es propietat privada i jo intento mirar-m'ho abans d'entrar als llocs si ho veig habitat. El que no sé si existeix el forn o no, per “inet” el que he trobat es que es el nom de la masia. Deixo l'asfalt per anar cap a la Font de Sant Joan, molt deixada, porten l'aigua a l'altre costat del camí on hi ha un molt petit edifici tancat amb cadenat i una bassa amb aigua, està a mig de la seva capacitat, i amb l'aigua molt bruta.

La meva intenció era seguir per aquest camí, i tal com hi figuren a les velles guies, passar per la Masia de Sant Joan, amb una petita ermita, i tornar a sortir a la pista asfaltada prop de la carretera, però als pocs metres de la font trobo el camí que baixa, el que he deixat abans, i recte tinc un cartell de prohibit el pas, propietat privada. Ja tornem a ser. Com no sé si sempre ha estat particular, i sent diumenge segur que hi ha gent, reculo fins a la pista asfaltada per anar fins a creuar la carretera de Pontons a Torrelles.

Passo pel costat del Molí de Baix, ara Casa de Colònies Penyafort, en un entorn molt bonic. Deixo el camí principal a la dreta, les restes d'una barraca a la dreta, una petita cova a l'esquerra, i ja trobo les marques del corriol que hauré de pujar. On estan les marques per pujar, es saltar un marge de quatre/cinc filades de pedres, pel que jo segueixo uns metres endavant i puc pujar per on lloc més fàcil, hi ha traça de que no soc l'únic que ha fet aquesta petita marrada per no enfilar-se pel marge. La pujada des d'aquí fins a Sant Salvador es de les que fan mal, ja que a més de pujar molt fort hi ha moments que es terra solta i rellisques. Aquesta ermita està arrapada al cingle, la roca es la paret de darrere. Hi ha un marge que aposenta la base de l'ermita. Per entrar a l'ermita hi ha una petita grimpada, molt fàcil de fer. El que veig quan entro em deix bocabadat, com es pot ser tant indesitjable (es la meva opinió) per fer aquestes pintades en aquest indret. Aquí descanso una mica i esmorzo.

Segueixo una mica el rastre endavant, arrapat a la paret, que es on figura la cova i l'avenc. Crec que estic al davant d'un dels dos, però on estic es estret, no es pla del tot, tinc paret per un costat i per l'altre l'estimball, pel que no m'entretinc i surto del lloc. Per seguir la ruta el camí encara puja un poc, dalt de tot hi han varis rastres similars, jo segueixo uns senyals blaus i vermells, son dos tops diferents però quasi sempre pintats en les mateixes roques. S'ha de seguir un agradable però estret i ben trillat camí durant uns 800 metres fins a la pista al Sovall, quasi sempre baixant. Primer hem de creuar un torrent a l'hora que es deix un camí que remunta el torrent i un altre que deu baixar cap a Penyafort; hem de deixar el Roc de la Senyera, on encara voleja un tros d'una senyera i hem de creuar el Torrent d'en Galla per pujar a la pista.

D'aquí fins a Soval torna a ser asfalt, pel que se'm fa una mica pesat. A la Creu de Soval, no hi ha cap creu, segurament en algun moment devia ser. Cap a l'Urbanització de la Plana de les Torres deu haver una partida de caça de senglars, a la cruïlla hi ha un cartell i es sent alguns sons de trompeta en aquella direcció. Soval de Baix a banda de conservar el nom, també amb posat els dels que deuen ser els propietaris i Soval de Dalt es una gran masia, que potser en els seus temps estava fortificada. Cal Bruno està abandonada, degradant-se però encara totalment en peu. Té una teulada que aviat farà figa, segons es veu des del camí. Al poc arribo a la Font de Soval en una raconada molt obaga. Hi ha dipòsit però l'aigua brolla i va a una petita bassa.

Al poc el camí que fa la gent entra a una parada de vinya, però jo veig l'antic camí una mica més enlairat, que va a tocar el marge de dalt. Com la vegetació al costat del marge està creixent lliurement, el camí es fa estret, i mal caminar al passar entre aranyoners que hi ha a banda i banda. Surt a un camí ample que va a passar entre els Cal Canti i Cal Tiano i surto un altre vegada a l'asfalt, fins a Santa Magdalena, amb el cementiri quasi a tocar i el que crec que es la Rectoria pegada a l'ermita. En comptes de baixar pel camí directe, que a més passa per la Font Voltada, jo surto a la carretera i dono un gran tomb. Volia arribar al poble pel camí de l'església, llarg però sense problemes. Aquí ja torno a entrar a la civilització, encara que deixalles he trobat bastant durant el dia.

Abans de creuar la Riera de Carbons, pujo pel camí que va a Santa Magdalena per visitar la font Voltada. Està arranjada amb una taula i dos bancs de pedra però totalment deixat tot l'entorn. Torno a baixar, i a tocar la Riera de Carbons hi ha el Molí de Dalt, ara completament arruïnat. Passó per la plaça on hi ha l'ajuntament i vaig a buscar on tinc el cotxe. En l'altre pont (ha Pontons hi han varis) fotografio l'església de la Mercè. Es incomprensible que un edifici com aquest estigui en aquest estat de conservació. Aquesta classe de monuments que el propietari, sigui qui sigui, tingui en estat d'abandó haurien de ser expropiats, però llavors s'haurien de rehabilitar i potser no hi han diners per fer-ho, però al menys fer el mínim per conservar el que hi ha.

Arribo a l'aparcament quan manquen cinc minuts per dos quarts de dos del migdia, després de fer quasi 12 quilòmetres, en un dia rúfol, però sense ploure. La xafogor ha estat present en els llocs on no corria l'aire, però on això passava l'aire era més aviat fresc. En total ha estat un bon dia de muntanya, on una vegada més una sortida fàcil, jo, l'ha he convertit en moderada. M'ho tinc que fer mirar, sobretot quan hi vaig sol. Com anècdota, quan he arribat al cotxe també arribaven algunes parelles, que semblava que vinguessin de la caminada que feien, potser no, però han estat unes sis parelles i m'ha donat aquesta impressió.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sant Quirze de Pedret, Camins de la Portella i Sant Pere de la Portella

Sant Quirze de Pedret

Sant Pere de la Portella

Des de finals de maig no havia fet cap caminada per la muntanya, exceptuant una sortida de tarda a mitjans de juny, a Sant Pere de la Selva. I com el company, per problemes familiars, també feia temps que no sortia, aviat ens hem posat d'acord per fer una escapada, aquesta vegada cap el Berguedà. La ruta triada ha estat “Els Camins de la Portella”, amb un track i unes explicacions baixat d'”inet”, de la pàgina de Turisme de Berga, pel que no cal explicar massa de la ruta.

Hem arribat al lloc de sortida, ens hem preparat i hem sortit a dos quarts de nou, tot creuant el Llobregat pel Pont de Pedret, magnífic pont medieval. Deixem la pista i comença la pujada, primer per uns amples esglaons de pedra i després per camí, fins a l'ermita preromànica de Sant Quirze de Pedret, amb un habitatge a quasi tocar. Mentre estem contemplant aquestes construccions i rodalies, per la pista, passen dos caminants sense aturar-se.

Seguim camí, tot passant prop de dos vaques amb bones banyes, i ens endinsem a la Vall de Guimbàs. Quan arribem a creuar el torrent del mateix nom, ens trobem que han tallat troncs i ens dificulta molt el pas pel sender, degut als troncs i a les branques que estan en mig del sender. Fins aquí hem anat veiem que han fet treballs forestals, però com anàvem per pista no ens dificultava el pas. Sort que ha estat un tros curt, però pesat. A partir d'aquí, s'han succeït els trams amb pujades que quasi m'han fet pujar a quatre grapes, sort que s'han anat alternant en altres de més suaus i alguns trossos una mica planers. Sempre emboscats amb bosc espès i humit però amb camí net. Bastant amunt ens han passat un parell que estaven prenent apunts per una possible marxa tècnica. Amb ells hem comentat el tros brut de baix i la forta pujada. Arribem a la Font Bona o de la Covil, on aprofitem per veure uns gots d'aigua. De seguida arribem a les runes de la Covil, antic refugi dels maquis, que sembla com si hagués estat una antiga masia aprofitada per tal fi, ara en runes total. Una mica més enllà aprofitem per esmorzar.

Després per un camí molt bonic, amb tres o quatre grans taques de pintura groga, amb ratlles picades a la pedra, significant la nostra ensenya, arribem al Coll de les Fustes i després d'una pujada, al començament (o final) d'una pista, que ja no deixarem fins a Sant Miquel de les Canals. Primer hem deixat a l'esquerra un camí, que es pel que l'any 2006 vam tornar cap a Vilada, i després un a la dreta, que va a Cal Mascaró, mas que nosaltres passarem encara que fent un recorregut bastant més llarg. Més o menys per aquest tros ens surt el sol, que no havíem vist fins ara, però les boirines no acaben de marxar, pel que la visió de la llunyania no acaba de ser agraïda.

Poc es pot explicar de la petita ermita de Sant Miquel, romànica com no podia ser menys. El mas de les Canals, es veu molt deixat, encara que no abandonat del tot. Tancat dins, però amb una porta oberta de sortida al pati, hi ha un gos, que primer ens borda, però després se'ns queda mirant, traient nomes el cap per la porta. Ens desviem una mica per mirar un pal indicador, que sembla que abans estava a la vora del camí, però ha quedat desplaçat, segurament al engrandir el camp de conreu, per cert que ara sembla abandonat.

La pista baixa forta, amb molt de pedruscall, amb revolts on els pocs cotxes que deuen pujar deuen patir de valent. Al costat d'una torre elèctrica deixem la pista, per agafar un sender atorrentat amb molta pendent, que fa que els genolls cruixin de valent. Déu-ni-do com baixa, tant per la pendent com pel desfet del camí. A més baixa per la solana ara que ja ens castiga el sol. S'arriba a la casa enrunada de Corrúbies, tot baixant per uns llisera. Era una gran masia que nosaltres deixem per després, ja que aquí decidim anar cap a Sant Pere de la Portella. Per això seguim pista avall (molt pedregosa) fins al Camí de la Portella, per després seguir per pista bona. Potser hi ha algun camí, sense pista però no ho conec.

A l'alçada de Can Dou deixem la principal per agafar a la dreta una de secundaria, que ens porta sota del turó de la Portella. No veig la bassa que hi figura al mapa, si que les restes d'una bassa amb pressa i canalització cap ella, que devia ser del Molí de la Portella. Tampoc veiem el molí i el terreny entre la pista i el Torrent de Cal Moliner no dona per fer floritures, ens ho impedeix la vegetació, amb els esbarzers entremig.

Pugem a Sant Pere i el primer que es veu es, a l'esquerra, la Casa dels Frares, amb una construcció afegida que fa mal d'ulls, de com destrossa la visual de l'entorn. Al costat de Sant Pere hi han runes de construccions annexes. Hi ha un tros que estan restaurant, però com sempre l'han de fer. Han reconstruït una escala, en un entorn de pedra vista, tota cimentada. La església com es normal tancada, i la llàstima es que mai preveuen deixar un espiell per poder veure a dins. La part de darrere fa patxoca, amb la torre i l'absis. Des d'aquí podem veure que al final de la carretera que hi arriba, hi han dos cotxes aparcats i els ocupants estan traient neveres i anant a fer “pícnic”. Després de descansar i menjar una mica de fruita, ens posem en marxa, que es refer el camí fet des de Corrúbies. Ara veiem la bassa a la nostra esquerra i una paret del que era el Molí de la Portella.

La pujada des del Camí de la Portella fins a Corrúbies es un suplici, aquí m'adono que no tenia que haver convençut al company de fer aquesta extensió, a més veig que els 3 litres d'aigua que portava no m'arribaran fins a les fonts que hi han després del Mascaró, tot i esperant que hi manin. A meitat i a l'ombra he de parar a descansar una mica. El company em dona una mica de sucre, que sembla que em senta prou bé.

Al arribar a Corrúbies, veiem que el senyal que indiquen cap a la Portella no son del tot clares, al menys per nosaltres, ja que podria ser que surti un camí una mica més amunt, i no fos per la pista, però no ho anem a comprovar, tenim ganes d'arribar al Mascaró per dinar i descansar. Arribar al Mascaró es fer l'última pujada forta del dia. Abans de marxar intento entrar al mas, enrunat, la porta i la vegetació ho permet, però primer quedo enganxat amb uns esbarzers i quan aconsegueixo passar, m'ataquen unes ortigues, i com porto camalls curts, he de sortir corrent d'allí dins, amb les cames coent. Seguim amb pas lent, soc jo el que alenteixo la marxa. Hi ha l'únic moment de dubte de tot el dia, ja que ens trobem unes senyals cap a l'esquerra, vorejant la barrancada i altres enfront. El gps m'indica que la direcció correcte es a l'esquerra. Tornem a anar per camí emboscat fins a una pista, per on pugem a la Collada de la Creu, i d'allí al Mascaró, al davant i sota d'una gran perera, amb fulles ben grogues, parem.

Com ja sabia, veig que em queda molt poca aigua, pel que agafo peres, que per cert son molt àcides i estan verdes, però els vaig extraient el suc a mossegades, que a la vegada que em dona líquid, em fa salivera. Després de menjar una mica, no tinc massa fam, acabar-me la poca fruita que em quedava i alguna peça del company, m'estiro a descansar. Quan m'aixeco m'adono que de la poca aigua que tenia, encara he perdut la meitat, ja que de la cantimplora s'ha sortit el tub, i a més m'ha deixat l'interior de la motxilla tota mullada. What a mess!! que diríem en anglès.

Agafo una gran quantitat de les petites peres, me les poso a la butxaca i seguim, ara avall. El camí ara torna a tenir algun tros desagradable de caminar. Trobem una font, però no raja. El company no va massa gras d'aigua però va fent. Jo amb les peres, extraient suc, també. Arribem a la Font de Bossom, i quina delícia ... mana aigua!!!. Em bec més d'un litre, omplo una cantimplora i mitja, el company un altre, i seguim. A l'alçada de la Font dels Rucs ens passen tres cotxes, el del mig amb una bona rascada de baixos. Nosaltres com no pot ser menys, tornem a beure, ara d'aquesta font.

Al poc de deixar dalt a la dreta la masia de Santaeugènia, hi han senyals que segueixen la pista i altres que marxen a la dreta, per un sender, com el track em va per aquí, l'agafem. El sender va baixant acostant-se al Torrent de Guimbàs. Sent l'hora que es, el camí estret, encara que molt marcat, a la vora del barranc, sense cap perill, enfosquint-se ja que anem dins d'un bosc espès, el tram se'm fa llarg. Fins que amb un giro estrany del camí, creuem el torrent i seguim paral·lels al Llobregat. Entre la vegetació es pot contemplar bonics tolls i saltants. Passem a tocar a les runes del Molí de Pedret, en un dels trossos mes foscos d'aquest tram. Arribem al pont, on veiem bastant de gent remullant-se o simplement passant l'estona al costat del riu, i arribem al cotxe quan manquen 5 minuts per les vuit del vespre, després de fer més de divuit quilòmetres. Un bon dia de muntanya, un molt bon recorregut, però jo, amb una manca de fons terrible. El sol ens ha picat de valent des de les Canals fins a després de dinar. La resta, primer cobert i després quan el sol ja baixava hem anat molt emboscat. En els llocs que la descripció deia que hi havien bones mirandes, el cel estava cobert, si que pogut contemplar les serralades boscoses del sud, que ens ha acompanyat tot un bon tros de la caminada. Avui el track gravat no ha estat del tot perfecte, no sé si per les condicions atmosfèriques o què, però al posar-ho damunt del mapa, he vist imperfeccions no usuals.

De tornada hem parat a Cal Rosal a fer un refresc que ens ha permès arribar a casa una mica desperts.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Hostal Vell, l'Avellanet, Còpia de Palomes, Sant Martí de Maçana i altres

Sant Martí de Maçana

Dolmen dels Tres reis

El Josep Maria i jo ens hem anat fins l'Hostal Vell, que pertany al poble de Rubió, a l'Anoia, per fer un tomb que basant-me una mica en un track del “wikilocquero” Bouvier, l'he muntat, al meu gust, allargant-ho després d'estudiar els mapes topogràfic i ortogràfic de l'I.G.C.C., Per tot això aparquem davant de l'Hostal Vell, a la carretera de El Prats de Rei a Igualada, i comencem a caminar a tres quarts de nou del matí.

Primer de tot pugem al vèrtex geodèsic de l'Avellanet, davant mateix de l'hostal, on s'ha de pujar per la part dels camps de conreu. No es gens difícil si es troba el rastre, que a més es fàcil de veure. Hem fet els primers tretze metres de desnivell acumulat, del dia. Anem seguint cap el Bosc Boixer, on deixarem el sentit sud per agafar un camí una mica difús en direcció est, que aviat es convertirà en pista clara. Agafem una altre pista que segueix el Torrent de la Rasa. Aquí anem bastant enclotats, per una zona de pins molt joves.

La deixem per pujar per una pista molt poc clara que, durant un bon tros va seguint un torrent que baixa del Bosc de Cal Perdiu, mas que es va veient a dalt de la serra, a la dreta. Aquest camí, a estones una mica tapat, però que es pot seguir molt bé, es separa un moment del barranc per fer un gran retomb, i al tornar-ho a trobar, de seguida es torna a separar, ja definitivament.

Arriba a una pista neta, que va a parar a una de molt trillada, es la pista que comunica els “ventiladors”, que ens acompanyaran fins el vèrtex de Còpia de Palomes.

Quan hem sortit feia bastant de fred, que ha anat apaivagant a mida que avançava el dia, no així el vent, que sense ser massa fort si que es una mica molest en terreny obert, com en aquesta carena. Al cim, on està el vèrtex, després de fer les fotografies de rigor, aprofitem per esmorzar, arrecerats al piló i en front del sol que ja calenta. D'aquí teníem previst recular, per baixar cap el Camí de Can Palomes, però veiem un possible rastre que baixa des de la punta, i per allí tirem avall. Es una mica enutjosa la baixada, però sense major importància, i a més es curta. Trobem el GR, en una pista apta per cotxes, però el deixem per un sender molt trillat, ratllat per les btts, que es més agradable. El tros que passa a tocar la tanca d'un repetidor, es un sender estret, una mica desfet, amb trossos de ciment de la tanca que està caient al camí.

Tornem a la pista, estem seguint el GR. La pista es ampla i gens agradable, a diferencia de la visió de l'entorn i de la llunyania. El Gr marxa a la dreta, per començar a baixar per sender, atorrentat i desagradable fins el refugi del Mas del Tronc. Tot el tros des de que hem començat a baixar fins arribar a la pista, Camí del Mas del Tronc, es bosc de pins, on han fet tala, o han esporgat les branques, però les han deixat al bosc, amb una quantitat de branques de totes les mides, que s'estan assecant, i que a l'estiu pot ser una gran torxa, al mínim incident que es produeixi.

Al Mas del Tronc no hi ha ningú però si un cartell de que estan treballant al bosc, i per si es necessari han apuntat un número de mòbil. Volíem fer un cafè però pensem que per això no cal molestar-los. Es sent una serra mecànica boscos enllà, que ben be podrien ser ells. La baixada fins a la pista ja es més agradable. Després em vist que podríem haver-nos estalviat bastant de pista, per un camí que surt des del refugi i enllaça abans de Cal Casals, un més dels masos enrunats que últimament estic trobant per arreu on vaig. Ca l'Escolà es un mas gran i ben arranjat, on parlem una mica amb el seu propietari (segurament). Pugem fins a l'ermita de Sant Martí de Maçana, on dinem. L'ermita era d'origen romànica, però està totalment reformada a posteriori. Encara que de fa poc ha tingut treballs de restauració, està en estat molt deplorable. Hi havia un tros dedicat a refugi, però ens dona la impressió que ja no funciona.

La baixada d'aquí, ens semblava que ens faria patir, però en canvi, encara que té força pendent, es fàcil i bonica de fer. Al poc trobem una tanca, amb ganxo de porta. Al arribar als camps, entre les Feixes de Cal Roig i el Bosc de les Ombres, la tanca ens barra el pas, i no hi ha ganxo de porta, pel que hem de passar per sota, vorejant-ho fins a l'altre banda. Hi han arbres joves plantats, però sembla que estan abandonats o poc cuidats, igual que el mas de més avall.

Creuar la Riera de Maçana es una petita dificultat, després de fer una bonic camí fins aquí. Tornem a agafar el Camí del Mas del Tronc, per deixar-lo per un altre a tocar a Ca l'Eusebio en sentit ascendent. Un altre de molt agradable. A la part de dalt hi ha les restes d'una ovella o cabra, que ha estat devorada per algun/s depredador/s. Una vegada a les Feixes de Ca l'Oller tinc uns petita confusió i em penso que el dolmen està a tocar d'aquesta masia, pel que ens desviem i entrem aquí. No la trobem, no veiem a ningú per preguntar-li i seguim camí. Abans de la carretera passa un cotxe i aprofitem per preguntar-li a la conductora on està el dolmen. Ens ho indica, anem a visitar-ho, i cap el cotxe. Arribem a dos quarts i mig de sis, després de fer més de setze quilòmetres i mig. El fred i el molest vent del matí, aviat ens ha deixat de molestar, a banda de mentre dinàvem asseguts en un banc a l'ermita. Tot el dia ens ha acompanyat el sol. A més del soroll dels ventiladors que hem estat sentint molta part del dia, hem estat acompanyats pel cant de les granotes o gripaus en dos trossos de la caminada, i en alguns moments pel cant dels ocells. Estic molt content ja que ha sortit un tomb rodó, amb una ruta seguint uns camins extrets dels mapes, sabent que els mapes no son totalment de fiar, ja que hi han molts que estan perduts per el seu nul us.

Una vegada conclusa la caminada, en cotxe, hem anat a visitar el Sepulcre Megalític de les Maioles, on la terra d'un costat del dolmen està fent tanta pressió que aviat farà caure la pedra d'aquell costat. Després a visitar, per fora sempre, l'ermita de Santa Anna a Pedrafita, gran masia reconvertida en restaurant de luxe. Una vegada hem agafat ruta cap a El Prats de Rei hem parat a la Manresana, antiga torre romànica de guaita (tancada) i ermita Sant Andreu. I per finalitzar un cafetó a El Prats de Rei abans d'anar cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Vilanova del Vallés, turons, vèrtex, ermita, roques, dolmens ...

Sant Bartomeu de Cabanyes

Pedra de les Creus

En Josep Maria i jo, avui dijous, hem tornat a sortir com estem fent la majoria de dijous, i aquesta vegada ens hem anat fins al Vallés, a Vilanova del Vallés, al barri Bosc de Ruscalleda, on aparquem i sortim quan manca mig quart per les nou del matí. Avui seguim quasi exactament un track baixat de l'amic Ayats, amb l'única variant d'allargar-lo fins l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.
El camí fins a la carena de Céllers es sempre per pista, amb repetjons que et fan suar la cansalada, i això que el fred es deix sentir. Per cert, l'entorn de tot aquests trossos de pista no son del tot bonics, pistes amples i molt retocades, envoltades de boscos de pins i sense quasi visió a la llunyania. Per arribar a la carena l'única dificultat es no errar en la tria de la pista a seguir, en les poques cruïlles que hi ha. A la carena, seguim a la dreta fins el vèrtex, on al seu costat hi han unes antenes repetidores. El piló amb el vèrtex, està damunt d'un roquer, que encara que es fàcil de pujar-hi no ho es tant de baixar, sobre tot per la inclinació de la roca. Al seu costat aprofitem per esmorzar, ben arrecerats ja que fa una mica de vent.
Una vegada alimentats seguim carena enrere. Primer ens desviem per veure, des de dalt, la paret on escalen. Avui hi ha una gran colla de joves fent-ho, dona la impressió de ser joves que estan aprenent o fent un curset de millora. Després ens dirigim cap el Turó de Céllecs, passant primer per les restes del poblat ibèric. Si no fos perquè està indicat a la cruïlla, no hauria sabut que havia estata un poblat. Fins ara, els diferents restes que jo havia vist, eren restes de paret des d'el nivell de terra, amunt, però aquests eren quadrats enfonsats. Una vegada donat el tomb per on es pot, la malesa s'ho ha menjat tot, excepte per on la gent acostuma a passar, anem fins el lloc més alt, senyalitzat amb una alta fita. A casa, després, he vist que a dos metres del lloc més alt hi ha un senyal geodèsic, i està considerat, pel IGCC, com a Cim Emblemàtic.
Retornem a la pista per tornar-nos a desviar tot pujant al Turó de Mataró, on hi ha una torre de vigia forestal. Una vegada tornat a la pista fem la variant del track original, que es anar a buscar la baixada cap l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. El primer tros i per sort curt, es un camí ample amb pendent i molt atorrentat, que fa que se'm posin a prova els genolls. Després ve un tros on han fet una esclarissada d'alzines, molt forta, i al seu costat hi ha les restes d'un pou d'aigua, fondo però sense el seu líquid. A l'arribada a l'ermita veiem a una senyora de bastant d'edat que està regant, i li preguntem si ens pot ensenyar l'ermita, ella, la senyora Montse, amablement ens contesta que si, va a buscar la clau i ens obre la porta. L'ermita es romànica, del segle XI, i està neta com una patena, assegurant-nos que mentre ella visqui estarà ben cuidada. Ens explica que viu a l'edifici annexe, Can Cabanyes, que l'ermita està al Maresme (fet que després comproven ja que pertany a la població d'Orrius), i una mica de la seva vida, la que no crec convenient explicar-la aquí. Ens posen d'acord que la gent que camina o bicicleteja per la muntanyes, cada vegada saluden menys i que comença a ser una excepció els que ho fan. Amistosament ens acomiadem després que ens aconselli que un altre vegada que passem per aquí anem fins la Font de Sant Bartomeu que està al fons de la riera.
Remuntem per anar a buscar la pista que hem deixat fent una marrada per veure si trobàvem un lloc indicat al mapa IGCC, que com es normal deu estar fora de lloc. Fins a l'entrada del poble s'aniran alternant les baixades roqueres una mica atorrentades amb trossos de pista fàcil i agradable. Ens desviem per si trobàvem la Cabana del Moro, segons un dels mapes de l'IGG i la veritat es que hi ha unes pedres que sembla que podria haver estar un dolmen, però ... Si que la trobem una mica més avall i ben senyalitzada, al costat mateix del camí de baixada. Més avall on tinc un waypoint de El Plat del Molí, que per cert no el sabem trobar, parem a dinar.
A partir d'aquí la feina se'ns acumula, a la dreta la Pedra de les Creus, després a l'esquerra la Pedra de les Orenetes, amb pintures prehistòriques junt amb inscripcions actuals, als autors de les quals els hauria de caure un bon escarment. Després a dreta, el Dolmen de Can Gol II, i a l'esquerra la Roca Foradada. Tot això digne de visitar i amb explicacions del que es visita. Entrem a la urbanització on tenim el cotxe i busquem el Dolmen de Can Gol I, hem de preguntar a una senyora ja que ens hem despitat una mica. Ens informa d'on es, però ens avisa que no veurem gaire cosa, ja que està en una finca particular i darrera d'una tanca amb planta trepadora incorporada. La veritat es que es pot veure molt poca cosa.
Arribem al cotxe a tres quarts de cinc de la tarda després de fer uns catorze quilòmetres. Un dia una mica fred, i amb un recorregut que fins a la carena no ha estat massa agradable, però després ha canviat totalment. Enfilem cap a casa amb parada “obligatòria” per prendre un refrigeri abans d'agafar la autopista.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Els Mongons (Runes del castell, ermita de Sant Julia i anexes)

Avui m'han vingut ganes d'anar a visitar unes runes que tenint a prop de casa, i que al pas que anem aviat no en quedarà res, fins fa molt poc de temps no en tenia ni idea que existien. Em refereixo al Castell dels Mongons i l'ermita de Sant Julià dels Mongons, en una de les puntes del Polígon Industrial Riu Clar, al terme municipal de Constantí.

La epopeia ha estat arribar al lloc. He posat al cotxe el waypoint de la rotonda més propera, però resulta que la carretera T-11 i l'enllaç amb la N-241 està completament modificats pel que fins que no desconnecto el gps i vaig pel meu compte no aconsegueixo ni apropar-me. Deixo el cotxe fora de la carretera, al davant d'on estava (no crec que quedi gaire) el Molí de l'Horta. Miro si hi ha algun pas, per arribar per sota a les restes, i en principi trobo un rastre entre mig d'un gran canyar, però al poc finalitza, i puc pujar per un desmunti arribant a un camí a trossos cimentat i a trossos de terra, al darrera d'una central, no sé si en funcionament o abandonada tal i com he llegit. Resulta que aquest camí comunica amb una rotonda del polígon industrial i fins aquí es pot arribar en cotxe.

La visita al conjunt de les restes del castell, de l'ermita i de construccions annexes es deplorable, runes, vegetació que ho cobreix tot. L'ermita de Sant Julià, pel que m'ha semblat, es l'únic que conserva la teulada. I això que es un “Be d'Interès Local por la Generalitat” i segons un article es propietat de l'Incasól.

No queda res més a fer aquí, pel que una vegada fetes les fotografies que he pogut fer, me'n torno, ara pel camí, i després fins el cotxe per un tros curt de la carretera vella.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000000000000

El Bruc, Sant Pau Vell i castell de Guardia, Castellferran i Torre Telègraf, Sant Pau de Guàrdia

Megàlit de la Diablera

Sant Pau de la Guàrdia

Avui ens hem anat fins a l'Anoia, al costat mateix de l'antiga NII, on encara perdura l'Hotel Bruc, lloc on hem aparcat i hem sortit a caminar quan passen pocs minuts d'un quart de nou. La base del tomb previst es un que puja fins a Can Maçana, d'allí al Castellferran, segueix cap a Sant Pau de la Guàrdia i torna al lloc d'inici. Encara que he fet unes petites modificacions per fer-la una mica més interessant, i això que ja era prou.

Aquí he de fer un petit advertiment. Segons els mapes de l'IGCC., a l'esquerra de Can Maçana, tot pujant, hi han dos turons, el més baix on hi ha les restes d'una torre, antiga torre de telègraf, hi posa Castellferran, i del més alt no hi posa nom, encara que a prop posa Les Torres. He estat buscant en mapes vells, hi he trobat un mapa del Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, de l'any 1921, que marca el més alt com a Ferran. Segons el cadastre, d'aquest, o sigui del més alt no es treu res de clar, ja que pertany a la finca de “Massana”, en canvi el més baix pertany a la finca ·Telègraf”, pel que jo ho tinc clar, diguin el que diguin els mapes actuals, jo anomenaré Castellferran al més alt, i Telègraf al més baix, on està la torre.

Sortim pujant per pista, estalviant-se un retomb amb un camí que passa prop d'unes arnes i després segueix per un sender una mica brut però coincideix exactament amb un camí del mapa. Arribem a una cruïlla on a l'esquerra hi han unes basses de recollida d'aigua pluvial, recte segueix el Camí de les Batalles (es refereix a la guerra contra el francès), i nosaltres seguim a la dreta, a creuar el Barranc de la Diablera. De moment encara no em vist el sol encara que sembla que intenta sortir, i hem xafat una mica de neu, bastant bruta, ja fa uns dies que ha nevat.

Entrem a veure la Cova Trobada, i el Megàlit de la Diablera, que només val la pena visitar-ho pel seu valor històric, que ja es molt. Al Coll del Guirló es on trobem a les primeres de les poques persones que trobarem. Ens desviem, no com podia ser menys, cap l'ermita de Sant Pau Vell. Aquí ens creuem amb dos més. La visió des d'aquesta banda de Montserrat es fantàstica. També veiem, en direcció a Igualada, el que ens sembla un núvol de pols, ja es de color marró, després ens assabentarem que es un núvol tòxic degut a una explosió en una fàbrica. L'ermita i el seu entorn està netejat d'herba i han treure tota la runa. Segons he llegit als anys 70 ho van habilitar com a refugi, ara seria impossible ja que no té teulada, si que les té a l'absis i a la capella lateral, ja que les han reforçat amb ciment per la part de dalt, fet que fa que no es vegi des de baix. Després d'esmorzar enfilem cap el Castell de la Guàrdia. Només començar a pujar, a l'esquerra hi ha un aljub, datat al 1963. La pujada es una mica dura, sobre tot quan el camí va pel roquer. El camí està marcat en blau, però trobo que no cal posar unes senyals tan aparatoses per marcar el camí. Dalt encara es veuen les restes de la base de dos parets i des de baix dos petits trossos que son els que surten en totes les fotos.

Si la pujada ha estat una mica dura, la baixada ha estat una mica molesta, però l'ha hem aconseguit sense problemes. Encara que es un lloc que tothom puja, hi ha alguns com jo, per a qui no es del tot fàcil. No podia faltar, prop de l'ermita, una placa a una senyora difunta, es veu que al final omplirem les muntanyes de plaques. Abans s'omplien de pintures, ara amb aquestes no esborrades, hi afegim les plaques, que serà el pròxim per continuar empastifant les muntanyes?, a banda de les deixalles, està clar.

Una vegada a la cruïlla, i fins a l'àrea de Can Maçana, xafem neu, que omple tot l'ample de la pista. Ens creuem amb unes quantes persones més. Al Coll de Can Maçana no pot falta l'estupidesa de buscar i fotografiar un senyal geodèsic. Aquí veiem una mica el sol però durarà poc, encara que no es vegi el sol tampoc s'aveïna la pluja.

Seguim el GR, que puja fins el Coll de les Torres. Fins aquí a més de les senyals del GR i ha altres de grogues, que per cert podrien ser més dissimulades. Hi ha moments que s'ha de buscar el millor pas, degut a que hi ha alguna placa de glaç. Des del Coll ens dirigim on estan les restes de la Torre del Telègraf, queden en peu un tros de les parets que es veuen les finestres reconvertides en espitlleres, ja que a més va ser usada a la guerra del francès. Bona visió des d'aquí dalt. Retornem al coll, deixem el camí cap a Sant Pau, per anar en direcció nord, per un camí molt trillat pels excursionistes i el bttteros. Al poc el deixem per seguir un caminoi a l'esquerra, amb molt forta pujada, amb trossos relliscosos on es millor agafar-te a les branques que ajudar-te dels pals. A l'entrada hi ha unes fites, amb algunes més durant el recorregut. Per cert hi ha unes fites que si el trajecte es fa de baixada pot provocar confusions i pel que m'ha semblat veure podria ser perillós. Ho sento però no ho he anat a comprovar, els roquers de forma arrodonides amb pedra solta no son els meus preferits.

Arribem dalt al cim, on veiem que aquest té tota la configuració i amb petits restes d'haver existit un castell. La panoràmica es amplíssima, i ja s'ha dissipat el núvol marró sobre Igualada. Decidim no retornar pel camí de pujada i intentar seguir la carena per baixar cap a Sant Pau. L'endevinem, ja que encara que hi ha algun moment de baixada forta, en general es de bastant bon seguir, encara que s'ha d'anar buscant els millor passos, però només per salvar la vegetació. L'únic problema que hem tingut es a molt pocs metres d'una esplanada de conreu abandonada, que es a tocar la pista, ja que el rastre es perd, degut a que la neu que es va acumular aquí ha fet baixar les branques i vegetació i encara no han recuperat la seva alçada, si es que ho arriba a fer. Quan sortim a la pista de seguida arribem al costat del cementiri, on a la seva façana comptem fins a nou senyals de pintura de diferents classes, entre elles una d'un tomb a cavall. Això de les senyalitzacions ha arribat un moment que la seva extralimitació es incomprensible. Al cementiri també veien una curiositat, al mig hi ha una creu rodejada de pedres, amb un cartell que posa “Propiedad del Rdo. Cura Parroco”, si no més a nosaltres ens ha sorprès.

Arribem a Sant Pau de la Guàrdia, es un llogaret que pertany a El Bruc, amb una església i varis habitatges, alguns confrontats a l'església. Queda molt poca neu, però si una mica de fangar. El hotel-bar-restaurant està tancat, pel que ens estalviarem la cervesa. Després d'un tomb seguim camí, dirigint-nos cap a creuar l'antiga NII. De seguida el camí passa a tocar el Torrent de la Balma de Can Solà, pel que segons sembla baixen aigües fecals, fet que queda ben palès en un molt petit salt que fa el torrent. Ens desviem cap a la Balma de Can Solà, per un camí que conserva part de l'empedrat antic. Per la cova passa el torrent. He llegit que uns que van passar van poder estar poca estona per la pudor, però avui no ho sentim, crec que a l'estiu, entre la calor i l'augment d'ocupació a la urbanització de Montserrat Park, això deu ser insuportable. La balma, en si, es digne de visitar-la, amb una font que surt de mitja paret. A les parets hi han presses d'escalada, segons sembla venen o venien gent a practicar-la i a aprendre. Segons informacions es la cova més gran d'aquestes característiques. En mig hi ha les restes d'una construcció.

Una vegada hem retornat a la pista i damunt d'unes roques parem a dinar, a banda de ser hora de fer-ho, em va molt bé ja que estic una mica cansat. Després retallem una mica per sender ben trillat, i per combinacions pistes (amb un altre retallada), arribem al Hotel el Bruc a les cinc en punt després de fer més de quinze quilòmetres, amb un dia una mica rúfol, amb molt poques estones de veure el sol, i hem tornat a xafar neu, i bastant de fang on la neu s'acabava de des-fer. Al bar de l'hotel ens hem begut uns cafetons, per tenir-nos desperts en el viatge de tornada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000