Font del Teix, Pi Gros, Faig Pare, Cirers, Cova dels Bous, Font del Teix

Faig Pare

Potser es diu Cova dels Cirers o potser Cova dels Maquis

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Ports per visitar a la tardor (una vegada més) la Fageda del Retaule. Per un error de comunicació entre els dos, he estat a punt d’anar sol, ja que havia entès que ell avui no podia venir, per sort s’aclarit a temps. Hem arribat a La Sènia, hem seguit fins a la pressa del pantà, seguint pista amunt i deixant l’àrea de la Fou, anem a aparcar a l’esplanada on hi ha la Font del Teix. Després de preparar-nos, sortim a un quart i cinc de deu per la pista, amunt, de la Fou. Fa fred i vent, encara que per aquí sota el vent no es tant fort com es sent per les alçades.
Al poc deixem la pista que tomba el Racó de l’Avellanar i agafem el sender que passa pels Forats, tot creuant el barranc. La pujada amb estones una mica planeres, es de pujada forta. En un tros sembla que pugui haver estat un camí de bast, precisament on el camí, està completament tallat, i s’ha de baixar una mica al dret, encara que trillat, i a continuació fer una petita grimpada. Mirant be aquest tros, el camí podria haver comunicat perfectament entre on finalitza i la part alta de la petita grimpada, i haver-se anat a norris en algun/s despreniment/s. Per cert el company m’ha ajudat a pujar. Es va passant per un tunel natural on hi ha dos punts que s’ha de buscar el millor pas, ja que encara que hi han fites, alguna no es veuen be de pujada, si en canvi si es va de baixada. A partir d’aquest llarg i bonic tros el camí torna a ser sender trillat amb fortes pujades, sobre tot l’última que enllaça amb la pista, que es de les que es deixa sentir,
Mentre arribem a la pista escoltem que estan fent treballs forestals per la pista o prop d’ella. Quan ja estic a les seves envistes, i es veu un dels treballadors, sento un gran cop i a dos metres endavant em passa creuant un gran roc que ha creuat la pista, creua el sender i es va vessant avall. Quin ensurt. Davant del meu crit, els tres que estan treballant em demanem perdó i diuen que se llis ha escapat. Xarrem una mica i ens comenten que estan obrint un sender que vagi des de la pista, abans de la tanca, i enllaci amb l’actual sender, tot perquè la gent no creui la tanca. Veure l’obra que els fan fer demostra la poca perspectiva e intel·ligència dels promotors. A més, tal i com comentem, hi ha un tros de cinc metres o més, que si no munten un marge una mica alt, no podran enllaçar.
Deixant als obrers forestals amb les seves feines i cabòries, seguim ruta. El camí continua pujant i a estones amb ganes. Ens desviem per visitar el Pi Gros. Uns vegada vist, contemplat i fotografiat, incloent uns grans fajos que hi ha al seu entorn, ens anem a esmorzar a la Font del Retaule. Mentre esmorzem passen un parell d’excursionistes que es lamenten que la font no tingui aigua, poca en els cóms. Ens comenten que han pujat pel Racó de Tàbac i el Teixet, i que per la part alta el vent els ha dificultat el caminar.
Seguim pista amunt fins el Faig Pare. Aquest tros de pista es el que ens deix veure el major tros de colors tardorencs. Aquest any el fajos no tenen colors grogs, de la majoria cauen les fulles quan encara estan verdes, encara que alguns per sort a la vista, tenen colors marrons. El que si que està marró es el terra per les fulles caigudes. Una vegada extasiat amb la visió del Faig Pare, i fet el ritual d’abraçar-se uns segons a l’arbre, tornem per on hem vingut dins a la font, llavors seguim la pista deixant a l’esquerra la que va cap a la Font del Teix i la Fou, a la dreta cap a la Carrasca Grossa, fins a deixar-la anar cap a la Vallcanera i agafant cap el Barranc dels Cirers. Es una pista vella i poc transitada per vehicles que ens porta a una gran esplanada, tota verda, on al davant hi ha un gran penyal on a mig aire hi ha la que podria ser Cova dels Cirers. A partir d’aquí el camí es sender en mig d’un bosc de fajos, teixos, alzines i altres. La localització de la font es una mica complicat ja que aquí el senyal del gps no es de gran qualitat, estem molt entaforat amb vessants altes i rocoses, però al final la trobem, i també el seu cóm. Tot en mig del barranc i en un tros mig amagat. Abans de la font hi ha un lloc que sembla que també pugui haver una sortida d’aigua. Per arribar a la cova, que es seguint el sender, hi ha un roquer ple de molsa, on hi ha que anar amb compte per pujar-hi i on necessito l’estirada final del company.
La cova està tapiada de fusta amb una porta i finestres amb vidre. Per dins hi han andròmines abandonades, com una antiga estufa. Referent al nom de la cova, la majoria de la gent l’anomena la Cova dels Cirers, però algú li diu la Cova dels Maquis. Al mapa de la Tinença de Benifassà, de l’editorial el Tossal, col·loca la Cova dels Cirers on he anomenat abans.
De tornada i per intentar evitar el pas rocós seguim un camí que en comptes de baixar s’enlaira poc a poc, pel que ho deixem córrer i tornem per on hem vingut. Llavors me’n recordo que es el camí per on vaig sortit jo fa uns anys, anant a sortir prop de la Cova Trobada. Quan arribem a l’esplanada   herbada on hi ha el penyal, parem a dinar en un marge solejat, però ens hem de donar pressa ja que el vent es fred, i només son les tres de la tarda.
Una vegada alimentats sortim deixant el camí que va a la pista de les Vallcaneres i seguint cap a la dreta, el camí es ample, pla, herbat i còmode de caminar. Com tot el bo s’acaba i ja ens esperàvem, el camí comença a baixar, a trossos amb forta i rocosa pendent. Hem de baixar mes 200 metres de desnivell fins a la Cova dels Bous. Veiem que encara podrem arribar a la pista i en cotxe a la presa del pantà amb llum, però que no ens hem d’encantar gaire, ja que el nostre pas en forta baixa es molt lent. En tot aquest tros i des de que hem deixat la pista de les Vallcaneres, hi han tancats amb fil-ferro, alguns trencats, i amb trossos de roba, ara velles mig trencades, que devien significar alguna cosa, però que ara fa de mal veure.
Arribem a la Cova dels Bous, on a la dreta hi ha el que sembla un comptador de fusta, bastant malmès. Es tot un tros molt encisador, amb una gran balma, i la font a l’esquerra, amb cóm inclòs, però seca. Deixem el camí que es va cap a la Font dels Hortets, i agafem la baixada. Aquesta va perdent alçada amb esses, o sigui va baixant de forma fàcil encara que tenint en compte el desnivell a perdre en aquests 800 mts. de recorregut.
Arribem on tenim el cotxe a dos quarts de sis de la tarda després de fer més de catorze quilòmetres i encara tindrem temps de fer la pista amb llum de dia. El dia ha estat fred i molt ventós, encara que per la part alta bufava molt més, però per on hem passat, a moments, també s’ha notat. La caminada  ha estat dura però molt satisfactòria.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Vall, Mas de Barró, Font del Paradís, i altres masos

Mas de Barró

Font del Paradís

Avui el Josep Maria i jo ens hem anat cap l'àrea recreativa de La Vall, a Mas de Barberans, per donar un petit tomb per la zona, visitant dos llocs que feia temps que tenia al cap i que les altres vegades que havia estat per la zona, no havia aconseguit visitar, per algun u altre motiu. Aparquem a l'àrea, on ja hi ha un altre vehicle. Mentre ens preparem arriben dos més, d'un baixa un senyor portant una cistella i es va a buscar bolets, mentre la senyora es queda al cotxe llegint.

Nosaltres sortim quan passen pocs minuts de les nou del matí. Deixem el camí que va als dos habitatges i al poc ens passem els tres ocupants de l'altre cotxe, que van llançats. Encara tinc temps de preguntar-li al primer pels dos habitatges de baix, i ens confirma que un està habitat, no com a residencia habitual, i l'altre es va deixar a mig construir. El camí va pujant sense quasi pauses, amb decisió però deixant-se pujar. Deixem a l'esquerra el camí que puja per l'Escaleta i que va a les Faixes Tancades o per darrera de la Joca i la Mola dels Conills, trobant-se els dos a la Portella de Calça. Seguim amunt pel camí que continua pujant, sempre boscà. Els fajos d'aquesta zona ja han perdut la fulla, es una llàstima, encara que l'entorn es molt encisador.

Ens desviem del camí amb l'esperança de trobar el Mas del Segall, esperem trobar-ho enrunat. El trobem mercès a que el waypoint que porto es correcte. Està enrunat, donem un tomb i tornem al camí. Després d'uns retombs on aconseguim força alçada amb poc esforç arribem al Mas de Barró. Un altre mas enrunat, com la majoria. Aquí parem a esmorzar. Mentre ho fem sentim soroll d'aigua corrent en direcció nord-est. Després d'esmorzar anem en direcció cap a l'aigua per si es alguna font. No ho és, es aigua corrent i baixant per les parades, per un rec fet per les mateixes aigües, però molt tapat per la vegetació. No se descobrir si ve d'alguna de les fonts de més amunt.

Seguim pujant, sempre per bosc, deixant un camí a la dreta, que es per on després retornarem. Trobem un cartell que ens envia cap a la Font del Paradís. El camí segueix amunt però nosaltres ens desviem a l'esquerra. En una esplanada hi ha un brollador on surt aigua que corre avall. L'entorn està molt tapat per tots els costats, hem de baixar unes velles i deteriorades escales per trobar la font, amb un tronc per abeurar i un canó que porta l'aigua. La veritat es que de paradisíac no en té res, l'entorn està molt brut i malmès. Tornem al camí principal i pugem una mica per desviar-nos per una parada a l'esquerra, a la recerca del Mas de Llobereta, que també trobem i està enrunat. En comptes de retornar per on hem vingut baixem a trobar el camí de la font i d'allí un altre vegada cap el camí principal.

Baixem cap la cruïlla d'abans i des d'allí continuem baixant per creuar el barranc, per un grau curt i bonic. Després de creuar-lo agafem un camí molt agradable, continuant anant emboscats. Primer ens desviem a la dreta per visitar les runes del Mas de Llobera i després pujant per varis grans marges, amb trossos caiguts que ens permet la pujada, arribem al Corral del Margato, també enrunat. Aquest corral ocupava tres nivells escalonats. Prop d'ell trobem el pou i un bassot, ambdós amb aigua. Per tornar al camí principal des del corral, com no tornem exactament per on hem arribat, donem un petit tomb, buscant els millors passos, fet que no sempre encertem.

Creuem el Camí de Casetes Velles, i després sortim a ell davant de la Casa Forestal de La Vall, on dinem. Mentre dinem, per la pista, baixa un cotxe i pugen dos tot-terrenys. Una vegada dinats anem avall per la pista, fem una drecera, està ben marcada. La següent no l'agafem per anar a buscar el camí de la Font del Bosc, que em guarda molt bon record de quan vaig estar l'altre vegada. El sol, que l'hem vist molt poc, al anar quasi sempre emboscats, ja ha passat a l'altre costat de les altes muntanyes de la nostra dreta, Mola de la Bota, la Joca i la Mola dels Conills, pel que la temperatura està baixant. El camí tot seguint el rec, està retocat i deixat a l'amplada d'una pista, durant un bon tros. Després s'estreny i al tros final, quan ja es veuen les grans roques, d'on està situada la font, no ens veiem en pit de passar, el rec va pegat a la paret, que com es normal no es llisa, amb panxes que ens podrien empènyer, amb una vora molt estreta entre el rec -on baixa bastant d'aigua – i el petit estimbat. Reculem i anem a buscar el camí per on baixa el tub, des del rec d'aquí dalt, al rec del costat de la pista, a l'alçada de l'àrea i que porta l'aigua a Mas de Barberans. La baixada a més de forta i molt forta, segons els trossos, es de bastant mal fer, ja que està molt molla, per la quantitat d'aigua que s'escapa del tub.

Arribem al cotxe a tres quarts de sis de la tarda, després de fer quasi catorze quilòmetres, en un dia on quasi que no hem vist el sol, però amb temperatura agradable fins a l'hora de dinar, a partir de llavors ja ha començat a refrescar. El tomb ha estat molt bonic, amb tres quartes parts del recorregut que no havia fet i que m'ha deixat un molt bon sabor de boca, encara que he arribat cansat. De tornada hem parat a Mas de Barberans a fer uns cafès encara que ens ha costat trobar el bar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000

Casetes Velles, Fageda, Cirers, Vallcaneres, Casetes Velles

Font de Garrido o de Pataques - Cova dels Cirers

Per avui havia quedat amb tres companys per anar a la Fageda del Retaule, però el divendres es posa en contacte amb mi un dels companys i m'explica que no pot venir, i ahir a ultima hora i degut a la previsió de forts vents, els altres dos també em diuen que no venen, pel que al final em quedo sol. Abans d'anar-me a dormir penso en que faré avui i al final decideixo que ja que tinc tot preparat amb els mapes e informació impresos, els tracks i waypoints passats al gps, m'aniré igualment, ja que sempre he estat dels que he pensat que encara que m'agrada sortir amb els amics, també m'agrada, i molt, sortir en solitari, tot i tenint en compte que degut al meu estat físic i mental no es massa aconsellable.

Agafo el cotxe i enfilo cap a l'A7 on el vent es deix sentir de males maneres. Mercès a les indicacions que em va donar una xicota de Roquetes que estudiava anglès amb mi el curs passat, m'estalvio passar per dins de Roquetes i de Mas de Barberans per poder arribar a l'entrada de la pista a la Vall i a Casetes Velles. A l'entrada llegeixo un cartell que posa a Casetes Velles 15 kms. encara que el meu cotxe em marca 17 quan arribo, no ve d'un. Aparco el cotxe a la vora d'un dels masets-xalets que hi ha. Em preparo i em fixo que hi un tollet al costat d'on he aparcat i aquest està glaçat o sigui que avui ha baixat molt la temperatura per aquests paratges.

Surto a buscar el Pr que passa pel costat del Mas de l'Andresito quan manquen dos minuts per les nou del matí. El vent bufa fort i a més fa un fred que pela, sort que he portat roba suficient, quina forma mes bestial de baixar la temperatura en una setmana!.

Ja pel camí a la Portella de Calça es comencen a veure colors grocs i vermells als arbres de l'entorn. Al poc de deixar la portella, faig una petita equivocació, sort que curta, ja que segueixo uns metres el camí cap el Mas de Pataques quan he d'agafar el del Pla del Torn, segons marca un pal indicador; rectifico aviat. El camí passa pel costat de la font de Garrido o de Pataques i després comença una pujada que ja vaig fer l'altre vegada que van anar al Mas de Sarro. Passa un tros molt rocallós i que rellisca una mica al estar moll. Deixo el camí que va al mas, marxant cap a la dreta. El camí es bonic, obac i queda a resguard del vent, però es continua escoltant amb tota la seva potencia, soroll que no em deixarà en tot el dia. Al arribar al Pla del Torn enllaço amb la pista que baixa cap a la fageda, encara que primer puja una mica. Abans d'arribar al pla trobo una pintada en vermell d'unes fletxes ben grosses, que sembla mentida que en aquest parc es permetin, sempre que no sigui pintat per ells amb algun motiu en concret.

Quan estic baixant per la pista de la fageda em trobo la primera persona, que per cert es un corredor que em pregunta si manca molt pel Faig Pare. Quan arribo al faig ja trobo el primer grup de persones dels varis que em trobaré a partir d'ara. Dels diferents grups que em vaig creuant escolto uns comentaris que em fan gràcia, “Es molt maco però puja molt”, i a la font del Retaule: “Aquesta aigua es bona?, no està tractada, a lo millor es dolenta”. Un altre grup també em pregunta si manca molt, la qüestió es que en el tros entre el faig i la font del retaule em trobo com a mínim a quatre grups, i després entre la font i la cruïlla a la Fou un altre.

En principi des del Faig Pare a la Font del Retaule tenia intenció de baixar pel barranc del Retaule i no per la pista, però trobo que al ser un barranc molt obac està bastant moll i amb una bona doblada de fulles que no deixa veure ben be on poses els peus i anant sol, no em decideixo i baixo per la pista.

Per la pista de les Vallcaneres i abans de l'entrada cap el Barranc dels Cirers em trobo al Joan i al Jordi, de Deltebre, dos excursionistes molt simpàtics, amb els que mes o menys anirem junts fins a la Cova dels Cirers. A l'esplanada al costat del barranc jo pujo a visitar la Cova dels Cirers II (segons nomenclatura d'en Lluis Ibañez, gran coneixedor del Port). La cova es una gran balma. Segueixo camí fins a la Font dels Cirers i els tres junts busquem la Cova dels Cirers, que mercès a les indicacions d'un grup de quatre persones que ens creuem la trobem de seguida. Una cova amb una portalada de fusta i que va estar habitada, conservant una estufa de llenya i els tubs per treure el fum. Aquí ens separem i jo segueixo sol, però he de buscar la continuació ja que les senyals del gps té molts rebots al estar dins del barranc i molt entafonat, pel que el track que porto no es de fiar.

Reculo i prop de la font trobo una traça feble i costeruda que sembla va a la direcció correcta, em costa pujar i al poc arribo a una traça mes ample travessera, tombo a l'esquerra i em torna a porta a la cova o sigui que a més d'equivocar-me de direcció em demostra que el camí correcte es des la mateixa cova. Faig el canvi de direcció i el camí cada vegada es fa més fàcil de seguir, amb un tros on es veu l'empedrat més o menys conservat. Vaig a sortir a una pista molt malmesa que deixo al poc per anar fins a la Cova Trobada, que visito només l'entrada. No m'entretinc ja que tinc dos trossos dels que falta fer que no estic massa segur de com ho trobaré.

Des d'allí vaig a buscar la pista de les Vallcaneres i a partir d'aquí vindrà el tros que no se si hi ha camí. Es tracta d'enllaçar el Mas de les Vallcaneres a la Carrasca Grossa, son només uns 400 metres de distancia. Pujo per la vora de les parades amargenades fins un collet i aquí comença l'odissea del dia, que no pot faltar en cap de les meves sortides. Hi ha una traça que baixa pel mig de la barrancada, encara que està tan tapada que no es deix passar, he de salvar com puc la quantitat de troncs, herbes i roques, sempre intentant no perdre mai de vista el rastre, però en alguns moment se'n fa molt difícil el pas. Es en aquests moments quan penso que jo no estic per fer recerques com aquesta i menys anant sol, però com sempre el cap em pot més que les cames. La veritat es que amb dificultat em surto, i arribo al costat de la Carrasca Grossa, quedant convençut que el sender existia. Si dins del que cap he arribat be es mercès al gps que en tot moment em marcava la direcció exacta on em trobava jo i la carrasca. A la font de la carrasca, molt ben arranjada em paro a menjar, ja que des d'abans de sortir de casa que no he menjat res a banda d'una petita peça de fruita al Pla del Torn.

Des de la font fins les Casetes del Cap Gros la pista va pujant, i poc a poc el terra es va fent verdós. A l'entorn continua havent els colors grocs i vermells, però en majoria predominen els verds llampants. Aquí em passa un tot terreny amb gent. Abans de les casetes busco la possible font de la Rabosa, segons mapa, i pel que em sembla deu ser alguna surgència en mig el barranc, això si està ben senyalitzada. El que si que es troba al costat del camí es la Font del Cap Gros, assecada ja que porta l'aigua a una bassa anti-incendis, que per cert s'està badant per un costat.

Des de les casetes amb molt bona visió de les Serrassoles, i amb camí evident i molt bonic es va baixant, amb algun repetjó entremig, cap a Casetes Velles tot passant pel Mas de Bolero, bastant nou, amb teulada però molt desfet per dins (i ple de brossa), el Mas i font de Socarrat (amb aigua), totalment arruïnat, dos runes i una font que no he sabut els noms, un gran pou (també amb aigua) al costat del Mas del Frare, molt canviat de l'última vegada que vaig estar aquí, i la font del mas del Frare.

Abans del mas de Socarrat el camí passa per un bosquet de pins prims però alts, i degut al vent que continua bufant, grinyolen tots, donant una sensació estranya al passar entre ells.

Arribo on tinc el cotxe a un quart i mig de sis després de fer uns divuit quilòmetres i mig.

El dia en quant al temps ha estat molt dolent ja que el fred ha picat molt i el vent ha estat molt viu, deixant-se notar molt a les zones obertes, on s'intensificava la seva molèstia, i a la resta i durant tot el dia s'ha estat escoltant les seves bufades. En quan al paisatge no puc demanar massa cosa més, els colorits han estat esplendorosos amb les tonalitats de grocs i vermells en les zones solejades i verd llampant i lluminós a les obagues. Les fulles dels faigs encara no han començat a caure de valent pel que hi havia aquesta varietat de colors, en canvi els roures encara que no han perdut tota la fulla, ja van més avançats.

Com sempre he tingut dos errades, encara que que avui han estat curtes, una al sortir de la Portella Calça i l'altre al sortir de la Cova de Cirers, però tal i com he dit han sigut molt insignificants aquesta vegada. El que si que ha estat una mala decisió encara que ha sortit be, es l'enllaç entre el Mas de les Valcaneres i la Carrasca Grossa, ja que eren dos punts que volia visitar i si havia de recular des del mas a buscar el camí de la Carrasca em representava quasi dos quilòmetres de més. Dic mala decisió pel fet d'anar sol i que em podia haver sortit malament i no estic per masses excessos.

Avui tenia moltes ganes d'anar a visitar la carrasca i baixar pel camí des de les Casetes del Cap Gros a Casetes Velles sense anar a buscar el Gr per un motiu, a l'any 2006 vaig visitar per primera vegada aquesta zona amb una sortida amb guia, i quan vam visitar la carrasca van veure que les arrels estaven molt descarnades degut a la ampliació de la pista i ens va dir el guia que s'estava morint, fet que no ha passat, segurament, amb altres possibles motius, al marge de contenció que li han fet i ara està esplendorosa. Igual d'arranjada està, ara, la font. I la baixada volia fer-la pel que el guia ens va dir que ell havia intentat fer-la i no va poder passar pel brut que estava, i a mi sempre m'havia semblat que si havia masos no podia ser que no es pogués passar, però ..., llavors va ser quan vaig trobar un track que hi passava, encara que el track que jo vaig trobar era del 2008, i des de llavors també podia haver passat moltes coses.

Resumint un gran dia de muntanya, però he de donar la raó a un amic meu que sempre em diu que la part mental ha d'anar en consonància a la part física d'una persona i en el meu cas no van sincronitzades, potser algun dia ho aniran.

El track està retocat i tret les errades. El tros de la zona del Barranc de Cirers pot haver errors per la rebotades de les senyals al meu gps.

Per baixar el track, teclegeu aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

No se el perquè però quan pujo el vídeo al "youtube" em dona alguns errors en les transicions d'algunes fotografies. L'original no m'ho fa i quan ho pujo, si Em penso que deu ser error en la pujada a "inet", ja he provat de pujar-ho quatre vegades i sempre hi ha alguna falla pel que decideixo deixar-ho tal i com ha quedat. 

Es pot veure en diferents resolucions.

00000000000000000000000

Monument al Guarda, Coll del Membrado, Coll de Botana, la Franqueta

Pouet de Botana - Cova de les Piletes

Els amics d'un club excursionista em vam dir que els preparés una caminada pel Port i jo vaig pensar de portar-los a donar un tomb des del monument del guarda, a la pista de la Franqueta, fins el Coll de Membrado, d'allí al Coll de la Botana, buscar un baixador al mas de Franxo, i d'allí a la Franqueta i al cotxe. Es un tomb que vaig fer a l'agost de l'any passat, encara que amb variants.

Ens trobem la Cristina i el Jordi, la Montse i l'Albert, el Josep, el Lluís i el Paco, tots ells del club excursionista, la Chris, el Josep i la Neus, en Josep Maria, la Josepa, la Sílvia i jo, acompanyats per la Bruna i la Castanya. Després de deixar el cotxe davant del monument sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí, tot seguint el camí de les Fanecades. El temps sembla estable sense previsió de pluja però sense sol, encara que això es normal per l'hora que es.

Anem pujant amb bona harmonia i bon humor, sense que manquin els acudits i les bromes. Abans d'una miranda abans que el camí giri a l'est, parem a fer una mossada. Com sempre hi ha qui que sembla que no se li acaba mai la fam. La miranda es espectacular.

Seguim per camí molt marcat i al creuar el Barranc dels Cucons deixem el que sembla que es un camí que baixa (de sortida puja) al Mas de Franxo (això segons els mapes) i el que va al Coll de Pere, agafant el que va a sortir a la pista de les Pinedes, ja que he preparat passar pel Cullerer. Al poc trobem una cruïlla on sembla que els dos camins son bons, jo em decideixo pel de l'esquerra, potser per que baixa i l'altre puja, fins arribar a un altre cruïlla on deixem el de l'esquerra que baixa decididament, i agafem un que puja amb força per després planejar i sortir al final de la pista de les Pinedes, on sembla que també arriba el camí que abans havíem deixat a la dreta, i que segurament no té el baixa i puja del nostre. Tot aquest tros que em fet fins ara es boscà, ombrívol i avui té un colorit màgic, potser perquè no entra el sol i està una mica humit de les pluges d'ahir.

Per la pista arribem al Coll de Membrado, deixant-la per marxar a la dreta. A l'esquerra tenim el rocam de les Roques de Benet, que per aquest costat no es tan espectacular. Visitem el pou del Cullerer, ben conservat amb les seves escales a la pared, encara que avui podrien ser perilloses degut a la humitat; visitem les runes del Mas de Cullerer i les de Sep (o Jep, segons els mapes). Només arribar al Coll de Botana i deixant les Corralissa de Franxo i el camí al Coll de Triadó, anem a visitar el Pouet de Botana i el seu bassi. En tot aquest entorn, igual com a l'entorn dels masos anteriors, estan fent treballs forestals, amb una gran neteja de tota la fusta.

Després d'un petit despiste visitem la Cova de les Bruixes, la veritat es que no ho acabo d'entendre que una balma com aquesta pugui ser un lloc de reunió de bruixes si no es per algun motiu determinat de l'entorn o altre. Des d'aquí ens dirigim a la Cova de la Benaixa. Prop de la de les Bruixes veiem una dolina ben formada d'un metre d'ampla i uns tres de profunditat.

La Cova de la Benaixa ja es un altre cosa, no es pot explicar gaire, es per veure-la. Aquí m'ha vingut al cap el llibre que fa poc he acabat de llegir on l'últim habitant del massis del Port, el Miquel Coma explica les seves vivències al Mas de la Franqueta, i tot portant els ramats, en els dies de tempesta es refugiava en aquesta cova.

Baixem fins el Coll de Pere i aquí ve el desastre del dia. Es veu que a les meves sortides sempre ha d'haver la incidència no programada, aquí potser estava una mica programada. Jo havia avisat que hi havien dos trossos que no tenia controlats, un era des del Barranc dels Cucons fins la pista de les Pinedes i l'altre des del Coll de Pere fins el Mas de Franxo. Del primer ja m'havien donat informació mitjançant “inet” i la veritat es que ha sortit força bé, però aquest altre ja son figues d'un altre paner (tal i com es la dita). Busquem la continuació, com es normal dels catorze només la busquem quatre, els altres esperem. Jo estic convençut que el camí surt del mateix coll, a l'esquera tal i com hem arribat, ja que sembla que l'entrada està definida però aviat es perd el rastre, sobre tot al arribar al barranquet. També intentem pujar pel roquer en direcció a la punta dels Cucons, per si el baixador està per aquella part, o a les dolentes trobar el camí que ve marcat al mapa. El que surt del mateix coll es el que marca el mapa del cadastre, no se de quin any i si està elaborat in situ o en un despatx, ja que on marca exactament es impossible de seguir, potser es que està totalment perdut. Un altre marca al mapa del cadastre surt de mitja pujada pel roquer cap la punta dels Cucons, però allí no marca si es camí o que, i la veritat es que no està gens clara. Mentre en Josep junt a la Neus continuen la recerca amb la primera opció, la Chris i jo seguim la branca del roquer de l'esquerra que va baixant, sembla que es pugui baixar encara que no sabem en exactitud el que pot passar a la part baixa, i el Josep Maria (que també venia havent-se estudiat l'orto-foto), la Josepa i la Sílvia, busquem l'opció d'anar a la recerca del camí del mapa. Totes les opcions no estan gens clares. Per a mi i mirant des de l'alçada que estic em dona la impressió que el més lògic sembla que el camí surti del coll, que travessi en diagonal les dues branques de la barrancada i vagi a buscar, en baixada, el final d'una pistota que puja del Mas de Franxo,. Es llavors quan la resta dels components de la caminada ens criden des de dalt que ells reculen fins el Coll de Botana i que baixaran per la pista. Nosaltres quedem de recular per no fer la trencadissa total. Quan els de la recerca ens retrobem al Coll de Pere els altres fa estona que han passat. Marxem junts (hi ha algú que va tocat de cansament i algú que va tocat moralment).

Els retrobem al costat del coll dinant. Ens ajuntem a ells per dinar també. Després de dinar baixem per la pista. No vull entrar a veure el mas que jo crec es el de Borrell, que per a mi, encara que petit, era bastant maquet, amb l'era al costat i en una parada mes amunt del mas, ja que jo quan vaig passar em va costat arribar des de la part de baix i vaig quedar enganxat amb les argilagues al moment de sortir, per la part alta.

Com es normal em vaig quedant endarrerit ja que el meu pas cada vegada es mes lent. Trobo tot el grup que m'espera a una cruïlla de pistes, anem a la dreta, on els ensenyo la servera i el roure de Franxo, on el grup de sempre (excepte un) no fan quasi ni cas. Sis ens arribem fins les runes del mas de Franxo, dos no venen perquè estan cansats de veritat, i els altres per que sembla que tant els hi fot, segurament ja estan cansats de veure runes, pous, coves i només volen caminar, o per .... ves a saber.

Més avall parem a refrescar-se a la Font de Franxo, on baixa un bon raiget d'aigua fresca. I ha qui diu que es nota que ahir va ploure ja que té un petit regust a fang, jo la veritat es que no noto res, però estar clar que el meu gust no es res de l'altre mon.

Continuem baixant i torno a quedar-me enrederit, els meus genolls estan notant el “tute” de la recerca de camí des del coll d'abans. Ens retrobem a Coll del Llop, i aquí ens queda la visita a un altre de les “meravelles” del Port, la Cova de les Piletes. Només anem cinc, dels altres, dos perquè son parella i ella està molt cansada i els altres set, no ho diuen clar, però ja en tenen prou; aquí si que ho demostren a les clares. Amb la parella quedem poc a poc aniran fins el cotxe i amb els set que com fan un cotxe sencer que s'aniran.

La Cova de les Piletes es un altre meravella que s'ha de visitar, petita i encisadora, encara que hauria d'estar prohibit de pujar amb les botes, la gent hauríem de pujar descalços, ja que estem desgastant-la.

Baixant passem pel costat de Mas de Toni i com no, pel costat del Mas de la Franqueta. Es un lloc on no m'estranya gens l'enyorança que li te en Miquel Coma.

Des de l'àrea recreativa agafem el camí de riu, ja no tenim esma de visitar els tolls del riu ni de pujar a veure les runes del Mas del Canyissar. Arribant al cotxe, on està esperant la parella, a un quart de vuit, després de fer, jo, uns divuit quilòmetres, comptant totes les anades i vingudes.

El temps ha estat molt bo, la calor no ha estat gens forta, el vent ha bufat suau, el sol ha sortit però sense cremar, o sigui dia molt acceptable i correcte. L'excursió per a mi, es una zona de les que m'agraden i que per menys que pugui repetiré, a més he d'intentar trobar l'enllaç que no hem aconseguit fer. Un altre cosa es la companyia, molt bona i agradable mentre les coses van bé, però en els moments que, tot i estar avisats, surten petits entrebancs es posen nerviosos, sense entendre que jo no soc un guia ni una empresa d'aventura, si no una persona que li agrada sortir i si pot ensenyar el que sap i que te una forma de veure les excursions que segurament està passada de moda i que la meva manera deu estar en extinció. I estic parlant d'anar a caminar amb unes persones que son d'un club “excursionista”, no el portar a uns amics de la comunitat de veïns. I per cert que a més que em coneixen de tota la vida els hi vaig remarcar com sortia jo a la muntanya.

Espero que el mal gust de boca que se m'ha quedat al final s'oblidi i aviat només me'n recordi de les estones bones, dels companys que més o menys pensen com jo i dels paratges fantàstics que hem passat.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000000

000000000000000000000

000000000000000000000

L'Esperir de Lo Port?

Buscant una foto determinada m'he trobat amb aquestes dos de l'any 2009, on es pot veure clarament que mentre passàvem per aquest indret uns ulls (amb el seu cap i un cos quasi sencer) ens estava mirant. Les fotografies son originals sense Photoshop ni cap programa similar.

0000000000000000000000

El Toscar, Coll de la Vallfiguera, Roca Campanari, Bassis de la Vallfiguera, El Toscar

Roca Campanari - Bassis de la Solana o Nefrotler

Avui m'he quedat sol, ja que els companys tenien unes altres intencions, pel que després de pensar-m'ho m'he decidit a anar al Toscar que feia molts anys que no hi estava, pel que he agafat el cotxe i m'he dirigit cap a Alfara de Carles, i abans del poble he agafat cap allà.

He aparcat a l'esplanada de les Fonts del Toscar, al davant de l'ermita de Santa Magdalena, i he sortit a peu, pel Gr quan mancava mig quart per les nou del matí. A la previsió del temps anunciaven sol i núvols, espero que el sol sortirà mes tard, encara que el vent que es sent si que l'han endevinat.

La meva intenció es pujar fins al Coll de la Vallfiguera, agafar un camí que surt al mapa i arriba a la pista que va al Coll de la Carrasqueta, però pel sud de la Roca Campanari., agafar cap el Mas del Tintorer, anar a buscar el Barranc de la Vallfiguera, tornar a arribar al Coll de la Vallfiguera, i des d'allí anar a buscar el camí que baixa al Toscar per la Cova Pintada, o sigui un “8” que crec que em podria quedar força be.

Surto pujant pel Gr, es un camí totalment boscà, amb restes d'empedrat, encara aquest que molt malmès, i que poc a poc va guanyat alçada i entre els arbres es va veien uns vistes magnífiques, la Moleta, les Rases, la Vall del Toscar i les formes rocoses de l'altre costat de la barrancada.

Arribo al coll, i busco el camí que m'hauria de portar a la Roca del Campanari, em sembla trobar-ho encara que no acaba de coincidir amb el mapa, però tampoc acabava de coincidir tot el camí de pujada. Segueixo per un caminoi que es veu clarament la traça però que cada vegada es va tapant pels boixos i per les branques d'alzina i pi, pel que em costa molt continuar i l'he d'abandonar, fet que em comporta haver de canviar l'excursió, al no poder fer el tomb com volia, però penso que si el tancament del vuit que tenia previst fer de tornada, el repeteixo, el podré fer encara que allargui la caminada.

Quasi que em passo les restes d'un pou de pega, que queda uns metres apartats del camí, i trobo un grup de joves que em pregunten per anar al Toscar i que segons sembla els està agradant molt el tomb.

Poc després de deixar el camí cap a la Cova Pintada, es troba un camí que en un blog he llegit “sender molt perdut, si la gent va passant s'anirà conservant”, no sembla que retalli massa però ho vull provar i sobre tot per si puc ajudar a conservar un camí. De primer puja fort però es camí, però de cop entra en una canal, amb una pendent considerable, on em fa molt fatigós anar pujant, i quan es surt de la canal, quasi dalt de tot, el rastre sembla desaparèixer entre els boixos. Per fi arribo a una pista que no està als mapes, i mercès a l'orientació en un joc de pistes noves, arribo a la principal. Aquí està la Roca Campanari que segurament deu el seu nom a la seva forma. El que estic bastant convençut de que aquest sender no el tornaré a fer.

El temps està canviant, s'està tapant i els núvols, ben negres, estan venint a molta velocitat empesos pel fort vent. Paro a menjar una mica i m'adono que estic al davant d'unes runes, que em sembla es el Corral o Mas dels Gossos, segons els mapes vells, però en el mapa nou surt completament desplaçat.

Segueixo la pista i a tocar l'entrada d'un xalet arranjat hi ha una fita que indica el camí que baixa a creuar el Barranc de la Vallfiguera, camí que agafo. Les vistes son espectaculars i va baixant suaument fins a creuar-ho, lloc on estan els bassis, molt malmesos però on baixa aigua.

El camí continua bastant planer i va guanyant desnivell, ja que el barranc es va apregonant. Comença a ploure, que poc a poc va augmentant en intensitat. Abans d'arribar al coll de la Vallfiguera em desvio per anar a visitar els Bassis de la Solana, son d'obra i estan molt ben conservats, semblen molt nous, estan plens i entrant aigua.

Arribo al coll i com continua plovent desisteixo d'anar a buscar el camí de la Cova Pintada i baixo pel camí mes recte, que es per on he pujat. La baixada se'm fa llarga ja que està mullat i les roques llisquen molt.

Arribo al Toscar, quan manquen 10 minuts per les quatre de la tarda i sota una gran pluja, després de fer 13,300 quilòmetres.

El dia ha estat profitós a mitges, encara que el tomb ha estat preciós amb unes grans vistes, per camins molt boscans, m'ha mancat una mica de sort en l'enllaç i amb la pluja, ja que em feia molta gracia passar per la cova Pintada, però ja tornaré d'aquí a poc temps. I el temps ha estat un imprevist, ja que la previsió del temps era pluges al Pirineu i a l'oest de Catalunya, però ni una paraula de pluges al sud, està vist que per Catalunya Radio el sud no existeix.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000

000000000000000

Cova Ferrins, Pont Foradat, Malladeta del Llentiscle, Cova la Roja, Àrea de la Fou

Pont Foradat - Ratapinyades a la Cova la Roja 

Per avui ens em adjuntat l'Esteve, l'Ignasi, en Joan Josep, Josep Maria, jo, i la Castanya, i ens hem anat fins el Pantà d'Ulldecona, per seguir pista amunt cap a la Fou, però deixant el cotxe a la Cova Ferrins.
Una vegada aparcats i preparats, hem sortit a mig quart de deu, deixant a l'esquerra la pista de la Tenalla i a la dreta el Barranc de la Fou, per un camí molt ben netejat i arranjat per la gent del Parc; camí que poc a poc va guanyant alçada tot dirigint-nos cap el Pont Foradat. Es una foradada que quan passes per la pista de la fou, la veus allà dalt i sembla que no s'ho pugui arribar, pel que el company Joan Josep la tenia entre ull i cella, i veient que si que es pot arribar, avui ens tocar fer-ho.
Arribem a la foradada però primer hem de pujar per una canal ben dreta i al final una petita grimpada amb l'ajuda inestimable d'una sabina, i jo amb l'ajuda dels companys. El lloc es magnífic, en mig del forat amb la visió de quasi tota la vall, llàstima del vent, ben fred, que ens impedeix esmorzar aquí, fet que fem a peu del forat.
Després de l'esmorzar, incloent els fruits secs, el vi, el cafè i el te amb herbes i alguns amb la “copeta”, hem de decidir per on continuem, pel camí normal, pel que tomba per l'altre costat de la foradada o el que tomba entre la Mola Aixada i la Faixa dels Panys, al final acordem, després del normal debat, seguir el camí normal.  Per sort no hi havia cinc opcions, ja que en aquest cas, cada u hauria tingut una, de segur.
El camí normal ja no està net encara que la traça es va veient, però en alguns moments et fa dubtar, en aquells moments es veu una fita que t'assegura per on vas, hi han poques fites però molt ben posades. Quan el camí tomba en direcció nord per continuar tombant al N-O, l'espectacle es increïble, s'ha de veure, la grandíssima pared de la Mallada del Llentiscle es va apareixen en tota la seva esplendor, a més tenim l'espectacle de veure els voltors saltant dels nius en un ressalt de la pared. El companys em diuen que m'estan vigilant, ja que noten el fotut que estic pel que estan esperant que jo caigui.
Al creuar un barranquet el company Joan Josep va a buscar la font de la Mallada del Llentiscle i quan la troba, barranc amunt, ens crida i tots anem a veure-la. La baixada per aquest barranc era l'opció de venir de la  foradada per l'altre costat; sembla ser que era una ruta mes curta , però amb una baixada considerable i no sembla que guanyés en bellesa.
Anem seguint a tocar paret de la mallada, on hi ha el que ens pensem que era la cova, una petita balma, tancada de pedres, on sembla que els pastor devien de fer foc, i amb argolles clavades a la pared per lligar els animals (ases, mules o similars). Dirigint-se cap a la Portella de la Malladeta, passem pel costat del que les informacions ens diuen que es la Font de la Faça de Bou, tot podria ser, però ....
A la portella trobem els dos camins que baixen al Barranc de la Fou, i on hi ha un pal indicador caigut, ho aixequem i ho travem com podem. De seguida trobem la cova i la font de la Portella, la cova molt petita, també tancada amb pedres i la font amb aigua fresca i clara.
Aquí el camí torna a ser ample, net i més fàcil de caminar. Quan canviem de direcció nord a direcció oest, com que la zona es completament obaga, notem un canvi de temperatura bestial, d'anar amb samarreta a tenir que tapar-se amb quasi tota la roba que portem. I quan creuem el Barranc de la Cova la Roja, ens trobem amb la tercera opció que teníem a la foradada; aquí crec que hem endevinat l'opció. Baixem per bon camí fins la Cova la Roja, també amb aigua, i un aixopluc ben parit. Entrem a la cova i tenim la gran sorpresa del dia. Es una cova recte, que excepte a l'entrada que hem de gatejar una mica, podem anar de peu, on trobem una corrent d'aigua que s'esmuny entre les fissures del terra, comptem cinc ratapinyades hivernant penjades del sostre, fet que fa que passem amb molt de compte ja que sembla ser que tenen la rabia, i no sigui que les despertem i sense voler ens esgratinyin. Al final hem de tornar a gatejar una mica per sortir a una petita sala on per la seva pared surt l'aigua que corre per la cova. O sigui un encert total que el company Joan Josep hagi decidit entrar a veure que hi havia. Dins de la cova també hem trobat un munt d'ossos (tots ells costelles) de no sabem de quina classe d'animal son i quina classe d'animal s'ha fotut un bon o bons tiberis; no hem sabut veure potes ni cap.
No ens adonem que teníem previst visitar i ens ho saltem, els bassis de la Cova la Roja, que deu estar a l'entorn.
El camí en principi es bo, però hi ha alguns moments que s'ha de baixar per roquers, curts però amb la seva complicació per a mi.
Arribem a la cruïlla amb el barranc de les Tosques, que anem a visitar d'aigües amunt, es un indret bonic, amb aigua corrent, i un teix, no massa gran. De seguida estem a la cruïlla de la Cova dels Bous, amb el Barranc de la Fou, i aquí decidim no anar cap a la cova, per escurçar la sortida. També decidim anar a dinar a l'àrea de lleure.
Després de dinar, a alguns ens agafa una gran peresa pujar a la cova i font dels Àngels, més sabent que ens queden més de quatre quilòmetres de pista fins el cotxe. Com no podia faltar i per donar ambient a la finalització del dia, no manca la polèmica entre els que volen anar i els que no, però al final tots en pau, ens anem cap el cotxe. Arribem a  un  quart i cinc de sis, després de fer mes de dotze quilòmetres i mig.
La excursió d'avui, i parlo per a mi, ha estat dura, amb trossos de camí on s'endevinava la traça, però amb una salvatgia impressionant, s'ha d'estar en aquells paratges per apreciar-ho.

Per baixar el track, teclejar Wikiloc. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000

0000000000000000000000

La Fou, Plans de Valldebous, Lo Teixet, Faig Pare, Pi Gros, Retaule i La Fou

Font de la Fou - Povet dels Plans

Seguint amb la tònica que m'he volgut marcar aquestes últimes setmanes, avui he anat a un altre fageda per contemplar els colors de la tardor. Aquesta vegada a tocat la Fageda del Retaule, als Ports.
L'Esteve i jo hem sortit de casa tenint molt en compte el canvi d'horari i ens em dirigit cap a La Sénia, d'allí al pantà d'Ulldecona, per seguir per la pista fins a la Fou. Estaven convençuts que avui era el dia de trobar bastant de gent, però el que no ens esperàvem es que l'entrada a la pista estès emboçada. Costa que la cua arrenqui i compten 11 cotxes davant nostre. Com la majoria son turismes la velocitat que agafen per la pista es lentíssima, però xanet-xanet també s'arriba a tots els llocs, encara que ens passa una btt. Un o dos cotxes es queden pel camí, deuen fer altres rutes, els altres aparquem a l'àrea de la Fou, on nosaltres també ho fem, i ja hi ha d'altres aparcats. Ens preparem mentre que tres sembla que faran la nostra mateixa ruta i els altres es dirigeixen cap a la Cova dels Bous. Nosaltres sortim a dos quarts de deu, retrocedint per la pista per anar a agafar el camí als Plans de Valldebous.
Es una pujada de tres quilòmetres i que salva un desnivell de quasi quatre-cents metres, però es de les que valen la pena. Va pujat per la dreta del Barranc del Racó del Tabac, i es la típica pujada d'aquestes zones del Port amb camí ben marcat i bo, entre pinedes i amb vistes al barranc. Pugem a un ritme lent, ja que jo no dono per a més.
Arribem als Plans de Valldebous i tinc una petita desil·lusió per dos motius, una que les visions llunyanes estan entorpides per les boirines, que no ens deixa veure massa lluny, i la segona que em pensava (no se d'on havia tret la idea) que eren plans de pastura i son uns plans (això de plans (??)...) de roquer i boixos. Per cert els boixos ja no estan verds si no que han agafat el color daurat de la tardor. Trobem la cruïlla de Prs i el Povet dels Plans, està senyalitzat, i està sec, i una mica mes enllà parem a fer un mos.
Sortim i ens dirigim a la Mola del Boix, tot per camins molt trillats, aquí hi ha alguns repetjons que es deixen sentir, ja que a més de la pendent hi ha molta pedra solta. A la Mola de Boix anem alternant la carena amb la nostra vessant dreta i quan canviem a la nostra vessant esquerra ens trobem amb un camí una mica obac, on els boixos encara son verds i de seguida arribem a Lo Teixet, no sense abans passar pel costat d'uns aurons groguencs.
Lo Teixet es un arbre dels considerats monumentals i com la majoria té ben visible el pas del temps, ja que el tronc sembla que estigui tallat al llarg. Mentre estem fent les fotografies de rigor arriben una parella d'excursionistes de la meva edat, amb els que xarrem una mica, i quan estem a punt de marxa em trobo amb una bona alegria, arriben el bloguero Àngel i el seu company José, els de “Vamos de Ruta” i de seguida ens reconeixem mútuament (ens coneixem mútuament pels blogs) i aprofitem per saludar-nos i xarrar una mica, no massa ja que a ells encara els hi queda una bona tirada, encara que jo comento amb l'Esteve que segur que arribaran al seu destí abans que nosaltres al nostre.
Sortim a la pista i la seguim en direcció al Retaule, agafant una drecera que ens estalvia un bon retomb, quan la pista canvia de sentit totalment, i que per cert es molt bonica i agradable de fer. Després agafem un altre drecera que segons l'ortofoto arriba directament al Pare Faig, però aquesta no està gens clara, a partir de la seva meitat i ja tenim la primera “ensigalada” del dia, menys mal que es curta, i l'arribada davant del Pare Faig, ple de gent, es fàcil, sinó quin ridícul.
Després de les fotografies, no aconsegueixo fer cap sense gent, nosaltres en comptes de baixar per la pista ho fem per dins del Barranc del Retaule. El que hem constatat, en aquest tros, es que els fajos ja han perdut les fulles i els colors de la tardor es pels aurons, principalment. La baixada pel barranc es molt bonica però molt lenta al estar completament moll de les pluges de la setmana, amb perill d'una bona relliscada; en alguns llocs m'he de seure per baixar pel roquer moll i amb molsa.
Sortim a la pista del retaule que hem de remuntar una mica per arriba a la Font del Retaule. Tornem a trobar gent, amb el bé que anàvem pel barranc sense ningú. A l'esplanada del costat de la font aprofitem per dinar. Mentre passen alguns grups pel davant, uns marxant i altres venint. Com sempre hi ha qui saluda i qui ens ignora, ells s'ho perden ...
A continuació pugem a veure el Pi Gros, amb gent dalt, gent pujant i baixant, però sense aclaparaments. Baixem a la pista amb la intenció d'agafar la drecera i no donar tot el tomb del Racó de l'Avellanar, però no em fixo bé ni en el mapa que porto ni en el gps i quan m'adono ja portem una estona de pista, per agafar el camí s'havia de recular una mica. Per la pista, amb uns quants cotxes que ens passen ja marxant, deixem a l'esquerra la entrada al camí de la Canal dels Burros, i ja comença a enfosquir. Passen la Font del Teix i de seguida arribem a la Fou, on tenim el cotxe.
Arribem a un quart i mig de set, després de fer mes de disset quilòmetres i mig. El dia ha estat espectacular, encara que ja he comentat el que dels Plans de Valldebous i que els fajos ja no tenien color ni fulles, però encara quedaven els aurons per donar el color de la tardor. I encara sense colors els Ports, amb la Fageda inclosa, sempre val la pena. I que s'ha de dir de trobar gent que només ens coneixíem per “inet” i ara ja ho hem fet vis-a-vis. La temperatura ha estat mes aviat calorosa, però amb una mica de vent fresquet en les parts altes i al marxar el sol.
Hi ha un tros que no m'ha marcat el gps, després del canvi de piles no me'n recordat de tornar-ho a posar en marxa, però com el mapa de la Tinença els camins surten clavats, fet que no m'havia trobat mai en cap mapa, el tros no marcat no m'ha costat gens refer-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aqui.

0000000000000


000000000000

Font Cova Avellanes, Bassis i Teixos del Marturi, Tres Pins

Bassis i teix del Marturi

Per avui teníem una agenda molt complerta, encara que els pronòstics del “Meteocat” no eren massa favorables pel matí, no així a partir del migdia (deia a les 8, “gotetes”, a les 12 sol i a les 20 sol i núvols). La sorpresa ha estat quan enfilàvem cap a Tortosa, veure Caro totalment tapat. Els últims retombs del caragol ja els hem fet dins de la boira. Arribem a l'aparcament de la Font Avellanes, sota unes “gotetes” com deia la previsió, però les parts superiors de la muntanya ni es veuen.
Sortim a dos quarts de deu, passant per la Font Cova Avellanes, que per cert està seca, amb una boira no massa espesa, però boira a la fi. Mentre anem pujant la boira es va fent mes espesa. Jo no pateixo massa ja que fins el Coll de Marturi ja ho conec, i de la resta porto el track del gps, però el dia em don “mal rotllo”.
Arribem als bassis del Marturi, tenen aigua però el aigua no corre. No parem ja que està plovent. Primer per pla i després en pujada arribem al Coll de Marturi, amb una boira que no ens deix veure ni el cim, ni inclús la seva base, ja que a prou feina es veu a deu metres. Seguim cap els teixos, el camí no te pèrdua, a més hi ha algunes fites i algunes marques vermelles.
Al peu dels teixos i protegits de la fina pluja que està caient fent les fotografies programades i aprofitem per esmorzar una mica, no estem massa estona ja que la humitat es molt forta.
Després pugem a la Serra del Boix, deixant per un altre ocasió fer el cim, amb la boira i la “rasca” que fa no apeteix i es anar a fer el “ximple” ja que la boira no ens deixaria veure res. Jo ja he estat dues vegades al cim i la veritat es que si no hi ha boira, la visió no millora gaire de la que es veu al coll de Marturi, no la d'avui, està clar.
Per sortir de la Mola del Boix i anar cap l'entrada de l'Embarronat o seguir cap a Serrassoles he de mirar contínuament el gps, ja que es un gran roquer bastant ample, ple de boixos baixos, però amb cinglera als dos costats i no puc veure cap de les referencies visuals que conec.
Arribem a l'entrada de l'embarronat, cruïlla així mateix de camí que ve de la Font de la Llagosta i de camí a Serrassoles, que es on ens dirigim, ja que decidim no abandonar, encara. Zona bastant visitada per mi, fa uns quants anys, però que avui em costa una mica seguir els camins, poc marcats. Intentem anar a veure el teix de Serrassoles, però amb la boira i sota la pluja ens es una missió impossible. Seguim fins a Tres Pins i ja decidim deixar la fageda de les Ombries de Carlares per un altre dia, i baixem pel camí de Tres Pins, deixant-ho quan aquest travessa la pista que va de la carretera del Port a quasi Casetes Velles, agafant-la i baixant fins la carretera i d'allí a l'aparcament, que arribem a un quart i mig de cinc, després de fer una mica mes de catorze quilòmetres.
El dia, pel que es refereix a la meteorologia, ha estat nefast, amb pluja, no massa forta però molt continuada, amb boira espesa a les parts altes i mes fluixes a la baixa, però l'ambient i el recorregut es mereixa continuar, el Port ja està començament a acolorir-se de tota mena de colors grogs i vermells de la tardor. Els aurons tots grogs, els corners, vermellosos, els grèvols ja vermells, etc. Com el company ben diu, el Port està començant a “tardorejar”.
Ens ha quedat varies coses a fer, Teix de Serrassoles, fageda de les Ombries de Carlares, i en cotxe volíem anar a visitar el teix de la Cadireta i altres teixos del barranc de Millers, però les muntanyes, els arbres i els boscos no es belluguen i sempre podrem tornar-hi.

No poso el track al wikiloc ja que de segur no hem anar pels millors llocs i seria una mica estúpid que la gent segueix el nostre track, i dels lloc on hem estat ja hi ha algun track.

Si vols baixar el track, tecleja aquí. Si vols veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000

Prat de la Mina, Balanguera, coll de Ganxo, Font de Silvestre, Cova de la Mosseta

Carrasca de la Balanguera - Runes del Mas de Ganxo

Per avui m'he decidit anar a donar un tomb pels Ports de Beseit, amb la idea que si no em veig en condicions de pujar, sempre em queda el recurs de seguir el Matarranya i visitar les Gubies. Com que no estic gens fi no he volgut arrastrar amb mi els possibles companys que potser haurien acompanyat.
Ahir vaig mirar la previsió del temps i anunciaven “solet” i vent fluix, pel que quedo molt estranyat al anar-me aproximant sota el sol i veure la part alta dels Ports tot coberts pels núvols.
Arribo a Beseit i agafo la pista del Matarranya, que al començament està asfaltada de nou. Ara fa temps que no estava per aquestes contrades pel que no sabia que ara ja no es pot deixar el cotxe al Prat de la Mina, sinó que han fet un aparcament a la Fenellassa, lloc on aparco i surto caminant a un quart i mig de 10 del matí.
De camí al Prat de la Mina entro a visitar les pintures rupestres, que encara que hi han uns plafons que indica que queden tres grups de pintures, jo per molt que miro només en veig un.
Des del Prat de la Mina agafo el camí de la Balanguera, es un camí molt ben trillat que puja amb facilitat i que demostra que era un camí de bast, encara que hi ha molts trossos que ara no passaria la mula, pel desfet del camí, encara que no es dificultós pujar a peu. De pujada i abans d'on queden les restes de les mines i per dues vegades penso en deixar-ho estar, ja que no m'acabo de trobar be, però la meva tossuderia em fa tirar endavant.
A la Balanguera ja m'he recuperat una mica, però l'espectacle es una mica des-motivador. He de dir que es un dels llocs que sempre he trobat força encisador, però avui sota els núvols, sec amb manca total d'humitat, la font sense rajar i la basseta amb molt poca aigua, no es de les visions mes boniques, encara que continua valent la pena pujar-hi.
Aquí comença la animalada del dia, que com es normal no podia faltar. Des de la Balanguera fins el Gr, a banda dels camins que el van a buscar a la zona del Pou del Borràs, i del que puja pel Mas de la Lloma, els mapes marquen un altre que enllaça amb el Coll de Ganxo i que fa uns pocs anys ja vam intentar fer però a l'inrevès, pel que avui tenia previst intentar-ho des d'aquí. M'he marcat al gps el track exactament seguint el dibuix del camí del mapa del Piolet, per intentar-ho. Surt a l'esquerra del Barranc del Racó d'en Guera, hi ha un petit pas pel roquer de l'esquerra, el mapa el marca una mica mes a l'esquerra, però per allí es impossible, baixa al barranc i a l'altre costat surten molts rastres però de camí, cap. Vaig seguint per rastres que s'acaben i comencen de nous, el caminar es enutjós però els bosc es deixa passar. He estat 1h 15m., per fer menys de 2 kms., amb dos barranquets que travessar. Des del ultim collet fins a les parades del mas de Ganxo he seguit el que havia estat un camí, però a l'arribar a les parades s'ha de creuar un barranconet i ja no es veu la continuació, però es fàcil de caminar, i en mig del següent barranconet trobo el Pouet de Ganxo, sec con es normal.
Al mas paro a menjar una mica i sento veus que passen pel Gr., però no els veig. Normalment la gent va a caminar no a xafardejar tot el que es troba pel camí, o potser es gent que ja s'ho coneix. Surto tot seguint el Gr en direcció a Beseit, ara ja ha sortit el sol, però en el tros carener l'airet es fresquet.
A l'altura del Mas de Silvestre, que està a l'altre costat del Barranc de les Marrades, el camí es transforma en pista, i en una cruïlla vaig a visitar la font de Silvestre. L'aigua està canalitzada i la bassa natural te molt poca aigua. Torno enrere i vaig fins al mas de Garcia, amb la visió dels Forts de Cabrera al darrera.
Torno fins a la cruïlla de pistes i em costa trobar l'entrada al camí del Portell de la Cova de la Mosseta. Per fi i mercès al gps veig un pal clavat a terra a manera de fita i al dret uns metres i de seguida enllaço al camí vell, es veu que al fer o eixamplar la pista es van carregar l'entrada. El camí està bastant brut, però demostra que es camí vell. Dalt del portell vaig a visitar la Cova de la Mosseta, cova tancada amb marge de pedra, on havia una porta de fusta, només queda el marc, molt malmès. La cova està molt ennegrida per dins pels focs dels pastors i llenyataires.
Es veu que del portell surt o sortia un senderó que pujava a la Mola de Sant Miquel i des d'aquí sense camí es podia arribar a la Balanguera. Des d'aquí ja es veu la Masia de Sant Miquel. A partit d'ara el camí baixa fent llaçades fins a creuar el barranc del Racó d'en Guerra i remunta per l'altre costat. A partir d'aquí el camí està ple de grans alzines, però sobretot hi destaca una que està una mica separada a l'esquerra. El camí va seguint mes o menys pla fins a trobar unes parades on es perd el camí i on s'ha de pujar de parada en parada, per rastres fins a trobar la bassa i la font de Sant Miquel, font que raja una mica amb aigua molt bona. Aquí paro a dinar ja que son les cinc de la tarda.
Pujo, amb pujada suau fins a la Masia de Sant Miquel, on segons sembla hi havia una ermita de la que no es reconeix res, si no fos per les descripcions que he llegit. Tot enrunat però es veu la grandiositat d'aquesta masia.
El camí segueix mes o menys planer fins arribar a un portell al costat dels grans espadats de la Mola de Sant Miquel i ja toca baixar fins a la pista de Beseit al Prat de la Mina, arribant davant mateix d'unes petites gubies del riu Matarranya. Arribo a l'aparcament a dos quarts i mig de set després de quasi 17 quilòmetres.
Abans de marxar cap a casa aprofito per menjar unes quantes cireretes d'arboç d'un arbocer del costat.
El dia excursionista ha estat perfecte, amb camins que ja coneixia i ben trillats i/o senyalitzats, un camí que encara que surtin als mapes deu haver desaparegut (la prova es que tant en les descripcions del Lluis Ibañez com del Vicent Pellicer, quan van del Coll de Ganxo a la Balanguera, passen pel Mas de la Lloma i no pel Mas de Ganxo) i altre tros dels que fan afició, camins vells poc transitats, una mica bruts, per paratges feréstecs i inoblidables. Crec que es una excursió per repetir, però amb l'excepció de pujar pel Mas de la Lloma; repetir en millors condicions físiques, ja que avui he arribat molt cansat i amb mal als genolls, per no perdre el costum.
Remarcar que encara que els mapes amb el temps han millorat molt, hi han zones com aquesta, que deixen una mica de desitjar. Esperem noves edicions a veure si estem de sort i milloren una mica les localitzacions, incloses les dels camins.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000

000000000000

Monument al Guardia, Coves de Benaixa i de les Bruixes, runes de masos i Franqueta

Cova Benaixa - Mas de Cullerer

Cada vegada que vull anar als Ports em passo per el blog del seu gran coneixedor, en Lluís Ibáñez i com ahir a la tarda em va venir el rampell d'anar avui a donar un tomb per aquelles contrades, vaig passejar, virtualment, per les seves pàgines i vaig triar una que surt del Monument al Guarda Forestal, camí de la Franqueta, precisament aquesta, però decidit a fer alguna variant i algun allargament.
Com que m'he decidit a ultima hora no m'he pogut posar en contacte amb els companys habituals (els que no estan als Pirineus), pel que vaig sol.
Agafo el cotxe fins a Horta de Sant Joan, allí agafo la pista asfaltada en direcció a la Franqueta, quedant molt estranyat del cartell que hi ha, regulant el transit dels autocars ja que no passen dos a l'hora, no em pensava que anessin autocars, tot que sé que es un lloc molt concorregut. Aparco davant del monument al Guàrdia Forestal, i surto a peu quan passen cinc minuts de les vuit del matí, pel camí de les Fanecades. Camí ombrívol, molt maco, que va pujant suaument, fent llaçades quan convé, però poc a poc va guanyant verticalitat i començà a haver alguns repetjons que et fan suar, en alguns em sembla veure el rastre del retomb que feia abans. Al poc de la sortida veig un ramat de cabres hispàniques a l'altre costat del barranc
Arribo a un mirador on val la pena estar una bona estona contemplant el gran paisatge que es veu. A partir d'aquí el camí deixa la direcció N-NE i passa a ser E. Fins ara el camí era ample, netejat de fa poc, molt ben fitat i tapat els possibles corriols que no van enlloc, a partir d'ara el camí, continua netejat i fitat, però ja es un senderó estret, encara que de bon caminar. Creuo el barranc dels Cucons, i al poc arribo a un lloc on em marca que es un punt perdedor, però amb el fitat que està, no cal gps. Passo el Coll de Pere i vaig cap a la Cova Benaixa, una cova que val la pena visitar, amb tres foradades, una es la d'entrada. Per camí roquerós arribo a uns prats, desviant-me per visitar la Cova de les Bruixes, una balma sense cap importància, i d'allí baixo al Coll de Botana, on estan les runes de la Corralissa de Franxo, i vaig a visitar el Povet de Botana i el basi del povet.
Aquí deixo el track, ja que l'altre vegada que vaig estar per aquí, no fa massa anys, no vam buscar el Mas del Cullerer, però si vam veure el seu pou, i em va agradar. Agafo el camí del coll de Membrado, i mes o menys on marca el mapa de l'ICC, localitzo el Mas de Cullerer, per això he seguit un rastre esborradís i molt tapat. De mas de Culleres vaig al dret cap el Mas de Sep, tots dos enrunats. Surto al camí del coll i fàcilment localitzo el pou, molt curiós a l'haver uns esglaons, estrets, per baixar al fons. Agafo el camí per tornar al coll de Botana, tot suat i ple de pinassa per l'esquena ja que la recerca dels masos l'ha fet al dret, entre mig del bosc, o per camí molt tapat.
Baixo pel camí del Coll de Botana, no trobo ni rastres del bassis i del mas d'en Pujol. Però si que decideixo buscar el que crec que es el mas de Borrell. Des del coll de Botana el camí es una pista vella i abandonada, a estones es agradable al anar per dins del bosc, però a estones es solana i de no gaire bon caminar al estar una mica torrentada. Per buscar el mas, he d'anar un altre vegada al dret per dins del bosc, o sigui torno a quedar ple de pinassa per tot arreu, trobo el mas, enrunat, està clar, amb totes les teules ben posades al seu costat, amb una figuera (ja he vist varies baixant), que com les anteriors te les figues encara verdes. Per sortir d'aquí intento sortir per un camí vell, el terra es veu una mica, però em costa horrors caminar per aquí i poder sortir un altre vegada a la pista.
Les pròximes visites ja son mes fàcils, el roure, la servera i la font de Franxo, aquesta a la mateixa pista. Els dos arbres son interessants de veure'ls. No així la posterior visita, ja que tinc el waypoint de la Cova de les Piletes però no el track, el que si veig es que al mapa hi marca un camí, primer ample després estret que arriba molt prop del waypoint, pel que em decideixo anar-hi a intentar-ho. El camí efectivament es una pista abandonada fins que arriba a un barranquet que el creua, d'allí es va estrenyent i tapant cada vegada mes, amb massa esbarzers i rosers bords que sobren, al menys es la opinió dels meus braços i les meves cames. Arribo després de barallar-me amb unes alzines, a un roquer completament tapat, i on em sembla veure que la cova està sota, això si, no hi veig la manera de baixar. I pensar el que m'ha costat arribar i el que em costarà sortir d'aquí.
Arribo a la pista i tot ratllat, punxat, ple de fulles per tot arreu, vaig avall. Arribo al Coll del Llop, i a la dreta hi han unes fites, no tinc ganes de veure on van (a la nit casa xafardejant per inet, he vist que aquelles fites van a la cova, bingo!!!).
Passo pel costat del Mas de Toni i en desvio per entrar al Mas de la Franqueta, tots dos arruïnats, però feia molts anys que tenia al cap poder passar a tocar-ho. Està tancat, fet que el respecto. Arribo a l'àrea recreativa, amb gent dinant a les taules, bec aigua i dino al costat de riu, després de donar-me un banyet.
Ja només queda agafa el camí, es PR, que va seguint el riu dels Estrets, això si, encara manca pujar a veure las runes del mas del Canyissar, per sort anar-hi i sortir-me no em cal punxar-me. Arribo al cotxe quan son tres quarts de cinc i després de fer 16 quilometres i mig, i això que era una sortida entre 10 i 12 quilometres.
El dia ha estat molt bo, no he patit gaire el sol, a banda d'un tros del camí de baixada del Coll de Botana. Fins aquest coll, el camí ha estat esplèndid, es del que fan créixer l'afició. Després han vingut les recerques, la majoria satisfactòries, acompanyat amb un bon bany al riu, i finalment el camí suau del riu dels Estrets. A mes comentar que pel camí de baixada he trobat moltes figueres, quasi totes amb les figues encara verdes, però hi havia una molt carregada de figues madures, de la que m'he atipat, ho he fet al estar en un tros completament abandonat.
M'he apuntat per tornar un altre dia a intentar arribar a la cova, i fer algunes variants per camins, que molt em temo, que poden estar completament abandonats i tapats.
No pujo el track i waypoints al wikiloc, ja que val la pena seguir el track d'en Lluís Ibáñez. Si que ho pujo al meu arxiu personal, rectificant només els rebots de senyal, però no les entrades i sortides errònies o no, que he fet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000

000000000000

Coll de la Creu, Mas de Pau, Coll de l'Ereta, les Valls

Refugi del Mas de Damià - Des del Coll de l'Ereta

Ahir vaig quedar amb l'Esteve que avui aniríem a la comarca d'Osona a fer una ruta per aquella zona. A la nit he mirat la orto-foto de l'excursió programada i veig que el 95% es pista apta per cotxes, i com anuncien bon temps, decideixo (sense comptar amb el company) canviar de lloc, i anar als Ports, a fer una sortida una mica suau i no massa llarga. Mes tard parlant amb els companys Chris i Joan Josep decideixen apuntar-se.
Ens trobem al matí, li comunico a l'Esteve el canvi de plans i no li desagrada (menys mal). Passem a recollir a Chris i Joan Josep i ens dirigim a Arnes. El viatge es una mica dificultós degut a la boira que ens acompanya des de poc desprès de sortir de Reus fins a passat Bot.
Creuem Arnes i per pista cimentada arribem al Coll de la Creu on deixem el cotxe, encara que en principi la idea era deixar-ho a l'aiguabarreig del Barranc de la Vall i el Riu Algars. Sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí. El dia es molt humit i hi ha molta mullena i està una mica gebrat.
Baixem per la pista, deixem una serie de masos a dreta i a esquerra, alguns d'ells abandonats, i les restes d'un pou de calç fins que arribem al Toll del Vidre, lloc digne de visitar. Creuem el riu per anar fins a la font que està a l'altre costat. Hem de portar compte ja que hi ha una mica de gel en els “tollets” del riu i gebre a l'herba.
Seguim camí, creuant cinc vegades l'Algars, fins al Mas de Damià, lloc on esmorzem. Ens estranya molt que estigui tant net sent un refugi lliure. Després ens anem fins el Mas de Pau, hem de creuar tres vegades mes el riu. El mas està arranjat i l'entorn es molt maco i encisador. Fins aquí tot era pista, però agradable i molt bonica.
Remuntem el riu, tenim en ment arribar fins els Ullals del Mas de Pau. Per arribar als ullals ens mullem de valent, la vegetació es alta i esta ben xopa, però encertem la decisió, es digne de visitar l'entorn.
De camí al Coll de Montfort, passem a tocar les runes del Mas de Llusero. El camí es trillat i amb una pujada de fàcil fer, encara que hi ha alguns repetjons que fan suar. En dos moments trobem sendes cruïlles que ens fan dubtar, però pel que sembla ambdues es retroben. Arribem al Coll de Montfort però abans passem per una esplanada on hi han “pedres saleres”. Al coll seguim la pista a la dreta. La pista es transforma en camí, molt agradable, encara que continua pujant. Deixem a la dreta un avenc, sembla de bastant fondària, i també, a la dreta, un camí que puja a Terranyes. Nosaltres ens anem fins al Coll de l'Ereta, on hi ha les runes del que era un gran corral i on hi ha una miranda magnífica.
Deixem el camí de Terranyes, i baixem cap al Coll de Miralles, passant pel costat del Pi Ramut i el Pimpoll d'Arnes, dos arbres monumentals, que s'han guanyat a pols, el ser catalogats com a monumentals.
Al Coll de Miralles, al costat de la bassa antiincendis dinem. La veritat es que em va molt be ja que he arribat una mica cansat.
Anem a buscar el camí del Barranc de les Tosques, deixem a l'esquerra el camí al Mas de Minguet, a la dreta una balma obrada, a tocar a l'esquerra la Font de les Tosques, ben arranjada, i després d'una bona baixada arribem a la cruïlla amb el Coll de Xerto, del Mas de les Valls i del Coll de la Ferrera. Remuntem el barranc per anar a visitar les restes de les Pilastres (no acabem de descobrir quina utilitat tenia, pel que ens agradaria que alguna persona que ho sàpiga ens ho expliqués).
No ens entretenim massa per por que s'ens faci fosc abans d'arribar al cotxe, però encara tenim temps d'entrar a visitar les runes del Mas del Botzut.
Seguim pel Barranc de les Valls, i poc abans del seu final agafem el camí cap el Coll de la Creu, passant a tocar el Mas de Colet i la bassa natural del Mas de la Creu.
Arribem al cotxe a un quart i mig de set, després de fer mes de 21 kilòmetres, amb un desnivell acumulat de mes de mil metres, i això que havia de ser una sortida curta i suau..
El dia ha estat majestuós, un recorregut excel·lent, uns camins molt bons (en la seva majoria), uns mirandes esplèndides, un entorn fastuós, hem vist masos i corrals (uns enrunats i altres que no), pous, fonts, etc., una companyia magnífica, no es pot esperar gaire cosa mes d'un dia de muntanya. Només un però ... últimament no estic massa fi i he arribat molt cansat. La meitat del recorregut ja la coneixia i malgrat això la he repetit amb molt de gust i no em cansaria de repetir-ho.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000