Matagalls des del Coll de Bordoriol, pel Coll d'Ordials

Font Rupitosa

Font dels Cims

Avui en Josep Maria i jo ens hem tornat a anar al Montseny, aquesta vegada es tractava de pujar al Matagalls, però per això he triat una ruta que no sigui la majoritària, encara que sigui sense dificultat de trobar els camins. Tot comptant que sent dijous esperem trobar poca gent.

Arribem al Coll de Bodoriol, aparquem, ens preparem i sortim a les nou en punt del matí. Quan hem arribat hi havia un cotxe amb dos persones, que semblaven rovellonaires, que estaven esmorzant. I mentre ens preparaven ha arribat un altre cotxe d'on ha sortit un que s'ha posat a corre camí amunt. El temps es més aviat fred i amb els cims tapats pel negres núvols.

De la ruta no hi ha massa cosa a explicar. Hem passat a tocar el Corral del Martí o de la Vila i el Coll de Joan, on hi ha una capelleta. Llavors hem agafat a la dreta i hem entrat a la fageda. Encara està verda però amb una bona catifa de fulles vermelles.

Passem per la Font de Llops i arribem a la Font Rupitosa. El camí encara que amb tendència a pujar, jo he notat com si haguessin més baixades. L'entorn agradable, temps plàcid i molt grat per caminar. A la Font Rupitosa ens parem a esmorzar. Aquí com queda una mica més obert per la part de la dreta del camí, entra un airet que fa que ens haguem de tapar.

El camí segueix més o menys pla fins que finalitza el camí ample, en una cruïlla de camins, més o menys trillats. Un cap l'Erola (amb desviacions entre mig), un altre cap a Viladrau, i un tercer cap amunt, que es el nostre. Aquí comença “l'espectacle” per nosaltres. A més que els colors canvien, predominant bastant el vermell, la pujada es de les que a nosaltres ens fa patir, amb moments que van be les mans, encara que portem bastons. Tenim una petita errada que ens porta a peu d'uns saltants d'aigua molt macos, encara que per no retrocedir hem de fer algun equilibri de més. Fins el Coll d'Ordials es d'aquelles pujades que es deixen sentir, i això que d'on vaig treure aquest track, posava que era fàcil, encara que als comentaris la gent es queixava.

Del coll amunt la pujada continua sent forta, però el camí es més fàcil, al ser terreny tou, dins de la fageda, per sortir a un roquer, on es fàcil seguir el rastre pel amarronat del terreny on passa de manera majoritària la gent, Anem seguint la vora del barranc, on hi ha multitud de rastres i corriols. Quan ja hem de tombar a l'esquerra per encarar el Matagalls, que no veiem però suposem, hi han dos fets. El primer es que tot el llom dret del barranquet que baixa del cim, els matolls semblen cremats, morts segur que estan, i dona un espectacle de terra àrida. L'altre es que suposant cap on hem d'anar, el gps per uns moments sembla que es torni boig, potser he estat jo. Tant mirant de seguir el track, com fent un “goto” em va canviat la direcció a seguir, això provoca que faci un semi-cercle on faig de més, uns 200 metres, però que mercès a això passem per la bonica i ben arranja Font dels Cims, on hi ha una figura del Petufet, i on surt un aigua molt bona. Arribem al cim pel camí correcte, encara que no es el del track que portava, ja que aquest pujava per l'altre llom.

Al cim del Matagalls fa molt de fred, amb un vent molt molest. Arriba un excursionista que ve de Sant Marçal, i el primer que fa es tapar-se, tal i com hem fet nosaltres. Faig quatre fotos, que per cert no m'han quedat gens be, i marxem. Cap a la banda de Coll Formic i en una esplanada allà baix, es veu tot un grup que ens sembla de joves, i sembla que estiguin jugant.

Tinc problemes al intentar amagar els papers després d'assegurar-me per on hem de marxar, ja que el molt fort vent no hem deixava plegar-los. A l'alçada del Collet de l'Home Mort ens passa el que havia arribat al cim després de nosaltres i ens comenta que vol buscar un lloc arrecerat per dinar. Abans de la baixada cap al Coll Pregon el colorit de la muntanya es espectacular. Tot baixant avancem a l'excursionista que s'està acomodant sota un gran i bonic faig. Mentre baixem sentim soroll que semblen de serres mecàniques, que es confirma quan arribem al coll, ja que estan fent neteja a l'antre banda del coll. El coll es una gran esplanada tota verda i sense arbres, amb un monòlit en mig. Ja agafem cap a l'esquerra, trobant-nos el que porta el tractor per baixar la llenya, xarrem una mica i ens explica la ineptitud de qui l'ha manat cap aquí amb el tractor amb el remolc, ja que veu impossible baixar amb la càrrega sense destrossar-ho tot i amb el perill que baixant amb el pes de la llenya no pugui anar frenant el tractor. També ens explica una mica dels camins de l'entorn i un consell per on baixar, encara que ens avisa que el primer tros hem d'estar a l'aguait ja que la fullaraca tapa el camí. El color de l'entorn des del Coll Pregon fins el Coll Sabènia es dels que fan honor a la tardor, no hi han paraules. Una vegada hem començat a baixar i fora de la visió del tractorista, ens parem a dinar. Quan estem finalitzant ens posem d'acord que hem de anar una mica ràpids ja que el fred es comença a tornar a sentir-se, i això que estem arrecerats, però en un entorn tot boscà, obac i humit. Arribem a una pista i mercès al que ens ha explicat trobem la Font de Mosquits. Continuem a buscar les pistes per on teníem previst baixar, fins el Coll de Joan, fent una petita marrada al anar per pista, al no trobar la continuació del camí que anàvem. Allí trobem un ramat de bens i cabres que estan pasturant, i tal com sempre dic que els bens son porucs, ja que s'aparten de seguida que ens apropem. L'últim tros ho fem per drecera, encara que el tros final està una mica malament, ja que han tallat branques i les han deixat al camí. Una vegada al coll, encara pugem al muntijol de l'altre costat de la carretera on hi ha un mirador amb dos plafons on marquen el que es pot veure en un dia obert, no com avui que els cims queden tapats per la boira.

Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de més de tretze quilòmetres. De tornada a casa hem parat a Viladrau a fer el cafè amb un tros de pasta, perquè ens doni forces per arribar, després d'un gran dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Santa Fe, Esquei de Morou, Avioneta, Font de les Cuatre

L'Empedrat de Morou

Font de les Cuatre

Avui he anat sol, ja que el meu neguit per gaudir dels colors de la tardor fa que no tingui prou amb un dia a la setmana. Aquest colorit que a mi tant m'agrada, per desgracia dura molt poc de temps. Per això he anat fins a Santa Fe del Montseny, a fer el tomb del Esquei de Morou, amb un dels molts tracks que hi ha a “inet”. A banda de tot, avui ha estat un dia una mica estrany pel que m'ha succeït i el que he fet, seguint les meves costums de no limitar-me al que fa tothom.

Primer de tot entre el gps del cotxe que no se massa per on em volia fer passar i la mala senyalització, al meu parer, a Sant Celoni, he tingut bastants problemes per trobar la carretera que passant per Santa Fe va cap a Viladrau. La veritat es que m'he fet una bona embolicada, passant tres vegades per una mateixa rotonda, entre anar, tornar i tornar a anar, passant per l'estació, etc.

He arribat a Santa Fe i he aparcat, encara no hi ha massa gent i he pogut aparcar molt be al costat del restaurant. Em preparo i surto quan manquen cinc minuts per les deu del matí. He sortit passant per davant de Can Casades, actualment centre d'interpretació, i el magnífic entorn, seguint pel costat de Can Lleonart i la Casa Partida. Al poc he deixat el camí normal, per agafar un cap a l'esquerra un camí que surt al mapa, encara que tinc un waypoint, a mig camí, que indica “retroceder”. El camí es ample però es nota poc transitat. On hi ha el dit waypoint finalitza però jo no em crec que no hi hagi continuació. La busco i no la trobo, però el gps em marca que a 130 metres passa un altre camí, la dubta es que si existeix o es com aquest que encara que estigui al mapa, finalitza. El vaig a buscar al dret, per terreny més o menys fàcil, encara que jo ho faci una mica més complicat, i el trobo. Em ve de la dreta i continua bé, a buscar el camí normal al Turó i al Pla de Mulladius. Les branques dels arbres molesten una mica el pas, només una mica, i això que es ample. El colorit de la vegetació es esplèndid.

Al enllaçar amb el camí normal ha finalitzat la tranquil·litat, grups de gent venint, i alguns una mica sorollosos. D'un dels grups un senyor de la meva edat em pregunta si he trobat una font on a la pedra hi ha gravat el nom i la data, jo l'he dit que no. Això m'ha quedat coent ja que al mapa hi figura, encara que ja sabem que als mapes no estan al lloc exacte. Segueixo amunt, hi han tres grups que em passen, com es normal. Trobo que es un camí vell, on a la part de dalt es mal conserven els marges d'uns retombs. Al arribar a l'Esquei de Morou hi ha uns que marxen i un grup de quatre persones que encara hi son. Lis demano que em facin la foto al que accedeixen de bon grat. Unes poques fotos des del roquer, recuperar l'alè i seguir marxa. No em fixo i no passo pel cim, està molt a prop, encara que la visió des del cim deu quedar tapat per la vegetació. Estem en mig d'un fageda magnífica, encara que predomina el color verd i no ha esclatat el grog i el vermell. Tot el camí està ben senyalitzat amb petites estaques en els pocs llocs on podrien haver confusions. M'allargo a un petit mirador, on a la seva vora hi ha una parella de joves estirats a terra, però el mirador defrauda. De seguida s'arriba als Empedrats, es un gran roc amb una mica de pendent, una mica clivellat que s'ha de passar pel damunt. Hi han dos grups i tres o quatre parelles escampades damunt del roquer contemplant la vista, que es espectacular, amb la vesant est i el cim del Turó de l'Home, tot un colorit bastant vermellós, que val la pena quedar-se una estona a gaudir-lo.

Com no em puc quedar aquí, encara que s'està de faula, i a més es de les poques estones que es pot veure el sol, segueixo marxa. Arribo a la cruïlla de Santa Fe o Riells, i agafo cap aquest últim per veure l'avioneta que fa uns quants anys es va estavellar. La veritat es que anar-hi es una mica ximple, ja que fer un quilòmetre i mig de pista en baixada, fins el lloc i després un altre tant de pujada, ja que no es pot fer tomb rodó, per una pista una mica solejada, per veure una avioneta que es va estimbar no es massa normal, però es veu que actualment es una de les atraccions del Montseny, i jo no podia ser menys. Avui dia que per “inet” no hi ha res secret (això amb les reserves normals), hi ha molta gent interessada en tot. Es el PR a Riells, han fet neteja forestal, hi fa sol encara que no pica. Després de deixar l'entrada d'un mas a l'esquerra, de seguida es veu l'estavellada a la vessant de la muntanya, una mica enlairada. Quan pujo hi ha una parella que baixa i dos parelles esmorzant al seu costat. Es pot donar el tomb, cosa que faig poc a poc anant fent fotografies, i ja marxo. Quan torno a estar a la pista arriba dos matrimonis que em pregunten i jo els dic que mirin dalt que la veuran. Abans de la pista uns joves també em pregunten. Entro a veure el mas, que sembla abandonat, i tot l'entorn se l'està menjant l'herba. Aquí segons el mapa hi ha un camí que retalla molt la pista, encara que a l'enllaç de dalt tinc un waypoint que diu “no passar esbarzers”. Jo com sempre, no hi faig cas i tiro amunt. El primer que he de passar es a quasi tocar uns arnes, amb abelles sobrevolant. Passat això i al primer retomb comença les punxes. El pitjor no son els esbarzers, ja que més o menys es veuen, si no les branques dels alts matolls que intenten impedir-te el pas, les branques dels arbres de les vores, en realitat era una camí ample, et deixen bastant tranquil. Més tossuderia que raonament em fa no retrocedir. Arribo a l'últim retomb, segons veig al mapa, i ja només queda la recta final d'uns setanta metres. Aquest retomb em fa barallar-me amb un munt de branques d'un arbre caigut. Després els esbarzers son joves i per terra, o sigui els puc anar xafant, i els matolls els puc anar salvant, però quan estic al final ve l'apoteosi. Tinc la pista dalt a dos metres, recte per l'enllaç que hi havia, no es pot passar per la barrera de vegetació, i el desnivell entre jo i la pista es vertical ple de petites branques de pi tallades dels arbres i tirades aquí, i no veig on agafar-me. Amb varis cops de geni i estirant de les branques de pi que s'escorren avall puc arribar de genolls a la pista, tot esbufegant. Segueixo pista solejada amunt i al primer retomb em surto, i a l'ombra m'assec a recuperar l'alè, estic que no puc. Aquí aprofito a menjar i veure una mica. Mentre va baixant i pujant gent.

Una vegada a to, segueixo amunt fins la cruïlla d'on he baixat i enfilo cap a Santa Fe. Encara trobo un grup de sis joves que em pregunten per l'avioneta. Em desvio per visitar la font de Baladrell, que està seca. I ja no paro fins el Pantà de Santa Fe. El camí fins aquí es digne de contemplar amb calma. El pantà està molt buit d'aigua però el seu entorn ple de gent, incloent la part on si estès ple estaria cobert d'aigua, gent amb taules i cadires. La vegetació a la dreta meva es esplèndida, tota vermellosa lluent, i la del camí cap a Santa Fe fabulosa, amb tonalitat verdoses lluent i grogues. Quan arribo a l'alçada d'un gran faig tot de color grog, veig dos fotògrafs amb els trípodes i unes càmeres que deuen valer un pastón, esperant que marxi la gent del davant per fer la foto, un es cansa i plega “trastes” però l'altre li diu que ell encara esperarà una mica. Pel camí em vaig creuant gent, en bosses i cistelles que deuen anar a menjar per la vora del pantà.

L'espectacle que veig quan arribo a l'Hostal de Sant Fe, feia temps que no ho veia. La quantitat de cotxes aparcats a tot arreu, i la quantitat de gent escampada es de les que fa ganes de sortir xiulant d'aquí. Però no ho faré, ja que el que m'ha dit aquell senyor del matí, referent a la font amb el nom gravat, se m'ha quedat gravat, i haig d'intentar trobar-la. O sigui torno a començar el tomb, però ara ho faré per la ruta normal i em desviaré per on he enllaçat al matí.

A trossos de del tomb ja fet he passat per sota d'alguns castanyers, i els grups amb mainada, principalment, anaven buscant castanyes, poques però en trobaven. Quan estic al començament avanço a dos matrimonis amb tres nens i em pregunten on poden trobar castanyes ja que als nens el fa gracia, jo lis dic que més endavant hi ha una zona que es la Castanyeda, però que no ho ser segur. Em creuo amb els matrimonis que arribaven a l'avioneta quan jo marxava i em pregunten en broma si es que torno a fer el tomb, riem junts. Al final arribo on he enllaçat al mati, i m'adono que llavors havia vist dos fites a la vora i separades, penso que deu senyal d'alguna cosa i baixo al dret com puc, arribo al barranconet i no veig res que ho pugui ser. Tombo una mica i veig un altre fita a la dreta del barranc, em dirigeixo allí, i la fita està damunt de la pedra on està gravada “Font de les Quatre” i la data “1904”. Tinc una bona alegria. De la font surt una mica d'aigua de sota les pedres, encara que no té canella, i la poca aigua de seguida arriba al barrancó.

Vaig a buscar el camí del matí a veure si enllaço on finalitzava, i la veritat es que em torno a embolicar, sort que el terreny es fàcil, entre faigs i alzines, amb bosc net i bona catifa de fulles. No veig on enllaça però el vaig seguint, encara que a vegades queda molt difuminat. El camí baixa més de nivell del que m'hagués agradat, acabant el rastre en una zona on han tallat branques i les han deixat escampades, però es veu al fons la continuació en forma de pista. Fàcilment arribo, però per tornar a Santa Fe he de seguir el PR amb una curta i forta pujada, ben senyalitzada i de seguida arribo a la Casa Partida, a Can Lleonart i Can Casades, on sota un dels alts i grans arbres m'aturo i em recolzo per dinar. Son quasi dos quarts de cinc i he fet més de tretze quilòmetres, en un dia espectacular però amb diversos entrebancs encara que cap sense solució fàcil.

De tornada i per el batibull de cotxes a la carretera, he preferit tornar per Viladrau, la C25 i l'autopista, l'Alemany i el Reynés es deuen haver posat contents.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Vall d'Olzinelles i vèrtexs del Turó de Rodís i del Puig de Bellver

Pou de Glaç d'Olzinelles

Forns de Pega de Can Valls

En el nostre afany de continuar pujant als cims on hi ha vèrtex geodèsics, que fem com excusa per poder visitar el territori català, avui ens hem anat a la Vall d'Olzinelles. Basant-se en un tomb publicat a la pàgina web de l'Ajuntament de Sant Celoni, hem preparat un tomb allargant-lo fins el cim del Turó de Rodís. Per això el Josep Maria i jo hem aparcat davant de Can Draper, encara que per arribar-hi hem hagut de preguntar a una persona que estava passejant per les afores de Sant Celoni.

El tomb està completament senyalitzat com sender local, amb plafons i pals indicadors. Fins a la meitat de recorregut hi han bastants punts d'interès. Una vegada preparats sortim a tres quarts de nou, passant a tocar el Mas Draper, pel que ens sembla era l'entrada principal, encara que ara la porta d'aquí està tapiada. Seguidament anem passant per davant del Roure de Can Draper, ens desviem a veure el Pou de Glaç de Can Draper, baixem al Torrent per veure la presa des d'on es canalitzava l'aigua cap el pou, creuem la carretera a l'alçada del Pont Ca l'Alzina Vell, seguim a tocar el Pont de Can Plana i el Pollancre d'Olzinelles, al costat d'una zona ple de pollancres i d'una filera que fa patxoca. Abans i després del Pont de Can Plana hi ha el que queda de dos presses reguladores, encara que la terra acumulada i la manca d'aigua han fet que la pressa estigui quasi al nivell del torrent. Fins aquí el camí ha estat molt obac i molt agradable.

Ens desviem del camí per visitar tot el conjunt de la Pega, la font, les basses, els plataners i l'azina, per un costat i els Forns de Pega de Can Valls, per l'altre. Dels forns només queda un de bastant sencer. Aquests forns venen del segle X i es cremava llenya de pins i alzina per fer un líquid que servia d'enllumenament i per tractar els cascs dels vaixells. A tocar als forns aprofitem per dinar.

Retornem al camí senyalitzat que ens portarà a la Font de Rector, per un camí ja més estret i amb una curta però molt pronunciada baixada. Quan estem a la font, on bevem una mica d'aigua, el company s'adona que s'ha deixat els pals de caminar on hem esmorzat. Girem cua, ens anem a buscar-los i retornem. Quan tornem a passar per la font hi ha un petit grup asseguts als bancs de pedra, potser esmorzant.

L'església de Sant Esteve d'Olzinelles està a tocar a la font, després d'una curta i fàcil pujada. No sembla massa interessant arquitectònicament, encara que ve del segle XI, va estar refeta al segle XVI i arranjada al XVIII. El curiós es una làpida que hi ha al cementiri, que està davant mateix de l'església, “Aquí descansa el cadaver ...”. Tot aquest entorn pertany a Sant Celoni, però al partit judicial d'Arenys de Mar, i aquí tenim un altre curiositat, el mosaic on diu a on pertany diu que ho fa al “Partido de Areñs de Mar, o sigui que els feixistes no tenien prou en traduir al castellà sinó que a més havien de fer barbarismes. Mentre estem a l'entorn surt un jaio de la part de la rectoria, xarrem una mica i li demano si ens pot obrir l'església, ens diu que si. Va a buscar la clau oferint entrar al pati de davant de l'edifici, es la Rectoria. La senyora ens diu que no fem fotografies a dins, ja que després es publiquen a internet i els lladres saben el que han de robar. Nosaltres respectem la seva voluntat. No té massa elements que cridin l'atenció, es més ben senzilla i austera. El jaio ens explica que fa temps van entrar a robar, i van prendre tot el de valor, entre tot allò, un calze de plata, a més de la majoria de bancs. Uns bancs que tenien nom dels donants, i dels que només en queden dos o tres. També ens explica que tot aquest terreny pertanyia a la propietat de Can Valls, però els terrenys rodejant a l'església van ser donats per anteriors propietaris, quedant aquesta propietat, de l'església, rodejada per la gran propietat de Can Valls. Mentre estem dins arribem els que estaven a la font, fan una mirada i surten. I mentre ens acomiadem arriba una furgoneta amb una parella, que estacionen al petit tros de davant de l'entrada de la rectoria, i entren a l'església com si fossin els amos. Li pregunto al jaio si son amics i em diu que no els coneix. Nosaltres marxem, i quan ja estem a l'altre costat del torrent anem escoltant veus fortes, però no de baralles, que venen de l'església, penso de si hem fet be de marxar i no esperar a veure que no passes res, ja que si han obert la porta de l'església ha estat per fer un favor a nosaltres. Encara que insisteixo les veus no tenien cap pinta de baralles ni res semblant. Mentre escric aquestes línies encara penso en aquell fet.

Ara ve un petit tros de terreny obert, on el sol es deix sentir una mica, a diferencia del calor que es deix sentir bastant. Em costa trobar el Roure del Quintà, però veig una gran soca arrancada, per la mida del tros de tronc que queda enganxat a la soca (no me'n recordo del nom) una vegada serrat i del waypoint, estic convençut que es aquest. La resta del tronc no en queda res en tota la parada.

Ens allarguem a la Bassa, pou i aqüeducte de l'Aranyal, la font no està aquí. Extret de la pàgina del company F.Ayats, que crec es d'interès:
“Aquesta bassa era antigament un safareig que estava situat prop de l’anomenada carrossera, avui desapareguda, on tancaven i reparaven els carros de la propietat. A la bassa es recullen les aigües del sot de l’Aranyal, que es canalitzen mitjançant un petit aqüeducte de pedra. El conjunt de la bassa, l’aqüeducte, la glorieta del pou i les fileres de plàtans donen un encant particular a aquest indret.”

Des d'una mica abans d'aquest lloc es pot veure el gran mas de Can Valls, i encara que aquí estem al que devia ser una de les entrades no gosem apropar-nos, al ser propietat privada habitada. En comptes de retornar per on hem vingut per tornar a la pista, per unes traces ben marcades anem a buscar el nostre camí.

Trobem un cartell per anar fins a la font de l'Aranyal, on ens dirigim sortint de la ruta marcada. Ara està sense aigua corrent, encara que la capelleta està humida. Només tornant a la ruta trobem un altre conjunt amb plafó, el Cedre de Can Valls, els plataners, el pont i el faig de l'Aranyal. Per assaborir el pont s'ha de baixar al torrent. Hi ha un rastre ben marcat a tocar el començament del pont, però no ens fixem i baixem, sense camí, una vegada passat. Tornem per on està trillat, tornant a creuar el pont.

Seguint la pista, i molt a prop, a l'esquerra veiem un aqüeducte amb pont, que no està marcat, que creua un torrent secundari del Sot de Rodís. Quan vaig llegir el nom d'un waypoint amb el nom de “Aladern fals de ...” no vaig pensar mai que era una un arbust d'un ordre diferent de l'Aladern. L'Aladern fals també es conegut per “Aladern de fulla ampla” i per “Gatoll”.

Quan arribem als Quatre Camins, deixem la ruta marcada per una pista ample, deteriorada i amb forta pujada, i ens anem fins el Turó de Rodís, que per cert no es veu des de la pista, sort del gps. Encara que està al lloc més alt del turó, per la vegetació i pel rebaix del nivell de la pista, s'hauria d'anar amb molt de compte de no empassar-s'ho sense gps. La baixada no la fem per on hem arribat, si no que ho fem per l'altre vessant del turó, per una antiga pista que està sent tapada per l'herba, però que encara es fàcil de caminar. La pujada l'hem fet per terreny una mica obert però aquesta baixada torna a obaga.

Enllacem al el camí que havíem deixat, i a partir d'aquí no hi ha cap punt d'un interès concret, encara que el paisatge continua sent molt bonic, amb moltes varietats del verds en el seu colorit. A mitja baixada agafem unes pistes alternatives, on el paisatge no canvia, ens estalviem molt poc però ho fem per variar. Aquestes no estan tan arranjades, fa temps que no passen vehicles, però m'ha agradat la variació.

A l'arribada a Can Draper no seguim per la pista, si no que pugem a tocar la construcció, hi ha un mur d'obra, la rodegem i ens dirigim al cotxe on arribem a tres quarts de tres, després de fer més de tretze quilòmetres sis-cents. Com encara no em dinant convenço al Josep Maria d'anar fins l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver, on hi ha un vèrtex geodèsic, el Puig de Bellver, on dinarem asseguts al recer de l'ermita. Fins aquí s'arriba amb cotxe i per arribar em de donar alguna volta de més.

Avui ha estat una sortida d'aquelles recomanables, però que nosaltres sempre hem de fer algun afegit. El temps ha estat calorós, com s'espera d'aquests dades, encara que el sol no ens ha picat, al anar per terreny tapat i obac, quasi sempre. Fins a l'entorn del conjunt de la Pega, hem vist o creuat btteros i caminants, però després de l'ermita, a banda dels que he narrat, ja no hem vist ni sentit a ningú.

Si es vol tenir unes explicacions més acurades del recorregut aconsello entra a la pàgina web de Francesc Ayats, la Valld'Olzinelles..

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Vilanova del Vallés, turons, vèrtex, ermita, roques, dolmens ...

Sant Bartomeu de Cabanyes

Pedra de les Creus

En Josep Maria i jo, avui dijous, hem tornat a sortir com estem fent la majoria de dijous, i aquesta vegada ens hem anat fins al Vallés, a Vilanova del Vallés, al barri Bosc de Ruscalleda, on aparquem i sortim quan manca mig quart per les nou del matí. Avui seguim quasi exactament un track baixat de l'amic Ayats, amb l'única variant d'allargar-lo fins l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.
El camí fins a la carena de Céllers es sempre per pista, amb repetjons que et fan suar la cansalada, i això que el fred es deix sentir. Per cert, l'entorn de tot aquests trossos de pista no son del tot bonics, pistes amples i molt retocades, envoltades de boscos de pins i sense quasi visió a la llunyania. Per arribar a la carena l'única dificultat es no errar en la tria de la pista a seguir, en les poques cruïlles que hi ha. A la carena, seguim a la dreta fins el vèrtex, on al seu costat hi han unes antenes repetidores. El piló amb el vèrtex, està damunt d'un roquer, que encara que es fàcil de pujar-hi no ho es tant de baixar, sobre tot per la inclinació de la roca. Al seu costat aprofitem per esmorzar, ben arrecerats ja que fa una mica de vent.
Una vegada alimentats seguim carena enrere. Primer ens desviem per veure, des de dalt, la paret on escalen. Avui hi ha una gran colla de joves fent-ho, dona la impressió de ser joves que estan aprenent o fent un curset de millora. Després ens dirigim cap el Turó de Céllecs, passant primer per les restes del poblat ibèric. Si no fos perquè està indicat a la cruïlla, no hauria sabut que havia estata un poblat. Fins ara, els diferents restes que jo havia vist, eren restes de paret des d'el nivell de terra, amunt, però aquests eren quadrats enfonsats. Una vegada donat el tomb per on es pot, la malesa s'ho ha menjat tot, excepte per on la gent acostuma a passar, anem fins el lloc més alt, senyalitzat amb una alta fita. A casa, després, he vist que a dos metres del lloc més alt hi ha un senyal geodèsic, i està considerat, pel IGCC, com a Cim Emblemàtic.
Retornem a la pista per tornar-nos a desviar tot pujant al Turó de Mataró, on hi ha una torre de vigia forestal. Una vegada tornat a la pista fem la variant del track original, que es anar a buscar la baixada cap l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. El primer tros i per sort curt, es un camí ample amb pendent i molt atorrentat, que fa que se'm posin a prova els genolls. Després ve un tros on han fet una esclarissada d'alzines, molt forta, i al seu costat hi ha les restes d'un pou d'aigua, fondo però sense el seu líquid. A l'arribada a l'ermita veiem a una senyora de bastant d'edat que està regant, i li preguntem si ens pot ensenyar l'ermita, ella, la senyora Montse, amablement ens contesta que si, va a buscar la clau i ens obre la porta. L'ermita es romànica, del segle XI, i està neta com una patena, assegurant-nos que mentre ella visqui estarà ben cuidada. Ens explica que viu a l'edifici annexe, Can Cabanyes, que l'ermita està al Maresme (fet que després comproven ja que pertany a la població d'Orrius), i una mica de la seva vida, la que no crec convenient explicar-la aquí. Ens posen d'acord que la gent que camina o bicicleteja per la muntanyes, cada vegada saluden menys i que comença a ser una excepció els que ho fan. Amistosament ens acomiadem després que ens aconselli que un altre vegada que passem per aquí anem fins la Font de Sant Bartomeu que està al fons de la riera.
Remuntem per anar a buscar la pista que hem deixat fent una marrada per veure si trobàvem un lloc indicat al mapa IGCC, que com es normal deu estar fora de lloc. Fins a l'entrada del poble s'aniran alternant les baixades roqueres una mica atorrentades amb trossos de pista fàcil i agradable. Ens desviem per si trobàvem la Cabana del Moro, segons un dels mapes de l'IGG i la veritat es que hi ha unes pedres que sembla que podria haver estar un dolmen, però ... Si que la trobem una mica més avall i ben senyalitzada, al costat mateix del camí de baixada. Més avall on tinc un waypoint de El Plat del Molí, que per cert no el sabem trobar, parem a dinar.
A partir d'aquí la feina se'ns acumula, a la dreta la Pedra de les Creus, després a l'esquerra la Pedra de les Orenetes, amb pintures prehistòriques junt amb inscripcions actuals, als autors de les quals els hauria de caure un bon escarment. Després a dreta, el Dolmen de Can Gol II, i a l'esquerra la Roca Foradada. Tot això digne de visitar i amb explicacions del que es visita. Entrem a la urbanització on tenim el cotxe i busquem el Dolmen de Can Gol I, hem de preguntar a una senyora ja que ens hem despitat una mica. Ens informa d'on es, però ens avisa que no veurem gaire cosa, ja que està en una finca particular i darrera d'una tanca amb planta trepadora incorporada. La veritat es que es pot veure molt poca cosa.
Arribem al cotxe a tres quarts de cinc de la tarda després de fer uns catorze quilòmetres. Un dia una mica fred, i amb un recorregut que fins a la carena no ha estat massa agradable, però després ha canviat totalment. Enfilem cap a casa amb parada “obligatòria” per prendre un refrigeri abans d'agafar la autopista.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Font de Passavets, Les Agudes, Turó de l'Home, Pantà Santa Fe

Font de Briançó

Pou de gel a la Fageda Gran

Tenia ganes de tornar al Montseny a visitar la Fageda Gran entre Sant Fe i el Turó de l'Home, però a la tardor, quan els arbres agafen els colors grocs i vermells. He convençut al Josep Maria i ens hem anat cap a la Font de Passavets, on hem aparcat el cotxe.

Del tomb que hem fet pot es pot explicar que no s'hagi dit en el munt de cròniques que hi ha a internet, iguals o molt similars. Hem sortit a un quart de deu, encara que no hem seguit el PR, ja que hem anat pujant pel que era la pista, que encara que dona més tomb es una pujada més assequible. Poc abans de la Font Briançó hem enllaçat amb el PR, i poc després de la font hem arribat ala cruïlla dels camins cap el Turó de l'Home i les Agudes. Nosaltres agafem el de la dreta, fins al Coll de les Agudes i d'allí al cim. Durant tota la pujada hem notat una mica de vent, que s'ha accentuat molt en quan hem sortit a la carena. En mig d'un fort vent hem pujat al cim, on hem trobat un noi que acabava d'arribar corrent, a qui demanem i accepta fer-nos la foto de cim. Quan baixem del cim ens trobem a tres persones que comencen a pujar cap el cim i ens pregunten si pel camí que hem pujat nosaltres es pot anar a a la Font de Passavets, lis diem que es per on hem vingut, i cada grup pel seu costat. Com el vent es deix sentir i massa calent no ho es, busquem un raser on esmorzar.

Després seguim fins al turó, creuant-nos amb dues noies, i mentre arribem i marxem del cim ens trobem a unes sis persones mes. Una d'elles ens fa, també, la fotografia del cim. Tampoc podem estar massa ja que el vent no afluixa. Baixem cap a la Fageda Gran, tot seguin els senyals que indiquen Sant Fe. Com ens tornem a emboscar el vent ens deix de molestar. Ens desviem per veure els pocs restes que queden del pou de gel. A l'estona ens tornem a desviar, però ara es per deixar el camí marcat, per agafar uns altres camins que ens porta a la carretera a pocs metres de l'entrada a Santa Fe. Anem on hi ha uns bancs i dinem, que ja es hora.

Després de dinar, anem fins a la presa del pantà, i retornem per l'altre riba. Visitem per fora l'Hostal i l'Ermita de Santa Fe, parem al bar-restaurant a prendre uns cafès i ja enfilem l'últim quilòmetre, pel camí senyalitzat, que ens porta a l'aparcament, on arribem a tres quarts de sis, quan ja comença a fer-se fosc. En realitat hem fet més de setze quilòmetres.

No cal parlar de lo majestuosa que estava la fageda, amb uns colors superbs, bastant verd, encara, a la pujada, però amb la quasi totalitat de marrons i vermells al tros de baixada, amb una bona catifa de fulles al terra, completament vermella. Poc es pot d'un dia que t'ha deixat satisfet del tot. Llàstima que en aquestes dates el dia s'escurça molt, i com que cada vegada costa més aixecar-se aviat, els dies com avui ens queden una mica curts.

No poso el track, ja que hi han molts al wikiloc. Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Castellterçol, Serrat de les Pedres, Ermita de Sant Julià d'Uixols i visita al municipi

El Solà del Sot - Sant Julià d'Uixols

Avui he tornat a sortir sol ja que els companys habituals tenien uns altres compromisos, familiar, feina i fer de guia per un grup. Això no m'ha desmoralitzat i he anat on tenia previst, que es a Castellterçol per pujar al cim del Serrat de les Pedres i passar per l'ermita de Sant Julià d'Uixols. 

Després d'una petita errada al no entendre el gps del cotxe, que m'ha fet perdre un quart d'hora aproximadament, he arribat a la localitat i he aparcat a la Plaça dels Estudis on hi ha un aparcament municipal, davant del que havien estat les “Escuelas Municipales”, ara centre de l'Agrupació Pessebrista i  la llar de vells. 

Avui la caminada està preparada per se relaxada, però com sempre l'he hagut de embolicar una mica encara que aquesta vegada sense massa problemes. Surto a dos quarts i mig de deu del matí, en direcció al dipòsit d'aigües on al seu damunt hi ha un mirador però amb el pas barrat. El tros curt entre la sortida del poble i el dipòsit es curt però molt agradable. Després per pista es segueix cap el Pujolet, es creua la carretera a Granera i es passa per sota les masies de la Quintana del Pla de Gaià. Es pot veure, sobre tot a l'altre costat del Torrent del Solà del Sot, que el portem a l'esquerra, i cap el davant, que l'arbreda es bastant nova, donant-me la impressió que està creixent desprès d'algun incendi de fa uns quants anys, al menys es el que em sembla a mi. Sobre tot es pi, però algun roure i alzina que li dona una mica de color marronós.  

Com la pista que es el Camí del Pererol es una mica polsosa i solejada, i mirant el mapa he vist que hi ha uns camins a la dreta que donant una mica més de retomb puc arribar igual al Coll Roig, decideixo intentar-ho, es la primera embolicada del dia i l'única que em surt malament. Al començament es va per pista agradable, bastant paral·lela a la anterior, separant-se poc a poc, fins que re-tomba a la dreta i comença a baixar. A l'esquerra tenim un filat de separació. S'arriba a un punt que amb tota la brossa de restes vegetals que han tirat no es veu la continuació, i sense veure el camí no vull vagi al dret, ja que a més baixa de valent, decideixo retornar. Fins aquí el camí estava força trillar per fer pensar que no soc el primer que ha volgut passar per aquí, a més hi han varies deixalles, llaunes, papers, i algun plàstic, no en quantitat però si que demostra que no soc el primer. A més per baixar a la pista principal, hi han varies traces, jo agafo la que em sembla es més fàcil d'elles, la veritat es que no em comporta cap problema.

Després de passar el Coll Roig, torno a fer de les meves i em separo de la pista principal per agafar una variant, que segur que es una mica més llarga i que a més planeja per al final guanyar de cop l'altura que la pista va guanyant poc a poc. El començament està molt be, es frescal i agradable, però quan es separa en dos, la que he d'agafar està bruta, amb arbres joves que no tapen el sol, encara que en aquestes dates això no es important. Hi han més punxes de les desitjables però que no t'impedeixen el pas. S'ha de deixar aquesta pista, ja convertida en sender, justet, per la vegetació, per un camí que en alguns moments es fa fonedís, i que després d'una pujada em porta de nou a la pista, prop de la cruïlla de les Gavinetes. 

Es passa pel costat del dipòsit d'aigües, de Granera, de la Cova del Penitent. Cosa estranya hi ha una aixeta per poder beure aigua. Baixo una pistota cap on el mapa marca la cova, però afinalitza en una esplanada i segons puc veure la cova deu estar al cingle del costat del dipòsit però no hi veig cap camí ni sender, i molt menys des d'on estic.

Aviat s'agafa cap el est, per una pista nova, o molt retocada, per deixar-la per sender. En aquest sender estret i molt bonic m'avancen dues motos, incomprensible. Aquest sender em porta al Coll de Pruna, on ja tinc el Serrat de les Pedres a la dreta, però no veig per on arribar, i això que es a tocar. Dono quasi un tomb en rodó, fins que marco al gps el punt i al dret em porta per dins de la vegetació bastant espesa. El vèrtex està completament tapat incloent per dalt. Per cert ho he comunicat a final de dia a l'I.G.N. 

Una vegada fetes les fotos de rigor, i d'esmorzar, baixo a la pista. La baixada ha estat més curta i fàcil. Segueixo amb intenció de baixar fins a les Pujades i sortir per on el mapa marca la font, però em trobo amb una porta de fusta, tancada, i amb el cartell de prohibit el pas. Abans he deixat a ma dreta una petita masia i un altre mig en construcció, hi havia un home treballant, que m'ha donat la impressió d'il·legal, al menys aquesta última. 

Busco si trobo el sender que marca al mapa per baixar a la bassa de les Pujades, però no trobo ni rastre, ja que quan arrangen la pista tiren tota la fullaraca i terra a la dreta, tapant els possibles senders i rastres que puguin haver. 

Al Coll de Matafaluga, vaig cap Sant Julià d'Uixols. L'ermita està tancada i sembla que fins fa molt poc encara es feien aplecs, i el que era la rectoria està enrunada per dins, encara que conserva una mica la seva estructura. Pel que he llegit va patir un incendi i a partir d'aquí saquejos. Es curiós el que posa el cartell, entre altres informacions lògiques: “El 20 de juny de 1972 el Bisbe Marimon diu que prohibirà les professons que es fan els dies de Sant Marc i el dimarts de Pasqua si la gent no va en grup tant a l'anada com a la tornada perquè la gent se extravia o queda allí y se fan glotonerias y altres inconvenients”.

Uns vegada xafardejat per l'entorn incloent la masia, a tocar, totalment envoltada d'esbarzers, en dirigeixo cap el Solà del Sot, tot passant per la font d'Uixols, petita i a nivell inferior al terra, bastant ben arranjada, amb escales per baixar. El camí que ara segueixo torna a ser boscà, obac i molt bonic. Abans d'arribar veig el que em sembla un gos mirant-me, no porto les ulleres de lluny o sigui no ho distingeixo massa be pel que no estic segur si ho es o es altre classe d'animal, em paro, el miro, i continuo endavant, i quan ell veu que m'apropo marxa corrent, llavors l'identifico com un gos. Al arribar al Solà del Sot, el torno a veure corretejant pels antics camps de conreu, avui abandonats. Aquest habitatge era molt gran, la part del paller i corral sense teulada, la masia encara amb teulada, però en molt mal estat. Es una llàstima aquestes grans masies que estiguin abandonades i no s'hagin pogut aprofitar per algun dels mil usos que podien haver tingut. 

Estic a punt d'errar en el camí, ja que després de visitar la bassa, petita pel que em sembla, pels camps que podien haver tingut conreant, i la seva font que raja, segueixo recte. M'adono que no m'agrada la direcció, miro el gps, i he de rectificar ja que em dirigia cap a la Serra dels Tudons, o sigui al sud i he d'anar al nord.

La pista torna a ser apta per cotxes, encara que no es massa desagradable en aquestes dates i perquè està una mica humida. Com em passa sempre que segueixo massa estona una pista, començo a mirar si hi ha alguna alternativa. L'alternativa que faig, es desviar-me cap el Munt. El començament es de pujada per sender, molt trillat per les Btts., encara que quan s'arriba al Munt, altre masia grandiosa, torna a ser pista i encara més ample. Em desvio per dinar al costat de la Riera del Munt, que per cert l'aigua baixa bastant marronosa. Al torna al camí ho faig per un sender paral·lel i a tocar la pista, fins que em desvio per entrar a Castellterçol passant pel castell i l'ermita de Sant Miquel. Hi ha prou informació a “inet”. Arribo on tinc el cotxe quan son quasi un quart de sis després de fer quasi divuit quilòmetres. Després em vaig a donar un tomb per visitar la localitat, on hi ha un munt d'habitatges i construccions dignes de veure. Pel que sembla era una localitat amb molta riquesa encara que he vist, en proporció, la major quantitat de cartells en venda i lloguer. La visita acompanyada per un petit berenar en un bar entre l'ajuntament i l'església.

El dia en quan el temps ha estat molt bo, ha fet caloreta per les dates que som, el vent només m'ha bufat i relativament, quan estava al costat del vèrtex, però tant tapat com està no m'arribava massa, encara que el sentia i veia les parts altes dels arbre bellugar-se amb decisió. Tot el matí, fins el migdia he estat sentint el brunzir dels motors de motos, i encara a la tarde he sentit el d'una, a més de les dos que m'han passat pel sender cap el serrat. M'ha fet pensar, només pensar sense opinar, que la gent que tenen aquestes grans masies que entre altres coses deuen estar per la pau i  la tranquil·litat, quan arriben els dies de festa deuen estar sentit continuadament passar les motos amb el seu brunzit. Gent a peu he trobat una parella de joves. De gent en bicicleta he vist a dos grups, i un que m'ha passat quan estava camí de les Gavinetes. El recorregut, a banda de fer un vèrtex, i visitar una ermita romànica, i parlant pròpiament del camí, ha estat alternant pistes de cotxes, pistes boscanes i senders obacs. En general un bon dia de muntanya, com tants altres, però que es pot fer perfectament sense que defraudi, tot saben en quina zona hi ets. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí

0000000000000000000000000

000000000000000000000000

Castellcir, Sant Andreu de Castellcir, Castell de Castellcir, Font de la Sauva Negra

Sant Andreu de Castellcir i Castell de Castellcir (o de la Popa)

Després de dues setmanes començava a estar una mica neuròtic (algú dirà que més del normal) i s'ha ajuntat que aquesta nit quasi que no he pogut dormir, a les sis ja estava cansat de donar voltes pel llit, pel que me aixecat, he mirat alguna de les caminades que tinc preparades o molt mirades, i m'he decidit de acabat d'enllestir una al Moianès, he preparat els atuells i m'he dirigit cap a Castellcir, a fer un tomb baixat d'inet, del Toni Plana.

Arribo a Castellcir i aparco davant del col·legi i del punt d'informació sortint quan manquen cinc minuts per a les nou del matí.

La sortida es al costat mateix, on hi ha un pal indicador, i es baixa per la pista. A l'altura de Mont-ras el track em porta a fer una drecera, la veritat es que no se si val massa la pena, no es retalla massa la pista que es en baixada suau, i el sender estar molt brut; de tornada l'he tornat a agafar i llavors de pujada si que ho mereix.

Poc després de deixar una pista a l'esquerra he vist a la dreta un sender, he mirat al mapa i m'indica que talla un bon retomb de la pista, la incògnita es la de sempre, estarà passable o hauré de recular, al estar perduda o tapada, ho provo i em surt be, val la pena aquest tros de caminoi on m'estalvio un tros de pista, no està brut i es de bon passar.

Sense problemes pujo fins a Sant Andreu de Castellcir, després de passar la Riera de Castellcir per una passera de ciment, la pujada l'ha he fet per una drecera bastant bruta, però curta.

Copiat de Viquipèdia:

“Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.

Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.

És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116”

El que si que m'ha sorprès es que el grup de nínxols que estan al davant de l'entrada de l'església podrien haver-se construït amb les parets de pedra i hauria quedat tot mes integrat al paisatge, però jo no soc ningú per donar lliçons a la gent de l'entorn.

Retorno fins a la Riera de Castellcir i sense creuar-la vaig seguint el camí a la seva riba esquerra, en realitat es una pista usada només per gent a peu o en btt. A l'altura d'una porta que hi ha a l'esquerra faig la primera petita errada del dia, sort que miro el gps (no tinc mapa de la zona i el mapa que porto es una impressió del Icc25, que només m'agafa el tros de la caminada) ja que me l'empassava, he de creuar la porta i seguir recte. Es un tros on hi ha un bon grapat de vaques amb una bona cornamenta. De cop em venen pel camí dos de cara, però elles tenen més por que jo i passen a la meva altura corrent.

Baixo per creuar el Torrent de Centelles, no sense abans fer una segona i petita errada, i de seguida arribo a una pista des d'on ja veig el castell. Es deixa la pista per seguir per un terreny molt rocós i ja entre roca i bosc, s'arriba al castell, amb una arribada per camí que encara conserva una part de l'empedrat. Era un castell bastant gran, dalt del roquer. A internet es pot trobar molta informació, només dir ocupa una superfície de una mica més de 500 mts. quadrats, entre l'edifici principal, la fortalesa de tres plantes i la capella de Sant Martí de la Roca. Es pot endevinar una mica la distribució que tenia, però tot està molt malmès.

Segons la llegenda, l'església de Castellcir (Sant Andreu) està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.

Es una llàstima que aquest país no hagi pogut conservar res del patrimoni: castells, pous, ermites, masies històriques, camins mil·lenaris, etc., i que hagin preferit gastar-se els diners, incloent els que no tenien, en infraestructures que ara no serveixen per a res, o per omplir-se les butxaques. Espero molt seriosament que això finalitzi i entri el sentit comú.

En sortir, perquè no sigui dit, la quarta errada del dia. Això d'anar sense mapa m'obliga a cada cruïlla a mirar el gps i anar amb molt de compte amb els camins que surten molt propers els uns dels altres.

Segueixo una pista, boscana, i baixo fins a la Riera de la Casanova, on el camí fa un tomb quasi bé rodó i queda clar que era un camí de carro. Al cap de poc n'adono que estic a la cinquena (i per sort última) errada del dia, havia de deixar el camí i remuntar el torrent, passant per una porta, anar per la vora del camp conreat, el camí vell està intransitable, i pujar fins a la masia Casanova del Castell, masia no habitada, encara en peu, amb els camps adjacents conreats.

Al Coll de Sauva Negra s'ha de deixar la pista, pista a la que fa poc he entrat i es bastant solana, i baixar cap la Font de Sauva Negra. La Sauva Negra una fageda molt ombrívola i bonica. La Font baixa amb un rajolí. Tota la Sauva Negra son dos quilòmetres esplèndids, primer en sender que baixa fort, amb alguns replans, i després per camí ample, on no passen els vehicles. Molt recomanable.

Al creuar el Pas de la Casanova (??) el camí canvia brutalment, la pista es torna polsosa, de les que et deixen les botes blanques, plena del ramatge dels pins acabats de tallar, aquests estan ben posats a la vora del camí, amb pots de olis al costat de la brossa, o sigui un bon perill d'incendi. No entenc com hi ha aquesta deixadesa dels que ho han de controlar. L'entorn de les runes de la Tuna es un exemple del que dic, hi ha ramatge amuntegat per tot arreu, amb tot l'entorn degradat per l'extracció dels pins tallats.

El pas de la Tuna es bonic, llàstima que porta poca aigua, i això fa que aquesta sigui verdosa. Ara em queda dos quilòmetres i mig de pista a estones boscana i a estones assolellada (més d'això últim) fins a trobar el camí de vinguda davant mateix de Sant Andreu. Es tracta de refer el camí, ara de pujada i arribar a Castellcir, encara que el tros final de pista de pujada es fa una mica pesada.

El dia ha estat molt be, ermita, castell, font, rieres amb aigua (totes portaven aigua, encara que no massa), fageda, tot el dia sentin el cant d'ocells (no massa quantitat, per cert), els esquellots de les vaques, el raucar de les granotes, el bram d'un ase, no sentir cap soroll de la industrialització (salvant una tractor segant els cereals cap el final). En tot el dia, fora del poble, he vist només tres persones, tres ciclistes al castell, i res més. O sigui tot pau i tranquil·litat.

He arribat a Castellcir a un quart de tres després de fer mes de catorze quilòmetres i mig, cinc marrades i tomb pel castell incloses. A Castellcir assegut en un banc davant del col·legi, he dinar abans de tornar cap a casa, cansat però satisfet.

Al wikiloc pujo el track d'on he extret les marrades i punts aberrants. El pujo a wikilocs per què hi han algunes diferencies amb l'original.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000



000000000 

Aiguafreda, Sant Isidre de la Figuera, Cami dels Matxos, Fondrats, El Belli, Tagamanent, Aiguafreda

Sant Isidre de la Figuera - Santa Maria de Tagamanent

Per avui hem quedat per fer una sortida al Montseny, aprofitant un track de ”bouvier“, però amb varies diferencies, principalment que nosaltres pujarem per on ell va baixar i nosaltres baixarem passant pel cim del Tagamanent, i així acompanyar a dos dels companys a fer un 100 cims.
Ens trobem Chris, Joan Josep, Josep Maria, Esteve i jo, i anem fins a Aiguafreda, aparcant a l'esquerra de la Riera de l'Avencó, en una zona d'aparcament on hi ha un restaurant davant del pou de gel. Sortim a dos quarts de nou, creuant la Riera per un pont de ferro i seguint pista amunt. La pista la deixem poc després de passar el Pont del Peu de Costa i Can Parellada. El camí puja per bosc, es bonic i agradable. Arribem a la pista. El track segueix per la pista, però nosaltres trobem el camí vell, encara que l'entrada està tallada i em costa una mica pujar-hi. El camí del que queda un rastre molt bo, es completament transitable i molt millor que passar per la pista, a la que creuem dos vegades mes. L'últim tros puja una mica fort. Arribem a un coll entre els dos cims de la Taquilla on hi ha una bassa per veure el bestiar. Des d'aquí i per una parada (potser camí vell) i paral·lel a la pista arribem a la Codina, on ens trobem un brau que en un principi es queda davant nostre plantat però de seguida marxa cap on està el ramat de vaques, nosaltres en broma diem que va a cuidar-se de les seves dones.
Aquí a la Codina, aprofitem per esmorzar. Sota el camí hi ha una font tancada per una porta, que deu agafar l'aigua d'una bassa a l'altre costat del camí i mes amunt hi ha un dipòsit. Seguim per pista, encara que Chris i Joan Josep trobem el camí vell, i arribem a l'ermita de Sant Isidre de la Figuera, ermita que per fora encara es conserva una mica. Ens allarguem a visitar, per fora, un aljub que està en el camí de la Figuera. Tallem pel costat d'una gran bassa de la Figuera, i veiem que el camí que passava per dins del mas està tallat, per ell, i al dret, per les parades arribem a la Perera, mas abandonat i mig enrunat (La Figuera sembla habitat i un tros rehabilitat). Davant de la Perera hi ha una alzina de grans dimensions i al costat un pou digne de veure.
Per camí vell, bonic i completament transitable, encara que ja comença sobrar alguns ramatges, arribem a una pista que ve de la Codina, la seguim, per deixar-la en poca estona per agafar el que segons les explicacions llegides, es el camí dels matxos, que traspassa tres torrents o sots; tots tres amb aigua i fàcils de creuar (segurament poc després de fortes pluges serà una mica mes difícil). Hi ha algun toll on a l'estiu podria ser ideal per refrescar-se.
Arribem al final d'una pista, on els mapes posa que hi havien saleres (pel bestiar), però ara destrossat per la pista. Anem fins a Fondrats, una gran masia en runes. D'allí anem a la Masia de Bellit, habitada (al menys avui), on al costat hi ha un pou d'aigua, molt prop hi ha una gran alzina. Busquem el fossar dels moros i les cases velles, que marca el mapa, i encara que una mica desplaçades, les trobem. Al fossar encara es poden distingir unes poques tombes però amb les pedres del damunt totes fores de lloc. Pugem fins a la Jaça del Bellit, es un gran corral, amb dos gossos grans que ens venen a saludar i vigilar i un ramat de cabres en el tancat. Al turonet del damunt trobem la base del que era l'ermita. Aquí suposem que l'ermita podria haver estat construïda damunt d'una torre dels moros. I a l'actualitat creiem que, pel que marquen els mapes, el que hi havia a l'ermita ara es deu venerar a una capella a la masia.
Tenim dos opcions o anar al Pla de la Calma per la pista o buscar un camí que surt al mapa, i es mes curt. Sortim pel costat d'una gran bassa, seguim al dret per un bosc netejat de fa poc, però quan arribem al Sot dels Boixos, decidim pujar al dreta a la pista, mentre en Josep Maria continua buscant la continuació. Al poc ell la troba, però els altres ja hi som a la pista que es el camí del Tagamanent. Ens retrobem mes endavant, després de passar pel costat d'un petit llac (o bassa arranjada) i una gran alzina. Passem pel costat de ca l'Agustí, actualment casa-museu, per Bellver (restaurant) i pugem al Tagamanent, on Chris i Joan Josep comptabilitzen el 100 cims, l'Esteve no hi juga, en Josep Maria ja el te fet i jo ja ho tinc finalitzat. Aquí dinem i ràpidament baixem, ja que veiem que avui se'ns farà fosc.
En comptes de baixar, sortint per on hem vingut i una mica mes avall agafar la cruïlla, baixem pel costat de la pared del que era la bassa, on hi ha un grauet, mol bonic amb la pedra fent escales, encara que li manquen dos o tres esgraons. La continuació està perduda, però baixant al dret uns pocs metres trobem el camí bo, que ens porta al GR. En aquesta baixada els companys troben uns pocs rovellons.
Anem pel GR, camí ben marcat encara que una mica atorrentat, mentre veiem que se'ns comença a fer fosc. Al arribar a l'alçada de Can Puig-Agut ja se'ns fa fosc del tot, i resulta que dels cinc només dos porten frontal (jo quasi sempre en porto, però avui no), mentre la lluna entra directe al camí ho anem veiem, però en quan tomba una mica i com sempre va per dins del bosc, no veiem res, caminant una mica tantejant el terreny, fet que comporta que jo em faci mal al genoll i el Josep Maria, al turmell i al canell. Per fi arribem al Pou de Gel i al cotxe. Manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de fer mes de 21 quilòmetres i mig. El tros fosc ha estat un quilòmetre set-cents i ens ha costat un hora i cinc minuts, incloent una petita marrada on a fosques hem vist la Font Amargosa, canalitzada. Si haguéssim mirat el mapa, quan se'ns ha fet fosc hauríem vist que caminant una mica mes (encara que no massa mes), hauríem anat per pista i segur que mes rapit.
El dia ha estat molt bonic i profitós, l'excursió ha estat molt be, amb paratges desconeguts a la primera meitat, descobrint camins vells, per on la gent ja no hi passa, com la majoria va de pressa van per les pistes, deixant els camins vells, que es van perdent. La llàstima es que amb la meva velocitat les caminades es fan molt llargues, i cada vegada tinc mes clar que tinc que buscar o excursions fluixes o llargues, però mai les dues coses a l'hora i a l'hora que em arribat no em pogut admirar el gran pou de gel que hi ha, i que està molt ben conservat.
I per arrodonir el dia els companys han trobat uns quants rovellons i uns quants fredolics.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000



000000000000000000

De la Font de Passavets al Turó de l'Home, i tornar

Pujant i baixant del Turó de l'Home, per la fageda.

Avui cap dels companys han pogut sortir amb mi ja que tenien uns altres compromisos, i jo els tinc per demà, pel que he agafat el cotxe i m'he anat cap el Montseny amb l'idea de fer l'Empedrat de Morou, a Santa Fe del Montseny, que feia alguns dies que tenia pel cap fer-ho i com en aquestes dates les parts del Montseny que no estan tapades pels pins, hi val la pena contemplar els seus colors, em decideixo anar-hi, a més com es un tomb d'uns vuit quilòmetres m'anirà be per anar-me recuperant.
Quan estic per la autopista veig que les carenes del Montseny estan tapades però la part mes baixa està molt visible, pel que confio que al llarg de les hores s'anirà aclarint. Passat Campins començo a trobar-me boira i a moments molt espeses. Quan arribo a Santa Fe, veig que el tomb que tenia previst no el podré fer, i que hauré de deixar-ho per un altre dia, ja que aquí la boira es molt espesa. Segueixo la carretera, molt enfadat, amb intenció de canviar de lloc, però quan estic arribant a la Font de Passavets la boira es mes clara, pel que decideixo anar al Turó de l'Home, tot i en recordar-me que quan vaig estar, al juliol del 2009, vaig veure que passava per una fageda i penso que son bones dates per tornar-hi.
Aparco al parking de la font, on ja hi han tres cotxes. Es molt curiós sentir el que parla la gent, una dona li diu als altres tres del seu grup: “Como puede ser que en el parking de un parque natural no hayan papeleras para dejar la basura”, i jo penso; “Si acabes de baixar del cotxe, com es que no la deixes al cotxe i te l'emportes cap a casa”. Hi ha gent per tot.
Surto a caminar a quasi dos quarts de deu, i pel que sembla la gent puja per la font amunt, però jo vaig a buscar el camí de l'altre vegada que es pel costat esquerre de la Riera. D'aquí fins el turó no hi han gaire que explicar, només que hi han un munt de variants, totes de camins amples, i sembla ser que jo aquesta vegada he agafat una de les menys transitades, això si, en perfecte estat, la llàstima es que m'he saltat la font del Brianço, no te cap importància però es que m'agrada beure de totes les que trobo pels camins. Una mica abans he sentit un grunyit d'un senglar i l'he sentit com marxava corrent, però no l'he arribat a veure. No veig a ningú però sento moltes veus, que deuen pujar per altres camins mes a la dreta, el que sento es que son mes d'un grup, i la veritat es que comprovo que hi ha gent tant o mes escandalosa que jo.
Com mes em vaig acostant al Turò, la boira va fent acte de presencia, i al Turó amb boira espesa i pixadora i amb vent, m'he de posar el polar, el anorac i els guants per poder fer la foto de cim. La vista, nul·la totalment. Fins aquí no he trobat ningú, però aquí ja em trobo gent, uns pujant i altres baixant..
Poc estic dalt, encara que la meva intenció era menjar una mica tot contemplant el paisatge, i em dirigeixo avall seguint el GR, parant-me a menjar en una esplanada, on el camí tomba a la dreta i a l'esquerra hi ha un roquer amb una molt bona miranda, avui nul·la està clar. Mentre menjo vaig veient gent, uns baixant, altres pujant, i una parella que aquí abandona. Després segueixo avall, poc a poc i fent fotografies, em creuo amb bastant de gent, molts amb nens, son entre les 12 i les 12,30; es veu que es l'hora que puja la gent, i com no podia faltar un, mentre camina pujant va parlant de negocis amb el mòbil (torno a dir, hi ha gent per a tot). Bastant avall, ja ho tenia previst, deixo el GR agafant un altre camí, poc transitat, jo a partit d'aquí ja no trobo a ningú, fins a la carretera, on surto a uns 250 metres de l'entrada a Santa Fe, i llavors per un camí per sota la carretera, arribo on tinc el cotxe. Si quan he marxat érem quatre cotxes ara son mes de 25.
Arribo a la una del migdia, després de fer entre 9,5 i 10 quilòmetres. El dia atmosfèric ha estat una mica dolent, però per veure la fageda ha valgut la pena. Tot el dia he estat per dins de la fageda, a excepció del tros de dalt del turó. La fageda per la part baixa encara verda, però mentre vas pujant va canviant al groc i al vermell. Un espectacle esplèndid, del que fan afició, la prova es que tant com pujant hi han dreceres, encara que poques, però es el dia de no agafar cap, ja que el compte es gaudir de la natura, no de anar ràpit. Només cal veure les fotografies per comprovar de que parlo.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000

00000000000000

Sant Miquel del Fai i Cingles de Bertí, des de Riells

Masia de l'Ullar i el Turó de les Onze Hores

Avui he quedat amb els companys del club que els portaré a donar un tomb per la ruta que tenia prevista de fer jo sol, ruta que desconec totalment, encara que confio no tenir problemes, ja que l'he confeccionat a partir de diversos tracks que passen per la zona, tots baixats de la gran pàgina que es wikiloc.
Ens trobem a Reus en Jordi Francisco i la Cristina Llurba, l'Albert Vinaixa i la Montse Pàmies, en Toni Mirete i la Maria Terrazas , la Gloria Olivé, l'Edith Carvajal, en Josep Ferre, la Susanna i jo, total 11. Sortim per l'autopista cap a Riells del Fai.
Aparcament al davant de l'església de Sant Vicenç de Riells, i sortim a peu a dos quarts de nou, creuant la carretera i agafant la pista en direcció a Sant Miquel.
Deixem a la dreta, a tocar, Can Jaume. Veiem entre la pista i el riu Tenes, la masia de la Pineda i La Madella i Torres de la Madella. Aquí havíem de deixar la pista i agafar un camí a la dreta, com anaven parlant i jo no em fixava en el gps i/o mapa quasi ens l'empassem, sort que trobem una persona d'un grup de 55 excursionistes de Sant Celoni, que ens indica el camí correcte.
Anem seguint el camí, trobem a la resta del grup anterior que estaven esmorzant, passem una gran alzina que deixem a l'esquerra i ja arribem a Sant Miquel del Fai. Esmorzem a l'entrada i encara que volíem entrar a prendre uns cafès, no ho fem per què s'ha de pagar entrada i com no tenim temps de visitar el recinte, creiem que no val la pena pagar per anar al bar.
Seguim amunt creuem el Rossinyol dues vegades i agafem un camí que puja fort al començament. Anem bordejant el Serrat de l'Onyó, creuem el Torrent del Gat, deixem unes runes a la dreta, segurament d'un antic corral, deixem un camí que baixa a la dreta i arribem a la masia de l'Ullar, una antiga masia ara abandonada.
Seguim el camí al costat del Torrent de l'Ullar. Per un error meu al no comprovar be el mapa i el gps, seguim un senderó que segueix el Sot de Barnils, al començament està brut però es pot seguir, però capa vegada es tapa mes, fins que arribem que ja no podem continuar. Reculem, creuem el Torrent de l'Ullar i ja agafem el bon camí que ens porta a Bertí, passant primer pel costat de Can Magre, admirem el llogaret i la seva església romànica de Sant Pere, que te al costat el cementiri amb un oratori en una cantonada. Aquí parem a dinar.
Continuem fins el Clascar o Castell de Bertí. Agafem una pista, creuem el Torrent del Sot del Grau, i de seguida agafem un camí a l'esquerra que ens porta a la carena, on hi ha una cruïlla de camins. Deixem de front el camí del Grau de Montmany, agafant a la dreta; el camí passa entre el cingle i la mola del cim de Puiggiró. Baixem cap el Grau de Mercader, però fem una marrada per anar a veure la Masia del Traver, una de les masies mes importants de la zona, però sembla que ara abandonada, en el camí trobem una bassa natural i les restes d'un forn. Tornem al Grau del Mercader, baixant per una ampla pista, que ens porta al Collet de Can Tripeta. Aquí fem un altra marrada i ens allarguem fins el Santuari de Puiggraciós, que podem visitar per dins, ja que està oberta. Hi han varies persones visitants que han arribat en cotxe per la pista, que em penso que ve de Montmany. Al costat hi ha la capella antiga de la Mare de Deu de Puiggraciós i una antiga torre telegràfica, ben conservada per fora.
Tornem cap el collet i agafem una pista antiga que es converteix en camí que es va apropant a les parets del cingles, deixem el camí per un senderó que sembla s'hagi netejat de fa poc, que passa a tocar les roques vermelles dels cingles.
Quan trobem una cruïlla, on el camí de la dreta puja cap el Torrent de Llòbrega, parem a contemplar una de les millors vistes del dia, al meu parer, a la dreta el Turó de les Onze Hores, al davant el Turó de l'Ullar, entre mig el Torrent de Llòbrega. A l'esquerra ja es veu Riells.
Ja només manca a fer la baixada fins al poble i uns quants carrers. Arribem al cotxe quan passen cinc minuts de tres quarts de sis, després de fer 21,500 kms.
El dia ha acompanyat, encara que al començament feia una mica de fred, però en la seva majoria ha estat solejat. La zona completament desconeguda per a mi, ha estat molt bonica, però a ser sincer tenia unes expectatives massa elevades que no s'han complert del tot, potser es que una gran part va estar calcinada a l'incendi de l'any 1994, i encara queda molts restes dels pins cremats, les alzines encara son joves, i gran part del terreny esta dominat pels coscolls. Amb això no vol dir que no m'ho hagi passat be, a part de Sant Miquel de Fai, amb la seva gran cascada sobre el Riu Tenes, hem pogut visitar unes grans masies històriques, ara abandonades, el llogaret de Bertí, amb la seva ermita, el Santuari de Puiggraciós, amb la antiga capella i la torre telegràfica.
La caminada ha estat acompanyada, en tot moment, amb un gran ambient i molt d'humor. Per finalitzar el dia no podia mancar la cervesa (o altres begudes) de final d'excursió.

Per baixar el track teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000