Castellbò, Sendes, Solanell

Solanell

Sendes

Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Oliana, Tambors de Rof, Oliana

Vèrtex geodèsic dels Tambors de Rof

Serra d'Aubenç

Ha estat un dia d'aquells que la previsió meteorològica ha fet dubtar fins a última hora on anar, ja que no estava clar si plouria i on. Al final la decisió ha estat anar fins Oliana, a fer una caminada una mica més llarga del que últimament estem fent però amb la distinció que, en principi, no hi ha motius per entretenir-se (masies, ermites, fonts ...).
Ens hem anat fins a Oliana, hem aparcat al costat del pavelló, davant de la guarderia infantil i quasi a tocar al cementiri municipal. Hem començat a caminar quan faltava mig quart per les nou del matí. Temps tapat, sense boira, i amb fred. Anem a buscar el col·legi i per la seva vora agafem un camí de terra i herba, molt agradable de caminar. Arribem a un camí de terra que ens porta fins a una granja mig atrotinada, però en servei, ja que dins de les instal·lacions hi ha un gos que no para de bordar. Està a tocar la Rasa del Junqueral. A la seva porta finalitza el camí, i hem d'agafar per un petit corriol que puja de valent, fins arribar a una pista que ve dels Erms i va a les Planes. De seguida passem per sota una línia elèctrica.
Com ja ens enlairat una mica es veu una magnífica visió de Sant Marc, Sant Honorat, la Serra de l'Aubenç (amb el Coscollet), i les altres serres de la dreta del Pantà d'Oliana. Aquests serres i muntanyes les anirem veient quasi tot el dia. També es comença a veure la Serra de les Canals i Escaletes de Carbasses, a la nostra banda del pantà. Poc a poc la pista es va enlairant, poc a poc es un dir, i cada vegada tenim més afonat el Torrent de Reixar. A l'altre riba del torrent es deixa veure l'ermita de Sant Just, a la Serra de Sant Just, que segons sembla, pel seu llom passa el GR1.
Poc abans de que la nostra pista segueixi la Rasa de les Cots, parem a esmorzar. Tenim a prop les runes de les Cots, que no visitarem ja que ens hauríem de desviar una mica, i el temps encara que sembla que no plourà no es gaire de fiar, tapat i marronós. Sentim uns gossos bordar que segurament son a Cal Marc o Cal Cordill, o als dos. Seguim amunt, la pista fa una ferradura i seguint el barranc hi ha un camí que sembla trillat i net, encara que entrem per si retalla, no ens em fiem perquè mirant el mapa del gps no aclareixo si enllaça o no, no tinc mapa en paper (no sé que hi hagi de la zona), i si enllaça es al coll que està una mica lluny, pel que ho deixem córrer i fem el retomb de la pista i seguim amunt.
Arribem al collet de la Creu de Llaceres, aquí miro si veig la arribada del camí que abans hem deixat, i no el trobo. A la nit a casa ampliant els mapes de l'ICGC al ordinador veig que potser si, però una mica més amunt del coll, però tampoc es veu clar el camí, pel que no quedo encorregut per no haver-lo agafat. Aquí a la creu tenia una possible extensió, però no estava decidit a fer-la, parlo amb el company i com cada vegada que ens trobem així, l'anem a fer. Es tracta d'arribar a Coscollola, que es una masia on hi ha l'ermita de Sant Esteve. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: «Masia i església (Sant Esteve), del municipi de Lladurs (Solsonès), dins l’antic terme de Montpolt.». Son un quilòmetre i mig aproximadament d'anar i altres de tornar. A mig camí veiem dos cotxes de caçadors aparcats prop del camí, i un altre bastant avall, potser a la pista que ve de Montpol. La pista principal baixa per desprès pujar per darrera, però veiem molt poc enlairat el que sembla camí vell, pugem al dret els dos metres que ens separa i l'agafem. Ens porta a un altre pista, l'enllaç es una mica «xungo» ja que al fer la pista s'ho han carregat, i arribem a la masia. No hi ha ningú. Està molt deteriorada encara que hi han treballs de consolidació, però si no fan via no estaran a temps. En un balcó hi ha la data de 1912, entre els ferros de la barana, i amb els números per que es vegin bé des de dins. L'ermita està en una mateix peça que la casa, i dins està ple de andròmines i deixalles. Hi han tres edificis més en el grup, un dalt en molt mal estat i dos baix enrunats.
Marxem per on hem vingut, però no agafem el camí vell, sinó que seguim la pista i on quasi que enllaça amb l'altre hi ha una cadena i un cartell de prohibit el pas, i conforme pertany a un organisme forestal públic, que ara no me'n recordo. Retornem fins el coll de la Creu de les Llaceres, amb el pensament que era el lloc més alt de la caminada, però resulta que no es així, encara ens falta  quasi un quilòmetre i mig fins a passar pel cim de Serrallonga. Aquest tros, que per cert puja de valent, la pista està molt més retocada de les que hem passat fins ara. Dona la impressió com si les volguessin cimentar, ja que no es massa normal les esplanacions que han fet en aquests camins. Ens creuem primer amb un tot-terreny de caçadors, després amb un que va a peu amb l'escopeta a l'espatlla acompanyat de tres gossos, que ens comenta que avui no han estat de sort, que han fet corre dos senglars però no els han pogut abatre, i que aquest any ja porten uns 500 a la zona. Després amb dos tot-terrenys més, amb caçadors. Tot el camí des de coll fins el cim dels Tambors de Rof es carener amb sifonades però en tendència a pujar. Es continua veient les muntanyes de l'altre riba del Segre, amb una magnífica visió. Al vèrtex dels Tambors de Rof, després de les fotografies de rigor, aprofitem per dinar. Mentre ho fem tenim la sorpresa que surt el sol per la banda de la Serra d'Aubenç i limítrof pel que podem contemplar i fotografiar aquella magnífica panoràmica. Per darrera d'aquelles serres venen uns núvols espesos i ben negres que comencen a tapar les serres més llunyanes. El sol dura ben poc.
Als pocs metres del cim deixem la pista per un sender que baixa fort, sender molt trillat amb el terra molt excavat per les motos i/o btt. Fa una sifonada i després altre forta baixada, anem per la Serra de Rof. En aquest camí hi trobem molts trossos dels plàstics protectors dels laterals de les motos, que deuen haver anat perdent en transcorre per aquest camí. Arribem a una pista que seguim. Quasi a tocar veiem un sender a la dreta, molt trillat, no l'agafem ja que segons el mapa del gps, sembla que allargaríem el trajecte. Si que agafem un posterior, sender trillat que després va sortejant una barrancada i on es perd en alguns moments, sense quedar clar quin es el camí, quins son rastres i quin es barranc. Intentem i crec que aconseguim anar baixant pel més suau. Deixem a l'esquerra un camí amb un cartell, ara completament xafat i trencat, que sembla senyalitzava cap a una font.
Arribem a una pista que ve de la Serra d'Oliana, deixant-la quan fa un tomb tancat per agafar un altre en la mateixa direcció que portaven. Aquesta es més vella però bonica de transitar. Es converteix en pista pedregosa quan ens trobem una línia elèctrica que la segueix. Aquí veiem que el camí vell anava una mica separat per l'esquerra. Quan arribem a una torre el camí finalitza. El camí de baixada s'havia d'agafar una mica més amunt, pel que ara ens toca creuar al dret amb un roquer inclinat, deixar una traça atorrentada per agafar el camí vell. Aquest camí va baixant fent esses, seria agradable si no estès bastant atorrentat. La visió de la barrancada de l'esquerra es maca, llàtima de la manca de suficient llum, son més d'un quart de sis de la tarda i el cel continua completament tapat. Arribem a un bosquet de pins on tenim una fil metàl·lic a la dreta, dels que es posen pel bestiar. Les traces marxen avall, a tocar el fil, però el camí vell es separa a l'esquerra. Nosaltres l'agafem, i es de bon passar. De cop, el camí comença a quedar tapat per dalt, amb branques fines i algunes de punxoses, però hem de seguir ja que tenim un estimbat a la dreta i una paret a l'esquerra. Amb alguna punxada de més arribem a la llera de la Rasa de la Font de la Salut. La creuem, està molt enfangada i hem de passar el fil de tanca, anem a buscar un rastre que ens porta a una pista que ens arriba a Oliana, entrant pel costat del cementiri, davant d'on tenim el cotxe. Fem una visita ràpida al cementiri i arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda i em fet dinou quilòmetres. Un dia més de muntanya, amb un nou vèrtex geodèsic, ja només em falten 575. Llàstima que ha estat un dia rúfol.
Abans d'anar cap a casa hem parat en un bar a Oliana, prop de la carretera a fer un cafè per agafar forces.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000

Muntanya de Nargó des de Coll de Nargó

Balma pujant a Montdellit

Sant Climent de Coll de Nargó

Avui el Josep Maria i jo ens hem anat fins a Coll de Nargó, per pujar al vèrtex geodèsic de la Muntanya de Nargó, o Montdellit. Hem aparcat a la petita plaça de l'Ajuntament i hem sortit quan passaven cinc minuts de les nou del matí. El començament coincideix amb un tomb senyalitzat com Tomb del Coll Piquer. La sortida es anant a buscar El Mirador, on hi ha una placa, i més enllà una creu i una senyera. Fins el Coll Piquer es un camí agradable, que alterna bosc i roquer, entre ells el Roc Roi, dit així, em penso, pel color rogenc de la seva pared.

Al Coll Piquer hi han els Gegants del Coll Piquer, tres grans torres de pedra, en una ens hem fitxat que hi han xapes d'escalada. Al poc deixem la pista, que es la carretera de Montanisell i que per un desviament, pista bastant malmesa, es pot pujar a dalt de la carena del Montdellit. Tot aquest tros es per on baixarem. Agafem una pista poc freqüentada a la dreta, que finalitza en sec. Al començament hi ha un cartell de fusta, que quasi que no es llegeix, i que ens indica que anem en bona direcció. Quan finalitza, se segueix per terreny completament rocós, que segurament era camí de bast, i on costa trobar les esses per anar guanyant alçada. Es pot anar al dret però continuo amb la meva mania d'intentar seguir sempre el camí correcte. Primer puja i es va separant del barranc, però després planeja i es va acostant. Trobem marges en mig i a la dreta del barranc. Abans de creuar-ho parem a esmorzar. Creuem on comença les dues barrancades, la que pugem i altre que comença cap a l'altre vessant i per un camí una mica trillat comencem una pujada, que poc a poc es va fent mes feixuga. Des d'on esmorzàvem vèiem una gran penyal amb un arbre sec dalt, i ens semblava que estava molt amunt, doncs al poc ja l'hem sobrepassat. 

El camí entra en una canal on la pendent s'accentua bastant, acostant-se a la pared. Hi ha un tros que el  camí passa per la roca, que amb la pendent que té, es fa dificultós pujar. Quan el camí tomba a l'esquerra veiem una balma situada a la mateixa pared que hem deixat, pared que puja  fins bastant més amunt. Anem a visitar-la, hi ha un mur de pedra i molts restes d'haver estat un/s ramat/s de cabres tancat. Seguim amunt i al poc trobem un pas de corda, que potser de baixada es necessita però no cal quan es puja. 

Anem seguint en direcció oest sense deixar de pujar, amb rampes que es deixen sentir. Fins que hem de girar completament al nord. Primer anem a visitar un altre balma, on també han estat tancades les cabres, però aquí no hi ha mur de pedres, hi han unes tanques mòbils de ferro, que ara estan llançades per l'entorn. Continuem amb unes altre rampes fortes, on hi ha un altre tros de corda que ajuda. Al poc sortim del bosc i la pujada es suavitza. Abans d'arribar a la pista de la carena, ens desviem a la dreta per veure unes petites andròmines que sembla que era per recollir aigua. 

Mentre pugem a la pista en Josep Maria troba els primers rovellons del dia. Seguim la pista a la dreta, per deixar-la per anar al vèrtex. Des d'aquí molt fàcil i amb poca pendent. Fem les fotos de rigor i tornem a la pista, i la seguim en direcció nord-oest. No trobo una possible drecera, potser on tenia marcat el waypoint, extret de l'ortofoto, ens teníem que haver ficat, fet que era possible, però sense camí ni rastre visible. El camí va girant cada vegada més cap a l'oest, i la pendent de baixada es va accentuant. El Josep Maria torna a trobar algun rovello més. 

Abans de trobar la pista que ve de Montanisell ens parem a dinar que ja toca. Després ja no la deixarem fins el poble. La pista es una mica pesada, però compensada per la visió que es divisa. No trobo un altre possible drecera i això que aquesta semblava molt maca, quan trobem la sortida, amb l'enllaç amb la pista. Tornem a passar pel Coll de Piquer, on hi ha parada una autocaravana i una senyora s'està mirant el penyal on hem vist les xapes. 

Ja només cal seguir fins el poble, donar un petit tomb per ell. Anar a fer la cervesa que ens hem guanyat, agafar el cotxe i anar a visitar, per fora l'església de Sant Climent de Nargó, romànica. I ja cap a casa, donant per acabat un bon dia de muntanya. Avui hem fet aproximadament uns catorze quilòmetres i hem estat vuit hores i mitja. S'ha allargat per la recollida de bolets, ja que hem trobat uns poquets. El temps ha estat bo i solejat però sense carregar massa. 

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí
El track no ho puc posar, ja que he tingut problemes amb el gps. Està molt malalt, morent-se.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Noves de Segre, Sant Quri, Berén, Castellins, Noves de Segre

Sant Quiri i Santa Julia

Berén

Ahir vam quedar el Jordi, l'Esteve i jo per avui anar a pujar a Sant Quiri, de Noves de Segre. Des de que l'any passat vaig estara la possible ermita de Sant Quiri al Pallars Jussà, i trastejant per “inet” vaig saber que en total hi han quatre ermites de Sant Quiri a Catalunya (en realitat tres a més de la de l'any passat, que hi han dubtes), em vaig proposar que amb el temps m'agradaria estar a les quatre, es per això que per avui he preparat anar a la de Noves de Segre, agafant el recorregut de pujada de una cursa que fan al maig, i la baixada segons mapa, passant per Berén i Castellins.

Arribem a Noves de Segre, ens preparem i sortim a tres quarts de nou del matí. Només de sortida el camí puja decididament, està clar que hem de fer una mica més de sis quilòmetres amb un desnivell de 863mts, segons ens aniran recordant uns pals indicadors, cada cinc-cents metres. El recorregut està marcat amb marques grogues, encara que el camí està molt trillat. Anem xafant terreny que ens dona la impressió que va patir un incendi fa uns quants anys. Restes de marges que quasi no es distingeixen, vegetació molt baixa, i terreny molt rocós. Poc a poc anem entrant en terreny boscós, amb roures i algun cirerer dels que comencen a sortir la fulla tendre, molt bonic.

Les marques grogues van cap a l'esquerra, deixant a banda el camí que tenia previst, que va pel costat dels Cortals del Guineu i del Troi. Nosaltres preferim seguir les marques, ja que es veuen bastant noves i ens indiquen un camí segur per pujar. Ens desviem per visitar per fora el Cortal del Magí, molt arruïnat, poc després de retrobar-se els camins preparat i el que hem seguit. Aviat comença una pujada molt dura, que per cert el camí va fent esses però el rastre més significatiu va al dret. Encara que anem agafant les esses continua sent un tros molt dur. Es por veure al mapa com es van pujant les corbes a nivell molt seguides, fent quatre-cents metres de recorregut, amb un desnivell de 140 metres, tot i fent les esses que he comentat. Quan entrem al començament de les Roques Roges el camí s'aplana, fins que arribem al coll entre el turó que hem passat i el que es la piràmide del cim. Aquí al coll parem a esmorzar, en principi havíem dit d'esmorzar al cim però encara queda un bon tros i de pujada, i s'ens fa tard.

Després ja encarem la pujada a la piràmide, el camí es molt marcat, puja fort, hi ha alguns petits trossos que als que tenim problemes als genolls costa doblegar-los, però res que no es pugui fer. El problema es que encarem un desnivell de 250 metres. Deixem a la dreta el que tinc preparat per quan baixem, amb un tros d'anar i tornar, que serà una mica molest de retornar fins aquí. Quan estem arribant a l'alçada de l'ermita, on jo ja estic a les últimes, trobem un cartell que ens diu que per la dreta es pot tornar a Noves, o sigui que millor baixar per aquí que pel que tenia preparat.

Al final arribem a l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita. Com a curiositat he de dir que m'ha fet molta il·lusió veure que també es de Santa Julita, ja que la meva avia així es deia. Està arranjada i molt nova per fora. Arribar al cim ja es cosa fàcil, son menys de deu metres de desnivell. Hi ha una creu, i com es normal ens fem les fotografies de rigor, i encara m'atreveixo amb un petit vídeo. La vista es magnífica, acompanyada per una petita colla de voltors rodant per la zona, que ens alegra la visió.

Baixem pel camí que hem trobat senyalitzat, que per la part obaga, es va a buscar el que jo tenia previst, la diferencia es que el que anem es fàcil, agradable, boscós i fresc i l'altre es solejat, rocós i dur. Es troben tots dos i es baixa cap a la Plaça de Sant Quiri, on hi ha un cartell que indica cap a Noves, nosaltres seguim recte per anar a buscar el Camí de Miravall a Berén, que el seguim a la dreta. A l'alçada de Berén, deixem la pista que dona un bon retomb i primer per rastres i després per sender marcat arribem a l'ermita de Sant Martí, i hem de dirigir-nos a la banda oposada per poder entrar. S'entra pel cementiri i està enrunada. A l'absis encara es pot veure les dos arcades, una del segle XI i l'altre del XII, possiblement. Visitem el llogaret de Berén, amb l'ermita moderna de Sant Antoni. D'aquí busquem un possible baixador cap a la pista que ens ha de portar a Castellins, per evitar-nos un gran retomb de carretera, primer el busquem per Cal Barracaire, sembla que el trobem però el camí queda tallat en uns sembrats, amb tanca metàl·lica a les vores, després el busquem pel Paller del Barracaire, però trobem totes les possibles sortides amb tanques. Retornem cap a Berén i fem una recerca fins que la pista dona un retomb amunt, sense trobar cap possible, ni inclús rastres. Quedem molt estranyats que des de Berén, la sortida cap a Noves fos la carretera, que dona un bon retomb o pujant a la Plaça de Sant Quiri, i no hagués un camí que baixi a la pista actual, o zona propera, per anar a Noves passant per l'Encontrella i/o la Mata Fosca.

Anem a la carretera, deixant-la quan estem quasi sota mateix de Berén. La pista ara puja suaument i fins el Planell es agradable, bonica, amb arbres de fulla caduca que ja li estan sortint les noves amb fulles tendres que li donen un colorit verd suau. També hi ha una colla de grans i vells roures. Entre mig d'aquesta pista parem a dinar, però abans hem vist un rastre molt marcat que baixava de Berén que ens ha semblat que venia de la part del Paller de Barracaire, on hi havien unes tanques impossibles de passar. A casa mirant la fotografia aèria dona tota la impressió que si que connecta, i si es el que m'ha semblat es correcte es una bona xoriçada, encara que si passa per dins dels terrenys del propietari ...

A partir del Planell comencem a trobar pistes molt arranjades i alguna de nova, fins a Castellins, on la seva ermita de Sant Esteve serveix actualment de magatzem. A la finca podem contemplar uns quants exemplars de cavalls pastant amb tota tranquil·litat. A partir d'aquí es deixa les pistes i el camí es torna sender, encara que molt trillat, i en un moment es veu l'antic empedrat. Hi ha un moment, quan ja estem al pla, que estem a punt de seguir un rastre erroni, però un pagès ens indica el camí correcte, que es anant per costat de la séquia, per després deixar-la quan ja estem entrant al poble, poble que arribem a les set de la tarda en punt, després de fer quasi divuit quilòmetres.

El dia ha estat excel·lent, amb una mica de suau vent als espais oberts, i temperatura molt agradable a les obagues. El recorregut ha estat dels que fan afició, encara que jo he arribat bastant tocat degut al fort desnivell del començament, i sort que no hem tingut cap baixada forta, ja que el desnivell que hem fer de pujada en quasi sis quilòmetres, ho hem fet de baixada en més d'onze, ja que em fet en total més de disset quilòmetres. El paisatge fantàstic, i de la companyia res a dir, com sempre, del més agradable.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Peramola i intent del Tossal de Sant Marc

Sant Marc - L'Arçosa

Avui ha estat un d'aquells dies que les coses no surten totes tal com s'havia previst. Com el cap de setmana passat no havia sortit, m'he decidit anar fins a Peramola i pujar al Tossal de Sant Marc, a la Serra d'Arçosa. He vist que fins al llogaret de Sant Marc hi ha GR (el GR1) i veient el mapes em sembla que no ha d'haver cap pujada forta, i la tornada preveig fer-la per les masies de Arçosa i Montlleví, anat a sortir a la carretera de Cortiuda i en un quilòmetre ja estic a l'entrada a Peramola.

Surto de casa i només passar Tàrrega, on ja es comença a veure amb llum de dia, vaig veient els camps dels dos costats de la carretera, tots gebrats, i passat Guissona ja m'envolta la boira. Penso que hauré de canviar de zona ja que l'última vegada que vaig estar per allí també vaig tenir boira.

Només passar el pont del Segre, després d'Oliana, agafo a la dreta i en comptes d'anar a creuar la C-14 segueixo recte, al poc, quan la carretera vella passa per sota dels grans suports de la nova C14 m'adono que vaig malament, tombo i ara si, creuo la C14 i agafo la carretera de Peramola.

Arribo al poble i aparco davant de l'església, i quan estic fent les fotografies de l'entorn em ve un veí i em comença explicar aventures del poble. M'ensenya el que sembla es la marca d'on hi havia un rellotge, d'on només queda la meitat, i m'explica que quan van remodelar l'església van rebaixar el nivell de la teulada deixant el que eren unes habitacions tallades per la meitat, i estar clar carregant-se el rellotge. A més que entre les pedres de les parets de l'església van posar ciment en comptes de calç que era el que ni havia al començament. Quan començo a escapolir-me li toca el torn d'explicar-me l'espoliació que està sofrint el poble amb l'assumpte de l'aigua, que l'estan prenent tota i portant-la cap el Segre, per beneficiar a ... (??), i com no podia ser menys em diu que l'ajuntament del poble es una sucursal de Can Boix, i ... un munt de coses més que no m'he assabentat del que em parlava

Al final em decideixo i li dic que he vingut per anar a caminar (m'ha costat fer-ho però tot té el seu aguant) i surto a dos quarts de deu tot agafant el camí de les Fonts, molt bonic i frescal al ser obac, surto a la carretera de Cortiuda i de seguida una pista a l'esquerra, tot seguint el GR. En aquests començament trobo restes de gebre. Vaig pujant fent algun canvis de pistes, on les senyals del Gr deixen molt que desitjar, en canvi uns pintades de color blaves-grogues semble línia continua.

Quan es deix la pista s'entra a un bosquet molt maco i agradable, encara que vagi per dins del bosc la temperatura fa que m'hagi d'alleugerir de roba. La pista es deix en el moment de creuar la Rasa de les Vilacanes. Fins a mitja pujada d'aquesta camí i a distancia m'han estat seguint dos gossos que estaven a un maset a la sortida de Peramola.

Quan es surt del bosc es quan el camí es va acostant al roquer de les parets de les Dues, això sense acostar-se del tot, i deixant un senderó fitat que puja dalt per una canal. El camí va pujant zigzaguejant i recorda a un vell camí de bast, encara que bastant vell. S'arriba a una pista, bastant nova o molt retocada, molt solejada i bastant fastigosa per fer-la a peu.

Deixo a l'esquerra el Mas de la Font de l'Ou, i també una construcció que sembla era destinada als treballadors de les mines. Com al mapa em marca un maset dalt a la dreta, hi pujo per un camí mig tapat, d'acord, de camí només hi ha la meitat del recorregut, i com es normal el mas està completament arruïnat i envoltat de brossa. Segons el mapa de l'Icc es el Mas de l'Ou.

Vaig seguin pista fins arribar a una cruïlla on un cartell indica dues maneres d'arribar a Pallerols, en un lloc on han fet una gran replantació d'arbres, semblen de la família dels “Quercus”, i on un tros està tancat.

Des d'aquí tinc preparades dues possibilitats, o anar i tornar a Sant Marc o anar a Sant Marc i donar un retomb fins a la Coma del Pou i enllaçar al mateix camí. Vaig fins a Sant Marc, amb la creença que hi havia alguna ermita i em trobo un petit llogaret de dos o tres masos arruïnats, amb una construcció més nova però també destrossada, a l'entrada les restes d'un pou que podria haver estat de calç i una mica abans un pal de sender arrancat i a terra. Però no sembla que hi hagi hagut una ermita. Per internet no he sabut trobar cap informació al respecte. Des d'aquí he optat per la primera opció, i torno per on he vingut fins a la cruïlla anterior.

Arribo ja a la Serra de l'Arçosa i vaig seguint una pista forestal i el mapa m'indica que he de buscar l'enllaç amb un camí que surt en diagonal, com si retornés. Estic continuant seguint les marques blaves i grogues. Quan m'acosto al camí em trobo una tanca metàl·lica molt ben col·locada, alta i ben clavada la part baixa. Els senyals indiquen creuar una porta, aquesta esta ben tancada i a un pal indicador que hi ha, li han arrancat la sageta, veig possibilitat de passar per sota, però penso que no val la pena si trobo una manera d'arribar al vèrtex sense entrar ja que m'estalviaria incomplir una prohibició. Reculo mirant si hi ha alguna falla a la tanca, dono un petit revolt fins a tornar a trobar la tanca on trobo un rastre que la segueix. Aquest rastre es va perdent i retrobant, a vegades es fàcil i a vegades costa una mica, però el que es segur es que no soc la primera persona que ho fa. Es un quilòmetre que es fa llarguíssim, però amb l'esperança que la tanca finalitzi i pugui entrar al camí que em portarà al cim. Després d'un quilòmetre em trobo a menys de 300 metres del vèrtex, sense haver trobat una escletxa per on passar, i on la tanca es va barranc avall, el rastre segueix la tanca, també avall, però jo no tinc esma de continuar, ja que aquesta maleïda tanca es veu continuar per l'altre costat de barranc.

Hi ha un possible pas pel damunt de la tanca, que ja s'ha fet servir, però penso que si passo, una vegada dins en un moment u altre hauré de sortir, retornar per aquí em sembla un lloc mes o menys factible passar cap dins, però molt més complicat sortir per la forma del terreny, la meva mobilitat i el anar sòl, i em queda el dubte que no se si trobaré algun lloc per poder sortir.

M'assec en un pedrot, aprofito per esmorzar, son tres quarts de dos de la tarda, i penso que aquí finalitza l'intent d'avui. Per adobar-lo la bateria de la màquina de fotografies s'esgota, i es la tercera del dia, està clar que he sortit con tres bateries velles. I per finalitzar quan m'aixeco no trobo els pals, em faig un far de buscar-los i al final me'ls trobo allí al costat quan ja em començava a posar nerviós.

Abans d'arribar a Peramola, on el sol ja ja s'està posant, aprofito a dinar a l'àrea de la Font del Caner, son tres quarts de cinc de la tarda i al lloc fa una humitat que faria petar les barres si no portes roba suficient. L'aigua de la font, freda però molt bona.

Quan arribo un altre vegada a Peramola, pregunto a un senyor que em trobo, si tot aquest tros tancat es de la Generalitat i si es pot arribar per Montlleví, i em diu que es d'un particular que ho va adquirir mitjançant una conxorxa i que a la pista que puja cap a Montlleví hi ha una porta, a més que l'extensió de la tanca es quasi tota la Serra de l'Arçosa i Montlleví, i que el vèrtex està completament dins del tancat.

Aquí porto compte de no trobar-me el veí del matí, per que no em doni un altre palissa. Em canvio i cap a casa. Un altre dia anirà millor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies teclejar aquí.


00000000000000000000

Cap del Verd i cim del Puigllançada

Ramat prop del Coll dels Belitres - Isards al vessant est del Puigllançada

Avui he fet “dos cims de vaques” del pre-pirineu català, son el Cap del Verd, a la Serra del Verd, i el Puigllançada, des d'el Coll de Pal. La veritat es que no hi ha massa cosa a explicar.
Vaig fins a Gósol, i agafo la pista que puja al Coll de la Mola. La pista està bastant acceptable per un 4x4, encara que si algú puja amb un turisme pot tenir problemes en algun punt. Aparco al Coll de la Mola, i començo a un quart de deu del matí, per un camí, pedregós, que surt recte des d'on vinc, deixant una pista a la seva esquerra, i una que baixa a la dreta. El començament te una pendent una mica forta, i va a sortir a una pista que agafo a la dreta, va planejant. Tot l'entorn es de pi negre. La pista te un repetjó, i arriba a una barrera on prohibeix el pas, només es pels ramaders. Aquí es podria deixar el 4x4 si es vol estalviar un kilòmetre i mig d'anada i altres de tornada, però la veritat es que no val la pena. Aquí es on comença, a la dreta, les Roques de les Feus.
El camí ara baixa a creuar el Barranc de les Feus. Aquí ja alterna els prats amb els boscos de pi negre. La pista puja suaument, fins que a un revolt a la dreta, la deixo per un camí a l'esquerra. El camí va pujant pels prats, deixant a l'esquerra el Planell de la Font, i es dirigeix al Coll dels Belitres. Em tot aquesta zona hi han pasturant varis ramats de vaques. Una mica abans del coll, agafo a ma dreta, per un llom, que em porta al Prat Nabiral, i des d'aquí, pel llom fins el cim. Fotos, menjar una mica, contemplar el paisatge, que es fantàstic, llàstima de la calitja que no deixa veure gaire a la llunyania. Es pot veure el cim del dissabte (El Pedró dels Quatre Batlles).
Al baixar he de seguir el camí de pujada, per faig algunes dreceres per dins del bosc, que em permet veure un isard que s'escapa de la meva visió ràpidament. Em creuo una parella d'estrangers que estan pujant, i sense mes, arribo al cotxe a un quart i con d'una, després de fer uns 9 kms.
Una bona proposta seria pujar des de la Coma a la Serra del Verd i baixar fins a Gósol o a Tuixent, tenint, està clar combinació per anar d'un lloc a l'altre. Crec que la pujada des de La Coma ha de ser força interessant.
Una vegada al cotxe, baixo per on he vingut, però fent una parada a l'ermita de Santa Margarida.
“L'ermita es del segle XVIII (sembla ser del 1763), i està situada de llevant a ponent, una orientació molt semblant a la de les esglésies romàniques. Quan surt el sol a primera hora del matí per darrere del Pedraforca i banya els cims circumdants amb la seva llum, molt ràpid, lliscant-se pels pins, farigoles i "aliagas" de la muntanya, farà entrar els seus rajos pel “oculus” i per les dos petites finestrelles, sense cristalls, que estan disposats un a cada costat de la façana principal. Diu la llegenda que els seus pares van intentar casar a Santa Margarida amb un dels homes més influents del poble, al negar-s’hi van posar a la Santa en aigua bullin, la llegenda diu que no es va cremar tot i que l’aigua podia cremar a qualsevol persona. Un altre llegenda de la ermita diu que uns pastors van trobar una figura de la Santa, sorpresos per la trobada, els pastors li van preguntar a la figura on volia que els feligresos del poble construïssin l’església. La llegenda explica que en ple mes de Juliol una gran nevada va caure on ara es troba l’església”.
Una vegada visitada me'n vaig fins el Coll de Pal, per la carretera, abans era pista de terra, que era la comunicació directe entre El Bergadà amb la Cerdanya, abans que fessin el Túnel del Cadí.
Deixo el cotxe al mateix coll. A la dreta de la carretera un ramat de vaques, a l'esquerra un de ovelles. Surto a un quart i mig de tres, pujant fort en direcció a un torre d'electricitat, per girar a l'esquerra, tot aplanant-se una mica, per després pujar suaument. En aquest tros veig un ramat d'isards, que primer em miren i després, quan em vaig acostant, van marxant avall, poc a poc i sense perdrem de vista. Arribo a un collet, i giro al sud, i per, mes o menys la carena, no deixo la direcció del cim. Al cim del Puigllançada hi ha un gran reflector de senyal i un vèrtex geodèsic. Hi ha un molt bona vista, però avui castigada per la calitja. Això si, es veu part de les tres estacions d'esquí, La Molina, La Masella, i la de Coll de Pal. Fa un “airet” que comença a ser una mica fred, encara que el sol calenta.
La baixada no te historia, agafo la vessant oest i la baixo, al dret, en diagonal, fins arribar a un camí marcat, que em porta al de pujada, i al cotxe. Arribo a les quatre de la tarda, després de fer quatre kilòmetres justes.
D'aquí cap a casa, encara que volia fer algun cim del Vallés, però com ja es una mica tard i la carretera entre Berga i Guardiola està en obres, fet que em retarda encara mes, ho deixo per un altre ocasió. Avui amb dos dels cent cims, ja estic content.
Dia tota pel pre-pirineu, amb grans vistes a la Serra del Cadí, entre altres. Molt de prats totalment verds i espectaculars.

Per veure les fotografies i/o baixar-les, teclejar aquí.

ooooooooooooooooooooo

Turó dels Quatre Batlles, Santuari i cim de Pinós

Pedró dels Quatre Batlles - Centre geogràfic de Catalunya

Avui he volgut anar a fer el cim del Pedró dels Quatre Batlles, cim culminant de la serra de Port del Comte, a la divisòria d'aigües entre el Cardener i el Segre i termenal dels municipis de la Coma i la Pedra, Odèn (Solsonès), Lavansa i Fórnols i el de Fígols i Alinyà (Alt Urgell). L'alçada varia segons on s'indica, a l'Icc 25 es de 2.388, a l'Icc 10 es de 2.386,50, a l'Icc comarcal, es de 2.385, a la G.E.C. es de 2.382, i a mi m'ha marcat 2.391, o sigui jo em quedo amb aquesta alçada.
Avui surto una mica massa tard de casa, a les set del matí, i la Maria (em penso que te ganes de complicar-me l'existència), m'envia per Berga i Sant Llorenç, jo hauria anat per Solsona, però ja que la porto al cotxe li faig cas. Passo Berga molt just de gasoil, però penso que ja posaré a Sant Llorenç. Arribo i a la gasolinera hi ha un camió de Repsol descarregant i em diuen que com a mínim tenen per 10 minuts, desprès resulta que son mes de 20 minuts.
Pujo fins l'estació d'esquí de Port de Compte, passo el gruix de la urbanització, i on està el telecadira de l'Obaga de la Bòfia, aparco el cotxe i començo a caminar quan passa poc de dos quarts d'onze, no ho se segur per què sempre vaig sense rellotge i al gps, no se per què, tinc desactivat el track-log, o sigui que el primer tros no me'l grava, sort que a la primera cruïlla m'adono.
Vaig pujant per la pista d'esquí, que es la Rasa de la Bòfia, fins el pròxim telecadira, aquí agafo a la dreta, de baixada arribaré a aquesta cruïlla, tombo a la dreta a buscar la Rasa del Clot de la Vall, al arribar a altres instal·lacions de l'estació, i on hi ha una gran bassa, que es d'on deuen treure l'aigua per fer la neu artificial, els cartells m'envien cap a la dreta, però jo pujo per l'esquerra, per deixar, de seguida, la pista i entrar al bosc, tot seguint la Rasa del Prat de Piquer, fins el Coll de Tancalaprta, i sense arribar a tocar la pista que passa per aquí, agafo a la dreta, i sense camí, tot pujant, cap el cim del Vulturó. Aquests tros em costa molt, vaig molt cansat, només son dos-cents cinquanta metres de desnivell, però ho he d'agafar fent esses, i dins de cada de les esses, fent unes altres de mes curtes. He de parar a agafar l'alè, al menys tres vegades. Encara me'n recordo que quan anava amb els meus fills sempre els deia, “no pareu, si no podeu afluixeu el pas, però sense parar”, com ha canviat l'assumpte ...
Arribo al Vulturó, no corono cim, vaig a la mateixa altura, però a menys de 20 metres d'on son les fites, planejo per la part alta de la Coma de la Comtessa i ataco cim per la dreta, seguint uns petits rastres entre les pedres de la vessant sur-est i arribo per l'est. Trobo una parella, una mica mes jove que jove, que intercanviem el fet de fer les fotografies.
El cim està rodejat de núvols baixos i boirines, i per l'est venen uns de tempesta, pel que no m'entretinc. Segueixo una mica la carena, baixo a la Coma, la creuo, i vaig en busca del Gr. Baixo fins a la pista que va al Refugi de la Bòfia, la creuo, i al dret vaig a buscar la part alta el la Rasa de Bòfia, parant a veure l'entrada del Forat, antic pou de gel i actualment on nien les gralles de bec groc, i ja per la rasa, amb algun tros (curt) de forta pendent, arribo al cotxe. Es un quart de tres i he fet uns 11,800 kms.
L'excursió d'avui no ha estat gens complicada, pel que es refereix als assumptes tècnics, o de localització dels camins, sabent on vas ha estat fàcil. Si que he anat mirant el gps per intentar ajustar-me una mica al track que portava de casa, sabia que no pujaria per on indica els pals indicadors, i que la baixada la faria visitant el Forat de la Bòfia. Dic que no era complicada per la localització de camins, per què la major part del dia he anat sense camí, al començament i final, per pistes d'esquí (verdes o blaves, segons crec, excepte un tros que deu ser vermella), i la baixada del cim fins la pista que ve del Coll de Tancalaporta i va cap el Refugi de la Bòfia, per el GR.
Però així no acaba el dia. Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Solsona i d'allí al Santuari de Pinós, ara tots aquests camins rural estan asfaltats, i vaig a fer el cim de la Serra de Pinós, des del santuari es una mica menys de un kilòmetre
El Santuari de Santa Maria de Pinós, es el centre de devoció comarcal i s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
“La història del Santuari de la Mare de Déu de Pinós està vinculat a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. El conjunt està format pel castell, en el qual resta immersa l'església i el monestir actualment en període de reconstrucció, on residien els cavallers de l'Hospital. En el fris de la porta de l'església, força diferent de la resta de l'aparell de la primitiva torre, presidit per la creu de l'Hospital amb el sol, la lluna i els estels, es pot llegir "Sit sempre laudatum Sanctissimum Sacramentum et Beatas Mariae Virginis de Pinós hoc opus in chalendis septembris principium suum habuit anno a nativitate Domini 1642".
L'edifici és d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada banda. La volta és de tipologia gòtica amb nervadures que descansen sobre mènsules -una d'elles representa un home i una altra un sol-, amb les claus de volta decorades -Santa Maria, creu de l'Hospital, escut de Pinós, nom abreviat d'Ardèvol i la inscripció "Struch prevere 1653"-. L'interior està presidit pel cambril de la Verge de Pinós, una imatge amb el Nen al braç esquerre i que aguanta una pinya a la mà dreta. Segons la tradició, en una primitiva capella que s'alçava en aquest indret, un romeu que va sojornar en una casa propera per descansar en el seu camí cap a Santiago de Compostela, va obrar una imatge de Santa Maria. Els veïns de l'indret la van trobar el dia següent, a punta de dia i per això es va conèixer com Santa Maria de l'Alba. L'1 de setembre de 1507 es documenta l'Aparició de la Verge a Bernat Cases. A peu del cambril es conserva únicament la base del retaule, datat el 1707, en el qual destaca la creu de l'orde de l'Hospital i l'escut de Pinós. A l’interior, el santuari encara manté viva la tradició carlista tant arrelada en aquest territori, que recorda com Pinós fou un lloc de reunió habitual d’importants dirigents carlistes; en una de les capelles laterals, es conserva una làpida que recorda que en aquest indret està enterrat Ignasi Wils, un comandant holandès partidari de Carles VII que va morir heroicament en la presa d’Igualada en l’assalt a una barricada el 18 de juliol de 1873. El conjunt de Pinós es completa amb l'edifici de l'hostal, el portal del qual resta presidit per una capelleta amb la Mare de Déu de Pinós flanquejada per dues creus incises encerclades al damunt de les quals hi ha un sol; conserva una magnífica llinda amb el monograma de Maria a banda i banda, i diverses inscripcions. A l'esquerra, emmarcada per una pinya, un colom i el sol, trobem la inscripció "Alabat sia lo Santísim Sagrament per a sempre. Veritat és que Ostalés que sence dines no donen res". A la dreta, emmarcada per la pinya, el colom i la lluna, la inscripció "Immaculada Concepció de Maria Santísima, concebuda sens macula o pecat original. L'any 1677". Dessota a l'esquerra "Isidro Solà. prev" i monograma de Crist i a continuació "A feta fer la present obra la Casa de Ntra. Sra. de Pinós sent administradors Antoni Selva y Joan Guilella". A l'altra banda trobem el monograma de Crist i la inscripció "De Riner, bisbat de Solsona" seguit de "Lan feta mestre Pere Bertran y mestre Francisco Artigues de la vila de la Bòria, francesos". A la part baixa es llegeix "L'any 1677". Cal apropar-nos, finalment, al centre geogràfic de Catalunya, que des del santuari està degudament senyalitzat i centrat en la part més alta de la serra, on hi ha una rosa dels vents que situa els principals espais geogràfics dels país amb els vents més habituals”
Després de visitar i anar a veure la Rosa dels Vents, que està dalt d'una petita torre i que sembla ser, que es el centre geogràfic de Catalunya. He de significar que des d'aquí no hi ha gens de visió, pel sur ho tapa una torre de telecomunicacions i per la resta, la vegetació no deixa cap visió.
Es curiós que al costat del que era la torre de guaita vella, encara dempeus i sembla que ben conservada, hi hagi un cartell que digui que les deixalles fan mal al bosc, i jo pregunto si la ferralla que no es fa, ni es farà servir, no son deixalles.
Després i per camins rurals asfaltats, vaig a buscar l'Eix Transversal i cap a casa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000000

El Coscollet des de Cal Barceló (2)

He posat unes ampliacions a les explicacions a la meva entrada del Coscollet: "el-coscollet-des-de-cal-barcelo", referent al Castell de Gavarra i de l'Ermita Romànica de Sant Miquel, situada al Pla de Tolustre.
:::::::::::::

El Coscollet, des de Cal Barceló

A Cal Barceló - El Coscollet

Per avui hem preparat anar al cim del Coscollet, a l'Alt Urgell, cim que segurament podríem fer en cotxe, a l'haver un lloc de vigia forestal es quasi segur que en 4x4 es pogués arribar.
En principi jo tenia preparat un track sortint des de la Font d'Isot, però com ja va sent normal el company m'ha canviat mes de la meitat de la ruta a fer, per estalviar, de la ruta a peu, el màxim de pista possible. En compte d'anar cap a Gavarra i seguir per pista fins la Font, agafem la pista que surt de Les Masies, passat Coll de Nargó, i la seguim durant 10 kms., per deixar el cotxe a Cal Barceló, al Pla de Tolustre. La pista es fa una mica llarga, però no te cap dificultat, millor anar amb tot-terreny, però un cotxe normal, que no sigui massa baix, ho pot fer tranquil·lament.
Deixem el cotxe arrecerat a una pared de pedra de Cal Barceló, i després de visitar l'entorn, sortim quan manquen cinc minuts per les 10 del matí. Anem l'Estivi, la Chris, l'Esteve i jo.
Sortim seguint la pista, en direcció a Gavarra, per deixar-la ràpidament per entrar a veure un corral, on tenen ovelles i petits xais, hi ha qui els anomena “norit,s”. Creuem els camps de conreu i anem a buscar un camí vell, bastant tapat, que ve de la pista i va en direcció sur-est. Es va notant el rastre de camí vell, la llàstima es que ara no deu passar ningú i s'està perdent. De cop el rastre de camí es perd, però es veuen rastres, fet pels animals, que es deixen pujar molt be per mig del barranc. El barranc es separa en dos, i nosaltres agafem el ramal dret, però sempre pujant fàcil i per rastres, encara que hi ha moments que la pendent es una mica forta. Arribem a una pista, en desús, (aquesta pista també l'hauríem pogut agafar des de la principal, però s'hauria fet bastant de tomb). No seguim la pista, sinó que la tallem, seguint nous rastres de bon seguir.
Quan tornem a trobar la pista, ja la agafem i no la deixem fins la Collada d'Aubenç. Aquesta pista que hem seguit s'hauria obert per l'explotació forestal, però està en complet desús, excepte pels excursionistes, caçadors, etc.
A Coll de l'Aubenç ja agafem la pista principal i la seguim fins a la Casa d'Aubenç. Aquí el terreny es típic pre-pirinaic, amb grans prats verds i boscos de pins (l'aigua i neu d'aquests últims mesos fan que la verdor sigui exuberant).
Després de veure la casa i la cisterna, plena d'aigua, seguim, però novament deixem la pista i tornem a seguir, primer un sender bastant ben marcat, però que es va desdibuixant, i novament per rastres, pel Bosc de Valldarques, arribem a la pista que ve de Coll de Nargó. Hem sortit a 800 metres del cim i només hem de fer 50 metres de desnivell, comptant la rampa final.
Quan estem en aquest tros de pista, ens passa tot un grup de “btteros”, que també van a fer cim.
La vista des del cim es impressionant, tenint en compte que el Coscollet te, cap el nord-est, un estimball de quasi 600 metres en caiguda lliure. Peró la visió del Pantà d'Oliana, Roques del Corb i Sant Honorat, Serra de Turb, Serra de les Canals i Escalets de Carabassa, etc., això entre el sud, l'est i sud-est, i el Pirineu, completament nevat. Tot això es impressionant. Fem les fotos de rigor i aprofitem per esmorzar.
Sortim, els btteros fa poc que també ho han fet, i seguim la pista cap a Coll de Nargó, però sense intenció d'arribar a la cruïlla amb la que baixa cap a la Casa d'Aubenç, pel que als 500 metres de la cruïlla per on hem sortit, la deixem, per nous “corriolets”, hi ha un rastre bastant marcat que baixa pel mig del tàlveg, però amb pins i rames caigudes, pel que anem baixant per rastres, fins que de sobte ens trobem en un altre camí vell, però molt tapat per la vegetació.
Arribem a la pista, la seguim, ara estem a l'Obaga del Mostalló. Després de quasi un kilòmetre i mig, i després de deixar un ramal a l'esquerra que va a la Casa d'Aubenç, i un altre a la dreta que va a Coll de Nargó, la deixem per un sender, hi ha una fita, una mica brut, però de bon seguir, a més ja veiem la nostra destinació, que es davant de Ca l'Agustí.
Deixem a la dreta el Bosc de la Torre del Duc, i arribem davant d'un roure de grans dimensions, que anem a visitar. D'aquí sortim a Ca l'Agustí, on tenen un gran ramat d'ovelles, que han tret a pasturar, deixant els xais dins del corral. Parlem una mica amb el propietari, i ja per la pista on hem vingut amb el cotxe, arribem a Cal Barceló. Es un quart i mig de tres, i hem fet 9 kilòmetres i mig.
Agafem el cotxe i seguim la pista cap a Gavarra. Aquesta pista ja no està tan be, es molt terrosa i han molt tolls de fang. Quan tenim a l'esquerra Cal Frare, trobem, a la dreta, una tanca metàl·lica on ens sembla veure les runes d'una ermita, parem i efectivament son les primeres filades d'una ermita romànica, de petites dimensions, però clares, l'entorn l'han adreçar una mica.
Segons l'Enciclopèdia de l'Art Romànic a Catalunya, tomo VI (Alt Urgell i Andorra), municipi de Coll de Nargó:
"Les restes de l'antiga església de Sant Miquel són situades al Pla de Tolustre, a la part meridional de l'antic terme de Valldarques, entre cal Frare i la borda de Tolustre. Aquestes ruïnes, conegudes amb el nom popular d'"església rònega", es troben al mig dels camps de conreu, arran mateix d'un camí. Situació: 31TCG537646
Història de l'edifici: No ha estat possible trobar notícies històriques sobre aquesta capella, en l'actualitat gairebé desapareguda del tot.
Arquitectura de l'edifici religiós: En resten unes set filades, de l'absis semicircular i del perímetre de la nau. Per aquestes restes conservades es pot veure que l'aparell, almenys el de l'absis, era de carreuons, ben escairats i disposats formant filades regulars, que palesen les formes i les tecnologies pròpies del segle XI.
Comentari: Atesa la migradesa de les restes i la seva situació, el perill de desaparició és elevat, fet que aconsellaria una excavació arqueològica."
Seguim per la pista, parem un moment a la Font d'Isot, amb gran quantitat d'aigua per tot el contorn. Arriba un “bttero” que aprofita el lloc per menjar, nosaltres ja comencem a tenir una mica de fam.
Arribem a Gavarra, deixem el cotxe, i visitem el poble, amb la seva església, que a les poques descripcions que he trobat posa que està dedicada a Sant Sadurní, però en canvi a la porta hi ha un panell que diu que es a Sant Serní (no se si es el mateix ...).
Extret de la pàgina "romanicoenruta.com/catalunya/lleida/fueraruta/gavarra"
“La población de Gavarra se encuentra a 1123 metros sobre el nivel del mar y fue municipio independiente hasta 1969, año en que pasó a formar parte del municipio de Coll de Nargó. Antiguamente fue una villa amurallada, pero sólo se conserva, junto a la iglesia, una de las puertas de acceso. De la época medieval se mantienen en pie la iglesia de Sant Sadurní, y no en su totalidad, y algunos restos de lo que fue el castillo de Gavarra, mencionado en el testamento del caballero Arnau Mir de Tost que también tuvo relación con la colegiata de Sant Pere d'Àger.
Como os decíamos, la iglesia que ha llegado hasta nosotros ya no es plenamente románica. De esa época sólo nos quedan la nave y el campanario. El ábside original, que probablemente debió de ser semicircular, fue derruido en el siglo XVII o XVIII para ampliar la nave y sólo se conserva de él la base del arco triunfal.
Se accede al interior del templo por la puerta del hastial de poniente. Esta fachada es la única que queda visible al observador ya que a las demás se les han añadido construcciones modernas, la mayoría viviendas privadas. El muro sur presenta dos contrafuertes que son añadidos posteriores. De hecho, su construcción debido a problemas estructurales obligó a tapiar la portada meridional, cuyo arco todavía es visible en el paramento”.
A l'Enciclopèdia de l'Art Romànic a Catalunya parla del Castell de Gavarra:
"Història de l'edifici: Les primeres notícies daten del segle XI. La referència més antiga és del 1046. En un primer moment el terme de Gavarra fou una possessió d'Arnau Mir de Tost.
El 1071 el mateix Arnau Mir de Tost, que el tenia en feu del comte d'Urgell, el llegà al seu nét Guerau de Ponç, futur vescomte d'Àger.
Arquitectura militar del recinte: L'edifici té una planta irregular ja que segueix la forma de la roca sobre la qual és assentat. El castell de Gavarra és una fortalesa medieval assentada sobre un penyal, amb els murs un xic irregulars per tal de resseguir el contorn de la roca.
L'alçada total és d'uns 8 m, excepte el mur nord on la paret solament té uns 5 m, ja que s'ha aprofitat com a mur la roca, sistema constructiu molt emprat a l'edat mitjana.
Pel que fa a la distribució de l'espai interior, segurament constava d'un soterrani, a peu pla del carrer actual, i de dues plantes amb terra de fusta.
És una construcció sense gairebé cap obertura. Té dues portes d'accés; una a ponent i una altra al sud. A la façana nord s'obren cinc espitlleres, tres al primer pis i dues al segon. Finalment a la part oest s'observa una espitllera.
Aquest edifici, per les seves característiques, sembla que fou construït al segle XI o a l'inici del segle XII. El fet que tingui tres trespols sota teulada -símbol clar de riquesa, oposat a les petites cases amb una sola coberta dels pagesos- fa pensar en una casa forta bastida per un cavaller, batlle o veguer que dominava el petit nucli de cases que l'envoltava i les masies properes.
Al costat d'aquesta construcció principal és possible que hi hagués una torre rodona de la qual no queda res més que el basament."
Mentre visitem el poble veiem una gran quantitat de voltors que baixen fins la vora d'un prat on deuen haver trobat o algú ha deixat, alguna cosa per menjar, es un espectacle molt bonic, el que no podem veure es el que mengen.
Agafem el cotxe i anem per carretera cap el Coll de Comiols, parant abans al poble de Bóixols, on al costat de l'esglesia parem a menjar de les nostres carmanyoles. D'aquí cap a casa.
Un dia molt bonic, quasi mes estona al cotxe que caminant, però ha valgut la pena. Hi ha hagut dos moments que he tingut un impacte visual, un de negatiu, que ha estat al arribar a la pista que finalitza al Coscollet, hem vist tot el pinar a l'oest de la pista, mort degut a la processionària. L'altre ha estat molt mes agradable, al nord de Tàrrega, els camps de blat, tenien les espigues verdes de mig metre, farcits de roelles vermelles (els cotxes paraven als vorals per fotografiar l'espectacle).

Per baixar el track, entrar a wikiloc. Per les fotografies, aquí.


.........................