Mapa del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades i Poblet

Esperem que s'aprovi ja, d'una vegada

D’Alforja s’inclou les Guilletes, les muntanyes de la serra del Mirador, la serra de Puigcerver i tota la línia de cresta des del coll de la Creu al coll dels Banys

0000000000000000000000000

Rauric, La Casa Blanca, Lo Codony

La Casa Blanca

Rauric

Feia temps que no sortíem el Josep Maria i jo, i avui ens hem tornat a trobar per fer un petit tomb per la part de la Segarra que correspon a la Conca de Barberà, aquesta vegada hem estat acompanyats per l’Hera, una bonica gosseta. Hem arribar a Rauric, hem aparcat al començament d’una de les entrades i hem sortir a les nou en punt. Com que arribarem per l’altre costat de la carretera, el primer que fem es visitar el petit poble.
Anem cap a l'església i el seu cementiri adjacent. A la façana de l’església hi ha una placa que posa 1882., o sigui es força vella, però no tant com moltes altres de les que hem anat visitant. Com es normal la porta està tancada i no hi ha reixa per poder veure l’interior. Al cementiri es poden veure dues esteles funeràries. Pugem a on era el castell, ara  tot cimentat amb una construcció quadrada que podria ser dipòsit d’aigua. L’esplanada, rodejada per una tanca de fusta, excepte pel camí d’arribada, permet una bonica miranda. Pel que sembla, del castell només queden unes poques pedres que hi ha a les pendents del turó. Des d’aquí dalt veiem per primera vegada, Savallà del Comtat, poble que anirem veient quasi tot el dia.
Sortim del poble i agafem el camí a la Cirera- A l’entrar al camí hi ha un antic pou amb la teulada trencada que ens permet veure que al fons hi ha aigua, sense importar si la porta es pot obrir o no. Al poc, deixem a l’esquerra la Pallissa del Figueres, que potser te historia però es molt nova, potser està renovada. Creuem la T-224 que va de Santa Coloma al limit de la «província», per seguir pel camí a la Casa Blanca, que després del primer repetjó ja veiem al fons. Passem a tocar Cal Calbet, amb un gos, a dins del tancat, que ens contempla, sense dir-nos res, mentre passem pel costat del mas. Arribem a la Casa Blanca, després de desviar-nos uns cent cinquanta metres, i parem a esmorzar en uns bancs de pedra que hi ha apegats a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, petita ermita amb una finestra de reixa que et deix veure i fotografiar l’interior, molt arranjat i bonic.
Com a l’entrada al camí cap a la Casa Blanca, que per cert es camí a Savallà, hi ha un cartell que parla de la font, que està a prop, i que es un bon lloc per aturar-se, ens allarguem, encara que no estigui en la direcció que tenim projectada. L’indret de la font estaria molt be si estès una  mica arranjat, ja que l’herba s’ho està menjant tot, amb una taula que era una gran bobina de cable, i unes pedres de seients, tots escampats. Hi ha una obra a pocs metres de la font, de pedra i ciment tot tancat, on hi ha una bomba en funcionament, però no es veu massa cap on deu dirigir l’aigua. Hi ha un bassot o bassa, que entre canyes i altres herbes, només deixa veure un petit tros de l’aigua ben verdosa. Tot això està en mig d’una gran pollancreda que en els seus temps devia fer molt de goix.
Al sortir d’aquí i retornar al camí que seguíem, fent una petita errada, que ens donem compte aviat, al mirar el gps. Seguim un camí entre els camps de Cal Roc i els camps de l’Estopa. Ens desviem per visitar, per fora, Cal Roc, completament enrunat, però amb un pou amb aigua. Del mas encara es pot veure una arcada interior. Ens desviem per entrar a l’Era del Cecílio, on hi ha una nova construcció. Seguim camí i no trobem l’Hostal de l’Estopa, a casa veurem per l’ortofoto que ja no hi son ni les runes.
Ens desviem per anar a buscar el camí de Conesa i la carretera del Codony, deixam a l’esquerra, separat, Cal Biel. A l’estona deixem la carretera per anar, primer per camí i després per la vora dels conreus, que està començant a brotar, fins el vèrtex geodèsic de lo Codony. Allí fem fotos de rigor i tornem cap a la carretera. Encara que als mapes marca un camí per la vora dels camps, no hi es. Si que hi ha un petit i estret muret de ciment, però fa de mal caminar pel damunt. Arribem a la carretera, deixem a l’esquerra Cal Bessons, i veiem a la dreta un paller en mig dels camps, amb pendent, i a pocs metres el que devia ser l’era, amb mur de pedra, amb el pla de l’era tapat d’herba. Veiem al fons Santa Coloma de Queralt i Aguiló.
Deixem el ciment per anar a buscar el camí a Santa Coloma. Al poc veiem un teixó mort, que en provoca una gran tristesa. Sembla que hagi estat atropellat. Passem per sota dos petites runes i pel damunt d’un gran paller. Deixem aquest camí, agafant a ma esquerra. Passem a tocar una barraca arruïnada i trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Rauric, pel Coll de Rauric, però nosaltres preferim seguir recte per passar per Cal Vinyals, sent impossible veure les construccions per dins, ja que està completament menjat per les herbes. Si que veiem les restes d’un bassot i un pou amb aigua a l’altre costat del camí.
Abans de la baixada cap a Rauric ens passa un tractor amb el remolc dels que escampem els fems pels camps, pel que el perfum que deix anar no es massa agradable. Arribem a Rauric pel camí de Cal Calbet, a un quart de dues, després de fer més d’onze quilòmetres, en un dia bastant solejat, que ens ha permès caminar molt alegrement. Els camps ja estan verds però li falta una mica per estar en el seu esplendor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim dels Morellons des de Senan

Ahir a la nit, abans d’anar-me a dormir, em va passar pel cap que avui podria anar a donar un petit tomb matiner, aprofitant per fer algun vèrtex geodèsic prop de casa. A l’aixecar-me, de les primeres coses que he fet ha estat mirar a la carpeta de caminades preparades quina s’ajustaria més al meu desig d’avui, trobant una que m’ha agradat. He preparat els estris, he esmorzat i m’he anat fins a Senan on he aparcat a peu de carretera en la gran esplanada on també hi ha els dipòsits de colors de les deixalles. He començat a caminar quan manquen deu minuts per les nou del matí, tot creuant la carretera. Es un dia solejat amb uns camps de cereals bastant gebrats.
Surto pel camí de Tarrés, i quan arribo a la Alzina de la Pastora, gran alzina amb plafó informatiu, m’adono que vaig per GR, no sé quin i no m’he adonat que al deixar la carretera hagués cap senyal que ho indiqués, crec que hauria estat bé que hi hagués algun pal indicador, al menys alguna senyal molt visible. Potser això últim hi es i no l’ha he vist. Des del peu de l’alzina i degut a a lluminositat es veu una magnífica visió del poble.
Vaig seguint el Camí de Tarrés, primer amb pujada i a l’ombra i després en pla, amb sol i ombra. De cop ja es veuen uns pocs ventiladors de la Serra de Villobí i es sent el seu soroll. Des de, menys o mes, l’alzina i fins aquí s’ha vist i sentit caure bastant fulles dels arbres caducifolis, es un bonic espectacle. També m’adono d’un altre fet que no m’havia adonat en tot el temps que fa que camino pels camins, hi ha una diferencia entre els camps de conreu que estan igual des de fa bastants anys amb els que s’han engrandit amb el pas dels anys, els primers estan margenats (caiguts o en peu) i els segons on es veuen les rascades a la falda de la muntanya, per guanyar terreny a ella. Si no més, curiós.
Deixo el GR, que segons una pintada al marge, es del GR3, per pujar cap el cim dels Morellons. No hi ha camí però hi han varis rastres, i s’ha saber d’estriar per agafar el millor, fet que no faig massa be, al menys es la impressió que tinc. Sense problemes arribo a la cota 725,2, petit turó intermedi, amb un gran roc posat per indicar el punt més alt, i el pal (només) d’un cartell de coto, la placa està per terra.. Des d’aquí fins arribar al cim amb vèrtex, s’ha de baixar a un camp de conreu, ara segat, per agafar un sender (??) que em puja dalt.
El vèrtex geodèsic està en una esplanada que sembla que l’hagin fet posteriorment, ja que la base de ciment del peu del piló està descalçada. Potser per posar alguna antena o similar, fet que m’ho fa pensar uns ferros, amb ganxo, clavat al terra. Sigui el que sigui, jo faig les fotos, menjo una mica de fruita, i marxo avall. Es rodeja el mateix camp d’abans i es va a sortir a un camí que comunica amb altre camp, on a una vora hi ha una bona filera d’arnes, i em penso que no hi ha cap abella a dins, per la quantitat que sento brunzir per l’entorn. Recordant-me de la vegada de Alforja, vaig depresa per sortir d’aquí.
Arribo al camí de Tarrés, del que repeteixo un tros, per deixar-lo per un altre pista que em portarà al Coll de Senan. Caminant per aquesta començo a sentir que el vent s’està despertant, fet que encara no havia notat fins ara. Hi han varies bones mirandes cap els conreus de la plana i les muntanyes de darrera l’Espluga i Montblanc.
Arribo al Coll de Senan, per agafar una pista, que primer em fa passar pel costat d’una torre de Catalunya Connecta i em fa entrar a Senan per la part alta. Als mapes marquen una bassa, a la dreta, després de deixar el camí a Forès, que no la veig. Potser està molt assecada i jo ja vaig mirant al poble. Arribat a aquest, li vaig una visita bastant exhaustiva, que per cert no trobo cap bar per poder fer una cervesa. Vaig a visitar al castell, del que només queda uns minúsculs trossos de parets. Pujo dalt del turó més elevat i allí no hi han ni pedres escampades. Em fa pensar que tot el «fato» es va fer servir per construir les cases del poble, però m’estranya, no veig clar que a peu hi hagin trossos de parets i dalt no hi hagi res. Per cert m’ha costat trobar per on pujar, pel tall fet a la vessant del turó per una esplanada on hi ha un dipòsit d’aigua, i coronant-lo un senyal geodèsic.
Arribo al cotxe a dos quarts i mig d’una després de fer quasi sis quilòmetres. Ha estat una caminada curta però satisfactòria, amb estones acompanyat pel cant dels ocells, en un dia solejat, encara que a trossos he anat o emboscat o per la banda obaga. Ara a esperar el dijous que ja tinc alguna cosa prevista.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

L'Argentada, Roc de l'Àliga i Tossal Ras

Vèrtex geodèsic del Tossal Ras

Tall del filó Atrevida i Roc de l'Àliga

Desprès de quasi un mes sense sortir per problemes familiars, avui amb el Josep Maria ens hem anat a un lloc proper i amb la creença de no ser massa fort. Hem enfilat la pista asfaltada de Castellfollit, de Vimbodí, i a sota de la Granja de Castellfollit hem aparcat el cotxe. Ens hem preparat i hem començat a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. El dia està començant a clarejar, fa humitat i una mica de fred, res que no es pugui suportar, i més quan comencem a caminar.
Abans de començar la ruta, per un camí trillat, encara que malmès, que era amb escales de les que queden unes poques, pugem a la part del darrera del que era l’edifici de la granja, ara residencia d’estiu dels monjos de Poblet, amb capella (no podria ser menys) incorporada. Estem en una bona esplanada però a la banda de darrera de les edificacions, totes adossades. La banda del davant, en cap lloc es pot contemplar en la seva amplitud, potser per dins de les tanques.
Una vegada vist tot el que podíem, tornem a baixar cap a la carretera i la seguim avall. Es digne de veure dos castanyers vells, un a cada banda de la carretera. La deixem per agafar un camí ample que va en direcció contraria a la que veníem. Pel que diu els mapes vells, i s’aprecia, això era una carrerada. Anem seguint prop de la llera del Barranc de l’Argentada. No hi ha llum en excés, ja que anem emboscats i es aviat. Fa humitat que no notem gaire al anar caminant, però si que es veu a l’entorn, molt moll, a més, per les últimes pluges. Deixem a la dreta un pi amb tres branques, però que no es monumental. El camí continua per molt de tros sent ample, encara que no es apte per vehicles, ni tots-terrenys. En alguns moments s’estreny però es degut a la caiguda de pedres de la banda de muntanya. Quan creuem un barranc subsidiari, el camí original està completament trencat degut a la potencia de les aigües que més d’una vegada deu agafar al baixar per aquí.
Després de més de dos quilòmetres i mig de caminar creuem el Barranc del Coll de la Mola (el de l’Argentada es deu a diferents barrancs que es van ajuntant i un es aquest), i aquí el camí ample finalitza, deu haver quedat perdut ja que per on es puja ara no es normal, una pujada curta però molt forta de terra, avui una mica fangosa i relliscosa. Dalt de la pujada es troba a l’esquerra el Poblat Miner de la Atrevida, que son quatre habitatges (?) adossats, quadrats, d’un sol receptacle amb llar de foc, Tot completament abandonat i amb l’herba que es va acostant per menjar-s’ho tot.
Seguim amunt deixant a la dreta un camí que ens portaria a la pista de baixada. Ara anem en direcció nord, per una pista minera, per on encara podria circular algun tot-terreny. Deixem a la dreta, a l’esquerra tenim l’estimbat, un escletxa no massa ampla, llarga i que sembla bastant profunda. Sempre per la pista creuem uns barrancs, i anem deixant a la dreta, forats miners, a l’esquerra que es el costat de l’estimbat, una gran quantitat de plaques metàl·liques escampades,  trossos de uralita i el que sembla la part davantera d’un R-4 o similar, mig enterrada per la terra del pendent, fins que arribem a una entrada d’un galeria que sembla una mica llarga. Deixem les motxilles i ens posem els frontals i entrem. La veritat es que no es massa llarga, i no hi ha res a veure, exceptuant tres neumàtics de vehicle gros.
Arribem on a la dreta hi ha l’entrada a una mina, amb porta metàl·lica i a la dreta un tancat amb una parabòlica i un panell solar, per mesuraments sísmics, amb un gros cable, protegit, que ve de l’interior de la mina. A dalt es veu entre arbres uns construcció de totxana vista, amb una llarga fumera. Aquí parem a esmorzar, i mentre ho fem, i per primera vegada del dia, ens toca el sol. Mentre mengem ens fixem en un detall, com a mínim curiós, tant la parabòlica, el panell, la tanca i tot el conjunt es molt nou, i en canvi per subjectar una capsa de connexions al terra es fa posant un roc al damunt, fet que ens fa pensar amb Pepe Otilio i Gotera.
Hem de buscar la continuació, ajudats pel gps, trobem un rastre que s’enlaira, i per allí ens dirigim. Al poc i cap a l’esquerra es veu un camí ample, ara tapat per la vegetació que va cap amunt. Havia fet servei al transport miner, i ara està en desús, però no som els únics que passem per allí, es veu el rastre entre l’herbada. Estic content perquè de moment està sortint bastant be la caminada i jo em trobo físicament be.
Però tot el bo finalitza, aquesta vella pista s’acaba, i el track em diu que d’on ho vaig extreure i un altre que vaig comparar, a partit d’aquí van pujar al dret. La vegetació es espesa, encara que es veuen petits i difuminats rastres, amb dificultats anem pujant, entre els pals de caminar i les branques dels arbres i arbusts que ens ajuden al agafar-se amb ells, aconseguim pujar aquests quaranta metres de desnivell, i que a casa he comprovat que son setanta metres lineals, dels que jo he fet quasi noranta. Arribem a un altre pista minera, també bastant tapada que fa una ampla ziga-zaga. Llàstima que quan canvia de direcció estigui tapada, i el rastre ens torna a porta per una curta i arenosa pendent per enllaçar amb la continuació de nivell superior.
A l’arribar a una possible cruïlla on hi ha un toll amb aigua terrosa, amb forma de petjada de dinosaure, em sembla veure un camí que puja i potser ens estalviaria un petit retomb, i com avui encara no hem fet res fora del previst, ho provem. L’encertem ja que està trillar i ens comunica amb la pista minera superior. El que si que està una mica brut de les branques, però res que ens faci penedir d’haver-lo agafat. Però quan arribem a la pista de dalt, ens adonem que per anar a la següent, que es de cotxes, hauríem de baixar el que hem pujat ara, pel que al dret, son trenta metres em línia recte, i fàcil de pujar, ho fem.
En pista apte per cotxes arribem a un coll on tenim a la dreta els cingles del Roc de l’Àliga i a l’esquerra un aljub i un mirador al Filó Atrevida, que per cert fa impressió veure el tall a la muntanya i la seva fondària. No es pot explicar s’ha de veure. Aquí trobem dos joves i les preguntem d’on venen i ens diuen de la Roca Ponent, i si es que volem anar i no sabem per on, lis diem que no, que anem en direcció contraria.
Seguim amunt, pujada fàcil, encara que amb dos trossos d’esglaons molestos pels meus genolls. La pujada es curta, i sense adonar-nos ens separem del que sembla el camí més lògic, però sense dificultat i pujant per un altre roquer amb esglaons més fàcils, arribem a l’esplanada rocosa del cim. En mig al damunt d’una fita de senyalització hi ha unes pedres com si maquessin el punt més alt, però aquest es vora cingle mirant al pou i al mirador de la mina que hem estat abans.
Una vegada fetes les fotos i les mirandes corresponents seguim camí, primer per sender trillat en baixada i després pel mig del que havia estat un tallafoc, en pujada, per seguir per pista i arribar al Coll de la Creu de l’Ardit. Des d’aquí el mes fàcil per arribar al Coll de la Mola hauria estat seguir el GR, però nosaltres volem passar pel Tossal Ras, pel que agafem pel mig del GR i la pista. Es camí ample, pedregós i forta pujada. Arribem al vèrtex i quan ens preparem a fer les fotos arriba una parella, i li demanem a ell si ens la pot fer, fet que accedeix amablement. Una vegada enllestits i que ells ens diguin que pugen des de l’Esgluga, marxem. Passem a tocar el que havia estat la bassa, ara només amb restes de la seva base, i ens anem a visitar el Mas de Sabater, mas em peu totalment però rònec i d’una sola habitació, amb una construcció adossada que sembla per guardar bestiar.
Seguim marxa i ens anem fins el Coll de la Mola. Aquí tenim la desbarrada del dia, però provocada pel track. Jo em penso que per aquí vaig passar però fa molts anys, i si ho vaig fer va ser abans dels 21, Anem a baixar pel GR i veig que ens hem desviat del track, retornem i seguint-lo ens fa baixar, bastant al dret des del roquer on està el pal. El problema es que jo no sé cap on es dirigeix el GR, ni res, ja que al mapa del gps no marca els Grs ni els Prs. Baixant al dret ens porta la GR,, baixa quina putada. Penso que està be pel poc tros. Seguim el GR i veiem les restes d’un pou o forn, el baixem a veure. Està tot molt relliscós, i com sempre no en queda quasi res, encara que es veu la rodona i el fons. Seguim i arribem a uns trossos de parets d’una vella construcció. Sort que aquí torno a mirar l’aparell, ja que tornem a anar malament. El track em diu que un tros abans havia de baixar al dret. Jo no m’ho crec que sigui el normal, ja que si des d’aquí fins a la pista hem d’anar d’aquesta forma no arribarem ni demà. Remuntem fins l’entrada del GR, i allí veiem que després dels primers metres i deixant-lo a la dreta, tot recte surt un sender trillat i amb marques de neumàtic de btt que va avall. Ja estem salvats del tot. El del track no sabia per on anava i ho solucionava anant al dret. El camí es bonic, baixa no massa fort, encara que s’ha d’anar amb compte ja que està bastant enfangat i rellisca. L’enllaç amb la pista si que està molt malmesa, on hi ha un pal indicador.
Ara ja només toca seguir pista avall. Son entre tres i mig i quatre quilòmetres de pista emboscada, amb algunes finestres que ens deixen veure el Tossal Ras, El Pic de l’Àliga, la Roca Ponent, i el gran tall de la Mina Atrevida, de dalt a baix (o a l’inrevés). Deixem a l’esquerra dos casetes forestals, amb molta humitat a dins, fet que fa que desistim dinar a dins. Poc abans d’arribar a la carretera parem a dinar, en una finestra de sol. Després cap el cotxe al que arribem a un quart i cinc de cinc, després de fer més de catorze quilòmetres.
El dia ha estat humit, però no massa fred. El sol a banda de l’estona des del Pic de l’Àliga fins al Coll de la Mola, i no sempre, no l’hem vist. Tenint això en compte i tal com ha anat tot, he quedat molt satisfet tant del tomb efectuat, crec que s’ho val, com del meu físic, encara que l’ùltim tros de pista, abans de dinar, caminava molt malament, desprès ja m’havia recuperat una mica.
Abans de fer una parada per refrescar-se a l’Espluga fem una visita a la Font de Nerola.

NO PUJO NI LES FOTOGRAFIES NI FAIG VÍDEO DEGUT QUE AJUNTANT LA MANCA DE LLUMINOSITAT I UNA PROVA QUE HE FET AMB LA MÀQUINA DE FOTOGRAFIAR, LES FOTOGRAFIES HAN SORTIT FATAL, O SIGUI FETES UN NYAP. Un altre dia serà.

Per baixar el track, teclejar aquí. 

000000000000000000000000000

Rojals, Portell de Colomera, Rojalons, Mas de Magí, Rojals

Avui ha estat el dia per la caminada ajornada el dia 2 per la pluja, que s’ha tractat de portar al grup dels Caminants a fer el tomb des Rojals a Rojalons, passant pel Portell de Colomera i el Mas de Magí. Per això ens trobem vuit (només) caminants a Rojals, i sortim pel GR a les nou en punt (quasi). El Gr va baixant. Passem a tocar la Font del Burxot i ens desviem pocs metres per veure la Font d’en Caballé, amb dos canons amb aigua, separats uns metres. Anem completament emboscat, son les Obagues de la Vall. Deixem algunes cruïlles, entre elles la que segueix el GR per seguir per la Vall de Llardons. En un roquer amb bona miranda parem a esmorzar. Durant tot el camí anem seguint unes cintes que marca el pas futur o passat d’una cursa. Ens creuem amb una parella de caminants que ens expliquen que avui es el dia per la cursa, la Marxa dels Roures.
Als quatre quilòmetres de la sortida deixem l’agradable sender que seguíem, (amb alguna baixada forta per terreny relliscós si està mill), per agafar un sender que puja de valent. Aquí ja ens han anat passant uns pocs corredors, separats uns dels altres, que devien ser el cap de la marxa. En un lloc que sembla que el camí finalitza, s’ha d’agafar a l’esquerra, en un pas entre dos arbres, i apegats a la pared, per una lleixa estreta, sense complicacions fins a una petita pared, que es puja fàcilment per tres o quatre esglaons a la pedra. Jo els havia avisat que havíem d’enfrontar-nos a una pared i tots queden tranquils per el fàcil de pujar-hi ja que no em recordava del que vindrà desprès, i els havia dit que era aquest. Però després ve la part difícil i llavors si que queden una mica embadalits. Em fan passar a mi primer, per ensenyar-lis per on es puja. Els esglaons son estrets, però amb compte i mirant bé on es posen els peus i buscant alguna branca per ajudar-se amb les mans, no hi han massa problemes per pujar-hi. Ajudo a la gent a passar l’últim pas. Desprès d’aquest, ve una curta pujada per un camí entre roques, deixar un desviament a l’esquerra, i seguir per sender trillat a la dreta, arribant a una tartera que s’ha de creuar amb pujada forta. Abans d’arribar al final del portell, trobem el frigorífic que ja hi era l’any 2013, però ara fora del costat de la paret i en canvi en mig del camí. Encara ens queda intentar passar sense xafar les restes en descomposició d’un gos mort, i pujar un petit ressalt on comença el barranc que ens ha estat acompanyant.
A la pista ens comença a tocar el sol, que no em vist en tot el dia. A tocar a ella hi ha les restes d’una cadireta de cotxe per nen. Com vull passar per Rojalons, segueixo una pista, primer, que deixo per una de vella i bastant esborradissa que al final es perd. No hi ha problemes ja que les cases ja es veuen i anem per parades abandones amb herba baixa, i alguns rastres possiblement d’animals.
A Rojalons ens trobem a un senyor, de l’Espluga que ara habita molt per aquí, xarrem una mica explicant-nos interioritats del llogaret. Seguim cap a la carretera per deixar-la de seguida cap a l’esquerra. Tenim una bona miranda cap Les Garrigues amb bons colors de tardor. Arribem a una cruïlla de pistes, on tenia previst, en principi, anar cap a l’esquerra però sent l’hora que es, volia anar cap a la dreta, però a l’entrada ens trobem una senyal de caçadors, o sigui anem cap a l’esquerra, tot baixant i agafant el sender cap a Rojals, que es el Pr i que està repintat de fa poc. Anant seguint el PR trobem la pista que em deixat abans, al moment que estan baixant tres tot-terrenys, creiem que amb caçadors. Trobem el camí que ve dels Solans del Creixent i ja seguim direcció oest fins a Rojals. Però primer passem a tocar el Mas de Magí, fantàstic mas (no podem tombar per fora ja que hi han cotxes), arribant al Coll de Rojals, on una parella de la que una persona va una mica tocada del genoll, segueix per carretera i la resta agafem la pujada que surt recte i pel sender arribem a Rojals. Es un quart i mig de tres i hem fet més de deu quilòmetres i mig. Un dia que quan hem vist el sol no ha picat gaire i la major part del dia hem anar emboscats. Un bon ambient i companyonia que ha continuat en el restaurant on hem anar a dinar, a Montblanc.

No pujo les fotografies ni faig un vídeo ja que surten persones de les que no tinc el permís

Per baixar el track, teclejar aquí. 

00000000000000000000000

Blancafort, Mas d'en Llord i d'en Jover, El Reguer

Mas d'en Lord

Mas d'en Jover

Avui he tornat a sortir sol, i m’he anat cap a Blancafort a fer el vèrtex geodèsic del Reguer, però com sempre m’he preparat un petit tomb, avui d’uns onze quilòmetres, però com es normal, amb les meves tafaneries, sempre surten de més. He arribat a Blancafort i després de buscar el millor lloc per aparcar, ho he fet davant de la Plaça del Portell, m’he preparat i he sortit a un quart i cinc de deu, pel carrer de Verdaguer. He sortit a la carretera de Solivella, agafant a l’esquerra, per deixar-la seguidament pel Camí Vell de les Costes. La pista està retocada i molt ampliada de fa poc, però es un fet que succeirà en totes les pistes principals per on passaré avui.
Deixo aquesta pista per agafar el Camí Vell de Montblanquet, amb el terra completament tapat per la vegetació que ha quedat aplanada al passar el tractor del camp contigu i fer empènyer la terra damunt de les herbes de la vorera. Una vegada passat aquest camp de conreu, la vella pista s’aclareix. M’ha estranyat que estigui d’aquesta manera ja que per aquí passa el camí senyalitzat per anar cap la Serra del Tallat, tant a peu com amb btt. Surto a la carretera, que es per on tornaré, per deixar-la ràpidament pel Camí del Mas d’en Llord. Aquest també es ample, i molt polsos. No hi ha gaires ombres i el sol es comença a notar. Es veu algun tractor llaurant camps. En un  petit collet, es veu a la dreta el que era el camí vell, ara completament menjat, que pujava recte, i no com ara la pista que puja fent una esse per salvar el desnivell.
Arribo a l’alçada del Mas d’en Llord, un gran mas quasi totalment enrunat. Encara que queda un habitatge de dos plantes en peu, però molt tronat, no m’atreveixo a anar a visitar-ho. Tot l’entorn està caigut, hi ha runes per tot arreu, i vaig sol. Queda en peu la paret del fons del que podria haver estat un altre habitatge adossat. Mentre estic fent-li unes fotografies passa, direcció nord-oest un tot-terreny.
De l’esquerra enllaça un altre pista que es el GR 175, del Cister, i que seguiré una bona estona. Aquí sembla ser que el camí canvia de nom i ara es el Camí del Tossal Gros. Em passa un tractor que deu anar al tros. Entro en uns camps a la dreta per veure les retes d’un pou, ara sec, que era una bonica construcció al seu dia.
Més endavant em desvio ja que un dels mapes senyala la Fonts dels Horts, i m’ha semblat veure canyes camí amunt. Com es normal, en aquest terreny no hi han canyes ni fonts. El camí porta i finalitza en una colla de grans parades de conreu. Torno avall, i al poc em torno a desviar ja que quasi a tocar a la pista hi ha les restes d’un pou no massa vell. En realitat té una mica d’aigua al fins, però està tot fet malbé. Mes amunt em sembla veure una petita balma obrada, millor dit sembla que es formada per una gran roca i pedres per tancar i fer un espai de resguard. Quan vaig a pujar i en mig d’unes punxoses, em noto una picada a la cama, al principi crec que es un pinxo, però després m’adono que es una picada d’abella o vespa, surto de presa i em passo el llapis, que em dona una mica de frescor.
Fins aquí i com el camí anava a tocar a una vessant, hi havia trossos de ombra, però ara i a les envistes del Mas d’en Jover, el sol torna a tocar de ple. Després d’una pujada, de visitar una mica el mas i d’un altre pujada,el camí s’aplana i es deix a l’esquerra el camí a peu al Tallat i Vallfogona. Com a curiositat, el mas es de tres plantes, la tercera era el paller, i la planta baixa està completament plena de suports de ferro aguantat el trespol, encara que hi ha grans forats, i la teulada està arranjada. No acabo d’entendre aquestes despeses i després abandonades, ja que no cal dir que es difícil arribar a l’entrada i bellugar-se per fora, degut a la vegetació.
Més endavant, quan hi soc quasi a la part més alta del recorregut d’avui, veig que pel camí, i abans del mas, puja un bttero amb alforges. Jo em desvio per una pista vella, que els mapes hi figuren tan bona com la que ara es la principal. Està molt menjada i abandonada. Hi ha un maset amb pou i amb un recer que devia ser molt maquet, ara tot abandonat, amb la porta arrancada. També sorprèn que el devien arranjar, després de perdre la teulada. Van posar unes files de totxos per aixecar les parets i una teulada bastant nova suportada per bigues de ciment. Més endavant hi ha un altre maset, sense teulada. Enllaço a la pista principal, i segueixo fins a la carretera, TV-2338, la que deixo als pocs metres. A l’esplanada que hi ha al deixar-la dos sorpreses, la primera. brossa escampada i la segona,  aquí comença una senyalització amb cintes bicolors que m’he acompanyaran fins a Blancafort. A la tarde miro a la pàgina web de l’Ajuntament i trobo que el dia 20 van fer una bicicletada, però a l’inrevés, que a mes la situació de les cintes ho demostra. Escric al consistori amb aquests termes: «Avui he passat per la pista que va des de la carretera al Cap del Coll, la TV-2338, concretament des del quilòmetre 6 on he agafat la pista, fins que torna a trobar la carretera, mes avall del quilòmetre 2. M'ha estranyat veure-la senyalitzada amb banderoles bicolors. Avui he llegit que el dia 20 es va fer una bicicletada i m'ha fet suposar que aquest es el motiu de dita senyalització. Si es això només significar que han passat 14 dies i aquesta encara no s'ha retirat». Esperem que preguin mesures.
La pista va baixant, no he descobert el seu nom, i quan estic a les envistes del Turó del Reguer, i com ho veig fàcil apropar-me, agafo per unes parades d’ametllers, i sempre per la vora, fins al seu final, llavors veig un rastre i m’enfilo. Hi ha una esplanada molt tapada però amb moltes pedres, com si hagués hagut alguna cosa aquí dalt, i una mica més amunt el vèrtex dalt d’unes grans roques.  El poc tros que em separa està brut però res que no es pugui fet. Al menys aquí s’està a l’ombra. Volia pujar fins al peu del suport del vèrtex però la meva manca d’agilitat m’ho impedeix. Faig la fotografia de rigor, dalt d’una roques però sota de l’última. Es veu perfectament el vèrtex i a mi. A prop i damunt d’unes roques que sembla era un parapet m’assec a menjar una mica i treure’m la fullaraca de les botes, que m’ha entrat a l’entrar cap el Mas d’en Jover.
La baixada es fàcil si no haguessin arbres caiguts, però sense problemes arribo a la pista. Abans de trobar la carretera he pogut fer una drecera per la resta d’un camí, i he buscat i no he trobat un altre per estalviar-me un retomb, encara que hi es ja que a la part de més endavant es veu l’arribada. Ara ja per la mateixa carretera TV-2338 fins a Blancafort, entrant pel carrer Àngel Guimerà, visitar una mica el poble, canviar-me una mica, anar a la piscina a compar-me una coca, agafar el cotxe i cap a casa. He arribat al cotxe a un quart de tres després de fer mes de tretze quilòmetres.
Un dia molt calorós i encara sort que hi ha hagut trossos d’ombra i altres que corria l’aire. Hi he vist coses curioses, com marges fets amb fileres de pedres horitzontals combinades amb trossos de fileres de pedres verticals, al menys ha estat interessant. Tal i com he dit les pistes estaven totes retocades de feia poc, ja que la terra que ha quedat a les vores, encara estava solta i no premsada. A trossos al retocar la pista rasquen massa i la base dels marges queden bastant desprotegit, fet que fa que sigui molt fàcil que hi hagin caigudes de marges, Els camps de cereals estaven tots segats, els ceps estan esplèndids, he vist varis abeuradors per animals i algun/s es preocupa de portar aigua, ja que en tots els que hi vist es notava que avui havien posat liquid. Els camps, s’han alternat entre cereals i vinya, amb alguns d’ametllers i alguns olivers. Molta zona sense conreu dominada del pi, i la visió de la Serra del Tallat, amb els seus ventiladors darrere, que dona pena, em figuro que no fa massa es devia cremar. El de les deixalles i les cintes es un constant en tot el país, vagis on vagis ho vas trobant. Dona pena veure els grans masos i els petits masets, junt amb la majoria de pallers i pous i aljubs completament arruïnats, enrunats i abandonats, i avui he vist i passat a tocar un munt de masets i pallers. Però ja hauria d’estar avesat a veure-ho. Exceptuant el tros del Camí Vell de Montblanquet, la drecera després de deixar el GR, la pujada i baixada al Reguer, una petita drecera que he fet baixant i la visita al poble, tota la resta la hauria pogut fer amb el meu cotxe. Pel camí he pogut menjar unes figues i una mica de raïm, de camps abandonats, i bastantes mores (fruit). Encara que sortir sempre es positiu, no ha estat de les meves millors caminades.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000

Lilla, Font de l'Auró, tomb fallit pel Bosc del Teix

Capella de Sant Fructuós

Font de l'Auró

Avui ha estat un dia que de dos objectius que tenia ha aconseguit un, el més fàcil, però no el segon. Aquestes coses passen encara que jo no estic massa acostumat. Després de més d'una setmana de no sortir a caminar debut a un estat gripal, avui ja tenia una mica d'enyorança i he buscat una cosa curta, amb intenció de tornar aviat cap a casa, i que semblava no havia d'haver problemes.

M'acosto fins el poble de Lilla, que actualment pertany a Montblanc, aparco a la seva entrada i començo a caminar a dos quarts de nou, sortint pel carrer de les Cases Noves. Només passar l'últim habitatge hi ha un cartell indicant la capella de Sant Fructuós, i una mica més endavant hi ha un banc metàl·lic, situat en un lloc des d'on es pot veure Lilla, llàstima que la vegetació comenci a tapar-la. Una mica més endavant sento veus darrere, penso que es un grup que també comença la seva caminada per aquí. Passo per davant de la Capella de Sant Fructuós, una petita capella molt ben decorada, faig quatre fotografies i segueixo pel camí de l'esquerra, pel de la dreta es per on tornaré avui. Noto que el grup de darrer s'apropa, i que cada vegada estan més a prop. Es un grup de joves que quan estan a punt de superar-me agafen una pista a l'esquerra, quan jo vaig per la dreta. Arribo a l'alçada del Pont de la Rovina, m'apropo i veig i sento als joves dalt del pont. Intento fer fotografies sense que ells hi surtin. Es interessant llegir el motiu de la seva construcció a la pàgina web de Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà que demostra que des de fa molts anys es fa malbaratament de fons públics.

La pista creua la canonada soterrada de Gas Natural, al poc es troba les runes d'un mas a l'esquerra, totalment menjat per la vegetació. No puc arribar a l'entrada ni a posteriori, trobar el seu nom, i això que sembla una mica gran. Segueixo per la pista i em trobo a dos caminants amb un gos, lis pregunto si saben el nom del mas i em diuen que no ho saben, però em confirmen la proximitat de la Font de l'Auró. Aquesta font era junt la capella i el pont, el primer objectiu del dia. Segons fa uns pocs anys i per email vaig parlar amb una persona, una mica més jove que jo, i em comentava que era un lloc on quan ell era jove, s'anava a fer fontades i alguna calçotada, però el que vist avui es un entorn completament canviat i degradat, ara ho veig difícil, no hi ha ni un lloc per asseure's. A l'altre costat de la pista hi ha una petita bassa eixuta.

A partit d'ara ve el tros fallit. Tenia un vell track que deixant a l'esquerra el Tossal de Moragues, passava per les Planotes i tornava a Lilla per Cantacorbs. L'alegria es que l'entrada a aquesta vella pista es veu clara encara que demostra que feia temps que no passa massa gent. Poc a poc les argelagues es comencen a menjar l'estret pas, però amb senyals xafades, no massa recents. Les argelagues acaben per taponar el pas, fent una bona barrera. Miro una mica a ras de terra, per si aquest tros es curt, però el que veig es que una mica més enllà queda tapat inclús el rastre de terra. He de recular. M'adono que es una zona que no fa massa anys devia patir una cremada i ara entre mig de pocs pins joves, creix les argelagues, i moltes altres punxoses. En canvi a la a banda esquerra de la pista anterior, sembla que no va arribar el foc.

Com que als mapes marquen un camí que va fins el que anava, però que enllaçava més endavant, segueixo pista amunt, però entre la vegetació que està desbordada i l'eixamplament de la pista, es impossible veure l'entrada. Vaig fins el coll, i miro si encara puc refer el programat, però ho desisteixo al moment. La pista des del coll baixa cap a Vilaverd, fet que no m'interessa. Surt una pista molt degradada, no miro els mapes al pensar que si em porta amunt no es del meu interès avui, en canvi si que hauria estat una bona opció ja que em portaria prop del Coll Vell i d'allí podria retornar a Lilla. Retorno avall pensant que retornaré per on he vingut i m'aniré cap a casa.

Abans d'arribar a la Font de l'Auró, veig un camí molt maco i trillat, que marxa quasi paral·lel a la pista, i l'agafo, però poc a poc es va difuminant, i no ho entenc, hi ha un possible rastre que puja i un altre que baixa, agafo el segon, però també es perd. Me'n vaig cap a Lilla per la pista principal, però quan trobo el rastre trillat de btts pel damunt del soterrat de la canonada de gas, agafo per ella, amb una forta i relliscosa baixada, i després per una segona. Per anar a buscar el camí que tenia previst, hauria de baixar dues pendents molt fortes, i els meus genolls no estan per massa tràfecs, pel que agafo una pista a la dreta que em porta fins darrera de la capella, però abans encara he d'anar a visitar un maset, sembla abandonat però encara està sencer. Abans de la capella veig el que sembla un gos que ve cap a mi corrent, el sento esbufegar i llavors veig que es un senglar, jo ja estava preparat amb els pals per defensar-me, però el senglar no ve recte, prop meu fa una mitja circumferència per allunyar-se i passa corrent.

Arribo a Lilla que està de festa, celebrant Sant Sebastià, i aprofitant que l'església de Sant Joan Evangelista està oberta, puc aprofitar per veure-la per dins i fer unes fotografies amb permís previ. Arribo al cotxe a tres quarts de dotze després de sis quilòmetres vuit-cents. El dia no ha estat gens fred, encara que quasi no he vist el sol, ja que quan ha començat a passar per damunt de la Serra de les Guixeres, ja m'anava cap a Lilla.
Dues curiositats, la primera es que durant tot el dia he estat sentint el rum-rum dels motors dels vehicles que han estat circulant per la N-240, i la segona es que des de que he sortit de Lilla fins al coll al peu del Tossal de Moragues son incomptables els rastres que venint de la part de la muntanya creua la pista i va avall, segurament rastres fets pels senglars.

No pujo el track al wikiloc ja que no crec que a ningú l'interessi exactament el que he fet, per aprofitar-ho.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Colònia Banús, Baltasana i Tillar, passant per Mas, font i pou de gel del Pagès i altres

Pou de gel del Celestino

Masos (Coves) del Perotis

Avui havia de ser un dia fàcil i sense complicacions, per poder arribar aviat, a la tarda, a casa, però les coses a vegades es compliquen, una mica per les circumstancies i altres per penosos errors de les persones; avui ha passat una mica dels dos. Ens hem anat fins a la Antiga Colònia Banús, entre el quilòmetre 10 i el 11 de la carretera que passant per Poblet va a Prades. La nostra intenció es esbrinar si es pot fer un tomb rodó, sortint d'aquí, pujar als Plans de Pagès, seguir cap el Tossal i retornar passant pel Tillar. Al més de novembre del 2011 ja ho vaig intentar amb un track que feia temps m'havia baixat de la web del Palau Robert. La pujada va ser un desastre ja que a partir de la Font de la Teula, s'havia de pujar per un camí que seguia el Barranc de la Roja. El començament estava tapat de esbarzers, arítjols i altres, i després el camí dins del bosc es perdia molt sovint fins que s'havia de creuar el barranc i d'allí cap amunt va ser un desastre. Quan vaig arribar a casa vaig buscar aquest track, i ja l'havien canviat, i de la colònia al Tillar anaven i tornaven. Avui porto el track que em va passar un companys, que per cert ja em va avisar que la primera pujada es una mica dura i per terreny una mica tapat.

Aparquem, ens preparem, i comencem a caminar a les vuit en punt del matí. Només sortir ja tinc una petita errada, aquí crec que el gps m'ha enganyat. Ja es el tercer dia, escriure al servei tècnic, que quan faig un “goto” la fletxa d'orientació se'm queda clavada, però res que avui no haguem pogut solucionar ràpidament. Han fet un bon pas pel Barranc del Tillar, per evitar que l'aigua, quan baixa, vagi fora de curs, pel que tota la vora es un monticle que hem de creuar, i aquest està gebrat, igual que l'entorn. El passem amb compte i a l'altre costat surt un rastre, no podem dir senderó, que va cap amunt. Ara ve un tros que se'ns ha fet molt llarg, de forta pujada entre el bosc, però sense camí definit, i a moments que sembla que hi hagin restes de camí i rastres mig definits, però duren molt poc. S'ha d'anar pujant com es pot entre les alzines i les seves branques. Sempre intentant ajustar-me el màxim possible al track, per no desviar-nos del punt on hem d'arribar. Aquesta tros no el conec, no sabem el que trobarem dalt a la carena, i es molt fàcil al estar de forma continuada salvant la vegetació, perdre la orientació, encara que en aquesta classe de terreny necessites les mans i no pots estar amb el gps a la ma. Després de molts esbofegs i enganxades amb les branques arribem a un petit turó, es la cota 887, segons el mapa, on sembla que després d'aquí s'aclarirà el camí, ja que ara es tracta de seguir la carena.

La carena continua pujant, amb alguna petita baixada, lògic dels camins careners, i pel general es bastant fàcil de seguir, encara que continua havent trossos bruts. Quan ja encarem cap a la pista deixem el rastre de la carena sense quasi adonar-nos i això fa que ens costi més arribar-hi, ja que la carena anava pujant suaument. Tot aquest tros està ple de rastres que semblen senders, però es difícil saber quin es el bo. Una vegada a la pista respirem alleujats perquè a partir d'ara tot hauria de ser més fàcil, fet que no succeirà.

En un retomb on el tallafocs creua la pista, parem a esmorzar. Després haurem de seguir tallafocs amunt. Fet que fem una vegada reposades les forces. La pujada es forta per terreny completament atorrentat, entre les btts i l'aigua de la pluja ho han deixat fet un desastre. Sort que es ample i no gaire brut i em permet fer bones esses. Arribem a un petit replà on veiem que estan senyalitzant el camí mitjançant estaques i pals. Hi ha un camí que marxa avall. Al poc de seguir ens creuem amb dos operaris forestals que ens expliquen que estan senyalitzant, ja està obert, el camí ramader de Poblet a Prades, que passa pels Torners. També m'aclareixen un dubte que sempre he tingut, com es que a la Colònia Banús no hi han restes d'edificacions, només hi ha runes d'una de petita, i m'expliquen que allí es on estava la colònia dels obrers que van fer la carretera, però que habitaven en tendes de campanya. Ens diuen que podem seguir per l'antiga cabanera però nosaltres preferim seguir per la senda del tallafocs, a més van quasi a tocar. Ens creuem amb altres dos operaris i comentem també una mica la jugada, ens aconsellen que agafem la cabanera que es més fàcil i també arriba als Plans de Pagès, mig en broma ens fa l'advertiment que no ens arrepengem als pals que ja estan acollats al terra. Agraint-lo ho agafem, però encara que es un camí molt agradable i les pujades son suaus, farà que per culpa meva i del gps (per aquest ordre) tinguem una forta confusió.

Ens aturem on hi ha les restes d'una petita pedrera, on hi ha un pal indicador però encara sense la xapa informativa. Mentre estem aquí ens avança un dels operaris que va a buscar més pals ja que els tenen dalt, però abans ens explica que segons els estudiosos aquest lloc era per treure pedres esmoladores i així ho posaran a l'indicatiu, però ell no s'ho acaba de creure per la classe de pedra que hi ha. A casa he buscat la guia de l'Iglésies, Santasusagna i l'Amigó, i aquest lloc l'anomenen La Pedrera i segons ells, si que treien pedra esmoladora. Arribem als Plans de Pagès on tenen encerclat amb tanca metàl·lica un matxo o mula, que ha ajudat a baixat el “fato” de la senyalització, cap avall. Aquí i per culpa d'un punt marcat al gps, fora de lloc, que em fa tenir dues ratlles de track que s'interposa damunt del track a fer, i per no mirar bé el mapa, fa que busqui aquí la Font del Mas de Pagès, donant una serie de tombs incomprensibles. Al final, com no l'hem trobat (no està aquí) seguim, les ratlles errònies del track continuen al damunt de la que hem de seguir, i ens equivoquem de direcció. M'adono, reculem i finalment arribem a la font, i d'allí al mas, que entre el caigut i les bardisses només es veu uns pams d'un tros de mur. Retornem, aquesta zona hi ha un batibull de pals i senyals entre Gr i “Caminos Naturales”.

No anem pel camí més curt cap el pou de gel, ja que passem per la Font de la Bassa del Celestino, Mas del Violinista i runes del Mas de l'Espasa. El Pou de Gel del Celestino (alguns diuen que també es diu del Mas de Pagès, al cartell de “Caminos” només posa Pou de Gel i Pozo de Nieve), era un gran pou, ara només queda uns petits trossos de parets, on encara es pot veure l'arrancada de dos arcades de l'esquerra i una de la dreta. Es una llàstima que no es pugui netejar el fons i descobrir i recuperar el que queda. Amb el cartell del pou també hi figura “La Roca del Gringol”, incomprensible les errades, del lloc i de l'ortografia. Si l'Amigó l'anomena Gríngol, qui son ells per treure-li l'accent, en un cartell que val “pasta”, i canviar-li el nom. A més el cartell sembla indicar que es refereix al rocam del costat, que encara que digne de veure i que val la pena pujar a dalt, no ho es, està a uns cent trenta metres al nord. Des de dalt d'aquest rocam es veu la roca amb la senyera al damunt. Baixem d'aquí i ens anem cap a la Roca del Gríngol. Com es normal on està la senyera no podem pujar, però val molt la pena introduir-se per aquest rocam i pujar a una roca, plana de dalt, on hi ha un cosi rectangular amb un sortidor, que em dona la impressió que era per recollir aigua. Es interessant veure els forats a les parets de dos grans roques, separades entre si i sense res comú, per posar travesses per transpols. Al peu també hi ha un tancat de pedres que podria ser un corral. El que segur que això va estar habitat i demostra la dura vida que es portava a l'antiguitat.

Ara ja he agafat la bona trajectòria i anem a passar pel Mas del Perotis, tal i com l'anomena l'Amigó. Després d'anomenar-les Coves del Perotis, va passar a ser les Coves del Pere, i finalment “Caminos” l'anomena la Cova del Pere, una degradació del nom totalment incomprensible. Es un altre petita prova de com si no es cuida es perd l'essència dels orígens. Aquesta cova pel que he llegit va estar habitada pel Pere Roig, de la casa dels Perotis, quan feia de pastor i pagès abans de fer-se guerriller. Encara queda una arcada de pedra on es pot veure la data de 1?85 (la que manca seria la clau), i a la paret principal una renglera de forats per les bigues. Abans al fons hi havia dos surgències d'aigua, ara ja no. La cova del costat, més petita es on guardava el bestiar, en un llibre diu que guardava els bous, alguna cosa deu ser certa. El que es segur que el conjunt de la cova principal, la cova de l'esquerra i l'era del davant, a banda de ser una magnífica visió, es de les fotografies que més corren d'aquesta zona, per internet.

Sortim a la pista per pujar cap a la Baltasana, però fent parada a visitar un pi que està ben recaragolat, que deu haver aguantat be degut a que està bastant a recer del vent, i ara les branques principals ja s'assenten al terra o sigui que ja no pateixen. Al tossal aprofitem per dinar, aguantant el soroll del motor que hi ha a la caseta de les antenes. Per la roba que portem, no fa gens de fred. Al costat hi ha un monòlit amb una xapa de l'A.E.C., pel centenari a tots els sostres comarcals, quina forma d'embrutar la muntanya, i no dic res de que no podia falta el típic pessebre, que un pot pensar que es d'alguna agrupació o societat de la zona, doncs no, es de l'Agrupació Cultural Folklórica de Barcelona. Aquí han de venir a embrutar!. I diré res de la fotografia d'un difunt, no faig cap comentari del que penso ja que no vull fer-me enemics.

Comencem la baixada, comprovant que haurem de fer via, ja que hem d'estar a Reus no més tard de les set. Tota la baixada ja no té l'espectacularitat de la tardor, per que els arbres de fulla caduca l'han perdut quasi tota. Passem pel Coll del Bosc, amb el seu pi gros, una bassa antiincendis i un cóm que agafa aigua de la bassa. Per un camí amb un començament una mica degradat i la resta, quan s'aplana, en més bon estat i forçant la marxa arribem al Tillar. Amb una petita parada, aprofito per agafar aigua, encara que crec que tenia suficient, seguim marxa. Em costa seguir la velocitat que marxem, a la majoria de la gent que va a la muntanya els semblaria lent però cansat i amb mal de genolls es una mica de suplici. Aquest tram d'uns dos quilòmetres se'm fa llarg, arribant a l'aparcament, quan quasi ja no hi ha llum de dia. Hem fet uns quinze quilòmetres hi hem arribat quan manquen quatre minuts per les 6 de la tarda. El dia ha estat bo, en els trossos oberts el cel estava una mica tapat, no feia vent, no feia fred, o sigui pel temps perfecte. Nosaltres amb la lentitud que caminem, que badem per tot, tafanegem tot el que trobem i gaudim tot el que podem, les excursions se'ns fa llargues però es la nostra manera de sortir, a això s'ha d'afegir que cada vegada vaig pitjor i avui per rematar-ho he tingut errades importants, ajudat pel gps. El que si que hem constatat que el tomb rodó no acaba de sortir, al menys entre la Colònia Banús i la pista del Tillar a Castellfollit no sembla que hi hagi cap camí ni sender, si que molts rastres però sembla que cap definitiu i tots bruts.

Cansat , adolorit però no cal patir, ja estic pensant en la pròxima que puc fer.

No he pujat el track a "inet", per l'embolicada abans de la Font del Mas de Pagès. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Llorac, Savallà del Comtat, La Cirera

Avui toca fer un tomb que feia dies que tenia preparat, i que em semblava que em satisfaria bastant més del que ho ha fet. Ha estat ajuntar dos tracks, amb alguna petita variació, com sempre faig. Aparco a Llorac, en un lloc destinat per això encara que no estigui senyalitzat, a la vora del mur que canalitza el Riu Corb al seu pas per aquí. Surto a dos quarts de nou del mati. El dia no està solejat i no s'espera que surti el sol.
Segons el mapa de l'ICGC, l'únic mapa que tinc, a Llorac hi ha el castell i una casa forta. Primer intento localitzar el castell, però entro en propietat privada, i quan em veig al davant de les cases penso que si continuo puc tenir problemes, pel que desisteixo després d'escodrinyar l'entorn el millor que puc. No em sembla veure res que s'assembli que podia haver estat part d'un castell, pel que retorno per on he vingut. Començo aquí la caminada pròpiament dita. Agafo la pista de la dreta, però als pocs metres veig un corriol que puja, la direcció es al possible castell. Com no podia ser d'un altre manera, l'agafo, deixo un possible desvio a la dreta, i el camí es difumina prop de les cases d'abans. Torno a mirar l'entorn, i en comptes de recular, segueixo per un rastre i surto a un camp llaurat. Sembla que no hi ha res, però potser més a la dreta hi ha un tros de paret. Em vaig cap allà i trobo les runes d'un gran habitatge, tot menjat per la vegetació, pel que em costa arribar i entrar. Les parets de fora a menys de mitja alçada, les de dins, amb poques filades en peu, etc. Em sembla veure el que podria haver estar unes finestres en format espitlleres, però res en concret. Em penso que potser no era el típic castell sinó una masia fortificada, encara que no sembla que les parets de fora tinguin els acostumats contraforts. D'aquí per retornar a la pista, hi ha un corriol trillat, però amb uns arbres caiguts en mig, que dificulta una mica el pas.
La pista es el Camí de les Parades, que tal i com indica el seu nom, va deixant entrades a les diferents parades. Abans de que finalitzi en una parada, i segons el track que porto, he d'agafar un corriol que quasi que no es veu, a la dreta. Hi havia unes fites que quasi no es veien, pel que les reforço amb tres pedres més. El corriol es va separant de forma continuada en diferents rastres, però jo intento cenyir-me al track el màxim possible, ja que em posa a prova el anar esquivant els alts matolls i les branques dels arbres. Arribo on he de creuar un barranquet o camí fondal, no sé discernir el que es, al mateix lloc on arriba un rastre més bo de la parada de dalt. A partir d'aquí ja s'embolica del tot, ja que entro en un tram molt impracticable. Encara que porto en el gps, un track real, em vaig barallant molt amb la vegetació. De prop veig en un nivell inferior una pista i aconsegueixo arribar-hi. La pista es molt bruta amb un rastre en mig. Sembla que vingui de l'altre, la que havia deixat, el Camí de les Parades. Potser l'entrada a aquesta era a uns 100 metres abans d'on he deixat l'altra, però no vaig a comprovar-ho, ja que em sembla que a la reculada hi ha una pared espesa de vegetació. El que no entenc es que en el track que em vaig baixar posava que valia la pena fer aquest tros, encara que avisa que està una mica brut, per conèixer l'Obaga del Riu Corb. No sé que dir, ja que emboscat com aquí ja he estat varies vegades, i no li veig massa la diferencia quan estàs en mig d'aquesta classe de vegetació, que es la que tenim per aquestes contrades.
La vella pista poc a poc es va aclarint i en un tomb fort a l'esquerra, que per cert està completament tapat per arbres caiguts, veig a la dreta un bon senderó que segons sembla m'estalviarà un bon tomb de pista. El camí va pujant i té dos o tres repetjons forts, però res que no es pugui superar fàcilment. Arribo a la pista, ara ample i neta, a més de boscana. Poc a poc es va sortint del bosc, i per fi la pista queda completament en zona oberta. De seguida es veu el castell de Savallà però encara falta bastant. Entro al poble, però primer em dirigeixo cap al castell, on hi han varies antenes, i un vèrtex geodèsic. El tomb del castell està amb una tanca però molt brut, igual que el vèrtex. No pujo al vèrtex que té una escala, perquè els primers enganxalls estan molt solts. A la tanca dels repetidors al costat del vèrtex hi ha un quadrat que l'han tallat, deu ser algú que s'ha colat dins del recinte.
Desprès visito el poble, bastant vell però net. A la sortida i assegut a la parada del bus, aprofito per menjar una mica de fruita. Després segueixo per carretera fins el cementiri, on la deixo pel camí de Llorac. El camí te tendència a baixar, i els meus genolls es ressenten una mica, encara que es per pista. Només creuar el Riu Corb, el camí tomba a la dreta per pujar a la carretera, aquest seria el camí normal, per seguir la carretera a l'esquerra, uns pocs metres i agafar la propera pista a la dreta. Però com sempre intento buscar millores, encara que normalment el que faig es pitjor, jo segueixo recte, passo per sota el pont i arribo a un gran camp de conreu cerealístic, que he de resseguir per la vora esquerra durant un curt tros, fins a trobar un lloc per on pujar a la pista. Ara ve un tros d'asfalt, ciment i terra compactada, fins que trobo el desviament cap a la Font de la Cirera. La font i el seu entorn l'havien rehabilitat, amb unes obres que quan es van finalitzar van dignificar el lloc, però ara ja està en un estat d'abandó que dona llàstima. Hi ha una bassa, plena d'herba, amb rentador en un costat. Aprofitant que hi ha unes taules de fusta amb bancs incorporats, aprofito per esmorzar/dinar. Una mica corrent avall, hi ha les restes d'unes basses abandonades, que recollia l'aigua per regar els camps de més avall. D'aquí cap a La Cirera, hi ha un camí vell encara que està completament colgat, pel que vaig pujant per la vora dels camps per si en un moment o altre es podia seguir pel camí. Ho he aconseguit quan ja estic arribant. La veritat es que aquest antic camí entre dos grans parades es normal que es perdi, ja que no hi ha que anar a buscar l'aigua a la font, des del poble, i estic segur que si no fos perquè es una mica enfonsat hauria quedat engolit per un o els dos camps adjacents. A mi m'ha donat molt de pal retrocedir i pujar per la carretera, que es per on deu passar la majoria dels que passen per aquí.
La Cirera es un llogaret, on el castell era una casa fortificada, l'església i el cementiri estan completament connectats, i des d'on es pot divisar els castells de Savallà i de Llorac. Des d'aquí fins a Llorac se'm fa una mica llarg, ja que son uns quants quilòmetres de pista apta per cotxes, de les que jo dic sempre que son amples i polsoses. Hem desvio per pujar fins a la Masia del Ros, completament enrunada i on no es del tot fàcil arribar-hi des d'aquesta banda. Una verdadera llàstima que construccions com aquesta s'hagin abandonat i perdut. Més fàcil em resulta sortir i més hauria estat si m'hagués fitxat amb el camí vell d'arribada al mas, encara que resta molt tapat per l'herba baixa.
Arribo a Llorac i li pregunto a un veí si el castell son les runes que he trobat al matí i m'indica que l'únic castell que hi havia es on al mapa posa "Casa Forta de LLorac", i on posa castell es una antiga masia. Torno a pujar a la part alta del poble per trobar-me una antiga casa fortificada. Arribo al cotxe a les quatre en punt després de fer quasi setze quilòmetres i mig. Una caminada no recomanable a l'estiu degut a la quantitat de pista, apte per cotxes, que hi ha. Pel demés, un altre dia d'excursió i un projecte menys a fer.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

000000000000000000000000000

Vallclara, Estret i Abric de Viern

Font Seca

Castell de Vallclara

Després de més d'un mes sense caminar per les nostres terres i com els companys, per diferents motius, no estan per la labor, decideixo fer una sortida curta, amb intenció de tornar a dinar a casa. Per això he triat una de la que repeteixo un tros. Des de Vallclara anar a veure l'abric de Viern, on hi han pintures rupestres.

Aparco a l'entrada de Vallclara i agafo el Camí del Bosc, quan passen cinc minuts de les vuit. Només agafar aquest camí m'he de posar a la defensiva per dos petits gossos que no paren de bordar i seguir-me. Al passar pel costat del restaurant canvio quatre paraules amistoses amb una dona que surt al sentir bordar els seus gossos. Al primer pal indicador deixo a l'esquerra el camí cap els castanyers, i agafo a la dreta. Primer la pista es bona i apta per cotxes, però poc a poc es va deteriorant. Es fàcil caminar ja que al ser un camí bastant planer no està deteriorada per l'aigua de pluja, encara que es va notant la deixadesa i la manca del pas de vehicles. De cop em trobo a la Font Seca, on l'altre vegada no vaig veure aquest camí, encara que no l'hauria agafat, em feia patxoca saber on sortia. Ara ja ho sé.

Des d'aquí podria sortir quasi a la bassa dels bombers però com tinc un waypoint que diu “cara de gos” i vull saber que vol dir, no hi vaig. Per això una vegada a la parada més amunt de Comamolera, en comptes d'agafar a l'esquerra, agafo cap a la dreta, per on vam sortir l'altre dia, amb la diferencia que avui segueixo el camí vell, després de barallar-me uns quants metres amb la vegetació. Una vegada passada la paret d'herba, el camí està brut però passable. Al sortir a la pista veig la cara de gos, es una pedra encara que necessites una mica d'imaginació. Si es segueix fins a la seva alçada, la figura va desapareixent convertint-se en una simple roca, que es el que és.

Segueixo el Camí del Molí de Viern. Les runes on els mapes marquen el Molí de Viern, no sembla que ho siguin. Algunes cròniques actuals també diuen que ho es, però podrien estar influenciades pels mapes. També podria ser que ho fos, però no trobo informació fidedigna en les guies antigues.

De l'Estret de Viern pot es pot dir, un primer tros damunt d'un cimentat adossat a una gran roca, i el pas entre una roca a la dreta i una altre gran roca que devia caure fa molts anys. Jo segueixo fins a la gran bassa de Viern.

Un vegada a la bassa segueixo cap l'abric de Viern. En un retomb em sembla que podria pujar, però vaig cap on tinc marcat de fer-ho. Es fàcil, lent, costerut i sense camí. Arribo a l'abric, i després d'una bona estona de buscar les pintures, no les trobo, ni mirant les fotografies de les cròniques ni amb les referències textuals, que porto al mòbil. Després d'una bona estona, segueixo la paret i baixo per on rastre, que fàcilment em porta al retomb que mencionava abans.

De tornada cap a la bassa, em desvio per un camí, paral·lel al barranc, ja que des de dalt m'ha semblat veure una presa. Al començament el camí esta be, però a partir d'una esplanada on hi han arnes, el camí s'embruta i no em deix passar. Retorno a l'esplanada i baixo al barranc, sense aigua. Es pot seguir bastant be, encara que el tros final es pel rec cimentat. En realitat es una presa, però l'entorn està totalment deixat, amb un abandó depriment. La presa té uns quants metres, però ja no fa pantà perquè la poca aigua que corre, ho fa per una de les vores. La resta del que hauria ser pantà, es terra i herba. L'aigua entra en les conduccions i desapareix.

Retorno cap a la bassa, i ja agafo camí cimentat amunt. Vaig a sortir a la carretera, en una esplanada, on ajudo a una parella a triar la millor forma d'anar des d'aquí a Andorra, en cotxe. També dialoguem una mica. Es tracta de seguir un tros de carretera, encara que jo intento fer-ho per la carretera vella, i això es com una carrera d'obstacles.

Quan es deixa definitivament la carretera, es tracta de seguir pistes forestals, en més o menys bon estat. Busco el lloc d'un waypoint que posa “esglaons de pedra”, i quan el trobo crec que el nom hauria de ser “esglaons al marge”, que seria molt més encertat. Una mica més endavant s'escapen volant unes quantes garses al veurem venir. Passo pel costat d'una font, ara sense rajar i amb molt poca humitat al receptacle. Com uns metres abans hi ha una petita obra de canalització, pujo dalt de la parada a veure si veig d'on ve, per la quantitat de herba que hi ha i el mal caminar que fa seguir per aquí, ho deixo còrrer.

A l'entrada al poble, erro i pujo per un pont anterior a on està la font. M'adono però em dona la impressió que hi ha una raconada bonica a l'esquerra, i es on em dirigeixo. La veritat es que es boniqueta, amb una gran balma. Surto seguin un senderoi i vaig a parar a unes escales llargues cimentades, quasi a l'altura del castell, del que només quedem quatre pedres mal posades. Anant sol no em veig en pit de pujar dalt de tot, i no sé si val la pena. A l'entrada al poble li pregunto a un senyor si allò es el castell, i em diu que si, i que anava fins el cementiri vell, i creu que hi havia una ermita encara que no en queda res. Entro al cementiri vell, on només queda la portalada d'entrada (o potser era de l'església vella adossada al cementiri) i una creu, aquesta entre mig d'uns munts de terra ple d'herba.

Em dirigeixo cap el cotxe, fent algunes fotografies del poble, on arribo quasi a l'una del migdia, després de fer uns onze quilòmetres, en un dia calorós però només solejat a estones. Com sempre he quedat frustrat al no veure les pintures i pel cansat que he quedat. Alguna cosa no acaba de funcionar, el pitjor es que ja sé que es. Avui durant la caminada només he vist un matrimoni amb dos fills petits, els quatre en bicicleta, quant ja tornava per la partida de la Plantada.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

De Querol a Santa Perpètua de Gaià, pel Camí de Sant Baldric i tornar per Cal Camadall

Santa Perpètua de Gaià

Seguer (Castell i església)

Per avui hem preparat una caminada per l'Alt Gaià, seguint un tros del riu, encara que abans de sortir no teníem del tot clar com fer el tomb, teníem mig clar els camins a seguir (encara que amb algunes dubtes), però gens clar si fer-ho tot per la dreta, per l'esquerra, en forma de vuit començant per a la dreta o per l'esquerra. Per això ens hem desplaçat cap a Querol i hem aparcat davant mateix del Restaurant Jordi, i sortim a caminar quan manca un quart per les vuit del matí, baixant a creuar el Riu Gaià, després de passar pel costat del Molí de Querol. Abans del molí, i a tocar aquest, hi ha les runes del que podria haver estat un mas amb paller. Quan sortim del molí cap a creuar el Riu Gaià, tot passant per la vora d'un camp de conreu ara abandonat, veiem un altre caminant dues parades per sota, que ens parla però no acabem d'entendre que ens diu, ens sembla que ens saluda però no ens queda clar.
Quan arribem al riu comprovem que el nivell de l'aigua es bastant alt. El company passa per dues pedres  molt molles, i després aferrant-se a un arbre caigut per acabar passant per damunt d'ell. Jo no ho veig clar, em descalço i el creu a peu. Després fem una petita marrada abans de mirar el gps i adonar-nos que el camí que hem d'agafar ens surt a l'esquerra, encara que el començament no es veu massa clar.
El camí queda desfigurat, la traça passa pel mig de camps abandonats, i arriba a un antic camí de bast, amb trossos empedrats. El camí està una mica brut d'argelagues, però que, punxant-se una mica, no impedeix per res el pas. Al tros final, quant ja s'està arribant a dalt de la serra de Sota-Roques el camí vell es perd i ara puja bastant al dret, amb traça molt marcada, fins a les restes del Casó del Benet. Des del seu començament fins a que es perd el camí vell, aquest es molt bonic, es va enlairant poc a poc, permetent bones visions tant de Querol, de les muntanyes de l'entorn, com de la vall i engorjat del riu.
Mentre estem visitant el mas ens arriba en direcció contraria, el caminant d'abans, que porta un foli amb l'ortofoto imprès amb el recorregut. Al meu entendre es difícil fer una caminada d'aquesta manera. Ens pregunta si sabem per on continuar ja que no ha trobat el camí. Aquest s'ha de vorejat el camp sembrat i agafar una pista que surt per la parada de sota. Parlem una mica i marxa molt ràpidament, Aquesta pista, una mica dolenta per vehicles, ens porta als terrenys de Cal Camadall. Ens desviem per visitar El Corralet, on esmorzem. Aquest mas, amb corral i paller, està molt degradat, encara que  l'habitatge conservi la teulada, fet que no passa amb el corral. Per dins tot està enrunat, es una pena ja que era prou gran. Ens sorprèn que els murs del corral cobert tinguin tres espitlleres, quan estan dins  d'un corral descobert.
Aviat vindrà la gran marrada del dia. Primer triem no fer el “vuit” i fer tot el tomb per l'esquerra, a més no tenim la màxima seguretat que el camí que agafarem arribi a bon port, que es el que passarà. Deixem la pista, per una de vella i amb bastants argelagues, que va seguint quasi exactament al mapa de l'IGCC, obrint primer una tanca de filferro, pel lloc adequat. Deixem dos possibles desviaments a la dreta, per anar pel sender, la pista s'ha anat encongint per la vegetació, tot seguint el mapa. De cop arribem a una tanca de filferro que ens barra el pas, encara que es pot passar per sota comproven que el camí no té continuació. Pujo un marge a l'esquerra i em sembla veure el rastre del camí, però es impossible de seguir, a més tal i com he dit, només em sembla. Hem de recular. L'estrany es que aquest tros de bosc i vegetació baixa amb gran quantitat de argelagues hi hagin bastants excrements de bestiar boví, ja que no sembla terreny apropiat. Agafem la pista, amb les seves llaçades i pugem fins que ja som a les envistes de Santa Perpètua, sobre tot el castell i l'església. Es de les vistes que valen la pena, ja que aquest conjunt es molt fotogènic. Baixem a creuar el Gaià, passem entre les cases i el cingle i pugem cap el castell i l'església. Primer anem cap el castell, la torre es altiva i sembla un tros de paret a la vora del cingle, però com veurem es bastant més. Abans d'arribar-hi hi han unes poques restes dels habitatges. Per acabar d'arribar a la torre, que fa molta patxoca al estar consolidada i restaurada, al menys per fora, hi ha un pont fet amb travesses (sembla de ferrocarril) i amb barana de ferro. A l'esplanada de la torre hi ha una escala que va fins la porta, però aquesta està tancada. Ens tornem cap a l'església, ja que no comuniquen directament, i primer la visitem i després i a prop seu, dinem. El que es veu de l'església, que conserva les parets i trossos de teulada, es que era magnífica. S'albira unes imatges dalt de les columnes i unes decoracions que devien ser dignes de veure. Intento pujar al campanar, i quan només queden 6 esglaons per arribar, no ho puc fer, ja que manca un esglaó, ajuntat amb l'estretor de l'escala, la meva poca agilitat i la manca de flexibilitat dels genolls, m'impedeix fer-ho. Mentre dinem tenint una bonica alegria, estem sentin el cant d'un moixó en unes branques properes, el busco amb la mirada i el veig, al moment veiem voletejar una setena d'oronetes, deuen ser les avantguardes del gruix, que venen a comprovar si ja està a punt la primavera.
Una vegada dinars baixem cap el poble, per agafar el camí del Gaià. Només sortir agafem per un camí que ens indica que es el camí a Seguer, deixant les senyals de PR. Aquí ens tornem a equivocar. Primer passem el riu per una passera de ciment, però al poc hem de tornar-ho a creuar, aquesta vegada a gual i aquí tornen a venir els problemes. Hi havia una passera metàl·lica que es pot veure riu avall a la vora esquerra. El company pots passar, amb dificultat, per una senyal de “perill d'inundació”, que estava posada com a passera, amb la mala sort que quan ja està al final, la belluga sense voler i treu una de les puntes de lloc. No em toca més remei que tornar-me a descalçar i passar a gual.
Una vegada enllestit el pas, continuem. Al poc ens ve un camí a l'esquerra amb les senyals del PR, o sigui que si haguéssim continuat pels senyals no hauríem creuat el riu. Passem per les restes del Molí de l'Andreu, i l'estret de les Roques Altes, un indret on gran rocs han caigut al costat del camí i que deixa veure la paret plena de petites escletxes que presagia una nova caiguda, amb el temps.
Ens desviem per pujar a Seguer, ens fa patxoca ja que estem per aquí i sembla que anem amb temps, visitar el castell i l'església de Sant Bartomeu. La decepció es gran, ja que a part que no es del tot fàcil arribar a la part de les runes, l'estat d'abandó es terrible. Del castell només queda una paret i mitja en peu, segurament per poc de temps, l'església, que devia estar dins del recinte del castell, tampoc crec que duri massa. A més està ple de deixalles, i a la part del castell van fer un dipòsit d'aigua d'obra, ara està amb la teulada trencada, i al damunt van posar un dipòsit rodó, que també està abandonat i una mica xafat. S'ha de felicitar a l'ajuntament de Pontils, a la Generalitat o al responsable perquè més degradat es difícil.
Tornem al camí del riu, on primer visitem la Fàbrica, antic molí paperer, i després el Molí de Seguer, antic molí fariner. El primer sembla que l'han començat a rehabilitar una mica, reforçant les parets i netejant l'interior, i on es pot veure els bassis per on feien córrer l'aigua. Trobo a faltar un plafó explicatiu. El Molí de Seguer, es un altre cosa, aquí està arruïnat i no han fet cap obra de consolidació.
Passem pel costat de Cal Camadall, on ens saludem amb els propietaris (ho semblen), llavors ens adonem que arribarem fosc. Deixem la visita al Gorg Negre per un altre dia, i quan creuem el Torrent d'Esblada la llum ja està a les últimes. Difícilment veiem una barraca a la dreta, aprofitant un roc, i la Font de la Tous, a l'esquerra, amb basseta a la dreta. El camí se m'està fent molt llarg, soc com aquell anunci de les piles, però jo soc dels ninots que es paren per piles esgotades.
Al final arribem a Querol, amb foscor total, son un quart de vuit de la nit i hem fet uns vint-i-quatre quilòmetres, amb dos marrades i dos creuades de riu a gual mullant-me els peus. El dia ha estat molt apte per caminar, però com anem xafardejant tot el que trobem, es pel que sempre se'ns fa més llargues del previst. El fred a part de a la sortida i al final, no l'hem sentit gaire,
Se m'ha quedat clavat el no poder enllaçar entre passat el Corralet i els Olivers del Soler, per camí i haver de donar tot el tomb que dona les pistes. Ja no ho he provat, ja que fa uns anys ja vaig llegir que estava completament perdut, el camí entre el Grog Negre i Cal Camadall, camí que surt en alguna guia molt vella. Deixo per un altre dia, potser, l'enllaç primer, intentant-lo des de Santa Perpetua.
El que no trobo mai obert, no sé si es que està tancat o es que passo a dies i hores intempestives, es el bar-restaurant de Querol, avui ens hem anat fins a Pont d'Armentera per fer la beguda post-caminada. I per últim, es pot dir que porto virosta, ja que tampoc puc visitar mai el poble de Querol, i la seva església. Al castell no sé si es pot anar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000