Mapa del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades i Poblet

Esperem que s'aprovi ja, d'una vegada

D’Alforja s’inclou les Guilletes, les muntanyes de la serra del Mirador, la serra de Puigcerver i tota la línia de cresta des del coll de la Creu al coll dels Banys

0000000000000000000000000

Fontscaldes, Torre de la Mixarda, Pont del Diable, Cova del Gat, Fontscaldes

Torre de la Mixarda

Pont del Diable o del Moro

Per fi he pogut tornar a caminar desprès d’una temporada familiar molt difícil. Com que estic molt desentrenat i amb manca de fons, he triat un tomb curt i planer, que feia temps que tenia en ment, tot visitant tres llocs de Figuerola del Camp, que pertany a l’Alt Camp, encara que ho he fet sortint de Fontscaldes. He anat en cotxe fins aquest llogaret, he aparcat a la part alta del carrer Major i he sortit quan eren quasi les nou del matí. He anat a buscar el carrer de la Font, tot passant pel davant del Restaurant Masia Fontscaldes, que avui està tancat.
Passo pel davant de la font, que té una esplanada al davant, amb un banc de fusta, amb seients incorporats. A la font està gravat l’any 1874, encara que crec que ha tingut remodelacions posteriors. Vaig a buscar el pas per sota la carretera i em dirigeixo a tornar a visitar el Forn Ibèric, dins d’una casa d’obra, tancada amb una porta perquè no es deteriori més. Sort que la porta es reixada i es pot veure dins, encara que no hi ha massa a veure. Segueixo en direcció sud-est per vorejar el Bosc de Vives, amb construccions entre ell i el camí que segueixo. Una vegada deixo la pantalla del bosc, puc divisar, entremig, Miramar, la Cogulla i el Mas de Balasc i altres. A la dreta es veu la part alta de la Torre de les Punxes. Una mica abans d’aquesta última torre he pogut veure per primera vegada, la Torre de la Mixarda.
Poc abans d’agafar en direcció nord, tot seguint la Rasa de les Fassines, a la dreta he deixat un petit cobert amb pou annexe. Canviant de direcció, tinc la torre a l’esquerra i on hi ha un maset per on el mapa marca un sender que hi porta, però té un cadena a l’entrada, i encara que el mas es veu tancat, prefereixo anar a donar un tomb passant pel camí a Valls i no passar per terrenys del mas.
La Torre de la Mixarda té darrera una zona d’esbarjo i tot està netejat, arranjat i molt bonic. No comprovo si la font té aigua, ja que no es del meu interès en aquest moment, i si en un altre ho necessito pot haver canviat les circumstàncies. Per sortir d’aquí provo un camí del mapa i del cadastre, però el maset pel que s’ha de passar a tocar, ho tenen tallat, a més d’estar completament abandonat i ple de bardisses. Retornar i anar a buscar el camí d’arribada a la torre no costa cap esforç, es totalment pla i amb recorregut curt.
Deixo aquesta pista per baixar al Torrent dels Masos, per visitar el Pont del Diable o del Moro, ja que com es sabut no m’agrada repetir tros (o al menys fer el menys possible). No trobo pujador i quan el trobo, un mal rastre, em porta a un camí que va direcció nord i el pont em queda al nord (els dos, més o menys), i si vull anar cap allà he de trepitjar primer un camp abandonat i desprès massa tros dels sembrats i això no m’agrada. Torno a baixar al barranc tot pensant que hauré de refer el camí, però trobo un altre rastre, que m’havia passat desapercebut, pujo, segueixo un rastre difús i em porta a altres sembrats de blat (em sembla) però amb una vora no conreada. Per allí que al poc es fa ample, em porta on hi ha el plafó i el pont. Sembla ser que no saben exactament si era un pont o un aqüeducte. Està restaurat i en bastant bon estat. No el creuo per veure si ara té continuïtat, ja que pel meu estat físic i anímic es massa estret, i això que es suficient ample; llàstima que han extret el fil-ferro que feia de barana.
Segueixo el Camí de Figuerola, que baixa a creuar el barranc, per remuntar a l’altre riba. Es un tros ombrívol que fa que es camini sense passar calor, però la sort dura poc. Passo pel davant del Mas d’en Llop, parant-me a fer unes fotos, comprovant que dos treballadors llunyans, treuen el cap entre els ceps per mirar el que faig, i al veure que segueixo camí tornen a la feina.
Abans de la cruïlla a la Cova del Gat trobo unes fites que apunten que també es pot anar per aquí. Agafo aquest sender i efectivament enllaça amb que el tenia preparat. La pujada a la cova es curta però dura, per a mi. Tal i com esperava té unes reixes per impedir l’entrada, amb teulada metàl·lica que suposo es per evitar que la pluja pugui, per ella sola o arrossegant pedres, fer malbé l’entrada i/o taponar total o parcialment l’entrada. Estan fent prospeccions arqueològiques. A la seva entrada aprofito per menjar una mica. La primer sala es curta i no gaire alta. Al final hi ha una possible gatera, i quasi al costat hi ha un pou. Ja no en sé més.
A marxar, després de la forta pendent, no torno per on he arribat, si que segueixo un camí en direcció contraria, que segons el mapa també em pot portar a lloc, evitant-me un tros de pista. Passo per les runes del que sembla era un gran mas, que segons el cadastre està a la partida de la  la Seguera. A partir d’aquí ja es seguir el camí sense més, es seguir el Camí de Figuerola, creuar la carretera de Lleida, amb molt de compte, entrar a Fonstcaldes per la carretera secundaria, visitar les runes de la pedrera i arribar al cotxe a tres quarts d’una i després d’haver fet més de nou quilòmetres i mig, en un dia força calorós, que ha anat augmentat a mida que passaven les hores. Sort que cap el final ha fet una mica d’airet pel que no s’ha notat massa que el sol picava. Això ho he notat més quan he sortit a la pista, després de baixar de la cova, que ja començava a anar cap el migdia. He estat content ja que tant a la pujada com a la baixada de la cova, i quan he estat assegut a la seva entrada, he escoltat el cant d’uns ocells, fet que cada vegada es mes estrany per les nostres contrades. De gent, a més del treballadors del Mas d’en Llop només he vist als de dos cotxes que ens hem creuat a la zona de la Plana d’en Lleure i a dos btteros, que també m’he creuat al Camí de Prenafeta, tot arribant a la cruïlla de la Torre de la Mixarda.
Tot el recorregut per pistes ha estat entre ceps (principalment), olivers, alguns ametllers, pocs avellaners i cireres, i alguns camps de blat i abandonats. Excepte els últims, la resta tenien un colorit verd molt maco. Com no pot ser menys, les deixalles pel camí no han faltat, avui sobretot i escampat per les vores, un munt de restes dels plàstic que tancats serveixen perquè els planters d’arbres creixin a dins. Ara a esperar les pròximes fites.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Farena, El Pinatell, L'esqueix, Molins fariners i paperers

La del dia d’avui es una de les caminades de les que no hi ha massa per explicar, ja que es una ruta molt habitual entres els excursionistes i caminadors de les nostres contrades. Es d’aquells llocs que des de que es va reobrir, més o menys bé, el camí de l’Esqueix, posant passeres, tothom ho ha fet o està en ment fer-ho, igual que jo. Aquesta vegada he anat amb els meus ex-companys de feina, organitzat perfectament pel Santi. Ens hem trobat 11 caminants, i un gos, a Farena, i hem sortit quan mancaven cinc minuts per tres quarts de nou del matí, tot seguint el PR cap a la Bartra. No fa gaire fred pel que no cal abrigar-se massa.
Anem pujant per l’obaga, deixant a l’esquerra el Camí de les Mines i desprès el Camí a la Bartra, però primer hem deixat a la dreta, les restes d’un petit forn de calç. Fins a la cruïlla del Camí a la Bartra, era el Camí de Capafonts. Anem pel Camí Vell del Pinetell, que també era el Camí de la Riba. Per les dates que som la temperatura es força bona, a més fa sol encara que per aquest tros el veiem poc a l’anar emboscats. Es un camí bastant trillat i que a estones deix clar que fa anys era un camí de bast. De cop ens trobem de cara un «piló del gent» que son els excursionistes del Creixell que estan fent tota la ruta a l’inrevés, i des del Pinetell, no de Farena com nosaltres. Quasi toquem la carretera, per creuar-la mes endavant per dues vegades. La primera es per creuar el Riu Sec, i la segona que crec que es un absurd, ja que has de pujar per un roquer de mala petja per enllaçar amb un camí cap a Rojals pel Mas de l’Anda i de l'Arlequí, per tornar a baixar a quasi tocar un altre vegada la carretera, i total per estalviar-se un tram de 100 metres plans d’asfalt. Però si es vol no fer carretera està bé, però jo dubto que el camí vell, ho fes.
D’aquí, aviat comença la pujada, on es veu molt més les restes de l’empedrat vell, amb pujada suau i amb les seves esses corresponents. En una cruïlla, deixem a ma dreta el camí que hi torna a creuar la carretera i es va cap a les Fontanelles (es l’antic Camí de Covetes), per agafar a ma esquerra, que suaument ens portarà a creuar per última vegada la mateixa carretera.
Mentre fem reagrupament ens surten quatre motos pel camí per on hem de seguir, camí que per les seves mides no poden circular, però ... Seguim per aquest camí, passem un bon toll aigua, sense problemes i més endavant trobem el brollador, a la dreta del camí.
Arribem al Pinetell on parem a esmorzar. A casa m’adono que en aquest llogaret hi ha un clau geodèsic, llàstima que no m’havia fixat abans. Es curiós veure un habitatge amb dos fotografies de l’Ovidi Montllor, molt bon record d’aquest gran autor i cantautor valencià, ara difunt.
Desprès d’alimentar-nos i fer les fotografies de grup, de rigor, comencem a anar de camí cap el Brugent. Tal i com havia sentit comentar, el començament del camí, ara està desviat ja que abans passava a tocar un mas i ha estat tallat. No es massa molèstia donar el petit tomb que es fa ara. Si es mira al cadastre es veu clarament com a tocar el mas surten dos camins, el de l’Esqueix i el de la Costa, que arribava al riu, fet que ara no succeeix. Ens desviem per anar al bon mirador que es la Roca del Lloro, segons un cartell, i on es veu part de la magnífica vall del Brugent, amb Mont-ral al front i ben enlairat, i el Mas de la Plana, quasi al fons de la Vall, també al front.
Retornem al camí i en forta baixada, per pista, amb alguns llocs on has d’estirar les cames per baixar els pedrers, arribem al començament d’una de les parts més significatives de la ruta, potser el nom seria el Grau de l’Esqueix. Això ho he sentit en algun lloc i no se si es correcte. Es baixa per un grau, amb una corda com a barana de seguretat, es passa per un escanyall entre la pared i un gran roquer, hi han esgraons, i de seguida arriben a les primeres passeres, es una doble passera. Diuen que s’ha de passar d’un en un. A la meitat hi ha un roquer on s’arrepenja una passera cap a cada costat. ens posem en fila i anem passant, de cop arriben una parella de «llestos», i es posen al davant de la fila que espera. Nosaltres ens mirem i com ningú diu res, jo no vull ser el que sempre em baralli; ells passen, també d’un en un, i després acabem de passar nosaltres.
El camí a partir d’aquí es fa molt enutjós, ja que s’ha d’anar de forma continuada pujant i baixant per entre grans rocs, i als que no tenim gaire flexibilitat es fa una mica pesat. Però poc a poc anem avançant. De cop, en mig del pedregal, ens tornem a trobar al grup del Creixell. Ens parem per deixar-los passar. Deixem a l’esquerra una petita cova sense importància. També ens creuem amb els dos «penques» de la passera, jo no m’aparto per deixar-los passar i ell quasi que cau al voler passar i no tenir lloc, cap dels dos tenien intenció de deixar-me passar, jo tampoc. Hi ha moments que seguim quasi a tocar el Brugent i en altres fem munta i baixa. Deixem a l’esquerra el camí a la Font de dalt i el GR. A l’esquerra hi han les molt poques restes d’unes runes, i ja hi som al Molí del Castlà. No entenc que en els nous cartells e indicadors posin Castellà, ja sabem que vol dir el mateix però trobaria més correcte l’altre. El camí actualment passa pel mig de les runes, pel primer pis. Entre l’herba es pot veure un petit tros de la planta baixa, i l’obertura d’un forn, una cosa a cada ma. Ens creuem amb dues parelles que ens pregunten per no anar i tornar pel mateix lloc, jo els informo que portem vuit quilòmetres i que una vegada al Pinetell han de seguir marques verdes, diuen que ho provaran, jo quedo dubtant que si no ho coneixen puguin fer-ho amb èxit. Creuem el Brugent per una nova passera i arribem a una cruïlla, recte cap a Farena anant a buscar el camí del matí, i a l’esquerra el camí dels Molins. Agafem aquest últim, cap a les Fontanelles. Vull buscar la font però la gent no està per la labor, no la trobo però he de seguir. Està molt canviat de quan vaig passar l’última vegada.
Nova passera i passem a tocar el Molí del Po o del Cristí, quasi no es veu res de res. Com treballa la vegetació quan ningú actua sobre ella. De seguida hi ha el Molí de Vilalta, un tercer molí quasi seguit. Aquest potser es podria veure alguna cosa, però ja m’he quedat l’últim i una mica despenjat i no es cosa de fer perdre més temps al personal.
Tornem a creuar per una nova passera, i en un arbre hi ha clavat un poema del Salvador Espriu, en celebració de l’any Espriu. Veiem a l’altre costat del Brugent unes parets de pedra, tot molt blanc i lluent, que pertanyien al Molí del Borrós. Passem l’última passera per arriba a l’entrada del Molí d’en Fort, molt endreçat tot, arranjat i en explotació. A la porta hi ha una petita cabra que quan seguim marxa, ens segueix. Un company intenta espantar-la però no hi ha forma. Un cotxe baixa per la pista i des de dins un xaval de menys de 10 anys m’insulta, penso que es devia pensar que la volia robar, no sé el perquè, però encara que ho pugui tenir en compte, trobo d’una mala educació i més quan el conductor només li renya amb una frase amistosa, i un altre nen que va darrere es fot a riure. Després ens trobem a un altre cotxe aturat, en espera que passem tots nosaltres, que ens dona la impressió que es el propietari o l’encarregat del molí. Porta un xavalet que té la aparença de ser germà dels dos del cotxe del davant.
Deixem la pista per un corriol a l’esquerra. Es per on quasi sempre he passat quan he estat per aquestes contrades. Està molt malmès, i ens fa anar molt lents, fins que trobem l’altre camí que ve de la pista, que ja demostra ser un antic camí de bast, amb alguns retombs que conserva l’empedrat.
Entrem a Farena per la part baixa del carrer Orient, arribant el grup de cua (3) al cotxe a dos quarts menys cinc de tres, després de fer una mica més de deu quilòmetres, en un dia solejat però que quasi sempre hem anat emboscats. La caminada ha estat perfecte i la major alegria que he tingut es que, encara que dura, no he quedat massa cansat. Tot això a banda de la companyia que com sempre ha estat al punt.
Tots menys el Josep Maria i jo s’han quedat a dinar al Restaurant Brugent, nosaltres dos ens hem tornat cap a casa.

No he penjat el track al wikiloc, ja que hi ha multitud de tracks iguals o similars, i no crec que aquest aporti res de nou.
No he penjat les fotografies al meu Google Fotos, ni el vídeo al meu Youtube, ja que no tinc el permís de tots els caminants

000000000000000000000000000

Alcover, Mas Roig, Mas de Fau, Mas de Barberà

Mas Roig

Ermita de Mas Roig

Feia dies que un tomb em passava pel cap de fer-ho, i es que amb poques dates de diferencia he vist dos cròniques de dues caminades que passaven per Mas Roig, la seva ermita i la seva font. Un dels dos tenia una llargada d’uns 6 i escaig quilòmetres i l’altre de més de 10. Avui després de dinar m’he decidit a fer-ho, portant els dos tracks al gps però amb la certesa que només podria fer el més curt. He agafat el cotxe m’he anat fins a l’Urbanització del Mas Llorenç o La Burquera, no se com es diu exactament, a l’entrada del camí que hi va, posa el primer nom, però ... Arribo, aparco al començament del carrer de la Romiguera, em preparo, i surto a un quart de cinc de la tarda, amb la seguretat que arribaré fosc, però avui ja vaig preparat, amb lot carregada.
Surto per pista cimentada en direcció est, havent deixat a l’esquerra la pista de tornada. De seguida veig un petit pilar amb un peça de ferro (rovellat) que era per una cadena, que ja no hi es, i a l’altre costat el tall a l’entorn d’un pi, on devia anar la part fixa de la cadena.
Arribo a la cruïlla del Mas de l Murtrar i penso que si arribo aviat ja aniré a veure’l. A l’esquerra hi ha un cartell que està fora de lloc, i ara marca a la dreta per anar al Mas Roig, quan s’ha de seguir per la pista, que aquí tomba a l’esquerra. Al poc hi ha una cruïlla, sent que els dos camins porten al Mas Roig i la de l’esquerra es més per cotxes, agafo la de la dreta. En realitat la distancia es similar i potser la de l’esquerra es més suau, perquè jo pujo, poc, i després baixo. La pista es converteix en camí i arriba a les envistes del Mas. Es un mas força gran. La part de l’habitatge podria està mes o menys be, hi ha dos portes tancades amb cadenat. La part de l’esquerra que eren corrals i trasters estan molt malmès, amb la tanca mig enrunada, amb dos altes palmeres desplomades. Al costa dret i quasi a tocar hi ha uns grans rocs que deuen ser caiguts de la part alta de la pedrera. La teulada està molt arranjada. Prop i darrere hi ha les runes d’una/es altre/s construccions, que no vaig a visitar ja que veig que avui em faltarà temps.
Baixo pel que sembla que era camí de la finca, hi ha un tros de marge de camí, encara que està molt desfet. A la dreta, apegat al marge hi ha una caseta que sembla de gos, i un abeurador al seu costat, tot mig menjat per les punxes. Ja es veu l’ermita del Sagrat Cor. L’ermita es petita d’un sol cos, amb un afegit a la seva dreta, que sembla d’un altre època, i darrera a tocar, un edifici on hi havia la maquinària de regulació de l’aigua de la gran bassa que hi ha més darrere. La bassa ara està mig plena. Seguint la pista per l’altre costat del Torrent d’en Ferreró s’arriba a la Font de Mas Roig, amb dos basses. De la font surt un bon raig d’aigua fresca. Les dos basses estan bastant plenes. Penso que devia ser un bon lloc per que els alcoverencs anessin a fer fontades.
Torno una mica enrere i a tocar el mas, segueixo amunt. El camí va pujant, a trossos està bastant be i a trossos atorrentat. De seguida es veu enlairat el Mas de Fau, però encara queda una mica. Es passa una porta oberta i que fa molt de temps no es fa servir, on a l’esquerra, el barranc fa un bon saltiró. No baixo una mica per veure’l millor, ja que no es fàcil (tampoc massa difícil) però està molt moll. Es veu que per aquesta zona fa molt pocs dies ha fet uns bons xàfecs, ja que als trossos planers encara hi han tolls que agafa tot l’ample de la pista. Mirant enrere es veu la Pedrera de la Ponderosa i el Mas Roig, mirant endavant el Mas de Barberà i dalt a la dreta, el Mas de Fau. El sol ja s’ha amagat darrera dels turons de l’oest. Els ametllers ja estan florits i fan goig, encara que manca lluminositat.
Arribo a una cruïlla, on la ruta a seguir es recte, però agafo cap a la dreta per visitar el Mas de Fau, allargant-me primer fins la Font de Roure. Era un lloc bonic, però la vegetació s’ho està menjant, la taula de pedra xafada, la bassa sense aigua i la font humida. Aquesta font era per portar aigua a la bassa, però el rec està tapat. Arribo al Mas de Fau, passant primer per les restes de la seva era. S’ha de tombar-ho per un rastre i passar entre branques i punxes per arribar a l’entrada. Només es pot  entrar al rebedor i la cuina, la resta està enrunada. Era un mas gran però no en excés.
Retorno a la cruïlla i ràpidament arribo al Mas de Barberà. Sort que està en terreny obert i encara hi ha llum. Al mas només es pot entrar a la part del davant, però no al mas pròpiament dit. Està tot enrunat, unes passes cap dins, unes fotos i fora. Era un mas gran, dels que devien fer patxoca. Al sortir, els gossos del Mas de Panxó, a l’altre costat de la vall, m’estan bordant. Al mas hi ha llum pel que deu estar habitat. Des del Mas de Barberà es veu el Mas de Panxó per un costat i el Mas de Fau per l’altre.
De mas surto per un camí a tocar la part sur, a trossos no sembla camí. Baixa fort, fins que desprès de deixar a l’esquerra tres o quatre entrades a camps, de passar per la vora de dos camps, al tercer s’ha de vorejar però no per seguir recte, sinó per anar a l’altre banda per trobar un sender trillat i maco que he d’agafar. Aquí ja m’adono que potser tindré problemes amb la llum de dia, encara que vaig tranquil perquè vaig preparat. Primer va bastant pla, però poc a poc es va decidint a baixar. Es deix a la dreta les runes d’una barraca al moment que el camí fa una esse. Va baixant a trossos decidits i a trossos suaus fins a la pista que va al Mas Blanc.
D’aquí fins al final ja no hi ha cap problema, tampoc ho he tingut abans, ja que la pista està cimentada i passa per terreny obert, pel que la blancor de la pista em dona llum suficient. Quan arribo a empalmar amb la pista de pujada em foto a riure al pensar que abans deia que si arribava a temps aniria a visitar el Mas del Murtrar.
Arribo al cotxe a les set en punt després de fer uns set quilòmetres tres-cents. He quedat molt content de que he pogut fer pràcticament tot el previst i no m’he cansat, i he arribat amb poca llum però suficient. Ara a esperar les pròximes sortides. La part negativa es la quantitat de processionària que comença a haver en els nostres boscos.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000

Pont de Goi, Doldellops, Ermita de Sant Llorenç i Convent de Sant Jeroni del Bosc

Convent de la Granja de Doldellops

Convent de Sant Jeroni del Bosc

Després de quasi dos mesos sense sortir a caminar, per avui he quedat amb el Josep Maria per anar a donar un tomb, amb poc de caminar però visitant uns llocs dels que feia temps estàvem parlant. Quedem a les nou del matí, després veurem que ha estat una mica tard, i enfilem cap a Alcover. A la rotonda on surt la carretera de Valls, agafem el que era una pista, ara cimentada, entre dita carretera i la C-14, que porta a les urbanitzacions La Cabana, Camí dels Muntanyans i Serradalt, i que es el Camí del Pont de Goi. Sortim a la TV-7421, l’agafem a l’esquerra, i quasi només entrar i després de creuar el Pont de Goi, , la deixem tot marxant a la dreta per una pista, aparcant en una esplanada on està la creu commemorativa de la batalla del 1809 contra les forces napoleòniques, que va provocar la caiguda del Camp de Tarragona. Hi han dos cotxes més aparcats en aquesta esplanada. Hi ha un panell explicant la rehabilitació d’aquest espai fluvial, però com es normal està tot empastifat.

Després de fer les fotos a la creu i el seu peu, amb placa inclosa, agafem el camí que surt i que va paral·lel al Francolí, on baixa una mica d’aigua, i amb un sol que ja comença a picar. Al poc trobem a dos homes, sembla de raça morisca, que estan agafant figues de moro, fem broma, nosaltres lis comentem que ull amb les punxes i seguim. Passem un pont sobre una barrancada que desemboca al Francolí, i ens sembla que podria ser bonic de veure’l, però no hi ha forma de fer-ho, inclús baixem a una parada, però l’herba ho impedeix per tot arreu. Al poc arribem al Molí de la Granja, i com no està tancat donem un tomb per l’entorn de l’habitatge, que sembla bastant ben conservat i segur que encara està habitat de forma discontinua. A la dreta hi ha una construcció enrunada i menjada per l’herba. Es veu tres trossos del mur del que era la bassa, manca un quart que es per on s’entra al recinte, que era la bassa, que ara està conreat d’avellaners. També es pot endevinar dos forats que eren engolidors de l’aigua de la bassa. Sortim a un camí que ve del Francolí i ens porta a la pista principal, passant a tocar l’altre banda de la casa. A l’altre costat de la pista principal hi ha unes runes, una bassa ara buida i un tub que sembla que portava aigua al molí, per una conducció que ara travessa la pista estant cimentada. No sabem si del temps de quan funcionava el molí o posterior, hi ha un rec que venia de la bassa, continua a tocar la pista i s’acaba en sec. El camí s’estreny primer per eixamplar-se aviat. Aquí el camí s’ha enlairat i hi ha una bona visió del Francolí, molt herbat però a nivell inferior, entre la llenca on va el camí i el riu hi ha un bon espadat, fet que ens fa badar ja que no ens ho esperàvem per aquestes contrades.

Després d’un repetjó començo a pensar si anem bé, ja que el camí se’m fa llarg, ja que em pensava que era més curt, com es normal només he agafat el gps perquè em gravi els camins que faré, però em sembla que me l’he deixat al cotxe, ja que no ho trobo a la bossa. Passem a tocar un mas o xalet on uns gossos ens borden des de dins de la tanca. Veiem una edificació dalt d’un proper turó i ens pensem que potser es el nostre destí d’aquesta caminada. Trobem uns grans trossos de mur, que ara no acaben de tancar res, però que podrien ser els que tancaven la propietat de la Granja del Convent de Doldellops, ara amb uns camps de blat que ja han estat segats. El camí puja entre dos murs i s’arriba a una esplanada on a la dreta tenim les edificacions senyorials de Doldellops. Hi ha una porxada en forma d’arc on no hi ha cap porta, i per on entrem. A l’esquerra hi ha les edificacions on hi ha una porta tancada al seu mig, també hi ha un altre porta que pel forat del pany veient que dona a un gran pati. A la dreta (tal i com entrem) hi ha la capella i darrere, al damunt d’on hem entrat enllaça amb els habitatges de l’esquerra. Ens adonem del perquè no hi ha porta que tanqui aquest primer recinte, i es que es camí de Valls a Pont de Goi i Alcover.

Al davant nostre hi ha un altre habitatge, que està com separat de la part principal i de sobte, de dins, en surt un senyor molt amable, que resulta que es el masover. Li preguntem a que es degut la semblança d’abandó, ens explica que aquesta propietat pertanyia a la Maria Martinell, filla de César Martinell, l’arquitecte modernista, i que fa pocs anys va morir sense tenir fills i ara els hereus no es posen d’acord i va passant el temps; el que sembla que s’ho queda (te dret a més herència que els altres) no té cap intenció de conservar al masover i aquest pobre home no sap que passarà amb la propietat. També ens comenta que es ell qui alimenta als gossos, que en una propietat com aquesta es necessari tenir, al menys com a vigilants, i el màxim hereu tant li fot. La Maria sembla que anava venint de tant en tant i era una persona molt preocupada per la qüestió social i per l’església. Mercès a les indicacions del masover trobem la Font de Sant Bernat, que raja un bon rajolí, amb bassa, rentador i peixos, però bastant deixat tot.

Una vegada finalitzada la visita mirem per on tornar cap el cotxe però sense tornar a passar per dins, només per variar. Jo me’n recordo que a la fotografia aèria es veia una pista que rodejava uns camps i sortia a la principal bastant després de Doldellops. Més o menys la trobem, al tercer intent, la seguim i anem a sortir al costat del mas o xalet dels gossos, però ara no ens fan ni cas. On hi ha l’espadat deixem la pista que baixa, i agafem un corriol a tocar el petit penya-segat, va pla però de seguida enllaça amb la pista amb una bona baixada. El sol continua picant.

Anem comentant que avui l’esmorzar ho farem una mica tard, ja que no ho portem i hem d’anar a algun bar. Però quan arribem al Molí de la Granja, agafem a creuar el Francolí per visitar un mas que hem vist de lluny, que sembla interessant amb unes bones finestres acabades en arc de mig punt. Arribem i el que ens sorprèn es que es un gran mas, que es va començar a restaurar i ara està completament arruïnat, encara que conserva quasi tot el sostre. Es van gastar una gran quantitat de diners en posar algunes bigues noves, i algunes reformes que ara estan destrossades. A més, van voler engrandir-ho, potser era el tros del paller, i aquí la teulada ja està ensorrada. Hi havia alguns detalls que demostra que el mas feia patxoca. No he trobat el nom del mas. Al davant tenia entrada a peu pla, amb porta al costat d’un aljub (crec que no era pou), ara sec, i unes grans escales que passen per damunt de l’esplanada cimentada de l’entrada i que entren al primer pis. Crec que aquestes escales son de la remodelació no de l’original. Darrere té sortida des del primer pis, no de la planta baixa. Els camps d’avellaners semblen cuidats, encara que hi ha mes avellanes a terra que als arbres. I a l’altre banda del camí d’arribada (i que continua amunt), els camps estan iguals i hi ha una séquia sense aigua, però activa.

Tornem a la pista principal, agafem el cotxe, ben calent encara que quan vam aparcar ho vam fer a l’ombra, i ens anem a Picamoixons, al costat de la piscina a esmorzar. Son les dotze del migdia. Un bon entrepà de truita, de quasi dos pams, i això que havíem demanat mig, una bona gerra de cervesa i un cafè (jo, i un tallat el company). Com decidim que anirem a la recerca de Sant Jeroni, enviem missatges als cònjuges que no ens esperin per dinar.

Altre vegada dalt del cotxe, ara ha estat tota l’estona a l’ombre, i cap a Sant Llorenç del Bosc. L’única referencia que tenim de Sant Jeroni es que està dalt i prop de Sant Llorenç, era un convent que havia tingut un màxim de 30 persones, i que només resten en peu tres o quatre parets. Arribem, després de dos marrades, al final de la pista, està barrada per la pedrera, reculem una mica i aparquem a la vora de la pista, quan tenim Sant Llorenç a sota. Tenim dos possibilitats a fer, encara que potser cap de les dos sigui la bona, recte amunt o cap a la dreta, son els dos turons que tenim a la vora. Agafem cap a la dreta, aprofitant que arribant es veu un mas o en construcció o arruïnat, dalt del turó. Sortim per pista i després d’una petita errada que no ens fa perdre gens de temps, però que ens fa mirar els mapes del gps i del mòbil (una cosa cada u), arribem sense problemes, tot passant per un petit collet amb herba baixa. Per arribar al mas, es la Masia del Romà, m’he de punxar una mica les cames, ja que porto pantalons de mitja cama (molt adient quan es va de recerca (?)). El mas ens queda a la dreta i en front tenim l’antic paller, sense teulada ni porta, ja que som a l’era. L’entorn del mas està quedant colgat per l’herba. Aquí ens passa igual que en el mas que hem anar a visitar a l’altre banda del Francolí, però aquí la impressió es més forta. Ple de bigues a terra per posar, algunes de ferro ja posades, terra per fer ciment a l’esplanada (ara menjada) de davant del paller, ferros per fer forjats abans del mas, sacs de ciments ressecs dins de la masia, una bona pila de revoltós a la part de darrera del mas, i varies altres classes de material d’obra per tot arreu, amb unes parets començades a cimentar i deixades a mig. L’obra està completament abandonada i deteriorant-se. Es una masia de planta baixa i dos pisos, on hi ha sostres entre pisos caiguts, i parets que s’estan badant. A l’entrada van començar a fer (o refer) un rafal aprofitant uns pilars que ja hi eren, han posat les bigues, i així s’ha quedat. Tal i com he dit una feinada per bellugar-se per fora per l’herba alta i seca. Com a curiositat hem trobat un tros de paper amb el logotip d’una entitat financera que ja no existeix (ha estat absorbida) que ens ha fet riure una mica.

Comprovat que aquí no hi es el convent, decidim anar cap l’altre turó. Preferim anar directes encara que entrem en terrenys particulars, però sempre amb el màxim respecte, sense passar cap tanca ni xafar res. Efectivament passem a tocar un mas on hi ha un tros de cinta dels «mossos d’esquadra», alguna cosa devia de passar. Agafem un camí ample que ve de la pista i anem amunt. Hi han petits senders, que més sembla fet per la gent que es belluga per allí. Arribem a una tanca i veiem al davant uns horts conreats, i cap el fons dos xiprers separats, l’un està a tocar unes construccions, no enrunades, de més amunt, i l’altre pensem que potser marca on està Sant Jeroni, però no sabem com arribar-hi. Anem enrere i entrem a Sant Llorenç, on tenim una alegria, ja que ho estan rehabilitant. Trobem al nou propietari i xarrem una mica, ho han comprat a la pedrera, està restaurant l’habitatge per viure tot l’any, i després rehabilitarà l’ermita i més endavant si aconsegueix alguna ajuda, l’altre habitatge, per casa rural o similar. Tot l’herba del davant està fora, ja es veu clarament els fogons, on hi es la dona fent menjar. Es un constructor de Valls o Picamoixons, ja no me’n recordo. Li preguntem per Sant Jeroni, i ens indica on està, ben a prop, i resulta que està situat on està el xiprer. Ens anem cap allà, Dos trossos de paret exteriors, i tres o quatre petits (molt petits) trossos de paret interiors. La primera paret que trobem conserva dos contraforts.

I res més per avui, un matí i migdia, molt aprofitat pel que volíem fer. Això de Sant Jeroni feia molts dies que en parlàvem, tant com vuit mesos, des de quan estar a Sant Llorenç. Ara tinc gravat en gps, tant des del Pont de Goi fins a Doldellops, on hi ha cap problema, i des de la carretera fins a Sant Llorenç, avui hem tingut dues marrades en cotxe, i fins a Sant Jeroni, per qui pugui interessar o per mi mateix. I QUIN DIA DE SOL, buf.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Santes Creus, barraques, cossiols i altres de pedra seca, cim de Santes Creus

Sant Pere de Gaià

Barraques i cossiol de Cal Grauet

Avui ens hem anat fins a Santes Creus a fer un tomb per les barraques de pedra seca, visitar l'ermita (eremítica) de Sant Pere de Gaià, i pujar al cim de Santes Creus a fer un altre vèrtex geodèsic. Per això aparquem en el carrer d'entrada a Santes Creus, ens preparem, i sortim a un quart i mig de nou del mat. Abans d'això per un confusió ximple meva, havíem aparcat en el lloc habilitat més amunt, al costat de la muralla, i enfilàvem pel Gr 172 però en direcció cap el Montagut. Jo no entenia el que em marcava el gps i el company es el que m'ha fet adonar que si havíem d'anar a l'ermita i la zona de les cabanes de la Capona, havíem de creuar la carretera.
Una vegada rectificat del tot, creuem el pont i ens dirigim a buscar el GR 175, Ruta del Cister, pel Camí de les Planes del Pont. Una vegada som als altiplans comença la visita continuada de barraques de pedra, i que fa difícil indicar amb exactitud els camins que anem agafant i deixant. Després de visitar les barraques 6 i 7 del dia, ambdues estan a tocar, decidim intentar anar a l'ermita per un camí que marca el mapa, però que no sabem com estarà. Hem de resseguir, per la vora, la parada on som i llavors ens trobem un vell camí una mica menjat per l'herba baixa, el seguim, però al poc l'hem de deixar per un rastre lateral, ja que una série de pins caiguts ens barren el pas, tornem a sortir al camí i baixem fins a una gran bassa plena d'aigua. Aquí s'han carregat el camí vell, però no tenim cap problema per arribar a la vora de l'ermita. Està arruïnada i una arcada de les que queden en peu, dona la impressió que la pedra de dita arcada va canviar de propietari. Encara que l'ermita està anomenada al segle X, es devia resconstruir posteriorment, ja que el material que hi ha a les parets ho demostra. Tal com he dit està en runes, aguantant les parets, i algunes arcades, no així la teulada, i les portes devien esser arrancades. Els pocs trossos de decoració que queda semblen postissos, no originals. Hi ha les restes del que devia ser un pou o aljub. A la seva vora aprofitem per esmorzar.
Una vegada alimentats, i per la vora d'on devia passar el camí vell, aquest ara està inservible, anem vorejant un camp, fins trobar un camí encaixonat que ens porta un altre vegada a les pistes. Es el camí de Cabra a Sant Pere, per on visitem les barraques 8 i 9. Agafem el Camí dels Muntanyesos, visitant un maset abandonat, les barraques 10, 11 i 12 i un pou d'aigua, veient altres barraques a distancia.
Arribem al que serà el plat fort del dia, en quant a barraques, ja que arribem a la zona de la Capona, i partir d'aquí i durant una bona estona, seguirem les indicacions, hi han canvis de camí, però molt agradable i bonic de visitar. Visitarem la Barraca de la Doble Estança, la Barraca de l'Era de la Capona, la Barraca de la Capona, La Cisterna de la Capona, El Cossiol de la Capona, les Arneres, El Mas de la Capona (enrunat), que tenia a la banda est, tres tines i dintre del mas un aljub. Després visitem un corral sense nom, la Barraca de Ca l'Augé, les dos barraques i el Cossiol de Cal Grauet. Sortim un altre vegada al Camí dels Muntanyesos, amb el Cossiol de la Soleta, un barraca arruïnada, un altre bastant menjada per la vegetació, la Barraca de les Oliveres, en mig d'un camp d'oliveres amb un terra farcit de roselles, i un altre barraca feta servir de galliner. Aquí hem finalitzar el tros de la capona, encara que hi hagi alguna de les que em visitat que no estaven indicades en el plafó informatiu.
Per aquest camí dels Muntanyesos hem de sortir al camí que ve del Pla, però els mapes ens marquen una possible drecera en forma de camí ample. Ho provem i la gran sorpresa es que al poc d'entrar trobem un altre cossiol i un pou d'aigua, amb una construcció de pedra, a la vora, que no esbrinem el que es. Sortim a uns camps, ja que el camí queda barrat per la malesa, posada de forma expressa, i el podem vorejar força bé, sortint un altre vegada al camí que anàvem, quan estem a tocar un maset tancat amb pou a l'entorn. D'aquí ja sortim al camí del Pla, davant d'un mas habitat que té una gran barraca que fan servir, la part més gran amb una porta de fusta, bastant nova, i la part més petita com a barbacoa.
Ara estem seguin el GR 172. Deixem a la dreta la part de darrere del Mas de la Cova de la Monja, aquest tros convertit en càmping. Uns metres  abans del Coll de les Forques, agafem a l'esquerra un petit sender que va a buscar la carena, dalt que es rocosa, després d'un tros, la deixem per un rastre a un nivell una mica inferior, a l'esquerra, ja que per dalt em sembla que no hi ha camí. Tornem a arribar a la carena i veiem el camí que venia, segurament una mica més fàcil que el nostre. Anem de pla, trobem un altre barraca un mica enrunada, i arribem on està el vèrtex. Hem deixat a la dreta un sender que baixava i semblava que era bo. Al costat del vèrtex hi ha la barraca núm. 28 de les que hem visitat. Asseguts a les pedres laterals de la barraca aprofitem per dinar. Després fem les fotografies de rigor i anem cap avall. Per un moment penso que potser el camí que hem deixat abans era bo. Al poc veiem un rastre que baixa que també sembla bo, menys que l'altre, i enfilem avall, però aquest es va dividim i cada vegada es més sotil. Agafem un de lateral que baixa poc, però es deix seguir i va a buscar el anomenat anteriorment. Arribem a ell, i ja de forma més o menys fàcil, té força pendent, ens porta a la carretera i d'allí al cotxe en un tres i no res. Arribem a dos quarts i mig de quatre, després de fer catorze quilòmetres i mig.
Avui ha estat un dia molt intens en quan a visites efectuades, més de 29 construccions, entre barraques, masos, cossiols, pous, etc. La majoria han estat molt interessants, tenint una série de particularitats que s'han anat repetint, totes tenen al menys un prestatge, un forat entre les pedres a nivell de terra, oposada a la porta, algunes tenen més d'una habitació, les més grans tenen annex un petita barraca, adossada a la principal (nosaltres ens rèiem dient que era pel gos), unes altre tenen un tancat sense sostre, potser pel carro, ... Hem passat per antics camins, alguns ara transitats per visitar el tomb clàssic, amb parets de pedra a les dos vores, no altes, similars a les carrerades. El que m'ha sobtat son uns munts de pedres com si fossin barraques, però de menor alçada i sense entrada de cap mena. En principi semblava que era per treure les pedres del camp, però no ho crec, ja que estaven ben posades com les parets de les barraques, i pel que seria dins de la barraca completament ple de pedres. Només em vist un bttero i quan arribàvem a la Capona un senyor de certa edat que marxava. El sol no l'hem vist massa, molt poc, hem tingut moments amb força humitat, que em donava la impressió de si estaven venint les pluges, pel que ens hem tingut un dia trist en quan a la visió dels camps conreats, cereals, vinyes i olivers sobre tot. He de significar que la numeració de les construccions visitades les he posat jo, per aclarir-me a l'hora d'arranjar les fotografies fetes. Molt acompanyats pel cant dels ocells, entre ells, alguns puputs. Una vegada arribats al cotxe ha estat l'hora de fer uns cafès per agafar força i arribar a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

000000000000000000000000000

Farena, Coll de Viladecabres, Mola Quatre Termes, Mas de Mateu, Farena

Farena

Font del Mas de Mateu

Avui ens hem trobat 12 caminants a l'entrada de Farena i hem nat a donar un tomb, pujant a la mola pel Coll de Viladecabres i el camí dels Carboners, baixant pel Mas de Mateu. Hem aparcat al lloc adequat a l'entrada de Farena, i hem sortit a caminar quan manquen cinc minuts per les nou del matí. Es un dia solejat però bastant fred, i bastant ventós, encara que aquí estem una mica a recer. Creuem el petit poble i anem a buscar el camí de la Solana. Està molt arranjat i netejat des del dia del Camí de Muntanya, encara que sempre ha estat un camí molt transitable.
Al creuar el Barranc del Xecó, al costat esquerre del camí, a nivell inferior hi ha el que havia estat una barraca rònega, ara un munt de residus amb restes de teulada de uralita. També a l'esquerra i bastant avall es veuen les runes del Corral del Pó, una mica més endavant i també a l'esquerra hi han dos baixadors al Toll de l'Olla, un amb pal indicador. L'antic camí de bast finalitza on fa bastants anys han fet el desviament per no passar pel Mas d'en Toni. S'ha de creuar el Barranc de la Font Gran, sense massa dificultat però res a veure al camí fins aquí. Aquí s'agafa una pista des de la que es pot veure la part de dalt del Mas d'en Toni, crec recordar que es la part de la font. Ens segueix un gos que ha vingut del mas, sense intenció de fer mal, però es un incordi, ja que quan no el mirem ens segueix burdant, quan ens girem s'atura, fins que jo, que com es normal m'he quedat l'últim, el faig fugir.
El tros del del camí de la Solana, el grup ens ha esperat una vegada al tres últims, i aquí, al moment de deixar la pista, tornem a esperar-nos. Des d'aquí fins al Coll de Viladecabres pugem per un camí boscà, arrecerat del vent, en continua i forta pujada, amb un terreny pedregós, cobert de fulles i una mica relliscós per la humitat de la pluja de fa uns dies. Per pujar més suaus en alguns trossos, hi ha una serie d'esses, de les que sembla que la majoria de gent no les fa, i hi ha d'altres que s'endevina però que estan perdudes. Quan tenim a l'esquerra els Racons de la Cansalada, es veu una molt bonica visió dels Roquers de la Cansalada. Fins al coll, on pararem a esmorzar el grup s'ha hagut de parar tres vegades per reagrupar-se.
Després d'esmorzar seguim amunt, deixant els camins al Mas de Mateu, ma que passarem de baixa, i el de la Mola de Roquerola, que surten del mateix coll. Deixem el camí que ens portaria directament a la mola, i agafem el camí dels Carboners, reobert fa uns quaranta anys en motiu d'una marxa excursionista de les que es celebraven llavors. Es passa un maco mirador, i tres recognoscibles carboneres. Entre mig es veu una roca amb forma de ma, amb els dits tancats, excepte un que està aixecat. Quan arribem al Coll de la Cova Fumada, guio a la gent a la cova, que està a tocar. Aquesta cova es una balma allargada  però de no massa amplada ni alçada, hi ha dos pilars d'obra com si fos per separar habitacles. Quan jo m'iniciava a la muntanya, amb el grup que anava vam passar per aquí on hi havia una gran quantitat de totxanes escampades. L'historia es que van tenir la gran idea de voler muntar un refugi tancat aquí a la cova, i van fer pujar tot un grup d'escoltes carregats amb dites totxanes. Alguns d'ells mentre pujaven deixaven pes, i les que van arribar a la cova, van quedar   amuntegades. Aquest refugi no es fa fer mai, i cada vegada que he passat per aquí hi havien menys totxanes, ja que poc a poc, han anat desapareixen, em penso que deuen haver anat muntanya avall. Ara només he vist uns trossos però cap de sencera.
Pugem pel grauet cap a la mola, anant primer a mirar la vista cap a l'esquerra amb bona visió de la Vall de Castellfollit. Després anem cap a les creus i la cisterna, on ens trobem a quatre btteros. Visionem una mica les grans mirandes que es veuen des d'aquí i ens acomiadem del quatre. Sortim i anem fins a la taula dels quatre batlles (Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades), taula i monòlit arranjat l'any 2000 per la S.E. Reus Deportiu. Ja ens dirigim avall, primer per sender i després per pista fins el Mas de Mateu. La majoria de gent s'ho empassa ja que es difícil de veure, totalment menjat per la vegetació. Els tres últims anem a visitar la creu que rememora la immolació d'un mossèn l'any 36. Els mateixos tres entrem a visitar la font del Mas de Mateu, i la seva bassa, font amb aigua, i bassa humida per quasi sense aigua. Busco una mica el pou de gel, però entre el tapat que ja el vaig trobar l'any 2011 i que la resta de la gent ens estan esperant a la bassa antiincendis, deixo la recerca i els tres marxem avall a reunir-se amb el grup.
Tots junts anem a buscar el Grau de Roquerola, i baixant ens tronem a separar en grups, ja que la baixada es forta i amb molta pedra solta. molt rocosa. Deixem a l'esquerra el camí que es camí de les Mines amb derivació cap el Camí del Riu Sec. Quan estem a l'alçada dels Castanyers del Vendrell, ens empassem el camí cap a l'esquerra i baixem per l'antic Camí del Mas de Mateu (tot el grup, que per cert va bastant estirat), que a més de donar una mica més de tomb es un camí amb forta pendent i molt atorrentat. Hi ha algunes esses, no a tot arreu on havien existit, algunes les veig i algunes me les empasso. Una vegada tornem a estar al Camí de la Solana, ja no hi ha cap problema més. Si que a l'entrar a la carretera una persona del grup té la mala sort de relliscar i caure contra el ciment de la vora de la carretera, fent-se una petita ferida a la cara i mal al braç i colze.
Els últims arribem a les tres en punt després de fer més d'onze quilòmetres. Com he dit al començament hem sortit amb fred i una mica vent, però sentint bufar per les alçades, fred que ha apaiguat igual que el vent. Quan hem arribat a la mola ja no bufava.
Tenim reserva per dinar al restaurant Brugent, on a banda de quedar-se els dotze, ve la meva muller amb la d'un company. El restaurant està ple, pel que costa que ens comencin a servir, el menú de cada u ja està triat, però en quan comença tot va perfecte. El final com no podia ser menys, es amb el cafè o similar amb xopet de farigola. En el dinar com sempre no han faltat les bromes i les rialles, no durant la caminada, ja que o pujava fort o anàvem estirats en grups petits.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000

Sant Llorenç del Bosch (Picamoixons -Valls-)

Una vegada finalitzada la visita a Conill (Tàrrega) i ben alimentats i després de pair una mica l'esmorzar tornem al cotxe i ens anem cap a Picamoixons, que pertany a Valls. L'ermita de Sant Llorenç del Bosc està molt amenaçada per la pedrera, que poc a poc es va menjant la muntanya i el seu bosc. Des de la carretera de Picamoixons a Valls no es massa difícil arribar-hi, encara que hi ha dos llocs una mica dubtosos, sobre tot el últim que s'ha de deixar l'amplia pista per un camí de terra, a la dreta i en pujada. Deixem el que era l'entrada normal a l'ermita, i aparquem a la pista que queda una mica més enlairada, però uns metres al nord. Baixem cap a l'ermita. Té tres cossos, dos habitatges, un a cada costat i l'ermita al mig. El de la dreta no sabem a que era degut, però el de l'esquerra era l'habitatge de l'ermità, ara abandonat, com tot. L'ermita està més o menys neta, amb el que ens ha semblat una teulada damunt d'una de rodona, La ermita té l'altell del cor, bastant ben conservat. L'habitatge de l'esquerra està bastant malmès en canvi el que era de l'ermità, encara que molt deixat, al meu parer, no costaria gaire rehabilitar-lo

El que dona pena es l'entorn, potser abans de la pedrera faran caure les parets la quantitat de vegetació que se l'està menjant. A prop hi ha un pou d'aigua bastant nou, al menys la part de dalt, una barbacoa coberta, de tres peces, amb rajoletes que estan desenganxant-se de la paret, i alguns estris de cuina. Dona pena veure aquests indrets que tenen la seva historia i que va estar molt concorreguda en les fetes, pels vilatans de les contrades.

Per conèixer una mica aquí deixo alguns links:

Sant Llorenç del Bosc.

Valls: Ermita de Sant Llorenç del Bosch.

El mal conviure d'una ermita de muntanya a tocar d'una pedrera.

Esperem que Catalunya sigui capaç de fotre fora als que xuclen indecentment, es sàpigui administrar els diners i es puguin destinar alguns diners per la conservació del patrimoni, encara que hi han preferències, crec que amb una bona economia de l'Estat Català podrien quedar alguns calerets pel patrimoni no luxós.

000000000000000000000000000

L'Albà, La Manlleva, Castell de l'Albà

Restes de la torre del Castell de l'Albà

Cal Güell

Hi han dies que les coses no surten tal i com es suposen que haurien de sortir i que com s'han preparat per a tal fi. Volia lligar els terrenys de la Manlleva amb la Serra de l'Albà pels camins que marquen el mapa. A més de lligar el Castell de l'Albà, amb la pista que arriba de l'Albà Vell. I no he aconseguit cap dels dos objectius. Però ha estat un dia més de muntanya.

M'he desplaçat fins a l'Albà, llogaret que pertany a Aiguamurcia, he aparcat, m'he preparat i he sortit quan manca mig quart per les vuit del matí. Al sortir he parlat amb l'única persona que hi havia al carrer, al preguntar-me si anava a caminar una mica.

Per no repetir camí, l'anada la faig passant pel Mas d'en Palau, encara que allargui la caminada. Només passar el mas, deixo la pista i agafo el camí vell, estalviant-me el petit repetjó al enllaçar els dos camins, ja que el camí vell puja suaument. Llàstima que una mica abans de l'enllaç hi hagi un pi caigut que dificulta el pas. Després de passar la Vilella, mas enrunat, el camí ample finalitza, i s'ha d'agafar un sender amb forta pujada i amb bastant de pedra solta, que va a sortir al joc de pistes, on a prop hi ha el Forn Teuler. La pujada ha estat per terreny bastant obert i amb terreny de garriga. Vaig a buscar l'Albà Vell per un camí que vaig veure l'altre vegada i em feia patxoca fer-ho, encara que m'ha decepcionat una mica.

Segons el mapa, l'Albà Vell eren tres o quatre habitatges ara completament enrunats. Potser hi havia algun més però en mig de la vegetació no es veuen. A la seva vora han construït una bassa, que està mig plena. Quan arribo a la pista que també va al castell, veig unes fites i un corriol que duen portar-hi, penso que ja ho faré de baixada, ja que primer vull pujar-hi per darrere. Agafo a la dreta, pel camí que ja vaig baixar l'altre dia, i que em va agradar molt. Aquesta vegada no ha estat gens fàcil. La vegetació ha crescut bastant, i la majoria son argelagues que em deixen les cames i els braços bastant ratllats i que a moments alenteixen el pas. A partir de mig camí, aquest, està molt trasbalsat, com si hagués passat alguna màquina per aquí, encara que l'estrany es que està a trossos, amb molts intervals sense trasbalsaments. Hi han petits tolls on xalen els senglars, i alguns semblen fets per l'home.

Arribo a la pista que també va a la Manlleva, i al poc trobo a l'esquerra el Pi Casamentor, una gran masia molt arruïnada i envoltada de vegetació, que fa difícil accedir-hi, i no a tots els habitacles. A partir d'aquí busco el camí que puja dalt de la Serra de l'Albà, no trobo l'entrada. Quan veig pel gps que m'estic allunyant, passo per la vora d'uns camps conreats, trobant-hi el camí del mapa. El ramal que hauria estat el bo, es tapa als pocs metres d'agafar-ho i degut a la espesa vegetació m'és impossible seguir-ho ni salvar-ho pels costats, pel que he retrocedir i anar a buscar l'altre ramal que em porta a la cruïlla de la Manlleva, actual casa rural, o sigui en direcció contraria.

Als poc metres de la cruïlla, i tot seguint el camí, a ma dreta hi ha les restes de la Teulera. Al arribar a un retomb fort a la dreta, em sembla que anant recte faré drecera, però aquí faig una pífia, el camí que primer va en pla, comença a pujar altes parades pels marges caiguts, o sigui que la pringo, i més quan he de sortir als camps conreats, entre l'espesa vegetació. La pista que aquí senyala el mapa, està conreada junt amb els camps. L'he de vorejar i he de guiar-me pel gps per trobar el corriol de pujada. Una vegada dins començo a trobar unes cintes lligades a les branques. La veritat es que tot aquest tros, amb gps i amb cintes lligades es molt difícil de seguir, i sempre amb forta pujada. El rastre quasi no es veu, deu passar molt poca gent per aquí. El bosc es espès amb moltes branques baixes.

S'arriba a una pistota que aquí comença o finalitza, molt atrotinada i oberta. El terreny torna a ser molt de garriga. Trobo el corriol que deu pujar al cim de la Serra de l'Albà, que es per on baixar l'altre vegada.

Del Castell de l'Albà no hi ha massa cosa a explicar. Abans i a tocar a l'esplanada on hi ha el pal indicador i on sembla que estava una entrada, hi ha les runes de varies edificacions. Es veu on estava l'església del castell, l'aljub i la torre, encara que poca cosa queda. Busco el camí de baixada, que em pensava que era a tocar els alts marges, però encara que segurament era per aquí, la punxosa vegetació m'impedeix el pas. Retorno i baixo pel camí actual. Em desvio per visitar la Font del Rector, un altre contrarietat. La font està quasi inaccessible i la bassa d'obra ni es veu pel fullatge.

Després de tot això ja només queda fer el camí de l'altre vegada, però ara a l'inrevés. Encara trobo un moment per entrar a Cal Bernat, amb la sorpresa de trobar, en una habitació, unes inscripcions i dibuixos que sembla com si fossin d'algun ritual sobre l'anticrist. També entro a visitar Cal Dalmau, amb la caravana que hi ha aparcada al davant, totalment xafada. I ja no paro més, si que em fixo que a Cal Manco, a més de l'habitatge vell, que sembla arruïnat, hi han dos masies independents i separades per una tanca metàl·lica.

Arribo a l'Albà a un quart i mig de tres, després de fer més de setze quilòmetres i mig, amb un dia calorós, a estones tapat, per uns terrenys que han anat alternant el bosc, el camps de vinya, olivers i cereals, i el terreny garrigós i obert. He estat acompanyat pels cants dels ocells i dins del bosc pel algun cruixir de les branques dels arbres. He acabat molt cansat degut al tros ple d'argelagues i per la pujada a la Serra de l'Albà.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cogulló de Cabra, des de Cabra del Camp

Corral Nou de Cal Jaume

Església de Santa Maria, Cabra del Camp

Avui diumenge s'ha fet la caminada quasi-mensual del grup “Caminants”, i per això els he portat al Roc del Cogulló, des de Cabra del Camp. M'ha tornat a tocar a mi fer de guia, fet que faig amb goig. Ens hem trobat a Cabra del Camp, deu caminants, al carrer on a la cantonada hi ha la cooperativa, i hem sortit a tres quarts de nou del matí, anant a buscar la Carrerada del Cogulló, ara transformat en pista. Passem a tocar la Font de Conill, i de seguida agafem una drecera per estalviar-se un bon retomb de pista, encara que segons mapes la carrerada no anava per la pista, però tampoc per aquesta drecera. No tinc ni idea si el camí vell encara existeix. Es una zona que he estat dues vegades en pocs dies però que no me la conec. Anem seguint la pista, fins una petita esplanada, on surt un sender ben trillat que porta en direcció a Sarral. Aquí parem a esmorzar, ja que la gent ja té una mica de fam.

Després continuem amunt, per la carrerada. La pista finalitza i comença un sender ben trillat ja que hi ha molta gent que circula per aquest camí. Aviat es comença a enfilar amb ganes. Primer per terreny descompost que fa una mica enutjós el caminar, ja que rellisca una mica al ser pedra solta. De seguida entrem en carena i ja es roca. Si durant el tros de pista, veiem planúries a ambdós costats de la carena, ara ja veiem barrancades als costats. La visió a la llunyania de Forès i de la Mare de Déu del Tallat encara ens acompanyaran una estona més. Deixem a la dreta, un baixador amb corda, que deu anar a unes vies d'escalada a les parets sota nostre. Hi ha algun pas en que s'ha d'aixecar una mica la cama, però res compromès. Al poc d'entrar al camí carener ens han passat, primer dos corredors i després un senyor amb un bonic gos.

Com es natural el grup es va estirant, però abans d'agafar a la dreta cap al Cogulló, deixant recte un dels camins a la Cova Cautivera, fem un reagrupament. Finalment arribem al Roc del Cogulló, amb la seva magnífica miranda, amb tanques de fusta per evitar males sensacions. Si durant la pujada les màquines de fotografiar i telèfons mòbils no paraven, aquí dalt ja es el “sumus”.

Però tot acaba, i el temps d'estar aquí dalt també, i ara tocar baixar, per escala de fusta, per pedra ajudat per una cadena, i algun “culet”, d'alguns, i per finalitzar un altre tros en un roquer amb força pendent, que ajudats amb un cable, uns petits esglaons a la pedra i més “culets”, ens porten al camí, primer amb una tanca de fusta a la dreta, i després, ja, sense cap més tanca “mata-pors” (no es necessiten) ens porten al camí de carena del Serrat de la Romiguera. Aquesta camí carener de més d'un quilometre tres-cents, es de fàcil caminar i amb una miranda molt maca, tant a una banda com a l'altre, no sempre hi ha als dos costats al moment.

Al Coll del Sàrria agafem el Camí de Cabra del Camp a Vallespinosa, que no deixarem fins a l'entrada de Cabra. La gent es va allargant i jo em vaig quedant enrere, com sempre, però això em permet veure les runes d'un paller, a tocar de la pista. Atrapo a la Rosa Mari i ens desviem uns pocs metres per visitar el Corral Nou de Cal Jaume. Un mas amb corral, que encara queda en peu una bonica arcada, sense més paret al damunt. La resta està a trossos arruïnat i a trossos enrunat.

Amb el Santi, al que també l'havia atrapat, visitem un petit habitatge de color marronós, datat a l'any 1946, amb un aljub amb aigua a l'interior. A quasi l'entrada de Cabra hi ha un grup de persones fent foc i els desitjo “bon profit”, i es veu que els ha agradat la meva expressió ja que a més de donar-me les gracies, s'han posat a riure. Ja ens trobem a la resta del grup que ens estan esperant, els porto a la plaça de l'església a veure la seva façana i la figura de la cabra que està en un lateral. Donem per finalitzada la caminada a tres quarts de dues, després de fer uns dotze quilòmetres. Un dia solejat, sense que hagi picat el sol (encara no son dates, ja arribaran) i amb poc vent.

Dos dels caminants es van cap a casa seva per diferents motius, i la resta ens anem al restaurant que teníem encomanat on ens delectem amb les viandes també encomanades i amb els comentaris i bromes que aquest grup està acostumat. Ara a esperar a la pròxima, que ja serà passada la primera setmana d'abril, quan es celebra aquesta festa que abans era religiosa, i es festa laboral.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

De Querol a Santa Perpètua de Gaià, pel Camí de Sant Baldric i tornar per Cal Camadall

Santa Perpètua de Gaià

Seguer (Castell i església)

Per avui hem preparat una caminada per l'Alt Gaià, seguint un tros del riu, encara que abans de sortir no teníem del tot clar com fer el tomb, teníem mig clar els camins a seguir (encara que amb algunes dubtes), però gens clar si fer-ho tot per la dreta, per l'esquerra, en forma de vuit començant per a la dreta o per l'esquerra. Per això ens hem desplaçat cap a Querol i hem aparcat davant mateix del Restaurant Jordi, i sortim a caminar quan manca un quart per les vuit del matí, baixant a creuar el Riu Gaià, després de passar pel costat del Molí de Querol. Abans del molí, i a tocar aquest, hi ha les runes del que podria haver estat un mas amb paller. Quan sortim del molí cap a creuar el Riu Gaià, tot passant per la vora d'un camp de conreu ara abandonat, veiem un altre caminant dues parades per sota, que ens parla però no acabem d'entendre que ens diu, ens sembla que ens saluda però no ens queda clar.
Quan arribem al riu comprovem que el nivell de l'aigua es bastant alt. El company passa per dues pedres  molt molles, i després aferrant-se a un arbre caigut per acabar passant per damunt d'ell. Jo no ho veig clar, em descalço i el creu a peu. Després fem una petita marrada abans de mirar el gps i adonar-nos que el camí que hem d'agafar ens surt a l'esquerra, encara que el començament no es veu massa clar.
El camí queda desfigurat, la traça passa pel mig de camps abandonats, i arriba a un antic camí de bast, amb trossos empedrats. El camí està una mica brut d'argelagues, però que, punxant-se una mica, no impedeix per res el pas. Al tros final, quant ja s'està arribant a dalt de la serra de Sota-Roques el camí vell es perd i ara puja bastant al dret, amb traça molt marcada, fins a les restes del Casó del Benet. Des del seu començament fins a que es perd el camí vell, aquest es molt bonic, es va enlairant poc a poc, permetent bones visions tant de Querol, de les muntanyes de l'entorn, com de la vall i engorjat del riu.
Mentre estem visitant el mas ens arriba en direcció contraria, el caminant d'abans, que porta un foli amb l'ortofoto imprès amb el recorregut. Al meu entendre es difícil fer una caminada d'aquesta manera. Ens pregunta si sabem per on continuar ja que no ha trobat el camí. Aquest s'ha de vorejat el camp sembrat i agafar una pista que surt per la parada de sota. Parlem una mica i marxa molt ràpidament, Aquesta pista, una mica dolenta per vehicles, ens porta als terrenys de Cal Camadall. Ens desviem per visitar El Corralet, on esmorzem. Aquest mas, amb corral i paller, està molt degradat, encara que  l'habitatge conservi la teulada, fet que no passa amb el corral. Per dins tot està enrunat, es una pena ja que era prou gran. Ens sorprèn que els murs del corral cobert tinguin tres espitlleres, quan estan dins  d'un corral descobert.
Aviat vindrà la gran marrada del dia. Primer triem no fer el “vuit” i fer tot el tomb per l'esquerra, a més no tenim la màxima seguretat que el camí que agafarem arribi a bon port, que es el que passarà. Deixem la pista, per una de vella i amb bastants argelagues, que va seguint quasi exactament al mapa de l'IGCC, obrint primer una tanca de filferro, pel lloc adequat. Deixem dos possibles desviaments a la dreta, per anar pel sender, la pista s'ha anat encongint per la vegetació, tot seguint el mapa. De cop arribem a una tanca de filferro que ens barra el pas, encara que es pot passar per sota comproven que el camí no té continuació. Pujo un marge a l'esquerra i em sembla veure el rastre del camí, però es impossible de seguir, a més tal i com he dit, només em sembla. Hem de recular. L'estrany es que aquest tros de bosc i vegetació baixa amb gran quantitat de argelagues hi hagin bastants excrements de bestiar boví, ja que no sembla terreny apropiat. Agafem la pista, amb les seves llaçades i pugem fins que ja som a les envistes de Santa Perpètua, sobre tot el castell i l'església. Es de les vistes que valen la pena, ja que aquest conjunt es molt fotogènic. Baixem a creuar el Gaià, passem entre les cases i el cingle i pugem cap el castell i l'església. Primer anem cap el castell, la torre es altiva i sembla un tros de paret a la vora del cingle, però com veurem es bastant més. Abans d'arribar-hi hi han unes poques restes dels habitatges. Per acabar d'arribar a la torre, que fa molta patxoca al estar consolidada i restaurada, al menys per fora, hi ha un pont fet amb travesses (sembla de ferrocarril) i amb barana de ferro. A l'esplanada de la torre hi ha una escala que va fins la porta, però aquesta està tancada. Ens tornem cap a l'església, ja que no comuniquen directament, i primer la visitem i després i a prop seu, dinem. El que es veu de l'església, que conserva les parets i trossos de teulada, es que era magnífica. S'albira unes imatges dalt de les columnes i unes decoracions que devien ser dignes de veure. Intento pujar al campanar, i quan només queden 6 esglaons per arribar, no ho puc fer, ja que manca un esglaó, ajuntat amb l'estretor de l'escala, la meva poca agilitat i la manca de flexibilitat dels genolls, m'impedeix fer-ho. Mentre dinem tenint una bonica alegria, estem sentin el cant d'un moixó en unes branques properes, el busco amb la mirada i el veig, al moment veiem voletejar una setena d'oronetes, deuen ser les avantguardes del gruix, que venen a comprovar si ja està a punt la primavera.
Una vegada dinars baixem cap el poble, per agafar el camí del Gaià. Només sortir agafem per un camí que ens indica que es el camí a Seguer, deixant les senyals de PR. Aquí ens tornem a equivocar. Primer passem el riu per una passera de ciment, però al poc hem de tornar-ho a creuar, aquesta vegada a gual i aquí tornen a venir els problemes. Hi havia una passera metàl·lica que es pot veure riu avall a la vora esquerra. El company pots passar, amb dificultat, per una senyal de “perill d'inundació”, que estava posada com a passera, amb la mala sort que quan ja està al final, la belluga sense voler i treu una de les puntes de lloc. No em toca més remei que tornar-me a descalçar i passar a gual.
Una vegada enllestit el pas, continuem. Al poc ens ve un camí a l'esquerra amb les senyals del PR, o sigui que si haguéssim continuat pels senyals no hauríem creuat el riu. Passem per les restes del Molí de l'Andreu, i l'estret de les Roques Altes, un indret on gran rocs han caigut al costat del camí i que deixa veure la paret plena de petites escletxes que presagia una nova caiguda, amb el temps.
Ens desviem per pujar a Seguer, ens fa patxoca ja que estem per aquí i sembla que anem amb temps, visitar el castell i l'església de Sant Bartomeu. La decepció es gran, ja que a part que no es del tot fàcil arribar a la part de les runes, l'estat d'abandó es terrible. Del castell només queda una paret i mitja en peu, segurament per poc de temps, l'església, que devia estar dins del recinte del castell, tampoc crec que duri massa. A més està ple de deixalles, i a la part del castell van fer un dipòsit d'aigua d'obra, ara està amb la teulada trencada, i al damunt van posar un dipòsit rodó, que també està abandonat i una mica xafat. S'ha de felicitar a l'ajuntament de Pontils, a la Generalitat o al responsable perquè més degradat es difícil.
Tornem al camí del riu, on primer visitem la Fàbrica, antic molí paperer, i després el Molí de Seguer, antic molí fariner. El primer sembla que l'han començat a rehabilitar una mica, reforçant les parets i netejant l'interior, i on es pot veure els bassis per on feien córrer l'aigua. Trobo a faltar un plafó explicatiu. El Molí de Seguer, es un altre cosa, aquí està arruïnat i no han fet cap obra de consolidació.
Passem pel costat de Cal Camadall, on ens saludem amb els propietaris (ho semblen), llavors ens adonem que arribarem fosc. Deixem la visita al Gorg Negre per un altre dia, i quan creuem el Torrent d'Esblada la llum ja està a les últimes. Difícilment veiem una barraca a la dreta, aprofitant un roc, i la Font de la Tous, a l'esquerra, amb basseta a la dreta. El camí se m'està fent molt llarg, soc com aquell anunci de les piles, però jo soc dels ninots que es paren per piles esgotades.
Al final arribem a Querol, amb foscor total, son un quart de vuit de la nit i hem fet uns vint-i-quatre quilòmetres, amb dos marrades i dos creuades de riu a gual mullant-me els peus. El dia ha estat molt apte per caminar, però com anem xafardejant tot el que trobem, es pel que sempre se'ns fa més llargues del previst. El fred a part de a la sortida i al final, no l'hem sentit gaire,
Se m'ha quedat clavat el no poder enllaçar entre passat el Corralet i els Olivers del Soler, per camí i haver de donar tot el tomb que dona les pistes. Ja no ho he provat, ja que fa uns anys ja vaig llegir que estava completament perdut, el camí entre el Grog Negre i Cal Camadall, camí que surt en alguna guia molt vella. Deixo per un altre dia, potser, l'enllaç primer, intentant-lo des de Santa Perpetua.
El que no trobo mai obert, no sé si es que està tancat o es que passo a dies i hores intempestives, es el bar-restaurant de Querol, avui ens hem anat fins a Pont d'Armentera per fer la beguda post-caminada. I per últim, es pot dir que porto virosta, ja que tampoc puc visitar mai el poble de Querol, i la seva església. Al castell no sé si es pot anar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000