Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i el Puig Madrona

Per avui he preparat anat a fer els dos 100 cims de la muntanya de Montserrat, amb el pensament que si acabo aviat, allargar-me a fer un del Baix Llobregat.

Sant Jeroni, l'Albarda Castellana i cinc ermites, a mes del Monestir

Vaig fins el Monestir, a l'entrada està la llum vermella, i no hi ha ningú, truco al botó d'informació i com no contesten, entro, em trobo a un empleat i em diu que tranquil que ja pagaré a la sortida i em sembla entendre que si entres abans de les vuit i surts mes tard de les deu de la nit pots estalviar-te el pagar. Puc aparcar bastant amunt, hi han molt pocs cotxes.
A tres quarts de vuit ja estic en moviment, i em dirigeixo cap el camí de Sant Jeroni, que una gran part està cimentat, amb escales o sense elles. Es puja paral·lel al Torrent de Santa Maria, es passa pel Pas dels Francesos, -segons sembla es per on van entrar les tropes a principis del segle XIX – però hi ha un cartell que diu Plaça de Santa Anna, després es passa a tocar la Roca de la Panxa del Bisbe, el Pla dels Ocells, el Pla dels Escurçons, es deixa un desvio que va a Sant Joan, un altre que puja al collet que va a l'Albarda (es per on baixaré), i ja s'arriba a l'ermita de Sant Jeroni. Tot aquest tros està molt moll, degut a la pluja que deu haver caigut aquesta nit.
Arribo a Sant Jeroni, després de les llargues escales del final, fa humitat i una mica de fred, es veuen les boires que envolten la muntanya. No hi ha ningú, sent divendres i amb el temps que va fer ahir i fa aquest matí, junt a l'hora que es, crec que es normal que no hi hagi ningú. Fotos de rigor i avall. Després del primer retomb fort a l'esquerra, agafo un sender, poc marcat, que em porta a un collet on baixaré per l'esquerra -després del cim- i per la dreta es va al Montgròs. Llavors veig tres persones que pugen a Sant Jeroni.
D'aquí al cim de l'Albarda el trajecte es molt curt, però com que vaig sol tinc problemes en tres llocs puntuals. Primer s'ha de creuar un roquer, fàcil on posar les mans, però no massa on posar els peus, després s'entra en una curta canal, on s'ha de grimpar una mica, encara que hi ha una corda que ajuda, i finalment el caminet, pedregós, va molt a prop de la pendent, jo em poso a la part de dins, on es de terra solta i amb una pendent considerable. Son tres llocs que tothom ho deu fer fàcilment, però jo tinc els meus problemes. Resolt això arribo al cim, que comptabilitzo amb el número 99.
De tornada aquests passos els trobo molt mes fàcils, crec que estava nerviós abans de fer-ho, pel que em semblaven difícils
Ja baixo a buscar el camí de Sant Jeroni, que ho deixo per anar cap a Sant Joan, veig que es aviat i vull aprofitar una mica per Montserrat. Mentre vaig per el camí, quasi totalment encimentat i amb baranes de fusta, em passem els tres de Sant Jeroni, son tres joves estrangers que van en “bambetes”, i ens saludem.
Mentre vaig arribant a l'estació del funicular de Sant Joan, em començo a creuar amb estrangers de mitjana edat, amb sabates de carrer. També trobo uns escaladors fent practiques en una de tantes parets que hi ha.
Arribo a l'estació, i ara ja trobo una mica de gent, la majoria semblen estrangers, i em dirigeixo cap a Sant Joan, molt atrotinada, després pujo a Sant Onofre, diuen que l'estan recuperant després d'enderrocar el berenador que hi havia aquí (??). Hi han varies cisternes, totes amb aigua. Arribo a unes escales on hi ha un parell de treballadors que estan posant un passamà pel tros de pujada. Parlem una mica i m'aconsellen que si es per visitar no cal que hi vagi a Santa Magdalena, que està tot en runes, i que ara es pot veure una mica per què fa pocs dies que han netejat l'entorn. Els faig cas i per les escales baixo fins el camí, però el deixo per anar a visitar les runes de Sant Jaume, encara que no arribo, en quedo a tres metres per sota, s'ha de pujar per un roquer, tot grimpant, fàcil, però no ho veig clar la baixada de la tornada, anant sol. Baixo i torno a sortir al camí de Sant Jeroni a Sant Joan, i ja per la pista, totalment cimentada, passant per Sant Miquel, arribo al Monestir, a tres quarts d'una, i vaig a visitar l'església.
Després ja vaig cap el cotxe, i com veig que tinc temps aniré a fer un tercer cim. Per Montserrat he fet uns 14,300 kms.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

Puig Madrona

Per fer aquesta caminada he triat l'explicació que està a la pàgina web de la pàgina web de la Feec, referent a aquest 100 cims.
“El puig Madrona és un cim de 341 m de la serra de Collserola, situat entre els municipis del Papiol i Sant Cugat del Vallès. Al punt culminant hi trobem una torre de vigilància d'incendis i, al seu peu, hi ha l'ermita de la Salut. A més es te constància d'un poblat ibèric a dalt del turó.
Sortida: Des de l’AP-7 tant si venim de Barcelona com de Girona (per lateral), hem d’agafar la sortida “RUBI- MIRASOL”. Si venim de Barcelona, només sortir de l’autopista, trobarem una rotonda i agafarem el primer camí a la dreta (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe. Si venim de Girona, en sortir de l’autopista, trobarem una gran rotonda i agafarem la quarta sortida en direcció a Girona (com per fer el canvi de sentit), però a la següent rotonda agafarem la segona sortida per un camí (camí en malt estat) i a uns 400 m trobarem una cruïlla on deixarem el cotxe.
Horari: d’1 h 30 min a 1 h 45 min. Desnivell acumulat: +250 m; –250 m. Distancia: 6 km. Dificultat: Curta excursió sense cap mena de dificultat. Època ideal: Qualsevol època del any, però cal evitar el dies de sol, tot i que el recorregut transcorre molt per zones amb ombra. Material: Aigua i ganyips.
Descripció de l'itinerari:
0 h 0 min – Un cop hem deixat el cotxe al final del camí mig asfaltat, prendrem el camí que comença a la nostre dreta seguim una indicació de Hípica Can Domènec.
0 h 7 min – Masia can Barba.
0 h 8 min – Deixem la pista principal, per començar un corriol a la nostra esquerra, havent salvat una tanca del parc. Uns 100 m més endavant, hem de deixar un camí a la esquerra i continuar per la nostra dreta, entre pins i alzines per un camí molt agradable de passejar.
0 h 11 min- Pòster groc de gas. Trobem una pista ampla i just al davant, un camp de cirerers, continuem per la nostre esquerra, pel camí que fa una mica de forta pujada.
0 h 14 min – Un petit indicador de fusta i unes marques de PR (grogues i blanques), ens indica que hem de deixar la pista ample per agafar un senderot principalment entre alzines i paral·lel a unes antigues fites de pedra que limiten diferents propietats.
0 h 35 min – L’agradable sender ens ha portat directament a la part mes alta del recorregut, arribant sense pèrdua al cim del puig Madrona. Trobarem un punt geodèsic i una torre de vigia d’incendis. Per començar la baixada, seguirem una pista que arriba per la part contrària a la que hem fet de pujada i a uns 150 m, just al primer revolt cap a l’esquerra, comença un camí en forta baixada i molt pedregós.
0 h 45 min – Ermita de la Salut, també anomenada com “Santa Eulàlia de Madrona”. Aquesta ermita és un dels millors monuments romànics de la serra de Collserola. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII. És un edifici d’una sola nau. Aquesta ermita està envoltada d’una mena de zona de pícnic.
Per continuar, haurem de baixar per unes escales amb esglaons de fusta que trobarem al començament d’un llarg banc de fusta i seguirem un camí que s’endinsa al bosc, a la nostra dreta, tot seguim uns petits pals de fusta a terra i uns senyals que indiquen la direcció cap a Montserrat.
0 h 55 min – Deixem un camí a l’esquerra.
1 h 05 min – Enllacem amb una pista ampla i nosaltres la prendrem a la dreta en direcció a una tanca del parc.
1 h 12 min – Trobem un altre pista ampla que ens entra per l’esquerra. Just al davant tenim una bòbila i continuarem de dret fins a trobar una cruïlla i el camí que hem fet de pujada. Haurem de desfer una mica el camí de pujada (uns 400 m) i en aquesta baixada, podem parar atenció al camí, on observarem la roderes d’antics carros que transportaven les cuites capa la civilització.
1 h 16 min – Deixarem el camí que hem fet de pujada i ens endinsarem a mà dreta, en una mena de clot sota uns pins alts.
1 h 18 min – Deixem un camí a la dreta.
1 h 20 min – Voregem uns camps de conreu fins a enllaçar un altre cop amb el camí.
1 h 25 min – Trobem una pista ampla que seguirem avall fins trobar el cotxe o punt de partida.
1 h 35 min – Final del recorregut”.
Com es normal, a mi els horaris no s'han ajustat. No he trobat el tros final, des de l'horari 1h16 fins el final, he repetit el mateix camí de pujada.
Encara que l'hora no era la mes propicia, he estat de sort que excepte els primer i últims 200/300 metres i el tros del cim, sempre he anat a l'ombra, encara que en els trossos de bosc de només de pins, la temperatura era molt alta, que unit amb la quantitat de pins caiguts, branques seques i altre brossa, fa que hi ha un perill d'incendi molt elevat.
He començat a caminar quan passava un mica d'un quart de tres, tot seguint la ruta descrita. Deixo a la dreta una petita construcció, com si hagués sigut un petit forn, mes endavant deixo a l'esquerra una bassa. Després i en una clotada em sembla veure un plafó d'indicatiu, baixo per un senderó, i trobo que hi ha un plataner monumental i una font, es el Plataner i La Font de Can Barba. Pujo al camí, passo pel costat de Can Barba, i de seguida deixo la pista principal, per agafar una pista barrada per una cadena, que de seguida es converteix en camí, que va pujant suaument.
S'arriba a una pista, i amb ella un Pr (El Prc-35, Carenejant Collserola) i després d'un fort repetjó, a una cruïlla. Deixo a la dreta una construcció de totxanes, petita, rodona i plena de deixalles (?), i aviat la pista, per un senderó molt marcat, amb pujada sostinguda i que em porta al cim, però abans he deixat a l'esquerra un dipòsit d'aigua i un altre construcció com la d'abans, però mes alta i amb una porta metàl·lica.
Al cim hi ha un vèrtex i una torre de guaita. Arriba un bttero, el saludo i ni em contesta, arriba, beu aigua i es torna avall.
Contemplo el paisatge, faig les fotos, menjo una mica, i segueixo, ara per la pista. Es deixa molt aviat per un senderó que al començament baixa molt fort i pedregós, però que després s'aplana una mica, i amb varies llaçades s'arriba a l'Ermita de Santa Eulàlia de Madrona, que segons una placa ha tingut varis noms.
“Actualment és coneguda amb el nom de La Salut del Papiol. El terme de Madrona apareix documentat des del 1013, si bé la construcció del temple es creu que es va realitzar a la fi del segle IX. En 1060 el bisbe de Barcelona Guislabert infeudar l'església a Guisla, vídua de Mir Geribert i als seus fills. A principis del segle XIV la parròquia havia quedat molt allunyada d'on residien la majoria de feligresos, que es concentraven al voltant del castell. Aquests es van dirigir al rei Jaume I per a demanar-li el trasllat de la parròquia a les dependències del castell, que es va fer possible en 1315 , gràcies a la bona sintonia que havia entri Galceran de Papiol, senyor del castell, i el rector Jaume de Campdelme. Fruit del trasllat de la parroquialitat, també es canvia la advocació del temple, passant a ser conegut com Sant Pere de Madrona. En 1656 es va reparar la volta de la nau, per que amenaçava ruïna. Un segle més tard apareix esmentada l'església amb les advocacions de San Pedro i Santa Madrona, però aquesta dualitat va durar poc, per que en 1757 ja apareix documentada com ermita de la Mare de Déu de la Salut.
En 1825 l'ermità Francesc Font i la seva família van sofrir un robatori. No va ser aquest l'únic fet delictiu que va sofrir el temple, per que quan ja no havia ermitans que ho cuidessin, va ser robada la imatge de la Verge de la Salut, probablement del segle XVIII.
L'església té una sola nau, rematada a l'est amb una capçalera en forma de trebol. L'absis principal, de planta semicircular, està flanquejat per dues absidioles laterals, també semicirculars. La del costat sud va ser totalment reconstruïda en 1982 . L'absis central està decorat externament amb parelles d'arcs cecs, separades per lesenes. Aquest tipus de decoració, pròpia del segle XI, ens fa pensar que la capçalera és fruit d'una ampliació realitzada en aquesta època. Dues terceres parts de la nau presenten un aparell constructiu més propi del segle X, molt irregular i amb fragments de opus spicatum. D'aquest primitiu edifici es conserven dues finestres. La més interessant es troba en el mur oest. Es tracta d'una finestra geminada, amb el capitell esculpit i els arcs de mig punt retallats en la llinda. En el mur sud, prop de la porta, es conserva altra finestra del temple del segle X, però de més senzilla factura. En el moment que es va substituir la capçalera original per l'actual, també es va construir la volta de canó que cobreix la nau. Aquesta està reforçada amb quatre arcs “fajons”, que descarreguen la seva força en pilars adossats als murs laterals. El mur sud es va eixamplar per a poder suportar el pes d'aquests arcs. Posteriorment va ser necessari afegir contraforts per a evitar l'enfonsament de la nau. La porta d'accés es troba en el mur sud, en el lloc on es trobava l'original, per que l'actual segueix la tipologia habitual del segle XII. Està formada per dos arcs de mig punt, que envolten un timpà i llinda llisos”.
Aquí es deixa el Pr i s'agafa un camí marcat per anar a Montserrat, es va vorejant tot el Puig Madrona, i després d'arribar a una pista on es deixa el camí de Montserrat, i de deixar una possible font (o toma d'aigua) xafada per la construcció de la pista, s'arriba al camí de pujada. Busco les indicacions de les roderes que parla a l'horari 1h12m, no ho se veure, o es que no he agafat exactament el camí que es descriu; tampoc trobo el desviament de l'horari 1h16, pel que segueixo pel camí d'anada fins el cotxe, on arribo a dos quarts de cinc de la tarda, després de fer 6.200 kms. Un tomb bastant agradable, que recomano per una matinal que no sigui de l'estiu, però que s'ha de suportar el soroll continuo del transit per les carreteres que tomben la zona.
Toca anar cap a casa que avui ja està complerta la jornada.

Per baixar el track,teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000

Puig Vicençs, des de Vallirana

Pou de guix a la Vall d'Arrús - Roure de Sant Silvestre

Després d'una setmana sense sortir, avui ja tenia el “mono” i encara que no em trobo massa be, he decidit anar a fer un 100 cims sense complicacions i de curt quilometratge. Per això he decidit anar a fer el Puig Vicenç, des de Vallirana. Per anar he tret la crònica del recorregut de la pàgina web de la F.e.e.c., amb una gran explicació de Joan Maria Vives, (aquí), i que segons sembla es seguir un Pr.
Arribo a Vallirana i “la Maria” (el gps del cotxe) em porta sense dificultat (ja era hora que una vegada em portés be!) al final del carrer Cuba de l'Urbanització “Selva Negra Catalana”, de Vallirana, on deixo el cotxe en un petit aparcament que hi ha, encara que en aquesta zona no hi ha problemes d'aparcament, tant en aquest carrer com al de sota. Surto quan manquen cinc minuts per tres quarts de deu del matí, tot seguint les indicacions d'un pal indicador. El camí es maco i acollidor, tant a l'esquerra com a la dreta hi han varis petits conreus. Arribo on hauria d'haver el Roure de Sant Silvestre, només trobo la soca i varis trossos serrats del tronc, a la vora del camí (es veu que aquests últims temps han estat un desastre pels grans arbres, ara me'n recordo el Roure de Can Puig, a Amer, tallat totes les branques encara que conservant el tronc principal, el Roure de Santa Maria de Montnegre, caigut i destrossat, l'Alzina Grossa prop de Can Presses, que s'esta obrint pel mig, i algun arbre mes que ara no me'n recordo).
Aquesta es l'explicació he trobat del roure: “Roure de Sant Silvestre, un arbre de grans dimensions que està alimentat per un corrent d'aigua que li passa just per sota mateix “ (extret d'una pàgina de la Feec).
Segueixo deixant la visita a l'ermita de Sant Silvestre per la tornada.
Arribo a la Font de Bogunyà, on només baixa un petit fil d'aigua arran de la pica. Aquí s'enllaça amb una pista que de seguida deixa l'entrada a Can Bogunyà , gran masia que es dedica a la cria canina (els veïns de l'urbanització deuen estar contents, en tot moment, menys quan me he allunyat molt, he estat sentint els lladrucs dels gossos ...). El camí arriba a una esplanada, on a l'esquerra hi ha un pou de guix, amb una gran obertura dalt (tot l'ample del pou) i dos obertures al peu; a la dreta a tocar el camí una construcció sense importància, encara que conserva les restes d'un rec al seu costat. “Aquest forn esta revestit de sauló, es veu l'envidriat de color verd que fa aquesta pedra i que actuava com a refractari, al costat hi ha un habitacle, utilitzat per dormir mentre es coïa la pedra ja que es feien torns de 4 hores entre 3 persones, el forn no es podia deixar mai mentre era encès. També hi ha mig arc a l'entrada on es posava un tronc i després es feia un cobert amb vegetació que protegia de la pluja i el sol, ja que de fred no en feia degut a l'escalfor del forn.” (extret d'una pàgina de la Feec).
També a la dreta un senderó d'uns 20 metres hem porta a una gran cova. Copio l'extret de la pàgina web de “Espeleobloc de SIE GEB”, referent a la cova:
“Es tracta del Polvorí. Una cavitat artificial que sorprèn a tot aquell que s’hi endinsa. És inevitable fer-se les preguntes de quin és l’origen de tan estrany forat, quina era la seva funció i quan es va fer.
Sense arribar a respondre totalment aquestes preguntes, aquí presentem el resultat de les indagacions que hem fet, complementades amb la topografia, la qual parla per si sola de les característiques del forat.
Sembla ser que, originàriament, es tractava d’una explotació de guix. Si més no, això es diu, tot i que els afloraments de guix de les rodalies no semblen justificar una explotació d’aquesta magnitud. Però la utilització més curiosa del forat té a veure amb la que l’ha donat nom: el Polvorí.
Efectivament, durant la Guerra Civil, l’exèrcit de la República el va utilitzar per a emmagatzemar tot tipus de bombes i municions. A bon segur que engrandirien el forat inicial, fins al punt de fer-lo transitable pels camions que entrarien a carregar o descarregar aquests materials tant explosius. Al costat de la boca encara queden les restes d’una petita construcció que estaria destinada a albergar la guarnició que protegia l’entrada.
El fet de convertir una mina en polvorí és es repeteix en altres indrets. Per exemple, les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, també varen tenir aquest ús. I és que resulta difícil trobar un lloc millor que una mina per a protegir la munició enfront l’aviació i els canons de l’enemic.
Però el Polvorí pertanyia al bàndol que hauria de perdre la guerra. Durant el gener de 1939 les tropes de la República es replegaven enfront el ràpid avanç de les topes Nacionals. No es podia permetre que el polvorí caigués a les seves mans. Sembla ser que tots els manuals militars coincideixen a dir que, en aquests casos, s’ha de procedir a explosionar tot el polvorí.
I aquest Polvorí no va ser una excepció. Si bé no se sap la data exacta en què es va explosionar, sembla clar que seria al voltant del dia 20 de gener de 1939, quan s’acostaven els Nacionals i la retirada era la única alternativa per als Republicans. El dia 24, les tropes Nacionals arribaven al Llobregat. Dos dies després entraven a Barcelona sense disparar un tret davant la fugida republicana.
Sigui com sigui, se sap que, una vegada incendiat, les detonacions que s’anaven produint a l’interior del Polvorí es perllongaren durant alguns dies. El soroll i el fum que sortia per la boca feia por d’acostar-s’hi.
Finalitzada la guerra, el Polvorí va ser objecte de la rapinya dels que s’hi endinsaven per a recollir les restes de ferralla amb la finalitat de vendre-la i sobreviure en aquells temps de fam i misèria. Sembla ser que la Guàrdia Civil se n’adonà i ho va prohibir.
Les parets i sostre de la cavitat semblen encara conservar empremtes de tant convulsos esdeveniments. Hi ha llocs on les parets i sostres són de color blanc per haver-se encalat. Aquesta pràctica és habitual en mines o coves utilitzades per al conreu del xampinyó. Si be no tenim dades concretes de que el Polvorí hagi tingut aquest ús, l’encalament de parets i sostres ens ho fa sospitar.
També no ha faltat qui s’ha endinsat al Polvorí en cotxe per abandonar-lo i incendiar-lo. Ens han informat que l’han retirat, però, fins no fa gaire, es podia observar les restes d’un R-5 desballestat i cremat. I és que la capacitat dels humans per a fer coses rares sembla no tenir límits”.
La veritat es que jo no vaig veure el cotxe, i les sales estaven tallades per grans corriments de terra.
Segueixo per pista, tenint a l'esquerra El Fondo de la Vall d'Arús, deixo una barraca de pedra, mig desmuntada, a l'esquerra i al poc deixo el camí per visitar una bassa artificial però sense obra i veig a l'altre costat del camp de conreu, un altre barraca de pedra.
Segueixo deixant la pista per un camí a l'esquerra que em porta directament a visitar un forn de calç, segons he llegit el tractament per fer la calç es similar al de fer el guix.
El camí creua dos barrancades i es deixa per un altre a la dreta, que puja una mica fort per terreny pedregós, per grans lliseres, fins arribar a un bosquet, i després d'una combinació de pistes arribem a la pista de la carena, apta per cotxes, i es per on passa el Pr “Ruta del Sol Blau”. Ja només manca seguir la pista, deixant alguns ramals a dreta i esquerra, per arribar a la part mes alta, on a 10 metres a la dreta ja es veu el vèrtex del cim del Puig Vicenç, que és una muntanya de 467 metres, contrafort del Garraf-Ordal, que es troba entre els municipis de Cervelló, Torrelles de Llobregat i Vallirana a la comarca del Baix Llobregat, en el Serrat de Can Güell., i disposa d'un bon panorama de Torrelles, de Sant Ramon, Collserola, del mar i de l'Urbanització de Can Güell (bastant propera). La zona de Collserola i el Vallés es veu sota una gran boirina de color marró.
Com a curiositat diré que mentre estic al cim arriba un cotxe (sembla un 127) per la pista, per la part per on jo baixaré, que te una bona pendent, entra pel ramal cap el cim i quan em veu gira cua i marxa per la pista en direcció oposada.
Després de menjar una mica, fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge, surto per la pista, ara te una forta baixada en direcció a un diposit d'aigua, quan s'arriba a la seva vora el camí tomba a l'esquerra, deixant una entrada a l'urbanització de La Selva Negra. Es continua baixant, ara mes suau, es deixa una bassa anti incendis, a mà dreta i a la propera cruïlla es deixa la pista per un camí a ma esquerra. Està senyalitzat com a Pr (es el que mes o menys he anat seguint tot el dia), el sender es bo i amb un bon rastre, llàstima de la gran quantitat de pins caiguts que em fa, varies vegades, haver de passar a quatre grapes, i altres passar-los pel damunt.
S'arriba a un grauet on hi han unes xapes bastant noves, potser volien posar una corda o cadena, però que si el terreny no està mullat, no es necessita (jo he passat molt fàcilment), després segueix amb una baixada amb bastant de pendent, el terreny ara es molt boscós i frescal. Quan creuo un ramal del Fondo de la Guixera, trobo les rastres d'un pou bastant gran (podria ser de gel?), aquí a peu de barranc i encara que des d'aquí en endavant s'albira que era un camí de bast, no em sembla amb gaire sentit un pou de calç o de guix (no hi ha rastres a prop), a mes es un lloc molt frescal, al menys actualment.
El camí segueix bastant planer, de bon passar i bastant bonic. Ens anem acostant al Torrent de Campderrós i aquí hi han varies bifurcacions, que mes o menys porten al mateix lloc. Arribo a una pista, la creuo i vaig a sortir a la gran esplanada, ple de plataners, o està la Font de Bogunyà (una mica abans he trobat les runes del que podria haver estat un maset o corral que aprofitava un marge).
Segueixo pel camí d'anada, però ara pujo a l'ermita de Sant Silvestre, completament arruïnada, encara que encara te la teulada encara que destrossada.
He copiat una petita explicació de l'ermita: “La capella de Sant Silvestre es va construir l’any 904 en estil preromànic. Va ser donada pel bisbe Teodoric de Barcelona a l’abat del monestir de Sant Cugat. Les parets són prou gruixudes per aguantar una teulada de fusta. Té una sola nau lleugerament trapezoïdal amb absis semicircular bastant aprofundit. Durant el segle XVIII s’hi van fer reformes, es va posar una porta de pedra amb dintell i una volta de maó enguixada. Avui en dia està bastant malmesa, a la coberta li han hagut de posar uralites per evitar que entri l’aigua, no té porta, falta la major part del terra, la volta vuitcentista està mig enrunada i a més a més té pintades i grafitis a les parets. Pensem que és una pena, perquè aquesta església forma part de la història del nostre poble i si desapareix tots perdem una mica la memòria dels avantpassats, la gent que la va fer, que hi va suar treballant-hi i que hi anava a resar, o a ballar, a fer un aplec o a casar-s’hi”.
Intento sortir per la part de dalt de la plaça, ja es veuen els xalets, però veig que hauré de creuar el barranc, on hi ha una gran quantitat de fullaraca que no deixa veure on poses els peus, i pel poc que hi ha retornant al camí principal, prefereixo anar, passar un altre vegada pel costat de la soca del roure i ràpidament arribar al cotxe.
Arribo quan manquen cinc minuts per l'una del migdia, després de fer 7,800 kms i un desnivell acumulat de mes de 320 metres.
Hem pensava que seria un “conyàs” de sortida, però la veritat es que excepte el tros de la pista carenera, ha estat força be, primer amb visites (pous, barraques, polvorí, font, etc.), després el camí de baixada ha estat molt bonic, i per finalitzar la visita a l'ermita (llàstima de l'abandó).

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

.........................

La Creu de l'Aragall i el Puig d'Agulles

La Creu de l'Aragall - Al cim del Puig d'Agulles

Com aquests dies m'he quedat a casa i avui m'ha agafat el “mono”, de bon matí em decideixo a sortir, i per això agafo dos “100 cims” que ja tenia preparat i que estan prop un de l'altre. La meva intenció es anar a dinar a casa, però com bado i m'entretinc a tot arreu, resulta que avui dinaré tard, i això que només prenc per menjar 3 galetes energètiques i 2 mandarines.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Castellví de Rosanes, he trobat un track d'uns 12 kms aproximadament que puja a la Creu de l'Aragall, i que a l'explicació posa que es aquesta vessant de la muntanya es una zona protegida, pel que les urbanitzacions no l'han malmès, al contraria que a la banda contraria.
Arribo a Castellví, aparco en un gran aparcament a peu del poble, al costat de la pista poliesportiva, i començo a caminar quan manquen 5 minuts per a les nou del matí. Creuo el poble, veient dos Cases de la Vila, es veu que amb una no tenien prou i han fet una segona.
Surto per la pista que porta a Ca n'Alegre i de seguida m'adono que si que deu ser veritat que es zona protegida, tota la zona es d'una salvatgia impressionant, fet que em sobta per ser la zona que es, de la pista no es pot sortir, els boscos d'ambdós costats son espessos i amb una vegetació que ho tapa tot, aquest tros es molt frescal. A l'altura de Ca n'Alegre la pista bona sembla que s'acabi, el camí que passa a tocar una zona d'edificacions velles i una mica degradades, no es tan bo, però de seguida es torna a arreglar, es veu que han passat les màquines per arranjar-la, em figuro que per poder treballar millor en la neteja de la quantitat de pins que sembla van caure al damunt.
El camí va pujant i quan arribo a l'altura de les Deveses de Ca la Borda, veig un camí que marxa a la dreta i que sembla retallaré el previst, l'agafo, al començament està brut degut a la nevada, però es un camí bo i de bon seguir. Arribo a un altre cruïlla, hi ha un corriol que puja pel tallafoc de la línia elèctrica, però no m'agrada i segueixo pel que anava.
Arribo a una pista que la segueixo a l'esquerra, hi han un bons tolls de fang, precisament aquí em creuo amb tres motos trialeres. De seguida agafo a la dreta, de baixada hauré de refer fins aquí. Arribo a l'entrada de l'urbanització “La Creu de l'Aragall”, segons em semblava, segons els mapes, hi ha un camí que puja pel costat de les cases, però si hi era ja no hi es, amb la quantitat de vegetació que hi ha es impossible buscar-ho, pujo pel carrer, agafo la primera travessia a la dreta i d'allí surt un senderó que puja, però aviat s'acaba i arribo pujant al dret, per cert el track que portava també feia el mateix. Arribo dalt i ja trobo uns senyals que em guiaran a la baixada.
Les cases de l'urbanització estan a 30 metres del cim, per la banda sud. Dalt del cim hi ha un vèrtex geodèsic i una gran creu de ciment i pedra. Fotos, menjar una mica i avall, però ara dono un tomb per un dels carrers, i ja vaig fins la cruïlla d'abans, agafant la pista en direcció a la Collada de la Pedra Dreta, i a la propera cruïlla deixo a la dreta el ramal que va a Can Xandri i segueix fins a la carretera de Sant Andreu de la Barca. Després de deixar a l'esquerra el Turó de Can Xandri, deixo la pista per un bon camí que va en direcció al Turó del Castell. Creuo el tallafocs i busco un camí, que hauria de seguir segons el gps, però no el trobo, segueixo sense saber si vaig be, i resulta que em porta a peu del turó, deixant abans una cruïlla que va al Mas de Sant Jaume. Intento pujar al castell però no trobo per on. Vaig el Mas de Sant Jaume i trobo una persona del mas al que li pregunto pel castell i ell m'indica per on puc pujar. Pujo dalt, només queden en peu petites parets, però molt gran. Les restes estan molt disperses. La vegetació, tant d'herbes com d'arbres és força abundant, dificultant la contemplació de les restes, difícils de fotografiar pels forts contrastos de llums. El castell de Sant Jaume, també conegut com a castell de Castellví, és d’origen romànic (s. IX-XIV), durant molt de temps va servir per defensar i vigilar el pas del Baix Llobregat gràcies a la seva estratègica situació, per mes informació es pot llegir el llibre “Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval”, escrit per Manuel Ríu,Carme Batlle i Gallart.
A la persona del mas també li he preguntat per l'ermita i m'ha dit que no queda res, però a casa i a posteriori el que he llegit (he trobat molt poca cosa), es que va tenir un incendi, però sembla que si que ha quedat alguna cosa però que no volen informar per que està a la seva propietat.
Segueixo, passo pel barri de el Taió, i ja arribo a Castellví, on arribo al cotxe a les dos en punt, després de fer 15,400 kms.
Agafo el cotxe i me'n vaig a visitar el Barri de Els Àngels, amb la seva capella de la Mare de Deu dels Àngels i Sant Miquel A., segons posa a la façana, un petit barri molt vell, amb una petita capella.
Després vaig a visitar el Barri de Miralles, amb el seu convent augustinià, actualment abandonat, però actualment al seu casal hi ha una residencia per minusvàlids.
Qui estigui interessat en informació de Castellví de Rosanes, i sobretot de Miralles, hi ha informació a la pàgina web de l'Ajuntament.
Paro a visitar una guixera abandonada i ja vaig fins a l'Amunt, de l'urbanització de Ca n'Armengol, passant pel Coll de l'Aragall, a 900 metres i escaig, en línia recte, de la Creu. Busco la part mes alta, he de donar varis tombs per què em trobo amb carrers de direcció única, i arribo al carrer de Joan Miró, que no te sortida, però es on tenia previst arriba en el track que m'havia marcat.
La pujada no te mes interès que es el de fer un altre 100 cims, el Puig d'Agulles. Començo a caminar a dos quarts i mig de tres, arribo al cim, faig fotos, i menjo una mica, dos galetes i la mandarina que em queda, contemplo el paisatge, no massa per què fa vent i es una mica fred, però el que si que es veu son tres grans pedreres en explotació, i per l'altre banda la gran quantitat de xalets que omplen aquestes muntanyes. Ja baixo cap el cotxe i arribo a tres quarts de quatre de la tarda, després de fer dos kilòmetres justos.
La primera part ha estat agradable, amb els boscos atapeïts i frescals, cim, castell, després els dos barris amb la capella i el convent, encara que l'urbanització, per l'altre costat, a tocar el cim desvirtua una mica la sortida. La segona part, si no es per fer un 100 cims, a peu, no val gaire la pena, un altre cosa seria en btt i fent una ruta mes llarga per les carenes i pistes del Garraf.
El que trobo injustificable, en aquest país nostre, es que quan finalitza una activitat ningú es preocupa de que es tregui la ferralla en desús, tant la guixera abandonada a la carretera de Castellví a Gelida, com una antena, de les varies que hi ha, i tot el seu parament, al cim d'Agulles. Tal i com es dona permís per fer una activitat que requereix muntar uns parament, s'hauria de cobrar una fiança per quan quedi en desús, o que ho desmunti el propietari i se li torna la fiança o es cobra del import recaptat. Ja està be de demanar esforços a la ciutadania per que recicli la brossa, si després dels grans volums ningú es preocupa.
No pujo els tracks al wikilok, el de la Creu de l'Aragall, està agafat d'un que em vaig baixar, encara que amb algunes variacions, i el de les Agulles no te cap complicació.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

La Creu de l'Aragall, des de Castellví de Rosanes

Puig d'Agulles, des de l'Amunt de Ca n'Armengol
.......................

Montau des d'Olesa de Bonesvalls

Canteras i Aridos de Begues - Cim del Montau

Avui no tenia cap intenció de sortir, però com al migdia em truca Maite que no vindrà a dinar, se'n va amb una amiga a menjar a un restaurant, pel que penso que per dinar sol, prefereixo anar-me a caminar i ja em menjaré un entrepà. Preparo tots els estris, espero que em porti el cotxe i me'n vaig cap a Olesa. El meu gps del cotxe (la Maria), m'enreda i he de mirar el mapa, està comprovat que he d'actualitzar la Maria.
Arribo a Olesa i vaig en busca dels dipòsits de l'aigua, que està, com es normal, dalt de tot. Hi ha 70 metres de desnivell entre l'Ajuntament, a l'entrada del poble i els dipòsits.
Avui segueixo la descripció que hi ha a la pagina de la Feec.
Deixo el cotxe davant dels dipòsits i surto per la pista quan passen 5 minuts d'un quart de quatre de la tarda. El camí no te cap dificultat i la descripció es de bon seguir. Paro al Pou de l'Antiga i baixo a visitar la Cova del Montau, la veritat es que no val gens la pena, per què a mes es molt petita.
Arribo al Montau, on hi ha el vèrtex geodèsic, mig trencat, i una creu de ferro, quan passen cinc minuts de les quatre de la tarda. Fotos, contemplar el paisatge, dinar (l'entrepà), i avall.
La baixada es emprenyadora, es una pistota molt pedregosa i a trossos amb forta pendent, fins al Camí de Can Prunera que es una pista, una mica ombrívola, i que em porta al camí de pujada i fins el cotxe. He fet 7,650 kms., i he estat 3h.20m.
Després baixó fins el poble, on vaig varies fotografies i cap a casa.
Un altre 100 cims, que per cert no val gaire la pena. Rodejat de pedreres i urbanitzacions, per cert que durant tota l'estona que hi estat, es sentia el soroll de les pedreres.

Mapa - Perfil - Fotografies

Sant Salvador de les Espases i Sant Pere Sacama

Sant Salvador de les Espases i Sant Pere Sacama

En aquesta excursió s'han ajuntat dues variants, primera que feia molt de temps que volia anar pel barranc que des de la Puda puja per amunt, i que veia sempre que passava per aquesta carretera i que no tenia ni idea d'on anava i com era. I la segona es que quan vaig descobrir que anava a un 100 cims i vaig descobrir un track de la pagina de wikiloc, de seguida vaig pensar de fer-ho, encara que el problema es que el track sortia de Monistrol, nomes arribava a Sant Salvador i per tornar anava per una pista totalment solana i polsegosa que va paral·lela al Llobregat i la carretera, i es veu des d'ella. Quan posa les mans en Josep Maria Balanyà, de seguida rectifica els tracks, els dona la volta, els posa cap per avall, i al final fem alguna cosa similar i casi sempre quasi sense tocar pista.
Al que anava, ens truquem i quedem d'anar en Josep Maria, l'Albert Poblet, l'Esteve Salvador i jo. En Jordi, l'altre del grupet no pot venir per assumptes familiars. A ultima hora en Josep Maria, que es el que mes havia treballat en el recorregut, no pot venir, l'han avisat que te guàrdia ....
Deixem el cotxe, dins del camí que va a la Puda, a uns 20 metres de la sortida del camí. Veiem que en una esplanada que hi ha mes aprop de la Puda, hi han bastants cotxes aparcats i molta gent preparant-se per sortir a caminar.
L'excursió que em seguit es aquesta, extreta de la pagina web: http://www.elepep.net/creu_saba/s%20pere_sacama.htm, crec que Elena i Pepe, els propietaris no s'enfadaran:

De S. Salvador de les Espases a S. Pere Sacama:
Recorrido por una bonita zona entre, las ermitas de Sant Salvador de les Espases y Sant Pere Sacama,por un camino con amplias vistas de las Comarcas circundantes, y de la montaña de Montserrat.
Aproximación: En la carretera de Abrera a Manresa C-55 y a unos 2 kms pasado el desvío de Olesa, desvío a la derecha al abandonado Balneario de la Puda (100 metros) nada mas tomar el desvió veremos a nuestra derecha el sendero que hemos de tomar.
La Excursión: El sendero sube rápidamente pasamos por,encima de un túnel del ferrocarril,cruzamos el torrente dos veces ,vamos viendo a lo lejos en lo alto Sant Salvador de les Espases,en un cruce de caminos tomaremos el de la izquierda por una pendiente rocosa bastante, pronunciada llegamos,a una capilla entre las rocas y la Ermita de: Sant Salvador de les Espases (413 m) .Antigua capilla del castillo de Les Espases documentado desde el año 985 y del cual solo quedan los restos de una torre circular. Tiene una zona libre con mesas y llar de foc y una puerta por la que se accede a la cima del promontorio desde donde se tiene una buena panorámica del Monasterio de Montserrat, por debajo de la capilla se encuentra una fuente. Hay una parte cerrada con cocina y comedor y con bastantes recuerdos de visitantes, si tenéis la suerte de encontrar alguno de los responsable de mantener cuidado el lugar os lo mostrara con mucha amabilidad.
Desde la puerta del refugio tomamos un camino escalonado, en bajada dejamos el sendero que va a Can Tobella y después de subir por un tramo de camino a ratos escalonado,llegamos al Coll de Bram (440 m)a nuestra izquierda dejamos el sendero que lleva al Puig del Hospici (528 m),tomamos un sendero a la derecha hasta atravesar el Coll de la Pedra(480 m) (Imagen de Sant Bernat de Mentón patrón de los excursionistas),bajamos al inconfundible Pla del Fideuer (415 m) a la derecha vemos el Puig Cendrós (505 m)con su recto y empinado acceso a la cumbre, atravesamos el Pla y enfilamos un camino al principio, en fuerte subida .Pasado un cartel que indica Font de La Pastora (casi siempre seca) tomamos a la derecha un sendero muy poco evidente que nos lleva al Cim de la Creueta con un árbol solitario y una placa del Agrupament Escolta de Sant Bernat de Claravall. Seguimos hasta llegar a a Creu de Saba (594 m) magnifica atalaya sobre la Vall del LLobregat ,Montserrat y Collserola ,por debajo de la cruz hay una imagen de la Virgen de Montserrat con libro de visitas y una mesa de orientación un poco estropeada pero que nos es util.seguimos el sendero en decidida bajada que ,nos llevara hasta la curva de una pista, al lado de la misma se encuentran las excavaciones efectuadas a finales de los años 90 para documentar su evolución arquitectonica del Mas del Villar Siglo XII,lo atravesamos y por pista en subida llegamos a la ermita de Sant Pere de Sacama (465 m) situada sobre unas rocas formaba parte del castillo de Sacama(siglos X-XII) del cual aun quedan unos restos, consta de una sola nave con abside semicircular de estilo Lombardo (siglo X).regresamos por el camino que vinimos hasta, llegar al desvío de la Creu de Saba que dejamos a la derecha , dejamos a izquierda el sendero que lleva al Turó de la Gronya(524 m) y salimos a una pista que nos lleva a la masía en ruinas de Can Puígventos (que ya vemos enfrente nuestro,una vez en la misma,tomamos el sendero señalizado hasta el Pla del Fideuer dejando a la derecha el sendero que utilizamos para subir a la Creueta,Llegamos otra vez al Pla del Fideuer,lo atravesamos y tomamos el camino del Coll de Pedra pero al poco rato nos desviamos a la izquierda , y nos colocaremos en el principio del Torrent L' Afrau y por un sendero bastante evidente dejando las Roques D'Afrau y Sant Salvador a nuestra derecha y cada vez mas arriba, llegamos al grupo de rocas puntiagudas llamadas Les Espases (dicen que son las que dan nombre a Sant Salvador) y en poco rato llegamos a donde comenzamos la excursion..
Marzo 2007
Total tiempo aproximado: 5 horas.
Nota:Excursión para hacerla fuera de los meses de Verano ya que la zona es muy seca y muy expuesta al sol. Escasa vegetación debido a los varios incendios que ha sufrido.
Mapas:0392 III Olesa de Montserrat :Escala 1/25.000 Instituto Geográfico Nacional
Mapas Comarcals de Catalunya; Baix Llobregat: Escala 1/50.000 I.C.C.
Bibliográfica: Sant Salvador de les Espases. Joan Sola - Publicaciones Abadía de Montserrat-1990

A un quart i cinc de deu comencem a caminar, tot pujant pel camí del Torrent de l'Afrau, sense tenir la seguretat que trobarem tots els camins que marca el recorregut. Les descripcions, si no es coneix el terreny, a vegades son difícils de seguir, i comparant l'explicació i el mapa de l'ICC hi han camins que no surten, o sigui que endavant.
Per arribar a Sant Salvador no tenim cap ni un de dificultat, quan arribem acabava d'arribar un grup de 30 caminaires que venen de Olesa, i per la pista del davant veiem un grup molt nombrós, crec que hi ha mes de 50 persones, son els que hem vist sortir de la Puda.
Visitem l'ermita, el refugi, pugem al cim on demanem a un que hi ha que ens faci una foto dels tres, fet que accepta, encara que la foto surt pitjor que les meves, que ja es dir....
Seguim, arribem al Coll de Bram, i seguidament al Coll de la Pedra, on aprofitem per esmorzar una mica, aquí toca el sol, a Sant Salvador també tocava però estava ple de gent. Aquí veiem que el grup nombrós sembla que van al Puig de l'Hospici
Ja baixem al Pla del Fideuer i pel senderó, i visitant la font de la Pastora i la del Mateu (cap de les dos raja, encara que a les cisternes hi ha aigua), arribem a Can Puigventós, que pertany a la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya; la masia enrunada.
Seguim amunt, i ja anava massa be..., no veiem el camí que va al Cim de la Creueta i anem directament a la Creu de Saba, la creu per cert està tallada en tres trossos i caiguda i tal i com diu la descripció, la taula d'orientació feta pols. Segons el mapa el cim de la Creu de Saba està, si puges a la carena, abans del Cim de la Creueta i aquest, i segons el mapa, es el Puig Ventós.
Des de on esta la Creu, que a més hi ha un cartell que diu que es La Creu de Saba, al no saber el camí exacte, només saber que aquest baixa ràpidament, agafem un que marxa a l'esquerra, també baixant fort, aquest ens porta a una pista, i aquí ja veiem que alguna cosa no funciona, anem amunt i avall de la pista, entrem en un senderó brut que s'acaba en una barrancada, i l'Albert, com sempre ell, s'allarga a veure si veu l'ermita, quan la veu ens ve a buscar, i donant una gran llaçada, que a més es el camí del mapa, arribem a una cruïlla, a la dreta la Creu i a l'esquerra l'ermita de Sant Pere de Sacama. Pugem, passant per el Mas del Villar, i arribem a l'ermita, es un quart i cinc de tres. Una petita parada i tornem, ara per camí molt marcat anem a buscar, un altre vegada la Masia de Puigventós, deixant a la dreta el senderó que puja a la Creu i no em vist des de dalt.
Pensem parar a dinar, però comença a bufar el vent i a tapar-se el cel, fa fred. Ens arribem al Pla del Fideua i agafem la baixada pel torrent de l'Afrau, camí molt atorrentat i en molts trossos de mal baixar. Arribem a la cruïlla amb el camí del matí, i en un roquer, i amb sol, podem parara a dinar.
Després ja avall, i cap el cotxe a dos quarts de sis.
Una excursió agradable i bonica, amb llàstima de no saber el camí del Cim de la Creueta, o el Cim de la Creu de Saba, com es digui, creiem que era el que pujàvem, i de no encertar el camí de baixada de la Creu, a més de, al no conèixer el terreny no hem volgut pujar ni al Puig Cendrós ni al Turó de la Gronya, però hem quedat molt contents, si venim un altre dia ja ho rematarem.

000000000000000