"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dictadures. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dictadures. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 d’agost del 2017

Va de GRÀCIES



Interessant text que està circulant per internet i fa referència a les diferents formes d’actuar entre els cossos de l’estat espanyol i els catalans …, que continua demostrant que estem en una "quasi" dictadura, que tot el que a la "meseta" no li "barrufa" ho ataca amb totes les seves forces, incloses les que haurien de ser per servir a tota la població

Va de GRÀCIES:
-Gràcies Mossos d’Esquadra per la gran tasca feta amb la màxima rapidesa, el màxim rigor i la màxima professionalitat.
-Gràcies serveis d’emergències i personal sanitari per la vostra professionalitat i dedicació.
-Gràcies Govern de la Generalitat per posar-vos al capdavant en la gestió d’aquesta situació tant súmament delicada i donar la talla en tot moment.
– Gràcies institucions de Catalunya per la impecable gestió de les hores posteriors als atemptats, amb la qual s’ha evitat el nivell 5 d’alerta terrorista i totes les seves conseqüències…
– Gràcies Rajoy per arribar 7 hores tard per parlar-nos d’unitat i solidaritat i demostrar un cop més que no et necessitem per a res.
– Gràcies Soraya per mostrar-nos les veritables intencions de tota la vostra opaca gestió, pujar el nivell d’alerta terrorista a 5 i ocupar places i carrers amb l’exèrcit.
– Gràcies Felip VI per mostrar la teva cara més hipòcrita i cínica, fent-te fotos amb menors als hospitals mentre fas negoci amb la venda d’armes a països que financien grups terroristes.
– Gràcies Ministro Zoido per mostrar la teva enorme incompetència donant per desarticulada la cèl·lula gihadista quan l’autor de la massacre encara era viu i corria lliure.
– Gràcies governs de Madrid per no convocar la junta de seguretat en 8 anys, per vetar l’accés dels Mossos als arxius de l’Europol i per vetar la convocatòria de 500 noves places de Mossos, tot i portar 2 anys en nivell 4 d’alerta terrorista.
– Gràcies mitjans de comunicació estatals per mostrar la vostra cara més professional i sincera intentant relacionar els atemptats gihadistes amb l’independentisme.
– Gràcies un cop més malalts de catalanofòbia per recordar-nos que vatros, en els moments més durs, tampoc ens falleu mai.
– En definitiva, gràcies Estat espanyol i poders fàctics de Madrid per ensenyar-nos que a Catalunya ja no us necessitem per a res i que a pesar de les vostres malifetes, els vostres atacs i els vostres pals a les rodes, estem preparats per ser un estat independent, estructuralment, socialment i mentalment.



0000000000000000000000000


diumenge, 15 de gener del 2017

“Para aquellos que han sido abandonados, los bárbaros son los salvadores” | ctxt.es




Zygmunt Bauman 
WIKIMEDIA COMMONS

Molt interessant aquest article de Zygmunt Bauman, degà dels sociòlegs europeus i un dels pensadors contemporanis més influents, que diu que la victòria electoral de Donald Trump es un símptoma preocupant: reflexa el divorci entre el poder i la política de la que deriva un buit que tendeix a ser omplert por qui promet solucions fàcils i immediates a problemes complexos i sistemàtics, fent servir la rica reserva de la retòrica populista.

Trobo que el paràgraf que diu: "No obstant això, existeix una possibilitat real que els tradicionals mecanismes de salvaguarda (com la divisió de "Montesquieu" en tres poders autònoms, legislatiu, executiu i judicial, o el sistema britànic de “checks and balanços”) perdin acceptació per part del públic, siguin despullats del seu significat i siguin reemplaçats explícitament o de fet per una concentració de poder segons un model autoritari o fins i tot dictatorial"., quan en aquest país ja fa varis anys que han arribat a aconseguir-lo amb el beneplàcit de tota la classe política i la desídia dels governats.

Tota la resta de l'article no té pèrdua.

dijous, 12 de gener del 2017

Que fué de los cantautores?






0000000000000000000000000000



dijous, 3 de març del 2016

En record del 3 de març del 1976


Si algú no sap exactament a que es refereix val la pena llegir aquest actual article: "La impunidad marca el 40 aniversario de la matanza de Vitoria"

Assassins de raons, de vides, 
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies 
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. 




CAMPANADES A MORTS
(Lletra sencera de la cançó original)

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.


III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

000000000000000000000000


dijous, 1 d’octubre del 2015

Molt bé pels perdedors de les eleccions del 27S. NO SABEN PERDRE!!


El "guapo" diu que està en perill la convivència i la "guapa" que estan a temps de reconduir la situació a Catalunya.
Jo ho entenc que no accepten els resultats, ja que si està en perill la convivència serà perquè ells no ho accepten. El govern que es formi amb els guanyador, segur que acceptarà a tothom que vulgui viure aquí, en pau. O sigui democràcia si guanyo jo, perill de convivència si no guanyo. 
I els altres, perquè s'ha de reconduir si ha de sortir un govern, entre els que han guanyat les eleccions, per conduir-lo?. O sigui amb 25 contra 62+10, volen amanir-lo ells. Democràcia total.



0000000000000000000000000




dilluns, 28 de setembre del 2015

Que pensa Bilderberg referent la possible independència de Catalunya?


Això si que fa por i no el que digui el miserable major mentider del regne, que per més desgràcia es el president de les espanyes. 
Val la pena mirar-s'ho encara que estem amb el neguit post-electoral, per saber que ens espera després d'elegir com a que president a qualsevol persona que triem. Els únics, al meu parer, que podrien revoltar-se no tenen ni tindran mai poder suficient, i si ho tinguessin i volguessin provar-ho, els deixarien?. 



000000000000000000


dilluns, 14 de setembre del 2015

Drama dels refugiats, i el perquè


He copiat íntegrament l'article publicat al "Pais", de Slavoj Zizek, sense traduir, ja que es massa llarg i no en tinc prou coneixements per fer una traducció del tot correcta. Però penso que es molt interessant. Crec que no hi ha cap problema de copiar l'article ja que donen opció a compartir per Facebook i Twiter.

"En su clásico estudio 'On Death and Dying' [en español, 'Sobre la muerte y los moribundos'], Elisabeth Kübler-Ross propuso el famoso esquema de cinco fases sobre la forma en que reaccionamos al enterarnos de que padecemos una enfermedad terminal: la negación (uno simplemente se niega a aceptar el hecho: "Esto no puede estar pasando, no a mí"), la ira (que explota cuando ya no podemos negar el hecho: "¿Cómo me puede pasar esto a mí?"); la negociación (la esperanza de que, sin saber bien cómo, podemos posponer o minimizar el hecho: "Déjame vivir al menos para ver licenciarse a mis hijos"); la depresión (desinversión libidinal: "Me voy a morir, así que ¿para qué molestarse por nada?"); la aceptación ("no puedo luchar contra esto, puedo también prepararme para esto"). Posteriormente, Kübler-Ross aplicó estas fases a cualquier forma de revés catastrófico en el ámbito personal (pérdida de trabajo, muerte de un ser querido, divorcio, drogadicción) y también hizo hincapié en que no se suceden forzosamente en el mismo orden ni han de ser todas esas cinco fases las que experimenten todos los pacientes.
En su clásico estudio 'On Death and Dying' [en español, 'Sobre la muerte y los moribundos'], Elisabeth Kübler-Ross propuso el famoso esquema de cinco fases sobre la forma en que reaccionamos al enterarnos de que padecemos una enfermedad terminal: la negación (uno simplemente se niega a aceptar el hecho: "Esto no puede estar pasando, no a mí"), la ira (que explota cuando ya no podemos negar el hecho: "¿Cómo me puede pasar esto a mí?"); la negociación (la esperanza de que, sin saber bien cómo, podemos posponer o minimizar el hecho: "Déjame vivir al menos para ver licenciarse a mis hijos"); la depresión (desinversión libidinal: "Me voy a morir, así que ¿para qué molestarse por nada?"); la aceptación ("no puedo luchar contra esto, puedo también prepararme para esto"). Posteriormente, Kübler-Ross aplicó estas fases a cualquier forma de revés catastrófico en el ámbito personal (pérdida de trabajo, muerte de un ser querido, divorcio, drogadicción) y también hizo hincapié en que no se suceden forzosamente en el mismo orden ni han de ser todas esas cinco fases las que experimenten todos los pacientes.
¿No es acaso la reacción de la opinión pública y las autoridades de Europa occidental ante el flujo de refugiados de África y Oriente Próximo una combinación similar de reacciones dispares? Hay (cada vez menos) negación: "No es tan grave, simplemente no hagamos caso". Hay ira: "Los refugiados suponen una amenaza a nuestra forma de vida, ocultan entre ellos a fundamentalistas musulmanes, ¡habría que pararlos como fuera!". Hay negociación: "¡Vale, establezcamos cuotas y apoyemos campos de refugiados en sus propios países!". Hay depresión: "¡Estamos perdidos, Europa se está convirtiendo en 'Europistán'!". Lo que falta es la aceptación, que en este caso habría implicado un plan pan-europeo coherente sobre cómo afrontar la cuestión de los refugiados.
Así pues, ¿qué hacer con los cientos de miles de desesperados que esperan en el norte de África, huyendo de la guerra y el hambre, tratando de cruzar el mar y de encontrar refugio en Europa? Hay dos respuestas principales. Los liberales de izquierda manifiestan su indignación ante la forma en que Europa está permitiendo que miles de personas se ahoguen en el Mediterráneo; su propuesta es que Europa debe demostrar su solidaridad y abrir sus puertas de par en par. Los populistas anti-inmigrantes reclaman que debemos proteger nuestro estilo de vida y dejar que los africanos resuelvan sus problemas. Ambas soluciones son malas, pero ¿cuál es peor? Parafraseando a Stalin, las dos son peores. Los mayores hipócritas son los que abogan por abrir las fronteras: en el fondo saben que eso nunca va a pasar porque instantáneamente daría lugar en Europa a una revuelta populista. Encarnan el 'alma bella' que se siente superior al mundo corrompido a la vez que participan secretamente en él.
El populista anti-inmigrante también sabe muy bien que, abandonados a sí mismos, los africanos no conseguirán cambiar sus sociedades. ¿Por qué no? Porque nosotros, los europeos occidentales, estamos impidiéndoselo. Fue la intervención europea en Libia lo que sumió al país en el caos. Fue el ataque estadounidense a Irak lo que creó las condiciones para el surgimiento del ISIS. La guerra civil en curso en la República Centro Africana entre el sur cristiano y el norte musulmán no es sólo una explosión de odio racial; se desencadenó por el descubrimiento de petróleo en el norte: Francia (relacionada con los musulmanes) y China (relacionada con los cristianos) están peleando por el control de los recursos petroleros mediante testaferros.
Sin embargo, el caso más claro de nuestra culpabilidad es el Congo de hoy, que está surgiendo de nuevo como el "corazón de las tinieblas" de África. El artículo de portada de la revista Time del 5 de junio de 2006 se tituló "The Deadliest War in the World" ["La guerra más mortífera del mundo"], un detallado documento de la forma en que alrededor de cuatro millones de personas han muerto en el Congo como consecuencia de la violencia política a lo largo de la última década. No hubo a continuación ni rastro de las habituales protestas humanitarias, como si algún tipo de mecanismo de filtrado hubiera impedido que esta noticia alcanzara todo su impacto. Para expresarlo de manera cínica, Time había seleccionado la víctima equivocada en el debate sobre la hegemonía del sufrimiento; debería haberse centrado en la lista de sospechosos habituales: las mujeres musulmanas y su difícil situación, opresión en el Tíbet... ¿Por qué semejante ignorancia?
Ya en 2001, una investigación de la ONU sobre la explotación ilegal de recursos naturales en el Congo encontró que el conflicto en el país gira principalmente en torno al acceso, control y comercio de cinco recursos minerales claves: coltán, diamantes, cobre, cobalto y oro. Tras la fachada de la guerra racial, vislumbramos por tanto el funcionamiento del capitalismo global. El Congo ya no existe como un estado unido; se trata de una multiplicidad de territorios gobernados por caudillos locales que controlan su parcela de terreno con un ejército que, por regla general, incluye a niños drogados. Cada uno de estos caudillos mantiene relaciones comerciales con una empresa o corporación extranjeras que explotan la riqueza, sobre todo minera, de la región. Lo irónico del asunto es que muchos de estos minerales se utilizan en productos de alta tecnología, como ordenadores portátiles y teléfonos móviles.
Así pues, olvídense del comportamiento salvaje de la población local; basta con retirar de la ecuación las empresas extranjeras de alta tecnología y se desmorona todo el edificio de la guerra racial alimentada por viejas pasiones. Por aquí es por donde deberíamos empezar si realmente queremos ayudar a los africanos y parar el flujo de refugiados. Lo primero es recordar que la mayoría de los refugiados procede de "estados fallidos", estados en los que la autoridad pública es inoperante en mayor o menor grado, al menos en una medida considerable (Siria, Líbano, Irak, Libia, Somalia, Congo...). Esta desintegración del poder del estado no es un fenómeno local sino una consecuencia de la economía y la política internacionales; en algunos casos, como Libia e Irak, incluso un resultado directo de la intervención de Occidente. Está claro que este aumento de "estados fallidos" no es una desgracia no intencionada sino también una de las formas en que las grandes potencias ejercen su colonialismo económico. Debería observarse asimismo que las semillas de los «estados fallidos» de Oriente Próximo hay que buscarlas en las fronteras arbitrarias dibujadas después de la Primera Guerra Mundial por el Reino Unido y Francia, que crearon así una serie de estados "artificiales": al unir a suníes de Siria e Irak, el ISIS está, en última instancia, reuniendo lo que dejaron desunido los amos coloniales.
No se puede dejar de señalar el hecho de que algunos países no demasiado ricos de Oriente Próximo (Turquía, Egipto, Irán, etc.) se han abierto mucho más a los refugiados que los realmente ricos (Arabia Saudí, Kuwait, Emiratos, Qatar...). Arabia Saudí y Emiratos no reciben ningún refugiado aunque son colindantes con el ámbito de la crisis, además de ricos y culturalmente mucho más cercanos a los refugiados (en su mayoría musulmanes) que Europa. Arabia Saudí incluso ha devuelto a algunos refugiados musulmanes de Somalia; todo lo que ha hecho ha sido aportar 280 millones de dólares como apoyo a la educación de los refugiados. ¿Será porque Arabia Saudí es una teocracia fundamentalista que no puede permitir ningún intruso extranjero? Efectivamente, pero también debería tenerse en cuenta que esa misma Arabia Saudí está totalmente integrada en Occidente en el plano económico: desde el punto de vista económico, ¿no son Arabia Saudí y Emiratos meros destacamentos del capital occidental, estados que dependen totalmente de sus ingresos petroleros? La comunidad internacional debería ejercer una presión máxima sobre Arabia Saudí (y Kuwait, y Qatar, y...) para que cumpla con su deber y acepte un gran contingente de refugiados, sobre todo porque, al apoyar a los rebeldes anti-Asad, Arabia Saudí es en gran parte responsable de la situación en Siria.
Otra de las características que comparten estos países ricos es el surgimiento de una nueva esclavitud. Si bien el capitalismo se legitima como el sistema económico que implica y promueve la libertad personal (como condición de funcionamiento del mercado), ha generado esclavitud como parte de su propia dinámica: aunque la esclavitud quedó prácticamente extinta a finales de la Edad Media, hizo explosión en las colonias desde la primera modernidad hasta la guerra civil americana. Puede aventurarse la hipótesis de que hoy,con la nueva era del capitalismo global, también está surgiendo una nueva era de esclavitud. A pesar de que ya no exista la condición legal de esclavos, la esclavitud adquiere una multitud de nuevas formas: millones de trabajadores inmigrantes en la península de Arabia (Emiratos, Qatar, etc.) que se ven privados 'de facto' de derechos y libertades básicas; el control total de millones de trabajadores de fábricas de Asia en condiciones de explotación, a menudo directamente organizadas como campos de concentración; el empleo masivo de trabajo forzoso en la explotación de recursos naturales en muchos estados del África Central (el Congo, etc.).
Tampoco tenemos que buscar tan lejos. Al menos siete personas murieron el 1 de diciembre de 2013 cuando en una fábrica de ropa de propiedad china en una zona industrial de la ciudad italiana de Prato, a diez kilómetros del centro de Florencia, se produjo aquel domingo un incendio que costó la vida a los trabajadores atrapados en un improvisado dormitorio construido con cartón en el mismo sitio. El accidente se produjo en la zona industrial de Macrolotto de la ciudad de Prato, conocida por su gran número de fábricas de ropa. Riberto Pistonina, sindicalista local, comentó: "Nadie podrá decir que le ha sorprendido, porque todo el mundo sabía desde hace años que, en la zona entre Florencia y Prato, cientos de personas, si no miles, están viviendo y trabajando en condiciones de cuasi-esclavitud". Sólo Prato tiene al menos 15.000 (chinos) legalmente registrados sobre una población total de menos de 200.000 habitantes, con más de 4.000 empresas de propiedad china. Se cree que en la ciudad están viviendo de manera ilegal unos cuantos miles más de inmigrantes chinos que trabajan hasta 16 horas al día en la producción de ropa barata para una red de mayoristas y talleres.
No tenemos por tanto que buscar muy lejos, en los suburbios de Shanghai (o en Dubai y Qatar), la vida miserable de los nuevos esclavos, e hipócritamente criticamos a China. La esclavitud puede estar justo aquí, en nuestra casa; simplemente no la vemos (o, más bien, fingimos que no la vemos). Esta nueva segregación 'de facto', esta explosión sistemática del número de diferentes formas de esclavitud 'de facto', no es un accidente lamentable sino una necesidad estructural del capitalismo global de hoy. Ésta es quizás la razón por la cual los refugiados no quieren ir a Arabia Saudí, aunque ¿no son los refugiados que vienen a Europa quienes se ofrecen a convertirse en barata mano de obra precaria, en muchos casos a costa de los trabajadores locales, que reaccionan ante esta amenaza adhiriéndose a los populistas anti-inmigrantes? Para la mayoría de ellos, ésa será la realidad de la consecución de su sueño.
Los refugiados no sólo están escapando de su tierra natal asolada por la guerra, sino que también están poseídos por un cierto sueño. Podemos ver una y otra vez en nuestras pantallas a refugiados en el sur de Italia que han dejado claro que no quieren quedarse allí, que en su mayoría quieren vivir en los países escandinavos. ¿Y qué pasa con los miles que acampan alrededor de Calais, que no están satisfechos con Francia sino que están dispuestos a arriesgar sus vidas por entrar en el Reino Unido? ¿Y con las decenas de miles de refugiados en los países balcánicos que desean llegar, al menos, a Alemania? Exponen este sueño como un derecho incondicional y demandan a las autoridades europeas no sólo comida y atención médica adecuadas sino también transporte hasta el lugar de su elección. Hay algo enigmáticamente utópico en estas exigencias imposibles: como si fuera deber de Europa hacer realidad su sueño, un sueño que, por cierto, está fuera del alcance de la mayoría de los europeos (¿cuántos europeos del sur y del este preferirían también vivir en Noruega?). Se puede observar en este punto la paradoja de la utopía: precisamente cuando las personas se encuentran en situación de pobreza, angustia y peligro y cabría esperar que se dieran por satisfechas con un mínimo de seguridad y bienestar, estalla la utopía absoluta. En el caso de los refugiados, la dura lección consiste en que "Noruega no existe", ni siquiera en Noruega. Tendrán que aprender a censurar sus sueños: en lugar de correr tras ellos en la realidad, deberían centrarse en cambiar la realidad.
Hay que ser muy claros en este punto: tiene que abandonarse la idea de que la protección del estilo específico de vida de uno mismo es en sí mismo una categoría proto-fascista o racista. Si no lo hacemos así,abrimos el paso a la ola anti-inmigrante que crece en toda Europa y cuya señal más reciente es el hecho de que, en Suecia, el anti-inmigrante Partido Demócrata ha superado por primera vez a los socialdemócratas y se ha convertido en el partido más fuerte del país. La reacción tópica de la izquierda liberal es, por supuesto, una explosión de moralismo arrogante: en el momento en que damos la más mínima credibilidad al lema "protección de nuestro modo de vida", ya comprometemos nuestra posición puesto que proponemos una versión más modesta de lo que los populistas anti-inmigrantes defienden abiertamente. ¿No es ésta la historia de las últimas décadas? Los partidos centristas rechazan el racismo declarado de los populistas anti-inmigrantes pero, al mismo tiempo, manifiestan "su comprensión de las preocupaciones" de la gente común y corriente y proponen una versión más "racional" de esa política.
No obstante, si bien hay un punto de verdad en esta reacción, se debería rechazar sin embargo la actitud humanitaria predominante en la izquierda liberal. Las quejas que revisten de moralidad la situación (la murga de que "Europa ha perdido empatía, es indiferente al sufrimiento de los demás", etc.) no son más que el anverso de la brutalidad contra los inmigrantes. Comparten el supuesto, que en modo alguno es evidente por sí mismo, de que una defensa del estilo propio de vida excluye un universalismo ético. Debería por lo tanto evitarse el dejarse atrapar en el juego liberal de "cuánta tolerancia podemos permitirnos", ¿o es que deberíamos aplicar la tolerancia si impiden a sus hijos asistir a escuelas públicas, si obligan a sus mujeres a vestirse y comportarse de una determinada manera, si arreglan los matrimonios de sus hijos, si maltratan a los homosexuales que haya entre ellos...? En este nivel, por supuesto, nunca seremos lo suficientemente tolerantes, o somos ya y siempre excesivamente tolerantes, pasamos de los derechos de la mujer, etc. La única manera de salir de este punto muerto es ir más allá de la simple tolerancia hacia los demás: no nos limitemos a respetar a los demás, ofrezcámosles inmediatamente luchar en común puesto que nuestros problemas son hoy comunes.
Se impone, por tanto, ampliar la perspectiva: los refugiados son el precio de la economía global. En nuestro mundo global, los productos circulan libremente pero las personas, no: están surgiendo nuevas formas de segregación. La cuestión de las barreras porosas, de la amenaza de ser inundado por extranjeros, es estrictamente inmanente al capitalismo global, es un índice de lo que hay de falso en la globalización capitalista. Es como si los refugiados quisieran ampliar también a las personas la libre circulación global de los productos. Si bien las grandes migraciones son una constante en la Historia de la humanidad, su principal causa en la Historia moderna son expansiones coloniales: antes de la colonización, los países del Tercer Mundo eran principalmente comunidades locales autosuficientes y relativamente aisladas; fue la ocupación colonial la que desmontó las vallas de esta forma de vida tradicional y dio lugar a migraciones renovadas a gran escala (también mediante la trata de esclavos).
La ola actual de migraciones en Europa no es una excepción. En Sudáfrica, hay más de un millón de refugiados de Zimbabue expuestos a los ataques de los pobres locales por robarles su trabajo. Y habrá más, y no sólo debido a conflictos armados sino a más "estados sin ley", crisis económicas, desastres naturales, cambio climático, etc. Ahora se sabe que, a raíz de la catástrofe nuclear de Fukushima, las autoridades japonesas pensaron por un momento en que tuviera que evacuarse la totalidad del área de Tokio (20 millones de personas). ¿A dónde tendrían que haber ido? ¿En qué condiciones? ¿Debería habérseles entregado un pedazo de tierra o dispersarlos por el mundo? ¿Qué ocurriría si el norte de Siberia se volviera más habitable y apropiado para la agricultura mientras que grandes extensiones subsaharianas se volvieran demasiado secas para que viva allí una gran población, cómo se organizaría el intercambio de población? Cuando ocurrían en el pasado cosas similares, los cambios sociales se producían de manera espontánea, salvaje, con violencia y destrucción, perspectiva que resulta catastrófica en las condiciones actuales, con armas de destrucción masiva a disposición de todas las naciones.
La principal lección que hay que aprender, por tanto, es que la humanidad debería estar preparada para vivir de una manera más "plástica" y en plan nómada: cambios locales o globales en el medio ambiente pueden imponer la necesidad de transformaciones sociales inauditas a gran escala. Una cosa está clara: la soberanía nacional tendrá que redefinirse de manera radical y tendrán que inventarse nuevos niveles de cooperación global. ¿Y qué decir de los inmensos cambios en la economía y el consumo debidos a nuevos patrones climáticos o a la escasez de agua y de fuentes de energía? ¿Mediante qué procesos de decisión se decidirán y ejecutarán dichos cambios? Habrá que romper una gran cantidad de tabúes y adoptar una serie de medidas complejas.
En primer lugar, Europa tendrá que reafirmar su pleno compromiso de proporcionar medios para la supervivencia digna de los refugiados. No debería cederse a ninguna componenda: las grandes migraciones son nuestro futuro y la única alternativa a este compromiso es una barbarie renovada (lo que algunos llaman «choque de civilizaciones»).
En segundo lugar, como consecuencia necesaria de este compromiso, Europa debe organizarse e imponer normas y regulaciones claras. Debe reforzarse el control estatal de la corriente de refugiados mediante una vasta red administrativa que abarque la totalidad de la Unión Europea (para evitar barbaridades locales como las de las autoridades de Hungría y Eslovaquia). A los refugiados debe garantizárseles su seguridad, pero también les debe quedar claro que tienen que aceptar el lugar de residencia que les asignen las autoridades europeas, además de respetar las leyes y normas sociales de los estados europeos: ni la más mínima tolerancia a la violencia religiosa, sexista o racial venga de donde venga, ni derecho alguno a imponer la propia forma de vida o religión a los demás, respeto a la libertad de cada individuo a abandonar sus costumbres comunitarias, etc. Si una mujer opta por taparse el rostro, debe respetarse su elección pero, si opta por no cubrírselo, tiene que estar garantizada su libertad de obrar así. Efectivamente, una serie de reglas como éstas privilegian en el fondo el estilo europeo occidental de vida, pero es el precio de la hospitalidad europea. Estas reglas deberían establecerse y aplicarse con claridad, mediante medidas represivas (contra fundamentalistas extranjeros, así como contra nuestros propios racistas anti-inmigrantes) en caso necesario.
En tercer lugar, habrá que inventar un nuevo tipo de intervenciones internacionales: intervenciones militares y económicas que eviten trampas neocolonialistas. ¿Qué tal si fuerzas de Naciones Unidas garantizaran la paz en Libia, Siria o el Congo? Los casos de Irak, Siria y Libia demuestran cómo una forma incorrecta de intervención (en Irak y Libia) así como la falta de intervención (en Siria, donde, bajo la apariencia de no intervención, potencias externas, de Rusia a Arabia Saudí, están implicadas al máximo) terminan en el mismo punto muerto.
En cuarto lugar, la tarea más difícil e importante es un cambio económico radical que debería abolir las condiciones que generan refugiados. La causa última de los refugiados es el propio capitalismo global actual y sus juegos geopolíticos y, si no lo transformamos radicalmente, inmigrantes procedentes de Grecia y de otros países europeos se sumarán pronto a los refugiados africanos. Cuando yo era joven, el intento organizado de regular el interés común se llamaba comunismo. Tal vez deberíamos reinventarlo. Tal vez sea ésta nuestra única solución a largo plazo.
¿Es todo esto una utopía? Puede ser, pero si no lo hacemos, entonces es que estamos realmente perdidos y nos merecemos estar perdidos".

Slavoj Zizek, filósofo y crítico cultural, es profesor en la European Graduate School, director internacional del Birkbeck Institute for the Humanities (Universidad de Londres) e investigador senior en el Instituto de Sociología de la Universidad de Liubliana. Su obra 'Menos que nada. Hegel y la sombra del materialismo dialéctico' (Akal) se publicará en septiembre.


000000000000000000000000


dissabte, 21 de març del 2015

Visca la revolució


Del gran Ovidi reprodueixo aquests versos: La revolució

Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució! 
Després d'aquestes paraules, 
molta gent s'esverarà. 
D'altra potser no s'esvere, 
d'altra no em coneixerà. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

I qui no hi estigui d'acord 
no li done la raó, 
perquè és tan necessària 
com per la terra la saó. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante 
a crit sec ni amb passió, 
la pronuncie amb respecte, 
amb tendresa i devoció. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres, 
ni destroces, ni rancors. 
Vol dir coses estimades: 
llibertat, justícia i raó. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres 
que amb ella volen ser rics. 
Volem un món al dia i just, 
almenys per als nostres fills. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres 
la cridem amb impaciència,  
ella vindrà el dia just, 
quan maduri la consciència. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Tots volem que vingue a bones,  
sense sang, amb comprensió, 
i si els burgesos no ho volen, 
llavors serà per collons. 
Oh, sí. 
Si em permeteu com si no, 
Visca la revolució!

Ovidi Montllor




000000000000000000


dimarts, 13 de gener del 2015

Jo no soc Charlie, ho sento


I no perquè estigui a favor dels assassins, ni molt menys, ja que considero que aquests malvats una vegada abatuts, haurien d'anar directe a l'infern i cremar-se per tota la eternitat, i si pot ser a foc lent. Encara que hi han bastants dubtes amb tot el que va succeir, ja que no està tan clar com ens volen explicar, ja que han sortit varies llacunes en el que ens diuen,  però no es el cas d'aquest escrit..
Que uns humoristes siguin assassinats per uns quants indesitjables, no pot tenir mai perdó. Però que uns dictadors i/o assassins declarats es posin davant d'una manifestació honrant als humoristes morts tot defensant la llibertat d'expressió, es d'una "cara dura" terrible, per dir-ho suau. Allí estava el massacrador dels palestins, estava la dictadora que no vol que a Grècia es voti el que ella no vol, estava el mentider major de les espanyes, amb la seva "Ley Mordaza", estaven tots els representants dels paisos que estan saquejant l'Àfrica i els que van provocar i continuen atiant la guerra a Irak, Afganistan, Líbia, Síria .... Per posar-se a plorar. Els innocents de Charlie Ebdo no s'ho mereixien, ni la seva mort ni aquesta colla de fantotxes impresentables al davant de la manifestació, ja que només han volgut fer-se la foto, per després poder tenir excuses per acollar encara més als seus ciutadans.
I parlant de les espanyes, tant el mentider major com la morros van pregonant la "llibertat d'expressió", mentre denuncien a Facu per la parodia contra el PPcorrupte, condecoren als policies que no van defensar al poble, en canvi si que van carregar contra els manifestants, que es un dret reconegut per la constitució, el poder judicial jutjant al jutge Vidal per fer el projecte de Constitució Catalana fora de les hores de feina, i podríem allargar la llista però no es el cas, ja que queden retratats del tot, però com tenen un "morro que se'ls trepitgen" tant lis fot.
Per això, amb la creença que uns podrits assassins han matat a uns innocents humoristes jo estic amb:
- Stéphane Charbonnier, conocido como Charb
- Jean Cabut, que firmaba como Cabu
- Georges Wolinski
- Bernard Maris
- Frédéric Boisseau
- Franck Brinsolaro
- Elsa Cayat
- Philippe Honoré
- Bernard Maris conocido por “tío Bernard”
- Ahmed Merabet 
- Mustapha Ourrad
- Michel Renaud
i amb el desig de tot cor que en la vida del més enllà aconsegueixin tot el que no van aconseguir en aquesta, he de dir: 

JO NO SOC CHARLIE, ja que s'ho han apropiat els que menys representatius son.

en pau descanseu, valents!!!




00000000000000000000000



dissabte, 27 de desembre del 2014

10 decisions que els miserables del govern de les espanyes van prendre en 2014 ...

 ... i que és un pas mes cap a la dictadura, que a més pixa "aigua beneïda". 

1.- La Policia podrà intervenir telèfons particulars en cas de "urgència" sense autorització judicial.
2.- Els ciutadans que intentin paralitzar un desnonament podran ser durament sancionats.
3.- Els immigrants que entrin a Espanya "il·legalment" seran sotmesos a "devolucions en calent".
4.- Les lesbianes i les dones sense parella queden excloses de les tècniques de reproducció assistida.
5.- Pagarem més pel gas i la llum, encara que el govern digui el contrari.
6.- Si sofreixes un accident o ets segrestat en un país estranger pagaràs les despeses originades pel rescat.
7.- Si visites els Parcs Nacionals vés amb compte amb els caçadors.
8.- Pagarem entre tots un altre rescat, el de les autovies en fallida.
9.- Entra en vigor la "LOMCE", que promou la segregació per sexes i fa avaluable la religió "apostòlica i romana".
10.- La Llei de propietat intel·lectual i la “Taxa Google” fa esclatar un problema de discòrdia.

I han bastants més, però aquests son els últims. Quina colla de bandarres que ens estan governant, encara que tal i com diu la "dita": tothom té el govern que es mereix. 

De la pàgina web: Runrunes

000000000000000000000000000000




dimarts, 1 d’abril del 2014

Dictadora cagada de por (al menys ho sembla)



Quina por tenen aquests dictadors en potencia, de que es sàpigui la veritat del que passa

Aquí dins es on hauria d'estar en un país democràtic i amb justícia.

000000000000000

dijous, 27 de març del 2014

Manifestació il·legal dels sicaris del poder


Los antidisturbios piden la dimisión de sus jefes cortando la calle y sin autorización de Cifuentes - Público.es

A part de ser completament il·legal i que la policia local no va tenir pebrots de demanar la identificació als manifestants, no sigui que després els vagin a fotre garrotades, no es manifestaven per estar a favor del poble i trobar mesquí complir les ordres que reben dels seus comandaments, com per exemple desallotjar una concentració pacífica i autoritzada com la del 22M., sinó que es manifestaven perquè els seus comandaments son uns inútils i no van preveure que si ells atacaven al poble i hauria una part d'aquest que es rebotaria. Ho sento molt però els ferits de la policia no em donen cap pena.

ESTEM EN UNA DICTADURA encara que no ho sembli. No ho es menys perquè ens deixin votar cada 4 anys.


666666666699999999996666666666

dissabte, 8 de febrer del 2014

Murs i altres mesquineses


A vegades em pregunto fins on arriba la hipocresia de la nostra societat, ja que per un mateix assumpte tenim dues respostes diferents, tot depen de qui ho fa. Un dels exemples més clars es referent als murs que separen unes persones de les altres. Era correcte abatre el mur de Berlín per que no era lògic que separés persones, en  canvi nosaltres trobem bé el mur i tanca de Ceuta i Melilla, i també trobem bé el mur entre els nefasts U.S.A. i Mèxic, perquè els USA es país amic. Hi per tots els gustos hi ha la tanca de Palestina.
Si en comptes d'explotar els paisos tercermundistes, ens haguéssim preocupat d'invertir i ensenyar a la població a desenvolupar-se i tallar el coll als polítics corruptes d'aquells paisos, ara no caldria que es juguessin la vida per intentar tenir una vida una mica decent. I per cert, no sé massa a que venen ja que la veritat, nosaltres, al menys els habitants de les espanyes, anem en camí a tenir un futur tan negre com el tenen ells, i no ho dic per el color de la pell, ja que això no té cap importància.
El que ha passat aquests dies a Ceuta no es ni molt menys que la culminació del que estan provocant les nostres nefastes polítiques, ja que si mirem tot el que ha anat passant des de fa uns quants anys, amb ganivetes incloses, es per jutjar i empresonar a les nostres autoritats per crims a la humanitat, i encara van gallejant.
Potser aquests indesitjables politicastres dels paisos del sud d'Europa s'haurien d'ajuntar i en comptes de gastar-se tants diners en tanques, vaixells de vigilància, policia de costes, equips de salvament, centres d'internament, etc., podrien agafar uns pocs avions carregats de bombes i aniquilar tota la població sub-sahariana, i d'aquesta manera ja no vindrien, amb la seguretat que ens estalviaríem diners. O potser, en comptes de saquejar els seus paisos, s'hauria d'invertir en la població i passar a guillotina a tots els dictadors, està clar que per això es necessitaria el vist-i-plau de tots els paisos "desenvolupats" que son els que estan xuclant totes les seves riqueses, sense importat-lis la vida de la població autòctona. 


00000000000000000000000

dimarts, 7 d’agost del 2012

Em retiro de les protestes

Ja fa quasi quinze dies que ni al meu blog ni al “facebook” poso cap entrada d'actualitat polític-financera i no serà perquè aquests politicastres podrits, ineptes, corruptes i inconscients no donin motiu per fer-ho. He arribat a la conclusió que segons el meu punt de vista, avui per avui es una lluita perduda. A continuació explico uns quants dels meus arguments, no per que ningú me'ls discuteixi o intenti rebatre'ls, si no per mi mateix.
Hi ha una llista que corre per “inet” que parla de 450.000 polítics, crec que es un “fake” que no s'ajusta a la realitat, el que si es que hi ha un estudi (aquest si que el crec) que diu que hi ha dos milions de persones “endollades” al sistema, entre parlamentaris i senadors, personal d'empreses públiques (creades per amagar diners, ocultar dèficits i col·locar a familiars i amics sense donar explicacions, i que cobren més que els funcionaris de veritat), a sumar l'entramat de 17 comunitats autònomes amb el seu parlament, el seu defensor del poble, canals de televisions (que son la veu del seu “amo”) i les seves empreses públiques igual o pitjor que les estatals. Seguint sumant amb que en un temps de crisis s'haurien de rebaixar ajuntaments, on hi ha molts que també trobem les empreses públiques. Seguint sumant, la quantitat d'assessors a cada nivell de l'administració (jo no crec que es necessitin, un que arriba a un càrrec polític hauria de saber de que tracta el seu departament i assessorar-se dels funcionaris i escoltar la veu del poble). I a la despesa del sou de tots aquests individus s'ha de sumar les cotxes oficials, dietes (hi ha cada nota de restaurant que corre per internet que faria riure sinó fos que fa plorar) etc. Seguint sumant amb els ex-”d'alguns càrrec importants” que segueixen cobrant una indemnització i/o jubilació encara que tinguin uns altres ingressos (altre feina, cobrant per conferencies, dietes en consells d'administració, etc.).
Encara tenen la barra (per dir-ho suau) del “que se jodan”, de “los del carrito” (parlant dels que van en cadira de roda), i moltes altres expressions similars, que en alguns pocs casos, només els més fragants es mereixen un “dolent, no ho facis més” en comptes de botar-los.
A tenir en compte la casa reial (?) i el/s “concordat/s” que es mereixen moltes línies, cap agradable.
Dons resulta que tot aquest entramat no té cap estisorada, si que en tenen els jubilats, els malats, el aturats, els dependents, els autònoms, el treballadors per compte aliena, o sigui tot el que es refereix a la classe mitjana i treballadora, amb retallades prou significatives. Molt de parlar de les castes de l'Índia (Brahamanes, Kshatriyas, Vaishyas, Sudras i Dalits) i aquí està passant el mateix, hi ha una divisió per castes, però el més greu es que estant aconseguint que cada vegada hi hagin més Dalits (intocables = a persones sense feina i sense atur, que viu mercès a la beneficència - que pot ser la família-) i menys Sudras (gent treballadora), però son les altres castes les que no es vol ni tocar.
Si parlem dels mitjans de comunicació la cosa es també molt greu, no donen les noticies que no interessa al govern, per exemple no es parla d'Islàndia, ni sabem com està, en aquests moments, el conflicte dels miners, del que han amagat molta informació del que ha succeït, així si només es parla de la prima de risc. Crec que en uns mitjans lliures, incloent els més dretans haurien d'estar demanant al Rajo que digui als espanyols el que sap tot Europa menys nosaltres, ja que no tothom té la facilitat de llegir o escoltar mitjans estrangers. Uns mitjans lliures exigirien al Rajoy que doni la cara i no s'amagui i li retrauria les mentides que diu un dia si i l'altre també.
La justícia es un desastre per què els interessa als polítics, ja que les imputacions a ells, s'allarguen i es perden en el temps, segons sembla a l'actualitat hi han mes de 127 polítics imputats i les causes no s'enllesteixen mai, està clar que les poques en les que surten condemnats ve el govern de torn i els indulta, es pot llegir la meva anterior entrada al blog. A més la Munar ha estat condemnada a presó, però ella encara va pel carrer i té la gosadia de dir que per diners ningú hauria d'entrar, i no hi ha data (o no es sap) d'entrada. Jaume Mata, també condemnat a presó, està tan tranquil al seu palauet. Com ha comentari extra s'ha de dir que en un dels judicis d'aquest paio li van demanar una fiança de 3 milions d'Euros, i això la va facilitar el Banco de València, ara fallit.
M'agradarà veure els judicis per Bankia i la fallida del Banc de València. I perquè no portar a la justícia a tots els dirigents de Bancs i Caixes que han marxat amb indemnitzacions milionàries, després d'arruïnar-les?.
Els governs estatal i autonòmics, estan fent servir contra els dissidents les mateixes tàctiques que qualsevol dictadura, enviar els gossos i la tàctica de la por, l'última es el avís a FACUA perquè no els critiqui, de pura pena. No sé que espera la justícia per obrir una causa contra els manaments policíacs per incompliment de la llei que diu que tots els agents han de portar visible el número i contra les actuacions d'alguns agents a les manifestacions pacífiques.
Si després de tot això que està passant i de molt més que de moment em callo ja que no tinc esma de més i de tot el que no sé, resulta que a l'últim sondeig del CIS dona una projecció de vot al PP del 36,6 i al PSOE el 29,90 o sigui al PPSOE del 66,5% es que a les espanyes la població es completament “masoca” (poso aquesta paraula i no la que penso, per què no diguin que insulto) i davant d'això no hi ha res a fer.
Jo avui dia veig una serie de perills i tots molt greus, no soc endeví però m'atreveixo a pronosticar una serie de possibilitats.
Que la cosa continuï a la mateixa línia, o sigui les castes dominants sense tocar i les dos castes inferiors cada vegada pitjor. Està clar que quan hi hagi un atur molt superior els “grans empresaris” podran tornar a portar les fàbriques a les espanyes, ja que amb sous de merda i sense drets laborals els sortirà mes barates que tenir-les a l'Àsia i a l'Àfrica. Crec que es la que passarà.
Que surti algun il·luminat que plantegi un canvi radical i sàpiga aixecar i animar a les masses, amb el perill que es converteixi en un altre Hitler o Mussolini (salvant les diferencies en el temps), que semblarà que tot va millor i al final a rebre.
Que la cosa es posi calenta i a totes les espanyes i en totes les ciutats (mes o menys importants) hi hagin revoltes davant dels Ajuntaments i entitats governamentals, com va passa a Vinaròs el 26 de juliol, ja que si passes a tot arreu no hi hauria prou gossos per parar al poble. No crec que passi ja que com he dit uns paràgrafs abans la gent no està per la labor encara que no pari de protestar.
I la desitjada es que el govern espanyol es plantés davant Europa, si tenim que tornar a la pesseta hi tornem, deixem fallir la banca que estigui en situació, suprimint la classe política deixant-la sota mínims, i sortim pel nostre compte. Si la banca que no aguanti fa fallida els creditors i els accionistes perden, no els que tinguin dipòsits. Es molt difícil aquesta solució primer perquè els dirigents no ho voldran i segon perquè la població en cas de fer-se no donarà cap facilitat per sanejar la situació, ja que continuaria sense confiar amb la classe política que quedés.
Faré un petit incís, abans de finalitzar, del que penso de Catalunya. Aquí estem en una situació que no hauríem d'aguantar més, tenim un govern que continua, només, amenaçant al espanyol però com ja ens coneixen “ens pixen i ens caguen” ja que des de fa molts anys juguem al mateix: “m'enfadaré i si m'enfado soc terrible”. Potser ha arribat l'hora de deixar d'amenaçar i donar el pas, i si no som capaços de fer-ho, com a país, ho sento però a tragar i callar. Mentre crec hauríem de desmuntar organismes institucionals i esperar temps millors. No necessitem tenir 7 o 8 televisions (potser ens sortiríem tenint només 2), no se quantes emissores de radio, ambaixades a l'estranger i a Madrid, els consells comarcals, deixar-los només com forma d'apropar l'administració catalana a les comarques i sense caràcter polític, reduir conselleries, reduir parlamentaris deixant-ho a la mínima expressió, suprimir assessors, suprimir totes les empreses públiques que no tinguin un fi clar i concís, i alguna cosa mes que em deixo. I oblidar-se de muntar les Vegueries. Si algun d'aquests muntatges es creuen que donen beneficis, es pot raonar, per exemple l'assumpte de les ambaixades si s'explica els beneficis que donen en comparació a la despesa que comporta, potser ens portarien alguna sorpresa agradable, cosa que dubto.
Tot això en espera de temps millors i de moment gastant en I+D i despesa social i deixar de clavar impostos propis i retallades a les classes mes desfavorides. I que esperen a tornar a activa l'impost de successions?. Els temps millors podrien arribar amb la Independència, però si no hi ha pebrots o ganes, ja es sap. L'11 de setembre segurament tornarà a sortir el poble de Catalunya i els polítics ho faran servir per bordar a Madrid però no per mossegar.
Abans d'acabar tradueixo un text de Roberto Centeno, en la web de “Cotizalia”, parlant dels polítics i endollats:
“I llavors, senyor Rajoy, com pot tenir el cinisme i la misèria moral de dir que “farà el mes convenient per als espanyols”! És un insult absolutament inacceptable a desenes de milions de ciutadans honrats que estan sent espoliats sense commiseració, i no solament ells sinó els seus fills i els seus néts, perquè la ruïna s'estendrà per diverses generacions, i tot per mantenir a aquesta autèntica plaga de paràsits socials, i mentre la retallada dels seus inaudits privilegis no figura en el seu pla de Rajoy. És simplement de vergonya”.
I per acabar, si no canvio d'opinió, fins que no vegi que el poble en general es belluga deixant de protestar i passant a l'acció jo no faré res més. Ja ho he dit moltes vegades que amb la quantitat de gent afectada per les estisorades indiscriminades, en els moviments de protestes sempre hi som els mateixos i molta gent amb dificultats serioses ni es belluguen, ja he posat masses vegades la dita de Martin Niemöller però tornaré a posar el final (... i quan vingueren per mi ja no hi havia ningú per protestar).

Ni manifestacions ni proclames ni escrits sobre l'actualitat polític-financera.


Em retiro de les protestes. En espera de temps millors que potser no arribaràn.

000000000000

divendres, 25 de novembre del 2011

Infografía: Otra vez #SOPA

Interessant pàgina de "derecho a leer" del 21 de novembre, on l'autor ens diu:
"Avui decidim remixar a Mafalda i fer aquesta infografia sobre S.O.P.A., el projecte de llei nord-americana, que acabarà amb la internet lliure que coneixem..."
S.O.P.A. vol dir "Stop Online piracy act". Amb l'excusa de la pirateria volen controlar totalment internet, a més ens explica com les lleis americanes afectarà a quasi tot el mon, entre els països afectats està les espanyes.


Per llegir l'article s'ha de teclejar damunt del dibuix de Mafalda.