Mas de la Muga (Bellvei)

Feia dies que no sortia a donar un tomb, pel que avui m’he decidir, no ha anar a caminar però si a fer una visita més o menys turística. He anat a visitar el Mas de la Muga, mal anomenat castell, al terme municipal de Bellvei. Està en un estat deplorable, amb l’agreujant que està tot ple de deixalles, fet que demostra la cultura i consciència d’aquest país. Les dos torres cilíndriques, que sembla que no aguantaran massa temps, es un bunyol, encara que resulti curiós, construïdes en temps més propers a la resta.

Copia de la descripció que figura en el wikipedia:
«Mas de la Muga és una masia del municipi de Bellvei (Baix Penedès). El mas, que fou reconstruït amb els materials medievals de l'antic casal, ara es troba abandonat i enrunat. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.
Descripció
És un castell situat al cim d'un turó, a 154 m d'altitud sobre el nivell del mar. Es troba en molt mal estat. Presenta encara alçades tres torres. A la banda lateral dreta en veiem dues de cilíndriques i emmerletades que presenten una torratxa i una sèrie de matacans sostinguts per cartel·les. A l'esquerra es pot veure una torre de tipus quadrangular rematada per merlets i amb un matacà. Malgrat estar molt enderrocat encara es poden observar una sèrie de finestres rectangulars. L'edifici està realitzat en maó i ferro. En una fotografia del 1950 (Els castells catalans, Editorial Dalmau) es pot observar l'atac que ha patit l'edificació amb el pas dels anys
Història
És un casal fortificat documentat el segle XI. L'antic mas de La Muga és documentat ja en el segle XI. El mas fou objecte d'una restauració poc afortunada precedida d'una destrucció per tal d'aprofitar els materials. Les reformes foren inspirades per una dona rica de Bellvei que volia viure còmodament fora de Bellvei però veient cada matí el seu poblet. El castell obtingué un aspecte carrincló. Avui dia el seu aspecte és deplorable, ja que, en ser abandonat, ha envellit molt de pressa a causa del temps i la incúria».

No entenc com aquest bunyol, ara xafat, pugui ser «Bé cultural d’interès Nacional».

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

El Brull, Montgròs, el Serrat de la Peça, El Brull

Muralla del Poblat Ibèric del Montgròs

Ja feia més de vint dies que no sortia i ja començava a tenir malestar, a més aquesta setmana ha estat plovent fins dijous, o sigui les neures començaven a sortir. Com ahir dissabte ja ha deixat de ploure, i la previsió per avui donava que era possible sortir a caminar sense mullar-se, es pel que m’he decidit a fer-ho. Els caps de setmana el company ho té difícil pel que he tornat a sortir sol. Per avui he buscar una caminada que en principi fos fàcil encara que una mica lluny de casa. M’he anat fins a El Brull, a la comarca d’Osona i una de les portes del Montseny (hi han moltes).
Hi ha un lloc per aparcar encara que no es massa gran i segons quines dates s’omple i llavors la gent aparca per tot arreu, com passarà avui, però com arribo aviat tinc lloc sobrer per fer-ho. Surto quan son un quart de deu del matí, tot passant pel davant de la pista poliesportiva, on a la gespa del costat estan fent carn a la brasa  en uns fogons damunt d’unes taules plegables, sembla que sigui per algun  acte popular. No sé, ni m’interessa, si es per una cursa de la que han passat tres corredors mentre em preparava i bastants més que em passaran després, o es per un altre motiu.
Després de seguir una estona el GR, i de que se’m creui un caçador, l’encarregat de portar els gossos, em desvio cap a la dreta. Sembla que la partida de caça no es per on aniré, pel que quedo més tranquil. Mentre estic arribant a Casademunt on hi ha el Sagrat Cor, conjunt d’espiritualitat, veig que en uns prats entre aquesta pista i el Brull hi han dos caçadors amb les escopetes a la seva falda. La Basílica Religiosa del Sagrat Cor es digne de veure, jo per fora. Es pot llegir el que comenta a «Conèixer Catalunya». Una vegada passada l’última gran entrada del conjunt finalitza l’asfalt i el camí comença a ser de terra.
Una vegada vorejats els camps de Can Serra, magnífica i gran construcció i amb molt ben cuidats camps de gespa i arbreda del tombant, la ruta canvia de Nord-oest a sud-oest, i ara toca anar vorejant el camp del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull. Jo sol faig broma que aquestes persones que estan jugant, hi han uns quantes escampades per aquestes molt grans instal·lacions,  no son dels mes rics, ja que son ells els que es porten els carros amb els pals. De cop veig una parella de gent gran que van dins d’un cotxet amb vela, i els pals en ell, penso que aquests ja tenen més dinerets. Mentre, m’han estan passant una colla de gent, sola, en parella o en grup, corrent però no massa ràpids, jo continuo anant a la meva marxa.
Ara ja toca deixar la pista per on segueixen les cintes que marquen la cursa o marxa, i que continuen vorejant el camp de golf, per un camí a l’esquerra, que es camí per les torres d’electricitat. Aquí a l’alçada de la segona torre tinc uns dubtes que em fan que tingui dues marrades, curtes i sense massa importància, ja que l’entrada del camí a seguir quasi que no es veu (o no gens) i jo erro en la direcció que em marca el gps. Una vegada solucionat segueixo un camí molt bonic, ja no es pista, està poc transitat, encara que el terra es veu bé. Comença a baixar mitjanament fort, i es creua un petit barranc que porta aigua, i una mica més avall, s’ha de creuar el Barranc dels Rastrells, que em fa mullar una mica la planta de les botes. Fins aquí ha estat molt agradable. La continuació no està clara en els primers metres, potser s’ha d’anar a tombar per l’esquerra, en un rastre molt confús i tapat, però jo segueixo per la traça més marcada que es al dret per una forta pendent que està fangosa. Es per poc tros arribant-se a un camí ample amb el terra molt desfet, que va pujant. En un tomb a l’esquerra es deixa, sort del gps, per un sender a la dreta. D’aquí fins a la pista al Montgròs, amb estones planeres i altres amb pendent amunt, es de les que fan afició, boscana, verdosa llampant, obaga, terra ben trillat, molt agradable de passar. Quasi a dalt em trobo dos boletaires que em pregunten d’on vinc, xarrem una mica i ens acomiadem.
Quan estic arribant al Montgròs també arriba un tot terreny d’on baixen unes persones i van cap a la tanca que envolta el recinte. M’acosto i el guia m’explica que no hi ha cap inconvenient que m’ajunti al grup amb pagament de 3 euros, que es el que costa la visita guiada, com que aquesta dura més d’un hora i mitja jo li dic que no puc, i ell molt amablement em deix entrar a fer la visita pel meu compte. Es tracta d’una muralla, i pel costat hi ha unes escales que et porten a la part de darrere on hi ha una bastida, molt ben muntada, on es pot contemplar les runes del que eren els habitatges i altres estàncies. Es necessitaria un planell o les explicacions del guia per comprendre una mica les construccions. No es pot arribar a tocar les pedres per que hi han tanques que ho impedeixen.
Una vegada vist i fotografiat, m’acomiado, ells encara estan amb les explicacions històriques d’introducció, donat-li molt les gràcies. Em torno per on he arribat, deixant a l’esquerra el camí per on he arribat a la pista, i seguint-la recte. Ara m’adono que no he vist quasi el sol, el dia està una mica cobert, però fa una mica de calor. Ara ve el seguir pista, primer en pla, i després en pujada fent retombs. Passo a un grup al costat d’un tot terreny, als que saludo i no em responen, només acabar-los de passar em responen, i més amunt quan ells em passen amb el cotxe, un d’ells em torna a saludar.
Arribo a El Boix, una gran masia que sembla no habitada però tampoc abandonada. Hi han dos cotxes aparcats que em dona la impressió que son de caçadors. Hi ha una gran alzina quasi a tocar, quedant separada de la masia per una gran esplanada. Hi ha un camí que marxa recte, des d’on sento veus de lluny, crec que deuen ser els ocupants dels cotxes. El camí voreja la masia per l’esquerra, i de seguida em surt a rebre un petit gos, mentre un gat s’amaga al darrera de la gran porta de fusta que dona a un gran pati. Badant amb el gos i el gat gairebé que em passo la cruïlla, que a més, quasi no es veu. Al poc, el camí està barrat per un munt de branques d’alzina, que fa que hagi de fer una mica d’equilibris per passar pel damunt. No soc el primer, es nota el tros del pas ja que hi ha fang deixat pels peus dels caminants. El camí es torna ample, i ple de branques d’alzines tallades a l’esporgar i clarejar els boscos del voltant. Dona la impressió que les restes no son d’aquest any pel que la gran quantitat que hi ha hauria pogut ser un bon perill aquest estiu.
Pel pròxim desviament s’ha de tenir cura, quasi no es veu, a més està en un entorn rodejar de brossa. El senderó es molt agradable i no puja gaire, es deix a l’esquerra la Pedrera del Camp de la Creu i segueix una serie de pistes forestals no aptes per cotxes, amb gran quantitat de restes vegetals a les vores. Arribo al Camí d’Aiguafreda  (es el GR) al mateix lloc on hi ha una cruïlla que va a una granja forestal. Segueixo el camí cap a Aiguafreda, ja que vaig a la recerca de la Creu de la Parròquia. Aquí em creuo amb una corredora i varis cotxes. Quan veig que segons el gps m’ho he empassat, entro al bosc i trobo un sender trillat i al poc el deixo per un altre en sentit contrari, i de seguida trobo la creu; una petita vella creu. Una mica d’història no va malament.
Segueixo el sender per on he arribat, el sender va pegat a la part alta de la cinglera. Al mapa del gps no veig be si aquest camí comunicarà amb el GR, pel que em decideixo anar al dret a buscar la pista. No hi ha problema, està ple de rastres, segurament dels boletaires. Segueixo la pista on hi ha unes boletaires de mitjana edat, i al poc de passar on he arribat per primera vegada, veig una fita, segueixo el rastre i em porta a Dolmen del Pla del Boix, les pedres estan caigudes i amb petites pedres al damunt. He llegit que un picapedrer les volia prendre i sort que el batlle ho va veure, i les va fer deixar al lloc, però ja no van quedar com estava, i alguna es va trencar.
Deixo la pista per agafar un sender a ras de cingle, amb bones visions de la Riera d’Avençó i els boscos de la falda de la Serra d’Ussà, Picamena i altres. Torno a la pista on surt el Grau del Boix per tornar-la a deixar de seguida. Aquí hi han varis cotxes aparcats. Durant les estones que hi he anat per pista m’han avançat bastants cotxes, alguns de bastant ràpids per ser una pista de terra. Continua sent sender a ras de cingle, que no impressiona ja que, encara que hi hagi bona visió de la riera de l’altre costat d’aquesta, hi ha vegetació a ras de cingle. Hi han varies mirandes on un pot parar a gaudir del paisatge. Em trobo una parella, de cara, amb un gos que em pregunta on va el camí, jo lis dic que jo vaig al Brull, i que més endavant a 700 mts, línia recte, he de trobar la pista. Ells m’expliquen que tenen el cotxe on he deixat la pista i que el seguien perquè es maco, i ara tornaven a buscar el cotxe. En un tres i no res arribo al vèrtex, on m’aturo a fer les fotografies de rigor i a esmorzar, son dos quarts de dues.
Una vegada enllestida la feina. segueixo, arribo on hi ha el que podria haver sigut el peu d’una torre, i on em marca el gps que hi ha un forn de calç, regiro una mica i no veig res. Una vegada a casa, quan poso en ordre la caminada d’avui he pogut veure que a un nivell inferior algú ha passat i es per allí on es va al forn, llàstima. Hi ha un tros que el camí es confús, però seguint el track no hi ha problemes, em fa donar un gran tomb a l’esquerra, no sembla massa camí, però es ample i de bon caminar, s’arriba a un camí una mica tapat, es segueix a la dreta i s’arriba a la pista, exactament on hi ha la Poua de la Collada. Aquí he sortit definitivament del bosc i estic en camí asfaltat, es el Camí d’Aiguafreda i el GR. En el gps m’havia marcat deixar aquesta pista i baixar a buscar un altre, enllaçant més endavant, perque el recorregut es una mica més curt, es el que faig, però no val la pena, ja que la que he deixat va més o menys planera i aquesta em fa baixar per després pujar. Arribo a la cruïlla d’aquest matí, on em ve a rebre un petit pelut gos molt simpàtic. Al poc ja estic entrant al Brull, on els que feien carn a la brasa ja no hi son i està tot net, l’aparcament està bastant ple i amb cotxes aparcats a la carretera. El guia del Montgròs, arriba llavors, m’explica que ha tingut visita a les onze (quan jo hi era) i a l’una. La Rectoria es l’Oficina d’Informació del Montseny. Fotografio l’església, dins està tancat però amb finestra oberta, la Rectoria, l’Ajuntament, amb bar-restaurant al seu costat, pujo al Castell, una paret i un tros de torre, i m’allargo fins el Restaurant El Castell, a petar de cotxes i gent a la vora. Ja retorno i vaig al bar del costat de l’ajuntament a fer un cafè, i seguidament marxo cap a casa.
El lloc principal del Brull, on no hi nucli d’habitatges, està molt ben arranjat i es bonic de veure. Avui he fet uns tretze quilòmetres i mig, i he arribat quan mancava un quart per les tres de la tarda. El sol només l’he vist des de que tornant, he sortit a la pista i fins el Brull, però no amb claredat i sempre amb el cel una mica ennuvolat. Ha estat un caminada que encara que hagi xafat pista de cotxes, el començament i el tros del Camí d’Aiguafreda, es de les que fan afició i molt recomanable a tothom, això si, porta un gps ja que hi ha algunes cruïlles, de les moltes que s’agafen, que poden fer patir. L’únic que he trobat a faltar avui es que els colors de tardor encara no han arribat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Pobla de Cérvoles, Sant Miquel de la Tosca, Granja i Castell de Cérvoles

Font del Cabrer

Castell de Cérvoles

Al juny del 1994 la Secció Excursionista del Club de Futbol Reddis va organitzà el Campament Català de Muntanya a l'ermita de Sant Miquel de la Tosca, que pertany al Vilosell. Dins de les activitats dels campaments d'aquella època, sempre hi havia una excursió portada pel club organitzador. L'excursió d'aquell moment va ser anar des de el pla de l'ermita a la Pobla de Cérvoles, pujar a la carena de la Llena i baixar cap el campament. El que va fer de guia, un reconegut excursionista de Reus, a més d'un dels pioners dels Grs entre moltes altres facetes molt interessants, tenia una lleugera idea per on podia anar el camí vell, però no ho tenia del tot segur. Vam seguir pista avall i a l'estona ens vam desviar a l'esquerra, tot creuant el Riu Set, i agafant, a la dreta, per entre mig d'uns antics camins de marges i algun tros de camins a camps de conreu, ara abandonats, vam empalmar als vells camins de carro (ja convertits en pistes) i vam arribar a la Pobla. Des de feia temps me'n recordava d'haver fet aquest tros i volia intentar repetir-lo. Vaig entrar a «inet» i em vaig trobar amb sorpresa que ara estava enllaçat perfectament per la ruta «Transllena», i que hi han un munt de tracks pujats al «wikiloc». Aprofitant un d'ells i retocant-lo a la meva mida, sobre tot a la baixada per poder passar pel Castell i Granja de Cérvoles, vaig preparar la sortida i la vaig guardar per quan fos adient.

Aquesta setmana, que per cert ha tocat fer l'excursió el divendres, i com encara no estic del tot recuperat, i no em veia en pit de fer res més fort, he decidit fer-la. No m'hauria pensat mai que em costés tant recuperar-me, deu ser l'edat. Per avui hem quedat en Joan Josep, el Josep Maria i jo per anar a la Pobla de Cérvoles i fer el recorregut.

Des de que m'ha aixecat del llit fins a la sortida amb cotxe de l'aparcament he tingut tres petites distraccions que em fa témer que avui podria tenir un mal dia, per ampliar els dubtes està plovent quan sortim de Reus. Fem el viatge cap a la Pobla entre petites pluges, plugims i moments sense res, amb una visió ben negre del cel, damunt dels nostres caps. Durant el viatge anem especulant si en comptes d'anar a caminar ens anem fins l'Albi on fa uns deu anys (menys que més) hi havia (potser encara hi es) un bar on feien uns peus de porc per xuclar-se els dits. Quan arribem el temps està en calma, pel que ens preparem i sortim a intentar fer el que tenim preparat.

Sortim fent la ruta de Transllena, però a l'inrevés, son un quart i mig de nou. En el moment que creuem la nova carretera, sembla ser que es un desviament per no calgué entrar a la Pobla, cauen quatre gotes i quedem a l'espera de com es desenvoluparà el temps. Aquest desviament de la carretera es molt nou ja que encara no hi figuren en els mapes de l'ICGC. El temps sembla que aguanti. Per estalviar-nos un retomb de pista, agafem un camí marcat que retalla; el camí puja suau al començament però després s'encabrita, sort que es un tros molt curt i es fa sense problemes, sortint davant mateix d'unes granges. 

Continuem per pista, deixem la cruïlla al Mas de Peret (de lluny sembla força maco i conservat), i parem una estona al costat d'un camp ple d'orquídies. Val la pena contemplar el colorit del camp, ja que a més hi ha un esclat de farigola florida. Quan portem una mica més de dos quilòmetres i mig de caminar, hem de deixar la pista i baixar per rodejar un camp llaurat, d'ametllers, per entrar en un camí vell, encara que el començament no crec que fos el vell, arribant a anar paral·lel al Barranc del Mas del Peret, que ens portarà per un tros molt maco, fins a la pista de l'ermita de Sant Miquel de la Tosca. En el moment de deixar la pista d'abans i a la dreta hi han les runes d'un maset o corral apegat a la roca, les teules estan amuntegades a la seva vora. A la pista de Sant Miquel ens torna a ploure i cada vegada amb més força. A l'esquerra hi ha una bonica barraca de pedra, una mica deteriorada, però amb la teulada de volta de canó, sencera. En Joan Josep puja fins a una balma obrada on tenim un waypoint que posa que hi ha una sorpresa, però no troba res anormal. Quasi al peu hi ha una escletxa entre roques, no l'havien vist ja que està mig tapada per la vegetació, on també miren amb el mateix resultat. Continua plovent i quan ens arribem a Sant Miquel ens refugiem on hi ha un cobert que en principi semblava que fos per fer foc, quan es podia, però ara no ho veig tan clar ja que no hi ha on haurien estat els fogons. 

Al blog «Trepitjant el territori» explica una bonica llegenda del perquè es va construir aquesta ermita.

Esmorzem tranquil·lament mentre es referma la pluja. Quan estem acabant decidim que el millor es retornar per on hem vingut i si para la pluja intentar desviar-se cap el Castell de Cérvoles, i això ho fem quan sortim. Quan estem arribam al Camí del Barranc del Mas del Peret, la pluja comença a parar. Quan arribem a les runes del maset on hem deixat les pistes, ens adonem que a la vora i ha les restes d'un pou, sembla més un pou que un petit forn, però ens es difícil esbrinar, podria ser un pou d'aigua però que faci molts anys que ja no tingués líquid. També hi ha un cartell, trencat en dos, que posa que es ven, creiem que el tros, aquest o un altre de la vora.

Quan arribem a la granja d'abans, ens surt a rebre uns gossos i darrera els possibles propietaris, mentre estàvem mirant el mapa i ens expliquen el que més o menys ja havien descobert, com arribar-hi des d'aquí al castell. A mes ens expliquen una mica sobre el castell i les poques pedres que veurem. Nosaltres abans d'anar cap el castell ens desviem fins a la Font del Cabrer, passant abans per una bassa rodona de ciment on està entrant aigua, segurament de la font. La font està en una esplanada on arriben els cotxes i d'allí surt un sender paral·lel al barranc, que després de visitar la font seguim amb l'esperança que creui el barranc i tallem per anar cap el castell. La gran sorpresa es que trobem una mina d'aigua, a la que podem entrar d'un en un, jo amb dificultat. Al fons hi ha aigua i al sostre uns ratpenats. Seguim camí amunt fins que la vegetació ens barra el pas. A més si aquest camí s'hagués pogut continuar no hauríem enllaçat amb cap camí fins a la primera carena, a uns 500 metres de distancia.

Retrocedim, avui es la segona vegada i agafem la pista que ens porta primer a l'Àrea de Pícnic del Fontanet i després al Pantà de la Pobla. Al davant tenim dos turons i dubtem quin dels dos pot ser. Al peu del primer trobem unes pedres molt ben tallades i ens pensem que podria ser aquest. Amb dificultat, uns més que els altres, pugem dalt, però no hi ha cap vestigi més, i aquest turó es veu molt petit, pel que ens pensem que deu ser l'altre. Baixem i ens dirigim cap l'altre, i només entrar ja veiem que era aquí, el voregem pel mig entre de dos grans roques, amb forats de possibles cairats entre les dues. Podem pujar a la de la dreta, on quasi dalt ja es veuen restes de les pedres del castell. Dalt es gran, hi ha les restes d'un possible aljub, un bon clot quadrat amb les quatre parets de pedres ben tallades i col·locades. Aquí hi ha les restes de dos geocachings, dic restes perquè ja no hi ha res i les senyals (Unes «G» i fletxes) estan ratllades. A l'altre punta del gran pla de dalt també es veuen unes restes de pedres ben tallades.

Quan baixem i el voregem veiem unes grans parets de pedra molt ben possades que encara es conserven, eren uns trossos de parets del castell. Una mica més enllà, hi han les runes de la granja, una gran construcció però tota enrunada. Conserva encara una arcada interior, es veuen l'arranque de dos arcades més i l'arranque d'unes escales. Entre mig del castell i la granja, picat a la roca, hi ha un receptacle per la sang de sacrificis animals i un abeurador. 

Ens tornem cap a l'àrea del Fontanet per dinar asseguts, ja que hi ha dos taules amb bancs de fusta, tot d'una peça. Una vegada  finalitzem seguim camí, al poc passem pel costat d'una petita bassa metàl·lica, ara tapada amb una lona, un maset amb magatzem incorporat molt enrunats i un pou d'aigua, de pedra, amb aigua al fons. 

De cop el camí queda tallat per les obres de la nova carretera, amb un bon saltiró. Baixem com podem per la dreta a un camp, creuem la carretera. Les senyals actuals ens haurien portat carretera a la dreta, i entrant per un camí cimentat, però nosaltres anem a buscar la continuació el camí tallat, i el trobem, el que ja no tinc tan clar si la baixada que fem es la més fàcil. De seguida trobem una cruïlla i agafem a la dreta, que ens fa baixar per un grauet, fàcil i curt que ens fa entrar pel costat de l'escola. Mirant al mapa, ja a casa em fa la impressió que si haguéssim seguit recte l'entrada hagués sigut amb pendent suau.

Arribem al cotxe a dos quarts de cinc després d'haver fet més de tretze quilòmetres, en un dia sempre tapat, amb estones de pluja, que han estat bastant fortes mentre esmorzaven sota sopluig. Avui que no hem trobat cintes com m'estic trobant en totes les últimes sortides, si que hem trobat una fet indignant, son les pintades d'uns geocachings que van haver i que ara estan tatxats rallant les pedres. La incultura i el tant-fotisme pels altres i per tot ha arribat a tots els àmbits.

No cal dir del cafetó, al mateix poble, abans d'anar cap a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Llorac, Savallà del Comtat, La Cirera

Avui toca fer un tomb que feia dies que tenia preparat, i que em semblava que em satisfaria bastant més del que ho ha fet. Ha estat ajuntar dos tracks, amb alguna petita variació, com sempre faig. Aparco a Llorac, en un lloc destinat per això encara que no estigui senyalitzat, a la vora del mur que canalitza el Riu Corb al seu pas per aquí. Surto a dos quarts de nou del mati. El dia no està solejat i no s'espera que surti el sol.
Segons el mapa de l'ICGC, l'únic mapa que tinc, a Llorac hi ha el castell i una casa forta. Primer intento localitzar el castell, però entro en propietat privada, i quan em veig al davant de les cases penso que si continuo puc tenir problemes, pel que desisteixo després d'escodrinyar l'entorn el millor que puc. No em sembla veure res que s'assembli que podia haver estat part d'un castell, pel que retorno per on he vingut. Començo aquí la caminada pròpiament dita. Agafo la pista de la dreta, però als pocs metres veig un corriol que puja, la direcció es al possible castell. Com no podia ser d'un altre manera, l'agafo, deixo un possible desvio a la dreta, i el camí es difumina prop de les cases d'abans. Torno a mirar l'entorn, i en comptes de recular, segueixo per un rastre i surto a un camp llaurat. Sembla que no hi ha res, però potser més a la dreta hi ha un tros de paret. Em vaig cap allà i trobo les runes d'un gran habitatge, tot menjat per la vegetació, pel que em costa arribar i entrar. Les parets de fora a menys de mitja alçada, les de dins, amb poques filades en peu, etc. Em sembla veure el que podria haver estar unes finestres en format espitlleres, però res en concret. Em penso que potser no era el típic castell sinó una masia fortificada, encara que no sembla que les parets de fora tinguin els acostumats contraforts. D'aquí per retornar a la pista, hi ha un corriol trillat, però amb uns arbres caiguts en mig, que dificulta una mica el pas.
La pista es el Camí de les Parades, que tal i com indica el seu nom, va deixant entrades a les diferents parades. Abans de que finalitzi en una parada, i segons el track que porto, he d'agafar un corriol que quasi que no es veu, a la dreta. Hi havia unes fites que quasi no es veien, pel que les reforço amb tres pedres més. El corriol es va separant de forma continuada en diferents rastres, però jo intento cenyir-me al track el màxim possible, ja que em posa a prova el anar esquivant els alts matolls i les branques dels arbres. Arribo on he de creuar un barranquet o camí fondal, no sé discernir el que es, al mateix lloc on arriba un rastre més bo de la parada de dalt. A partir d'aquí ja s'embolica del tot, ja que entro en un tram molt impracticable. Encara que porto en el gps, un track real, em vaig barallant molt amb la vegetació. De prop veig en un nivell inferior una pista i aconsegueixo arribar-hi. La pista es molt bruta amb un rastre en mig. Sembla que vingui de l'altre, la que havia deixat, el Camí de les Parades. Potser l'entrada a aquesta era a uns 100 metres abans d'on he deixat l'altra, però no vaig a comprovar-ho, ja que em sembla que a la reculada hi ha una pared espesa de vegetació. El que no entenc es que en el track que em vaig baixar posava que valia la pena fer aquest tros, encara que avisa que està una mica brut, per conèixer l'Obaga del Riu Corb. No sé que dir, ja que emboscat com aquí ja he estat varies vegades, i no li veig massa la diferencia quan estàs en mig d'aquesta classe de vegetació, que es la que tenim per aquestes contrades.
La vella pista poc a poc es va aclarint i en un tomb fort a l'esquerra, que per cert està completament tapat per arbres caiguts, veig a la dreta un bon senderó que segons sembla m'estalviarà un bon tomb de pista. El camí va pujant i té dos o tres repetjons forts, però res que no es pugui superar fàcilment. Arribo a la pista, ara ample i neta, a més de boscana. Poc a poc es va sortint del bosc, i per fi la pista queda completament en zona oberta. De seguida es veu el castell de Savallà però encara falta bastant. Entro al poble, però primer em dirigeixo cap al castell, on hi han varies antenes, i un vèrtex geodèsic. El tomb del castell està amb una tanca però molt brut, igual que el vèrtex. No pujo al vèrtex que té una escala, perquè els primers enganxalls estan molt solts. A la tanca dels repetidors al costat del vèrtex hi ha un quadrat que l'han tallat, deu ser algú que s'ha colat dins del recinte.
Desprès visito el poble, bastant vell però net. A la sortida i assegut a la parada del bus, aprofito per menjar una mica de fruita. Després segueixo per carretera fins el cementiri, on la deixo pel camí de Llorac. El camí te tendència a baixar, i els meus genolls es ressenten una mica, encara que es per pista. Només creuar el Riu Corb, el camí tomba a la dreta per pujar a la carretera, aquest seria el camí normal, per seguir la carretera a l'esquerra, uns pocs metres i agafar la propera pista a la dreta. Però com sempre intento buscar millores, encara que normalment el que faig es pitjor, jo segueixo recte, passo per sota el pont i arribo a un gran camp de conreu cerealístic, que he de resseguir per la vora esquerra durant un curt tros, fins a trobar un lloc per on pujar a la pista. Ara ve un tros d'asfalt, ciment i terra compactada, fins que trobo el desviament cap a la Font de la Cirera. La font i el seu entorn l'havien rehabilitat, amb unes obres que quan es van finalitzar van dignificar el lloc, però ara ja està en un estat d'abandó que dona llàstima. Hi ha una bassa, plena d'herba, amb rentador en un costat. Aprofitant que hi ha unes taules de fusta amb bancs incorporats, aprofito per esmorzar/dinar. Una mica corrent avall, hi ha les restes d'unes basses abandonades, que recollia l'aigua per regar els camps de més avall. D'aquí cap a La Cirera, hi ha un camí vell encara que està completament colgat, pel que vaig pujant per la vora dels camps per si en un moment o altre es podia seguir pel camí. Ho he aconseguit quan ja estic arribant. La veritat es que aquest antic camí entre dos grans parades es normal que es perdi, ja que no hi ha que anar a buscar l'aigua a la font, des del poble, i estic segur que si no fos perquè es una mica enfonsat hauria quedat engolit per un o els dos camps adjacents. A mi m'ha donat molt de pal retrocedir i pujar per la carretera, que es per on deu passar la majoria dels que passen per aquí.
La Cirera es un llogaret, on el castell era una casa fortificada, l'església i el cementiri estan completament connectats, i des d'on es pot divisar els castells de Savallà i de Llorac. Des d'aquí fins a Llorac se'm fa una mica llarg, ja que son uns quants quilòmetres de pista apta per cotxes, de les que jo dic sempre que son amples i polsoses. Hem desvio per pujar fins a la Masia del Ros, completament enrunada i on no es del tot fàcil arribar-hi des d'aquesta banda. Una verdadera llàstima que construccions com aquesta s'hagin abandonat i perdut. Més fàcil em resulta sortir i més hauria estat si m'hagués fitxat amb el camí vell d'arribada al mas, encara que resta molt tapat per l'herba baixa.
Arribo a Llorac i li pregunto a un veí si el castell son les runes que he trobat al matí i m'indica que l'únic castell que hi havia es on al mapa posa "Casa Forta de LLorac", i on posa castell es una antiga masia. Torno a pujar a la part alta del poble per trobar-me una antiga casa fortificada. Arribo al cotxe a les quatre en punt després de fer quasi setze quilòmetres i mig. Una caminada no recomanable a l'estiu degut a la quantitat de pista, apte per cotxes, que hi ha. Pel demés, un altre dia d'excursió i un projecte menys a fer.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

000000000000000000000000000

Visita turística al Castell i la Col·legiata de Santa Maria de Mur

Castell de Mur

Col·legiata de Santa Maria de Mur

Avui hem anat a fer una visita turística, guiada, al Castell de Mur i a la Col·legiata de Santa Maria. Les dos estan al mateix altiplà, i pel que sembla en els segles X i XI estaven rodejades per una muralla. Per arribar-hi s'ha de passar per Guàrdia de Noguera (o de Tremp).

Feia més d'un mes que m'havia posat en contacte per confirmar els horaris de les visites guiades i el preu per persona, pel que avui ens hem presentat amb temps suficient per estar al lloc, per la visita de dos quarts de dotze. La mateixa persona que cobra el tiquet, una vegada hem passat tots per caixa, tanca el despatx i cap el castell a fer el guiatge. Primer al peu del castell ens fa una explicació de l'historia del castell, dels seus personatges, Arnau Mir de Tost i la seva esposa Valença, i del temps convulsos que es vivien en aquelles èpoques, amb guerres entre cristians i musulmans, i entre cristians dels diferents regnes i contats d'aquelles contrades.

Una vegada assabentats de les moltes particularitats del castell, una d'elles era que no va ser mai conquerit, entrem a dins, i explicant-nos com es distribuïa l'espai, del número aproximat d'habitants i com devia ser la vida a dins, amb tots els seus detalls. Les pedres de fora estan restaurats, igual com al torre i la teulada del que era la residencia del castell. La resta, per dins, està netejat però no reconstruït. Es pot aprecia els forats on anaven les bigues dels pisos, els forats de les latrines, on hi havia l'aljub, etc.

Una vegada finalitzada l'explicació pugem al pas de ronda i a dalt de tot de la torre. Retornem a l'entrada on la guia ens està esperant per portar-nos a visitar la col·legiata, que era una canongia. Jo no acabo de diferenciar les diferents categories de Col·legiates, Canongies, Monestirs i Convents.

Està en part rehabilitada, però no en massa bon estat. Es veu que encara estan excavant. En mig hi ha la tomba de l'Arnau, l'esposa no saben on està enterrada. El retaule de l'altar principal es una copia molt ben feta, l'original està en un museu de Boston, encara que la part de baix ha desaparegut, rosegada pels rosegadors i per les inclemències del temps, que en part afecten a l'interior. Hi havia dos capelles amb retaules, que estan a les últimes, quasi no queda res. Les altres capelles estan per rehabilitar per sense retaules ni ornamentacions. Sobre el saqueig sistemàtic del romànic català hi ha prou informació perquè jo m'estengui aquí, més quan jo no soc un entès.

Una vegada finalitzat, la intenció era dinar i anar a visitar uns llogarets de l'entorn, però resulta que el restaurant més a prop o es a Tremp o a l'Hotel Terradets, on hi ha un bufet per 16,50 € els cap de setmana. Aquí es on dinem i ja no tenim humor de retrocedir fins a Guàrdia de Noguera per visitar els llocs que teníem previstos. Si que en comptes de passar Camarasa, de camí cap a casa, ho fem per Àger, una mica més llarg, però amb carretera més fàcil per a mi.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

L'Albà, La Manlleva, Castell de l'Albà

Restes de la torre del Castell de l'Albà

Cal Güell

Hi han dies que les coses no surten tal i com es suposen que haurien de sortir i que com s'han preparat per a tal fi. Volia lligar els terrenys de la Manlleva amb la Serra de l'Albà pels camins que marquen el mapa. A més de lligar el Castell de l'Albà, amb la pista que arriba de l'Albà Vell. I no he aconseguit cap dels dos objectius. Però ha estat un dia més de muntanya.

M'he desplaçat fins a l'Albà, llogaret que pertany a Aiguamurcia, he aparcat, m'he preparat i he sortit quan manca mig quart per les vuit del matí. Al sortir he parlat amb l'única persona que hi havia al carrer, al preguntar-me si anava a caminar una mica.

Per no repetir camí, l'anada la faig passant pel Mas d'en Palau, encara que allargui la caminada. Només passar el mas, deixo la pista i agafo el camí vell, estalviant-me el petit repetjó al enllaçar els dos camins, ja que el camí vell puja suaument. Llàstima que una mica abans de l'enllaç hi hagi un pi caigut que dificulta el pas. Després de passar la Vilella, mas enrunat, el camí ample finalitza, i s'ha d'agafar un sender amb forta pujada i amb bastant de pedra solta, que va a sortir al joc de pistes, on a prop hi ha el Forn Teuler. La pujada ha estat per terreny bastant obert i amb terreny de garriga. Vaig a buscar l'Albà Vell per un camí que vaig veure l'altre vegada i em feia patxoca fer-ho, encara que m'ha decepcionat una mica.

Segons el mapa, l'Albà Vell eren tres o quatre habitatges ara completament enrunats. Potser hi havia algun més però en mig de la vegetació no es veuen. A la seva vora han construït una bassa, que està mig plena. Quan arribo a la pista que també va al castell, veig unes fites i un corriol que duen portar-hi, penso que ja ho faré de baixada, ja que primer vull pujar-hi per darrere. Agafo a la dreta, pel camí que ja vaig baixar l'altre dia, i que em va agradar molt. Aquesta vegada no ha estat gens fàcil. La vegetació ha crescut bastant, i la majoria son argelagues que em deixen les cames i els braços bastant ratllats i que a moments alenteixen el pas. A partir de mig camí, aquest, està molt trasbalsat, com si hagués passat alguna màquina per aquí, encara que l'estrany es que està a trossos, amb molts intervals sense trasbalsaments. Hi han petits tolls on xalen els senglars, i alguns semblen fets per l'home.

Arribo a la pista que també va a la Manlleva, i al poc trobo a l'esquerra el Pi Casamentor, una gran masia molt arruïnada i envoltada de vegetació, que fa difícil accedir-hi, i no a tots els habitacles. A partir d'aquí busco el camí que puja dalt de la Serra de l'Albà, no trobo l'entrada. Quan veig pel gps que m'estic allunyant, passo per la vora d'uns camps conreats, trobant-hi el camí del mapa. El ramal que hauria estat el bo, es tapa als pocs metres d'agafar-ho i degut a la espesa vegetació m'és impossible seguir-ho ni salvar-ho pels costats, pel que he retrocedir i anar a buscar l'altre ramal que em porta a la cruïlla de la Manlleva, actual casa rural, o sigui en direcció contraria.

Als poc metres de la cruïlla, i tot seguint el camí, a ma dreta hi ha les restes de la Teulera. Al arribar a un retomb fort a la dreta, em sembla que anant recte faré drecera, però aquí faig una pífia, el camí que primer va en pla, comença a pujar altes parades pels marges caiguts, o sigui que la pringo, i més quan he de sortir als camps conreats, entre l'espesa vegetació. La pista que aquí senyala el mapa, està conreada junt amb els camps. L'he de vorejar i he de guiar-me pel gps per trobar el corriol de pujada. Una vegada dins començo a trobar unes cintes lligades a les branques. La veritat es que tot aquest tros, amb gps i amb cintes lligades es molt difícil de seguir, i sempre amb forta pujada. El rastre quasi no es veu, deu passar molt poca gent per aquí. El bosc es espès amb moltes branques baixes.

S'arriba a una pistota que aquí comença o finalitza, molt atrotinada i oberta. El terreny torna a ser molt de garriga. Trobo el corriol que deu pujar al cim de la Serra de l'Albà, que es per on baixar l'altre vegada.

Del Castell de l'Albà no hi ha massa cosa a explicar. Abans i a tocar a l'esplanada on hi ha el pal indicador i on sembla que estava una entrada, hi ha les runes de varies edificacions. Es veu on estava l'església del castell, l'aljub i la torre, encara que poca cosa queda. Busco el camí de baixada, que em pensava que era a tocar els alts marges, però encara que segurament era per aquí, la punxosa vegetació m'impedeix el pas. Retorno i baixo pel camí actual. Em desvio per visitar la Font del Rector, un altre contrarietat. La font està quasi inaccessible i la bassa d'obra ni es veu pel fullatge.

Després de tot això ja només queda fer el camí de l'altre vegada, però ara a l'inrevés. Encara trobo un moment per entrar a Cal Bernat, amb la sorpresa de trobar, en una habitació, unes inscripcions i dibuixos que sembla com si fossin d'algun ritual sobre l'anticrist. També entro a visitar Cal Dalmau, amb la caravana que hi ha aparcada al davant, totalment xafada. I ja no paro més, si que em fixo que a Cal Manco, a més de l'habitatge vell, que sembla arruïnat, hi han dos masies independents i separades per una tanca metàl·lica.

Arribo a l'Albà a un quart i mig de tres, després de fer més de setze quilòmetres i mig, amb un dia calorós, a estones tapat, per uns terrenys que han anat alternant el bosc, el camps de vinya, olivers i cereals, i el terreny garrigós i obert. He estat acompanyat pels cants dels ocells i dins del bosc pel algun cruixir de les branques dels arbres. He acabat molt cansat degut al tros ple d'argelagues i per la pujada a la Serra de l'Albà.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Montfalcó Murallat i Vergós Guerrejat (Estaràs). La Segarra

Després de visitar Sant Domí, El Castell de Santa Maria, Gàver i Estaràs, ens anem cap el destí principal de la nostra sortida d'avui, Montfalcó Murallat, que pertany al municipi de les Olugues. Montfalcó es "Bé cultural d'interès nacional". El primer que fem es anar a dinar, que ja es hora, al Montfalcó Restaurant. D'aquest restaurant es pot dir:  "Bo, bonic i bé de preu", a més de molt simpàtics i amables els propietaris. 

Montfalcó Murallat

Montfalcó Murallat, Església de Sant Pere

Copiat del wikipedia:
"Montfalcó Murallat, antigament Montfalcó de Mosssèn Meca, és una entitat de població del municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra. El seu conjunt arquitectònic ha estat declarat bé cultural d'interès nacional.
Montfalcó Murallat està aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós. Forma un recinte clos i murat i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa que conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat. El portal d'accés a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és enmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular. L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva condició i albergà unes quantes cases. Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn. Els habitatges situats al voltant de la plaça tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.
El Castell de Montfalcó, que donà origen a la vila- fou bastit possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya.
Els primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles.
Per un document de 1079 se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà.
El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV pel castell.
De l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de Berenguer d'Altés. Al 1172 serà propietat de Ramon de Cervera. L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia, tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera.
Pel testament de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon" era assignat a "Guillelmo filio meo"
Per casament, el 1234 el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona, integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es donà fins a la desamortització del segle XIX."
La veritat es que la muralla de la part dreta mirant l'entrada, i la part de darrere, està una mica arranjada i sembla consolidada, però la de l'esquerra i davant no està del tot consolidada i en alguns trossos molt deteriorada. Igual que alguns petits trossos de la vila closa. Es inconcebible que un lloc com aquest, amb un lloc interessant com es el forn comunal, dins estigui ple de brossa. Es que la gent té una manca de respecte pel que es públic que dona pena, i més quan es fora del teu propi àmbit. Però encara que la brossa sembla que estigui dipositada pels turistes, la població (pocs que hi ha) potser hauria de cuidar-ho una mica més. Els carrers, si, que estaven nets.
També es una llàstima que l'església no es pugui visitar, igual com les altres que hem anat a visitar. Una finestreta amb reixes crec que seria una bona idea.
"Sant Pere de Montfalcó Murallat és una església de les Oluges inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'església de sant Pere és a l'extrem de llevant de la vila closa de Montfalcó Murallat. És un edifici molt transformat, i es fa difícil destriar els elements originals. La seva estructura és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular. És capçada a llevant per un àbsis semicircular, obert directament a la nau. La nau es troba desfigurada per l'obertura de capelles i altars als seus murs laterals, i l'absis és tancat per un envà que el converteix en sagristia. Als peus del temple hi ha un cor elevat. La porta s'obra a la façana de ponent, totalment envoltada pels edificis de la trama urbana del poble, que també amaguen les altres façanes de l'edifici, llevat de la façana absidial, que s'integra en el conjunt del perímetre murat de Montfalcó. La porta principal està realitzada amb arc de mig punt adovellat amb imposta i guardapols decorats amb motius geomètrics molt rudimentaris. Està totalment mancada d'ornamentació, amb l'aparell de petits carreus allargassats de pedra calcària de la zona. El campanar, posterior a la construcció de l'església, i utilitzat en un primer moment com a torre de defensa, és de planta quadrada, amb les cantonades en forma de xamfrà en el cos alt i acabat en una terrassa amb balustrada.
Hi ha poques referències d'època medieval referents a la parròquia de Sant Pere. És possible que fos fundada poc després de la conquesta de Montfalcó per Bernat, comte de Berga a mitjans del segle XI, quan aquest fundà o amplià el castell de Montfalcó. L'església formà part del bisbat d'Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona al final del segle XVI.
La primera referència al temple del castell es troba a l'inventari dels béns de Guillem Ramon, comte de Cerdanya, a Montfalcó d'Oluja vers els anys 1068-95".

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

I per finalitzar les visites del dia, i ja de camí cap a casa, parem a Vergós Guerrejat (Estaràs).

Església de Santa Magdalena, Vergós Guerrejat

Antic castell de Vergós Guerrejat

Copiat de: Enciclopèdia.cat:
"Poble (635 m alt.) del municipi d’Estaràs (Segarra), situat al sector meridional del terme, més enllà del pla de Vergós , a la dreta de la riera de Vergós , afluent, per l’esquerra, del Sió, al qual aflueix entre Montfalcó Murallat i les Oluges.
Població: 36 h [2009]
L’església parroquial és dedicada a santa Magdalena".
Es un llogaret petit, amb poques cases, i les que he vist, per fora, ben arranjades. Encara que la visió al arribar, on hi ha una esplanada cimentada ideal per aparcar, es un magatzem que tapa la fotografia del poble. A la part alta hi ha l'església de Santa Magdalena, adossada al que era el castell, que va estar reconvertit en masia senyorial, i ara, les façanes del castell fan pena, encara que una està en obres. No així la de l'església que sembla que estigui bastant bé.
Una vegada visitat el poc que es pot visitar, i com el mapa em marca a prop la Teuleria, intento arribar-hi. No tinc cap problema, després de passar una cadena. La part baixa, on estava el forn està molt deteriorada i gens cuidada, i a la part de dalt no he volgut anar, ja que dona a uns petits horts.
A la zona on hem aparcat hi ha un edifici amb unes lletres de ferro: L'Esbarjo.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

Aquí donem per finalitzada la visita a la Segarra, per avui. Ens tornem cap a casa, passant per la Panadella.

0000000000000000000

El vídeo correspon al descrit en aquesta entrada al blog i al de l'anterior: "Sant Guim de Freixenet i Estaràs", del mateix dia.


0000000000000000000000

Sant Guim de Freixenet i Estaràs. La Segarra

Avui he sortit a fer un tomb turístic amb el cònjuge. Feia temps que tenia la intenció de visitar Montfalcó Murallat, però com no dona per invertir tot un dia, primer hem anat a visitar uns altres quatre pobles, tots de la zona de Sant Guim de Freixenet. Hem començat per Sant Domí, que es una entitat que pertany a Sant Guim de Freixenet.

Sant Domí. Església de Sant Pere

Sant Domí. Restes del castell

Extret del wikipedia.
"Sant Domí és una antiga parròquia situada a poc més d'un quilòmetre de Sant Guim de Freixenet, en direcció a Estaràs. Les cases es troben més o menys agrupades i situades vora l'església. Aquesta, dedicada a Sant Pere, conserva l'orientació primitiva, però ha estat transformada a l'estil neoclàssic. La parròquia de Sant Domí consta a les llistes del bisbat de Vic de l'inici del segle XII. Antigament hi havia hagut un castell del qual encara se'n conserven alguns vestigis entre les cases del nucli, la torre actual del castell té una alçada de sis metres però d'aquests només els 4 primers corresponen a l'obra medieval.
El poble de Sant Domí fou reconquerit i repoblat a mitjan del segle XI a partir d'una antiga parròquia dedicada al mateix sant. Tanmateix, sorgí un llinatge amb el nom de Santdomí que tingué el dret d'aquest lloc fins al segle XIII. A finals del segle XIV el castell era de l'abadessa de Valldaura.
L'antiga parròquia fou dedicada a Sant Domí, tal com s'indica a documents del bisbat de Vic als segles XI i XII, al que està vinculada fins al 1957, moment en què passa a formar part del de Solsona. Tal com s'indica a la documentació de la visita pastoral d'Antoni Pasqual el 1685 depenien d'ella la Capella de Sant Cosme i Sant Damià d'Amorós i l'església de Santa Maria del Castell. A partir de 1943 va deixar de ser parròquia i passà a dependre de la de Sant Guim de Freixenet".
He trobat un poble una mica ben conservat, amb unes cases aparellades (mira per on). La plaça de l'església està reformada de fa poc, però l'església té unes clivelles que em fa sospità que la torre aviat s'obrirà en dos.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

Després ens dirigim cap al Castell de Santa Maria, altre entitat que pertany a Sant Guim de Freixenet.

Castell de Santa Maria. Església de Santa Maria

Castell de Santa Maria. Restes del castell

Extret del wikipedia:
"El Castell de Santa Maria és una entitat de població del municipi de Sant Guim de Freixenet, a la comarca de la Segarra.
El poble o llogarret se situa al nord del terme municipal, a la dreta del riu Sió. S'hi accedeix a través de la carretera LV-1005, entre Gàver i Sant Domí.
El seu origen correspon als primers temps de la reconquesta. El seu nom prové del castell que va originar aquest nucli, propietat del senyor Oluja Sobirana, més tard de Galceran d'Oluja i finalment de Josep de Vega i de Sentmenat, i l'advocació de l'església parroquial, dedicada a santa Maria.
L'any 1996 intenta segregar-se del municipi de Sant Guim de Freixenet per agregar-se al d'Estaràs, en considerar que la construcció de la variant de la carretera N-II per la vall del Sió canviaria les relacions entre els dos caps de municipi. El canvi en el traçat definitiu de la variant fa que la segregació quedi desestimada l'any 2002.
Sufragani de Sant Pere de Sant Domí, Santa Maria del Castell de Santa Maria és un temple romànic d'una única nau, coberta amb volta de canó. L'absis original se suprimeix en ampliar l'església a llevant amb una major nau, coberta ja amb volta apuntada.
A l'interior es conserva una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, possiblement barroca. Es tracta de Santa Bàrbara, donzella de Nicomèdia que fou tancada de molt jove pel seu pare a una torre. Es representa vestida com les verges romanes amb túnica i embolicada amb un mantell, amb la palma del martiri i la torre amb tres finestres".
Un iaio em va explicar que del castell només en queda una resta d'una torre, ara quasi no ho sembla, i el que amb els anys van reconvertir en una masia senyorial, ara abandonada. Com anècdota, em vaig trobar un home de mitjana edat i li vaig preguntar si unes arcades eren les restes del castell, em va dir que no, que eren antics femers, un encara conserva dalt el que era el corral, l'altre ja no. També em va confirmar la resta de la torre i que la seva casa, que es contigua, per dins es veu clarament que era una torre.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

Des del Castell de Santa Maria, i seguint ruta, fem una aturada a Gàver, entitat del poble de Estaràs.

Gàver, Església de Santa Maria

Gàver, Castell de Gàver

Extret del wikipedia:
"Gàver és una entitat de població del municipi d'Estaràs, a la comarca de la Segarra.

El poble se situa al sud-est del terme municipal, enfilat a un turó i coronat per les restes d'un antic castell i l'església romànica de Santa Maria de Gàver. Hom considera que el riu Sió neix prop d'aquest lloc, a la font de Gàver, d'on parteix la séquia del Sió.

La primera documentació que fa referència al poble és de l'any 1015 com a lloc fronterer, i el 1035 se situa Gàver dins del comtat del Berguedà. Abans de 1370, després que el rei tornés a infeudar aquests castells, Gàver, juntament amb Sant Antolí i d'altres poblacions passen al domini d'Alamanda de Queralt, per després continuar a la baronia de Sant Antolí sota els Eimeric. El 1421 forma part del veïnatge de Cervera.

A principis del segle XVII Gàver és de Jeroni Muntaner i Segimon Despujol. Més tard, el 1690 a Pere de Muntaner i Soronell, i alguns anys més endavant es concedeix el títol del marquesat de Gàver a Pere de Muntaner i de Ramon.

Al segle XVIII es construeixen tot un seguit de cases separades del nucli primitiu, que causa posteriorment una situació de desavinença amb l'antiga església parroquial de Santa Maria de Gàver. Aquesta desavinença fa que es decideixi construir-ne una de nova al peu de la carretera. Fou construïda com a temple i com a casa de reunió, d'estil i materials moderns, i s'inaugura finalment l'any 1971.

L'Església de Santa Maria de Gàver, originalment constava d'una sola nau capçada per un absis semicircular. Entre els segles XIII i XV s'amplia i es construeix una segona nau adossada a l'original. Es substitueix l'absis per una capçalera plana i de volta apuntada. Per sobre de la teulada, a dues aigües, s'eleva el campanar de cadireta de dos ulls.

La Font de Gàver és el punt on l'aigua brolla del subsòl i neix el riu Sió, que realitza un recorregut de 77 km fins a desembocar al Segre. El cabal del Sió és molt magre i depèn del volum de pluja, fins que arriba a la Noguera, zona de regadiu, on augmenta notablement".

El poble son quatre cases mal comptades, de les que la meitat estan arranjades i les altres no. L'església, com totes les de la zona, està ple de clivelles, i l'entorn una mica degradat, igualment com el camí que comunica dita església amb les cases. De la torres només en queda un tros de la rodona i d'alçada. El naixement del Riu Sió, està a l'altre banda de la carretera i en un entorn molt ben arranjat. Prop del llogaret hi ha l'església nova de Santa Maria, que m'ha donat la impressió que a banda de la capella, la fan servir d'estades de colònies o similar.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

Una mica més de ruta per fer una aturada a Estaràs.

Estaràs. Església de Sant Julià

Estaràs. Castell d'Estaràs

Extret de wikipedia:
"Estaràs és un municipi de la comarca de la Segarra. En destaca el Castell Sant Miquel d'Alta-riba".
Poca informació en dona el wikipedia i això que es el nucli principal d'alguns llogarets. Esta una mica ben conservat i net. El castell està tancat i sembla, per fora, mitjanament ben conservat. El castell es va transformar en una mansió senyorial. A la part de darrere es pot apreciar el que eren dos festejadors, després reconvertits en finestres.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

I PER FINALITZAR ENS ANEM CAP A MONTFALCÓ MURALLAT ON APROFITAREM PER DINAR.

Això serà motiu d'una pròxima entrada al blog.

00000000000000000000000

El vídeo correspon al descrit en aquesta entrada al blog i al de la següent: Montfalcó Murallat i Vergós Guerrejat (Estaràs). La Segarra, del mateix dia.




0000000000000000000000

De Querol a Santa Perpètua de Gaià, pel Camí de Sant Baldric i tornar per Cal Camadall

Santa Perpètua de Gaià

Seguer (Castell i església)

Per avui hem preparat una caminada per l'Alt Gaià, seguint un tros del riu, encara que abans de sortir no teníem del tot clar com fer el tomb, teníem mig clar els camins a seguir (encara que amb algunes dubtes), però gens clar si fer-ho tot per la dreta, per l'esquerra, en forma de vuit començant per a la dreta o per l'esquerra. Per això ens hem desplaçat cap a Querol i hem aparcat davant mateix del Restaurant Jordi, i sortim a caminar quan manca un quart per les vuit del matí, baixant a creuar el Riu Gaià, després de passar pel costat del Molí de Querol. Abans del molí, i a tocar aquest, hi ha les runes del que podria haver estat un mas amb paller. Quan sortim del molí cap a creuar el Riu Gaià, tot passant per la vora d'un camp de conreu ara abandonat, veiem un altre caminant dues parades per sota, que ens parla però no acabem d'entendre que ens diu, ens sembla que ens saluda però no ens queda clar.
Quan arribem al riu comprovem que el nivell de l'aigua es bastant alt. El company passa per dues pedres  molt molles, i després aferrant-se a un arbre caigut per acabar passant per damunt d'ell. Jo no ho veig clar, em descalço i el creu a peu. Després fem una petita marrada abans de mirar el gps i adonar-nos que el camí que hem d'agafar ens surt a l'esquerra, encara que el començament no es veu massa clar.
El camí queda desfigurat, la traça passa pel mig de camps abandonats, i arriba a un antic camí de bast, amb trossos empedrats. El camí està una mica brut d'argelagues, però que, punxant-se una mica, no impedeix per res el pas. Al tros final, quant ja s'està arribant a dalt de la serra de Sota-Roques el camí vell es perd i ara puja bastant al dret, amb traça molt marcada, fins a les restes del Casó del Benet. Des del seu començament fins a que es perd el camí vell, aquest es molt bonic, es va enlairant poc a poc, permetent bones visions tant de Querol, de les muntanyes de l'entorn, com de la vall i engorjat del riu.
Mentre estem visitant el mas ens arriba en direcció contraria, el caminant d'abans, que porta un foli amb l'ortofoto imprès amb el recorregut. Al meu entendre es difícil fer una caminada d'aquesta manera. Ens pregunta si sabem per on continuar ja que no ha trobat el camí. Aquest s'ha de vorejat el camp sembrat i agafar una pista que surt per la parada de sota. Parlem una mica i marxa molt ràpidament, Aquesta pista, una mica dolenta per vehicles, ens porta als terrenys de Cal Camadall. Ens desviem per visitar El Corralet, on esmorzem. Aquest mas, amb corral i paller, està molt degradat, encara que  l'habitatge conservi la teulada, fet que no passa amb el corral. Per dins tot està enrunat, es una pena ja que era prou gran. Ens sorprèn que els murs del corral cobert tinguin tres espitlleres, quan estan dins  d'un corral descobert.
Aviat vindrà la gran marrada del dia. Primer triem no fer el “vuit” i fer tot el tomb per l'esquerra, a més no tenim la màxima seguretat que el camí que agafarem arribi a bon port, que es el que passarà. Deixem la pista, per una de vella i amb bastants argelagues, que va seguint quasi exactament al mapa de l'IGCC, obrint primer una tanca de filferro, pel lloc adequat. Deixem dos possibles desviaments a la dreta, per anar pel sender, la pista s'ha anat encongint per la vegetació, tot seguint el mapa. De cop arribem a una tanca de filferro que ens barra el pas, encara que es pot passar per sota comproven que el camí no té continuació. Pujo un marge a l'esquerra i em sembla veure el rastre del camí, però es impossible de seguir, a més tal i com he dit, només em sembla. Hem de recular. L'estrany es que aquest tros de bosc i vegetació baixa amb gran quantitat de argelagues hi hagin bastants excrements de bestiar boví, ja que no sembla terreny apropiat. Agafem la pista, amb les seves llaçades i pugem fins que ja som a les envistes de Santa Perpètua, sobre tot el castell i l'església. Es de les vistes que valen la pena, ja que aquest conjunt es molt fotogènic. Baixem a creuar el Gaià, passem entre les cases i el cingle i pugem cap el castell i l'església. Primer anem cap el castell, la torre es altiva i sembla un tros de paret a la vora del cingle, però com veurem es bastant més. Abans d'arribar-hi hi han unes poques restes dels habitatges. Per acabar d'arribar a la torre, que fa molta patxoca al estar consolidada i restaurada, al menys per fora, hi ha un pont fet amb travesses (sembla de ferrocarril) i amb barana de ferro. A l'esplanada de la torre hi ha una escala que va fins la porta, però aquesta està tancada. Ens tornem cap a l'església, ja que no comuniquen directament, i primer la visitem i després i a prop seu, dinem. El que es veu de l'església, que conserva les parets i trossos de teulada, es que era magnífica. S'albira unes imatges dalt de les columnes i unes decoracions que devien ser dignes de veure. Intento pujar al campanar, i quan només queden 6 esglaons per arribar, no ho puc fer, ja que manca un esglaó, ajuntat amb l'estretor de l'escala, la meva poca agilitat i la manca de flexibilitat dels genolls, m'impedeix fer-ho. Mentre dinem tenint una bonica alegria, estem sentin el cant d'un moixó en unes branques properes, el busco amb la mirada i el veig, al moment veiem voletejar una setena d'oronetes, deuen ser les avantguardes del gruix, que venen a comprovar si ja està a punt la primavera.
Una vegada dinars baixem cap el poble, per agafar el camí del Gaià. Només sortir agafem per un camí que ens indica que es el camí a Seguer, deixant les senyals de PR. Aquí ens tornem a equivocar. Primer passem el riu per una passera de ciment, però al poc hem de tornar-ho a creuar, aquesta vegada a gual i aquí tornen a venir els problemes. Hi havia una passera metàl·lica que es pot veure riu avall a la vora esquerra. El company pots passar, amb dificultat, per una senyal de “perill d'inundació”, que estava posada com a passera, amb la mala sort que quan ja està al final, la belluga sense voler i treu una de les puntes de lloc. No em toca més remei que tornar-me a descalçar i passar a gual.
Una vegada enllestit el pas, continuem. Al poc ens ve un camí a l'esquerra amb les senyals del PR, o sigui que si haguéssim continuat pels senyals no hauríem creuat el riu. Passem per les restes del Molí de l'Andreu, i l'estret de les Roques Altes, un indret on gran rocs han caigut al costat del camí i que deixa veure la paret plena de petites escletxes que presagia una nova caiguda, amb el temps.
Ens desviem per pujar a Seguer, ens fa patxoca ja que estem per aquí i sembla que anem amb temps, visitar el castell i l'església de Sant Bartomeu. La decepció es gran, ja que a part que no es del tot fàcil arribar a la part de les runes, l'estat d'abandó es terrible. Del castell només queda una paret i mitja en peu, segurament per poc de temps, l'església, que devia estar dins del recinte del castell, tampoc crec que duri massa. A més està ple de deixalles, i a la part del castell van fer un dipòsit d'aigua d'obra, ara està amb la teulada trencada, i al damunt van posar un dipòsit rodó, que també està abandonat i una mica xafat. S'ha de felicitar a l'ajuntament de Pontils, a la Generalitat o al responsable perquè més degradat es difícil.
Tornem al camí del riu, on primer visitem la Fàbrica, antic molí paperer, i després el Molí de Seguer, antic molí fariner. El primer sembla que l'han començat a rehabilitar una mica, reforçant les parets i netejant l'interior, i on es pot veure els bassis per on feien córrer l'aigua. Trobo a faltar un plafó explicatiu. El Molí de Seguer, es un altre cosa, aquí està arruïnat i no han fet cap obra de consolidació.
Passem pel costat de Cal Camadall, on ens saludem amb els propietaris (ho semblen), llavors ens adonem que arribarem fosc. Deixem la visita al Gorg Negre per un altre dia, i quan creuem el Torrent d'Esblada la llum ja està a les últimes. Difícilment veiem una barraca a la dreta, aprofitant un roc, i la Font de la Tous, a l'esquerra, amb basseta a la dreta. El camí se m'està fent molt llarg, soc com aquell anunci de les piles, però jo soc dels ninots que es paren per piles esgotades.
Al final arribem a Querol, amb foscor total, son un quart de vuit de la nit i hem fet uns vint-i-quatre quilòmetres, amb dos marrades i dos creuades de riu a gual mullant-me els peus. El dia ha estat molt apte per caminar, però com anem xafardejant tot el que trobem, es pel que sempre se'ns fa més llargues del previst. El fred a part de a la sortida i al final, no l'hem sentit gaire,
Se m'ha quedat clavat el no poder enllaçar entre passat el Corralet i els Olivers del Soler, per camí i haver de donar tot el tomb que dona les pistes. Ja no ho he provat, ja que fa uns anys ja vaig llegir que estava completament perdut, el camí entre el Grog Negre i Cal Camadall, camí que surt en alguna guia molt vella. Deixo per un altre dia, potser, l'enllaç primer, intentant-lo des de Santa Perpetua.
El que no trobo mai obert, no sé si es que està tancat o es que passo a dies i hores intempestives, es el bar-restaurant de Querol, avui ens hem anat fins a Pont d'Armentera per fer la beguda post-caminada. I per últim, es pot dir que porto virosta, ja que tampoc puc visitar mai el poble de Querol, i la seva església. Al castell no sé si es pot anar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000