Cim del Castellar i Roc de la Guàrdia des de Collsuspina

Pont de l'Escanyolit

Torrent de l'Espina

Avui ens hem tornat a anar a unes dos hores de casa, aquesta vegada a la nova comarca del Moianès, abans pertanyent a Osona, exactament a la ciutat de Collsuspina. La intenció es fer la mateixa ruta que la Caminada Popular de Collsuspina, de l’agost del 2015, però amb una variació. Arribem a la ciutat, aparquem al carrer Major, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou del matí, pel Camí de l’Espinoi.
El recorregut seguint el track no té cap problema encara que hi ha un punt que s’ha d’anar amb molt de compte, a la tercera creuada del Torrent de l’Espina, ja que l’entrada del camí no es veu, en realitat hi ha una marca blava en una branca, no visible des de la pista. Allí he posat una petita fita, no he trobat a l’entorn pedres mes grosses.
Referent a la caminada, hem sortit de Collsuspina, amb un temps una mica fred però ja es notava que aquest duraria poc, feia sol, encara que el cel no estava completament net de núvols. Una mica abans d’arribar a la Granja de l’Espinoi hem agafat una pista verdosa, humida i amb algun toll, a ma esquerra. Hi ha un tractor treballant en uns camps més amunt nostre. El paisatge es molt bonic, camps verds i combinació d’arbres de fulla perenne i de fulla caduca, i aquests encara no han perdut totalment la seva fulla, o sigui que tenen un colorit marró llampant, igual que el terra per les fulles caigudes. Anem canviant de pista, sempre agradables i sempre en sentit descendent. Aquí hem passa una cosa curiosa que no he acabat d’entendre. Els waypoints em surten una mica desplaçat de la seva situació real, em penso que es que estan mal col·locats però a casa veig que estan be, però sobre el terreny no m’ho senyalitza correcte. El primer es una balma, encara que per mi no té res de balma, que està després d’un retomb i a uns quaranta metres, i a mi m’ho senyalitza al mateix retomb. La busco al retomb però ja es veu que allí no hi es, si es que no està en mig de l’espadat que tenim als peus. Continuem i als 40 metres hi es a la dreta del camí. Senyalitzo amb un nou waypoint, que resulta que a casa em coincident amb el que portava. Coses rares que té la tecnologia.
El sol ens ha marxat ja que ens ho tapa la Serra de Santa Coloma, però en una finestra solejada parem a esmorzar, ja que veiem que quan creuarem el barranc, anirem per l’obaga. Pugem una mica per la seva vora i ens asseiem dins una balma, això si que ho es, on ens arriba força sol.
Baixem a creuar el Torrent de l’Espina, i busquem on està la Font del Faig, sense trobar-la, on em marca el waypoint no hi es, després comprovaré que on em marca ara no es on està marcada, tal i com he explicat abans. Creuem el torrent dues vegades més. L’entorn es molt maco amb un color marró molt bonic. Es dels trossos que mereix la pena fer-ho quan la vegetació està així. A la segona creuada del barranc no veiem el sender que marxa a l’esquerra i seguim, creuant un torrent subsidiari i seguin una pista humida amb una catifa de fulles marrons. A l’estona miro el gps, ho ha faig periòdicament quan no hi han cruïlles per assegura-me, i llavors veig que ens hem empassat el lloc per on havíem d’agafat, reculen, i mercès el gps trobem el pas per remuntar el Torrent de l’Escanyolit. Només hi ha problemes als trenta/quaranta primers metres, després el sender es veu clarament. El camí arriba davant de Ca l’Escanyolit, i per un pont de pedra estret, humit i força penjant segueix el camí. Aquí l’aigua ha fet una gran obertura per sota la pedra. No hi ha paraules, s’ha de veure. El company passa i jo no m’acabo d’atrevir. Està clar que hauré de passar, però tombo la casa per darrere. Encara que estigui menjar per l’herba i no quedi quasi res en peu, tot fa suposar que era un molí. Per la banda de dalt trobo un bon rastre per creuar el torrent i m’estalvio creuar el pont, que la veritat em feia respecte. Ens trobem al camí, a l’altre costat, però com aquest també té continuació en la direcció contraria, el seguim enrere per veure si podem veure el pont per sota, i efectivament baixem al torrent, i des de sota encara fa més impressió. Pel torrent, força humit i verdós de molsa i similar, baixa un rajolí d’aigua, i en una molt petit toll hi ha una grup d’ous, on l’aigua va ajuntant més i més. Creiem que podrien ser de granota o gripau; son suposicions ja que no som entesos.
Ara el camí ja es més marcat i trillat i ens porta a una pista. Passem pel costat de un gran roure on a un costat hi ha un bassot i a l’altre un pou a nivell de terra, amb aigua molt marronosa. Arribem on hi ha un dels nombrosos pals indicadors, aquest ens diu que estem a l’Espina, que es el nom de la magnífica masia que tenim al recte, a nivell superior. Deixem la direcció nord per agafar cap a l’est fins el Coll d’Heures, on enllacem amb el Camí de Santa Coloma Sasserra a la Pollosa, seguint-lo fins a la Collada. Caminant per aquest camí el sol s’amaga darrere del núvols, i serà per tota la resta del dia.
A la Collada deixem el track de la caminada popular per agafar a la dreta, asfaltat, per deixar-lo de seguida per un sender que puja quasi seixanta metres de desnivell amb un recorregut, segons mapa de cent-cinquanta metres, que per cert sembla una eternitat. Tinc la creença que encara que es veuen xafades i relliscades de peus, aquest no era un camí sinó un tall a la vegetació per passar uns tubs, possiblement d’electricitat, dels que hi han trossos a la vista. Arribem a un petit replà, on ens ve un sender per la dreta, potser es un camí per pujar de forma més fàcil fins aquí, però no hi es als mapes. A més un surt un corriol que puja cap a la Creu del Castellar, que l’agafem. Arribem a un roquer que em de grimpar, es fàcil però no a les persones sense massa agilitat, com jo. Anem cap a l’esquerra, cap a la dreta no ho sembla, per si podem pujar a peu mateix de creu, i no veiem com fer-ho, retornem i abans de desgrimpar el company passa cap a la dreta i allí si que es pot pujar. La creu es immensa, i on hi ha una llarga inscripció en record d’un difunt, José Maria Costa Forcada (Vic 40 - Lyon 68), i al peu i gravat al seu costat, «año 1902, J.M.» i potser hi havia un creu de ferro que ara només quedat un tros de metall clavat al terra i quasi al seu nivell. O potser era un indicador de coto, o altre.
Baixem i surtin al camí d’arribada i seguim cap el Castellar. El petit tros fins a la pista de cotxes, i a l’esquerra, està ple de grans roques. El cim del Castellar està ple d’antenes, quatre o cinc amb grans torres amb un munt de «rentamans» repetidors, i varies torres més, mono-repetidores. Trobem el vèrtex dins d’una petita tanca que està a dins d’una gran tanca d’una de les grans instal·lacions repetidores. Hi han forats a la tanca per entrar i sortir, però com vull fer la fotografia amb disparador automàtic, la faig des de fora ja que en cas contrari jo no tindria temps d’entrar-hi.
Trobo un camí de baixada que no cal retornar per on hem vingut, però no es el que tenia mig previst, però com aquest no era gaire segur, agafem el que trobem. Es una baixada per camí ample, humit, i agradable de seguir. Arribem quasi a la carretera, on està els Revols de la Pedrera, agafant a la dreta cap al Mirador del Roc de la Guàrdia. Allí hi ha un gran mirador de la plana, llàstima que la lluminositat no es la del matí, a més fa una mica de frescor. Seguim cap el Mirador del Pirineu, i la taula d’orientació ens indica una serie de punts que no els podem apreciar. Tornem al primer on en un banc aprofitem per dinar. Mentre ho fem ens arriba un gos amb collar que va revolotejant pel nostre tombant i al veure que no li fem cas, marxa al trot. Retornem cap el punt prop de la carretera i allí tenim una petita confusió, ja que no sabíem que la Guixera del Garet era un mas, ens pensàvem que podria ser una guixera abandonada.
Arribem a la Font de la Pollosa, amb l’aigua canalitzada, sota mateix de la carretera. Per aquesta passem el Coll de la Pollosa, i ens fixem que a l’entrada de la Masia del Garret hi ha un cartell on indica aquest nom i el de J. Costa, que ens fa pensar que la creu del Castellar ens en memòria d’algun familiar, amb la connotació que el roc i la creu es veu perfectament tant des d’aquí com es pot veure des de la gran masia.
Agafem a l’esquerra, a tocar Cal Jordà on ens saluden uns quants gossos des de darrere la porta i tres galls d’indi darrere d’un tancat. A l’Obaga del Pla de Querol canviem de direcció que ens porta a tocar els Tres Roures, no es que siguin monumentals però fan patxoca. Una curiositat es que canviem varies vegades de ser la Bosc de Casanoves al Bosc de Casanova, i a l’inrevés. Crec que es podrien posar d’acord en el nom. Per cert, l’entorn es molt maco, tot i comptant la poca llum i que les fulles a terra ja han perdut molt del marró bonic, segurament perquè ja fa més dies que han caigut.
Entrem al camí Ral de Vic a Manresa, que segons un plafó no era carreter en tot el seu recorregut, si que era un camí carreter total el que ara es la carretera, quan ho van fer. Entrem a Collsuspina amb pujada, trobant el Carrer Major en perpendicular. El restaurant Can Xarina, l’edifici del davant que es hostal i l’ajuntament estan il·luminats per rastres de bombetes nadalenques, fa bonic. No trobem cap bar obert pel que hem d’aturar-nos a Moià, de camí cap a casa, a prendre un cafè de final caminada. Avui hem arribat al cotxe a les cinc i cinc desprès de fer més de catorze quilòmetres vuit-cents, en una dia dels que quedes satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Santa Maria d'Oló, Serrat de la Rodoreda, Sant Miquel

Masia i Serrat de la Rodoreda - Entre Torremagra i Canadell

Per avui m'he decidit anar al Moianès, exactament a Santa Maria d'Oló, i pujar al Serrat de la Rodoreda i per això m'he basat en la marxa popular de l'any 2010, però fent algunes petites variacions.

Pel que he vist i m'ha semblat el poble es molt allargassat. Arribo i aparco en una placeta al costat de l'Ajuntament, em preparo i surto quan manquen cinc minuts per dos quarts de deu, baixant a creuar la Riera d'Oló, tot passant pel costat de la fàbrica de la Sauleda, que per cert envia aigua amb escuma a la riera. Pujo per la carretera per deixar-la aviat per agafar el GR, un camí que en el primer tros s'està desfent una mica, al ser el terreny completament terròs.

Passo pel costat de la Déu, una masia habitada i ben arranjada i de seguida arribo a la pista asfaltada que ve del poble, per passar seguidament pel costat de el Joncar, masia agrícola-ramadera, amb una bona ferum de porcs.

Deixo la pista asfaltada i agafo una terra, antic camí de carro, que passa prop del refugi de Rosselles, que segons m'ha semblat llegir, com a refugi, es de nova creació. Faig unes petites variacions de pistes, amb una marrada, per passar per la font de Rosselles, la veritat es que no val massa la pena, ja que la font està dins d'una caseta d'obra i l'aigua entubada, i on està la captació està tancada amb una reixa metàl·lica. Pujo per l'Obaga de Torigues i de seguida arribo a les masies de el Roser i de Torigues, on al seu costat hi ha un pedró, però sense cap imatge a la capelleta.

Aquí tinc la primera sorpresa del dia, encara que no massa gran, la marxa popular circulava entre dos camps de conreu, però em trobo que els dos estan conreats fins a la mateixa vora i el camí que va entre els dos està completament tapat i perdut, pel que he de circular per la vora d'un dels dos camps, dels que ja comencen a despuntar la verdor.

Arribo a una pista ample que es el camí cap l'Estany, Vic i Girona, on hi ha una esplèndida visió d'una part dels Pirineus, nevats. Deixo aquesta pista per anar cap a la Rodoreda on em surten dos gossos a saludar i que volen seguir camí amb mi. M'avança un cotxe on el conductor i jo xarrem una mica, m'explica com puc pujar al Serrat sense dificultat i em demana que no em deixi acompanyar pels gossos, ja que sempre es van amb els caminadors i després ell els ha d'anar a buscar-los. La Rodoreda te adossada l'ermita de la Santa Creu, com es normal tancada. Tot el conjunt està en un estat de conservació bastant precari, segons em sembla veure.

Aquí ve la meva aventurilla del dia, que no pot faltar en cap sortida. En comptes de fer un bon retomb per anar a buscar la pista que puja al cim, pujo al dret per rastres més o menys clars, l'únic inconvenient es que hi ha moltes branques de pi tallades i deixades a munts que fa que s'hagin d'anar esquivant. Arribo a la pista que puja dalt i que es el camí que m'havia indicat el senyor d'abans, que per cert està molt bruta però es puja be.

Al vèrtex geodèsic s'arriba sense problemes però des del cim la visió es nul·la ja que els arbres impedeixin veure més enllà. Al vèrtex hi devia haver instal·lada alguna antena o similar, ja que queden restes del que era una toma de terra. A pocs metres descobreixo dos caus, un sembla sense us i l'altre rodejat de caminets d'entrada i sortida de l'animalet/s, del que no tinc ni idea del que pot ser, potser alguna classe de rosegador.

També trobo un pot blau de “Quanto” (es un producte de neteja), una mica fet malbé però que fa molt mal a la vista. Agafo el pot li poso dins un tros de goma que devia ser de l'antena i me la penjo a la motxilla i després de fer les fotografies de rigor, marxo avall. Aquest pot el portaré fins al poble ja que les masies per on he passat no hi tenien a l'entrada cap contenidor per la brossa.

Com a continuació de l'aventura del dia, vaig a buscar la pista que em portarà a Sant Miquel, al dret, seguint rastres que comencen clars i després es difuminem i que em porten a una pista boscana molt bonica. Aquí hi ha algun toll que encara està glaçat. Abans de Sant Miquel deixo a la dreta una gran bassa natural, amb una mica d'aigua, que deu ser la font de Sant Miquel, que marca al mapa, o una bassa que recull l'aigua d'aquella font. Sant Miquel era un petit llogaret amb ermita inclosa, totalment arruïnat, i que a la porta de l'habitatge principal posa la data de 1715, segons em sembla llegir. Cada vegada se'm fa més difícil arribar a entendre la deixadesa dels propietaris i de la administració en referència al patrimoni tan ric que teníem. Ja se que em donaran tota mena d'explicacions però jo cada vegada ho entenc menys.

D'aquí a la Rovirassa i sempre per pista, segueix un tros no massa bonic, només parlant de l'entorn, pista amb bona pared molt rascada a la dreta i arbres que no deixen veure res de vista a l'esquerra. La Rovirassa es un altre explotació agrícola-ramadera, i aquí he tingut un petit error. El gps m'ha marcat de seguir un camí paral·lel a una pista molt arranjada, al mapa no hi era el camí però el track coincidia exactament amb un camí real, estret però maco i bastant transitat pels cavalls, que precisament els he vist en aquesta masia. He hagut de saltar una tanca de fil-ferro però el camí seguia maco i planer mentre la pista s'anava enfonsant, de cop arribo a un altre tanca de fil ferro que he de passar per sota, i a partir d'aquí el camí es comença a fer fonedís, i el track en marca que ara va per la pista. Veig rastres que baixen cap a la pista, els segueixo però el salt a la pista es massa per a mi, hi ha una bona pendent per terreny decompost i molta inclinació. Me'n torno a passar per sota la tanca i aquí si que baixant per un sendall arribo a la pista, que segueixo cap la Riera d'Oló. Aquesta pista està retocada de fa molt poc, es molt obaga, i al estar molla es molt fangosa.

Creuo la Riera d'Oló, i dalt de la pujada trobo una casa senyorial que la estan rehabilitant, no he pogut trobar el nom, però la veritat es que per fora es molt maca. Prop d'ella hi ha una cabana de pedra i les restes d'un pou, que ha quedat molt destrossat per la pista, i on el forat de dalt, serveix per llançar deixalles la gent que hi passa per aquí.

Passo per Vilanova, un altre masia amb un tros bastant ensorrat però la major part molt ben arranjat, a la nit llegeixo que l'ermita de Sant Jaume de Vilanova està adossada al mas, per la part de darrera, pel que no l'ha vist ja que no he volgut entrar ja que m'ha semblat que hi havia gent per dins. A quasi tocar el mas hi ha el que era la font, ara el aigua està canalitzada des d'una cisterna propera, crec, fins el mas, i entre mig hi ha les restes d'una gran bassa.

Entre aquest mas i el següent del que no he descobert el nom i on hi havia una gran quantitat de maquinaria pesada, hi ha el lloc perdedor de la caminada, s'ha de creuar el barranc, però no es veu a primer cop de vista, hi han varis sendals sense futur, i l'únic amb continuació costa veure'l, encara que hi ha una solució que es sortir a la pista però llavors ens deixem un tros molt bonic i agradable. En aquests punt perdedor, on es forma una petita placeta, quan arribo em surt un gran au rapinyaire amb una petita pressa a la boca, no se distingir l'au ni la pressa, per la rapidesa que s'escapa volant. Aquí m'ha funcionat perfecte el gps, quan he esperat que el senyal s'estabilitzés.

Després un altre masia molt arranjada però no agrícola, Canemasses, on comença un camí vell bastant agradable que quan entra en terrenys conreats es va perdent, i em torna a passar un altre vegada que el camí es intransitable i he de passar per la vora d'una de les parades conreades, amb una mica de dificultat per sortir al camí que va a Torremagra. Al costat està Canadell, un altre finca agrícola-ramadera.

El tros següent es d'aquells per oblidar, es un quilòmetre per pista ampla i polsosa, al costat mateix de la C-25, que em fa recordar el novembre del 2008 quan anava pel costat de la N-II a la província de Saragossa.

La següent masia, habitada però on en aquest moment no hi ha ningú, te un aspecte bastant lamentable, es d'aquelles que sembla que no poden durar gaire temps, però que a mi particularment es la que m'ha agradat més i la veritat es que no sé perquè, l'he trobat un encant que no l'he trobat a les altres ni aquelles que estaven impecables per fora. El mapa em marca prop “Sant Sebastià”, segurament una ermita, a uns 100 metres en línia recte i 30 metres de desnivell, però veig que son dos quarts de sis i encara em queden dos quilòmetres aprox., pel que desisteixo de la seva recerca.

Aquest tros que em queda no te massa a explicar, només que ja començo a anar una mica cansat tot veient que el sol se'm comença a amagar. Uns metres abans d'entrar a Santa Maria d'Oló es deix a l'esquerra Cal Corbo, una masia abandonada, amb les parets que aguanten no així la teulada i el curiós es que a pocs metres a l'altre costat del camí hi ha una tira de cases adossades, ja sé que les meves reflexions no son del tot correctes, però es curiós que es deixin perdre les cases antigues i al costat es construeixin de noves. La arribada es per camí empedrat, i passat les cases adossades, es baixa per unes escales i per un carrer amb pendent, avall, s'arriba a la plaça on tinc el cotxe, son un quart i cinc de set i he fet més de dinou quilòmetres i mig. Com es normal no tinc ganes de pujar cap el poble vell a veure l'església vella, les restes del castell i els seus carrers, ho deixo per un altre dia.

El dia ha estat ventós i fred, encara que el vent no m'ha molestat massa i la sensació de fred ha anat apaivagant poc a poc, encara que cap a final de la caminada s'ha tornat a sentir, quan el sol ha començat a baixar i amagar-se.

Durant tot el dia he vist molts caminois i rastres, la majoria segurament de senglar, i molts trossos remenats per ells, a més de moltes senyals de peülles al costat dels tolls. La vegetació ha estat predominada pels pins, alzines i alguns roures, de la que jo conec, i molts conreus cerealístics, a més he trobat unes quantes granges porcines. Molt de tros he estat seguint Grs i algun tros el camí de Sant Jaume. El track que he seguit a la majoria de la caminada no era del tot correcte el que m'ha donat peu a alguns errors, alguns m'he adonat abans i algun de puntual he hagut de solucionar-ho sobre la marxa. De les sensacions ja he estat explicant-les a mida que anava escrivint el que havia fet, en general ha estat una bona caminada, amb vèrtex geodèsic inclòs i visió dels llunyans Pirineus nevats.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000

0000000000000000000000000000000

Castellcir, Sant Andreu de Castellcir, Castell de Castellcir, Font de la Sauva Negra

Sant Andreu de Castellcir i Castell de Castellcir (o de la Popa)

Després de dues setmanes començava a estar una mica neuròtic (algú dirà que més del normal) i s'ha ajuntat que aquesta nit quasi que no he pogut dormir, a les sis ja estava cansat de donar voltes pel llit, pel que me aixecat, he mirat alguna de les caminades que tinc preparades o molt mirades, i m'he decidit de acabat d'enllestir una al Moianès, he preparat els atuells i m'he dirigit cap a Castellcir, a fer un tomb baixat d'inet, del Toni Plana.

Arribo a Castellcir i aparco davant del col·legi i del punt d'informació sortint quan manquen cinc minuts per a les nou del matí.

La sortida es al costat mateix, on hi ha un pal indicador, i es baixa per la pista. A l'altura de Mont-ras el track em porta a fer una drecera, la veritat es que no se si val massa la pena, no es retalla massa la pista que es en baixada suau, i el sender estar molt brut; de tornada l'he tornat a agafar i llavors de pujada si que ho mereix.

Poc després de deixar una pista a l'esquerra he vist a la dreta un sender, he mirat al mapa i m'indica que talla un bon retomb de la pista, la incògnita es la de sempre, estarà passable o hauré de recular, al estar perduda o tapada, ho provo i em surt be, val la pena aquest tros de caminoi on m'estalvio un tros de pista, no està brut i es de bon passar.

Sense problemes pujo fins a Sant Andreu de Castellcir, després de passar la Riera de Castellcir per una passera de ciment, la pujada l'ha he fet per una drecera bastant bruta, però curta.

Copiat de Viquipèdia:

“Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.

Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.

És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116”

El que si que m'ha sorprès es que el grup de nínxols que estan al davant de l'entrada de l'església podrien haver-se construït amb les parets de pedra i hauria quedat tot mes integrat al paisatge, però jo no soc ningú per donar lliçons a la gent de l'entorn.

Retorno fins a la Riera de Castellcir i sense creuar-la vaig seguint el camí a la seva riba esquerra, en realitat es una pista usada només per gent a peu o en btt. A l'altura d'una porta que hi ha a l'esquerra faig la primera petita errada del dia, sort que miro el gps (no tinc mapa de la zona i el mapa que porto es una impressió del Icc25, que només m'agafa el tros de la caminada) ja que me l'empassava, he de creuar la porta i seguir recte. Es un tros on hi ha un bon grapat de vaques amb una bona cornamenta. De cop em venen pel camí dos de cara, però elles tenen més por que jo i passen a la meva altura corrent.

Baixo per creuar el Torrent de Centelles, no sense abans fer una segona i petita errada, i de seguida arribo a una pista des d'on ja veig el castell. Es deixa la pista per seguir per un terreny molt rocós i ja entre roca i bosc, s'arriba al castell, amb una arribada per camí que encara conserva una part de l'empedrat. Era un castell bastant gran, dalt del roquer. A internet es pot trobar molta informació, només dir ocupa una superfície de una mica més de 500 mts. quadrats, entre l'edifici principal, la fortalesa de tres plantes i la capella de Sant Martí de la Roca. Es pot endevinar una mica la distribució que tenia, però tot està molt malmès.

Segons la llegenda, l'església de Castellcir (Sant Andreu) està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.

Es una llàstima que aquest país no hagi pogut conservar res del patrimoni: castells, pous, ermites, masies històriques, camins mil·lenaris, etc., i que hagin preferit gastar-se els diners, incloent els que no tenien, en infraestructures que ara no serveixen per a res, o per omplir-se les butxaques. Espero molt seriosament que això finalitzi i entri el sentit comú.

En sortir, perquè no sigui dit, la quarta errada del dia. Això d'anar sense mapa m'obliga a cada cruïlla a mirar el gps i anar amb molt de compte amb els camins que surten molt propers els uns dels altres.

Segueixo una pista, boscana, i baixo fins a la Riera de la Casanova, on el camí fa un tomb quasi bé rodó i queda clar que era un camí de carro. Al cap de poc n'adono que estic a la cinquena (i per sort última) errada del dia, havia de deixar el camí i remuntar el torrent, passant per una porta, anar per la vora del camp conreat, el camí vell està intransitable, i pujar fins a la masia Casanova del Castell, masia no habitada, encara en peu, amb els camps adjacents conreats.

Al Coll de Sauva Negra s'ha de deixar la pista, pista a la que fa poc he entrat i es bastant solana, i baixar cap la Font de Sauva Negra. La Sauva Negra una fageda molt ombrívola i bonica. La Font baixa amb un rajolí. Tota la Sauva Negra son dos quilòmetres esplèndids, primer en sender que baixa fort, amb alguns replans, i després per camí ample, on no passen els vehicles. Molt recomanable.

Al creuar el Pas de la Casanova (??) el camí canvia brutalment, la pista es torna polsosa, de les que et deixen les botes blanques, plena del ramatge dels pins acabats de tallar, aquests estan ben posats a la vora del camí, amb pots de olis al costat de la brossa, o sigui un bon perill d'incendi. No entenc com hi ha aquesta deixadesa dels que ho han de controlar. L'entorn de les runes de la Tuna es un exemple del que dic, hi ha ramatge amuntegat per tot arreu, amb tot l'entorn degradat per l'extracció dels pins tallats.

El pas de la Tuna es bonic, llàstima que porta poca aigua, i això fa que aquesta sigui verdosa. Ara em queda dos quilòmetres i mig de pista a estones boscana i a estones assolellada (més d'això últim) fins a trobar el camí de vinguda davant mateix de Sant Andreu. Es tracta de refer el camí, ara de pujada i arribar a Castellcir, encara que el tros final de pista de pujada es fa una mica pesada.

El dia ha estat molt be, ermita, castell, font, rieres amb aigua (totes portaven aigua, encara que no massa), fageda, tot el dia sentin el cant d'ocells (no massa quantitat, per cert), els esquellots de les vaques, el raucar de les granotes, el bram d'un ase, no sentir cap soroll de la industrialització (salvant una tractor segant els cereals cap el final). En tot el dia, fora del poble, he vist només tres persones, tres ciclistes al castell, i res més. O sigui tot pau i tranquil·litat.

He arribat a Castellcir a un quart de tres després de fer mes de catorze quilòmetres i mig, cinc marrades i tomb pel castell incloses. A Castellcir assegut en un banc davant del col·legi, he dinar abans de tornar cap a casa, cansat però satisfet.

Al wikiloc pujo el track d'on he extret les marrades i punts aberrants. El pujo a wikilocs per què hi han algunes diferencies amb l'original.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000



000000000