Alforja, Coll de Mort, Mines de les Olles, Creu del Formatge, Alforja

Ermita de Sant Antoni

La Creu del Formatge

Quan vaig anar amb dos companys, al mes d'abril, a fer una caminada des de la Pobla de Cèrvoles, un dels companys em va pregunta si havia tornar al Coll del Mort, a Alforja (vaig estar amb ell fa una colla d'anys), jo li vaig contestar que si, i ell em va dir que es un camí que s'està degradant pel pas de les btts, ja que es un camí estret de terra tova i en les baixades es fan escòrrecs i al final queda molt soscavat al mig i res a les vores, fet que dificulta el caminar. Però la conversa que vam tenir no es va acabar ja que vam canviar de tema, segurament per que la pluja es va refermar. Aquella conversa no hauria de tenir la major importància si no fos perquè a casa em va venir a la memòria i em vaig adonar que havia dit que si, no sé el perquè, i la veritat es que des de que vaig anar amb ell, no he tornat, això em va fer que em preparés una caminada des d'Alforja i que passés pel lloc. Ahir la vaig retocar una mica per fer-la més curta i aprofitar per visitar la Nevera del Metge, l'ermita de Sant Antoni, el Castanyer de Sofia, les construccions de les mines, els mas de les Olles i la caseta del Menut. Tot això, anant a dinar a casa.
Arribo a Alforja, deixo el cotxe en un aparcament interior, al carrer Mestre Taverna i surto a tres quarts de vuit. Només començar ja tinc la primera petita errada, sort que son pocs metres. De seguida ja agafo la ruta correcta, tot passant a tocar l'església l'església de Sant Miquel, i baixo a creuar la Riera d'Alforja. El primer que faig es pujar per un rastre que puja tres marges, a visitar la Nevera del Metge. No entenc que hi hagi recollida de signatures per la recuperació de la Nevera de la Ginoteta i d'aquesta no es parli. No es que estigui en contra de la recollida però crec que s'hauria de recuperar, marcar i protegir les dos. Després vaig i torno fins l'ermita de Sant Antoni, per fer un parell de fotografies.
Deixant a la dreta el camí del Paí, agafo el camí cimentat que passa pel costat dels dipòsits de l'aigua i una mica més amunt les runes del Mas del Notari. Quan la pista tomba en quasi 360 graus i se'n va cap el Pai i la Riera d'Alforja, s'agafa recte per un sender que em penso que està netejat pels d'Alforja, de l'Ateneu Josep Taverna. Es un camí que crec que podria haver estat de bast, però ara està bastant deteriorat, degut a l'excavació que fan les btts. i posteriorment l'aigua, en camins de terra. En els trossos més estrets i al pas que va, aviat serà dificultós caminar. Arribo a una pista que ve per la Pedregosa i jo segueixo recte per visitar el Castanyer de Sofia, un gran castanyer envoltat d'altres exemplars del mateix gènere. El camí segueix i sembla que podria enllaçar amb un altre que  també arribaria al coll, però com no estic segur, retrocedeixo per agafar la pista. Aquí tinc la segona marrada, ja que s'ha de tornar a deixar-la, per un altre camí similar a l'anterior, però en millor estat. M'adono i rectifico.
Quan estic arribant al Coll del Mort sento que pel camí està pujant una moto, prop del coll la sento darrere i com no m'aturo, ell ho ha de fer dues vegades. Si que m'aparto quan arribo al coll per deixar-la passar, i els dos seguim pel mateix camí, voltejar la Serra del Regalat i deixant les Valls a l'esquerra.
Encara que aquest camí comunica amb el camí de les Olles jo vull deixar-ho per visitar les construccions de les mines abandonades. Es veu que no ho vaig veure be a l'Ortofoto, el mapa del Piolet, jo encara no el tenia, i l'ICGC no tenen els camins, pel que em passo la cruïlla. Quan miro el gps veig que si segueixo recte, el camí es bo i bonic, no faré el que tinc previst. Retrocedeixo i no es veu clar el camí de l'ortofoto. La veritat es que un s'ha de fixar una mica, l'entrada no existeix, però als cinc passos ja es veu, era un camí que passava per la vora de les parades de avellaners, ara abandonats. El camí està bastant brut, amb força pendent i que et fa temor que s'acabarà en sec. Hi ja molta pedra, no solta ja que les para els arbusts. Però no s'acaba, va baixant, fins que dona una retomb i es converteix en pista, ja que l'última parada era el camí d'arribada al maset que hi ha, més o menys, en mig de la barrancada, tota plantada d'avellaners. La pista està amb herba aixecada però es va veient per on va.
Es surt a un altre, una mica transitada, però poc, i d'aquesta, en un retomb, surt el camí que portava a les mines. La arribada a les construccions d'habitatges es una odissea pel brut del terreny i perquè el camí està completament desfet, en dos punts s'ha anat avall i s'ha de pujar un marge per després tornar-ho a baixar. I la veritat es que no val la pena perdre el temps, tres construccions que devien ser pels miners, un pou, dos basses i un tros de paret desfet, es tot el que es veu. Em sembla descobrir per on s'anava a les mines pròpiament dites, però no em veig en pit d'anar-hi i menys sol.
Surto per on he vingut, i segueixo fins el Camí de Riudecols fins a les Olles després de creuar el Barranc de les Olles. Vaig a visitar el Mas de les Olles, però s'ha d'endevinar ja que la vegetació se la menjat totalment. Encara s'endevina el rec, tapat, que portava l'aigua del barranc fins el mas. Seguint pista amunt en creuo primer amb un bttetero i una mica més amunt amb dos més. Deixo a la dreta un camí que va a enllaçar amb el de la Creu del Formatge a la Riera d'Alforja, i de seguida a l'esquerra un que puja a Puigcerver, on al costat hi ha una petita barraca. Mentre estic dins visitant-la passa avall un tot terreny. Una mica més amunt entro a veure la Caseta del Menut. A l'entrada del camí hi ha un cartell d'abelles i seguidament una colla de arnes. Quan surto de la caseta i retorno, varies abelles m'ataquen i algunes em piquen, una d'ella als llavis. Surto corrent i cridant «m'estan picant, m'estan picant». Una mica més amunt, quan ja no tinc cap abella enganxada, m'aturo per aplicar-me el llapis per les picades, que per sort va força be. Torna a passar el 4x4 d'abans, que em sembla que es tracta d'una defensa forestal. Mentre estic ja en la recta que arriba a la Creu del Formatge sento veus al darrere. Quan arribo a la creu hi ha una parella i arriba un altre 4x4 de familiars seus. Jo paro a menjar una mica. Els del 4x4 se'n van a buscar espàrrecs amb els dos nens petits i els de les veus que sentia pujant, passen tirant avall després d'un minut de descans, son una dona i dos nens, ens saludem i el nen em desitja bon profit.
Mentre baixo cap a la Riera d'Alforja, em passa un tot-terreny i dos grups de btts, i es sent el soroll d'un vehicle per les alçades. Veig l'enllaç del camí que havia deixat a ma dreta abans del camí a Puigcerver, i més avall la possible baixada per la tartera des del Puig de n'Eres.
La pista de la Riera d'Alforja està molt transitada, cotxes, gent passejant, Arribo al cotxe a la una en punt desprès de fer més de dotze quilòmetres i mig. Un dia que de començament ha estat molt ventós, sort que he anat arrecerat i boscà. Quan he arribat al Coll del Mort el vent ja estava afluixant, pel que no m'ha molestat en absolut. Un dia agradable de muntanya amb els únics sorolls dels tres cotxes, que han estat en moments molt puntuals, el lliscar de les btts, i el xarrar de la gent al coll de la creu. El que si he estat acompanyat pel cant dels ocells, des de l'ermita de Sant Antoni, fins a mig baixada de la creu, molt gratificant. El sol, en els moments que he anat per terren obert, ha donat una mica d'escalfor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

L'Aleixar, Ermita de Sant Antoni, Serret del Cisa (Rocabruna o Feredat)

Ermita de Sant Antoni

Vèrtex geodèsic del Serret del Cisa

Avui he volgut aprofitar per anar a buscar farigola i de passada pujar a un cim amb vèrtex geodèsic. Com feia temps que tenia preparada la pujada al cim que abans es deia Roca Brun, pujant des de l'Aleixar, he aprofitat per fer-ho avui, encara que només tenia preparada la pujada, deixant la baixada per fer-ho per qualsevol dels camins, senders o rastres que em pugui trobar.
He arribat a l'Aleixar i he aparcat en una esplanada de la carretera vella, la que ha quedat en desús al fer el pont nou d'entrada, i he començat a caminar quan manquen cinc minuts per les nou del matí, anant a buscar el camí de l'ermita de Sant Antoni. L'ermita està en runes, encara queden part de les parets, però molt degradades. Quasi a tocar hi ha un xalet bastant modern.
El camí continua pujant fort, es deix a la dreta un dipòsit d'aigua i a l'esquerra el camp municipal de futbol, completament abandonat i fet malbé. Al poc es deix el cimentat que seguíem des del poble, i que se'n va a l'esquerra cap un altre xalet, i es segueix per camí de terra. Aquest camí en el trossos de pujada, alguns amb forta pendent, estaven cimentats, ara amb unes plaques de ciments destrossades i a moments a trossos. Aquest camí comunicava un munt de parades de conreu on els marges encara aguanten però l'herba s'ha fet l'amo i senyor de les parades.
Vaig seguint el camí de Rocabruna, fins a creuar el Barranc de Roquesbrunes, on a pocs metres hi ha un pal indicador que m'envia cap a «l'Enllaç Camí de les Valls», que es cap on em dirigeixo. Es un camí, molt atorrentat i per acabar-ho d'adobar m'he d'apartar ja que baixen dos motos. La veritat es que elles s'han parat perquè passi jo, però les he fet passar a elles, això no vol dir que en un camí de menys d'un metre d'amplada no hi poden passar, a més de l'atorrentat que ja està. Agafo una petita variant per terreny netejat de fa poc, encara que ja hi ha cartutxos d'escopeta, que no sé si es millor o pitjor, anant a enllaçar amb l'altre. El camí, en realitat va a desembocar a una esplanada i no entenc com es que l'han desviat, fent un petit tomb per arribar a la pista. Quan arribo a ella he vist que aquella esplanada, ara, queda dins dels terrenys d'un mas, i que si hagués sortit a ella hauria d'haver saltat un cadenat.
Ara he de seguir per una ampla pista, molt retocada, ampla i lletja. Al poc veig unes senyals grogues a la dreta, en un sender bastant visible, que em dona la impressió que deu tallar la pista. En un retomb d'aquesta pista ha posat un mirador, unes tanques de fusta i un plafó informatiu de tot el que es veu, magnífica plana del Baix Camp. Més amunt hi ha un altre mirador, en la mateix direcció i en la oposada, aquesta última amb plafó, però la vegetació no deix veure quasi res. A aquesta esplanada, amb seients de fusta arriba el camí de les senyals vermelles, i surt el que hauré de seguir per fer cim.
El camí puja de valent, però res que no es pugui superar. Hi han algunes variants i no sé si totes van cap el mateix lloc. Veig dalt el pal on hi havia una senyera i em dirigeixo cap allí buscant la traça que crec més fàcil. Em creuo amb sis joves que baixen corrent, encara que més avall s'han d'aturar a buscar qual es el camí correcte, per ells. Quan arribo al cim, veig que la senyera està a terra, al peu del pal, arrancada pel vent, i que no es el cim del vèrtex, es el de la dreta, Fixant-me amb el pal no he mirat el gps, però penso que es igual, avui hauré fet dos cims al preu d'un. La baixada cap el coll intermedi es una mica forta, amb alts «esglaons». Es fàcil per la majoria de la gent, però no per a mi desprès d'haver estat debilitat pels antibiòtics presos, degut a la meva última malaltia.
Al coll, trobo el camí que ve de baix i ja sense problemes arribo al cim. Una gran base de pedra on segurament, fa temps devien posar una bandera, un pal indicador de cim de Roca Bruna i el vèrtex geodèsic. El vent que fa no es gaire calent, pel que m'he de tapar una mica. Faig les fotografies de rigor i menjo una mica de fruita. De seguida tiro avall, tinc previst baixar per un sender que recorre avall tot el Serret del Cisa, i per pista anar a buscar el camí d'Alforja a l'Aleixar. Però a la cota 513, veig que han obert o reobert un camí a la dreta, l'agafo i deixo el que tenia previst. No pot faltar en cap excursió el tros amb les cintes de plàstic. El camí baixa fort, i la veritat es que gracies a les cintes es pot anar seguint, encara que el mateix servei faria unes fites i no embrutarien la muntanya. Quan ja estic bastant avall, i el camí ja es veu clar, camí emboscat però ben marcat el terra, ja no hi han cintes. S'arriba a una pista, al costat d'una font i bassa.
Podria haver seguit cap a l'esquerra i hauria estalviat una mica, però agafo a la dreta. Al poc trobo un pal indicador que senyala el camí al cim. Passo pel costat d'una casa en construcció, crec que abandonada, al costat d'un altre on em surt a rebre un gos, que després de bordar-me marxa corrent.
Una mica més avall em creuo amb un tot-terreny que puja i veig que dos gossos el segueixen, un de molt gros i l'altre de mitja, penso que potser tindré problemes, però els que s'espanten quan em veuen a mi son ells. Que marxen amunt escopetejats, però per fora del camí, cada un per una banda dels terrenys abandonats.
A partir d'aquí no té massa historia, ja que vaig per pista, primer per la partida de Rocabruna i després per de Camps del Vent, amb petites i grans masies escampades i camps, uns conreats i altres abandonats. Arribo al Camí d'Alforja i de seguida a on tinc el cotxe, lloc que arribo a les dotze en punt, després de fer una mica més de set quilòmetres. El temps ha estat més aviat calorós però on bufava el vent, aquest era fresquet. El sol l'he vist tot el dia, però fins passades les deu, el cel sempre ha estat una mica «entorbolinat». Com anècdota diré que no he trobat farigola en tot el dia.
Com sempre i buscant els tres peus al gat, com vulgarment es diu, i referent-met al cim, he de dir que als mapes de l'any 1919 l'anomenen «Rocabruna» o «Roca Bruna», resulta que està a la confluència de les serres de Els Pedrets, Rocabruna i del Serret del Cisa, i els mapes actuals de l'I.C.G.C li posen del Serret del Cisa i actualment ja marquen, també, com a «La Feredat». I els cartells de l'entorn li posen, també «La Feredat», o sigui un bon joc d'ous, amb perdó per l'expressió.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Selva del Camp a Sant Pere del Puig, pel Camí Vell i Camí de la Terrena

La Selva del Camp

Sant Pere del Puig

Avui ha estat una caminada dels que normalment diríem que es per “paralítics”, però la veritat es que per a mi no ho ha estat així. Des del 9 de maig només havia sortit el últim dia de maig a la Marxa de Benifassà, i la veritat es que avui en una excursió de menys de cinc quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 300 metres (aprox.) ho he passat malament, i l'excusa no es la calor. Les dos últimes caminades ja vaig arribar bastant fos, però avui, amb un pujada cimentada, amb fort desnivell, m'ha costat. Feia calor però corria un vent que no era massa calent. M'ho hauré de fer mirar.

He sortit a dos quarts de cinc de la tarda, des de l'Avinguda de Luther King, quasi a tocar a la rotonda, i he agafat el Camí Vell de Sant Pere. D'aquest camí que feia més de vint-i-cinc anys que no passava, només hem recordava del primer habitatge que es deixa a l'esquerra. Al poc deixo a la dreta, el Camí de la Terrena, hi ha un pal indicador que marca 1,5 qm. a Sant Pere. Més de la meitat està cimentat però això no treu la forta pujada. Després es transforma en sender molt atorrentat, d'això deu tenir molt a veure les btts baixant. El tros final es d'anar pujant antigues parades, ara de pins, molt esclarissats i molt net l'entorn, que es van pujant per esglaons fets a la terra, amb travesses de fusta..

Arribo a dalt bastant “tocat”. No paro al davant de l'ermita, si que faig les fotos de rigor, ja que l'aire es una mica fred, encara que no sigui normal. M'assec en un roquer darrera de l'ermita a contemplar el paisatge i a reposar.

Veig que des d'aquí marxa un rastre, que sembla de btts i em decideixo baixar per aquí. A banda d'uns pocs metres amb molt forta i relliscosa baixada, la resta no té cap problema, i va a sortir, al camí de pujada, abans de les escales entre parades. Repeteixo un tros de la pujada i agafo el camí de la Terrena. On es separen hi ha un pal indicador que marca 2,4 qms. fins a La Selva. Aquí m'adono que no he vist la font de l'aljub, la memòria ja falla, però no tinc ganes de tornar a pujar. El camí de baixada en general està bé. Al començament dona molt de goig, després i durant bastant de tros està molt atorrentat, i al final està molt pla i ample, es veu que fa poc que han passat la màquina.

Arribo a La Selva a tres quarts de set, després de fer més de 4.800 quilòmetres, entretenint-me una mica fotografiant les restes, ben conservades, del Molí del Rovellat.

El que no he vist a la pujada, si que ho he vist a la baixada. Hi han una serie de masos, masies, xalets o ..., que sembla que tenen aturades les obres de construcció, en diferents etapes. Uns només fetes les cimentacions, jo he vist dos, altres començades i sembla que puguin ser habitables, cap de setmana o similars, però inacabades. Totes aquestes sense que es vegin material d'obra per continuar-les. També hi han d'acabats i semblen que fan patxoca. La crisis en aquest país ha fet estralls, o es que hem tirat més el braç que la màniga?.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000

Ermita de Sant Antoni de Pàdua, de Maspujols

Extret de la pàgina web de l'Ajuntament de Maspujols:

"Construïda al cim d'un petit turó, avui a tocar ja amb el nucli urbà del poble, s'alça l'ermita de Sant Antoni de Pàdua. Des de la plaça que la precedeix, hom pot gaudir, malgrat que alguns pins en dificulten la vista, d'una panoràmica excel·lent de bona part de la comarca i del seu litoral marí.
L'actual edifici de l'ermita és d'estil eivissenc. Enric Baixeres en dissenyà la façana, de la qual destaquen l'espadanya, dotada de quatre campanes, i una escala de granit, que permet l'accés a l'interior.
L'edifici és d'una sola nau amb una absis suau, i la coberta, resolta amb encavallades de fusta i cairats vistos. El presideix la imatge de sant Antoni de Pàdua, que queda flanquejada per dos relleus de 3 m x 0,8 m cada un; un està dedicat a sant Antoni Abat, protector dels pagesos, i l'altre a sant Francesc Xavier, copatró del poble.
Les obres de construcció de l'ermita començaren l'any 1761, les obres es demoraren en el temps, però, un cop fetes, el permís per a la seva benedicció arribà el 28 de juliol de 1796.
La manca de conservació de l'edifici eclesial provocà que el 10 de juliol de 1940 s'ensorrés la teulada i la paret que tocava amb el cementiri, i que el mes de febrer de 1962 caiguessin la façana, la paret davantera de la casa de l'ermità i el mur de contenció de la plaça.
Amb la voluntat de tot un poble, es posava en marxa la seva reconstrucció, la qual finalitzà un any i mig més tard, el 1963.
En l'actualitat, els maspujolencs celebren culte religiós a l'ermita en ocasions assenyalades, com les diades de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Antoni Abat, moment en què es canten els "Goigs a Sant Antoni de Pàdua", a l'inici o clausura del curs de catequesi; també algunes parelles la trien com a lloc per a fer el seu casament".

La façana principal es molt difícil de veure-la a la llunyania, els xiprers tapen la seva visió, aquesta façana es la mes bonica, amb el campanar de quatre campanes. Les coordenades son, Datum WGS84, Projecció UTM, Norte 31T, x3358921 y4560704, altura 231 mts..

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000

Ermita de Sant Antoni de Pàdua (l'Aleixar)

Extret de la pàgina de l'Ajuntament de l'Aleixar:

"Encara se’n conserven unes parets rònegues; la que dóna al nord està prou sencera. Està situada a ponent del poble, a deu minuts a peu. Apareix documentada en el llibre d’actes del Consell (1671) quan es pren l’acord d’encarregar una campana per a l’ermita, o bé (13 de juny de 1687) quan acorden “que se fassas una profaso de pregarias a Sant Antoni per la plaga de la llangosta y ques llogia predicado y que tot los que asistiran a dita profaso vaigigan a peu descals”.
Posteriorment, i en el llibre de visites parroquials, es mana que s’hi posin coses (1732) i hi consta que no deixen fer-hi missa (1738). Però s’hi devia posar remei perquè el dia 13 de juny de 1817 “fou reconciliada l’ermita de S. Antoni de esta, profanada per las tropas enemigas francesas y nostras en la guerra passada…” (es refereix a la guerra del Francès, 1808-1814). Amb tot, aquesta normalitat va durar poc, perquè vicissituds del XIX, les carlinades, la devien tornar a afectar. En aquest sentit, el Diccionario Madoz, publicat el 1850, s’hi refereix dient “…y una capilla que habia también fuera de la villa dedicada a San Antonio, ha sido destruida durante las calamidades de la guerra civil”. Una visita pastoral del 1853 ja només esmenta l’ermita de Sant Blai i, encara en una altra del 1870, es diu: “no existiendo la ermita de San Antonio de muchos años en esta parte”.
A finals del segle XIX un capellà de la vila, en guarir-se d’una malaltia, es proposà de refer-la i demanà ajuda als vilatants. El senyor Lluís Barberà Xatruch, del mas de Borbó accedí a col·laborar-hi i féu tallar fusta en lluna vella d’Advent, però la iniciativa no es va consolidar i fa només uns vint anys que a la fusta se li donà una nova finalitat. Són molts, doncs, els anys que fa que l’ermita està enrunada, que potser encara resisteix perquè en fa menys que uns troncs en mantenien viva la possibilitat de rehabilitació".

La entrada estava situada al sud, de la que no queda cap rastre. L'ermita actualment està situada en un petit turonet, segons sembla per què han rebaixat el terreny circumdant, per la dreta hi ha un mas, per darrera i l'esquerra hi han plantacions d'ametllers i avellaners i pel davant el camí d'entrada al mas. El turonet està completament abandonat, ple de vegetació on predomina les figueres de moro, pel que fa quasi impossible bellugar-se per dins. Un lloc com aquest, que a banda de la part religiosa té la part històric-monumental, es inconcebible, i que l'ajuntament ho tingui en aquest estat d'abandó.
Les coordenades son, Datum WGS84, Projecció UTM, Norte 31T.x335857 y4563032, altura 291 mts..

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000