Estalviar diners per poder continuar robant

0000000000000000000

Deu cites anticonsumistes

Extret i traduït amb més o menys fortuna, de la web de "www.sindinero.org"

1) El dret al malbaratament, privilegi de pocs, diu ser la llibertat de tots (Galeano)

2) L'instrument és la plata amb la qual estàs comprant; però en realitat estàs comprant amb el temps de la teva vida que vas haver de gastar per tenir aquesta plata. Vol dir que quan gastes, en el fons el que estàs gastant és temps de vida que se t'en va (José “Pepe” *Mujica)

3) Certament no sabia que existissin tantes coses que no necessito per res (Sòcrates o Diògenes)

4) Si jo sóc el que tinc, i si el que tinc es perd, llavors qui sóc? (Erich Fromm)

5) Quant de les nostres vides podríem recobrar si acariciéssim la nostra vida en lloc de les nostres  menuderies? (Gerry Spence)

6) La gent feliç genera vincles; la infeliç compra de forma compulsiva (Roberta Paltrinieri )

7) Les persones que realment embruten els nostres veïnats són les empreses que col·loquen eslògans gegants en edificis i autobusos intentant que ens sentim uns inadaptats si no comprem la seva mercaderia (Banksy)

8) Sabeu qual és la diferència entre els rics i els pobres? Els pobres venen droga per comprar-se unes Nike mentre que els rics venen Nikes per comprar droga. (Frederic Beigbeder)

9) En una societat de consum hi ha, inevitablement dues classes d'esclaus, els presoners de l'addicció i els presos de l'enveja (Ivan Rech)

10) La terra té prou per satisfer les necessitats de tothom, però no les ambicions d'uns quants (Gandhi)

Hi han moltes més dites per personatges famosos, o no tant, però aquestes son un petit exemple.

00000000000000000000000

Continuem guanyant liderats

Les espanyes han aconseguit un altre repte, ser el primer país més vell del mon, junt amb Eslovènia i El Japó. Amb una mica de sort ens desempallarem del altres dos i aconseguirem ser líders en solitari. Segons la O.N.U. només el 14% del país té entre 10 i 24 anys. A més hi ha un 56% d'atur entre la joventut. 

Un "VISCA" a les polítiques del PPSOE corruptes, mesquins i mentiders. Tal com diria l'ansar "Espanya va bien".

0000000000000000000000

Deute Públic a les espanyes

0000000000000000000000000

Només el diner públic espanyol garantitza el final de les obres del Canal de Panamá

Sólo el dinero público español garantiza el final de las obras del Canal de Panamá (El diario.es)

O sigui com sempre, el que ha estat una estafa (presumpta) en primera línia d'una empresa de les espanyes, junt a un altre italiana, resulta que l'estat espanyol, l'italià de moment no, col·laborarà ajudant perquè finalitzin les obres, amb els avals i diners que siguin necessaris, tot menys exigir a l'empresa que ha de complir els seus compromisos. 

Aquí passarà com amb la banca que van regalar 40 mil milions venent-nos que no ens costaria ni un euro, però en canvi sabem positivament que son diners llençats per ajudar als seus "amiguets" i es puguin continuar repartint entre ells els beneficis. O es que algú es pensa que Sacyr no ens costarà molts "calers" als contribuents?, i mercès a tot això a final d'exercici tindran beneficis a repartir entre els accionistes. 

No hi ha diners per sanitat, educació, investigació, serveis socials, etc. però si que hi ha per repartir entre els xucladors que s'aprofiten de les influencies que tenen amb els polítics amics, i aquests quan finalitzin de polítics tindran una cadira en els consell d'administració dels primers, amb l'única feina de cobrar el sobre mensual.

En canvi els "espanyolitos" continuem votant als mateixos politicastres que ens donen pel sac. Ja que en aquest cas es igual el partit del govern com el principal opositor, ja que no he llegit enlloc que hagi protestat per les ajudes a la presumpta estafadora Sacyr. A nosaltres els comparo a la visió que donava dels mexicans al cine de fa anys, sempre gallejant "Yo soy muy macho", però llavors venia el pistoler americà i els donava pel sac. Canvia el mexicà pels espanyols i el pistoler pels polítics.

The Wall Street Journal señala que la industria culpa a Panamá por adjudicar el contrato a Sacyr pese a las advertencias de que habría sobrecostes.

00000000000000000000000000000

Què passaria si els bancs espanyols en problemes no rebessin ajudes i se'ls deixés caure?

Article del 22 d'octubre del 2012, que continua sent de rabiosa actualitat. Traducció de l'últim paràgraf de l'article:

"La forma en la qual s'estan traspassant les pèrdues dels bancs als ciutadans atempta contra la lògica econòmica i la justícia social; fenomen que revela l'estret lligam entre l'elit econòmica que sortiria perdent si es liquidessin els bancs i l'elit que posseeix el poder polític. No és d'estranyar, per tant, que els indignats espanyols diguin ben clar i ben alt que la resposta a la crisi sigui una enorme estafa".

¿Qué pasaría si los bancos españoles en problemas no recibieran ayudas y se les dejara caer? |

Foto del blog de "Aktion Reinhard".

000000000000000

I sempre toca, ... si no un pillo un fil de pota

Noticia al diari "El País" del 4 de gener: "Telefónica ficha a Rato para sus consejos asesores de Latinoamérica y Europa"

Ha sortit en tota la premsa incloent la humorística:  "Tras el fichaje de Rato, Telefónica intenta captar al Dioni y al Lute. La pérdida de Urdangarín fue muy dolorosa, dice una teleoperadora"

Encara que s'hagin fet bromes sobre això crec que es molt lamentable. Alierta torna el favor al Rato, però havia de ser de manera tan escandalosa?. No hi ha que oblidar que Rato està considerat un dels pitjors directius del 2012, el F.M.I. consideren nefasta la seva actuació i a més està encausat per Bankia. 

Tots aquests personatges ho veuen normal ja que sempre han considerat que els països son de la seva propietat i que ells son i seran sempre la casta dominant.

Fins quan el poble aguantarà aquesta situació?. 

0000000000000000000000

No més IVA

Per una vegada estic d'acord amb els dirigents del P.P., jo també dic "NO MÉS IVA"

Encara que no crec que ho aconseguim

Em retiro de les protestes

Ja fa quasi quinze dies que ni al meu blog ni al “facebook” poso cap entrada d'actualitat polític-financera i no serà perquè aquests politicastres podrits, ineptes, corruptes i inconscients no donin motiu per fer-ho. He arribat a la conclusió que segons el meu punt de vista, avui per avui es una lluita perduda. A continuació explico uns quants dels meus arguments, no per que ningú me'ls discuteixi o intenti rebatre'ls, si no per mi mateix.

Hi ha una llista que corre per “inet” que parla de 450.000 polítics, crec que es un “fake” que no s'ajusta a la realitat, el que si es que hi ha un estudi (aquest si que el crec) que diu que hi ha dos milions de persones “endollades” al sistema, entre parlamentaris i senadors, personal d'empreses públiques (creades per amagar diners, ocultar dèficits i col·locar a familiars i amics sense donar explicacions, i que cobren més que els funcionaris de veritat), a sumar l'entramat de 17 comunitats autònomes amb el seu parlament, el seu defensor del poble, canals de televisions (que son la veu del seu “amo”) i les seves empreses públiques igual o pitjor que les estatals. Seguint sumant amb que en un temps de crisis s'haurien de rebaixar ajuntaments, on hi ha molts que també trobem les empreses públiques. Seguint sumant, la quantitat d'assessors a cada nivell de l'administració (jo no crec que es necessitin, un que arriba a un càrrec polític hauria de saber de que tracta el seu departament i assessorar-se dels funcionaris i escoltar la veu del poble). I a la despesa del sou de tots aquests individus s'ha de sumar les cotxes oficials, dietes (hi ha cada nota de restaurant que corre per internet que faria riure sinó fos que fa plorar) etc. Seguint sumant amb els ex-”d'alguns càrrec importants” que segueixen cobrant una indemnització i/o jubilació encara que tinguin uns altres ingressos (altre feina, cobrant per conferencies, dietes en consells d'administració, etc.).

Encara tenen la barra (per dir-ho suau) del “que se jodan”, de “los del carrito” (parlant dels que van en cadira de roda), i moltes altres expressions similars, que en alguns pocs casos, només els més fragants es mereixen un “dolent, no ho facis més” en comptes de botar-los.

A tenir en compte la casa reial (?) i el/s “concordat/s” que es mereixen moltes línies, cap agradable.

Dons resulta que tot aquest entramat no té cap estisorada, si que en tenen els jubilats, els malats, el aturats, els dependents, els autònoms, el treballadors per compte aliena, o sigui tot el que es refereix a la classe mitjana i treballadora, amb retallades prou significatives. Molt de parlar de les castes de l'Índia (Brahamanes, Kshatriyas, Vaishyas, Sudras i Dalits) i aquí està passant el mateix, hi ha una divisió per castes, però el més greu es que estant aconseguint que cada vegada hi hagin més Dalits (intocables = a persones sense feina i sense atur, que viu mercès a la beneficència - que pot ser la família-) i menys Sudras (gent treballadora), però son les altres castes les que no es vol ni tocar.

Si parlem dels mitjans de comunicació la cosa es també molt greu, no donen les noticies que no interessa al govern, per exemple no es parla d'Islàndia, ni sabem com està, en aquests moments, el conflicte dels miners, del que han amagat molta informació del que ha succeït, així si només es parla de la prima de risc. Crec que en uns mitjans lliures, incloent els més dretans haurien d'estar demanant al Rajo que digui als espanyols el que sap tot Europa menys nosaltres, ja que no tothom té la facilitat de llegir o escoltar mitjans estrangers. Uns mitjans lliures exigirien al Rajoy que doni la cara i no s'amagui i li retrauria les mentides que diu un dia si i l'altre també.

La justícia es un desastre per què els interessa als polítics, ja que les imputacions a ells, s'allarguen i es perden en el temps, segons sembla a l'actualitat hi han mes de 127 polítics imputats i les causes no s'enllesteixen mai, està clar que les poques en les que surten condemnats ve el govern de torn i els indulta, es pot llegir la meva anterior entrada al blog. A més la Munar ha estat condemnada a presó, però ella encara va pel carrer i té la gosadia de dir que per diners ningú hauria d'entrar, i no hi ha data (o no es sap) d'entrada. Jaume Mata, també condemnat a presó, està tan tranquil al seu palauet. Com ha comentari extra s'ha de dir que en un dels judicis d'aquest paio li van demanar una fiança de 3 milions d'Euros, i això la va facilitar el Banco de València, ara fallit.

M'agradarà veure els judicis per Bankia i la fallida del Banc de València. I perquè no portar a la justícia a tots els dirigents de Bancs i Caixes que han marxat amb indemnitzacions milionàries, després d'arruïnar-les?.

Els governs estatal i autonòmics, estan fent servir contra els dissidents les mateixes tàctiques que qualsevol dictadura, enviar els gossos i la tàctica de la por, l'última es el avís a FACUA perquè no els critiqui, de pura pena. No sé que espera la justícia per obrir una causa contra els manaments policíacs per incompliment de la llei que diu que tots els agents han de portar visible el número i contra les actuacions d'alguns agents a les manifestacions pacífiques.

Si després de tot això que està passant i de molt més que de moment em callo ja que no tinc esma de més i de tot el que no sé, resulta que a l'últim sondeig del CIS dona una projecció de vot al PP del 36,6 i al PSOE el 29,90 o sigui al PPSOE del 66,5% es que a les espanyes la població es completament “masoca” (poso aquesta paraula i no la que penso, per què no diguin que insulto) i davant d'això no hi ha res a fer.

Jo avui dia veig una serie de perills i tots molt greus, no soc endeví però m'atreveixo a pronosticar una serie de possibilitats.

Que la cosa continuï a la mateixa línia, o sigui les castes dominants sense tocar i les dos castes inferiors cada vegada pitjor. Està clar que quan hi hagi un atur molt superior els “grans empresaris” podran tornar a portar les fàbriques a les espanyes, ja que amb sous de merda i sense drets laborals els sortirà mes barates que tenir-les a l'Àsia i a l'Àfrica. Crec que es la que passarà.

Que surti algun il·luminat que plantegi un canvi radical i sàpiga aixecar i animar a les masses, amb el perill que es converteixi en un altre Hitler o Mussolini (salvant les diferencies en el temps), que semblarà que tot va millor i al final a rebre.

Que la cosa es posi calenta i a totes les espanyes i en totes les ciutats (mes o menys importants) hi hagin revoltes davant dels Ajuntaments i entitats governamentals, com va passa a Vinaròs el 26 de juliol, ja que si passes a tot arreu no hi hauria prou gossos per parar al poble. No crec que passi ja que com he dit uns paràgrafs abans la gent no està per la labor encara que no pari de protestar.

I la desitjada es que el govern espanyol es plantés davant Europa, si tenim que tornar a la pesseta hi tornem, deixem fallir la banca que estigui en situació, suprimint la classe política deixant-la sota mínims, i sortim pel nostre compte. Si la banca que no aguanti fa fallida els creditors i els accionistes perden, no els que tinguin dipòsits. Es molt difícil aquesta solució primer perquè els dirigents no ho voldran i segon perquè la població en cas de fer-se no donarà cap facilitat per sanejar la situació, ja que continuaria sense confiar amb la classe política que quedés.

Faré un petit incís, abans de finalitzar, del que penso de Catalunya. Aquí estem en una situació que no hauríem d'aguantar més, tenim un govern que continua, només, amenaçant al espanyol però com ja ens coneixen “ens pixen i ens caguen” ja que des de fa molts anys juguem al mateix: “m'enfadaré i si m'enfado soc terrible”. Potser ha arribat l'hora de deixar d'amenaçar i donar el pas, i si no som capaços de fer-ho, com a país, ho sento però a tragar i callar. Mentre crec hauríem de desmuntar organismes institucionals i esperar temps millors. No necessitem tenir 7 o 8 televisions (potser ens sortiríem tenint només 2), no se quantes emissores de radio, ambaixades a l'estranger i a Madrid, els consells comarcals, deixar-los només com forma d'apropar l'administració catalana a les comarques i sense caràcter polític, reduir conselleries, reduir parlamentaris deixant-ho a la mínima expressió, suprimir assessors, suprimir totes les empreses públiques que no tinguin un fi clar i concís, i alguna cosa mes que em deixo. I oblidar-se de muntar les Vegueries. Si algun d'aquests muntatges es creuen que donen beneficis, es pot raonar, per exemple l'assumpte de les ambaixades si s'explica els beneficis que donen en comparació a la despesa que comporta, potser ens portarien alguna sorpresa agradable, cosa que dubto.

Tot això en espera de temps millors i de moment gastant en I+D i despesa social i deixar de clavar impostos propis i retallades a les classes mes desfavorides. I que esperen a tornar a activa l'impost de successions?. Els temps millors podrien arribar amb la Independència, però si no hi ha pebrots o ganes, ja es sap. L'11 de setembre segurament tornarà a sortir el poble de Catalunya i els polítics ho faran servir per bordar a Madrid però no per mossegar.

Abans d'acabar tradueixo un text de Roberto Centeno, en la web de “Cotizalia”, parlant dels polítics i endollats:

“I llavors, senyor Rajoy, com pot tenir el cinisme i la misèria moral de dir que “farà el mes convenient per als espanyols”! És un insult absolutament inacceptable a desenes de milions de ciutadans honrats que estan sent espoliats sense commiseració, i no solament ells sinó els seus fills i els seus néts, perquè la ruïna s'estendrà per diverses generacions, i tot per mantenir a aquesta autèntica plaga de paràsits socials, i mentre la retallada dels seus inaudits privilegis no figura en el seu pla de Rajoy. És simplement de vergonya”.

I per acabar, si no canvio d'opinió, fins que no vegi que el poble en general es belluga deixant de protestar i passant a l'acció jo no faré res més. Ja ho he dit moltes vegades que amb la quantitat de gent afectada per les estisorades indiscriminades, en els moviments de protestes sempre hi som els mateixos i molta gent amb dificultats serioses ni es belluguen, ja he posat masses vegades la dita de Martin Niemöller però tornaré a posar el final (... i quan vingueren per mi ja no hi havia ningú per protestar).

Ni manifestacions ni proclames ni escrits sobre l'actualitat polític-financera.

Em retiro de les protestes. En espera de temps millors que potser no arribaràn.

000000000000

En contra de l'actuació del govern del plastilines

Torna a ser de rabiosa actualitat el significat de la lletra d'aquesta cançó. Una verdadera llàstima

Haurem d'acabar així?.

I s'ha de veure el que passa en Asturies.

0000000

Una nova estafa bancaria a pagar per tots els "espanyolitos"

Copiat i traduït de "escolar.net" del 22 de novembre.

"Saben qui va prestar diners a Jaume Matas perquè pogués pagar els tres milions d'euros que li exigia la justícia com a fiança per no anar a la presó? El Banc de València.
Saben què banc va demanar fa unes setmanes permís al jutge per subhastar el palauet de Matas perquè l'imputat no està pagant ni els interessos d'aquest préstec? Per descomptat, el Banc de València.
Endevinen qui va tirar una mà milionària a una empresa en pèrdues d'Antoni Asunción gairebé al mateix temps en què aquest ex-ministre socialista retirat de la política va decidir presentar-se a les primàries per “renovar” el PSOE valencià? El Banc de València.
Al fet que no s'imaginen tampoc quin banc gestionava el polític del PP José Luis Olives, que va ser president de la Generalitat Valenciana gairebé un any entre Zaplana i Camps? Doncs el Banc de València.
Saben què entitat financera espanyola acaba de ser intervinguda després de descobrir-se un forat de mil milions d'euros en el seu balanç? En efecte, és el Banc de València.
I al fet que no endevinen qui va a pagar aquests plats trencats? Doncs aquesta vegada la resposta no és el Banc de València: per variar, la festa corre a compte del FROB, dels diners públics, de tots els espanyols.
El gran dubte, més enllà de si algú en el PP valencià assumirà alguna responsabilitat per la mala gestió d'Olives (però quines preguntes d'allò del que es coneix la resposta): és també el diminut Banc de València una entitat financera “massa gran per caure”? Per descomptat, cal protegir als estalviadors que tenen allí els seus diners, però per què cal rescatar també als accionistes d'aquest banc, que només sofriran una dilució de la seva capital i que han estat cobrant dividends fins a fa només un any?"

I el governador del banc d'espanya que hauria d'haver vigilat les actuacions de tots aquests darrers anys?. Potser va sent hora que els fotin a tots un bon cop de peu al cul, sense cap mena d'indemnització (està clar) i es vagin tots aquests tinyetes a pica pedra.

Una crisis bancaria

Copia exacte del text de James K. Galbraith, públicat en "publico.es" el 21 de novembre. No l'he traduït al català ja que es massa llarg i segur que faria massa errors.

"La crisis de la eurozona es una crisis bancaria presentada como una crisis de deudas nacionales y complicada por ideas económicas reaccionarias, una arquitectura financiera defectuosa y un medio político tóxico, especialmente en Alemania, Francia, Italia y Grecia. Al igual que en EEUU, la crisis bancaria europea es resultado de un exceso de crédito a prestatarios débiles: para vivienda en España, para inmuebles comerciales en Irlanda, para el sector público en Grecia. Los bancos europeos se apalancaron para comprar hipotecas tóxicas estadounidenses y, cuando estas colapsaron, comenzaron a deshacerse de sus débiles bonos soberanos para comprar otros fuertes, empujando al alza las primas de riesgo y sumiendo a la periferia europea en la crisis. Grecia era simplemente la primera pieza de dominó.
En todas las crisis de este tipo, la primera defensa de los bancos es clamar sorpresa – “¡Nadie lo podía haber sabido!”– y culpar a sus clientes de ser imprudentes y tramposos. Esto es cierto, pero oculta el hecho de que los banqueros fomentaron mucho los créditos mientras les reportaban grandes beneficios. Esa clase de defensa funciona mejor en Europa que en EEUU, porque las fronteras nacionales separan a prestamistas de deudores, aliando a los líderes políticos de Alemania y Francia con sus banqueros y permitiendo agitar un relato nacional-racista del tipo “griegos perezosos”, “italianos irresponsables”, etc.
Apuntalar el poder de los bancos en la Europa prestamista responde a una sensibilidad calvinista que ha convertido los superávits en señal de virtud y los déficits en sinónimo de vicio, transformando en fetiches la desregulación, la privatización y el ajuste orientado por el mercado.
A medida que se desarrolla este proceso, los alemanes cosechan las rentas y aleccionan a sus endeudados clientes para que recorten salarios, vendan sus activos y renuncien a sus pensiones, colegios, universidades, servicios de salud (muchos de los cuales eran ya de segunda clase). Últimamente, las lecciones se han convertido en órdenes, dictadas por el FMI y el Banco Central Europeo (BCE), lo que transmite a los nuevos peones europeos de la deuda el mensaje de que ya no viven en estados democráticos.
La arquitectura de la eurozona empeora aún más las cosas en dos sentidos. Primero: la UE ha pagado durante años alguna compensación a sus regiones más pobres, pero esos fondos estructurales nunca han sido adecuados y hoy están bloqueados por unos requisitos de copago casi imposibles de cumplir. Además, la eurozona carece de canales de redistribución interregional para los hogares que ha desarrollado EEUU en muchos ámbitos. Segundo: el BCE rehúsa resolver la crisis de un golpe, lo que podría hacer comprando bonos de los países débiles y refinanciándolos. El argumento para no hacerlo es el denominado “riesgo moral”, basado en miedos rancios a la inflación; pero el motivo real es que hacerlo supondría a los prestamistas admitir una pérdida de control sobre el BCE. La eurozona ha preferido crear un gigantesco CDO tóxico llamado Fondo Europeo de Estabilidad Financiera, que podría convertirse pronto en un gigantesco CDS aun más tóxico (al igual que AIG, lo llamarán “seguro”). Esto puede postergar el pánico, a lo sumo, durante un tiempo breve.
Las soluciones técnicas existen. La más desarrollada es la Propuesta modesta de Yanis Varoufakis y Stuart Holland. Consiste en: 1) Convertir hasta el 60% del PIB de la deuda de cada país de la eurozona en un bono común europeo, emitido por el BCE; 2) Recapitalizar y europeizar el sistema bancario, rompiendo el control de los bancos nacionales sobre los políticos nacionales; y 3) Crear un programa estilo New Deal de proyectos de inversión a través del Banco Europeo de Inversiones. Otras propuestas incluyen la de Kunibert Raffer, que plantea un régimen de insolvencia soberana inspirado en el estatuto municipal de quiebra de EEUU; la de Thomas Palley, que sugiere un nuevo “banquero gubernamental”; o la de Jan Toporowski, partidario de un
impuesto sobre el balance de los bancos para retirar el exceso de deuda pública.
Son las mejores ideas y ninguna se pondrá en práctica. La clase política europea es, en estos días, una materia forjada por desesperados banqueros y votantes furiosos, no menos en Alemania y Francia que en Grecia o Italia. Los discursos están cerrados a las ideas frescas y la supervivencia política se basa en ir pateando latas en la calle con tal de no afrontar que esta es una crisis bancaria. La suerte de los débiles es, en el mejor de los casos, incidental. Así, cada encuentro de ministros de Finanzas y primeros ministros resulta en peligrosas medidas a medias y evasivas legales.
La fragilidad política también explica la furia en Alemania y Francia cuando Yorgos Papandreu intentó cortar el nudo de sus ministros rebeldes, la oposición irresponsable y la ciudadanía iracunda sometiendo a referéndum el último paquete de austeridad. La maniobra le resultó fatal a Papandreu. ¡Dios ayude a los banqueros!
Grecia e Irlanda están siendo destruidos. Portugal y España están en el limbo y la crisis se desvía a Italia, que está siendo colocado bajo una receta dictada por el FMI mientras escribo estas líneas. Mientras, Francia lucha por retrasar la (inevitable) degradación de su rating AAA recortando cada programa social y de inversión.
La Europa deudora se está deslizando hacia la ruptura social, el pánico financiero y, en últimas, la emigración, que se presenta, una vez más, como la salida para muchos. No obstante –y esta es otra diferencia con EEUU–, la gente allá no ha olvidado por completo cómo luchar. Las manifestaciones y huelgas generales van en aumento. Nosotros estamos en el punto en que las estructuras políticas no ofrecen ninguna esperanza y el testigo ha de pasar, más bien pronto, a manos de la resistencia. Quizá esta no sea capaz de mucho… pero ya veremos."

Per què no augmentem el deute públic i deixem caure la banca?

Molt bon article de "El blog Salmon", que val la pena llegir-ho tot, però que jo he traduït i copiat l'últim tros:

El problema per produir això és que s'ha creat el mite que sense el sistema financer gens pot funcionar. Es creu que és la profunda interconnexió del sistema financer la que facilita la vida a la Terra i que sense una banca funcionant les 24 hores del dia tornaríem a l'edat de pedra. Això és fals.
Si Goldman Sachs, JP Morgan, Deutsche Bank o Credit Suisse desapareguessin de la faç de la Terra tot seguiria exactament igual. En canvi, si tanquessin les escoles, els hospitals, els pous petroliers o els laboratoris, aquí sí que ocorreria alguna cosa greu. La riquesa real es mesura per la capacitat productiva d'una economia i no per la capacitat de fer fraus financers.
És cert que un cessament total de la banca generaria ones de xoc en termes d'augment en les taxes d'interès i caiguda en el valor de les accions. Però aquest xoc transitori no duraria més d'un any si els governs reemplacen la part real i formal de la banca i abandonen la part fictícia. Aquesta és l'única manera de generar un món en el qual els països visquin “segons les seves possibilitats” i allunyats dels préstecs que, de la forma en què es volen pagar avui els deutes passats, poden tenir un cost molt més brutal en anys de llarg estancament. Ja portem quatre anys de crisis, quants més vol tenir?

La banca i els beneficis trucats

Copiat i traduït un tros d'un article de "escolar.net"

Com és possible que el sector financer malalt, rescatat amb diners públics, no hagi deixat de repartir beneficis? Novacaixagalicia va declarar haver guanyat 146 milions en 2010. La Caixa del Mediterrani es va apuntar en l'últim exercici 244 milions de beneficis. Uns mesos després, ambdues caixes van ser intervingudes. Assumiran alguna responsabilitat els polítics que van nomenar als consellers que van signar aquests balanços trucats? Ho farà el supervisor que va donar el seu vistiplau des del Banc d'Espanya?

Carta d'una recaptadora d'impostos

Un escrit interessant que demostra, una vegada més, que la càrrega fiscal d'aquest país la suporta la classe treballadora, i encara que el frau mes important està en les grans fortunes, no per això els autònoms no perden oportunitat d'aprofitar-se de les lleis per defraudar. Està clar que es mercès a les lleis fiscals del nostre país fetes pels nostres polítics corruptes e ineptes.

Carta de una recaudadora de impuestos

Rodrigo Rato, vicepresident econòmic?

El que passa aquí es incomprensible. A les espanyes hi ha un personatge que es diu Rodrigo Rato, que va ser "Ministro de Economía y Hacienda" amb el govern d'un altre personatge que li diuen Ansar (o alguna cosa similar), que a més va ser Director gerent del FMI (Fondo Monetario Internacional no "Fuimos Muy Ingenuos").
Al que anem, del FMI han fet un informe on fan una critica devastadora de la seva gestió al davant de l'organisme, incloent la gestió de quan era ministre de les espanyes, es pot llegir l'article aquí. L'home es cansa, s'avorreix, veu que el vestit li ve gran o el que sigui, i plega de l'organisme i llavors es torna a les espanyes. Com es normal a aquests personatges, de seguida li troben feina, que no es mes ni menys que president de Caja Madrid, que es una entitat financera que està en fallida, però que no es porta a que peti ja que es una entitat financera (vaga la redundància) i aquestes no peten, es posen els diners de tots els espanyols (els que ho son i no volen ser, també) que facin falta. Llavors aquesta caixa junt amb altres formen un banc (mes diners públics posats) i com no, ell passa a ser el president. Resulta que fer aquest banc comporta tornar a posar molts bitllets públics (però molts), però ell i els altres "compinches" es reparteixen uns sous i uns bons que fan esglaiar (bons en metàl·lic, estar clar), mireu si es fort que inclús el Rajoy (si aquell gallec que vol ser president del govern i que s'amaga sempre que el seu partit ha de fer alguna proposta o definir-se en alguna cosa), critica aquest repartiment de calerons , (aquí) i el seu partit demana determinar responsabilitats i d'una de les entitats fusionades.
S'ha de dir que la CAM va patir una guerra feroç de la Aguirre (comunitat de madrid) contra el Blesa (el que era president) i al final va guanyar la Aguirre.
Ara be el bo, que es que en Rajoy, aquell que el critica públicament pels emoluments que es reparteixen, vol fer-ho "Vicepresidente Económico del Gobierno" (si guanya) (aquí).
I no he llegit a cap lloc que algú, amb una mica de cara i ulls, faci públic els "mèrits" d'aquest personatge als càrrecs que ha tingut, si no que tothom calla. Deu ser perquè no hi ha ningú amb cara i ulls en aquestes espanyes, espanyes que es poden anar a la ... però que ens tenen agafats pels o..
Ho deixo aquí.

ooooooooooooooooooo

Un gran invent

Un gran acudit (o no) d'en MEL

000000

Nou persones controlen un mercat de 700 bilions de dòlars en reunions secretes

Copiat de la web de "pajareo":

"Un reportaje publicado el domingo pasado por The New York Times, dio cuenta que los grandes bancos dominan a sus anchas el opaco, lucrativo y desconocido mercado de los derivados financieros, y que mantienen reuniones secretas una vez al mes, para consolidar su supremacía global. El título del artículo no deja lugar a dudas: “A Secretive Banking Elite Rules Trading in Derivatives“. La élite bancara controla un mercado de 700 billones de dólares.
En este mercado se transa doce veces el PIB mundial, una cifra que supera astronómicamente todo lo que se comercia en los mercados bursátiles, que al lado de este gran negocio es una bagatela.
Dice parte del informe:
“Los miembros de esta élite de Wall Street se reunen el tercer miércoles de cada mes en el Midtown de Manhattan, y comparten un objetivo común: proteger los intereses de los grandes bancos en el mercado de derivados, uno de los ámbitos más lucrativos y controvertidos de las finanzas, que tienen un secreto común: los detalles de esos encuentros, y sus identidades, han sido estrictamente confidenciales”.
The New York Times publica los nombres de los ejecutivos de los bancos que se supone forman esta élite: Thomas J. Benison de JPMorgan Chase & Company; James J. Hill de Morgan Stanley; Athanassios Diplas del Deutsche Bank; Paul Hamill de UBS; Paul Mitrokostas del Barclays; Andy Hubbard de Credit Suisse; Oliver Frankel de Goldman Sachs; Ali Balali del Bank of America, y Biswarup Chatterjee de Citigroup.
Estos banqueros forman una poderosa comisión que les permite supervisar los CDS, instrumentos que, sobre todo en los sectores de los seguros y el petróleo, ayudan a inmunizarse ante los riesgos. En teoría, “ese grupo existe para preservar la integridad de un mercado de 700 billones de dólares”, equivalente a 12 veces el producto global.
Los CDS son el producto estrella de la economía mundial y hasta hace algunos meses muy pocos conocían su funcionamiento.
Los CDS se negocian al margen de los mercados regulados y su tamaño multiplica por diez la deuda total de Estados Unidos, que hoy llega a los 75 billones de dólares. Es decir, estamos hablando de un negocio que mueve más de 700 billones de dólares, y que, por tanto, exige un gran esfuerzo para dar cuenta de estos números: un 7 seguido de 14 ceros. Pero es un esfuerzo necesario para comprender el descalabro financiero en el que está envuelto el planeta".

Sense comentaris.

000000000000

Així es desploma un sistema financer basat en la usura i l'engany

Copiat i traduït de "El Blog Salmón"

"A quatre anys de l'inici de la crisi els governs han estat incapaços de prendre les regnes i han creat totes les condicions per al rearmament arbitrari del sistema financer en el qual les “ajudes” són absorbides per l'elit financera sense que hi hagi un “flux cap avall”, cap a la base social i l'ocupació que permeti una autèntica reactivació. S'ha faltat fins i tot a l'ètica en destinar grans recursos per rescatar a la banca mentre es retallen, per encàrrec del BCE, la UE i el FMI, programes de benestar i ajuda social als aturats.
Tot aquest gegantesc malbaratament ideat per mantenir en peus una idea de món s'està desplomant pel seu propi pes. Els governs hauran de fer cas omís al xantatge i les súpliques de la banca per augmentar la despesa fiscal i permetre una demanda que eviti el desplomi generalitzat. La voluntat política ha d'estar no només en les paraules que un president Obama proclama quan diu “No necessitem que una agència de qualificació ens digui el que hem de fer…”. Molt bé! Però tampoc fer el que diguin la Fed i els bancs centrals. En els actuals moments els governs han de vetllar per la immensa majoria de la població i no per un grapat de banquers interessats a “cuidar els diners de tots” (amb les polítiques anti-inflacionàries) encara que siguin ells mateixos els que ho balafien".

Confessions d'un sicari econòmic

Això es el que està passant ara a Europa:

0000000000