Cim del Castellar i Roc de la Guàrdia des de Collsuspina

Pont de l'Escanyolit

Torrent de l'Espina

Avui ens hem tornat a anar a unes dos hores de casa, aquesta vegada a la nova comarca del Moianès, abans pertanyent a Osona, exactament a la ciutat de Collsuspina. La intenció es fer la mateixa ruta que la Caminada Popular de Collsuspina, de l’agost del 2015, però amb una variació. Arribem a la ciutat, aparquem al carrer Major, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou del matí, pel Camí de l’Espinoi.
El recorregut seguint el track no té cap problema encara que hi ha un punt que s’ha d’anar amb molt de compte, a la tercera creuada del Torrent de l’Espina, ja que l’entrada del camí no es veu, en realitat hi ha una marca blava en una branca, no visible des de la pista. Allí he posat una petita fita, no he trobat a l’entorn pedres mes grosses.
Referent a la caminada, hem sortit de Collsuspina, amb un temps una mica fred però ja es notava que aquest duraria poc, feia sol, encara que el cel no estava completament net de núvols. Una mica abans d’arribar a la Granja de l’Espinoi hem agafat una pista verdosa, humida i amb algun toll, a ma esquerra. Hi ha un tractor treballant en uns camps més amunt nostre. El paisatge es molt bonic, camps verds i combinació d’arbres de fulla perenne i de fulla caduca, i aquests encara no han perdut totalment la seva fulla, o sigui que tenen un colorit marró llampant, igual que el terra per les fulles caigudes. Anem canviant de pista, sempre agradables i sempre en sentit descendent. Aquí hem passa una cosa curiosa que no he acabat d’entendre. Els waypoints em surten una mica desplaçat de la seva situació real, em penso que es que estan mal col·locats però a casa veig que estan be, però sobre el terreny no m’ho senyalitza correcte. El primer es una balma, encara que per mi no té res de balma, que està després d’un retomb i a uns quaranta metres, i a mi m’ho senyalitza al mateix retomb. La busco al retomb però ja es veu que allí no hi es, si es que no està en mig de l’espadat que tenim als peus. Continuem i als 40 metres hi es a la dreta del camí. Senyalitzo amb un nou waypoint, que resulta que a casa em coincident amb el que portava. Coses rares que té la tecnologia.
El sol ens ha marxat ja que ens ho tapa la Serra de Santa Coloma, però en una finestra solejada parem a esmorzar, ja que veiem que quan creuarem el barranc, anirem per l’obaga. Pugem una mica per la seva vora i ens asseiem dins una balma, això si que ho es, on ens arriba força sol.
Baixem a creuar el Torrent de l’Espina, i busquem on està la Font del Faig, sense trobar-la, on em marca el waypoint no hi es, després comprovaré que on em marca ara no es on està marcada, tal i com he explicat abans. Creuem el torrent dues vegades més. L’entorn es molt maco amb un color marró molt bonic. Es dels trossos que mereix la pena fer-ho quan la vegetació està així. A la segona creuada del barranc no veiem el sender que marxa a l’esquerra i seguim, creuant un torrent subsidiari i seguin una pista humida amb una catifa de fulles marrons. A l’estona miro el gps, ho ha faig periòdicament quan no hi han cruïlles per assegura-me, i llavors veig que ens hem empassat el lloc per on havíem d’agafat, reculen, i mercès el gps trobem el pas per remuntar el Torrent de l’Escanyolit. Només hi ha problemes als trenta/quaranta primers metres, després el sender es veu clarament. El camí arriba davant de Ca l’Escanyolit, i per un pont de pedra estret, humit i força penjant segueix el camí. Aquí l’aigua ha fet una gran obertura per sota la pedra. No hi ha paraules, s’ha de veure. El company passa i jo no m’acabo d’atrevir. Està clar que hauré de passar, però tombo la casa per darrere. Encara que estigui menjar per l’herba i no quedi quasi res en peu, tot fa suposar que era un molí. Per la banda de dalt trobo un bon rastre per creuar el torrent i m’estalvio creuar el pont, que la veritat em feia respecte. Ens trobem al camí, a l’altre costat, però com aquest també té continuació en la direcció contraria, el seguim enrere per veure si podem veure el pont per sota, i efectivament baixem al torrent, i des de sota encara fa més impressió. Pel torrent, força humit i verdós de molsa i similar, baixa un rajolí d’aigua, i en una molt petit toll hi ha una grup d’ous, on l’aigua va ajuntant més i més. Creiem que podrien ser de granota o gripau; son suposicions ja que no som entesos.
Ara el camí ja es més marcat i trillat i ens porta a una pista. Passem pel costat de un gran roure on a un costat hi ha un bassot i a l’altre un pou a nivell de terra, amb aigua molt marronosa. Arribem on hi ha un dels nombrosos pals indicadors, aquest ens diu que estem a l’Espina, que es el nom de la magnífica masia que tenim al recte, a nivell superior. Deixem la direcció nord per agafar cap a l’est fins el Coll d’Heures, on enllacem amb el Camí de Santa Coloma Sasserra a la Pollosa, seguint-lo fins a la Collada. Caminant per aquest camí el sol s’amaga darrere del núvols, i serà per tota la resta del dia.
A la Collada deixem el track de la caminada popular per agafar a la dreta, asfaltat, per deixar-lo de seguida per un sender que puja quasi seixanta metres de desnivell amb un recorregut, segons mapa de cent-cinquanta metres, que per cert sembla una eternitat. Tinc la creença que encara que es veuen xafades i relliscades de peus, aquest no era un camí sinó un tall a la vegetació per passar uns tubs, possiblement d’electricitat, dels que hi han trossos a la vista. Arribem a un petit replà, on ens ve un sender per la dreta, potser es un camí per pujar de forma més fàcil fins aquí, però no hi es als mapes. A més un surt un corriol que puja cap a la Creu del Castellar, que l’agafem. Arribem a un roquer que em de grimpar, es fàcil però no a les persones sense massa agilitat, com jo. Anem cap a l’esquerra, cap a la dreta no ho sembla, per si podem pujar a peu mateix de creu, i no veiem com fer-ho, retornem i abans de desgrimpar el company passa cap a la dreta i allí si que es pot pujar. La creu es immensa, i on hi ha una llarga inscripció en record d’un difunt, José Maria Costa Forcada (Vic 40 - Lyon 68), i al peu i gravat al seu costat, «año 1902, J.M.» i potser hi havia un creu de ferro que ara només quedat un tros de metall clavat al terra i quasi al seu nivell. O potser era un indicador de coto, o altre.
Baixem i surtin al camí d’arribada i seguim cap el Castellar. El petit tros fins a la pista de cotxes, i a l’esquerra, està ple de grans roques. El cim del Castellar està ple d’antenes, quatre o cinc amb grans torres amb un munt de «rentamans» repetidors, i varies torres més, mono-repetidores. Trobem el vèrtex dins d’una petita tanca que està a dins d’una gran tanca d’una de les grans instal·lacions repetidores. Hi han forats a la tanca per entrar i sortir, però com vull fer la fotografia amb disparador automàtic, la faig des de fora ja que en cas contrari jo no tindria temps d’entrar-hi.
Trobo un camí de baixada que no cal retornar per on hem vingut, però no es el que tenia mig previst, però com aquest no era gaire segur, agafem el que trobem. Es una baixada per camí ample, humit, i agradable de seguir. Arribem quasi a la carretera, on està els Revols de la Pedrera, agafant a la dreta cap al Mirador del Roc de la Guàrdia. Allí hi ha un gran mirador de la plana, llàstima que la lluminositat no es la del matí, a més fa una mica de frescor. Seguim cap el Mirador del Pirineu, i la taula d’orientació ens indica una serie de punts que no els podem apreciar. Tornem al primer on en un banc aprofitem per dinar. Mentre ho fem ens arriba un gos amb collar que va revolotejant pel nostre tombant i al veure que no li fem cas, marxa al trot. Retornem cap el punt prop de la carretera i allí tenim una petita confusió, ja que no sabíem que la Guixera del Garet era un mas, ens pensàvem que podria ser una guixera abandonada.
Arribem a la Font de la Pollosa, amb l’aigua canalitzada, sota mateix de la carretera. Per aquesta passem el Coll de la Pollosa, i ens fixem que a l’entrada de la Masia del Garret hi ha un cartell on indica aquest nom i el de J. Costa, que ens fa pensar que la creu del Castellar ens en memòria d’algun familiar, amb la connotació que el roc i la creu es veu perfectament tant des d’aquí com es pot veure des de la gran masia.
Agafem a l’esquerra, a tocar Cal Jordà on ens saluden uns quants gossos des de darrere la porta i tres galls d’indi darrere d’un tancat. A l’Obaga del Pla de Querol canviem de direcció que ens porta a tocar els Tres Roures, no es que siguin monumentals però fan patxoca. Una curiositat es que canviem varies vegades de ser la Bosc de Casanoves al Bosc de Casanova, i a l’inrevés. Crec que es podrien posar d’acord en el nom. Per cert, l’entorn es molt maco, tot i comptant la poca llum i que les fulles a terra ja han perdut molt del marró bonic, segurament perquè ja fa més dies que han caigut.
Entrem al camí Ral de Vic a Manresa, que segons un plafó no era carreter en tot el seu recorregut, si que era un camí carreter total el que ara es la carretera, quan ho van fer. Entrem a Collsuspina amb pujada, trobant el Carrer Major en perpendicular. El restaurant Can Xarina, l’edifici del davant que es hostal i l’ajuntament estan il·luminats per rastres de bombetes nadalenques, fa bonic. No trobem cap bar obert pel que hem d’aturar-nos a Moià, de camí cap a casa, a prendre un cafè de final caminada. Avui hem arribat al cotxe a les cinc i cinc desprès de fer més de catorze quilòmetres vuit-cents, en una dia dels que quedes satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora

El Burguès

Sant Cebrià de la Mora

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

El Brull, Montgròs, el Serrat de la Peça, El Brull

Muralla del Poblat Ibèric del Montgròs

Ja feia més de vint dies que no sortia i ja començava a tenir malestar, a més aquesta setmana ha estat plovent fins dijous, o sigui les neures començaven a sortir. Com ahir dissabte ja ha deixat de ploure, i la previsió per avui donava que era possible sortir a caminar sense mullar-se, es pel que m’he decidit a fer-ho. Els caps de setmana el company ho té difícil pel que he tornat a sortir sol. Per avui he buscar una caminada que en principi fos fàcil encara que una mica lluny de casa. M’he anat fins a El Brull, a la comarca d’Osona i una de les portes del Montseny (hi han moltes).
Hi ha un lloc per aparcar encara que no es massa gran i segons quines dates s’omple i llavors la gent aparca per tot arreu, com passarà avui, però com arribo aviat tinc lloc sobrer per fer-ho. Surto quan son un quart de deu del matí, tot passant pel davant de la pista poliesportiva, on a la gespa del costat estan fent carn a la brasa  en uns fogons damunt d’unes taules plegables, sembla que sigui per algun  acte popular. No sé, ni m’interessa, si es per una cursa de la que han passat tres corredors mentre em preparava i bastants més que em passaran després, o es per un altre motiu.
Després de seguir una estona el GR, i de que se’m creui un caçador, l’encarregat de portar els gossos, em desvio cap a la dreta. Sembla que la partida de caça no es per on aniré, pel que quedo més tranquil. Mentre estic arribant a Casademunt on hi ha el Sagrat Cor, conjunt d’espiritualitat, veig que en uns prats entre aquesta pista i el Brull hi han dos caçadors amb les escopetes a la seva falda. La Basílica Religiosa del Sagrat Cor es digne de veure, jo per fora. Es pot llegir el que comenta a «Conèixer Catalunya». Una vegada passada l’última gran entrada del conjunt finalitza l’asfalt i el camí comença a ser de terra.
Una vegada vorejats els camps de Can Serra, magnífica i gran construcció i amb molt ben cuidats camps de gespa i arbreda del tombant, la ruta canvia de Nord-oest a sud-oest, i ara toca anar vorejant el camp del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull. Jo sol faig broma que aquestes persones que estan jugant, hi han uns quantes escampades per aquestes molt grans instal·lacions,  no son dels mes rics, ja que son ells els que es porten els carros amb els pals. De cop veig una parella de gent gran que van dins d’un cotxet amb vela, i els pals en ell, penso que aquests ja tenen més dinerets. Mentre, m’han estan passant una colla de gent, sola, en parella o en grup, corrent però no massa ràpids, jo continuo anant a la meva marxa.
Ara ja toca deixar la pista per on segueixen les cintes que marquen la cursa o marxa, i que continuen vorejant el camp de golf, per un camí a l’esquerra, que es camí per les torres d’electricitat. Aquí a l’alçada de la segona torre tinc uns dubtes que em fan que tingui dues marrades, curtes i sense massa importància, ja que l’entrada del camí a seguir quasi que no es veu (o no gens) i jo erro en la direcció que em marca el gps. Una vegada solucionat segueixo un camí molt bonic, ja no es pista, està poc transitat, encara que el terra es veu bé. Comença a baixar mitjanament fort, i es creua un petit barranc que porta aigua, i una mica més avall, s’ha de creuar el Barranc dels Rastrells, que em fa mullar una mica la planta de les botes. Fins aquí ha estat molt agradable. La continuació no està clara en els primers metres, potser s’ha d’anar a tombar per l’esquerra, en un rastre molt confús i tapat, però jo segueixo per la traça més marcada que es al dret per una forta pendent que està fangosa. Es per poc tros arribant-se a un camí ample amb el terra molt desfet, que va pujant. En un tomb a l’esquerra es deixa, sort del gps, per un sender a la dreta. D’aquí fins a la pista al Montgròs, amb estones planeres i altres amb pendent amunt, es de les que fan afició, boscana, verdosa llampant, obaga, terra ben trillat, molt agradable de passar. Quasi a dalt em trobo dos boletaires que em pregunten d’on vinc, xarrem una mica i ens acomiadem.
Quan estic arribant al Montgròs també arriba un tot terreny d’on baixen unes persones i van cap a la tanca que envolta el recinte. M’acosto i el guia m’explica que no hi ha cap inconvenient que m’ajunti al grup amb pagament de 3 euros, que es el que costa la visita guiada, com que aquesta dura més d’un hora i mitja jo li dic que no puc, i ell molt amablement em deix entrar a fer la visita pel meu compte. Es tracta d’una muralla, i pel costat hi ha unes escales que et porten a la part de darrere on hi ha una bastida, molt ben muntada, on es pot contemplar les runes del que eren els habitatges i altres estàncies. Es necessitaria un planell o les explicacions del guia per comprendre una mica les construccions. No es pot arribar a tocar les pedres per que hi han tanques que ho impedeixen.
Una vegada vist i fotografiat, m’acomiado, ells encara estan amb les explicacions històriques d’introducció, donat-li molt les gràcies. Em torno per on he arribat, deixant a l’esquerra el camí per on he arribat a la pista, i seguint-la recte. Ara m’adono que no he vist quasi el sol, el dia està una mica cobert, però fa una mica de calor. Ara ve el seguir pista, primer en pla, i després en pujada fent retombs. Passo a un grup al costat d’un tot terreny, als que saludo i no em responen, només acabar-los de passar em responen, i més amunt quan ells em passen amb el cotxe, un d’ells em torna a saludar.
Arribo a El Boix, una gran masia que sembla no habitada però tampoc abandonada. Hi han dos cotxes aparcats que em dona la impressió que son de caçadors. Hi ha una gran alzina quasi a tocar, quedant separada de la masia per una gran esplanada. Hi ha un camí que marxa recte, des d’on sento veus de lluny, crec que deuen ser els ocupants dels cotxes. El camí voreja la masia per l’esquerra, i de seguida em surt a rebre un petit gos, mentre un gat s’amaga al darrera de la gran porta de fusta que dona a un gran pati. Badant amb el gos i el gat gairebé que em passo la cruïlla, que a més, quasi no es veu. Al poc, el camí està barrat per un munt de branques d’alzina, que fa que hagi de fer una mica d’equilibris per passar pel damunt. No soc el primer, es nota el tros del pas ja que hi ha fang deixat pels peus dels caminants. El camí es torna ample, i ple de branques d’alzines tallades a l’esporgar i clarejar els boscos del voltant. Dona la impressió que les restes no son d’aquest any pel que la gran quantitat que hi ha hauria pogut ser un bon perill aquest estiu.
Pel pròxim desviament s’ha de tenir cura, quasi no es veu, a més està en un entorn rodejar de brossa. El senderó es molt agradable i no puja gaire, es deix a l’esquerra la Pedrera del Camp de la Creu i segueix una serie de pistes forestals no aptes per cotxes, amb gran quantitat de restes vegetals a les vores. Arribo al Camí d’Aiguafreda  (es el GR) al mateix lloc on hi ha una cruïlla que va a una granja forestal. Segueixo el camí cap a Aiguafreda, ja que vaig a la recerca de la Creu de la Parròquia. Aquí em creuo amb una corredora i varis cotxes. Quan veig que segons el gps m’ho he empassat, entro al bosc i trobo un sender trillat i al poc el deixo per un altre en sentit contrari, i de seguida trobo la creu; una petita vella creu. Una mica d’història no va malament.
Segueixo el sender per on he arribat, el sender va pegat a la part alta de la cinglera. Al mapa del gps no veig be si aquest camí comunicarà amb el GR, pel que em decideixo anar al dret a buscar la pista. No hi ha problema, està ple de rastres, segurament dels boletaires. Segueixo la pista on hi ha unes boletaires de mitjana edat, i al poc de passar on he arribat per primera vegada, veig una fita, segueixo el rastre i em porta a Dolmen del Pla del Boix, les pedres estan caigudes i amb petites pedres al damunt. He llegit que un picapedrer les volia prendre i sort que el batlle ho va veure, i les va fer deixar al lloc, però ja no van quedar com estava, i alguna es va trencar.
Deixo la pista per agafar un sender a ras de cingle, amb bones visions de la Riera d’Avençó i els boscos de la falda de la Serra d’Ussà, Picamena i altres. Torno a la pista on surt el Grau del Boix per tornar-la a deixar de seguida. Aquí hi han varis cotxes aparcats. Durant les estones que hi he anat per pista m’han avançat bastants cotxes, alguns de bastant ràpids per ser una pista de terra. Continua sent sender a ras de cingle, que no impressiona ja que, encara que hi hagi bona visió de la riera de l’altre costat d’aquesta, hi ha vegetació a ras de cingle. Hi han varies mirandes on un pot parar a gaudir del paisatge. Em trobo una parella, de cara, amb un gos que em pregunta on va el camí, jo lis dic que jo vaig al Brull, i que més endavant a 700 mts, línia recte, he de trobar la pista. Ells m’expliquen que tenen el cotxe on he deixat la pista i que el seguien perquè es maco, i ara tornaven a buscar el cotxe. En un tres i no res arribo al vèrtex, on m’aturo a fer les fotografies de rigor i a esmorzar, son dos quarts de dues.
Una vegada enllestida la feina. segueixo, arribo on hi ha el que podria haver sigut el peu d’una torre, i on em marca el gps que hi ha un forn de calç, regiro una mica i no veig res. Una vegada a casa, quan poso en ordre la caminada d’avui he pogut veure que a un nivell inferior algú ha passat i es per allí on es va al forn, llàstima. Hi ha un tros que el camí es confús, però seguint el track no hi ha problemes, em fa donar un gran tomb a l’esquerra, no sembla massa camí, però es ample i de bon caminar, s’arriba a un camí una mica tapat, es segueix a la dreta i s’arriba a la pista, exactament on hi ha la Poua de la Collada. Aquí he sortit definitivament del bosc i estic en camí asfaltat, es el Camí d’Aiguafreda i el GR. En el gps m’havia marcat deixar aquesta pista i baixar a buscar un altre, enllaçant més endavant, perque el recorregut es una mica més curt, es el que faig, però no val la pena, ja que la que he deixat va més o menys planera i aquesta em fa baixar per després pujar. Arribo a la cruïlla d’aquest matí, on em ve a rebre un petit pelut gos molt simpàtic. Al poc ja estic entrant al Brull, on els que feien carn a la brasa ja no hi son i està tot net, l’aparcament està bastant ple i amb cotxes aparcats a la carretera. El guia del Montgròs, arriba llavors, m’explica que ha tingut visita a les onze (quan jo hi era) i a l’una. La Rectoria es l’Oficina d’Informació del Montseny. Fotografio l’església, dins està tancat però amb finestra oberta, la Rectoria, l’Ajuntament, amb bar-restaurant al seu costat, pujo al Castell, una paret i un tros de torre, i m’allargo fins el Restaurant El Castell, a petar de cotxes i gent a la vora. Ja retorno i vaig al bar del costat de l’ajuntament a fer un cafè, i seguidament marxo cap a casa.
El lloc principal del Brull, on no hi nucli d’habitatges, està molt ben arranjat i es bonic de veure. Avui he fet uns tretze quilòmetres i mig, i he arribat quan mancava un quart per les tres de la tarda. El sol només l’he vist des de que tornant, he sortit a la pista i fins el Brull, però no amb claredat i sempre amb el cel una mica ennuvolat. Ha estat un caminada que encara que hagi xafat pista de cotxes, el començament i el tros del Camí d’Aiguafreda, es de les que fan afició i molt recomanable a tothom, això si, porta un gps ja que hi ha algunes cruïlles, de les moltes que s’agafen, que poden fer patir. L’únic que he trobat a faltar avui es que els colors de tardor encara no han arribat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Matagalls des del Coll de Bordoriol, pel Coll d'Ordials

Font Rupitosa

Font dels Cims

Avui en Josep Maria i jo ens hem tornat a anar al Montseny, aquesta vegada es tractava de pujar al Matagalls, però per això he triat una ruta que no sigui la majoritària, encara que sigui sense dificultat de trobar els camins. Tot comptant que sent dijous esperem trobar poca gent.

Arribem al Coll de Bodoriol, aparquem, ens preparem i sortim a les nou en punt del matí. Quan hem arribat hi havia un cotxe amb dos persones, que semblaven rovellonaires, que estaven esmorzant. I mentre ens preparaven ha arribat un altre cotxe d'on ha sortit un que s'ha posat a corre camí amunt. El temps es més aviat fred i amb els cims tapats pel negres núvols.

De la ruta no hi ha massa cosa a explicar. Hem passat a tocar el Corral del Martí o de la Vila i el Coll de Joan, on hi ha una capelleta. Llavors hem agafat a la dreta i hem entrat a la fageda. Encara està verda però amb una bona catifa de fulles vermelles.

Passem per la Font de Llops i arribem a la Font Rupitosa. El camí encara que amb tendència a pujar, jo he notat com si haguessin més baixades. L'entorn agradable, temps plàcid i molt grat per caminar. A la Font Rupitosa ens parem a esmorzar. Aquí com queda una mica més obert per la part de la dreta del camí, entra un airet que fa que ens haguem de tapar.

El camí segueix més o menys pla fins que finalitza el camí ample, en una cruïlla de camins, més o menys trillats. Un cap l'Erola (amb desviacions entre mig), un altre cap a Viladrau, i un tercer cap amunt, que es el nostre. Aquí comença “l'espectacle” per nosaltres. A més que els colors canvien, predominant bastant el vermell, la pujada es de les que a nosaltres ens fa patir, amb moments que van be les mans, encara que portem bastons. Tenim una petita errada que ens porta a peu d'uns saltants d'aigua molt macos, encara que per no retrocedir hem de fer algun equilibri de més. Fins el Coll d'Ordials es d'aquelles pujades que es deixen sentir, i això que d'on vaig treure aquest track, posava que era fàcil, encara que als comentaris la gent es queixava.

Del coll amunt la pujada continua sent forta, però el camí es més fàcil, al ser terreny tou, dins de la fageda, per sortir a un roquer, on es fàcil seguir el rastre pel amarronat del terreny on passa de manera majoritària la gent, Anem seguint la vora del barranc, on hi ha multitud de rastres i corriols. Quan ja hem de tombar a l'esquerra per encarar el Matagalls, que no veiem però suposem, hi han dos fets. El primer es que tot el llom dret del barranquet que baixa del cim, els matolls semblen cremats, morts segur que estan, i dona un espectacle de terra àrida. L'altre es que suposant cap on hem d'anar, el gps per uns moments sembla que es torni boig, potser he estat jo. Tant mirant de seguir el track, com fent un “goto” em va canviat la direcció a seguir, això provoca que faci un semi-cercle on faig de més, uns 200 metres, però que mercès a això passem per la bonica i ben arranja Font dels Cims, on hi ha una figura del Petufet, i on surt un aigua molt bona. Arribem al cim pel camí correcte, encara que no es el del track que portava, ja que aquest pujava per l'altre llom.

Al cim del Matagalls fa molt de fred, amb un vent molt molest. Arriba un excursionista que ve de Sant Marçal, i el primer que fa es tapar-se, tal i com hem fet nosaltres. Faig quatre fotos, que per cert no m'han quedat gens be, i marxem. Cap a la banda de Coll Formic i en una esplanada allà baix, es veu tot un grup que ens sembla de joves, i sembla que estiguin jugant.

Tinc problemes al intentar amagar els papers després d'assegurar-me per on hem de marxar, ja que el molt fort vent no hem deixava plegar-los. A l'alçada del Collet de l'Home Mort ens passa el que havia arribat al cim després de nosaltres i ens comenta que vol buscar un lloc arrecerat per dinar. Abans de la baixada cap al Coll Pregon el colorit de la muntanya es espectacular. Tot baixant avancem a l'excursionista que s'està acomodant sota un gran i bonic faig. Mentre baixem sentim soroll que semblen de serres mecàniques, que es confirma quan arribem al coll, ja que estan fent neteja a l'antre banda del coll. El coll es una gran esplanada tota verda i sense arbres, amb un monòlit en mig. Ja agafem cap a l'esquerra, trobant-nos el que porta el tractor per baixar la llenya, xarrem una mica i ens explica la ineptitud de qui l'ha manat cap aquí amb el tractor amb el remolc, ja que veu impossible baixar amb la càrrega sense destrossar-ho tot i amb el perill que baixant amb el pes de la llenya no pugui anar frenant el tractor. També ens explica una mica dels camins de l'entorn i un consell per on baixar, encara que ens avisa que el primer tros hem d'estar a l'aguait ja que la fullaraca tapa el camí. El color de l'entorn des del Coll Pregon fins el Coll Sabènia es dels que fan honor a la tardor, no hi han paraules. Una vegada hem començat a baixar i fora de la visió del tractorista, ens parem a dinar. Quan estem finalitzant ens posem d'acord que hem de anar una mica ràpids ja que el fred es comença a tornar a sentir-se, i això que estem arrecerats, però en un entorn tot boscà, obac i humit. Arribem a una pista i mercès al que ens ha explicat trobem la Font de Mosquits. Continuem a buscar les pistes per on teníem previst baixar, fins el Coll de Joan, fent una petita marrada al anar per pista, al no trobar la continuació del camí que anàvem. Allí trobem un ramat de bens i cabres que estan pasturant, i tal com sempre dic que els bens son porucs, ja que s'aparten de seguida que ens apropem. L'últim tros ho fem per drecera, encara que el tros final està una mica malament, ja que han tallat branques i les han deixat al camí. Una vegada al coll, encara pugem al muntijol de l'altre costat de la carretera on hi ha un mirador amb dos plafons on marquen el que es pot veure en un dia obert, no com avui que els cims queden tapats per la boira.

Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de més de tretze quilòmetres. De tornada a casa hem parat a Viladrau a fer el cafè amb un tros de pasta, perquè ens doni forces per arribar, després d'un gran dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim i Santuari de Bellmunt des de Vidrà

Santuari de Bellmunt

Salt del Molí

El Josep Maria i jo ens hem anat fins a Vidrà, per intentar pujar al Santuari de Bellmunt. Pel tomb d'avui ens hem basat en el tomb de “Ramon Codina”, “Vidrà-Bellmunt-Molí del Salt”, feta al mes de gener de l'any 2012. Una vegada aparcats davant de la Casa de la Vila, sortim a un quart i cinc de deu del matí.  Sortim per la carretera tot seguint el GR3 fins al Coll de Vidrà. Allí tot seguint el Gr., deixem la carretera. La senyalització des de que deixem la carretera fins a Bellmunt deix molt que desitjar, es passa per algunes cruïlles sense pals ni senyalització. El camí fins el Coll d'Hi-era-de-massa es pista, però boscosa i molt maca. La tardor continua sense arribar, els boscos continuen verds. Abans del coll passem el Pla de Sivina, amb una bassa amb aigua de color verd, on hi han un grup de vaques i algun bou pasturant, passem el Collet del Llop, i la Creu de Fus, que no la veiem, potser ens havíem de desviar.

Una vegada al coll pugem cap a Bellmunt, per un camí que transcorre per una fageda molt maca. Fageda que continua verda sense canviar al color de tardor. A l'arribar ens trobem la sorpresa que la hostatgeria està tancada per vacances, nosaltres pensàvem fer el cafè després d'esmorzar, un altre dia serà. Pugem al cim, on hi ha una gran creu, un vèrtex geodèsic, i una capella, que es la Mare de Déu de les Alades. Es veu que igual que al cim de Sant Miquel de les Formigues, de Sant Hilari de Sacalm, en unes dades de final d'agost o principis de setembre, hi ha un gran holocaust de formigues voladores. Aprofitem per esmorzar i contemplar el magnífic paisatge, a l'est el Puigsacalm, el Puig de les Àligues, el Puig Curull i altres. Per l'altre costat i entre la vegetació es veu el Pedraforca. 

Una vegada esmorzats i fetes les fotografies de rigor tornem a baixar fins el Coll d'Hi-era-de-massa i seguim pel camí de la Baga de Canemas. Quan creuem el torrent del mateix nom s'ha d'agafar cap a l'esquerra, pujant una mica, per seguir en la mateix direcció que portàvem. Voregem el Serrat Alt i el Turó de Degollats. Trobem una font, d'on surt una petita corrent d'aigua. Hi ha una petita canalera que arriba a una petita presa feta amb unes pedres i on han rebaixat una mica el terra per fer que l'aigua s'estanqui. Després de la presa, l'aigua cau pendent avall sense control. Al poc ens desviem a veure la magnífica Tosca dels Degollats, per on baixa l'aigua de l'anterior font. 

Passem el Pas dels Degollats per anar a sortir a una pista. Fins aquest pas sempre hem anat per bosc, alzines i fajos entre els arbres d'aquests boscos. Ara i fins que deixem la pista anirem una mica per terreny obert. La pista la deixem per baixar cap al Salt de Molí. La baixada es amb forta pendent entre una fageda d'arbres prims i espigats. El Salt del Molí es un bonic salt d'aigua, al costat del Molí del Salt que agafava l'aigua del Riu Ges. Del molí només queden unes poques runes i la malesa que se l'està menjant, encara que han netejat una mica l'entorn. A peu del salt aprofitem per dinar. 

En comptes de sortir pel camí normal, pugem a la part de dalt del salt, on veiem que es d'on agafaven l'aigua pel molí i seguim per un roquer, netejat, i arribem al camí previst. Poc després de creuar el Ges, el camí passa pel costat del Molí Nou, també enrunat, però que si mires be, es veu el rec per on arribava l'aigua, creuat ara pel camí que seguim. Poc abans de creuar el Pont Romà, em trobat la cruïlla que va cap el Puig de les Àligues. El pont es d'aquells dignes d'admirar, pel temps que fa que està construït i el be que es conserva. Després d'un moment dubitatiu creuem el pont i seguim per un camí que remunta el riu per la seva dreta. Aquí deixem una variant que ens portaria a Vidrà, encara que no massa més ràpid. Sortim a una pista que es el Camí de la Vila Vella, per després d'una petita estona deixar-la per pujar cap el poble. La arribada es bastant lletja, potser el tros menys bonic de tot el recorregut. Entrem pel costat d'una serradora i en comptes d'anar cap el cotxe, ens anem cap l'ermita de Santa Bàrbara, petita ermita en un mirador, molt tapat pels arbres, però que encara conserva una mica de miranda.

Intentem veure la casa pairal de el Cavaller, no sabem exactament on es. El que veiem, sempre per fora ja que està habitat, es el Cavaller de Baix, on hi ha un antic paller del 1784. També hi ha una botiga de carns de la zona. Està tancada. Ens dirigim cap el cotxe, hi passem per davant del Cavaller, magnífica casa pairal. Pugem a veure l'església de Sant Hilari, podent veure la part de dins per una finestreta, i ajudat per la llum de la màquina de fotografiar. Finalitzat les visites ens dirigim al Bar Restaurant Els Caçadors a beure un cafè amb llet i un refresc, que ens ho hem guanyat. Hem arribat al bar quant manquen deu minuts per les 6 de tarda, després de fer uns catorze quilòmetres.

El dia ha estat molt bo, i excepte uns petits trossos del recorregut, sempre hem anat emboscats, amb molts trossos de fagedes, que tal i com he dit abans encara estan amb un verd llampant. Aquestes zones son d'aquelles que son molt boniques i agradables pels seus boscos, que desitjo que puguin conserva per molt de temps. I un altre vèrtex geodèsic aconseguit, i ja falten menys.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Grevolosa des del Coll de Bracons, passant per la Serra dels Llancers, Porxiugues i Sant Nazari

Riu Fornés - Sant Nazari

Des de l'any passat a la tardor que tenia idea d'anar a visitar la Fageda de la Grevolosa. L'any passat no vaig poder pel que m'havia proposat que d'aquesta tardor no passava d'anar a visitar-la.

He buscat per “inet” un possible tomb i he trobat dos que mes o menys coincideixen, un de “monbeni77”  i l'altre de “Jordi Freixa Sala” i que segons sembla s'ajusten al que buscava, pel que després de preparar-ho tot he quedat amb l'Esteve i els dos ens hem aixecat de matinet i ens hem anat fins el Coll de Bracons. Des de passat Montblanc un plugim ens ha estant acompanyant fins quasi a la Vall d'en Bas. Des de Joanetes pugen al coll i trobem, ja, un munt de cotxes aparcats, pel que pensem que avui ens toca fer una caminada amb força companyia. Encara que ha sortit una mica el sol, el temps està plujós però sobretot molt ventós.

Sortim a dos quarts de deu de matí, i llavors veiem que la majoria de gent es van en direcció al Puigsacalm i una parella en direcció a la Grevolosa. Nosaltres de seguida deixem el camí ample i ens enfilem cap a l'esquerra cap a la Serra dels Llancers. Al Collet dels Rabadans que es on es canvia de finca, es surt de la de Bracons i s'entra a la de la Grevolosa, trobem un matrimoni esmorzant. Aquí el camí canvia totalment de direcció deixant el sud per anar clarament a l'est. El bosc també te un canvi molt significatiu, deixant els fajos, boixos, roures i algun auró, per ser bosc quasi totalment de fajos, molt aclarit la banda de dalt i més espès a la banda de baix. Aquí els fajos han perdut molt la fulla, segurament el fort vent que sentim petar per la carena té molt a veure. Tot aquest tros es d'un color vermellós que li dona les fulles caigues. El matrimoni que em passat mentre esmorzaven ens agafem i ens pregunten si van be per anar al bosc de la Grevolosa, però ells es refereixen al tros entre Sant Nazari (que el veiem allunyat a baix i al darrera) i el coll de Bracons. Jo els dic que segurament havien de seguir recte i no desviar-se, i lis comentem la nostra intenció i que segons hem llegit està tot el tomb marcat, i els ensenyo el planell del que he preparat. Ells diuen que també ho faran ja que troben acceptable el quilometratge. Al poc ens acomiadem ja que nosaltres anem a un mirador cap la Vall d'en Bas i ells no volen pujar. El mirador ens decepciona ja que les branques altes dels fajos, de l'altre vessant, ens tapa molt la visió del que es la vall, i del cim del Puigsacalm i carena, ens el tapen els núvols baixos. Jo penso que a la primavera i a l'estiu no es deu veure res de res.

Seguim i una mica abans del Coll de Llancers ens parem a esmorzar. El vent es deix sentir encara que anem bastant arrecerats. Mentre esmorzem ens passa una parella jove corrent (hi ha gent per tots els gustos). Ja no veurem a ningú més en tot el dia excepte a la arribada.

Arribem a una cruïlla on les senyals grogues que seguíem marxen en direcció a Sant Miquel de Castelló, i el track ens marxa que deixem direcció est i canviem a sud-est. Seguim, ja no hi ha cap senyal, i als deu minuts miro el gps per assegurar-me que anem be i veig que ens em passat un desviament a la dreta. Reculem i ens adonem que l'entrada del sender es poc recognoscible, molt difusa al començament. Es un caminoi bastant fonedís, amb força pendent, que va baixant pel que sembla la part més clara del bosc. Arribem a una petita esplanada d'on sembla, que a més del nostre, marxa un sender de pla per la nostre esquena, un que puja enfront, i un que baixa a l'esquerra, que es el nostre. Aquí entrem en un tros de bosc molt feréstec, amb un camí ben marcat encara que no gaire ample i que sembla molt poc transitat. Creuem quatre o cinc barranquets, dos d'ells amb aigua i arribem a les Porxiugues, on hi el corral-paller que es conserva una mica i el mas i altre construcció arruïnats i plens de bardisses.

L'Esteve i jo comentem que fer la ruta a l'inrevés pot ser una mica complicat trobar el camí per on hem arribat nosaltres, encara que em posat una fita a l'entrada als camps, a més també comentem que el matrimoni d'abans si no han reculat dubtem molt que hagin trobat aquests camins, ho sentim per ells si no han anat enrere però no es pot anar sense una mica d'informació a zones que segons ells feia molts anys que no havien estat.

D'aquí hi han dues possibilitats o per la dreta o per l'esquerra del Riu Fornés, nosaltres em decidim per l'esquerra, ens sembla mes fàcil. Per l'altre costat no sabem com es però aquest no ens defrauda gens ni mica. Es un camí no massa ample per on es camina molt be tenint als nostres peus una bona catifa de fulles (com quasi tot el dia), al paisatge de l'entorn hi han alguns colors vermells i grogs però predominen els verds lluents, encara que la lluminositat no els fa justícia. Hi ha temptatives de pluja però no s'acaba de definir. Trobem el camí de la dreta, que ens ve a ajuntar-se amb el nostre, millor dit el nostre s'ajunta a ell.

Al poc deixem el camí conjunt per baixar, i amb quina decisió, fins el Riu Fornés per poder anar a visitar el Salt de Llavaig, una molt bonica cascada d'aigua. Ara resseguim el riu, però creuant-lo i anem per un altre camí molt bonic, dins del bosc, amb el riu a l'esquerra i nosaltres cada vegada més enlairats. Aquí es on veiem més groc de tot el dia.

Arribem al Mas del Prat de la Vola, deu està habitat ja que té dos llums a la façana enceses. El mas es un gran mas i fa molta patxoca, el passem a tocar. Arribem a una pista apte per cotxes i trobem un cotxe estacionat amb dues dones menjant a dins. Son quarts de tres de la tarda i el temps està empitjorant per moments però encara no plou.

Agafem una pista tancada als cotxes, fins el Coll de la Cometa, en aquest tros predominen els roures i alzines. Al poc de passar el coll deixem la pista per un sender ben marcat que va planejant. Ens saltem una drecera que teníem previst i arribem a la pista que ve de Cal Pigallem i ens porta fins l'ermita de Sant Nazari, el tros de la pista que fem es molt bonica, molt verdosa, amb fajos molt alts, però que puja a consciencia o es que jo vaig cansat.

Sant Nazari es una ermita molt arranjada per fora, igual que el seu entorn. Es pot llegir una descripció aquí. Nosaltres aprofitem per dinar, tot sent conscient que el temps està cada vegada pitjor, s'està ennegrint, baixant la boira i la humitat es deix sentir.

Sortim, retornant un tros per on hem vingut fins a un retomb on deixem la pista. El camí en el seu començament puja fort. La boira ja es ha guanyat i es nota com ha començat a ploure en serio, encara que el fullatge ens atenuï una mica de la mullena. Deixem un camí a l'esquerra i entrem en el tros més espatarrant del bosc. Segons un cartell hi ha tres fajos monumentals, però la resta lis van a la saga, a més amb la boira i la humitat dins del bosc hi ha un l'ambient molt colpidor però agradable al meu parer. Ens parem davant dels tres monumentals i d'altres que també ens criden la atenció per la seva alçada. Arribem a una cruïlla on segons he llegit després i a casa, per la dreta es va a la Font de la Grevolosa. Aquí sortim de la finca Grevolosa tot passant una porta de fusta i filferro, encara que l'ambient no canvia massa, el camí va pujant, per dins del bosc, amb una traça una mica afonada, roquera i ben mullada pel que s'ha de caminar amb compte.

El camí surt a un de mes ample que ja ens porta fins el Coll de Bracons, deixant a la dreta el que hem agafat aquest matí. Quan arribem al coll només queden, a més del nostre, dos cotxes aparcats i altres dos que ja marxen, es un quart de sis i em fet uns catorze quilòmetres.

El dia en quan al temps ha estat dolent, molt de fred, humitat i vent, encara que això últim no l'hem notat massa al anar molt emboscats, però l'hem estat sentit tot el dia, a més de la boira i la pluja del final. Referent al paisatge només he de dir que no hi ha paraules per explicar-ho, s'ha de veure i sentir, i si pot ser en solitud, com hem anat nosaltres dos. Els colors de tardor han estat present variant els vermells, grogs i verds lluents, però els canvis de colors no es tan visible com altres anys, potser degut al fred que ha arribat en sec i que fa passar ràpidament al vermell i a fer caure la fulla. Tot el dia hem estat entre mig de fajos, roures, boixos, alguns aurons i alzines, de pins no hem vist gaires per les zones on hem passat. Hem quedat nosaltres dos que hem de repetir aquesta sortida a la primavera ja que també ha de ser digne de veure.

Per acabar dir que el matrimoni que he comentat abans que podria haver problemes, una mica de culpa es meva per informar-lis malament, ens ha semblat que arribaven quan nosaltres amb el cotxe ja tiraven avall.

No pujo el track al wikiloc ja que he fet exactament els dos tracks que he esmentat al començament, excepte un tros que no he agafat la drecera. 

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

ooooooooooooooooooooooooooooooooo

oooooooooooooooooooooooooooooooooooooo

Morro del Quer, des de Els Ferrers (Santa Maria de Besora)

Baumes dels Ferrers - Morro del Quer

Com que avui tinc un compromís a les quatre de la tarda a Sant Quirze de Besora, he buscat un tomb curt per les seves rodalies, i entre unes poques possibilitats he triat anar al Morro del Quer des dels Ferrers, a Santa Maria de Besora.
Surto de casa una mica tard sent el lluny d'on vaig. Arribo a l'entrada de la finca de els Ferrers, aparco es un racó d'un tomb, darrera d'altres dos cotxes i començo a les deu en punt del matí.
L'explicació de la ruta no te massa a explicar que no estigui super-explicat en les diverses pàgines d'inet. Jo l'ha he extret del blog de “fermuntanya”, amb alguna petita diferencia.
De pujada entro a visitar la Font dels Ferrers, llàstima d'entorn abandonat, però es natural ja que he llegit que fa anys que no raja aigua.
Fins on s'agafa el sender cap a les baumes es pista, boscana i agradable, a partir d'ara es sender, trillat. He volgut buscar les restes d'algun senderó que tallés els revolts de la pista, i l'únic que he aconseguit es punxar-me de valent, i això que he trobat el rastre del que potser era camí vell, però encara que no ho sembli, forà de la pista està ple d'esbarzers, rosers bords, aranyoners i altres.
Abans d'arribar a les baumes, trobo un rastre que puja a tocar el cingle, pujo i trobo unes baumes, que jo considero que ho son, es veu clar que aquí havien viscut, amb runes d'habitacles, el que m'estranya es que l'entorn està brut, amb moltes punxoses, sobre tot aranyoners. Segueixo amunt fins a sortir un camí mes bo i amb restes d'empedrat, i després de uns petits retombs, trobo el cartell de les baumes, que estan en un lleixa superior a l'anterior. Aquí l'entorn ja està una mica mes net, i aquí a part d'aprofitar la pared, també han fet alguna construcció separada.
Fins el Pla de Marenyol es van alternant els roures, les alzines i els pins, al pla canvia pels prats i del pla fins a El Barretó el bosc es transforma en fageda. Als plans hi ha un abeurador amb un bassot, ambdós estan glaçats, això que ja son les dotze. Al Coll del Barretó em trobo amb caçadors que estant posant les postes, es veu que no finalitza mai la temporada de caça. Al mateix coll hi ha les runes d'un pou, que o era de calç o de era de gel.
El Barretó son dos o tres masies amb els seus magatzems agrícoles i en mig està l'església de Sant Jaume, romànica.
Fins el Morro del Quer va per damunt dels Cingles d'en Cortada. El Morro, dalt es una gran esplanada amb una vista magnífica. D'aquí el camí continua fins a Milany, jo me'n torno per on he vingut, però ara del Pla de Marenyal segueixo per la pista que passa pel costat del Turó de les Tombes. Trobo el que el mapa senyala com a Font del Tell, que es una petita surgència. I de la pista fins el cotxe.
Arribo al cotxe a tres quarts de tres, després de fer quasi tretze quilòmetres. Encara tinc temps de dinar i anar al meu compromís de les quatre a Sant Quirze.
El dia ha estat esplèndid però amb bastant de fred. Es una excursió que val molt la pena, encara que l'hagi fer curta i quasi tota la tornada sigui pel mateix camí d'anada, fet que no m'agrada (m'agraden molt mes les circulars o les travesses). Considero que es una excursió a fer a la primavera amb els colors dels verds i el prats en ple esclat de colors, o a la tardor, amb els colors vermells dels roures i faigs, encara que al ser una excursió una mica forçada per les circumstancies, avui m'ho he passat molt be.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000

El Turó de la Creu de Gurb i El Pic del Vent

Sant Andreu de Gurb - Sant Sebastià de Montmajor

Per avui tenia preparat anar a fer el PRC-41 de Gurb, que a més de passar 5 ermites te l'al·licient de pujar al Turó de la Creu de Gurb. Per fer això s'ha d'anar a Sant Andreu de Gurb i seguir la descripció de la pàgina web de l'Unió Excursionista de Vic.
Sant Andreu de Gurb es un llogaret, que pertany al poble de Gurb, i on destaca l'església de Sant Andreu de Gurb, que segons indica en varies pàgines de “inet” (es veu que unes estan copiades de les altres):
“És la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.
Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. Des del segles X doncs, que els cristians d'aquesta contrada i encara avui, ens reunim sota els seus murs.
L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt probablement del segle X. L'absis a l'exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d'aquesta volta és posterior.
Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.
Últimament, l’any 1993, s’ha retornat a l'absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l'altar barroc destruït durant la guerra del 36. A migjorn de l'església hi ha la plaça herbada des d'on es gaudeix d'un magnífic panorama sobre la Plana de Vic”.
Es surt baixant per la carretera on hem arribat, per agafar de seguida un camí a mà esquerra, aquí s'ha de vigilar les senyals, la carretera gira a la dreta i s'ha de seguir uns pocs metres, per agafar de seguida a l'esquerra.
El camí primer es boscà però poc a poc anem entrant en terreny “saolenc” de color gris, als que l'erosió ha anat modelant amb formes sinuoses. Però abans em desvio del Pr., per passar per la arranjada Font del Puig.
Aviat arribo a Sant Roc, església votiva construïda el segle XIX. He extret i traduït d'”inet”:
“Al arribar a l'ermita de Sant Roc de Gurb sorprenen en el seu interior els quatre retaules col·locats en les parets laterals. Els quatre estan realitzats per la popular il·lustradora Pilarín Bayés, filla de Vic, l'estil de la qual és únic i bé recognoscible. Il·lustracions carregades d'afecte, molta vitalitat i un toc d'humor contrasten amb l'aspecte senzill i auster de l'ermita. Són dibuixos que aixequen l'ànim”.
Jo no he pogut veure res per què estava tancada, com quasi totes, màxim fer una fotografia, crec de Sant Roc, des d'un forat de la porta.
A partir d'aquí es va alternant boscos amb terreny gris, fins que s'entra al bosc i puja decididament, amb camí fàcil, fins al Coll de la Creu de Gurb, d'aquí amb senderó amb forta pendent fins dalt de la Creu, amb poques restes del castell que va ser, quatre pedres i la resta d'una cisterna.
“Documentat l'any 886. Castell termenat. Sembla ser un dels primers castells aixecats després de la Reconquesta. Va prendre aquest nom amb motiu de ser aquest el nom dels primers "castlans" o senyors del castell i que després van canviar el nom pel de Gurb.
Propietat dels comtes d'Osona va ser cedit a la família Queralt qui el habita durant molts anys fins a arribat finals del segle XII que ho obtenen els Montcada.
Després d'adjudicar-se la propietat el rei Jaume I, aquest va començar un lent però progressiu deterioració. En l'actualitat es poden observar les bases dels murs, una torre i la cisterna.
Tothom coneix el castell de Gurb per ésser aquest el nom de l'encimbellat turó que fa d'espona, per ponent, a la parròquia de Sant Andreu de Gurb i que s'enlaira fins a 833 m d'altitud.
La creu que fa un segle que el corona fa que alguns el coneguin com el turó de la creu de Gurb. La petita serralada, que té el seu cim més meridional en l'anomenat pròpiament turó del castell, acaba amb un potent rocam que fa de suport a les restes de l'edificació i, en temps remots, contribuïa a la seva inexpugnabilitat.
Com veurem, és poc el que en queda, però la seva importància històrica fou molt gran perquè ell era qui donava cohesió i unitat al gran terme de Gurb i al de Sant Bartomeu del Grau. S'ha estudiat ja a bastament la genealogia dels seus senyors i l'època en que ells senyorejaren el terme; per això aquí ens fixarem només en el que resta de la seva edificació.
Cal distingir, primer de tot, que hi havia castells termenats (o que garantien defensa del terme) i castells (o casals que eren simples llocs de residència dels seus senyors), bé que també eren llocs fortificats. Així els senyors del castell de Besora residien al Casal de Montesquiu, els del castell de Solterra a la domus o fortalesa de la Rovira de Sant Hilari Sacalm, els senyors del castell de Taradell ho feien a Espinzella del terme de Viladrau, i així successivament.
Si no ens consta que els Queralt, senyors del castell de Gurb, residissin mai al cim del castell, el que sí sabem és que tenien una casa o palau prop de l'església de Sant Andreu de Gurb i una altra a Vic, prop de la Catedral, que ha deixat el nom de Pont de Queralt i que uneixen la ciutat amb la Calla. Tampoc tenim coneixement que els castlans, que tenien el seu Casal al puig de Granollers de la Plana, hi residissin.
El castell devia ser habitat per guardians i defensat pels homes del terme, que hi havia de fer vigilància per torns en èpoques de perills i defensar-lo o refugiar-s'hi en cas de guerra. És probable que hi hagués alguna cambra per al senyor, si calia que hi habités temporalment. També sabem que hi havia una capella dedicada a Sant Esteve, des de 1273, i que encara tenia sacerdot beneficiat propi el 1321.
El castell ocupa el cim del turó i estava format per una torre central, uns murs que l'envoltaven, una cisterna, la capella i segurament altres cambres per a aixopluc dels que el vigilaven. Fins al 1427 hi havia una casa parada dalt del castell, puix que en aquest any s'hi va fer un robatori s'emportaren armes, roba i fins uns clamàstecs. és molt probable que el castell s'erigís sobre un indret habitat ja des dels temps més remots de l'època ibèrica i romana.
L'any 1968 es varen fer algunes campanyes d’excavacions al cim del castell i és gràcies a això que van aparèixer la base de la torre, els murs i part de la cisterna. Dissortadament no es va fer cap plànol que coneguem de l'àrea excavada i avui dia la terra i l'herba han cobert bona part dels vestigis que es varen posar al descobert. Sobre aquests vells murs és on s'assenta la moderna Creu del Castell.
Molts asseguren que hi ha una mina que va des del castell de Gurb fins al Mont-ral, i molts d'altres , en canvi, diuen que va fins als Felius. Arribi allà on arribi, la mina era feta en temps dels moros -igual que el castell- i servia per anar d'un lloc a l'altre; però molt especialment servia per escapar-se del castell quan hi havia problemes de setges o guerres. Ara hi ha trossos ensorrats i no es pot fer servir, però durant la guerra encara s'hi havia amagat força gent”.
Jo, la veritat es que en prou feines he vist un rocam on està assentada una taula d'orientació, i la cisterna. I m'ha semblat que l'entorn del castell era petit per masses coses.
Baixo cap el coll, i primer per camí una mica carener i després baixant, el tros final una mica fort, s'arriba a l'explotació ramadera de El Borrell, i ara per pista ampla i polsegosa, s'arriba a Sant Julià de Sassorba:
“És la parròquia més enlairada del terme (786 m), i estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat.
El 1091 es consagrà una nova església romànica: en resta una bona part de la nau, ornada amb actuacions llombardes, i el campanar, reformat en el seu coronament.
El 1572 se li va construir una nova portada, i el segle XVIII fou suprimit l'antic absis per tal de construir-hi un nou presbiteri.
L'any 1993 es va realitzar la restauració del campanar, quedant descobertes les finestres originals, a quatre costats, senzilles al primer pis geminades al segon i tercer.
Tot hi haver passat nou-cents anys l’església de Sant Julià Sassorba amb el seu campanar romànic i un entorn privilegiat, ens ofereix un espai tranquil i un conjunt arquitectònic excel·lent per gaudir d’una estona agradable”.
Aquí paro a descansar i menjar un mica. Arriba un veí que estava regant, per aspersió, la gespa de davant de l'església, i xarrem una mica.
Després surto, baixant suaument, veig al mapa, que el Pr dona un retomb que em puc estalviar, per un camí que talla, i sorpresa, prop de l'enllaç una tanca electrificada, que passo com puc, i la resta fins l'enllaç, per terreny brut i tapat.
Ja arribo a creuar la carretera i de seguida la Riera de Sant Bertomeu, i agafo la pujada cap a Sant Sebastià, primer sender, després pista. Retallo la pista, per un camí mes o menys net, i surto davant de la antiga font de les Casetes, segueixo pista fins a la carena, i per camí a Sant Sebastià, on hem trobo una forestal dalt d'un 4x4. Xarrem una mica, m'explica quatre coses, queda badant que en aquests mesos faci aquest tomb amb la calor que, i ella es va a patrullar a un altre lloc, jo aprofito per menjar una mica i refrescar-me, a la font que hi ha arranjada, també aprofito a carregar d'aigua a la “xupona”.
“Capella de Sant Sebastià, del terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, erigida amb motiu d’una pesta al voltant de 1.520
Hi ha una placa que fa referència a l’anomenada conjura dels vigatans a Sant Sebastià, i la Guerra de Successió: Un diumenge de primavera, el 17 de maig de 1705, un grup de patriotes van reunir-se a la capella de Sant Sebastià -parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer i terme de Sentfores, actualment agregat a Vic- amb l’objectiu de revoltar-se contra el règim absolutista de Felip V i Fernández de Velasco, el virrei a Catalunya .
Al grup de patriotes assistents , consta que hi eren: Domènec Perera i Josep Antoni Martí -ambdós de Vic (Osona)- Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria - ambdós de Manlleu (Osona)- Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Roda de Ter (Osona)- Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)- Josep Moragues i Mas -de Joanet (Selva)- Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d´Urgell (Alt Urgell)-
Aquella trobada, convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, va servir per engrescar els personatges més descontents amb la política del rei Felip V de Borbó. S'hi va decidir que Domènec Perera aniria a Gènova, on es trobaria amb un altre vigatà, Antoni de Peguera i Aymerich, qui era a Viena, a la cort dels Àustries.
Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, tots dos van trobar-se a Gènova (llavors República), per tal de signar un pacte amb l’enviat de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. Al Tractat de Gènova, els catalans donaven suport al desembarcament de les tropes angleses austriacistes i en rebien armament. S’hi acordava que l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport enfront Felip V, respectaria les lleis del Principat i que si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.
Malauradament, la Guerra de Successió no va acabar bé per a nosaltres. El 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques derrotaren l’exèrcit austriacista, a Almansa (Castella, però a tocar del País Valencià). Més tard, el 1711, Carles III d’Àustria va haver de tornar al seu país, per succeir el seu germà Josep I, que havia mort. Davant el perill de la reconstitució d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança franco-espanyola si finalment el tron d’Espanya queia en mans austríaques, els aliats (Anglaterra, Holanda i Portugal) decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, cosa que es reflectiria al Tractat d’Utrecht de 1713. D’aquesta manera, els catalans van quedar sols en la lluita, que van continuar fins a la derrota definitiva l’11 de setembre de 1714.”
Ara toca baixar cap a la plana, fins ara sempre he anat, mes o menys, per l'ombra, però a partir d'ara ja començara la part solana, però no serà fins que arribi a La Vila, i que abans d'arribar s'ha de passar una tanca de fusta, però per sota, no hi ha porta. Aquí comença la part solana, encara que fins al final tindré algunes estones d'ombra.
Arribo a Sant Joan de Riuprimer, sufragània del municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer, on a la casa vella del Galí, davant l'església, hi ha una torre quadrada de defensa que és un dels exemplars més antics i vistents de la comarca i és coneguda com la Torre Vella.
“En realitat es tracta de l’antic mas Galí, que ha donat el cognom modern a l’església de Sant Joan. No es coneix l’origen del mas Galí; tal vegada fou erigit o va rebre el nom del Galí que va fer importants compres al terme de Santa Eulàlia, al qual inicialment pertanyia el sector de Sant Joan, entre els anys 923 i 933.
La família Galí, modernament refosa amb els Vila d’Abadal, fou sempre una família important de la quadra de Sant Joan i per la seva proximitat va donar el nom a la sufragània.
La Torre Vella fou edificada l’any 1499, com a torre de defensa del mas. El document original que autoritzà a erigir-la, així com la resta de documentació del mas, el guarda el mas Cavaller de Vidrà, casa pairal de la família Vila d’Abadal.
L’actual mas Galí es va edificar, molt més gran i amb molts annexos, un xic més a migdia de l’antic mas o de la Torre Vella”.
L'Església de Sant Joan del Galí:
“Antiga església (Sant Joan de Riuprimer) i quadra civil del municipi de Vic (Osona), sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. Existia ja el 1003, i l'antiga església romànica fou transformada al llarg del s XVII. Guarda un antic sarcòfag esculpit (s XIV). La quadra civil tenia des del s XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l'església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s'uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic”.
Creuo la carretera, per sota, pel Torrent del Bosc, brut i ple d'esbarzers, fins a pujar a una pista, que es segueix per la dreta. El sol es deixa sentir, trobo un cartell que indica la Font del Güell, i entro a buscar-la, em costa una mica però la trobo, baixa poca aigua, però es molt fresca. Segueixo la pista amb un sol que crema les pedres. Passat el Torrent de la Caseta dels Vinyets i a l'altura de la part de darrera unes granges, el Pr m'indica que segueixi recte, per un camí, però aquest s'acaba a una plantació de moresc, intento seguir per la vora, però encara que el Pr devia passar per aquí, i el track així m'ho indica, veig que per aquí no en sortiré, miro el mapa i veig que si en comptes d'anar avall, segueixo de pla, aniré al mateix lloc. Efectivament, surto i arribo a Els Terrers, una gran explotació, i per pista asfaltada arribo al lloc de sortida, a Sant Andreu de Gurb.
El gps no m'ha gravat el track fins que m'he adonat, que era arribant al Coll de la Creu de Gurb, pel que no se exactament el que he fet, ni el temps que he estat. Només tinc controlat, que he arribat a mig quart de cinc de la tarda, i he fet mes de 20 kms. Si uneixo el que m'ha gravat, amb el tros del que portava i que es el tros que no m'ha gravat (encara que es un track una mica especial), em donaria uns 22 kms i uns 850 mts de desnivell acumulat.
Molta calor però he quedat content.

Per veure o baixar les fotos, teclejar aquí.

Però aquí no s'acabat el dia, agafo el cotxe i guiat per la “Maria”, que em porta fins a Sebastià de Montmajor passant per Sant Feliu de Codines, el seu cementiri, una pista de mes de cinc kilòmetres i mig que va a sortir a la carretera de El Farrell, i això per anar a fer el Pic del Vent.
Segons el Wikipedia:
“Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, es un poblet de sis habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. És un dels exemples que s'han conservat de sagrera medieval.
L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'orde de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres.
L'església consta d'una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada, de dos pisos.
Del poble n'hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica on s'honorava i s'honora a Sant Sebastià [ L'aplec tindrà lloc aquest any 2007 el dissabte 20 de gener. En ocasió de la exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l'anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se’ns obre una vall que amb l'única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d'un mar de verd arriba fins als cingles; escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior , al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble es justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix , habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera a la que qualificar com a sinuosa no li fa justícia, s'ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor”.
Deixo el cotxe a un aparcament habilitat en una gran esplanada, i surto amunt a dos quarts de sis de la tarda, la ruta a fer es ben senzilla, la descripció que porto, no track de gps, es:
“00 min. L’itinerari s’inicia a l’esplanada davant del restaurant i l’església amb direcció a una estructura metàl•lica a l’esquera de la ruta, per una forta pujada.
16 min. Torre d’alta tensió, seguim per la pista deixant una cruïlla a la dreta.
22 min. De la pista surt un sender per el que seguirem pujant.
28 min.: Arribarem a una pista que seguiren fins a una alzina grossa on ja una cruïlla. Novament seguint un sender en direcció a la carena i el cima
40 min. Cim amb una taula d'orientació i una senyera.
El descens pel mateix itinerari”.
O sigui cap complicació. El que si que els primers repetjons son per terreny atorrentat i amb forta pujada, després es suavitza. El tros de pista es molt planera i el camí entre pistes, inclús es agradable. Però els últims 400 metres, a mi m'han semblat quaranta kilòmetres, entre el que puja i el cansament, arribo dalt desfet, això que l'arribada es agradable i a mes corria un airet que refrescava molt. La vista, es plena d'urbanitzacions, polígons industrials, etc., amb un primer terme de les cases de la part alta de El Farrell.
Aprofito per dinar, per què amb tot el moviment encara no ho havia fet. Faig les fotografies de rigor i avall pel mateix camí de pujada.
Arribo a dos quarts de vuit del vespre, després de fer uns quatre kilòmetres.
Cansat i satisfet de la jornada, encara que el tros final del Gurb i aquesta pujada m'ha estat una mica dura, però amb l'objectiu complert, fer el tomb del Pr de Gurb i pujar a dos 100 cims, fer que fa que ja en porti 92. Espero finalitzar el repte a final d'aquest mes de juliol.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí

0000000000000000