Fontscaldes, Torre de la Mixarda, Pont del Diable, Cova del Gat, Fontscaldes

Torre de la Mixarda

Pont del Diable o del Moro

Per fi he pogut tornar a caminar desprès d’una temporada familiar molt difícil. Com que estic molt desentrenat i amb manca de fons, he triat un tomb curt i planer, que feia temps que tenia en ment, tot visitant tres llocs de Figuerola del Camp, que pertany a l’Alt Camp, encara que ho he fet sortint de Fontscaldes. He anat en cotxe fins aquest llogaret, he aparcat a la part alta del carrer Major i he sortit quan eren quasi les nou del matí. He anat a buscar el carrer de la Font, tot passant pel davant del Restaurant Masia Fontscaldes, que avui està tancat.
Passo pel davant de la font, que té una esplanada al davant, amb un banc de fusta, amb seients incorporats. A la font està gravat l’any 1874, encara que crec que ha tingut remodelacions posteriors. Vaig a buscar el pas per sota la carretera i em dirigeixo a tornar a visitar el Forn Ibèric, dins d’una casa d’obra, tancada amb una porta perquè no es deteriori més. Sort que la porta es reixada i es pot veure dins, encara que no hi ha massa a veure. Segueixo en direcció sud-est per vorejar el Bosc de Vives, amb construccions entre ell i el camí que segueixo. Una vegada deixo la pantalla del bosc, puc divisar, entremig, Miramar, la Cogulla i el Mas de Balasc i altres. A la dreta es veu la part alta de la Torre de les Punxes. Una mica abans d’aquesta última torre he pogut veure per primera vegada, la Torre de la Mixarda.
Poc abans d’agafar en direcció nord, tot seguint la Rasa de les Fassines, a la dreta he deixat un petit cobert amb pou annexe. Canviant de direcció, tinc la torre a l’esquerra i on hi ha un maset per on el mapa marca un sender que hi porta, però té un cadena a l’entrada, i encara que el mas es veu tancat, prefereixo anar a donar un tomb passant pel camí a Valls i no passar per terrenys del mas.
La Torre de la Mixarda té darrera una zona d’esbarjo i tot està netejat, arranjat i molt bonic. No comprovo si la font té aigua, ja que no es del meu interès en aquest moment, i si en un altre ho necessito pot haver canviat les circumstàncies. Per sortir d’aquí provo un camí del mapa i del cadastre, però el maset pel que s’ha de passar a tocar, ho tenen tallat, a més d’estar completament abandonat i ple de bardisses. Retornar i anar a buscar el camí d’arribada a la torre no costa cap esforç, es totalment pla i amb recorregut curt.
Deixo aquesta pista per baixar al Torrent dels Masos, per visitar el Pont del Diable o del Moro, ja que com es sabut no m’agrada repetir tros (o al menys fer el menys possible). No trobo pujador i quan el trobo, un mal rastre, em porta a un camí que va direcció nord i el pont em queda al nord (els dos, més o menys), i si vull anar cap allà he de trepitjar primer un camp abandonat i desprès massa tros dels sembrats i això no m’agrada. Torno a baixar al barranc tot pensant que hauré de refer el camí, però trobo un altre rastre, que m’havia passat desapercebut, pujo, segueixo un rastre difús i em porta a altres sembrats de blat (em sembla) però amb una vora no conreada. Per allí que al poc es fa ample, em porta on hi ha el plafó i el pont. Sembla ser que no saben exactament si era un pont o un aqüeducte. Està restaurat i en bastant bon estat. No el creuo per veure si ara té continuïtat, ja que pel meu estat físic i anímic es massa estret, i això que es suficient ample; llàstima que han extret el fil-ferro que feia de barana.
Segueixo el Camí de Figuerola, que baixa a creuar el barranc, per remuntar a l’altre riba. Es un tros ombrívol que fa que es camini sense passar calor, però la sort dura poc. Passo pel davant del Mas d’en Llop, parant-me a fer unes fotos, comprovant que dos treballadors llunyans, treuen el cap entre els ceps per mirar el que faig, i al veure que segueixo camí tornen a la feina.
Abans de la cruïlla a la Cova del Gat trobo unes fites que apunten que també es pot anar per aquí. Agafo aquest sender i efectivament enllaça amb que el tenia preparat. La pujada a la cova es curta però dura, per a mi. Tal i com esperava té unes reixes per impedir l’entrada, amb teulada metàl·lica que suposo es per evitar que la pluja pugui, per ella sola o arrossegant pedres, fer malbé l’entrada i/o taponar total o parcialment l’entrada. Estan fent prospeccions arqueològiques. A la seva entrada aprofito per menjar una mica. La primer sala es curta i no gaire alta. Al final hi ha una possible gatera, i quasi al costat hi ha un pou. Ja no en sé més.
A marxar, després de la forta pendent, no torno per on he arribat, si que segueixo un camí en direcció contraria, que segons el mapa també em pot portar a lloc, evitant-me un tros de pista. Passo per les runes del que sembla era un gran mas, que segons el cadastre està a la partida de la  la Seguera. A partir d’aquí ja es seguir el camí sense més, es seguir el Camí de Figuerola, creuar la carretera de Lleida, amb molt de compte, entrar a Fonstcaldes per la carretera secundaria, visitar les runes de la pedrera i arribar al cotxe a tres quarts d’una i després d’haver fet més de nou quilòmetres i mig, en un dia força calorós, que ha anat augmentat a mida que passaven les hores. Sort que cap el final ha fet una mica d’airet pel que no s’ha notat massa que el sol picava. Això ho he notat més quan he sortit a la pista, després de baixar de la cova, que ja començava a anar cap el migdia. He estat content ja que tant a la pujada com a la baixada de la cova, i quan he estat assegut a la seva entrada, he escoltat el cant d’uns ocells, fet que cada vegada es mes estrany per les nostres contrades. De gent, a més del treballadors del Mas d’en Llop només he vist als de dos cotxes que ens hem creuat a la zona de la Plana d’en Lleure i a dos btteros, que també m’he creuat al Camí de Prenafeta, tot arribant a la cruïlla de la Torre de la Mixarda.
Tot el recorregut per pistes ha estat entre ceps (principalment), olivers, alguns ametllers, pocs avellaners i cireres, i alguns camps de blat i abandonats. Excepte els últims, la resta tenien un colorit verd molt maco. Com no pot ser menys, les deixalles pel camí no han faltat, avui sobretot i escampat per les vores, un munt de restes dels plàstic que tancats serveixen perquè els planters d’arbres creixin a dins. Ara a esperar les pròximes fites.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Masos del Bater, de la Cabrafiga i de Ca la Pepeta

Mas de la Cabrafiga

Mas de Ca la Pepeta

Amb dos objectius, jo tenia preparada una petita caminada, per agafar farigola el dia de divendres sant i per trobar com arribar al mas de Ca la Pepeta, que quan vaig fer el tomb al Cabrafiga no el vaig trobar, encara que no em vaig entretenir massa ja que em faltava més de la meitat del recorregut. Referent al primer objectiu, ja havia sortit dos divendres sants a buscar farigola, però com no em recordo mai  hi ha i això que hi ha per tota arreu, i als llocs que vaig anar deuen ser dels pocs on no creix, i aquí, em recordo que el dia que vaig passar i havia molta i florida. Però resulta que el divendres sant no vaig poder sortir, i avui he aprofitar fer per el tomb, amb la satisfacció de poder haver aconseguit els objectius que m’havia marcat per avui.
Aparco el cotxe a l’entrada de la carretera vella de Pratdip, una mica abans de la cruïlla cap aquell poble, em preparo i surto caminant a un quart i cinc de la tarda. Només sortir ja faig una petita marrada, ja que si que he d’anar en direcció nord, però no es per aquest camí si no que he de seguir per la carretera i aviat agafar a la dreta, amunt, es el Camí de la Cabrafiga del Bater. Només entrar a aquest camí trobo un munt de deixalles. Com va sent normal on s’arriba en cotxe o està a prop de construccions, sempre hi ha munts de deixalles. Es una pista molt pedregosa. De seguida veig unes runes a ma dreta i per clarianes i petits roquers cap allí em dirigeixo. La Caseta de l’Isidret era una petita cabana, ara enrunada, construïda damunt d’un roquer i rodejada de marges amb terrenys abandonats i ocupats per vegetació baixa de garrics i similars. No retorno per on hi he anat si no que al dret, per parades fàcil de caminar, vaig a buscar el camí, més amunt. Al poc deixo la pista, per pujar cap a la Caseta del Bater. Aquí trobo les senyals blaves que m’acompanyaran fins al Mas de la Cabrafiga.
La caseta està sense teulada ni porta, encara que conserva les teules a la part de les parets. Havia  estat revestida amb calç de la que quasi no en queda, tenia un aljub, segurament d’aigua de pluja, que en aquests moment està ple arran de terra. Segueixo i passo on hi ha un munt de farigola, que es la volia collir el divendres de setmana santa. A tocar està el Mas de Bater. Era un mas gran ara completament enrunat, i rodejat per la vegetació, sobretot de garriga.
Continuo tot seguint les marques blaves, deixant un camí a la dreta que es va cap el Coll de la Cabrafiga, i altre a l’esquerra que va a la carretera. En aquesta última cruïlla s’ha de fer un giro de quasi 360 graus. Al poc s’ha de baixar un marge, a l‘esquerra. O el que camí que seguia no era el vell (encara que estigui senyalitzat) o el que segueix ara no ho era, ja que els camins vells no baixaven els marges al dret, ara es baixa pel marge malmès.
Com he vist alguna cosa estranya quan he deixat el camí que marxava cap a la carretera, vaig baixant parades i acostant-me al lloc. Descobreixo que es una petita cova, sota un marge, amb l’entrada tapada per la vegetació, però que no dificulta veure el seu interior, on no hi cab una persona d’en peus, però si una persona asseguda i més. Al dret, novament i guiat pel gps vaig a buscar el camí que seguia. He de pujar unes parades, sense dificultat. Quan estic al camí, i aquí,em sembla que era una carrerada, però degut al total abandó del camí i del voltant es difícil saber-ho de segur.
Arribo al camí que cap a l’esquerra es va a la carretera i a la dreta cap a les Mugues. On ha tocar hi ha el Mas de la Cabrafiga, però primer i entremig de la vegetació busco una construcció rodona que he vist als mapes. Era un dipòsit d’aigua, d’uns quants metres d’alçada, que té adjacent una escala estreta d’obra, sense baranes ni protecció. Pujo per ella i des de l’últim esglaó es veu el terra interior, ple de les restes, a bocins, del que havia estat la teulada. Baixo amb compte i em dirigeixo al mas. No hi ha res de nou de quan ja vaig estar, potser està molt més deteriorat. Es deu dir Mas de la Cabrafiga perquè es la partida d’aquest nom, però em recordo haver llegit que també es coneixia pel Mas dels Belgues, segurament van viure gent d’aquesta nacionalitat. Ara dona llàstima aquesta construcció perduda i que aviat començarà a enrunar-se totalment. Per dins, a banda de la vegetació dels trossos sense teulada, està completament saquejat, i malmès. Com dic, una llàstima els diners empleats aquí per arribar a aquesta situació.
El segon  pas es buscar com arribar al Mas de Ca la Pepeta. Primer busco camí de les Mugues enllà, però el barranc que hi ha entremig es prou profund i tapat i  no veig per on creuar ni baixar. Després miro davant mateix del de la Cabrafiga i sembla que puc baixar, al dret, està clar. La baixada no es massa forta pels meus genolls, hi ha un moment que he de fer filigranes, tot agafat a una branca i de seguida trobo el que devia ser l’antic camí que creua el barranc a un nivell superior d’aquest. Miro per on devia de baixar fins aquí i està una mica confús , podria haver estat per qualsevol dels dos costats. Creuo el barranc i enfilo amunt pel que era el camí vell, però aquest es tapa, encara que s’endevina per on anava, l’ultim curt tros s’ha de fer al dret per la part caiguda d’un marge. La veritat es que visitar aquest mas arruïnat no val gens la pena. Tenia una sola habitació, un pati exterior amb aljub (ara ple d’aigua) i llar de foc, potser un altell, dos edificis annexes totalment enrunats i poca cosa més.
Deixo el mas i agafo el que sembla era el camí que comunicava amb la carretera. Al començament es de molt bon seguir, i sembla que era ample, però poc a poc es va fent rastre i dividint-se. A vegades el rastre es perd, però amb ganes i orientat a la direcció que vaig, no tinc massa problemes. A l’estona s’acosta bastant al barranc, però més elevats. A l’altre banda del barranc hi han unes runes, només les parets laterals. Jo penso que potser era un molí, per la situació on es. Arribo a la carretera vella sense problemes, i la segueixo a l’esquerra. Al arribar a la cruïlla del Camí de la Cabrafiga del Moreno, que està tancat amb una cadena, jo l’agafo passant pel damunt d’aquesta, baixo al barranc i una mica per experiència trobo la que crec es la Cova del Quicà, ara amb una tanca de filferro pel davant i on gos espantadís que deuria vigilar l’entrada i la cova, en quan em veu corre a amargar-se dins de la cova. Per veure-la hauria de obrir la porta de la tanca, però crec que està en propietat privada (real o apropiada) i no ho crec necessari.
Torno a pujar a la carretera i ja no m’aturo fins el cotxe, on arribo a dos quarts de set, desprès de fer tres quilòmetres sis-cents, en una tarda solejada però una mica ventada. Després de quasi dos mesos sense sortir, m’he trobat molt còmode, tot sent molt curta, m’he sortit quatre vegades de la ruta i no he notat cansament.
No pujo el track al wikiloc, ja que es un tomb que no crec que valgui la pena. Si algú volgués algun aclariment o inclús el track, que m’ho digui i ho enviaré. 

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000




000000000000000000000000000

Els Masos de Vespella, Mas d'en Planes, Mas de Reverter, Mas d'en Blanc, Vespella de Gaià

Mas de Reverter

Sant Miquel de Vespella

Com que el company tenia altres compromisos, avui he sortit sol. He fet una matinal, anant a dinar a casa. M’he arribat fins als Masos de Vespella de Gaià, m’he preparat i he sortit a caminar a les nou en punt del matí, amb poca roba posada ja que a aquesta hora ja feia una mica de calor. He passat pel carrer Major i per davant de l’Ajuntament, anant a buscar el camí cap el Mas d’en Plana (o Planes). El camí es asfaltat i penso que si tot el recorregut es així, avui patiré. Al poc ja veig per primera vegada Vespella, amb la seva església, darrere el castell i al fons el turó amb les antenes.
Quan arribo davant del Mas, en comptes d’agafar la pista a l’esquerra, que es la Carrerada dels Pallaresos a Salomó, segueixo recte per un antic camí, barrat als vehicles, que fa que hagi de passar a tocar el mas per la part de darrere. Em desvio una mica per visitar, el que es pot, de l’ermita (o capella) de la Mare de Déu del Carme, que ara servei de magatzem, segons es pot veure per un forat. El mas sembla molt tronat, però no sé on he llegit que el volen restaurar. La veritat es que hi ha un tros afegit al mes, que sembla bastant nou i arranjat. El camí que segueixo es un camí vell, ample però no gaire transitat, puja una mica i arriba a una petita plaça, amb un arbre en mig i on comença una pista asfaltada, però amb una capa molt fina.
Quan aquesta pista, per la que vaig, enllaça amb la carretera, asfaltada completament, trobo una porta metàl·lica tancada, amb tanca de fil-ferro als costats. Penso que comencem be el dia, que si he de retrocedir fins el mas i fer el retomb, serà una bona punyeta. El sol ja es comença a sentir i jo porto la samarreta tèrmica d’hivern. Surto del camí i vaig una mica per dins del camp, cap a l’esquerra, per si hi ha una falla a la tanca, i efectivament trobo un tros de tanca xafat, pel que puc sortir a la carrerada. Hi ha un mas a la dreta, a dalt, on uns gossos no paren de bordar des de que he arribat a la porta tancada, o m’han vist o m’han sentit. Confio que el mas no estigui tocant a la pista, el mapa indica que no, però també podria ser algun habitacle tocant a la pista amb els gossos. De cop veig unes runes a l’esquerra, es el Mas de Reverter, i un fil de corriol que sembla que hi va. L’agafo i efectivament arriba a les runes, encara que hi ha un tros curt que està molt tapat i quasi la resta està brut. Per les línies de les pedres es veu que no va estar construït d’una sola vegada.
El mas de Reverter era un gran mas, ara només li queda en peu la paret de darrere i poca cosa més, han netejat de pedra tota la part del davant, hi han col·locat el pedregam al costat. Potser part ho han aprofitat per altres construccions. No hi ha camí que arribi aquí. He de remuntar un petit talús per tornar a fer cap a la pista, i sort que la tanca d’aquesta part està xafada, penso per mi, que la deuen haver xafat els que han netejat de runes de la part del davant del mas. Segueixo la pista asfaltada, deixant tres camins a masos o xalets, una canonada de gas que creua soterrada, i fites de corriols que marxen, a més d’algunes velles pistes, ara en desús, igual que vells camins a les parades, ara tot perdut, i rastres de animals que baixen del bosc i segueixen cap el barranc.
Deixo la carrerada asfaltada, per una pista que dona un petit retomb, per no xafar més asfalt, al menys per una estona. Aquesta pista, es ample, i molt retocada de fa poc. Aquí em creuo amb un bttero. La pista creua la carrerada, convertida en carretera agrícola, i comença a pujar. El sol pega, però per sort encara estem al març.  La pujada ja no la deixaré fins el cim, amb poca boscositat i camí cimentat, es fa bastant pesat. Per animar només falta anar trobant als costat del camí, varis munts de runa i deixalles.
Hi han varies cruïlles on s’ha de seguir recte, i al Camí de la Pedrera hi ha una barraca de pedra seca, molt maca. Es troba un cartell que m’indica que he d’agafar a la dreta. Es sent un tractor treballant. I em creuo amb un cotxe. Deixo aquest camí per dirigir-me directe al cim, on hi ha el que era un gran mas, Mas d’en Blanc, enrunat, i on només queden part d’unes quantes parets. Primer de tot vaig al vèrtex que està en una esplanada a la part de darrere del mas, que potser havia estat la seva era. Després i per un lateral puc entrar entre les runes, però la veritat es que no hi ha pràcticament res a veure, el començament d’un aljub (per tina seria massa estret) tapat per les herbes, i rodejat per cintes dels agents rurals, ja que quasi no es veu el forat. També es veu l’arcada de la porta d’entrada, i el començament d’una arcada interior. No val la pena entretenir-se més.
El camí va baixant. I ja començo a trobar-me algun xalet. Veig al mapa que podria escurçar el camí, que dona un bon revolt, per un altre, ben marcat al mapa, que va molt més directe. Sense dubtar-ho ho agafo. Era una pista, ara només queda un corriol amb herba que em sobrepassa la cintura, però es pot passar be. Però com sempre la felicitat no es complerta. Aquest camí arriba a una plaça on hi ha un xalet, horts i algun magatzem. Passo pel costat de les construccions, sento veus a dins, però no faig cas. La sorpresa es que arribo a una gran porta, es l’entrada pels vehicles a la parcel·la d’aquest habitatge, i sort que està oberta, que si no ...  Ja pel camí que he tallat, i passant pel costat de nous xalets, i fent una gran esse, creuo el sec barranc i pujo cap a la part alta de Vespella. Son quarts de dotze i fa calor. Pujo dalt del castell, per un camí ben empedrat i rajolat, amb barana de fusta a la part de la timba, i amb uns pocs detalls arquitectònics. Del castell, a banda del gran roc natural, no en queda res, al costat de l’estimbat, es veuen runes que podrien haver estat del poble vell. Abans de l’última pujada dalt de tot, on hi ha una escala per fer-ho, i al davant hi ha l’església de Sant Miquel i el cementiri al seu costat. No es pot entrar a cap dels dos llocs. Pujo a l’esplanada de dalt de tot, on hi ha una bona miranda... i un senyal geodèsic, que trobo fàcilment.
No m’entretinc massa, tampoc hi ha en que, baixant cap a ‘Urbanització Sant Miquel, tot passant pel Passeig de Sant Miquel, on hi ha una escultura dedicada als Ulls de Vespella. La urbanització de xalets es molt gran a l’hivern amb pocs d’habitats. On es creuar el Barranc de Salomó, es deix la pista que va junt al barranc i al seu nivell, per, amb forta pujada, arribar a un  lateral de la part alta de la mateixa urbanització, per agafar pel Camí de l'Oliveret, deixant a l’esquerra un dipòsit de la companyia d'aigües, a la dreta i dalt, una bassa ant-incendis, després una barraca de pedra seca, sense teulada, i de seguida per camí vell de carro, ara cimentat, s’arriba a la carretera, quasi on tinc el cotxe aparcat. Es un quart de dues, i he fet uns dotze quilòmetres, en un dia calorós i solejat, per uns camins que son quasi tots asfaltats o cimentats, amb poca ombra, en un recorregut que no aconsello fer a l’estiu.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Farena, El Pinatell, L'esqueix, Molins fariners i paperers

La del dia d’avui es una de les caminades de les que no hi ha massa per explicar, ja que es una ruta molt habitual entres els excursionistes i caminadors de les nostres contrades. Es d’aquells llocs que des de que es va reobrir, més o menys bé, el camí de l’Esqueix, posant passeres, tothom ho ha fet o està en ment fer-ho, igual que jo. Aquesta vegada he anat amb els meus ex-companys de feina, organitzat perfectament pel Santi. Ens hem trobat 11 caminants, i un gos, a Farena, i hem sortit quan mancaven cinc minuts per tres quarts de nou del matí, tot seguint el PR cap a la Bartra. No fa gaire fred pel que no cal abrigar-se massa.
Anem pujant per l’obaga, deixant a l’esquerra el Camí de les Mines i desprès el Camí a la Bartra, però primer hem deixat a la dreta, les restes d’un petit forn de calç. Fins a la cruïlla del Camí a la Bartra, era el Camí de Capafonts. Anem pel Camí Vell del Pinetell, que també era el Camí de la Riba. Per les dates que som la temperatura es força bona, a més fa sol encara que per aquest tros el veiem poc a l’anar emboscats. Es un camí bastant trillat i que a estones deix clar que fa anys era un camí de bast. De cop ens trobem de cara un «piló del gent» que son els excursionistes del Creixell que estan fent tota la ruta a l’inrevés, i des del Pinetell, no de Farena com nosaltres. Quasi toquem la carretera, per creuar-la mes endavant per dues vegades. La primera es per creuar el Riu Sec, i la segona que crec que es un absurd, ja que has de pujar per un roquer de mala petja per enllaçar amb un camí cap a Rojals pel Mas de l’Anda i de l'Arlequí, per tornar a baixar a quasi tocar un altre vegada la carretera, i total per estalviar-se un tram de 100 metres plans d’asfalt. Però si es vol no fer carretera està bé, però jo dubto que el camí vell, ho fes.
D’aquí, aviat comença la pujada, on es veu molt més les restes de l’empedrat vell, amb pujada suau i amb les seves esses corresponents. En una cruïlla, deixem a ma dreta el camí que hi torna a creuar la carretera i es va cap a les Fontanelles (es l’antic Camí de Covetes), per agafar a ma esquerra, que suaument ens portarà a creuar per última vegada la mateixa carretera.
Mentre fem reagrupament ens surten quatre motos pel camí per on hem de seguir, camí que per les seves mides no poden circular, però ... Seguim per aquest camí, passem un bon toll aigua, sense problemes i més endavant trobem el brollador, a la dreta del camí.
Arribem al Pinetell on parem a esmorzar. A casa m’adono que en aquest llogaret hi ha un clau geodèsic, llàstima que no m’havia fixat abans. Es curiós veure un habitatge amb dos fotografies de l’Ovidi Montllor, molt bon record d’aquest gran autor i cantautor valencià, ara difunt.
Desprès d’alimentar-nos i fer les fotografies de grup, de rigor, comencem a anar de camí cap el Brugent. Tal i com havia sentit comentar, el començament del camí, ara està desviat ja que abans passava a tocar un mas i ha estat tallat. No es massa molèstia donar el petit tomb que es fa ara. Si es mira al cadastre es veu clarament com a tocar el mas surten dos camins, el de l’Esqueix i el de la Costa, que arribava al riu, fet que ara no succeeix. Ens desviem per anar al bon mirador que es la Roca del Lloro, segons un cartell, i on es veu part de la magnífica vall del Brugent, amb Mont-ral al front i ben enlairat, i el Mas de la Plana, quasi al fons de la Vall, també al front.
Retornem al camí i en forta baixada, per pista, amb alguns llocs on has d’estirar les cames per baixar els pedrers, arribem al començament d’una de les parts més significatives de la ruta, potser el nom seria el Grau de l’Esqueix. Això ho he sentit en algun lloc i no se si es correcte. Es baixa per un grau, amb una corda com a barana de seguretat, es passa per un escanyall entre la pared i un gran roquer, hi han esgraons, i de seguida arriben a les primeres passeres, es una doble passera. Diuen que s’ha de passar d’un en un. A la meitat hi ha un roquer on s’arrepenja una passera cap a cada costat. ens posem en fila i anem passant, de cop arriben una parella de «llestos», i es posen al davant de la fila que espera. Nosaltres ens mirem i com ningú diu res, jo no vull ser el que sempre em baralli; ells passen, també d’un en un, i després acabem de passar nosaltres.
El camí a partir d’aquí es fa molt enutjós, ja que s’ha d’anar de forma continuada pujant i baixant per entre grans rocs, i als que no tenim gaire flexibilitat es fa una mica pesat. Però poc a poc anem avançant. De cop, en mig del pedregal, ens tornem a trobar al grup del Creixell. Ens parem per deixar-los passar. Deixem a l’esquerra una petita cova sense importància. També ens creuem amb els dos «penques» de la passera, jo no m’aparto per deixar-los passar i ell quasi que cau al voler passar i no tenir lloc, cap dels dos tenien intenció de deixar-me passar, jo tampoc. Hi ha moments que seguim quasi a tocar el Brugent i en altres fem munta i baixa. Deixem a l’esquerra el camí a la Font de dalt i el GR. A l’esquerra hi han les molt poques restes d’unes runes, i ja hi som al Molí del Castlà. No entenc que en els nous cartells e indicadors posin Castellà, ja sabem que vol dir el mateix però trobaria més correcte l’altre. El camí actualment passa pel mig de les runes, pel primer pis. Entre l’herba es pot veure un petit tros de la planta baixa, i l’obertura d’un forn, una cosa a cada ma. Ens creuem amb dues parelles que ens pregunten per no anar i tornar pel mateix lloc, jo els informo que portem vuit quilòmetres i que una vegada al Pinetell han de seguir marques verdes, diuen que ho provaran, jo quedo dubtant que si no ho coneixen puguin fer-ho amb èxit. Creuem el Brugent per una nova passera i arribem a una cruïlla, recte cap a Farena anant a buscar el camí del matí, i a l’esquerra el camí dels Molins. Agafem aquest últim, cap a les Fontanelles. Vull buscar la font però la gent no està per la labor, no la trobo però he de seguir. Està molt canviat de quan vaig passar l’última vegada.
Nova passera i passem a tocar el Molí del Po o del Cristí, quasi no es veu res de res. Com treballa la vegetació quan ningú actua sobre ella. De seguida hi ha el Molí de Vilalta, un tercer molí quasi seguit. Aquest potser es podria veure alguna cosa, però ja m’he quedat l’últim i una mica despenjat i no es cosa de fer perdre més temps al personal.
Tornem a creuar per una nova passera, i en un arbre hi ha clavat un poema del Salvador Espriu, en celebració de l’any Espriu. Veiem a l’altre costat del Brugent unes parets de pedra, tot molt blanc i lluent, que pertanyien al Molí del Borrós. Passem l’última passera per arriba a l’entrada del Molí d’en Fort, molt endreçat tot, arranjat i en explotació. A la porta hi ha una petita cabra que quan seguim marxa, ens segueix. Un company intenta espantar-la però no hi ha forma. Un cotxe baixa per la pista i des de dins un xaval de menys de 10 anys m’insulta, penso que es devia pensar que la volia robar, no sé el perquè, però encara que ho pugui tenir en compte, trobo d’una mala educació i més quan el conductor només li renya amb una frase amistosa, i un altre nen que va darrere es fot a riure. Després ens trobem a un altre cotxe aturat, en espera que passem tots nosaltres, que ens dona la impressió que es el propietari o l’encarregat del molí. Porta un xavalet que té la aparença de ser germà dels dos del cotxe del davant.
Deixem la pista per un corriol a l’esquerra. Es per on quasi sempre he passat quan he estat per aquestes contrades. Està molt malmès, i ens fa anar molt lents, fins que trobem l’altre camí que ve de la pista, que ja demostra ser un antic camí de bast, amb alguns retombs que conserva l’empedrat.
Entrem a Farena per la part baixa del carrer Orient, arribant el grup de cua (3) al cotxe a dos quarts menys cinc de tres, després de fer una mica més de deu quilòmetres, en un dia solejat però que quasi sempre hem anat emboscats. La caminada ha estat perfecte i la major alegria que he tingut es que, encara que dura, no he quedat massa cansat. Tot això a banda de la companyia que com sempre ha estat al punt.
Tots menys el Josep Maria i jo s’han quedat a dinar al Restaurant Brugent, nosaltres dos ens hem tornat cap a casa.

No he penjat el track al wikiloc, ja que hi ha multitud de tracks iguals o similars, i no crec que aquest aporti res de nou.
No he penjat les fotografies al meu Google Fotos, ni el vídeo al meu Youtube, ja que no tinc el permís de tots els caminants

000000000000000000000000000

Rauric, La Casa Blanca, Lo Codony

La Casa Blanca

Rauric

Feia temps que no sortíem el Josep Maria i jo, i avui ens hem tornat a trobar per fer un petit tomb per la part de la Segarra que correspon a la Conca de Barberà, aquesta vegada hem estat acompanyats per l’Hera, una bonica gosseta. Hem arribar a Rauric, hem aparcat al començament d’una de les entrades i hem sortir a les nou en punt. Com que arribarem per l’altre costat de la carretera, el primer que fem es visitar el petit poble.
Anem cap a l'església i el seu cementiri adjacent. A la façana de l’església hi ha una placa que posa 1882., o sigui es força vella, però no tant com moltes altres de les que hem anat visitant. Com es normal la porta està tancada i no hi ha reixa per poder veure l’interior. Al cementiri es poden veure dues esteles funeràries. Pugem a on era el castell, ara  tot cimentat amb una construcció quadrada que podria ser dipòsit d’aigua. L’esplanada, rodejada per una tanca de fusta, excepte pel camí d’arribada, permet una bonica miranda. Pel que sembla, del castell només queden unes poques pedres que hi ha a les pendents del turó. Des d’aquí dalt veiem per primera vegada, Savallà del Comtat, poble que anirem veient quasi tot el dia.
Sortim del poble i agafem el camí a la Cirera- A l’entrar al camí hi ha un antic pou amb la teulada trencada que ens permet veure que al fons hi ha aigua, sense importar si la porta es pot obrir o no. Al poc, deixem a l’esquerra la Pallissa del Figueres, que potser te historia però es molt nova, potser està renovada. Creuem la T-224 que va de Santa Coloma al limit de la «província», per seguir pel camí a la Casa Blanca, que després del primer repetjó ja veiem al fons. Passem a tocar Cal Calbet, amb un gos, a dins del tancat, que ens contempla, sense dir-nos res, mentre passem pel costat del mas. Arribem a la Casa Blanca, després de desviar-nos uns cent cinquanta metres, i parem a esmorzar en uns bancs de pedra que hi ha apegats a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, petita ermita amb una finestra de reixa que et deix veure i fotografiar l’interior, molt arranjat i bonic.
Com a l’entrada al camí cap a la Casa Blanca, que per cert es camí a Savallà, hi ha un cartell que parla de la font, que està a prop, i que es un bon lloc per aturar-se, ens allarguem, encara que no estigui en la direcció que tenim projectada. L’indret de la font estaria molt be si estès una  mica arranjat, ja que l’herba s’ho està menjant tot, amb una taula que era una gran bobina de cable, i unes pedres de seients, tots escampats. Hi ha una obra a pocs metres de la font, de pedra i ciment tot tancat, on hi ha una bomba en funcionament, però no es veu massa cap on deu dirigir l’aigua. Hi ha un bassot o bassa, que entre canyes i altres herbes, només deixa veure un petit tros de l’aigua ben verdosa. Tot això està en mig d’una gran pollancreda que en els seus temps devia fer molt de goix.
Al sortir d’aquí i retornar al camí que seguíem, fent una petita errada, que ens donem compte aviat, al mirar el gps. Seguim un camí entre els camps de Cal Roc i els camps de l’Estopa. Ens desviem per visitar, per fora, Cal Roc, completament enrunat, però amb un pou amb aigua. Del mas encara es pot veure una arcada interior. Ens desviem per entrar a l’Era del Cecílio, on hi ha una nova construcció. Seguim camí i no trobem l’Hostal de l’Estopa, a casa veurem per l’ortofoto que ja no hi son ni les runes.
Ens desviem per anar a buscar el camí de Conesa i la carretera del Codony, deixam a l’esquerra, separat, Cal Biel. A l’estona deixem la carretera per anar, primer per camí i després per la vora dels conreus, que està començant a brotar, fins el vèrtex geodèsic de lo Codony. Allí fem fotos de rigor i tornem cap a la carretera. Encara que als mapes marca un camí per la vora dels camps, no hi es. Si que hi ha un petit i estret muret de ciment, però fa de mal caminar pel damunt. Arribem a la carretera, deixem a l’esquerra Cal Bessons, i veiem a la dreta un paller en mig dels camps, amb pendent, i a pocs metres el que devia ser l’era, amb mur de pedra, amb el pla de l’era tapat d’herba. Veiem al fons Santa Coloma de Queralt i Aguiló.
Deixem el ciment per anar a buscar el camí a Santa Coloma. Al poc veiem un teixó mort, que en provoca una gran tristesa. Sembla que hagi estat atropellat. Passem per sota dos petites runes i pel damunt d’un gran paller. Deixem aquest camí, agafant a ma esquerra. Passem a tocar una barraca arruïnada i trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Rauric, pel Coll de Rauric, però nosaltres preferim seguir recte per passar per Cal Vinyals, sent impossible veure les construccions per dins, ja que està completament menjat per les herbes. Si que veiem les restes d’un bassot i un pou amb aigua a l’altre costat del camí.
Abans de la baixada cap a Rauric ens passa un tractor amb el remolc dels que escampem els fems pels camps, pel que el perfum que deix anar no es massa agradable. Arribem a Rauric pel camí de Cal Calbet, a un quart de dues, després de fer més d’onze quilòmetres, en un dia bastant solejat, que ens ha permès caminar molt alegrement. Els camps ja estan verds però li falta una mica per estar en el seu esplendor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Alcover, Mas Roig, Mas de Fau, Mas de Barberà

Mas Roig

Ermita de Mas Roig

Feia dies que un tomb em passava pel cap de fer-ho, i es que amb poques dates de diferencia he vist dos cròniques de dues caminades que passaven per Mas Roig, la seva ermita i la seva font. Un dels dos tenia una llargada d’uns 6 i escaig quilòmetres i l’altre de més de 10. Avui després de dinar m’he decidit a fer-ho, portant els dos tracks al gps però amb la certesa que només podria fer el més curt. He agafat el cotxe m’he anat fins a l’Urbanització del Mas Llorenç o La Burquera, no se com es diu exactament, a l’entrada del camí que hi va, posa el primer nom, però ... Arribo, aparco al començament del carrer de la Romiguera, em preparo, i surto a un quart de cinc de la tarda, amb la seguretat que arribaré fosc, però avui ja vaig preparat, amb lot carregada.
Surto per pista cimentada en direcció est, havent deixat a l’esquerra la pista de tornada. De seguida veig un petit pilar amb un peça de ferro (rovellat) que era per una cadena, que ja no hi es, i a l’altre costat el tall a l’entorn d’un pi, on devia anar la part fixa de la cadena.
Arribo a la cruïlla del Mas de l Murtrar i penso que si arribo aviat ja aniré a veure’l. A l’esquerra hi ha un cartell que està fora de lloc, i ara marca a la dreta per anar al Mas Roig, quan s’ha de seguir per la pista, que aquí tomba a l’esquerra. Al poc hi ha una cruïlla, sent que els dos camins porten al Mas Roig i la de l’esquerra es més per cotxes, agafo la de la dreta. En realitat la distancia es similar i potser la de l’esquerra es més suau, perquè jo pujo, poc, i després baixo. La pista es converteix en camí i arriba a les envistes del Mas. Es un mas força gran. La part de l’habitatge podria està mes o menys be, hi ha dos portes tancades amb cadenat. La part de l’esquerra que eren corrals i trasters estan molt malmès, amb la tanca mig enrunada, amb dos altes palmeres desplomades. Al costa dret i quasi a tocar hi ha uns grans rocs que deuen ser caiguts de la part alta de la pedrera. La teulada està molt arranjada. Prop i darrere hi ha les runes d’una/es altre/s construccions, que no vaig a visitar ja que veig que avui em faltarà temps.
Baixo pel que sembla que era camí de la finca, hi ha un tros de marge de camí, encara que està molt desfet. A la dreta, apegat al marge hi ha una caseta que sembla de gos, i un abeurador al seu costat, tot mig menjat per les punxes. Ja es veu l’ermita del Sagrat Cor. L’ermita es petita d’un sol cos, amb un afegit a la seva dreta, que sembla d’un altre època, i darrera a tocar, un edifici on hi havia la maquinària de regulació de l’aigua de la gran bassa que hi ha més darrere. La bassa ara està mig plena. Seguint la pista per l’altre costat del Torrent d’en Ferreró s’arriba a la Font de Mas Roig, amb dos basses. De la font surt un bon raig d’aigua fresca. Les dos basses estan bastant plenes. Penso que devia ser un bon lloc per que els alcoverencs anessin a fer fontades.
Torno una mica enrere i a tocar el mas, segueixo amunt. El camí va pujant, a trossos està bastant be i a trossos atorrentat. De seguida es veu enlairat el Mas de Fau, però encara queda una mica. Es passa una porta oberta i que fa molt de temps no es fa servir, on a l’esquerra, el barranc fa un bon saltiró. No baixo una mica per veure’l millor, ja que no es fàcil (tampoc massa difícil) però està molt moll. Es veu que per aquesta zona fa molt pocs dies ha fet uns bons xàfecs, ja que als trossos planers encara hi han tolls que agafa tot l’ample de la pista. Mirant enrere es veu la Pedrera de la Ponderosa i el Mas Roig, mirant endavant el Mas de Barberà i dalt a la dreta, el Mas de Fau. El sol ja s’ha amagat darrera dels turons de l’oest. Els ametllers ja estan florits i fan goig, encara que manca lluminositat.
Arribo a una cruïlla, on la ruta a seguir es recte, però agafo cap a la dreta per visitar el Mas de Fau, allargant-me primer fins la Font de Roure. Era un lloc bonic, però la vegetació s’ho està menjant, la taula de pedra xafada, la bassa sense aigua i la font humida. Aquesta font era per portar aigua a la bassa, però el rec està tapat. Arribo al Mas de Fau, passant primer per les restes de la seva era. S’ha de tombar-ho per un rastre i passar entre branques i punxes per arribar a l’entrada. Només es pot  entrar al rebedor i la cuina, la resta està enrunada. Era un mas gran però no en excés.
Retorno a la cruïlla i ràpidament arribo al Mas de Barberà. Sort que està en terreny obert i encara hi ha llum. Al mas només es pot entrar a la part del davant, però no al mas pròpiament dit. Està tot enrunat, unes passes cap dins, unes fotos i fora. Era un mas gran, dels que devien fer patxoca. Al sortir, els gossos del Mas de Panxó, a l’altre costat de la vall, m’estan bordant. Al mas hi ha llum pel que deu estar habitat. Des del Mas de Barberà es veu el Mas de Panxó per un costat i el Mas de Fau per l’altre.
De mas surto per un camí a tocar la part sur, a trossos no sembla camí. Baixa fort, fins que desprès de deixar a l’esquerra tres o quatre entrades a camps, de passar per la vora de dos camps, al tercer s’ha de vorejar però no per seguir recte, sinó per anar a l’altre banda per trobar un sender trillat i maco que he d’agafar. Aquí ja m’adono que potser tindré problemes amb la llum de dia, encara que vaig tranquil perquè vaig preparat. Primer va bastant pla, però poc a poc es va decidint a baixar. Es deix a la dreta les runes d’una barraca al moment que el camí fa una esse. Va baixant a trossos decidits i a trossos suaus fins a la pista que va al Mas Blanc.
D’aquí fins al final ja no hi ha cap problema, tampoc ho he tingut abans, ja que la pista està cimentada i passa per terreny obert, pel que la blancor de la pista em dona llum suficient. Quan arribo a empalmar amb la pista de pujada em foto a riure al pensar que abans deia que si arribava a temps aniria a visitar el Mas del Murtrar.
Arribo al cotxe a les set en punt després de fer uns set quilòmetres tres-cents. He quedat molt content de que he pogut fer pràcticament tot el previst i no m’he cansat, i he arribat amb poca llum però suficient. Ara a esperar les pròximes sortides. La part negativa es la quantitat de processionària que comença a haver en els nostres boscos.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000


000000000000000000000000000

Tossal de l'Infern i Fita Alta des de Miralcamp

Al fons, a la dreta, Tossal de l'Infern

Fita Alta

L’excursió d’avui ha estat per comprovar el meu estat desprès de l’ensurt del dia 29, posterior anada a urgències al dia següent, per seqüeles d’aquell dia, i les ressaques de fi d’any i dia de reis (ressaques i no per beure), pel que he triat un tomb que ja tenia preparat des de feia temps, i del que no trobava mai el dia de fer-ho. Es tracta de fer un dels dos competidors per ser el cim més alt del Pla d’Urgell, el Tossal de l’Infern, i per arrodonir el tomb fer de nou la Fita Alta, tot això des de Miralcamp, prop de Mollerussa.
Desprès d’estar varis dies comprovant la previsió del temps, sent conscient que la temperatura seria més aviat baixa, creia que les boires ja haurien marxat. Fet que des de que he deixat la N-240 només passar les Borges Blanques, ja ha quedat ben palès que no era així. He trobat una bona boira des de la nacional fins al poble, i la carretera una mica gebrada.
Aparco el cotxe davant de la zona esportiva, i surto quan passen quatre minuts de dos quarts de deu del matí. Hi ha molta boira i l’entorn està molt gebrat. Al passar pel davant del camp de futbol hi ha unes quantes persones que estan comprovant l’estat de la gespa. Parlo amb el cuidador, que està posant els banderins de les cantonades i em comenta que intentaran retardar el començament del partit o anul·lar-lo ja que ara es una pista de patinatge. El cementiri que està a cent-cinquanta metres de l’avinguda per on estic sortint, quasi no es veu. Aquesta avinguda era una Carrerada Reial. A l’arribar a l’alçada d’una gran bassa, agafo a la dreta, i després d’una petita marrada, baixo a l’alçada d’uns camps, per creuar un camí i pujar seguidament al Tossal de l’Infern, on no es sap exactament on està el lloc més alt. M’estranya molt que estan considerat el cim més alt del Pla d’Urgell, o al menys en competència amb un altre, no hi hagi alguna fita que indiqui el punt més alt.
Baixo a buscar el camí de Torregrossa per seguidament agafar la Carrerada Reial, el que no sé si es la mateixa de sortir del poble o es un altre. Hi ha la possibilitat d’agafar una pista recent feta o retocada o la Carrerada, jo agafo aquesta última. La visió continua sent molt justa.
Al poc de deixar la Carrerada per seguir la pista que va paral·lela a la séquia, pujo a un senderó, que també va paral·lel i que em fa la caminada més agradable. Creua la séquia, després la carretera i vaig directe cap a un altre séquia, que per creuar-la s’ha d’anar per la dreta, per un rastre trepitjat, pujar un desmunt, on la séquia queda soterrada, per arribar a una pista i d’allí fer la pujada a la Fita Alta. A l’altre costat de la pista que hem agafat hi ha un petit embassament on l’aigua de la part de la superfície està glaçada. La pujada a la Fita Alta es una mica enutjosa però curta. Dalt al vèrtex faig la foto de rigor, encara que ja me la vaig fer a l’any 2009. Estic poca estona ja que fa fred que es sent més a l’estar parat, a més la visió es quasi nul·la. En principi tenia la intenció d’allargar-me fins el poblat ibèric, però he quedat per dinar a casa i no vaig sobrat de temps. A més me’n recordo que estava tancat i totalment menjat per l’herba.
Baixo per on he pujat, i per la pista, que es la Carrerada Reial de Mollerussa, vaig de tornada cap el cotxe. Passo pel costat del Camp de Vol de Mollerussa, on hi han varis cotxes aparcats dins del recinte, però deuen estar al bar ja que no crec que voli cap avió. També pel costat d’unes noves instal·lacions d’atletisme, una mica separada de Mollerussa, i pel costat d’un circuit d’autocros, que per cert que des de que seguia la Séquia de la Serra he estat, sense parar, sentint el brunzir dels motors, no sent massa agradables el seu soroll.
A l’alçada del circuit faig l’errada del dia, avui només aquesta, ja que hauria d’haver seguit i agafar a la dreta la següent cruïlla, però agafo aquesta i a l’alçada de la segona gran bassa la tombo per darrera, en comptes de deixar-la a la dreta, tot baixant, i s’acaba el camí i vorejar-la, tenint un tros estret entre la bassa i la caiguda, fa que la tombi molt lentament. Una vegada aconseguit, ja sense més problemes, creuo la carretera, i entro a Miralcamp pel Camí de Torregrossa. Visito una mica el poble, i arribo al cotxe a un quart de dues, havent fet uns onze quilòmetres vuit-cents.
Ha estat un dia amb molt poc desnivell, sense visió, i la poca eren camps, la majoria de conreo, completament blancs. Els camins amb trossos de glaç, sense molestar al caminant, però amb un fred que poc a poc anava calant. Sort que ha estat curta i anava abrigat. M’he trobat a tres petits grups de «btteros», a tres corredors sols, m’he creuat amb un cotxe amb un gos correnta al davant, del que m’he fet amic ràpidament, he escoltat escopetades que m’han fet pensar si m’els trobaria, i he vist una gran quantitat de caus, possiblement de conills. Curta, freda, sense visió però he quedat satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Tòrrec, La Vansa, Serrat Gramanet, Santa Cecília, Cingle de la Tosca

Coves de La Vansa

Santa Cecília

Avui ha estat d’aquells dies que les circumstàncies han fet que al final hagi tingut un punt negatiu, tal i com anirem comentant. Al setembre del 2015 en Josep Maria i jo vam intentar fer una caminada des de Tòrrec, que passava per la Cova de la Vansa, habitades fins meitat del segle passat, pujava al Serrat de Gramenet, visitava l’ermita de Santa Cecília de la Fabregada i tornava al poble per la Serra de la Tosca. Aquell dia quan vam arribar a Tòrrec estava plovent i el cel completament tapat, pel que ho vam deixar per un altre dia. Ahir vam decidir tornar-ho a intentar,. Arribem al poble, ens preparem i sortim a mig quart de deu del matí pel Camí dels Planells, està tot gebrat i emboirat. Al sortir trobem a un senyor passejant un gos i li preguntem pel temps, i ens diu que fa dies que no veuen el sol però que per la part alta, potser que si.
Deixem la pista per agafar un camí que entre el mullat que està, l’estretor del mateix i un doble tub que porta aigua al poble, ens fa caminar malament. L’entorn està molt gebrat. En dos llocs que s’ha de baixar per roquer, tenim petites dificultats, ja que el gel produït per petits forats a la màniga ens fa que no puguem passar pel lloc idoni. Llàstima de la manca de llum, ja que el gel als arbres fa molt bonic. Arribem al Barranc de les Planes, que creuem amb molt de compte, una mica més amunt d’on creuan els tubs de l’aigua agafats a una biga que fa de pont, però que no ens veiem en pit de passar pel damunt.
Rodegem la part baixa del Serrat del Botiguer per seguir paral·lels al Barranc de la Fontfreda. Al poc ja veiem els habitatges arruïnats dins de la Cova de la Vansa, però hem d’anat una mica aigües amunt per trobar el pas. Quan enfilem cap les coves hi ha un tros del camí que conserva molt be l’empedrat, al ser antic camí de bast.
Ens van trobant diferents habitacles, on els primer semblen antics corrals. Es admirable, els treballs de petits marges i escales de pedra, per comunicar tota la banda dreta de construccions amb les de l’esquerra, i entre si. Tot amb grans pedres fent de vorera al petit cingle. Les construccions de l’esquerra deixa veure tres possibles habitatges (un amb doble pis), i construccions annexes. Al costat de les cases més al sud han posat uns taulons damunt de pedres per poder seure, i allí aprofitem per esmorzar.
Com teníem ruta a seguir, deixem les construccions més al sur per un altre dia. Retrocedim una estona fins a deixar la pared a tocar, encara que la continuarem tenint a l’esquerra, però separada. El camí es bonic. Anem seguint els tubs de l’agua. Al poc començarem a tenir problemes amb el track, fins aquí encara es veia clar per on anar, però es bastant dolent, a casa comprovaré que deu estar gravat sobre mapa no sobre el terreny i amb molt pocs punts, pel que son llargues línies rectes (perquè no ho hauré mirat abans de sortir?). Ens costa molt trobar l’entrada al grau, barallant-se amb la vegetació i després que estem a punt d’abandonar i tornar cap el cotxe, trobem unes poques fites que ens porten. La pujada dalt del grau té una petita grimpada fàcil pels que tenen agilitat.
Des d’aquí vindrà un quilòmetre dos-cents, aprox., de terreny aspre, sense camí definit, amb continus rastres que finalitzen en trossos difícils de moure’s per la vegetació, i això contínuament. El terreny està blanc per la gebrada i la boira no es deix veure més enllà de la carena on som. Quan ens apropem a un coll que separa el Serral de la Cova del que venim, es comença a obrir la boira deixant-nos contemplar el Montsec, Lo Pelat i el Cingles de Cuba, amb tot seu esplendor, però no la vall on conserva la boira. Agafem pista avall, per deixar-la per anar cap a Santa Cecília. Per arribar hem de triar entre dos camins sense saber quin es el correcte, el track marxa pel mig, destriem el de l’esquerra. El de la dreta ens fa arribar a uns camps de conreu, amb molta brossa a la vora que ens dificulta l’entrada. Vorejant el camp trobem un sender que es va difuminat, però al dret, mercès al waypoint, no al track, arribem a les runes de l’ermita, Conserva el arc de l’absis, tres parets no completes i un tros de teulada. Al seu recer, al sol, parem a dinar. Jo començo a estar molt preocupat perquè m’adono que arribarem fosc, i no tenim ni idea de com està el camí de baixada. Son les tres i ens queden una mica més de cinc quilòmetres, segons el track, penso que si el camí està be, encara arribarem, però justos.
La baixada a creuar el Barranc de Cuba es un altre drama, primer trobem un bon rastre, però aquest es va dividint i cada vegada es menys clar. Tornem a estar fotuts, però barallant-se amb la vegetació arribem al barranc i trobem com travessar-ho de manera fàcil. Per anar a buscar el track, per seguir l’orientació, ho fem per un rastre, una mica vistent. Ens fa pujar a la Serra de la Tosca, i des d’alli comença la baixada, on a trossos es difícil de seguir, i hem d’anar rectificant de forma continua la direcció. S’ens està fent fosc. Hi ha una desgrimpada i aviat unes ziga-zagues amb fites, per sort, llavors seguim una lleixa per un petit rastre, on a la dreta sembla que hi hagi un estimbat. El company ja ha encès el frontal i jo ho faig al poc. Contínuament vaig mirant el gps, com porto piles de recanvi poso la llum a màxim. Se m’acaba la llum del frontal (de no fer-la servir i no recarregar-la sovint, no m’ha durat gens). Veiem les llums del poble, però tenim en mig el Barranc de Tartera, i quan el terreny gira a l’esquerra no trobem o no sabem veure la continuació del camí. Ens belluguem una mica, però ja veiem que amb només el frontal del company, llums dels mòbils i del gps ens serà impossible sortir d’alli, pel que a un quart de vuit ens decidim a trucar al 112.
Una vegada el 112 ens passem amb bombers ja es comencen a prendre decisions, mitjançant whatshap enviem la nostra posició, ho prefereixen a la que havíem donat des del gps. Al poc veiem les llums del cotxe que entra a Tòrrec, mentre des de la central ens han trucat varies vegades, sobre tot interessant-se per la mostra salut. Fa humitat pel que comencem a estar entumits. El rescat triga a arribar més de dues hores. Venen tres xavals, bombers voluntaris d’Artesa de Segre, que amb una voluntat exemplar, però sense mitjans, arriben on som nosaltres. Han vingut al dret entre l’espesa boscúria i travessant dos barrancs, per sort no gaire fondos, només guiats pel la situació geodèsica marcada en un mòbil amb el google maps.
Els cinc amb quatre llanternes (entre llanternes i frontals), de les que una que està a les últimes, i al dret guiats novament pel google map, arribem on han deixat el cotxe després d’un hora u quart. Això si, sans i estalvis, i amb molt bon humor els cinc. Amb el cotxe de bombers arribem a Tòrrec i després de que prenguin nota dels nostres dni,s, ens acomiadem, agraïnt-lis la seva labor.
Avui hem fet a peu uns tretze quilòmetres tres-cents, d’ells un quilòmetre sis-cents amb els bombers. Ha estat un dia atziac, en que s’han ajuntat varies malastrugances, primer ens hem gronxat massa a les coves, després portàvem un track molt dolent, el terreny no era apte per anar massa depresa doncs la majoria eren rastres que desapareixien, no portava suficient càrrega a les piles. Junt a un terreny gebrat que també ens ha fet anar més poc a poc. Haurem de prendre bona nota del que ha passat per que no hi tornem a caure amb els mateixos paranys. Tot això ajuntat, a que degut a la boira no hem pogut apreciar l’entorn.
Només trucar al 112 també hem trucat a casa per avisar a la família, i quan estem al cotxe ho tornem a fer. De camí cap a casa parem a Tàrrega a fer una beguda calenta, no havíem trobat res obert abans d’aquí. Ara a pair el que ha passat i prendre nota per que no torni a succeir, però contents del final feliç,

Prefereixo no penjar el track, per el que he explicat. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sant Maurici de la Quar, Santuari de la Quar, La Portella i Serrat de Sant Isidre

Santuari de la Quar

Sant Pere de la Portella

Avui a més d’anar acompanyat pel Josep Maria també ens ha acompanyat el Bernat, aprofitant que té uns dies de vacances i està per aquí. Hem arribat a Sant Maurici de la Quar, hem aparcat en un lloc destinat per això, encara que quan tornem veurem algun cotxe aparcat on ha volgut, i hem sortit quan era quasi un quart de deu del matí, amb una rasca que es feia sentir. Sortim per l’antiga pista, ara asfaltada, que va a la Quar i a la Portella.
Al poc, la deixem per agafar un camí a l’esquerra. Es un camí que va resseguint una línia elèctrica i un rierol que baixa des de Colltinyós. Anem per part obaga, que a més està molt molla. El terreny es molt rocós, encara que per cert no es pedra de la que rellisques fàcilment. A l’esquerra es veu el Serrat de Sant Isidre i la seva ermita, tota la part alta ben solejada. Passem quasi a tocar la masia de Colltinyós i creuem la un ramal de la carretera. Aquest ramal finalitza a la Baumeta, on baixant hem tingut algun problema. Si ens girem enrere es veu el campanar de Sant Maurici. Ja anem per part solana.
De seguida de passar Colltinyós entrem en un grau, que era camí de bast. En un tros el camí passa pel damunt d’un gran marge de pedra, fet per aquest ús. Al arribar a un retomb ens trobem amb el camí destrossat pels grans pedres que fa anys es van despendre de la paret. Arribem a una pista retocada de fa poc, que seguim a la dreta. Veiem dalt del seu turó. l’edifici del Santuari de la Quar i al fons els Pirineus nevats. El bosc encara conserva part del seu marronós de la tardor, ja que no ha caigut totalment la fulla dels arbres de fulla caduca. Del Coll de Canes i en lleugera baixada arribem al Coll de la Creu de Jovell, on creuem la pista que va a la Portella. Al costat de la pista hi han un pal indicador, uns cartells de fusta, un plafó del Santuari de la Quar i una creu de fusta.
Aquí comença la verdadera aventura del dia. Seguim amunt cap el santuari, però porto dos tracks un que entra per la seva part de darrera i per pista, més o menys bona, i altre que em diu que segueix la carena, que hi ha una petita grimpada i que es una mica aèria, tot sense més importància. Comencem a pujar, deixant la pista bruta però fàcil de seguir, per anar per un rastre una mica difús, amb algun arbre caigut de més. Poc a poc ens anem acostant a la paret granulosa, i jo em començo a preocupar. Quan ja estem a la paret, per sort no totalment vertical, si amb molta inclinació, el Bernat passa al davant i més o menys ens va marcant per on pujar. Indubtablement jo necessito mans, peus i .... Hi ha algun punt que desisteixo de mirar a la dreta, ja que anem molt pegats a l’espadat. A l’esquerra la caiguda també seria fatal, però per la vegetació (que no ens pararia) no es veu la vertical. Poc a poc anem avançant i jo pensant que en mala hora he triat pujar per aquí, i quan arribo al lloc que sembla més difícil i em semblava que no ho pujaria, amb una mica de petita grimpada es soluciona, i ja s’està dalt a l’altre costat de la tanca que voreja la mola on està el santuari. Menys mal que hem pogut sortir ja que la reculada, per aquí, es impensable, al menys per a mi. No cal dir que hi he patit molt i se m’ha fet molt llarg.
Una vegada passada la tanca, sense problemes, passem pel costat d’una senyera dalt d’un alt i prim pal metàl·lic i veig en una vora un clau geodèsic. Com ja respiro amb normalitat, fotografio el clau, una mania com un altre, i m’adono que en tot aquest tros de pujada no he fet ni una fotografia, i es que ho he pujat amb tots els sentits, i més, posats en la pujada. Per la majoria dels que pugin al santuari des de baix aconsello anar per la pista, potser més endavant es camí, encara que donin un rodeig, segur que guanyaran temps i patiment. He dit la majoria, la resta que faci el que creguin convenient.
Arribem al santuari i llavors m’adono que aquí vaig estar fa uns quants anys, encara que no me’n recordi quan. A l’esplanada empedrada on està les entrades als diferents edificis annexats parem a esmorzar. Abans hem passat una petita capella, a la part baixa del santuari, de la verge de Fàtima.
Al fons a la dreta es veu les construccions de la Quar i a l’altre costat hem pensava que era la Portella però després he comprovat que no ho pot ser ja que tenim en mig el Serrat Llarg i el Serrat de Busaroques que ho tapen.
Una vegada a casa i mirant apunts vells, no organitzats, he trobat que vaig estar aquí l’any 1999, i des de la Quar vaig baixar fins a Sant Maurici, on en el bar em van omplir les 2 cantimplores que portava, buides. I com anècdota copio el que vaig escriure sobre la Quar: «Arribo a dalt, està en obres, els paletes diuen que estan intentant deixar les coses tal com hi eren fa molt anys, i que faran un petit refugi, ara sembla un bunyol, però està en construcció, ja veurem». Ara la veritat es que el que devien arranjar (?) fa pena, amb un blanquejat de les parets que està marxant ràpidament. I tot l’entorn està completament descuidat.
Sortim en direcció nord, i quasi ens empassem la cruïlla a la dreta que hem d’agafar. Acabava de fer un comentari, «mira aquí hi ha un sender i amb fita a l’entrada», miro el gps i resulta que es el nostre. Si haguéssim seguit hauríem arribat a la Coll de la Creu de Jovell, on ja hem passat abans. La baixada, en principi es forta i molesta ja que està moll i rellisca una mica, després es fa agradable, anem completament emboscat per corriol una mica trillat. Hi ha molta humitat. Arribem a una pista on teníem dues opcions, o per la dreta per anar a buscar el Coll de Gavatx i per pista de cotxes, no sé si totalment, arribar a la Portella, o per l’esquerra per pista bastant emboscada i humida, encara que també ample. Com que no em fixo que estem en aquest punt i sabem que la Portella està a l’esquerra agafem aquesta última. La humitat es deix sentir una mica, però seguim contents, ja que l’entorn es bonic. La pista s’acaba i uns metres abans surt un corriol a la dreta, relliscós, tot baixant. Arribem a enllaçar amb l’opció anterior, i hem de recular per visitar la Font de l’Abat, amb un bon raig d’aigua. La veritat es que per tot arreu regalima aigua, pel que fa que sigui una raconada digne de visitar.
Seguim per pista, tot pujant i arribem de seguida a Sant Pere de la Portella, una antic monestir benedictí, que, encara que ha tingut alguna restauració recent, està en una estat bastant lamentable per ser un be cultural d’interès nacional. El campanar està adossat a l’església, i al davant estava el cementiri, on queden sis nínxols buits i una creu trencada (possible d’un enterrament a terra). El que eren les dependències annexes a l’església estan completament enrunades, veient-se en una, per una reixa, que han fet obres, ara abandonades, i que semblen un bon bunyol. La casa dels frares a l’oest i quasi a tocat, també està ruïnós, com una torre en mig de les edificacions. En canvi al costat esquerre d’aquestes han construït, o reformat un habitacle, per magatzem, amb una porta verda que deuria estat penat pel impacte visual que fa.
Baixem a creuar el Torrent de Cal Moliner, per agafar seguidament a ma esquerra, el Camí Ral de Berga a Olvan. Els repetjons de pujada es deixen sentir. Hem d’anar amb compta ja que està tot moll i es terreny molt rocós. Creuem tres vegades unes pistes, sense deixar la forta pujada. A la quarta l’hem de seguir una petita estona per deixar-la seguidament. El camí s’aplana una mica i podem caminar amb una mica més de soltesa. Arribem a un altre pista que ens porta al Coll dels Graus. Comentem si dinar aquí o dalt i decidim fer-ho dalt.
Enfilem per un camí que encara que en pujada. es fa sense problemes fins un altre collet. Aquí agafem a l’esquerra ja «atacant» la part alta del Serrat de Sant Isidre. La rampa final, el Bernat la fa més al sud, grimpant una mica, i nosaltres una mica mes al nord per un rastre i un roquer que sort que té lloc per posar els peus i una bonica branca final per agafar-se. Es trobem tots a dalt de la mola. L’ermita de Sant Isidre de la Quart es una petita ermita, amb altar, una fotografia del que havia estat la figura de sant Isidre, uns florers amb flors i un petit pessebre dins d’una llauna d’una beguda de coca. A l’entorn hi ha uns tancats fets amb teules, amb algun arbust mort a dins, i algunes rajoles amb inscripcions. Una vegada completat la visió de tot l’entorn i de la seva magnífica miranda, ens anem cap el vèrtex que està en una punta de la mola. Resulta que hi ha una petita desgrimpada, un pas una mica aeri i estret i després una petita grimpada, res que no sigui completament factible ja que estem parlant d’uns dos metres, com a màxim d’alçada, però jo em poso nerviós, encara porto el sostrec de la pujada al santuari i estic cansat, i no el vull passar, no volent escoltar els consells i les ajudes que m’ofereixen els companys; estic a deu metres del pilar. Me’n vaig cap a l’ermita mentre ells es fan fotografies al costat del vèrtex. Ens reunim tots i asseguts en un tronc aprofitem per dinar.
Una vegada dinats i notant que la temperatura comença a baixar, busquem per on baixar, no es gaire factible per on ha pujat el Bernat i dificultós per on hem pujar nosaltres dos. Trobem un bon baixador, es el camí per pujar, a la punta nord i cap a l’est. Va a trobar fàcilment el camí de pujada i arribem al Coll dels Graus. Baixem per pista, i encara ens trobarem en un altre embolicat, encara que aquest es menys dur i important. Baixant per la pista m’adono que ens em empassat una cruïlla, reculem fins on hi ha un cartell de Sant Maurici (se l’havíem empassat), i al segon cartell ens fa baixar per una pendent relliscosa i un roquer on han picat una escala a la vertical, tot i que han posat trossos de fusta com esglaons, es com una temeritat fer baixar per aquí, sort que a vegades assegut i deixant-se relliscar també es pot baixar. Ens porta a un tanca de fil ferro que ens separa d’uns prats amb vaques pasturant, que al veure’s arribar ens queden mirant. No sabem si entrar al camp o seguir entre tanca i la paret rocosa, per un rastre bastant difús, preferim aquest i les vaques ens van seguint en paral·lel. Arribem a camp obert, camp de pastura, sense rastre de camí. Les vaques ens van seguint. Pensem que sort que estem a l’altre costat del fil ferro. Sort del gps i de Bernat que s’avança, podem trobar la continuació, del camí. Pel que sembla abans passava a tocar la Masia de la Baumeta i ara ho volen desviar, i s’han menjat un tros de camí, i fins que no arribes fora del conreu, fent una «L» no trobes un pal i la continuació. Aquest camí va baixant, a trossos confús amb un barranc, el mapa no ho té.. No cal dir que també està tot humit. En un tros de pendent m’agafo al ferro que aguanta el fil ferro, i em dona una petita descàrrega elèctrica,  Ja arribem a Sant Maurici, parant primer al bar, que està obert, després de fer uns catorze quilòmetres. Manquen dos minuts per les cinc, i la temperatura ha baixat molt, i el sol ja ha marxat.
Un dia molt maco de muntanya, encara que la pujada al santuari ha estat molt dura, al Serrat de Sant Isidre, dura, i al final les cames han arribat bastant tocades. L'únic desagradable de la caminada d'avui ha estat veure la gran quantitat de bosses de processionària que tenen els pins de les nostres muntanyes. Baixant entre la Baumeta i Sant Maurici ha hagut un moment que els pins més allunyats semblaven nevats, potser que les nostres autoritats es comencin a posar les bateries (millor que les piles).
Encara que no ho sembli, al cotxe i de tornada he començat a pensar on anar a la setmana que ve.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim del Castellar i Roc de la Guàrdia des de Collsuspina

Pont de l'Escanyolit

Torrent de l'Espina

Avui ens hem tornat a anar a unes dos hores de casa, aquesta vegada a la nova comarca del Moianès, abans pertanyent a Osona, exactament a la ciutat de Collsuspina. La intenció es fer la mateixa ruta que la Caminada Popular de Collsuspina, de l’agost del 2015, però amb una variació. Arribem a la ciutat, aparquem al carrer Major, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou del matí, pel Camí de l’Espinoi.
El recorregut seguint el track no té cap problema encara que hi ha un punt que s’ha d’anar amb molt de compte, a la tercera creuada del Torrent de l’Espina, ja que l’entrada del camí no es veu, en realitat hi ha una marca blava en una branca, no visible des de la pista. Allí he posat una petita fita, no he trobat a l’entorn pedres mes grosses.
Referent a la caminada, hem sortit de Collsuspina, amb un temps una mica fred però ja es notava que aquest duraria poc, feia sol, encara que el cel no estava completament net de núvols. Una mica abans d’arribar a la Granja de l’Espinoi hem agafat una pista verdosa, humida i amb algun toll, a ma esquerra. Hi ha un tractor treballant en uns camps més amunt nostre. El paisatge es molt bonic, camps verds i combinació d’arbres de fulla perenne i de fulla caduca, i aquests encara no han perdut totalment la seva fulla, o sigui que tenen un colorit marró llampant, igual que el terra per les fulles caigudes. Anem canviant de pista, sempre agradables i sempre en sentit descendent. Aquí hem passa una cosa curiosa que no he acabat d’entendre. Els waypoints em surten una mica desplaçat de la seva situació real, em penso que es que estan mal col·locats però a casa veig que estan be, però sobre el terreny no m’ho senyalitza correcte. El primer es una balma, encara que per mi no té res de balma, que està després d’un retomb i a uns quaranta metres, i a mi m’ho senyalitza al mateix retomb. La busco al retomb però ja es veu que allí no hi es, si es que no està en mig de l’espadat que tenim als peus. Continuem i als 40 metres hi es a la dreta del camí. Senyalitzo amb un nou waypoint, que resulta que a casa em coincident amb el que portava. Coses rares que té la tecnologia.
El sol ens ha marxat ja que ens ho tapa la Serra de Santa Coloma, però en una finestra solejada parem a esmorzar, ja que veiem que quan creuarem el barranc, anirem per l’obaga. Pugem una mica per la seva vora i ens asseiem dins una balma, això si que ho es, on ens arriba força sol.
Baixem a creuar el Torrent de l’Espina, i busquem on està la Font del Faig, sense trobar-la, on em marca el waypoint no hi es, després comprovaré que on em marca ara no es on està marcada, tal i com he explicat abans. Creuem el torrent dues vegades més. L’entorn es molt maco amb un color marró molt bonic. Es dels trossos que mereix la pena fer-ho quan la vegetació està així. A la segona creuada del barranc no veiem el sender que marxa a l’esquerra i seguim, creuant un torrent subsidiari i seguin una pista humida amb una catifa de fulles marrons. A l’estona miro el gps, ho ha faig periòdicament quan no hi han cruïlles per assegura-me, i llavors veig que ens hem empassat el lloc per on havíem d’agafat, reculen, i mercès el gps trobem el pas per remuntar el Torrent de l’Escanyolit. Només hi ha problemes als trenta/quaranta primers metres, després el sender es veu clarament. El camí arriba davant de Ca l’Escanyolit, i per un pont de pedra estret, humit i força penjant segueix el camí. Aquí l’aigua ha fet una gran obertura per sota la pedra. No hi ha paraules, s’ha de veure. El company passa i jo no m’acabo d’atrevir. Està clar que hauré de passar, però tombo la casa per darrere. Encara que estigui menjar per l’herba i no quedi quasi res en peu, tot fa suposar que era un molí. Per la banda de dalt trobo un bon rastre per creuar el torrent i m’estalvio creuar el pont, que la veritat em feia respecte. Ens trobem al camí, a l’altre costat, però com aquest també té continuació en la direcció contraria, el seguim enrere per veure si podem veure el pont per sota, i efectivament baixem al torrent, i des de sota encara fa més impressió. Pel torrent, força humit i verdós de molsa i similar, baixa un rajolí d’aigua, i en una molt petit toll hi ha una grup d’ous, on l’aigua va ajuntant més i més. Creiem que podrien ser de granota o gripau; son suposicions ja que no som entesos.
Ara el camí ja es més marcat i trillat i ens porta a una pista. Passem pel costat de un gran roure on a un costat hi ha un bassot i a l’altre un pou a nivell de terra, amb aigua molt marronosa. Arribem on hi ha un dels nombrosos pals indicadors, aquest ens diu que estem a l’Espina, que es el nom de la magnífica masia que tenim al recte, a nivell superior. Deixem la direcció nord per agafar cap a l’est fins el Coll d’Heures, on enllacem amb el Camí de Santa Coloma Sasserra a la Pollosa, seguint-lo fins a la Collada. Caminant per aquest camí el sol s’amaga darrere del núvols, i serà per tota la resta del dia.
A la Collada deixem el track de la caminada popular per agafar a la dreta, asfaltat, per deixar-lo de seguida per un sender que puja quasi seixanta metres de desnivell amb un recorregut, segons mapa de cent-cinquanta metres, que per cert sembla una eternitat. Tinc la creença que encara que es veuen xafades i relliscades de peus, aquest no era un camí sinó un tall a la vegetació per passar uns tubs, possiblement d’electricitat, dels que hi han trossos a la vista. Arribem a un petit replà, on ens ve un sender per la dreta, potser es un camí per pujar de forma més fàcil fins aquí, però no hi es als mapes. A més un surt un corriol que puja cap a la Creu del Castellar, que l’agafem. Arribem a un roquer que em de grimpar, es fàcil però no a les persones sense massa agilitat, com jo. Anem cap a l’esquerra, cap a la dreta no ho sembla, per si podem pujar a peu mateix de creu, i no veiem com fer-ho, retornem i abans de desgrimpar el company passa cap a la dreta i allí si que es pot pujar. La creu es immensa, i on hi ha una llarga inscripció en record d’un difunt, José Maria Costa Forcada (Vic 40 - Lyon 68), i al peu i gravat al seu costat, «año 1902, J.M.» i potser hi havia un creu de ferro que ara només quedat un tros de metall clavat al terra i quasi al seu nivell. O potser era un indicador de coto, o altre.
Baixem i surtin al camí d’arribada i seguim cap el Castellar. El petit tros fins a la pista de cotxes, i a l’esquerra, està ple de grans roques. El cim del Castellar està ple d’antenes, quatre o cinc amb grans torres amb un munt de «rentamans» repetidors, i varies torres més, mono-repetidores. Trobem el vèrtex dins d’una petita tanca que està a dins d’una gran tanca d’una de les grans instal·lacions repetidores. Hi han forats a la tanca per entrar i sortir, però com vull fer la fotografia amb disparador automàtic, la faig des de fora ja que en cas contrari jo no tindria temps d’entrar-hi.
Trobo un camí de baixada que no cal retornar per on hem vingut, però no es el que tenia mig previst, però com aquest no era gaire segur, agafem el que trobem. Es una baixada per camí ample, humit, i agradable de seguir. Arribem quasi a la carretera, on està els Revols de la Pedrera, agafant a la dreta cap al Mirador del Roc de la Guàrdia. Allí hi ha un gran mirador de la plana, llàstima que la lluminositat no es la del matí, a més fa una mica de frescor. Seguim cap el Mirador del Pirineu, i la taula d’orientació ens indica una serie de punts que no els podem apreciar. Tornem al primer on en un banc aprofitem per dinar. Mentre ho fem ens arriba un gos amb collar que va revolotejant pel nostre tombant i al veure que no li fem cas, marxa al trot. Retornem cap el punt prop de la carretera i allí tenim una petita confusió, ja que no sabíem que la Guixera del Garet era un mas, ens pensàvem que podria ser una guixera abandonada.
Arribem a la Font de la Pollosa, amb l’aigua canalitzada, sota mateix de la carretera. Per aquesta passem el Coll de la Pollosa, i ens fixem que a l’entrada de la Masia del Garret hi ha un cartell on indica aquest nom i el de J. Costa, que ens fa pensar que la creu del Castellar ens en memòria d’algun familiar, amb la connotació que el roc i la creu es veu perfectament tant des d’aquí com es pot veure des de la gran masia.
Agafem a l’esquerra, a tocar Cal Jordà on ens saluden uns quants gossos des de darrere la porta i tres galls d’indi darrere d’un tancat. A l’Obaga del Pla de Querol canviem de direcció que ens porta a tocar els Tres Roures, no es que siguin monumentals però fan patxoca. Una curiositat es que canviem varies vegades de ser la Bosc de Casanoves al Bosc de Casanova, i a l’inrevés. Crec que es podrien posar d’acord en el nom. Per cert, l’entorn es molt maco, tot i comptant la poca llum i que les fulles a terra ja han perdut molt del marró bonic, segurament perquè ja fa més dies que han caigut.
Entrem al camí Ral de Vic a Manresa, que segons un plafó no era carreter en tot el seu recorregut, si que era un camí carreter total el que ara es la carretera, quan ho van fer. Entrem a Collsuspina amb pujada, trobant el Carrer Major en perpendicular. El restaurant Can Xarina, l’edifici del davant que es hostal i l’ajuntament estan il·luminats per rastres de bombetes nadalenques, fa bonic. No trobem cap bar obert pel que hem d’aturar-nos a Moià, de camí cap a casa, a prendre un cafè de final caminada. Avui hem arribat al cotxe a les cinc i cinc desprès de fer més de catorze quilòmetres vuit-cents, en una dia dels que quedes satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000