Congost de Mont-rebei des de la Pertusa

Mare de Déu de la Pertusa

Congost de Mont-rebei

Avui toca anar amb el grup dels Caminants i el lloc triat pel coordinador, el Santi, ha estat el Congost de Mont-rebei. Ens hem trobat 14 caminants a l'aparcament del Coll de la Pertusa, i quan manquen deu minuts per les nou hem sortit cap a l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, per esmorzar. Una vegada ben alimentats, jo no ho he fet ja que no tenia ganes, ben tips de gaudir del paisatge, tant el que es veu cap el Pantà de Canelles com el que es veu riu amunt, i fet totes les fotografies que hem volgut, retornem cap el coll per començar la caminada cap el congost. Des del camí entre el coll i l'ermita, dalt de l'estret i llarg roquer hi ha les restes d'un altre construcció.
El camí que hem de seguir es GR, a més arranjat i senyalitzat per «Caminos Naturales». Al poc de sortir veiem, en un gran roquer de l'altra banda del riu, dos grups d'escaladors. El camí està molt trillat degut a la gran quantitat de gent que passa per aquí. Es pot comprovar la bona conservació del marge que aguanta el camí en la seva banda de la pendent avall. Estem passant pel Camí de Mont-rebei. Al poc trobem una placa que indica una via ferrada i un camí molt ben margenat i trillat, al menys al seu començament, que segueix el Barranc de la Pardina, però a un nivell bastant més elevat. De seguida, el nostre comença a baixar fent esses, encara que hi ha gent (no dels nostres) que sempre han de retallar-les encara que això comporti destrossar els camins. Com ja es normal, aquí he quedat l'últim, i uns altres grups ja m'han avançat.
Creuem el Barranc de la Pardina, i es deix a la dreta uns grans i conservats marges que suportaven conreus del Mas de la Pardina. Em desvio a l'esquerra per veure la Font de la Pardina, no es veu amb facilitat, ja que està molt menjat per l'herba i hauria de baixar una petita paret de ciment de més d'un metre i no veig com la podria pujar després, però fent equilibris la puc fotografiar, i contemplar  tot el toll que forma l'aigua escampada, amb les blogs de ciment del que podria haver estat una les parets d'una petita bassa, escampats sota l'herba. El Mas de la Pardina era una gran propietat amb diferents habitatges, tots enrunats, on amb tota seguretat vivien varies famílies. Aquí he agafat a dos dels companys. I el camí comença a pujar seriosament.
Aquesta pujada, encara que no massa dura, es deix sentir una mica ja que ha sortit el sol que fa que agafem una bona suada. Quan anem agafant alçada es pot veure millor les grans parets de l'altra banda del riu. A baix, al riu, es pot veure bastants caiats navegant. Poc a poc anem guanyant alçada, passem pel costat d'una balma obrada que havia servit per guardar bestiar. Podem gaudir d'una petita foradada, que després d'uns revols passarem pel damunt, encara que no podrem gaudir d'ella, i si mirem enrere podrem veure la ratlla que fa el camí del Barranc de la Pardina, que hem deixat abans a la dreta. Aquí s'ajunta per uns moments el Santi, que ens estava esperant als tres últims, i ens diu que tota la colla han tirat endavant per veure de prop i/o pujar a les escales de Montfalcó, que per cert ja hem vist, de lluny, les inferiors i un tros del camí que porta a les superiors. Tenim la pared de la Serra del Mill a la nostra dreta.
Després de passar pel punt més alt de la caminada d'avui, el camí gira fort cap a la dreta, per dirigir-nos cap el Mas de Carlets. La visió aquí del Montsec d'en Lluís es impressionant. El mas està abandonat, arruïnat i comença a enrunar-se. Encara me'n recordo quan fa uns vint anys que vaig passar per aquí, quina diferencia de lloc. Aquell dia vaig arribar aquí, per un camí que enllaça amb el que anem una mica abans del mas. Ara ve baixada i segons els mapes comença el Camí Nou de Mont-rebei. La baixada encara que sigui sense treva es fàcil i bastant agradable, molt boscana. En els clars ja es comença a veure les escales superiors i el camí amb forta pendent que hi porta. Al poc i mirant una mica enrere i cap a la pared de l'altra banda del riu, es veu el pont que el creua, el camí cap a les escales, deu-ni-do la pujada, i les escales, només les superiors, les altres queden bastant enrere. Arribo a la cruïlla que porta a tot aquell invent, ben senyalitzada per «Caminos Naturales», i on es queden el Santi i els altres dos esperant a la colla que han anat cap el pont, però jo lis dic que vaig fent, ja que vull passar el Congost en solitari, de la colla em refereixo, ja que estic segur que trobaré gran quantitat de gent. Des del Mas de la Pardina, més o menys, i fins aquí, hem coincidit amb un grup amb nens, que ens anàvem passant uns als altres, ja que paraven pels nens més petits però després ens tornaven a passar. Els nens més grans ens passaven corrent. Des de l'entrada del Congost fins al final, en tots els trossos on no hi ha vegetació que dificulti veure la caiguda de l'espadat, a la dreta hi ha un cable de «treu-pors» que a mi em soluciona molt el meu problema. Tot el tros em creuo i m'avança una gran quantitat de gent, això sembla el carrer principal de qualsevol localitat en un dia de festa.
Com tot, el congost finalitza, però encara em vaig creuant amb gent. Sembla ser que ara el camí es diu Camí del Pas de Mont-rebei. Abans de creuar el pont penjant em creuo amb una parella de joves que em pregunten per on es el camí, si recte amunt, o per sota, jo els recomano el que he fet, que es per sota, ja que es totalment pla. El camí tomba fort a la dreta, seguint la vorera del riu, que ara va força ampla, es el Camí del Riu. El sol pica una mica ja que, des de que he sortir del congost vaig per terreny obert. Un tros del camí està inundat però ja està força trillat per on hem de salvar aquesta insignificant contrarietat. La pujada a l'aparcament es fa sentir una mica, cap a un pont de fusta, completament nou. Arribo a mig quart de tres. El primer que faig es canviar-me de sabates i samarreta i entrar a l'edifici d'informació a comprar una cervesa. També aprofito per menjar l'esmorzar, ja que a la Pertusa no tenia gens de fam. Mentre, els companys van arribant.
Quan som tots, en dos taxis de vuit places ens porten a Pont de Muntanya a dinar. Un dinar molt acceptable i abundant, molt ben regat, i amb molt bon humor. Després, els mateixos taxis, ens porten a l'aparcament del Coll de la Pertusa, tot passant per vora Tremp. I no cal dir que després cap a casa.
Ha estat un dia molt interessant ja que a banda dels agraïts paisatges i la agradable companyia hem pogut visitar, per fora, la Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, hem passat pel costat del que queda dels Masos de la Pardina i de Carlets, hem pogut veure, a l'altre banda del Riu Noguera Ribagorçana, les ermites vella i nova de la Mare de Déu del Congost i de lluny la torre de Xiriveta (o Girbeta), sense oblidar el congost i el riu.
Ara haurem d'esperar a que passi l'estiu per tornar-nos a trobar.
He eliminat les fotografies que surten clarament els companys i no pujo el vídeo que he fet, ja que no tinc el permís de tots ells. Tampoc pujo el track, ja que he tingut massa rebots de senyal i no crec correcte pujar-ho tal com m'ha gravat, ni després de arranjar-ho com he pogut. Ja hi han suficients a «inet» d'aquesta ruta.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000000000

Llordà, Castell de Llordà, Siall, Mare de Déu de la Posa, Parc Cretaci i Llordà

Llordà i el seu castell

Mare de Déu de la Posa

En Josep Maria i jo ens hem desplaçat fins al poble de Llordà, que pertany al terme municipal d'Isona i Conca Della, per fer un tomb per les seves rodalies, amb varies fites marcades a fer. Es un tomb que el Joan Josep ja em va recomanar l'any 2012. Arribem a Llordà, ens preparem i sortim quan manquen 5 minuts per tres quarts de nou del matí. El dia s'espera bo encara que a aquest hora fa una mica de rasca, però no ens tapem ja que pensem que la frescor se'n passarà tot caminant. Hem deixat el cotxe a l'entrada del poble en una petita esplanada a la dreta, deixant la visita per la tornada, encara que la previsió es tornar per la carretera, des de la C-1412.
Només sortir trobem un pal indicador on una sageta ens diu que al castell 30 minuts, que es per la pista cimentada, i un altre que 50 minuts pel camí vell de Siall. Jo vaig estar mirant a l'ortofoto i em va sembla veure rastres des d'aquest camí fins al castell, pel que l'agafem ja que encara sigui per un tros, sempre es molt agradable caminar per camins vells que per pistes cimentades. On més o menys tinc marcat que surt el rastre cap amunt, efectivament trobem un i ens dirigim per ell. Al poc veiem que aquest rastre té poc avenir, i es van succeint diferents petits rastres de mala petja, a diferents nivells, on hem de fer passes al dret per anar-los agafant, fins que estem sota mateix del castell i l'última pujada ha de ser per terreny descompost i amb molta inclinació, que fa que desitgem haver anat per la pista. Precisament en aquest tros trobem incivilització (una llauna buida de cervesa i restes d'obra que deu ser de la restauració). Però una vegada som a la pista, res més a dir, ni pensar que hem patit una mica. Aconsello des de Llordà pujar per la pista. Baixem una mica per ella, per veure el poc que queda de l'església de Sant Sadurní i d'una de les tres torres que hi havia en aquesta part del castell, no se veure cap rastre de la col·legiata. Entre el que queda de l'anomenat i l'entrada al recinte del castell, barrada per una porta metàl·lica, hi ha un clau geodèsic prop de l'estimbat, que aconsegueixo trobar (la fotografia ha quedat penosa) i al costat de la vegetació un plafó descriptiu, una mica degradat, del castell i la seva historia on hi ha la signatura de l'Arnau Mir de Tost. Un mica més al nord del castell, en el gran roquer parem a esmorzar.
Mentre esmorzem contemplem la bonica visió que es veu des d'aquí dalt, incloent algunes restes de La Vileta de Castilló (Llatzeret) a la carena que tenim entre nosaltres i Biscarri. Una vegada hem finalitzat ens possem novament en marxa, tot resseguint el camí cap a Siall. Al començament per terreny roquer, després per sender al costat del tallafocs per la línia elèctrica, amb dues possibles petites dreceres, però no una tercera, ja que porta a una marrada que fem, després per pista agradable, continuant per camí vell amb retombs a les pujades, després camí entre marges encara que algun moment s'ha de sortir i passar pels camps al estar tapat, i finalment arribant per la pista asfaltada convertida en carretera. Des de que hem arrancat després d'esmorzar hem vist, al cel, una gran quantitat de voltors revolant entre mig, crec, del Serrat de la Savina, el Tossal de les Vaques i Siall. Al passar per la cruïlla a Benavent una petita part els teníem damunt mateix del cap. També des del castell es veia uns núvols gens bonics que sortien per darrera de les muntanyes del nord, però quan hem arribat a Siall ja no les hem vist més en tot el dia.
Siall es un poble quasi completament arruïnat, i on sembla que només hi ha una o dos cases habitades i possiblement només una amb continuïtat. La font està sense aigua i sense el seu canó. Fa una verdadera pena tombar per un poble que havia tingut més o menys vida, en aquest estat, igual que molts dels que ens trobem per les nostres muntanyes. A part de les cases enrunes o arruïnades, l'herba es va menjant els carrers i les restes. Era un poble sense església però una de les seves cases s'habilitava per fer els oficis en les festes.
Deixem el poble per la carretera. Mentre caminem ens creua bastant ràpid un cotxe que sembla que ho condueixi una dona que treballi a Correus, i a la poca estona retorna, també amb una bona velocitat. Ens fa pensar que deu haver pujat per la paperassa de les eleccions del 27S. En un revolt deixem la carretera i seguim recte per pista, on hi ha un pal que l'única banderola indica cap a la Posa. Al entrar una gran sorpresa, ja que trobem una senyal de circulació prohibint el pas als caminants, o sigui que si anéssim en bici, moto o cotxe podríem passar. Nosaltres passem igualment, tenim com a referència el pal d'abans. Als pocs metres un pal ens indica que hem d'anar avall i deixar la pista. Després a casa he vist per l'ortofoto, que a pocs metres de la cruïlla hi ha alguna cosa no definida que m'hauria agradat a xafardejar, a veure que es. Un altre cosa es que ja baixant pel camí, pista antiga, hi ha un lloc que l'I.G.C.C. marca com a Sant Martí i Sant Antolí, però  com es normal no veig res, després llegint (hauria de llegir més del que ho faig, abans de sortir) sembla ser que hi han un munt des pedres que son les restes d'on es va trobat la verge de la Posa. La llegenda ja l'havia llegit, però semblava que estava al ras, i pel que es veu potser no era així. Encara que l'únic que he pogut esbrinar es la distancia aproximada des de Siall, i més o menys correspon a aquesta zona.
Seguim avall per aquesta pista zigzaguejant on poc a poc va creixent l'herba, contra més avall, més, fins que prop del Barranc de la Colomera ja està completament tapada amb només un fill de rastre, encara que es veu perfecte la seva amplitud.
Ara ve el punt més conflictiu del dia. La pista per la que baixàvem sembla que finalitzava a tocar el barranc, però el que era la continuació està perdut per un ensorrament. Nosaltres primer travessem el barranc per camí sembla que trillat, per als pocs metres tornar-ho a creuar. La primera per un fangar una mica dur i la segona pujant dos esglaons naturals que formen unes branques creuades. Ha anat millor creuar el barranc ja que si no entre les dues el terreny era completament de fang. Una vegada a la riba esquerra sembla que hi ha un rastre a l'esquerra però bastant tapat, i un de més clar al front. Anem seguint aquest, que a trossos desapareix i s'ha de seguir entre la vegetació, fàcilment, i amb alguns rastres d'haver passat algú. La carretera ens va a la dreta, a tocar, però bastant amunt, inclús sembla que algú/ns a pujar des del barranc a buscar-la. Veiem que ens estem separant del track del gps, però no veiem per on es pot enllaçar, fins que ens decidim a recular quan el barranc es impossible de seguir-lo si no ens fotem dins de l'aigua en un toll no gaire gran però gens apetible, sense possible pas per les vores. Reculem mirant molt bé per on ha pogut marxar el camí que no em vist. Arribem a la pista, d'abans de creuar el barranc, pugem per ella, per si ens marxa algun camí, no veiem res, Decidim de tornar a baixar i si de cas pujar a la carretera, anar cap a Isona i agafar la pista que puja a l'ermita de la Posa. Quan estem després dels dos esglaons, tornem a mirar el rastre de l'esquerra i sembla que es pugui anar endavant, decidim intentar-ho, i si es pot, al dret, enllaçar amb el track, però sorpresa quan hem fet menys de 50 metres, sense que sembli massa un camí, la traça s'arregla una mica i comprovem que estem damunt del track i damunt del camí del mapa del gps.
El camí no es ample, però es segueix bastant bé pel que es el terra, ja que en alguns moments les branques  molesten més del desitjable. S'enfila per un tros paral·lel al barranc, en el tros més obac del dia d'avui. Inclús trobem cinc o sis grans rovellons, al moment on el camí creua el barranc. Acabem de deixar un camí marcat a l'esquerra. Per arribar aquí hem hagut de sortir i fer uns pocs metres completament fora de camí ja que la vegetació ens podia haver empès cap el barranc si volies passar entre ella. Ara el camí ja es agradable i arribem on hi han unes trinxeres (bastant trinxades) i un búnquer de la guerra que es va perdre contra els aixecats contra el govern legítim. Aquest tros es un dels del Front del Pallars. Tot aquest tros està ben senyalitzats. Encara que els plafons donen pena, i crec que no ha estat per la ma dels gamberros de torn, si no per fer-ho amb materials no adequats per la intempèrie.
Sense cap problema i per pista agradable arribem a l'àrea recreativa de la Posa, on en un banc de pedra parem a dinar. Després visitem, per fora com no podia ser d'un altre manera, l'ermita de la Mare de Déu de la Posa. Seguim avall, em sembla que no pel camí més curt, i arribem a un altre búnquer i seguidament al Parc Cretaci. Aquí i com devia passar als descobridors vam tenir una sorpresa, ja que els clots no son pels dinosaures. Hi ha un plafó, ben conservat, que ho explica molt bé.
Anem baixant, ja decidits, cap a Llordà, per pista agradable. En una cruïlla el track em diu que he de seguir recte, però el pal indicador, estem trobant molts indicadors, diu que cap a l'esquerra. Com el track l'he fabricat jo, no tinc cap inconvenient de seguir les indicacions. La veritat es que abandonem de seguida la pista, per un senderó maco i agradable. Al poc trobem a l'esquerra unes gran runes que sembla que era un gran mas amb corrals i potser paller. Arribem al track marcat on des d'aquí havíem de baixar a la carretera, però com primer volem intentar anar on l'I.G.C.C. marca Sant Andreu i a l'ortofoto es veuen unes runes, seguim un camí que sembla que va cap allí, i sorpresa es el camí vell cap a Llordà. Primer ens desviem tot buscant les runes, trobem una balma amb el que sembla quatre velles arnes, després, amb un tros de pujada al dret, en mig del bosc i per roquer, arribem on estan les runes, i resulta que era un gran corral. Com que més avall hi han més runes, creiem que devia ser el nom d'aquest grup de construccions. Tornem, però per no baixar per on hem vingut, pugem una mica, encara que ens despistem i fem més recorregut del que havíem de fer, arribem al camí d'abans, el camí vell que puja a Llordà. Camí molt maco i agradable. Entrem per la part sur del poble, tota enrunada. Visitem una mica les cases arruïnades i obertes, llàstima de l'església, tancada, i ens anem cap el cotxe. Mentre m'estic canviant una mica, arriba una parella de mitja edat, i les pregunto per Sant Andreu, em diuen que ells viuen allí (son dos cases habitades i dos o tres més a l'estiu) però no ho han sentit parlar mai. Un altre cas que a casa i entretenint-me per internet, crec que he trobat la localització, a menys de 500 metres al sud-oest d'on marca el mapa. Fins el cotxe hem fet quasi 14 quilòmetres, els que hem fet en deu hores i mitja, en un  dia que en general ha estat molt agradable.
Molt content de les fites aconseguides, encara que crec que es podrien haver aconseguit algunes més, però no s'ha de ser egoista. Em queda per més d'una sortida, enllaçar per dalt Llordà i Biscarri, Siall amb Benavent, anar a La Vileta de Castilló (Llatzeret)  i trobar l'ermita de Sant Andreu i si es possible Sant Martí Sant Antolí. Llàstima que em queda a quasi dos hores de casa.
El track que pujo al wikiloc es arranjat, sense la recerca de Sant Andreu, i les anades i vingudes pel Barranc de la Colomera, quedant un tomb ben maco d'uns 12 quilòmetres.
Després en cotxe hem anat a veure Santa Maria de Covet  i al Pont d'Alentorn a fer el cafè i la pasta per agafar forces per arribar a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Benavent, Sant Miquel, Roca Roja, Sant Quiri, Benavent

Cigonyes de migració - Castell de Llordà

Després d'una serie de converses amb varis companys, alguns dels quals ara s'apuntaven i ara es desapuntaven al final quedem tres, l'Esteve, en Josep Maria i jo, per anar fins a Benavent i recorre la serra amb dos vèrtex geodèsics i la recerca de dos possibles ermites romàniques. 

Arribem a Benavent, aparquem a l'entrada del poble, on hi ha una esplanada, amb un àrea de descans, molt galdosa, i la parada de l'autobús. Sortim quan manquen cinc minuts per la les nou del matí, entrant al poble per la portalada i pujant a la part alta, on agafem el camí  de l'Altar del Músic. El temps no es massa fred, no hi ha signes de que hagi de ploure, al menys pel moment (les previsions diuen que son possibles pluges a primeres hores de la tarda). El camí va emboscat, està bastant netejat, amb marques grogues. Va paral·lel a la carretera però a una cota una mica superior. S'arriba a una esplanada, al costat de la carretera, on el camí ha quedat tallat al fer un gran desmunti. S'ha d'anar a l'altre costat de l'esplanada on es troba un nou pal indicador, i on el camí ja comença a pujar, molt lentament. Deixem a l'esquerra el pujador al Grau de les Cabres, que no el veiem i a la dreta el que continua en busca del Grau dels Escóms. El nostre camí re-tomba a l'esquerra i puja pel roquer de lo Grau Curt. Abans d'arribar a la carena es bifurca en dos, jo com sempre agafo el menys bo, ja que el més bo es el de l'esquerra. 

Una vegada a la carena anem cap a la dreta, al cim de Sant Miquel, on hi ha una antena, restes d'un altre i restes de trinxeres de la guerra que va provocar la sublevació feixista. Aquí busquem els restes d'una possible ermita romànica, que segons sembla indiquen els mapes. No som massa experts però ens sembla veure una fila de pedres que podrien indicar els fonaments d'una paret. Ja sabem que aquí podrien haver construccions del temps de la guerra, però aquestes no tenien unes pedres tan ben tallades i col·locades. 

Retornem per la carena, deixem el camí de pujada, i a vegades per la pista i a vegades per rastres arribem a la Roca Roja. Tota la carena, la que hem fet i la que farem fins a Sant Quiri, està ple de rastres, més o menys tapats, més o menys a prop de l'estimbat, que et permeten anar sempre veien la gran plana de la Conca Dellà, els Montsecs i totes les serres de la zona, això per l'esquerra i per la dreta, la visió de les serres d'Organyà, Sant Honorat, Coscollet, etc., amb el Cadí tot nevat sortint per darrera.

Abans de la Roca Roja, veiem una serie de rapinyaires, creiem de voltors, que van escodrinyant el terreny, des del cel. Com sempre hi ha la broma que han detectat que vaig jo i saben que sempre vaig fotut. Trobem un gran tros de metralla, de pam per mig, al costat de les restes de més trinxeres, ja molt prop del centre repetidor de Retevisión, on a tocar i ha el vèrtex geodèsic.  Fem les fotografies de rigor i una mica separats de les possibles radiacions del repetidor, parem a esmorzar.

Continuem sempre a prop de la carena. Trobem un petit amagatall. A la dreta hi ha els conreus ben verds, però que a mida que anem pujant cada vegada els trobem més grocs. I ha moments que hem de buscar per on continuar per evitar sortir a la pista. Veiem que tres dels rapinyaires continuen la seva labor de vigilància pel damunt nostre, quan ens adonem d'un grup de cigonyes que deuen venir de migració. A partir d'aquí hi ha un espectacle digne de veure. Les cigonyes revolotejant al tombant dels rapinyaires aconsegueixen que aquests marxin d'aquesta zona i els deixen pas lliure. Mentre succeeix això passem pel costat del que era un niu de metralladores, bastant ben conservat i arribem a l'entrada del Grau de les Moles, on tornem a trobar la pista que es el Camí de Comiols.

Passem pel cim de l'Aubell, on no hi ha cap indicador d'on es exactament el cim. Seguim per carena, passem per la Roca de la Dama, on hi ha una bona canal en direcció a la plana, amb una balma, que no anem a visitar. Passem pel Coll de Madrona, on tenim mig controlat un possible baixador, i on tinc previst baixar de tornada a Benavent. Des d'aquí fins a Sant Quiri la previsió es anar i tornar.

Passem per una nova collada, per on baixarem després per anar a veure si trobem la possible ermita de Sant Quiri. Ara continuem per terreny rocós, cada vegada més tapat, on quan estem arribant al cogulló trobem varies construccions, cabanes i trinxeres, totes totalment trinxades, sent molt dificultós arribar al vèrtex ja que les branques de les alzines que han crescut, ens dificulta molt el pas. Des de la Roca Roja fins aquí tot ha estat un continuu munta-i-baixa.

El vèrtex està una mica en mal estat. Ens fem unes fotos, els companys miren si poguéssim anar a la collada del davant, sense baixar a la pista i per tornar a pujar, però no ho veuen factible. 

Reculem fins la propera collada i des d'aquí hem de baixar a la pista, més de seixanta metres de desnivell i una distancia de 150 metres lineals. Intentem seguir un track que havíem trobat a “inet”, però es impossible. Ens demostra que qui ho a fet, o ho ha baixat al dret o el track està fet sobre mapa. La baixada ha estat una mica dura, començant tot seguint rastres poc clars per seguir per un arrastre de troncs. 

Sortim a la pista que la seguim a l'esquerra, fins que aquesta fa un fort retomb a la dreta, just a tocar  el Llau dels Ferrodars. Aquí seguint el mateix track de la baixada, ens trobem una pujada al dret, a mi em dona la impressió que hi havia un sender que anava fent esses, però del qual no queda quasi res. Hem de pujar a aquesta collada que està entre el Cogulló de Sant Quiri i el primer cim de la serra de la Conca, ja que en aquest cim crec que podria haver estat l'ermita romànica de Sant Quiri.

Jo arribo a la collada molt tocat, pel que mentre els dos companys hi pugen jo em quedo a descansar una mica i fer una petita mossada. Al poc i mentre ells encara estan per dalt i com jo m'he recuperat una mica, tiró amunt deixant la motxilla. Llavors m'expliquen que han tingut un ensurt ja que s'han trobat una escurço. En aquest cim ens sembla veure les restes de l'ermita, al menys hi ha el que sembla les bases de les dos parets, ben paral·leles, a més d'algunes pedres pel tombant, ben tallades fet que no ocorre quan es fan barraques, junt amb restes de pedra tosca que es feia servir per fer les voltes de les entrades. Segurament estarem errats però ens anem amb la creença que em trobat les restes de les dos ermites. 

Aprofitem per dinar al costat de la collada. Tenim el mateix track d'abans que ens envia des de la collada fins al camí que ve de Llordà, a més hi ha algunes cintes de plàstic d'alguna cursa, que ens indica el rastre de sortida. Decidim no tornar per on teníem planejat, i estalviar-nos una bona sifonada i baixar per aquí. Son 90 metres de desnivell amb 200 metres lineals. Sortim i les cintes s'acaben de cop, els rastres també, el bosc de pins, alzines i boixos (principalment) es espès, o sigui que ens adonem que tindrem problemes per baixar. Quan estem més apurats comprovem que només ens resten 80 metres pel camí. Com podem i quasi sense rastres arribem al camí. Ha estat intens però estem contents. En aquest camí ens tornem a trobar les marques grogues. 

Ara ens espera sis quilòmetres i mig de camí paral·lel a la serra que encara ens donarà algunes sorpreses. Primer trobem un naixement d'aigua, després la font de Sant Quiri, de nova construcció que podria ser que portessin l'aigua des del naixement anterior i la verdadera font fos allò. Després un altre naixement. Fa estona que estim sentit tronar i comencem a veure cortines d'aigua més enllà d'Isona, i els trons ens venen de la part del Coll de Comiols

Per tot això el camí es ample, però no pista, molt ben arranjat, boscà, amb visió als conreus, sobretot de la dreta, i alguns de l'esquerra, visió als cingles de la Serra de Benavent, tot preciós. De cop ens arriba la pluja, més ben fluixeta però amb pedra encara que tova, d'aquella que no sap si ser pedra o ser aigua, que ens obliga a posar-se els plàstics. Els trons cada vegada son més a prop i pensem que abans d'arribar al poble ens caurà una de bona. 

Quan el camí fa un gran retomb per la dreta, ja que al davant tenim uns camps de conreu, nosaltres i per la vora, seguim rectes, entre els camp i camp sempre hi ha camí. Amb això ens hem estalviat bastant de tros. Deixem a l'esquerra el camí del Grau de les Moles, i a la dreta el camí a Biscari. Ens anem apropant una mica més a la pared, on a la part de dalt veiem les balmes on estan els nius dels rapinyaires, quan de cop veiem que surten dos des del niu, després una quinzena, tots a l'hora i per últim tres més, oferint un espectacle majestuós, d'aquells que per si sol fa que sigui un plaer anar a caminar per aquests llocs. 

Mentre ens anem apropant a Benavent veiem que per aquí la pedregada ha estat forta  incloent uns tendals que hi ha en el patí d'un habitatge, ben carregats, encara que ja ha finalitzar de fer-ho. Però abans em passat per on l'I.C.C. marca en mig de l'espadat “Mare de Déu de Rocaplana” del que no em sabut veure res de res. I sense oblidar els dos abocadors que em vist al costat del camí. Per finalitzar ha estat l'última anècdota del dia, a la cruïlla entre el camí que veníem, el que entra al poble i la carretera que ve d'Isona i va al Coll de Comiols. A la cruïlla i a terra hi ha un senyal geodèsic, i jo l'he volgut fotografiar, pel que m'he ajupit sense doblegar les cames ja que els genolls ja els tenia molt tocats i d'esquena a la carretera m'he posat a fer les fotografies, llavors els companys han començat a riures tot dient en el espectacle que donava als cotxes i que en aquell moment era el més carregat de tot el dia; la veritat es que hi passava una bona caravana.

Arribem al cotxe a dos quarts de set després de fer més de divuit quilòmetres i mig, després d'un dia espectacular de muntanya, però arribant bastant cansat i amb els genolls molt sensibles. El dia esplèndid en tots els aspectes, llàstima de tenir que fer la sifonada per intentar veure la possible segona ermita i que els trossos per comunicar-ho hagin estat al dret, no sembla que hi hagi camí. Si el track era real valdria la pena que la gent ho indiqués i si era sobre mapa, encara més. També que hi hagi organitzacions que després de fer les curses no treguin les cintes de plàstic es molt penós. 

El dilluns següent he anat a la biblioteca de Reus, per intentar esbrinar les possibles ermites mitjançant l'Enciclopèdia del Romànica, però per acabar de rematar-ho el tomo XV que correspon als dos Pallars li falten de tota la col·lecció, encara que molt amablement me l'han demanat a la Central de Biblioteques, però d'un altre col·lecció, però m'és el de menys. Si esbrino alguna cosa ho posaré com a comentari.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Ortoneda, Serra del Banyader, Ermita de Sant Cristófol, Ortoneda

Ortoneda

Avui ens em trobat en Josep Maria, l'Esteve i jo (i la Castanya) i ens hem anat fins a Ortoneda a fer l'itinerari 14 del llibre “La Serra del Boumort i muntanyes veïnes”, això si, amb les nostres particularitats.

Al arribar a Ortoneda busquem un lloc on deixar el cotxe i que no molesti als veïns, fet que fem arrambats a una casa a Segalars, sortint a peu quasi a dos quarts de deu del matí, anant a fer el tomb a l'inrevés de la guia, o sigui per la dreta. Pugem per pista per anar a buscar la Serra del Banyader, pujada que a mi se'm fa molt llarga i pesada, i això que el desnivell no es massa important, 450 metres en tres quilòmetres i mig. Fins arribar a la serra el paisatge no es gaire engrescador, anem per pista molt arranjada per que puguin passar els vehicles amb comoditat, per un costat la visió no es massa amplia degut a la vegetació lateral, incloent quan la pista es converteix en carenera, i per l'altre costat cap als Rocs de Queralt, Collegats, ... està disminuïda per la boirina. Mentre anem pujant veiem que a mida que guanyem alçada els pins estan mes carregats de bosses de processionària.

Quan anem per la Serra del Banyader veiem al mapa del gps que ens marca un corral, el del Torró, pel que ens desviem de la ruta per poder-ho veure, com es normal ruïnós total. Aquesta es la primera zona herbosa i verda que trobem, a la seva vora aprofitem per esmorzar, hi ha gent que ja es començava a posar-se nerviosa, amb tota la raó.

Seguim per la pista, amb visió a Sant Corneli i la Serra de Carreu, però la boirina continua fent-nos la punyeta, i a més veiem els núvols de tempesta que es treuen el cap per darrera de la Serra de Boumort. En aquesta zona trobem unes parades amb alls silvestres i gran quantitat d'ells a les vores de la pista, que donen un bonic colorit.

Deixem el camí que ens portaria cap el Boumort, i girem cap el nord-oest per terra feréstega i després cap el nord-est per bosc per anar a creuar la Llau de la Castellana i arribar-se a la Borda d'Arrullat, entre mig de moltes parades abandonades. El sol fa una estona que està picant.

Aquí el bonic, dins del terreny desolat, es veure que els marges son amb pedres rodones (com els còdols), que son les que hi ha a aquestes contrades.

La borda de l'Arrullat encara te un habitatge en peu, però em penso que per poc de temps, i a dins trobem una gran sorpresa, en una menjadora hi han un bon assortit de bombes de la guerra (si aquella que els feixistes al final van guanyar), el que no sabem ni hem tingut intenció de comprovar es que si encara tenen l'espoleta. D'aquí al dret baixem al que ens pensem devia ser l'hort de la borda, una parada tancada amb marges alts, tot verd i amb tres arbres que podrien ser pereres, i amb tres bombes més, posades a una clivella de la pared de roca que tanca l'hortet.

Seguint els rastres de parada en parada arribem a la Borda de Cardet, mes gran que l'anterior però mes arruïnada encara, encara que abans he passat per un aflorament d'aigua, els companys anaven per una parada superior però han baixat perquè la Castanya pogués veure una mica d'aigua.

Pugem per rastres passant a tocar les runes d'un altre borda o corral, aquí no queda quasi res per poder distingir-ho, fins a travessar la pista de la Serra de la Travessa, agafant pista perpendicular que ens porta al costat d'un bassot i de l'ermita de Sant Cristòfol. Mentre arribem podem veure un bosc de pins totalment mort, creiem que degut a la processionària i això ens fa pensar que si aquesta plaga continua escampant-se i els organismes oficials no fan res acabaran amb els boscos de tota la zona. Ens recordem el bosc que varem veure mort pel mateix motiu, a la nostra sortida a Sant Corneli, lloc bastant a prop d'aquí.

Aquí podem contemplar la Torre de Perauba, que no se sap massa el seu destí, però l'escriptor Pep Coll, fill de la propera població de Pessonada recull la llegenda de la Torre de Perauba, segons la qual hi vivia el rei de tot aquest territori, com testimonia la presència a l'entorn de la Font de la Casa del Rei (Extret del Viquipèdia). La veritat es que des d'on som si no ens diuen exactament on es, es impossible distingir-la ja que el seu color queda integrat amb el color de les formacions rocoses de l'entorn, sort que en Josep Maria ja havia estat aquí i ens ho ha indicat.

En Josep Maria i jo pugem fins el cim del Montpedrós, que per cert no val massa la pena sempre que els temps no sigui clar, ha de ser molt maco poder veure clarament les muntanyes a l'altre costat del Noguera Pallaresa, la Serra de Sant Salvador, el Pui de Lleràs, la Serra de Santa Engracia, les serres que conformen la geganta adormida (no la de la Serra de Llaberia sinó la del Pallars), etc.

Anem a veure les bordes de Carrutxo i de Jaume de la Sana que estan una davant de l'altre, deixant a la dreta les runes la Borda del Xinco. Aquí s'entreveu clarament el que podia haver estat un camí de carro o carrerada que passava entre els masos.

Tornem a anar sense camí però sense problemes per buscar creuar la part alta de la Llau de Lleixier, ens pensem que unes parades mes amunt hi ha camí. Quan arribem al camí que baixa de la Serra de la Travessa i va a buscar el Serrat de Segan parem a dinar i descansar. Estem unes parades mes amunt d'un ramat de vaques molt escandaloses.

Quan reprenem seguim per una pistota bastant nova i pedregosa que finalitza en un bassot, mentre baixem veiem un cabirol que marxa a tota presa, ens deu haver olorat. A partir d'aquí el camí es molt difuminat, està ple de rastres fets pels animals, amb unes fites que ens marquen per un costat i uns trossos de plàstic que ens marquen per un altre. Aquestes bandes de plàstic que serveix per senyalitzar, si es que es van fer servir per una cursa puntual es una marranada que no les hagin tret i si es per deixar-les marcant el camí, també es una gorrinada.

Passem per les runes de la Borda de Manyac, amb un possible pou a prop, i un aljub al seu costat. Abans d'arribar hem vist a tres cabirols mes que han marxat corrent. Baixem tot seguint les fites per uns rastres i de seguida trobem el camí vell, ens sembla que una mica abans hem deixat el que era una carrerada, però no es pot assegurar ja que el terreny està molt desfet.

Des d'aquí el camí es molt bonic, es totalment camí vell, encara que té trossos una mica desfets. En un moment es separa en dos, el que agafem va mes suau, segons sembla, però en alguns moments es tapa una mica, es va apropant al Llau de Lleixier i després el creua, però abans hem pogut veure tot un alzinar completament sec i mort, una llàstima. Les fites es van per l'altre camí però a nosaltres ens ha semblat que el que seguíem era més lògic. Després de creuar-ho el camí està completament desfet i ràpidament se'ns ajunta el ramal que em deixat.

El sol continua picant de valent i ja arribem a la pista d'Ortoneda, ja només ens queda arribar fins el cotxe, fet que succeeix a tres quarts de sis de la tarda, després de fer disset quilòmetres i mig.

El dia ha estat molt bo, el començament m'ha resultat una mica pesat i hi havia perill de tempestes. Després tot s'aclarit, no les boirines que ens ha impedit la llarga visió, ha sortit el sol que ha picat de valent. Hem passat zones molt desolades, grans extensions amb parades i bordes abandonades totalment fet que dona molta pena veure l'abandó de la muntanya. Hem vist l'ermita de Sant Cristòfol, una petita ermita romànica, molt ben cuidada per dins i fora (una petita descripció es pot trobar al wikipedia, on diu que possiblement es l'església mes petita de Catalunya). Hem vist cabirols i rapinyaires (llàstima de no reconèixer de quina classe). Les parts negatives son que continuo sense trobar-me en massa condicions físiques pel que sempre arribo molt cansat, encara que no ho vulgui reconèixer encara i els boscos morts, alzinar no sabem per què i el pinar per la plaga que sembla que no els importi a les autoritats.

Després i amb cotxe hem anat a visitar el poble amb les restes de la torre (Torre de la Roca Santa segons uns i Torre de Cal Músic segons altres) del que era el castell, on en la seva esplanada hi ha el diposit d'aigua i després a visitar l'església de Santa Maria, per fora ja que com sempre està tancada, amb el cementiri annexat.

Ja cap a casa que ens queda molts quilòmetres, però molt contents d'un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000

00000000000000000

Hostal Roig, Serra de la Campaneta, Castell de Toló, Toló, Hostal Roig

Serra de la Campaneta

Avui em sortit junts la Montse, l'Albert, l'Àngels, el Paco, el Rafa, la Nuri, el Lluis i jo, i per això hem triat anar a la Serra de la Campaneta, per veure unes quantes trinxeres de la guerra incivil que es va viure a les espanyes, provocades per la insurrecció d'una colla de feixistes. Seguirem, a la nostra manera, una de les rutes del llibre “25 excursions pel Front del Pallars” de Joan Ramon Segura i un track que m'he baixat d'internet, que no poso la referència com acostumo a fer ja que hi ha més d'un lloc que ens ha portat a confusió, segurament per culpa nostra.

Arribem a Vilanova de Meià i seguim la carretera que va cap a Terradets i deixem el cotxe al costat de l'Hostal Roig. Sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí.

Per avui no es preveia massa fred, tal i com ha succeït, encara que només sortir i al costat de la pista hi havia una petita clapa de neu. Com aquesta gent sempre te fam, hem de parar a esmorzar entre Ca l'Ermengol i el Coll de Grau, al costat dels conreus ja que el camí està tallat per ells i hem de creuar xafant-los.

La guia ens feia deixar la pista de l'Era de Pedra, però com el track hi passa nosaltres ho provem i la veritat es que val la pena, ja que tenim una bona visió cap a la plana de Tremp. Des de que hem deixat la pista s'han de seguir rastres, però no hi ha cap problema per fer-ho. Quan estem arribant al cingle trobem dos excursionistes que retornen, jo penso que deuen seguir la guia, que per baixar al Barranc Gran es fa per la pista de la dreta, nosaltres seguim el track i trobem un grauet molt maquetó que ens porta de seguida.

Una vegada al barranc hem de triar si pugem a la torre elèctrica que tenim al davant (es una de les puntes de la Serra de la Campaneta), per la dreta o per l'esquerra, la guia diu per la dreta i el track per l'esquerra, però en els dos casos estem advertits que no hi ha camí clar, i s'ha de seguir els rastres. Triem el de la esquerra, que va pujant bastant be, però ens trobem un tallafocs, i aquí tenim problemes, ja que després de creuar-ho ens costa trobar la continuació, després d'una mica de despiste i uns mes amunt i els altres mes avall, trobem un senderó bastant brut que encara que es va una mica a l'esquerra, després tomba per deixar-nos a l'esplanada de la torre.

Un respir i ja seguim cap el Tossal del Vigatà, una dels tres cims de la serra, on ja trobem els primers restes de trinxeres, per cert molt trinxades. A un clot al mateix cim, un company troba ferralla de la guerra. Fem la foto de rigor, i baixem al collet que comunica amb el segon cim. Mes trinxeres, alguna de llarga, esvorancs amb ciment que sembla era on estaven situades peces d'artilleria i restes de cabanes.

A partir del segon cim be l'aventura del dia, ja que no trobem el baixador, la guia no ho diu clar i el track ens diu que em de baixa al recte, i per això s'hauriem de saltar varies feixes amb cingles de mes de tres metres d'alçada. Després d'una petita recerca reculem fins al cim, ja que a la seva sortida hem vist un senderó que encara que marxi en sentit contrari hi pensem que tombarà cap el coll entre els dos cims, a mes baix nivell, pel que ho provem i exactament es així. A partir d'aquí fins el coll que hi ha a peu del castell de Toló, s'han de vigilar les fites, hi han trossos que el camí es molt evident però hi ha moments que es molt difús i estem en mig del bosc i no tenim massa perspectiva. La pujada al castell la fem per l'únic lloc on es podia pujar, pel S, on encara es pot veure una mica el que eren les escales de pujada.

De castell no en queda res, això si molta pedra pel tombant seu i de l'església, dos trossos de pared que miren al sud. Per saber del castell de Toló, aquí (->).

A la seva gran esplanada profitem per dinar. Després d'això baixem cap el llogaret de Toló, aquí hi havia un camí molt maco tot empedrat però ara està completament malmès i algunes de les seves suaus marrades estan inservibles i aquests trossos es baixa pel barranquet.

Toló era un llogaret que pertanyia a Sant Salvador de Toló, ara molt enrunat, encara que les edificacions que resten en peu son dignes de veure encara que atrotinades.

Passem per la Gargalleta on trobem una parella cuarentona que pel que parlem estan arranjant l'habitatge però no son de la zona, ja que no tenien coneixement del castell ni de les trinxeres, si de l'església enrunada. Trobem una tanca metàl·lica que hem de saltar com podem per seguir per camí per “Los Solans” i després buscant rastres sortir a la pista. Segons els mapes el camí que seguíem no te sortida una vegada creues el Riu de Conques.

Ja només queda la “patejada” pel camí del Pla de les Forques i un quilòmetre i mig de carretera. Arribem on tenim el cotxe a les quatre de la tarda, després de fer tretze quilòmetres quatre-cents.

Tres de nosaltres intentem pujar al Castell de Montllor (Castell dels Moros), per informació aquí (->)Vorejant el sembrat trobem unes fites i un senderó mig net, anem comprovant que està fet pels escaladors, va tombant tot el pany de paret fins que trobem un lloc on pujar, jo amb mes o menys dificultat. Arribem dalt on només queda un petit fragment del que era una torre circular, dalt del roquer. Tot l'entorn està totalment tapat per la vegetació, amb moltes alzines i boixos. Baixem i acabem de donar el tomb pel seu peu. Ens sembla veure el que era l'entrada però ara es impossible arribar, i ja ens anem al cotxe on ens esperem els demés. De tornada cap a casa no podia mancar la cerveseta ben guanyada.

El dia ha estat molt maco, la sortida ha valgut la pena, el camí ha estat bonic amb bones “vistes”, malgrat l'últim tros que s'ha fet una mica pesat al ser primer una pista ampla i després carretera. El dia ens ha acompanyat, semblava un dia d'estiu si no fos pel petit airet, però ens ha permès caminar bastant desabrigats.

De la companyia només es pot parlar be, tot el viatge d'anada, l'excursió i el viatge de tornada ens hem passat rient, o sigui que no es pot demanar massa cosa més, i a l'hora de buscar els possibles desviaments la gent a col·laborat en la seva recerca, fet que sempre em queixo quan surto amb segons quins companys.

Aquí poso el comentari que he escrit a la pàgina d'inet d'on vaig treure el track:

“El tros de track del començament de la baixada del segon cim no es correcte, ja que segons sembla es baixa al dret de feixa a feixa amb cingles de dos a tres mestres. Tal i com surts del cim es veu un sender que primer baixa en direcció NE i ens ha de portar al coll entre el cim segon i tercer i des d'allí seguir fites i ens porta a peu del Castell de Toló.
Hi han tres trossos de camí que no es gaire marcat pel que crec i sense ànims de discutir que la excursió no es fàcil, com a mínim moderada. Aquest trossos son: la pujada a la torre, la baixada que he descrit i després des de la Gargalleta a la pista, que per cert ara s'ha de saltar una tanca metàl·lica”.

Cada u pot opinar el que vulgui, però jo a vegades no em se callar.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000

 0000000000000000000000

La Portella Blanca, la Torreta, Mirapallars, Forat de Gel, St.Salvador del Bosc, Camí cent corbes

Tossal de la Torreta - Forat (o Cova) de gel

Ja ha arribat el cap de setmana i en un principi havia quedat amb cinc companys per sortir, però per diferents motius quatre no venen i avui, dissabte, anem l'Esteve i jo cap al Montsec de Rubies, a intentar fer el Tossal de la Torreta i el Tossal de Mirapallars-i-Urgell, que pertanyen als municipis de Vilanova de Meià a la Noguera, i Gavet de la Conca (a l'antic terme de Sant Salvador de Toló i Llimiana) al Pallars Jussà. A més la Torreta es el sostre comarcal de la Noguera.

Com no faig cas dels consells que em van donar el divendres al vespre, de passar per Terradets i faig cas a la “Maria” (el meu gps de cotxe), que m'ha programat passar per Vilanova de Meià fins a Hostal Roig i llavors per pista fins on vull deixar el cotxe, em trobo que després de vuit kilòmetres per una pista no massa apte per turismes em vol enviar per un corriol, pel que he de tornar fins a Hostal Roig, seguir la carretereta que va passant per Mata-Solana, Sant Martí de Barcedana, Sant Cristòfol de la Vall, i va a sortit prop de Llimiana, tot seguint avall la magnífica Vall de Barcedana, llavors abans de creuar el pont sobre el riu, ja agafo una pista que el remunta i que en realitat va fins a Hostal Roig (ves que be), i ja canviant de pista arribo al lloc de sortida, que es una esplanada on conflueixen els camins de pujada i de baixada.
Després del petit embolic per arribar, de preparar els trastets sortim a tres quarts de deu, quan jo tenia previst sortir una mica abans de les nou, però ...
Els cent primers metres no seguim el camí sinó un rastre, la sortida no la veig clara, però de seguida ja agafem el camí bo, antic camí de ferradura (segons em sembla), camí molt marcat, ben netejat, que va pujant tot fent ziga-zagues (encara que s'han saltat algunes corbes, però no masses). El camí va pujant per bosc, principalment de pi i boix, es el Bosc de Llimiana, per passar a bosc preferentment de roure i boix (i quins roures tan grans), tot pujant peles Castellots. No podia faltar fer una visita a Pic del Cogul.
Des de que em sortit del bosc de pins, la panoràmica de la vall de Barcedana (amb camps de colza d'un grog llampant), el pantà de Terradets, la Serra de la Vall de Llimiana es impressionant. I mirant endavant en direcció a la carena, amb els roures i fajos que semblen cremats, però es que encara no li han sortit les fulles.
D'anar pel llom dels Castellots passem a creuar el Llau de lla Coma, i pugem per la seva riba dreta, sempre per bosc. Arribem a la portella, on parem a descansar uns minuts. Llavors arriba una parella. Nosaltres marxem i seguim per la carena. El camí segueix, mes o menys prop del cingle, però sense problemes. De camí no hi ha massa, hi ha alguns rastres que van apareixen i desapareixen, però no hi ha cap problema per seguir-ho. El terreny es rocós i a l'esquerra es veuen les restes de trinxeres, totalment triturades, de la guerra incivil. Es el que s'anomena el Front del Pallars, defensat pels insurrectes.
Després d'un altre bona pujada arribem al Tossal de la Torreta, sostre comarcal de la Noguera. Fotos de rigor i continuar. Baixem a un collet per pujar per la carena al Mirapallars, que a més es 100 cims de la Feec. Aquí noves fotos i un petit descans.
Baixem cap el coll del Grau (em sembla que es diu així) i agafem una pista que ens fa baixar dos-cents cinquanta metres de desnivell fins a la cruïlla amb la pista que va a Hostal Roig, tot seguint el Gr., que es precisament la pista que aquest matí havíem fet els vuit quilòmetres en cotxe. Aquí comentem si anem a veure el Forat de Gel o no, ja que jo ha vaig molt cansat (des de la sortida fins a Mirapallars hi han quasi 1.200 metres de desnivell) i fins el forat hi han cent metres de baixada i posterior pujada (segons sembla amb força pendent). Decidim que si, quan entrem al camí ens trobem un grup molt nombrós de gent que torna, resulta que es una trobada d'un grup que s'anomenen els “Maquis”. La meitat del camí es planer, però quan comença a baixar ho fa de valent, amb alguns passos que d'estar mullat serien perillosos. A tota la zona hi ha uns exemplars de roures molt grans i vells. La cova o forat de Gel, es impressionant de gran, fa una humitat molt forta, les fotos que he fet no m'han sortit res per què el mateix baf dels nostres alés han fet una boira espesa. Amb el frontal que portava, que es mitjanet hem tingut dificultat per veure el final. A la primera sala no hi ha problema ja que la obertura es prou gran per deixar passar la llum.
Reculem, no cal dir que la pujada em costa horrors, però una vegada a la pista, de nou, i per ella, encara hem de salvar cent metres mes de desnivell. Quan deixem la pista principal que arriba a la Portella Blanca, i agafem una que sembla bastant nova i/o retocada, parem a dinar, es un quart de sis de la tarda.
Seguim fins al final de la pista i agafem el camí que es diu “Camí de les cent corbes”. El camí es per quedar badant, maco de veritat, amb molt bones vistes de tot l'entorn, amb un traçat molt ben ideat i un terra amb molt bones condicions per poder baixar de pressa, sempre que no es vagi cansat com jo.
Resulta que segons diuen fins a l'ermita de Sant Salvador del Bosc, o Sant del Bosc, hi han quaranta i que les cent comencen d'aquí avall. Es puja a l'ermita per un camí tallat a la roca, i amb uns bons marges. Abans d'arribar es passa pel costat d'uns quants aurons, que està d'un verd llampant.
L'ermita:
“Malgrat ser clarament romànica, no està documentada fins el 1758, quan consta com a capella de Santa Maria de Llimiana. Per la seva situació, sobretot, ha fet pensar a alguns estudiosos en el rastre d'un santuari precristià en aquest lloc..
És d'una sola nau, coberta amb una volta de canó molt irregular que insinua un arc apuntat. Un arc presbiteral comunica la nau amb l'absis semicircular de llevant. L'única obertura del temple és la porta, a ponent, i no té cap mena d'ornamentació com tampoc la resta de l'església. És tota arrebossada, part de dins i part de fora, però els llocs on ha caigut deixa veure un aparell molt senzill i rústec.
L'absis semicircular s'aixeca sobre les restes d'un absis anterior, carrat, possiblement del segle X.
Sant Salvador del Bosc té llegenda pròpia: un pastor trobà en aquest lloc una imatge de sant Salvador. La portà a l'església de Llimiana, i la posaren en una capella; a l'endemà, havia desaparegut. La tornaren a trobar al mateix lloc del primer dia, i tantes vegades com la baixaren a Llimiana, tantes reaparegué en el bosc del vessant septentrional del Montsec de Rúbies. Finalment, decidiren deixar-la on l'havien trobada, en una capella feta expressament en aquell lloc”. (Wikipedia)
A la parada de sota hi ha un refugi, que està en obres, però en bastant mal estat. Tant al costat de l'ermita com al del refugi hi ha sengles aljubs, però jo només beuria del que està al costat del refugi i encara amb reticències.
Ara comencen les cent corbes. Es passen una serie d'oratoris, de la Moreneta, Sant Sebastià, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Antoni, i un altre al final, a l'esplanada on hem deixat el cotxe, que no me'n recordo de quin sant es, però que em dona la impressió que era Sant Josep. La descripció que portaven també parlava d'un Crist, però no l'hem vist, o ja no hi es o està separat del camí.
Hem arribat a un quart i cinc de nou del vespre, hem fet mes de dinou quilòmetres i amb un desnivell positiu acumulat de 1.521 metres.
Jo he arribat rebentat, però el dia ha estat dels que fan afició. Tan la pujada com la baixada, ha alternat el bosc, pins i alzines a la part baixa, ha canviat a roures, alzines, boix i uns de la família dels avellaners a la intermèdia i roures i fajos mes amunt. Les vistes han estat magnífiques, tant de la cara nord, com de la sud quan hem arribat a la carena, a l'oest el Montsec d'Ares, a l'altre costat del tall de Terradets, etc. Visió negativa del trinxat de les trinxeres que et fa recordar la sublevació dels feixistes contra el govern legal. La temperatura ha estat molt correcte, calor, sol, però amb un airet agradable. Bona companyia. I que mes pots demanar!. Ara ha pensar en la pròxima
Ah! i de tornada, per Terradets i Camarasa.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Aramunt, Sant Corneli, Vilanoveta, Aramunt Vell

Ermita de Sant Corneli - Aramunt Vell

Per avui ens hem ajuntat en Josep Maria, l'Esteve, l'Estivi, la Chris, en Bernat i jo per anar fins a Aramunt per aprofitant de fer un altre 100 cims, poder visitar la Serra de Sant Corneli i les moltes trinxeres i búnquers de la guerra incivil espanyola.
Anem fins Aramunt, on aparquem en una placeta prop de l'església, sortint quan manquen cinc minuts per un quart de deu del matí, tot entrant a visitar l'església de Sant Fruitós d'Aramunt – per fora, com es normal la porta es tancada -.
Baixem a creuar el Riu de Carreu i seguim la pista, que es el camí de Tremp. Parem a visitar l'entorn de la Font de la O, lloc singular i molt encisador, amb unes cascades petites però de molta bellesa.
Seguim la pista i després de dos retombs trobem el camí que puja, està ben senyalitzat, es camí bo i boscà però amb un bons repetjons, estem pujant pel Serrat de la Font de la O. El camí va fent ziga-zagues i quan portem una bona estona pujant, uns parem a esmorzar i altres segueixen endavant. En tot aquest tros, si mirem enrere, es veuen bones vistes del Pantà de Sant Antoni, la Pobla de Segur, la Conca de Dalt, El Puig de Lleràs, el Montsec de Pallars, etc. Deixem a l'esquerra el Bosc de Sant Corneli i ens comencem a trobar una gran quantitat de pins morts pel culpa de la processionària.
Trobem una fita a la dreta, separada a uns 10 metres del camí, anem a veure que es i ens trobem les primeres restes de trinxeres, estan molt destrossades encara que hi ha que encara es veu el lloc d'entrada i que ens demostra (al nostre parer) que les trinxeres estaven per defensar els que venien de dalt.
Sortim al camí i de seguida, al seu costat, trobem moltes mes, fins que ja arribem al cim de Sant Corneli (100 cims). Hi ha una ermita, en peus, però molt deteriorada, una creu caiguda, segons sembla feta pels presoners republicans, i que no va aguantar per el mal feta que estava, i segons algú diu que va caure per vergonya. Fotos de rigor.
Teníem una anotació estreta d'una pàgina d'inet, de feia bastant temps, que donava la situació d'una botella de vi, en la que deia que qui la trobés se la podia beure però que avisi a la mateixa pàgina per anar-la a reposar. Ajudats per dos persones que han arribar junt amb els últims de nosaltres la busquem. El company Estivi es el que la troba, l'obrim, bevem tots una mica i guardem la resta per l'hora de dinar.
Aquí dalt a part de mes trinxeres hi han dos búnquers, que sembla vigilaven la possible pujada per una tartera.
Baixem per terreny tarterós, amb força pendent, però sense problema. Estem a la Muntanya de Sant Corneli, una vegada passat un coll i després de seguir una petita estona la carena, ens desviem per visitar mes trinxeres, aquestes tenen molta llargada, agafem del roquer de la vessant de Sant Corneli fins un bon espadat. Des del final de les trinxeres i al dret, per rastres fàcils de seguir, anem fins a la pista de les Collades o de Sant Corneli, que tot baixant tallem, al dret, alguns retombs.
Arribem al Coll de les Collades de Baix, i deixem la pista pel camí de les Collades. El camí baixa bastant fort, però es de molt ben seguir. Tenint a la dreta el Llau de les Collades. Ja prop del Riu de Carreu trobem una petita surgència, a l'esquerra del camí, ens dona l'impressió que a l'estiu deu està seca. Arribem al Riu de Carreu, i l'Estivi i en Josep Maria segueixen per un camí que va a tocar la paret, sembla de bon passar, però els altres entenem que només van a veure la vista del riu des d'una mica mes amunt, i seguim el camí cap a Vilanoveta. Arribem a Vilanoveta, passem per davant de la Casa Toà i visitem l'ermita de Sant Martí, molt enrunada encara que conserva el campanar d'espadanya. Com els altres dos no venen decidim pujar a la muntanya de Sant Pere, sense saber el que trobarem allí. A mi em sembla que el millor pas es per l'oest i allí anem, excepte el Bernat que puja pel nord-est, nosaltres trobem rastres i al final sembla que podria ser un el camí vell de pujada, encara que molt desfet. Arribem dalt, en Bernat ja hi es, i també trobem l'Estivi i Josep Maria. Resulta que dalt a Sant Pere hi ha les restes d'una casa fortificada, les runes (només la primera fila de pedres, amb forma rodona a la part de l'absis), i la resta d'una torre. L'Estivi i en Josep Maria han pujat seguint el camí que portaven, ha passat pel costat d'un columbari, i després de grimpar per una canal (grimpada fàcil, segons diuen) han arribat a un collet que es on està la torre.
Tots junts aprofitem per dinar, discutir sobre l'ermita i la torre, a més d'acabar-se el vi agafat a Sant Corneli.
Baixem des del collet on es la torre fins a Vilanoveta, on visitem per dins la Casa Boer (enrunada) i Casa Toà, abandonada però encara mig conservada.
Seguim per la pista per deixar-la aviat per visitar els bunkers i trinxeres de Vilanoveta (deu-ni-do avui de trinxeres que veiem), aquí hi ha una bona línia d'elles.
Seguim per la pista, però llavors veiem que els mapes marquen la Font del Bullidor a baix al riu, només hi han trenta metres de desnivell des d'on som (!!), en Bernat, l'Estivi i en Josep Maria baixen al dret, els altres no volem baixar, però al final quan sento que han trobat la font, jo em decideixo, però busco un rastre fàcil, i mes o menys ho trobo, baixo, estic molt cansat. Ens mullem els peus (quin descans!!), i ells trobem una serie de bullidors, que visitem i aprofitem per beure una mica d'aigua. Pugem, ells, un altre vegada al dret, i jo per un rastre millor d'on he baixat, dalt trobo una fita indicant que es el millor lloc per començar a baixar.
Seguim pista, arribem a una gran esplanada de ciment, com si haguéssim fet un heliport o similar, al costat d'una gran bassa natural, totalment seca. Seguim ara per camí, creuem el Barranc del Rius, i agafem el Camí de Vell de Travet, desviant-se per visitar l'ermita de Santa Maria. Després pugem a la Torre del Moro, on al costat hi ha una gran construcció enrunada. Per curiositat diré que a la torre no es troba cap entrada. I ja arribem a Aramunt Vell, la primera casa l'estan arranjant, però la resta es un poble totalment enrunat, però pel que sembla era bastant gran, amb una església, Sant Fructuós, on encara es pot veure les restes de les pintures de darrera l'altar, i que tenia un gran habitacle al costat. El poble es costerut, per nosaltres avall, entrant dins d'algunes cases (totes enrunades), però que encara conservant restes dels cellers i altres dependències. Hi havia un altre església, i trobem dos fonts, una dins del poble i l'altre a la sortida, aquesta amb bassa i rentadors.
S'està fent fosc pel que ens hem de donar manya, passem per la Font Vella, al costat del Barranc Mians (o de les Bombes, com deien al poble), i ja arribem a Aramunt Nou, on tenim el cotxe, amb les llums dels carrers ja enceses. Son tres quarts de vuit, després de fer 20,800 kms., ara ens queda mes de dos hores i mitja, en cotxe, fins a casa.
Ha estat un altre dia esplèndid, un cim (100 cims), tres ermites, una torre i una casa fortificada, masos enrunats i abandonats i un poble, actualment, fantasma i enrunat, pel que sembla per efecte de les bombes, fonts, hem vist -quasi a tocar- molts cavalls, hem vist un munt de bunkers i trinxeres de la guerra incivil, que et fa pensar el que es la nostra civilització, que només pensem en sotmetre als demés i que des del començament dels segles ens matem uns als altres. Després del dia tan fantàstic que hem tingut no es cosa de posar-se tristos, tot al contrari, pensar de viure la vida al dia tot treien el màxim de profit d'ella.
Magnifiques vistes de la Serra de Sant Gervàs que apuntaven per darrere del cim del Pui de Lleràs i serres veïnes, Pantà de Sant Antoni, Salas de Pallars, La Pobla de Segur, El Montsent de Pallars, Serra i cingles de la Pessonada, la Conca de Dalt, Serra de Carreu, Boumort, Conca de Baix, etc.
El que si que he de dir, que avui he quedat molt tocat, últimament no hem trobo massa be i avui a part de fer mes de 20 kilòmetres hem fet 1240 metres de desnivell acumulat, i per acabar-ho de rematar avui em feia molt de mal les botes, soc una pena.
Voldria fer constar que hem estat buscant la pàgina web on varem trobar les referencies de la botella de vi, per poder comunicar que ens la havíem begut i la havíem pres, però no la hem sabut retrobat.
No pujo el track a wikilock, com altres excursions de les que hem fet últimament, per què està treta d'allí.
El company Estivi ha publicat una ressenya, de la seva experiència d'aquesta sortida a: http://troussejant.blogspot.com/2010/04/vilanoveta.html

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

::::::::::::::::

Castells de Guàrdia, Mur i Miravet. Ermites de Santa Maria, Sant Salvador i Santa LLùcia

Ermita romànica de Sant Feliu - Castell de Mur

Ens trobem l'Estivill, la Chris, l'Esteve, en Josep Maria i jo, ah! i la Castanya (que últimament no me'n recordo mai d'ella), i anem fins a Guàrdia de Tremp, d'on sortim a peu a un quart de nou del matí, fa molt de fred i els camps estan tots gebrats.
Fins al Castell de Mur seguim el camí recuperat de Collmorter (IV Diada del Camí de Muntanya, de la "província" de Lleida), amb la variant d'anar fins al Castell de Guàrdia i tornar.
Sortim pel camí del Calvari, per baixar a creuar el Barranc de la Fonteta o de Mur, i remuntar per l'altre vessant. Al barranc baixa aigua, ara no, per què està completament gelada. El camí està molt ben arranjat i va pujant fent “esses”, creuem la pista que va al castell i arribem a la carretera de Collmorter, dirigint-nos cap el Castell de Guàrdia, tot passant pel cim de El Cogulló i visitant les runes de l'ermita romànica de Sant Feliu. Arribem al castell, està en proces de restauració, encara que de moment molt poc restaurat, lloc on esmorzem.
Retornem per on hem vingut fins a Collmorter i ja ens dirigim fins el Castell de Mur i l'ermita de Santa Maria de Mur, també romànica. L'entorn també està en proces de restauració, i fan visites guiades (a qui l'interessi: dissabtes u diumenges a les 11, 12 i 13 h., trucar a 677701820).
Seguim per pista fins el conjunt de Miravet, però abans es passa pel refugi Josep Vilamolat, que està obert i amb foc encès (algú ho deu habitar avui, encara que no veiem a ningú), es un bon lloc d'esbarjo .
Anem a visitar Miravet, totalment enrunat i aquest no l'estan restaurant, mentre en Josep Maria va en busca de la font, que troba. A Miravet queda en peu un petit tros d'una torre cilíndrica, que encara que tingui falcada la roca on està assentada, sembla que aviat caurà. La resta tot son runes.
Per petits rastres pugem sense problema al cim de les Mosques, on hi ha un vèrtex geodèsic. Baixem, sempre seguint rastres i ens dirigim a Vilamolera, passant pel pla de Los Corrales i el Corral de Carrió.
A Vilamolera hi ha l'ermita de Sant Salvador de la Serra, també romànica, després de visitar l'entorn aprofitem per dinar, ens dona la impressió que un altre lloc una mica arrecerat i amb sol no el tornarem a trobar.
Sortim i de seguida busquem la baixada cap a Santa Llúcia, l'Estivill ha preparat, mitjançant l'orto-foto de l'Icc, un ruta que sembla ens portarà sense massa dificultat, encara que la veritat es que es complica una mica. Tot el camí pel Pla de la Creu no te cap problema, però els rastres per creuar el Llau de la Carrerada i la baixada des de La Llobera, es complica una mica, encara que amb una mica de calma i un bon buscar els llocs adequats, fa que es vagin trobant els millors passos, senderons de cabres i rastres de vells camins per on anar baixant. Passem pel costat d'una bassa natural, completament glaçada, i arribem a una pista, d'allí baixem a Santa Llúcia per un camí vell, encara que una mica brut i degradat. L'arribada es per un entorn molt bonic.
El llogaret està quasi tot enrunat, encara que sembla que alguna casa l'estan rehabilitant, i alguna està en condicions, però de la majoria només queden runes.
Baixem fins l'ermita, altre de romànica, al costat mateix d'un habitatge habitable. Seguim senderó avall i trobem la font de la Moixa, un entorn bonic i frescal (penso a l'estiu s'ha d'estar molt be però ara ja fa prou fred), d'aquí busquem un camí per on baixar, per no haver de tornar a pujar a la carretera a buscar la pista, pel que sembla la hauríem de trobar si seguim avall, a més hi han restes de pintura groga que vol dir que algun dia es passava per aquí, però tot l'entorn està molt malmès degut a la neu que ha degut caure en dies passats i com a tot arreu està ple de arbres i branques caiguts. Costa una mica, però trobem la continuació, el camí està brut, però va baixant a l'esquerra, i a tocar, del Barranc de la Fonteta, el creuem, a partir d'aquí i al dret, per terreny fàcil i ràpidament arribem a la pista, es el Camí Vall de Santa Llúcia de Mur, ja només ens queda seguir la pista per arribar a Guàrdia de Tremp. Entrem per la part alta i ens posem dins de l'alberg, i per dins de l'esplanada baixem a un carrer que entra al poble pels rentadors. Visita al poble i arribem al cotxe quan passen cinc minuts de dos quarts de sis de la tarda, després de fer 18,500 kms.
Un molt bonic dia de muntanya, amb ermites romàniques, castells, rouredes, boixars, llogarets enrunats, fred, sol, glaç, etc., tot això fet amb molt bona companyia. Vistes de la Conca de Tremp, Boumort, Terradets i Montsec (aquest tros l'he copiat del company Esteve). L'única llàstima son les discussions massa freqüents que últimament, al nostre grup, es desencadenen quan alguna cosa no resulta com algú/ns del grup es pensava/em, es una cosa que s'ha d'intentar depurar.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, aquí

............

Pui de Lleràs, des de Toralla

Arribant a l'ermita de Sant Salvador i Arnes velles (es una arneria?)

Després d'una serie de converses mitjançant el facebook, anem l'Estivi, la Chris i jo fins a Toralla, al Pallars Jussà, per fer el cim del Pui de Lleràs, segons un track que l'hi van enviar a l'Estivi.
Arribem a Toralla, i quan estem a punt de sortir ens troba el pastor del poble i ens te mes de 20 minuts parlant, dient-nos que no tindrem problemes per seguir el camí, que la ruta es molt llarga que la baixada es molt dura i a mes, consells com ell solucionaria la immigració.
Al final sortim, passa mig quart de les nou del matí, i com no hem mirant be els papers que portem, sortim des de l'entrada del poble, al dret, per petits rastres de cabra, encara que de seguida trobem el camí que be del poble.

Només passar el Turó de la Mola Mora trobem fites i els desviament que ens porta a la Cova de Torralla, està situada a la cinglera de l'Arreposador. Des de la cruïlla fins la cova son uns 300/350 metres, per un senderó estret, però ben marcat i sense dificultat, fins que ens situem a peu de cinglera, llavors hi ha una pujada curta però amb fort desnivell. Visitem les primeres galeries de la cova, hi ha un gran finestral que dona a la cinglera i per on es pot divisar el poble de Serradell, que per cert l'estarem veiem tota la meitat de l'excursió; seguint amb la cova, està molt xafada, amb formacions completament trencades; sembla ser que es varem trobar restes del neolític.
Tornem a la cruïlla i seguim el camí, força evident, fins a l'ermita de Sant Salvador, i tal com ens ha dit el pastor del poble, només cal seguir els “pilarets” (fites).
L'ermita es petita però molt ben arranjada, està situada en un dels colls de la Serra de Sant Salvador, al costat d'unes antenes, amb caseta inclosa. Aquí parem a esmorzar.
Seguim, tot passant per la carena i una serie de colls, Collada Vilella, Collada Estreta del Cavet, Collada Ampla del Cavet, i altres sense nom als mapes, amb les seves sifonades. Aprofitem per pujar al cim de la Roca Palomera, des d'aquí es pot ampliar la màxima visió de tota la contrada, dic ampliar per què durant tot el camí ja es pot apreciar els grans espadats de la Serra de Sant Salvador, les barrancades, les formacions perfectes de les roques, etc., llunyanes la cinglera de Pessonada, la Serra de Carreu, la serra de Boumort, etc.
Continuem per la carena, amb les seves sifonades, son començaments de barrancades que marxen cap els Serrat de les Forques, del Cinccamps, etc., fins que arribem a la pista de Salas de Pallars a la Pleta Verda, on trobem un ramat de cabres pasturant; busquem la font dels Bassons, però no la trobem, la que si trobem es la font del Forn, amb una bassa metàl·lica, petita, on es recull l'aigua. Aprofitem per veure, reomplir cantimplores i refrescar-se. La pista comença a pujar fort, sobre tot després de deixar un ramal que marxa en direcció a Gurb.
Ens trobem una tanca de fils metàl·lics per animals, que ens barra el pas, la Chris, la passa per sota, jo per damunt i resulta que ve l'Estivi i troba l'obridor de la tanca. .....
Ja arribem al Pic, fotos, reposar, contemplar el paisatge, no hi ha res que ens tapi la Serra de Sant Gervàs que la tenim al davant, darrera el Pirineu, Cadí, Ensitja, etc.
Seguim la carena, a la dreta tal i com hem arribat, es una carena no massa ampla, però de bon passar, tornem a tenir tres sifonades, passem una torre d'electre, on creiem es el Coll de Serradell, i de seguida deixem el camí que segueix recte, que deu anar a Espluga de Serra, per agafar a la dreta. Al començament està molt desfet, però després s'arregla, es una baixada molt llarga, però amb un camí molt intel·ligent, va fent “esses”, es de molt bon baixar. De cop trobem senyals de Gr (??), comencen i acabem de cop, però tenint temps de marcar una drecera amb una forta pendent, ignorant en camí que fent dues ziga-zagues salva perfectament el desnivell, hi ha qui s'ocupa de tapar el senyal incorrecta.
Mentrestant i a mitja baixada hem parat a dinar una mica, estem al costat del camí en el llom, amb la barrancada de la Boscarrera a un costat i un afluent del mateix a l'altre. Seguim baixant i ens desviem per visitar l'entrada de la Cova de Cuberes, sembla mentida que una cova de les mes llargues d'Europa tingui l'entrada que te, i llavors ve el pensament, com a una persona se l'he pot ocorre entrar al veure un foradet, i menys mal que es pot ampliar traient còdols de l'entrada.
Arribem a una pista, a la Plana de Pujol, deixem a l'esquerra la Pista del Barranc que després retrobarem, i de seguida i per estalviar uns grans retombs de la pista, la tallem per tres vegades, l'últim tros, trobem un camí vell , molt tapat on hi ha una barraca amb moltes arnes velles i fora d'ús, això si, arribar a la pista del Barranc, hi ha un petit saltiró on, i com es natural al ser, jo, un maldestre (patós, en llenguatge normal), al posar el peu en una pedra, aquesta se'n va i sort que només es un metre i mig d'altura.
D'aquí seguint la llarguííiiiisima pista del Bosc de Serradell, amb parada a visitar la font de Costapegera.
Els últims 600 metres son esgotadors, hem deixat la pista per pujar per rastres de cabres per anar a enllaçar a un altre pista, la tallada ens ha estalviat uns 400 metres, i ja enllacem amb un camí vell que suposem que devia comunicar Toralla amb Serradell, entrant per la part alta del poble, llavors veiem clar on està el començament de la ruta que va a l'ermita de Sant Salvador.
Hem fet 19,870 kms., i hem estat 10 h 20 minuts a la muntanya. Un dia esplèndid en una serralada del pre-pirineu, excursió que ben val la pena repetir-la d'aquí no massa temps, això si, podria ser a l'inrevés.
Només queda anotar l'anècdota que uns 3 kms abans del poble, a la carretera venint de la Pobla de Segur, encara hi ha un tanc d'obra amb el canó de fusta, tot bastant deteriorat, posat durant la guerra contra els feixistes, a títol dissuasiu.

Track - Mapa - Perfil - Fotografies