Sant Maurici de la Quar, Santuari de la Quar, La Portella i Serrat de Sant Isidre

Santuari de la Quar

Sant Pere de la Portella

Avui a més d’anar acompanyat pel Josep Maria també ens ha acompanyat el Bernat, aprofitant que té uns dies de vacances i està per aquí. Hem arribat a Sant Maurici de la Quar, hem aparcat en un lloc destinat per això, encara que quan tornem veurem algun cotxe aparcat on ha volgut, i hem sortit quan era quasi un quart de deu del matí, amb una rasca que es feia sentir. Sortim per l’antiga pista, ara asfaltada, que va a la Quar i a la Portella.
Al poc, la deixem per agafar un camí a l’esquerra. Es un camí que va resseguint una línia elèctrica i un rierol que baixa des de Colltinyós. Anem per part obaga, que a més està molt molla. El terreny es molt rocós, encara que per cert no es pedra de la que rellisques fàcilment. A l’esquerra es veu el Serrat de Sant Isidre i la seva ermita, tota la part alta ben solejada. Passem quasi a tocar la masia de Colltinyós i creuem la un ramal de la carretera. Aquest ramal finalitza a la Baumeta, on baixant hem tingut algun problema. Si ens girem enrere es veu el campanar de Sant Maurici. Ja anem per part solana.
De seguida de passar Colltinyós entrem en un grau, que era camí de bast. En un tros el camí passa pel damunt d’un gran marge de pedra, fet per aquest ús. Al arribar a un retomb ens trobem amb el camí destrossat pels grans pedres que fa anys es van despendre de la paret. Arribem a una pista retocada de fa poc, que seguim a la dreta. Veiem dalt del seu turó. l’edifici del Santuari de la Quar i al fons els Pirineus nevats. El bosc encara conserva part del seu marronós de la tardor, ja que no ha caigut totalment la fulla dels arbres de fulla caduca. Del Coll de Canes i en lleugera baixada arribem al Coll de la Creu de Jovell, on creuem la pista que va a la Portella. Al costat de la pista hi han un pal indicador, uns cartells de fusta, un plafó del Santuari de la Quar i una creu de fusta.
Aquí comença la verdadera aventura del dia. Seguim amunt cap el santuari, però porto dos tracks un que entra per la seva part de darrera i per pista, més o menys bona, i altre que em diu que segueix la carena, que hi ha una petita grimpada i que es una mica aèria, tot sense més importància. Comencem a pujar, deixant la pista bruta però fàcil de seguir, per anar per un rastre una mica difús, amb algun arbre caigut de més. Poc a poc ens anem acostant a la paret granulosa, i jo em començo a preocupar. Quan ja estem a la paret, per sort no totalment vertical, si amb molta inclinació, el Bernat passa al davant i més o menys ens va marcant per on pujar. Indubtablement jo necessito mans, peus i .... Hi ha algun punt que desisteixo de mirar a la dreta, ja que anem molt pegats a l’espadat. A l’esquerra la caiguda també seria fatal, però per la vegetació (que no ens pararia) no es veu la vertical. Poc a poc anem avançant i jo pensant que en mala hora he triat pujar per aquí, i quan arribo al lloc que sembla més difícil i em semblava que no ho pujaria, amb una mica de petita grimpada es soluciona, i ja s’està dalt a l’altre costat de la tanca que voreja la mola on està el santuari. Menys mal que hem pogut sortir ja que la reculada, per aquí, es impensable, al menys per a mi. No cal dir que hi he patit molt i se m’ha fet molt llarg.
Una vegada passada la tanca, sense problemes, passem pel costat d’una senyera dalt d’un alt i prim pal metàl·lic i veig en una vora un clau geodèsic. Com ja respiro amb normalitat, fotografio el clau, una mania com un altre, i m’adono que en tot aquest tros de pujada no he fet ni una fotografia, i es que ho he pujat amb tots els sentits, i més, posats en la pujada. Per la majoria dels que pugin al santuari des de baix aconsello anar per la pista, potser més endavant es camí, encara que donin un rodeig, segur que guanyaran temps i patiment. He dit la majoria, la resta que faci el que creguin convenient.
Arribem al santuari i llavors m’adono que aquí vaig estar fa uns quants anys, encara que no me’n recordi quan. A l’esplanada empedrada on està les entrades als diferents edificis annexats parem a esmorzar. Abans hem passat una petita capella, a la part baixa del santuari, de la verge de Fàtima.
Al fons a la dreta es veu les construccions de la Quar i a l’altre costat hem pensava que era la Portella però després he comprovat que no ho pot ser ja que tenim en mig el Serrat Llarg i el Serrat de Busaroques que ho tapen.
Una vegada a casa i mirant apunts vells, no organitzats, he trobat que vaig estar aquí l’any 1999, i des de la Quar vaig baixar fins a Sant Maurici, on en el bar em van omplir les 2 cantimplores que portava, buides. I com anècdota copio el que vaig escriure sobre la Quar: «Arribo a dalt, està en obres, els paletes diuen que estan intentant deixar les coses tal com hi eren fa molt anys, i que faran un petit refugi, ara sembla un bunyol, però està en construcció, ja veurem». Ara la veritat es que el que devien arranjar (?) fa pena, amb un blanquejat de les parets que està marxant ràpidament. I tot l’entorn està completament descuidat.
Sortim en direcció nord, i quasi ens empassem la cruïlla a la dreta que hem d’agafar. Acabava de fer un comentari, «mira aquí hi ha un sender i amb fita a l’entrada», miro el gps i resulta que es el nostre. Si haguéssim seguit hauríem arribat a la Coll de la Creu de Jovell, on ja hem passat abans. La baixada, en principi es forta i molesta ja que està moll i rellisca una mica, després es fa agradable, anem completament emboscat per corriol una mica trillat. Hi ha molta humitat. Arribem a una pista on teníem dues opcions, o per la dreta per anar a buscar el Coll de Gavatx i per pista de cotxes, no sé si totalment, arribar a la Portella, o per l’esquerra per pista bastant emboscada i humida, encara que també ample. Com que no em fixo que estem en aquest punt i sabem que la Portella està a l’esquerra agafem aquesta última. La humitat es deix sentir una mica, però seguim contents, ja que l’entorn es bonic. La pista s’acaba i uns metres abans surt un corriol a la dreta, relliscós, tot baixant. Arribem a enllaçar amb l’opció anterior, i hem de recular per visitar la Font de l’Abat, amb un bon raig d’aigua. La veritat es que per tot arreu regalima aigua, pel que fa que sigui una raconada digne de visitar.
Seguim per pista, tot pujant i arribem de seguida a Sant Pere de la Portella, una antic monestir benedictí, que, encara que ha tingut alguna restauració recent, està en una estat bastant lamentable per ser un be cultural d’interès nacional. El campanar està adossat a l’església, i al davant estava el cementiri, on queden sis nínxols buits i una creu trencada (possible d’un enterrament a terra). El que eren les dependències annexes a l’església estan completament enrunades, veient-se en una, per una reixa, que han fet obres, ara abandonades, i que semblen un bon bunyol. La casa dels frares a l’oest i quasi a tocat, també està ruïnós, com una torre en mig de les edificacions. En canvi al costat esquerre d’aquestes han construït, o reformat un habitacle, per magatzem, amb una porta verda que deuria estat penat pel impacte visual que fa.
Baixem a creuar el Torrent de Cal Moliner, per agafar seguidament a ma esquerra, el Camí Ral de Berga a Olvan. Els repetjons de pujada es deixen sentir. Hem d’anar amb compta ja que està tot moll i es terreny molt rocós. Creuem tres vegades unes pistes, sense deixar la forta pujada. A la quarta l’hem de seguir una petita estona per deixar-la seguidament. El camí s’aplana una mica i podem caminar amb una mica més de soltesa. Arribem a un altre pista que ens porta al Coll dels Graus. Comentem si dinar aquí o dalt i decidim fer-ho dalt.
Enfilem per un camí que encara que en pujada. es fa sense problemes fins un altre collet. Aquí agafem a l’esquerra ja «atacant» la part alta del Serrat de Sant Isidre. La rampa final, el Bernat la fa més al sud, grimpant una mica, i nosaltres una mica mes al nord per un rastre i un roquer que sort que té lloc per posar els peus i una bonica branca final per agafar-se. Es trobem tots a dalt de la mola. L’ermita de Sant Isidre de la Quart es una petita ermita, amb altar, una fotografia del que havia estat la figura de sant Isidre, uns florers amb flors i un petit pessebre dins d’una llauna d’una beguda de coca. A l’entorn hi ha uns tancats fets amb teules, amb algun arbust mort a dins, i algunes rajoles amb inscripcions. Una vegada completat la visió de tot l’entorn i de la seva magnífica miranda, ens anem cap el vèrtex que està en una punta de la mola. Resulta que hi ha una petita desgrimpada, un pas una mica aeri i estret i després una petita grimpada, res que no sigui completament factible ja que estem parlant d’uns dos metres, com a màxim d’alçada, però jo em poso nerviós, encara porto el sostrec de la pujada al santuari i estic cansat, i no el vull passar, no volent escoltar els consells i les ajudes que m’ofereixen els companys; estic a deu metres del pilar. Me’n vaig cap a l’ermita mentre ells es fan fotografies al costat del vèrtex. Ens reunim tots i asseguts en un tronc aprofitem per dinar.
Una vegada dinats i notant que la temperatura comença a baixar, busquem per on baixar, no es gaire factible per on ha pujat el Bernat i dificultós per on hem pujar nosaltres dos. Trobem un bon baixador, es el camí per pujar, a la punta nord i cap a l’est. Va a trobar fàcilment el camí de pujada i arribem al Coll dels Graus. Baixem per pista, i encara ens trobarem en un altre embolicat, encara que aquest es menys dur i important. Baixant per la pista m’adono que ens em empassat una cruïlla, reculem fins on hi ha un cartell de Sant Maurici (se l’havíem empassat), i al segon cartell ens fa baixar per una pendent relliscosa i un roquer on han picat una escala a la vertical, tot i que han posat trossos de fusta com esglaons, es com una temeritat fer baixar per aquí, sort que a vegades assegut i deixant-se relliscar també es pot baixar. Ens porta a un tanca de fil ferro que ens separa d’uns prats amb vaques pasturant, que al veure’s arribar ens queden mirant. No sabem si entrar al camp o seguir entre tanca i la paret rocosa, per un rastre bastant difús, preferim aquest i les vaques ens van seguint en paral·lel. Arribem a camp obert, camp de pastura, sense rastre de camí. Les vaques ens van seguint. Pensem que sort que estem a l’altre costat del fil ferro. Sort del gps i de Bernat que s’avança, podem trobar la continuació, del camí. Pel que sembla abans passava a tocar la Masia de la Baumeta i ara ho volen desviar, i s’han menjat un tros de camí, i fins que no arribes fora del conreu, fent una «L» no trobes un pal i la continuació. Aquest camí va baixant, a trossos confús amb un barranc, el mapa no ho té.. No cal dir que també està tot humit. En un tros de pendent m’agafo al ferro que aguanta el fil ferro, i em dona una petita descàrrega elèctrica,  Ja arribem a Sant Maurici, parant primer al bar, que està obert, després de fer uns catorze quilòmetres. Manquen dos minuts per les cinc, i la temperatura ha baixat molt, i el sol ja ha marxat.
Un dia molt maco de muntanya, encara que la pujada al santuari ha estat molt dura, al Serrat de Sant Isidre, dura, i al final les cames han arribat bastant tocades. L'únic desagradable de la caminada d'avui ha estat veure la gran quantitat de bosses de processionària que tenen els pins de les nostres muntanyes. Baixant entre la Baumeta i Sant Maurici ha hagut un moment que els pins més allunyats semblaven nevats, potser que les nostres autoritats es comencin a posar les bateries (millor que les piles).
Encara que no ho sembli, al cotxe i de tornada he començat a pensar on anar a la setmana que ve.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sant Quirze de Pedret, Camins de la Portella i Sant Pere de la Portella

Sant Quirze de Pedret

Sant Pere de la Portella

Des de finals de maig no havia fet cap caminada per la muntanya, exceptuant una sortida de tarda a mitjans de juny, a Sant Pere de la Selva. I com el company, per problemes familiars, també feia temps que no sortia, aviat ens hem posat d'acord per fer una escapada, aquesta vegada cap el Berguedà. La ruta triada ha estat “Els Camins de la Portella”, amb un track i unes explicacions baixat d'”inet”, de la pàgina de Turisme de Berga, pel que no cal explicar massa de la ruta.

Hem arribat al lloc de sortida, ens hem preparat i hem sortit a dos quarts de nou, tot creuant el Llobregat pel Pont de Pedret, magnífic pont medieval. Deixem la pista i comença la pujada, primer per uns amples esglaons de pedra i després per camí, fins a l'ermita preromànica de Sant Quirze de Pedret, amb un habitatge a quasi tocar. Mentre estem contemplant aquestes construccions i rodalies, per la pista, passen dos caminants sense aturar-se.

Seguim camí, tot passant prop de dos vaques amb bones banyes, i ens endinsem a la Vall de Guimbàs. Quan arribem a creuar el torrent del mateix nom, ens trobem que han tallat troncs i ens dificulta molt el pas pel sender, degut als troncs i a les branques que estan en mig del sender. Fins aquí hem anat veiem que han fet treballs forestals, però com anàvem per pista no ens dificultava el pas. Sort que ha estat un tros curt, però pesat. A partir d'aquí, s'han succeït els trams amb pujades que quasi m'han fet pujar a quatre grapes, sort que s'han anat alternant en altres de més suaus i alguns trossos una mica planers. Sempre emboscats amb bosc espès i humit però amb camí net. Bastant amunt ens han passat un parell que estaven prenent apunts per una possible marxa tècnica. Amb ells hem comentat el tros brut de baix i la forta pujada. Arribem a la Font Bona o de la Covil, on aprofitem per veure uns gots d'aigua. De seguida arribem a les runes de la Covil, antic refugi dels maquis, que sembla com si hagués estat una antiga masia aprofitada per tal fi, ara en runes total. Una mica més enllà aprofitem per esmorzar.

Després per un camí molt bonic, amb tres o quatre grans taques de pintura groga, amb ratlles picades a la pedra, significant la nostra ensenya, arribem al Coll de les Fustes i després d'una pujada, al començament (o final) d'una pista, que ja no deixarem fins a Sant Miquel de les Canals. Primer hem deixat a l'esquerra un camí, que es pel que l'any 2006 vam tornar cap a Vilada, i després un a la dreta, que va a Cal Mascaró, mas que nosaltres passarem encara que fent un recorregut bastant més llarg. Més o menys per aquest tros ens surt el sol, que no havíem vist fins ara, però les boirines no acaben de marxar, pel que la visió de la llunyania no acaba de ser agraïda.

Poc es pot explicar de la petita ermita de Sant Miquel, romànica com no podia ser menys. El mas de les Canals, es veu molt deixat, encara que no abandonat del tot. Tancat dins, però amb una porta oberta de sortida al pati, hi ha un gos, que primer ens borda, però després se'ns queda mirant, traient nomes el cap per la porta. Ens desviem una mica per mirar un pal indicador, que sembla que abans estava a la vora del camí, però ha quedat desplaçat, segurament al engrandir el camp de conreu, per cert que ara sembla abandonat.

La pista baixa forta, amb molt de pedruscall, amb revolts on els pocs cotxes que deuen pujar deuen patir de valent. Al costat d'una torre elèctrica deixem la pista, per agafar un sender atorrentat amb molta pendent, que fa que els genolls cruixin de valent. Déu-ni-do com baixa, tant per la pendent com pel desfet del camí. A més baixa per la solana ara que ja ens castiga el sol. S'arriba a la casa enrunada de Corrúbies, tot baixant per uns llisera. Era una gran masia que nosaltres deixem per després, ja que aquí decidim anar cap a Sant Pere de la Portella. Per això seguim pista avall (molt pedregosa) fins al Camí de la Portella, per després seguir per pista bona. Potser hi ha algun camí, sense pista però no ho conec.

A l'alçada de Can Dou deixem la principal per agafar a la dreta una de secundaria, que ens porta sota del turó de la Portella. No veig la bassa que hi figura al mapa, si que les restes d'una bassa amb pressa i canalització cap ella, que devia ser del Molí de la Portella. Tampoc veiem el molí i el terreny entre la pista i el Torrent de Cal Moliner no dona per fer floritures, ens ho impedeix la vegetació, amb els esbarzers entremig.

Pugem a Sant Pere i el primer que es veu es, a l'esquerra, la Casa dels Frares, amb una construcció afegida que fa mal d'ulls, de com destrossa la visual de l'entorn. Al costat de Sant Pere hi han runes de construccions annexes. Hi ha un tros que estan restaurant, però com sempre l'han de fer. Han reconstruït una escala, en un entorn de pedra vista, tota cimentada. La església com es normal tancada, i la llàstima es que mai preveuen deixar un espiell per poder veure a dins. La part de darrere fa patxoca, amb la torre i l'absis. Des d'aquí podem veure que al final de la carretera que hi arriba, hi han dos cotxes aparcats i els ocupants estan traient neveres i anant a fer “pícnic”. Després de descansar i menjar una mica de fruita, ens posem en marxa, que es refer el camí fet des de Corrúbies. Ara veiem la bassa a la nostra esquerra i una paret del que era el Molí de la Portella.

La pujada des del Camí de la Portella fins a Corrúbies es un suplici, aquí m'adono que no tenia que haver convençut al company de fer aquesta extensió, a més veig que els 3 litres d'aigua que portava no m'arribaran fins a les fonts que hi han després del Mascaró, tot i esperant que hi manin. A meitat i a l'ombra he de parar a descansar una mica. El company em dona una mica de sucre, que sembla que em senta prou bé.

Al arribar a Corrúbies, veiem que el senyal que indiquen cap a la Portella no son del tot clares, al menys per nosaltres, ja que podria ser que surti un camí una mica més amunt, i no fos per la pista, però no ho anem a comprovar, tenim ganes d'arribar al Mascaró per dinar i descansar. Arribar al Mascaró es fer l'última pujada forta del dia. Abans de marxar intento entrar al mas, enrunat, la porta i la vegetació ho permet, però primer quedo enganxat amb uns esbarzers i quan aconsegueixo passar, m'ataquen unes ortigues, i com porto camalls curts, he de sortir corrent d'allí dins, amb les cames coent. Seguim amb pas lent, soc jo el que alenteixo la marxa. Hi ha l'únic moment de dubte de tot el dia, ja que ens trobem unes senyals cap a l'esquerra, vorejant la barrancada i altres enfront. El gps m'indica que la direcció correcte es a l'esquerra. Tornem a anar per camí emboscat fins a una pista, per on pugem a la Collada de la Creu, i d'allí al Mascaró, al davant i sota d'una gran perera, amb fulles ben grogues, parem.

Com ja sabia, veig que em queda molt poca aigua, pel que agafo peres, que per cert son molt àcides i estan verdes, però els vaig extraient el suc a mossegades, que a la vegada que em dona líquid, em fa salivera. Després de menjar una mica, no tinc massa fam, acabar-me la poca fruita que em quedava i alguna peça del company, m'estiro a descansar. Quan m'aixeco m'adono que de la poca aigua que tenia, encara he perdut la meitat, ja que de la cantimplora s'ha sortit el tub, i a més m'ha deixat l'interior de la motxilla tota mullada. What a mess!! que diríem en anglès.

Agafo una gran quantitat de les petites peres, me les poso a la butxaca i seguim, ara avall. El camí ara torna a tenir algun tros desagradable de caminar. Trobem una font, però no raja. El company no va massa gras d'aigua però va fent. Jo amb les peres, extraient suc, també. Arribem a la Font de Bossom, i quina delícia ... mana aigua!!!. Em bec més d'un litre, omplo una cantimplora i mitja, el company un altre, i seguim. A l'alçada de la Font dels Rucs ens passen tres cotxes, el del mig amb una bona rascada de baixos. Nosaltres com no pot ser menys, tornem a beure, ara d'aquesta font.

Al poc de deixar dalt a la dreta la masia de Santaeugènia, hi han senyals que segueixen la pista i altres que marxen a la dreta, per un sender, com el track em va per aquí, l'agafem. El sender va baixant acostant-se al Torrent de Guimbàs. Sent l'hora que es, el camí estret, encara que molt marcat, a la vora del barranc, sense cap perill, enfosquint-se ja que anem dins d'un bosc espès, el tram se'm fa llarg. Fins que amb un giro estrany del camí, creuem el torrent i seguim paral·lels al Llobregat. Entre la vegetació es pot contemplar bonics tolls i saltants. Passem a tocar a les runes del Molí de Pedret, en un dels trossos mes foscos d'aquest tram. Arribem al pont, on veiem bastant de gent remullant-se o simplement passant l'estona al costat del riu, i arribem al cotxe quan manquen 5 minuts per les vuit del vespre, després de fer més de divuit quilòmetres. Un bon dia de muntanya, un molt bon recorregut, però jo, amb una manca de fons terrible. El sol ens ha picat de valent des de les Canals fins a després de dinar. La resta, primer cobert i després quan el sol ja baixava hem anat molt emboscat. En els llocs que la descripció deia que hi havien bones mirandes, el cel estava cobert, si que pogut contemplar les serralades boscoses del sud, que ens ha acompanyat tot un bon tros de la caminada. Avui el track gravat no ha estat del tot perfecte, no sé si per les condicions atmosfèriques o què, però al posar-ho damunt del mapa, he vist imperfeccions no usuals.

De tornada hem parat a Cal Rosal a fer un refresc que ens ha permès arribar a casa una mica desperts.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sobrepuny des de la Nou de Berguedà

Sobrepuny de Baix

Sobrepuny

El Josep Maria i jo ens hem anat fins a la Nou de Berguedà per pujar al Sobrepuny. Aparquem a l'entrada del poble, al costat dels contenidors, i sortim a un quart de deu del mati. La ruta que hem fet es la que explica en la web de l'Alt Berguedà, De la Nou al Sobrepuny.

Poc es pot explicar d'aquesta caminada que no estigui allí detallat, encara que algun dels detalls que allí s'explica no els hem vist. Com per exemple parla que abans de sortir a la carena es troba les restes de la cabana del carboner, nosaltres no ho hem vist. La font del Faig no la vam veure restaurada, o potser vam veure un altre lloc on surt aigua i ens vam creure que era la font., aquesta nostra no crec que estigui a cinc metres. Per arribar a la collada entre els dos Sobrepuny, ara hi ha traça bastant marcada. De baixada nosaltres no vam veure ni la pared de roca ni les tres pedres marcades, segurament no vam adonar-nos, o ens vam equivocar de lloc on mirar. Ni la casa Rossinyol ni la casa de Espades, ni la casa de Tor i ni la pared de Tor van aparèixer davant nostre. I la baixada està senyalitzada pel rastre de baixar els troncs, i durant la seva tala han llançat la brossa a les vores, o sigui que si havia algun camí que baixava més suau, crec sincerament que ha quedat tapat. Tota la resta de l'itinerari es segueix molt be, amb la guia i els senyals no hi ha cap pèrdua.

En quan a la nostra caminada, he de dir que una vegada passada les runes de Caselles fins passat el Grau hem estat trobant rovellons, pel que la ruta se'ns ha fet bastant llarga. Hem estat més de nou hores per fer els nou quilòmetres, encara que a mi m'ha marcat una mica més de tretze, ja que el meu gps m'està fallant, es veu que necessita la jubilació. Hem arribat a la Nou quant eren quasi les set de la tarda, després d'una agradable i cansada caminada i carregats de rovellons.

La ruta es molt bonica, dels que fan afició, encara que les rampes de pujada es deixen sentir, però el més pesat es la baixada, llarga amb forta pendent per on era un arrastre de troncs. Es passa per una fageda molt agradable, encara que aquí encara no han perdut el seu color verd, però tot arribarà, ja que en poc de temps entrarem en la tardor, referent-mi al temps no al calendari.

Poc més en puc dir. A l'arribar hem anat a visitar, per fora, el Santuari de Lourdes, que segons he llegit va ser el primer a Catalunya amb aquest nom. Teníem previst que a la baixada faríem un tomb per algunes fonts, molins i el Santuari, abans d'anar a buscar el cotxe, però arribant a les set no ho hem cregut convenient, un altre dia serà.

El track ho podeu baixar de la web indicada, no cap repetir inútilment al wikiloc. Per les fotografies, aquí

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Casserres, Serrat de la Madrona, Fonollet, Fonogedell, Balma de les 7 portes, Casserres

Sant Sadurní de Fonollet

Sant Miquel de Fonogedell

El Josep Maria i jo ens hem anat a donar un tomb des de Casserres, tot partint d'un track baixat d'internet, però com es normal, una mica modificat al gust, i altres modificacions que hem fet sobre la marxa.

Per començar el dia i per error en la programació del Gps del cotxe i degut a un carrer tallat per variants que han fet, ens ha comportat donar uns pocs tombs per dins de Cervera i retardar la nostra arribada prevista a Casserres. Aparquem al carrer de les Escoles i sortim pel Camí del Fonollet quan manquen vint minuts per les deu del matí. El primer que fem es anar a veure l'Alzina Grossa, exemplar que val molt la pena per la seva grandiositat. Anem seguint visitant la arruïnada Els Colls del Lledó, el Molí Nou i La Madrona fins arribar al Serrat de la Madrona, on fem les fotos de rigor al costat del vèrtex geodèsic i on aprofitem per esmorzar. Fins aquí encara que la tendència ha estat de pujada, aquesta ha estat molt suau i agradable. Des del cim ens fixem que on el mapa marca “Roseret” però sense indicar que es una ermita, la construcció té campanar, pel que després del “bocata” ens dirigim cap allí. Baixar pel roquer no té cap problema encara que no estem gaire segur de que hi hagi camí per on ho ferm, però una vegada finalitzat el tros de roca esns trobem amb un bon rastre, que vol dir que no som els primer ni molt menys, incloent que abans d'arribar a la pista hi ha un petit camp sembrat i en mig hi ha la ratlla, no sembrada, del caminet.

Efectivament es una petita ermita, llàstima que estigui tancada i no es pugui fotografiar l'interior. Des d'aquí ens dirigim a Fonollet, amb l'ermita de Sant Sadurní on té afegit Cal Fuster al seu darrera. Ens trobem amb el propietari de Cal Fuste, el Sr. Camilo, que amb molta amabilitat va a buscar la clau de l'ermita i ens explica una mica la seva historia, i llocs on seria bonic anar a visitar de la zona. Li diem el tomb que volem fer, coincidint que a tot arreu no es pot anar i ens acomiadem amb alegria.

Entrem a visitar Cal Verdeguer, on s'ha de tenir en compte si s'arriba fins la bassa, ja que l'entorn està molt brut i hi ha el perill de caure dins. Al poc agafem una drecera, que no es ni camí però fàcil de fer. Només creuar el Torrent de Montoliu, deixem la pista, el començament està una mica difús, però poc a poc es va aclarint, i la veritat es que val molt la pena. Hi ha moments que el camí està molt marcat per les peülles de les vaques en el fang, ara sec. Aquesta camí ho havia preparat segons l'ortofoto.

Tornem a trobar la pista que havíem deixat, continuant baixant de forma suau. Quan la pista s'apropa a la Riera de Merola, i el camí tomba cap el sud-est, anàvem en direcció sud-oest, es quan fem la primera aventura del dia. Els mapes i gps marca que tenim una pista prop però que s'ha de creuar la Riera de Merola, per estalviar-nos un gran retomb, que a més ens aniria molt be per escurçar la caminada d'avui, i estalviar-se una pista solana. Ens costa una mica trobar el pas, però al final ho aconseguim, encara que s'ha d'anar en compte, ja que hi ha una mica d'aigua, a més de que està bruta i no es veu massa clar on hi ha aigua i on no, pel que hem de tantejar les passes abans de donar-les. Al creuar-ho entrem en un camp de cereals que voregem per l'esquerra sense trepitjar gens els sembrats. Arribem a la pista que havíem detectat, que ens porta a una cruïlla, primer cap a la dreta anem al Molí de Baix, i a l'esquerra al Molí del Mig, al de Dalt i al camí que continuem. Els molins ara son masies molt ben arranjades.

El camí que seguim ens porta fins el Fonogedell, on hi ha l'ermita de Sant Miquel. Cal Blasi està en obres i sembla que s'estan gastant una bona quantitat de dinerets. Hi ha una bassa amb un ànec ben bonic. Aquí pensem en dinar però com fa una mica d'aire i no hi ha cap recer, decidim continuar una mica. Al poc de sortir d'aquí i una mica separats de la pista parem a dinar. Mentre ho fem passen tres cotxes per la pista, fet que no havíem vist en tot el dia, i que deixen una polsegada de nassos. Sort que ens separat de la pista que si arribem a dinar a peu d'ella hauríem quedat plens de pols.

Més endavant, després de dinar, veiem una taula de pedra a la dreta del camí, entrem a xafardejar i resulta que hi ha la Font de l'Arç, d'aigua fresca i bona. El broc està tapat amb una petita rama, que després de beure la tornem a posar.

Sortim al Camí de Cardona, a l'alçada de Cal Camadall (Camadai), la que seguim a la dreta i passem pel costat del Roc de la Mel, diuen que si passes la llengua per la roca notes gust de mel, nosaltres no l'hem provat. Passem pel costat de Cal Pasqual, per Ripés i només passat el Serrat de Ripés, agafem a ma esquerra cap la Cova de les Set Portes, hi ha pal indicador a la cruïlla. La Cova era una gran balma que va estar habitada, amb grans habitacles, molt enrunat tot, on només queden cinc de les set portes.

El que teníem previst era tornar cap al pal indicador i seguir recte, però veiem pels mapes que sembla ser que hi ha una sortida seguint recte, a més de senyals verdes-blanques. Seguim per un senderó boscà, que ens porta a la Font de Ca l'Escaler, lloc molt descuidat, sense aigua sortint pel broc però amb aigua a l'entorn i tot molt feréstec. Per un rastre pugem fins la part del darrera de Ca l'Escaler, i ja sortim a una pista que pel davant de Cal Traginer, ens porta a un bon enllaç de camins, amb varies opcions per tornar a Casserres. La més curta es la que entra a Casserres per la zona esportiva, però nosaltres agafem la que teníem prevista, que es el Camí de Cardona. Una vegada arribat al poble visitem el centre, anant fins l'ermita de Santa Maria de l'Antiguitat, al costat del cementiri. Una vegada retornats al centre ens anem a fer un cafè i una coca, per evitar dormir-se en el viatge de tornada.

El tomb d'avui ha estat molt agradable, el paisatge en aquestes dates son completament acolorit, amb uns verds llampants. Hem fet més de vint quilòmetres en quasi vuit hores i mitja, amb tota la calma del mon, com sempre. El sol no l'hem vist massa, però quan no estava núvol no ha picat massa fort. Un extraordinari dia de muntanya en tots els aspectes.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí

00000000000000000000000000



00000000000000000000000000000

Valldora, Travil, Cap dels Plans, ermites Santa Margarida, Sant Jaume i Sant Andreu

Mirant enrere tot pujant cap el Cap dels Plans

Avui ens hem trobat el Jordi i jo i em enfilat cap el Solsonès a fer una ruta a cavall entre aquesta comarca i l'Alt Berguedà. Arribem a la Valldora, ens preparem i sortim a tres quarts de nou. La majoria de gent que aparca aquí o va cap a Busa o segueix pista amunt, cap a Graudescales, però nosaltres tenim la intenció de fer-ho diferent, que es pujar cap a Taravil, i baixar cap els plans sota el cingles de Taravil i les Lliberteres. Tota la ruta la he planificat sobre planell de l'ICC, topo i orto, ja que no havia trobat cap ruta que pugés per aquí, ja que com Taravil també es diu Travil, jo havia buscat per aquest últim nom, sense fer-ho per l'altre. Després de fer la ruta ja he trobat alguna de la zona, però cap de la baixada que hem fet, si alguna, sense passar pel vèrtex i baixant directament a la Mora.

Enfilem pel GR amunt, per pista amb forts repetjons, amb retallades però sempre molt ben senyalitzades. L'entorn es bonic amb pins joves, estrets i alts. Fa bastant de fred i està tot molt humit. Es una verdadera llàstima que als mapes de l'I.C.C. no estiguin marcats el senders de llarg recorregut, al menys aquests, però no es pot demanar massa ja que tampoc inclouen molts senders de segon quines zones. Quan el camí s'apropa a la Rasa de la Frau, que queda a bastant apregonat a la nostra esquerra, deixa de ser pista per convertir-se en camí, que puja fort, es pedregós i amb algun retomb arranjat amb troncs perquè no es perdi, amb molt bon seny. Després es torna a convertir en pista, on es va alternant les fortes pujades amb tros planers. Com la pista està bastant retocada hi ha un lloc que el camí vell ha quedat tapat, i s'ha perdut el poder passar-hi, aquí el GR. està canviat per poder salvar la incidència. Es una verdadera llàstima la pèrdua de camins vells. També l'arranjament de la pista ha tapat una surgència. Era un entorn que podria haver estat màgic, i es el començament de una de les branques que van a morir a la Rasa de la Frau i que ve de la Font Freda.

Quan estem a tocar al Serrat del Grau intentem retallar pujant pel barranc, es un recorregut pel barranc d'uns 230 metres que ens estalviaria un bon retomb de pista. Però al poc d'entrar, el barranc s'apregona i a més, baixa aigua pel que decidim retrocedir i seguir la pista. Però a la segona marxada de pista si que l'endevinem ja que agafem barranc amunt, es ample i de bon passar, alguna punxa però amb pantalons curts no es nota. Passem per la Font Freda, seca però amb molta humitat a l'entorn, encara queden, bastant desfets, els bassis.

Retrobem el GR, junt amb unes marques grogues i altres blanc-i blaves. Nosaltres fem una extensió d'anar i tornar a Travil (Taravil) per veure la seva ermita de Sant Quintí. Es romànica, com la majoria de la zona. Al costat de l'ermita parem a esmorzar amb la companyia d'un gosset la mar de maco.

Després tornem a la cruïlla on hem trobat els senyals i ja ens dirigim cap el cim. Les senyals grogues no les veiem, en canvi les blanc-i-blaves ens acompanyen una estona. Després quan enfilem cap el cim per la pistota, per on també pugen les torres, les deixem. Dalt hi ha un repetidor d'una companyia telefònica a tocar el vèrtex. Per cert la visió des d'aquí es bastant nul·la, ja que la vegetació l'envolta excepte cap el repetir de telecomunicacions.

Fem les fotografies de rigor i ràpidament ens posem en marxa, ja que ara ve un tros que estic bastant segur que tindrem problemes, tal i com efectivament passa. Sortim bé, per l'esquerra de com hem arribat, i trobem una pista molt vella i bastant bruta, que es per on hi figura al mapa, però se'ns acaba després que quasi tres-cents metres, seguint un rastre, primer ben marcat però que poc a poc es va fent fonedís. Intentem seguir el track fet sobre el mapa, però la vegetació i el terreny no ens permet massa fer-ho. Anem trobant una serie de rastres molt difusos que ens va enviant avall, però sempre separats del camí del mapa. Quan comencem a estar una mica preocupats ja que hem baixat bastant i de pensar si haurem de remuntar per no poder seguir avall ens agafa tots els mals, trobem un sender, bastant ben marcat. El seguim avall, i es correcte, encara que està una mica brut, té una pendent bastant considerable i està una mica atorrentat. Arribem a una pista de desemboscar i aquí ja han finalitzat tots els problemes que podíem haver tingut. La nostra sorpresa es que ens tornem a trobar les marques grogues i les blanc-i-blaves que baixen de dalt. Llavors ens fa pensar que potser una bona opció per fer un bon tomb rodó, sense anar al dret, seria, una vegada fet el vèrtex anar enrere i anar per unes o per les altres, això si, no sé si dona molt de retomb o no. També podria ser si per on hem baixat ho remuntéssim veuríem si el sender arriba fins dalt, o sigui podria ser que hagués tres opcions millors que la nostra, que ha estat seguir el camí del mapa.

A partir d'aquí, arribada al Mercadal amb l'ermita de Santa Margarida, que hem pogut visitar l'interior al tenir la porta tancada però sense clau. Hem seguit, tot passant per la Creu, fins a Boixadera dels Bancs, una gran masia que la estan reconvertint en habitatge rural, casa colònies o similar, amb un gran gust però amb molts diners invertits i encara el que queda a invertir. Pugem a l'ermita de Sant Jaume, aquesta no la podem visitar, que ha estat reconstruïda pel seu propietari, que sembla ser el mateix de la masia. El que no ha reconstruït es l'absis, encara que es veu la filada rodona de pedres a terra. Aquí parem a dinar, ja que va sent hora de fer-ho.

Seguim marxa entrant a visitar la Mora i la seva ermita de Sant Andreu, romànica com les altres. I ja només queda anar cap el cotxe, però encara hem variat la ruta, primer agafant una drecera, mitjançant una vella pista, amb masses esbarzers, i després anant a visitar l'ermita de Sant Lleí, on al mas del seu costat un granger està removent els fems i degut a l'oloreta fa que no ens encantem massa, a més ja es prou tard.

Arribem al cotxe a tres quarts de set, després de fer uns vint-i-un quilòmetres i mig, amb un desnivell acumulat de més de nou-cents metres.

Com sempre al final queda parlar del temps, de les sensacions, i comentaris diversos. El temps, fora del moment de la sortida que ens hem hagut de tapar, incloent els guants per les mans, ha estat molt bo, inclús en els llocs obacs no hem tingut gens de fred. No cal dir que al final que ja anàvem sense sol, no teníem calor però tampoc fred. Les sensacions han estat molt bones, estava una mica preocupat al haver preparat tot el recorregut sobre mapa, ja que no estava massa segur si el GR passava per aquells camins o no, i en canvi a banda d'un quilòmetre (que s'ens ha fet bastant llarg) de la baixada, tot l'altre ho hem fet sense problemes. El que si que he de dir, que després de la baixada, a l'ermita de Santa Margarida hem hagut de parar ja que jo estava bastant tocat dels genolls i una mica cansat. Després, a Sant Jaume ha anat molt bé parar a dinar i aprofitar per descansar un altre vegada. I al final ja m'arrossegava una mica.

Ens hem saltat, expressament, anar a visitar l'entrada de la Bòfia de les Boixaderes, ja que se'ns feia tard i a més crec que si es va es per entrar dins i visitar-la.

Des de la baixada del cim fins al moment del dinar hem estat sentint trets d'escopeta que venien de prop de casa Gomira, o d'allí mateix

Com anècdota, la única persona que hem trobat ha estat a l'extensió que hem fet fins a Travil i es una dona que anava en bicicleta que s'ha interessat d'on veníem i on anàvem. Ella ens ha explicat que viu a Tressera, o sigui molt prop de Travil, l'hem explicat que veníem de la Vall d'Ora i no ha sabut per quin camí havíem pujat i l'hem preguntat pel camí de baixada des del cim i tampoc tenia ni idea. No es que vulgui dir que com es de la zona ho ha de saber tot però m'ha estranyat molt.

Això que l'única persona que hem vist no es real del tot, ja que mentre ens apropàvem a Boixadera dels Bancs i des de l'ermita de Sant Jaume, hem vist gent i cotxes a Casa Gomira, i després ens han passat dos cotxes, d'aquells, quan anàvem cap a la Mora. I prop del final ens hem creuat amb dos 4x4 i un cotxe normal que pujaven fent brunzir "a tope" els motors.

Es una zona que segurament deu haver informació però jo abans de fer-ho no l'he sabut trobar. De les ermites i llogarets, si, però no de les rutes. Es una zona que m'ha agradat i que tinc previst tornar per fer dos vèrtex que estan a prop, Els Tossals i Sant Salvador, sortint de dos llocs diferents.

El que cada vegada s'escolten menys son els cants d'ocells, avui uns moments per la Serra del Molí, un Pica-Soques pujant cap El Serrat del Grau i hem vist volar una rapinyaire quan ja estàvem als plans sota els Cingles de Travil, que a més ha estat espantat per les escopetades que he comentat abans.

Un altre dia de muntanya, dels que crec que fan afició,

Per veure i o/baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000

00000000000000000000000000



00000000000000000000

De Bagà a Sant Marc, pujant pels Pallers i baixant per Brocà

Santuari del Paller de Baix - Ermita de Sant Martí de Brocà

Avui ens hem ajuntat tres companys i em marxat fins a Bagà, per pujar al cim de Sant Marc de Brocà, tot passant pels Pallers de Dalt i de Baix, i baixant per Brocà, on hi ha Sant Martí. De bon matí hem sortit de Reus i hem aparcat a una plaça del poble antic. 

Hem començat a caminar quasi a les nou, però a l'hora de sortir del poble ens em embolicat una mica, primer per que no ens hem fixat massa i després al voler anar a buscar el pas de creuar la carretera el mes recte possible, però allò es impossible. Després d'un parell de tombs, em trobat el lloc de sortir, que es la pista que va al Paller de Baix. Anem per pista fins a la Font del Sofre, que estem a punt de empassar-nos-la. Es un lloc molt obac, de la font quasi no surt aigua i amb olor a sofre, però el Torrent del Paller que passa a tocar, si que en porta. Hi ha unes passeres per creuar el torrent i poder sortir sense retrocedir. Només sortir un altre vegada a la pista, es deixa per un camí que puja amb ganes, inclús hi han escales, em figuro que per conservar-ho millor. Va pujant fort però fent esses, el que facilita la pujada. Hi han restes, sobre tot després de la primera pujada, que demostra que era camí de bast. Després de la primera pujada va planejant, amb continus repetjons. L'entorn es bonic i agradable. Arribem a una cruïlla, i com ens sembla que el camí de la dreta va a sortir a la pista, per estalviar-nos un tros d'aquesta, ens pensem, agafem el de l'esquerra, que per cert ja no està tant net com fins aquí. Deixem un camí marcat a marxa pujant cap l'esquerra. Arribem per la part de dalt de la Mare de Déu del Paller, que es un santuari, ara amb l'església i d'un hostal i amb altres edificacions annexes. Hi ha un àrea d'esbarjo, amb font inclosa, molt maca. A internet hi ha suficient informació d'aquest lloc, però una referència ràpida, al wikipèdia en català. 

Entrem a preguntar per Sant Pelegrí, del que no hem vist rastre i amablement ens diuen que havien d'haver arribat pel camí que havíem deixat a la dreta, que per cert surt a l'entrada de l'àrea d'esbarjo. Després de parlar amb la mestressa de l'hostal i visitar l'església, anem i tornem fins les runes del que era l'ermita de Sant Pelegrí. 

Quan tornem a passar, el que porta l'hostal ens explica una mica l'historia del Paller de Baix i el de Dalt, recomanant-se que ens arriben, com ja ho teníem previst no ens costarà gens anar-hi.

El camí comença bonic, agradable, sent antic de bast. Estem al GR. Però torna a tenir unes fortes pujades i de cop entra al barranc i es segueix pel seu mig. Es un barranc estret, amb parets altes i amb el terra ple de grans roques, fet que dificulta bastant la marxa. 

Arribem a una cruïlla, on hi ha un camí que segueix per la Canal del Capità, que ens estalviaria bastant per anar al cim, però ens saltaríem el Paller de Dalt, pel que el deixem estar. Continua amb molt forta pujada, i on començo a notar el cansament, només porten uns cinc quilòmetres però amb més de quatre-cents cinquanta de desnivell. Arribem a una pista, que després haurem de seguir a la dreta, però ara seguim a l'esquerra fins el Paller de Dalt, on trobem les runes de la masia i de les restes de l'ermita. Aquí ens creuem amb un  home una mica més jove que jo, que fa ruta corrent. Em pensava que corre a la muntanya era cosa de joves, però es veu que ja ha arrelat en gent de tota edat. A una gran esplanada que hi ha a l'entorn parem a esmorzar. Es tot verd llampant i fa molt de goig.

Seguim, a trossos per pista i a trossos per camins trillats, trossos molt bonics i altres no tant, Creuem una fageda, encara tota verda, no ha arribat encara la tardor. I per una pista bastant pedregosa i vella, que es converteix en sender arribem al cim de Sant Marc, on hi ha un vèrtex geodèsic i les runes de l'ermita de Sant Marc de Brocà. Es lamentable les pintades que hi ha tant a les runes com al vèrtex, els bretols han arribat fins aquí. Aquí fem les fotos de rigor, i avall, que el temps es una mica frescal, no massa, però el que ens fa decidir a marxar sense entretenir-se massa es el rellotge, son més de tres quarts de tres. 

La sortida es maca i agradable, per dins del bosc, amb un terra ple de fulles seques, on no es veu el terra, va baixant amb decisió però fent esses. Li dic als companys que aquesta baixada, així, no pot durar, i efectivament es converteix en una baixada molt dura, pedregosa amb pedra grossa, d'aquelles que sembla que baixis escales, però amb esglaons, a vegades força alts perquè els genolls comencin a protestar. Entre uns grinyols i altres dels genolls arribem al Pla Llosar, segons l'ICC, o Pla del Castell, segons el pals indicadors. Aquí al pla hi ha les restes mig conservades d'una cabana de pedra seca. El Pr que estem seguint ara marxa pista enllà, i un pal indicador indicada que recte es va a El Castell per forta pendent. Jo porto dos tracks, un baixa bastant més cap a la dreta que l'altre, no se perquè però trio el primer, pensant-me que seguia el que marca el pal, de baixada en forta pendent. La qüestió es que baixem seguint quasi exacte el track, però de senyals ni una, i la baixada es per uns petites rastres fonadissos totalment, que va buscant la millor manera de baixar de parada en parada, totes abandonades, fins que amb una mica de dificultat arribem a una pista vella, amb terreny tou que ens porta a El Castell. Una gran masia una mica tronada però que sembla que la puguin habitar temporalment. Allí veiem que l'altre track baixava pel PR, el de forta pendent, i que les altres senyals de Pr feia anar a tombar la pista i també arriben aquí. O sigui em baixant al recte, al dret i sense camí quan podíem baixar, al menys, per un camí.

Continuem el PR, a trossos planejant entre parades, a trossos anant baixant més o menys forts, separant-se del camí per visitar les runes de Cal Vilalta i la masia habitada de Cal Cosí. Però abans ens hem desviat una mica per visitar una font i una bassa. La font de la que surt força aigua es més un nyap que una cos arranjada, però molt efectiva.

A Sant Martí de Brocà parem a dinar després d'haver agafar aigua amb una font abans d'arribar però dins de l'entorn . Hem passat pel costat de Cal Galló, amb tots els gossos bordant.

Després de dinar, el desnivell ja disminueix, però com continua havent algunes pujades, no acaba de baixar del tot. A una cruïlla trobem que hi ha dues opcions, segons els cartells, una marca Bagà a 2,800 i l'altre a 3,200, no ens la pensem i agafem la primera opció. El camí per tres moments se l'ha portat aigua i ens fa fer “numerets” per creuar els barrancs pertinents, a més, varies vegades i pel mateix motiu, el camí puja per tornar a baixar quan salva el tros sense el camí original. Estem en un tros que en anglès es diria “Bad land”, males terres. 

Creuem el Torrent de Sant Marc, seguim per un sender entre parades, on l'herbà del costat del marge de dalt està estrenyent el camí, i per un antic camí ramader anem a creuar la carretera del túnel i ja entrem a Bagà, on visitem una mica el poble antic. Com el gps m'ha donat problemes entre el Paller de Baix i el de Dalt, tros el tros de seguir pel barranc, on pujàvem encaixonats per parets altes, no tinc exacte la distancia, però després de retocar-ho a casa, m'ha marcat entre 17 i mig i 18 quilòmetres, amb un desnivell que passa, poc, de mil metres. Hem arribat a Bagà a les set de la tarda.

El dia en quan al temps ha estat bo, en quan a la caminada, la major part ha estat bonica, encara que alguns trossos, no tant. Hem visitat ermites, em vist masies (algunes enrunades), moltes basses naturals amb aigua, un vèrtex geodèsic. La vista del Pedraforca, Cadí, Roques Altes del Moixerò, La Tossa d'Alp, etc.. I quan estàvem esmorzant al Paller de Dalt, hem vist una pista dalt de tot, que no teníem ni idea, i pel que he vist als mapes, es la carretereta del Coll de Pal. 

He quedat molt cansat i amb els genolls fets pols, ja que feia molt de temps que no em fotia una pallissa com aquesta, fàcil per molta gent però difícil per a mi. Cansat però molt content.

Encara que hi han varis tracks similars al "wikilock",  l'he pujat (aquí). L'única diferencia es l'anada i tornada al Paller de Dalt, per pista, més alguna diferencia menor.

000000000000000000000000000000

Cap del Verd i cim del Puigllançada

Ramat prop del Coll dels Belitres - Isards al vessant est del Puigllançada

Avui he fet “dos cims de vaques” del pre-pirineu català, son el Cap del Verd, a la Serra del Verd, i el Puigllançada, des d'el Coll de Pal. La veritat es que no hi ha massa cosa a explicar.
Vaig fins a Gósol, i agafo la pista que puja al Coll de la Mola. La pista està bastant acceptable per un 4x4, encara que si algú puja amb un turisme pot tenir problemes en algun punt. Aparco al Coll de la Mola, i començo a un quart de deu del matí, per un camí, pedregós, que surt recte des d'on vinc, deixant una pista a la seva esquerra, i una que baixa a la dreta. El començament te una pendent una mica forta, i va a sortir a una pista que agafo a la dreta, va planejant. Tot l'entorn es de pi negre. La pista te un repetjó, i arriba a una barrera on prohibeix el pas, només es pels ramaders. Aquí es podria deixar el 4x4 si es vol estalviar un kilòmetre i mig d'anada i altres de tornada, però la veritat es que no val la pena. Aquí es on comença, a la dreta, les Roques de les Feus.
El camí ara baixa a creuar el Barranc de les Feus. Aquí ja alterna els prats amb els boscos de pi negre. La pista puja suaument, fins que a un revolt a la dreta, la deixo per un camí a l'esquerra. El camí va pujant pels prats, deixant a l'esquerra el Planell de la Font, i es dirigeix al Coll dels Belitres. Em tot aquesta zona hi han pasturant varis ramats de vaques. Una mica abans del coll, agafo a ma dreta, per un llom, que em porta al Prat Nabiral, i des d'aquí, pel llom fins el cim. Fotos, menjar una mica, contemplar el paisatge, que es fantàstic, llàstima de la calitja que no deixa veure gaire a la llunyania. Es pot veure el cim del dissabte (El Pedró dels Quatre Batlles).
Al baixar he de seguir el camí de pujada, per faig algunes dreceres per dins del bosc, que em permet veure un isard que s'escapa de la meva visió ràpidament. Em creuo una parella d'estrangers que estan pujant, i sense mes, arribo al cotxe a un quart i con d'una, després de fer uns 9 kms.
Una bona proposta seria pujar des de la Coma a la Serra del Verd i baixar fins a Gósol o a Tuixent, tenint, està clar combinació per anar d'un lloc a l'altre. Crec que la pujada des de La Coma ha de ser força interessant.
Una vegada al cotxe, baixo per on he vingut, però fent una parada a l'ermita de Santa Margarida.
“L'ermita es del segle XVIII (sembla ser del 1763), i està situada de llevant a ponent, una orientació molt semblant a la de les esglésies romàniques. Quan surt el sol a primera hora del matí per darrere del Pedraforca i banya els cims circumdants amb la seva llum, molt ràpid, lliscant-se pels pins, farigoles i "aliagas" de la muntanya, farà entrar els seus rajos pel “oculus” i per les dos petites finestrelles, sense cristalls, que estan disposats un a cada costat de la façana principal. Diu la llegenda que els seus pares van intentar casar a Santa Margarida amb un dels homes més influents del poble, al negar-s’hi van posar a la Santa en aigua bullin, la llegenda diu que no es va cremar tot i que l’aigua podia cremar a qualsevol persona. Un altre llegenda de la ermita diu que uns pastors van trobar una figura de la Santa, sorpresos per la trobada, els pastors li van preguntar a la figura on volia que els feligresos del poble construïssin l’església. La llegenda explica que en ple mes de Juliol una gran nevada va caure on ara es troba l’església”.
Una vegada visitada me'n vaig fins el Coll de Pal, per la carretera, abans era pista de terra, que era la comunicació directe entre El Bergadà amb la Cerdanya, abans que fessin el Túnel del Cadí.
Deixo el cotxe al mateix coll. A la dreta de la carretera un ramat de vaques, a l'esquerra un de ovelles. Surto a un quart i mig de tres, pujant fort en direcció a un torre d'electricitat, per girar a l'esquerra, tot aplanant-se una mica, per després pujar suaument. En aquest tros veig un ramat d'isards, que primer em miren i després, quan em vaig acostant, van marxant avall, poc a poc i sense perdrem de vista. Arribo a un collet, i giro al sud, i per, mes o menys la carena, no deixo la direcció del cim. Al cim del Puigllançada hi ha un gran reflector de senyal i un vèrtex geodèsic. Hi ha un molt bona vista, però avui castigada per la calitja. Això si, es veu part de les tres estacions d'esquí, La Molina, La Masella, i la de Coll de Pal. Fa un “airet” que comença a ser una mica fred, encara que el sol calenta.
La baixada no te historia, agafo la vessant oest i la baixo, al dret, en diagonal, fins arribar a un camí marcat, que em porta al de pujada, i al cotxe. Arribo a les quatre de la tarda, després de fer quatre kilòmetres justes.
D'aquí cap a casa, encara que volia fer algun cim del Vallés, però com ja es una mica tard i la carretera entre Berga i Guardiola està en obres, fet que em retarda encara mes, ho deixo per un altre ocasió. Avui amb dos dels cent cims, ja estic content.
Dia tota pel pre-pirineu, amb grans vistes a la Serra del Cadí, entre altres. Molt de prats totalment verds i espectaculars.

Per veure les fotografies i/o baixar-les, teclejar aquí.

ooooooooooooooooooooo

Cap de la Gallina Pelada, des de la Font Freda

Cap de la Gallina Pelada - Font Freda

Avui ha estat un dia una mica estrany, ahir vaig llegir el pronostic del temps per avui: “Les temperatures tornaran a superar els 35 graus a l'interior i els 30 al litoral. Dominarà el cel clar, encara que hi haurà nuvolades i xàfecs al nord” i marcaven aigua només a la Val d'Aran.
Però anem a pams, havia quedat amb el meu fill per sortir avui, a més jo estava convençut que el company Esteve vindria, no m'ho havia confirmat però jo estava cregut. El divendres em truca un altre company per anar al Pirineu i li dic que no, que tenia preparat anat a fer el cim del Cap de la Gallina Pelada, i si anem be de temps, el Cap del Verd, i estic compromès amb els dos. El dissabte l'Esteve m'envia un missatge que no pot venir, no passa res, i avui al matí el meu fill em diu que no es troba be, o sigui quedo sol.
Surto de Reus en direcció a Saldes, i quan estic arribant a l'alçada de Sallent comença a ploure, i no ho deixarà fins a Maçaners, a estones fort. La veritat es que estic acovardit, crec que avui els fats s'han girat en contra meva. Arribo al Coll de la Trapa i giro cap a la Pleta de la Vila i fins a la Font Freda, davant de la que deixo el cotxe. Ara està sortint una mica el sol, encara que sota els arbres continua plovent.
Agafo la motxilla, els bastons, poso en funcionament el gps, la màquina de fotos, bec aigua i surto quan manca mig quart per les deu del matí. Copio la descripció de la ruta, la he tret del “Consorci de Turisme de l'Alt Berguedà” i la tenen marcada con a PRC-79.
“La ruta s’inicia a la pista del coll de la Trapa cap a Vallcebre, aproximadament a un quilòmetre més amunt de la Pleta de la Vila, just en el punt on hi ha la cruïlla de la Font Freda, a mà dreta. Cal deixar el cotxe a l’aparcament des d’on s’accedeix a aquesta font i començar a caminar.
Seguiu per la pista que veníeu durant poc menys d’un quilòmetre. En aquest punt travessareu el torrent de les Llobateres i, just després de travessar-lo, caldrà trencar a la dreta per agafar una pista de desembosc que segueix aquest torrent per la banda esquerra Abans d’entrar a la pista trobareu un cartell de la ruta minera que diu: “La gallina pelada pel torrent de les Llobateres” La pista es va estrenyent a mida que avanceu i us durà al mig del torrent que anireu creuant a banda i banda a mesura que pugeu. Normalment aquest torrent està sec, per tant, no hi ha cap inconvenient en passar pel mig. En cas que baixi aigua sempre es pot esquivar passant per les vores, per on es dibuixa un corriol més fressat.
Arribareu a un punt on trobareu una bifurcació de corriols: un que pel mig d’una tartera s’enfila per la dreta i l’altra que continua per l’esquerra seguint el torrent de les Llobateres, ja no pel mig sinó que de mica en mica es va enfilant en direcció nord-est. A partir d’aquí el corriol és molt fressat i va fent ziga-zagues per esquivar el pendent tot passant pel mig del bosc.
Travessareu el torrent de les Llobateres i començareu a marxar clarament en direcció nord-est. Seguireu enfilant-nos pel mig del bosc de pi fent ziga-zagues. Des d’aquí, si mireu en direcció nord veureu el Pedraforca i, als seus peus, el poble de Saldes.
Ben aviat entrareu en un torrent sense aigua i el seguireu cap amunt per dintre del curs, en direcció sud-oest. Arribareu a un punt en què el torrent s’engorja suaument però cal seguir per dintre. Passat aquest punt, el torrent s’eixampla i s’entra en una petita vall, amb herba i els arbres més esclarissats.
La vall es torna a tancar i veureu que el torrent es bifurca en tres braços. Si seguíssiu pel de la dreta del tot pujaríeu directament cap al pla d’Ensija per dintre del torrent d’Ensija. En aquest cas, us proposem que seguiu pel de l’esquerra que marxa en direcció nord-est per anar a parar a l’extrem més oriental de la serra d’Ensija, als peus del Serrat Voltor. Cal doncs, que continueu per dintre del torrent.
Arribareu a una altra bifurcació de torrents i haureu de seguir pel de l’esquerra que marxa en direcció nord-est. Fins al final de la pujada s’alterna el pas per dintre i per fora del torrent.
Finalment, s’arriba a dalt de la carena. Les vistes són espectaculars en totes direccions. El turó que teniu a la vostra esquerra és el Serrat Voltor. Hi podeu pujar però les vistes no milloren pas les que teniu actualment. La vostra ruta segueix cap a la dreta, en direcció oest per anar carenejant per la serra d’Ensija pel seu costat sud fins arribar al final on fareu el cim de la Gallina Pelada. Esteu en un pla on els pins són més escassos i predominen els prats d’herba. Baixareu suaument per tornar a pujar fins a la Creu de Ferro, a 2279 metres d’altitud..
En aquest punt les vistes són espectaculars a 360 graus: Serra del Cadí, serra del Moixeró, Andorra, Puigmal, Montseny, Montserrat, Port del Comte, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,... Cal que seguiu carenejant pel mig dels prats en què s’alternen les roques i el prats d’herba, sempre en direcció nord-oest. Baixareu suaument per tornar a pujar. Travessareu la baga de les Llobateres i a mida que acabeu aquest pla veureu que la carena es bifurca; cal prendre el braç de la dreta, en direcció nord. Està molt ben marcat per unes grans fites de pedres. Al final d’aquesta carena, a mà dreta, veureu el corriol que arriba directament pel torrent d’Ensija i que havíeu deixat abans.
A partir d’aquí caldrà baixar fins arribar al refugi Delgado Úbeda; primer de dret pel mig de la muntanya i després travessant uns plans i pujant fins al refugi.
Per arribar al cim de la Gallina Pelada cal que pregueu el corriol que passa per l’esquerra del refugi. Passareu per sobre unes pedres i us anireu enfilant progressivament.
Abans d’enfilar-vos al cim passareu per un coll des d’on es gaudeix de bones vistes de la vall de Peguera, els rasos de Peguera,...
Finalment, arribareu al Cap de la Gallina Pelada, un mirador amb vistes espectaculars a les zones properes: pobles de Saldes, Gósol, Maçaners, ... i a les llunyanes: Cadí-Moixeró, Montseny, Montserrat,... Una vegada escrites les vostres impressions en el llibre del cim i contemplat el paisatge ja podeu iniciar el retorn. Baixareu pel mateix lloc per on heu pujat fins al refugi, travessareu els plans d’on havíeu vingut, però en el punt on comença una suau baixada us haureu de desviar cap a l’esquerra, en direcció nord. Hi ha un pal de ferro que us ajudarà a trobar l’entrada al torrent de baixada. Baixareu pel mig de prats d’herba. Just al davant, al fons, veureu la Tosa i les Penyes Altes de Moixeró. Més a prop vostre un turó suau que vorejareu per la banda esquerra. El corriol va baixant cada vegada més ben dibuixat i gaudireu d’unes bones perspectives de la cara sud del Pedraforca, amb el poble de Saldes a la seva falda. Veureu un altre turó més punxegut que també vorejareu per la seva banda esquerra i al costat veureu un torrent que marxa més cap a l’esquerra i vosaltres per la dreta fins que arribeu a uns plans. Els travessareu i, una vegada passats, caldrà girar a l’esquerra per seguir un corriol perfectament dibuixat que us portarà fins al costat del torrent de la Font d’Ensija, passant per un bosc cada vegada més frondós fent ziga-zagues pel mig del bosc. El camí és costerut i ple de pedres. Cal anar en compte amb les torçades de peu i relliscades.
Trobareu el torrent de la font Freda que caldrà seguir per la seva banda dreta fins al fons de la vall. A mida que anireu arribant al fons del torrent, el camí cada vegada és més ben dibuixat, més suau i més ben fressat cosa que permet caminar més còmodament.
Finalment, s’arriba a la Font Freda, una font amb taules i barbacoes. A partir d’aquí ja només us caldrà baixar les escales que us portaran al punt final de la ruta”.
A continuació descric les meves impressions del dia. La pujada del Barranc de les Llobateres no te cap problema i es molt bonic, però en tota la pujada no m'he trobat còmode, anava cansat, potser dels nervis i del tou del terreny (estava molt mullat, però sense tolls), i m'ha costat bastant, encara que m'ha ajudat molt el poder gaudir del verd paisatge, encara que tot el camí vas encaixonat. A la cruïlla amb el Barranc d'Ensija hi ha un pal indicador, i a partir d'allí s'ha d'agafar sempre el ramal de l'esquerra. En un arbre he sentit un pica-soques, però no he volgut aproximar-me per què segur que marxaria, l'he deixat amb la seva feina.
Tenia intenció de fer el Serrat Voltor, però després de llegir la descripció que diu que no millora la vista que es veu des del coll, he desistit. La vista des de la Creu de Ferro es impressionant. Sembla ser que han posat un creu nova, segons em van dir la creu ja no hi era, però la que hi ha es veu molt nova.
Al aproximar-me al refugi ja veig gent dalt del cim, gent que puja i gent que ja baixa. Mentre pujo, em creuo amb altres, i cosa estranya últimament, ens saludem tots. Arribo dalt i de seguida s'ofereixen a fer-me la foto de cim, cosa que accedeixo, i es queden parats al treure la senyera, per cert me la demanen per fer, ells, una foto dels nens amb la senyera (son 3 o 4).
Ells marxen i jo bastant de seguit, estan venint uns núvols de tempesta del sud-est i no m'agraden gens. Em creuo amb altres grups, i també ens saludem tots (potser està tornant l'educació a la muntanya?).
Baixant pel Torrent de la Font d'Ensija avanço a una parella de la meva edat que baixant molt pitjor que jo, o sigui fatal. Trobo la Font de l'Orri, que es on l'aigua surt al torrent. Tota aquesta baixada el camí es molt marcat, encara que es forta i pedregosa.
Arribo a la Font Freda, fotos, beure aigua de la font i ràpid al cotxe, que es senten trons molt a prop. Es un quart de tres i he fer 10.800 kms. Pujo al cotxe i de seguida comença a caure aigua amb bastant de força, pel que desisteixo anar a Gósol a mirar de fer el Cap del Verd.
Excursió per terreny típicament d'alta muntanya, molt agradable i amb molt bones vistes. Quasi tot el dia a fet un “ventet” que m'ha obligat a tapar-me una mica, encarà que en la pujada i la baixada, al anar encaixonat m'he pogut desabrigar.

Per veure o descarregar les fotos, teclejar aquí.

00000000000000000