Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora

El Burguès

Sant Cebrià de la Mora

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

El Brull, Montgròs, el Serrat de la Peça, El Brull

Muralla del Poblat Ibèric del Montgròs

Ja feia més de vint dies que no sortia i ja començava a tenir malestar, a més aquesta setmana ha estat plovent fins dijous, o sigui les neures començaven a sortir. Com ahir dissabte ja ha deixat de ploure, i la previsió per avui donava que era possible sortir a caminar sense mullar-se, es pel que m’he decidit a fer-ho. Els caps de setmana el company ho té difícil pel que he tornat a sortir sol. Per avui he buscar una caminada que en principi fos fàcil encara que una mica lluny de casa. M’he anat fins a El Brull, a la comarca d’Osona i una de les portes del Montseny (hi han moltes).
Hi ha un lloc per aparcar encara que no es massa gran i segons quines dates s’omple i llavors la gent aparca per tot arreu, com passarà avui, però com arribo aviat tinc lloc sobrer per fer-ho. Surto quan son un quart de deu del matí, tot passant pel davant de la pista poliesportiva, on a la gespa del costat estan fent carn a la brasa  en uns fogons damunt d’unes taules plegables, sembla que sigui per algun  acte popular. No sé, ni m’interessa, si es per una cursa de la que han passat tres corredors mentre em preparava i bastants més que em passaran després, o es per un altre motiu.
Després de seguir una estona el GR, i de que se’m creui un caçador, l’encarregat de portar els gossos, em desvio cap a la dreta. Sembla que la partida de caça no es per on aniré, pel que quedo més tranquil. Mentre estic arribant a Casademunt on hi ha el Sagrat Cor, conjunt d’espiritualitat, veig que en uns prats entre aquesta pista i el Brull hi han dos caçadors amb les escopetes a la seva falda. La Basílica Religiosa del Sagrat Cor es digne de veure, jo per fora. Es pot llegir el que comenta a «Conèixer Catalunya». Una vegada passada l’última gran entrada del conjunt finalitza l’asfalt i el camí comença a ser de terra.
Una vegada vorejats els camps de Can Serra, magnífica i gran construcció i amb molt ben cuidats camps de gespa i arbreda del tombant, la ruta canvia de Nord-oest a sud-oest, i ara toca anar vorejant el camp del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull. Jo sol faig broma que aquestes persones que estan jugant, hi han uns quantes escampades per aquestes molt grans instal·lacions,  no son dels mes rics, ja que son ells els que es porten els carros amb els pals. De cop veig una parella de gent gran que van dins d’un cotxet amb vela, i els pals en ell, penso que aquests ja tenen més dinerets. Mentre, m’han estan passant una colla de gent, sola, en parella o en grup, corrent però no massa ràpids, jo continuo anant a la meva marxa.
Ara ja toca deixar la pista per on segueixen les cintes que marquen la cursa o marxa, i que continuen vorejant el camp de golf, per un camí a l’esquerra, que es camí per les torres d’electricitat. Aquí a l’alçada de la segona torre tinc uns dubtes que em fan que tingui dues marrades, curtes i sense massa importància, ja que l’entrada del camí a seguir quasi que no es veu (o no gens) i jo erro en la direcció que em marca el gps. Una vegada solucionat segueixo un camí molt bonic, ja no es pista, està poc transitat, encara que el terra es veu bé. Comença a baixar mitjanament fort, i es creua un petit barranc que porta aigua, i una mica més avall, s’ha de creuar el Barranc dels Rastrells, que em fa mullar una mica la planta de les botes. Fins aquí ha estat molt agradable. La continuació no està clara en els primers metres, potser s’ha d’anar a tombar per l’esquerra, en un rastre molt confús i tapat, però jo segueixo per la traça més marcada que es al dret per una forta pendent que està fangosa. Es per poc tros arribant-se a un camí ample amb el terra molt desfet, que va pujant. En un tomb a l’esquerra es deixa, sort del gps, per un sender a la dreta. D’aquí fins a la pista al Montgròs, amb estones planeres i altres amb pendent amunt, es de les que fan afició, boscana, verdosa llampant, obaga, terra ben trillat, molt agradable de passar. Quasi a dalt em trobo dos boletaires que em pregunten d’on vinc, xarrem una mica i ens acomiadem.
Quan estic arribant al Montgròs també arriba un tot terreny d’on baixen unes persones i van cap a la tanca que envolta el recinte. M’acosto i el guia m’explica que no hi ha cap inconvenient que m’ajunti al grup amb pagament de 3 euros, que es el que costa la visita guiada, com que aquesta dura més d’un hora i mitja jo li dic que no puc, i ell molt amablement em deix entrar a fer la visita pel meu compte. Es tracta d’una muralla, i pel costat hi ha unes escales que et porten a la part de darrere on hi ha una bastida, molt ben muntada, on es pot contemplar les runes del que eren els habitatges i altres estàncies. Es necessitaria un planell o les explicacions del guia per comprendre una mica les construccions. No es pot arribar a tocar les pedres per que hi han tanques que ho impedeixen.
Una vegada vist i fotografiat, m’acomiado, ells encara estan amb les explicacions històriques d’introducció, donat-li molt les gràcies. Em torno per on he arribat, deixant a l’esquerra el camí per on he arribat a la pista, i seguint-la recte. Ara m’adono que no he vist quasi el sol, el dia està una mica cobert, però fa una mica de calor. Ara ve el seguir pista, primer en pla, i després en pujada fent retombs. Passo a un grup al costat d’un tot terreny, als que saludo i no em responen, només acabar-los de passar em responen, i més amunt quan ells em passen amb el cotxe, un d’ells em torna a saludar.
Arribo a El Boix, una gran masia que sembla no habitada però tampoc abandonada. Hi han dos cotxes aparcats que em dona la impressió que son de caçadors. Hi ha una gran alzina quasi a tocar, quedant separada de la masia per una gran esplanada. Hi ha un camí que marxa recte, des d’on sento veus de lluny, crec que deuen ser els ocupants dels cotxes. El camí voreja la masia per l’esquerra, i de seguida em surt a rebre un petit gos, mentre un gat s’amaga al darrera de la gran porta de fusta que dona a un gran pati. Badant amb el gos i el gat gairebé que em passo la cruïlla, que a més, quasi no es veu. Al poc, el camí està barrat per un munt de branques d’alzina, que fa que hagi de fer una mica d’equilibris per passar pel damunt. No soc el primer, es nota el tros del pas ja que hi ha fang deixat pels peus dels caminants. El camí es torna ample, i ple de branques d’alzines tallades a l’esporgar i clarejar els boscos del voltant. Dona la impressió que les restes no son d’aquest any pel que la gran quantitat que hi ha hauria pogut ser un bon perill aquest estiu.
Pel pròxim desviament s’ha de tenir cura, quasi no es veu, a més està en un entorn rodejar de brossa. El senderó es molt agradable i no puja gaire, es deix a l’esquerra la Pedrera del Camp de la Creu i segueix una serie de pistes forestals no aptes per cotxes, amb gran quantitat de restes vegetals a les vores. Arribo al Camí d’Aiguafreda  (es el GR) al mateix lloc on hi ha una cruïlla que va a una granja forestal. Segueixo el camí cap a Aiguafreda, ja que vaig a la recerca de la Creu de la Parròquia. Aquí em creuo amb una corredora i varis cotxes. Quan veig que segons el gps m’ho he empassat, entro al bosc i trobo un sender trillat i al poc el deixo per un altre en sentit contrari, i de seguida trobo la creu; una petita vella creu. Una mica d’història no va malament.
Segueixo el sender per on he arribat, el sender va pegat a la part alta de la cinglera. Al mapa del gps no veig be si aquest camí comunicarà amb el GR, pel que em decideixo anar al dret a buscar la pista. No hi ha problema, està ple de rastres, segurament dels boletaires. Segueixo la pista on hi ha unes boletaires de mitjana edat, i al poc de passar on he arribat per primera vegada, veig una fita, segueixo el rastre i em porta a Dolmen del Pla del Boix, les pedres estan caigudes i amb petites pedres al damunt. He llegit que un picapedrer les volia prendre i sort que el batlle ho va veure, i les va fer deixar al lloc, però ja no van quedar com estava, i alguna es va trencar.
Deixo la pista per agafar un sender a ras de cingle, amb bones visions de la Riera d’Avençó i els boscos de la falda de la Serra d’Ussà, Picamena i altres. Torno a la pista on surt el Grau del Boix per tornar-la a deixar de seguida. Aquí hi han varis cotxes aparcats. Durant les estones que hi he anat per pista m’han avançat bastants cotxes, alguns de bastant ràpids per ser una pista de terra. Continua sent sender a ras de cingle, que no impressiona ja que, encara que hi hagi bona visió de la riera de l’altre costat d’aquesta, hi ha vegetació a ras de cingle. Hi han varies mirandes on un pot parar a gaudir del paisatge. Em trobo una parella, de cara, amb un gos que em pregunta on va el camí, jo lis dic que jo vaig al Brull, i que més endavant a 700 mts, línia recte, he de trobar la pista. Ells m’expliquen que tenen el cotxe on he deixat la pista i que el seguien perquè es maco, i ara tornaven a buscar el cotxe. En un tres i no res arribo al vèrtex, on m’aturo a fer les fotografies de rigor i a esmorzar, son dos quarts de dues.
Una vegada enllestida la feina. segueixo, arribo on hi ha el que podria haver sigut el peu d’una torre, i on em marca el gps que hi ha un forn de calç, regiro una mica i no veig res. Una vegada a casa, quan poso en ordre la caminada d’avui he pogut veure que a un nivell inferior algú ha passat i es per allí on es va al forn, llàstima. Hi ha un tros que el camí es confús, però seguint el track no hi ha problemes, em fa donar un gran tomb a l’esquerra, no sembla massa camí, però es ample i de bon caminar, s’arriba a un camí una mica tapat, es segueix a la dreta i s’arriba a la pista, exactament on hi ha la Poua de la Collada. Aquí he sortit definitivament del bosc i estic en camí asfaltat, es el Camí d’Aiguafreda i el GR. En el gps m’havia marcat deixar aquesta pista i baixar a buscar un altre, enllaçant més endavant, perque el recorregut es una mica més curt, es el que faig, però no val la pena, ja que la que he deixat va més o menys planera i aquesta em fa baixar per després pujar. Arribo a la cruïlla d’aquest matí, on em ve a rebre un petit pelut gos molt simpàtic. Al poc ja estic entrant al Brull, on els que feien carn a la brasa ja no hi son i està tot net, l’aparcament està bastant ple i amb cotxes aparcats a la carretera. El guia del Montgròs, arriba llavors, m’explica que ha tingut visita a les onze (quan jo hi era) i a l’una. La Rectoria es l’Oficina d’Informació del Montseny. Fotografio l’església, dins està tancat però amb finestra oberta, la Rectoria, l’Ajuntament, amb bar-restaurant al seu costat, pujo al Castell, una paret i un tros de torre, i m’allargo fins el Restaurant El Castell, a petar de cotxes i gent a la vora. Ja retorno i vaig al bar del costat de l’ajuntament a fer un cafè, i seguidament marxo cap a casa.
El lloc principal del Brull, on no hi nucli d’habitatges, està molt ben arranjat i es bonic de veure. Avui he fet uns tretze quilòmetres i mig, i he arribat quan mancava un quart per les tres de la tarda. El sol només l’he vist des de que tornant, he sortit a la pista i fins el Brull, però no amb claredat i sempre amb el cel una mica ennuvolat. Ha estat un caminada que encara que hagi xafat pista de cotxes, el començament i el tros del Camí d’Aiguafreda, es de les que fan afició i molt recomanable a tothom, això si, porta un gps ja que hi ha algunes cruïlles, de les moltes que s’agafen, que poden fer patir. L’únic que he trobat a faltar avui es que els colors de tardor encara no han arribat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Font de Passavets, Les Agudes, Turó de l'Home, Pantà Santa Fe

Font de Briançó

Pou de gel a la Fageda Gran

Tenia ganes de tornar al Montseny a visitar la Fageda Gran entre Sant Fe i el Turó de l'Home, però a la tardor, quan els arbres agafen els colors grocs i vermells. He convençut al Josep Maria i ens hem anat cap a la Font de Passavets, on hem aparcat el cotxe.

Del tomb que hem fet pot es pot explicar que no s'hagi dit en el munt de cròniques que hi ha a internet, iguals o molt similars. Hem sortit a un quart de deu, encara que no hem seguit el PR, ja que hem anat pujant pel que era la pista, que encara que dona més tomb es una pujada més assequible. Poc abans de la Font Briançó hem enllaçat amb el PR, i poc després de la font hem arribat ala cruïlla dels camins cap el Turó de l'Home i les Agudes. Nosaltres agafem el de la dreta, fins al Coll de les Agudes i d'allí al cim. Durant tota la pujada hem notat una mica de vent, que s'ha accentuat molt en quan hem sortit a la carena. En mig d'un fort vent hem pujat al cim, on hem trobat un noi que acabava d'arribar corrent, a qui demanem i accepta fer-nos la foto de cim. Quan baixem del cim ens trobem a tres persones que comencen a pujar cap el cim i ens pregunten si pel camí que hem pujat nosaltres es pot anar a a la Font de Passavets, lis diem que es per on hem vingut, i cada grup pel seu costat. Com el vent es deix sentir i massa calent no ho es, busquem un raser on esmorzar.

Després seguim fins al turó, creuant-nos amb dues noies, i mentre arribem i marxem del cim ens trobem a unes sis persones mes. Una d'elles ens fa, també, la fotografia del cim. Tampoc podem estar massa ja que el vent no afluixa. Baixem cap a la Fageda Gran, tot seguin els senyals que indiquen Sant Fe. Com ens tornem a emboscar el vent ens deix de molestar. Ens desviem per veure els pocs restes que queden del pou de gel. A l'estona ens tornem a desviar, però ara es per deixar el camí marcat, per agafar uns altres camins que ens porta a la carretera a pocs metres de l'entrada a Santa Fe. Anem on hi ha uns bancs i dinem, que ja es hora.

Després de dinar, anem fins a la presa del pantà, i retornem per l'altre riba. Visitem per fora l'Hostal i l'Ermita de Santa Fe, parem al bar-restaurant a prendre uns cafès i ja enfilem l'últim quilòmetre, pel camí senyalitzat, que ens porta a l'aparcament, on arribem a tres quarts de sis, quan ja comença a fer-se fosc. En realitat hem fet més de setze quilòmetres.

No cal parlar de lo majestuosa que estava la fageda, amb uns colors superbs, bastant verd, encara, a la pujada, però amb la quasi totalitat de marrons i vermells al tros de baixada, amb una bona catifa de fulles al terra, completament vermella. Poc es pot d'un dia que t'ha deixat satisfet del tot. Llàstima que en aquestes dates el dia s'escurça molt, i com que cada vegada costa més aixecar-se aviat, els dies com avui ens queden una mica curts.

No poso el track, ja que hi han molts al wikiloc. Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Montseny. Gorg Negre, Turó de la Terma d'en Planes i Turó del Pou d'en Sala

Gorg Negre

Sant Segimon i Sant Miquel dels Barretons

En Josep Maria i jo ens hem anat a la comarca d'Osona, on prop de Viladrau hi ha un club de polo, i a l'entrada del camí, en una esplanada, hem aparcat del cotxe. Hem triat una zona fora de les rutes normals, amb el pensament que serà una indret tranquil, boscà i que no passaríem més calor de la normal. Una vegada preparats sortim quan passen cinc minuts de les nou del matí, tot seguint el camí paral·lel a la Riera de la Sala, deixant a l'esquerra el que baixa al club de polo. Al poc tenim la primera errada, ja que seguim pel camí que va a la Sala. Es on hi ha la gran Alzina de la Sala, que comença a estar una mica atrotinada. L'errada ens dona la oportunitat de veure un pont vell, molt bonic i d'una sola arcada, que es per on passa aquest camí, encara que per veure'l s'ha de baixar a la riera.

El camí va pujant suaument, amb una vegetació que se l'està menjant, i on sobren alguns esbarzers i ortigues, fins que es decideix a pujar de forma continuada. Aprofitem unes roques per parar a esmorzar. Deixem el camí per baixar a visitar el Gorg Negre, crec que la forta baixada i posterior pujada, val la pena. Inclús si es fa de tornada al estar prop del final i segons quin hora es, un es pot fotre una bona capbussada. Poc a poc es va guanyant alçada i ens permet veure Sant Segimon i Sant Miquel dels Barretons, a més de engorjat del Torrent dels Rentadors. Entrem en una fageda i ens apropem una mica al torrent on es permet contemplar una serie de gorguets i salts d'aigua. Poc a poc va augmentant la pendent amb alguns repetjons que es deixen sentir. Quan deixem un camí, a l'esquerra que va a buscar la pista a Sant Segimon, el camí s'aplana, entra en un grau i arriba al Collet de Sant Miquel (segons l'ICC). Des d'aquí ja ens permet veure el cim del Matagalls amb la seva creu característica.

Seguim la carena que ens porta al Turó de la Terma d'en Planes, i per la carena, o per la vessant esquerra, ens arribem a la Turó del Pou d'en Sala, encara que per arribar s'hagi de passar un bon tros entre pàmpols, algun esbarzer i algunes ortigues amagats, en un tros on no es veu on posem els peus. Entre el turons es pot veure una part de la plana de Vic i muntanyes confrontants.  Per arribar-hi hi han trossos de sender i altres de pistes boscanes i agradables. Em trobat a la dreta una cabana envoltada de vegetació i al poc busco una font que marca el mapa i tinc la sort de trobar-la, encara que surt gota a gota. La he pogut trobar mercès al xapuller que hi ha. 

Després del turó s'ha de seguir un bon tros per la carena, on millora la visió a la llunyania, ja que es torna molt més ampla. Al poc parem a dinar ja que ens ho ben guanyat. 

El camí, quan deixa la carena, baixa fortament a la dreta, per terreny descompost. Quan s'acaba la part descomposta la baixada ja es molt més fàcil, entrant en un bosc d'alzines, on estan fent (o s'han fet) treballs forestals, amb esclarissada però deixant les branques al terreny, bon combustible que tant de bo no ho sigui.

Quan el camí tomba a la dreta al Pla de la Palla, entrem a la Castanyeda d'Espinzella, bonica i agradable. Anem portant el Sot dels Abeuradors a l'esquerra. Quan el track que he copiat de “Bota” tomba a la dreta a buscar el camí de pujada, prop del Club de Polo, nosaltres seguim recte fins a la carretera, que creuem. La nostra intenció es anar fins Espinzella on hi ha l'església de Sant Miquel. Al poc de creuar el Riu de Mules, trobem uns pistota molt tapada a la dreta, que puja, i un sender, també bastant tapat que planeja. No miro bé el gps i suposem que ha de ser la pista de la dreta, ja que Espinzella està una mica més enlairat del que hi som. Aquesta de cop tomba fort a la dreta i llavors ja ens adonem que em errat. La seguim a veure si surt cap sender que vagi per dalt, però segueix en direcció a Viladrau. Retornem però ja no tenim forces per intentar-ho per l'altre camí, pel que per la carretera ens anem on tenim el cotxe, arribant a un quart i mig de set, després de fer més de setze quilòmetres. Pensem arribar a Espinzella en cotxe, però no veiem cap indicador que ens indiqui per on es puja, pel que seguim cap a casa després de fer la cervesa a Taradell. 

Un magnífic dia de muntanya, amb fageda i castanyeda ben acolorides de verd llampant, un alzinar ben marronós pels troncs i branques, una carena fàcil i amb bona visió. Una gran part del dia per bosc, sense que ens toqui el sol, i quan hem estat al descobert, tampoc picava. O sigui un gran dia de muntanya. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí

00000000000000000000000




000000000000000000000000000

Aiguafreda, Sant Isidre de la Figuera, Cami dels Matxos, Fondrats, El Belli, Tagamanent, Aiguafreda

Sant Isidre de la Figuera - Santa Maria de Tagamanent

Per avui hem quedat per fer una sortida al Montseny, aprofitant un track de ”bouvier“, però amb varies diferencies, principalment que nosaltres pujarem per on ell va baixar i nosaltres baixarem passant pel cim del Tagamanent, i així acompanyar a dos dels companys a fer un 100 cims.
Ens trobem Chris, Joan Josep, Josep Maria, Esteve i jo, i anem fins a Aiguafreda, aparcant a l'esquerra de la Riera de l'Avencó, en una zona d'aparcament on hi ha un restaurant davant del pou de gel. Sortim a dos quarts de nou, creuant la Riera per un pont de ferro i seguint pista amunt. La pista la deixem poc després de passar el Pont del Peu de Costa i Can Parellada. El camí puja per bosc, es bonic i agradable. Arribem a la pista. El track segueix per la pista, però nosaltres trobem el camí vell, encara que l'entrada està tallada i em costa una mica pujar-hi. El camí del que queda un rastre molt bo, es completament transitable i molt millor que passar per la pista, a la que creuem dos vegades mes. L'últim tros puja una mica fort. Arribem a un coll entre els dos cims de la Taquilla on hi ha una bassa per veure el bestiar. Des d'aquí i per una parada (potser camí vell) i paral·lel a la pista arribem a la Codina, on ens trobem un brau que en un principi es queda davant nostre plantat però de seguida marxa cap on està el ramat de vaques, nosaltres en broma diem que va a cuidar-se de les seves dones.
Aquí a la Codina, aprofitem per esmorzar. Sota el camí hi ha una font tancada per una porta, que deu agafar l'aigua d'una bassa a l'altre costat del camí i mes amunt hi ha un dipòsit. Seguim per pista, encara que Chris i Joan Josep trobem el camí vell, i arribem a l'ermita de Sant Isidre de la Figuera, ermita que per fora encara es conserva una mica. Ens allarguem a visitar, per fora, un aljub que està en el camí de la Figuera. Tallem pel costat d'una gran bassa de la Figuera, i veiem que el camí que passava per dins del mas està tallat, per ell, i al dret, per les parades arribem a la Perera, mas abandonat i mig enrunat (La Figuera sembla habitat i un tros rehabilitat). Davant de la Perera hi ha una alzina de grans dimensions i al costat un pou digne de veure.
Per camí vell, bonic i completament transitable, encara que ja comença sobrar alguns ramatges, arribem a una pista que ve de la Codina, la seguim, per deixar-la en poca estona per agafar el que segons les explicacions llegides, es el camí dels matxos, que traspassa tres torrents o sots; tots tres amb aigua i fàcils de creuar (segurament poc després de fortes pluges serà una mica mes difícil). Hi ha algun toll on a l'estiu podria ser ideal per refrescar-se.
Arribem al final d'una pista, on els mapes posa que hi havien saleres (pel bestiar), però ara destrossat per la pista. Anem fins a Fondrats, una gran masia en runes. D'allí anem a la Masia de Bellit, habitada (al menys avui), on al costat hi ha un pou d'aigua, molt prop hi ha una gran alzina. Busquem el fossar dels moros i les cases velles, que marca el mapa, i encara que una mica desplaçades, les trobem. Al fossar encara es poden distingir unes poques tombes però amb les pedres del damunt totes fores de lloc. Pugem fins a la Jaça del Bellit, es un gran corral, amb dos gossos grans que ens venen a saludar i vigilar i un ramat de cabres en el tancat. Al turonet del damunt trobem la base del que era l'ermita. Aquí suposem que l'ermita podria haver estat construïda damunt d'una torre dels moros. I a l'actualitat creiem que, pel que marquen els mapes, el que hi havia a l'ermita ara es deu venerar a una capella a la masia.
Tenim dos opcions o anar al Pla de la Calma per la pista o buscar un camí que surt al mapa, i es mes curt. Sortim pel costat d'una gran bassa, seguim al dret per un bosc netejat de fa poc, però quan arribem al Sot dels Boixos, decidim pujar al dreta a la pista, mentre en Josep Maria continua buscant la continuació. Al poc ell la troba, però els altres ja hi som a la pista que es el camí del Tagamanent. Ens retrobem mes endavant, després de passar pel costat d'un petit llac (o bassa arranjada) i una gran alzina. Passem pel costat de ca l'Agustí, actualment casa-museu, per Bellver (restaurant) i pugem al Tagamanent, on Chris i Joan Josep comptabilitzen el 100 cims, l'Esteve no hi juga, en Josep Maria ja el te fet i jo ja ho tinc finalitzat. Aquí dinem i ràpidament baixem, ja que veiem que avui se'ns farà fosc.
En comptes de baixar, sortint per on hem vingut i una mica mes avall agafar la cruïlla, baixem pel costat de la pared del que era la bassa, on hi ha un grauet, mol bonic amb la pedra fent escales, encara que li manquen dos o tres esgraons. La continuació està perduda, però baixant al dret uns pocs metres trobem el camí bo, que ens porta al GR. En aquesta baixada els companys troben uns pocs rovellons.
Anem pel GR, camí ben marcat encara que una mica atorrentat, mentre veiem que se'ns comença a fer fosc. Al arribar a l'alçada de Can Puig-Agut ja se'ns fa fosc del tot, i resulta que dels cinc només dos porten frontal (jo quasi sempre en porto, però avui no), mentre la lluna entra directe al camí ho anem veiem, però en quan tomba una mica i com sempre va per dins del bosc, no veiem res, caminant una mica tantejant el terreny, fet que comporta que jo em faci mal al genoll i el Josep Maria, al turmell i al canell. Per fi arribem al Pou de Gel i al cotxe. Manquen cinc minuts per les sis de la tarda, després de fer mes de 21 quilòmetres i mig. El tros fosc ha estat un quilòmetre set-cents i ens ha costat un hora i cinc minuts, incloent una petita marrada on a fosques hem vist la Font Amargosa, canalitzada. Si haguéssim mirat el mapa, quan se'ns ha fet fosc hauríem vist que caminant una mica mes (encara que no massa mes), hauríem anat per pista i segur que mes rapit.
El dia ha estat molt bonic i profitós, l'excursió ha estat molt be, amb paratges desconeguts a la primera meitat, descobrint camins vells, per on la gent ja no hi passa, com la majoria va de pressa van per les pistes, deixant els camins vells, que es van perdent. La llàstima es que amb la meva velocitat les caminades es fan molt llargues, i cada vegada tinc mes clar que tinc que buscar o excursions fluixes o llargues, però mai les dues coses a l'hora i a l'hora que em arribat no em pogut admirar el gran pou de gel que hi ha, i que està molt ben conservat.
I per arrodonir el dia els companys han trobat uns quants rovellons i uns quants fredolics.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000



000000000000000000

De la Font de Passavets al Turó de l'Home, i tornar

Pujant i baixant del Turó de l'Home, per la fageda.

Avui cap dels companys han pogut sortir amb mi ja que tenien uns altres compromisos, i jo els tinc per demà, pel que he agafat el cotxe i m'he anat cap el Montseny amb l'idea de fer l'Empedrat de Morou, a Santa Fe del Montseny, que feia alguns dies que tenia pel cap fer-ho i com en aquestes dates les parts del Montseny que no estan tapades pels pins, hi val la pena contemplar els seus colors, em decideixo anar-hi, a més com es un tomb d'uns vuit quilòmetres m'anirà be per anar-me recuperant.
Quan estic per la autopista veig que les carenes del Montseny estan tapades però la part mes baixa està molt visible, pel que confio que al llarg de les hores s'anirà aclarint. Passat Campins començo a trobar-me boira i a moments molt espeses. Quan arribo a Santa Fe, veig que el tomb que tenia previst no el podré fer, i que hauré de deixar-ho per un altre dia, ja que aquí la boira es molt espesa. Segueixo la carretera, molt enfadat, amb intenció de canviar de lloc, però quan estic arribant a la Font de Passavets la boira es mes clara, pel que decideixo anar al Turó de l'Home, tot i en recordar-me que quan vaig estar, al juliol del 2009, vaig veure que passava per una fageda i penso que son bones dates per tornar-hi.
Aparco al parking de la font, on ja hi han tres cotxes. Es molt curiós sentir el que parla la gent, una dona li diu als altres tres del seu grup: “Como puede ser que en el parking de un parque natural no hayan papeleras para dejar la basura”, i jo penso; “Si acabes de baixar del cotxe, com es que no la deixes al cotxe i te l'emportes cap a casa”. Hi ha gent per tot.
Surto a caminar a quasi dos quarts de deu, i pel que sembla la gent puja per la font amunt, però jo vaig a buscar el camí de l'altre vegada que es pel costat esquerre de la Riera. D'aquí fins el turó no hi han gaire que explicar, només que hi han un munt de variants, totes de camins amples, i sembla ser que jo aquesta vegada he agafat una de les menys transitades, això si, en perfecte estat, la llàstima es que m'he saltat la font del Brianço, no te cap importància però es que m'agrada beure de totes les que trobo pels camins. Una mica abans he sentit un grunyit d'un senglar i l'he sentit com marxava corrent, però no l'he arribat a veure. No veig a ningú però sento moltes veus, que deuen pujar per altres camins mes a la dreta, el que sento es que son mes d'un grup, i la veritat es que comprovo que hi ha gent tant o mes escandalosa que jo.
Com mes em vaig acostant al Turò, la boira va fent acte de presencia, i al Turó amb boira espesa i pixadora i amb vent, m'he de posar el polar, el anorac i els guants per poder fer la foto de cim. La vista, nul·la totalment. Fins aquí no he trobat ningú, però aquí ja em trobo gent, uns pujant i altres baixant..
Poc estic dalt, encara que la meva intenció era menjar una mica tot contemplant el paisatge, i em dirigeixo avall seguint el GR, parant-me a menjar en una esplanada, on el camí tomba a la dreta i a l'esquerra hi ha un roquer amb una molt bona miranda, avui nul·la està clar. Mentre menjo vaig veient gent, uns baixant, altres pujant, i una parella que aquí abandona. Després segueixo avall, poc a poc i fent fotografies, em creuo amb bastant de gent, molts amb nens, son entre les 12 i les 12,30; es veu que es l'hora que puja la gent, i com no podia faltar un, mentre camina pujant va parlant de negocis amb el mòbil (torno a dir, hi ha gent per a tot). Bastant avall, ja ho tenia previst, deixo el GR agafant un altre camí, poc transitat, jo a partit d'aquí ja no trobo a ningú, fins a la carretera, on surto a uns 250 metres de l'entrada a Santa Fe, i llavors per un camí per sota la carretera, arribo on tinc el cotxe. Si quan he marxat érem quatre cotxes ara son mes de 25.
Arribo a la una del migdia, després de fer entre 9,5 i 10 quilòmetres. El dia atmosfèric ha estat una mica dolent, però per veure la fageda ha valgut la pena. Tot el dia he estat per dins de la fageda, a excepció del tros de dalt del turó. La fageda per la part baixa encara verda, però mentre vas pujant va canviant al groc i al vermell. Un espectacle esplèndid, del que fan afició, la prova es que tant com pujant hi han dreceres, encara que poques, però es el dia de no agafar cap, ja que el compte es gaudir de la natura, no de anar ràpit. Només cal veure les fotografies per comprovar de que parlo.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000

00000000000000

Vallfornès, cim del Sui i Sant Salvador de Terrades

Vallfornès - Can Quintana

Ja havia parlat alguna vegada amb el company Esteve d'anar al Montseny, i per això, per avui he preparat una sortida passant per Vallfornès, pujant al cim del Sui i de baixada anar a veure el Castanyer Gros i l'ermita de Sant Salvador de Terrades. He muntat un track, extret de cinc de diferents, amb algun tros que m'he inventat, segons els mapes topo i ortogràfics.
Avui anem l'Esteve i jo, i aparquem a la pista que va de Cànoves a Vallfornès, en un aparcament preparat, abans d'uns pilars de ferro, on deuen posar una cadena. Son les nou, en punt, del matí quan sortim a peu, per la pista cimentada que puja cap el pantà de Vallfornès, deixem la presa a l'esquerra, i seguim pel costat del pantà. En tot aquest tros ens trobem amb bastants “btteteros”, gent fent “footing” i uns pocs amb motxilla.
A l'altura de la cua del pantà tenia preparada una variant, per estalviar pista, però no trobo el desviament, per sort, ja que després veurem que ens hem estalviat una bona pujada, a més, encara que hem anat per pista ha estat agradable, tot seguint al costat de la Riera de Vallfornès.
La segona drecera preparada, si que la trobem, es entre la pista de Vallfornès i la de El Forn, per una pista vella i abandonada, la que hem de deixar tot seguit, per un sender a la dreta. El sender es completament perdut, però seguint uns bons rastres i el trobem mes amunt. Aquest tros no es massa difícil de caminar, encara que amb una bona pendent, es un bosc d'alzines amb moltes branques mig caigudes. Contra mes amunt anem, mes es veu el rastre del sender, fins que arribem a un mur de pedra, que crec que era l'era de Vallfornès, la voregem per la dreta i ja estem al davant mateix de la gran masia. Visitem la masia, segons sembla era una masia fortificada, ho sembla tant per les portes d'entrada, per la forma de la part davantera i hi ha les restes d'una possible torre. Les columnes de l'entrada estan coronades amb decoració “acant”, (L'acant, (Acanthus mollis) és una planta que es troba al sud d'Europa i el nord-oest d'Àfrica. En català també se la coneix com ala d'àngel, carnera o herba carnera. Aquesta planta té importància des del punt de vista ornamental perquè a les columnes d’ordre corinti el capitell és decorat amb fulles d’acant coronades per quatre volutes. S’atribueix la seva creació a l’escultor grec Cal∙límac al segle IV a. C.). Text extret del meu professor particular .... Gracies Esteve.
La construcció l'estan reformant i segons he llegit volem fer una casa de Turisme Rural, encara que han conservat l'arc adovellat de la porta d'entrada. Després d'una bona mossada, del que cada u portava per menjar, sortim per un camí que de seguida va a la vora del Torrent de Les Lloses, el començament està una mica brut, però de seguida s'arregla. Es un camí boscà, ben marcat al terra, i sense problemes, va pujant amb calma i fent moltes esses, es molt agradable i frescal. Anem separant-se de la vora del torrent, per arribar a uns plans, tots florits, que es porta al Mas Déu, total arruïnat. El que es estrany es que un camí tan ben marcat, encara que passi completament per dins del bosc, no hi surti als mapes de l'Icc, si que surt, no del tot però quasi, als mapes Alpina del 2002.
A partir del mas, hem de seguir molt de prop el track del gps, el sender (o millor les traces), estan bastant perdudes, encara que anem trobant fites. Tot el terreny torna a ser de bosc d'alzines, i està bastant mes net que el començament del que hem agafat per anar a Vallfornès. Arribem a la carena, rocosa i amb menys vegetació, passem una megafita, i per traces una mica brutes, amb algun esbarzer, s'arriba a la carena superior, que ens portarà al cim del Sui, després de passar el Turó d'en Cuc i el Coll del Roure Gros. Aquí ens creuem amb tres que ja baixen del cim
Quan arribem al cim trobem a tres mes. Fotos i fer una petita mossada, des de l'últim coll fins el cim hi ha 102 metres de desnivell, en 450 metres de recorregut, per terreny rocós, amb bastant de pedra solta. Al marxa arriba una parella.
Tornem enrere, deixem a la dreta per on hem sortit a la carena, i ens anem fins el Collet dels Pous d'en Bessa. Aquí hi veig un mínim de cinc camins, a més del que venim, nosaltres agafem el primer a ma dreta, que baixa fort durant una bona estona, fins arribar a una pista vella, que va baixant fent esses, deixant a l'esquerra, en cada retomb, unes altres que venen planeres. Ja arribem a una mes bona, que la deixarem per anar a veure el castanyer, entrant, primer al torrent, a visitar l'entorn, es la part alta del Sot de la Baga d'en Cuc, on canalitzen l'aigua amb un tub ben gros.
Arribem on està el castanyer, es impressionant, les dades de la Generalitat de l'any 1998 son aquestes:
“Nom: Castanyer de Can Cuc. Protecció: Ordre de 30 d'agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988. Número d'identificació: 05.06.01. Especie: Castanea sativa. Mides: 15 metres alçària, 11,70 metres de volt de canó a 1,3 mts., capçada: 17,5 metres de diàmetre”.
Segons he llegit es el mes gros de Catalunya, i que durant la guerra incivil hi vivia un carboner al seu interior. Per dins es buit, però es completament viu, te un munt de rames joves.
Després pugem a veure la Casa del Bosc, hi han cartell que ho indiquen, el que no diuen es que es un hostal rural. També ho podien indicar els cartells, i ens hauríem estalviat anar-hi. Al baixar veiem una possible drecera, i després d'una mica hem de tornar enrere i baixar per la pista.
Ens dirigim per pista ombriva, per la Baga d'en Cuc, passem la Font dels Horts, i agafem a ma esquerra un altre pista, molt mes dolenta, que va pujant amb suavitat fins a Can Cuc. Aquest tros es el mes lleig del dia. La pista està bastant neta, però el contorn no es massa bonic i no ens deixa veure quasi gens de vista.
Can Cuc, una gran masia, que la estan arranjant, deixant molt bonic el seu entorn, vaig llegir que volen fer un hotel de alt standing amb heliport inclòs. Aquí parem a dinar.
Després, per pista, passem per la Font de la Moixera, que es quan el camí creuau el Sot del mateix nom. I ja arribem a l'ermita de Sant Salvador de Terrades.
“Ermita neogòtica es va construir el 1930 segons el projecte de Josep M. Pericas, en el mateix lloc on s'alçava l'antiga capella. Documentada al s. XIII, ja era esmentada l'any 1226, fou fundada possiblement pels senyors del Castell de Cànoves. L'actual edifici és d’una sola nau, amb creuer i absis pentagonal. La façana, emmarcada per pilastres que acaben en arquets cecs, té en el centre un gran arc apuntat, la porta adintellada i tres finestres també apuntades. En el capcer hi ha un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, s'alça el campanar d'espadanya amb tres obertures d'arc de mig punt”.
Al costat hi ha Can Quintana, gran masia, reconvertida en restaurant, i segons publiquen als fòrums d'inet, es menja molt be. Haurem de provar-ho.
Aquí ens trobem molta gent, grups amb cavalls, grups de nens amb els familiars, un gran grup baixa quan nosaltres, un a peu i altres en cotxe.
Mentre el grup baixa per la pista, jo porto un track, no gaire segur, però intentarem seguir-ho. D'aquí fins baix es el gran desastre del dia, desastre per no poder acabar l'excursió lligant-la totalment, però que pel demés ha estat molt be. Baixem per un sender entre parades, a l'altre costat de Can Quintana, i anem a sortir Can Morera, de moment tot correcte. A Can Morera trobem un "jaiet" assegut davant de la porta i li preguntem i en diu que es pel davant mateix de la casa, baixem, però esta tot tan brut herba, que ens costa trobat per on passar, anem baixant, i tres vegades hem de recular per què la vegetació no ens deixa passar, al final trobem un possible sender, que comença a baixar be, i que ens fa que ens aproximem al track gravat, però en aquesta zona, la recepció no es d'allò que es digui massa bona. Anem baixant però el camí que potser ens indica el track, que coincideix amb el que marca el mapa de l'Alpina, no el veiem, en canvi si que hi ha un que ens va portant molt mes a l'esquerra, el perdem, però el tornem a trobar, i ara està bastant ben marcat, això si, a l'esquerra i de molt, d'on tenia marcat. Arribem a Cal Mets, veiem una persona prenent el sol, vull anar a preguntar-li però m'adono que està prenent sol, nuet/a completament, no aclareixo si es mascle o femella, pel que decidim continuar per una traça que veiem, arribem a una parada, i aquí si que ja hem perdut completament el camí. Intentem sortir al dret, per dalt, a buscar la pista, però els esbarzers no ens deixen i decidim baixar al dret pel mig del bosc d'alzines, només ens toca baixar uns 120 metres de desnivell, sense res de camí, intentant no baixar al barranc, al estar completament tapat, per arribar a la pista que baixa des de Can Mets i Can Barber, i anar a buscar la pista que ve de Cànoves i que seguirem amunt fins el cotxe.
Arribem a dos quarts i mig de set, després d'haver fet 21,200 kms., amb un desnivell acumulat de quasi 1.400 metres.
Encara hem tingut temps d'ajudar a un matrimoni a arrancar el seu vehicle, mercès a connectar les pinces des de la bateria del meu cotxe al seu.
Un bon dia i molt agradable.

Per veure les i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí

:::::::::::::::::

Pujada al Matagalls

Prat Lis (carena del Matagalls) - Ermita i Masia de Sant Segimon

Anem en Josep Maria Balanyà i jo.
Parem a un kilòmetre i escaig de Viladrau, en una explanada davant del Restaurant Molins, que li fa d'aparcament, en el mapa de del Montseny hi figura “Garatge dels Molins”. La previsió del temps era que avui milloraria, però pel que sembla deu millorar a tot arreu menys al Montseny, des del seu peu es veu neu a la carena, el cim no es veu per que esta emboirat.
Després de prendre un cafè sortim a caminar a un quart i mig de deu, per la pista, deixant-la per pujar per els Molins, lloc on finalitza la pista i es segueix un camí molt ben marcat.
Es va entrant en un bosc de castanyers de gran envergadura, rodejats de faxos, es un bosc espès, que junt amb el dia que està bastant ennuvolat fa que dins del bosc esta bastant fosc. El camí puja pel costat del Barranc de les Cordes, ara puja fort, però es una pujada agradable. Després de la primeres rampes comença a ploure una mica, es tapem, i des d'un collet ens anem fins el Puig Merli, no se si en un dia clar val la pena, però tal dia com avui, no li veig cap interès especial.
Ara el camí puja per la vessant est i sempre amb la visió, darrera, de Viladrau. Es un camí boscós, de faxos; el camí està ple de fulles, molt moll, en un camí ben marcat però amb molta pendent, pel que fa que sigui bastant relliscós. S'arriba a la carena, pels Prats Lis, està tot nevat, i emboirat, el camí no te pèrdua, només es tracta de seguir per la carena, buscant els llocs on hi ha menys doblada de neu.
Arribem al cim, hi ha tanta boira que no veiem la creu fins que estem al damunt, hi ha un parell que venem des de Coll Fòrmic. No parem gaire, entre neu, boira i fred, fa de mal estar, fem fotos i ja sortim ràpidament avall. En aquests tros hi ha bastant doblada de neu, el que m'aconsella de posar-me els paraneus i amb boira ens obliga a fixar-nos molt en el gps, sense ell, tindríem molts números per perdre's per dalt. També trobem traça de dos persones a peu i de dos bicis, amb la nevada que hi ha (??) ..... En aquest tros la Castanya (gosa d'en Josep Maria) “s'ho passa pipa”, jugant a la neu.
Arribem al Coll Saprunera, on ja no hi ha quasi gens de neu, la boira ha quedat a dalt i tornem a divisar el Pirineu nevat i com no, Viladrau, i per corriol arribem a l'ermita de Sant Miquel dels Barretons, nomes sembla una ermita per la situació. Aquí han barrat el camí acanalat que baixava a Sant Segimon, barrat amb senyalització, i aquesta ens porta per la dreta, per una tarterota fins el Coll de les Tres Creus, el camí de baixada esta arranjat, amb pedres acollades amb ciment fent esglaons.
Des del coll han obert un senderó per que no es passi per Sant Segimon, gran masia amb ermita, que estan rehabilitant i segons sembla el seu nou propietari no vol que es passi, així mateix han posat una toma d'aigua a l'entrada del senderó.
Ja baixem cap el Collet de l'Estornell, on el camí gira fort a la dreta, tornem a entrar al bosc, de faxos i castanyers, al Torrent de l'Oratori baixa molta aigua, fent unes cascades molt maques i generoses, però de difícil fotografiar sense teleobjectiu
El camí creua el torrent, però baixa molta aigua, trobem a dos joves que van de travessa i no veiem per on travessar-ho, al final ells ho fan saltant per unes roques i nosaltres ho fem descalçant-se i creuant el torrent amb aigua mes amunt del turmell.
Uns tres-cents metre mes endavant, al costat del camí, parem a dinar una mica.
Seguim tot passant per l'Oratori de Sant Camil de Lelis, petit oratori al costat esquerre del camí, la font de l'Or, a la dreta i tot passant per la Castanyeda Gran de Can Gat i ja arribem a l'ermita de la Mare de Deu de l'Erola, bastant ben conservada, en un pla molt maco. Després d'una petita parada seguim cap a Can Gat, on agafem la pista que ve des de la carretera – hauria estar millor anar cap a Can Bosch -, però la deixem a l'altura de Els Plans de Baix, i per un senderó retallem un gran retomb de la pista. Ja no la deixem, trobem el camí d'anada i ja arribem al cotxe, a dos quarts de sis, després de fer 18,400 kms.
Un dia sencer, una bona excursió amb zones boscoses, amb grans castanyers i faxos, neu a la part alta, cim del Matagalls, molta aigua baixant pels torrents, tot això amb l'única part negativa de la boira dalt del cim que no ens ha deixat divisar res de res, des de dalt.

Mapa - Perfil - Fotografies