Oliana, Tambors de Rof, Oliana

Vèrtex geodèsic dels Tambors de Rof

Serra d'Aubenç

Ha estat un dia d'aquells que la previsió meteorològica ha fet dubtar fins a última hora on anar, ja que no estava clar si plouria i on. Al final la decisió ha estat anar fins Oliana, a fer una caminada una mica més llarga del que últimament estem fent però amb la distinció que, en principi, no hi ha motius per entretenir-se (masies, ermites, fonts ...).
Ens hem anat fins a Oliana, hem aparcat al costat del pavelló, davant de la guarderia infantil i quasi a tocar al cementiri municipal. Hem començat a caminar quan faltava mig quart per les nou del matí. Temps tapat, sense boira, i amb fred. Anem a buscar el col·legi i per la seva vora agafem un camí de terra i herba, molt agradable de caminar. Arribem a un camí de terra que ens porta fins a una granja mig atrotinada, però en servei, ja que dins de les instal·lacions hi ha un gos que no para de bordar. Està a tocar la Rasa del Junqueral. A la seva porta finalitza el camí, i hem d'agafar per un petit corriol que puja de valent, fins arribar a una pista que ve dels Erms i va a les Planes. De seguida passem per sota una línia elèctrica.
Com ja ens enlairat una mica es veu una magnífica visió de Sant Marc, Sant Honorat, la Serra de l'Aubenç (amb el Coscollet), i les altres serres de la dreta del Pantà d'Oliana. Aquests serres i muntanyes les anirem veient quasi tot el dia. També es comença a veure la Serra de les Canals i Escaletes de Carbasses, a la nostra banda del pantà. Poc a poc la pista es va enlairant, poc a poc es un dir, i cada vegada tenim més afonat el Torrent de Reixar. A l'altre riba del torrent es deixa veure l'ermita de Sant Just, a la Serra de Sant Just, que segons sembla, pel seu llom passa el GR1.
Poc abans de que la nostra pista segueixi la Rasa de les Cots, parem a esmorzar. Tenim a prop les runes de les Cots, que no visitarem ja que ens hauríem de desviar una mica, i el temps encara que sembla que no plourà no es gaire de fiar, tapat i marronós. Sentim uns gossos bordar que segurament son a Cal Marc o Cal Cordill, o als dos. Seguim amunt, la pista fa una ferradura i seguint el barranc hi ha un camí que sembla trillat i net, encara que entrem per si retalla, no ens em fiem perquè mirant el mapa del gps no aclareixo si enllaça o no, no tinc mapa en paper (no sé que hi hagi de la zona), i si enllaça es al coll que està una mica lluny, pel que ho deixem córrer i fem el retomb de la pista i seguim amunt.
Arribem al collet de la Creu de Llaceres, aquí miro si veig la arribada del camí que abans hem deixat, i no el trobo. A la nit a casa ampliant els mapes de l'ICGC al ordinador veig que potser si, però una mica més amunt del coll, però tampoc es veu clar el camí, pel que no quedo encorregut per no haver-lo agafat. Aquí a la creu tenia una possible extensió, però no estava decidit a fer-la, parlo amb el company i com cada vegada que ens trobem així, l'anem a fer. Es tracta d'arribar a Coscollola, que es una masia on hi ha l'ermita de Sant Esteve. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: «Masia i església (Sant Esteve), del municipi de Lladurs (Solsonès), dins l’antic terme de Montpolt.». Son un quilòmetre i mig aproximadament d'anar i altres de tornar. A mig camí veiem dos cotxes de caçadors aparcats prop del camí, i un altre bastant avall, potser a la pista que ve de Montpol. La pista principal baixa per desprès pujar per darrera, però veiem molt poc enlairat el que sembla camí vell, pugem al dret els dos metres que ens separa i l'agafem. Ens porta a un altre pista, l'enllaç es una mica «xungo» ja que al fer la pista s'ho han carregat, i arribem a la masia. No hi ha ningú. Està molt deteriorada encara que hi han treballs de consolidació, però si no fan via no estaran a temps. En un balcó hi ha la data de 1912, entre els ferros de la barana, i amb els números per que es vegin bé des de dins. L'ermita està en una mateix peça que la casa, i dins està ple de andròmines i deixalles. Hi han tres edificis més en el grup, un dalt en molt mal estat i dos baix enrunats.
Marxem per on hem vingut, però no agafem el camí vell, sinó que seguim la pista i on quasi que enllaça amb l'altre hi ha una cadena i un cartell de prohibit el pas, i conforme pertany a un organisme forestal públic, que ara no me'n recordo. Retornem fins el coll de la Creu de les Llaceres, amb el pensament que era el lloc més alt de la caminada, però resulta que no es així, encara ens falta  quasi un quilòmetre i mig fins a passar pel cim de Serrallonga. Aquest tros, que per cert puja de valent, la pista està molt més retocada de les que hem passat fins ara. Dona la impressió com si les volguessin cimentar, ja que no es massa normal les esplanacions que han fet en aquests camins. Ens creuem primer amb un tot-terreny de caçadors, després amb un que va a peu amb l'escopeta a l'espatlla acompanyat de tres gossos, que ens comenta que avui no han estat de sort, que han fet corre dos senglars però no els han pogut abatre, i que aquest any ja porten uns 500 a la zona. Després amb dos tot-terrenys més, amb caçadors. Tot el camí des de coll fins el cim dels Tambors de Rof es carener amb sifonades però en tendència a pujar. Es continua veient les muntanyes de l'altre riba del Segre, amb una magnífica visió. Al vèrtex dels Tambors de Rof, després de les fotografies de rigor, aprofitem per dinar. Mentre ho fem tenim la sorpresa que surt el sol per la banda de la Serra d'Aubenç i limítrof pel que podem contemplar i fotografiar aquella magnífica panoràmica. Per darrera d'aquelles serres venen uns núvols espesos i ben negres que comencen a tapar les serres més llunyanes. El sol dura ben poc.
Als pocs metres del cim deixem la pista per un sender que baixa fort, sender molt trillat amb el terra molt excavat per les motos i/o btt. Fa una sifonada i després altre forta baixada, anem per la Serra de Rof. En aquest camí hi trobem molts trossos dels plàstics protectors dels laterals de les motos, que deuen haver anat perdent en transcorre per aquest camí. Arribem a una pista que seguim. Quasi a tocar veiem un sender a la dreta, molt trillat, no l'agafem ja que segons el mapa del gps, sembla que allargaríem el trajecte. Si que agafem un posterior, sender trillat que després va sortejant una barrancada i on es perd en alguns moments, sense quedar clar quin es el camí, quins son rastres i quin es barranc. Intentem i crec que aconseguim anar baixant pel més suau. Deixem a l'esquerra un camí amb un cartell, ara completament xafat i trencat, que sembla senyalitzava cap a una font.
Arribem a una pista que ve de la Serra d'Oliana, deixant-la quan fa un tomb tancat per agafar un altre en la mateixa direcció que portaven. Aquesta es més vella però bonica de transitar. Es converteix en pista pedregosa quan ens trobem una línia elèctrica que la segueix. Aquí veiem que el camí vell anava una mica separat per l'esquerra. Quan arribem a una torre el camí finalitza. El camí de baixada s'havia d'agafar una mica més amunt, pel que ara ens toca creuar al dret amb un roquer inclinat, deixar una traça atorrentada per agafar el camí vell. Aquest camí va baixant fent esses, seria agradable si no estès bastant atorrentat. La visió de la barrancada de l'esquerra es maca, llàtima de la manca de suficient llum, son més d'un quart de sis de la tarda i el cel continua completament tapat. Arribem a un bosquet de pins on tenim una fil metàl·lic a la dreta, dels que es posen pel bestiar. Les traces marxen avall, a tocar el fil, però el camí vell es separa a l'esquerra. Nosaltres l'agafem, i es de bon passar. De cop, el camí comença a quedar tapat per dalt, amb branques fines i algunes de punxoses, però hem de seguir ja que tenim un estimbat a la dreta i una paret a l'esquerra. Amb alguna punxada de més arribem a la llera de la Rasa de la Font de la Salut. La creuem, està molt enfangada i hem de passar el fil de tanca, anem a buscar un rastre que ens porta a una pista que ens arriba a Oliana, entrant pel costat del cementiri, davant d'on tenim el cotxe. Fem una visita ràpida al cementiri i arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les sis de la tarda i em fet dinou quilòmetres. Un dia més de muntanya, amb un nou vèrtex geodèsic, ja només em falten 575. Llàstima que ha estat un dia rúfol.
Abans d'anar cap a casa hem parat en un bar a Oliana, prop de la carretera a fer un cafè per agafar forces.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

Vídeo pendent

000000000000000000000000000

Salo, vèrtex de Ca l'Ase Negre, Claret dels Cavallers, Salo

Dolmen de Fossa del General

Sant Pere, Claret dels Cavallers

Avui a estat un  altre dia del que hem quedat molt contents tenint en compte l'errada que hem tingut al començament. En Josep Maria i jo ens hem anar a Salo (Sant Mateu de Bages), a fer un tomb que hem extret d'internet, encara que com la majoria de vegades ho arreglo al meu gust, aquesta vegada allargant-lo fins el vèrtex geodèsic de Ca l'Ase Negre, anar i tornar.
Arribem, aparquem a la mateix entrada de Salo, ens preparem i sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí. Ja es de dia i fa fred, pel que ben tapats agafem un camí que surt del costat dels contenidors de brossa, on a l'entrada hi ha un pal indicador amb una fletxa que posa Castelltallat. Passem pel costat d'una petita edificació d'obra tancada amb porta metàl·lica i pany, tot indica que es per regular l'aigua. L'entorn es obac, estem passant entre les obagues de Salo i de Cal Gavarra. Va pujant de manera tranquil·la, i es veuen marques de passar btts. Anem seguint GR, em penso que el 3, però no crec que tingui massa importància quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats on el camí passa per la vora, però on també està sortint el cereal es on tenim la fallada del dia, per cert al final ens donarà una alegria.
Quan arribem al començament de la segona parada veig un rastre a la seva vora que va en la direcció correcta, el seguim, en fixo que anem separats del track, que va més a l'esquerra, una o més parades avall, però nosaltres seguim a l'espera que al final de les parades s'ajunti. El rastre que seguim en realitat es un solc del mateix terreny, quan ho veiem clar baixem a la parada de baix i d'allí a un camí no massa transitat, però bo i agradable. Aquí ja veiem que el camí del track està a uns 80 metres separat, però a cert desnivell, decidim seguir per aquest bonic i emboscat camí i veure on peta, Amb tot això hem deixat a la dreta, unes parades més amunt una llarga granja de porcs, amb la seva olor característica.
Quan arribem a una pista ens parem a mirar gps i mapa, i el company s'adona que si estem on ens sembla podem fer el tomb a l'inrevés, ja que em sortir a la pista de baixada, i que en comptes de fer la baixada per pista ampla i apte per cotxes haurem fet de pujada un agradable camí. Estic completament d'acord, ja que té raó, però espero a arribar al primer waypoint per estar completament d'acord on som. Aquest ens costa de trobar, es el Dolmen de la Vena, està en un petit turó amb terreny descompost i amb vegetació baixa. Estem en un terreny molt ocupat pels conreus de cereal i amb poca zona boscosa, però aquesta sembla que podria haver estat afectada per algun/s dels grans incendis del 1994, 1998 i 2005 que van cremar una bona part del Bages i Solsonès.
Continuem per pista i passem per la masia de la Vena, que està datada amb 1716, encara que hi ha parts mes noves. Dona la impressió que està habitada. Quan ens apropen ens venen a rebre tres gossos que tot bordant no dona la impressió que defensin massa les pertinences. Darrera hi ha una gran bassa. Quan sortim de l'entorn arriba a la casa un cotxe d'on baixa el que podria ser el pagès, de lluny ens saludem, i nosaltres seguim marxa. L'olor desagradable dels fems es fa encara més palès.
En un cruïlla parem a esmorzar, a la recer d'un arbre mig solitari, encara que el fred es deix sentir. Una vegada finalitzat seguim marxa, i abans de trobar el Camí del Pont de les Dues Aigües a la Creu Grossa, trobem a l'esquerra el Dolmen de la Fossa del General. Sort que havia posat que el gps m'avisés del lloc, ja que a l'anar per pista estava bastant convençut que ens ho empassaríem. Passem a tocar la Caseta de l'Oliva, una casa rural ara tancada però ben conservada i amb els camps conreats. Ens toca anar per pista de cotxes. Passem Cal Marc, datada al 1729, però amb unes quantes reformes. També més o menys conservada i camps conreats, però sense ningú. I d'aquí ja ve la pujada on hi ha vèrtex. S'ha de creuar camps conreats, no hi ha solució, pel que busquem per on ens sembla que farem menys mal, per les vores i creuant només als llocs necessaris, i buscant el tram més curt. Fem les fotografies ràpidament, ja que el fred es deix sentir, Fa una mica ha sortit el sol però no calenta, i els núvols a l'horitzó son ben foscos, però res fa esperar pluja, i això que seria molt benvinguda en aquests camps.
Retornem, passem un altre vegada Cal Marc, i ens desviem recte, per topar-se amb la Cabana, un altre casa rural, molt bonica encara que tancada, deu ser per les dates que som. A prop a l'esquerra dins del camps conreats veiem un pou d'aigua, ben conservat. A la llunyania veiem un tractor llaurant uns camps, però que el tractorista baixa de forma continua del tractor, fa alguna cosa i torna a pujar, ell sabrà. Hem d'anar amb compte ja que aquesta pista l'hem de deixar, per un camí molt perdut que baixa unes parades i després per un rastre a anar a buscar una antiga pista que arribava a la parada i que ara el seu entronc està completament tapar pels esbarzers. Aquesta antiga pista està molt tapada amb una vegetació baixa, quasi mig metres de fenàs, amb un petit rastre, ara en mig, ara en una vora, que fa que encara que sembli que s'ha de perdre del tot, no es gens dificultosa de caminar. Des d'aquí fins trobar el camí de vinguda, als camps de Davant Salo, es quan més es contempla el paisatge que en el seu dia va estar cremat, no es veu el negre deixat al cremar perquè deu fer ja uns quants anys, i uns pocs pins que aïlladament intenten tirar amunt.
Creuem la Riera de Coaner, a gual i sense aigua, i agafem un altre pista per cotxes. Anirem paral·lels a la riera. Sentim un gran soroll d'aigua, on hi ha un gran canyar, però es impossible arribar per la quantitat d'esbarzers que hi ha, sembla ser que deu haver alguna generosa deu. Deixem a la dreta el Hort de la Vena, amb hortet i bassa, que agafa l'aigua de la riera. A l'esquerra les runes del que era un forn d'obra. A la dreta l'Hort de Cal Serra, amb petita bassa i barraca no massa en bon estat, segons sembla vista de lluny. Ens desviem per pujar a Claret dels Cavallers, creuant la Riera de Coaner, a gual, per un pas cimentat però amb aigua, poca, corrent pel damunt. Es veu que el forat  per sota deu estar bastant taponat.
Que es pot dir de Claret, més val mirar aquí, aquí o aquí. Amb tot això un té molt de material per saber una mica de l'historia. El que si que puc dir, que, encara que en el seu temps només hi havien dues cases, molt grans, amb moltes dependències i annexes, Can Ferrer i Can Serra, en els mapes de 1990 de ICC i en el estudi indicat abans, posa Cal Ferrer a l'entrada i Can Serra al sur, en canvi als mapes actuals de ICGC els indiquen a l'inrevés. No sé quin deu ser correcte. El conjunt que està més al sur està en estat ruïnós, i part enrunat totalment. L'altre i en la part on s'arriba està molt ben conservat, no així a la part de darrere amb confluència amb l'altre. Tenia un petit carrer entre els dos amb diferents portes d'entrada, les d'una. mig be, encara que amb clivelles a les parets i l'altre amb portes tancades però en estat deplorable, sinó arruïnat. Hi ha dates al damunt de totes les portes que son entre els anys 1600 i 1700. Als de que estan mig be, hi han gravacions en les portes de fusta, entre elles ens ha semblat el símbol marià. I si a Gallicant ens va sembla el PSUC aquí ens ha semblat el PSC, però no creiem que corresponguin a la política actual, però està clar, no som entesos. Al que devia ser pallers d'una o de les dues cases sembla que les hagin habilitat, i en una, sembla que viu algú, sortia fum per la fumera, amb cotxe a la porta i gos que ens ha vingut a visitar dues vegades. Un habitatge mes o menys conservat adossat a un de ruïnós a quasi tocar els possibles pallers, l'ICGC li diu Ca L'espinac. A la part de darrera on les dos grans cases formen un sol conjunt, com el terreny està a un nivell molt inferior, es veu unes grans parets amb uns contraforts impressionants.
A més de les dues grans cases, hi ha les restes del castell, amb parabòlica inclosa en les molt poques pedres que queden, i l'església de Sant Pere, amb façana una mica clivellada; al costat el cementiri, amb una creu en mig. El conjunt del castell i l'església amb les cases no hi ha comunicació directe, si no es per una portalada que no es segur que estigui oberta.
A una petita plaça que forma l'església i les dos cases, en uns bancs de pedra aferrats a la paret, ens asseiem per dinar. Després seguim ruta. Hem de retornar una mica, a creuar la Riera de Coaner, i remuntar la pista d'abans, per agafar el GR, que en aquest tros es una pena del despintat que està. Ens fa pujar per el rastre de les torres d'electricitat, i quan arribem a una pista, veig que per la dreta hi havia un possible sender que pujava fent esse, i no el nostre que pujava a la directa, i que de la pista d'abans, una mica més amunt, venia en pista fins aquí. Però com ho hem fet bé, cap problema. Continua fent una mica de sol, però continua sense escalfar. Aquesta pista, retocada de fa poc, puja amb fort repetjons, creua uns camps encara no sembrats, i agafa un senderó solà molt bonic, que arriba a un altre pista prop de la Masia de la Vena. Ara, primer per pista nova i després per pista vella agradable, i després de fer parada a les runes de Cal Carrasco, menjat per la vegetació, arribem on ens hem despistat aquest matí, veiem un pal de Gr que no havíem vist. Ara per ara crec que ha estat millor el tros nostre que el del track que portàvem. Repetim tros fins a Salo, on entrem per visitar el poble, l'església de Sant Pere i Sant Feliu  i veiem que no queda res del seu castell.
Arribem al cotxe a un quart i mig de cinc, després de fer setze quilòmetres i mig. Amb cotxe parem a Súria, que em porta records de fa uns quants anys, a fer el cafè i cap a casa. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Valldora, Travil, Cap dels Plans, ermites Santa Margarida, Sant Jaume i Sant Andreu

Mirant enrere tot pujant cap el Cap dels Plans

Avui ens hem trobat el Jordi i jo i em enfilat cap el Solsonès a fer una ruta a cavall entre aquesta comarca i l'Alt Berguedà. Arribem a la Valldora, ens preparem i sortim a tres quarts de nou. La majoria de gent que aparca aquí o va cap a Busa o segueix pista amunt, cap a Graudescales, però nosaltres tenim la intenció de fer-ho diferent, que es pujar cap a Taravil, i baixar cap els plans sota el cingles de Taravil i les Lliberteres. Tota la ruta la he planificat sobre planell de l'ICC, topo i orto, ja que no havia trobat cap ruta que pugés per aquí, ja que com Taravil també es diu Travil, jo havia buscat per aquest últim nom, sense fer-ho per l'altre. Després de fer la ruta ja he trobat alguna de la zona, però cap de la baixada que hem fet, si alguna, sense passar pel vèrtex i baixant directament a la Mora.

Enfilem pel GR amunt, per pista amb forts repetjons, amb retallades però sempre molt ben senyalitzades. L'entorn es bonic amb pins joves, estrets i alts. Fa bastant de fred i està tot molt humit. Es una verdadera llàstima que als mapes de l'I.C.C. no estiguin marcats el senders de llarg recorregut, al menys aquests, però no es pot demanar massa ja que tampoc inclouen molts senders de segon quines zones. Quan el camí s'apropa a la Rasa de la Frau, que queda a bastant apregonat a la nostra esquerra, deixa de ser pista per convertir-se en camí, que puja fort, es pedregós i amb algun retomb arranjat amb troncs perquè no es perdi, amb molt bon seny. Després es torna a convertir en pista, on es va alternant les fortes pujades amb tros planers. Com la pista està bastant retocada hi ha un lloc que el camí vell ha quedat tapat, i s'ha perdut el poder passar-hi, aquí el GR. està canviat per poder salvar la incidència. Es una verdadera llàstima la pèrdua de camins vells. També l'arranjament de la pista ha tapat una surgència. Era un entorn que podria haver estat màgic, i es el començament de una de les branques que van a morir a la Rasa de la Frau i que ve de la Font Freda.

Quan estem a tocar al Serrat del Grau intentem retallar pujant pel barranc, es un recorregut pel barranc d'uns 230 metres que ens estalviaria un bon retomb de pista. Però al poc d'entrar, el barranc s'apregona i a més, baixa aigua pel que decidim retrocedir i seguir la pista. Però a la segona marxada de pista si que l'endevinem ja que agafem barranc amunt, es ample i de bon passar, alguna punxa però amb pantalons curts no es nota. Passem per la Font Freda, seca però amb molta humitat a l'entorn, encara queden, bastant desfets, els bassis.

Retrobem el GR, junt amb unes marques grogues i altres blanc-i blaves. Nosaltres fem una extensió d'anar i tornar a Travil (Taravil) per veure la seva ermita de Sant Quintí. Es romànica, com la majoria de la zona. Al costat de l'ermita parem a esmorzar amb la companyia d'un gosset la mar de maco.

Després tornem a la cruïlla on hem trobat els senyals i ja ens dirigim cap el cim. Les senyals grogues no les veiem, en canvi les blanc-i-blaves ens acompanyen una estona. Després quan enfilem cap el cim per la pistota, per on també pugen les torres, les deixem. Dalt hi ha un repetidor d'una companyia telefònica a tocar el vèrtex. Per cert la visió des d'aquí es bastant nul·la, ja que la vegetació l'envolta excepte cap el repetir de telecomunicacions.

Fem les fotografies de rigor i ràpidament ens posem en marxa, ja que ara ve un tros que estic bastant segur que tindrem problemes, tal i com efectivament passa. Sortim bé, per l'esquerra de com hem arribat, i trobem una pista molt vella i bastant bruta, que es per on hi figura al mapa, però se'ns acaba després que quasi tres-cents metres, seguint un rastre, primer ben marcat però que poc a poc es va fent fonedís. Intentem seguir el track fet sobre el mapa, però la vegetació i el terreny no ens permet massa fer-ho. Anem trobant una serie de rastres molt difusos que ens va enviant avall, però sempre separats del camí del mapa. Quan comencem a estar una mica preocupats ja que hem baixat bastant i de pensar si haurem de remuntar per no poder seguir avall ens agafa tots els mals, trobem un sender, bastant ben marcat. El seguim avall, i es correcte, encara que està una mica brut, té una pendent bastant considerable i està una mica atorrentat. Arribem a una pista de desemboscar i aquí ja han finalitzat tots els problemes que podíem haver tingut. La nostra sorpresa es que ens tornem a trobar les marques grogues i les blanc-i-blaves que baixen de dalt. Llavors ens fa pensar que potser una bona opció per fer un bon tomb rodó, sense anar al dret, seria, una vegada fet el vèrtex anar enrere i anar per unes o per les altres, això si, no sé si dona molt de retomb o no. També podria ser si per on hem baixat ho remuntéssim veuríem si el sender arriba fins dalt, o sigui podria ser que hagués tres opcions millors que la nostra, que ha estat seguir el camí del mapa.

A partir d'aquí, arribada al Mercadal amb l'ermita de Santa Margarida, que hem pogut visitar l'interior al tenir la porta tancada però sense clau. Hem seguit, tot passant per la Creu, fins a Boixadera dels Bancs, una gran masia que la estan reconvertint en habitatge rural, casa colònies o similar, amb un gran gust però amb molts diners invertits i encara el que queda a invertir. Pugem a l'ermita de Sant Jaume, aquesta no la podem visitar, que ha estat reconstruïda pel seu propietari, que sembla ser el mateix de la masia. El que no ha reconstruït es l'absis, encara que es veu la filada rodona de pedres a terra. Aquí parem a dinar, ja que va sent hora de fer-ho.

Seguim marxa entrant a visitar la Mora i la seva ermita de Sant Andreu, romànica com les altres. I ja només queda anar cap el cotxe, però encara hem variat la ruta, primer agafant una drecera, mitjançant una vella pista, amb masses esbarzers, i després anant a visitar l'ermita de Sant Lleí, on al mas del seu costat un granger està removent els fems i degut a l'oloreta fa que no ens encantem massa, a més ja es prou tard.

Arribem al cotxe a tres quarts de set, després de fer uns vint-i-un quilòmetres i mig, amb un desnivell acumulat de més de nou-cents metres.

Com sempre al final queda parlar del temps, de les sensacions, i comentaris diversos. El temps, fora del moment de la sortida que ens hem hagut de tapar, incloent els guants per les mans, ha estat molt bo, inclús en els llocs obacs no hem tingut gens de fred. No cal dir que al final que ja anàvem sense sol, no teníem calor però tampoc fred. Les sensacions han estat molt bones, estava una mica preocupat al haver preparat tot el recorregut sobre mapa, ja que no estava massa segur si el GR passava per aquells camins o no, i en canvi a banda d'un quilòmetre (que s'ens ha fet bastant llarg) de la baixada, tot l'altre ho hem fet sense problemes. El que si que he de dir, que després de la baixada, a l'ermita de Santa Margarida hem hagut de parar ja que jo estava bastant tocat dels genolls i una mica cansat. Després, a Sant Jaume ha anat molt bé parar a dinar i aprofitar per descansar un altre vegada. I al final ja m'arrossegava una mica.

Ens hem saltat, expressament, anar a visitar l'entrada de la Bòfia de les Boixaderes, ja que se'ns feia tard i a més crec que si es va es per entrar dins i visitar-la.

Des de la baixada del cim fins al moment del dinar hem estat sentint trets d'escopeta que venien de prop de casa Gomira, o d'allí mateix

Com anècdota, la única persona que hem trobat ha estat a l'extensió que hem fet fins a Travil i es una dona que anava en bicicleta que s'ha interessat d'on veníem i on anàvem. Ella ens ha explicat que viu a Tressera, o sigui molt prop de Travil, l'hem explicat que veníem de la Vall d'Ora i no ha sabut per quin camí havíem pujat i l'hem preguntat pel camí de baixada des del cim i tampoc tenia ni idea. No es que vulgui dir que com es de la zona ho ha de saber tot però m'ha estranyat molt.

Això que l'única persona que hem vist no es real del tot, ja que mentre ens apropàvem a Boixadera dels Bancs i des de l'ermita de Sant Jaume, hem vist gent i cotxes a Casa Gomira, i després ens han passat dos cotxes, d'aquells, quan anàvem cap a la Mora. I prop del final ens hem creuat amb dos 4x4 i un cotxe normal que pujaven fent brunzir "a tope" els motors.

Es una zona que segurament deu haver informació però jo abans de fer-ho no l'he sabut trobar. De les ermites i llogarets, si, però no de les rutes. Es una zona que m'ha agradat i que tinc previst tornar per fer dos vèrtex que estan a prop, Els Tossals i Sant Salvador, sortint de dos llocs diferents.

El que cada vegada s'escolten menys son els cants d'ocells, avui uns moments per la Serra del Molí, un Pica-Soques pujant cap El Serrat del Grau i hem vist volar una rapinyaire quan ja estàvem als plans sota els Cingles de Travil, que a més ha estat espantat per les escopetades que he comentat abans.

Un altre dia de muntanya, dels que crec que fan afició,

Per veure i o/baixar les fotografies, teclejar aquí.

000000000000000000000

00000000000000000000000000



00000000000000000000

Tossal de Cambrils

Espluga de Cordes - Tossal de Cambrils

Avui m'he tornat a quedar sol, els companys per una cosa o altre no m'han acompanyat. Tenia previst anar a Osona o a la Conca de Barberà per veure colors de tardor, però segons m'ha semblat entendre a les dos zones hi havien possibilitats de pluja, en canvi cap a la part de l'Alt Urgell he entès que eren mes minses, i en tot cas per la tarda. Tenia de fa temps una crònica al Tossal de Cambrils (està al Solsonès però tocant a l'Alt Urgell) que a la descripció posava que el millor temps era la tardor, pel que m'he decidit per anar cap enllà.

He arribat a Cambrils i he aparcat el cotxe a l'esplanada de la bàscula municipal i he engegat a caminar a un quart i cinc de deu, primer uns metres carretera, deixant-la de seguida on hi ha un pal indicador que senyala el camí al tossal. El començament puja molt fort per un camí ample, boscà i bonic, però que m'ha demostrat en la baixa forma que em trobo. Quan arriba a una pista el camí s'ajau, encara que no durarà massa. La pista va entre bosc i camps de conreu.

En un retomb es deix la pista i es torna a entrar al bosc, que poc a poc i mentre es va enlairant es va entrant en terreny pedregós i de matoll. Al poc de passar pel costat de una torre elèctrica arribo a una pista cimentada. Hi han les torres però no la línia, encara que al mapa de l'ICC està ben marcada la línia.

En un retomb es veu a la dreta una gran paret amb una balma obrada molt bonica, es l'Espluga de Cordes, on hi ha un ramat de bens. Aquí els senyals porten a tallar la pista unes poques vegades fins el Coll de la Veça on hi han dos basses. M'he saltat la font del Prat de Cordes, no l'he vist, encara que una crònica que vaig llegir parla d'un clot a terra on surt aigua.

Del coll segueixo per la pista del Portet, trobant al poc unes sitges que segons he llegit eren o son per guardar les patates, tubèrcul que pel que sembla es cultiva en aquesta zona i tenen molta fama.

Al costat de la primera sitja faig la ocurrència del dia (no podia faltar), en comptes de seguir per la pista fins a la cruïlla per pujar al tossal, jo agafo un sender, al començament molt ben marcat que segueix bastant paral·lel a la pista, però sempre mes enlairat. Aquest sender a vegades es fa fonedís i altres es ramifica sense quedar massa clar qual es el millor. El caminar es lent (encara més del meu normal) pel que crec que m'hauria estat mes fàcil i còmode anar per la pista, a més no sembla que fos lletja. Jo sempre vaig per dins del bosc, encara que he de creuar alguna tartera, però aquestes estan ben marcades.

Arribo a una esplanada on hi ha un cotxe abandonat i trobo el camí ample que ve de la pista i puja al tossal, però poc a poc es va desdibuixant, i la arribada al vèrtex es una mica complicada per qui no porti un gps amb mapa i/o waypoint, o un bon mapa, ja que queda amagat entre la vegetació. Des del vèrtex la vista es nul·la. Aquí aprofito a fer una mossada, fer les fotos de rigor i marxar ràpid, ja que la humitat comença a calar i la boira es deix sentir.

Baixo fins a la pista, al Prat Caní, on hi ha les runes del que sembla un maset, i uns quants cavalls que pasturen i corren. El temps m'avisa que no em puc encantar ja que comencen a caure algunes gotes o de pluja o de la boira que aquí encara no està massa espesa. Aquí em desvio cap a la dreta amb una pista agrícola que passa entre camps de conreus, sembla de tubercles, passa prop d'unes noves sitges i de seguida entra en un camí de call, molt bonic encara que quan arriba a trobar-se amb un barranquet que ve de l'esquerra, el deixa per un sender rocós que marxa a la dreta. El camí al començament puja una mica però de seguida s'aplana i va marxant bastant planer mentre el barranc es va engorjant i cada vegada es veu més avall. Aquest tros de camí es de mala petja, ja que creua varies tarteres i està ple de pedres que fa que el caminar sigui lent. Es el Corriol de la Solana. Continuo per dins del bosc, i sense poder veure les parets i cingles del tossal que vaig vorejant, degut a la boira.

El camí canvia completament de direcció deixant el sud per anar clarament a l'oest. Encara que tot està molt ben marcat, fins i tot massa en aquesta zona, i que conserva les esses ben fetes a la baixada, es veuen clarament les dreceres fetes per la poca gent que hi passa per aquí, incloent en una esplanada, es el Pla de Nancau, on la gent passa pel mig i el camí senyalitzat s'està perdent, i va per la parada de sota.

Aquest tros se m'ha fet bastant llarg, ja que el terra del camí no es agradable, i la visió queda molt tapada per anar per dins de bosc i quan hi han clarianes la boira no em deix apreciar massa de la visió.

El camí es desvia del que semblava normal i es que m'envia a Cal Jaumetó, que es una gran balma que segons sembla va estar habitada, ara tot en runes. Després d'aquesta balma em surto dues vegades del camí, la primera perquè el track que segueixo en un camp abandonat es va a la dreta i després tornar i em penso que no hi hagi alguna cosa per veure, no es així, i la segona perquè em despisto una mica, però es cosa de pocs metres.

Segueixo avall, ara entrant en un tros bonic que em porta a al coll Flanquet, on hi ha un gran dipòsit d'aigua. Abans d'arribar han fet neteja forestal deixant, com ja va sent normal, totes les branques abandonades al lloc, inclús tapant el camí. Aquí al coll i veient el poc que em queda fins el cotxe aprofito per dinar i en una petita rotllana agafar uns quants fredolics. D'aquí fins al cotxe es baixa per la Costa de la Fàbrica, devia existir però, ara res de res, i pel camí encara trobo dos rovellons i uns pocs fredolics mes, tot sense apartar-me gens ni mica del camí.

Arribo al cotxe a tres quarts de cinc després de fer uns catorze quilòmetres. Em canvio una mica de roba ja que la porto mullada i en vaig a prendre un cafetet perquè no m'agafi la son de tornada a casa.

La caminada en la seva quasi totalitat ha estat molt be, encara que m'han fallat dues coses, la primera es que el que jo vaig llegir es que la recomanaven fer a la tardor, jo vaig pensar que era pels seus colorits i en canvi quasi tota la ruta es pi, boix i altre perennes, pel que crec que seria preferible fer-la a la primavera quan esclata els colors verds en tot el seu resplendor. Si que he de dir que per la carretera les colors vermells han fet molt bonic el viatge d'anada, sobretot i en especial des de Coll de Nargo fins a Cambrils, estant molt digne de veure. Tot un tros després de passar el Pla de Nancau el camí, fent revolts, passa per una zona molt descarnada pel que el camí es molt fragós.

El temps no m'ha acompanyat gaire encara que no ha plogut, al començament he trobat una temperatura molt calitjosa, però quan he anat pujant ha canviat per freda i molt humida. Entre la suada i la mullena del bosc he arribat al cotxe molt xop. La boira no m'ha deixat contemplar les muntanyes del nord i les de l'est, quan la ruta m'ho permetia.

El camí està completament senyalitzat amb pintura blanca que tapava una de vermella anterior, per dir alguna cosa diré que mancava alguna senyal en algun lloc una mica conflictiu, sobraven en trossos que no es necessitaven i massa grans. A més, no estava senyalitzat la pujada al tossal ni el camí dins el cim. També hi han alguns pals de mitja alçada amb el rombe amb els dos marxadors, alguns li mancaven el rombe.

En tota la baixada he hagut de creuar diverses vegades una tanca amb filferro continuo, que creuava el camí, em penso que no costa tant posa un enganxe de posar i treure.

Durant tot el dia he estat sentint bordar gossos, no tinc prou a casa que hi ha un gos d'algun veí que es passa el dia bordant que avui també ho he tingut més del mateix. Hi havia moments que es sentien bordar un bon grapat alhora.

Resumint, un dia bo de muntanya, amb una zona que m'ha semblat poc coneguda i transitada, amb l'al·licient d'un vèrtex geodèsic, això si, sense vista enlloc. Boscos de pins, boixos i arbres perennes, una mica de prats i conreus, pel que sembla de tubèrculs. I per acabar dos rovellonets i uns pocs fredolics.

El que si, es que continuo fent estralls amb els horaris, 7 hores 26 minuts per fer 14 quilòmetres. Estic batent els meus rècords negatius, però avui he parat a esmorzar i dinar, que normalment només faig una menjada. Ara ja estic pensant on aniré el pròxim dia.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000

000000000000000000

Pont del Clop, Aigüesjuntes, Pla i Torre de Montpol, Jonquerons i Pont del Clop

Pont del Clop - Aigüesjuntes 

Per avui només ens hem trobat l'Esteve i jo per anar a fer una ruta copiada totalment d'una feta per Bouvier i publicada el 13 de febrer, en el fòrum de Mendiak.net, per això ens dirigim cap a Solsona i després cap al Pont del Clop, a la carretera que va a Cambrils.

Arribem al Pont i aparquem el cotxe en una esplanada al seu costat, sortint a un quart i cinc de deu, tot creuant el pont, i per una parada entre el riu i el camí de l'entrada d'un habitatge, per on ens dirigim a buscar una antiga pista forestal, o potser era un camí que comunicava la masia del Clot amb l'hostal i després es va convertir en pista, ara abandonada totalment, quedant cada vegada més tapada per la vegetació, però amb un rastre més que suficient per seguir-la.

Al arribar a la masia del Clot agafem pista ramadera, la seguirem per una bona estona, en realitat fins a quasi el cim del Cogulló. Per arribar al cim, quan es va per la pista de la Serra de Timoneda, s'ha d'agafar un camí a ma esquerra que de seguida es transforma en caminoi, i es sap que ets al cim per una fita, encara que ara està caiguda.

Retornem un tros per anar a buscar la baixada a la Ribera Salada. A la baixada ja es comença a veure molt a prop les formacions rocoses de conglomerat. Només creuar el riu parem a esmorzar, ens hem de tapar ja que el fred es deix sentir, i sort que fa sol.

Després d'esmorzar remuntem el riu per arribar a Aigüesjuntes, es l'aiguabarreig del Riu de Canalda i el Riu Fred. Com la majoria d'aiguabarrejos amb aigua val la pena veure'l.

Després continuem per una pista cimentada amb forta pujada al començament. Mentre pugem trobem un petit grup de persones amb nens, baixant cap el riu.

Al pujar fem la primera marrada del dia per intentar fer drecera, sort que ens adonem aviat i la marrada es curta. Passem pel costat de dos grans masies agrícoles i ramaderes reconvertides en Cases Rurals. Molt ben arranjades i conservades.

Anem per la carena del Turó Pregon, però abans de continuar per la ruta prevista, volem intentar veure l'aiguabarreig de la Ribera Salada i el Torrent Pregon, per això em de creuar un subsidiari del torrent, com podem i anar a buscar la carena del davant, anant per rastres fins que arribem a una pistota, la que seguim per la dreta. El company segueix una mica mes que jo, però les mirandes no compleixen el que preveiem. Hi ha una bona visió cap a l'esquerra, amb una bona caiguda, aigües amunt de la Ribera Salada, però no d'aigües avall ni de l'aiguabarreig.

Retornem i anem a buscar la Font dels Jonquerons. La tornada ha estat mes fàcil que la anada. El Torrent Pregon a l'entorn de la Font està glaçat, hi ha poca aigua però glaçada.

La font està al costat d'un maset, abandonat, on un hi ha pou d'on agafen aigua per regar a les explotacions de mes amunt.

Aquí fem la segona marrada del dia agafem un sender que puja a la carretera, però la tanca metàl·lica ens impedeix arribar-hi, pel que hem de tornar a baixar al maset per sortir a la carretera per la pista.

Després d'uns metres per la carretera, la deixem per un camí paral·lel. En aquest camí parem a dinar i a descansar, jo vaig molt cansat i això que només portem onze quilòmetres.

Sortim de nou a la carretera, la remuntem i anem per un sender remuntant el riu, però aquest va massa engorjat i no deixa veure l'aigua. Arribem davant mateix del mirador d'abans, on tampoc ens deixa veure l'aiguabarreig, però la visió val la pena, amb els conglomerats de roca. Ja retornem i arribem sense més al lloc de sortida, tot contemplant les runes del que havia estat l'Hostal del Pont del Clot, on arribem a les cinc després de fer uns catorze quilòmetres.

D'aquí ens anem cap a Solsona, a visitar la vila. Visitem la catedral, els seus carrers amb els llocs mes emblemàtics i tenim la grata sorpresa de poder veure el ruc penjant, típic de les festes de carnaval de Solsona.

Bonica sortida, curta però que al meu entendre val la pena, ja que em visitar un lloc completament desconegut per nosaltres. I després a la vila rememorar la historia del nostre país.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

 000000000000000

El Tossal de la Creu del Codó i el Santuari de Lord

El Tossal de la Creu del Codó - Mola de Lord

Avui ens em trobat la Chris, en Joan Josep, l'Esteve, en Josep, en Juan i jo i anem fins a Sant Llorenç de Morunys, on a la seva ermita de Sant Serni del Grau, hem quedat amb en Joan Ramon, de Lleida, que es coneix molt be la zona, i que ens portarà a donar un tomb per aquestes muntanyes, que la majoria de nosaltres desconeixem.
Ens trobem a l'esplana de davant de l'ermita i sortim a un quart i mig de nou, seguint la carretereta que porta a peu del Santuari de Llord, amb un temps plujós que no sembla que s'hagi d'aclarir. Plovisqueja una mica però no ens espanta, tot al contrari.
Ens dirigim en primer lloc al mirador del Codó, on tenim previst fer l'esmorzar, tot seguint el Gr. De seguida comencem a enlairar-nos una mica per un grau amb restes de l'empedrat vell, ja que era el camí de bast que comunicava amb Solsona.
Anem pujant per la Serra de la Creu del Codó, amb vistes cap la Serra de Port de Compte, Sant Llorenç, el pantà de la Llosa, la Serra de Busa, etc. La part de dalt de les serres emboirades, i cap a la plana amb boirines disperses.
Deixem el Gr per pujar, ja, amb decisió, cap el tossal. Hi ha moments que sembla que s'allunyi en comptes d'apropar-se, deu ser per les ansies d'arribar al mirador. Però com tot arriba, nosaltres també arribem. Fins aquí, i per dos moments, semblava que arrancava a ploure, però ens ha deixat una mica tranquil fora d'alguns plugims.
A peu de la creu, i després de llegir els plafons informatius, la taula d'orientació, de fer la foto de grup, ataquem els nostres esmorzars.
Després d'esmorzar continuen marxa, pujant primer al cim del Tossal de la Creu del Codó, baixant per la banda nord-oest, on hi ha un bon roquer, on hem d'anar una mica en compte ja que al estar moll hi ha perill de relliscar. Quan estem a peu del roquer, no seguim cap el refugi i àrea d'esbarjo, sinó que per rastres mes o menys marcats anem baixant a buscar la pista, per on ve el Gr. Els rastres no estan prou marcats però es baixa bastant be. Si algú vol seguir aquesta ruta que es fixi be en el track del gps i no tindrà cap problema. Hem baixat un desnivell de 120 metres i hem fet cinc-cents de recorregut fins a la pista. Seguim el Gr que retalla la pista i després anant-la seguint, anem per la carena, entre la Rasa de Torroella i la part alta d'un ramal del Torrent de Junts, i després entrem a la Serra Llarga per la Planella de Sòbol, on es troba les runes de la masia de Sòbol. Aquí el nostre guia i amic, Joan Ramon, ens explica la llegenda del pelegrí que al arribar a aquesta zona, on hi havia una serie de masies, va demanar hostalatge i menjar per caritat, i cap el va voler ajudar, excepte la de Sòbol; a l'endemà quan el pelegrí marxà, avisà als propietaris de Sòbol que ha de venir una gran tempesta que portaria molta aigua, com es normal aquests es preparen, arribà la tempesta i es portà totes les altres masies, que quedaren engolides pel aigua que les portà barrancades avall, però totes menys aquesta. Ja que resulta que a hores d'ara la de Sóbol està completament arruïnada, potser vol dir que fer caritat només et retarda les desgracies però no les evita (en Joan Ramón em perdonarà si no l'explicat be).
D'aquí a trobar el baixador tinc segur que sense un guia o sense les fites que ell personalment ha anat posant, es molt difícil trobar-ho, però una vegada trobat el començament, ja no hi ha cap problema, encara que avui està una mica relliscós ja que està moll on no toca el sol. Arribem al mal pas, primer es troba un roquer que s'ha de baixar, fàcil, però jo he de posar les mans (segur que soc l'únic) i aquí diuen que quan arribaven amb les mules xiulaven ja que de seguida ve un tros on no podien creuar-se dos, aquest es un tros de pocs metres, però que es passa a tocar paret en un costat i l'estimbat a l'altre, per les persones d'una en una, no hi ha cap problema, hi ha posada una corda al final del pas, però no se si l'ancoratge es massa segur.
Ràpidament arribem a les runes de la masia Torroella, aquí el nostre amic Joan Ramon ens deixa, ja que ha d'anar a dinar amb la família. Busquem el camí que retalla la pista, per anar-la a buscar-la al moment de creuar la Rasa de Torroella, i que al fer unes parades, o pistotes (no se que era, ja que estan abandonades i mig tapades per l'herbam, han tallat el camí, però l'anem trobant i arribem bastant be a creuar la rasa, si descomptem una caiguda meva sense importància
Per pistes i ara sota la pluja, que fa poc ha començat, arribem a la masia de Solord, que estan restaurant; abans es passa pel costat de la font, totalment canalitzada. Ara ens toca enfilar-nos, muntanya amunt, ja que s'han carregat el camí que talla la pista, i no volem fer el retomb. Només arribar a la pista, la creuem i agafem un sender molt marcat que va pujant bastant suau. Arribem a una cruïlla, no sabem massa on hem d'anar, agafem el de la dreta, després d'una estona ens adonem que bastant planerament es dirigeix cap on finalitza la carretera del santuari, pel que anem a buscar a l'altre i, aquest si, va pujant per un camí empedrat, amb marges que aguanten el camí als revolts i llocs on s'hauria perdut, o sigui un camí preciós, fins arribar a dalt de la mola del Llord.
A l'esplanada davant de l'església, asseguts en els bancs de pedra adossats a la façana, aprofitem per dinar; en aquests moments ens surt un sol molt maco, que ens alegra el dinar. El santuari no es massa especial, en quan a la construcció es bastant modern, es del 1868, no te elements decoratius, i l'església no la podem apreciar ja que estan pintant-la i per això han tret tots els elements i està ple de bastides, tot per dins. Al fons si que es veu la mare de deu.
Quan estem preparant-se per marxar, comença a ploure amb molta força i amb grans gotes d'aigua. La poca gent que hi havia per l'entorn marxen corrent, nosaltres una mica ben tapats anem baixant pel camí que ens portarà a la carretera, camí empedrat, amb baranes de ferro, fent ziga-zagues, molt ben construït. El camí, a més, es un via crucis, amb 15 estacions, la que fa número 15 està en una capella, de Sant Pere Martir. El que em sap una mica de greu es que abans de començar la baixada hi ha alguns elements que m'hagués agradat fotografiar, i les poques que he fet baixant m'han quedat amb taques de les gotes d'aigua.
Una vegada a la carretera, i per ella ens dirigim on tenim el cotxe., son dos quilòmetres i mig. Arribem al cotxe quan manquen cinc minuts per les cinc de la tarda i em fet quasi disset quilòmetres.
El dia ha estat esplèndid, malgrat les estones de plugim i de la pluja forta; ha estat un recorregut molt maco per una zona que desconeixia totalment, amb llocs interessants, cims, masies (arruïnades), llegendes, fonts, bones vistes, antics camins rals i de bast, etc., a més d'un bon guia que a més de portar-nos ens ha explicat tot l'explicable de la zona. I tal com ha dit el company Joan Josep, ens ha quedat la sensació que per aquells topants hi tornarem.

http://www.blogger.com/img/blank.gif

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000

Cap del Verd i cim del Puigllançada

Ramat prop del Coll dels Belitres - Isards al vessant est del Puigllançada

Avui he fet “dos cims de vaques” del pre-pirineu català, son el Cap del Verd, a la Serra del Verd, i el Puigllançada, des d'el Coll de Pal. La veritat es que no hi ha massa cosa a explicar.
Vaig fins a Gósol, i agafo la pista que puja al Coll de la Mola. La pista està bastant acceptable per un 4x4, encara que si algú puja amb un turisme pot tenir problemes en algun punt. Aparco al Coll de la Mola, i començo a un quart de deu del matí, per un camí, pedregós, que surt recte des d'on vinc, deixant una pista a la seva esquerra, i una que baixa a la dreta. El començament te una pendent una mica forta, i va a sortir a una pista que agafo a la dreta, va planejant. Tot l'entorn es de pi negre. La pista te un repetjó, i arriba a una barrera on prohibeix el pas, només es pels ramaders. Aquí es podria deixar el 4x4 si es vol estalviar un kilòmetre i mig d'anada i altres de tornada, però la veritat es que no val la pena. Aquí es on comença, a la dreta, les Roques de les Feus.
El camí ara baixa a creuar el Barranc de les Feus. Aquí ja alterna els prats amb els boscos de pi negre. La pista puja suaument, fins que a un revolt a la dreta, la deixo per un camí a l'esquerra. El camí va pujant pels prats, deixant a l'esquerra el Planell de la Font, i es dirigeix al Coll dels Belitres. Em tot aquesta zona hi han pasturant varis ramats de vaques. Una mica abans del coll, agafo a ma dreta, per un llom, que em porta al Prat Nabiral, i des d'aquí, pel llom fins el cim. Fotos, menjar una mica, contemplar el paisatge, que es fantàstic, llàstima de la calitja que no deixa veure gaire a la llunyania. Es pot veure el cim del dissabte (El Pedró dels Quatre Batlles).
Al baixar he de seguir el camí de pujada, per faig algunes dreceres per dins del bosc, que em permet veure un isard que s'escapa de la meva visió ràpidament. Em creuo una parella d'estrangers que estan pujant, i sense mes, arribo al cotxe a un quart i con d'una, després de fer uns 9 kms.
Una bona proposta seria pujar des de la Coma a la Serra del Verd i baixar fins a Gósol o a Tuixent, tenint, està clar combinació per anar d'un lloc a l'altre. Crec que la pujada des de La Coma ha de ser força interessant.
Una vegada al cotxe, baixo per on he vingut, però fent una parada a l'ermita de Santa Margarida.
“L'ermita es del segle XVIII (sembla ser del 1763), i està situada de llevant a ponent, una orientació molt semblant a la de les esglésies romàniques. Quan surt el sol a primera hora del matí per darrere del Pedraforca i banya els cims circumdants amb la seva llum, molt ràpid, lliscant-se pels pins, farigoles i "aliagas" de la muntanya, farà entrar els seus rajos pel “oculus” i per les dos petites finestrelles, sense cristalls, que estan disposats un a cada costat de la façana principal. Diu la llegenda que els seus pares van intentar casar a Santa Margarida amb un dels homes més influents del poble, al negar-s’hi van posar a la Santa en aigua bullin, la llegenda diu que no es va cremar tot i que l’aigua podia cremar a qualsevol persona. Un altre llegenda de la ermita diu que uns pastors van trobar una figura de la Santa, sorpresos per la trobada, els pastors li van preguntar a la figura on volia que els feligresos del poble construïssin l’església. La llegenda explica que en ple mes de Juliol una gran nevada va caure on ara es troba l’església”.
Una vegada visitada me'n vaig fins el Coll de Pal, per la carretera, abans era pista de terra, que era la comunicació directe entre El Bergadà amb la Cerdanya, abans que fessin el Túnel del Cadí.
Deixo el cotxe al mateix coll. A la dreta de la carretera un ramat de vaques, a l'esquerra un de ovelles. Surto a un quart i mig de tres, pujant fort en direcció a un torre d'electricitat, per girar a l'esquerra, tot aplanant-se una mica, per després pujar suaument. En aquest tros veig un ramat d'isards, que primer em miren i després, quan em vaig acostant, van marxant avall, poc a poc i sense perdrem de vista. Arribo a un collet, i giro al sud, i per, mes o menys la carena, no deixo la direcció del cim. Al cim del Puigllançada hi ha un gran reflector de senyal i un vèrtex geodèsic. Hi ha un molt bona vista, però avui castigada per la calitja. Això si, es veu part de les tres estacions d'esquí, La Molina, La Masella, i la de Coll de Pal. Fa un “airet” que comença a ser una mica fred, encara que el sol calenta.
La baixada no te historia, agafo la vessant oest i la baixo, al dret, en diagonal, fins arribar a un camí marcat, que em porta al de pujada, i al cotxe. Arribo a les quatre de la tarda, després de fer quatre kilòmetres justes.
D'aquí cap a casa, encara que volia fer algun cim del Vallés, però com ja es una mica tard i la carretera entre Berga i Guardiola està en obres, fet que em retarda encara mes, ho deixo per un altre ocasió. Avui amb dos dels cent cims, ja estic content.
Dia tota pel pre-pirineu, amb grans vistes a la Serra del Cadí, entre altres. Molt de prats totalment verds i espectaculars.

Per veure les fotografies i/o baixar-les, teclejar aquí.

ooooooooooooooooooooo

Turó dels Quatre Batlles, Santuari i cim de Pinós

Pedró dels Quatre Batlles - Centre geogràfic de Catalunya

Avui he volgut anar a fer el cim del Pedró dels Quatre Batlles, cim culminant de la serra de Port del Comte, a la divisòria d'aigües entre el Cardener i el Segre i termenal dels municipis de la Coma i la Pedra, Odèn (Solsonès), Lavansa i Fórnols i el de Fígols i Alinyà (Alt Urgell). L'alçada varia segons on s'indica, a l'Icc 25 es de 2.388, a l'Icc 10 es de 2.386,50, a l'Icc comarcal, es de 2.385, a la G.E.C. es de 2.382, i a mi m'ha marcat 2.391, o sigui jo em quedo amb aquesta alçada.
Avui surto una mica massa tard de casa, a les set del matí, i la Maria (em penso que te ganes de complicar-me l'existència), m'envia per Berga i Sant Llorenç, jo hauria anat per Solsona, però ja que la porto al cotxe li faig cas. Passo Berga molt just de gasoil, però penso que ja posaré a Sant Llorenç. Arribo i a la gasolinera hi ha un camió de Repsol descarregant i em diuen que com a mínim tenen per 10 minuts, desprès resulta que son mes de 20 minuts.
Pujo fins l'estació d'esquí de Port de Compte, passo el gruix de la urbanització, i on està el telecadira de l'Obaga de la Bòfia, aparco el cotxe i començo a caminar quan passa poc de dos quarts d'onze, no ho se segur per què sempre vaig sense rellotge i al gps, no se per què, tinc desactivat el track-log, o sigui que el primer tros no me'l grava, sort que a la primera cruïlla m'adono.
Vaig pujant per la pista d'esquí, que es la Rasa de la Bòfia, fins el pròxim telecadira, aquí agafo a la dreta, de baixada arribaré a aquesta cruïlla, tombo a la dreta a buscar la Rasa del Clot de la Vall, al arribar a altres instal·lacions de l'estació, i on hi ha una gran bassa, que es d'on deuen treure l'aigua per fer la neu artificial, els cartells m'envien cap a la dreta, però jo pujo per l'esquerra, per deixar, de seguida, la pista i entrar al bosc, tot seguint la Rasa del Prat de Piquer, fins el Coll de Tancalaprta, i sense arribar a tocar la pista que passa per aquí, agafo a la dreta, i sense camí, tot pujant, cap el cim del Vulturó. Aquests tros em costa molt, vaig molt cansat, només son dos-cents cinquanta metres de desnivell, però ho he d'agafar fent esses, i dins de cada de les esses, fent unes altres de mes curtes. He de parar a agafar l'alè, al menys tres vegades. Encara me'n recordo que quan anava amb els meus fills sempre els deia, “no pareu, si no podeu afluixeu el pas, però sense parar”, com ha canviat l'assumpte ...
Arribo al Vulturó, no corono cim, vaig a la mateixa altura, però a menys de 20 metres d'on son les fites, planejo per la part alta de la Coma de la Comtessa i ataco cim per la dreta, seguint uns petits rastres entre les pedres de la vessant sur-est i arribo per l'est. Trobo una parella, una mica mes jove que jove, que intercanviem el fet de fer les fotografies.
El cim està rodejat de núvols baixos i boirines, i per l'est venen uns de tempesta, pel que no m'entretinc. Segueixo una mica la carena, baixo a la Coma, la creuo, i vaig en busca del Gr. Baixo fins a la pista que va al Refugi de la Bòfia, la creuo, i al dret vaig a buscar la part alta el la Rasa de Bòfia, parant a veure l'entrada del Forat, antic pou de gel i actualment on nien les gralles de bec groc, i ja per la rasa, amb algun tros (curt) de forta pendent, arribo al cotxe. Es un quart de tres i he fet uns 11,800 kms.
L'excursió d'avui no ha estat gens complicada, pel que es refereix als assumptes tècnics, o de localització dels camins, sabent on vas ha estat fàcil. Si que he anat mirant el gps per intentar ajustar-me una mica al track que portava de casa, sabia que no pujaria per on indica els pals indicadors, i que la baixada la faria visitant el Forat de la Bòfia. Dic que no era complicada per la localització de camins, per què la major part del dia he anat sense camí, al començament i final, per pistes d'esquí (verdes o blaves, segons crec, excepte un tros que deu ser vermella), i la baixada del cim fins la pista que ve del Coll de Tancalaporta i va cap el Refugi de la Bòfia, per el GR.
Però així no acaba el dia. Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Solsona i d'allí al Santuari de Pinós, ara tots aquests camins rural estan asfaltats, i vaig a fer el cim de la Serra de Pinós, des del santuari es una mica menys de un kilòmetre
El Santuari de Santa Maria de Pinós, es el centre de devoció comarcal i s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
“La història del Santuari de la Mare de Déu de Pinós està vinculat a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. El conjunt està format pel castell, en el qual resta immersa l'església i el monestir actualment en període de reconstrucció, on residien els cavallers de l'Hospital. En el fris de la porta de l'església, força diferent de la resta de l'aparell de la primitiva torre, presidit per la creu de l'Hospital amb el sol, la lluna i els estels, es pot llegir "Sit sempre laudatum Sanctissimum Sacramentum et Beatas Mariae Virginis de Pinós hoc opus in chalendis septembris principium suum habuit anno a nativitate Domini 1642".
L'edifici és d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada banda. La volta és de tipologia gòtica amb nervadures que descansen sobre mènsules -una d'elles representa un home i una altra un sol-, amb les claus de volta decorades -Santa Maria, creu de l'Hospital, escut de Pinós, nom abreviat d'Ardèvol i la inscripció "Struch prevere 1653"-. L'interior està presidit pel cambril de la Verge de Pinós, una imatge amb el Nen al braç esquerre i que aguanta una pinya a la mà dreta. Segons la tradició, en una primitiva capella que s'alçava en aquest indret, un romeu que va sojornar en una casa propera per descansar en el seu camí cap a Santiago de Compostela, va obrar una imatge de Santa Maria. Els veïns de l'indret la van trobar el dia següent, a punta de dia i per això es va conèixer com Santa Maria de l'Alba. L'1 de setembre de 1507 es documenta l'Aparició de la Verge a Bernat Cases. A peu del cambril es conserva únicament la base del retaule, datat el 1707, en el qual destaca la creu de l'orde de l'Hospital i l'escut de Pinós. A l’interior, el santuari encara manté viva la tradició carlista tant arrelada en aquest territori, que recorda com Pinós fou un lloc de reunió habitual d’importants dirigents carlistes; en una de les capelles laterals, es conserva una làpida que recorda que en aquest indret està enterrat Ignasi Wils, un comandant holandès partidari de Carles VII que va morir heroicament en la presa d’Igualada en l’assalt a una barricada el 18 de juliol de 1873. El conjunt de Pinós es completa amb l'edifici de l'hostal, el portal del qual resta presidit per una capelleta amb la Mare de Déu de Pinós flanquejada per dues creus incises encerclades al damunt de les quals hi ha un sol; conserva una magnífica llinda amb el monograma de Maria a banda i banda, i diverses inscripcions. A l'esquerra, emmarcada per una pinya, un colom i el sol, trobem la inscripció "Alabat sia lo Santísim Sagrament per a sempre. Veritat és que Ostalés que sence dines no donen res". A la dreta, emmarcada per la pinya, el colom i la lluna, la inscripció "Immaculada Concepció de Maria Santísima, concebuda sens macula o pecat original. L'any 1677". Dessota a l'esquerra "Isidro Solà. prev" i monograma de Crist i a continuació "A feta fer la present obra la Casa de Ntra. Sra. de Pinós sent administradors Antoni Selva y Joan Guilella". A l'altra banda trobem el monograma de Crist i la inscripció "De Riner, bisbat de Solsona" seguit de "Lan feta mestre Pere Bertran y mestre Francisco Artigues de la vila de la Bòria, francesos". A la part baixa es llegeix "L'any 1677". Cal apropar-nos, finalment, al centre geogràfic de Catalunya, que des del santuari està degudament senyalitzat i centrat en la part més alta de la serra, on hi ha una rosa dels vents que situa els principals espais geogràfics dels país amb els vents més habituals”
Després de visitar i anar a veure la Rosa dels Vents, que està dalt d'una petita torre i que sembla ser, que es el centre geogràfic de Catalunya. He de significar que des d'aquí no hi ha gens de visió, pel sur ho tapa una torre de telecomunicacions i per la resta, la vegetació no deixa cap visió.
Es curiós que al costat del que era la torre de guaita vella, encara dempeus i sembla que ben conservada, hi hagi un cartell que digui que les deixalles fan mal al bosc, i jo pregunto si la ferralla que no es fa, ni es farà servir, no son deixalles.
Després i per camins rurals asfaltats, vaig a buscar l'Eix Transversal i cap a casa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000000