Torrent d'Estiula, Serres de les Ajagudes i Sant Marc (Campdevànol)

Gorg de la Cabana - Sant Feliu d'Estiula

Per avui l'Esteve i jo, els altres companys tenien diferents compromisos o no tenien ganes de venir, ens hem decidit a fer una sortida que es va publicar al blog de l'amic Francesc, Caminar després dels 50, el dia 29 de març, es molt recent, i que tracta de remuntar el Torrent d'Estiula, passar per les Serres de les Ajagudes i de Sant Marc, per retornar a Campdevànol.
La descripció del recorregut està molt ben explicada en la seva pàgina web, pel que els detalls del recorregut m'he l'estalviaré.
Deixem el cotxe a l'àrea de lleure de la Font de Querol, i sortim a tres quarts menys cinc de nou. Anem seguint el camí, primer estret i una mica fangós, mentre es segueix paral·lel al Merdàs, després una mica de pista, per passar a camí ample i bo, entrant en terreny pre-alpí, amb prats, boscos de pi roig, algú roure i boixos. Passem per la Mosquera, mas arruïnat, entre prats, i la font del mas, on aprofito per beure una mica d'aigua.
Al poc d'entrar al camí que remunta el Torrent d'Estiula, aquest s'apropa a la seva riba i ja veiem i sentim l'aigua com corre. Aquest tros es de gran bellesa, baixem a visitar set gorgs, per ordre son: de la Cabana, de la Tosca, de l'Olla, de la Bauma, del Forat, petit del Colomer i del Colomer, entre mig d'aquests dos i ha la font del Colomer, que està seca, encara que l'aigua s'entolla una mica mes amunt. Tots els gorgs amb magnífics salts d'aigua i amb els seus tolls. Quan som a l'últim gorg, ens avancen un grup de set excursionistes, nosaltres, en aquest, parem a fer una mossada.
Hi ha una ruta marcada que surt de l'àrea de lleure i en un tomb rodó d'unes 3 1/2 o 4 hores, visita tots aquests gorgs.
Ens dirigim cap a Sant Feliu d'Estiula, per això s'ha de deixar el camí de la Ruta de Transhumància, del Ripollès, que passa peles termes municipals de La Riba, Matamola, Gombren i Montgrony, i es veu que seguíem (?). L'entorn de l'església de Sant Feliu dona una sensació de pau i benestar. L'església està tancada, però no així la pujada al campanar, amb unes escales de fusta bastant noves. Pugem dalt on a la campana es pot llegir (mes o menys) una inscripció; la visió des d'aquí no guanya gaire. Hi ha una masia ben conservada a la seva vora.
Prop de la cruïlla del camí que va a la Garsa ens adonem d'una surgència en mig mateix de la pista. Aviat arribem al Collet del Reixac, on tenim el primer lloc que ens costa trobar la continuació, el track que porto em sembla indicar que hem de seguir una mica per la pista, que es on anem en un principi, en canvi el camí surt del mateix coll, pel roquer amunt. En els primer cinc-cents metres hi han varis punts perdedors, però mes que mirar el track, s'ha de mirar la direcció, després ja es camí marcat, a trossos bruts, però ja no tenim cap problema fins al coll de la Miranda, on s'ha de creuar la pista i ràpidament arribem a les runes de la Casa de les Ajagudes, gran edifici, enrunat, només queda tres trossos de parets en peu. Sembla que era una edificació de tres pisos d'alçada, que es va construït en dos fases (o més), pel que sembla al veure una de les parets que resten en peu, i en un tros de paret interior perpendicular on hi ha les restes d'una entrada en forma d'arc. Al costat sembla que existia un gran corral.
El camí segueix recte, però s'ha de deixar i nosaltres que badem no ens fixem, pel que hem de recular, i entrem en terreny semblant com el que tenim a peu del Montsant a la part entre les ermites d'Ulldemolins i les Cadolles Fondes, terreny argilagós. Arribem a un collet, i ens tornem a despitar una mica, el gps em dona aquí un gran marge d'error, i ens sembla que hem de seguir recte, però com el camí baixa, ens preocupem, i anem a trobar el correcte, sender amunt, a trossos tapat, però que es pot seguir. De cop veiem Sant Marc d'Estiula i pugem, està completament enrunat on només queden dos trossos de parets i una mica de la portalada.
Per sortir d'aquí tornem a tenir una mica de problemes, el gps no m'indica be el camí, i a més hi han senyals per a tot arreu. El correcte es baixar de Sant Marc i agafar una mena de barrancada a ma esquerra. Arribem a Can Santmarc, masia que estan restaurant, on aprofitem per dinar. Mentre dinem puja un grup de cinc que ens pregunten per Sant Marc, l'indiquem i ells segueixen amunt. L'entorn son unes parades de prat, vorejat per boscos de pi roig, amb un gran arbre tot florit (sembla un cirerer, però ...).
Continuem baixant fins a Can Bac, una serie de cases que sembla que totes serveixen actualment per guardar bestiar, hi han vaques i ovelles als prats confrontants. Pugem fins l'església de Sant Quinti de Puigrodón, que està una mica mes amunt., on només es pot entrar a l'església, però amb compte ja que estat totalment atrotinada, la resta de construccions (vicaria, etc), estan enrunades. Dins l'església encara es pot veure algunes restes de sanefes, sobre tot a la sagristia. A l'entrada, a l'atri es veu una decoració geomètrica al fresc, amb una inscripció que sembla que es en italià on explica l'any i el nom del restaurador (italià, segons pareix).
Lamentant-nos de l'estat d'una església construïda al segle XI, encara que amb posteriors modificacions, seguim camí, però de seguida ens trobem a una senyora d'edat, que ens explica que ella i el seu marit son masovers de Vilamitjana, i que tenen el ramat de vaques i cabres per aquesta zona, ja que tenen el dret d'us dels camps del seu mas i de Can Bac, que ha pujat per “atalaiar les cabres perquè han de cabridar”; també ens explica una mica sobre l'església i el poc interès que tenen des del bisbat de Ripoll pel romànic de la comarca.
Continuem baixant i arribem a Serradell, gran masia amb granja, que ara es destinada a Casa Rural, on hi ha nombroses persones de turisme, pel que no em paro a fotografiar-la amb detall. Aquí hi ha un camí que baixa directe al riu, però com seguim el track, el camí no hi es al mapa, donem un retomb per un camp de cereal. Creuem el Merdàs i pugem a la carretera, que seguim uns vuit-cents metres fins a Sant Llorenç de Campdevànol. Abans d'arribar i al costat de la carretera veiem una creu que resulta ser en commemoració de Camil Lleonart, rector de Nostra Senyora de Montgrony, que fa morí el 18 de setembre del 36.
L'església està molt restaurada, i amb una petita ermita que queda separada pel cementiri. Com ha curiositat, es por veure la part de dins, des d'una petita finestra, al costat de la qual hi ha un interruptor que encén una llum que il·lumina l'altar.
Ara ja només queda, per un camí a tocar el Merdàs i que passa per darrera un càmping, arribar al cotxe, després de creuar el riu.
Arribem a un quart de vuit després de fer una mica mes de 22 quilòmetres. Encara que el mapa em posa 18, es per què he arreglat el track, treien les entrades i sortides de visita als gorgs, a les esglésies, a les ermites i masos, i com no, les marrades.
El dia ha estat fenomenal, amb terreny per-pirinenc, una temperatura no gaire calorosa, no em vist el sol. Prats, torrents amb aigua, gorgs, fonts, ermites, masos, esglésies, o sigui una mica de tot. I amb els plafons informatius hem aprés una mica mes de botànica. Només lamentar l'estat d'abandó d'un ric patrimoni cultural, que per deixadesa i manca de preocupació s'està perdent. A Sant Quintí es parla d'un campanar amb teulada de doble vessant ...., però a l'actualitat es totalment tapat per una gran heura.
Per acabar el dia, hem parat a Ripoll a visitar el Monestir, que encara que estava tancat, hem pogut veure una mica el pòrtic, i anar seguint els motius ornamentals amb la descripció que portaven i contemplar els seus set absis. Després d'això, ja cap a casa.
La zona està una mica lluny però de tant en tant val la pena acostar-si.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Sant Amand (des de Bruguera) i Santuari de Els Munts

Saltor (Sant Julià de Saltor) - Santuari de la Mare de Deu dels Munts

Com el diumenge no vaig sortir per motiu de la pluja, i sembla ser que la resta d'aquesta setmana també plourà, per avui m'he preparat per anar al Ripollès a fer el cim de Sant Amand, muntanya que esta separada del Taga, per la pista cimentada entre Ogassa i Bruguera.
Vaig jo sol, fins a Burguera on deixo el cotxe a l'aparcament que tenen habilitat, el deixo al costat d'un cotxe mig desguassat, fet que em dona mal “fario”.
Bruguera és un petit nucli urbà agregat al municipi de Ribes de Freser, situat a 1.150 m d’altitud, la seva parròquia està dedicada a Sant Feliu; el temple és romànic, actualment hi han moltes cases arranjades.
Em preparo i surto a tres quarts de deu del mati, pels carrers en direcció a El Serrat Roig, grup de cases una mica separades del nucli central.
Només passar El Serrat Roig el camí deixa d'estar cimentat, s'estreny una mica i ràpidament s'entra al bosc, deixo un d'ample i planer que marxa a la dreta, per agafar un camí que puja. El Camí es ample i va pujant, fins al Coll de la Portella, on trobo una pista, sembla que en desús, i que segueixo per la dreta, en tendència a anar baixant, es passa una barrancada on baixa aigua, deixo a l'esquerra un mur pedra i d'obra, que em sembla que deu ser per parar la terra, vermellosa, de una barrancada amb una bona pendent i amb una altura d'uns 70 metres.
El paisatge poc a poc ha anat canviant, de tot pi negre, anem passant a, juntament amb el pi, roures, fajos i boix, entre altres. La pista s'acaba en una esplanada tota verda, l'herba la cobreix quasi del tot, però una mica abans s'ha d'agafar un sender a mà esquerra. El camí es molt bonic, va per dins d'un bosc ombrívol, es molt planer fins a creuar el Torrent Sec, per cert aquest tros de camí costa de seguir, les fulles dels arbres tapen el camí, i no deu passar massa gent, es tracta de anar localitzant uns senyals grocs i fer servir el gps, que per això el porto. A partir d'aquí el camí va pujant fins anar a creuar la carena del Sagnari, llavors planeja fins el Coll de Saltor.
Dubto de baixar fins a Sant Julià de Saltor, veig que en una habitatge hi ha roba estesa, però me'n recordo que he llegit que hi ha una ermita romànica, o sigui que hi vaig.
Sant Julià de Saltor, es troba a 1350m d'altitud al peu de Sant Amand, es pot arribar en cotxe per una pista forestal des de Campdevànol. Es en mig d'uns camps de pastura, totalment verds.
Format per vàries construccions, en destaquen una masia i l’església de Sant Julià. Per la seva estructura cal situar la construcció de l’actual església romànica entre els segles XI-XII, es tracta d’una nau coberta amb volta de canó; va perdre l’absis que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dues vessants. Al punt d’unió amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis . L’església primitiva surt documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi. Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona. L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants; hi havia un rector que feia de mestre als nens i nenes de la rodalia fins a principis del segle XX.
Segons he llegit l'habitatge havia esta rehabilitat com a refugi pel C.E.R., després de temps d'abandó sembla ser que actualment està habitat per una colla de jovent.
No hi veig a ningú, si que hi ha un cotxe aparcat a la vora, i dos gossos, un de gran blanc que està lligat a la porta del que sembla l'ermita, pel que no puc entrar a veure-la per dins.
De la pista que baixa del Coll surt una camí, senyalitzat amb vermell que es el que m'indica per on s'ha de pujar, sort de les senyals, per què el començament es bastant difús.
El camí a estones te forts repetjons, i altres va pujant suau, comencen a veure's grans fajos, s'arriba a una cruïlla de quatre camins, a la dreta hi han dos bassis metàl·lics, segurament posats per beguda dels animals. Agafo el que puja per l'esquerra i al poc, a l'esquerra hi ha un faig centenari ( A l'any 1926 va ser catalogat como el mes monumental de la seva especie a Catalunya: 30mts. de altura , un diàmetre de 1.40m). Avui el tronc està escapçat a una altura aproximada d'uns tres/quatre metres, amb una gran quantitat de grans branques caigudes, amb una gran quantitat de branques joves.
Aviat el camí entra en una tartera amb una forta pendent fins a la Font de Pi – hi ha llocs que posa Font del Pena i altres Font del Pi - (el nom deu venir per la penalitat que has de fer per arribar-hi), amb aigua molt fresca, que s'agraeix després de la pujada.
S'arriba una esplanada herbosa, i per la dreta marxa el camí que va pujant a estones suau, fins a un altre esplanada a tocar el cim (Pla de Pena). El cim es dalt d'un roquer, on hi ha una gran creu del C.E.R. Aquí possiblement es va ubicar el Castell de Pena.
Segons sembla, la vista es extraordinària: A Ponent: La serra del Cadí, el Puigllançada. Mes al nord el Puigmal, darrera el Taga, a llevant la Alta Garrotxa, el Pla de L´Estany i en dies clars i nets el Mediterrani, al sur La serra de Milany, Bellmunt, El Montseny, els Cingles de Bertí, mes a la dreta, La Mola i Montserrat i fins disset pobles del Ripollès. Però la veritat es que hi ha boira baixa i no veig quasi res.
Per baixar no hi ha gaire problema, les senyals vermelles estan pintades com si fos línia continua, o sigui no hi ha cap pèrdua. Només manca en el lloc mes difícil, que es on es canvia la direcció de forma dràstica. Fins aquí el terreny es de bosc de pi negre, terreny típic pree-pirinenc. Ara s'entra en una canal, amb un camí ben marcat que porta a Bosc de San Eloi, una fageda impressionant (val molt la pena passar per aquesta fageda). El senyals continuen estant quasi a tocar i ara es junta unes cintes blanques i vermelles, molt noves, que no s'entén que hi siguin, si han fet alguna cursa o similar, el lògic es que les traguessin.
Després ja per prats es baixa fins a Coll de Jou, tenint al davant tot la vessant del Taga. Segueixo la pista cimentada en direcció a Bruguera, per deixar-la al poc pel camí de Bruguera. El primer tros s'ha de tenir una mica la visió on es va, per que no hi ha rastre, es baixa pels prats, encara que hi ha alguna senyal groga a la banda esquerra dels prats. Ja entrem al camí, el terra ben marcat, i seguint senyals grogues. El camí torna a ser molt bonic, molt planer, amb alguna baixada forta, fins arribar a la pista cimentada de Barruera, abans hem deixat dos camins a la dreta, que ben be podria ser el mateix de per on anem.
Aquí trobo un gran grup de barranquistes, i els pregunto per no anar per la pista, si coneixen algun camí, i em diuen que si vull segueixi les cintes bicolors (torna a haver) i que em baixarà a una pista i d'allí al poble. Segueixo les cintes em poso en una baixada molt forta i una mica pedregosa, amb una barrancada de color vermell a la dreta, que resulta que es la barrancada on he passar al matí i que al costat de la pista hi havia el mur de pedra i ciment, mentre baixo em creuo amb dos barranquistes carregats que em pregunten si manca molt fins dalt.
Arribo a la pista del matí i només em queda seguir, a l'inrevés, la ruta de vinguda. He calculat i la distancia es aproximadament la mateixa que si hagués baixat per la pista.
Arribo quan manquen cinc minuts per les quatre de la tarda, però llavors em vaig a visitar l'església, per fora perquè es tancada, com totes.
Un dia molt bonic, llàstima de la distancia des de casa, però una ruta pel pree-Pirineu sempre es agraïda, boscos de pi negre, fajos, roures, etc., amb trossos ben emboscats i ombrívols. Una font, encara que me saltat un altre, la del Coll de Jou, un 100 cims, llàstima de la nul·la visió, un faig centenari (escapçat), una ermita romànica (per fora). Tot el dia he estat sentit els ocells, des del Coll de la Portella fins quasi el Coll de Saltor, un puput i el soroll de la fàbrica de l'Aigua de Ribes (això si, a la llunyania).
Per cert, l'altre cotxe d'aquest matí, se l'està emportant una grua municipal.
Després, i sense dinar, agafo el cotxe i me'n vaig fins a la Mare de Deu dels Munts, que si va, des de l'Hostal del Vilar, a la carretera de Sant Quirze de Besora a Prats de Lluçanès, per una pista cimentada de menys de tres quilòmetres.
Deixo el cotxe al davant del Santuari, i me'n vaig a peu fins el vèrtex geodèsic, on també hi ha una petita creu i una capsa metàl·lica, molt malmesa, on es devia guardar la llibreta de cim. Hi ha una bona “miranda” i dos taules de orientació, una trencada. Faig les fotos del 100 cims, dino al costat del vèrtex, i me'n a veure el Santuari, que està obert. El que no està obert es el bar-restaurant, només està de dimecres a diumenge, pel que no puc fer un cafè que m'aniria be per les hores de carretera que em queden.
Per cert, al cim no es pot arribar amb cotxe, ja que al costat del santuari hi ha un senyal de prohibit el pas. Ja torno al cotxe i per l'Eix Transversal, fins a Tàrrega i d'allí cap a casa.

Per baixar el track a Wikiloc..Per les fotografies (Totes: Sant Amand i Els Munts), aquí.

..............