"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maresme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maresme. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de març del 2015

Vilanova del Vallés, turons, vèrtex, ermita, roques, dolmens ...


Sant Bartomeu de Cabanyes
Pedra de les Creus

En Josep Maria i jo, avui dijous, hem tornat a sortir com estem fent la majoria de dijous, i aquesta vegada ens hem anat fins al Vallés, a Vilanova del Vallés, al barri Bosc de Ruscalleda, on aparquem i sortim quan manca mig quart per les nou del matí. Avui seguim quasi exactament un track baixat de l'amic Ayats, amb l'única variant d'allargar-lo fins l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.
El camí fins a la carena de Céllers es sempre per pista, amb repetjons que et fan suar la cansalada, i això que el fred es deix sentir. Per cert, l'entorn de tot aquests trossos de pista no son del tot bonics, pistes amples i molt retocades, envoltades de boscos de pins i sense quasi visió a la llunyania. Per arribar a la carena l'única dificultat es no errar en la tria de la pista a seguir, en les poques cruïlles que hi ha. A la carena, seguim a la dreta fins el vèrtex, on al seu costat hi han unes antenes repetidores. El piló amb el vèrtex, està damunt d'un roquer, que encara que es fàcil de pujar-hi no ho es tant de baixar, sobre tot per la inclinació de la roca. Al seu costat aprofitem per esmorzar, ben arrecerats ja que fa una mica de vent.
Una vegada alimentats seguim carena enrere. Primer ens desviem per veure, des de dalt, la paret on escalen. Avui hi ha una gran colla de joves fent-ho, dona la impressió de ser joves que estan aprenent o fent un curset de millora. Després ens dirigim cap el Turó de Céllecs, passant primer per les restes del poblat ibèric. Si no fos perquè està indicat a la cruïlla, no hauria sabut que havia estata un poblat. Fins ara, els diferents restes que jo havia vist, eren restes de paret des d'el nivell de terra, amunt, però aquests eren quadrats enfonsats. Una vegada donat el tomb per on es pot, la malesa s'ho ha menjat tot, excepte per on la gent acostuma a passar, anem fins el lloc més alt, senyalitzat amb una alta fita. A casa, després, he vist que a dos metres del lloc més alt hi ha un senyal geodèsic, i està considerat, pel IGCC, com a Cim Emblemàtic.
Retornem a la pista per tornar-nos a desviar tot pujant al Turó de Mataró, on hi ha una torre de vigia forestal. Una vegada tornat a la pista fem la variant del track original, que es anar a buscar la baixada cap l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. El primer tros i per sort curt, es un camí ample amb pendent i molt atorrentat, que fa que se'm posin a prova els genolls. Després ve un tros on han fet una esclarissada d'alzines, molt forta, i al seu costat hi ha les restes d'un pou d'aigua, fondo però sense el seu líquid. A l'arribada a l'ermita veiem a una senyora de bastant d'edat que està regant, i li preguntem si ens pot ensenyar l'ermita, ella, la senyora Montse, amablement ens contesta que si, va a buscar la clau i ens obre la porta. L'ermita es romànica, del segle XI, i està neta com una patena, assegurant-nos que mentre ella visqui estarà ben cuidada. Ens explica que viu a l'edifici annexe, Can Cabanyes, que l'ermita està al Maresme (fet que després comproven ja que pertany a la població d'Orrius), i una mica de la seva vida, la que no crec convenient explicar-la aquí. Ens posen d'acord que la gent que camina o bicicleteja per la muntanyes, cada vegada saluden menys i que comença a ser una excepció els que ho fan. Amistosament ens acomiadem després que ens aconselli que un altre vegada que passem per aquí anem fins la Font de Sant Bartomeu que està al fons de la riera.
Remuntem per anar a buscar la pista que hem deixat fent una marrada per veure si trobàvem un lloc indicat al mapa IGCC, que com es normal deu estar fora de lloc. Fins a l'entrada del poble s'aniran alternant les baixades roqueres una mica atorrentades amb trossos de pista fàcil i agradable. Ens desviem per si trobàvem la Cabana del Moro, segons un dels mapes de l'IGG i la veritat es que hi ha unes pedres que sembla que podria haver estar un dolmen, però ... Si que la trobem una mica més avall i ben senyalitzada, al costat mateix del camí de baixada. Més avall on tinc un waypoint de El Plat del Molí, que per cert no el sabem trobar, parem a dinar.
A partir d'aquí la feina se'ns acumula, a la dreta la Pedra de les Creus, després a l'esquerra la Pedra de les Orenetes, amb pintures prehistòriques junt amb inscripcions actuals, als autors de les quals els hauria de caure un bon escarment. Després a dreta, el Dolmen de Can Gol II, i a l'esquerra la Roca Foradada. Tot això digne de visitar i amb explicacions del que es visita. Entrem a la urbanització on tenim el cotxe i busquem el Dolmen de Can Gol I, hem de preguntar a una senyora ja que ens hem despitat una mica. Ens informa d'on es, però ens avisa que no veurem gaire cosa, ja que està en una finca particular i darrera d'una tanca amb planta trepadora incorporada. La veritat es que es pot veure molt poca cosa.
Arribem al cotxe a tres quarts de cinc de la tarda després de fer uns catorze quilòmetres. Un dia una mica fred, i amb un recorregut que fins a la carena no ha estat massa agradable, però després ha canviat totalment. Enfilem cap a casa amb parada “obligatòria” per prendre un refrigeri abans d'agafar la autopista.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 29 de gener del 2015

Canyamars, Pou de Glaç, Cim i Santuari del Corredor, Ca l'Arenes i el dolmen, Canyamars


Pou de glaç, de Canyamars
Santuari del Corredor


Una de les coses que en algunes sortides em trobo, es que com vull anar a les màximes zones que desconec, he de buscar tracks per internet que s'ajustin aproximadament a les meves pretensions, encara que després els intento treballar una mica amb els mapes topo i ortogràfics de l'I.G.C.C. Ja sabem que aquests últims no son del tot exactes i en els altres hi han molts camins que no es veuen, això ajuntat amb que alguns dels tracks que corren per internet son una mica inexactes, per dir-ho suau. Tot això no m'impedeix anar als llocs amb tot entusiasme, però alguns dies com avui, on el tomb en realitat ha de ser completament fàcil pel que s'ho coneix, als desconeixedors ens poden sortir alguns entrebancs, que no ens desanima en absolut, però fa que en alguns trossos haguem de passar al dret, per rastres difusos i tapats, quan hem deixat el camí bo, qua a vegades es fàcil, ample i de bon caminar.
Ara fa uns nou anys vaig estar al Parc del Montnegre-Corredor que em va deixar bon gust de boca, exceptuant alguns detalls que no venen al cas, i com fa poc vaig trobar un possible tomb que sortint i arribant de Canyamars, passa per un pou de glaç, el cim del Corredor, el santuari del mateix nom i després pel dolmen de Ca l'Arenes, vaig engrescar al company i avui ens anat cap allà. Em aparcat davant de l'església de Sant Esteve i em sortit quan mancaven cinc minuts per dos quarts de nou del matí. La previsió es que faria força vent i fred, però la veritat es que encara que la temperatura no era gens alta, com de vent no en feia, hem pogut començar a caminar amb tranquil·litat.
A nosaltres que ens agrada trobar masies, ermites, construccions varies, antigues, enrunades o no, tenim la primera sorpresa abans de sortir, al veure un petit tros del que havia estat un molí fariner, amb el plafó informatiu inclòs. Del que poc es pot apreciar es on estava el forat que feia d'engolidor de les aigües. La segona, encara que ja la sabíem, es el gran Pou de Glaç, amb la bassa i la resta de la canalització entre la bassa i el pou. Pel que veiem dins del pou es deuen fer actuacions teatrals o musicals, es una bona forma de fer-ho servir i donar-ho a conèixer. Pel camí veiem les restes d'un tros del rec des del barranc a la bassa.
A poc deixem el camí que seguíem per entrar cap els dominis de Can Xerrac, on trobem als propietaris, i estem una petita estona xarrant amb ells. Ens diuen que el camí normal per anar amunt no es aquest que seguim però que no hi ha cap problema al ser un camí públic. Si que ens demana que per anar amunt no anem al dret per les dreceres, fet que fan molts dels que passen per aquí, ja que destrossen les canalitzacions d'aigua. Nosaltres seguim per un camí ample, antic, bonic i on en l'actualitat no deuen passar vehicles a motor. Arribem a una cruïlla, i no veiem clar si em d'anar per la dreta, per l'esquerra o per on, ja que aquí el track que portem està fatal. Seguim per un rastre d'animals, al dret, per on el bosc ens permet passar. Aquí hi han les primeres alzines sureres que nosaltres veiem, amb la particularitat que hi han per terra bastants trossos de suro en forma de tub, més o menys conservats, ja que el tronc de dins s'ha podrit i desfet i el suro que l'envoltava s'ha conservat. Arribem a una pista vella, on la vegetació se la està menjant, però que ens deix passar. Anem per un llom. El camí de cop queda tapat per les branques d'arbres caiguts i hem de saltar a una pista més ample, uns metres al dret. Aquesta pista es relativament recent, amb el terra una mica destrossat i amb vegetació que també se l'esta menjant. Fins a una tercera, que aquesta es més ample i molt transitada per les btts. Passem a tocar el mas del Forn de Vidre, que segons he llegit del forn no en queda res, encara que podria ser que en quedés al menys unes parets. Hi ha un cartell molt vell del permís d'obres. Aquest mas, antic i amb una façana una mica degradada, té un detall que es un “crim arquitectònic”, una porta blanca de tancament d'alumini, que fa mal a la vista. Ja sabem que els propietaris poden fer el que vulguin, amb permís de l'autoritat, no faltaria més, però això no deixa que jo pugui opinar del que crec que es lleig i que està mal fet.
Parem a esmorzar a una de les taules del àrea d'esplai, acompanyats per dos gats grossets i famolencs. Aquí parats, encara que estem al sol, el fred es deix sentir una mica. No ens estem gaire estona i seguim. A partir d'aquí i fins a mig camí del cim tindrem problemes per seguir el track i la ruta. Primer baixem a visitar la font del Grèvol, molt ben arranjada i amb un rajolí d'aigua, però no veiem per on ha retornat el que va penjar el track a inet, nosaltres tornem per on hem baixat. Una mica més endavant, amb el track que sembla que ens envii per dins del bosc sense camí ni res, el deixem córrer ja que sabem que hem de seguir el GR92. Després d'un retomb i al peu d'unes escales de fusta, trobem un piló indicador del GR dins d'un sender a la dreta. Aquí dubtem una mica, no guanya la opinió del company i agafem a la dreta. Resultarà qu'el senyal no està gens ben col·locat i que no som els primers que agafem per aquí, encara que la gent que s'equivoca deuen retrocedir, però nosaltres no ho fem, i quan s'acaba el sender, pel mig del bosc anem continuant amunt, a trossos pel mig del barranc, a vegades per l'esquerra i altres per la dreta, sense massa problemes. Quan veiem que es comença a tapar tot l'entorn, pugem cap a la nostra esquerra i trobem el camí ample, bonic, molt trillat i ben marcat del GR92, que ja no el deixarem fins a desviar-nos per pujar al cim. Al costat d'una torre de guaita, i entre mig dels tres fonaments dels peus de l'antiga torre, trobem on estava el senyal geodèsic, aquí no hi havia piló.
Baixem cap el santuari, i aquí com ja es terreny obert, hem anat des de l'àrea d'esplai sempre emboscats, el vent es deix sentit una mica, que per ser es bastant fred. El santuari està tancat, el bar-restaurant també, hi ha una persona que està treballant i ens confirma que ara està tancat. No sabem ni li preguntem si més tard obriran, ja que el que ens interessava era poder fer, ara, uns cafès. Mentre estàvem per aquí han arribat, primer cinc btteros, i després un cotxe amb tres persones que m'han semblat més grans que jo.
El primer tros, també tenim uns problemes en la direcció a seguir, que solucionem canviant de pistes per dins del bosc. Hi ha un noi que està agafant pinyes, amb un pal amb un ganxo a la punta. Ara ve un tros una mica monòton, encara que amb encant, tot boscà, amb estones de camí ample degradat, sobre tot quan fa pendent no suau. A les vores està molt remenat dels senglars, amb tolls de fang on deuen gaudir força. Arribem al dolmen, que més que un dolmen es un conjunt funerari megalític.
Passem entre les Roques de Nyàcara, que igual que es ha passat a les Roques de Mataró, després de la font del Grèvol, no hem pogut identificar, al desconèixer-ho. Al poc de creuer el Torrent del Sot del Fangar, deixem el camí per una drecera, una mica trillada que ens porta a Ca l'Arenes, ens sembla que no està habitada pel que ens decidim a voltar-la per la dreta. Quan estem a la part del davant veiem un jove (comparat amb nosaltres) que està carregant o descarregant una furgoneta. Ens ve a saludar, i fem petar una petita xarrada. Ens confirma que al costat de l'era i pegada a la masia es l'ermita de Sant Andreu, ara amb la porta tapiada, i que dins no queda res de res. Després d'assessorar-nos del camí de baixada, que per cert es el que tenim programat, ens acomiadem.
El camí encara va pujant, suaument, fins al Puig Aguilar. Allí ja comença la baixada, amb un començament molt dolent, amb un camí (si es pot dir) molt estret amb un gran soc en mig. Això dura poc, encara que després continua molt atorrentat, amb uns grans esglaons que fan alentir el pas. Quan el camí quasi que toca al retomb d'una pista, i ben arrecerats parem a dinar.
Seguim avall, el camí no sempre està be, es van succeint els trossos més amples amb els estrets, i els que tenen una bona petjada als atorrentats. Fins que entrem a Canyamars, pel costat de la Rectoria, que va ser casa rectoral, i potser després restaurant, però ara l'entorn del habitatge està molt deixat, abandonat i menjant-s'ho l'herba. Visitem per fora l'església, que té la porta d'entrada pel cementiri, que està tancat. Arribem al cotxe a dos quarts i mig de cinc després de fer uns setze quilòmetres. Un dia que en general ha estat agradable tenint en compte les dates que som, amb un recorregut molt recomanable.  


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 20 de juliol del 2010

Quatre cent cims del Maresme

Avui m'he aixecat aviat amb la intenció de fer els quatre 100 cims del Maresme, Turó d'Onofre Arnau, Castell de Burriac, Turó d'en Galceran i Turó de Montgat. Per aconseguir-ho he programat el gps del cotxe, “la Maria”, per què soc conscient que amb la quantitat de carreteres, autovies i autopistes, ajuntat amb el meu desconeixement de la zona, seria difícil bellugar-me d'un lloc a l'altre amb un mínim de rapidesa.

Turó d'Onofre Arnau o de'n Matas
Arribo a Mataró, i aparco davant de l'ermita de Sant Simó, on hi ha unes poques places d'aparcament a l'ombra, al costat de l'ermita hi ha una gran esplanada, totalment solejada.
“Situada al peu de l’antic camí ral i llindant amb la riera de Sant Simó, que baixa del veïnat de Valldeix, aquesta antiga capella marinera és encara avui dia una de les de més renom en tot el litoral català pel que fa a llocs de devoció entre la gent de mar.
Josep Colomer, en el seu minuciós estudi sobre la història de l’ermita, comenta que és l’any 1429 quan per primera vegada es cita aquest topònim referit a un lloc de culte. En tot cas no serà fins 1553 quan una primitiva ermita hi serà bastida. Més tard, a partir de 1611, es realitzen obres més importants, les quals conformen el temple que avui dia podem contemplar.
Abans de 1936 l’ermita de Sant Simó havia conservat tota la seva imatgeria original, així com objectes i documents que donaven fe de tot tipus d’activitat marinera al llarg dels segles. Una col·lecció d’exvots aportaven informació sobre la intervenció del sant en empreses marineres, naufragis o, fins i tot, en activitats corsàries, com la que protagonitzà l’any 1691 Pere Silvestre, patró de l’embarcació “Sant Cristòfor” contra unes galeres de pirates berberescs a les ordres de Suliman Anaut, just davant Mataró. Aquest fet d’armes quedà recollit en un exvot esculpit a la llinda de la sagristia de l’ermita de Sant Simó, el que resta un document excepcional de l’època”.
Per fer l'excursió m'he basat a la descripció que posa a la pàgina de la Feec, i que faig transcripció:
“Ermita de Sant Simó. Prenem el carrer en direcció a les cases de Mataró; passem la riera i trobem un carrer transversal que seguim cap a la dreta, pujant en paral·lel a la riera.
6 min. Girem a la dreta, travessem la riera i prenem el camí de les Cinc Sènies que avança entre camps. 14 min. Font a la dreta, en un aqüeducte. 17 min. Trobem un camí-riera que prenem cap a la dreta, baixant lleument. Quan el deixem tornem a planejar entre camps.
24 min. Encreuament de camins; girem a l'esquerra, pujant lleument. Deixem un trencall a l'esquerra (xalets) i el camí entre en una clotada ombrejada per alzines. 28 min. Sortim de les alzines. Girem a la dreta (hi ha camps) i pugem per un corriol saulonenc que voreja els camps. Arribem a un replà amb uns pins, d’on surten uns quants corriols. Veiem un pal indicador a la carena i hi anem.
31 min. Carena. Deixem el GR i tirem cap a la dreta per seguir un corriol planer i que acaba pujant a la pista que hem deixat. 32 min. Tirem cap a la dreta per la pista. 33 min. Torre amb espitlleres. Prenem el corriol que hi ha uns metres abans d’arribar-hi. El corriol fa un revolt i planeja, tot passant un tram de roca per darrere de la torre.
34 min. Trobem la base d’una torre rodona i una construcció de totxanes. Planegem uns metres més i el sender fa un revolt enfilant-se per un tram amb alzines i ginesteres fins al cim.
35 min. Turó d’Onofre Arnau. Hi ha un vèrtex geodèsic amb una placa de l’Agrupació Excursionista de Mataró i una gran mata de llentiscle al seu darrera.”
I al final de la pàgina hi ha un bon planell, per no perdre's. Fins la carena, el Gr que es segueix es el 83 “Camí del Nord”.
Surto quan manquen deu minuts per les set del matí, seguint les instruccions. No hi ha cap pèrdua, només significar que la torre està rehabilitada amb una porta metàl·lica on devia ser l'entrada. A l'altre costat de la C-32 hi ha un altre torre similar, em sembla localitzar-la a Sant Miquel de la Mata.
He buscat una mica d'informació del castell, però no ho he sabut trobar-ho, segur que hi es, però ...
Dalt hi ha una vista de tota aquesta part de la costa, i també es divisa el Castell de Burriac, que serà la nostra segona etapa del dia. El lloc està bastant brut, cada dia s'accentua mes la deixadesa de la gent.
Baixo per on he vingut, hi arribo al cotxe a un quart i cinc d'onze, després de fer cinc kilòmetres i mig.
Es de destacar la mala educació de la gent, al menys dels que m'he trobat durant tot el recorregut, han estat uns 6 ciclistes, dos persones fent footing, varies caminant, set o vuit cotxes, quatre pagesos, i només una persona m'ha contestat la salutació.
Agafo el cotxe i me'n vaig a la següent etapa.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar  aquí.


Castell de Burriac
Arribo a un carrer del veïnat de Lladó de Argentona, es el Passeig de Burriac, i on fa un tomb fort a la dreta, i recte surt una pista amb el cartell de Parc de la Serralada Litoral, deixo el cotxe, i em preparo per la segona etapa.
Surto quan manquen deu minuts per les deu del mati. La caminada es tracta d'anar pujant per la pista, tancada al transit pels vehicles que no son del parc, deixant a la dreta una de planera que marxa paral·lela al Torrent de Burriac. S'arriba al Collet de Burriac, on es creuen varis camis. Després de poc, es deixa la pista, per un altre a l'esquerra, mes estreta i que dona el tomb cap a la part contraria d'on venim, fins arribar a una esplanada, no gaire gran, on finalitza. Hi ha un 4x4 aparcat que em penso que deu ser d'algun forestal. Es pugen unes escales i per una porta de ferro s'arriba al castell. Aquest era de grans dimensions, està arranjat a nivell del terra, amb murs de pedra com a baranes, l'entorn cuidat per part de conservar el poc que queda, però amb una brutícia de deixalles incomprensible. Queda la part de l'abis del que devia ser la capella, sembla ser dedicada a Sant Vicenç. Arribo dalt, al peu de la torre, està tancada per què hi han aparells de telecomunicacions, i on trobo el vigilant forestal. Ens passem un ratet xarrant i em fa la fotografia de rigor. Entre altres coses m'ensenya la casa a Cabrera de Mar, on està estiuexant en Buenafuente. També em diu que en dies normals es veu la Sagrada Família, avui nomes es veu núvols marrons de contaminació. Des d'aquí es veu tot ple d'urbanitzacions que fan que les ciutats i pobles s'adjuntin.
“El castell de Burriac va ser construït sobre una torre de defensa anterior, segons els vestigis oposats de la mateixa. La primera constància documental de l'existència d'aquest castell data de l'any 1017, quan la comtessa Ermessenda l'hi va lliurar al seu fill Berenguer Ramón I. Entre els segles XII i XIII es van construir la torre de l'Homenatge, els magatzems i la capella. Va pertànyer a la família dels Santvicenç, i a partir de mitjans del segle XIV als Bosc (o Desbosc). En l'any 1471, després de la guerra, Juan II va lliurar al militar i escriptor Pere Joan Ferrer la senyoria del Maresme, que tenia el seu centre en el castell de Burriac, i que incloïa Cabrera, Argentona, Mataró, Vilasar i Premiá. En 1473 Pere va reconstruir i va ampliar el castell, però en 1480 va perdre les jurisdiccions de les parròquies veïnes i també el castell, que va tornar a poder dels Desbosc i posteriorment als Copons. Cap al segle XVIII el castell va ser abandonat definitivament, però la capella va romandre oberta al culte fins a l'any 1836. Originalment, aquest castell es cridava castell de San Vicente, en honor al sant de la seva capella, però en l'any 1313 va adquirir el nom de Burriac, a causa de un llegat testamentari. El castell va pertànyer també als comtes de Barcelona”.
Quan estic marxant arriba tot un grup de joves acompanyats per dos monitors. Jo surto, però per la banda contraria d'on he arribat, per un senderó que baixa molt fort, però que sembla que era l'entrada natural del castell, em sembla veure la forma d'escales a la pedra.
Arribo a la pista on m'havia desviat, on hi ha un monòlit dedicat al 5e. Centenari de les Municipalitats de la Baronia del Maresme, on algun “desgraciat” ha pintat en vermell les paraules “España, una, grande y libre”, frase que tants mals records porta.
Segueixo avall per la mateix pista que he pujat, però entrant a visitar les fonts de l'Esquirol, l'Esquirolet i de les Sureres. Hi ha el cartell de la Font del Ferro, però com no se si està lluny, ho deixo per un altre ocasió.
Arribo baix a dos quarts i mig de dotze, després de fer 4,400 kilòmetres. Llavors m'adono que xarrant amb el forestal m'he despitat, per què volia veure si trobava el poblat ibèric, que segons vaig llegir es de difícil localització, encara que tenia les coordenades, per l'abandó del poblat i terrenys del tombant. Una llàstima, però no tinc ganes de tornar a pujar, sinó que he de seguir a la tercera etapa del dia.
També he quedat parat de la gran quantitat d'arbocers que hi ha, s'haurà de venir a la tardor a recol·lectar (?).
Encara que han estat sempre, excepte l'última pujada, sempre per pista, l'excursió ha estar per l'ombra, cosa que es d'agrair en aquestes dates.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


Turó d'en Galceran o Galzeran
Per la següent caminada he copiat un track del meu amic “Cervianenc”, encara que ell ho va fer a meitat de setembre i no al mes de juliol, es anar a fer el Turó d'en Galceran, des de la Conreria. La Conreria es un alberg de la Fundació Pere Tarrés.
Arribo a la Conreria, i al davant surt un camí on hi ha un cartell que indica “Turó d'en Galceran”, entro i aparco a seva vora, davant d'un restaurant i d'una casa de colònies.
Surto a dos quarts d'una tot seguint la pista, es el mateix camí del GR, a ambdós costats hi ha uns xalets impressionants, en un hi ha un cartell que diu “Camí antic de Martorelles”. Vaig seguint la pista, fins un retomb, on la deixo per seguir per un camí, que puja suaument. Mes endavant hi ha una cruïlla on s'ha d'agafar a la dreta i el primer repetjó es considerable, després es suavitza.
S'arriba a la pista, i aquí s'acaba l'ombra, a partir d'ara tota la resta del camí serà molt solà. La pista arriba a un collet, on hi ha una torre elèctrica, i aquí surt un senderó a la dreta que porta directament a la torre de vigilància, i cim. Paro a fer les fotos, i a dinar una mica.
Surto per la pista, per agafar a la dreta pel costat d'unes vinyes, el camí va baixant fent esses entre vinyes, fins arribar a un collet. A partir d'aquí segueixo per pistes plenament solejades. Arribo a una cruïlla on hi ha un cartell que em diu cap a la dreta, però a l'esquerra senyala la Font de l'Alba, vaig a mirar si està prop, vaig baixant, arribo a la carretera i veig que el camí encara baixa mes, me'n torno. Ja agafo el camí bo, que passa pel costat d'una torre, i s'arriba al Cementiri de Còlera, que encara que no hi ha cap tomba, hi ha un monument que diu que es on van enterrar els morts de Barcelona, degut a la “fiebre amarilla”, a l'any 1.870. Seguint les indicacions, ràpidament s'arriba al punt de sortida.
He arribat a un quart i mig de tres, després de fer 5,300 kilòmetres. La major part del camí ha estat dur, degut al sol que ha picat molt.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.


Turó de Montgat
I ja vaig a l'estrella de la jornada, el Turó de Montgat, de 40,300 metres sobre el nivell del mar, però es veu que va ser on es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya, o efemèrides similar, i on hi ha un monòlit que ho recorda..
Es un turó que ha quedat al costat de la platja després que la vessant de la muntanya fos tallada per fer passar la carretera nacional II.
Segueixo la descripció de la pàgina de la Feec, i es:
“Estació Montgat (RENFE). Prenem l'antiga carretera cap al nord. Tot seguit entrem en una mena de passeig-pàrquing, entre la carretera (esq) i la via del tren (dr), amb una filera de tamarius i palmeres. Al final deixem un trencall no asfaltat que baixa cap a la dreta (cadena). Seguim per la vorera de la carretera; al davant veiem el turó i el túnel del tren que hi ha a sota. Pugem lleument; a la dreta tenim una clotada amb uns horts precaris.
6 min. Deixem la carretera i ens decantem cap a la dreta, passant entre unes palmeres, per anar a buscar uns graons que veiem. Comencem la pujada al turó. Hi ha trams de graons i la pujada es fa entre alguna olivera, llentiscle, garrofer, atzavara i, sobretot, figues de moro.
10 min. Turó de Montgat (40 m). Hi ha un mirador i un monòlit en recordança del centenari del Centre Excursionista de Catalunya. Dominem el tram de costa entre el Masnou i Barcelona. Baixem del turó i en arribar a la carretera, la prenem cap a la dreta. A l'altre costat de l'entalla de la carretera veiem l'Ajuntament de Montgat (esq) i prenem un carrer que baixa a la dreta. Ens situem al costat de la via del tren, a la sortida del túnel. Seguim uns metres per aquest carrer fins que prenem un pas subterrani que trobem a l'esquerra. En sortir del pas subterrani veiem una antiga torre de defensa al davant; fem un gir de 180º i ens situem en paral·lel a la via. Revoltem uns “xiringuitos” i el camí fa un revolt a l'alçada del túnel. Sortim a una explanada al peu del turó, on podem veure la seva complicada composició geològica. Uns metres més enllà hi ha l'inici d'un passeig. Més endavant, deixarem una rotonda a on acaba un carrer a la dreta i seguirem pel passeig.
22 min. Unió amb el carrer que ve de la rotonda. Anem cap a una xemeneia, l'única resta de les fàbriques que hi havien en aquest indret. El carrer revolta la xemeneia i baixa. Deixem un trencall a l'esquerra i passem un pas subterrani. A la sortida, prenem unes escales de fusta que ens deixaran en una plaça a la vora de la estació.
30 min. Estació de Montgat”
A més sota la descripció hi ha un planell detallat per no perdes
Aparco al costat de l'estació, i surto a tres quarts i mig de tres, i segueixo fil per randa les explicacions. Per pujar al turó hi han escales, però el sender està bastant tapat de l'herba. Dalt està completament brut, tant d'herba com de deixalles. Me'n adono que no he agafat la senyera per la foto al “cim”, però no tinc ganes d'anar a buscar-la, el cim no s'ho mereix. La vista es platja i mar, al lluny es veuen les tres fumeres de Sant Adrià del Besós, mes lluny l'edifici del Fòrum, i la Torre Agbar, això com a coses curioses.
Arribo a l'aparcament a tres quarts de quatre i he fet 2,400 kilòmetres. La resta del que he vist està explicat a la descripció.
El que m'ha sabut greu es no haver-me portat un banyador i una tovallola, per què ara hauria agraït un bany, encara que la platja no m'agrada.
Després cap a casa i dia finalitzat amb els quatre 100 cims. Ja en porto 96 i els vull acabar a fi de mes.
Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000

dimarts, 13 d’abril del 2010

Turó d'en Vives i Turó Gros (La Telefonista)

Sant Martí de Montnegre - Font de la Brinxa

Per avui hem quedat l'Esteve i jo d'anar un tomb pel Parc del Montnegre i aprofitar per què jo pugui fer un altre 100 cims, el Turó Gros (o La Telefonista).
Sortim de Reus, anem fins a Sant Celoni, i en cotxe fins a Sant Martí de Montnegre. Aparquem al davant de l'ermita i sortim quan maquen cinc minuts per tres quarts de nou, però abans de començar ruta visitem l'ermita de Sant Martí i el seu entorn. Ja sortim, aquí conflueixen 3 Grs. (5-83-92), i trobo a faltar un bon plafó indicatiu, els senyals de Gr estan pintats en els pals d'electricitat que hi ha en aquesta cruïlla, hi ha un pal de ferro de GR, però a les sagetes no s'entén res.
Pugem per unes escales i el camí va pujant suau però amb continuïtat, passem per la Roureda de l'Auledell, després per boscos d'alzines i per entrar després en un bosc de castanyers joves. Passem el Coll de Basses i els Faigs d'en Preses, on agafem el camí per anar al Turó d'en Vives, anem seguim pista fins que trobem unes fites, a la dreta, que seguint-les ens portarà al cim, lloc que reconeixem pel cartell que hi ha, per què si no ...., es en mig del bosc sense vistes a cap lloc. Fem fotos, escrivim al llibre registre i tornem fins el Faigs d'en Preses, d'allí per pista arribem al Turó Gros (100 cims), segons el mapa es “La telefonista o la Miranda”, devia haver alguna antena i devia haver vista, ara res de res, el que si hi ha es una gran torre forestal, tota metàl·lica. Entre la vegetació intento veure el cim del Montalt, des d'aquell vaig veure el Turó Gros, però el que vaig veure era la part alta de la torre, però des d'aquí, res de res.
Esmorzem i seguim, primer per pista i després per un camí ample bastant malmès, i ja arribem a Santa Maria de Montnegre, ermita arranjada però mes petita que l'original, que devia estar encastada a la pared. També hi ha la font de Santa Maria, amb un bon xorro d'aigua i el Roure Monumental, completament escapçat a quasi ras de terra, va caure per motius naturals, hi han cartell que indica que va caure al mes de febre d'aquest any, una verdadera llàstima per que era un arbre realment monumental. Seguim, aquí per les pistes han passat maquines ampliant-les i retocant-les, i de seguida arribem a una pista ample, adequada per circular els cotxes, per on passa el Gr92.
Passem la Font de la Brinxa, està arranjada i amb una petita bassa al costat. La pista es fa una mica llarga perquè anem creuant bastants barrancades, aquí anomenades “Sots”, i arribem a la Alzina Grossa, que te unes corretges lligant les rames altes per què s'esta obrint pel mig, a més trobo a faltar un puntal en una de les rames que s'allarga molt horitzontalment.
Ja arribem a Sant Martí, passant abans pel costat de Can Preses, una gran masia. Arribem a dos quarts i mig de tres, després de fer 14 kilòmetres.
Ha estat un dia molt maco, molta pista però boscana, gran boscos de roures, castanyers, freixes, alzines amb trossos on predominaven les sureres, etc., hem passat per dos ermites, dos fonts, dos cims, encara que ens ha mancat una mica de “vistes”, però ha valgut la pena.
No pujo el track al wikiloc, he combinat dos que ja hi eren.

A qui l'interessi el track, que m'ho demani via mail. Per veure o baixar les fotografies, aquí


...................

dissabte, 20 de febrer del 2010

Tres Turons de Sant Vicenç de Montalt


Rocs del Moro - Església Parroquial de Sant Vicenç de Montalt

Com que demà tinc un compromís ineludible, amb el grup de “Caminants”, en la que l'excursió serà molt curta, ahir per la nit decideixo fer un 100 cims dels que em manquen, porto 61 de 100, i com els de les comarques properes ja els tinc fets, cada vegada m'he d'allunyar mes. Tinc varis de preparats per dies que no sàpiga el que fer, per avui he triat el Montalt del Maresme, seguint un track que em vaig baixar de la següent pàgina web: “Lo que cuentan mis botas”, de la xenaia, que es el recorregut de la 1a. Marxa Popular Cims del Tres Turons, de Sant Vicenç de Montalt, encara que m'he marcat unes petites diferencies pel final, per escurçar-ho i estalviar-me un tros que sembla no ha de ser gaire interessant.
Arribo a Sant Vicenç, aparco a la plaça de l'Església i surto a tres quarts de deu, creuo la carretera i surto pel camí del Torrent del Canyadell, hi ha moments que el camí va per la llera del barranc i altres segueix el tallafoc de la línia elèctrica, excepte aquests trossos, la resta es un camí molt boscós, bonic i agradable. Passo pel costat d'un pou d'aigua, amb la maquinària per extreure-la, però tot abandonat i molt brut.
El camins que segueixo eviten al màxim la pista. Arribo als Rocs dels Moros, on faig una parada per visitar-ho, he buscat si trobava alguna cosa de l'historia i no he trobat res.
Ara hi ha un tros de pista, però que la deixem abans d'arribar al trencall que porta a Can Montalt. Es va per un senderó emboscat, primer sobre pla, per després fer una sifonada per salvar Riera de Torrenbó, i de seguida ja s'enlaira, tot aquest tros el camí està molt desfet, el terreny es arenós i destrossat pel pas de les motos.
S'agafa un altre tros, curt, de tallafocs de la línia elèctrica, per de seguida tombar a l'esquerra i ja pujar cap el coll de la"Pedra de la Ferradura", per un camí molt agradable. Del coll surt el camí que puja al cim del Montalt, camí que puja amb molta decisió. Foto de rigor, me la fa una persona que ja hi es al cim; mentre hi soc arriben tres més.
Torno al coll per agafar el camí cap el Turó del Mig, el camí passa a tocar. El cim es un bon munt de grans pedres, l'indret es molt bonic, com quasi tot el que porto fet. Segueixo, però com no miro el gps i segueixo el senderó marcat, faig la primera marrada del dia, he de recular, el començament del camí que baixa a la pista no es veu, i la resta està bastant brut.
De la pista surt el rastre que porta al Turó de la Villanegra. Torno un altre vegada a la pista, per seguir-la avall, per de seguida deixar-la per un camí que va baixant, fins a trobar una barrera, d'aquí segueixo per un camí obert per les torres elèctriques, que primer baixa suau i pedregós per seguidament baixar molt fort, arenós amb uns grans escòrrecs Arribo a un camí transversal, que el segueixo a l'esquerra, el gps sembla que em diu que vagi en aquella direcció, però la realitat es que es la segona marrada del dia. He de recular, anava be a l'esquerra, però havia d'haver baixat una mica mes pel camí atorrentat, a buscar una pista a uns metre mes avall.
Segueixo la pista, deixo a l'esquerra un maset abandonat, a la dreta una font (tancada amb obra i porta) amb una petita i antiga bassa, i a tocar una bassa moderna mes gran, les dues abandonades.
Segueixo la pista, boscana, fins a la carretera a l'entrada de Torrentbó, arribo fent una petita drecera.
Travesso la carretera, passo a tocar l'ermita de Santa Cecília, com es normal tancada. Es passa per una de les entrades a l'Urbanització Tres Turons. Seguint aquesta pista, que va per la llera de la Riera de Torrentbó, aniríem mes ràpidament cap a Sant Vicenç, però jo encara vull anar a veure l'Ermita de El Remei, que la marxa passava molt prop, però no anava, i després de la pujada veig el per què, l'ermita està dins d'una gran i senyorial masia, tota tancada i habitada, només es pot veure una mica des de fora.
Segueixo, aquí el camí va una mica enlairat amb bones vistes al mar i a una part del recorregut del matí. Tinc preparat una drecera, segons mapa, però resulta que el camí es per l'interior d'una parcel·la tancada amb obra. Però una mica mes tard, segons el gps, hi ha camí per fer drecera, encara que hi ha una cadena, l'agafo a la dreta, primer es senderó, però veig petjades una mica recents, pel que m'animo a baixar per aquí, arribo a unes esplanades molt cuidades, on el camí va fent llaçades per les seves vores, vaig a sortir a la Riera de Torrentbó, molt prop d'un lloc de colònies Aquí tinc marcada un altra drecera, però entra dins d'una hípica, he de seguir fins a trobar la carretereta que be de Can Segal, i amunt, per deixar-la a una corba tancada, i per camins, mes o menys marcats entrar a Sant Vicenç, per La Costa i Montalnou, i tornar cap el cotxe.
Com he aparcat en zona blava me'n trobo la multa, em pensava que els caps de setmana no funcionava, però es veu que si.
Arribo quan passen cinc minuts de les quatre de la tarda, després de fer 17,230 kms.
Aconsello mirar millor on s'aparca, mes val buscar un lloc, que hi ha i molt, mes prop de l'arribada, encara que la sortida sigui mes llarga, es molt empipador quan arribes passar tant de tros per urbanitzacions.
La sortida ha estat perfecte, boscos d'alzines sureres i altres arbres dels que no se el nom, però poc de pi que es del arbres que donen menys frescor al bosc. Poca pista, majoria de camins i senderons, algun tros de tallafoc. Molt bones vistes del mar, tres cims (un d'ells del 100 cims), 2 ermites (encara que una vista des de fora), etc. La veritat es quan la vaig preparar, torno a repetir copiada, em pensava que seria bastant avorrida, però la veritat es que ha valgut molt la pena.
La llàstima de la zona, com em moltes altres, es que ningú es preocupa de que es compleixi la llei, si està prohibit el pas de les motos pels camins i senderons que no tenen una amplada mínima, com es que no hi ha alguna mena de vigilància, els escòrrecs fets demostren que no han passat només un dia, sinó que es fa a base de passar moltes vegades, i en un terreny arenós com aquest no cal parlar de com queda tot; només caldria que es posessin un dia a multar seriosament els que passen i segur que s'acabaria, amb una parella de Mossos Rurals, que anessin canviant de zona, les motos s'ho pensarien una mica, al no saber mai on els poden trobar. Peró en aquest país nomes sabem que fer lleis noves i retocar, però fer-les complir ja es un altre cosa, sobre tot si es toca segons que, en aquest cas a l'industria de la moto.
No he pujat el track al wikiloc per què ja hi es el de la Marxa dels Cims dels Tres Turons, i jo només he fet una petita variació al final.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar, aquí.


............