Pont de Goi, Doldellops, Ermita de Sant Llorenç i Convent de Sant Jeroni del Bosc

Convent de la Granja de Doldellops

Convent de Sant Jeroni del Bosc

Després de quasi dos mesos sense sortir a caminar, per avui he quedat amb el Josep Maria per anar a donar un tomb, amb poc de caminar però visitant uns llocs dels que feia temps estàvem parlant. Quedem a les nou del matí, després veurem que ha estat una mica tard, i enfilem cap a Alcover. A la rotonda on surt la carretera de Valls, agafem el que era una pista, ara cimentada, entre dita carretera i la C-14, que porta a les urbanitzacions La Cabana, Camí dels Muntanyans i Serradalt, i que es el Camí del Pont de Goi. Sortim a la TV-7421, l’agafem a l’esquerra, i quasi només entrar i després de creuar el Pont de Goi, , la deixem tot marxant a la dreta per una pista, aparcant en una esplanada on està la creu commemorativa de la batalla del 1809 contra les forces napoleòniques, que va provocar la caiguda del Camp de Tarragona. Hi han dos cotxes més aparcats en aquesta esplanada. Hi ha un panell explicant la rehabilitació d’aquest espai fluvial, però com es normal està tot empastifat.

Després de fer les fotos a la creu i el seu peu, amb placa inclosa, agafem el camí que surt i que va paral·lel al Francolí, on baixa una mica d’aigua, i amb un sol que ja comença a picar. Al poc trobem a dos homes, sembla de raça morisca, que estan agafant figues de moro, fem broma, nosaltres lis comentem que ull amb les punxes i seguim. Passem un pont sobre una barrancada que desemboca al Francolí, i ens sembla que podria ser bonic de veure’l, però no hi ha forma de fer-ho, inclús baixem a una parada, però l’herba ho impedeix per tot arreu. Al poc arribem al Molí de la Granja, i com no està tancat donem un tomb per l’entorn de l’habitatge, que sembla bastant ben conservat i segur que encara està habitat de forma discontinua. A la dreta hi ha una construcció enrunada i menjada per l’herba. Es veu tres trossos del mur del que era la bassa, manca un quart que es per on s’entra al recinte, que era la bassa, que ara està conreat d’avellaners. També es pot endevinar dos forats que eren engolidors de l’aigua de la bassa. Sortim a un camí que ve del Francolí i ens porta a la pista principal, passant a tocar l’altre banda de la casa. A l’altre costat de la pista principal hi ha unes runes, una bassa ara buida i un tub que sembla que portava aigua al molí, per una conducció que ara travessa la pista estant cimentada. No sabem si del temps de quan funcionava el molí o posterior, hi ha un rec que venia de la bassa, continua a tocar la pista i s’acaba en sec. El camí s’estreny primer per eixamplar-se aviat. Aquí el camí s’ha enlairat i hi ha una bona visió del Francolí, molt herbat però a nivell inferior, entre la llenca on va el camí i el riu hi ha un bon espadat, fet que ens fa badar ja que no ens ho esperàvem per aquestes contrades.

Després d’un repetjó començo a pensar si anem bé, ja que el camí se’m fa llarg, ja que em pensava que era més curt, com es normal només he agafat el gps perquè em gravi els camins que faré, però em sembla que me l’he deixat al cotxe, ja que no ho trobo a la bossa. Passem a tocar un mas o xalet on uns gossos ens borden des de dins de la tanca. Veiem una edificació dalt d’un proper turó i ens pensem que potser es el nostre destí d’aquesta caminada. Trobem uns grans trossos de mur, que ara no acaben de tancar res, però que podrien ser els que tancaven la propietat de la Granja del Convent de Doldellops, ara amb uns camps de blat que ja han estat segats. El camí puja entre dos murs i s’arriba a una esplanada on a la dreta tenim les edificacions senyorials de Doldellops. Hi ha una porxada en forma d’arc on no hi ha cap porta, i per on entrem. A l’esquerra hi ha les edificacions on hi ha una porta tancada al seu mig, també hi ha un altre porta que pel forat del pany veient que dona a un gran pati. A la dreta (tal i com entrem) hi ha la capella i darrere, al damunt d’on hem entrat enllaça amb els habitatges de l’esquerra. Ens adonem del perquè no hi ha porta que tanqui aquest primer recinte, i es que es camí de Valls a Pont de Goi i Alcover.

Al davant nostre hi ha un altre habitatge, que està com separat de la part principal i de sobte, de dins, en surt un senyor molt amable, que resulta que es el masover. Li preguntem a que es degut la semblança d’abandó, ens explica que aquesta propietat pertanyia a la Maria Martinell, filla de César Martinell, l’arquitecte modernista, i que fa pocs anys va morir sense tenir fills i ara els hereus no es posen d’acord i va passant el temps; el que sembla que s’ho queda (te dret a més herència que els altres) no té cap intenció de conservar al masover i aquest pobre home no sap que passarà amb la propietat. També ens comenta que es ell qui alimenta als gossos, que en una propietat com aquesta es necessari tenir, al menys com a vigilants, i el màxim hereu tant li fot. La Maria sembla que anava venint de tant en tant i era una persona molt preocupada per la qüestió social i per l’església. Mercès a les indicacions del masover trobem la Font de Sant Bernat, que raja un bon rajolí, amb bassa, rentador i peixos, però bastant deixat tot.

Una vegada finalitzada la visita mirem per on tornar cap el cotxe però sense tornar a passar per dins, només per variar. Jo me’n recordo que a la fotografia aèria es veia una pista que rodejava uns camps i sortia a la principal bastant després de Doldellops. Més o menys la trobem, al tercer intent, la seguim i anem a sortir al costat del mas o xalet dels gossos, però ara no ens fan ni cas. On hi ha l’espadat deixem la pista que baixa, i agafem un corriol a tocar el petit penya-segat, va pla però de seguida enllaça amb la pista amb una bona baixada. El sol continua picant.

Anem comentant que avui l’esmorzar ho farem una mica tard, ja que no ho portem i hem d’anar a algun bar. Però quan arribem al Molí de la Granja, agafem a creuar el Francolí per visitar un mas que hem vist de lluny, que sembla interessant amb unes bones finestres acabades en arc de mig punt. Arribem i el que ens sorprèn es que es un gran mas, que es va començar a restaurar i ara està completament arruïnat, encara que conserva quasi tot el sostre. Es van gastar una gran quantitat de diners en posar algunes bigues noves, i algunes reformes que ara estan destrossades. A més, van voler engrandir-ho, potser era el tros del paller, i aquí la teulada ja està ensorrada. Hi havia alguns detalls que demostra que el mas feia patxoca. No he trobat el nom del mas. Al davant tenia entrada a peu pla, amb porta al costat d’un aljub (crec que no era pou), ara sec, i unes grans escales que passen per damunt de l’esplanada cimentada de l’entrada i que entren al primer pis. Crec que aquestes escales son de la remodelació no de l’original. Darrere té sortida des del primer pis, no de la planta baixa. Els camps d’avellaners semblen cuidats, encara que hi ha mes avellanes a terra que als arbres. I a l’altre banda del camí d’arribada (i que continua amunt), els camps estan iguals i hi ha una séquia sense aigua, però activa.

Tornem a la pista principal, agafem el cotxe, ben calent encara que quan vam aparcar ho vam fer a l’ombra, i ens anem a Picamoixons, al costat de la piscina a esmorzar. Son les dotze del migdia. Un bon entrepà de truita, de quasi dos pams, i això que havíem demanat mig, una bona gerra de cervesa i un cafè (jo, i un tallat el company). Com decidim que anirem a la recerca de Sant Jeroni, enviem missatges als cònjuges que no ens esperin per dinar.

Altre vegada dalt del cotxe, ara ha estat tota l’estona a l’ombre, i cap a Sant Llorenç del Bosc. L’única referencia que tenim de Sant Jeroni es que està dalt i prop de Sant Llorenç, era un convent que havia tingut un màxim de 30 persones, i que només resten en peu tres o quatre parets. Arribem, després de dos marrades, al final de la pista, està barrada per la pedrera, reculem una mica i aparquem a la vora de la pista, quan tenim Sant Llorenç a sota. Tenim dos possibilitats a fer, encara que potser cap de les dos sigui la bona, recte amunt o cap a la dreta, son els dos turons que tenim a la vora. Agafem cap a la dreta, aprofitant que arribant es veu un mas o en construcció o arruïnat, dalt del turó. Sortim per pista i després d’una petita errada que no ens fa perdre gens de temps, però que ens fa mirar els mapes del gps i del mòbil (una cosa cada u), arribem sense problemes, tot passant per un petit collet amb herba baixa. Per arribar al mas, es la Masia del Romà, m’he de punxar una mica les cames, ja que porto pantalons de mitja cama (molt adient quan es va de recerca (?)). El mas ens queda a la dreta i en front tenim l’antic paller, sense teulada ni porta, ja que som a l’era. L’entorn del mas està quedant colgat per l’herba. Aquí ens passa igual que en el mas que hem anar a visitar a l’altre banda del Francolí, però aquí la impressió es més forta. Ple de bigues a terra per posar, algunes de ferro ja posades, terra per fer ciment a l’esplanada (ara menjada) de davant del paller, ferros per fer forjats abans del mas, sacs de ciments ressecs dins de la masia, una bona pila de revoltós a la part de darrera del mas, i varies altres classes de material d’obra per tot arreu, amb unes parets començades a cimentar i deixades a mig. L’obra està completament abandonada i deteriorant-se. Es una masia de planta baixa i dos pisos, on hi ha sostres entre pisos caiguts, i parets que s’estan badant. A l’entrada van començar a fer (o refer) un rafal aprofitant uns pilars que ja hi eren, han posat les bigues, i així s’ha quedat. Tal i com he dit una feinada per bellugar-se per fora per l’herba alta i seca. Com a curiositat hem trobat un tros de paper amb el logotip d’una entitat financera que ja no existeix (ha estat absorbida) que ens ha fet riure una mica.

Comprovat que aquí no hi es el convent, decidim anar cap l’altre turó. Preferim anar directes encara que entrem en terrenys particulars, però sempre amb el màxim respecte, sense passar cap tanca ni xafar res. Efectivament passem a tocar un mas on hi ha un tros de cinta dels «mossos d’esquadra», alguna cosa devia de passar. Agafem un camí ample que ve de la pista i anem amunt. Hi han petits senders, que més sembla fet per la gent que es belluga per allí. Arribem a una tanca i veiem al davant uns horts conreats, i cap el fons dos xiprers separats, l’un està a tocar unes construccions, no enrunades, de més amunt, i l’altre pensem que potser marca on està Sant Jeroni, però no sabem com arribar-hi. Anem enrere i entrem a Sant Llorenç, on tenim una alegria, ja que ho estan rehabilitant. Trobem al nou propietari i xarrem una mica, ho han comprat a la pedrera, està restaurant l’habitatge per viure tot l’any, i després rehabilitarà l’ermita i més endavant si aconsegueix alguna ajuda, l’altre habitatge, per casa rural o similar. Tot l’herba del davant està fora, ja es veu clarament els fogons, on hi es la dona fent menjar. Es un constructor de Valls o Picamoixons, ja no me’n recordo. Li preguntem per Sant Jeroni, i ens indica on està, ben a prop, i resulta que està situat on està el xiprer. Ens anem cap allà, Dos trossos de paret exteriors, i tres o quatre petits (molt petits) trossos de paret interiors. La primera paret que trobem conserva dos contraforts.

I res més per avui, un matí i migdia, molt aprofitat pel que volíem fer. Això de Sant Jeroni feia molts dies que en parlàvem, tant com vuit mesos, des de quan estar a Sant Llorenç. Ara tinc gravat en gps, tant des del Pont de Goi fins a Doldellops, on hi ha cap problema, i des de la carretera fins a Sant Llorenç, avui hem tingut dues marrades en cotxe, i fins a Sant Jeroni, per qui pugui interessar o per mi mateix. I QUIN DIA DE SOL, buf.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Desengany amb la Urbanització la Atalia

De resultes d'haver llegir alguns articles de diferents blogs, referents a Marmellar i els seu entorn, sobre tot de llegendes negres, i concretant una que parla de la Urbanització la Talaia, on la denomina la urbanització com a fantasmagòrica, de feia temps em picava la curiositat, i finalment avui m'he decidit anar a donar un tomb. Si hagués rebuscat una mica més per internet potser no hauria calgut anar, però això es el que passa per no aprofundir en els temes. 

Doncs be, pel que sembla, va ser una macro-urbanització que es va construir allà entre els anys 70 i 80, amb hotel, club, mini club, restaurants, piscines, botiga de comestibles,gasolinera, una capella, etc. En projecte, una escola. Resulta que el/s promotor/s va estafar a molta gent, incloent a un treballador de dita urbanització, entre ells, molt típic del seu temps, estava en una zona no urbanitzable, els habitatges no tenien permís d'obres i tenien problemes d'aigua.

Vist sobre el terreny, es una gran urbanització amb carrers asfaltats, alguns xalets habitats (pocs pel gran que es), uns pocs abandonats i mig destruïts, i el que sembla era l'hotel, completament arruïnat.  Està clar que no he passat per tots els carrers, però si el que sembla principal i arriba a la part més alta. Quasi dalt he vist, rodejat per una tanca, una cosa molt estranya, m'ha recordat les pel·lícules de ciència-ficció, a casa he llegit que es tracta d'un radiofar de «Aena». Des de dalt es pot anar en poc de temps al Castell de Marmellar.

De la urbanització s'ha fet càrrec l'Ajuntament de Juncosa de Montmell i sembla que ha pogut posa una mica d'ordre. 

Davant de la desil·lusió, sense baixar del cotxe me'n torno cap a casa tot passant per Sant Jaume del s Domenys i el Vendrell. Quan parlo per desengany parlo amb el que esperava veure, encara que m'alegro molt, per ells, que es pugui revitalitzar.

Les informacions han estat trobades a les webs de Franclips i al  de Foro-Ciudad.com 

Per a qui agradi les pàgines que parlin de misteri, aquesta de Redes del Misterio que parla de Marmellar.

La fotografia es de la pàgina de Franclips

Conill (Tàrrega)

Conill

Mare de Déu del Roser

Avui ha estat un dia de visites turístiques, però estar clar, no de les que acostumen a fer els turistes, ja que ens hem anat a visitar el poble enrunat de Conill, que pertany a Tàrrega i després l'ermita de Sant Llorenç del Bos, que pertany a Picamoixons (Valls). Per això el Josep Maria i jo ens hem trobat i carretera endavant. De Claravalls a Conill hem anat per pista, al començament asfaltada però per poc tros, i després de terra de molt bon circular. Hi han dos cruïlles que podrien ser dubtoses si no has passat mai, però jo ja vaig anar un altre vegada i m'he recordat molt bé, encara que a la segona he dubtat uns segons. L'altra vegada com anava sol, quan vaig estar al davant vaig fer un parell de fotografies i no vaig voler entrar-hi, i avui la intenció es fer-ho. Primer explicaré la meva versió del que hem vist i després faré un extracte del que he llegit a diferents pàgines d'”inet”.

Conill està situat als Plans de Sió, una sub-regió de l'altiplà de la Segarra, però que pertany a l'Urgell (aquesta divisió de Catalunya es inconcebible). Ens anem cap allí i aparquem una vegada passat la Pallissa del Calvet, on ens sembla era l'entrada d'un camí. Retrocedim fins a la pallissa ja que ens ha semblat que del seu davant sortia un camí vell cap a Conill. Aprofitem per visitar-la, està enrunada, conservant encara quasi senceres les quatre parets, no així la teulada. A la part de darrera ens sembla que hi havia un habitacle que era quasi tan gran com l'altre, però que per eixamplar el camp de conreu, les pedres caigudes de les parets i del sostre les han anat espenyent, junt amb molta terra, cap la paret de la pallissa. Entre mig de que està en peu i el possible desaparegut sembla que hi havia un aljub, amb un possible recollidor d'aigua. En una de les curtes parets es veu el començament d'una columna de pedra que era el marc d'una porta, amb un tros de frontissa de ferro quasi enterrada. Segons he llegit en aquesta gran pallissa es on tot el poble guardava el gra.

Una vegada enllestida la visita a la pallissa i per un antic camí que surt del davant mateix i va ben recte ens dirigim al llogaret, el camí deixa veure que era un camí empedrat i que devia tenir quasi tres metres d'amplada. Recte tal i com arribem no hi ha entrada al recinte, que dona la impressió que era una vila closa, i que després hem comprovat, amb dos entrades segures i un altre possible. L'estat es completament patètic, però deixa veure uns quants detalls, segur que estudiosos en trobem molts més. A banda d'una part bastant nova, que per cert també està ruïnosa, el grup de cases (sembla que 2) que estan més al nord té l'entrada per l'est i s'ha de passar una gran esplanada, on sembla hi havien pallers i/o corrals, sembla la part més vella. Sembla ser que damunt d'unes runes, pedres grosses amb alguns petits contraforts, es va edificar les cases, amb pedres més petites. La curiositat es que per dins, s'ha d'anar amb molt de compte, hi han partions amb encadellat ceràmic i ciment, inclús partint habitacions amb sostre ovalat. Un altre es que les escales per pujar als pisos eren de lloses de pedra i aquestes han estat arrancades, deu ser perquè la gent no pugi i puguin haver desgracies, encara que algunes d'aquestes lloses estan amb molta runa al peu d'on era l'escala hi ha una escala que el tros de baix està net i sembla que les lloses les han pres. Sembla que per aquí no es pugui comunicar amb la resta, fet que ens estranya molt.

Sortim per la resta de la portalada que hem entrat, queden les columnes però no senceres, i voltegem per l'est, on trobem primer el cementiri vell, i la part de darrere de l'església, Mare de Déu del Roser. Aquesta església s'està badant per tot arreu. La porta es de fusta, molt malmesa, i està tancada amb un cadenat. Aquí al costat hi havia un altra portalada que donava a un altre pati. Poc en queda de les columnes, amb les restes d'un forn i el que possiblement eren 2 o 3 cases. Les del front conserven l'estructura, però per poc temps. A la esquerra hi han dos portes que donen a un o dos habitatges, estan una mica millor però no creiem sigui gaire salvable, que possiblement siguin molt més noves de les anteriors. A la porta hi ha la data de 1917. En una d'elles hi ha una gran tina, sota el terra de la primera plana, sort que es quasi a l'entrada ja que no està tapada, Més a l'esquerra corrals i/o pallers. Munts de runa per arreu. Aquí ens fixem les cases del primer grup donen aquí per la seva part de darrera i que una porta d'una d'elles dona al gran patí comú, però que no com la seva entrada principal. Es curiós com es veuen els vàters dels segons pisos, ja que estan afegits a les façanes, i amb les parets amb encadellat ceràmic.

Segons he llegit hi havia una creu de terme al Camí d'Altet, on havien posat un clau geodèsic a la seva base, però com ja li havien robat el capitell i part de les pedres de les grades, la van desmuntar i ara es pot veure al Parc de Sant Eloi de Tàrrega (aquí ->), junt amb la premsa d'oli. La creu estava declarada Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, junt amb una portalada (?), la tina i l'església.

Una mica d'història a l'Enciclopèdia Catalana.

Interessant llegir l'article del Wikipedia on s'explica una mica de l'historia, dels projectes que rehabilitar-lo i que no s'han pogut o volgut portar a terme, i de l'última adquisició pels propietaris del llogaret de Fonoll: 

“Conill va ser habitat des de temps remots. Es va esmentar l'església del poble en un document de 1151. L'antiga església es va construir el 1702. La resta del poble es compon de cinc grans cases construïdes al segle 18, anomenades Cal Pont, Cal Palou, Cal Frare, Cal Cinca, i Cal Vilafranca, segons les famílies que hi vivien i treballaven, i edificis relacionats, tots els que envolten la petita plaça del poble.Un acord entre les cinc famílies va impedir l'addició de més edificis al poble ...”

Referent a l'última compra, també aquí (aquí ->;).

Per saber com estava a l'any 2011, i entendre millor el que es veia, ara no es veu igual ja que està molt més deteriorat, es imprescindible entrar a la pàgina web de “Habitantes de la Nada”.

Per acabar-ho d'adobar l'entorn està amenaçat per la possible construcció d'una planta de tractaments de residus (aquí ->).

Després de la visita la llogaret arruïnat a trossos i els altres enrunats ens hem anat al cementiri, més nou, a poca distancia dels habitatges i de camí de tornada cap a Claravalls. També està abandonat, encara que l'estructures dels panteons continuen en bon estat. Han tret als difunts i segurament els han portat al cementiri de Tàrrega, que es on pertany el despoblat, fet que jo no acabo d'entendre, deu ser per que soc poc religiós, però si estaven aquí perquè no els podien deixar?. Segurament deu ser perquè els familiars puguin l'1 de novembre de cada any anar a saludar als parents morts (perdó si ho troben irreverent, però es la meva manera de pensar).

I per finalitzar la meva crònica només dir que avui el dia estava una mica emboirat i que la lluminositat no era de les més optimes, i que ja em penso d'on ve el nom, per que amb la quantitat de caus i excrements de conills, acompanyats per un gran quantitat de cartutxos que hi han escampat queda demostrat l'origen del nom. Al meu entendre.

Al arribar a Claravalls ens hem anat al Bar Aleix a fer un bon esmorzar, ja que la fam ja començava a fer-nos ronroneixar els estómacs. Després hem seguit fins a Picamoixons a visitar l'ermita de Sant Llorenç del Bosch, cada vegada més encerclada per una gran pedrera, però això ja es un altre historia (aquí ->).

Esmorzar al Bar Aleix de Claravalls.

00000000000000000000000

Visita turística (forçada) a Tòrrec

Avui la crònica serà molt curta, ja que i com ens va passar la setmana passada, el temps ens l'ha tornat a jugar. Encara que avui ha estat diferent, ja que a la nit abans d'anar a dormir he vist que la previsió havia canviat. A quarts de set, continuaven donant mal temps, però per causes fortuïtes no he pogut comunicar-me amb el Josep Maria, pel que ens hem trobat a l'hora acordada i ens hem anat fins a Tòrrec, on teníem previst començar la caminada. Durant el viatge a estat plovent a estones i a diferents intensitats. Arribem a Tòrrec sense ploure, però amb un temps gens de fiar i a més tot moll. Visitem el poble, petit però bastant ben conservades la majoria de cases. Quan estem finalitzant la visita comença a ploure, ja es veia venir, pel que decidim marxar i anar a esmorzar, com van fer l'altre vegada, aquesta vegada al Pont d'Alentorn. Si la setmana passada va ser un bon entrepà, aquesta a estar, pel que es refereix a mi, uns ous ferrats amb cansalada, bé pel colesterol, hauré de prendre'm doble ració de pastilles.

Després d'una bona i llarga sobretaula, tornem a casa, amb la pluja que ens acompanyat tot el viatge. Al arribar a casa m'he hagut de sentir si no tenim cervell, ja que si anunciaven pluja per que sortíem, que semblen criatures, etc. etc., i segur que té tota la raó. Ara a esperar que la setmana que ve faci bo, al menys que no plogui.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí


00000000000000000.

Estada a Malmö: dia 01, Malmö

Església de Sant Petri

Església de Sant Johannes

Avui es el dia en que acabem el creuer. El nostre viatge de retornada a Barcelona sortia en un xàrter d'Ibèria, de l'aeroport de Malmö, a les 12:55, pel que si no l'haguéssim anul·lat, tampoc ens donaria el temps suficient per fer cap de les excursions possibles, de les programades, que son per visitar aquesta ciutat o Copenhaguen. Nosaltres em anul·lat la tornada per poder passar uns dies amb el nostre fill, que viu i treballa aquí. Ahir des del vaixell el vaig trucar i vam quedar que ens recolliria al moll a les 9 del matí. Li vaig confirmar el moll on atracaria el vaixell, una vegada el taulell d'informació del vaixell tenia constància de quin seria.

Ahir a la nit vam deixar les maletes a la porta de l'habitació, des d'on van ser recollides, les que retornaven cap espanya les han portar directament l'avió, i les que, com nosaltres, ens quedàvem aquí, a la terminal. Com que hi harien varis vols cap a Barcelona i Madrid, i aquests últims eren a primera hora de la tarda, donava temps per que els que retornaven a Madrid poguessin fer alguna de les diverses excursions o visitar Malmö pel seu compte. Els de Barcelona només donava per fer una visita panoràmica d'un hora a Malmö, ja que llavors ja els porten directes a l'aeroport. Nosaltres junt amb els que es quedaven aquí, els que feien excursions programades i els que visitaven la ciutat pel seu compte, desembarquen quan passa poc de les vuit del matí. Les maletes ja estan a la terminal, però hem d'esperar al nostre fill. Per cert que una empleada ens ofereix de trucar pel seu telèfon al nostre fill, perquè no ens costi res la trucada. La terminal es una gran nau, amb bones filades de cadires, no com la de Trondheim; també hi ha un mostrador amb dos noies donant informació de la ciutat, i marcant als mapes que donen, el millor de visitar i la ruta d'anada i tornada. Per cert des del moll fins a la estació central està marcat amb punts grogs a les voreres.

Com que a mi se'm fa llarga l'espera estan assegut a la terminal, surto i segueixo el camí marcat per anar cap el centre, però només arribo fina a la rotonda amb Carlsgatan. I me'n torno, encara no son les nou. Vaig retornant a pas lent i quan estic prop de la terminal, em giro i ja el veig que va venint a pas ràpid. Com sempre venia amb el temps ben calculat i arriba quan manquen molt pocs minuts per les nou de mati. Ens retrobem els tres, ens ajuda amb les maletes, i prenem el camí cap l'hotel. Aquí no té cotxe, i hem d'anar a peu, carregats amb les tres maletes i la motxilla. No anem per on van els turistes, si no que agafem unes dreceres que ell coneix, com per exemple creuant l'estació.

Em deix sorprès el brut que està aquesta ciutat, llaunes, plàstics i sobretot burilles, quan nosaltres tenim una idea molt diferent d'aquests països. El primer que el fill em diu, es que aquí ha Suècia té moltes coses bones, però que perfecte no ho es. El trajecte fins a l'hotel se'ns fa llarg, a la Maite i a mi, però per fi arribem. Ens confirmen l'arribada, ja ho teníem reservat, ens diuen que fins a les tres no estarà disponible, tal i com posava a la pàgina web de la reserva, i ens deixen les claus per posar els embalums en una petita cambra destinada a aquest us.

Una vegada retornada la clau, ens anem a visitar la ciutat. Per on primer passem es per Kungsgatan, un petit passeig enjardinat que ens porta fins a l'església de Sant Paulí (S:t Pauli kyrka), molt bonica pels quatre cantons, com està en obres no es pot visitar. En aquesta ciutat tenen preferència les bicicletes, inclús davant dels vianants, tota la ciutat està plena de carrils-bici, on si no portes compte els que van llampant t'envesteixen.

Prenem el primer contacte amb la ciutat, creuant el Rörsjökanalen, on veiem un altre novetat per nosaltres, la gran quantitat i varietat d'ànecs, junt a les sorolloses gavines (de les que que també hi han moltes, al ser ciutat marítima) i altres aus, com corbs. Passem pel costat del Moderna museet, on al davant hi ha una curiosa escultura. Passem per Gustav Adolfs torg, Stortorget (on hi ha l'ajuntament), per anar a visitar S:t Petri kirka, trobant-nos que no es pot visitar, ja que hi ha una celebració, quedant que hi tornarem més tard. Una cosa que em sorprèn es la quantitat de cendres que hi ha a la ciutat, perquè els fumadors no tirin les burilles a terra, encara que no tothom en fa cas. El centre està bastant més nets que per on vam entrar al matí, exceptuant les burilles. Hi han habitatges molt macos, igual que passa a la majoria de les ciutats antigues que han conservat els barris vells, encara que per diferents al que tenim, son molt vistosos i a mi m'agraden molt.

Es hora d'anar a dinar i el Bernat ens porta a un restaurant que coneix, el menú no es car i es bo (Gustav Adolf), però resulta que el menú només ho fan els dies laborables i no s'havia fixat que avui es dissabte. Ens quedem igual i demanem a la carta, el dinar es bo i el preu mitjà. Després d'això visitem S:t Petri kirka, amb la sorpresa que en aquesta església i les altres que em visitat hi han lavabos, fet impensable en el nostre país.

El sol pica bastant, i em fixem que quasi tots el bancs, que per cert abunden, estan de cara al sol. Continuem estant de sort, ja que estem en un país on plou uns 180 dies a l'any. Ens dirigim al Malmö museer, tot passant pel costat d'una escultura d'Eva Hild, anomenada Rubato. L'edifici de l'actual museu era una fortalesa construïda a l'any 1434 pel llavors rei de Dinamarca, Erik av Pommern, llavors Suècia pertanyia a Dinamarca. La visita al museu es entretinguda encara que alguna de les sales son difícils d'interpretar, amb unes sales dedicades a Aquàrium que son molt dignes de visitar, amb l'al·licient de poder veure alguns peixos i rèptils ben amagats i mimetitzats amb l'entorn. Com l'entrada val per aquest museu i pel Teknikens och sjöfartens, o sigui museu de la tècnica, allí ens dirigim. Per l'hora que arribem només podem veure unes poques sales, quedant pendent la visita a la resta i al submarí que tenen exposat en pati comunicat. La veritat es que notem que es foten fora, per l'hora, però sense paraules, ni males maneres ni mala cara.

Retornem tot caminant per el gran Slottsträdgärden, amb un reformat molí de vent. Tot un tros de Malmö està separat de la resta pel Rörsjökanalen, però molt ben comunicat pels nombrosos ponts. Es una ciutat amb dos grans parcs, i altres de petits, on la gent va a passejar, a prendre el sol (quan en fa), a meditar, a fer running, etc., o sigui a prendre contacte amb la natura.

Abans de tornar a l'hotel ens anem a sopar a un restaurant japonès (Restaurang Yukai), on amb les dificultats de l'idioma, el Bernat ja s'entén una mica en suec, endevinem els plats a elegir. Ja cap l'hotel on ens donen les claus de l'habitació i els pass pel wifi per quatre dies. Ens sobta que un hotel com aquest no tingui armaris on posar la roba i les maletes, sort que qui hi ha un llit de més, on poden deixar una de les maletes oberta.

Res més per avui, ja que hem de descansar, que demà ens espera un altre esgotador dia de visita a la ciutat.

Per baixar i/o veure les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000

El vídeo correspon als dies 1 i 2 d'agost



000000000000000000000000000

Visita turística al Castell i la Col·legiata de Santa Maria de Mur

Castell de Mur

Col·legiata de Santa Maria de Mur

Avui hem anat a fer una visita turística, guiada, al Castell de Mur i a la Col·legiata de Santa Maria. Les dos estan al mateix altiplà, i pel que sembla en els segles X i XI estaven rodejades per una muralla. Per arribar-hi s'ha de passar per Guàrdia de Noguera (o de Tremp).

Feia més d'un mes que m'havia posat en contacte per confirmar els horaris de les visites guiades i el preu per persona, pel que avui ens hem presentat amb temps suficient per estar al lloc, per la visita de dos quarts de dotze. La mateixa persona que cobra el tiquet, una vegada hem passat tots per caixa, tanca el despatx i cap el castell a fer el guiatge. Primer al peu del castell ens fa una explicació de l'historia del castell, dels seus personatges, Arnau Mir de Tost i la seva esposa Valença, i del temps convulsos que es vivien en aquelles èpoques, amb guerres entre cristians i musulmans, i entre cristians dels diferents regnes i contats d'aquelles contrades.

Una vegada assabentats de les moltes particularitats del castell, una d'elles era que no va ser mai conquerit, entrem a dins, i explicant-nos com es distribuïa l'espai, del número aproximat d'habitants i com devia ser la vida a dins, amb tots els seus detalls. Les pedres de fora estan restaurats, igual com al torre i la teulada del que era la residencia del castell. La resta, per dins, està netejat però no reconstruït. Es pot aprecia els forats on anaven les bigues dels pisos, els forats de les latrines, on hi havia l'aljub, etc.

Una vegada finalitzada l'explicació pugem al pas de ronda i a dalt de tot de la torre. Retornem a l'entrada on la guia ens està esperant per portar-nos a visitar la col·legiata, que era una canongia. Jo no acabo de diferenciar les diferents categories de Col·legiates, Canongies, Monestirs i Convents.

Està en part rehabilitada, però no en massa bon estat. Es veu que encara estan excavant. En mig hi ha la tomba de l'Arnau, l'esposa no saben on està enterrada. El retaule de l'altar principal es una copia molt ben feta, l'original està en un museu de Boston, encara que la part de baix ha desaparegut, rosegada pels rosegadors i per les inclemències del temps, que en part afecten a l'interior. Hi havia dos capelles amb retaules, que estan a les últimes, quasi no queda res. Les altres capelles estan per rehabilitar per sense retaules ni ornamentacions. Sobre el saqueig sistemàtic del romànic català hi ha prou informació perquè jo m'estengui aquí, més quan jo no soc un entès.

Una vegada finalitzat, la intenció era dinar i anar a visitar uns llogarets de l'entorn, però resulta que el restaurant més a prop o es a Tremp o a l'Hotel Terradets, on hi ha un bufet per 16,50 € els cap de setmana. Aquí es on dinem i ja no tenim humor de retrocedir fins a Guàrdia de Noguera per visitar els llocs que teníem previstos. Si que en comptes de passar Camarasa, de camí cap a casa, ho fem per Àger, una mica més llarg, però amb carretera més fàcil per a mi.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Els Mongons (Runes del castell, ermita de Sant Julia i anexes)

Avui m'han vingut ganes d'anar a visitar unes runes que tenint a prop de casa, i que al pas que anem aviat no en quedarà res, fins fa molt poc de temps no en tenia ni idea que existien. Em refereixo al Castell dels Mongons i l'ermita de Sant Julià dels Mongons, en una de les puntes del Polígon Industrial Riu Clar, al terme municipal de Constantí.

La epopeia ha estat arribar al lloc. He posat al cotxe el waypoint de la rotonda més propera, però resulta que la carretera T-11 i l'enllaç amb la N-241 està completament modificats pel que fins que no desconnecto el gps i vaig pel meu compte no aconsegueixo ni apropar-me. Deixo el cotxe fora de la carretera, al davant d'on estava (no crec que quedi gaire) el Molí de l'Horta. Miro si hi ha algun pas, per arribar per sota a les restes, i en principi trobo un rastre entre mig d'un gran canyar, però al poc finalitza, i puc pujar per un desmunti arribant a un camí a trossos cimentat i a trossos de terra, al darrera d'una central, no sé si en funcionament o abandonada tal i com he llegit. Resulta que aquest camí comunica amb una rotonda del polígon industrial i fins aquí es pot arribar en cotxe.

La visita al conjunt de les restes del castell, de l'ermita i de construccions annexes es deplorable, runes, vegetació que ho cobreix tot. L'ermita de Sant Julià, pel que m'ha semblat, es l'únic que conserva la teulada. I això que es un “Be d'Interès Local por la Generalitat” i segons un article es propietat de l'Incasól.

No queda res més a fer aquí, pel que una vegada fetes les fotografies que he pogut fer, me'n torno, ara pel camí, i després fins el cotxe per un tros curt de la carretera vella.

Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000000000000