Castellbò, Sendes, Solanell

Solanell

Sendes

Després d’unes poques sortides sense companyia, avi he tornar a sortir amb el Josep Maria, i ens hem anat fins a Castellbò, que pertany a la comarca de l’Alt Urgell, i situat prop de la Seu d’Urgell. Hem arribat, ens hem preparat i hem sortit a les nou en punt, estaven sonant les campanades de l’església quan hem començat a caminar, amb un temps trist i fresc.
Només sortir, a l’alçada de Cal Gració girem a la dreta quan hem de girar a l’esquerra, sort que ens adonem als pocs passos. Tenim un antic colomar dalt a la dreta, relativament prop, encara que no es veu la forma d’arribar-hi, al seu front van fer una bon tall a la muntanya. Agafant a l’esquerra veiem un senyal groc que ens indica el camí, senyal que ens anirà acompanyant tot el dia, encara que en els llogarets hi hagin algunes alternatives. El camí que seguim es obac, netejat de no fa massa i una mica transitat, hi han varis «tracks» per «inet» que, amb variacions, passen per aquestes rodalies. Va resseguint el Riu del Quer i es van alternant uns curts trossos plans amb altres de més llargs de pujada. Ens separem del riu per anar a creuar el Barranc de Sendes que es subsidiari del riu. Abans de creuar-lo veiem un plafó a la dreta que ens parla d’una possible mina, que té l’entrada ensorrada i que es necessitaria treballs arqueològics. Es una raconada molt més obaga que tot el camí que hem fet. Al creuar el barranc trobem un altre plafó que ens parla de la «carrasca» arbre dominant amb tot aquest territori. Anem pujant i trobem el Mirador de les Dones, amb plafó, inclòs, explicatiu. També trobem un petit plafó fent propaganda de «Terra Incognita», un ruta circular de 6 dies amb començament i final a Castellbò.
La pujada s’endureix, el camí continua sent antic de bast. S’arriba al Mirador de Sobils, on a més de contemplar la vista, aprofitem per treure’s al segona capa. Encara que no hem vist el sol, la calor es fa sentir. Arribem a una pista de terra, però apta per cotxes, que segons el mapa es la Carretera de Castellbò. Ja em sortit a cel obert i poden contemplar les muntanyes del davant, així mateix els llogarets de Sendes i Solanell. Ens desviem una mica per visitar el Cortal de Sobils, que eren dos bordes contigües, ara ensorrades.
On s’ha de deixar la pista per agafar el camí que ens ha de portar a Sendes, parem a esmorzar. Mentre ho fem passa un tot-terreny dels «Mossos», xarrem una mica amb ells, i els marxen pista amunt. Ens torna a tocar pocs trossos planers i molts de pujada, hem de salvar uns 200 metres fins a creuar el Barranc del Solà per seguidament pujar suaument a Sendes.
El primer que veiem es com es possible que arribant la electricitat, amb cables, aïlladors i altres nous el poble estigui arruïnat completament. Desprès ens fixarem que la línia segueix cap un altre direcció, tapat pel bosc. La vegetació s’ha menjat el poble. L’església que està en peu, la runa caiguda, per ensorrament de la teulada, no deix obrir la porta, només en queda en peu les parets i el campanar. A tocar l’església hi ha una petita cova, que sembla havia estat tancada per unes parets de pedra. A dins hi habita al menys, un ratpenat. Seguint en direcció contraria a la que hemo vingut, es la pista d’arribada pels vehicles, hi ha les restes d’una petita bassa, i un pou, completament tapar per les argelagues i altres herbes. Encara que era la pista d’arribada, ara està bastant bruta i amb el marge no gaire segur.
Després d’un tomb pel poc que es pot recorre, amb un pou o cisterna amb aigua, un carrer principal, es el que creua el poble, ple de pedres de les cases, però transitable pel seu damunt, i senyalitzat, sortim per l’altre banda, per seguir camí. El camí continua sent antic de bast, i al poc ens trobem un altre plafó informatiu, que ens senyala els punts destacats que es veu des d’aquí i com era fa 100 anys i com es ara aquestes contrades. Hem de creuar el Torrent d’en Mir, per un pont. Per baixar fins el pot, tot sent un antic camí de bast amb esses incloses, sembla mentida la pendent rocosa que hi ha, em fa pensar «pobre mula». A partir d’aquí el camí, sent completament transitable, amb alguna senyal i alguna fita, no està tant recuperat com els que ens han portat fins aquí. Només es un comentari, mai una crítica. Es van alternant els trossos solans amb els ombrívols.
Quan estem a la mateixa longitud de Solanell no acabem de veure com creuarem el Riu de Solanell, que el tenim prop però molt apregonat. Sembla mentida que tenint el Riu a baix, el nostre camí torni a pujar am força, però de cop baixa una mica per passar el riu per un altre pont. D’aquí surt un camí planer que segueix paral·lel riu avall. A partit d’aquí el nostre camí, fent ziga-zagues, torna a pujar i anant en direcció contraria a la que hem vingut ens porta fins el poble de Solanell.
Al poble de Solanell, que segons sembla va ser abandonat quan va arribar la electricitat al poble, fa una mica de temps s’estan recuperant unes poques cases, a hora d’ara no crec que sobrepassin les cinc. Primer anem a visitar la part més baixa i trobem un parell homes treballant en una de les cases, i a qui lis vaig preguntar per l’ermita de Sant Domènec i no ens van saber donar cap pista de per on es pot pujar. Quan el barranc que baixa del Comellar de Garbes creua la carretera d’arribada hi ha una raconada sorprenent, digne de veure, i d’aquí es on agafen l’aigua que porten a un abeurador i amb una bomba a unes cases, o a tot el poble, ja no ho sé. Quan anem a visitar la resta del poble ens trobem a un dels anteriors, sembla que es un dels viuen tot l’any, i ens explica com arribar a l’església i que tenen un refugi (no el tenen senyalitzat) per si volem unes begudes. Agafem poble amunt, totes les cases fins a l’església tenen cartells de perill per enfonsament, estan arruïnades completament, i la majoria sense teulada. A l’església no millora l’aspecte del poble, encara que si que ens permet entrar. S’entra passant pel cementiri, que a banda del senderó fins a la porta de l’església tot està menjat per l’herba; encara es pot veure un tros de creu (marbre o pedra blanca) trencada i a terra. A dins dona pena, sembla hi havia l’altar principal i dos capelles a l’esquerra, a la dreta dos petites sales. L’escala al primer pis està mig bé, però el trespol no es fiable. Al campanar li manca un tros de caputxa.
A partir d’aquí ve la gran errada per part meva, del dia. Des de Solanell volia pujar al Serrat de Barrerols per visitar l’ermita de Sant Domènec (o Sant Domingo), i tenia feta una traça sobre l’ortofoto, amb estones pel que semblaven rastres i altres per terrenys oberts, aquesta part junt amb el poble de Solanell ho portava imprès en una fulla, però resulta que quan enfilem amunt no me’n recordo que l’havia imprès i que la porto i mal fixant-me en el track del gps, el mapa no dona per massa, agafo un llom separat pel Comellar de Garces i quan ens adonem que anem malament, continuem pujant una mica més per si es veu alguna forma de creuar-lo, està molt apregonat. Parem a dinar, i quan acabo pujo una mica més sense motxilla, sembla que hi vaig per una carrerada, una mica bruta. Veig que si hi ha comunicació serà dalt de tot, pel que torno i els dos junts anem avall.
Veient l’horari que ès i preveient que les forces no em donaran per provar de pujar per l’altre costat del barranc, decidim agafar camí avall. Passem pel costat d’un altre casa mig recuperada, on hi han unes dones, a les que lis pregunto per la possible pujada a l’ermita, demostrant-nos que no tenen ni idea de la seva existència. La pista que baixem, que es la comunicació amb vehicle des de Castellbò, es de terra, jo em pensava que seria cimentada.
Primer ens ve de l’esquerra un camí que, sense passar per Solanell, hauríem pogut agafar al moment de creuar el Riu de Solanell. Després de la dreta el camí cap a Albet, i que per un trencall ens podria portar a l’ermita de Sant Domènec en dos quilòmetres i mig, de pujada. En aquesta cruïlla hem de parar ja que començo a estar cansat i em fa mal els genolls i els peus, continuo sense està bé.
Teníem intenció d’entrar, si no estava barrat el pas, a la Devesa d’Engonç, ja que hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, i a l’entrar al camí ens estranya que no hi ha cap cartell prohibint-ho ni cap cadena barrant el pas. Però la sorpresa més gran serà quan arribarem al lloc. Hi ha una bona esplanada enrajolada on han dos habitatges adossats, un d’ells sembla que no hagi estat habitat en bastant de temps, i l’altre no sé, però que estan bastant ben conservades per fora, i tot l’entorn net. Un altre habitatge més amunt, comunicat amb un camí per cotxes, molt descuidat. Però el més curiós, si més no, es la porta per entrar al recinte de l’ermita, que ens costa obrir-la i es que la vegetació s’ho ha menjat tot, amb herbes (majoria d’esbarzers) ben alts, i no tenim manera d’arribar a la porta de l’ermita, ja que els grans esbarzers ens ho impedeix. Tornem a la pista i de seguida la deixem pel camí vell, molt més agradable i no solà.
Quan enllacem un altre vegada amb la pista ens tornem a desviar per anar a visitar el Mas d’en Pere,  tot arruïnat i, també, menjat per la vegetació. A la part baixa i final de les construccions hi ha un tancat de fill ferro amb dos bons exemplars de cavalls de càrrega, que quan m’apropo i veuen que només me’ls miro i fotografio, entren  novament al cobert. Segurament en mig de la fila de construccions arruïnades i tapades devia haver l’ermita (no he aclarit si Sant Fruitós o Sant Antoni), però ara no hi ha forma de constatar-ho si no vens amb eines de desembrossar.
Ens empassen una nova entrada al camí vell, però al poc ens deix pujar-hi per un petit corriol. La veritat es que es molt agradable. Ens trobem un munt de grans pedres en mig del camí, que s’han de salvar passant pel damunt. Al fer-ho, em noto un petit mareig, al que no li dono molta importància. El camí es pla i està molt be, a trossos hi ha una fina capa d’herba que fa que sigui molt còmode de caminar per aquí. Com anem una mica elevats, ara ens toca baixar, que farem per un antic camí amb ziga-zaga. De seguir recte hauriem anat cap a Turbiàs i al Refugi de la Basseta. Aquí em començo a trobar que el cap em roda una mica. Per poder treure fotografies del Colomar del Tema li demano al company que ho faci. Dos ziga-zaga i ja som a la carretera de Solanell. Seguim tot creuant el pont sobre el Riu de Castellbó, per anar a pujar cap a l’església. A peu de l’escala em prenc un «energy» i amunt. Passem pel davant de l’església, hi han plafons, desisteixo de pujar a l castell, baixem pel carrer major, creuant-nos amb una nena que l’han portat de l’escola, i arribem al cotxe. Son les set de la tarda i hem fet més de disset quilòmetres i mig. Al canviar-me em bec mig litre d’aigua de tacada, i em cau la mar de bé. D’aquí cap a casa tot fent una parada al Pedra Negra per fer un petit avituallament.
Un dia molt complert, amb errada inclosa, per terreny netejat, marcat i reobert de no massa, sempre per camins antics, ja que el tros prop de Solanell per on passa la pista, dona la impressió que era el mateix que el camí vell, i la resta han marcat pel on era. La major part del recorregut l’hem fet per terreny boscà. I jo em pensava que veuria una mica els colors de la tardor, però resulta que quasi tot el bosc es de carrasca i el que no es, ara comença a canviar, no passa res per això, ja que he quedat molt content, només frustrat per l’errada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Visita a Gallicant amb un erudit del "Temple"

De resultes de la nostra caminada del 7 de gener, el Josep Maria i jo, en la que ens vam aturar una bona estona al poble enrunat de Gallicant, fet que vaig explicar en aquest blog, «Arbolí, poble i cim de Gallicant, Torre de Manuel, Arbolí», en la mateixa data, i amb les dubtes que ens vam quedar, referent a la vella construcció de les bases dels habitatges i d'una creu gravada en una de les pedres de la base d'una de les arcades, primer em vaig posar en contacte, mitjançant tercers, de l'autor del llibre «Occitans i Càtars a Montsant i Muntanyes de Prades», referent si Gallicant ho incloïa en territori càtar, però tal i com em temia no em va contestar. Com no tinc les dades de contacte de l'autor, m'he hagut de posar en contacte mitjançant tercers, i al no respondre'm m'ha quedat el dubte si l'omissió es del tercer (ho dubto) o que ell no ha cregut convenient fer-me la resposta.
Mentre, el company s'havia posat en contacte amb un erudit de l'Ordre del Temple, i avui aquest senyor, el seu cònjuge, el Josep Maria i jo ens hem arribat al poble. Hem portat el cotxe fins a uns dos quilòmetres prop i hem fet la resta a peu. No ens hem apropat més degut al fang que hi havia a la pista, per la pluja dels últims dies.
Només estar al davant sense entrar a les runes, el nostre acompanyant ja ens comunica que la nostra idea de que hi va haver una construcció més antiga i que al damunt d'aquesta es va construir el que serien els nou habitatges, es completament errònia. Ens fa saber que era la forma de construir d'aquells segles XII i XIII. Feien unes arcades de pedra molt ben tallades i que la seva base la aprofundien fins a troba terreny compacte i que la construcció del damunt ja no tenia tanta importància, ja que amb una bona base la resta aguantava perfectament. També ens recalca un fet que ja havíem notat, i es que la resta de construcció, no tot es del mateix període, si no que van fer la base i unes construccions dalt i amb el temps es va anar ampliant a mida que les necessitats ho anaven demanant. Aquesta forma de construir era típica des de Síria fins el Mediterrani, passant per Grècia, Malta, Itàlia ...
Referent a la creu els nostres invitats diuen que hi son en molts habitatges antics, i ho comparen als «Cors de Nostre Senyor» que hi ha en moltes cases. I de la inscripció al arrebossat de «PSUC» encara riem ara.
Una vegada enllestida la visita, recorrent el que era el carrer on donen les entrades dels habitatges i per la part del darrera, on no hi ha res significatiu a veure, retornem cap el cotxe, amb plàcida conversa i cap a casa.

000000000000000000000

Aiguaviva, Marmellar i Castell de Marmellar

Sant Miquel, Marmellar

Castell de Marmellar

El temps anunciava per avui que cap el vespre podia haver pluja, i que la resta del dia hi hauria sol i núvols, però la sorpresa es que abans d'arribar ja hem comprovat que la predicció no es confirmaria, ja que el viatge ho hem fet amb una mica de boira, i l'arribada amb pluja molt dèbil però pluja al fi. Aparquem davant de l'església de Sant Pere, sota un gran arbre, i dubtem de sortir a caminar o no, mentre ho decidim anem a donar un tomb pel petit poble, arribant a la part de darrera on hi ha el freixe, tot passant per davant de la Casa Gran que té incorporat un bonic estany amb ànecs. Quan tornem cap el cotxe el temps encara està tapat però amb la impressió de que no plourà més, encara que ens mullarem una mica per culpa de la boirina i la mullena.
Sortim a dos quarts i mig de nou del matí. Quan arribem a la TP2442 intentem anar per un camí paral·lel a la carretera, ja que hem de seguir per ella, anem un tros, però com està tot molt moll i aquesta pistota està bastant tapada amb vegetació baixa, fa que desistim i baixem per continuar per la carretera, perquè ens estem quedant molls, ja de començament. Deixem la carretera quan arribem a l'alçada de Cal Fustè Pons, que també es cruïlla per anar a les urbanitzacions la Moixeta i Pinedes Altes, que es per on tornarem. Aquest mas sembla que l'estan rehabilitant, al menys ja té la teulada arranjada. En bon estat i sembla que habitat es el mas de Cal Magí Pono, no en canvi Cal Pepus, completament enderrocat, sent la part que arriba més amunt la meitat de la fumera de la llar de foc. I en poc de temps arribem a Cal Pontarrí, una gran masia amb varies construccions annexes. Sembla que està habitada però potser no amb continuïtat. Hi ha maquinària que sembla està en funcionament i altre que fa temps que no treballa.
Aquí ve la primera decisió del dia, ja que hi havia preparat tres possibles opcions, la primera era un camí indicat a trossos a l'ICGC, que va pel Fondo de la Moja i que porta directament a la masia de la Moja, que em penso que està deshabitada. Como no trobo l'entrada i la vegetació aquí es molt espesa, anem a provar la segona opció. La tercera es la que m'agrada menys, ja que no podríem passar per la Moja, i no sé perquè tinc aquesta mania. Entrem al camí que porta a la tercera opció, i que a la seva entrada es per agafar la segona, i veiem que venen quatre excursionistes, lis pregunto si saben si el camí nostre es possible, i ens contesten que no ho saben ja que es la primera vegada que passen per aquí, intercanvien unes poques informacions i ens acomiadem, El que hem de fer es seguir el tallat que hi ha per passar una línia elèctrica, on hi ha un sender (més aviat un rastre), amb una bona sifonada. El problema que ens trobem es que l'entorn està molt moll, i el rastre enfangat. Trobem un tros del camí de la primera opció, que creua, però es impossible seguir-lo, encara tenia l'esperança que al trobar-ho el podríem seguir. La pujada es fa feixuga, però s'aconsegueix com calia esperar. Arribem a una pista i després ens desviem a la dreta cap a la Moja, però resulta que està habitat pel que no ho podem visitar. Ens trobem al propietari i tenim un petit intercanvi d'impressions. Retornem i deixem a l'esquerra per on hem arribat i seguim recte. Pugem a visitar Cal Jaumet Esquerrà, molt deteriorat i molt menjat per la vegetació.
Una mica més amunt, al Collet, ens parem a esmorzar, envoltats per la boira. Està ple de trossos de cinta i deixalles de l'empresa Elecnor, una bona porcada. Des d'aquí quasi no es veu Marmellar però degut a la boira, ja que el tenim molt a prop. Una vegada tenim la panxa contenta baixem cap a Marmellar. El camí baixa suau, dona la impressió de ser camí vell de bast, i ens adonem que hi ha alguns pins morts, que estan amb el tronc totalment negre com si fossin cremats, però son pocs i escampats, pel que no creiem que sigui per un petit incendi, i encara no ha nevat perquè sigui efecte de la neu. Quan arribem a una pista, després de creuar uns antics camps de conreu ara abandonat, i veure a un nivell una mica superior, la continuació de l'antic, ara perdut, ens trobem unes cintes en mig del camí, que barren el pas, i a la pista unes altres que indiquen la direcció correcta d'alguna cursa o marxa. Es impresentable, ja no hi ha prou amb les deixalles que deix la gent sense recança, que ara també ho fan els organitzadors de marxes i curses.
El poble abandonat i enrunat de Marmellar està compost per dues zones ben diferenciades, la part de dalt amb un pocs habitatges (difícil saber quants), amb l'església i cementiri en mig. Sembla se que en aquesta part superior vivien els habitants més acabalats. Hem pogut entrar a dos, un encara conserva una part del pis superior, i l'altra sense gens de teulada ni pis superior. L'església encara conserva la torre en peu, i sembla que encara es pugui pujar al campanar, encara que nosaltres no hem gosat. Tot el conjunt que queda en peu no crec que aguanti massa anys. Al cementiri hi han bastants ninxos, ara buits. Els lamentable les pintades a les parets, però ja estic massa acostumat a veure-les a tot arreu, més difícil es d'entendre que al plafó on explica l'església, hi hagi una cara pintada. Hi ha una incultura manifesta que es visualitza en tots els àmbits, no cal dir que en llocs com aquest no podia ser menys. Mentre estem visitant l'església (Sant Miquel) comença a ploviscar, malpensem però la veritat es que dura poca estona.
Quan anem cap l'altre banda del poble, ens creuem amb una furgoneta matricula de fora de Catalunya, amb quatre persones, i ens saludem. L'altra banda segons vaig llegir es va abandonar quan un gran foc als boscos de l'entorn va arribar al poble i ja no van poder recuperar-lo, amb l'afegit de que ja quedaven molt pocs habitants. El poble està en pendent, amb un carrer que baixa amb entrades a les cases de banda i banda. Es curiós que de les que hem pogut entrar (la majoria) quasi totes tenien al costat de la cuina i la llar de foc, un forn. Un pou d'aigua hi ha en mig de la pared d'un marge que feia d'entrada a dues cases, però eixut. També hem vist aljubs, i de la majoria un petit habitacle annex, potser per l'animal. A baix de tot un gran paller, sense teulada, i amb les parets a ran del que era l'era, que podria ser que fos comunal. Sortim del poble, amb l'anima una mica encongida de pensar en quina vida portaven ens nostres avantpassats, ja que aquest lloc, com molts altres, eren deficients en vies de comunicació.
Agafem un sender, per dirigir-nos cap al Castell de Marmellar, que encara que tingui el mateix nom, s'ha de trescar una mica per arribar-hi. El camí estret i bastant bonic, argilós i una mica enfonsat pel pas de les btt, fa que amb la mullena que hi ha, sigui molt relliscós. Arribem a una pista i creuem la Riera de Marmellar, i ens ve una curta però dura pujada, per tornar a baixar per pista ampla però ple de pedra solta, que fa que ens sembli més llarga de la realitat. Després de dues munta-baixes curtes ja planegem a la recerca de la, tornem, dura pujada al castell de Marmellar. Del castell poca cosa queda. A l'entrada es pot veure restes de l'empedrat. Els murs exteriors per la banda que era més accessible sembla que es conserven, encara que mig tapats per la vegetació. On era l'entrada s'endevina on estava la porta. Dalt del que era pròpiament el castell es conserva una paret amb merlets, espitlleres i el camí de ronda. L'absis de l'església (també Sant Miquel) feia de torre. Es incomprensible que per aguantar una paret al costat de l'església ho hagin fet amb totxanes i arrebossat (que està caient) donant un fort mal d'ulls. L'església petita, plena de pols, amb arranjament no del tot lògics, però com no hi entra gaire llum no s'acaben de veure massa. Nosaltres ens adonem perquè a dins aprofitem per dinar i la vista s'acostuma fàcilment a la foscor. Hi ha unes pedres tallades i soltes al terra, amb inscripcions, que no entenem. Des de l'esplanada del castell hi ha una maca visió de l'església del poble. El temps encara continua una mica fred però la boira ha marxat i encara que queden núvols, aquests estan lluny, però força negres.
Retornem per on hem vingut per travessar novament la Riera de Marmellar. Anem a visitar una estranya construcció que en principi ens pensàvem que eren habitatge provisionals per els possibles treballadors de la cantera que va existir al cingle d'on està assentat el castell, encara que sembla que son d'èpoques bastant allunyades entre si. Les instal·lacions estan destrossades, s'endevina on hi havia una cuina, on estaven els serveis (dos habitacles) i diferents cambres però massa petites per ser dormitoris. Quan creiem que hem finalitzat la visita, sense entendre que es, no veiem massa clar quin camí hem d'agafar, hi ha sender clar i pista que surt del mateix lloc, el gps em marca el track pel mig dels dos. Agafem la pista, al poc taponada per un munt de tubs de ferro amuntegats, davant d'un caseta d'extracció o regulació d'aigua, amb tanca de filferro. Aquí veig pel gps, que segurament serà pel sender. Tornem a agafar-lo, passant pel costat de la construcció. Al finalitzar la paret veiem unes escales d'obra, les pugem i sorpresa, a la teulada hi ha una gran piscina abandonada, on les herbes estan creixen al seu fons. Pensem quin disbarat es fer una gran piscina en mig del no res. A un costat tenim una muntanya amb el castell, a l'altre i bastant amunt uns urbanització, però amb una comunicació nefasta. Un altre construcció malbaratada, però aquesta potser no s'han pagat amb fons públics.
El camí comença molt bonic, de sobte trobem un tub metàl·lic que creua, sembla ser que porta aigua a la caseta de la pista. Pocs metres endavant trobem un altre tub, aquest més ample i de material actual, no entenc d'això (com de moltes coses). Aquest segueix més o menys per mig del camí que anem, dificultant una mica el pas. També trobem arbres caiguts. Dos o tres camins que marxen a la dreta estan completament tapats amb branques, un amb un cartell de prohibit el pas, ja que van cap a Cal Caterí. Pel mig del camí hi ha munts de branques tallades que també dificulten el pas, incloent un arbre i moltes branques, on han obert un pas alternatiu, no agradable, en comptes de netejar i reobrir el camí. En un dels munts de branques tallades en mig del camí han deixat les eines per fer-ho, i ja fa temps perquè les branques estan bastant seques.
Deixem a la dreta una entrada a les Pinedes Altes, i de seguida arribem a una pista que es la Carrerada de la Riera de Marmellar. Deixem a l'esquerra una represa i al creuar la riera, a gual, es veu les restes del que va ser un pont, que es va emportar algun aiguat. A la dreta i a nivell elevat tenim les urbanitzacions de Pinedes Altes i a continuació, la de la Moixeta. Quan trobem l'entrada de la Moixeta i a la dreta hi ha la Cova de la Moixeta. No pugem a veure-la ja que la pujada, encara que curta, es una mica dificultosa, i ara ja comencem a estar una mica cansats. No fa massa estona que anem per asfalt, però que continuarà fina a l'arribada. Arribem a Cal Fuste Pons, on enllacem amb el camí del matí. Arribant al poble el tornem a visitar per fer unes poques fotografies que no hem fet de bon matí, ja que ploviscava. Llàstima que el bar-restaurant tanquin a les cinc. Arribem al cotxe a dos quarts de set després de quasi disset quilòmetres. Agafem el cotxe i ens anem cap a casa, aquesta vegada passant per Vilarrodona a prendre un cafè, amb l'agreujant que ens emboliquem  per sortir del poble, fet que ho aconseguim, posant en marxa el gps del cotxe.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Salo, vèrtex de Ca l'Ase Negre, Claret dels Cavallers, Salo

Dolmen de Fossa del General

Sant Pere, Claret dels Cavallers

Avui a estat un  altre dia del que hem quedat molt contents tenint en compte l'errada que hem tingut al començament. En Josep Maria i jo ens hem anar a Salo (Sant Mateu de Bages), a fer un tomb que hem extret d'internet, encara que com la majoria de vegades ho arreglo al meu gust, aquesta vegada allargant-lo fins el vèrtex geodèsic de Ca l'Ase Negre, anar i tornar.
Arribem, aparquem a la mateix entrada de Salo, ens preparem i sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí. Ja es de dia i fa fred, pel que ben tapats agafem un camí que surt del costat dels contenidors de brossa, on a l'entrada hi ha un pal indicador amb una fletxa que posa Castelltallat. Passem pel costat d'una petita edificació d'obra tancada amb porta metàl·lica i pany, tot indica que es per regular l'aigua. L'entorn es obac, estem passant entre les obagues de Salo i de Cal Gavarra. Va pujant de manera tranquil·la, i es veuen marques de passar btts. Anem seguint GR, em penso que el 3, però no crec que tingui massa importància quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats on el camí passa per la vora, però on també està sortint el cereal es on tenim la fallada del dia, per cert al final ens donarà una alegria.
Quan arribem al començament de la segona parada veig un rastre a la seva vora que va en la direcció correcta, el seguim, en fixo que anem separats del track, que va més a l'esquerra, una o més parades avall, però nosaltres seguim a l'espera que al final de les parades s'ajunti. El rastre que seguim en realitat es un solc del mateix terreny, quan ho veiem clar baixem a la parada de baix i d'allí a un camí no massa transitat, però bo i agradable. Aquí ja veiem que el camí del track està a uns 80 metres separat, però a cert desnivell, decidim seguir per aquest bonic i emboscat camí i veure on peta, Amb tot això hem deixat a la dreta, unes parades més amunt una llarga granja de porcs, amb la seva olor característica.
Quan arribem a una pista ens parem a mirar gps i mapa, i el company s'adona que si estem on ens sembla podem fer el tomb a l'inrevés, ja que em sortir a la pista de baixada, i que en comptes de fer la baixada per pista ampla i apte per cotxes haurem fet de pujada un agradable camí. Estic completament d'acord, ja que té raó, però espero a arribar al primer waypoint per estar completament d'acord on som. Aquest ens costa de trobar, es el Dolmen de la Vena, està en un petit turó amb terreny descompost i amb vegetació baixa. Estem en un terreny molt ocupat pels conreus de cereal i amb poca zona boscosa, però aquesta sembla que podria haver estat afectada per algun/s dels grans incendis del 1994, 1998 i 2005 que van cremar una bona part del Bages i Solsonès.
Continuem per pista i passem per la masia de la Vena, que està datada amb 1716, encara que hi ha parts mes noves. Dona la impressió que està habitada. Quan ens apropen ens venen a rebre tres gossos que tot bordant no dona la impressió que defensin massa les pertinences. Darrera hi ha una gran bassa. Quan sortim de l'entorn arriba a la casa un cotxe d'on baixa el que podria ser el pagès, de lluny ens saludem, i nosaltres seguim marxa. L'olor desagradable dels fems es fa encara més palès.
En un cruïlla parem a esmorzar, a la recer d'un arbre mig solitari, encara que el fred es deix sentir. Una vegada finalitzat seguim marxa, i abans de trobar el Camí del Pont de les Dues Aigües a la Creu Grossa, trobem a l'esquerra el Dolmen de la Fossa del General. Sort que havia posat que el gps m'avisés del lloc, ja que a l'anar per pista estava bastant convençut que ens ho empassaríem. Passem a tocar la Caseta de l'Oliva, una casa rural ara tancada però ben conservada i amb els camps conreats. Ens toca anar per pista de cotxes. Passem Cal Marc, datada al 1729, però amb unes quantes reformes. També més o menys conservada i camps conreats, però sense ningú. I d'aquí ja ve la pujada on hi ha vèrtex. S'ha de creuar camps conreats, no hi ha solució, pel que busquem per on ens sembla que farem menys mal, per les vores i creuant només als llocs necessaris, i buscant el tram més curt. Fem les fotografies ràpidament, ja que el fred es deix sentir, Fa una mica ha sortit el sol però no calenta, i els núvols a l'horitzó son ben foscos, però res fa esperar pluja, i això que seria molt benvinguda en aquests camps.
Retornem, passem un altre vegada Cal Marc, i ens desviem recte, per topar-se amb la Cabana, un altre casa rural, molt bonica encara que tancada, deu ser per les dates que som. A prop a l'esquerra dins del camps conreats veiem un pou d'aigua, ben conservat. A la llunyania veiem un tractor llaurant uns camps, però que el tractorista baixa de forma continua del tractor, fa alguna cosa i torna a pujar, ell sabrà. Hem d'anar amb compte ja que aquesta pista l'hem de deixar, per un camí molt perdut que baixa unes parades i després per un rastre a anar a buscar una antiga pista que arribava a la parada i que ara el seu entronc està completament tapar pels esbarzers. Aquesta antiga pista està molt tapada amb una vegetació baixa, quasi mig metres de fenàs, amb un petit rastre, ara en mig, ara en una vora, que fa que encara que sembli que s'ha de perdre del tot, no es gens dificultosa de caminar. Des d'aquí fins trobar el camí de vinguda, als camps de Davant Salo, es quan més es contempla el paisatge que en el seu dia va estar cremat, no es veu el negre deixat al cremar perquè deu fer ja uns quants anys, i uns pocs pins que aïlladament intenten tirar amunt.
Creuem la Riera de Coaner, a gual i sense aigua, i agafem un altre pista per cotxes. Anirem paral·lels a la riera. Sentim un gran soroll d'aigua, on hi ha un gran canyar, però es impossible arribar per la quantitat d'esbarzers que hi ha, sembla ser que deu haver alguna generosa deu. Deixem a la dreta el Hort de la Vena, amb hortet i bassa, que agafa l'aigua de la riera. A l'esquerra les runes del que era un forn d'obra. A la dreta l'Hort de Cal Serra, amb petita bassa i barraca no massa en bon estat, segons sembla vista de lluny. Ens desviem per pujar a Claret dels Cavallers, creuant la Riera de Coaner, a gual, per un pas cimentat però amb aigua, poca, corrent pel damunt. Es veu que el forat  per sota deu estar bastant taponat.
Que es pot dir de Claret, més val mirar aquí, aquí o aquí. Amb tot això un té molt de material per saber una mica de l'historia. El que si que puc dir, que, encara que en el seu temps només hi havien dues cases, molt grans, amb moltes dependències i annexes, Can Ferrer i Can Serra, en els mapes de 1990 de ICC i en el estudi indicat abans, posa Cal Ferrer a l'entrada i Can Serra al sur, en canvi als mapes actuals de ICGC els indiquen a l'inrevés. No sé quin deu ser correcte. El conjunt que està més al sur està en estat ruïnós, i part enrunat totalment. L'altre i en la part on s'arriba està molt ben conservat, no així a la part de darrere amb confluència amb l'altre. Tenia un petit carrer entre els dos amb diferents portes d'entrada, les d'una. mig be, encara que amb clivelles a les parets i l'altre amb portes tancades però en estat deplorable, sinó arruïnat. Hi ha dates al damunt de totes les portes que son entre els anys 1600 i 1700. Als de que estan mig be, hi han gravacions en les portes de fusta, entre elles ens ha semblat el símbol marià. I si a Gallicant ens va sembla el PSUC aquí ens ha semblat el PSC, però no creiem que corresponguin a la política actual, però està clar, no som entesos. Al que devia ser pallers d'una o de les dues cases sembla que les hagin habilitat, i en una, sembla que viu algú, sortia fum per la fumera, amb cotxe a la porta i gos que ens ha vingut a visitar dues vegades. Un habitatge mes o menys conservat adossat a un de ruïnós a quasi tocar els possibles pallers, l'ICGC li diu Ca L'espinac. A la part de darrera on les dos grans cases formen un sol conjunt, com el terreny està a un nivell molt inferior, es veu unes grans parets amb uns contraforts impressionants.
A més de les dues grans cases, hi ha les restes del castell, amb parabòlica inclosa en les molt poques pedres que queden, i l'església de Sant Pere, amb façana una mica clivellada; al costat el cementiri, amb una creu en mig. El conjunt del castell i l'església amb les cases no hi ha comunicació directe, si no es per una portalada que no es segur que estigui oberta.
A una petita plaça que forma l'església i les dos cases, en uns bancs de pedra aferrats a la paret, ens asseiem per dinar. Després seguim ruta. Hem de retornar una mica, a creuar la Riera de Coaner, i remuntar la pista d'abans, per agafar el GR, que en aquest tros es una pena del despintat que està. Ens fa pujar per el rastre de les torres d'electricitat, i quan arribem a una pista, veig que per la dreta hi havia un possible sender que pujava fent esse, i no el nostre que pujava a la directa, i que de la pista d'abans, una mica més amunt, venia en pista fins aquí. Però com ho hem fet bé, cap problema. Continua fent una mica de sol, però continua sense escalfar. Aquesta pista, retocada de fa poc, puja amb fort repetjons, creua uns camps encara no sembrats, i agafa un senderó solà molt bonic, que arriba a un altre pista prop de la Masia de la Vena. Ara, primer per pista nova i després per pista vella agradable, i després de fer parada a les runes de Cal Carrasco, menjat per la vegetació, arribem on ens hem despistat aquest matí, veiem un pal de Gr que no havíem vist. Ara per ara crec que ha estat millor el tros nostre que el del track que portàvem. Repetim tros fins a Salo, on entrem per visitar el poble, l'església de Sant Pere i Sant Feliu  i veiem que no queda res del seu castell.
Arribem al cotxe a un quart i mig de cinc, després de fer setze quilòmetres i mig. Amb cotxe parem a Súria, que em porta records de fa uns quants anys, a fer el cafè i cap a casa. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Arbolí, poble i cim de Gallicant, Torre de Manuel, Arbolí

Gallicant

Torre del Manuel

Avui ha estat un dia molt interessant encara que no hem aconseguit tots els objectius proposats, en canvi hem obtingut un premi inesperat. Hem arribat a Arbolí, hem aparcat al davant del restaurant, que per cert ara està en venda, i hem sortit a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. La sortida avui es pot dir que ha estat a trenc de l'alba. Pugem cap a la part alta del poble i ens dirigim cap el camí de Sant Pau. Ja es de dia però la llum encara és escassa.
Anem pujant pel camí que era empedrat i ara ho està a mitges, deixem a la dreta el camí que va a connectar amb el Gr i on hi ha varis llocs aptes per practicar l'escalada, i arribem a l'ermita. Mentre fem fotos de la façana i de l'interior ens passen dos excursionistes amb dos grans gossos. Seguim amunt fins el Maset del Nadal. Primer es passa a tocar una antiga bassa. L'ultima vegada que vaig passar per aquí, el maset encara estava mig en condicions, això si, les portes obertes. Ara per dins està completament destrossat i han fet foc en varis llocs, o sigui tot ple de runa. Davant del maset es distingeix l'antiga era.
El tombem i darrera hi ha un petit magatzem, on veiem una molt petita placa solar penjada d'una finestra amb un fil que porta dins. Quan ens acostem sentim que a dins hi ha una radio encesa, en surt un home, dona tota la impressió que es un «sense sostre» i ens indica el camí per anar a Gallicant, i que per on nosaltres agafàvem no hi ha res. Sense voler discutir, ja que el que volíem agafar també enllaça, anem per on ens diu. No anem a buscar el Collet dels Colls, sinó que seguim el Pr que va Siurana.
Poc després de deixar un recol·lector d'aigua al creuar el Barranc de la Polla, deixem el Pr i agafem un senderó a la dreta. Per la poca gent que deu passar encara es molt transitable. Per una pista i després camí de carro passem pel Mas del Cucut, enrunat, però amb una barraca bastant nova a la seva vora, però deixada totalment. Tot l'entorn està abandonat. A l'altre costat de la parada hi ha les runes d'un altre barraca, datada al 1979, on a la seva vora hi han dos bidons que en el seu dia devien recollir el aigua de la pluja que relliscava per la teulada. Al final de la parada es veu una balma, ens apropem i resulta que està tota plena de deixalles. Seguim per camí de carro, deixem a la dreta una bassa metàl·lica, no mirem si hi ha aigua, i arribem a la font del Grau (creiem que es aquesta), amb una petita bassa que recull l'aigua i una caseta d'obra, on pensem que deu haver algun motor. A toca hi ha un bassot, més gran que la bassa, ara només humit. L'aigua que surt de la bassa potser havia d'anar al bassot, però ara s'escorre pendent avall.
El camí, ara pista, el seguim un petit tros, per deixar-lo per un corriol a la dreta, molt maco que ens porta directe al costat del magatzem de Gallicant. Ara que estem en terreny obert notem el vent que molesta de fort, encara que per sort no es gaire fred, el sol encara no l'hem vist.
Aquí a Gallicant tenim la gran sorpresa agradable del dia. El que era el carrer que passava per davant de les cases, l'han netejat quasi tot i ens permet xafardejat per dins de les runes, amb el compte corresponent. Referent a Gallicant val la pena de llegir la pàgina del blog de «Muntanyes i Camins». Les runes deixen veure que eren set els habitatges adossats i que al menys en cinc d'ells, els habitatges estaven edificats al damunt d'unes construccions molt mes antigues. Encara es conserva arcades i pilars amb pedra molt ben tallada, i on un dels habitatges tenia tres fileres d'arcades que es conserven bastant be. Es diferencia molt aquestes arcades i pilars dels que son posteriors, aquests amb pedra no tant ben tallades i arrebossades. En un dels vells pilars es pot veure gravada una creu, que segons el poc que he llegit deu ser una creu càtara, però que s'assembla molt més a una creu templera. No tinc ni idea si els templers van estar aquí. El que es segur que o càtars, templers o altres similars van ser els anteriors ocupants del que després seria el poble de Gallicant.
Per dins de les cases es pot endevinar llars de foc, fumeres, cuines, aljubs, forns, etc. On diuen que hi havia la font, que es en front de les cases, i al costat d'una petita barraca, ara sense teulada, no es pot veure ja que està completament cobert d'esbarzers i altres.
Una vegada efectuada la visita ens anem a pujar al cim, es un vèrtex geodèsic i no el tinc catalogat com a fet. De començament no agafem el sender trillat, agafem un rastre del que sembla era l'antic camí que surt de la cruïlla de pistes, i va paral·lel al que es el GR., però poc a poc es va fent laboriós caminar per ells, per la vegetació, no alta, i encara que es veu clar per on anava es complicat seguir, pel que agafem un rastre difús que puja, aquest es va dividint i seguim pel que ens va semblant millor. Veiem que no anem pel camí correcte però tampoc es dificultós anar passant, fins que trobem el camí que puja i que surt d'una petita parada de baix. En aquest últim tros trobem les restes d'un llibre, una guia de muntanya de les muntanyes de Prades, que algú la deu haver perdut. Està completament inservible. Una mica més amunt de quan hem trobat el camí correcte parem a esmorzar.
Mentre esmorzem i reposem encetem a parlar del tema del dia, política de casa nostra, i encara que defensem posicions ara molt enfrontades, les converses (com sempre entre nosaltres dos) son civilitzades, sense escarafalls ni res que es sembli, i sempre acabem de forma plàcida. Una vegada alimentats seguim amunt. La pujada es continuada i en alguns moments no suau, però amb calma s'arriba a quasi tot arreu, i aquí no podia ser menys. Al tros final hi ha algunes petites raconades molt obagues, i en una havien fet un petit tancat que ara ja està desfet. El primer que veiem al arribar al cim es un naixement, que per molt que sigui tradició, aquesta ja comença a ser impresentable, a la meva opinió, ja que cada vegada queden menys muntanyes sense el seu naixement. A quasi tocar està el vèrtex geodèsic, on ens fem les fotografies corresponents.
Seguim marca, ja que encara ens falta bastant, i baixem cap els Colls. A quasi arribar hi ha un remolc abandonat, i aquest i l'entorn dona la impressió d'haver estat un lloc fet servir de «picador». Agafem una vella pista direcció nord-est, per anar-nos cap als Prats. Aquesta pista ara en desús, poc a poc es va tapant, sobre tot a partir de la primera ziga-zaga, i encara que anem amb una mica de recança, no sigui que se'ns tapi, es deix passar. Sempre de baixada suau Creuem la Canaleta i arribem als Prats. La font es difícil localitzar, i ho fem per que surt aigua a nivell de terra, encara que minsa, i aquesta corre suaument per la poca pendent de la pista. Es impossible veure al estar darrere d'una barreja de canyes i esbarzers secs. A quasi tocar hi ha la bassa, amb aigua, el pi amb una taula a sota feta de roda de carro, i el maset ja arruïnat amb la vegetació que se l'està menjant. Una mica més avall hi ha un magatzem exacte com el de Gallicant, i perdut entre la vegetació a l'altre costat d'una parada, una bassa mitjana feta d'obra. Es pot endevinar el clot si arribes a veure, com m'ha passat, un petit tros de la pared de l'est.
Des d'aquí intentem enllaçar amb la pista per anar a visitar la Torre del Manuel. Me'n recordava que no hi havia camí, però l'altre vegada amb l'altre company ho vam enllaçar. Per una errada en l'estudi del lloc, les distancies i desnivells, per la meva part, decidim anar enrere i agafar la pista, encara que donem un retomb. Estàvem a 120 metres en línia recte i segur que ho hauríem fet, però no té més importància. Quan hem de deixar el GR i agafar la pista que ens portarà a la torre, tinc un altre confusió i tallem per un rastre, primer, i després al dret, sense problema, però fora de la pista bona.
Quan estem arribam a la torre, diem que no cal pujar, però millor apropar-se per veure-la millor, ja que cada vegada queda més tapada pels alts arbres, i apropant-se apropant-se ens trobem dalt. Només queda un tros d'un cantó que s'enlaira altiu. Ens figurem que des d'aquí havia d'haver bona visió amb Siurana. Seguim camí avall, i veient l'hora que es, els dos hem d'estar aviat a casa, decidim retallar i no anar a les Pinedes (actual Castillejos). No sé com es el camí que teníem previst, però el que agafem, tot retallant, puja fort. Per suportar la pujada ens emboliquem a tornar a parlar del tema del dia, amb idees contraries, però com ho fem civilitzadament no passa res. Al Pla de les Vaques, quan trobem el camí que va a Gallicant, havíem d'anar uns metres a l'esquerra per agafar el Camí d'Arbolí a la Mussara, però no em fixo i anem a la dreta, que ens porta als Colls, d'allí al Collet dels Colls i agafar el Gr cap a Arbolí. A poc d'entrar a aquest camí parem a dinar. El camí fins a Arbolí era de bast, molt ben empedrat, amb bones esses, però ara està molt desfet i atorrentat.
Arribem a Arbolí a un quart de cinc, després de fer més de tretze-quilometres, en un dia amb fort i molest vent, sort que hem anar bastant arrecerats i emboscats, però amb no massa fred. A Arbolí no hem trobat cap bar obert pel que ens hem anat cap a casa sense la beguda finalitzadora de la caminada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Conill (Tàrrega)

Conill

Mare de Déu del Roser

Avui ha estat un dia de visites turístiques, però estar clar, no de les que acostumen a fer els turistes, ja que ens hem anat a visitar el poble enrunat de Conill, que pertany a Tàrrega i després l'ermita de Sant Llorenç del Bos, que pertany a Picamoixons (Valls). Per això el Josep Maria i jo ens hem trobat i carretera endavant. De Claravalls a Conill hem anat per pista, al començament asfaltada però per poc tros, i després de terra de molt bon circular. Hi han dos cruïlles que podrien ser dubtoses si no has passat mai, però jo ja vaig anar un altre vegada i m'he recordat molt bé, encara que a la segona he dubtat uns segons. L'altra vegada com anava sol, quan vaig estar al davant vaig fer un parell de fotografies i no vaig voler entrar-hi, i avui la intenció es fer-ho. Primer explicaré la meva versió del que hem vist i després faré un extracte del que he llegit a diferents pàgines d'”inet”.

Conill està situat als Plans de Sió, una sub-regió de l'altiplà de la Segarra, però que pertany a l'Urgell (aquesta divisió de Catalunya es inconcebible). Ens anem cap allí i aparquem una vegada passat la Pallissa del Calvet, on ens sembla era l'entrada d'un camí. Retrocedim fins a la pallissa ja que ens ha semblat que del seu davant sortia un camí vell cap a Conill. Aprofitem per visitar-la, està enrunada, conservant encara quasi senceres les quatre parets, no així la teulada. A la part de darrera ens sembla que hi havia un habitacle que era quasi tan gran com l'altre, però que per eixamplar el camp de conreu, les pedres caigudes de les parets i del sostre les han anat espenyent, junt amb molta terra, cap la paret de la pallissa. Entre mig de que està en peu i el possible desaparegut sembla que hi havia un aljub, amb un possible recollidor d'aigua. En una de les curtes parets es veu el començament d'una columna de pedra que era el marc d'una porta, amb un tros de frontissa de ferro quasi enterrada. Segons he llegit en aquesta gran pallissa es on tot el poble guardava el gra.

Una vegada enllestida la visita a la pallissa i per un antic camí que surt del davant mateix i va ben recte ens dirigim al llogaret, el camí deixa veure que era un camí empedrat i que devia tenir quasi tres metres d'amplada. Recte tal i com arribem no hi ha entrada al recinte, que dona la impressió que era una vila closa, i que després hem comprovat, amb dos entrades segures i un altre possible. L'estat es completament patètic, però deixa veure uns quants detalls, segur que estudiosos en trobem molts més. A banda d'una part bastant nova, que per cert també està ruïnosa, el grup de cases (sembla que 2) que estan més al nord té l'entrada per l'est i s'ha de passar una gran esplanada, on sembla hi havien pallers i/o corrals, sembla la part més vella. Sembla ser que damunt d'unes runes, pedres grosses amb alguns petits contraforts, es va edificar les cases, amb pedres més petites. La curiositat es que per dins, s'ha d'anar amb molt de compte, hi han partions amb encadellat ceràmic i ciment, inclús partint habitacions amb sostre ovalat. Un altre es que les escales per pujar als pisos eren de lloses de pedra i aquestes han estat arrancades, deu ser perquè la gent no pugi i puguin haver desgracies, encara que algunes d'aquestes lloses estan amb molta runa al peu d'on era l'escala hi ha una escala que el tros de baix està net i sembla que les lloses les han pres. Sembla que per aquí no es pugui comunicar amb la resta, fet que ens estranya molt.

Sortim per la resta de la portalada que hem entrat, queden les columnes però no senceres, i voltegem per l'est, on trobem primer el cementiri vell, i la part de darrere de l'església, Mare de Déu del Roser. Aquesta església s'està badant per tot arreu. La porta es de fusta, molt malmesa, i està tancada amb un cadenat. Aquí al costat hi havia un altra portalada que donava a un altre pati. Poc en queda de les columnes, amb les restes d'un forn i el que possiblement eren 2 o 3 cases. Les del front conserven l'estructura, però per poc temps. A la esquerra hi han dos portes que donen a un o dos habitatges, estan una mica millor però no creiem sigui gaire salvable, que possiblement siguin molt més noves de les anteriors. A la porta hi ha la data de 1917. En una d'elles hi ha una gran tina, sota el terra de la primera plana, sort que es quasi a l'entrada ja que no està tapada, Més a l'esquerra corrals i/o pallers. Munts de runa per arreu. Aquí ens fixem les cases del primer grup donen aquí per la seva part de darrera i que una porta d'una d'elles dona al gran patí comú, però que no com la seva entrada principal. Es curiós com es veuen els vàters dels segons pisos, ja que estan afegits a les façanes, i amb les parets amb encadellat ceràmic.

Segons he llegit hi havia una creu de terme al Camí d'Altet, on havien posat un clau geodèsic a la seva base, però com ja li havien robat el capitell i part de les pedres de les grades, la van desmuntar i ara es pot veure al Parc de Sant Eloi de Tàrrega (aquí ->), junt amb la premsa d'oli. La creu estava declarada Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, junt amb una portalada (?), la tina i l'església.

Una mica d'història a l'Enciclopèdia Catalana.

Interessant llegir l'article del Wikipedia on s'explica una mica de l'historia, dels projectes que rehabilitar-lo i que no s'han pogut o volgut portar a terme, i de l'última adquisició pels propietaris del llogaret de Fonoll: 

“Conill va ser habitat des de temps remots. Es va esmentar l'església del poble en un document de 1151. L'antiga església es va construir el 1702. La resta del poble es compon de cinc grans cases construïdes al segle 18, anomenades Cal Pont, Cal Palou, Cal Frare, Cal Cinca, i Cal Vilafranca, segons les famílies que hi vivien i treballaven, i edificis relacionats, tots els que envolten la petita plaça del poble.Un acord entre les cinc famílies va impedir l'addició de més edificis al poble ...”

Referent a l'última compra, també aquí (aquí ->;).

Per saber com estava a l'any 2011, i entendre millor el que es veia, ara no es veu igual ja que està molt més deteriorat, es imprescindible entrar a la pàgina web de “Habitantes de la Nada”.

Per acabar-ho d'adobar l'entorn està amenaçat per la possible construcció d'una planta de tractaments de residus (aquí ->).

Després de la visita la llogaret arruïnat a trossos i els altres enrunats ens hem anat al cementiri, més nou, a poca distancia dels habitatges i de camí de tornada cap a Claravalls. També està abandonat, encara que l'estructures dels panteons continuen en bon estat. Han tret als difunts i segurament els han portat al cementiri de Tàrrega, que es on pertany el despoblat, fet que jo no acabo d'entendre, deu ser per que soc poc religiós, però si estaven aquí perquè no els podien deixar?. Segurament deu ser perquè els familiars puguin l'1 de novembre de cada any anar a saludar als parents morts (perdó si ho troben irreverent, però es la meva manera de pensar).

I per finalitzar la meva crònica només dir que avui el dia estava una mica emboirat i que la lluminositat no era de les més optimes, i que ja em penso d'on ve el nom, per que amb la quantitat de caus i excrements de conills, acompanyats per un gran quantitat de cartutxos que hi han escampat queda demostrat l'origen del nom. Al meu entendre.

Al arribar a Claravalls ens hem anat al Bar Aleix a fer un bon esmorzar, ja que la fam ja començava a fer-nos ronroneixar els estómacs. Després hem seguit fins a Picamoixons a visitar l'ermita de Sant Llorenç del Bosch, cada vegada més encerclada per una gran pedrera, però això ja es un altre historia (aquí ->).

Esmorzar al Bar Aleix de Claravalls.

00000000000000000000000

Llordà, Castell de Llordà, Siall, Mare de Déu de la Posa, Parc Cretaci i Llordà

Llordà i el seu castell

Mare de Déu de la Posa

En Josep Maria i jo ens hem desplaçat fins al poble de Llordà, que pertany al terme municipal d'Isona i Conca Della, per fer un tomb per les seves rodalies, amb varies fites marcades a fer. Es un tomb que el Joan Josep ja em va recomanar l'any 2012. Arribem a Llordà, ens preparem i sortim quan manquen 5 minuts per tres quarts de nou del matí. El dia s'espera bo encara que a aquest hora fa una mica de rasca, però no ens tapem ja que pensem que la frescor se'n passarà tot caminant. Hem deixat el cotxe a l'entrada del poble en una petita esplanada a la dreta, deixant la visita per la tornada, encara que la previsió es tornar per la carretera, des de la C-1412.
Només sortir trobem un pal indicador on una sageta ens diu que al castell 30 minuts, que es per la pista cimentada, i un altre que 50 minuts pel camí vell de Siall. Jo vaig estar mirant a l'ortofoto i em va sembla veure rastres des d'aquest camí fins al castell, pel que l'agafem ja que encara sigui per un tros, sempre es molt agradable caminar per camins vells que per pistes cimentades. On més o menys tinc marcat que surt el rastre cap amunt, efectivament trobem un i ens dirigim per ell. Al poc veiem que aquest rastre té poc avenir, i es van succeint diferents petits rastres de mala petja, a diferents nivells, on hem de fer passes al dret per anar-los agafant, fins que estem sota mateix del castell i l'última pujada ha de ser per terreny descompost i amb molta inclinació, que fa que desitgem haver anat per la pista. Precisament en aquest tros trobem incivilització (una llauna buida de cervesa i restes d'obra que deu ser de la restauració). Però una vegada som a la pista, res més a dir, ni pensar que hem patit una mica. Aconsello des de Llordà pujar per la pista. Baixem una mica per ella, per veure el poc que queda de l'església de Sant Sadurní i d'una de les tres torres que hi havia en aquesta part del castell, no se veure cap rastre de la col·legiata. Entre el que queda de l'anomenat i l'entrada al recinte del castell, barrada per una porta metàl·lica, hi ha un clau geodèsic prop de l'estimbat, que aconsegueixo trobar (la fotografia ha quedat penosa) i al costat de la vegetació un plafó descriptiu, una mica degradat, del castell i la seva historia on hi ha la signatura de l'Arnau Mir de Tost. Un mica més al nord del castell, en el gran roquer parem a esmorzar.
Mentre esmorzem contemplem la bonica visió que es veu des d'aquí dalt, incloent algunes restes de La Vileta de Castilló (Llatzeret) a la carena que tenim entre nosaltres i Biscarri. Una vegada hem finalitzat ens possem novament en marxa, tot resseguint el camí cap a Siall. Al començament per terreny roquer, després per sender al costat del tallafocs per la línia elèctrica, amb dues possibles petites dreceres, però no una tercera, ja que porta a una marrada que fem, després per pista agradable, continuant per camí vell amb retombs a les pujades, després camí entre marges encara que algun moment s'ha de sortir i passar pels camps al estar tapat, i finalment arribant per la pista asfaltada convertida en carretera. Des de que hem arrancat després d'esmorzar hem vist, al cel, una gran quantitat de voltors revolant entre mig, crec, del Serrat de la Savina, el Tossal de les Vaques i Siall. Al passar per la cruïlla a Benavent una petita part els teníem damunt mateix del cap. També des del castell es veia uns núvols gens bonics que sortien per darrera de les muntanyes del nord, però quan hem arribat a Siall ja no les hem vist més en tot el dia.
Siall es un poble quasi completament arruïnat, i on sembla que només hi ha una o dos cases habitades i possiblement només una amb continuïtat. La font està sense aigua i sense el seu canó. Fa una verdadera pena tombar per un poble que havia tingut més o menys vida, en aquest estat, igual que molts dels que ens trobem per les nostres muntanyes. A part de les cases enrunes o arruïnades, l'herba es va menjant els carrers i les restes. Era un poble sense església però una de les seves cases s'habilitava per fer els oficis en les festes.
Deixem el poble per la carretera. Mentre caminem ens creua bastant ràpid un cotxe que sembla que ho condueixi una dona que treballi a Correus, i a la poca estona retorna, també amb una bona velocitat. Ens fa pensar que deu haver pujat per la paperassa de les eleccions del 27S. En un revolt deixem la carretera i seguim recte per pista, on hi ha un pal que l'única banderola indica cap a la Posa. Al entrar una gran sorpresa, ja que trobem una senyal de circulació prohibint el pas als caminants, o sigui que si anéssim en bici, moto o cotxe podríem passar. Nosaltres passem igualment, tenim com a referència el pal d'abans. Als pocs metres un pal ens indica que hem d'anar avall i deixar la pista. Després a casa he vist per l'ortofoto, que a pocs metres de la cruïlla hi ha alguna cosa no definida que m'hauria agradat a xafardejar, a veure que es. Un altre cosa es que ja baixant pel camí, pista antiga, hi ha un lloc que l'I.G.C.C. marca com a Sant Martí i Sant Antolí, però  com es normal no veig res, després llegint (hauria de llegir més del que ho faig, abans de sortir) sembla ser que hi han un munt des pedres que son les restes d'on es va trobat la verge de la Posa. La llegenda ja l'havia llegit, però semblava que estava al ras, i pel que es veu potser no era així. Encara que l'únic que he pogut esbrinar es la distancia aproximada des de Siall, i més o menys correspon a aquesta zona.
Seguim avall per aquesta pista zigzaguejant on poc a poc va creixent l'herba, contra més avall, més, fins que prop del Barranc de la Colomera ja està completament tapada amb només un fill de rastre, encara que es veu perfecte la seva amplitud.
Ara ve el punt més conflictiu del dia. La pista per la que baixàvem sembla que finalitzava a tocar el barranc, però el que era la continuació està perdut per un ensorrament. Nosaltres primer travessem el barranc per camí sembla que trillat, per als pocs metres tornar-ho a creuar. La primera per un fangar una mica dur i la segona pujant dos esglaons naturals que formen unes branques creuades. Ha anat millor creuar el barranc ja que si no entre les dues el terreny era completament de fang. Una vegada a la riba esquerra sembla que hi ha un rastre a l'esquerra però bastant tapat, i un de més clar al front. Anem seguint aquest, que a trossos desapareix i s'ha de seguir entre la vegetació, fàcilment, i amb alguns rastres d'haver passat algú. La carretera ens va a la dreta, a tocar, però bastant amunt, inclús sembla que algú/ns a pujar des del barranc a buscar-la. Veiem que ens estem separant del track del gps, però no veiem per on es pot enllaçar, fins que ens decidim a recular quan el barranc es impossible de seguir-lo si no ens fotem dins de l'aigua en un toll no gaire gran però gens apetible, sense possible pas per les vores. Reculem mirant molt bé per on ha pogut marxar el camí que no em vist. Arribem a la pista, d'abans de creuar el barranc, pugem per ella, per si ens marxa algun camí, no veiem res, Decidim de tornar a baixar i si de cas pujar a la carretera, anar cap a Isona i agafar la pista que puja a l'ermita de la Posa. Quan estem després dels dos esglaons, tornem a mirar el rastre de l'esquerra i sembla que es pugui anar endavant, decidim intentar-ho, i si es pot, al dret, enllaçar amb el track, però sorpresa quan hem fet menys de 50 metres, sense que sembli massa un camí, la traça s'arregla una mica i comprovem que estem damunt del track i damunt del camí del mapa del gps.
El camí no es ample, però es segueix bastant bé pel que es el terra, ja que en alguns moments les branques  molesten més del desitjable. S'enfila per un tros paral·lel al barranc, en el tros més obac del dia d'avui. Inclús trobem cinc o sis grans rovellons, al moment on el camí creua el barranc. Acabem de deixar un camí marcat a l'esquerra. Per arribar aquí hem hagut de sortir i fer uns pocs metres completament fora de camí ja que la vegetació ens podia haver empès cap el barranc si volies passar entre ella. Ara el camí ja es agradable i arribem on hi han unes trinxeres (bastant trinxades) i un búnquer de la guerra que es va perdre contra els aixecats contra el govern legítim. Aquest tros es un dels del Front del Pallars. Tot aquest tros està ben senyalitzats. Encara que els plafons donen pena, i crec que no ha estat per la ma dels gamberros de torn, si no per fer-ho amb materials no adequats per la intempèrie.
Sense cap problema i per pista agradable arribem a l'àrea recreativa de la Posa, on en un banc de pedra parem a dinar. Després visitem, per fora com no podia ser d'un altre manera, l'ermita de la Mare de Déu de la Posa. Seguim avall, em sembla que no pel camí més curt, i arribem a un altre búnquer i seguidament al Parc Cretaci. Aquí i com devia passar als descobridors vam tenir una sorpresa, ja que els clots no son pels dinosaures. Hi ha un plafó, ben conservat, que ho explica molt bé.
Anem baixant, ja decidits, cap a Llordà, per pista agradable. En una cruïlla el track em diu que he de seguir recte, però el pal indicador, estem trobant molts indicadors, diu que cap a l'esquerra. Com el track l'he fabricat jo, no tinc cap inconvenient de seguir les indicacions. La veritat es que abandonem de seguida la pista, per un senderó maco i agradable. Al poc trobem a l'esquerra unes gran runes que sembla que era un gran mas amb corrals i potser paller. Arribem al track marcat on des d'aquí havíem de baixar a la carretera, però com primer volem intentar anar on l'I.G.C.C. marca Sant Andreu i a l'ortofoto es veuen unes runes, seguim un camí que sembla que va cap allí, i sorpresa es el camí vell cap a Llordà. Primer ens desviem tot buscant les runes, trobem una balma amb el que sembla quatre velles arnes, després, amb un tros de pujada al dret, en mig del bosc i per roquer, arribem on estan les runes, i resulta que era un gran corral. Com que més avall hi han més runes, creiem que devia ser el nom d'aquest grup de construccions. Tornem, però per no baixar per on hem vingut, pugem una mica, encara que ens despistem i fem més recorregut del que havíem de fer, arribem al camí d'abans, el camí vell que puja a Llordà. Camí molt maco i agradable. Entrem per la part sur del poble, tota enrunada. Visitem una mica les cases arruïnades i obertes, llàstima de l'església, tancada, i ens anem cap el cotxe. Mentre m'estic canviant una mica, arriba una parella de mitja edat, i les pregunto per Sant Andreu, em diuen que ells viuen allí (son dos cases habitades i dos o tres més a l'estiu) però no ho han sentit parlar mai. Un altre cas que a casa i entretenint-me per internet, crec que he trobat la localització, a menys de 500 metres al sud-oest d'on marca el mapa. Fins el cotxe hem fet quasi 14 quilòmetres, els que hem fet en deu hores i mitja, en un  dia que en general ha estat molt agradable.
Molt content de les fites aconseguides, encara que crec que es podrien haver aconseguit algunes més, però no s'ha de ser egoista. Em queda per més d'una sortida, enllaçar per dalt Llordà i Biscarri, Siall amb Benavent, anar a La Vileta de Castilló (Llatzeret)  i trobar l'ermita de Sant Andreu i si es possible Sant Martí Sant Antolí. Llàstima que em queda a quasi dos hores de casa.
El track que pujo al wikiloc es arranjat, sense la recerca de Sant Andreu, i les anades i vingudes pel Barranc de la Colomera, quedant un tomb ben maco d'uns 12 quilòmetres.
Després en cotxe hem anat a veure Santa Maria de Covet  i al Pont d'Alentorn a fer el cafè i la pasta per agafar forces per arribar a casa.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Foradada i Rubió de Baix, del Mig i de Dalt

Rubió de Baix

Rubió de Dalt

En el mes de desembre del 2012 ja vaig fer un tomb des de Foradada, en aquell dia vaig pujar al Munt de Montsonís, vaig anar a la Cova dels Bandolers (quina desil·lusió), no vaig trobar les trinxeres prop de Rubió de Baix, segurament perquè no ho tenia ben senyalitzat, però allò va fer que trobés el Bunker de la Serra de Munt, de la que no coneixia l'existència. Però el que m'ha portat a repetir un tros d'aquella caminada es que quan vaig arribar a Rubió de Baix la boira que hi havia em va desaconsellar visitar el ruïnós llogaret, amb l'església, l'ermita i el castell. Per avui he preparat un tomb per la Serra del Munt, fins a Rubió de Baix i de tornada passar pels altres dos Rubió, de Dalt i del Mig.

Arribem a Foradada i en mig del poble en un aparcament, sota del carrer del Mig, deixem el cotxe i sortim a fer el tomb quan manquen cinc minuts per dos quarts de nou del matí. La sortida es descoratjadora ja que hi ha boira, no massa espesa però una boira que quan estem a la carretera quasi no ens deixa veure la foradada que dona nom al poble. La mateixa boira fa que desistim de pujar al Munt de Montsonís, ja que tenim clar que que la visió des de dalt serà nul·la. Deixem la pista que es el Camí del Munt, per agafar sender que va per la Serra del Munt. Fins al lloc més alt la pujada es suau, però llavors comença una forta baixada per terreny ben gratat per les motos i/o btts.

Deixem el camí de carena per anar a visitar el búnquer de metralladores. Una vegada visitat, la primera intenció era buscar un camí que des del davant del búnquer tornés a buscar el camí que hem deixat, però ja prop de les trinxeres, avui porto dos waypoints que m'indiquen on son, una mica allunyat d'on marca el mapa. Aquest camí em dona la impressió que baixa massa i després haurem de recuperar el nivell, a més no sabem si està perdut o no, ja que només hi figura en alguns mapes, pel que retrocedim i anem a buscar el camí de carena on l'havíem deixat. Ha estat una llàstima ja que com veurem després, per arribar a les trinxeres, que es la nostra següent fita, haurem de baixar, i quan estem a la pista cap els dos Rubió, veurem que el camí existeix.

Mercès als waypoints arribem a les trinxeres, com es normal entre els petards de la guerra i l'abandó estan bastant trinxades, una en línia nord-sud i l'altre est-oest, una a continuació de l'altre però a diferent nivell. Des de la segona línia que visitem ens costa trobar per on baixar, però al final trobem una traça ben marcada que ens porta als camps de conreu d'uns masos que hi ha a la dreta del Barranc del Salí. Sota uns grans arbres, on hi ha una gran taula de pedra, a més d'una estelada, aprofitem per esmorzar. Al costat hi ha un maset molt arruïnat amb les restes del que devia ser un pou, no crec de gel, però ...

D'aquí pugem fins a Rubió de Baix, un poble amb bastantes cases totes enrunades, amb l'església restaurada, al menys per fora, la capella i el castell. Per arribar aquí dalt no hem agafat per on deu passar la majoria però amb una mica de constància ho fem. Tot està en runes i poca cosa es pot apreciar. El castell era de dos pisos i poca cosa més dona a entendre. La capella molt trinxada no està col·locada segons les costums de les romàniques, però tampoc té massa lloc per fer-ho. Al poble si que es pot apreciar on estaven els carrers, alguns trossos encara conserven l'empedrat. D'una casa hem pogut veure les restes d'un aljub, i d'un altre la bodega i una possible tina que connectava.

Tot passant pel cementiri amb dos tombes amb la creu, per la Font del Munt completament seca, arribem a la carretera i ens dirigim cap els altres dos Rubió. Deixem el de Dalt i ens dirigim cap el del Mig, tot passant pel començament del Camí del Calvari, ara cimentat. Al llogaret aprofitem per dinar. Fem via ja que la humitat comença a calar als nostres ossos.

Donem un tomb pel petit poble i tornem per on hem vingut cap al de Dalt. Un tomb ara per aquests lloc i ràpidament sortim cap el final de la caminada, i ara vindrà el tros d'aventura que mai pot faltar en les meves sortides, encara que no estiguin previstes. Tenia un track que deia que el camí no estava massa bé i que recomanava anar per la carretera, però després d'intentar estudiar bé el recorregut d'aquest tros amb els mapes topogràfics i ortofotos de l'I.G.C.C., arribo a la conclusió que podria ser possible no anar per la carretera, si que per camins i senders de muntanya. Sortim per la pista d'arribada des del Rubió de Baix, i ràpidament la deixem per agafar a la dreta, tot baixant. Passem pel que podria haver estar un tancat per animals, i creuem el Barranc del Salí, que porta aigua. Aviat el camí principal marxa a la dreta, en direcció a la carretera, pel que nosaltres seguim recte per un sender poc trillat. El track ens marxa a la dreta, i intentem seguir-lo deixant la traça que portàvem. Després d'una petita estona les traces i rastres se'ns acaben i no veig per on continuar, ja que el track es de pocs punts i no es del tot fiable, si a grans trets. Com no crec que la solució sigui pujar parades al dret, ni sortir a la carretera, retrocedim a buscar la traça que havíem deixat, Aquesta va seguint, es va perdent, es va retrobant, es va convertint en varies paral·lels, s'ha de buscar la millor i menys tapada, encara que amb molt rares excepcions es deix passar amb facilitat. Quan estem quasi a la capçalera del barranc que anàvem seguint canviem la direcció per vorejar la part baixa de la punta de la Serra del Munt. El camí dintre del que cap es molt fàcil de seguir, per terreny molt garrigós. Baixem a creuar un barranc, ho hem fet al dret, però crec que el camí anava a creuar-lo sense dificultat. Aquí trobem el track copiat. Ja per bona traça i terreny no massa tapat arribem al Camí del Munt, que es per on hem marxat.

L'arribada a Foradada no la fem per on hem sortir sinó que anem a buscar la part alta, per pujar a l'ermita de Sant Urbà. El company puja al mirador però jo no, estic cansat i llavors em ve el “juju”. Passem pel davant de la casa de la vila i de l'església. El restaurant està tancat pel que no podem prendre la cervesa guanyada. La farem a Montsonís de tornada cap a casa. Hem arribat quan manquen tres minuts per les sis de la tarda després de fer quasi quinze quilòmetres, en un dia que no hem vist el sol, sempre tapat amb núvols espessos i amb boira als cims, o sigui un dia rúfol.

Com a curiositat he fotografiat els quatre claus de senyal geodèsica que hi ha en cada un dels pobles i llogarets que he passat, i això que ha estat una feina feixuga, ja que m'he hagut d'estirar a terra per fer bones les fotografies i llavors he tingut una feinada el aixecar-me.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000