Albarca, Mare de Deu del Montsant, Grau del Belart

Restes dels dos hostals que hi havien al Coll dels Hostalets

Després d'haver passat una setmana amb febre i mal estar, degut a la grip, avui m'he decidit anar a donar un tomb, havia elegit la ciutat de Prades, ja que com està a bastant d'alçada, els desnivells no son massa forts.
Mentre estic arribant a Prades vaig veient que està tot molt moll, ahir ha degut caure molta aigua, i poc a poc en va agafant la boira “pixanera”, pel que quan arribo a Prades ja no paro el cotxe. Me'n torno enrere i vaig fins Albarca, amb l'intenció de pujar a la Mare de Deu, no estic convençut d'allunyar-me fins a la Corbatera, ja hi he estat fa poc i es sent corre molt de vent per dalt les carenes. El que si dubto si a l'hora de tornar, anar a buscar el baixador en el Grau Gran que va fins el Camí de Llisera o anar a buscar el Grau del Belart, això si no tinc intenció d'allargar-la gaire, encara no em trobo massa be.
Surto a dos quarts i mig de deu, passo pels Hostalets deixant a dreta i a esquerra les runes dels dos hostals que hi havia. La pujada no te massa historia, només que per dalt es sent bufar molt el vent, i que del Grau Gran no queda res, des de que van fer la pista.
De l'ermita hi ha molta documentació, però el que han escrit en Salvador Palomar i na Montserrat Solà es: Santuari de la Mare de Deu del Montsant (al peu d'aquesta pàgina).
Al darrera de l'ermita aprofito per fer un mos. Després em decideixo baixar pel Grau del Belart, amb el dubte si es un bon dia, està tot molt humit i tinc entès que es baixen uns pocs roquers, jo no me'n recordo d'haver-ho fet mai, però se que el començament es un "roqueret", veurem com està tot.
Passo per la Cova de l'Abella, i pel costat d'una plaça recordatori, que pel que m'ha semblat llegir, no es veu gaire be, es recordatori a una persona i al seu gos. Sigui el recordatori a qui o que sigui, crec que comença a ser una mala costum el que ara ha donat per posar plaques, per tot arreu, en recordatori dels difunts, encara que els agradés molt la muntanya, la meva opinió es que ja hi ha prou amb els cementiris i massa “merda” a la muntanya.
Trobo el grau, amb posat dos esglaons de ferro, encara que la roca està molt lliscosa. Es fàcil de baixar, encara que ha de ser molt mes pujar-ho. Tota la resta del grau, excepte en un roquer completament mullat i lliscós es molt fàcil i bonic, amb baixada suau, excepte en dos trossos curts, on la pendent es una mica forta, però amb terreny tou, boscà i molt agradable.
Arribar a la pista que ve de les ermites d'Ulldemolins, vol dir fer quasi dos kilòmetres per pista, jo per estalviar-me la sifonada final d'arribada als Hostalets, agafo el sender a la dreta que em porta al camí de pujada, faig una mica mes desnivell, una mica mes llarg, però es mes suau.
Arribo a les tres quarts d'una, després de fer mes de set kilòmetres i mig. El temps no es significatiu, ja que he anat amb molta calma, badant quan pujava, amb vistes al pantà, dins del bosc al baixar pel Belart, el Barranc del Teix, dos restes de barraques, set o vuit cues de processionària, o sigui badant amb tot.
Després he anat a visitar una mica el poble i fotografiar-ho.
Quan estic a punt de marxar arriben un bon grup de jaios i jaies (mes jaios que jo), de la part dels Hostalets, no se d'on venien, però alguns es veien com a cansats; a la carretera tenien el autocar esperant.
El dia ha estat bonic, la pujada amb vent, sort que la major part passes arrecerat, i la baixada ha estat bonica, i el tros de pista, hi han motius per distreure's.
Jo aconsello fer l'excursió a l'inrevés, sobre tot si el terreny està una mica moll, a mes la pista crec que millor fer-la primer. Encara que tot son opinions.

Per baixar el track, aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Santuari de la Mare de Déu de Montsant

"L’ermita està situada a poc més de mil metres d’alçada, a l’extrem d’una plana –el pla de la Mare de Déu– on; comença el barranc dels Pèlags, depressió que queda entre la serra Major i la serralada; que limita amb la vall d’Ulldemolins.
L’ermita de la Mare de Déu de Montsant o Santa Maria de Montsant, com es va conèixer històricament, té el seus orígens en fundacions eremítiques al segle XII i pertany al terme parroquial d’Albarca, petita vila agregada al municipi de Cornudella de Montsant. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions de la rodalia: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment.
Antigament hi tenien lloc romiatges i aplecs en diversos moments de l’any. També es coneixen nombroses processons de pregàries en demanda de pluja o d’altres favors celestials. Amb el pas del temps, el santuari va anar perdent importància. La causa d’aquest fet pot trobar-se en el paper del santuari com a instrument per refermar el domini del territori per part de la Cartoixa d’Escaladei, a la qual va pertànyer des del segle XV. Santa Maria de Montsant, que havia estat propietat del monestir cistercenc de Bonrepòs, va passar en aquest moment als cartoixans. Cap el 1450 es construeix un nou edifici, l’actual, prop del cingle que assenyala el límit del terme d’Escaladei –a l’actualitat, de la Morera de Montsant– amb el d’Ulldemolins. Prop de l’ermita es poden observar encara les runes del que se suposa que fou la primitiva capella o eremitori. És en aquest moment quan apareix una imatge de la Mare de Déu que, segons la llegenda, va ser trobada per un bou. Com diuen els goigs antics:

És per certa declarada

la causa que estau aquí,

pues un bou vos descubrí,

ya desjunyit de la arada,

y prop de alsinas trobada

per qui estave llaurant.

Siau de tots Advocada…

Después de haver-vos trobat,

fòreu molt solemnement

portada al Real Convent

Escaladei anomenat;

però la vostra pietat

volguer ser aquí habitant.

Siau de tots Advocada…

En terreno cartuyxà

és fundada la capella,

que essent xica ans, y vella

se féu nova, y transmudà;

però en vós lo amparà

és ya cosa antigua, y gran.

Siau de tots Advocada…

Prop de l’ermita, s’hi troben també les runes de la casa dels ermitans amb què l’ermita va comptar fins ben entrat el segle XX. Al segle XIX, amb la desamortització dels béns de la Cartoixa, el santuari va ser abandonat i esdevingué un corral de bestiar. La imatge de la Mare de Déu, gòtica, va ser baixada a la parròquia d’Albarca. L’any 1909 va ser recuperada per al culte com a ermita adscrita a la parròquia d’aquesta població. Aquesta imatge va ser destruïda el 1936.
A l’ermita hi han tingut lloc tradicionalment dues festes: una a la primavera i l’altra a l’estiu. Albarca compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa: una festa votada, anterior al segle XVIII, per demanar la protecció del sant contra les picades dels escurçons i els escorpins. A començaments de segle XX, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes en senyal de festa. En l’actualitat s’hi diu missa el mateix dia 23 d’abril.
L’aplec de la Mare de Déu té lloc el 17 d’agost, tercer dia de la festa major d’Albarca, dia en què també acudeixen al santuari gent de les poblacions veïnes com ara Cornudella, la Morera i Ulldemolins. S’hi fa missa, que acaba amb el cant dels goigs tradicionals a la Mare de Déu, i, tot seguit, hi ha un dinar de germanor"

======================

La Punta Pericana des de Santa Magdalena

Ulldemolins - Punta Pericana

Com que el meu fill està de vacances i em va demanar sortir a caminar entre setmana, una mica per les nostres muntanyes, i després de quedar amb l'Esteve, decidim anar els tres al Montsant. Com que de tots els 100 cims que he fet, de l'únic que em manca la fotografia, es la Punta Pericana, decidim pujar-hi per completar la meva col·lecció de fotos.
Anem fins a l'ermita de Santa Magdalena d'Ulldemolins, on aparquem el cotxe, sortint quan manquen cinc minuts per tres quarts de nou del matí. El dia es molt humit i el terreny està una mica gebrat. Sortim pel camí d'Ulldemolins a La Morera, deixant-ho al Collet del Jaio Rafel, agafant a la dretà un camí que en el primer tram puja suaument. Com es normal en les últimes sortides, al començament no em trobo gens fi, sort que després m'aniré recuperant, com passa sempre.
Pugem pel Grau de Corb, deixant a la dreta la seva cova. Arribem a la cruïlla i anem fins a la Roca del Llençol. Després de contemplar tota la visió que es divisa des d'aquí, tornem a la cruïlla, tot passant a visitar dues grans balmes, una a cada costat del camí. Pel Grau de les Voltetes arribem al Collet del Parral, on trobem un ramat de cabres que, tot menjant, van en direcció a la Punta del Peret. Nosaltres parem a esmorzar, però primer ens hem de posar d'acord en el lloc exacte.
Després d'esmorzar anem en direcció a la punta del Peret. El pas de la carena ens fa dubtar uns moments, jo aquest camí ja l'he fet un mínim de tres vegades, en el temps, però sempre a l'inrevés, o sigui la visió es diferent. De seguida trobem les fites que ens portaran a la vessant del Barranc dels Pelags, que es per on es puja a la Punta Pericana, però abans passem per la Cova Cateri, una balma de gran amplada. Després pugem a una moleta rocosa, on trobem un altre petit ramat de cabres, i de seguida arribem al peu d'on es puja a la Punta. Mercès a una cadena i tres esglaons de ferro es fàcil pujar-hi (fàcil per a la gent normal, per a mi ja no ho es tant).
Dalt fem la foto, l'hem de repetir varies vegades, un altre cosa de la que no soc massa expert, ens delectem amb la visió que es veu, i baixem. Aquí dubtem una mica per la continuació, com porto dos tracks al gps, l'Esteve i jo seguim el que sembla mes curt, que es baixant directament fins a trobar a un rastre que ens porta al Coll de la Mola. En Bernat, sense saber-ho surt pel camí que es per on jo he pujat les tres vegades, però ell, el deixa i baixa des-grimpant un roquer. Ens trobem abans del Coll de la Mola, i des d'aquí baixem cap el Barranc del Parral, tota aquest tros fins a creuar el barranc està completament moll.
Una vegada creuat deixem a la dreta el camí que puja per la dreta del barranc al Coll del Parral, i la drecera al Pi de la Carabasseta, anant a visitar la Cova del Parral, una balma obrada.
Des d'aquí anem a buscar el Gr i a visitar la Cova del Madalenet. Arribem al Pi de la Carabasseta, on parem un moment. De seguida baixem, trobant un tercer ramat, i arribem a a Santa Magdalena, a tres quarts menys cinc de tres, després de fer mes d'onze quilòmetres i mig.
El dia ha estat magnífic, solejat i gens ventós. Tota la pujada fins a l'altiplà de la Malacabada i el tros des de la Cova del Madalenet a Santa Magdalena, els camins son molt trillats i no donem cap problema. Però el tros del mig es de mal caminar, no hi ha camí clar, son rastres, encara que la majoria no es gens perdedor. Ha estat una matinal molt profitosa, i un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000

La Vilella Baixa, Pont de Cavaloca, Coll de Cantacorbs, Cabacés, La Vilella Baixa

Pont romànic i La Vilella Baixa

Per avui he quedat amb l'Albert Vinaixa a fer l'excursió núm.20 del llibre “Serra del Montsant”, de'n Jaume Mas, llibre que recomano a tothom que vulgui endinsar-se per aquesta serra. Tot es degut que aquest diumenge ha de portar a un grup a fer dita excursió i no voldria perdre's.
Arribem a la Vilella, entrem per la segona entrada i aparquem al costat de la parada del bus, a la part alta del poble, a l'altre costat del Riuet d'Escaladei. Comencem a caminar quan manca mig quart per les nou del matí, en direcció contraria d'on em vingut i anem a buscar la plaça de la Casa de la Vila i de l'església, per seguir pel carrer Major i sortim pel pont medieval, per agafar la pista a ma dreta.
Sortim a la carretera i deixem a la dreta el camí al Grau dels Bous, i que també podria enllaçar amb el nostre, però seguim la descripció. Deixem la carretera per una pista i al deixar-la i creuar una parada d'olivers, trobem a ma dreta el camí que hem deixat abans, i que pel veiem està net i arranjat.
Seguim pel que es el camí vell de La Vilella a Cabacés. Després de deixar un camí que puja pel Grau de l'Empedrat a la barraca del Creuetes i als Montalts, baixem cap el pont de Cavaloca, pont medieval, que creua el barranc del mateix nom. El camí puja fent revolts, deixant a la dreta l'aljub de la Solaneta, que nosaltres anem a visitar.
Al creuar la pista que ve de la carretera i va al Mas Roger, decidim anar a visitar el mas, son tres kilòmetres i mig, anar i tornar. El mas està com sempre, abandonat, però encara es conserva. Hi ha un grup del parc treballant, segons ens diuen estan fent un colomar.
Tornem al punt on hem deixat el camí vell a Cabacés, per seguir-ho. Al principi puja de fort i ens fa suar de valent, encara conserva trossos dels revolts, encara que en molts trossos el camí puja els marges, senyal que el vell està perdut, després i durant un bon tros planeja.
Arribem al Coll de Cantacorbs on per primera vegada notem que el vent bufa fort. Deixem un sender que puja al cim del Cantacorbs i baixem cap a Cabacés, i de seguida quedem a resguard del vent.
Abans d'entrar a Cabacés seguim per l'esquerra, a buscar el camí vell cap La Figuera. En general va bastant planer fins que arriba a un collet i comença a baixar fort per un camí completament atorrentat, fins un mas abandonat. Segueix pista fins un altre mas, aquest en runes, i sortim a la carretera. Ara ens toca dos kilòmetres i mig per ella, encara que nosaltres fem una marrada per què ens despisten els senyals del gr.
Després de deixar a baix la presa sobre el Riu Montsant, que quasi no porta aigua pel que el pantà està completament sec, i passar
per dins el túnel, baixem a ma dreta per una pista, per seguir un camí paral·lel al riu. Deixem a l'esquerra una bassa bastant gran totalment abandonada, passem per unes vinyes una mica carregades, però també abandonades, deixem a la dreta un camí que puja a la Figuera i sortim a la carretera al lloc per on hem vingut, i en comptes de repetir, seguim per la carretera fins el poble. A molta part dels dos kilòmetres de carretera no hi ha vorera, pel que el caminar per ella fa una mica de respecte.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de quatre, després de fer quasi dinou kilòmetres
El dia ens ha acompanyat, fort vent només al creuar el Coll de Cantacorbs, l'anada ha estat pel camí vell a Cabacés, molt ben arranjat, però la tornada no ha estat tan bonica, a més ha estat pesada per tot el tros de carretera. He tornat a visitar Mas Roger, lloc que val la pena, però que em penso que durara poc de temps.

Per baixar el track, teclejar aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

El Grau del Carabassal (2)

Ahir vaig posar la primera part de l'article que es va publicar a la revista Vèrtex, a l'any 1989, article signat per l'excursionista reusenc Ramon Cuadrada i Ornosa. La primera part era la redescoberta del grau, avui transcric la segona part, que tracta del traçat de la ruta, que es exacte a l'actual, només canvia la part artificial instal·lada que avui es molt millor, amb ancoratges i escales metàl·liques.

"Per a dirigir-se al grau del Carabassal se surt de la Morera per la carretera de Cornudella i s'hi camina fins a sobrepassar la Creu Missional, que resta a la dreta. De seguida es veu un bon sender a mà esquerra i que cal prendre: es el camí dels Fareus. De cop, hom s'hi enfila dreturerament, per a fer després alguna lleu ondulació tot seguit pa­ral·lel a la moderna ruta, que va quedant en sota. Mes enllà es planeja i es torç a l'esquerra, a poc després es puja esbiaixadament de cara al cingle fins que s'abasta una amplia i pedregosa feixa curulla de botges i d'algun pinetell. S'entra a la Devesa del Grau i es va de pla o pujant poc en direcció a llevant. Els cingles de la Falconera i del Racó dels Boixets, aquest davall el grau dels Barrots, tanquen, majestuosos, el costat esquerrà. Al fondal de la dreta, hi queda el Racó del Federico. Es baixa cap al barranc de la Desenrocada de la Roca a les Onze, eixut i obstruït per grans daus minerals caiguts del cingle. Se'l travessa, es puja i es planeja. A baix al costat dret, s'hi veu la Moleta, elevació corn una plataforma que s'ai­xeca pel damunt del coll de la Coma. El terreny es pelat i grogós. Es fa un lleu retomb i després s'entra al Racó del Còdol Badat, amb restes d'antics conreus encara prou evidents. Es passa a frec d'una roca balmada, a l'esquerra, i es baixa per un marge esventrat fins a assolir el fons de la depressió. Es puja rectament i la senda s'enca­mina cap a una gran torre de conglomerat obert pel mig, i que a la Morera coneixen corn el Còdol Badat. El camí, amb una certa gràcia, passa pel congost que formen les dues meitats del bloc. En arribar a l'altre extrem, si hom es gira enrere podrà albirar el poble de la Morera emmarcat entre dos murs de roca. Es puja lleument amb tendència a l'esquerra per damunt d'un sòl pobre. La senda va millorant i es fa mes visible. S'arriba a un colletó i es va de pla cap a l'esquerra, passant a la vora d'un magne roc. Es voreja una petita depressió i es fa cap a una antiga carbonera, passada la qual es planeja entre botges i se segueix en suau davallada. El pany de cingles que es té a l'esquerra, encara una mica distanciat, es im­ponent, i s'hi destaca un monòlit conegut corn la Roca del Xollat. El camí no es accidentat. Es pas­sa una torrentera i després una altra, anomenada el Sac del Portaler, que quan plou molt porta més aigua que el barranc de la Grallera. Es va entrant a la partida dels Fareus. El paratge esdevé més boscós. Es torna a pujar una mica i s'arriba a una colladeta, on pot donar-se per acabat el camí dels Fareus seguit fins ara.
En aquest punt, cal decantar-se en angle recte cap a l'esquerra, encarant-se amb el cingle. Co­mença la segona part de la pujada al grau del Carabassal. La senda és ben acusada i ben aviat s'enfila fortament i sostingudament. Es fan revolts i es creua una tartera. Se segueix amunt i no es tarda a fer cap al peu d'un cinglall que se supera fàcilment. Se segueix algunes passes i abans que el camí s'inclini a la dreta es pot anar a la cova dels Fareus, que és a tocar, excel·lent recer, bon mirador i sopluig en cas de mal temps. Si s'hi ha anat, per continuar es davalla fins a retrobar la senda, que ara marxa arrapada al relleix de la roquera. Es torna pujar per dins d'un còrrec i es fa cap a la base d'un cingle inclinat i poc compac­te, amb abundància de preses per a enfilar-s'hi. S'hi puja, i en esser al capdamunt la senda reapa­reix i marxa cap a la dreta alhora que descriu un arc de regular pendíls. Els panorames van gua­nyant espectacularitat cap a totes bandes. Es con­tinua ascendint per bon camí, tot adaptant-se a la trencada morfologia del terreny, i es fa cap a un altre cinglet que s'ha de superar per dintre d'una curta però aplomada canaleta, equipada amb claus passamans. Cal posar atenció en aquest tram.
Superada la dificultat, el sender s'enlaira es­tretit i en revolts fins a guanyar un relleix supe­rior. Es tomba a la dreta i a l'esquerra, marxant de pla un curt lapse. Es connecta amb una tartera molt inclinada que es puja fins allà on es veu que la senda reapareix a ma dreta. Es va amunt,
ara la proximitat dels cingles ja es ben notòria. Es planeja i es davalla al caire del penya-segat dreter, i de seguida s'és a tocar de les altes parets cinglerenques de mà esquerra. Es van succeint colpidors balmaments i desploms, i es puja i baixa just a creuar el solc del torrentó que neix a la base del grau. Es torna a ascendir breument fins que en una mena d'ample replanell es topa amb el darrer mur de cingle, i el camí s'acaba. S'és al peu del grau del Carabassal, format per una paret escalonada gairebé vertical d'un quinze a vint metres d'altura al costat dret, mirant des de baix, i per una profunda canaleta obrada per l'ero­sió de les aigües que davallen del comellar que hi ha al damunt. Entre el primer tram d'aquella pa­ret, a uns tres metres del sòl, i la canaleta esmen­tada, al cingle presenta una estretíssima lLleixa que s'aprofita per a guanyar-la, tot marxant obli­quament cap a l'esquerra i ascendint cosa d'un pare!l de metres.
Per a superar el grau, cal pujar seguint la suc­cessió de claus i d'altres suports distribuïts al llarg de tota la roquera i per dintre de l'escletxa. En esser-hi al capdamunt, aixi que s'ha posat el peu al comellar, cal inclinar-se una mica a la dreta i seguir la direcció d'un còrrec. Es troba una tarte­reta i es passa anant cap a la seva dreta fins que s'acaba. Es torça a l'esquerra i es puja en direcció a les primeres roques que sobresurten del cingle que separa el comellar que es té a l'esquerra de la recingla per on es va a la Cova Santa. S'és a la Roquera dels Grèvols. Des d'ací es poden pren­dre dues direccions: per l'esquerra anant recta­ment a trobar l'inici de la raconada, enfilar-se sen­se camí al vessant del contrafort que davalla per la banda de la Roquera, i en menys de deu minuts atènyer l'esquenall de la serra Major, enfront d'un ramal del barranc de les Falles. Si se segueix l'altre itinerari, que és el que s'aconsella, en tocar la Roquera dels Grèvols, cal marxar cap a la dreta prenent un corriol protegit per una gran roca que té a la dreta. Es decanta després a la mateixa ma i es baixen uns quants metres, ara fins a situar-se al mateix caire del balç. S'ha entrat a la cingla del Rodés i de moment es camina entre arbusts i de seguida tocant a la paret de conglomerats, de la qual s'ha de procurar no apartar-se gaire. El pas no ofereix dificultats, però encara que sigui destriable s'ha de posar cura a no desviar-se'n. L'in­dret va prenent un gran to a causa de les característiques que mostren els cingles. Es passa per un congost, es gira a l'esquerra i es puja fort per a anar a passar entre dues fraccions de cingle altíssims que recolzen d'un en l'altre per la part superior. El terreny es torna més accidentat i obli­ga a pujar i baixar. El carrasclar domina per arreu. Es passa un tram més pelat i es fa cap a una placeta obaga amb grèvols i galzeran. Es prosse­gueix i es passa un breu grauetó. La cingla per on es ve perd frondositat. Es fa un últim retomb pel peu del cingle allí on a mà dreta queda com un taulell decantat. S'acaba la cingla del Rodes.
Se'n surt per una mena de portellet tot des­cantant-se a l'esquerra i davallant cap a l'ampla clotada del barranc dels Racons del Moloner. Es deixa la proximitat del cingle i per carrerany visible es contorneja la totalitat de la raconada. Es camina pujant per sobre d'un ample corregall, alhora que hom s'encamina de nou a retrobar el veïnatge dels cingles. Ni que la senda no hi arribi ben be, abans de decantar-se a l'esquerra val la pena de guaitar a la timba per contemplar el grandiós panorama que hi queda al dessota, amb el mas d'En Racó presidint el fondal immediat. Es torna al viarany i es puja lleugerament, en direcció N-NE. De seguida apareix el Clot del Moloner, amb el llom de la Cova Santa a primer terme, a la base del qual cal anar tot baixant.
Es deixa aquest indret a l'esquerra, i per una o per l'altra senda es va en direcció de la cova del Moloner. Abans d'arribar-hi, es pren un sen­deró a la dreta que de moment marxa cap al S i després de decantar-se a l'esquerra es posa a sobre de l'esquenall del contrafort sota el qual hi ha la balma del Moloner, i que davalla de la capçada superior. Després, la sendereta millora i acaba per soldar-se amb el camí d'Albarca a Cabassers, que marxa per la serra Major.
Per part de l'Associació Excursionista de Reus, a la qual pertanyen els excursionistes que s'han esmentat, hi ha intenció de procedir a senyalitzar dignament i sòbriament l'itinerari sencer del grau del Carabassal. Mentre aquest projecte no sigui realitat, a continuació es donen els temps que s'es­mercen a fer el recorregut, per trams, aixi de cara amunt com viceversa, fent la lògica observació que els horaris mai no pretenen una rigorosa exac­titud, per be que aquests s'hagin pres en diverses ocasions i fent l'itinerari distintes persones.
Temps de pujada, per trams:
La Morera-Grau del Carabassal: 1,05h
La Morera-Serra Major: 1,15h
La Morera-Cova Santa: 1.30h
La Morera-Serra Major: 1,45h
Temps de baixada, per trams:
Serra Major-la Morera: 1,00h
Serra Major-Cova Santa-la Morera: 1,25h"

En aquests moments el camí està senyalitzat, netejat i degudament equipat. La neteja ha estat efectuada pel Consorci del Parc Natural del Montsant.
Tinc confiança que la revista Vèrtex, que pertany a la F.E.E.C. no es prengui malament el que hagi posat, al meu blog, un article seu. Es tracta d'un article de l'any 1989, anomeno les fonts d'on ho he extret, i les meves intencions només es col·laborar amb el mon excursionista, ajudant-ho a la mida de les meves possibilitats d'una manera totalment altruista.
Confio que aquest article pugui ser d'utilitat.

El Grau del Carabassal (1)

A l'any 1989 a la revista Vèrtex es va publicar aquest article, de Ramón Quadrada, amb referencia a la redescoberta i reapertura de Grau del Carabassal:

"El grau del Carabassal, per R. Quadrada i Ornosa
L'any 1972, Josep Porqueres, de cal Rosalí de la Morera, contava al seu familiar, l'escalador i excursionista Josep Maria Jansà, també descendent d'aquell casal morerí, com de jove ell i el seu pare en ocasions havien assolit la serra Major del Montsant pujant-hi per un grau que només utilitzaven els talladors de fusta, situat als cingles veïns del mas d'En Racó.
Josep Maria Jansà i els seus fills, recollint les indicacions del seu parent, intentaren de localitzar el pas del Carabassal tot cercant-lo per la part superior de les cingleres suspeses al dessota deis comellars dreters propers a la Cova Santa. Al primer intent ja ho aconseguiren, però els calgué guanyar el repeu del grau bo i despenjant-se una quinzena de metres amb l'ajut de la corda. Aquell mateix dia, per facilitar-se l'ascensió i el descens en endavant, els Jansà tallaren una alzina i la col·­locaren provisòriament a la vera del pany de cingle vertical i lleugerament extra-plomat que forma el primer tram del grau. Després marxaren enllà sense llei de camí i amb un enutjós descens aconse­guiren sortir del laberint de recingles interposat entre el Carabassal i els tres-cents metres de des­nivell comptats des d'aquest fins a l'indret que tenien escollit per atacar l'itinerari des de la part baixa del Montsant. Al mateix temps, amuntegaren pedres als llocs en el pas era confús o bé compromès.
Així havia estat redescobert el grau del Cara­bassal, però per a ésser útil a l'excursionisme calia posar-lo en condicions.
Dos diumenges després, un altre equip format pel matrimoni Adserà Vergès, Maria Magdalena Mon­teverde, Ramon Quadrada i Ramon Sabaté, aquest darrer de la Morera, sortia del poble pel vell i perdut camí dels Fareus amb la idea d'enllaçar amb part de la ruta seguida per Josep-Maria Jansà. El grup pogué situar-se al mateix peu del grau, mal­grat la boira i la fina pluja que feien lliscadís el paratge. De retorn, posà fites als punts que li sem­blaren més encertats per a traçar la senda que hauria de conduir fins al grau, mentre tots s'ado­naven de les grans possibilitats d'aquell sector del Montsant.
D'altra banda, Ramon Quadrada i la seva espo­sa també havien localitzat el grau del Carabassal per la part de dalt, però no atansant-s'hi directa­ment des de la vertical de la serra Major, sinó fent-ho des de la Cova Santa, vorejant quasi de pla el barranc deis Racons del Moloner i la cingla del Rodés. Avançant per aquests indrets, barrats per la vegetació i una timba de més de cent me-tres, assolien el propòsit voltats de topants de gran bellesa i atractiu, sense dubtar a escollir-los com a itinerari d'entrada i de sortida del grau per la seva part superior.
Josep-Maria Jansà, be que espaiadament, ha tre­ballat quatre anys en l'obra de condicionar els diversos cingles pels quals va passant la ruta a mesura que hi ascendeix, fent dringar el martell sobre la roca, portat al muscle juntament amb les eines i altres materials que ara ja formen part de l'entranya montsantina, per tal de donar segu­retat als qui vulguin utilitzar el grau. Per la seva part, Maria Magdalena Monteverde, Ramon Quadrada i els veïns de la Morera Ramon Sabaté, Joaquim Figueres i els germans Joan i Josep March han procedit a la total recuperació del camí dels Fa­reus, d'uns dos quilòmetres de llargada i en molts trams emboscat o be perdut, així com a l'obertura de passos als sota-cingles i relleixos, feina portada a cap sempre des d'una mira purament excursionista. El treball ha estat lent, però la satisfacció d'haver donat als muntanyencs un itinerari del tot inèdit alhora que molt bell —potser el mes bell dels d'aquesta part del Montsant— fa que l'esforç es doni per ben emprat.
Segons explica Josep Porqueres, per a superar el grau del Carabassal, s'aprofitava una alzina pro­pera al cingle, que servia per a recolzar-s'hi. Aquest arbre, ara desaparegut, es el que sens dubte va nominar el grau, per tal com del suro, producte d'una varietat d'alzina, també se'n diu “carabassal”. L'alzinar és abundós tant a l'esquerpa i feréstega recingla on hi ha obert el grau com al veïnat, i res no hauria tingut d'estrany que aquell exemplar que feia de pujador hagués pertangut al tipus d'alzina surera.
No cal dir que el grau del Carabassal nomes accepta el transit de persones, i encara amb certes restriccions, car l'itinerari té trams bastant delicats.
Considerant-lo sols excursionísticament, des que es pren el sender que hi porta fins una hora i mitja després, a les envistes de la Cova Santa, la cursa es una continuada successió de panorames cinglerencs —els millors del Montsant son al terme de la Morera— i de profunditats veïnes i allunyades. En cap altre grau no es tan duradora la sensació de trobar-se al regne dels conglomerats, que prenen formes i coloracions més que notòries. Aixo contribueix a fer que des d'un angle fotogràfic l'obturador trobi temes per a moure's a discreció. Les sorpreses que va mostrant el rocam muden tant alhora que s'avança cap a dalt del grau com una vegada se l'ha traspassat.
El grau del Carabassal, es aconsellable de fer-­lo si es vol anar vers al costat oriental del Montsant o si se'n ve; cal remarcar, però, que passar-­lo de cara avall exigeix un xic d'atenció".

Després hi ha la descripció de la pujada al grau que, a part del material artificial, es el mateix que l'actual. En pocs dies ho pujaré.

"Fes el teu Everest" (Mola de Collejou i Roca Corbatera)

Aquests dies son els triats per la Feec i TV3 per celebrar els 25 anys de la pujada catalana a l'Everest (pàgina Feec). Els clubs excursionistes de la zona van triar, el Club de Futbol Reddis, SE i el C.E.Aritjol, la Roca Corbatera, i altres dos clubs la Mola de Colldejou, però com després, pel que sembla, es van desdir li ha tocat al meu company Joan Josep (en la seva qualitat de representat de la Vegueria) portar la pujada a la Mola. Jo em vaig apuntar per un dia anar amb uns i el següent, amb els altres.

La Mola de Colldejou

El dia 28 es el que vaig a la Mola, i quedo amb el Joan Josep de trobar-nos abans de les vuit a l'aparcament de Colldejou, avui serà un dia difícil per aparcar a la plaça de l'església, ja que es celebra, així mateix, la IV Diada de la Serra de Llaberia.
Ens trobem a quarts de vuit i en Joan Josep em demana que junt amb la Chris, sortim, ja, per poder posar la balisa abans que arribi la gent, que, pel que sembla serà basant nombrosa. Sortim els dos des de l'aparcament quan son dos quarts i mig de vuit del matí, anem pel camí normal, deixant el GR al poc de sortir de Colldejou, per tornar-ho a agafar mes endavant.
El dia no acompanya, es molt ventós amb rafegues bastant fortes, sort que hi ha estones passem una mica arrecerats. Pugem pel Portell de les Professons, deixem a l'esquerra el bassot i per la carena arribem al davant de la torre quan manca cinc minuts per les nou del matí.
Col·loquem la balisa, que falquem amb pedres, i tot esmorzant anem a veure si veiem pujar al grup. Em truca en Joan Josep que estan pujant però hi ha gent que s'han desviat i no pugen pel Gr., han agafat el camí de les marques blaves. Baixo pel camí, i trobo un grup de gent que estan pujant, encara que per aquí no hi ha pèrdua. Baixo fins on es veu tot el camí, i com no veig a ningú mes, torno a pujar.
Al cim han arribat entre 90 i 100 persones, entre ells TV3 i 60 persones de Cunit, que han arribat a Colldejou en autocar. La gent s'escampa per esmorzar, la majoria dins de la torre, el vent a parat una mica però continua bufant. Els de TV3 entrevisten a uns quants, entre ells al veguer, en Joan Josep.
Després d'esmorzar i que la gent hagi validat la fulla, es comença a baixar, aquí els grups es separen, un nombrós grup ho fa per el Portell de la Cova, i la resta baixa amb nosaltres, pel mateix GR de pujada. Baixant el grup s'estira, però com som tres per guiar-los, ens separem en grupets. Arribo amb uns quants a dos quarts i mig de dotze, després de fer 10,300 kms. Com es aviat ens anem a fer una cervesa al bar del poble i cap a casa.
No poso cap track perquè la pujada i baixada de la Mola pel GR no ho necessita. Fotografies vaig poder fer molt poques (sis), per veure-les o baixar-les, teclejar aquí.

000000000000000

El Montsant

Pel dia 29 avui quedat amb el Reddis que aniria amb ells. Ells ja varem pujar ahir a posar la balisa, i avui es fa un altre pujada, per treure-la, i per avui han preparat pujar des de la Morera, pel Grau del Caravassal i baixar pel Grau de l'Agnet. Ens trobem 19 persones, i sortim a un quart de nou del matí, per la carretera, per deixar-la de seguida agafant el camí dels Fareus, o sigui el camí del Grau del Caravassal. Aquest camí primer es va planejant, amb algun repetjó, però després comença a pujar amb decisió, amb un tros amb una cinta i altre amb un cable que ajuden a pujar. Es passa la Cova dels Fareus, i de seguida ja comença les cables i les escales, no es gens difícil de pujar, encara que a mi em costa una mica.
A l'últim tros ens trobem dues cabres al costat mateix del roquer equipat, una sembla travada en una alzina, i l'altre sembla com si li fes companyia. Arribat dalt del roquer, on el camí ja marxa cap a la dreta, en un mig replà verdós parem a esmorzar.
Després d'esmorzar sortim, i l'excursió segueix pel camí del cingle cap els Racons, el Pla i la Cova del Meloner, però la Nuri Garcia, el Lluís Simó i jo pugem cap a la Serra Major, jo estic cansat i no vull passar prop dels cingles, ella s'apunta de seguida, tampoc vol passar pels cingles, i el Lluís vol arribar al cim abans del grup.
Mentre anem per la Serra Major, veiem al grup passar per sota, pel Meloner. Passem pel Crist de la Sang, deixem a l'esquerra dos camins a la Font del Manyano, i arribem a la Roca Corbatera, on ja ens estaven esperant quatre persones, que han pujat per un altre lloc. Jo aprofito per fer-me la foto dels 100 cims, el dia que el vaig fer hi havia bastant de gent i feia molt de vent, i menys vaig pensar en la foto.
En Lluís prepara la pancarta de la Feec i dels clubs organitzadors de la sortida, per què quan arribi tothom fer la foto de grup. Després d'una estona de descans i xarrameca, sortim per la Serra Major, nosaltres tres repetim tot un bon tros.
Dos marxen per què volen baixar per on hem pujat, tres baixen pels Barrots, cinc baixem per l'Espinós i la resta per l'Agnet. Tres de l'Espinós som els últims d'arribar, a un quart de tres de la tarda. Jo he fet mes de 12,500 kms.
A l'aparcament de dalt, on tinc el cotxe, han preparat un pica-pica, amb avellanes, ametlles, patates, coca-cola, cava, cervesa, etc. Després d'això, cada u a casa seva.
El dia ha estat bastant bo per caminar, no ha fet massa sol, i per la carena feia una mica de vent que no molestava gens, al contrari ajudava a caminar. De la ruta no cal parlar, el Montsant sempre val la pena.
El track no el poso per que tot el tros del Grau del Carabassal i un tros del Grau de l'Espinós, el senyal te massa rebots i no queda gaire fiable. Per veure i/o baixar les fotografies, teclejar aquí.

.....................................

La Venta de Serra La Llena, Sant Bertomeu i Grau de l'Egua

Ermita de Sant Berrtomeu i Mas de Soleràs

Vaig amb el company Albert Vinaixa.Havíem decidit fer el Grau de l'Euga i passar per l'ermita de Sant Bertomeu. Com que jo me'n recordo de les grimpades del grau, decidim fer-ho de pujada.
Deixem el cotxe al costat de les runes de la Venta de La Serra de Llena, i comencem a caminar quan manca 5 minuts per dos quarts de deu. Seguim el Gr en direcció a Ulldemolins, va paral·lel a la carretera, fins que a la poca estona, deixa el seu veïnat i baixa en busca del barranc de Sant Bertomeu.Sempre avall, no te pèrdua, es un Gr i està mínimament senyalitzat. Parem a visitar la Cova del Queralt, que es una de tantes que hi ha al Montsant, una gran balma, amb una petita obra per aprofitar-la. Arribem a Sant Bertomeu a dos quarts d'onze, aprofitem per fer una mossada, veure aigua dels bassis i visita la contrada, contemplant el magnific paisatge que es veu des d'aquí. La part alta dels Ventadors i Pins Carrasers es veuen nevats.
Després seguim avall, el primer incident el tenim al creuar el riu Montsant, pel pont, les fustes son noves i estan glaçades, en la rampa d'entrada vull fer una foto al pont, rellisco cap a enrere, la màquina em queda penjat per l'enganxe de seguretat, per evitar una caiguda, em deixo relliscar enrere agafant-me al cable de passamà, i em cremo una mica la mà esquerra (vaig be, penso).
Seguim pel camí a la vora del riu, hi ha estones que s'han de creuar roquers curts, però alguns estan mullats i glaçats. El segon ve al creuar un d'aquests que torno a patinar, no te gens de pendent, però hi posat el peu en un tros glaçat, la trompada que em fico al genoll es dels que fan mal, com que no tinc prou fotuts els genolls.....
El tercer ve per baixar el roquer a l'aiguabarreig. Cada vegada que hi passat hi pensat que posar una cordeta o fer uns esglaons en ferros no costaria gens, però.....
El quarta, es que només passar l'Aiguabarreig no veiem be el mapa, els dos necessitem ulleres, i no ens adonem que aquí el camí puja una mica pel barranc de la Falconera i de seguida es deixa, perdem una mica de temps buscant el camí seguint el curs del riu, fins que l'Albert es posa les ulleres, mira be el mapa i ho veu clar.
Seguim, i ja arribem a la font del Mas de Soleràs, abans hem de passar per tot un tros completament gebrat.
Aquí al Mas de Soleràs, ve el quint, ens hem de descalçar per poder passar el Riu Montsant, i amb el freda que està l'aigua.
A partir d'aquí i seguint les fites es anar pujant tots els ressalts de roca, alguns grimpant una mica, fins passar l'Escambell, on ja agafem la carena, estreta però segura, amb bones vistes a les dos barrancades, dreta i esquerra, on encara haurem de fer una grimpadeta.
La carena es fa una mica llarga perquè l'Albert ha d'estar a les 4 a Reus, o sigui que a les 3, el mes tard hem d'estar al cotxe. Fet que aconseguiment amb una gran puntualitat.
Encara que hi anomenat uns incidents, la sortida ha estat molt maca, val la pena fer-la, i els incidents han estat sense mes incidència.